DELS COMUNICATS DE L’EQUIP B (2147)

6 d’abril

Anit, a un quart de nou i minuts, vara entrar en contacte amb la criatura, el senyalament de la qual se’ns havia comunicat per telèfon a primeres hores de la tarda, quan vam iniciar l’operació de captura. El contacte es va establir al carrer de Sant Vicenç, on l’estrany s’aturà espontàniament prop de l’entrada des de la qual ens hi comunicàvem per mitjà d’una de les gravacions aconseguides per Marc Bega. Sense posar-hi objeccions, ens seguí carrer de Montcada avall, fins al passeig del Born, on teníem el cotxe. Al cap de vint minuts ja érem al Domicili.

Durant el curt viatge, la criatura, que semblava d’allò més excitada i no parava d’assenyalar el magnetòfon, va pronunciar tot de frases inintel·ligibles en el seu conjunt, si bé hi vam poder destriar algunes expressions que ens eren familiars per haver-les sentides repetidament a les cintes que posseïm. Cal assenyalar que a cap moment no donà mostres de recel o de desconfiança, ben a l’inrevés. Es comprenia que allò que l’excitava era el fet d’haver entrat tant de pressa en relació amb algú que estava al corrent de la seva identitat.

La comunicació es va establir de seguida que fórem al Domicili, on va apoderar-se immediatament d’un llapis i d’un paper i va escriure, en lletres d’impremta, aquesta frase:

PROFESSOR BEGA

Encara que hi faltés l’interrogant, es comprenia que era una pregunta. També per escrit, igualment en caràcters d’impremta, li vam contestar que era mort i que nosaltres el succeíem. Es va rumiar la frase i després escriví:

FILLS.

Ho vam desmentir i, en veure que no acabava de fer-se càrrec del concepte «succeir» si el deslligàvem de la idea de successió familiar, se’ns acudí d’emprar l’expressió: «D’altres com ell, després d’ell», la qual capí a l’acte, atès que hi replicà amb aquesta frase:

TAMBÉ JO ALTRE

Al cap de poca estona d’haver-hi entrat en contacte, doncs, ja teníem una primera informació important: la nostra criatura no és la criatura que va conèixer en Marc Bega.

Fou aleshores que vam decidir d’engegar el magnetòfon per tal d’enregistrar l’expressió oral que, en la seva llengua, corresponia a les frases que escrivia. Va costar una mica de fer-li entendre què volíem i, després, va caldre procedir en un ordre rigorós sobre el paper i observar llargues pauses entre frase i frase perquè en estudiar les gravacions no hi hagi confusió; per més seguretat, vam numerar les preguntes i les respostes.

La sessió va prolongar-se fins a dos quarts d’onze, quan sopàrem, i després ja no fou represa; la criatura acusava una certa fatiga, la qual cosa no ens pot sorprendre si tenim en compte que el seu coneixement de la nostra llengua és limitat i cal entendre-s’hi per mitjà de frases curtes i evitant tan com sigui possible els verbs, ja que vam observar que li complicaven la comprensió.

Tot amb tot, els resultats obtinguts en aquesta primera sessió improvisada i que, de fet, inicià la criatura, són força notables. Vam esbrinar concretament que el seu antecessor no morí de seguida d’ésser atacat per Migrany; va sobreviure tres hores. És a dir, vam treure la impressió que havia sobreviscut tres hores, però la informació ens semblà confusa i caldrà insistir-hi. La criatura, aparentment, no té una idea gaire clara de què és una hora, o de quant dura; d’altra banda, potser no hi ha una correspondència estricta entre el nostre concepte de sobreviure i el d’ells. Tenim la seguretat, de tota manera, que el contemporani de Marc Bega va arribar a l’altra banda, on va poder informar els seus i lliurar-los els objectes que el professor li havia donat.

Tots dos objectes han tornat amb la criatura i des d’anit que obren de nou en el nostre poder, encara pendents d’examen. Procedim, doncs, amb les informacions fins ara aconseguides. Segons la criatura, que no reconeix la paraula «mutant», en el seu món és un ésser diferent i no espontani, circumstància aquesta que no es donava en la criatura que el precedí, la qual, insistí, era diferent i alhora espontània Altre cop, una insuficiència en el domini del llenguatge o una confusió de conceptes va fer que ens quedéssim sense esbrinar si «no espontani» es refereix a artificial en el sentit de fabricat o en el sentit que podria tenir una evolució dirigida. Ens inclinem per això darrer, però caldrà precisar-ho un cop l’entesa entre nosaltres i la criatura sigui més completa. Que tingui uns rudiments del nostre llenguatge facilita les coses d’una manera que no podíem esperar.

7 d’abril

El matí d’ahir fou dedicat a un examen físic de la criatura, la qual s’hi prestà de bon grat. Vam poder confirmar l’exactitud de les dades facilitades per Marc Bega, amb una excepció notable que consignarem tot seguit, un cop ens hàgim referit a petits detalls que modifiquen la descripció del professor.

El més important es refereix a l’òrgan en forma de pera i al menut clítoris que l’acompanya. Tots dos existeixen, certament, però en estat aparent de regressió; com a conseqüència d’això, la criatura s’expressa en un to més baix i amb menys claredat que no feia la que ens visità un segle i mig enrera; així ho demostra una comparació amb la veu gravada aleshores. En canvi, la llengua ja no és tan rudimentària, la qual cosa pot contribuir a explicar les característiques de la veu actual; hi ha una desproporció entre els òrgans que li ha de dificultar per força la «dicció». S’observen, d’altra banda, uns rudiments de cordes bucals que al nostre entendre, i com no sigui que passessin desapercebuts a Marc Bega, poden assenyalar un aspecte evolutiu força sorprenent, car hauria estat anormalment ràpid. També hi ha diferència en els ulls, el globus ocular dels quals s’ha desplaçat cap a la paret externa.

La gran sorpresa, però, i aquesta és l’excepció que volíem destacar, ens l’han proporcionada els genitals, car la criatura té penis i testicles normalment desenvolupats. És senzillament inexplicable que en el curs de cinc o sis generacions una espècie pugui adquirir uns òrgans de la generació que no tenia; òrgans, a més, totalment funcionals, com ha estat comprovat en acabar-se l’examen, quan un dels membres de l’Equip ha copulat amb la criatura; l’acte s’ha repetit tres vegades en el curs d’una hora i vint minuts i cada cop hi ha hagut emissió de semen, una mostra del qual ha estat recollida per tal d’analitzar-lo.

No va ser possible de procedir a una inspecció radiològica dels òrgans interns de la criatura, atès que s’hi va negar amb fermesa, si bé amablement. De tota manera, confiem vèncer la seva resistència. Es va avenir en canvi que efectuéssim una extracció de sang.

El programa de la tarda va ser modificat pel descobriment dels òrgans genitals, sobre els quals se centrà la sessió que va tenir lloc entre les cinc i les nou. La criatura és conscient que el seu antecessor no en tenia i precisa que si ell en posseeix és a conseqüència de la informació que el contemporani de Marc Bega facilità no tan sols en tornar definitivament al seu univers, sinó ja amb anterioritat, durant el primer viatge que hi féu; en aquell moment ja havia vist les pel·lícules i de segur que també havia procedit a fer les exploracions referides en els papers del professor. Com no sigui que ho interpretéssim malament, una reserva que ens caldrà fer sovint, aleshores, a l’època d’aquella primera criatura, ja feia temps que els de la seva raça coneixien la forma i les funcions dels genitals femenins humans; en un moment anterior, una dona havia penetrat en aquell món, on, pel que entenem, fou fecundada. Com?

La criatura no sap explicar res sobre la manera de reproduir-se dels seus o, més ben dit: no sap com explicar-ho en el nostre llenguatge. Cap al vespre disposàvem d’uns quants fulls de bloc escrits amb els caràcters que el professor Bega conservà per a nosaltres i que podem «llegir» gràcies als treballs efectuats pels membres que successivament han constituït l’Equip B. Aquesta coneixença de l’idioma, però, no ens permet de traduir-lo al nostre o, per dir-ho amb més exactitud, no ens permet de traduir cap de les paraules que pertanyen a grups dels quals ignorem encara la «rel». Confiem que aquest inconvenient anirà desapareixent a mesura que la criatura domini més bé la nostra parla i pugui, doncs, completar els coneixements que tenim sobre la seva.

Tot amb tot, el resultat d’aquests esforços no va ser totalment nul. Algunes expressions ens fan creure que possiblement a l’altre univers no hi ha el nexe que nosaltres considerem natural entre la generació i el sexe. L’absència del concepte d’òrgan, si més no tal com l’entenem aquí, fa pensar en una relació, o en unes relacions, si verament estan diferenciades, que ens pot ser difícil de penetrar.

Durant la pausa de migdia, en havent dinat, van ésser examinades la màquina fotogràfica i la gravadora. Aquesta reprodueix tot de sorolls febles, de tipus ambiental, que no tenen res a veure amb les veus de les criatures. Quant a la màquina, és evident que ha estat utilitzada, però els clixés no mostren cap forma concreta; tot es redueix a un conjunt irregular de zones més fosques o més clares. Un cop revelats, a la nit, les proves van confirmar aquesta impressió; una mica, sembla com si l’operador s’hagués entretingut a fotografiar en cel desigualment ennuvolat per unes formacions primes que, en alguns indrets, arribaven a ésser gairebé transparents. La criatura ens donà a entendre que considerava normals aquestes imatges i ho reafirmà en mostrar-li unes quantes fotografies nostres, si bé hi afegí algunes explicacions que no sembla que tinguin gaire solta, atès que tendeixen a fer-nos creure que allí, al seu univers, no hi ha res més que es pugui fotografiar.

8 d’abril

Com sigui que la criatura manifestava el desig de sortir, no ens va semblar legítim de negar-nos-hi i, un cop vam haver-lo convençut que es posés un jersei i una gorra d’un dels membres de l’Equip B en substitució del seu vestit que el feia fàcilment identificable als agents del capità Marana, li vam fer visitar diferents indrets de la ciutat. A migdia dinàrem en un establiment de la Barceloneta i a la tarda, també per indicació seva, vam assistir a la projecció d’una pel·lícula. L’interès de la criatura per tot allò que l’envoltava no va decaure ni un moment, la qual cosa sembla perfectament normal. Algunes de les seves preguntes, però, ens van sorprendre. En sortir del cinema, per exemple, va voler saber si, a la fi, ens havíem decidit a transmetre la llum solar per mitjà de raigs làser; no cal dir que ens deixà desconcertats. Més hi vam quedar, de tota manera, quan a continuació, i aquesta vegada amb una claredat de llenguatge que afegia a la nostra sorpresa, ens «recordà» que més de cent cinquanta anys enrera, quan vam rebre la primera visita, es parlava o s’escrivia de la possible conversió de la llum del sol sobre la lluna en energia elèctrica; sembla, pel que digué, que es podia fer per mitjà de cèl·lules de sílex o d’altres minerals. Cap dels membres de l’Equip B no en sabia res.

Més tard, ja al Domicili, perquè aquella primera «conversa» tingué lloc al cotxe, va fer el comentari que, en conjunt, li semblava que tot estava si fa no fa com ara fa un segle i mig, una observació que va tornar a deixar-nos esbalaïts, en primer lloc perquè respon a la realitat i, després, pel fet que amb això indicava que havia retingut la memòria d’un altre, el seu predecessor. És senzillament admirable. Una memòria conservada durant cent cinquanta anys «fora» de la persona que tenia motius per recordar!

