14

En l’última cosa que pensava, en aquell moment, era que havia d’anar a buscar el meu fill a l’aeroport. L’Olga me’l portava de la mà perquè passés la meitat del mes d’agost amb les seves padrines i amb mi a la nostra caseta de s’Enroc. Que la meva ex cedís a aquest acord em va costar dues setmanes de discussions i amenaces vagament judicials; al final vaig aconseguir-ho. El nen s’estaria al meu costat quinze dies del mes de vacances, i llavors jo el tornaria a menar a Barcelona, on la seva mare se l’emportaria amb els avis materns a Sant Feliu de Guíxols.

Però quan em vaig despertar, enmig d’un llit enorme en una habitació gegantina de l’hotel on s’havia celebrat la boda d’en Leo, amb la Blanca encara mig encavalcada sobre meu, estabornida per l’esgotament i la lassitud de després de fer l’amor dues vegades en poc menys de sis hores, no pensava en el meu fill; havia oblidat on era, qui era, què havia passat fins llavors. Només veia una cosa: el cos d’aquella dona en pèl, de bocaterrosa, els cabells caiguts sobre la cara i el cul a l’aire, les cames obertes i els pits guaitant-li per sota les aixelles. La llum entrava per les escletxes laterals de les cortines; només se sentia la seva respiració i la blana alenada dels conductes d’aire condicionat.

No havia tingut mai una amant com la Blanca; la seva sexualitat àvida, desimbolta i coratjosa, i era un trasbals xerraire, també. En tot moment m’havia dit què volia fer, on l’havia de tocar o besar o xuclar, com m’havia de posar i per què, i l’estat del seu orgasme i què volia jo i com, i si així o si més fort o més lent o potser no tan fins al fons. Per mi —abans— fer l’amor era com escriure: hi havia tanta diferència entre el que imaginava i el que acabava fent que sempre era una decepció. Tota escriptura era el record d’un fracàs. La Blanca havia trencat el desengany.

El devessall d’imatges del que havia passat en aquell llit em tenia estenallat. Havia quedat reduït a una mena d’estupor animal. I dins el cap hi sentia un pes sord i massís, fruit de tot l’alcohol que la nit anterior m’havia trascolat. Era una forma de goig quiet, de beatitud al·lucinada.

—Dorms amb els ulls oberts? —Vaig sentir la seva veu.

Ella havia alçat el cap, la barbeta recolzada al matalàs, els cabells enretirats de la cara. Va començar a palpejar amb una mà, amb els ulls mig clucs, com si busqués alguna cosa entre els llençols. Jo no era sinó aquella mà. Va reptar cap al centre del llit.

—Què busques? —vaig aconseguir articular.

—Això —va dir, engrapant-me la polla.

Va ser quan ella era a la dutxa, cantant, i jo anava adaptant la vista a l’esclat de llum que havia entrat quan ella havia descorregut les cortines, que vaig reprendre el fil de la meva vida. Em sentia perdut, vaiverejant enmig d’un saló ple de daurats i de motllures que abocava a un plegat de portes tancades. Havia d’elegir quina porta em menaria a mi mateix, com si prenent la decisió errada pogués tornar a la consciència plena, però sent un altre home de trenta-cinc anys. A poc a poc em vaig asseure al llit, i vaig veure el meu rellotge sobre la tauleta, i les sabates desordenades a terra, i els pantalons arrugats sota la cadira; fent tentines em vaig posar dret i vaig sentir la fiblada de fredor del marbre a les plantes dels peus, vaig anar fins al balcó, i va ser allà des d’on vaig veure l’extensió de verd del camp de golf, la blavor encesa del mar amb el seu fraseig monòton més enllà, sota un sol furiós que ja era de migdia, i el pastís de l’illot —roca, pinassa i murtra—, amb el far que semblava una espelma en un llum.

Em vaig fregar els ulls i vaig obrir una de les portes, i finalment vaig tornar a una forma més o menys sòlida d’identitat. Diumenge. Migdia. Blanca. Leo. Noces. Avui. Bruno!

Se’m va escapar un crit ofegat. El meu fill arribava a Palma al cap de menys d’una hora, i jo era a l’altra punta de l’illa, marejat i nu. A més —aquest era el pacte—, també havia de portar la meva puta a l’aeroport! Vaig tornar a entrar a l’habitació, i sense ni pensar en la Blanca —només preveient què podia passar si la meva ex arribava a l’illa i no m’hi trobava per recollir el nostre fill—, em vaig vestir i vaig sortir de l’habitació. Vaig començar a donar voltes per l’hotel, intentava recordar el número de la meva estança, on hi tenia la bossa i on la Lorena devia estar esperant-me per partir.

Vaig errar dos o tres cops, però finalment una de les portes de la tercera planta es va obrir amb la targeta d’accés, i hi vaig trobar la Lorena. Dormia amb el balcó obert i les cortines descorregudes, el cap sota el coixí. Encara portava el vestit malva, i d’un dels peus penjava una sabata de taló. Semblava que se l’havien follat; reposava amb el cul aixecat, sense roba interior, un cul que tenia tota la pell vermella, rapinyada de fresc —natges grosses, rodones i ben masegades—; algú s’ho havia estat passant d’allò més bé.

—Desperta’t —li vaig dir, asseient-me al seu costat i posant-li una mà a l’espatlla—. T’he de portar a l’aeroport. Afanya’t.

—Papaíto, papaíto… —va començar a murmurar remenant el cap—. ¿Dónde estabas?

—Va, va, va, va! —vaig cridar-li mentre agafava el seu tanga del terra i l’hi posava davant del nas—. Anem, que tenim pressa!

Quinze minuts després la tenia asseguda al meu costat, dins el cotxe. S’havia posat unes grans ulleres de sol. Vaig prémer l’accelerador i de seguida ens vam trobar a l’autopista.

