43

Van partir quatre dies després. El va veure per primera vegada llavors, mentre el bot s’acostava al veler.

N’Andreu remava i en Bruc anava de cara; esguardava l’embarcació amb el gest enfurrunyat. L’aigua estava encalmada sota el cel pàl·lid. N’Higini esperava dret a popa, xiulava amb les mans dins les butxaques dels pantalons curts, la gorra de capità sobre el front, la camisa blava descordada. En Sam feia nusos a proa; fitava el cel i especulava sobre el vent.

—Andreu! —va cridar n’Higini—. A qui ens portes, avui, home de mar? —I va deixar anar una de les seves riallades.

N’Andreu va maniobrar amb el bot i el va girar aculat, de tal manera que en Bruc hagués de posar només un peu a l’escaleta. N’Higini va acostar-se a l’arrambador i li va oferir una mà amb aquell somriure gran i incorruptible, però en Bruc mirava orgullosament de pujar pel seu compte; feia tentines dret al bot, amb la bossa sota el braç.

—Agafa’t, amic… —va dir n’Higini. Però en Bruc no li va voler donar la mà. Llavors n’Higini va mirar fugaçment n’Andreu, que tot d’una va fer un lleuger cop de rem; a en Bruc no li va quedar més remei que agafar-se al canell de n’Higini per no anar de cul a l’aigua—. Vinga, que ja hi som! —I el va estirar cap a coberta.

Estaven l’un davant de l’altre, vora l’aleta; es miraven al fons dels ulls. N’Higini li somreia com qui comença a entendre un acudit; en Bruc feia cara d’espant, el gest repatani, els ulls tèrbols i plens de desconfiança. En Bruc era un pèl més alt, més ample d’espatlles.

—La Dora m’ha parlat molt bé de tu, noi —va fer n’Higini; obria molt els ulls.

En Bruc es va mirar en Sam, que guaitava a l’altra punta del veler, rere el cap de n’Higini. No va dir res.

—Andreu! —va cridar n’Higini, arpejant els dits—. Adeu! Fes bonda!

El bot ja havia virat cap a terra; n’Andreu va alçar tan sols la barbeta. N’Higini va buscar la mirada d’en Bruc.

—M’han dit que t’has distret molt, aquests dies… Què has estat fent?

En Bruc es va asseure a la bancada. Va estrènyer la bossa entre els peus i va treure un paquet de tabac negre.

—Ets l’amo de tot això, doncs? —va dir; alçava el nas i el movia en totes direccions—. L’amo de les terres i del barco?

N’Higini va riure altre cop.

—No, home, no! Tot això és del meu pare. Però no parlem de mi… La Dora m’ha dit que et busquen… Per repartir propaganda catalanista?

En Bruc el va estudiar entre la glopada del fum. Li estava prenent el pèl? O potser això era el que sabia? Se’l va continuar mirant, ja sense odi, com qui mira un nen idiota.

—A Catalunya tothom està molt nerviós —va dir, equívoc.

—Sí, ja ho sé. Bah, no et preocupis. Ja has vist que aquí ens ho agafem tot amb calma, eh? —Va tornar a riure; es va asseure—. Deus haver tingut temps per pensar, no?

En Bruc va capcinejar, sense poder evitar d’estrafer un somriure benèvol per primer cop.

—Quant fa que no veus la Dora? —li va demanar n’Higini.

—Gairebé un any i mig —va dir ell.

—Potser la veuré d’aquí unes setmanes, jo… Quina dona, eh?

—Sí —va concedir en Bruc—. Una tia collonuda.

—Vols que li digui alguna cosa de part teva, quan la vegi?

En Bruc va girar el cap i va escopir a l’aigua.

—Digue-li que enyoro les seves mamades, d’acord? —va dir.

N’Higini va quedar parat; va sentir el pessigolleig negre de la gelosia, quelcom semblant al fàstic i al rancor i unes ganes indefinides de clavar a aquell tipus dues bones bufetades, cabró, de les dones no en parlis mai així. Però després d’empassar saliva, va fer el cap enrere i va començar a riure tan fort que en Sam es pensava que s’ofegava.

—Ja l’hi diré, ja! —va dir n’Higini eixugant-se els ulls—. No passis pena que l’hi diré…

En Bruc va estirar les cames, va tirar el cigarret a l’aigua i va mirar a terra.

—Quan partim? —va preguntar.

N’Higini va xiular i en Sam va guaitar d’entre la gàbia.

—Quan partim, timoner? —va preguntar.

—Collons! —va dir en Sam—. Podríeu ajudar-me en lloc d’estar-vos asseguts aquí parlant com cotorres. Ajudeu-me amb les ales, que hi ha poc vent.

N’Higini va començar a tensar els briols.

—Em dones un cop de mà? —va demanar a en Bruc, que no es movia—. Et juro que et necessito, amic.

En Bruc va masegar-se la barba i va alenar fondo. Finalment es va posar dret.

—Què he de fer?

—Ara aguanta un instant la botavara —va dir n’Higini.

—La què?

N’Higini li va ensenyar els noms de les veles, dels mastelers, li mostrava com havia de fer els nusos. I com s’arrencava el motor, com portar el timó, i andanar o aixecar l’àncora o llegir la brúixola i l’anemòmetre. Deixava que en Bruc descobrís les coses per si sol; li permetia d’equivocar-se, sense corregir-lo. En Bruc agafava confiança i poc després ja li feia preguntes per saber com acabava d’anar tot.

En Sam s’ho mirava interessat; n’Higini tenia aquell talent, sabia tractar els homes. Encara no feia ni dues hores que en Bruc era a bord i amb n’Higini semblaven amics de tota la vida. Fins i tot va sentir com en Bruc seguia les bromes que li feia n’Higini, com aquest li prenia el número, i tots dos es feien un tip de riure. En Bruc xiulava mentre tensava les corrioles. Semblava gaudir tant com qualsevol dels altres de les primeres maniobres rumb a alta mar. Per a n’Higini sempre havia estat un repte, això: aconseguir que tothom es fes amic seu, que tinguessin ganes d’estar al seu costat; la màgia que tenia perquè la gent s’avingués a fer coses per ell que mai no haurien somiat de fer per cap altra persona.

En Sam havia pensat en més d’una ocasió que aquesta habilitat del seu amic —i la seva vivacitat fàcil, i el seu aire de valent— era molt més determinant per al seu èxit com a empresari que no la qualitat de les sabates que feia o els diners i el poder que ja havia acumulat gràcies al seu pare. («Voleu saber quin és el meu do? Vosaltres sou el meu do!», els havia dit).

—I el teu col·lega? —va demanar en Bruc a en Sam; estaven a punt de sortir de la badia—. Per què no ha vingut?

En Sam va trigar uns segons a adonar-se que li demanava per en Toni.

—Tenia feina…

—Em sap greu el que va passar amb la càmera de fotos… L’hi diràs? —Va fer amb la boca una ganyota veloç.

—Sí… —va mastegar en Sam; evitava mirar-lo als ulls. En Bruc li va estendre la mà, i a ell no li va quedar més remei que agafar-la i sacsar-la.

—T’he portat un regal —va dir n’Higini, sortint de la cabina—. A veure si et van bé.

Li va posar a les mans una capsa de sabates.

—Què és això? —va demanar, divertit. De dins l’embolcall en va fer sortir un parell de sabates del quaranta-quatre: unes nàutiques de cuir marró, amb la sola gruixuda a prova d’ensopegades—. Són les que fas tu? —va preguntar; en sostenia una com si fos una arma.

—Jo mateix! —va riure n’Higini—. Amb aquestes manetes màgiques! Ha! Emprova-te-les.

En Bruc es va mirar aquell calçat amb suficiència, fins i tot n’Higini hi va detectar una punta de menyspreu. Per un moment, li va semblar que les tiraria a l’aigua. Però va asseure’s a la bancada i va mirar-se les seves espardenyes de lona negra, una de les quals tenia un xap a la part interior. Se les va treure —pudien— i es va posar aquelles sabates noves, amb cura, i en Sam i n’Higini van veure que li anaven clavades, perfectes. En Bruc es mirava els peus com si no fossin seus.

—Gràcies… —va mastegar entre dos estossecs—. M’aniran bé.

—Vinga, doncs, que t’he d’ensenyar més coses del veler! —va dir n’Higini—. Ajuda’m ara amb l’escandalosa.

Durant hores en Sam els va sentir parlar; ell també va començar a relaxar-se. Van posar música, òpera, rock, tenien vinils nous. I n’Higini va explicar acudits, en Bruc portava el timó, i se’l veia tan content i confiat que s’oblidava de guaitar el compàs, a la cabina, com si li fos indiferent on es dirigís el veler; semblava acontentar-se amb el fet de ser allà, travessant la immensitat quieta i suau, una mica plúmbia sota aquell sol de setembre.

En Bruc demanava a n’Higini d’anar a tota vela, i n’Higini mirava de fer la maniobra. I el dia es tornava propici a mesura que s’endinsaven en el migdia. El vent va bufar de garbí. El cel es feia més nítid i groc a l’horitzó, el matalàs de núvols prims es desfeia i el mar esdevenia clar, ple de tants colors que semblava una calcomania. El sol començava a picar als ulls i a les espatlles.

—A bord del veler, després del patró, el cuiner! —va dir n’Higini—. Què ens faràs per dinar, Bruc?

Poc després, en Bruc els fregia un parell de salsitxes amb tomàquet mentre cantussejava. I mentre els tres dinaven a coberta va demanar:

—La Coloma treballa per al teu pare, també?

—Treballa a Son Gros… —va dir n’Higini—. S’encarrega de les cases. Per què?

—M’agradaria tornar-la a veure… —va dir en Bruc, inescrutable, amb la boca plena.

N’Higini va mirar d’interpretar què volia dir, amb tot això.

—Vine a Mallorca quan vulguis, amic. Et rebrem amb els braços oberts. Vine com…

—Ja és allà, Marsella? —va demanar en Bruc, aixecant-se de cop.

En Sam va esclafir en una rialla ennuegada; de les comissures de la boca se li va vessar una glopada de cervesa. Va girar el coll i va veure que s’apropaven a Menorca; l’illa es perfilava abrupta a estribord, encara una silueta borrosa però amarada de sol.

—L’illa del Toro —va dir en Sam.

—Menorca —va explicar n’Higini—. La coneixes?

—No —va dir en Bruc.

—Què, Sam? Hi hem d’atracar?

Cap al tard van fondejar a Cales Piques. Entre farbalans d’escuma, l’aigua clapejada de verd s’arraulia als peus dels penyals. Les onades breus i ensopides alçaven el veler i se l’emportaven lentament cap a la costa, que semblava una mena d’espatlla feta de penya-segats. En Bruc es va despullar i es va tirar al mar; n’Higini va veure’l acostar-se a la platja deserta i passejar-hi una estona, feia el borinot; es va asseure a l’arena i poc després va quedar-hi estirat.

—Quin tipus més estrany… —va dir en Sam; l’observava amb els prismàtics—. No trobes, Higini?

N’Higini no va saber què dir. Va entrar a la cabina a posar-se els calçons de bany; volia anar fins a la platjola abans que es fes fosc. Va veure la bossa d’en Bruc, tirada de qualsevol manera, amb les sabates noves ja una mica humides a sota, esclafades. Quan va alçar el fato per deixar el pas lliure, va veure que a dins hi havia una cartera de plàstic, prima, de la qual en guaitava una foto. Només veia el cantó superior de la imatge, però n’estava segur: era la façana de la fàbrica d’Inca. Va estirar el paper amb les puntes dels dits.

Una foto d’ell i el seu pare: somreien amb el sol a la cara, cadascun amb un dels bessons de mesos en braços —n’Higini, la nena; en Nofre, el nen—, a la vorera de davant de la portalada oberta, la primera visita que els seus fills havien fet a Verpell. Què hi feia, aquella foto, allà? A la cara li va aparèixer una ganyota confosa. Potser havia entrat a la casa gran, en Bruc? I per què havia agafat la foto? Va pensar que potser se n’havia emportat més coses: alguna joia de la seva dona, un rellotge d’en Nofre, les culleretes de plata. La idea el va fer somriure; ho va deixar estar.

Va sortir a coberta, volia tirar-se a l’aigua i nedar fins a la platja, però quan estava a punt de llançar-se de cap des de popa, va pensar què putes i va tornar a entrar a la cabina.

Va agafar la bossa d’en Bruc i va començar a buidar-la; va posar amb cura tot el que en treia a sobre de la taula. Hi havia un altre parell de texans, dos calçotets, tres mitjons desaparellats, una jaqueta de llana i una camisa de lli blanca, un raspall de dents, dues capsetes de cigarrets Coronas, un moneder amb tres mil cent vint-i-cinc pessetes, i un penjoll barat: un cordill de lligar sacs amb una petxina.

Dins la cartera de plàstic hi va trobar un passaport on constava el seu nom vertader i una altra foto, d’en Bruc i la Dora, dalt del que li va semblar un pont sobre el Sena, a París. A la foto se’ls endevinava fins i tot enamorats. Va tornar a entendre per què la Dora es preocupava tant de la seguretat d’aquell tipus. Quan ja pensava deixar-ho estar i entaforar de nou totes aquelles rampoines dins la bossa, es va adonar que al fons hi havia un paper doblegat.

El va agafar amb compte de no trencar-lo i el va desplegar. Era el mateix paper que els havia donat a ell i al seu pare el cap de la policia de Barcelona, en aquell dinar, el que s’havia celebrat després del funeral de l’empresari a qui havien assassinat amb una bomba. N’Higini va allisar el paper amb les puntes dels dits i va recórrer amb la mirada cada una de les deu cares. Fins que el va reconèixer. En Bruc era allà; el tercer de la filera de sota. No hi havia cap dubte; era la mateixa fotografia del passaport, convenientment ampliada. Va tancar els ulls i es va posar una mà al front.

—Què et passa? —va dir en Sam; s’havia assegut a l’escaleta de la cabina—. Què és això?

N’Higini es va mirar el seu amic sense saber què dir. Es va tapar la boca amb les mans i va començar a fregar-se els ulls.

—Qui són tots aquests, Higini? —va dir en Sam, dret al seu costat—. Li has regirat la bossa?

—Sí… —va dir n’Higini, per fi; buscava refugi en els ulls de l’amic—. Mira això.

—Què és? —En Sam va agafar el paper—. Qui són tots aquests?

—Criminals… —va mastegar ell.

—Criminals? Però…?

N’Higini va col·locar tota la roba al seu lloc, però va desar a part la fotografia d’ell i del seu pare i el paper amb els deu rostres.

—No t’entenc —va dir en Sam—. De quins criminals em parles?

—Em sembla que a en Bruc el busca la policia…

—Com? I fins ara no te n’has assabentat?

—Sí. Fins ara.

—I per què…, Higini? Vull dir, què ha fet?

—Prepara la llanxeta, que he de baixar a terra —va dir n’Higini.

—Ara?

—Sí, farem nit ancorats aquí, avui.

—Però…

—Prepara la llanxeta, Sam! —va exigir n’Higini.

Poc després n’Higini pujava a la petita embarcació. En Sam el va veure agafar els rems mentre en Bruc es tirava a l’aigua des de la platja i començava a nedar fins al veler.

—Ja torna cap aquí —va dir en Sam—. Deixa que vingui amb tu. No em deixis sol a bord amb ell, Higini —va semblar que implorava.

—Puja, doncs, ràpid… Rema tu, Sam —va ordenar n’Higini—. Acosta-t’hi.

En Bruc s’apropava al veler a grans braçades, fent molta escuma enmig de l’aigua que s’anava emblavint.

—On aneu? —els va demanar, vora la proa de la llanxeta. Van veure el seu cap quadrat, la barba regalimant d’aigua, els ulls vermells i la mirada eufòrica. Semblava un tritó.

—Anem a comprar més cervesa. No en tindrem per a tota la travessia, amic… —va excusar-se n’Higini—. Tornarem de seguida. Farem nit aquí, entesos?

En Bruc va capbussar-se de nou i va nedar cap al veler, devorat per les aigües. Ells seguiren fins a la platja; poc després van deixar la llanxeta enclavada a l’arena.

—On anem, Higini? —va preguntar en Sam.

Van endinsar-se per un caminet de terra entre pinassa, fins a arribar a un carrer sense asfaltar que abocava a una avinguda. Allà hi havia petits xalets, alguns dels quals amb els llums encesos, gent que sopava a les terrasses, un nen que plorava, i gossos com llops esteparis que ganyolaven a lloure en els solars. Van seguir avançant fins a trobar un hotelet de dues estrelles.

—El telèfon —va demanar n’Higini a un vell amb nas d’àguila, que s’adormia rere un taulell mal il·luminat. El vell li va assenyalar una tauleta baixa amb un flexo al fons del rebedor, sobre la qual hi havia una cabina portàtil que funcionava amb fitxes. Va bescanviar cinc duros. Va dir a en Sam:

—Val més que m’esperis a fora…

—A qui has de telefonar, Higini?

Li va assenyalar el portal amb el polze i en Sam va entendre que havia de sortir.

Però no va poder parlar-hi fins gairebé una hora després, al cinquè intent.

—Dora?

—Higini? Què passa? Et sento molt llunyà…

—Dora, em sents?

—Sí, sí. On ets?

—A Marsella —va mentir ell.

—A Marsella? Has dit Marsella?

—Sí… Escolta’m. No puc parlar gaire.

—Què passa? Has deixat en Bruc?

—Sí, ja l’he deixat… Fa un parell d’hores. Em sents?

—Sí, digues, digues.

—T’he de fer una sola pregunta.

—Què passa, Higini?

—T’he de fer una sola pregunta i no vull que em menteixis.

—Què vols?

N’Higini es va girar i va veure que el vellet s’havia adormit rere el mostrador.

—Només vull saber una cosa, Dora. En Bruc…

—Què passa amb en Bruc?

—Va matar aquell home? Era un dels implicats en l’assassinat de l’empresari?

—…

—M’has sentit o no? Hi estava implicat o no hi estava? Dora?

—Sí.

—Sí, què?

—Sí, hi estava implicat! Era un dels que van entrar a casa seva i li van posar la bomba a sobre. I què?

—…

—Què et passa, Higini? Quan ens tornarem a veure, amor?

Va penjar el telèfon sense dir res més. Va aixecar-se a poc a poc del tamboret i va sortir a fora. En Sam l’esperava assegut a la vorera, al costat d’una margenada amb atzavares. S’havia fet fosc, havien encès els fanals; la llum era escassa, groga. De terra bufava un ventet acanalat.

N’Higini va asseure’s vora del seu amic i va enfonsar el cap entre els genolls. En Sam li va posar una mà sobre l’espatlla.

—En què penses, Higini?

—Estem en un bon embolic, Sam.

—Per culpa d’en Bruc, eh?

—Sí.

—Ja saps per què el busquen?

—Sí.

—Per això has telefonat?

—Sí.

—Anem a deixar-lo a port de seguida, Higini.

—Va matar un home, Sam. Va matar un conegut del pare, un empresari català. Li va posar una bomba aquí… Déu meu, si jo vaig donar el condol als fills d’aquell home! Si vaig anar amb mumpare al funeral!

En Sam es va posar dret i va començar a rascar-se la nuca. Duia els cabells molt curts i un primer bigotet mal retallat, la barba d’una setmana. Va fer unes quantes passes enrere, inadvertidament, fins que va sentir que se’ls acostava un dos cavalls; el vehicle va pujar per l’avinguda, lentament, i va girar a la dreta. Els dos amics el van mirar, fins que acabaren buscant-se l’esguard enmig de la foscor. Cantaven els grills, eixordadors.

—Anem a parlar amb la Guàrdia Civil —va dir en Sam—. Anem-hi aquí mateix. Els ho expliques tot. Ja està! Els dius que el tenim al veler. Que hi vagin i l’engrillonin. No som gaire lluny de Ciutadella.

—I no t’adones que no té explicació, Sam? No veus que l’he encobert durant mesos? No veus que tu i en Toni el vàreu anar a buscar? Com els ho expliquem, això?

—Però ni tu ni jo ni en Toni no sabíem què havia fet, eh que no?

—No, no ho sabíem. Però qui s’ho creurà? Hauré de parlar de la Dora… I llavors…

—La Dora…? La cantant catalana? La teva ex?

—Sí, ella em va suplicar que l’amagués.

—La Dora… Encara la veus, eh? Tu i ella…, eh?

—Déu meu, Sam.

—Ets un home casat! Tens dos fills! I per què no vas venir amb nosaltres a buscar-lo, Higini?

—Ara som aquí, Sam. Ara tu i jo som aquí.

—Tant de bo en Toni hagués vingut…

—Els ho dirà… —va dir n’Higini—. Si el detenen, els ho dirà. Els dirà que la família Verdera el protegia. Que s’ha estat a Mallorca, a Son Gros, tot aquest temps.

—I què, si ho diu?

—Mumpare… Mumpare ho sabrà. Mumpare sabrà que va ser la Dora qui em va demanar que el protegís. I ho sabrà la meva dona. Es farà públic, Sam, tard o d’hora. Ho sabran els amics del pare. Sabran que a casa seva s’hi amagava un assassí. L’home que havia matat un dels seus. Un dels empresaris més importants d’Espanya, Sam… Què en pensaran, de nosaltres? Serà la nostra fi!

—I què vols fer-hi?

—Aquests fills de puta ja van matar a Madrid un germà del pare. Un tiet meu!

—Ja ho sé.

—I Sam, si el portem a Marsella…

—Entesos, doncs, fem-ho, partim. I com més aviat millor.

—Si el portem a Marsella… I si ens detenen en arribar a port? O si el detenen allà? Si el detenen d’aquí unes setmanes, o d’aquí uns mesos… Et penses que no explicarà a la policia on s’estava amagat? Et penses que no dirà qui eren els que el protegien? També parlarà de tu, Sam, i d’en Toni… Parlarà dels qui l’anaren a buscar a l’Ebre. I llavors, què farem?

—Però…

—Mira… —Li va allargar la foto d’ell i del pare, la que havia trobat entre els papers d’en Bruc—. Portava això a la bossa.

—Sí, i què, Higini? —A en Sam la foto li tremolava a les mans.

—I si vol matar mumpare? I si torna a Mallorca amb els seus, per matar-lo, què? I si torna per matar-me a mi? O per fer-nos xantatge! Imagina’t que posa una bomba a la fàbrica. O que mata un dels meus fills! Ha estat esbrinant coses de nosaltres. Anava a marjal, feia preguntes als jornalers. Sap qui som! Ho sap tot, Sam! Sap que tenim fàbriques. Terres. Cases.

—No deu estar tan boig. L’has posat sota la teva ala… Li has donat un sostre i menjar. El vam anar a buscar, ens hi vam jugar la pell! I ara som aquí! No pot ser que sigui tan fill de puta!