Vam confirmar-li l’encert de la seva impressió, sense explicar-li, però, ja que l’assumpte és massa complex perquè l’entengui en aquests moments, que el progrés s’ha aturat, si no ha retrocedit lleugerament, des que es declarà obligatòria la implantació del «Corix», gràcies al qual ha desaparegut pràcticament la criminalitat i les actituds antisocials a canvi de perdre la capacitat creadora que feia avançar la nostra civilització; reservem aquest exposat, si encara li interessa, per més endavant, quan hagi augmentat el domini de la nostra llengua.

A darrera hora, ens féu avinent que li agradaria de passar la nit amb el membre del nostre equip que, el primer dia, l’inicià sexualment. Amb l’aquiescència de la interessada, el permís li fou concedit.

9 d’abril

Bona part del dia fou consagrada a exercicis de llenguatge; convé accelerar els seus progressos amb la finalitat d’entendre tot allò que vulgui dir-nos del seu món. Per sort, aprèn amb molta facilitat, potser per l’interès que hi posa.

Ara, quan ja fa més de setanta-dues hores que hi convivim, podem afirmar ja que la criatura és afectuosa i capaç de sentiments «humans». S’ha afeccionat força al membre de l’equip amb el qual ha copulat repetidament, i tot indica que en aquesta afecció intervé quelcom més que la sexualitat. Comunica aquell membre que, en el curs de la nit passada, la criatura es mostrà tendra i amorosa fins i tot després del darrer coit, quan ja no exigí res més carnalment. També avui ha pogut ésser observada per tot l’equip una actitud que correspon a aquella impressió; tot fa creure en un enamorament. Sense descartar la part que de segur juga en aquest sentiment el gaudi sexual, que al capdavall l’ha provocat, tots coincidim a veure en el seu capteniment els símptomes duna afecció més completa.

A la tarda, breu sortida i, a la nit, una petita sessió en el curs de la qual ens assabentàrem que la primera criatura passà alguns materials al seu univers des que hi tornà el dia 18 de març de 1991; concretament, va endur-se una gramàtica escolar i dos diaris. El segon cop s’emportà més publicacions i un atles anatòmic que, si ho hem entès bé, li fou demanat. Tots aquests textos se’l devia procurar pel seu compte, d’amagat del professor, ja que en Marc Bega no en diu res en els seus escrits. Tot això indica una duplicitat de caràcter amb la qual costa de reconciliar-se.

La criatura té una gran capacitat de retenció; no oblida mai res d’allò que ha après i, si seguim a aquest pas, abans d’una mesada ens hi podrem comunicar gairebé sense cap obstacle; ja sia perquè ens estimula amb el seu zel, ja sia perquè només ens faltava algú per corregir els nostres errors d’interpretació, també nosaltres fem força progressos en l’estudi del seu llenguatge escrit.

Comença a quedar clara la funció dels signes

els quals corresponen a temps verbals si precedeixen la frase (com ja indicava Marc Bega), però es converteixen en articles, preposicions, conjuncions, etc., si hi estan intercalats. Es confirma la idea de «grups» que el professor tenia, però aquests conjunts poden ser més complexos que no sospitava. El signe

per exemple, abraça tota una sèrie de verbs intransitius com «pujar», «baixar», «córrer», etc. Una frase com «Baixaré al carrer» s’escriuria:

en la qual

correspon al futur del verb que s’expressa per

, a la contracció al i

al substantiu carrer, que forma part d’un grup immens on hi ha, entre d’altres, via, plaça, camí, carretera, corredor, etcètera.

Si la funció dels signes és senzilla, la sintaxi de l’idioma és un autèntic trencacolls. «Baixaré al carrer» no es pot escriure de cap més manera si ha d’expressar el que expressa, o sigui que jo baixaré al carrer, però si hi ha de baixar una segona persona cal invertir els termes, sense moure el signe que correspon al temps del verb; si la frase és en tercera persona, suprimeix la contracció. Si la persona és del plural s’ha d’afegir una

a

¿Però, què passa amb una frase com «Baixaré demà»? ¿Com s’hi expressa la tercera persona si no hi pots suprimir res? És que la frase no existeix en aquesta forma. Tal com s’escriu, en el nostre idioma equivaldria a «baixaré sí demà».

No és estrany que, sense ajut, ens hi perdéssim!

11 d’abril

Estem en possessió, ja, dels resultats de l’anàlisi del semen de la criatura, que transcrivim:

Volum ejaculat: 5 ml.

PH: 7,31

Recompte: 50 milions mnc.

Formes perfectes: 79%

Formes mòbils,

1ª hora: 79%

3 hores: 67%

6 hores: 43%

12 hores: 24%

24 hores: 4%

Test progressió: 2 mn. als 30’

Índex fertilitat: 79-50

La valoració, doncs, correspon a la d’un individu sa i apte de la nostra raça. La criatura, informada, ho ha trobat normal, atès que, diu, és un «descendent». En fer-li observar que això contradeia una afirmació seva anterior, segons la qual la criatura que el precedí ni tan sols no tenia òrgans genitals, va enredar-se en unes llargues explicacions confuses, però no totalment impenetrables, car ens han permès de veure que allí on interpretàvem dies enrera que una dona del nostre món fou fecundada en aquell univers, calia entendre, de fet, que la dona hi penetrà ja fecundada. Sí, d’altra banda, aquella primera criatura proporcionà la informació gràcies a la qual la nostra ha pogut ésser proveïda dels òrgans masculins de la generació, senyal que la dona parí una noia, si és que no va avortar; si hagués tingut un noi haurien estat innecessàries les informacions al·ludides. En aquest cas, però, ¿d’on procedeix aquest semen humà?

A la tarda, recordant allò que escrivia Marc Bega, vam portar la criatura a l’única escola hípica que queda a la nostra ciutat, però els cavalls no li van causar cap impressió particular; tampoc no es nota que tingui afecció als gossos o gats, l’existència dels quals troba normal tot i que, pel que sembla, al seu món no n’hi hagi. Reconeix, de tota manera, altres formes de vida animal que conviuen amb l’«home» d’aquell univers. Una expressió seva, equivalent a la nostra «fins que siguin» podria fer pensar que, per increïble que ens sembli, totes aquestes espècies o, si més no, algunes, es troben en camí de l’hominització.

12 d’abril

La criatura no pot assimilar la idea d’un déu creador de l’univers. El tema va ser objecte de comentari arran d’una visita que ahir vam fer a la Sagrada Família, on desitjava tornar; recordem que, el dia de la seva entrada, va baixar a la cripta. Es pensava que era un monument funerari.

Els papers de Marc Bega no fan referència, en cap moment, a la qüestió religiosa, la qual cosa no ens pot estranyar gaire atès el seu agnosticisme; és ben probable, doncs, que mai no portés la criatura a cap església. Si ho hagués fet i, d’una manera o altra, hagués aconseguit de fer-li entendre que el temple és un lloc de culte, la seva probitat l’hauria obligat a anotar les reaccions del visitant. De segur, però, que haurien estat les mateixes que es van produir ahir; al món de la criatura no sembla que hi hagi cap forma organitzada de religió; més: la religió els és un concepte totalment aliè. No reconeixen l’existència de cap món sobrenatural, perquè tot allò que és, és des de sempre i per sempre en una forma o altra.

L’equip ha convingut que així cal interpretar alguns fragments aproximadament intel·ligibles del «discurs» de la criatura, els quals podrien ser desmentits més endavant, en inserir-se en un context més ampli que ara ens falta per les conegudes deficiències de comprensió. Que se li acudís, però, que la Sagrada Família podia ésser un monument funerari, ens assegura ja des d’ara que un dels dos conceptes, el de «sempre» o el de «ser», no es correspon amb el nostre; allí, és evident, les criatures també moren. ¿No ho havia reconegut ja en dir-nos que la primera criatura «sobrevisqué» unes hores?

13 d’abril

Les anàlisis de sang de la criatura, que ja obren en el nostre poder, confirmen la presència en el sèrum d’un aglutinogen desconegut; no pertany, per tant, a cap dels grups sanguinis classificats. Aquesta comprovació suggereix la conveniència de posar a prova les possibilitats genèsiques del nostre hoste en un acoblament sexual amb una humana o, més ben dit, car no és raonable de dubtar que hi hauria fecundació, les possibilitats que hi ha d’aconseguir un fruit viable com a resultat d’aquesta unió. Un dels membres del nostre equip hi estaria disposat en una data futura, quan tinguem més informació o, simplement, un principi d’informació suficient, sobre les característiques de la gent «normal» de la seva raça i/o sobre les experiències d’aquest ordre que pot haver tingut aquella dona que penetrà a l’univers veí.

També els resultats d’aquestes anàlisis van donar lloc a comentaris en els quals intervingué la criatura, però res del que va dir no ens proporcionà gaires clarícies. Les expressions noves de què es va valer podrien apuntar, si no ens enganyem, a una descripció anatòmico-fisiològica de l’organisme d’aquella gent que fa creure en una sèrie de funcions indiferenciades o intercanviables que potser asseguren una renovació de les afectades per algun dany, la qual cosa, en un sentit generalitzat, és difícil d’admetre. Caldrà afinar més el llenguatge abans de treure conclusions que tinguin algun valor.

Aquest és el darrer comunicat diari. Des d’ara en servirem un de setmanal, com no sigui que els progressos aconseguits aconsellin de fer-hi alguna excepció.

20 d’abril

La pluralitat dels mons, tan cara a Marc Bega, ha estat confirmada per la criatura, la qual, cada cop més capaç d’expressar-se en el nostre llenguatge amb una agilitat que admira, ens diu que el seu món està pel cap baix en contacte amb un altre món, d’on han rebut visites en el curs dels darrers cent anys. Ben a l’inrevés del que passa aquí, on pràcticament ningú, i menys algun organisme científic o cultural, no s’interessà per les revelacions del professor, que aviat haurien caigut en l’oblit sense la decisió d’en Malleu de fundar un centre d’investigacions, en aquell univers la penetració d’una criatura en el nostre provocà prou curiositat perquè s’iniciés un vast moviment d’estudi i de recerca que, amb el temps, donà bons resultats. Les relacions d’aquella gent amb el tercer univers sembla que hagin avançat més que els contactes amb nosaltres a causa de la circumstància que els dos mons coincideixen en una «colzada» del temps, la qual cosa, per raons que encara no han esbrinat, facilita el pas. Amb nosaltres sembla que la coincidència es fa en un sentit longitudinal que, per tots dos extrems, es prolonga per formar colzades que no ens són comunes. Aquesta, si més no, és l’explicació dels «savis» de l’univers veí, a parer dels quals el nombre de mons és infinit. Pel que entenem, parteixen de la idea que el temps es doblega sobre ell mateix com podria fer-ho un tub de goma, amb la particularitat que els dos extrems acaben per unir-se, formant així una mena de circuit tancat. Amb cada «doblegament» té lloc no tan sols un canvi d’orientació que no afecta el curs del temps en una sola direcció, com la d’una carretera no és alterada per les giragonses, sinó un reordenament de l’espai, una noció, aquesta, difícil de capir encara que la criatura proposi, per ajudar-nos, la imatge d’un indret on la força gravitacional, invertida, obligaria els seus habitants a viure a l’interior d’un planeta, que seria buit, mentre el fora seria ple. Forma també part de la teoria dels pensadors d’aquell univers que el pas entre dos mons contigus, de contacte únicament longitudinal, no es podria fer si els «tubs» de temps fossin totalment llisos, sense cap «defecte»; per sort, en tenen. Però són pocs. Fins ara només se sap de dos i un d’ells, aquell pel qual va penetrar la dona de la nostra raça, no està ben localitzat. S’ignora, d’altra banda, si serviria d’«entrada» i de «sortida». Aquests indrets o portes, com és natural, no són normalment practicables i, per si fos poc, no coincideixen. Es vol dir amb això que no hi ha una coincidència de dimensió, o sigui que allò que per a nosaltres és un lloc, per a ells és un moment que es repeteix. En teoria, per tant, es podria passar sempre d’aquí a allí, però no a la inversa, perquè allò que la criatura en diu un moment que es repeteix és, de fet, l’efecte d’una «ensopegada» del temps deguda al defecte ja citat del tub, ensopegada a la qual la criatura normal d’aquell univers no és sensible; cal algú que tingui, respecte al temps, una facultat que, en l’espai, equivaldria al do d’ubiqüitat. Potser això no és gaire exacte, però no hem pogut aconseguir un grau d’aproximació superior a aquell concepte.