—Mi avión no sale hasta las tres, papaíto. ¡No corras tanto! ¡Dios!

No l’escoltava: el meu fill arribaria en menys de mitja hora. Anava avançant tothom, esquivant cotxes i autocars de guiris a banda i banda. Pels costats de l’autopista s’estenien pobles ràpids i urbanitzacions de pacotilla, fàbriques de ciment, abocadors incontrolats i cementiris. Ben aviat vam començar a veure les panxes blanques dels avions; volaven baixos. Ens hi acostàvem.

—Te tengo que contar algo, papá —anava repetint la Lorena, agafant-se a la nansa de la porta—. Ayer por la noche…

—Calla, calla, calla! —li vaig dir jo, poc disposat a deixar de concentrar-me en la carretera per escoltar històries idiotes.

Per fi vam arribar. Vaig aparcar al primer lloc buit, sense tenir en compte que podien multar-me, i vaig mirar el rellotge. Era l’hora en punt. Quan estava per sortir del cotxe em vaig trobar la mà de la Lorena sobre la cuixa.

—Te debo un pete, mi amor.

—Què dius, ara?

—Vamos, que aquí mismo te hago un guapo.

—Surt del cotxe.

—¡Que te soplo la rata!

—Però a tu què et passa? Surt!

Va baixar del cotxe, col·locant-se el vestit i a punt d’ensopegar amb els talons alts. Li vaig posar a la mà la seva maleteta de rodetes.

—Aquí tens la terminal de sortides. Au. Gràcies per tot. Bon vol.

Em vaig posar a córrer cap a la secció d’arribades.

El meu fill va aterrar a Palma amb dues hores de retard. Durant aquella estona em vaig adonar que no tenia manera de contactar amb la Blanca; no li havia demanat cap número de telèfon, i havia marxat de la seva habitació sense dir-li ni adeu. Vaig escriure un missatge a en Leo perquè em passés el seu número de seguida, però com no podia ser d’una altra manera, no em va respondre. Vaig trucar a l’hotel i van ser incapaços de localitzar-la.

Jo anava ben mudat, això sí, però brut de sexe i de suor per culpa dels nervis de l’autopista; desprenia una fortor de suarda alcohòlica que estamordia. Vaig netejar-me de mala manera als lavabos de l’aeroport, davant la mirada fastiguejada dels altres usuaris; allà mateix vaig comprar tres samarretes —per a mi, per al meu fill i per a la meva ex— que deien I LOVE MALLORCA, tot i que en lloc de posar-hi un cor hi havia la silueta bovina de l’illa, agressivament vermella. Sabia que a la meva ex li encantaria.

El meu fill va acabar arribant a mitja tarda. I l’Olga, només de treure el cap de la sala d’equipatges, ja feia una cara de fàstic que em va alegrar; li provaven els aires opulents de Mallorca. En Bruno se’m va tirar als braços, semblava molt feliç de veure’m.

—He perdut l’avió de tornada —va dir ella tan enrabiada que els ulls li feien pampallugues.

—Em sap greu… —vaig dir, petant-me de riure per dins—. T’acompanyem a la secció de sortides, i compres un altre bitllet.

Allà, però, hi havia una cua d’hores: era un d’aquells dies caòtics a l’aeroport. El nen va començar a impacientar-se.

—Padrina! Padrina! Padrina? —va començar a exigir—. Mar! Mar?!

No s’hi podia fer més; després de regalar la samarreta a la meva ex —em va mirar amb una cara d’odi d’antologia del conte de terror—, vaig agafar el meu fill en braços i me’n vaig anar cap al cotxe. Havia refrescat. Les carreteres es buidaven. M’esperava un mes de vacances, quinze dies amb el nen, que va començar a cantar en un mal anglès, enfilat a la seva cadireta al seient de darrere:

—My Bonnie lies over the ocean. My Bonnie lies over the sea…

—Bring back, bring back —li havia de respondre jo, i cantàvem a cor—. Bring back, bring back, bring back my Bonnie to me, to me…

L’aire entrava a sac, bramulant, dins el cotxe, i em sentia bé, cansadament relaxat, aliè a qualsevol forma de desastre.

Durant aquell mes reposaria. M’esperaven dies sense hores; el meu fill podria estar molta estona amb les seves dues padrines (mumare i sa mare: la meva padrina); jo aniria a la platja amb ell als matins, faria llargues migdiades a la tarda, el portaria als cavallets al capvespre i aprofitaria el temps lliure per llegir i pensar què havia de fer amb la meva carrera. Abans de final d’any ja hauria acabat el gros de les memòries de la Dora, i llavors començarien els problemes: hauria de decidir si avortava la novel·la o bé si m’endinsava en una altra cosa, potser un projecte menys ambiciós, i breu, que pogués resoldre en un any de treball. De moment, escrivia el meu nom a l’aigua, com deia l’epitafi de John Keats.

A més, hi havia la Blanca, que girava de manera imprecisa rere qualsevol cosa que em passava pel cap.

Però en aquell moment, a tot Mallorca, sobre els camps ressecs i sobre els hotels en plena ocupació; als jardins dels xalets dels poblets de la costa on els alemanys regaven els matolls de baladres en bermudes amb una mànega d’aigua de pressió; sobre els capós dels cotxes de lloguer dins els quals les turistes es canviaven els biquinis humits; llambrant sobre les pedres de les carreteres secundàries que menaven al mar on es podien comptar desenes de velers que es movien constantment; guspirejant a les fulles de les tomaqueres i a les ales de les mosques i a les puntes dels pals de golf i de les canyes de pescar; a les ungles de les cambreres que servien copes de gelats aparatoses com zigurats; a les xemeneies de les centrals tèrmiques i dels crematoris de fems que deixaven anar un fum blanc com una carretera cap al cel; sobre les tombes dels meus avantpassats, que jo i el meu fill deixàvem enrere en un cementiri no gaire llunyà de l’autopista, i en el meu front, que ara sentia sorprenentment lleuger, gairebé com si fos buit de res que no fos una sensació de plenitud estúpida, el sol s’hi recreava, content de ser allà encara una estona més abans d’enfonsar-se rere les muntanyes de l’oest.