—Anem a parlar amb la Guàrdia Civil —va dir n’Higini. Es va aixecar de cop.

—Entesos. Anem… —va dir en Sam, obrint pas avinguda amunt.

Una trentena de metres després en Sam es va aturar; s’havia adonat que n’Higini havia deixat de seguir-lo. Va tornar enrere.

—Què tens, Higini?

N’Higini el va agafar pel canell i el va estirar a l’altra banda del carrer, més a les fosques. Allà no hi havia cap construcció, només un altre pinar baix, arbres torts entre matolls i bardissa negra.

—A menys que… —va dir n’Higini. La fosca li tapava mitja cara, com un vel—. A menys que…

En Sam va entendre de seguida què li passava pel cap al seu amic.

—A menys què, Higini?

—Digue-ho tu, Sam.

—No, digue-ho tu.

—A menys que… —no s’atrevia a dir-ho.

—A menys que no arribi mai a port, eh? És això, Higini?

—Tornem al vaixell, Sam. —N’Higini va girar cua—. Mirem de dur-lo a Marsella i que sigui el que Déu vulgui. Si no l’atrapen tenim una possibilitat.

—Amic meu…

En Bruc va arribar al veler i va córrer cap a la dutxa. L’aigua estava més aviat tèbia, però ja s’havia acostumat a dutxar-se de qualsevol manera; a les cases petites, amb la Coloma, s’havia de banyar en un cossi per treure’s el salobre quan tornava de la platja, després d’un dia a marjal. «La saladina», va mussitar entre dents, mentre es fregava el pit i les aixelles; així en deia aquella dona a qui ja començava a enyorar. Va sortir de la dutxa i, amb la tovallola a la cintura, va anar fins a la seva bossa, que algú havia deixat sobre el llit triangular de la cabina de proa.

En va treure uns pantalons llargs i una camisa neta, i abans de posar-se altre cop les nàutiques que li havia regalat n’Higini, se les va mirar bé per primera vegada: eren unes bones sabates, sòlides, de cuir gruixut, sabates que a Barcelona només portaven aquells tipus odiosos que es movien pel Bocaccio, homes no gaire diferents de n’Higini, però és cert que li havia caigut bé: era divertit, i llest, i semblava de fiar. L’altre, en Sam, era més reservat i taciturn, l’expressió sempre una mica amarga a la cara. Però també devia ser digne de confiança: has tingut sort des que has arribat a Mallorca, cabronàs, una «somada de sort…, i a be-coll, la mort i el sol», com li havia cantat la Dora. Va passar els dits per la B oblonga de Belper gravada a la sola i es va posar les sabates, sense mitjons.

Es va estirar al llit i es va deixar bressolar; podria adormir-se, els ulls li pesaven amb l’última llum que entrava per l’escotilla de babord. El veler es movia lleugerament, tan sols se sentia l’escomesa acariciadora de les onades contra les roques i el clapoteig de les veles desinflades, mig recollides, els dolços sorolls del vaixell: el cruixit luxós de la fusta, l’espetec afinat d’un cable, la glopada de l’aigua a la pala del timó. Es va deixondir amb la boca seca; va tenir ganes de beure’s una d’aquelles cerveses ben fredes.

Va anar fins a la nevereta i n’hi va veure moltes; encara n’hi havia més de vint, i una dotzena més, tèbies, al rebost de sota. No va entendre per què aquells dos idiotes havien hagut d’anar a buscar-ne. Amb els cabells mullats, va sentir fred quan va sortir a fora; va tornar a la cabina a buscar la jaqueta de llana: el «mariol·lo», en deia la Coloma.

Va regirar la bossa i tot d’una se’n va témer que entre els seus papers no hi havia la foto que ella li havia donat —la dels Verdera, la «dels senyors»—, i tampoc el paper amb les deu cares conegudes, que havia agafat per donar-l’hi al Capità quan el veiés; així sabria a qui buscaven.

Va buidar la bossa i va sospirar: ho sabien? Bah. Però, on eren? Havien anat a terra a delatar-lo? Estava segur que no.

Va sortir a coberta, a esperar-los a la bancada. Va beure sota les estrelles, que lluïen grogues, plenes de puntes, com si les pogués comptar. S’hauria d’haver fet mariner, tot i que recordava haver-se marejat amb la tempesta en el viatge d’anada. Encara hi era a temps: podria enrolar-se en un mercant, i veure món, i anar de putes a cada port, contemplar durant tot el dia aquella extensió d’aigua oberta i alhora inaccessible, òbvia i enigmàtica, benèvola i amenaçadora, com ho era la vida, com sempre ho acabava sent tot. Però el seu pla era tornar a Mallorca de seguida que pogués convèncer els altres del grup —qui hi trobaria, a Marsella? El Poeta, el Gat?—: ja n’estava fart. No hi havia un amor millor. Ara sabia el que volia.

Encara no s’havia acabat la tercera llauna de cervesa quan els va veure. Remaven a les fosques, endevinaven el veler gràcies a la llum de mitja lluna, grogosa i humida com un tall de meló. Tot d’una van lligar la llanxeta i pujaren a bord.

—I les cerveses? —va demanar en Bruc; va veure que arribaven amb les mans buides.

—No n’hem trobada ni una, amic. Ja estava tot tancat… —va dir n’Higini, excusant-se. En Sam va ficar-se a la cabina després de saludar-lo dèbilment; va encendre els fogons, volia passar una mica de braó de porc per la paella. Portava una fam de llop i va començar a tallar pa, agafava el ganivet amb tremolors.

Van entaular-se els tres, en silenci. En Bruc se’ls mirava, i no podia deixar de pensar que en un parell d’hores alguna cosa havia canviat; cap d’aquells dos tipus no deia res, i semblava que ja no eren capaços de sostenir-li la mirada. Havien encès les bombetes; tot plegat estava molt encalmat, no feia ni alè de vent, i l’aigua semblava tinta espessa, regolfava una mica sota el buc. L’illa era tan sols una carcassa imprecisa que s’aixecava davant del veler amb una irisació de plata molla.

—Per què no poses música, capità? —va demanar en Bruc.

—Sí… —va dir en Sam; provava de semblar que estava d’acord amb la idea—. No havies comprat discos nous?

—Tens raó —va assentir n’Higini, que havia tornat del seu últim viatge a Madrid carregat amb vinils acabats de publicar—. Em van dir que això era collonut —va dir; va sortir de la cabina després de posar l’últim disc dels Eagles.

Van escoltar en silenci com començava a sonar. Ningú no parlava, ni al veler ni a la cançó; tan sols se sentien guitarres, els espetecs finíssims de l’agulla de l’aparell, fins que una veu va entonar aquella lletania, i ho va fer durant una bona estona. Era una cançó molt llarga, tant en Bruc com n’Higini l’escoltaven embadalits. En Sam menjava nerviós, aliè a tot, fins que va acabar la cançó i va dir:

—M’agradaria saber de què putes parla, Higini…, d’un hotel?

—Sí… —va dir en Bruc.

—Parla, crec, d’algú que ha trobat refugi… —va dir n’Higini, relaxat; es va servir vi en una tassa de llauna—. Parla d’algú que no sap si és al cel o a l’infern. I també hi ha una dona, una dona que mostra el camí, una dona que té molts amants. Amants que ballen.

—Ah… —va dir en Sam—. Amants que ballen.

—I què més? —va voler saber en Bruc.

N’Higini va entrar a la cabina i en va sortir tot d’una amb la funda del disc; hi havia la lletra de la cançó impresa en lletres blanques sobre fons negre. Va alçar la caràtula del disc vora la bombeta:

—Parla de fantasmes… —va dir n’Higini empetitint els ulls—. Parla d’un capità que porta vi, i de veus que xerren enmig de la nit, i que criden de lluny… I al final, qui canta s’adona que allà, on s’ha refugiat, tots hi estan presoners… Diu també que es reuneixen a l’habitació de l’amo per celebrar una festa, i que llavors maten la bèstia amb ganivets d’acer.

—Calla, Higini… —va suplicar en Sam aixecant-se de la taula—. Això no té ni cap ni peus.

—No, no —va riure en Bruc—. Què més diu? Què passa quan han mort la bèstia?

N’Higini no va dir res més; va llançar la funda del disc dins la cabina i va deixar-lo sonar. Es va asseure de nou a la bancada vora en Sam, amb l’ampolla de vi entre les cames. En Bruc va tallar-se una altra llesca de pa, la va untar amb tomàquet, la va remullar d’aquell oli tan bo i la va cobrir amb un altre bocí de braó, l’últim de la plàtera, que va condimentar amb pebre bord de tap de cortí. De tant en tant es mirava els dos idiotes, que ara li semblaven espantalls. Va endevinar que sí, que ho sabien els dos, i que estaven resignats al perill de portar-lo a França. Va deixar anar un rot sense dissimulació, i mitja rialleta nassal i reprimida; va encendre un cigarret i va obrir una altra cervesa.

—Què us passa? —els va demanar—. No us ha fet profit el sopar…, al·lots?

L’última paraula va sonar com una burla.

—Ho sabem tot, Antoni —va dir n’Higini—. Sabem qui ets i què vas fer.

En Bruc va sentir una lleu sotragada a l’estómac. Va ensenyar les dents i va passar-se un dit per la comissura de la boca.

—Què és el que sabeu?

—Sabem en què estàs embolicat —va dir n’Higini—. Sabem que vas matar un home.

—Ha, ha! I què si vaig matar aquell porc? —Va deixar anar una glopada de fum, que va semblar més gris, més espès, més dur—. No era res més que un feixista enriquit amb la suor dels treballadors. Un espanyol de merda. Una rata explotadora. Com ho és el teu pare, oi, Higini?

Un silenci perfecte els va escanyar a tots.

—Ho reconeixes, que vas ser tu? —va dir en Sam amb la veu sufocada.

—I per què m’hauria d’amagar de vosaltres, cagarros? —va riure, i va posar un peu sobre la bancada—. No em vàreu encobrir? No em vàreu venir a buscar a l’illa de Buda? Em sembla que és massa tard per penedir-se de res, al·lots.

—No tens vergonya —va dir n’Higini.

—Tu calla —va dir en Bruc—. No tens ni idea de res. Tu només ets un senyoret ric, podrit de peles. Formes part de la mateixa merda. Però no pateixis. També acabarem amb tu. Això no ha fet més que començar. Ens estem aixecant, arreu del món, criatura. A poc a poc us esborrarem a tots.

N’Higini no va poder contenir una riallada.

—Com que acabaràs amb mi? M’estàs amenaçant, capverjo?

—No… —va dir en Bruc—. No em cal amenaçar-te. No s’amenaça un porc abans de portar-lo a l’escorxador. Simplement se l’hi porta. Perquè és el que cal. No hi ha ni odi, en tot això. Som massa forts per odiar res. No som severs, ni rigorosos. Ni tan sols som justos. A la nostra manera ho perdonem tot. Però us farem desaparèixer.

—Com és que t’atreveixes a dir-me tot això, després del que hem fet per tu? —va demanar n’Higini, aixecant-se.

—Tu no has fet res, per mi… —va dir en Bruc—. L’únic que vols és continuar follant-te la puta de la Dora, eh? Això és tot el que vols. Follar-te-la i seguir explotant la classe treballadora a les teves fàbriques de sabates per a fills de la burgesia.

—Però de què m’estàs parlant? —En Sam es va adonar que n’Higini havia agafat el ganivet de sobre de la taula.

—Ho veus, com tinc raó, capità? —va dir en Bruc—. Ho veus com sou un perill? Em vols matar, eh? Sempre ha estat així… O ens mateu o us matem. Va, deixa el ganivet abans que prenguis mal.

N’Higini alenava com si de sobte s’hagués quedat sense pulmons; sostenia el ganivet amb la mà dreta. En Sam va veure com li tremolava el pols, com estava a punt de caure a coberta, de genolls.

—Al·lots —va dir en Sam—, no trobeu que mos hauríem de posar tranquils?

—I la teva filla, capità… —va dir en Bruc—. Sí, l’hauria d’haver deixat caure al fons d’aquella clotada. Però les dones… ai.

N’Higini s’hi va encarar fent una passa decidida, i amb una escomesa li va envergar una ganivetada. En Bruc va mirar d’esquivar-la, i tan sols va rebre un tall a l’espatlla.

—Ui… m’has ferit, mestre —va dir; la sang li mullava la jaqueta—. Ep, que em faràs malbé la poca roba que tinc… No, no, no.

N’Higini va provar de tornar-lo a punxar, però en Bruc li va etzibar una galtada que el va doblegar; abans que se’n pogués adonar, li havia pres el ganivet de les mans.

—Què, capità? —va riure; brandava la fulla davant la cara de n’Higini—. Volies matar la bèstia, eh? Però que no veus que estàs mort de por?

I li va clavar el ganivet a les costelles, però sense gaire força, només dos centímetres de punta. N’Higini va acostar-se la mà a la ferida, i amb el cos tort va deixar anar un crit ennuegat. En Sam va xisclar, aferrant-se a la barana, i quan se’n va voler témer en Bruc i n’Higini estaven l’un sobre l’altre, damunt la bancada d’estribord.

En Bruc escanyava n’Higini amb una mà mentre amb l’altra li anava etzibant petites punxades amb el ganivet, per tot el tòrax. I movia la pelvis, com si d’alguna manera l’estigués penetrant. Reia. Semblaven dos pops enredats; per en Bruc allò era un passatemps, només sospesava les forces de n’Higini abans de decidir què fer amb aquella nosa que tenia a sota.

—Què, capità? —va dir en Bruc—. Et diverteixes? T’agrada que et folli així?

N’Higini va provar de dir alguna cosa, però gairebé no podia ni respirar. Sentia aquella manota al coll, que l’estrenyia, aquelles fiblades al tors que no podia parar.

—Potser deixaré que et dessagnis com un pollastre, capità —va dir en Bruc—. I després, amb el teu timoner, partiré cap a França.

N’Higini se sentia morir, s’acomiadava del món quan en Bruc va quedar rígid, com convertit en roca. El ganivet li va caure de la mà, i va deixar d’escanyar-lo: va obrir molt els ulls, i la boca, però no va deixar anar cap paraula, cap udol: era com un crit petrificat, una gran llàstima en una cara rabiosament distorsionada que per fi els assabentava a tots de què anava l’experiència en aquest planeta.

En Bruc va tremolar un instant —una sorpresa, una agulla al cervell; el déu irracional que maneja el món se li va aparèixer—: el cos se li va omplir d’un gel duríssim mentre una calentor li brollava del cap. Va caure a coberta. N’Higini no s’explicava què havia passat. Va trigar encara uns minuts a ser capaç d’incorporar-se.

En Sam estava dret a la bancada, mirava el cos d’en Bruc amb la cara encongida. Li havia clavat un arpó al cap, des de darrere, amb tanta força que li havia quedat encastat dins el crani, a l’altura de la coroneta.

—És mort? —va demanar n’Higini, acostant-s’hi, ensopegant.

Però en Sam no era capaç de dir res. N’Higini es va treure la camisa i va palpar-se les ferides. N’hi havia moltes de superficials, però la primera que li havia fet semblava profunda.

—Sam? Em sents? —va dir n’Higini—. Em sents o no?

—Sí… —va dir el seu amic, poc després. Els ulls li llagrimejaven, era incapaç d’ajuntar els llavis, que se li aferraven a les dents.

Van estar-se asseguts sense dir res una bona estona, amb els llums apagats. De tant en tant les cames d’en Bruc deixaven anar algun espasme, i del cap, ara vinclat amb la cara a babord, en sortia sang, que sota l’escassa llum de la lluna semblava oli de motor.

—M’hauràs de curar això, Sam… Em cou com una mala cosa —va dir n’Higini, entrant a la cabina—. Va, va, posem-nos en marxa.

Aquella nit en Sam li va cosir les ferides. A la farmaciola del veler hi havia fil de seda negre, esparadrap i apòsits. Li tremolaven les mans, però ho va aconseguir. N’Higini gemegava, estrenyia les dents i girava el cap, les mans estretes a l’aferrador.

Van llevar l’àncora abans de la sortida del sol. Va ser en Sam qui es va encarregar d’embolicar el cos d’en Bruc amb una vela mentre n’Higini cremava als fogons el seu passaport i el full amb les fotos. En Sam el va lligar amb cordes, i juntament amb l’arpó, la bossa i tot el pes inútil que van trobar al veler —una bateria de recanvi, una llauna de combustible, un dipòsit de gas per saldar—, van deixar-lo anar a l’aigua, que se’l va empassar com una gargamella negra, per babord, a alta mar, quan ja havien tornat a posar rumb cap a Mallorca.

—D’això no en direm mai ni una paraula a ningú, eh? —va dir n’Higini, quan l’embalum va haver fet l’últim remolí d’escuma, aigües avall, tot d’una invisible—. Ni a en Toni, entesos?

En Sam no va respondre. Només volia arribar a s’Enroc i no tornar a veure n’Higini mai més.

44

Crec que quan vaig acabar de llegir els quaderns de la Dora Bonnín —dos dies després d’haver-los tret de la casa d’en Quint—, el sol començava a apuntar per sobre del mur del jardí entre les heures mortes. En Leo dormia a dalt; el tiet m’hi havia deixat a mitjanit per anar a s’Enroc.

Tota la casa estava en silenci; més enllà de les parets, el poble començava a renéixer, envoltat per les marjals, entre els esquinçalls de fosca. El pare. N’Higini. En Bruc. M’hauria posat a xisclar, estava massa capficat per emprendre res; engalavernat, amb els ulls rebentats pel sopor de la son, com si tingués els ossos plens de cucs, gairebé no aconseguia moure’m de la cadira. Simplement volia desaparèixer, dissoldre’m. Deixar d’existir sense morir. Què havia de fer?

Tot allò no tenia sentit, però en el fons sabia que sí, que en tenia; era un sentit que m’horroritzava. Vaig guaitar al carrer, per entre les persianes mig closes, com si a fora m’hi estigués esperant algun perill. Algú que vigilés la casa: n’Higini, en Quint, n’Isaac, n’Andreu. El meu pare. Déu.

Hi havia cotxes buits, un tractor que passava espetegant per l’altre carrer, un gat negre —mala sort— que rondava els pudents contenidors de fems. El cant del gall, altra vegada, en un corral proper, i piuladissa d’ocells amb el seu escarbotar frenètic a les canals de plom. Com podien saber on ens estàvem en Leo i jo? El cor m’anava a les totes.

Volia parlar amb algú de tot això, però no m’atrevia a despertar el meu amic. I què li diria? Bon dia, Leo: el teu pare i el meu van matar un home fa quaranta anys, acabo de posar una cafetera al foc. Desperta’t. Amic… germà.

I sobretot hi havia un pensament que em tenia estenallat, i que m’afeixugava com si dins del cervell hi tingués una negra i enorme bala de canó. I si rere la desaparició de la Griselda hi havia el coneixement del crim? Perquè només jo i la Griselda (i en Quint, era indubtable) havíem llegit aquells papers inculpatoris. Fins a quin punt això ens exposava? Potser la Gris sabia què havia passat amb en Bruc i per això l’havien fet desaparèixer? Jo no sabia què fer, ni amb qui parlar, a qui demanar ajut o suport o refugi, o una alternativa al fet d’estar-me dins aquella vella casa, amb el meu amic adormit, envoltat de fantasmes, de sospites i premonicions de dolor.

El llapis de memòria que m’havia emportat de la casa d’en Quint contenia totes les fotos que jo i la Griselda havíem escanejat de l’arxiu de la Dora. No hi havia res nou. Cap foto que no conegués. En Quint, doncs, sabia qui era el seu pare i com havia acabat. Sabia què havia fet l’home que li havia fet de pare, l’havia protegit i li havia donat estudis, i després la gerència d’aquella fàbrica de calçat de luxe. Em sentia el front —i els ulls— a punt de rebentar, sobretot quan pensava en el meu propi pare.

Vaig agafar els dos quaderns de la Dora que explicaven tot allò i vaig sortir al carrer. Vaig fer una volta a l’illa de cases, però no vaig veure res d’estrany; quatre carrers polsegosos, cases velles o blocs de pisos nous i sense vendre a les cantonades. Un lloc lleig, pobre. Olor d’ous podrits. Vaig pujar al cotxe i vaig sortir de sa Pobla.

No sabia on anar. Vaig conduir tot el matí: carreteres secundàries, alguns trams per l’autopista; a vegades m’enfilava per camins sense asfaltar, o baixava a llogarets on no havia anat mai, convençut que algun cotxe em perseguia. Però no era així. Agafava els quaderns de la Dora i els tornava a llegir, i imaginava l’escena del meu pare i n’Higini i en Bruc al veler, i una nàusea amarga i marejadora m’envaïa tot el cos; no em quedava altre remei que tancar els ulls i alenar fondo. Provava de recordar les coses bones que m’havien passat.

Pensava en el meu fill, l’enyorava, i en els moments feliços que havia viscut amb la meva ex; i en la Blanca, i pensava en la Gris i en aquelles tardes de treball plàcid a l’estudi de la Dora. També recordava coses viscudes amb el meu pare, sense acabar de creure’m que hagués participat en aquella mort.

El meu pare…: quina mena d’home era? Quina mena d’home havia estat? Se’m feia impensable. El veia callat a taula —a casa, entre el meu germà i la mare, la seva cara grossa: tot el retaule—, silenciós, sí, però de sobte loquaç, amb aquell nervi ple d’afirmacions irritants que el portava de la taciturnitat a la riallada, de la comprensió cap al que érem a l’encegament; de la ràbia sense solta ni volta perquè no l’obeíem a la simpatia cap a les nostres trapelleries més idiotes.

Oscil·lava entre una rara familiaritat carregada de tendresa i la indiferència més equívoca —ferotge, fins i tot: el sarcasme i la impaciència—. No sabies mai per on et sortiria. I sempre estava disgustat, o absent, tot i ser-hi, tan a prop. Jo em pensava que el meu pare era un enigma banal; feia molt temps que havia renunciat a desxifrar-lo. Sempre havia estat més aviat intractable, fantasmagòric i estranyament opac. Això explicava que amb la mare, amb qui sempre havia estat infeliç, s’haguessin acabat separant, encara que sense divorci.

M’incomodava pensar en ell i en com era —impenetrable, voluble i misteriosament egoista; massa vast, i massa fosc—; simplement l’havia esborrat dels meus pensaments. No ens parlàvem més que quan era indispensable, sovint per mediació de la mare. En presència seva, sempre m’he sentit ple de coses mortes. No l’entenia, i tampoc —em pensava— en tenia cap necessitat.