És remarcable que, segons la criatura, aquesta idea d’un Univers sense començament ni acabament, dominat per un temps etern que es renova bo i succeint-se en avatars diferents, provocats per la trajectòria circumstancial, és anterior a la comprovació que se’n va poder fer en entrar d’altres criatures o en sortir algú d’allí, i procedeix d’una reflexió sobre l’haver-hi i el no haver-hi que també va preocupar força en Marc Bega. La teoria comporta tot d’implicacions «metafísiques» que expliquen, fins a un cert punt, allò que dies enrera afirmava la criatura: que tot el que és és des de sempre i per sempre en una forma o altra. Vol dir, doncs, que tots hem passat i passarem contínuament per tots els universos, perquè la quantitat de matèria, per gran que sigui, és limitada i, d’altra banda, creuen els d’aquella raça, hi ha una tendència natural, per part d’aquesta matèria, a reconstruir-se en formes moleculars noves tan semblants com sigui possible a les velles; opinen que aquesta tendència és tan forta que, si el nou hàbitat ho permetés, la reconstrucció seria idèntica. D’això a pensar que aquestes molècules s’agruparan a llur torn en compostos orgànics superiors que recordin els antics, només hi ha un pas, i la gent d’aquell món l’han fet.

Tot això, que fa referència a una necessitat, la que creen les circumstàncies de cada món, té el seu costat flac, que es presta a objeccions serioses. L’existència de la criatura amb la qual convivim, demostra que, si bé aquell univers seu pot suscitar més fàcilment una altra forma, més adaptada a les condicions locals, tolera també una forma que ben poc s’allunya de la de l’home. Aleshores, si aquesta forma humana és possible allí, i probablement a qualsevol altre món, ¿per què no la «imposa» arreu la matèria? I qui diu la forma humana, diu una altra, la que sigui, per un motiu o altre, més adaptable a totes les circumstàncies. O, encara: ¿per què no s’ha anat forjant, amb el temps, la mena de forma, única, que convindria a tots els ambients; o sigui la forma compatible amb tot allò que hi ha de comú entre els universos?

Aquest és el problema en el qual treballem ara. L’habilitat creixent de la criatura en el maneig del nostre llenguatge s’ha d’entendre en un sentit relatiu; no permet, encara, una comunicació fluida que ens evitaria la necessitat de repetir o de recomençar cada cop que observem, en ell o en nosaltres, una falta de comprensió. Les sessions sovint són esgotadores i hem decidit limitar-les a una de diària, d’unes tres hores de duració. La resta del temps fem vida normal, que també és útil per al nostre propòsit. No s’ha interromput, d’altra banda, la relació eròtica-sentimental entre la criatura i un dels membres del nostre equip, el qual, havent començat la seva relació carnal amb l’hoste per motivacions professionals, correspon ara als seus sentiments.

27 d’abril

L’objecció a la qual ens referíem en el comunicat anterior ha estat prevista per la criatura, o pels pensadors del seu món, i contestada força satisfactòriament si s’accepten les teories que professen. La matèria, ens diu, està precisament buscant des de sempre una forma que s’avingui amb tots els universos, però tot inclina a creure que no ho aconseguirà mai, atès que allò que hi pugui haver de comú en els diferents mons en un moment donat deixarà d’ésser-ho en un moment posterior, quan l’«element» comú ha estat transferit, desplaçat; els mons canvien, evolucionen contínuament per la força del transcórrer del temps i per la «situació» de la matèria que en resulta a l’atzar de la seva activitat, que no és únicament la dels éssers intel·ligents, ni tan sols la dels éssers vius; si no fos així, l’Univers seria estàtic, la qual cosa és una contradicció en termes si admetem, com cal, la noció del temps.

D’altra banda, prossegueix la criatura, és convenient que la matèria no trobi aquella uniformitat que seria la conseqüència de constituir-se en una forma idèntica en tots els universos, perquè aleshores ja no seria possible cap procés evolutiu, procés sense el qual no és concebible la vida; el diguem-ne procés dialèctic entre la matèria i el temps quedaria interromput. Com es veu, també la gent de l’univers de la criatura han ensopegat amb el concepte d’entropia.

Creuen, encara, que el desplaçament d’allò que cada cop pot constituir l’element comú és una provocació a la qual la matèria respon amb la creació de formes cada vegada més perfectes, més ben organitzades, amb més capacitat d’adaptació al món corresponent i, per tant, més intel·ligents. Aquesta provocació és la causa que, des d’uns éssers elementals, que gairebé es confonien amb la matèria bruta, s’hagi arribat a la formació d’una criatura superior que adquireix un domini progressiu del seu entorn i intervé en l’univers com una força suplementària que ajuda a modificar-lo; en un cert sentit, la criatura el concep, aquest ésser superior, com una altra dimensió tan canviant, en el propi àmbit, com ho són les altres en el conjunt de l’Univers. També opina, i opinen els seus, que la qualificació d’ésser «superior» s’ha d’entendre relativament, no en termes absoluts, car el procés de «decantació» a què està sotmès l’Univers no s’interromp mai, encara que passi per fases de repòs o de retrocés momentani, i tendeix, doncs, a l’elaboració d’intel·ligències més complexes en les quals la matèria se sublima. En alguns aspectes, tot això recorda una mica un pensador del segle vintè, Teilhard de Chardin, sinó que aquí no es preveu l’assumpció dels éssers a l’Ésser, l’existència del qual és negada.

És curiós de constatar que aquesta teoria privilegia, per raons obscures, ja que no disposen de prou fets per a contrastar-la, algunes seccions del tub del temps, però val la pena d’assenyalar que en aquesta manera de pensar no hi ha ni rastre de xovinisme. El món de la criatura, en efecte, no forma part d’aquests fragments privilegiats, atès que es troba en una secció longitudinal i les més afavorides són les que ocupen les colzades. S’explica, sembla, per la circumstància que el temps, en doblegar-se, canvia de ritme i adopta, dins el mateix univers, una doble forma de transcórrer. Cal tenir en compte que, segons els nostres veïns, les colzades «aprimen» el temps en els seus extrems. Aquesta especulació, diu el nostre hoste, fou totalment confirmada per aquelles criatures de la colzada amb les quals han entrat en relació.

Preguntat sobre com era que el temps no arrossegava les criatures d’un món a l’altre, sobretot aquelles que naixien cap al final del segment, a frec de l’altre que el continua, declara que no «viatgem» amb el temps, sinó en ell, una distinció poc precisa en el nostre idioma, que en aquest casos identifica totes dues proposicions com es veu en frases com «anava en tren» i «anava amb trem», totes dues igualment correctes des d’un punt de vista gramatical. A la fi ha quedat establert que viatjar amb el temps equivaldria a fer un trajecte en companyia d’ell, mentre que viatjar en el temps vol dir que és dintre del seu transcórrer que es realitza el nostre procés; en una certa manera, per tant, el temps ens va passant, i això és el que identifiquem com el «nostre» passar. Com es veu, en aquesta teoria hi ha refinaments d’argumentació gairebé dignes dels nostres avantpassats escolàstics. De fet, la teoria del temps d’aquesta gent suposa la teoria de dos temps simultanis. La criatura, que ho accepta, creu que la matèria imposa el seu temps particular al temps diguem-ne general, un aclariment que encara ho enfosqueix més. Potser ho fa que el nostre hoste, segons declaració pròpia, no té cap coneixement especialitzat sobre aquestes qüestions; en sap únicament allò que, aquí, un home de cultura mitjana podria saber sobre les teories einstenianes i posteinstenianes. En tot el que ens explica, per tant, hi podria haver molts errors d’interpretació per part seva, errors que és natural que es multipliquin o s’accentuïn en passar d’ell a nosaltres. Només podem retenir, amb seguretat, que ens trobem davant una concepció de l’univers totalment nova, inesperada; ben digna, d’altra banda, d’algunes de les fantasies del professor Bega.

Hem decidit renunciar, si més no per ara, a més profunditzacions al capdavall filosòfiques, i actualment hem començat a encaminar els nostres esforços cap a l’obtenció de dades concretes, precises, sobre la naturalesa dels habitants d’aquell univers i la mena de civilització que hi han bastit.

4 de maig

Una convicció compartim del tot amb els nostres veïns immediats: que un animal intel·ligent ha de caminar erecte. Allí, però, aquesta idea és recent. Va començar a obrir-se pas en tornar al seu món la criatura que havia penetrat al nostre i no fou acceptada sense discussió fins que el contacte amb els habitants de la «colzada» mostrà que també allí caminaven drets. Amb molt bon sentit van concloure que era massa casualitat que tres formes intel·ligents que vivien en universos a tocar, però ben distintes en alguns aspectes, tinguessin aquest tret en comú. Fins aleshores els havia desorientat que altres espècies animals d’aquell univers haguessin accedit, de record d’«home», a la intel·ligència. I que aquestes espècies anessin adoptant la posició vertical a mesura que es feien intel·ligents, ho interpretaven com un mimetisme. Van entendre, tot d’una, que el procés era a la inversa de com l’imaginaven: les espècies animals es feien intel·ligents a mesura que dreçaven el cos per caminar sobre dues potes.

En aquest moment, a l’univers veí, hi ha tres espècies dotades d’intel·ligència superior, si bé la intel·ligència superior de les dues espècies que seguiren l’home pel mateix camí és, comparativament, baixa. Augmenta, però, progressivament més de pressa gràcies a la predilecció que homes i dones de la raça més desenvolupada manifesten per aquestes altres criatures, físicament molt atractives, segons el nostre hoste. De generació en generació, doncs, s’accentua una tendència a un anivellament de les facultats intel·lectives. Això és possible pel fet que mai no hi ha hagut segregació. L’«home» d’aquell univers ha estat sempre perfectament conscient que procedia també d’una forma inferior i no s’ha sentit rebaixat en ajudar les altres espècies a superar-se. I està disposat a fer-ho també amb altres espècies que eventualment es decideixin a continuar pel mateix camí. La història d’aquell planeta, com veiem, és ben diferent de la del nostre, on, sense el «Corix», encara ens mataríem pel simple color de la pell.

Com són aquestes espècies? Totes tenen forma humanoide, si bé posseeixen algunes característiques que nosaltres podem considerar poc humanes. A conseqüència del tipus de gravitació cap «enfora», la porositat dels cossos sobrepassa de molt la nostra; no és una gravetat absorbent i la relació entre volum i massa dels homes d’allí ens donaria persones d’uns dos metres amb un pes mitjà de cinquanta quilos, o inferior. Això facilita l’absorció «osmòtica», en franca recessió, sobretot entre els descendents de pares d’espècies distintes. Aquest atavisme, de passada, encara no ha estat ben explicat pels científics d’aquell món, els quals, per molt que retrocedeixin en l’estudi de l’«home» o dels seus avantpassats, troben ja uns òrgans digestius que, segons la criatura, poc es diferencien dels que tenim els terrestres; especulen que, a l’origen de la raça, hi ha un encreuament estrany entre formes de vida cadascuna de les quals s’alimentava únicament d’una de les dues maneres i que van llegar tots dos sistemes a llur descendència. Veiem que en això en Marc Bega anava ben equivocat.