En poc menys de tres quarts d’hora vam ser davant de la casa de la meva padrina Margalida. Des que tinc memòria que els de la nostra família passàvem els estius allà, en una vella casa a primera línia de mar al poble de s’Enroc, a la badia d’Alcúdia, a poc més de set quilòmetres de la finca de Son Gros, cap al sud, i de l’hotel on s’havia casat en Leo, cap al nord. La casa pertanyia a la meva padrina des de feia més de seixanta anys; una construcció sòlida i senzilla de dues plantes sense altra gràcia que el seu emplaçament davant del mar, a tocar del moll, davant d’una platgeta impracticable per culpa de l’alguer i de les roques. Per anar a nedar havíem de caminar cent metres cap a l’esquerra, fins a arribar al passeig, on començava una platja llarga i rossa, plena de turistes al sol i d’ombrel·les de jonc i bruguerola. Era un lloc d’una vulgaritat ben portada —l’aire bo com el pa, els bells capvespres—: hotelets blancs i rabassuts, que anaven envellint any rere any; bars i gelateries que volien aparentar una elegància que no tenien però que simulaven prou bé amb amabilitat i una decència sinceres. Era un lloc barat per passar l’estiu fora d’Inca, el centre més tòrrid de l’illa. A la meva família no li calia res més.

La meva ex s’hi avorria, a s’Enroc; ella hauria volgut millors restaurants, i cinemes, botigues de primeres marques: però a s’Enroc no hi havia més que pizzeries i restaurants xinesos, molts bars amb televisors enormes amb futbol alemany i anglès i basars que venien tovalloles, samarretes i jocs de platja. El que jo necessitava era un balancí a l’ombra i un bon llibre a les mans, sentir la remor tèbia de la meva família no gaire lluny i que em donessin per fi el dinar i el sopar a taula. La veritat és que a Mallorca sobretot m’hi engreixava.

—Oh, déu meu! Ja em pensava que no arribaríeu mai! Criatura! —va dir la meva mare, corrent cap al cotxe per treure el seu net del seient de darrere.

Cada vegada que tornava a casa m’estranyava de retrobar la mare; des que el meu germà havia inaugurat el despatx i ella havia esdevingut temporalment la seva secretària que havia rejovenit. S’havia aprimat, li havien desaparegut les clapes fosques de sota els ulls, s’arreglava més els cabells a la perruqueria, es canviava les ulleres cada any i es comprava roba a la moda. Per fi semblava que se sentia bé amb el que feia.

El meu germà petit s’havia convertit en un bon advocat tot terreny; havia obert un despatx al centre d’Inca, i gràcies a la seva retòrica, la seva simpatia i l’afany aficadís que devia haver heretat del nostre pare (jo soc l’inhibit, l’intrínsecament tímid), havia acabat fent diners, i amb tants de papers per remoure que la meva mare s’havia animat a fer-li de secretària. El meu germà i ella semblaven un matrimoni estrany, ara; ell s’havia deixat una barba rodona i rossa que el feia semblar més gran i ella havia reverdit tant que fins i tot em sorprenia pensant que s’havia tornat guapa i que els vestits jaqueta li esqueien com res del que fins llavors li havia vist a damunt. Semblava la delegada del govern, una ambaixadora o potser l’actriu que hauria volgut ser, fent un paper molt solemne. Quan va abraçar el meu fill portava un vestit blau marí.

—Fas cara de cansat, fill meu —va dir-me amb el nen a coll; i amb una punta de supèrbia, tot ascendint cap a la casa, va afegir—: I mala olor. Dutxa’t abans de sopar! I treu-te aquesta camiseta ridícula.

Vaig pujar a la terrassa, a dos metres sobre el carrer, i d’allà em vaig encaminar a l’escala de pedra viva que menava a la casa. La padrina estava asseguda en un balancí, anant amunt i avall com una nena. Entre les cames hi tenia la seva crossa d’alumini; es mirava un dels seus programes de cuina, i ho feia amb una atenció exagerada, amb els ulls grossos rere les ullerotes de carei. Sobre la falda hi reposava la labor de ganxet, els macassars de randa amb els quals tapava tota la superfície disponible dels mobles de casa, els respatllers de les butaques i sofàs i fins i tot la cisterneta del vàter.

—Padrina! —vaig cridar-li; s’estava tornant sorda—. Ja he arribat!

Em va mirar un instant per sobre de les ulleres, amb uns ulls que havien estat marrons però que ara s’havien tornat d’una verdor bruta.

—Qui ets, tu?

—Deixa-la —va dir mumare; anava amb el nen cap a la seva habitació—. Té alts i baixos.

Des de l’hivern passat que la padrina començava a perdre el cap, però ho feia d’una manera estrambòtica. Gaudia de moments de lucidesa i normalitat —on mostrava el seu caràcter més aviat de bruixa de l’est: la jaia de la rondalla—, però en d’altres quedava com babaua, mirava al buit, perduda en alguna altra dimensió temporal de la seva vida.

Llavors no coneixia ningú, i podia començar a cridar el seu propi pare, o el seu marit —el meu padrí—, que havia mort d’un infart quinze anys enrere. Plorava, els buscava arreu, donava voltes per la casa o pel corral sense saber què es deia, i només tornava en si després que la meva mare li donés un tranquil·litzant i se l’emportés a descansar una estona mig a les fosques. La resta del temps estava sorprenentment normal, fins i tot vigorosa i amb ganes de cuinar i cosir i regar les plantes (el seu gran maldecap: la salut de les seves vaumes roses i aspidistres), tot i que també havia començat a mantenir un estrany tracte amb la televisió. Estava convençuda que des de la pantalla la gent ens veia a nosaltres, i que, a més, tothom que hi sortia era de sa Pobla, allà on ella havia nascut.