A migdia estava davant del mar. Ignorava com hi havia arribat. Devia haver deixat el cotxe a la vora de la carretera; m’havia endinsat en l’arbreda fins a trobar-me entre matolls i tamarells. Vaig adonar-me que allò era una platja nudista, així que em vaig despullar sense ni saber a què obeïen els meus moviments.

A una trentena de metres a la rodona hi havia una munió d’homes i dones en pilotes, de totes les edats, allargats al sol, sovint sota algun tendal subjectat a les roques. Entraven i sortien de l’aigua i corrien de seguida a estirar-se a les tovalloles. Vaig sentir ganes d’anar a remullar-me; l’aigua fresca em provava, em deixondia, em sentia més net i espavilat. Ficava el cap a l’aigua i intentava quedar-me una bona estona sense respirar, com si, emergint de les aigües en no poder més, hagués de sortir convertit en una altra persona. Vaig tornar a la riba una mica refet; tenia tanta son que em vaig adormir sobre la roba.

Poc després em vaig despertar, marejat, la gana m’arborava. El sol em cremava a la pell, però m’era igual; estava tan cansat que no tenia ni esma per moure’m. Intentava endevinar a quina banda de Mallorca havia anat a parar; no coneixia cap dels perfils de les muntanyel·les que podia veure a migjorn. Havia deixat el telèfon a casa. Només tenia ganes d’oblidar, i, estranyament, de retrocedir fins a aquell dia: quan esperava el tren —a l’estació del meu poblet de la Costa Daurada— que m’havia de portar a Barcelona, el matí que mirant el diari havia sabut que la Dora Bonnín havia mort.

Tot havia estat per culpa meva —pensava—: quan vaig descobrir que en Leo s’estava follant la Cristina, l’hi hauria d’haver dit a la Gris, i llavors no s’haurien casat, i ella hauria pogut ser meva, i la tindria al costat, qui sap si nua en una platja com aquesta. No hi hauria hagut noces, ni m’hauria embolicat amb la Blanca, ni tampoc la Gris no hauria desaparegut, i hauria deixat de treballar en aquell llibre estúpid. Ni jo hauria tornat a Son Gros, ni sabria res d’en Bruc ni del meu pare. Ni. Ni. Ni.

Ni hauria deixat d’escriure…

—Et puc ajudar? —Va aparèixer un jove prim amb un bigotet escàs. S’havia acalat; davant meu hi podia veure el seu penis, gros i fosc, oscil·lant sense ni un pèl a la vora. No havia vist mai res de tan terrorífic.

—Com?

—Jo i el meu amic dèiem que pareix que necessites ajut… —Vaig mirar on m’assenyalava i vaig veure un altre jove, ros i musculat, amb tatuatges i amb els cabells amb rastes.

—No, no passa res. Només estic una mica marejat —vaig dir.

—D’acord. Si vols aigua, en tenim. O un poc de menjar. Una nit de bauxa, eh?

—Ni t’ho imagines… Gràcies.

—I si vols venir amb nosaltres… Pensàvem anar a fer un tomb, cap allà —va assenyalar la pineda amb un somriure entremaliat—. Vols venir? Ens ho podem passar molt bé, eh? —Em va posar una mà sobre la cama, a l’altura del genoll.

Vaig fer la cama enrere; amb l’impuls, el jove va desequilibrar-se i va caure de cul. Sense saber ni què em feia, ple d’una ràbia fosca i agressiva, vaig agafar una manotada d’arena i l’hi vaig tirar a la cara, amb tanta força que no va tenir temps de protegir-se els ulls. Va xisclar i es va arrossegar cap enrere, insultant-me. Quan me’n vaig voler témer, l’altre marieta, el musculós, venia cap a mi corrent, amb poques ganes de fer amics. Vaig recollir la roba amb una grapada i em vaig posar a córrer de camí al cotxe, però el jove de les rastes m’empaitava; era tan ràpid que de seguida va arribar fins a mi.

—Què tens, fill de puta? —va dir, provant de parar-me.

—Deixa’m estar.

—Xucla’m els ous! —I em va empentar; de seguida vaig caure a terra—. Vols que et faci una cara nova?

Des del voral, mig ajupit, me’l vaig poder mirar bé; tenia una bona polla, i també anava depilat, amb uns tatuatges de dracs, d’ales d’àngel i tigres al braons. Duia unes sandàlies de cuir, unes Belper de la col·lecció d’aquell estiu; en sabia el nom del model, fins i tot. Em vaig posar a riure.

—Què et passa, idiota? —va dir.

Era això el que havia de menester: una cara nova. Tota una vida nova… Estava ben decidit a deixar-me apallissar, però quan m’anava a posar dret vaig veure que ben a prop hi havia una branca de pi. Feia gairebé un metre, i era gruixuda com un mànec de destral. Amb aquella arma a les mans, agafant-la com un bat, em vaig posar a riure un altre cop.

—Què vols fer, ara, betzol? —va dir ell.

El que volia era colpejar-lo, és clar, com havia colpejat aquells dos beneits que em van voler robar el rellotge. Volia estavellar el tronc contra el seu cap ros, però llavors, amb el pes del tros de fusta a les mans, va ser com si veiés el meu pare clavant-li aquell arpó a en Bruc. Em vaig mirar el jove sense arrogància, les seves espatlles tatuades, els ulls verds i furiosos —no tenia gens de por, ell; jo estava molt més espantat—. Una profunda sensació de vergonya, de tristor i d’horror davant del que podia arribar a fer em va envair tot el cos, des del pit i l’estómac. Vaig deixar caure la branca als seus peus i vaig recollir la roba.

—I això és tot? —va dir ell, ara amb la branca a les mans, barrant-me el pas ple de nervi—. Et penses que et deixaré marxar així com així, colló?

—Me’n vaig a veure el meu pare… —li vaig dir—. Em sap greu. Us demano disculpes. Perdó.

—Tu… Tu estàs boig, col·lega. Tu…

Vaig sentir com m’insultava encara una estona més, fins que va quedar tan enrere que la seva veu es va perdre entre els arbres. Em vaig vestir; vaig trepitjar una merda de gos i vaig trigar una estona a trobar el cotxe: l’havia deixat enmig d’un camp erm. Estava envoltat de sol i terra blanca.

45

El seu pare el va veure i li va dir:

—Què hi fas, aquí, Isaac?

Esperava en Quint, que baixés de l’habitació on s’havia emportat la puteta. Li havia enviat més d’una dotzena de missatges; finalment li havia trucat. Que baixés de seguida.

En Quint encara trigaria una estona a sortir de l’ascensor.

—Què et passa, fill? T’he vist capficat tota la nit.

N’Isaac va aixecar els ulls del terra i es va mirar el seu pare. S’havia desfet la corbata, el vell, i portava l’americana sobre l’espatlla; ell sí que tenia el posat de triomfador, sempre alegre i desimbolt, una mica arrogant, ara amb un cigar apagat al butxacó de la camisa. El pare va mirar cap a l’entrada de l’hotel; n’Isaac es va adonar que n’Andreu l’esperava allà, a punt d’emportar-se’l a casa. Però n’Higini va fer un gest al xofer i va asseure’s al costat de n’Isaac.

—Ei. En què penses?

—Estem perduts, pare… —va buscar-li el fons dels ulls; va creuar les mans entre els genolls—. La Griselda… Em sembla que demà ho explicarà tot a un periodista.

N’Higini va capcinejar; va mossegar-se el llavi inferior i va passar-se una mà per la barbeta.

—Tots hem de carregar la nostra creu, fill. Jo sé el que vaig fer. I tu saps el que feres… Ara ja no s’hi pot fer més. Deixa-ho. Esperes en Quint?

—Sí…

—Oblida’t de tot això. Estigues content pel teu germà… «L’amic estima en tot moment, el germà és per a quan van mal dades». Fes-me cas. Ves a dormir.

—Això és tot el que he de fer? Això és el que vols que faci?

—Sí, fill meu. Ja veig que has begut massa. Que en Quint et porti a casa. O agafa una habitació aquí. Descansa. Demà ho veuràs tot d’una altra manera.

—Pare…

—No pateixis, Isaac. Ja no som a temps de fer-hi res.

N’Andreu s’havia apropat a aquella zona del vestíbul. N’Higini es va aixecar, va posar una mà sobre l’espatlla del seu fill i va dir:

—Les cartes ja estan repartides. Ves a descansar. I estigues content.

Va veure com n’Higini i n’Andreu sortien de l’hotel. Durant un instant va pensar que sí, que el seu pare tenia raó —sempre tenia raó, el pare—: tot el que podia fer era descansar i oblidar, esperar que demà tot es posés a lloc. Va tancar els ulls, es va regirar al sofà i es va mig adormir amb el batec de la seva pròpia sang a les orelles. En Quint el va treure de l’ensopiment.

—Que què volia ara, li vaig demanar. —En Quint estava dret davant seu, l’havia despertat sacsejant-li un braç. Feia cara d’empipat.

N’Isaac va obrir els ulls i durant un instant es va sentir perdut. Què estava passant? Tot formava part d’un malentès. Va sentir una punxada rere la nuca, les dents li carrisquejaven. Es va mirar en Quint, va veure que portava la camisa per fora i restes de pintallavis al coll; els cabells sempre tan ben retallats li queien davant dels ulls, vermells pel cansament, l’alcohol i les drogues.

—Per què m’havia fet baixar? Què passava?

—Seu, Quint… T’he de contar una cosa.

—Semblava que ni recordava que jo estava amb aquella tia.

En Quint era el seu vertader germà. A ell li podia explicar el destret en què es trobaven. Ell sabria què convenia fer; no li havia fallat mai. Mentre n’Isaac parlava, embarbussant-se una mica, en Quint estirava el coll, arrufava les celles i maleïa entre dents; tot allò li venia molt de nou: n’Isaac havia fet el ximple amb aquella noia, que bé s’ho valia, sí. I ella ara volia venjança.

—Parlarà, Quint… —li va dir n’Isaac amb la veu escanyada—. Ha dit que explicarà el que va fer el pare. Potser ho farà demà. L’he vist parlar amb un periodista.

N’Higini havia assassinat un home, doncs; era la història que la noia estava disposada a contar.

—A qui havia matat…? Què volies que li digués? —va preguntar en Quint, es va acostar fins a fer topar els genolls contra els genolls del seu company. El vestíbul de l’hotel era buit; havien esmorteït una mica les llums, tan sols es podia veure el noi de recepció, rígid rere el taulell com un sentinella.

—Exactament no ho sé… —va dir n’Isaac, i no li mentia—. La mala puta se n’ha assabentat per culpa de la meva madrastra. La idiota de la Bonnín ho va deixar escrit, Quint. Abans de morir-se. Es veu que era un antic amant d’aquella dona. Un radical, no sé. Un comunista, crec. El que sí que sé, Quint, és que no podem permetre que això es faci públic.

—Vaig voler saber si havia parlat amb el seu pare. Estava segur que n’Higini ho havia fet?

—Sí… Vaig parlar amb ell. M’ho va confessar.

—I per què ho hauria de voler explicar, la noia? Què hi guanyava, ella? No ho entenia. Per què hauria de voler destruir la família, ara que s’havia casat amb el seu germà? No tenia sentit, oi?

—Diu que la vaig violar…

—L’havia violat? —En Quint es va passar les mans per la cara—. Ho havia fet? Semblava que la noia s’havia tornat boja.

—No, no s’ha tornat boja. Escolta’m, Quint. Et demano ajut.

—Què em venia a dir, que ella tenia raó, doncs? Ho havia fet? Mesos abans m’havia explicat que havia anat al llit amb ella. Però…

—Ni jo mateix sé què vaig fer, Quint. De veres t’importa saber què vaig fer? L’únic que et demano és que ara m’ajudis. Germà.

—Que l’ajudés? Que l’ajudés a què?

—Anem fins a l’illot del far a parlar amb ella abans que sigui massa tard…

—En aquell moment? Déu meu!

—Sí, anem-hi ara! Em temo, Quint, que demà ja no hi serem a temps.

—Semblava una bogeria. Si al cap d’una hora sortiria el sol! I què li pensava dir? I el seu germà, què?

—Ja m’ocuparé d’ell, no passis pena.

—I què li pensava dir, a ella?

—Anem fins a l’illot. Ves a buscar el forabord. Anem tots dos fins allà i deixa que parli jo.

En Quint estava acostumat a obeir les ordres dels Verdera. Durant un instant n’Isaac va pensar que no podria comptar amb ell, que caldria pressionar-lo, però després d’uns segons de silenci en Quint es va aixecar del sofà i va tòrcer el coll cap enrere, va fer una contorsió tan forta que es va sentir com li cruixien les vèrtebres.

—Li vaig dir que sí. Havíem d’anar a buscar el Walrus.

Van anar amb el cotxe de n’Isaac fins a l’embarcador de la punta. Menys de quinze minuts després ja enfilaven rumb a l’illot. La nit platejava la resplendor d’una lluna gairebé esfèrica, que fendia el cel entintat.

—Em va dir que ens hi acostéssim sense fer soroll —va dir en Quint—, amb els llums del forabord apagats.

L’illot era com un embalum inflat de penombra, escairat de foscor evanescent, amb el far que anava girant i que il·luminava durant uns segons àmplies franges d’aigua i de terra. Sobre el mar, s’hi formaven rengleres de brillantor, com si algú deixés estesos sobre la negror de l’aigua uns collarets de cristall.

Van deixar el forabord a la punta de la tarima de fusta de l’illot; en Quint el va amarrar i tots dos van apropar-se a la platjola. N’Isaac es va parar en veure que només havien de pujar per un pendent i ja arribarien a la porxada de la caseta del far; s’hi veia una mica de llum, que sortia entre les cortines d’una finestra.

—Semblava que n’Isaac s’ho havia pensat més bé… —va dir en Quint—. Abans de desembarcar havíem fet unes ratlles més de coca, per mirar d’espavilar-nos. Estàvem molt nerviosos. En aquell moment encara ens podríem haver fet enrere. Li vaig demanar si volia tornar.

—No —va dir n’Isaac—. Anem a parlar amb ella.

Van pujar cap a la casa del far; només hi havia la llum que sortia de dins, i la que queia del cel, malbaratada. Van veure que a fora hi havia algú.

—Era ella… —va dir en Quint—. Havia sortit vora el portal. Potser havia sentit com ens hi acostàvem. Anava descalça, en roba interior. S’havia tret el vestit de núvia.

—Griselda… —va dir n’Isaac—. Ei, hem vingut a parlar.

La noia es va posar a córrer, espantada; tots dos van veure com baixava del porxo per unes escaletes, cap al bosquet, en direcció contrària. N’Isaac va accelerar el pas, en Quint li anava al darrere. Des de davant de la porta van endevinar com la Griselda partia entre els matolls; la veien resplendir, blanca enmig de tots aquells obstacles foscos.

—Ja hi aniria jo, a buscar-la —va dir en Quint—. I vaig posar-me a córrer rere la núvia.

N’Isaac va veure com en Quint l’empaitava, fins que els dos es perderen de vista, cap a l’esquerra. Va empentar suaument la porta de l’habitació; es va adonar que en Leo no hi era. Va entrar a poc a poc, i amb les puntes dels dits va tocar el vestit de núvia, que havia caigut a terra; el va recollir, el va abraçar. El va deixar estirat a sobre el llit, amb delicadesa, després d’acariciar-lo.

Sabia que el seu germanastre era al lavabo; el sentia xiular allà dins. Es va tornar a mirar el vestit de núvia. I va sentir un odi violent, el va inundar una onada de ràbia inexplicable envers en Leo. Per què tu? Per què no jo, pallasso?

Es va apropar a la porta del bany; a la paret, vora el llit, hi havia un parell de rems en miniatura, de decoració. En va agafar un, sense saber què es feia. Va apagar els llums del lavabo prement l’interruptor, des de fora, i va obrir la porta amb una empenta.

—Vaig veure el meu pare… —em va dir en Leo—. Jo estava al lavabo, despullant-me, i de sobte algú va apagar el llum. Fins no feia gaire sentia la Griselda a l’habitació, cantant mentre es desvestia. Es va fer fosc, es va obrir la porta del bany, i allà hi vaig veure el meu pare, t’ho juro, camarada, era ell… Ell!

En Leo no el va veure bé; en aquell moment es va girar, i retallat contra la llum que li arribava de l’habitació va creure que n’Isaac era n’Higini; en Leo també havia consumit drogues, i estava massa cansat per adonar-se que era n’Isaac qui aixecava aquell rem i el colpejava al cap just quan ell anava a dir alguna cosa. N’Isaac el va veure caure rodó, i l’hauria seguit colpejant fins a matar-lo, potser, si no hagués estat per en Quint.

—Li vaig cridar des de fora que la Griselda s’havia tirat a l’aigua, a l’altra banda de l’illot. Havíem de tornar al forabord, mirar de treure-la abans que s’ofegués o arribés a terra.

N’Isaac va encendre els llums; es va adonar que sobre el marbre del lavabo hi havia rastres de coca. Va treure’s la droga que encara portava a sobre i la va deixar allà, escampada pel terra només de trencar la paperina. Va tornar a col·locar el rem al seu lloc.

Els dos amics van córrer fins al Walrus. Van arrencar els motors i van rodejar l’illot, fins a trobar la Griselda, que nedava cansadament cap a la platja, més enllà de l’hotel. Li van barrar el pas amb l’embarcació.

—Estava exhausta… —va dir en Quint—. Vèiem el seu caparró ros sortint de l’aigua, feia esforços per seguir nedant. N’Isaac la cridava, li deia que parés i que pugés a bord.

—Griselda! —va cridar n’Isaac—. Va, puja, que t’ofegaràs.

A la nit li quedaven minuts de vida; un besllum tènue a l’est, el sol començava a apuntar com si des del cel l’estiressin uns fils grocs, espirals i vions de llum, que apareixien entre ombres blavenques.

—Em vaig despullar i em vaig tirar a l’aigua per treure-la —va dir en Quint—. Estava morta de fred. La vaig estirar cap a la llanxa i la vaig obligar a pujar per les escales, fins a n’Isaac, que l’esperava amb una tovallola.

—Sí, fill meu —va dir n’Higini—. Aquella noia té raó. És una llarga història. Estàs segur que la vols saber, Isaac?

La Gris tremolava; n’Isaac la va fer entrar a la cabina del forabord.

—Posa rumb a Son Gros, Quint —va dir n’Isaac des de dins—. A tota màquina!

—Entra, Quint, que t’he d’explicar qui era el teu pare —va dir n’Higini.

N’Isaac va agafar-se al sostre de la cabina; temia caure a causa de la velocitat. Es va mirar la Gris, totes les seves increïbles simetries de la cara. Es va adonar que mai, ni tan sols aquell dia a casa seva, l’havia vist tan bella: duia una cotilla i unes esquifides calces blanques, tot amb uns brodats en forma de sols (sols que tenien —i les va comptar, una a una, sense alè— deu puntes allargassades). La núvia havia tingut temps de treure’s les mitges; de la cintura encara penjaven les lligacames, sobre les cuixes, a tocar dels malucs. La visió d’allò va bastar per despertar-li la luxúria, a n’Isaac. Hauria cridat de tant com la desitjava en aquell moment. S’hi va asseure a la vora; ella tenia el cap tapat amb la tovallola, ja no tremolava. Ell li va passar una mà per l’espatlla, la va estrènyer contra seu.

—Gris… Déu meu. Què estem fent?

De sota la tovallola en va sorgir el cap de la noia. Tenia els cabells aferrats al front i les vores dels ulls blaves de maquillatge escorregut; les galtes pàl·lides, els llavis esblanqueïts. Els ulls, espantats, eren més grossos, impossibles; semblava que no tenien fons: estaven tapats per una boira humida. Només allò que viu, va pensar ell, només allò que respira i estima té valor; es va adonar que la Griselda començava a plorar.

—Què vols? —va xiuxiuejar ella, fastiguejada.

Ell es va posar les mans al front, es va fregar els ulls; va sentir com s’ennuegava. Per primer cop en molt de temps tenia ganes de plorar.

—Et vull a tu —va dir—, perquè t’est…

Però no va ser a temps de dir-ho. Ella el va colpejar amb totes les seves forces, el va esgarrapar; va provar de ficar-li els polzes dins els ulls. Ell li va apartar les mans, les hi va agafar pels canells; sentia tota l’energia rabiüda d’aquella dona debatent-se altre cop vora seu.

—Només vull que siguis meva, nostra… Que callis, ah, i que acceptis que…

—Vaig sentir com ella començava a xisclar… —va dir en Quint—. A la velocitat a què anàvem no trigaríem gaire a arribar a l’embarcador de Son Gros.

N’Isaac la va empentar fins que ella va quedar allargada sobre el seient. Ella seguia insultant-lo, en veu baixa. N’Isaac va sortir a coberta. Va haver d’aferrar-se per no caure; els motors rugien, dos-cents cavalls, el forabord saltava i rere seu deixava una fenedura d’escuma que semblava nata. El sol s’elevava al fons de la badia com una furiosa bocada de foc, i tot i que li coïen els ulls, n’Isaac no podia deixar de mirar-lo, allà en la llunyania.

—Li vaig demanar què pensava fer… —va dir en Quint—. Vaig voler saber per què anàvem a Son Gros. Però ell no em va dir res. Semblava alienat, sord. O més boig encara… Havia vist en Leo estirat a terra, allà a la caseta del far, i vaig pensar que havia estat capaç de matar-lo.

N’Isaac va veure que arribaven a la platja de Son Gros. En Quint va arrambar la llanxa al desembarcador i va saltar per amarrar-la.

—Vaig quedar-me sobre la passarel·la de fusta —va dir en Quint—. Vaig pensar que el millor que podíem fer era telefonar a n’Higini. I així l’hi vaig dir.

—I què vols què hi faci, el pare, aquí? —va bramar foscament n’Isaac.

En Quint es va treure el paquet de tabac i va començar a fumar; es mirava el seu amic, es va asseure amb les cames penjant sobre l’aigua. La platja deserta i el bosc baix, els pins retorçuts vora l’estuari, les dunes cremoses, engarbullades de margallons i mata borrera. Les línies verdes i rosses; ho coneixia tan bé, tot allò. Tots els estius de la seva infantesa semblaven destil·lar-se en aquell moment precís; havia recorregut cada metre de la platja, cada roquisser i caminal. Portava aquell paisatge a dins; més que un record, era una part d’ell mateix, era com si s’estigués mirant a un mirall.

N’Isaac continuava quiet, dret vora el volant del forabord. S’havia tret l’americana i mirava fixament cap a dins de la cabina.