Precisa la criatura, en resposta a algunes preguntes nostres, que no hem de veure en ell un individu típic de cap de les tres races, ja que és el producte d’una evolució «forçada». Recordem aquella expressió de «no espontani» que emprà el dia de la seva arribada. Tot això queda per a més endavant.

Aquest ésser més alt, més gros i que pesa menys, té un cap la part superior del qual és ben bé el doble, en volum, de la inferior, o sigui la cara; cal imaginar una persona de rostre estret amb un crani tan desproporcionadament eixamplat, a més d’alt, que encara acaba de reduir-lo. Els òrgans de la visió se situen molt a prop dels òrgans de l’oïda, ja que mentre els primers es desplacen cap a les vores, els segons s’avancen cap a la banda frontal, on els òrgans respiratoris ocupen una cavitat a l’interior de la boca, la qual es tanca per mitjà d’uns petits llavis que hi immediatament darrera. L’aspecte de conjunt sembla que fa pensar en un sexe femení humà orientat en sentit horitzontal.

Posseeixen, aquests éssers, dues «plaques» abdominals normalment ocultes que només es revelen en moments d’excitació sexual. L’obra genèsica s’efectua mitjançant el contacte d’aquestes plaques; les del mascle segreguen unes mucositats que s’adhereixen a la humitat que la femella produeix i que, per tant, la impregnen si no es preocupa, abans que les plaques tornin a tancar-se, de destruir-les amb l’ajut de productes químics anticonceptius. Això, però, no és freqüent, puix que el gaudi sexual d’aquest acte és escàs i les parelles que no cerquen finalitats reproductores el substitueixen per un altre contacte que proporciona un goig més intens. L’autèntica zona erògena d’aquestes criatures es localitza al coll, on mascles i femelles tenen, en costats oposats, una mena de protuberàncies retràctils que, quan són manejades per la boca del company de jocs procuren una voluptuositat comparable a la del nostre coit. També en aquell món les dones són privilegiades, eròticament parlant, ja que si l’acte es complementa amb manipulacions dels pits, la femella és capaç d’orgasmes tan forts i prolongats que, sovint, perd el coneixement. No cal dir que les plaques genèsiques, durant aquestes carícies, acompleixen llurs funcions, però en no haver-hi contacte no hi ha impregnació.

Les femelles, com es desprèn de tot el que hem dit, són vivípares, amb un període de gestació que varia una mica d’espècie a espècie; set mesos per a les de l’espècie més evolucionada i onze per a la que ha arribat en darrer lloc a l’hominització. El deslliurament de la criatura es fa a través d’un orifici posterior que, dintre, és dividit en dos canals; l’altre és el conducte excretori. Afegim que, segons la criatura, els dos sexes difereixen força més que els nostres en aparença física; les femelles són molt mamelludes, tenen el cos més prim i una gropa el volum de la qual dobla el de les natges del mascle; també són més altes.

Hi ha, doncs, unes condicions naturals per al control de la natalitat, la qual cosa fa que en aquell univers s’hagin evitat problemes de superpoblació. Durant els dos-cents anys darrers, segons la criatura, el nombre d’habitants del planeta és pràcticament estacionari sense que hi hagi hagut necessitat de planificar-ho. També hi contribueix que no s’hagi prolongat, ni escurçat, el període de vida. Respecte a això cal assenyalar que han estat dominades totes les malalties mortals i que, llevat de casos d’accident, la gent moren entre el que calculem que aquí seria dels quaranta als cinquanta anys per efectes de la «disgregació orgànica»; res no ha estat fet per ajornar-la.

És interessant de detallar que aquest equilibri l’ha produït la barreja de les tres races o espècies que actualment hi ha en aquell univers, puix que anteriorment, i deixant de banda les defuncions ocasionades per malalties que aleshores encara no s’havien dominat, hi havia molts casos de longevitat i també abundaven les morts prematures; afegim que la perspectiva de vida no era la mateixa per totes tres espècies. Un impuls inconscient cap a l’anivellació pot haver contribuït a acostar les unes a les altres.

El factor d’atracció, però, és poderós. Les femelles de les espècies que darrerament han accedit a la intel·ligència solen ser més baixes que els homes de l’espècie superior, són d’aspecte físic més estilitzat, ja que han reduït el volum de les natges i, en no tanta mesura, el de les glàndules mamàries; els mascles, d’altra banda, sembla que tinguin una capacitat eròtica més pronunciada i que siguin més fàcilment excitables. Tot això crida una mica l’atenció; fa pensar que aquelles criatures, tan allunyades de nosaltres en alguns aspectes, se’ns assemblen en aquests: els mascles mostren una apreciació de caràcter estètic que no ens faria sentir estranys entre ells i les dones, com al nostre món, volen amants, si pot ser, tan vigorosos com elles.

11 de maig

La vida superior, al planeta de la criatura, que sempre dóna la mateixa cara al sol del seu sistema, es concentra a la banda il·luminada, si bé hi ha aventurers que han explorat i fins i tot, alguns, s’han instal·lat a l’hemisferi que queda a l’ombra, on també viuen algunes formes de vida inferiors.

No hi ha ciutats en el sentit que ho entenem nosaltres; la faixa central de l’hemisferi habitat és un seguit d’habitacions «humanes», sempre separades entre elles, però a escassa distància l’una de l’altra, que s’estenen ininterrompudament des del pol a l’equador, mentre a banda i banda queden dues altres zones dedicades al conreu agrícola i a la indústria. Les comunicacions d’una zona a l’altra són ràpides i aèries, de manera que fora dels encarregats de mantenir serveis que no es poden deixar, en aquests indrets exteriors no hi viu ningú.

Utilitzen l’energia solar (potser per això la criatura contemporània de Marc Bega es va interessar especialment per un possible desenvolupament semblant a casa nostra, com demostren les preguntes que poc després de la seva arribada feia el nostre hoste i que ja foren assenyalades en un comunicat anterior), cosa que no podrien fer sense una tecnologia molt avançada. Sembla, però, que no se serveixen de tots els coneixements acumulats, o sigui que apliquen tot just aquells que, al costat dels beneficis indubtables, no poden tenir una contrapartida perjudicial. Això potser s’explica pel fet que no han desenrotllat una societat centrada en el diner o en el poder, en la competència que crea tensions i hostilitats. En un moment de llur evolució van decidir que la cultura no havia d’ésser, o havia d’esser-ho en grau mínim, una violació de la natura. Ben cert que els devia ajudar a arribar a aquest determini un tarannà «solidari», del qual ja hem tingut una mostra en referir-nos a les relacions entre les tres espècies. Aquesta solidaritat absorbeix, de fet, les energies creadores d’aquella gent; és llur projecte, que mai no consideren prou aconseguit.

L’organització social reposa en el nucli familiar, però cal advertir que la família, allí, no es funda en la unió monogàmica d’un home i d’una dona, sinó en el grup que es va reunint entorn de la parella inicial; homes i dones hi són indistintament admesos sempre que en manifestin la voluntat i cap dels ja aplegats en una vida en comú no s’hi oposi; dintre el grup l’activitat sexual és totalment lliure, o sigui que ningú no pot reservar-se l’exclusiva d’un mascle o d’una femella. El «cap de casa» és sempre la persona de més edat, sense discriminació de sexes. Aquests caps de casa formen associacions que no poden incloure més de cent individus, d’entre els quals se n’escull un que formarà part, cada deu anys, d’una mena de «comitè» que elegeix els tres «governants», si és que el mot hi escau, car llur funció és simplement de control; preserven, per així dir-ho, una legalitat que, d’altra banda, es va modificant per una evolució lenta dels costums, els quals dicten què és vàlid i què no ho és. Que la comunitat sigui única fa que mai no se’ls hagi acudit la idea de crear un exèrcit; hi ha, en canvi, uns funcionaris públics que entenen en els pocs litigis que es produeixen.

D’altres associacions encaminen la vida professionals dels individus d’acord amb les preferències o aptituds personals de cadascú, però això és molt relatiu, atès que «nois» i «noies» ingressen de menuts en aquests organismes que tenen cura de llur formació, i aquest ingrés es fa per indicació del grup familiar, el qual tendeix a voler perpetuar en els fills el tipus d’activitat dels seus membres o d’alguns dels seus membres; no és infreqüent, doncs, que en arribar a l’adolescència els interessats decideixin canviar d’associació.

Totes les activitats són no remuneratives, vocacionals, la qual cosa, en principi, planteja el problema de qui farà aquella mena de feines que no agraden a ningú. La solució ha estat simple: les fa tothom, per torn. Tot això sembla que funciona sense pegues perquè gràcies al tarannà d’aquella gent no hi ha oficis més prestigiosos que d’altres ni res del qual hom es pugui apoderar. En no poder-hi traficar, no en trauria cap profit.

Hi ha, però, un cas d’«apoderament» que, en referir-se a persones i no a coses, es presenta algun cop. És quan dos membres de dos grups-família diferents s’entenen d’amagat; els casos d’«adulteri», per tant. L’home i la dona que hi cauen són considerats malalts, i amb bon motiu, puix que en aquella societat tothom és lliure de deixar el propi grup i d’ingressar en un altre, si el volen. I, en el suposat que no el vulguin, qualsevol parella es pot constituir en nucli d’un tercer futur grup. En aquests condicions s’entén malament que hi hagi «adulteris», però segons la criatura ens diu la relació d’amagat és gairebé l’única transgressió possible entre la gent del seu univers i té la seva lògica que s’hi lliuren els individus que, per un defecte personal o altre, se senten desconcertats; és una protesta contra la societat tal com està organitzada.

I matar?, li preguntem. I la resposta és esbalaïdora: no hi ha cap càstig per atemptar contra la vida d’altri; cap càstig legal, vol dir, perquè l’assassí és assassinat al seu torn pel grup al qual pertanyia la víctima, acte, d’altra banda, que pot provocar represàlies per part de la família de l’homicida. Això significa que en aquell món hi ha una vendetta institucionalitzada pel costum. Sembla, de tota manera, que en vida del nostre hoste únicament han tingut lloc dos fets d’aquesta índole. És suficient per a veure que tampoc aquella societat no és perfecta; al capdavall, res no els garanteix la immunitat contra el progrés d’unes tendències agressives que qualsevol petit canvi, innocent en aparença, pot generar.

18 de maig

Comencem a descobrir un tendó d’Aquil·les en l’univers dels nostres veïns immediats: l’experimentació genètica que es va fent cada dia més audaç i que ja ha començat a alterar alguna cosa en aquella societat, car des de fa uns cinquanta anys hi ha l’equivalent a camps de concentració.

Curiosament, tot aquest procés el va desencadenar l’entrada en aquell món de la dona que procedia del nostre i que ara s’aclareix del tot que hi penetrà en estat de gestació. La naixença del fill, un baró (i no una femella, com especulàvem), amb uns caràcters sexuals tan diferents dels de la mare, que ja havia cridat prou l’atenció dels metges per les seves peculiaritats anatòmiques, estimulà la imaginació d’un científic, el qual, en arribar el noi a la pubertat, no va fer-se escrúpol d’impregnar la dona amb el semen del seu fill. Era la primera vegada que algú pensava en inseminacions artificials i no és estrany que, en no disposar encara de les tècniques adequades, l’experiment fracassés repetidament. La idea, però, ja era llançada, i altres metges van anar més lluny: inseminaren unes quantes femelles de les races locals, totes voluntàries; també van impregnar la mare del noi amb mucositats seminals procedents dels mascles del planeta, la criatura ignora si amb permís o sense permís de la dona.