—Jo d’aqueixa en vaig conèixer son pare i sa mare —deia, assenyalant la pantalla, on sortia la cancellera alemanya Angela Merkel—. Els deien «els ropits», perquè eren menuts i anaven a cantar a l’església. Tenien una tia coixa que nomia Pixedis, amb els cabells vermells com el safrà. Sabia fer confitures, i les venia per ses fires a la plaça. Sí, eren bona gent, «els ropits», i això que van tenir un fill que era jugador de cartes i calentot de dones, el germà d’aqueixa grassa, que no sabia que manés tant, ara, la veig ben envoltada d’homos encorbatats, segur que hi ha duros per enmig, o potser és cosa del batlle, qui sap. Mira, ara mos saluda! —I començava a moure la mà i aixecava el cap, tornant l’adeu a la líder alemanya, que des de la pantalla saludava tot baixant d’un avió, allà a Istanbul.

Del president espanyol Rajoy deia que era «l’apotecari Xot»; d’Obama, «el carboner, s’homo de sa llobinera vella»; Messi era «l’escolanet major, que s’ha fet futbolista»; Artur Mas, «l’amo de Ca l’Estrella», etc. Els únics a qui identificava perfectament eren el rei d’Espanya i el papa de Roma.

—El rei una vegada va venir a sa Pobla i me va donar sa mà abans d’enfilar-se al cotxo. —Això era ben cert—. I saps què me va dir?

—No —deia jo; estava cansat de sentir-li contar la mateixa història.

—«Un plaser…». Idò, què et pensaves? Un plaser! —repetia, castissa—. I jo que havia sortit a plaça amb un vestidot color de cel que pareixia una bata de triar mongetes! Això va ser un diumenge. Volia comprar pebres per torrar. Per fer una coca per al tio Toni.

—Padrina? Que no em coneixes, avui? —li vaig dir aquell capvespre d’estiu, asseient-me al seu costat.

—Ja et conec, ja! —em va mirar divertida; feia guaitar la llengua entre les dents postisses.

—Ho sabeu, que en Franco és mort? —M’encantava fer-li aquella broma.

—I ca. No és ver… no. No vulguis collonar-te de jo.

Vaig riure.

—Si me vols festejar —va dir—, hauràs de demanar entrada i parlar amb mumpare. Entesos…? Mumpare! Mumpare!

M’havia confós amb algun dels seus antics pretendents. Aquella tarda tornava a tenir vint-i-pocs anys, doncs, i jo no era res més que un dels festejadors que, com deia ella, «li compixaven la porta». Va seguir cridant el meu repadrí una bona estona, com si encara el pogués fer aparèixer, fins que la meva mare va tornar a treure el cap.

—Deixa-la estar —em va exigir—. No l’emprenyis.

—Vols festejar amb mi? —vaig insistir, agafant-li la mà.

—Fas olor de mula vella. Olor de collera.

Llavors vaig saber que havia d’anar cap a la dutxa.

Una hora després estàvem tots quatre asseguts a la taula de la cuina. Sopàvem. El nen estava content, menjava amb gana, i la mare semblava molt satisfeta. Jo no podia deixar de notar, però, que a ella no li agradava gens ni mica la meva situació personal; solter, amb un fill que creixia fora del matrimoni i uns ingressos conjecturablement minsos. Ella preveia que o bé podia acabar amb una altra dona ben aviat, la qual possiblement no estaria a l’altura de la meva ex, a qui la meva mare fins i tot admirava, o bé acabaria sol com el meu tiet Toni.

La mare no només comprenia que l’Olga m’hagués deixat, sinó que semblava veure-ho com a just o inevitable; jo era un penjat, un sòmines, un «bandera», per dir-ho com la meva padrina: un espantall que sempre aniria amb el pas canviat. És una veritat universalment reconeguda que un home solter dotat d’una bona fortuna ha de tenir muller… Però l’única cosa que havia fet a la vida —la mare no havia llegit cap dels meus llibres: ni ho faria mai!— era aquell nen fenomenal, a qui estava destrossant la infantesa privant-lo d’una llar estable. Rere cada paraula de la mare hi creia detectar una antipatia que m’anguniejava, sobretot si tenia en compte com li anaven de bé les coses al meu germà. S’havia convertit en l’orgull de la família.

—Vindrà el tio Toni, avui? —vaig demanar.

—Conco! Conco! —va cridar el nen.

—No ho sap ningú… El teu tio va com bufa el vent —va dir mumare—. Però vols deixar de mirar el telèfon? Això és l’exemple que dones al teu fill?

No podia treure els ulls de la pantalla, que revisava cada pocs minuts; esperava que en Leo em fes arribar per fi el número de la seva germana, o qui sap si la mateixa Blanca em trucaria o m’escriuria un missatge després d’aconseguir el meu número. Però la pantalla continuava negra.

El sopar era redemptorament bo: conill amb ceba, pa morè del millor forn i olives del pare. La padrina xarrupava el seu cafè amb llet amb galetes d’Inca, que constituïa el seu sopar des de feia més de vint anys. El nen estava exhaust: s’adormia a la cadireta de la taula mentre encara mastegava.

—Ja el duc jo al llit —va dir mumare, agafant-lo—. Tu endreça la cuina i du sa padrina a prendre la fresca.