—Allò era una bogeria… —va dir en Quint—. Què hi fèiem, allà…? Poc després vaig sentir com discutien altre cop. No m’hi volia ficar. Em pensava que discutirien una estona més i després trucaríem a n’Higini i tornaríem la noia a l’hotel, amb cotxe, o altra vegada amb la llanxa. Tot el que volia jo era acabar d’una vegada amb l’enrenou. Els vaig sentir cridar. I vaig pensar que sí, que n’Isaac s’havia tornat boig per la noia… fins al punt d’haver estat capaç de violar-la. Si ell no m’ho hagués dit, no m’hauria cregut mai que pogués fer una cosa així. Però m’adonava que davant d’aquella dona perdia el senderi. I això sí que ho podia arribar a entendre.

Van sortir tots dos a coberta; n’Isaac va ser el primer de saltar a la passera. La Griselda anava tapada amb la tovallola. Els cabells rossos li brillaven; semblava més encalmada, fins i tot exhausta. En Quint va veure que els panxells i les cames i fins i tot les cuixes de la noia tenien marques, fines esgarrapades provocades pels matolls amb què havia fregat quan havia corregut per l’illot. N’Isaac i la Gris van enfilar per la passarel·la de l’embarcador, en direcció a la platja; ell la sostenia per les espatlles. En Quint es va aixecar i va agafar n’Isaac per un braç, aturant-lo:

—On anava? Volia saber què pensava fer. Li vaig dir que ho havia de deixar estar. Em vaig treure el mòbil de la butxaca i li vaig dir que havia arribat l’hora de trucar al seu pare.

N’Isaac es va mirar en Quint amb menyspreu, amb la suficiència de qui no vol que li facin la contrària:

—Deixa el telèfon —va dir—. No hi mesclis el pare.

Però en Quint estava disposat a fer-ho.

—Allò havia d’acabar. Què faria? Retenir-la contra la seva voluntat fins que li assegurés que no parlaria? Bah! A més, si algú podia arreglar aquell embolic era n’Higini. I aquella preciositat allà, mig en pèl…

N’Isaac, en adonar-se que en Quint no li feia cas i que seguia barrant-li el pas, el va empentar a l’aigua, i va continuar caminant fins a la riba.

—El telèfon es va fer malbé tot d’una —va dir en Quint—. I jo vaig quedar ben remull, també. A aquella alçada l’aigua em tapava, així que vaig començar a nedar fins a la platja.

Hi va arribar una mica fatigat; amb la roba mullada sentia com s’enfonsava després de cada braçada.

—Eren a la platja —va dir en Quint—. Continuaven parlant i discutint a crits. M’hauria de comprar un telèfon nou…; em vaig asseure per treure’m les sabates. Havia estrenat aquelles sabates per les noces, i ara ja les hauria de llençar. El cuir mullat s’enrigideix… Tot i tenir-ne una fàbrica plena, això em va molestar, mira. Si una cosa he après és que mai has de malbaratar el que tens, si en vols tenir més. La meva mare em va ensenyar a no tudar ni un sol rosegó de pa.

Es va aixecar per apropar-se a la parella.

—Havia de parar, n’Isaac, desistir… —va dir en Quint—. Havia de deixar la noia en pau. La bogeria havia arribat massa lluny.

En Quint va estirar n’Isaac per l’espatlla, tot per separar-lo de la noia, i n’Isaac va semblar que li feia cas. Els dos amics es van apartar d’ella, i van començar a discutir.

—Li deia que allò no tenia sentit —va dir en Quint—. Li vaig cridar que es despertés, semblava que anava somnàmbul, com si caminés ben drogat, o borratxo. Però no atenia a raons. Em deia que tornés amb el forabord cap a casa meva. Em feia fora, i jo m’emprenyava. Mirava d’allunyar-lo de la noia, perquè no ens sentís; li volia dir que només el seu pare ens podria ajudar. El que havíem de fer era parlar-hi, n’Higini podia fer que tot tornés a estar bé. Havíem de solucionar el problema; ben aviat algú s’adonaria del que havia passat i llavors… I en Leo…

N’Isaac va mirar de colpejar en Quint: va alçar el puny decididament per fer-lo callar d’una vegada, però en Quint va esquivar el mastegot; n’Isaac va estar a punt de caure a terra.

—Gairebé no podia sostenir-se dret, però em volia tancar la boca… —va dir en Quint—. Em vaig riure d’ell. El vaig insultar, i quan me’n vaig voler adonar se m’havia llançat a sobre, i vam anar a l’arena, rebolcant-nos-hi com quan érem dos adolescents, allà mateix, i ens barallàvem per esbravar-nos. Ell, aquell matí, feia per pegar-me, però es movia amb massa feixuguesa. Tot el que podia fer era alçar les mans i provar de clavar-me un cop de puny, però me’l vaig treure de sobre de seguida, gairebé el vaig tirar a l’aigua. Quan em vaig posar dret em vaig adonar que plorava.

Tots dos anaven bruts d’arena, i ara, a més, n’Isaac s’havia mullat: tenia els cabells empastifats d’algues.

—Amb la roba tan malmenada, devíem fer una fila d’espant —va dir en Quint—. Ell plorava en silenci, com un beneit. Jo no vaig poder més i em vaig posar a riure, mirant-lo.

Es va acostar a n’Isaac i li va allargar la mà. N’Isaac va agafar-l’hi i va posar-se dret.

—Em vaig ficar a l’aigua per netejar-me la cara —va dir en Quint—. Tot d’una vaig sentir que n’Isaac em cridava:

—On és?

—La noia havia desaparegut —va dir en Quint—. Mentre ens esbatussàvem devia haver partit cap a les cases, em vaig imaginar, així que tots dos ens vam posar a córrer.

Van dirigir-se al caminoi gran; coneixien bé cada recolze de sendera, cada tros de terra o de bosquet de la finca.

—Però no n’hi havia ni rastre —va dir en Quint—. Jo em mirava l’arena; provava d’endevinar una petjada… No hi veia res. N’Isaac va començar a cridar-la. Ens vam separar. Vam quedar que ens veuríem davant de les cases petites.

En Quint corria entre els pins, saltava sobre els marges, s’enfilava a les dunes.

—Però res… no veia res. S’havia esfumat. Potser s’havia posat a córrer per enmig de la marjal i havia arribat a la carretera. Allà ben segur que algú la recolliria. Vaig parar-me per escoltar: hi havia silenci pertot arreu. Cap branquilló no es movia amb el vent. La vaig cridar poc després… i res, és clar. Després el vaig cridar a ell, perquè també havia deixat de sentir-lo. Vaig anar cap a les cases petites.

En Quint es va asseure al porxo; va contemplar la llum entre les branques dels pins; aquella llum groga, peremptòria i solidificada pel sol, que surava inexplicablement, aquí i allà, fregant uns escassos núvols blanquinosos. A n’Isaac no se’l veia per enlloc.

—Jo havia passat molts mesos de la meva infantesa allà, en aquella caseta —va dir en Quint—, ja ho saps. La veritat, però, és que sempre me n’he avergonyit, d’això. Les casetes m’entristien. Tot el que em recorda la mare m’entristeix. Sempre que he tornat a Son Gros amb n’Isaac o amb n’Higini he mirat d’evitar d’acostar-m’hi… Quan t’hi vaig trobar, un any després, jugant a cavallets i parlant i rient amb l’Ariel, em vaig molestar força. Era com si t’hagués sorprès remenant-me el calaix de la roba interior. Però, què hi podia fer, eh? Carallot… Aquell matí, esperant n’Isaac, et juro que vaig pensar en el meu pare. Sí, en aquell tipus, de qui la mare m’havia parlat sense que la volgués escoltar; sabia que havia viscut allà. Potser era que desitjava bojament posar-me en contacte amb n’Higini, i el telèfon s’havia espatllat… encara que podia córrer fins a la casa principal i parlar amb el filipí, que em deixés fer una trucada. No sabia que a aquell tipus l’havia mort el meu pare, sí, perquè n’Higini és com un pare… Ho vaig saber després. No sé ni per què els vaig llegir, aquells papers, la veritat, després que ell m’ho volgués explicar. No ho hauria d’haver fet. Com tampoc ho hauries d’haver fet tu… No creus?

Va sentir un crit entre els arbres. Venia de l’esquerra, entre els claps de bosc; era una mena d’udol que semblava emergir d’un forat, com si tota la terra s’hagués alçat i posat a bramar. Era horrorós, el crit d’un dolor que semblava emparentat amb el món, amb l’aire calent, amb la quieta flamarada del sol i amb les ombres. Sonava llunyà i proper alhora, com el tro d’una tempesta d’estiu. Se sentia amb la pell, amb els cabells fins i tot.

En Quint es va posar a córrer cap a l’origen del crit, esquivava els matolls i ensopegava a l’arena tova.

—I el vaig veure allà, dret, alçant les mans cap al cel —va dir en Quint—. Cridava. Abans que arribés vora seu, n’Isaac es va deixar caure de genolls.

46

També aquesta vegada això era i no era un pare i un fill. Vaig trobar la finca a pesar que potser feia cinc o sis anys que no hi posava un peu. No em vaig atrevir a entrar amb el cotxe fins a la caseta i el vaig deixar a la carretera, a la cuneta, molt mal aparcat. Temia trobar el pare amb algú, tot i que des del revolt es podia veure si hi havia algun vehicle a l’era. No vaig adreçar-me pel camí gran, vora els xiprers; vaig entrar entre les oliveres, les anava observant, tocant i olorant mentre caminava. Les fulletes llustroses a les branques tan primes, els fruits ja presents, boletes tendres, verdes com el jade, tan ben cuidades que madurarien esplèndides a la tardor —potser enguany podria venir a ajudar-lo a recol·lectar, però no ho faria—; els troncs dels arbres retorçuts amb un dolor atàvic, amb la fusta com carn crua i putrefacta. La terra plena de pedruscall que em feia ensopegar, i d’herbota que creixia a lloure, per totes bandes. I sobre meu, el cel avorrit, d’una blavor pastel amb núvols com taques de pintura diluïda, com si s’hagués d’escrostonar i caure damunt de tots.

Hauria volgut que el passeig hagués durat una llarga estona; vaig contemplar els marges, totes les pedres antigues i curosament col·locades, i l’ascensió que a partir d’aquella zona feia la finca, enfilant-se al pujol abrupte, i el safareig entorn del qual creixien els lliris i els marduixos. Se’m va apropar el canet, va sortir de sota la figuera.

Era llepissosament simpàtic, el quisso; tenia les orelles toves, negres, i el pelatge de la panxa d’una blancor una mica bruta de pols. Va començar a grunyir, i com que jo li feia festes, a lladrar d’una manera aguda i mig ennuegada. Vaig recordar el seu nom; el meu germà m’ho havia dit entre rialles: Secretari. Un bon nom per a un gos. Millor que no posar-li Bruc.

Em vaig enfilar a l’escala del safareig; el gos em va seguir; l’aigua tan clara i tan dolça —verda com verí—; m’havia de rentar la cara. Sabia que el pare no tardaria gaire a comparèixer. Amb els sorolls del ca era ben improbable que no sabés que algú havia entrat a la finca. Vaig estar-me allà dalt una bona estona, esperant-lo; respirava l’aire cru, sense voler pensar que potser estava carregat de pesticides. Però no va venir, el vell.

Vaig pensar que feia bé, de viure allà. Ignorava què n’havia pagat, per un tros així; vaig calcular que devia mesurar com vuit illes de l’Eixample, com catorze camps de futbol. Quartons i quarterades. Què sé jo. I la caseta que gairebé s’havia construït ell mateix. I millor això —aquella construcció deslluïda, però dotada d’un encant esquerp— que no qualsevol cenobi luxós a vora de mar amb companyia d’una dona a qui no suportes. Haver anat fins allà havia estat una mala idea.

Què li havia de dir?

M’era ben igual si havia participat en la mort d’aquell home. Potser jo hauria fet el mateix. No, no, ben segur que jo hauria fet el mateix… I era això el que m’enrabiava. Sabia que jo no era millor que ell. Sabia que mai no podria ser millor que ell. Ben bé ni sabia si realment tenia ganes de veure’l. El crim me’l feia més gran, com si encara fos més humiliant trobar-me en la seva presència. En aquell home hi havia hagut sempre massa poder, força, soroll i ira… Havia de tornar a sa Pobla, i parlar amb en Leo de tot plegat. Potser podríem partir tots dos ben aviat cap a Barcelona, o fugir —París, Girona, Les Baux…, Marsella!—; ja parlaria amb la Blanca. Haver anat fins allà no tenia cap sentit. Distret, sense adonar-me’n, m’havia enfilat al turó saltant audaçment les marjades. El gos va desaparèixer després d’espolsar-se les orelles.

Des d’allà dalt vaig tornar a mirar la finca, la terra assossegada; la carretera com una cinta bruta en la llunyania —autobusos amb turistes s’enfilaven al santuari de Lluc, cap a l’altura violeta de la serra—; el camí es corbava cap a l’esquerra i es perdia avall, entre la remor del vent rancorós i feixuc, que s’havia aixecat i anava sacsejant les oliveres.

Va ser quan vaig voler baixar, vorejant el tros per aquella altra banda per arribar al cotxe més aviat, quan el vaig veure. Les seves cames guaitaven rere d’una alzina, sota la qual semblava haver-se assegut.

Vaig fer-me enrere; ell no s’havia adonat de la meva arribada. Però uns segons després alguna cosa em va empènyer cap a ell, una força insòlita que emanava d’aquell cos que de seguida vaig veure, inert, gairebé allargat sota l’arbre.

Estava quiet, semblava que no respirava. Una mala escultura. Vaig pensar que era mort: enorme, gras amb la camisa espitregada, a l’aire el seu pit pelut, les cames obertes i enfundades en uns pantalons curts, als peus unes botes velles, brutes de fang escrostonat. Un infart, vaig pensar, una aturada de cor, un salvatge.

Li veia la cara ufanosa, burinada pel vent i plena d’una barba hirsuta i aspra com espart; els cabells abans tan negres cada cop més blancs, d’una blancor intensa. No era capaç d’escrutar l’interior d’aquell rostre gran, que tot d’una el vaig recordar com la font de tantes emocions. Potser era la cara d’un idiota, d’algú molt egoista i presumptuós i patètic, la cara d’un delinqüent —la cara del meu germà—, però d’un bon dentista, també, d’algú a qui jo estimava. I els ulls que trobava inhumanament grans, ara tancats, envoltats de petites arrugues: la cara d’un pare. No l’odiava, tenia ganes d’estirar-me al seu costat i d’abraçar-lo.

Duia uns auriculars a les orelles; s’havia adormit allà, a la fresca, escoltant música. Ara el seu ventre pujava i baixava com una tranquil·la onada de carn. Va obrir els ulls.

—Buf! —va començar a arrepapar-se; va col·locar l’esquena contra el tronc—. M’he adormit, putes! Què hi fas, aquí?

—Res. Tenia ganes de veure’t.

Va somriure dòcilment; es va escurar la gola i amb feixuguesa va aconseguir aixecar-se com un elefant després de posar-se el reproductor de música a la butxaca. Li vaig oferir una mà perquè no caigués, però no li va caldre: tot d’una estava dempeus.

—Què escoltaves? —li vaig demanar.

—Schumann. I Los Chunguitos.

M’estava prenent el pèl.

—Has vist el Secretari? —va preguntar.

—Corria per aquí…

—No serveix de res, aquest ca. Has parlat amb ta mare? —va voler saber.

—Sí —li vaig mentir, sense ni saber per què.

—I el meu net, com està? —Evitava, com sempre, mirar-me a la cara.

—Bé, suposo…

Va assentir i va començar a caminar; jo li anava a darrere.

—Saps res del teu germà?

—No.

—Que tens gana? —va demanar-me; descendíem per les marjades de camí a la caseta. Potser havia sentit els sorolls que em feia la panxa.

No hauria volgut menjar res, però en aquell instant, només de pensar en menjar, lamentablement la boca se’m va fondre i li vaig dir que sí. Vam creuar el tros fins a arribar a la caseta; el quisso estava allargat a terra, al porxo, mig estabornit per la calor. El pare va entrar i va anar fins a la cuina; allà dins s’hi estava fresc: així i tot, va activar el gran ventilador que penjava al sostre. Tot feia una flaire de cebes barrejades amb una olor dolcenca de licor.

Al centre hi havia una gran taula d’olivera; m’hi vaig asseure, en una cadira que grinyolava, esperant que em portés la teca. El veia feinejar mentre xiulava: torrava pa, hi fregava all i tomàquet. Va anar estenent tot allò davant meu: formatge d’ovella, olives trencades, pernil tallat molt fi, com a ell li agradava, un setrill d’oli del seu i un got i una ampolla de vi tèrbol. Per a ell, va servir-se un vas ample de cervesa negra amb molt gel, cosa que era una aberració per a qualsevol bon bevedor, però que en ell constituïa un costum irrevocable.

Vaig començar a menjussar: tot era superb, m’ho empassava amb gana. Ell també anava endrapant.

—No hi poses massa sal? —li vaig demanar.

—Li poso sal a tot. Perquè no fugi… —Em volia fer riure: aquell humor recòndit, tan seu—. Vaig parlar amb el tio. Em va dir que ets a sa Pobla, amb el fill d’en Verdera.

—Sí.

—I què feu?

—Res… Llegir, escriure, pensar. En Leo s’hi avorreix. Per què?

No va respondre. Va mullar el pa en l’oli; va semblar que em mirava als ulls:

—Què t’ha passat? Tens un ull blau?

—Sí… ja es cura, però.

—I el nas? Sembla que tens el nas tort, fill.

—De veres?

Mastegar, mastegar. Ell seguia alçant el colze; em va mirar, cautelosament. El sol entrava per la finestra mig oberta, esbiaixat i polit a la seva esquena; semblava perfilar-li la silueta entre els llampecs de les partícules de pols. Va preguntar:

—No em vols dir què t’ha passat a l’ull?

—Em van pegar… Sí. Això em passa per mirar on no havia de mirar. Coneixes en Quint Daviu? Saps qui és?

—No —va dir el pare; va torçar una mica el cap.

—És el fill d’en Bruc.

Vaig sentir com es netejava el coll abans d’alçar el got amb la cervesa i escurar-lo d’una tirada. Va fer sonar els glaçons, abstret, movia el canell en cercles. El gos va tornar a entrar a la caseta i es va acostar a la taula; li va posar les cames sobre els genolls. El pare li va donar una mica de greix mentre li acariciava la pota.

—El tio Toni m’ha dit que heu parlat d’en Bruc, no és ver? Aquell home era com la xuia de verro.

—Sí, pare… Sabies que havia tingut un fill? Sabies que en Quint Daviu és el fill d’en Bruc?

—El fill d’en Bruc t’ha fet un ull blau? —va demanar-me, va contenir una rialla—. I per què?

—Perquè li vaig dir que havia aclarit qui era el seu pare.

—I per què et fiques en això, fill? Què t’importa a tu qui era el seu pare?

—Perquè vull saber qui és el meu. Papà.

—Vols saber qui és el teu pare? —va somriure, feréstec.

—Sí…

—Doncs aquí em tens —va alçar les mans davant de la cara—. Dubtes que jo sigui el teu pare o què? Què vols saber?

—Què hi fas, aquí, en aquest casull? Per què no estàs amb la mare? Per què l’has deixat sola? Per què no l’ajudes a tenir cura de la padrina? Què hi fots, aquí, a la muntanya, papà?

—No te’n vas anar de Barcelona, tu, quan la dona et va fer fora de casa?

—Sí…

—Idò, de veres és necessari que t’ho digui? —Em va mirar amb llàstima.

Vaig callar abans d’amollar-li:

—No em sorprèn que la mare et fes fora.

—No em sorprèn que la teva dona et fes fora —va respondre, com si ho tingués assajat.

Vaig beure una glopada de vi. Era aspre; vi barat i fred.

—Jo no soc com tu —vaig dir, sense saber per què.

—És clar que no… —va concedir ell, amb indiferència. Em va ensenyar les dents, tan blanques—. Tallo més pa?

—Ja no tinc gana… Per què no m’ho vas dir mai?

—El què?

—Que tu i n’Higini éreu amics de joves… Vaig trobar una foto, saps? De tots tres. Tu i el tio, i ell. Barbuts, contents, en un veler. No et reconeixia, en aquella foto.

—Ara em torno a deixar barba, ho veus?

—Sí. Sembles un nàufrag.

—Visc al camp. No em veu ningú, ara. Aquí, entre les oliveres. Getsemaní.

—Més aviat això és el camp de sang… Papà. Haceldama.

Es va posar a riure; d’un racó de la taula en va agafar les ulleres i se les va posar lentament.

—Fill. Ets injust. Però es nota que et vaig enviar a una escola privada… —Semblava que no sabia com continuar—. Amb bones classes de religió. Una mica jesuític ets, tu. Exàmens de consciència… Com ta mare, en això.

—Allà a l’escola hi vaig conèixer en Leo. El fill de qui havia estat el teu millor amic… Per què em vas enviar a aquella escola privada i mig religiosa? Sempre m’ho he demanat. Nosaltres no hem estat mai religiosos. Recordes quan per Nadal ens vas fer fer un betlem on el teu microscopi feia de nen Jesús?

—Sí —va fer una ganyota sardònica.

—I per què no et vas oposar mai a la meva amistat amb en Leo? Eren la mare i el tiet, els que sempre em deien que no els agradaven els Verdera.

No va dir res. No se li veien els ulls, havien quedat tapats pels reflexos dels vidres de les ulleres; em vaig adonar de com n’estava, de morè. Res d’aquella cara semblava escàs, hi havia massa de tot: intrigava i molestava la meva memòria. Va clavar-se un escuradents a la comissura de la boca.

—La joventut es malbarata en els joves… —va dir, aixecant-se—. Abans el meu temps favorit era el futur. Ara és el present… No ha estat mai el passat, però. M’he tornat el meu propi fantasma. La vida t’acaba donant la volta, com a un mitjó. Fer-se vell és un vici. Per què has vingut, fill meu? Què vols? Avergonyir-me? Humiliar-me? Fer-me sentir malament com a càstig per alguna cosa?

Va anar fins a la cuina; es va servir un got de whisky i va quedar recolzat al taulell que dividia les dues estances.

—No he vingut per res d’això —vaig dir; me’l mirava acusadorament—. La veritat… No sé per què he vingut. Suposo que volia parlar amb tu.

—Parlem. No tinc res a amagar-te. Vols que et parli d’en Bruc, eh, d’aquell fill de puta? El passat, sí… Vols que t’expliqui com va morir? És això? Sé que ho saps. Em va venir a veure n’Higini.

—Sí?

—Feia gairebé quaranta anys que no el veia.

—I què et va dir?

—Tu i la seva filla, a més. I treballes per a ells… Sabates.

—Sí, i què? No t’agrada, això?

—No volies ser escriptor, tu?