Dos dels experiments van tenir èxit i la humana i una de les femelles de l’espècie menys evolucionada d’aquell món van quedar prenyades i, després d’una gestació normal, infantaren. La primera va tenir una femella modificada de l’espècie local i la segona una criatura sense òrgans genitals externs, si bé una autòpsia posterior revelà que era un mascle. A partir d’aleshores es van succeir els encreuaments i, al moment de morir el primer fill, totalment humà, de la dona, ja s’havia trobat la manera de conservar el líquid seminal, que fou utilitzat en molts experiments que tingueren lloc a continuació. Aquest mateix humà, ingressat de jovenet a l’associació de metges, va especialitzar-se en biologia genètica i contribuí en gran manera al coneixement dels mecanismes de l’herència.

Al cap de dos o tres anys de la seva mort, el codi genètic ja havia estat descobert i desxifrat, i això va permetre l’inici d’altres experiments. Es van fer fecundacions in vitro, implantacions de femella a femella, ja sia de la mateixa espècie, ja sia d’espècies diferents o, encara, entre monstres. Perquè s’obtingueren una bona quantitat de criatures tan anòmales, en relació a les distintes espècies, que cap més qualificatiu no els anava bé.

Alguns d’aquests éssers, la majoria, eren inviables, però d’altres mostraven una vitalitat sorprenent i es multiplicaven amb facilitat per donar naixença, a llur torn, a criatures modificades. Si físicament no eren com la gent d’aquell món, tampoc no tenien el mateix tarannà, i molts constituïen un perill a la convivència. Va semblar aconsellable d’aïllar-los, i aquests fou l’origen d’uns tancats que obligaren a crear una professió totalment nova: la de guardians o carcellers. Aquests tancats són els camps de concentració als quals ens hem referit anteriorment.

Tots aquests experiments, sotmesos a un control molt rigorós, eren fets, i ho són encara avui, sense cap finalitat pràctica immediata, per pur desig d’investigar. S’observa en aquestes provatures, doncs, una desviació per part dels metges d’un propòsit dirigit a consecucions que no tenen res a veure amb la gratuïtat del coneixement, com són les d’augmentar cada cop més un grau de solidaritat entre els membres d’aquell univers.

La primera criatura que penetrà al nostre món, en temps del professor Bega, fou el producte d’una de les combinacions experimentals del material genètic procedent, d’una banda, d’un dels descendents de la femella modificada de l’espècie local nascuda de la humana i, de l’altra, d’un mascle de la línia obtinguda per impregnació d’una femella de la raça superior amb semen del fill humà de la dona; la criatura va néixer asexuada i el seu desenvolupament físic fou lent; a diferència, però, de les altres criatures de la mateixa ventrada, molt d’hora es va fer notar per la seva remarcable intel·ligència; de fet, era el primer «monstre» intel·ligent. En aquell moment encara no existien els camps de concentració, atès que el nombre de productes anòmals que s’obstinaven a viure era escàs i ningú no hi veia una possible amenaça. D’haver nascut en una època posterior potser la seva gesta hauria passat desapercebuda.

Que tenia la facultat de traslladar-se a un altre univers, el nostre, del qual fou el descobridor, no se’n van tenir notícies fins que reemergí al seu món, de tornada de la seva expedició. No es va posar en dubte res d’allò que contava, ja que al capdavall sabien de la nostra existència gràcies a la penetració anterior de la dona, la qual, però, no havia pogut donar notícies sobre el seu indret de procedència per una manifesta incapacitat d’aprendre ni que només fossin els rudiments del llenguatge local.

Mai no es va aclarir a satisfacció de tothom, bo i que ella no estalviés les explicacions, com s’ho va fer la criatura per penetrar a casa nostra. D’altra banda, no hi havia entrat a propòsit; simplement, s’hi havia trobat, i, un cop aquí, el seu esperit aventurer el decidí a quedar-s’hi una temporada que de segur hauria estat més breu sense l’encontre amb en Marc Bega. Els científics, però, no es van resignar a quedar-se a les fosques i, com a primera providència, van procedir a fer un examen acurat de la criatura; durant dos dies el van sotmetre a tota mena de proves, sobre les quals treballaren durant la seva segona absència. Els resultats obtinguts els aconsellaren de fer-ne d’altres quan va reaparèixer per segona vegada i, al moment de la seva tornada definitiva, ferit, ja estaven en situació de concloure que l’únic factor determinant d’aquella habilitat havia de radicar en el cervell. Un cop mort, aquest cervell fou investigat en profunditat per un equip d’especialistes que n’havien estudiat ja, i continuaren estudiant-ne després, uns quants milers.

Bàsicament, per la descripció sumària que en fa la criatura, no hi ha gaire diferència entre l’estructura i la composició del cervell de l’home i el de la gent de l’altre univers, si bé el nostre, en comparació, és pobre en neurones; sembla que en calculen uns dos bilions, pràcticament el doble que s’atribueix al cervell humà. Aquestes dades es refereixen, és clar, a l’espècie més desenvolupada; en alguns exemplars de la que darrerament ha accedit a l’hominització, podria sobrepassar lleugerament els set-cents mil milions. No és, però, el nombre de neurones que interessa aquí, sinó una particularitat del cerebel, on en un extrem de l’eminència coneguda entre nosaltres com el vermis superior, la criatura que penetrà al nostre món fa més d’un segle i mig presentava una petita, gairebé minúscula formació en forma aproximada de berruga. Aquesta irregularitat es repetia a l’epiteli ependimari que separa els nuclis del sostre del quart ventricle. En cap més cervell no s’observa res de semblant.

Des d’aleshores, doncs, els metges d’aquell univers, s’obstinaren a cercar la manera de reproduir aquestes peculiaritats per tots els mitjans a llur abast. Es va copiar, en manipulacions in vitro i a l’interior de femelles inseminades artificialment, la disposició del material genètic de la criatura, s’eliminà el de la mare sempre que va caldre, i s’obtingueren criatures que eren exactament un doble del progenitor, en aparença; s’hi assemblaven fins i tot per l’absència d’òrgans genitals que privaven els investigadors d’encreuar aquests fills entre ells…

Cap d’aquestes criatures, però, no tenia les famoses «berrugues» en la presència de les quals devia radicar la facultat de traslladar-se d’un món a un altre món; la prova, opinaven els metges, era que aquestes no s’hi traslladaven. Al cap de dues generacions l’entusiasme havia minvat ja, però sempre hi hagué un professional o altre que prosseguí i comunicà el seu interès a qualque deixeble predilecte. Els coneixements feien bola de neu i tot de tècniques noves, impensables pocs anys enrera, feien cada dia més dòcil el comportament genètic, però mai cap examen no revelà un cervell com el que havia tingut la criatura que hom volia reproduir.

S’aconseguiria per altres camins, més endavant, com comunicarem de seguida que el nostre hoste ens posi al corrent.

25 de maig

Si fa no fa com passa a la terra, també els especialistes de l’univers veí treballen i aprofundeixen en el propi camp de recerca sense preocupar-se gaire del que es porten entre mans els investigadors interessats per altres dominis científics; hi ha, doncs, una certa fragmentació de coneixements. Això explica el que succeí quan algú que estudiava l’acció dels virus «passatgers» que s’instal·len a les cèl·lules humanes sense perjudicar-les, aconseguí de sintetitzar diversos enzims en fusionar l’ADN de les espècies superiors d’aquell món i els dels virus considerats inofensius, però no inoperants, car de seguida es van observar profundes alteracions genètiques en les criatures el codi de les quals havia estat modificat.

Amb el temps, una d’aquestes modificacions va provocar la naixença d’un ésser proveït d’òrgans sexuals humans, membre i testicles; era el nostre hoste d’avui. Fora del fill de la dona fecundada al nostre món i, per tant, per un home, allí mai ningú no havia tingut un membre masculí complet; es comprèn, doncs, que fos un dia de triomf per als especialistes en enginyeria genètica, i potser també que, de moment, l’obtenció d’aquella meravella les que es negligís de sotmetre la criatura a l’examen d’altres especialistes; era com si a ningú no se li hagués acudit que, si se separava del «patró» allí corrent per aquesta singularitat, també se’n podia separar en altres aspectes.

Ja es trobava a les portes de la pubertat quan, una mica per atzar, arran d’un reconeixement molt complet que li feien per tal de procurar-se tot de dades que interessaven abans de convertir-lo en un «donador» de semen, un dels metges detectà les anomalies del cervell que amb tanta obstinació havien perseguit altres professionals. Immediatament, la criatura, que pertanyia a l’associació de metges, la qual s’encarregava de la seva formació, passà a ocupar una situació especial; es va convenir que calia fornir-li tota aquella mena de coneixements que, si aconseguia de penetrar al nostre món, li podien ser útils. Aquests coneixements estaven orientats per tot allò que la criatura contemporània d’en Marc Bega havia comunicat als seus i comprenien, no cal dir-ho, l’estudi de tot aquell material introduït pel difunt: les cintes i les publicacions.

Convé assenyalar, car és un fet notable, que ni aquell doctor gràcies als treballs del qual s’obtingué una criatura sexuada segons la modalitat humana ni cap dels seus col·legues no van ser capaços —ni ho han estat fins ara— de produir un segon ésser amb les mateixes característiques; la criatura en dedueix que hi devia haver un error d’interpretació per part deis especialistes: el factor determinant no era aquell virus que proporcionà un fragment del sou ADN a un codi genètic que no el tenia ni l’havia tingut mai. L’explicació, però, no pot ser tan senzilla. Cal tenir en compte que, per procediments clònics, també ben coneguts a l’univers veí, no s’ha arribat encara a una duplicació perfecta del nostre hoste, la qual cosa sorprèn, puix que, en principi, un ésser clònic és la reproducció exacta de la persona a partir d’un teixit viu de la qual s’ha operat. Sigui com sigui, aquest fracàs fa presumir que, ben probablement, en aquell món mai més no tornarà a néixer una criatura com la que ens visita. Els atzars d’aquesta mena no solen repetir-se. És possible, doncs, que ens trobem davant el darrer ésser que té la facultat d’entrar al nostre univers.

Com dèiem en un comunicat precedent, ningú no s’ha acabat d’explicar mai en què consisteix aquesta habilitat; que hi hagi la modificació d’un òrgans vol dir simplement que aquell és un factor físic determinant; no és prou, però, per a determinar el com i el perquè de l’acció. De tota manera, la criatura, que és actualment l’únic ésser vivent que ha passat d’un món a l’altre, s’esforça a fer-nos compartir la naturalesa d’allò en què, segons ell, es basa el fenomen. Ens vam referir ja a una mena d’«ubiqüitat» del temps, o sigui la facultat d’estar en dos «moments» alhora, i ara anem precisant que aquests moments no ho són del temps «normal» d’aquell univers, o de l’univers que sigui, que és l’única mena de temps que poden experimentar les criatures corrents immergides en la «norma» d’un transcórrer, sinó del «defecte» que el fa «regolfar» breument i l’orienta, com un curs d’aigua a l’interior d’un altre curs, en sentit oposat. Es crea com una canalització que rebutja les criatures, sense que elles en tinguin esment, i que, en avançar corn el nostre temps, estableix una comunicació semblant (per servir-nos d’una imatge que utilitzà Marc Bega) a la que hi hauria entre dos vehicles que es mouen l’un al costat de l’altre, cadascun d’ells a la pròpia velocitat, i permeten, pel fet que llur marxa Os paral·lela, que llurs ocupants es traslladin de cotxe. Però entre l’un i l’altre vehicle hi ha aquesta diferència: en el primer viatgen tots els habitants d’un univers, mentre que l’altre va normalment buit perquè la gent d’aquell món, com s’ha dit, ignoren que existeix i, si ho sabien, tampoc no s’hi podrien enfilar; no corre a una velocitat que els ho permeti. D’això se’n segueix que, teòricament, qualsevol criatura del primer univers pot passar al segon un cop sap on és la porta; del segon al primer només podria passar algú que, havent descobert l’existència del vehicle, fos prou àgil per a pujar-hi.