Semblava que amb la nit completa tot s’hagués escalfat. Assegut vora la padrina, allà a la terrassa, mirava cada poc el telèfon. Sobre tot el poble semblava haver caigut un sudari de calima que confonia les distàncies. El vapor pujava del mar, que bransolejava com si fos aigua a punt d’arrencar el bull. Pel passeig només hi havia algunes parelles desvagades; un últim solitari tornava cap a casa, amb el gos. Eren gairebé les onze de la nit i tot plegat tenia un aspecte expectant, de quietud domèstica. Intentava trobar en la llunyania el far de l’illot on en Leo havia passat la nit, però era impossible. A l’altra banda del carrer els veïns també seien a les gandules, es deixaven estabornir per la calor baldera. Va passar el camió de les escombraries i durant uns minuts tot va fer olor de dolça podridura. El vent era com l’alè d’un borratxo que et respira a la cara.

Del moll proper n’arribaven les llums dels fars, i l’esquellotada suau dels cables que repicaven contra els pals dels velers; un llagut tornava de pescar calamars; a Alcúdia, el ferri, lent, que venia de Menorca. El meu telèfon seguia sense sonar. Merda.

Vaig trucar a en Leo: l’aparell estava «desconnectat, o fora de cobertura». La mare va baixar a la terrassa i va asseure’s vora la padrina.

—És un àngel, aquest nin nostro… —va dir.

—Sí…

Em sentia atordit, molt cansat, tenia son però no me’n podia anar al llit sense haver contactat amb la Blanca. Els ulls em coïen.

—Com van anar les noces, fill? —va preguntar la mare, distretament.

—Molt bé. Vaig fer un bon discurs. Vols que te’l llegeixi?

—No.

—Entesos.

—És tard. Potser un altre dia.

I així vam estar una bona estona, en silenci, mirant al buit. La padrina badallava ostentosament, feia un xiscle espaiós i florit. Pel passeig ja no passava ningú; el mar tornava a estar impassiblement quiet, com la nit anterior.

—Anem a jeure —va dir mumare, amb la seva mare agafada del braç—. Tanca pertot i amaga les cadires, que l’any passat en van robar dues.

Vaig quedar sol, esperant la mitjanit. Estava esgotat, m’adormia. Em feia mal l’esquena, però ja no en feia cabal. Havia aclucat els ulls i havia recolzat el cap a la paret, condormit. Però havia arribat el tio Toni; s’havia assegut a l’escala, discretament, com si temés despertar-me. Fumava un cigarret —marca Pall Mall, «pel mal de coll», deia ell amb un mal acudit eufònic—, el sostenia a la seva manera antiga, com si fos un llapis.

—Ja ets aquí? —va preguntar, retòricament—. Has arribat avui, eh?

El tio Toni era el meu aliat en aquella casa. A hores d’ara semblava que era l’únic que confiava en mi o que se sentia orgullós del que jo feia. Ell sí que m’havia donat sempre el seu suport; llegia els meus llibres i me’ls comentava amb curiositat, fins i tot havia estat absurdament generós a esquena de la mare i del pare sempre que ho havia considerat necessari, cada cop que suposava que jo anava curt de diners. Passava els estius al pis de dalt, a la part de la casa que li pertocaria en dividir-se l’herència, que ell mateix anava remodelant. Des de feia més de vint anys que encara havia d’acabar d’aixecar alguns envans, i de fer un dels dos lavabos, de decidir si volia la cuina oberta o tancada. Allà dalt tot estava a mitges, excepte dos dels quatre dormitoris, i no obstant ell no semblava tenir gens de pressa: vivia com si tingués vint-i-cinc anys i no més de seixanta.

Des que havia fracassat amb la fàbrica de talons dels Verdera que es dedicava a la cervesa. Importava begudes alcohòliques, tenia un magatzem als afores de Muro, amb vistes sobre el pla, i una flotilla de camions amb els seus xofers malcarats i deshonestos; es passava tot el dia a les oficines, rebent comandes al telèfon, donava ordres i arreglava factures. S’assemblava al meu padrí: la cara quadrada, amb un prognatisme que li donava l’aspecte d’estar entotsolat, els ulls grossos i tafaners rere unes ulleres de vidres que s’enfosquien o aclarien amb la llum. Tenia gairebé tots els cabells blancs, i se’l veia enèrgic, gran, cepat i autoritari; el tumor que li havien tret de la pròstata feia dos anys semblava haver-lo enfortit, i no havia deixat el tabac. Fins que no començaves a tenir-li una mica de confiança no t’adonaves que era un tros de pa.

—Tot bé, tu? —em va dir; somreia rere el fum.

A ell no li calia saber res més.

—Sí, tot bé.

—Es va casar el fill d’en Verdera, idò? El menut? El teu amic orellut?

—Sí, ahir vespre.

—Vas veure son pare?

—Sí, és clar… Per què?

Va callar. Seguia fumant, molt a poc a poc, pipades esparses. La cendra s’acumulava a la punta. Duia uns pantalons curts de color gris, i unes botes de seguretat, altes i descordades, d’on sorgien unes cames gruixudes i emmorenides sobre el mitjó blanc.

Miràvem abstrets l’embocadura del moll. No hi havia lluna; estols d’estrelles escampades sobre la negror del cel com fragments d’un cristall esbocinat. Se sentia algun grill entre els arbusts dels parterres de la plaça, la remor de les onades com un clapoteig. Va dir:

—Avui no dormirà ningú, amb aquesta calorada.

—Sí.

—Has dut en Bruno?

—Sí.

—Bé… És pastat a tu.

—S’assembla més a sa mare.

—Aquella bruixa…

—Sí.

—A mi m’agradava.

—I a mi.

—Duia endarrer una cosa, amb ella, nebot.

—Què?

—Clavar-li al cul una bona pessigada.

—Dones.

—Dones. Les dones sempre ens fan anar de capoll… —va dir, com si sabés que jo portava tot el dia esperant la trucada d’una d’elles.

—Sí.