—Escric anuncis, papà. Em paguen molt bé. Redacto textos publicitaris. I soc bo, diuen.

—M’agraden, els teus llibres… No en tornaràs a escriure cap?

—No agraden a ningú, els meus llibres. En tens cap, dels meus llibres, aquí?

—No. Però no diguis que els teus llibres no agraden. I la filla d’en Verdera… És una bona dona?

—Per què ho vols saber, papà? Vols que te la porti?

Va tornar a la taula. Portava el pot de tabac i la màquina de lligar cigarrets. Tots dos vam callar durant una estona; m’agradava veure com cargolava una cigarreta amb l’estri que s’havia construït ell mateix, dècades abans, amb un tros de cuir, una capsa de puros i dos cilindres de fusta. Col·locava el paper d’arròs, en mullava el marge amb una mica de whisky a la punta del dit petit, posava dues pessigades de tabac al centre i accionava el mecanisme: de l’extrem de la capsa en sortia un cigarret sense filtre perfectament enrotllat. El tabac se’l preparava ell mateix, amb una mescla de tabac de pota, de pipa i de cigarret indi. Va posar-se les ulleres al front i va clavar-se la seva creació a un costat de la boca, no sense un cert orgull. Va ajupir-se una mica per acariciar el Secretari.

—No hauries de fumar —vaig dir sense convicció.

Va mirar-se la punta del cigarret, semblava que ni m’havia sentit.

—No facis res, fill… —va dir; ara sí que em mirava fixament als ulls—. No ho diguis a ningú. Deixa’ls estar. Això t’aconsello. Vam haver de matar aquell beco. Sí. Ho vaig fer jo. I què? —Es va tornar a asseure davant meu—. El cop de gràcia. El meu amic. Ell hauria fet el mateix per mi, m’imagino. Vull pensar… Els homes es maten entre ells. És vell, el costum, eh? Havia de salvar-lo. No ho sé. Ja t’ho contaré. Si vols. L’amistat. Ara n’Higini no ho podria suportar, que se sabés. No sé si ho perdria tot, encara que això m’és igual. Però, què hi guanyaries tu? Seria un desastre. Al veler només hi érem nosaltres tres. Només jo i n’Higini sabem què va passar, allà. Destapar això és destapar-me a mi. Pensa també en el teu fill. Soc el seu padrí, no és ver…?

—No hi mesclis el meu fill! És això el que et preocupa? És això el que t’ha dit que facis, n’Higini? Provar de convèncer-me? Fer-me callar?

—No t’estimes la seva filla? De veritat vols destruir el seu pare?

No vaig saber què dir. Vaig acabar-me el vi de l’ampolla.

—Això és el que tu faries, doncs? Callar?

—He callat durant quaranta anys, jo.

—I ara vols que sigui jo el que calli. Quaranta anys més de mentides.

—Tot és una mentida, fill. No ho saps? Tot. Tot s’aguanta damunt d’una història falsa, des que el món és món! Però no hi ha solució…

—Hi ha la veritat, pare —vaig dir.

—La veritat? —va riure; per fi va encendre el cigarret amb un misto, que va fer un dolç petarrelleig. Va pensar una mica abans de continuar—. La veritat, fill? Quina veritat? La saps tu, la veritat…? No em facis riure. Tot es basa en l’oblit, en l’amnèsia. I l’oblit té guardians, en aquest país. I no siguis beneit. Només hi ha dues coses: el que decideixes creure i el que decideixes ignorar. D’això dependrà la vida que tindràs. Cap de fava.

—M’hauries d’ajudar…

—No t’apleguis amb la filla d’en Verdera si no l’estimes de veres —va dir el pare, interrompent-me—. No estiguis amb ella perquè no pots estar amb una altra. Aquest va ser el meu error. I tampoc no et pensis que la vida et millorarà, fill… que et tornaràs més savi o lúcid amb el temps. Això també és mentida. És la mentida que expliquem quan anem envellint perquè els joves no ens menyspreeu encara més. —Divagava, i m’irritava escoltar-lo; m’avergonyia una mica—. Però arribat aquí et diré un secret: tot el que hi ha és penediment i decadència… Trampa, frau, sarcasme o suïcidi.

—No diguis això.

—Estimes la filla d’en Verdera? És una Verdera…

Hauria d’haver fugit. Però alguna cosa em mantenia clavat a la taula. Va dir:

—Amb quina dona t’hauria agradat estar?

No li vaig respondre, però una fogonada em va omplir els ulls: la Gris. Vestida de núvia.

—Escolta’m… —vaig dir.

Però no m’escoltava:

—Saps quins negocis té el teu germà amb en Verdera?

—Sí —vaig dir—. Immobiliaris. Requalificació de terrenys, a Inca. Les fàbriques, especulació. Ell n’és l’advocat.

—Bah. Això és tot?

—No és net, l’assumpte. Necessiten comprar uns terrenys que resulta que són del tio Toni.

Va alçar les celles, va fer espetegar la llengua i va fer un somriure desllorigat.

—El teu germà és un as. Té futur, el xaval.

Això va estar a punt d’enfurismar-me.

—Aproves això, doncs? —vaig dir—. El que hauries de fer és parlar amb el tio Toni de tota la martingala. Dir-li que no vengui els terrenys.

—En Toni farà el que vulgui. No m’hi fico.

—En Verdera li tornarà a aixecar la camisa. Es farà ric a costa seva una altra vegada.

—El teu germà és qui es farà ric amb uns terrenys que ara no valen res. Per què t’escandalitzes? Si no ho fa el menut, ho farà algú altre. No trobes?

Em semblava mesquí. Què vol, aquest cabró? Però és el meu pare. I me l’estimo, què collons, encara que això em soni com una evasiva. Estava segur que ell sentia alguna cosa semblant, quan em mirava: una mescla de repulsió i afecte, d’atracció i avorriment. Potser era com si cadascun fos una imatge de l’altre, papà, una figura que no ens agrada contemplar però que alhora ens atrau a causa d’una força deliciosament esgarrifosa.

Va deixar anar una glopada de fum.

—Jo de tu, fill, no només oblidaria tot això, sinó que miraria de no tenir cap mena de relació amb els Verdera.

—Com?

—Deixa’ls estar. Els Verdera estan maleïts. A ells els anirà tot bé, no ho dubtis, però xuclaran la sang de tots els que s’hi posin a la vora. Fa més d’un segle que fan el mateix. Aquella gent et compra la maldat. Et transforma en carn de canó per a les seves ambicions.

—No diguis beneitures, papà.

—No et casis amb la filla de n’Higini. T’ho aconsello.

—M’ho aconselles?

—M’agradaria poder-t’ho prohibir, la veritat. Com el pare de n’Higini, que li va prohibir que es casés amb la Bonnín.

—No em facis riure…

Va callar durant un instant.

—Primer vaig ser jo —va dir, estrafent un somriure fràgil—, després el tio, i ara tu, i potser el teu germà, si no va amb compte… Els Verdera us xuclaran la sang.

—Potser som nosaltres els que estem maleïts, papà. La nostra família, i no la seva… Gairebé li trenco el cap a un jove, avui, abans de venir cap aquí. Què ens passa? Què ens passa?

El pare va cloure la boca amb fermesa entorn del cigarret; va semblar que s’emprenyava, i això em va divertir. Va clavar en mi els seus ulls perfectament inescrutables.

—Vaig a fer una mica de feina —va dir, fent com si es volgués aixecar de la taula.

—Temo que algú va fer mal a la dona d’en Leo —vaig dir—. Aquella nit, la de les noces. No sé si ho saps. La núvia va desaparèixer.

—Ha, ha! Sí, el tio m’ho va contar. Potser ella sí que se’n va adonar, de qui eren els Verdera. I va fugir. Com hauries de fer tu. La nit de noces, a qui se li acut?

Que fes aquella gràcia, i que rigués, em va indignar; vaig aconseguir empassar-me la ràbia.

—Ella també sabia què havíeu fet tu i n’Higini —vaig dir—. Ella i jo érem els únics que ho podíem saber, llavors. Ella i jo érem els únics que llegíem els papers de la Dora Bonnín.

—I què em vols dir, amb tot això? —Es va girar i va anar cap a la porta—. Què puc fer-hi?

—Ajuda’m, papà.

—Que t’ajudi? A què?

—A saber! A saber què se n’ha fet, d’ella! Em temo que en Quint Daviu o n’Isaac Verdera, o el seu pare, hi tenen alguna cosa a veure, en la desaparició.

—I què? Això no té ni cap ni peus, fill. —Va sortir a fora, em va donar l’esquena i va partir cap a l’hort.

—Com que «i què»? —vaig cridar, anant-li a darrere—. Et sembla poc? No creus que estaria bé que m’ajudessis?

—I què hi puc fer, jo?

Ni es girava; seguia avançant lentament, coixejava una mica.

—Ves a parlar amb en Verdera —li vaig demanar.

—Amb n’Higini?

—Sí, amb n’Higini.

—No, no penso anar a parlar amb ell, fill. Que el bombin. No el penso tornar a veure, si puc. No tinc res a dir-li.

—Et demano que m’ajudis.

—No et puc ajudar.

—Per què? Per què ets així? Per què? —vaig acabar cridant—. Per què?

No va respondre. Va tornar-se a posar els cascs amb la música i va agafar el càvec. El pare va començar a sembrar porros. El fill va fugir cap al cotxe.

47

No volia tornar a casa. Ni parlar amb en Leo, tampoc anar a s’Enroc i haver de donar explicacions a la mare o al tiet, i encara menys dirigir-me a Son Gros i trobar-m’hi la Blanca, en Quint, n’Isaac o n’Higini.

En sortir de la finca del pare vaig continuar conduint; vaig haver d’omplir el dipòsit de benzina i vaig seguir en ruta, amb el cap ple d’un quall d’imatges i records, les temples abarrotades de les paraules que m’havia dit el meu pare, de les que havia llegit als manuscrits de la Bonnín. Quan me’n vaig adonar era de nit —em sentia un crani buit, una criatura del fracàs i de la ràbia—. Amb prou feines sabia on havia anat; em vaig trobar davant de l’hotel on s’havia casat en Leo.

Necessitava una dutxa i em moria de gana, i vaig agafar-hi una habitació. Em vaig dutxar, doncs, i vaig baixar a sopar al restaurant, i vaig menjar com un verro, fins a afartar-me de carn crua al bufet.

Vaig tornar a pujar a l’habitació i vaig sortir a fora, al balcó, des d’on podia veure l’illot del far on la Griselda havia passat la nit. Pensava què havia de fer, amb qui havia de parlar, què se’n faria de mi en endavant. Al bar de la platja de l’hotel hi havia molta gent, petita des d’allà dalt; ballaven i bevien. El far a l’illot anava girant i il·luminava les trossades de negre sobre el camp de golf, amb el mar quiet, només mig ocult per la foscúria que s’eixamplava arreu. Es percebia un encongiment de la resplendor de la lluna, ullerosa en la llunyania, que es refractava a la superfície de l’aigua en esquerdills de llet. Renous esmorteïts, al·lucinatoris a causa de les enormes i dilatades ombres de la meva ignorància.

Tenia moltes ganes de follar, però no de fer-li l’amor a la Blanca, sinó de buscar-me una dona grollera i voraç que em fes sentir malament. Necessitava una mamada —una mamada de mort, que m’estabornís—, o emborratxar-me, o escriure tot això, o tirar-me al mar i que em devoressin les aigües. M’ofegava, així que vaig sortir de l’hotel; vaig començar a deambular, amb la panxa massa plena, pels carrers del poble.

Al final vaig trobar un pub; ben enclavat a la barra vaig començar a beure cervesa i a mirar els nois i les noies que ballaven. Hi havia una pista petita, fosca i enclotada; a en Leo li hauria encantat. El soroll era espantós, i de tant en tant algú em colpejava l’esquena aparentment sense voler; la gentada s’hi apilotava fins a arribar al carrer, on seguien bevent i fumant, recolzats als cotxes. Les noies portaven metxes i faldilles arrapades, samarretes de teixits sintètics, collarins i polseres vistoses, i el telèfon mòbil sempre a la mà, com si el fet de perdre’l de vista els hagués de costar la vida. Feien ganyotes i es tiraven fotos, semblava que tenien por dels nois, molts dels quals portaven xancletes i bermudes de surfista i gairebé fingien que estaven allà per obligació.

No hi trobaria una puta, ni tan sols una dona que volgués anar al llit amb mi, allà; hores després em sentia cansat, i potser més tranquil, encara que aquell hip-hop em va descoratjar i em xiulaven les orelles. Vaig decidir anar a fer l’última cervesa a una altra banda abans de tornar cap a l’hotel.

Vaig caminar una estona vora el mar, i vaig pujar per un carrer ple de sots i de munts d’arena que devia haver portat la marea. Vaig trobar un altre bar obert i hi vaig entrar, tot i que semblava que ja es preparaven per tancar. Era un lloc agradable, gairebé com una cafeteria de les que serveixen menjars als turistes de tornada de la platja. Anava una mica grogui, però encara no havia perdut el senderi; a més d’una cervesa vaig demanar una copa de gelat. Me’l va servir una dona malcarada, que tenia la pell pelada pel sol. Em vaig adonar que rere la barra, sobre el prestatge de les ampolles, hi havia un enfilall enorme de trofeus esportius. N’hi havia més d’una trentena.

La cambrera va sortir i va perdre’s carrer amunt; allà no hi va quedar ningú més que jo acabant-me el gelat i un tipus gras, malgirbat i de pèl castany que comptava els diners de la caixa. Amuntegava curosament els bitllets al fons de la barra.

Fins que no m’hi vaig acostar per pagar no el vaig reconèixer. S’havia engreixat des que l’havia vist potser tres anys abans, a l’aeroport de Palma.

—Em cobraràs? —vaig dir; tenia l’esperança que no em conegués.

El tipus va acabar de comptar els diners, els va tancar dins una petita caixa de seguretat i em va mirar fugaçment. De seguida em va somriure:

—Hòstia, tu! Què hi fots, per aquí a aquestes hores?

—M’he perdut —vaig dir amb massa literalitat.

Va riure i va allargar-me la mà alhora que es col·locava davant meu, a l’altra banda de la barra.

—T’has perdut? Estic content de tornar-te a veure.

—Són els trofeus que vas guanyar jugant a escacs? —vaig dir, assenyalant la corrua de copes i plaques platejades—. Si que n’hi ha…

—A casa en tinc més —va dir, potser un poc avergonyit—. Ja és ben hora que el meu pare els tregui d’aquí. No trobes?

—El bar és teu? —vaig demanar.

—No, no, que va. És del meu pare.

Del seu pare. Em vaig posar a riure.

—De què rius? —em va preguntar, somrient—. Et convido a una copa i m’expliques què et fa tanta gràcia.

—El Gras de Binissalem, et dèiem…

—Qui em deia així?

—En Leo Verdera i jo. T’odiàvem. Sempre ens guanyaves. Reputa.

—Éreu durs de pelar, sí, però tens raó. Sempre us guanyava. Què se n’ha fet, d’en Leo Verdera?

Tornava a estar ben gras. L’últim cop que l’havia vist s’havia aprimat força: anava molt mudat, semblava un executiu, i m’havia parlat de negocis immobiliaris, administració de finques, alguna cosa així de desoladora. M’havia dit que era advocat, però aquella nit semblava un cambrer qualsevol, un pòtol de la pitjor espècie. Tenia les espatlles enfonsades; duia una camisa enorme de color caramel, uns pantalons amples i llardosos i unes sorolloses sandàlies brasileres que quan caminava feien un xuclet. Feia una pinta espantosa, deixada i desagradable. La seva cara era una paròdia de la cara que havia tingut; devia fer dues setmanes que no s’havia netejat els cabells. Li vaig demanar una altra cervesa.

—Mira això —em va dir; al costat de la beguda em va posar un trofeu enorme—. Et sona?

—Sí —vaig haver d’admetre. Era la copa que havia perdut davant seu en una partida decisiva; portava la data, havien passat vint-i-dos anys de la derrota.

—Te la regalo —va dir—. Jo no la vull.

—I jo tampoc —vaig dir—. No me la mereixo. No me la vaig guanyar llavors ni tampoc ara.

—Saps què podem fer? —va dir—. Per què no anem a tirar-la al mar?

—Ja hi ha prou merda, al fons del mar, no trobes? —vaig dir; pensava en en Bruc.

—Tens raó… —va concedir-me—. Però m’agradaria desfer-me de tot això. —Va assenyalar la resta de trofeus.

—Ja no jugues?

—No, fa temps que ho vaig deixar.

Vam quedar els dos en silenci. Vaig amollar:

—«El que sents acabarà per agafar forma», saps qui ho va dir?

—No.

—Jack Kerouac.

Va servir-se una cervesa; va asseure’s al meu costat, a la taula, després de tancar el bar i apagar gairebé tots els llums. Em va explicar que s’estava divorciant un altre cop, que havia perdut la feina, que el seu pare, a qui adorava, estava malalt i que ell portava el bar durant les nits, amb la cambrera.

Em va explicar que la mare de les seves dues filles havia anat a viure a Eivissa, i que s’havia emportat les nenes. Em va dir que ja no jugava més a escacs perquè havia arribat al seu màxim nivell i sabia que no podria millorar més, que per pujar més amunt hauria de destruir-se el cervell, cremar-se «com un misto». Havia tingut greus problemes alimentaris, però s’estava aprimant, encara que no ho semblava: havia perdut més de vint-i-cinc quilos, va dir. Se’l veia plàcidament infeliç, fins i tot un punt miserable, però no havia deixat enrere la capacitat de riure’s de tot. Em va entristir, però també em va encoratjar d’una manera mesquina: probablement ell estava pitjor que no pas jo, tot i que a mi (a aquelles hores n’estava segur) em volien fer callar per sempre.

—Vaig escriure un llibre d’escacs —em va dir—. Sí, encara se’n venen exemplars.

—Ah, sí? Ja el buscaré, doncs —vaig dir, amb sinceritat—. Com es titula?

—Com guanyar el teu pare als escacs. És una obra per a principiants.

Era un títol impossible d’oblidar.

—Només he jugat una vegada a escacs contra el meu pare —vaig recordar de sobte—. I vaig perdre. Encara no tenia un bon nivell, quan hi vaig jugar… I saps què m’enrabia? Que mai no va voler tornar a enfrontar-se amb mi després, a pesar de tots els progressos que vaig arribar a fer en el joc. L’hauria guanyat fins i tot amb un cavall de menys!

Em va mirar sense saber què dir. Va anar rere la barra i en va tornar amb una bossa de patates fregides.

—Però a tu et van bé les coses, ara, pel que endevino… —va dir, divertit, amb la boca plena—. Portes una bona camisa, i al canell un rellotge dels que valen un ull de la cara. El teu tall de cabells no és de la barberia de la cantonada, tampoc. Què fas? Què és de la teva vida?

No ho volia fer, però al final l’hi vaig acabar explicant tot. Tot: des de la mort de la Dora Bonnín fins al que sabia ara sobre en Bruc; des de la desaparició de la Griselda fins a les meves baralles i reconciliacions amb en Leo; des de la història dels papers robats fins al que sabia d’en Quint i de sa mare; des de la meva relació amb la Blanca fins al que estava tramant el meu germà menut; des del meu fill i la separació de la meva ex fins a les meves ambicions com a periodista. Li vaig parlar de n’Higini, de les seves sabates cèlebres i innumerables; li vaig explicar que treballava a Belper, i el que cobrava, i que escrivia anuncis brillantment, i no llibres; que odiava el meu pare, o potser no, pel que havia fet, o per ser així com era, o jo què sé; que també odiava el tipus que estava amb la meva ex, que n’Isaac em feia por, que n’Higini m’inquietava.

Quan vaig acabar la història eren gairebé les sis del matí; el sol començava a aclarir el carrer. Rere els vidres del bar s’anaven desfent les penombres entre els cotxes i els solars i els contenidors que havíem vist buidar feia hores. El Gras m’havia escoltat amb els ulls fixos, de tant en tant semblava que alguna de les coses que li explicava el feien riure una mica; mentre jo parlava, ell anava capcinejant, assentia dòcilment a tot amb molta atenció. Anàvem bevent refrescs, aigua, més cervesa o whisky, al final; de tant en tant, un dels dos s’aixecava a pixar. Quan vaig acabar de parlar —fins a explicar-li què havia estat fent durant les últimes vint-i-quatre hores—, em va mirar mossegant-se el llavi inferior, com si em volgués dibuixar la cara. Va dir:

—Anem a esmorzar, abans que marxis. Et sembla bé?

El vaig acompanyar rere la barra i vam entrar a la cuina; va obrir una gelera industrial i en va treure ous, cansalada viada i pa de motlle. Va començar a cuinar, en silenci, sense deixar que l’ajudés ni a tallar les taronges amb què va fer dues grans copes de suc. Amb el plat ben ple, ens vam asseure a la barra.

—Moltes gràcies —vaig dir, amb la boca plena—. Però no sé què he de fer.

Ell va continuar menjant sense dir res. Quan vam acabar, i veient que no parlava, li vaig demanar directament:

—I bé, amic, tu què faries si et trobessis en la meva situació?

Em va mirar de cap a peus abans de dir-me:

—Si de veritat fossis la mena de persona que escolta consells, ara no et trobaries en aquest merder. No trobes?

—Què vols dir? —vaig preguntar, a la defensiva.

—No t’enfadaràs, si et parlo clar, oi? —va dir-me; es va aixecar i va tornar rere la barra.