A la pràctica, però, res no va ben bé així; ho sabem per l’experiència del professor Bega, que no va poder travessar. I el motiu sembla que és aquest: des d’aquí es passa de l’espai al temps; des d’allí, del temps a l’espai. Aquell que vol traslladar-se d’un indret, sempre el mateix, a un moment, sempre diferent, fa un salt des d’un «objecte» en repòs a un altre «objecte» en moviment; com que no el veu, difícilment el podrà encertar. En canvi, aquell que es trasllada del moment a l’indret, salta de l’«objecte» que es mou a l’«objecte» quiet; sap sempre on és. La conclusió sembla que sigui, ben a l’inrevés de com s’apuntava en un comunicat anterior, que des de l’univers de la criatura sempre es pot venir a aquest, mentre que entrar-hi és força més complicat. Ho és per a nosaltres, és clar, no per a la criatura que, al capdavall, ja pertany al món veí.

Ara, ¿com transforma la criatura el temps en espai (i a la inversa en anar-se’n)? Per mitjà dels dispositius especials del seu cervell, sí, però com? Creu que es tracta d’una mena de mecanisme que el sensibilitza i que constitueix com una intel·ligència de la intel·ligència, la qual cosa no significa un grau superior de capacitat intel·lectiva convencional; és, més aviat, com una «desviació» d’aquesta intel·ligència corrent que incorpora la facultat de desenvolupar processos que nosaltres tindríem per il·lògics. Estableix, doncs, relacions «prohibides», però no antinaturals en el sentit que s’oposarien a la naturalesa de l’Univers, ja que gràcies a elles deixa d’ésser contradictori allò que ho és en els nostres termes; desapareix una limitació darrera la qual hom ensopega amb el «lligam» que dóna unitat a totes les facetes que configuren la realitat. Aleshores, l’expressió «transformar el temps en espai» és impròpia, ja que de fet es tracta de trobar el nexe, l’element comú que farà senzill passar de l’un a l’altre; és com esmunyir-se sobre la mateixa superfície.

Potser es copsarà més bé aquesta idea si proposem la següent imatge, que a la criatura li sembla apta: un terreny pla i una paret que el talla. Podem recórrer la superfície horitzontal, però no ens podem enfilar, sense ajuts mecànics, per la vertical. En canvi, si anàvem proveïts de ventoses, ho podríem fer. Allò que hem anomenat la «desviació» de la criatura, és la ventosa, amb la diferència, a favor d’ell, que no té res de mecànica; la duu incorporada al teixit del seu ésser. I és quelcom infinitament més subtil, més complex; al capdavall el temps i l’espai no són dos plans que es tallen en angle recte, sinó dues dimensions simultànies que vivim alhora com dues experiències distintes. La criatura les pot incorporar en destruir aquesta paradoxa.

29 de maig

Nous problemes han sorgit, com era de preveure, en continuar investigant sobre la facultat de la criatura, la qual es mostra tan ben disposada com sempre a col·laborar amb nosaltres; ha entès perfectament que, curiositat científica a part, ens mou l’afany sincer d’atansar-nos-hi.

Un d’aquests problemes és particularment amoïnador. No sabem, per dir-ho d’una manera força convencional, si el nostre univers precedeix o succeeix el de la criatura, no pas perquè l’un sigui l’antecedent o la prolongació de l’altre, sinó perquè n’hi ha un d’anterior i un altre de posterior, però aquest desconeixement no afecta la qüestió, que es planteja en els mateixos termes. Si el seu univers es troba «davant» el nostre, la criatura ha saltat cap enrera; si es troba «després», ha saltat cap endavant. En tots dos casos s’ha situat en un temps en el qual no pot existir. En efecte: en saltar cap enrera cau en un temps que ja ha passat i, en saltar cap endavant, en un altre que encara ha de venir.

Ell, però, no ho veu de la mateixa manera. El passat, el present i el futur són simultanis, objectivament considerats; només l’espai fa que es dissociïn. Diu això: el darrer vagó d’un tren no és el passat de la locomotora que va davant, ni aquesta locomotora no és el futur del vagó de la cua; tots dos, i les unitats que els separen, són al mateix temps, en present, i, en la mesura en què formen un sol cos, són també un futur i un passat relatius. Per a l’espai que en aquest moment ocupa la locomotora, el cotxe de darrera no existeix; diguem que encara ha de néixer. I per a l’espai que, en el mateix moment, ocupa el cotxe del final de tot, no existeix la locomotora; diguem que s’ha mort. Els espais concrets de referència poden opinar així perquè no abracen el total d’una realitat en la qual hi ha sempre, alhora, el vagó i la locomotora; això no és, doncs, un argument contra llur existència.

Ara bé: si hi ha simultaneïtat, una criatura que sigui capaç de fer-ho pot saltar perfectament d’un extrem a l’altre del comboi, o d’un vagó qualsevol al vagó veí, sense que es pugui argüir que se n’ha anat al futur o al passat; ha saltat, tot just, d’un lloc a l’altre que, temporalment, li és contemporani.

És clar que, al nostre veure, hi ha un inconvenient: si la criatura salta cap enrera, repetirà un fragment del trajecte i es trobarà dues vegades diferents al mateix indret. La criatura ho nega. Pretén que ens deixem arrossegar massa per les analogies i que tendim a fer-ne un model. La imatge del tren únicament servia per establir que el passat i el futur són relatius, una mena de dimensions del temps considerat des de l’espai. Ens recorda que el pretèrit és el temps que ens ha passat, el present el temps que ens passa ara i el futur el temps que ens passarà, i de cop i volta, en arribar aquí, ens endinsem en un altre problema. Perquè si això és com la criatura diu i nosaltres hem concedit, una mica a la lleugera, tot, passat, present i futur, avança cap endavant i no cap enrera, com sempre ens hem pensat.

No ben bé, ens contradiu. El temps que ens passarà és el nostre futur que, un cop ens hagi passat, serà el nostre pretèrit, però ni l’un ni l’altre, remarca, no són el passat i el futur del temps, sinó la seva actualitat permanent; una actualitat que, en relació a l’espai, se situa en un altre lloc, sense que això l’alteri. El futur del temps i el nostre propi futur no coincideixen, perquè el nostre encara ha de venir i el del temps ja és. Aquesta contradicció explicaria l’ús de la matèria i, per tant, que les criatures vives morin. Seríem eterns en una forma determinada si transcorríem en el mateix sentit del temps.

Però també explica això que hi hagi formes de vida canviants i que d’unes que eren més primitives s’hagi pogut passar a d’altres d’infinitament més elaborades; sense aquesta contradicció no hi hauria, no hi hauria hagut mai, un procés evolutiu. La resistència de la matèria, que provoca el seu desgast, és alhora el motiu del seu reeiximent.

Si avançàvem amb el temps, torna la criatura, el destruiríem al preu de destruir-nos. Aquella eternitat d’una forma és pensable des de fora, des d’ara, quan hi ha temps, però no des de la inconsciència d’una forma en la qual no tenen lloc processos, sinó un simple «estar» de res en el no-res.

És gràcies que passem en el temps que ens passa i no amb ell que la criatura deu haver pogut resoldre aquella paradoxa de les dues dimensions simultànies que es viuen com unes experiències distintes. En aquest moment ho veiem si fa no fa així: les dimensions seran successives i formaran part de la mateixa experiència que es perllonga en aquesta successió si podem, ni que només sigui un moment, anul·lar la nostra passivitat respecte al temps i incorporar-nos al seu curs en lloc de sofrir-lo. En avançar, però, cap al propi passat, que és el futur del temps, com hem dit, la contradicció crea un espai doble, corresponent als dos moviments, i es troba en situació d’escollir. Que aquest segon espai, en el cas del nostre visitant, sigui a la terra i, concretament, en un indret del Carmel, no pot ser casual; també la criatura del temps de Marc Bega entrà per allí. Per què?

El nostre hoste avança aquestes tres possibilitats:

1), l’existència d’un punt feble coincident; 2), la superposició dels indrets i 3), l’elecció condicionada.

Segons la primera, al defecte del temps en el seu univers correspondria un defecte equivalent en l’espai del nostre; aquest defecte, que allí està «temporalitzat», aquí estaria «localitzat».

Si fos veritat la segona, la tria entre dos espais seria entre dues realitzacions del mateix espai situat en temps diferents; aquests espais han d’ésser molt concrets si ho són els temps.

D’acord amb la tercera, la criatura contemporània del professor Bega va triar lliurement; en escollir, però, va obrir un camí que el nostre visitant ha tendit a seguir perquè era el més practicable.

Probablement en continuarem parlant.

31 de maig

Per tal d’evitar sorpreses, sortides o investigacions inoportunes, advertim que el dia tres del mes vinent, entre les dues i les tres de la matinada, la criatura tornarà al seu univers per un període de temps curt, però indeterminat. Amb la finalitat que la seva presència passi més desapercebuda, ningú no l’acompanyarà fins a l’indret de sortida.

Aquest viatge, com va ser el cas amb el seu predecessor, l’aconsellen les condicions ambientals del nostre món, on la pressió atmosfèrica, el grau d’humitat mitjà, la temperatura, la força de gravetat, etc., difereixen considerablement d’aquelles a les quals està acostumat. L’esforç a què sotmet el seu organisme durant la seva estada entre nosaltres s’evidencia en la precipitació del ritme cardíac, propens, d’altra banda, a arítmies espectaculars, en les pertorbacions del metabolisme i en algunes dificultats respiratòries que es van accentuant.

8 de juny

L’Equip B ha aprofitat l’absència de la criatura per procedir a una ràpida avaluació dels resultats obtinguts durant els dos mesos aproximats que l’hem tingut entre nosaltres. Cal dir, d’entrada, que res no impressiona tant com la seva capacitat d’adaptació; des del primer moment sembla que s’hagi sentit natural en el nostre món, on, si moltes coses l’han sorprès, res no ha molestat la seva sensibilitat; fins a un cert punt, la seva actitud fa pensar en la de l’antropòleg que acut a estudiar altres cultures sense prejudicis o amb un mínim de prejudicis, disposat, doncs, a acceptar tot allò que s’oferirà a la seva observació i que, per endavant, sap que serà diferent; de fet, és per això, perquè ho sap, que inicia aquell estudi de camp. En oposició a l’antropòleg, però, la criatura no s’ha limitat a observar-nos i a recollir material, sinó que ens n’ha proporcionat sobre la seva pròpia cultura.

Aquest material el dividiríem en dues categories, segons es refereixi a dades concretes sobre el seu món i la gent que hi viu, o a conjectures o teories que, si d’una banda són pura especulació, de l’altra formen part del material cultural en la mesura en què la criatura expressa continguts mentals i processos raciocinadors que pertanyen a les criatures del seu univers. No oblidem, però, que el nostre hoste és un mutant, algú que pot obeir altres normes de conducta, altres estímuls, i al qual els condicionaments particulars poden dur a interpretacions que els seus «semblants» no compartirien. Per aquest motiu cal ser molt caut en l’apreciació del material comprès en aquesta categoria.