Va riure, com ho feia sempre: deixava anar la rialla tirant la mandíbula cap endavant, i llavors restava en silenci durant uns segons, encara amb el gest pintat a la cara. Es va rascar la barbeta, que va sonar com paper de vidre. Va xuclar l’última pipada i va apagar el cigarret a la sola de la bota.

—Has vist ton pare, ja? —em va preguntar.

—No.

—Has d’anar a veure ton pare, idò…

—Sí. Bona nit.

—Bona nit. —Es va aixecar i va entrar dins la casa; de seguida vaig sentir els seus passos feixucs enfilant-se a l’apartament de dalt. Sabia que encara no hauria sortit el sol i ell ja estaria llevat. Es bevia una cafetera de cafè negre i partia cap al magatzem.

Ja era al llit, ben mort de son, quan vaig sentir el telèfon. Era un missatge. D’un número desconegut.

Em vaig vestir i vaig anar cap a la porta del darrere. Vaig sortir al carreró: tot estava quiet. Havia refrescat una mica. De sota del contenidor de fems en va sortir un gat. Vaig donar la volta a la casa i em vaig asseure a l’escala que pujava a la terrassa. De cop em sentia sense ni una gota de son: la perspectiva de veure la Blanca m’havia espavilat; ella em volia veure aquella nit, sense demora possible: què podia haver-hi de més prometedor? Esperava la meva amant enmig d’una nit suau i plena d’auguris. És clar que no podem imaginar la forma del nostre destí.

Pel fons del carrer vaig veure arribar un cotxe; era un Porsche Cayenne, alt, rodó, com una petita fortalesa. Li vaig fer un gest amb la mà; amb els fars va fer un senyal i m’hi vaig arrambar. La porta es va obrir automàticament, i amb un peu sobre l’estrep del vehicle, només de veure un primer besllum d’aquella cara, ja em vaig adonar que alguna cosa no anava a l’hora.

—Entra —em va dir—. Entra i tanca.

—Què passa?

Va fer una pausa: se la veia esgotada, menuda i sense la brillantor eròtica que tenia la nit anterior. A la cara no hi tenia cap d’aquells matisos inquiets, tota l’animació tendra que donava embranzida i perfil a cada un dels seus ossos. Tenia un posat profund, d’algú que surt d’un lloc molt fosc, d’algú que t’ha de dir moltes coses.

Llavors va parlar.

—És en Leo… —va dir; tenia la veu esquerdada—. La Griselda ha desaparegut.

Jo ho anava entenent tot a retalls, a fogonades. En Leo s’havia despertat al matí, allà a l’illot del far, i de la Gris només n’havia trobat el vestit de núvia. Sembla que en Leo s’havia passat tota la matinada inconscient, segons havia explicat; havia caigut i s’havia clavat un cop al cap. Quan va haver tornat en si no va veure la Griselda; l’havia buscat amunt i avall de l’habitació del far, de la platgeta, del bosquet de l’illot, fins que finalment s’havia atrevit a demanar a l’hotel que el vinguessin a buscar de seguida. Dos homes més havien cercat la núvia. Havien trucat a la policia. I havien detingut en Leo. A la caseta del far hi havien trobat drogues: cocaïna i pastilles.

—Només pot ser un error. —Ni m’adonava del que deia.

—És un malson —va dir la Blanca, agafant-se al volant—. Per què havia de prendre coca, ahir a la nit?

Leo. Maleït idiota. Però i la Gris? I la Gris?

—Potser ha marxat… —vaig dir jo—. Potser vol cridar l’atenció ocultant-se. Potser demà mateix tornarà d’on sigui i ens explicarà per què ho ha fet. Potser van discutir, sí, i ella va decidir deixar-lo en evidència, i ell…

Tot eren hipòtesis que se m’acudien en tropell. Però com era que ella havia deixat l’illot? Havia tornat sola a la costa, a la platja de l’hotel, o potser més avall? I com hauria pogut sortir d’allà sense que ningú la veiés? Hi havia cap altra barca, a l’illot? Ja hi havia llum, quan havia passat tot? Especulacions.

—No ho sé, no ho sé… —va dir la Blanca; semblava desesperada.

El que m’explicava era inconcebible. La núvia s’havia esfumat, sense més ni més, allà enmig del mar, mentre el nuvi prenia cocaïna i perdia el sentit en aquella habitació del far.

—Potser ella també va prendre alguna cosa i va caure a l’aigua… —va dir la Blanca, per fi.

—Però…

—A l’altra banda de l’illot hi ha un penya-segat…

—Però ella… sap nedar! —vaig dir jo, recordant-me del que m’havia explicat—. La Gris és una bona nedadora.

—Però potser havia pres alguna droga.

—No et refies d’en Leo?

—No ho sé.

—Li hem de fer costat. On és?

—La policia el té detingut. No el deixaran anar, encara. No paren de fer-li preguntes.

—Com ho saps?

—El meu pare li ha enviat un advocat.

Vam continuar parlant durant una hora més, malaltissament, donant voltes una vegada i una altra a les mateixes sospites.

—Es deuen pensar que en Leo ha mort la seva dona… —va dir la Blanca—. Això es deuen pensar. Déu meu.

Però com podien imaginar-se això? En Leo era un idiota, sí, però no un assassí. No, això sí que no. La nit de noces, Griselda. La nit de noces. On ets, Gris?

—I els pares d’ella, Blanca?

—Estan consternats. Encara són a l’hotel.

—Pobra gent.

—Guia’m fins a un lloc més tranquil —va dir la Blanca, engegant el motor del cotxe.

Vam fer l’amor al seient de darrere, després d’aparcar el vehicle enmig del no-res, a l’últim carrer del poble, a tocar de les garrigues. La Blanca ho necessitava més que jo, perquè per un moment em vaig sentir només com un accessori, el mecanisme que li permetia tornar a sentir-se bé, recobrar la vida plaent, positiva i sense conjectures.