—No et considero un mal tipus… —va dir encreuant els braços—. Ets una persona intel·ligent, ho sé, però em sembla que no saps què vols. Vejam si aclarim la situació… Quan feies les coses bé, quan t’atenies a les normes, tot t’anava de pena. Estaves sol, i sense gairebé feina, i la teva dona et va fer fora. Però de cop vas començar a trair-te, a deixar-te anar, i et vas trobar envoltat de tot el que desitjaves; t’han fet un lloc dins d’una família, tens una dona que sembla que t’estima, sí, i tens diners i èxit. Però mira en què t’has convertit. No ets conscient del mal que t’has fet, ni del mal que estàs fent amb les teves accions. Fins i tot sembla que ni t’has adonat del mal que em pots haver fet a mi, explicant-me tot això. Estàs ben fotut, xaval. Què has de fer? Fugir, escapar, sortir de tota aquesta merda. I mantenir-te ferm! Com han acabat tots els que s’han ficat allà mateix on ets tu ara? Morts, desapareguts, arruïnats? Com és que esperes no acabar així, doncs? Les coses són com són. Sovint perdem el temps intentant-nos convèncer que les coses no tenen les conseqüències inevitables que les acompanyen, però ens equivoquem, perdem el temps, ens enganyem. Ets un beneit, un idiota, sempre has estat un idiota. No penses en les conseqüències del que fas, a qui pot fer mal el que has remenat, com tot això pot afectar els altres. Ets un idiota de bona fe, simpàtic, amb tendència a convertir les coses més vulgars en enigmes complicats, un tipus insegur que s’imagina que, comprenent els fets, aquests canviaran de cara. Però no, xaval, els fets no canviaran. No canvien mai. Possiblement tu tampoc canviaràs. Ni els Verdera. Et dic que hauries de marxar d’allà, deixar enrere tota aquesta família, abandonar aquesta dona a qui potser necessites més que no estimes, i oblidar el teu amic Leo. Córrer! No t’ho ha dit el teu pare…? Però sé que no ho faràs. Perquè ets covard. Perquè et penses que els pots canviar, o millorar, o salvar-te, i perquè necessites tot el que et donen. La gent com tu no surt d’aquestes situacions; la gent com tu, o bé la fan fora, o bé es mor allà, arrapada als diners, enganyada… Però, que no tenies un somni? No tenies una ambició? En quina mena d’home et penses que et convertiràs? No ets prou fort per vèncer aquella gent. No et pots resistir al que són i al que tenen, eh? El que et donen t’està enfonsant, és el preu que hauràs de pagar, si continues al mateix lloc. Pensa en el teu fill… El teu pare, per a tu, no és un exemple sinó una advertència d’allò en què podries convertir-te, oi? I tu què seràs, per al teu fill? Un exemple o una advertència?

Me’l vaig tornar a mirar.

—Qui et penses que ets, per parlar-me així? —li vaig dir—. Parles com un… capellà! Què et penses, que necessito algú com tu que em salvi la vida? Que em digui què he de fer o he de pensar? T’has mirat al mirall? D’on treus les pretensions, tu, puta grassot? Estàs fet un nyap. Fas pena. I tu t’atreveixes a donar-me consells?

—Tu m’has demanat l’opinió —va respondre, impassible—. He escoltat la teva història perquè tu m’has escoltat a mi. Ja saps què en penso, d’això teu. Em pots insultar tot el que vulguis. No et creguis que m’ofendràs. Vols beure res més? Tens més gana?

—No! —vaig dir, saltant del tamboret.

—Doncs ara te n’hauries d’anar —va dir—. El meu pare vindrà d’aquí una estona.

—Obre’m! —vaig dir.

—Surt per la cuina —va dir; assenyalava cap allà—. Al fons hi ha la porta que aboca al carreró.

Vaig creuar la cuina, sense tornar-lo a mirar. Quan estava a punt de sortir vaig sentir que em deia:

—No t’atreveixis a tornar mai més per aquí.

Caminava molt de pressa, una mica marejat, i vaig tornar cap a l’hotel.

48

Em trobava enmig d’un cercle de dones despullades i el terra era com un enorme tauler d’escacs. Coneixia les dones, és clar, però no eren ben bé com estava acostumat a veure-les; en elles hi havia quelcom d’obscè, impenetrable i alhora molt sexual. Sabia en tot moment que tan sols era un somni, allò, perquè en cada una d’elles hi havia els trets de totes, anaven d’una cara a una altra i d’un cos a un altre cos.

Hi havia la meva ex, i la Blanca; parlaven en veu baixa i es reien de mi mentre s’abraçaven i dansaven lleugeres com alfils. I també la Lorena, la puta, que m’ensenyava les natges grosses i esgarrapades per en Quint; em feia posats desvergonyits entre saltirons de cavall, m’assenyalava el fons d’un passadís, per on m’escapava fins a arribar a una habitació veïna. Allà trobava la Miranda i l’Ariel, que es besaven també com si fossin immensament felices, alienes a tot, com nenes que han pactat una cosa prohibida, fins que m’hi acostava i els deia unes quantes paraules, i elles paraven d’embolicar-se i em responien, a l’uníson, i sense deixar d’irradiar una gran calma feien gestos molt tendres amb la mà, com si em volguessin animar a unir-me a la seva festeta. Però jo em sentia buit i francament emprenyat.

No deixava de veure que tot allò no era més que un deliri, un de tants altres somnis estúpids; i sortia d’aquella habitació, descoratjat, fins a trobar-me, després de travessar el pati d’un geriàtric on hi havia la Coloma adormida, la Dora Bonnín.

I no era un somni, sinó la semiconsciència que precedeix el despertar, la terra de ningú on ja no dorms i en què encara no estàs en estat de vetlla.

—Què et passa, fill? —em deia.

Quan jo intentava respondre, però, les paraules no em sortien; només era capaç d’emetre un gemec, que ressonava molt fort enmig d’un lloc mortalment silenciós a pesar de ser la platja, una platja desconeguda en un illot. Volia parlar-hi, que em digués tots els seus secrets; la veia tan bonica i tan jove com era en aquells temps, abans fins i tot que jo hagués nascut.

—Vine com ets, fill. —I jo m’hi asseia a la vora, per abraçar-la tan sols, i ella parlava, però res del que deia no tenia a veure amb el món exterior, fins que m’adonava que es treia un pit de l’escot (un pit menut, amb un blau) i me l’oferia perquè l’hi xuclés. I encara que m’hi negava ho acabava fent, consumit d’amor, però d’allà no en sortia llet sinó alcohol, i m’embargava una sensació àcida, rància, i un desig impotent que em va trasbalsar tant que vaig obrir els ulls i em vaig asseure a l’espona del llit. Sentia una tibantor fortíssima, com si alguna cosa m’estirés per dins, des de l’esòfag. Vaig córrer al lavabo a vomitar.

Mentre anava cap a la tassa del vàter, travessant l’habitació, em va semblar que no estava sol. Vaig veure la punta d’unes sabates negres en la penombra, com si algú estigués assegut a la butaca de vora el balcó. Vaig pensar que era part del somni, una mena d’al·lucinació letàrgica. Però quan vomitava no deixava de sentir una certesa física: algú m’estava mirant.

De genolls, amb el cap encara ficat dins la tassa del vàter —tota la carn crua de la nit anterior—, em vaig adonar que un home se m’acostava: vaig veure aquelles sabates negres de cua d’ull, l’home agafava una tovallola i me l’oferia:

—Renta’t, va, t’espero a fora —va dir, i va sortir del lavabo; va tancar la porta rere seu.

Vaig agafar la tovallola, i encara marejat vaig aconseguir posar-me dret. Em vaig rentar la cara i em vaig mirar al mirall: em veia blanc, feia dies que no m’afaitava; l’ull blau semblava que no s’acabaria de curar mai, tenia un color com de bitllet de cinc-cents euros. El nas se’m torçava, més a la dreta, i em donava un aspecte recelós i malsà. L’estómac se’m regirava com si m’hagués empassat una rata viva. Vaig atribuir la veu i les sabates a la intoxicació alcohòlica que encara portava; vaig fer un cop d’ull a l’habitació i allà no hi havia ningú.

Vaig anar a la dutxa, fins i tot vaig omplir la banyera i m’hi vaig submergir. No dubto que vaig tornar a condormir-me uns minuts dins l’aigua tèbia. Quan vaig sortir del lavabo em sentia refet, més lleuger, i anava nu, i crec que fins i tot cantava una mica.

—Per fi! Ens pensàvem que no sortiries mai! —N’Higini estava assegut als peus del llit, de cara a la porta del lavabo, que de seguida vaig tancar. Em vaig fer enrere per agafar una tovallola gran amb què cobrir-me de cintura per avall. La meva roba era a l’habitació.

Vaig sentir que tocava a la porta.

—Surt, va, surt, que estem cansats d’esperar-te. Hem de parlar.

La seva veu sonava neutra, presa per una estranya atonia. Jo no m’atrevia a sortir. Què hi feia, ell, allà? Com havia entrat? I amb qui estava? Vaig anar fins a la finestra del lavabo, amb ganes de sortir per allà, però era impossible: em trencaria el coll, encara que potser podria impulsar-me cap endavant i caure a la piscina de l’hotel. Però ja s’havia matat massa gent fent aquesta poca-soltada.

—Què fas? —N’Higini sacsejava la porta, que jo havia tancat per dins—. No penses sortir? De què tens por?

—Què passa? —vaig preguntar—. Què vols?

—Surt! —va cridar clavant una manotada a la porta.

Vaig alenar fondo, em vaig estrènyer la tovallola a la cintura i vaig obrir lentament. N’Higini s’havia assegut al llit altre cop; a la meva esquerra, a la butaca de vora del balcó, hi havia en Quint; estava assegut amb les cames encreuades, amb aquelles sabates negres als peus. Havien descorregut les cortines i obert els vidres; tot estava ple de llum, un airet iodat pujava del mar entre les rialles dels turistes que baixaven cap a la platja, davant de l’illot.

—Què voleu? —vaig preguntar—. Què hi feu, aquí? Com heu entrat? I com m’heu trobat?

N’Higini va mirar en Quint i va capcinejar. En Quint va mirar-me amb llàstima alhora que es rascava sota les barres.

—On tens el que et vas emportar de casa meva? —va preguntar amb l’expressió absent.

—No es pot entrar així com així a l’habitació d’algú —vaig dir, aguantant-me ridículament la tovallola—. No sabeu que això va contra la llei?

Es posaren a riure tots dos alhora.

—I què en diu la llei, d’entrar a casa meva, porc? —va dir en Quint—. Què en diu la llei, de robar el que no és teu?

—Tu, tu! —vaig cridar—. Tu et vas emportar el meu ordinador! I les fotos, i els quaderns de Barcelona! Tu!

—No t’equivoquis —em va corregir n’Higini, es va desfer els punys de la camisa—. No va ser en Quint.

—Qui va ser, doncs, tu… Higini? En Leo deia que havies estat tu.

—No, no vaig ser jo… —va dir, i va alenar fondo—. Però no hem vingut aquí per parlar d’això.

—Per què heu vingut? Què voleu? —Vaig anar fins al racó on hi tenia la roba. No em podia començar a vestir sense que em veiessin despullat.

—On és en Leo? —va demanar n’Higini.

—A sa Pobla —vaig dir. Em vaig asseure en una cadira, amb la meva roba sobre els genolls—. Per què?

—No m’ha vingut a veure… —va dir n’Higini; semblava capficat—. Fa molt temps que no ens veiem. Els té ell, els quaderns de la meva dona?

—No —vaig respondre—. Els tinc jo.

—Què en sap, ell, de tot això? —va preguntar n’Higini; es va aixecar i va apropar-se al balcó—. Què en sap, d’aquesta història?

—Res! —vaig respondre—. No en sap res. Jo mateix només fa dos dies que ho sé.

—I penses dir-l’hi? —va demanar-me sense girar-se.

En Quint sí que em mirava, molt fixament, amb els ulls morts i la boca ben closa. Havia encreuat els braços sobre el pit.

—I tu què? —vaig demanar a en Quint—. Què et sembla, tot això? No dius res? Ja ho saps, oi? El meu pare i aquest home van matar el teu pare. No és divertit, tot plegat?

En Quint va moure el cap lentament, va posar-se les mans sobre els genolls mentre n’Higini es girava cap a mi amb un gest ràpid, i va dir:

—A tu què et passa, beneit?

—Per què heu vingut? —vaig preguntar; tornava a sentir nàusees—. Què hi feu, aquí? Heu vingut a fer-me por? A amenaçar-me?

—Has parlat amb el teu pare? —va dir n’Higini; es va acostar al centre de l’habitació. Feia més claror, ara; el sol me’l retallava contra la llum de fora, amagant-me’n la cara—. L’has anat a veure?

—Sí, i què? Què vols, d’ell? Què vols de mi, ara?

—Digue’m una sola cosa que no sigui negociable… —N’Higini va tornar a asseure’s al caire del llit; jo tan sols en veia el perfil fosc. Tot el que ell deia feia l’efecte de tenir un sentit o una ironia amagats; ho deia en un to cantellut—. Si una cosa he après de tu és que no ets de fiar. Des que vas començar a relacionar-te amb nosaltres que no has deixat de ficar el nas en els nostres assumptes. Ja de petit eres així… Et quedaves quiet, mirant-t’ho tot fixament, semblava que recollies imatges, que feies fotos amb els ulls. La meva filla et va portar altre cop a la finca i tot d’una vas començar a obrir portes… Qui et va autoritzar a entrar a les cases petites? I després vas anar a buscar la Coloma, ta mare, Quint, que ja no hi toca cap bolla. Ves a saber quines coses et va explicar, la pobra… I a sobre hi vas tornar amb el meu fill! Per quins set sous, eh? Que no vas entendre el que et vaig dir, allà al museu? No et va quedar prou clar? No, eh?, ja ho veig. I no et vas conformar que s’haguessin esfumat els quaderns de la meva ex, sinó que vas seguir regirant i fent preguntes fins a robar-los de casa d’en Quint. Fins i tot vas anar a parlar amb un fotògraf per veure si identificava en Bruc, eh?

—I això com ho saps? —Encara no ho havia acabat de preguntar que ja ho sabia; en Quint havia llegit els correus electrònics que havia rebut d’aquell home.

—T’he tractat com un fill… —va prosseguir n’Higini, com si no em sentís—. I tu, què has fet per mi? Què has fet per nosaltres? Almenys en el teu pare s’hi podia confiar. I en el teu tiet.

—De tu… —vaig dir, en veu baixa— és de tu que no es pot refiar ningú.

Va començar a fregar-se els genolls amb les mans, com si s’eixugués els palmells; duia uns pantalons de cotó, i al canell un rellotge semblant al que m’havia regalat la seva filla. El veia negre, reflectit a la pantalla del televisor apagat, que penjava a la paret d’enfront. En Quint em mirava com si desitgés una ordre per saltar sobre meu, com un gos de caça que espera un tret d’escopeta; seguia a la butaca, amb les cames obertes s’havia inclinat cap endavant, frunzia els llavis, les mans encreuades i els polzes l’un contra l’altre.

Jo n’estava convençut, però estranyament no tenia por, o no encara: entre els dos m’agafarien i em tirarien pel balcó i no podria fer-hi res. Per un moment, el que em va saber greu va ser adonar-me que moriria nu, esclafat contra les lloses de la terrassa de l’hotel, quatre pisos més avall, a un metre de l’aigua de la piscina. Ja mai no escriuria les coses que havia deixat d’escriure, esperant saber-ne prou per escriure-les bé.

No estava preparat per morir.

—I què va passar amb la Griselda? —vaig demanar. Almenys moriria sabent-ho—. Perquè ella també… oi?

—Allò va ser un trist accident… —va dir n’Higini. Sí, un accident com el que m’esperava a mi, vaig pensar. I vaig tenir por, llavors: al coll se’m va fer un nus gelat, les venes se’m van omplir de mercuri.

—Estimo la Blanca —vaig dir, patèticament implorador—. La teva filla és tot el que tinc.

N’Higini va deixar anar una rialla gairebé insonora.

—Qui et penses que es va emportar els quaderns de la casa de la Dora sinó ella? Cap de nosaltres sabia el que podies arribar a saber. Potser es va sentir atreta per tu… al principi potser, però ja no t’estima, t’ho asseguro. Aquestes últimes setmanes… Ai. La conec tan bé! Va ser ella qui em va dir que no et trauria els ulls de sobre. Que et portaria a Madrid. Que et donaria feina. Però això s’ha acabat, resigna-t’hi. No et vol tornar a veure mai més. Ja ho hem parlat, ella i jo. No pots…

—Vull parlar amb ella! —vaig dir.

—No pots pertànyer a la família Verdera —va dir ell—. No seràs mai un dels nostres. No tens el que fa falta. Nosaltres no som una família, tan sols. Nosaltres som una història.

—Però de què m’estàs parlant, Higini?

Es va girar cap a mi; em va buscar el fons dels ulls.

—No et volem tornar a veure mai més.

—I per això em matareu?

Es va fer un silenci espantós. En Quint va riure de sobte i es va aixecar de la butaca; va anar fins al centre de l’habitació amb les mans dins les butxaques.

—De veres et penses que hem vingut a matar-te, collonarro? —va dir n’Higini, alçant les celles—. Quina mena de persones et penses que som? De veres que…? Soc un empresari, jo! I tu ets com un… queixal corcat! Ton pare en sap molt, d’arrabassar queixals.

—Deixa estar mon pare. Què hi feu, aquí? —vaig cridar—. Com m’heu trobat? Què voleu?

—N’Andreu fa dos dies que et busca! —va dir en Quint—. El teu germà m’ha dit on era la vostra casa de sa Pobla.

—I aquest hotel és d’un amic meu —va explicar n’Higini, amb un somriure estrany—. Escolta’m.

—Què… voleu? —em vaig posar dret i vaig anar fins a l’altra punta de l’habitació.

—Ja t’ho he dit, el que volem! —va dir n’Higini—. Hem vingut a negociar.

—Negociar què? —vaig dir—. Què?

—El teu acomiadament —va dir n’Higini.

—Acomiadament?

—Sí, de l’empresa —va dir n’Higini—. Però sobretot de la família.

—Com? Es pot saber de què estàs parlant?

—Però —va prosseguir n’Higini, aixecant-se— és un acomiadament amb condicions.

—Què dius? M’estàs acomiadant de… la família? De la feina?

—Sí… Ja t’ho he dit. Això nostre no funciona. En primer lloc, t’he d’agrair l’eslògan. És bo. Ens ha fet guanyar diners, sí, els nous models d’enguany s’han venut molt bé, ja ho saps, coneixes les xifres. Però saps massa coses de mi, de nosaltres, i no ets de fiar. Ja t’he dit el que penso de tu. No saps treballar en equip. La Blanca no et vol tornar a veure. Ni jo, ni n’Isaac…

—Ni jo tampoc! —va dir en Quint amb brusquedat.

—Et vull convèncer per les bones —va dir n’Higini obrint la porteta de la nevera del minibar—. Sé que ens podem entendre. Amb el teu germà fa de molt bon parlar-hi. Tu ets raonable, en el fons. Oi?

—Sí —vaig murmurar—. Sí.

Se’m va acostar amb una ampolla i un got a les mans. Em va donar el got, el vaig agafar i vaig veure com me l’omplia lentament d’aigua molt freda.

—Et diré en primer lloc què volem de tu —va fer un gest a en Quint, que es va treure un paper de la butxaca de la camisa i l’hi va fer a mans. N’Higini el va desplegar, alhora que es treia unes ulleretes i se les posava a la punta del nas—. En total, són set punts, entesos? Estigues atent… —Va començar a parlar després de fer un cop d’ull a la llista—. U: silenci…; és a dir, el que saps ara t’ho callaràs. No en diràs mai ni una paraula a ningú. Oblidaràs qui va ser el pare d’en Quint, i ens tornaràs els quaderns de la meva dona i totes les fotos que tinguis d’aquell tipus. Això és com una clàusula de confidencialitat. Dos: no tornaràs a veure ningú de la meva família, ni a mi ni a la Blanca. Però tampoc la Coloma ni en Quint. Tres: deixaràs la feina a Belper, no necessitem cap més aportació teva com a redactor publicitari. Quatre: en Leo; tampoc no tornaràs a veure en Leo mai més, i faràs tot el possible per portar-me’l a Son Gros ben aviat. Cinc: acabaràs el llibre de memòries de la meva exdona, i jo n’autoritzaré l’última versió abans que es publiqui. Sis: no provaràs d’interferir en els assumptes immobiliaris d’en Quint i del teu germà petit, per molt que el teu tiet en sigui part interessada. I set: t’has de reconciliar amb el teu pare. Em sembla que esteu com barallats, no?

No acabava d’entendre res del que m’estava dient. Allò em semblava un disbarat. De veritat m’estava imposant un seguit de condicions? Havia de trencar amb la Blanca i en Leo i sortir de l’empresa i acabar el llibre i callar i no sé quantes coses més? Vaig preguntar:

—I què va passar amb la Griselda? També li vas dictar una llista de condicions?

—De veritat ho vols saber? —va preguntar n’Higini afluixant la cara.

—Sí —vaig dir.

—Si arribem a un acord amb això que tenim ara entre mans, en Quint t’ho contarà. Em sembla que l’única manera d’assegurar-nos que ens deixaràs en pau és dir-t’ho, eh? I també quedaràs obligat a callar-t’ho per sempre, és clar. Primer has d’acceptar les meves condicions.

—Però… —En Quint el va voler interrompre; n’Higini el va fer callar.

—Acceptes les meves condicions? —va preguntar-me el pare d’en Leo.

—A canvi de què, Higini? —vaig preguntar—. Què em dones a canvi de fer tot això que m’exigeixes?

—Digues tu quin és el preu. —Tenia entre els dits una ampolla de Perrier—. T’he dit el que vull jo. Ara parla tu.

—M’estàs comprant, doncs?

—Se’n diu negociar. Vull unes coses de tu i tu m’has de dir què vols per fer-les possible.

—Cinc-cents milions… —vaig dir recordant en Bruc.

En Quint va deixar anar una enorme riallada que li va provocar tos, es va tornar a asseure a la butaca i va encreuar les cames. N’Higini em va mirar impertorbable.

—Te’n dono un. Un milió.

—Em dones un milió d’euros? —m’ennuegava.

—Sí, si aquest és el teu preu, te’l dono.

—Em dones un milió d’euros per sortir de casa teva i callar per sempre? —No me’n sabia avenir.

—Recorda també les altres condicions. Recorda el teu pare. Recorda que tampoc no contaràs a en Leo el que t’expliqui en Quint.

—Em dones un milió d’euros perquè oblidi en Bruc i la teva filla?

—I el meu fill. Vull que no us torneu a veure mai més. I que me’l portis a casa. Hem de parlar, ell i jo.

—I què passa, si no accepto?

—De veritat cal que t’ho expliquem? —va dir en Quint amb un somriure de mata-setzes.

—Has de ser raonable —va dir n’Higini—. Madura. Accepta, transigeix i respecta el tracte! Necessites pensar-t’ho? No et busquis problemes.

No sabia què dir. La Blanca em deixava. I a la Gris, què li havia passat? En Leo. Un milió. Les memòries. El silenci. Callar per sempre o morir. Un milió. La Blanca. En Bruc. En Quint. Pare.

Em conformava amb saber-ho tot.

—M’hauria de vestir —vaig dir. Entrava la calorada pel balcó obert, però havia començat a tenir fred.

—M’has de donar una resposta —va dir n’Higini.

—Deixa que em vesteixi, per favor.

Vaig recollir la roba i em vaig tornar a tancar al lavabo. El cap em donava voltes. Què li havia de dir? El que m’entristia, sobretot, era que la Blanca em deixés així, tal com ho havia fet la meva ex: m’expulsava, em feia fora de la seva vida. M’havia enganyat. I tot el que havien fet el meu pare i aquell home, i jo mercadejant amb la mort. Omplint-me’n les butxaques. Subornat davant del fill d’en Bruc. Acceptava diners per callar per sempre més i desaparèixer. Em vaig vestir i vaig guaitar per la finestra del bany.