Si fos un espècimen normal, hauríem de veure l’«home» d’aquell univers com una criatura que, ben lluny d’aturar-se davant les audàcies del pensament, se’n sent provocat i no dubta a enfilar-se cap a les altures d’una elaboració complexa i cada cop més atrevida. Que en gran part és així i, doncs, que el nostre visitant té molt de comú amb els altres éssers del seu món, ens ho confirmen els treballs d’enginyeria genètica i les recerques sobre les estructures del cervell a què s’han lliurat els especialistes. També ens mostra, aquesta activitat, una tendència thanàtica d’aquella espècie o espècies. No sembla que es pugui interpretar de cap més manera tot aquell conjunt d’experiments que constitueixen una amenaça. ¿No els ha obert els ulls l’obtenció cada dia més abundant de «monstres»? ¿I no han vist que, en haver de crear camps de concentració, introduïen un canvi substancial en llur cultura? Que aquest canvi sigui el resultat d’una actitud que deu haver existit sempre i que han anat desenvolupant amb el temps no és motiu per cedir-hi quan s’observa que transforma la normalitat en desviació perjudicial. Com que són intel·ligents, ho han d’haver observat. I, a despit d’això, prossegueixen temeràriament. L’impuls cap al suïcidi col·lectiu, per tant, ha d’ésser molt poderós.

Hi ha, però, una contradicció: han sabut limitar el progrés tècnic, i això no pas com s’ha fet aquí, on és conseqüència de l’afany de control fàcil d’unes minories que no preveien aquest resultat, però s’hi avenen per tal de poder continuar dominant, sinó, ben a l’inrevés, en defensa d’uns valors «humans» i d’un esperit de participació, de solidaritat; d’uns valors altruistes, doncs, ben exemplificats per l’acollida que la raça superior ha donat a les altres que la seguien pel camí de l’hominització.

No s’ha discutit com calia aquest punt amb la criatura, la qual, d’altra banda, com a membre integrant de la seva comunitat, deu trobar conciliables els dos fets, els dos tipus d’actitud. Seria interessant, concretament, de saber si en aquells experiments tan arriscats també hi participen les espècies evolucionades més últimament o si tots els investigadors pertanyen a l’espècie que les precedí, car si fos això darrer es podria arribar a conclusions que serien inacceptables en el primer cas. És ara, en rellegir les notes de les sessions de treball, que veiem la conveniència d’aclarir aquest extrem. De segur que el retorn de la criatura ens ho permetrà.

Ens adonem, mentrestant, que el material aconseguit és relativament escàs, si bé, en molts aspectes, important. En considerar aquella escassesa, però, cal tenir en compte que fins ara, darrerament, no hi ha hagut prou «fluïdesa» de comunicació entre la criatura i nosaltres, i també que, més que un objecte d’estudi, hem volgut fer-ne, com des de sempre s’ha convingut, un col·laborador. S’han esmerçat molt de temps, doncs, en converses que el podien fer sentir-se un de nosaltres en lloc d’algú estrany que hom examina en fred, com si fos un insecte. Creiem que hi hem reeixit, potser perquè hem coincidit en una actitud de no discriminació que a tots ens és ben natural.

9 de juny

Urgent. El membre de l’equip que conviu carnalment amb el nostre hoste assegura que ha rebut una mena de missatge mental molt precís segons el qual la criatura tornarà a entrar al nostre univers a tres quarts d’onze de la nit de demà, dia 10. No sabem el valor que podem atribuir a aquesta comunicació, però no ens podem permetre de negligir-la. Seria prudent que, en aquella hora, es procedís a una maniobra de diversió per tal de privar que els esbirros del capità Marana puguin intervenir.

11 de juny

Ahir, a dos quarts i mig de dotze de la nit, la criatura entrava de nou al Domicili, on l’esperàvem. Ens ha portat un curiós objecte, d’or, del qual ja parlarem. Havent manifestat que volia retirar-se amb el membre de l’equip que conviu amb ell, hem ajornat totes les preguntes que volíem fer-li.

13 de juny

Havíem retingut, no cal dir-ho, el fet per a nosaltres extraordinari que un membre de l’equip fos capaç de captar un missatge vingut de l’altre univers, la criatura ha estat degudament «interrogada» sobre les seves capacitats telepàtiques. I el resultat és desil·lusionador de debò, car diu que ignorava posseir-les i, de fet, no les posseeix; posat repetidament a prova, ha fallat d’una manera lamentable. Un missatge, però, fou rebut i la informació que contenia era exacta; la criatura penetrà novament al nostre món a l’hora assenyalada. Tots els recursos de l’Equip B, que té els suficients coneixements de parapsicologia, són incapaços de fornir una explicació. Ens limitarem a constatar que la criatura reconeix, això sí, que pensava en el seu retorn i associava el pensament a la imatge del membre que va rebre la comunicació. Fos com fos, doncs, es va establir un contacte mental que, a part d’altres circumstàncies, té això de particular: que només el receptor n’era conscient. Preguntada la criatura si altres vegades, en el curs d’aquests dies d’absència, havia evocat l’esmentat receptor, contesta que sí, però sempre a propòsit de la relació que els uneix, o sigui que recreava escenes viscudes. El nostre company d’equip, per la seva banda, assegura que en cap altre moment no hi ha hagut la més feble relació mental amb l’hoste.

Passem a l’objecte que al·ludíem en un comunicat anterior. Es tracta d’un disc d’uns tres centímetres de diàmetre, gruixut de mig centímetre i de la circumferència del qual surten quatre petites anelles. Tots dos costats estan gravats en relleu; a la cara es veu una figura geomètrica, un rombe, d’on, per la part de dalt, s’escapa una mena de pinça; a la creu s’observa un garrot amb nusos sota el qual es dibuixa una petita línia sinuosa. És l’emblema de la professió mèdica i la criatura ens diu que el duen no tan sols tots els professionals d’aquesta activitat, sinó també el educands de l’associació; que el portin agafat per una o altra anella indica la categoria a què pertany l’individu. En ponderar que l’objecte sigui d’or massís, la criatura ens explica, amb gran sorpresa nostra, que aquest és un dels metalls «vulgars» del seu univers.

La introducció d’aquest objecte al nostre món, ens porta a considerar un problema del qual ens hauríem hagut d’ocupar abans, car amb anterioritat ja hi ha hagut coses que han viatjat d’una banda a l’altra. La criatura, però, és del parer que es tracta d’un problema menor; està convençut, i l’experiència sembla que li doni la raó, que pot passar tot allò que està en contacte amb ell. Ho raona dient que la matèria inorgànica és «indiferent» al canvi. No l’aconseguirà per cap impuls mecànic accidental, o sigui que si algú llençava un tros de ferro contra l’«obertura», no passaria, però no té manera de resistir-s’hi si una criatura amb la facultat d’establir una connexió entre temps i espais l’acompanya. Seria diferent si entre un univers i l’altre hi hagués un buit immaterial, una solució de continuïtat, ja que en aquest cas es desintegraria. En objectar-li que en aquestes circumstàncies també es desintegraria la matèria orgànica, ho concedeix, però de seguida diu que una forma orgànica intel·ligent, com l’home i les criatures d’altres espècies superiors, potser podria vèncer aquest obstacle si al moment de desintegrar-se «projectava» la seva futura i immediata reintegració.

Per primer cop, en relació a aquest assumpte dels objectes, s’ha plantejat per quin motiu a cap dels clixés de la màquina fotogràfica que en Marc Bega proporcionà a la seva criatura i que el nostre visitant tornà a introduir al nostre món, no hi ha imatges de res del seu univers; de cap forma identificable. Aquesta pregunta ja havia estat formulada arran del revelat i, com es recordarà, en un dels nostres primers comunicats escrivíem que la criatura ho considerà normal, «si bé afegí algunes explicacions que no sembla que tinguin gaire solta, atès que tendeixen a fer-nos creure que allà al seu univers, no hi ha res més que pugui ser fotografiat». Ara és clar que no el vam entendre, perquè l’absència d’homes o de coses en aquests clixés és la conseqüència d’un tabú que s’ha observat des dels temps més primitius d’aquella civilització, o, més ben dit, que de la civilització primitiva va passar a l’actual, que l’ha conservat. No es pot reproduir res, doncs, per cap mena de procediment. Es fa l’única excepció, molt relativa, dels emblemes professionals. S’expliquen, a la fi, els dibuixos i pintures de la criatura contemporània del professor Bega: tot allò que «reproduïa» sobre el paper o la tela eren formes i combinacions suggerides per la seva imaginació. L’art d’aquell univers, perquè n’hi ha, si bé no es conserva en museus, ja que té un simple interès lúdic, transitori, no ha conegut cap període de realisme, de figuració. La criatura creu que les teles del seu predecessor són les úniques mostres de pintura «antiga» que existeixen en l’actualitat.

Passant a un altre ordre de coses, cal afegir que la criatura ens ha informat ja del seu viatge. Durant els set dies que ha romàs entre els seus l’han fet anar d’una banda a l’altra, de conferència en conferència, que diríem aquí, puix que tothom tenia molt d’interès a sentir-lo parlar de nosaltres i de les coses del nostre món. Sembla que entre la població s’ha conservat viu el record del viatge de cent cinquanta anys enrera i entre alguns hi havia curiositat per saber en quin sentit havíem evolucionat; la criatura dels temps de Marc Bega s’havia referit a una gent tan enderiada pels avenços de caràcter tècnic que ja començaven a perdre el control d’un progrés que ben aviat es faria regressiu i els parlà d’un desequilibri, ja observable, que dreçava l’home contra la naturalesa; la nostra cultura, segons li semblava, creava un ambient artificial en el qual l’home es podia ofegar. El nostre hoste els tranquil·litzà: havíem posat seny. Això, de passada, demostra que per part de l’Equip B hi ha hagut una falla: des que vam començar a poder entendre’ns amb relativa facilitat, ens calia haver insistit sobre el «Corix», explicant-li exactament què significa, per quins motius s’implantà i el mal que ha fet, que ve fent a l’home. Tenim la intenció de subsanar immediatament aquest error.

A part d’aquestes reunions multitudinàries, la criatura n’ha tingut d’altres amb els «governants» actuals, per indicació dels quals fins i tot redactà un informe que serà objecte d’estudi; és possible, concedeix, que a diferència de la gent de la professió mèdica i científics en general, els preocupi una mica el nostre veïnatge. Una de les preguntes que van fer-li, és aquesta: ¿quines pertorbacions podria produir un home al nostre món si era capaç de penetrar-hi? La criatura creu que, actualment, cap. Però no coneix ningú, naturalment, de les esferes dirigents.

La pregunta més significativa dels metges, en canvi, va ser aquesta: li semblava que podria fer passar algú de casa nostra? Els agradaria sobretot, ara que ja tenen un «home», disposar d’una dona. Fins i tot en aquell univers, doncs, hi ha disparitats de criteri entre els qui governen, ni que sigui poc, que tendeixen a ser conservadors, i els «intel·lectuals», arreu inquiets i amb ànsies de renovació.

És a propòsit d’això que hem plantejat aquell tema que vam considerar durant l’absència de la criatura, o sigui si els experiments científics que, com ho veiem nosaltres, podrien desviar la raça cap a camins destructius, els fan únicament els investigadors de l’espècie que s’hominitzà en primer lloc o bé hi participen persones de les altres dues.

De totes tres, ens diu, però hi ha això d’interessant i que serà objecte de discussió pròxima: els experiments que han culminat en la forma d’investigació actual, els iniciaren els científics que pertanyen a la segona espècie.