—És possible que la policia vulgui parlar amb més gent, amb alguns dels convidats a les noces… —va dir ella, tornant a engegar el motor.

—I la premsa… Esperem que la Griselda torni abans que la premsa s’assabenti de res de tot això.

—La premsa no dirà res. D’això ja se n’ocupa el pare. Posem massa publicitat als diaris, nosaltres…

Va dir aquestes paraules amb una fermesa increïble; va ser en aquell moment que per primer cop vaig endevinar la mena de dona que podia arribar a ser al capdavant dels negocis. La premsa no dirà res.

—Demà et truco i t’explico el què. A veure si deixen anar en Leo de seguida… —em va dir abans de tornar a agafar el volant.

El sol començava a sortir del mar. Pel carrer no hi havia ningú, ja érem davant de casa; era com si el món fos un secret. El cotxe va partir carrer amunt, i jo tornava a necessitar una dutxa. Quan em vaig girar per pujar a casa vaig veure el tiet, sense camisa, m’observava rere la persiana, amb una tassa de cafè en una mà i un cigarret a l’altra. Li vaig aixecar el cap; no em va escometre.

Vaig entrar per la porta del darrere. No, en Leo no era un assassí.

15

Durant un parell de dies ens vam veure de matinada. La Blanca m’enviava algun missatge durant el dia i m’anava informant de tot. La Griselda continuava sense aparèixer; en Leo estava detingut, cada cop més desfet i encaboriat. La policia havia començat a buscar la Gris sota les aigües, amb escafandres i submarinistes i patrulles de guardacostes: res de res.

Tot allò era intolerable.

—Et passa res, fill meu? —em deia la mare—. Et veig molt nerviós.

Em moria de ganes d’explicar-li el que havia passat. Però com fer-li entendre el que per mi era incomprensible? Sortia a passejar amb el meu fill, però cada cop que anava amb ell a l’aigua, a la platja, m’abraçava ben fort al seu cos minúscul i grassó, com si temés que alguna mena d’engolidor o de monstre marí me’l pogués arrabassar d’entre les mans.

Cap al nord hi havia l’illot del far, però des de s’Enroc no era capaç de distingir-lo a ull nu; veia el perfil de dona estirada del puig d’en Balma, el puig Negre, el cap de Menorca i el cap des Pinar, tota la badia esbatanada com una mossegada de gegant a la terra, la immensitat de l’aigua que ens envoltava sota un cel d’una blavor impecable, que se’m feia estranya, amb el sol que regnava sobre tot. El nen volia jugar i córrer, però jo sentia que ens assetjava un perill vague, una ombra incandescent, i pensava en en Leo, déu meu què has fet amic idiota Gris on ets on t’amagues perquè potser t’amagues per venjar-te d’en Leo per algun motiu espero que no t’hagis ofegat perquè era la notícia que temia a cada hora que passava: la Gris havia caigut al mar des del penya-segat i s’havia ofegat, tot i la calma d’aquella nit, devia haver pres alguna droga i les marees se l’havien emportat, aigües endins, qui sap si en qualsevol moment el seu cos no apareixeria a la platja, prop de nosaltres. Per què. Per què. Per què. Estava segur que alguna cosa així era el que podria haver esdevingut. Tenia ganes de posar-me jo mateix a buscar-la: tornar a l’hotel, nedar fins a l’illot.

Cap a les dues de la matinada venia la Blanca:

—Res de nou —em deia, abans de fer l’amor al seient posterior del cotxe.

—Però per què no deixen anar en Leo?

—Demà ho hauran de fer, segons l’advocat.

—Què tenen, contra ell, Blanca?

—Res. Però això sembla que els enrabia encara més.

—Què diu el teu pare, d’això?

—Està molt trist.

La Blanca, amb tot el daltabaix, semblava haver envellit. La pell de la cara se li havia fet gruixuda, i els ulls tenien una brillantor permanent, com si suressin enmig d’un líquid viscós. No deixava de tocar-me, de besar-me i d’estrènyer-me contra el seu cos. Com més aixafada la veia, més la desitjava. Provava de fer-la parlar, que m’expliqués de la seva filla Miranda, de la feina i del seu germà bessó, i del que havíem de fer nosaltres, amb aquella història que cada nit ens ajuntava. Però no hi havia manera; el que havia passat amb la Griselda era tan gros que s’ho empassava tot: els seus viatges per obrir noves botigues al Japó, als Estats Units, els dissenys que havia d’aprovar abans d’enviar-los a les fàbriques.

—L’únic que importa ara és trobar la Griselda —vaig dir jo.

—I que en Leo surti d’una vegada —va dir ella, sense fe.

Quan em quedava sol, de matinada, dins el llit, pensava en la Gris, i enmig d’un entreson encaparrat tornava a veure el moment en què m’havia obert la porta, a casa de la Dora, o quan ens passàvem les tardes llegint els quaderns japonesos i escrivint i escanejant velles fotos de la cantant, o quan m’havia besat després de dir-me que estava enamorada d’en Leo. Però sobretot hi havia la flamarada: quan li vaig veure un pit nu, i sobre el pit el cop blau, tot havia estat aquella tarda estranya, quan semblava que volia follar amb mi. Cada cop que em venia al cap, em deia a mi mateix que l’hi explicaria a la Blanca. No ho vaig fer mai.