Ho podia fer, podia sortir per allà, n’estava segur: hi havia un petit relleix, i si em posava dret saltaria sense gaire perill al balcó de l’habitació veïna (era poc més d’un metre). Des d’allà podria accedir-hi (un metre i dos o tres pams), el finestral estava obert, i m’escapoliria tot d’una pel passadís (més aviat quatre pams, un metre i mig). Marxaria de l’hotel, deixaria aquells dos desgraciats amb la boca oberta.

—Accepto —vaig dir tornant a l’habitació.

—Fas ben fet, jove —va dir n’Higini. En Quint estava d’esquena, mirava l’illot.

—Accepto —vaig repetir—. Quan cobraré?

—Primer em portes en Leo a Son Gros i després parlarem dels detalls —va dir n’Higini amb severitat—. No m’agrada la influència que tens en ell, ja t’ho he dit. I recorda que després d’això no hi tornaràs a tractar… mai més.

—Sí. Però no tinc cap influència en ell —el vaig corregir.

—No? —em va mirar amb més fredor—. No vas ser tu qui el va animar a aquesta vergonya dels monòlegs?

Era inútil corregir-lo.

—El portaré a Son Gros —vaig dir.

—Li has de tornar a en Quint els quaderns que parlen del seu pare —va exigir—. On els tens? Aquests quaderns s’han de destruir. Entesos, Quint?

En Quint va assentir, girant-se.

—Per què vols que em reconciliï amb el meu pare? —vaig demanar a n’Higini.

—A un pare se l’ha d’estimar, jove, sigui com sigui i faci el que faci! —Va començar a parlar més fort—. Saps qui era el meu pare? T’ho han explicat a casa teva? Saps què va fer? Et penses que no ho sabia jo, què havia fet durant la guerra? Però mai el vaig deixar d’estimar. El vaig estimar i el vaig defensar davant de tothom, com espero que facis tu amb el teu pare.

Vaig assentir; em vaig fer enrere, contorbat.

—Jo me n’he d’anar, ara —va dir n’Higini; va mirar el rellotge, era més de migdia—. Espero que tot estigui ben clar. En Quint et dirà el que vols saber. I tu no ho contaràs mai a ningú. Ara ja saps què et toca. No ens obliguis a anar a les males o ho perdràs tot. Porta’m el meu fill.

Va obrir la porta de l’habitació i va desaparèixer. El vell Verdera et pot matar. O donar-te la vida.

En Quint va acotar-se davant de la nevera del minibar i va treure’n una ampolleta de whisky. La va obrir, la va olorar i en va beure un glop.

—No m’hauries d’haver pegat, l’altre dia —vaig dir jo, fregant-me l’ull.

—Per què? —va preguntar—. Et mereixies una hòstia. I més.

—Només et volia parlar del teu pare —vaig dir.

—Et mereixes una hòstia i més. Bocamoll!

—T’ho va contar n’Higini, eh? I la Blanca s’havia emportat els quaderns, te’ls va donar… I què en penses, tu…?

—Què en penses, tu, del teu pare, bàmbol? Calla! No veus que estàs jugant amb foc?

M’hi vaig fixar llavors, en com podia arribar a assemblar-se al Bruc de les fotos: el mateix mentó afuat, la boca grossa i memorable de llavis gruixuts. Pareixia que es tornava a deixar bigoti.

—El meu pare acaba de sortir per la porta —va dir ell, rabiüt; va estrènyer les barres. La pell del mentó se li arrapava a l’os i li dibuixava unes arrugues de pinyol de préssec.

Vaig dir:

—No és el teu…

—Saps quin és el teu problema, borinot? —Va inclinar-se cap endavant, estrenyia l’ampolleta, m’apuntava amb ella com si fos un petit canó—. No? El teu problema és que no saps callar ni estar-te quiet. I així no aniràs enlloc. Només tinc ganes de perdre’t de vista!

—Explica’m què va passar amb la Griselda.

—T’ho contaré perquè el meu pare m’ho ha demanat. Però calla!

49

Vam arribar a Son Gros cap a migdia. Havíem sortit de sa Pobla dues hores abans; m’havia entretingut tot el que m’havia estat possible per caminois i camps i pobles, fins i tot amb una última aturada a s’Enroc. En primer lloc havia portat en Leo a veure les terres de la meva padrina; la vintena de quartons de reguiu que des que havia mort el meu padrí estaven plens d’herbota.

—Qualsevol diria que no vols arribar mai —va dir en Leo—. Per què m’has portat a marjal? Això és desolador.

—Els meus padrins treballaven al camp, aquí mateix, de sol a sol. Cultivaven patates, blat i cebes mentre els teus s’enriquien a les fàbriques d’Inca fent sabates i venent-les arreu del món.

—I què? —va riure.

—Entre una cosa i l’altra hi ha un abisme, Leo.

—Sí, noi, un abisme i una dotzena de quilòmetres. Anem?

No volia arribar-hi mai, a la finca dels Verdera. No havia dormit en tota la nit pensant en el que em disposava a fer, el que havia pactat amb n’Higini, el que ara sabia que havia passat amb la Gris. Només de pensar-hi m’envaïa una nàusea rabiosa. Havia dit a en Leo que a Son Gros no hi hauria ningú, tan sols els filipins del servei, i que podríem passar-hi el dia, tranquils amb l’excusa de deixar l’autòmat altre cop a les cases petites.

Al meu amic li havia fet il·lusió tornar a Son Gros amb mi, després de tants anys; la seva idea era partir cap a Barcelona ben aviat. Però el cap em bullia: aquella història estava a punt d’acabar —un cicle de la meva vida, una partida que no sabia encara si havia perdut o guanyat, o bé si allò no eren més que unes taules envilidores—; figurava que deixaria en Leo a Son Gros perquè el seu pare hi pogués parlar, i jo cobraria una morterada per callar per sempre i oblidar-me d’en Bruc i de la Gris i del que havien fet els nostres pares.

Ho deixaria tot enrere: la Blanca i la Miranda, n’Isaac i en Quint i en Leo, i la meva feina com a redactor publicitari. I tindria diners: podria dedicar-me a escriure sense patir mai més pels encàrrecs; no faria res més que escriure novel·les després d’enllestir les memòries de la Dora, com havia promès. Potser també podria foragitar aquell porc —en Lluc— del costat de la meva ex i del meu fill, d’alguna manera ho aconseguiria; els diners podrien anar-me bé per a això, també, per comprar voluntats, forçar-les si fos necessari.

—Què et passa, amic meu? —em va demanar en Leo; va tornar a pujar al cotxe—. Et veig capficat.

Feia un dia ferotgement bo; la calorada ho anava cremant tot, desfeia la prima closca de núvols que hi havia hagut a primera hora del matí sobre l’illa. Des de la marjal vèiem desenes d’avions que arribaven a Palma o en partien, les seves esteles de fum contra la blavor esmaltada. Les carreteres estretes i atapeïdes anaven plenes d’autobusos amb turistes i cotxes de lloguer, fins i tot de ciclistes agonitzants. Havíem de circular a poc a poc.

—M’encanta Mallorca quan és així d’insuportable —va dir en Leo, i va escopir a la cuneta—. Els gasos dels tubs d’escapament fan l’aire encara més blau. L’illa s’enfonsa.

Vam passar per s’Enroc. En Leo no va voler baixar del cotxe per veure la meva mare, així que vam seguir fins a Son Gros mentre jo anava pensant en la Blanca, en les vegades que li havia fet l’amor l’últim any; fins i tot provava de comptar-les. M’havia enganyat, m’havia usat i m’havia estat controlant, volia saber què sabia i què no. No volia la meva vida; volia més. La feina que m’havia donat no era perquè fos bo escrivint textos publicitaris —fet i fet, l’eslògan d’èxit era d’en Leo—, sinó perquè era l’única manera de tenir-me més dies al seu costat, allà a Madrid, més enllà de les feines de periodisme que havia anat perdent sense remei. Res no havia estat real, doncs: un món tèrbol, unes profunditats emocionalment estranyes. L’odiava, tenia ganes d’insultar-la, gossa, gossa rica, però també de fer-li l’amor per últim cop i d’usar venjativament els seus correus electrònics eròtics per escriure alguna cosa, ficar-los d’alguna manera en un llibre futur. I escriure de la Gris, recordar-la, narrar què li havia passat, encara que només fos per a mi, en uns papers que no podria publicar mai. Benvolguda Gris, la meva dolça nena, l’amor és un femer.

—Però què et passa, comanxe? —va cridar en Leo, traient-me de l’embadaliment—. Vols sortir de la carretera o què?

Les tanques d’accés a la finca estaven obertes. A l’esplanada de grava, allà on deixaven sempre els cotxes, no n’hi havia cap ni un. A la torratxa de l’ala dreta de la casa hi havien hissat una bandera blava, amb la B de Belper tal com estava gravada al calçat dels Verdera. La bandera bategava amb el ventet, s’agitava presa d’una exaltació que va fer més fondo el meu enuig, el ressentiment davant del tràngol en què em trobava.

—S’ha d’estar una mica boig, col·lega, per penjar aquest drap —va dir en Leo alçant els ulls cap al mirador.

A un costat de la casa, el filipí posava benzina a la màquina de tallar la gespa; l’home tenia tot de mosques brunzint al voltant del cap. Vam allunyar-nos del cotxe; pareixia que, a part del servei, a la casa no hi havia ningú. No m’atrevia a avançar. On era n’Higini? En Leo va voler entrar a la casa per la porta gran.

—Però què et passa? —va dir rient, ja al vestíbul; girava sobre si mateix com un ballarí—. Et mous com un lladre! Et trobes bé? Que no és casa teva, això? No sembles de la família!

Vaig somriure i vaig alenar fondo; sentia una punxada a la boca de l’estómac. En Leo va començar a pujar les escales, feia saltirons amb les mans dins les butxaques.

—Però què han fet, aquí? Buf, quants canvis!

Va començar a criticar-ho tot; ho havien desgraciat, tota la casa havia perdut l’elegància lànguida, el carisma d’antigor i d’autenticitat; s’havia convertit en un espai obert, anguniosament blanc. Tots els angles em semblaven fora de nivell, aquell matí, com si la casa estigués feta a una escala equivocada.

—On són els vells mobles, amic meu? —va dir en Leo; caminava lent pels passadissos—. I les calaixeres, i les portes que grunyien? I el carilló? I els quadres dels padrins? Ai, bubu, si ho veiés la Coloma. On és la teva habitació?

Al fons d’un passadís hi havia la filipina, carretejava tovalloles. Ens va mirar calculadorament. La vaig saludar i em va somriure com si li hagués llançat una moneda als peus. Vaig indicar al meu amic on era el dormitori; ell, després de descórrer les cortines i obrir la finestra que abocava a la pista de tennis, va saltar sobre el llit.

—Un dia m’hauràs de contar com és la meva germanastra al llit, eh? —va dir; es va treure la samarreta i va picar el matalàs amb la mà plana.

Vaig entrar al lavabo a rentar-me la cara. Vaig mirar el telèfon mòbil: no tenia trucades ni missatges. Sense saber per què, em vaig treure la camisa. Gairebé no podia respirar. La calor que surava pertot era enganxifosa. Em vaig ensabonar el pit i les aixelles. En Leo estava dret davant de l’armari, em remenava la roba.

—Molt bé, noi! No sabia que tenies tan bon gust! —va dir; acariciava els punys d’una camisa Eton—. Me la puc posar? —Però l’hi vaig prendre de les mans i me la vaig clavar jo—. Ha, ha! —va riure; va enfilar la mà un altre cop al prestatge alt de l’armari i en va estirar una samarreta blanca. Quan va veure que era de la marca de la seva família, la va tirar a terra, i la va empentar fins a sota el llit amb el peu. Va continuar tafanejant fins que en va trobar una que li va fer el pes. Era la samarreta ridícula que jo havia comprat a l’aeroport l’endemà de les seves noces, la que portava la silueta de l’illa.

Se la va posar; cantussejava. Va dir:

—Anem a saquejar la nevera. Tinc fam!

Abans de baixar va obrir totes les portes; fins i tot va anar fins a l’altra banda de la casa i va entrar al despatx del seu pare. Jo el perseguia amb el cor embogit, estava segur que n’Higini apareixeria en qualsevol moment. Però no era al despatx, i jo, que no m’havia atrevit mai a accedir-hi, hi vaig entrar, quan en Leo ja s’havia assegut rere la taula, en una gran cadira giratòria. Havia posat els peus teatralment damunt de l’escriptori, les mans rere la nuca; estrafeia un posat de capitost.

A les parets hi havia penjades pintures bones; en un racó hi havia un sofà negre, davant de la paret amb un munt de fotografies emmarcades de n’Higini en els seus viatges arreu del món, també de les seves dues noces: Victòria, Dora. En Leo obria i tancava calaixos, provava sense èxit d’encendre l’ordinador portàtil, treia papers i els fullejava mig fastiguejat. Va desenroscar el tap d’una ploma estilogràfica d’or i va començar a fer gargots en un full amb l’emblema de la marca.

—Però què fas, Leo? —Jo temia que n’Higini pogués entrar en qualsevol moment.

Quan es va cansar de dibuixar —tot eren pits i culs i boques obertes—, es va aixecar de la cadira; va col·locar alguns dels papers al seu lloc, però sobre la carpeta de cuir hi va deixar els ninots obscens que acabava de fer. Es va amagar la ploma d’or a la butxaca més fonda de les bermudes. Abans de sortir del despatx es va parar davant de les fotos; en va despenjar una de la paret.

—Saps qui era aquest? —em va dir allargant-me la imatge. Vaig agafar el petit quadre. Hi havia n’Higini, i al seu costat un altre home, de cabells gairebé tots blancs i bigotet negre i impacient. Duia unes ulleres pentagonals de carei, gruixudes i grosses, i curiosament semblants a les que portava en Leo. Els dos homes anaven molt mudats: vestit i armilla. Vaig reconèixer que a darrere hi havia la fàbrica d’Inca.

—El teu padrí, no? —vaig endevinar.

—Sí, en Nofre Verdera.

—El meu tiet em va dir que era falangista —li vaig dir.

—Sí, ja ho sabia, això —va dir en Leo; va tirar la foto sobre el sofà—. La meva mare m’ho va dir. Ella l’odiava, aquest home. Deia que era el «Charles Foster Kane de l’espardenya». Encara que al final li va donar la raó. S’havia oposat que el pare es casés amb ella.

—Penses molt en la teva mare? —li vaig preguntar.

—No. No gens.

—Cal oblidar —vaig dir; pensava en tot plegat—. Cal oblidar per reconciliar-nos.

—No diguis xorrades —va riure. I va recitar—: «Li vaig demanar al meu pare, pare, canvia’m el nom. El que tinc ara està empastifat de por, de brutor, de covardia i vergonya… Estimada, estimada, estimada… torna a mi».

—Torna a mi i vine com siguis.

Vam baixar a la cuina; va començar a preparar sucs i batuts. Va pelar fruita —plàtans, pomes, un mango— i va treure una liquadora i iogurts i cereals i una barra de xocolata, i alhora que anava preparant-se l’esmorzar ho embrutava tot d’esquitxos i engrunes. Cantava fort, fotudament feliç, una cançó de Lana Del Rey:

—I heard the streets were paved with gold. That’s what my father said… Now my life is sweet like cinnamon… Hauria d’escriure cançons. Però no gaires. Hi ha canyella, en aquesta casa?

Vaig fer-me una tassa de cafè negre sense sucre, calent com l’infern; la vaig buidar gairebé d’una sola tirada. No sabia on m’havia de posar.

—Oi que fa olor com de carn crua, col·lega?

—Sí, Leo. Fa olor de Sòfocles.

—Ha! Segur que no vols que et porti a cal metge, rostre pàl·lid? —va demanar-me quan es va haver atipat de tot el que li va venir de gust—. Fas cara de malalt. Estàs blanc.

—Anem a la platja —li vaig dir—. Segur que l’aigua del mar m’anirà bé.

—Hauríem de deixar en Xal a les cases petites, no?

Vam tornar al cotxe i vaig carregar l’autòmat; com qui porta una relíquia religiosa vam fer camí cap a baix.

—Deus ex machina —va dir en Leo rient-se de mi.

—Em podries ajudar, cabró.

—Calla i camina!

Ens vam aturar vora la piscina. La llum era densa com la mel.

—La recordava més gran —va dir, i hi va escopir a dintre—. Les piscines són com follar amb condó… una covardia. Jo, de petit, aquí sempre m’hi pixava. Tu no?

Vam vorejar la pista de tennis i vam endinsar-nos en el bosquet pel corriol, fins a creuar-lo. La cruïlla que menava a les cases era gairebé indiscernible per culpa del matollar; en Leo va saber tot d’una com arribar-hi. Ell anava a davant, tot cantant, jo l’encalçava amb l’autòmat en braços, temia caure per culpa d’alguna pedra i no podia treure els ulls del revés rosat de les seves orelles de nansa. Els rajos de sol travessaven les capçades com estelles de vidre.

Sentíem salmodiar les cigales amb un brunzit elèctric i estrepitós, que feia encara més opressiva la calorada a l’ombra dels pins negres. Vam arribar a la porxada de la caseta de la Coloma. Li vaig assenyalar la biga del ràfec on hi havia amagada la clau.

—Així que aquí t’hi has fet una cova de bohemi, eh? —va dir en Leo, encuriosit; donava voltes per la caseta—. Aquí hi vens a escriure i a llegir, a fer el perro? Sempre t’ha agradat amagar-te.

—Sí —vaig dir. Vaig deixar l’autòmat damunt de la taula; els braços em feien mal—. Però sobretot hi vinc a pensar, a jugar a escacs i a pensar. Aquí no he escrit gairebé res.

—I en què pensaves, llondro?

—Mira… —El vaig menar a l’habitació petita, vaig moure el llit i li vaig mostrar la inscripció—. Ho veus? Pensava en en Bruc. I en ta mare. I en la Coloma.

—Bruc 77 —va dir ell; va passar els dits pels solcs fondos del cantó—. Has esbrinat res més, del tipus?

—No… —li vaig haver de mentir.

—Es va follar la meva mare i la Coloma, doncs… Cabronàs, ha!

—Sembla que sí…

—Devia ser un mala peça… Bé, almenys ara sabem d’on li ve a en Quint tanta dolentia, eh?

—Anem a la platja? —vaig dir, temorós que algú ens sorprengués allà dins, parlant d’aquelles coses.

—Sí, val més oblidar tota aquesta merda.

—Deixem que els morts enterrin els seus morts —vaig dir jo.

—Mai no he entès aquesta frase —va riure en Leo.

Jo el precedia de camí cap a la platja; hi havia sargantanes que prenien el sol, es movien com fletxes. Sense saber per què m’havia oblidat de tot, era com si no fos aquell dia, com si tots dos estiguéssim fora del temps. La xafogor no es podia aguantar, i ja no pensava en n’Higini; vaig començar a sentir-me lleuger, joiosament indiferent a qualsevol cosa. Potser estàvem jugant com feia vint anys, jo era un policia i ell un lladre o un indi, un extraterrestre, un bàrbar o un soldat, príncep, bandoler, àngel. Amic de l’ànima. En Leo m’anava a darrere, cantussejava l’himne de Sant Tomàs: el front dret, en el pit un afany noble.

Va dir:

—Quan érem nens em deies que per aquí hi corrien coiots.

Vaig agafar embranzida; amb un parell de gambades em vaig trobar sobre les dunes. La calor i la quietud eren com un narcòtic. Podia passar qualsevol cosa.

—Calma xitxa —va dir ell al meu costat. El mar estava parat com en una fotografia. Només a l’últim instant s’alçava una onada petita, que anava a llepar l’arena, dòcil com un gosset blanc. La calitja esborrava el món—. L’illot dels Fadrins —va dir en Leo, assenyalant-lo—, te’n recordes de quan hi anàvem a buscar-hi eriçons i pegellides? I te’n recordes del dia que va començar a ploure mentre nedàvem, i ens vam quedar dins el mar, divertits de veure com ens envoltava l’aigua, de dalt i de baix?

—I a l’illot hi va caure un llamp —vaig recordar.

—Sí, va ser un ensurt dels grossos. La Coloma ens cridava des de la vora i no li fèiem cas. El llamp va deixar l’aire amb una olor de cremat inoblidable. Vam sortir tot d’una, xisclant com follets. I el tro gairebé ens rebenta els timpans. Tremolàvem. Vam seguir tremolant durant hores, eh? Sé que vaig veure el llamp, jo. Era una corda de foc. Brillava com cocaïna.

—I quan vam trobar dos excursionistes que follaven —vaig recordar jo de cop.

—Ha, ha, ha, sí, allà al bosquet de vora de l’estuari… Devien haver vingut de s’Enroc a peu per la platja.

—El que recordo, Leo, és que veure’ls follar era molt més avorrit que fer un cop d’ull a les revistes pornogràfiques que teníem amagades.

—Tens raó —va admetre—. No em va produir cap impressió espiar aquella tia de quatre grapes, i ell empentant-la pel darrere. Eren ridículs. El sexe era menys interessant que la pornografia. N’hauré de fer un acudit, d’això. Vols que anem a fer un cop d’ull a la pedrera del Moro?

—Anem a nedar —vaig dir amb un calfred.

Va omplir-se els pulmons com si tota la badia li cabés dins el pit. Va dir:

—No et sembla que hi ha moments a la vida en què ho entens tot…?

—No. Mai.

Va córrer fins a la platja i es va començar a despullar. Va quedar en pèl; amb els peus en remull va fer-me senyals perquè anés amb ell cap endins. Mentre m’apropava a la vorera i em desbotonava la camisa, ell es capbussava i començava a nedar en direcció a l’illot. Em vaig treure la roba, fins a quedar en calçotets. Em vaig ficar al mar; quan l’aigua em va arribar a la cintura, vaig quedar-me parat, mirant enrere. Veia els pins baixos, i els munts d’alga i l’arenal, fins i tot la bandera que havien fet hissar al mirador del casal. Des d’allà semblava negra, amb la be blanca com la calavera de Yorick.

Tot estava tan callat i desert. Vaig pensar en en Bruc mentre nedava fins a l’amarrador, on vaig aconseguir enfilar-me i asseure’m. D’allà havia sortit el veler cap a França, amb el meu pare i n’Higini. Per què no aconseguia treure-m’ho del cap? I també, a aquella passera hi havia arribat la llanxa d’en Quint, amb la Griselda i n’Isaac, l’endemà de les noces. No hi havia més remei que acceptar-ho; no s’hi podia fer res. El que havia passat era irremeiable. Però les recriminacions m’oprimien.