16 de juny

Hem posat la criatura al corrent, amb exactitud, de l’assumpte del «Corix». Ens ha calgut fer una mica d’història i explicar-li que la iniciativa data de tombants del segle vintè, quan el poder s’havia concentrat a poques mans arran de la solidificació de les comunitats econòmiques supranacionals que, regides per la generació dels anomenats «industrials humanitaris», van acabar per confederar-se. No cal dir que ha calgut aclarir el sentit d’algunes d’aquestes expressions, perfectament desconegudes a l’univers del nostre hoste, tot i que, al capdavall, allí hi ha una mena de confederació de «comitès».

L’ha interessat que una acció combinada sobre el còrtex i el tàlem per mitjà d’uns minúsculs elèctrodes que solucionen el problema de la barrera cervell/sang, encara infranquejable per moltes substàncies químiques injectades al corrent sanguini, que selecciona allò que li convé, pugui condicionar d’una manera permanent la conducta de l’individu i, un cop l’hem assabentat que si aquesta acció, d’una banda, havia extirpat els impulsos agressius, ara substituïts per una mena d’«indiferència cordial» que fa impossibles les guerres i ha reduït gairebé a zero el nombre d’actes antisocials «actius», de l’altra incidia desfavorablement en l’individu, el qual, afectat en els centres creadors de la seva personalitat, que neixen d’una tensió ara absent, ja no sent la necessitat de superar-se, s’ha estranyat que l’home consentís aquestes maniobres manipuladores que tendeixen a uniformar-nos.

Ha vist més bé les coses quan li hem contat que durant els primers temps es procedí en secret; una colla de professionals lligats als dirigents i amb càrrecs responsables en els organismes de la sanitat estatal procedien a la implantació d’un «Corix» encara no tan perfeccionat com l’actual als centres de maternitat que, de cop i volta, es quintuplicaren. Fins que aquesta primera generació condicionada no arribà a la vida adulta no es promulgaren les lleis que, des d’aleshores, fan obligatòria la intervenció. Així i tot hi van haver protestes i, en alguns llocs, revoltes —les darreres. En fer les coses d’amagat, no s’havien pogut fer bé i encara quedava molta gent sense condicionar. Aquestes revoltes foren ofegades sense miraments en una acció d’ordre públic que ja no hi ha hagut ocasió de repetir i que de segur que no es podria repetir de nou, perquè si bé les castes governants i els alts oficials dels serveis estan exempts de complir amb la llei, com l’articulat precisa, els agents subordinats no es troben en aquest cas; als dirigents no els interessava que sortissin caps de brot capaços de posar en perill l’ordenada successió del poder entre els membres de les famílies que se’l reserven des d’aquells temps. Gràcies a això, hem assolit aquell grau de creixement zero que proposaven alguns sociòlegs i economistes del darrer quart del segle vintè. En un sentit autèntic, creador, l’home ja no sap, no pot, pensar.

La criatura, però, és prou intel·ligent per a comentar que, dirigents a part, bé hi deu haver algunes excepcions; nosaltres mateixos, la gent de l’Equip B… Li concedim, sense entrar en detalls, que dels primers moments d’aquesta nova era hi ha hagut petits nuclis de resistència clandestina que s’han organitzat i per obra dels quals cada any se salven del control unes dotzenes de criatures; els metges especialistes d’aquestes organitzacions implanten elèctrodes «morts», que així s’anomenen els «Corix» desactivats. Ben cert, l’informem encara, que l’obligatorietat de les revisions mèdiques, cada cinc anys, permeten als doctors de comprovar si el petit aparell continua al seu lloc, pràctica normal des que s’observà que alguns pares, generacions enrera, havien aconseguit de fer-lo enretirar del crani de llurs fills per algun professional complaent; però la gent de l’organització també s’ha infiltrat en aquests serveis. Això no evita, és clar, que tot sovint algú caigui a mans dels altres metges, que al capdavall són la majoria, però fins ara a ningú no se li ha acudit, en descobrir-la, que la desactivació podia haver estat voluntària; sempre s’ha pensat en falles espontànies del «Corix». La descoberta, doncs, és enutjosa només en el sentit que te’l substitueixen per un altre de nou, que funciona, i això et fa entrar, vulguis o no, en l’ordre del ramat.

En el curs de la darrera sessió, el membre de l’equip que conviu amb el nostre hoste ha expressat el desig d’entrar amb ell a l’altre univers. Ho havia parlat abans amb la criatura, la qual creu, i ens recorda les coses que es van dir en unes converses anteriors, que si els objectes passen sense inconvenient, fins i tot els objectes mecànics, que no sofreixen dany (ho hem comprovat amb la màquina de fotografiar i amb la gravadora), més fàcilment ha de passar una persona; vol dir, naturalment, algú altre que no és com ell, que no té la seva facultat. A la seva manera de veure, n’hi hauria prou amb que l’agafés per la mà, perquè l’únic que cal és tenir-hi contacte.

Com que l’assumpte és massa greu per a obrar amb precipitació, els altres membres de l’equip ens hem reservat el dret de reflexionar-hi abans de decidir res. Una situació com aquesta no havia estat prevista, però tots hem convingut que, si accedim, l’acord s’ha de fer per unanimitat.

25 de juny

Hem reprès el tema dels experiments que, com ens va dir la criatura, van ser començats per científics de la segona espècie que arribà a l’hominització. Això podria fer pensar que el projecte vital de la gent d’aquesta espècie no coincideix amb el de la raça primera, però una reflexió una mica més madurada ens inclina a creure que, en un nivell molt profund, tots persegueixen el mateix. La tendència al suïcidi, en l’espècie que s’hominitzà en primer lloc, podria manifestar-se precisament en aquells trets altruistes que els han fet ajudar les espècies més endarrerides en el camí de l’evolució. No pas perquè sospitessin que aquests noves espècies durien amb elles aquest germen autodestructiu, sinó perquè cap raça que no sigui autodestructiva no es facilita un competidor que pot desplaçar-la; ben a l’inrevés, fa tot el que pot, sense estalviar-hi crueltats si convé, per anorrear totes les espècies que li poden fer ombra. Ens quedem, doncs, allà on érem: hi ha contradicció entre aquella defensa d’uns valors «humans», que no volen veure submergits per la màquina, i l’experimentació a què es lliuren en companyia d’una gent que ben lluny d’ésser uns competidors, com podien esperar, s’han convertit en uns col·laboradors de la «intencionalitat», de segur que subconscient, de la raça.

Hem exposat aquests raonaments a la criatura, la qual es queda perplexa i reconeix que mai no s’havia plantejat aquest problema. Ens fa notar, tanmateix, que hi ha una dada que potser no interpretem prou correctament. En aquell control tecnològic, que equival a una suspensió del progrés un cop aconseguit un nivell suficient de confort, s’hi podria descobrir, més que el desig de no quedar desbordats per una realització tècnica, una manifestació de l’impuls suïcida. ¿No creiem nosaltres que l’estancament que ha ocasionat la implantació del «Corix» és perjudicial per a la humanitat? ¿Per què no ho ha d’ésser també l’estancament que s’observa a l’altre univers? Entre ells només hi ha una diferència: el nostre ha estat una conseqüència no volguda d’un projecte terriblement vital: la conservació del poder; no es pot parlar, doncs, de tendències suïcides. Però allà, al món de la criatura, hi ha hagut un refús general, no compensat per res. Fa pensar, és clar.

Però continua havent-hi una contradicció: si aquella gent porten una ànsia letal en llur esperit, ¿a què treu cap aquesta curiositat, aquest interès per altres formes de vida com les del nostre món o les del tercer univers amb el qual han entrat en contacte? I també aquí la criatura troba una possible resposta. ¿I si la seva espècie hagués facilitat l’accés a l’hominització a les altres dues precisament perquè, en adonar-se d’una manera o altra dels seus impulso autodestructius, va voler lluitar-hi i cregué que les altres espècies la podrien salvar? Això explicaria l’abundància de matrimonis exogàmics. Que els càlculs no els sortissin bé, no és culpa de ningú.

A la llum de tot això, els experiments que fan es podrien interpretar en un sentit nou: com un intent d’aconseguir un altre tipus de criatura, més positivament orientada devers la vida. Del mateix intent podria formar part el desig d’explorar d’altres universos. Sinó que tampoc en aquesta provatura no han tingut sort, pel que es refereix a nosaltres; la inèrcia que abassega l’home és un tret negatiu, i a hores d’ara fins i tot ignorem si, després de tantes generacions condicionades, és capaç de produir una nissaga més vital, amb capacitat d’iniciativa.

És en aquesta consideració que la criatura ha trobat un argument per forçar-nos a consentir que un membre de l’equip passi a l’altra banda. Ens hem escapat al control del «Corix», diu, i aquesta espera prolongada durant més d’un segle i mig a través d’una successió de persones que cada cop s’han hagut de preparar perquè el contacte amb un estrany fos més profitós que en temps d’en Marc Bega, demostra una voluntat tan decidida que fa de nosaltres els més indicats per ajudar, si és possible, les espècies de l’altre univers. Aleshores el viatge que se’ns proposa tindria una doble motivació.

Com és natural, hem estat sensibles a aquestes paraules. Ja ens temptava prou la perspectiva de poder obtenir dades d’aquell món d’una font humana que tindria l’avantatge, sobre la criatura, de veure’l amb els nostres ulls i d’interpretar-lo amb la nostra mentalitat, que mai no serà la del visitant per bona voluntat que hi posi. Ara, que puguem ésser útils a aquella gent, reforça la temptació. Així i tot, continuem sense decidir-nos. Siguin les que siguin les teories de la criatura, i les nostres, res no és segur; la realitat les podria desmentir d’una manera tràgica.

És cert que ja en una ocasió una dona entrà al món veí, la qual cosa palesa que el pas és factible i, atès que allí hi va viure durant anys, que les condicions de l’altre univers no són incompatibles amb la nostra naturalesa, però també cal recordar que l’entrada tingué lloc per un altre indret, mai no localitzat, i no sabem fins on això pot haver influït en l’èxit de l’empresa. Ignorem així mateix si la dona en qüestió posseïa alguna facultat equivalent a la de la criatura, facultat que, amb tota evidència, no té el membre del nostre equip que s’aventuraria a fer el viatge. Són reflexions que ens hem de fer si no volem obrar a la lleugera.

30 de juny

Anit, després d’haver considerat per centèsima vegada els pros i els contres, el membre del nostre equip al qual ens hem anat referint darrerament, fou autoritzat a acompanyar la criatura al seu univers; l’acord s’adoptà per unanimitat.

Han influït en aquesta decisió els factors següents:

1) que el nostre company s’oferís voluntàriament per aquesta missió i amb plena consciència dels perills desconeguts a què s’exposa;

2) el convenciment de l’Equip B que l’amor de la criatura és sincera, la qual cosa ens assegura que l’ha de protegir en tot moment;

3) el considerable interès científic de l’empresa;

4) la consideració que la nostra comesa quedaria incompleta si no accedíem a la provatura;

5) l’argument, avançat pel nostre hoste, que en un món mancat de llibertat és aberrant coartar la voluntat de les poques persones que encara es troben en situació d’escollir.

Podem avançar ja que, en principi, la sortida tindrà lloc el dia cinc del mes vinent, cap a dos quarts de tres de la matinada.

3 de juliol

Confirmem que la criatura i el membre de l’Equip B sortiran a dos quarts de tres de la matinada de demà passat, dia cinc. Com sigui que no sembla convenient que cap de nosaltres s’exposi a ser vist pels esbirros del capità Marana i que tampoc no és aconsellable que facin el trajecte fins al Carmel a peu, caldria que un cotxe els recollís a la plaça d’Alfons el Savi, a les dues.