En Leo havia arribat a l’illot i s’hi movia per sobre; feia tentines temorós d’ensopegar, o de fer-se mal als peus amb les roques. S’ajupia, agafava alguna cosa, l’observava, la llançava al mar, es parava enmig de l’illot i mirava l’horitzó. Jo el veia allà, la seva silueta blavosa contra la grisor encesa del fons, els braços a la cintura, amb les espatlles fortes i dretes i les cames massisses i lleugerament obertes. Es va tirar al mar, era una marsopa, girava entorn de l’illot i anava per sota l’aigua platejada, sorgien bombolles allà on s’havia submergit durant un temps que semblava interminable. Es va tornar a enfilar a l’illot i s’hi va asseure després de fer-me més senyals perquè m’hi acostés. Estava disposat a anar-hi encara que m’hagués d’ofegar a mig camí. L’illot era gairebé invisible als meus ulls; s’apropava alguna cosa espectral, un vaixell fantasma de rondalla marinera. El migdia era espès i encegador.

En la llunyania les aigües prenien un color fosc més brillant, com si a sobre hi flotessin grans taques d’oli. Estava a punt d’anar a l’aigua quan vaig sentir passos rere meu, la fusta de l’embarcador cruixia; em vaig girar, cec com un ratpenat. També a mi, durant un instant, em va semblar que era n’Higini.

Però es tractava de n’Isaac. Instintivament, em vaig fer enrere; gairebé caic a l’aigua. Ell portava uns pantalons blancs arromangats amb els talons a l’aire, una camisa blava barroca i uns mocassins de color tabac. S’havia recollit els cabells, i davant dels ulls hi duia unes ulleres de sol de motorista. Em va semblar que tenia la cara més grossa.

—Què hi fas, aquí? —em va dir, acostant-se’m massa.

—Res… —vaig respondre—. Volia…

—Mumpare t’espera —va dir ell, amb un punt de fàstic—. I en Leo?

—Allà —li vaig dir, assenyalant-li l’illot.

—Ves a casa —va mirar sobre la meva espatlla—. Puja al despatx. Vesteix-te. Va.

—On éreu? —li vaig demanar.

—Ves a casa —va repetir, sense mirar-me.

Vaig enfilar l’embarcador fins a la riba; a la platja vaig arreplegar la roba, sense girar-me. I vaig començar a córrer, inexplicablement, entre els pins, fins a arribar a la caseta. Allà em vaig vestir sense alè, i després d’espolsar-me i provar de pentinar-me una mica, vaig tornar a la casa principal. Vaig entrar per la cuina, on la filipina netejava el desori que havia deixat en Leo; vaig anar fins a l’entrada, temia trobar-m’hi la Blanca. Però no hi era; vaig pujar l’escala pres per la sensació de voler-me’n anar, però alhora de no voler partir mai.

—Vine —em va dir n’Higini quan em va veure a la porta.

Vaig tornar a entrar al despatx.

—Ho ha pintat en Leo, això? —va demanar-me; alçava el full amb els gargots.

Vaig assentir sense dir res mentre m’asseia a l’altra banda de l’escriptori. N’Higini va fer un cop d’ull al paper; durant un instant em va semblar que l’esqueixaria. Tot d’una va esclafir en una humida riallada.

—On és, ara, l’artista? —va preguntar; va posar el paper sota la carpeta de pell.

—A la platja. Neda devers l’illot. És amb n’Isaac —em vaig sentir murmurar. En aquell instant vaig notar que algú es movia rere meu: era en Quint. S’havia assegut al sofà negre, amb un got amb molt gel i un líquid fosc a dins, que regirava inquiet amb la punta del dit índex. A la cara se li veia una ombra de barba, i semblava tens, com si temés que el seu propi ego se li abraonés a sobre.

—Molt bé —va dir n’Higini, i va obrir una carpeta groga que jo no havia vist quan el seu fill li havia regirat l’escriptori—. He estat tot el dia preparant la paperassa. Ara parlarem de negocis, oi?

Vaig fer que sí, encara que no en tenia cap ganes. Llavors em va demanar el meu número de compte bancari; l’hi vaig donar després de consultar-lo amb el mòbil. A l’instant em va fer signar papers, i el vaig estar escoltant durant una bona estona mentre em parlava de factures que hauria d’elaborar, fons de pensions que es constituirien, fideïcomisos, inversions en marxa a l’estranger, pagaments a través d’una societat unipersonal que hauria de formar pel meu compte, maneres escabroses de no pagar impostos. Jo deia a tot que sí, sí; vaig signar tots els documents que em va posar a davant, sense ni llegir-los. No era capaç d’entendre res del que em deia.

Temia que en Leo tornés i ens trobés parlant de tot allò. N’Higini m’ho explicava i em mirava als ulls; jo no podia aguantar el pes d’aquell esguard, així que li mirava les celles de plata, la mandíbula escairada i els llavis blaus i veloços. I suava, de l’esquena em regalimava oli gelat en un lent degoteig, com si en Quint, els ulls del qual no podia deixar de sentir a la nuca, anés abocant-me damunt de la closca rajolins del que estava xarrupant. Sentia el cap ple d’abelles. Un ventet tòrrid inflava la cortina, que venia a fregar-me els peus, com convidant-me a tirar-me per la finestra.

—Tutto a posto? —va dir n’Higini—. Wie sollte man diesem hervorragenden und klugen Vorschlag nicht zustimmen? —va continuar; era com si em volgués confondre—. Entesos, idò? —va repetir; reia, conscient que no sabia què dir-li.

«Du musst dein Leben ändern!». Has de canviar de vida. Era tot el que jo sabia en alemany.

—Sí —vaig acceptar.

—Au, jove, ja te’n pots anar. —Em va assenyalar el portal amb la mà plana—. Recorda també tot el que vam parlar a l’hotel. En Quint t’acompanyarà al cotxe.

Quan estava vora la porta, vaig sentir que em deia:

—Ai, em descuidava d’una cosa.

Em vaig girar.

—El rellotge… —va dir n’Higini; s’assenyalava el canell—. La Blanca m’ha dit que li has de tornar el rellotge.

En Quint se’m va apropar i em va allargar una de les seves manotes. Em vaig treure el rellotge amb els dits que em tremolaven i l’hi vaig posar sobre el palmell. Ell va assentir amb un mig somriure d’entesa; li va fer un cop d’ull aprovador i el va dur a n’Higini. Amb la barbeta li va indicar de deixar-lo sobre de la taula.

—Anem —va dir en Quint; em va empentar suaument a l’espatlla, cap a fora. No sé per què, d’alguna manera era com si em portés a executar. Li anava a darrere com una ombra, conscient que seria l’última vegada que recorreria el passadís ple de llum. Quan vam tornar a passar davant del que havia estat la meva habitació —meva i de la Blanca—, vaig pensar que podria emportar-me unes quantes de les camises bones que ella m’havia regalat.

Però en veure que en Quint em feia que no amb el cap, vaig accelerar el pas, i tot d’una vam ser fora, a l’esplanada dels cotxes. Hi havia el Shelby de n’Isaac, i el Mercedes de n’Higini, amb n’Andreu a la vora a punt de netejar-lo amb una mànega d’aigua a pressió. Li vaig alçar el cap per saludar-lo, però ell, perfectament menyspreador, va fer de no veure’m; va començar a ruixar el capó sense gens de cura, alguns esquitxos m’arribaren a la cara.

—Me’n vaig —em vaig atrevir a dir passant-me la mà per les galtes.

—Bon viatge —va dir en Quint, com una escopinada.

Del maleter del cotxe en vaig treure la maleta i la motxilla d’en Leo.

—Quint… —vaig dir.

—Calla i fuig —em va tallar ell.

Vaig pujar al cotxe, i gairebé m’hi ofego. A dins semblava un forn, el volant cremava com el tub d’una estufa; era difícil respirar i sentia les orelles tapades. En Quint ara s’estava dret a l’ombra del lledoner, amb el braç m’indicava la sortida, com si em pogués perdre. Vaig arrencar encegat per un angle de llum. I vaig partir molt a poc a poc; me’l mirava pel retrovisor fins que vaig veure que tancava les barreres i em donava una ullada abans de girar cua cap a la casa gran. Vaig estar-me una estona al voral de la carretera. Esperava que es fes un buit entre cotxes i autocars ràpids, abans d’incorporar-me amb una sorollosa accelerada al trànsit i enfilar cap a s’Enroc.

50

Poc després d’arribar a casa de la padrina vaig haver de servir-me una copa. No sabia què fer ni què pensar: tot havia acabat. Havia guanyat, em pensava. Bevia whisky a la terrassa, en un got gruixut amb molt gel que es desfeia a ulls veients.

No havia estat capaç de dinar res. Les dents m’escarritxaven. De seguida m’havia tancat a l’habitació; esperava adormir-me, però no ho havia aconseguit: em sufocava en un abatiment paralitzant. Tenia el cap ple de fogonades, de retalls d’imatges i converses, d’escenes boges a mig definir —la Blanca, en Bruc, la Gris, sang i sexe, temor i odi, mort i felicitat: tot de monstres de dos caps—. El cor m’anava a les totes; ben bé no sabia què em feia.

Corria amunt i avall de la casa, i pujava a l’apartament del tiet, i guaitava pel balcó, baixava al pati i m’asseia davant de la meva padrina senil, que a vegades m’identificava i d’altres no, i sempre, això sí, m’enviava a regar-li les vaumes.

Un buit a tot arreu, sobretot al pit. Bevia, el licor em travessava la pell, m’arrencava el revestiment de les venes.

—Què et passa, fill? —em va preguntar la mare.

—Res —vaig dir-li—. Tutto a posto.

—No creus que hauria de conèixer la teva al·lota, ja?

Em vaig posar a riure i em vaig servir una altra copa.

—Has anat a veure el teu pare…?

—Sí, mama, el quart manament. Ha!

—De què rius, fill?

—El quart manament… —vaig repetir.

—Com?

—Vedi l’anime di color cui vinse l’ira.

El dia començava a declinar. Feia una calor més humida; tot s’anava impregnant d’un color de coure brut. Al moll tornaven les barques i pel passeig corrien els turistes, lentament, com si es moguessin sota l’aigua, a càmera lenta, com cadàvers. El mar tenia una blavor fumada; lluny s’hi veia un veler, negre i desoladorament solitari. Les gavines guiscaven, rauques. La lluna va aparèixer molt baixa, tètrica i groga com un sol.

D’algun lloc va arribar-me la música de la banda municipal: tambors i cornetes ensordits per la distància. Tenia ganes de dormir, d’oblidar; vaig tancar els ulls, però sota les parpelles hi va aparèixer un cos enravenat, que va sortir del fons del mar amb els cabells viscosos de sang i la boca oberta. Era ell, era ell, surava per sobre d’una mixtura de cares i de veus perdudes. Un maldecap em va créixer des de l’occipital, com una aranya que em pugés des de les vèrtebres fins al centre del crani. Dins l’habitació de la meva consciència hi sentia una màquina de perforar.

—Què tens? Fas molt mala cara.

El meu germà va arrossegar una cadira i la va posar vora meu.

—Estàs bé?

Vaig assentir. Ell somreia com sempre, perfectament eficient; s’havia retallat la barba; sobre el front hi portava les ulleres de sol.

—Sí… —vaig dir—. Només que estic una mica cansat.

—Has vist es papà, aquests dies?

—Sí.

—I com està?

—Coent-se en la seva pròpia salsa. Com sempre.

Va riure i es va aixecar d’un salt.

—Anem a fer una volta, abans de sopar? —em va demanar.

De l’única cosa que tenia ganes jo era de dormir, però em va semblar que seria una bona manera de cansar-me.

Vam començar a caminar pel passeig de fusta. Acabaven d’encendre els fanals. A les terrasses dels bars i els restaurants la gent bevia còctels i menjussava patates fregides.

—Com et va amb la Blanca, germà?

Li vaig dir que havíem trencat, que ja no treballava per als Verdera, i que no tenia cap ganes de parlar de res d’allò.

Va semblar confós.

—I què penses fer ara? —va demanar.

—No ho sé. Ben aviat partiré a Barcelona.

—Per què no et quedes aquí, a ajudar-me? Aquest setembre tindré molta feina, brother.

Em va explicar que els seus plans havien avançat; en arribar la tardor, l’Ajuntament d’Inca aprovaria el pla urbanístic que faria possible el tancament d’una de les fàbriques dels Verdera i la seva conversió immediata en blocs de pisos i illes de cases aparellades. Faria molts diners.

—Així que has convençut el tiet perquè es vengui els terrenys? —li vaig preguntar.

—Sí —va riure, cofoi—. Però no hi ha hagut cap mena d’engany, eh? Li he explicat exactament quin era el pla. Hi ha accedit. També li farem guanyar alguna cosa. N’Higini s’encarregarà de tot… Què me’n dius? Vols que treballem junts?

—No —vaig dir amb ganes de tancar-li la boca d’un cop de puny. Però jo no era millor que ell; acabava de fer el mateix: deixar-me comprar. Vendre’m. Per això tenia ganes de no sentir-lo. Vam arribar al final del passeig.

Ens vam asseure sobre una paret de cantons, de cara a la platja. Sota els para-sols no hi havia ningú; un noi negre col·locava sorrudament les hamaques a lloc. De l’hotel que s’aixecava rere nostre ens arribava una música grollera. Del mar en vam veure sortir un jovenet amb un fusell de pesca submarina, a la punta del qual hi duia un pop i un parell d’escórpores.

—Tothom vol pescar alguna cosa —va dir el meu germà; mirava el jove—. Què vols pescar, tu?

Sí, què volia pescar, jo? Era una bona pregunta. Què.

Vaig quedar-me cavil·lant en silenci una bona estona. El meu germà es va treure el telèfon mòbil de la butxaca i amb gestos histriònics va començar a teclejar i a tirar fotos del mar. Em vaig sentir molt cansat, vell, pesat com un roc i amb un buit enorme a les entranyes.

—Tornem a casa? —va preguntar.

Al costat del noi dels peixos va aparèixer un home de mitjana edat que va començar a carregar tots els estris de pesca. El noi li ensenyava el pop i la bona mida de les escórpores, però l’home, que semblava el seu pare, només tenia ganes de portar-ho tot cap al cotxe i partir.

—Saps què em van explicar l’altre dia? —va preguntar-me el meu germà; m’havia posat dret, preparat per tornar.

No li vaig respondre res.

—Em van dir que havien vist n’Isaac Verdera a Eivissa, amb la dona del seu germanastre. Sí, la que se’n va anar després de casar-se amb el teu amic. Es veu que la té allà. T’ho imagines?

—Qui et va explicar aquesta mentida?

—Un amic. Els va veure en una discoteca. N’Isaac Verdera i una rossa espaterrant… Per què dius que és mentida?

—Ves cap a casa —li vaig dir, parant-me—. Ves.

—I tu? Ei!

Vaig baixar a la platja i vaig començar a caminar. El meu germà em va cridar durant una estona des del passeig; ben aviat va desistir i va girar cua.

EL FINAL

Més enllà de l’estreta platjola començava un aiguamoll i un camí entre les roques. El mar a l’esquerra i la vorada del bosc baix i negrós a la dreta. M’hi vaig endinsar, sense témer res, capficat, culpable. El senderó de terra brillava amb la llum grogosa que vessava del cel. Sentia una remor de branques i d’onades que sonaven com ganivets que algú estigués esmolant en la foscor. Avançava ràpid entremig de la penombra ocre i morada, i després blanca i grisa, entre els pinars i el roquisser. Vaig accelerar el pas; vaig ensopegar per culpa de tota una tirada de clots. Vaig encendre la llanterna del mòbil després de veure que tenia trucades perdudes del meu germà i de la mare.

Sofrir, estimar, partir i caminar sense pensar, com deia el tango que m’havia cantat la Blanca la nit de les noces.

Gossa, gossa rica.

Vaig córrer, doncs, sense saber per què, sobre la pols, sota el cel ple d’estrelles, fins a perdre l’alè. Durant una estona em va semblar que m’havia extraviat, tot i que era impossible si seguia caminant amb el mar a la vora. I vaig arribar, gairebé una hora després d’haver partit de s’Enroc.

Ja estava a l’altura de l’embarcador. Vaig arribar a l’estuari i vaig travessar-lo, em vaig fer malbé les sabates per culpa del llim. Per allà havíem corregut n’Higini i jo aquella cursa patètica, que jo havia perdut.

Vaig trobar el caminoi que portava a les cases petites, i des d’allà vaig enfilar un altre cop cap a la casa gran, que ja resplendia en la foscor com un transatlàntic; semblava que levités, m’esperava per salpar, la bandera il·luminada des de sota. Vaig entrar al jardí per la porta de la pista de tennis.

L’escala que ascendia fins a la gran terrassa estava tancada amb la barrera, però bastava aixecar la lleva de metall per obrir-la sense necessitat de clau ni de fer malbé la tancadura. Vaig pujar fins allà dalt, com tantes vegades havia fet els últims mesos.

A la terrassa, mig a les fosques, no hi havia ningú. Però a dins hi havia llum, i se sentien veus i rialles. Vaig caminar vora la balustrada, els angles de la qual quedaven en penombra. Des d’allà no em veia ningú dels que eren dins.

Hi havia oberts els quatre finestrals, i hi eren tots els Verdera, allà, asseguts als sofàs i les butaques. Semblava una escena de pau i felicitat familiar pròpia d’una revista, d’un anunci d’aperitius o d’assegurances. Em vaig asseure en una cadira i els vaig estar contemplant una llarga estona. Em feien mal els turmells, em bullien els ulls; els vaig tancar, prement les parpelles. Una alenada d’aire calent pujava de terra.

Hi havia en Leo, que també reia distret al costat de la Blanca. El meu amic portava una de les meves camises, ara; la Blanca estava amb el cap repenjat en un gran coixí, plena de cobdícia, amb un vestit blanc molt curt i sense mànigues que em va semblar nou. N’Higini s’havia assegut en una butaca; bevia un gintònic i menjava cacauets —els seus càlculs astuts, la destresa sinistra—; el pare davant de n’Isaac, que s’esponjava els cabells i parlava animadament amb la seva germana i en Leo; assegut, simulava serveis de tennis, reia obrint molt la boca.

L’Ariel també hi era, amb una lluna vermella al front, com una esposa hindú, estava asseguda sobre els genolls d’en Quint; ell, amb l’aire murri, portava altre cop una camisa ostentosament roja. La Miranda s’havia allargat al terra; des d’on m’estava, li veia la cabellera fent ones atapeïdes, escampada sobre el marbre, brillant i groga com una onada d’or, com el xampany que en Quint va destapar llavors —plup, xxxt— i tot d’una va començar a servir en copes. Van brindar; tot desbordava de rialles, d’una xerradissa que m’arribava esbravada i agradable. Eren els set àngels que estan d’assistents davant de Déu: van donar-los set trompetes.

La filipina va sortir de la cuina carregada amb safates de menjar. Què hi havia de dolent en la vida dels Verdera? Què?

Em mirava la Blanca, tan bonica, l’odiava i la desitjava a parts iguals, i veia el perfil de faraó de n’Higini, tota la vehemència i la tenacitat, i la cara de rufià d’en Quint, i els cabells solts de n’Isaac, i com se’ls acariciava i somreia, i pensava en tot plegat d’una manera inconcreta, i desitjava també la Miranda i l’Ariel, abraçar-les, besar-les, omplir-les de bufetades fins a fer-les sagnar pels ulls, petonejar-les, i tornar a entrar allà dins, asseure’m entre ells, i parlar-hi i sentir-me part de tot allò, i no saber res.

Què devia explicar n’Higini, què, a què assentia la Blanca, de què reia n’Isaac. Ells no eren una família, no, ells eren una història que s’ho empassava tot, i jo no era res, com no eren res en Bruc ni la Griselda ni el meu pare ni el tiet, ni tots els que s’havien interposat en el seu camí des de feia tant temps. Per fi ho entenia.

En Leo va sortir a la terrassa a fumar.

—Pst, Leo, ei —li vaig dir des de la cadira. Es va sobresaltar; de seguida va venir cap a mi.

—Què hi fas, aquí? —em va demanar, obrint molt els ulls.

—Ja t’has fet amic de tots ells?

—Bah —va aixecar les espatlles—. Què vols fer-hi, què? Buf. Són com són. El pare… I tu? Què hi fas, aquí? Per què no entres? Portes tota la cara negra de terra. D’on surts? On eres?

—Escolta’m…

I l’hi vaig explicar, a cau d’orella.

Li vaig explicar què sabia la Gris, i què sabia jo d’en Bruc i del que havien fet els nostres pares.

I vaig dir-li que n’Isaac i en Quint s’havien emportat la Griselda durant la nit de noces, que l’havien dut amb el forabord fins a Son Gros, que era n’Isaac qui l’havia noquejat. I que ella havia mort mentre s’escapava arbreda endins, en estimbar-se al fons de la pedrera del Moro.

Li vaig explicar que l’havien enterrat allà, als boscos de sa Nineta.

Li vaig dir que ens n’havíem d’anar.

Li vaig dir que son pare m’havia donat diners perquè no els tornés a veure mai més, a ell i a la Blanca.

—Anem, Leo…

No es movia.

—Leo?

—Sí. Espera’m, ara torno —va dir ell, impertorbable, després d’uns segons.

El vaig veure entrar de nou a la sala i travessar-la; va tornar des de la cuina, amb alguna cosa a les mans. Vaig acostar-me a la llum, a tots ells; abans que em poguessin veure, vaig adonar-me del que en Leo estava a punt de fer, però no vaig dir res. I no vaig fer res per impedir-ho.

En Leo va alçar el puny amb un ganivet i el va clavar a n’Isaac al pit (el cor, el cor de l’home, mon cor).

I vaig sentir els crits, tots s’aixecaren dels sofàs i les butaques i anaren a assistir el ferit, que udolava desaforat amb la sang que li vessava.

N’Higini corria com un boig per ajudar el seu fill, en Quint sostenia el ganivet sense saber si treure’l, les mans li tremolaven en la ceguesa de la desesperació. Les noies xisclaven, es feien enrere en estat de xoc.

En Leo va sortir a fora. Jo havia reculat, ensopegant, fins a l’escala.

—Tom? Tom? —va dir.

Per fi em deia pel nom.

—Soc aquí —vaig dir—. Aquí. Vine.

Va córrer fins al meu costat. De dins de la casa sortien els crits, els brams d’incredulitat i de dolor. Li vaig passar una mà per l’espatlla.

—Anem, amic, germà —vaig dir, i tots dos vam avançar cap a la fosca.