Quatre dies després, quan ja començava a quedar clar que la Griselda no sortiria del mar i que tampoc no havia provat de marxar de Mallorca perquè no n’hi havia cap rastre als aeroports ni als ports d’on partien cada dia vaixells cap a les altres illes properes —o a la península o a Marsella—; quan jo ja tenia coll avall que aquella nit en Leo havia portat drogues a l’illot del far però no se sabia si la Griselda n’havia pres; quan n’Higini ja havia hagut d’abandonar Mallorca per qüestions de feina «inajornables» i anar-se’n a París, deixant el seu fill sol davant del drama; quan jo feia gairebé una setmana que no aconseguia dormir més de tres hores seguides, alterat per somnis i premonicions i tota mena d’imatges horripilants del que podria haver passat; quan, incapaç de seguir mossegant-me la llengua, havia acabat explicant el misteri a la meva mare —«Déu meu, fill»— i al meu tiet —«Amb els Verdera tot són vuit i nous i cartes que no lliguen, nebot, deixa’ls anar!»—, que em van escoltar estupefactes i es van oferir a ajudar en el que fos quan van veure que jo em posava a plorar davant seu, com si fos la meva pròpia dona la que hagués desaparegut durant la nit de noces, com desapareix una moneda de cinc cèntims en un got amb vinagre i aigua oxigenada; quan va començar a fer-se evident que jo i la Blanca ens necessitàvem i que no podíem fer res per deixar de tocar-nos, trucar-nos, explicar-nos-ho tot; quan vaig haver perdut durant gairebé mitja hora el meu fill a la platja després de despistar-me mirant l’horitzó bromós, i ell se’n va anar a córrer sol per la vorera, mesclant-se amb d’altres nens amb qui va posar-se a fer clots a l’arena tres-cents metres més enllà d’on se m’havia escapat; quan havia hagut de deixar de feinejar amb les memòries de la Dora perquè cada paraula em remetia a la Gris i a totes les tardes que havíem passat junts, i tot el que podia fer era regirar internet buscant explicacions per al que podria haver passat aquella matinada fatídica: des d’abduccions extraterrestres fins a segrestos pirates, el moviment envitricollat de les marees del Mediterrani —els engolidors, els vòrtexs, les coves submarines—, els portals del temps, les altres dimensions, els forats de cuc o ponts Einstein-Rosen; quan començava a tornar-me boig com la meva padrina, amb qui em consolava parlant del meu padrí com si no fos mort sinó al camp collint tomàquets… aleshores vaig tornar a veure en Leo. L’havien deixat anar, i el primer que havia volgut fer el meu amic va ser venir a explicar-me la seva versió d’aquella maleïda història.

—Vaig veure el meu pare… —em va dir—. Jo era al lavabo, despullant-me, i de sobte algú va apagar el llum. Fins no feia gaire sentia la Griselda a l’habitació, cantant mentre es desvestia. Es va fer fosc, es va obrir la porta del bany, i allà hi vaig veure el meu pare, t’ho juro, camarada, era ell… El pare! Estava tot a les fosques, i el veia a través del mirall, però quan em vaig girar per aclarir què passava vaig rebre un cop al cap i vaig perdre el sentit. I això és tot. Vaig quedar estabornit al terra del lavabo. I quan vaig recobrar el coneixement, unes quantes hores després, la Griselda ja no hi era. Només hi havia el vestit de núvia, tirat sobre el llit.

En Leo i jo estàvem asseguts en un banc, vora del torrent de s’Enroc. Davant nostre hi havia ànecs, fotges, becs vermells i alguns turistes que els tiraven pa dur. A l’altra banda del torrent començava un bosc de pins retorçuts i baixos.

—El teu pare va anar fins a l’illot, et va colpejar i es va emportar la teva dona? És això el que em vols fer creure, Leo?

—És tot el que vaig veure, amic meu.

—Ho has explicat a la policia, això?

—Sí.

—I què et van dir?

—Res.

—Escolta’m. Aquella nit, Leo, poc després de veure-us partir cap a l’illot amb la barca, vaig veure el teu pare al bar de l’hotel, parlant amb el teu germà Isaac. I tu em vols fer creure que el teu pare era a l’illot poc després? I per què hauria hagut de fer una cosa com aquesta? I com va anar fins allà? I per què?

—El meu pare m’odia, camarada.

—Us vaig veure molt contents, aquella nit. No deixàveu de parlar i de riure, Leo.

—Estàvem fent comèdia.

—El teu pare et va deixar grogui en la teva nit de noces i et va prendre la dona? Això és el que dius que va passar?

—Tu tampoc no em creus, eh?

—No, Leo, la veritat és que no et crec.

—Però el vaig veure.

—Leo… Havies pres drogues?

—Just m’acabava de fer una ratlla. Sí.

—Ho admets?

—Però tota la resta de drogues que van trobar a la nostra habitació no eren meves. Ell les va deixar allà, segur.

—Hi havia cinc grams de cocaïna i més de vint pastilles. Amfetamines.

—I com ho saps, tu?

—La teva germana m’ho ha explicat, Leo.

—La meva germana… No et refiïs d’ella, camarada. Segur que també sap més del que ens diu. Ella sempre ha estat del costat del pare.

—Però no t’adones del que estàs dient, Leo?

—Per què et costa tant de creure, company?

—Perquè no té sentit! Per què t’hauria de prendre la dona, el teu pare, la nit de noces? Per què? I què n’ha fet, d’ella?

—Segur que l’ha segrestat. O l’ha assassinat.

—Però a tu què et passa, Leo? Què et passa? Què? Què? En quina mena de món et penses que vius?

—Sempre has estat pur, tu, camarada. Més que pur, has estat beneit.

—Leo…

—Puc estar-me uns dies amb tu, aquí a s’Enroc?

—Què dius?

—No vull estar-me a Palma amb la meva germana. A més, ella ha de marxar demà de Mallorca. I no vull estar sol. Necessito pensar. Teniu lloc, a ca vostra?

Al mateix temps que anava desgranant totes aquelles bogeries contra el seu pare, en Leo feia una impressió nova: mai no l’havia vist tan seriós, tan sensat, com si el que havia passat durant els dies en què l’havia retingut la policia l’hagués fet madurar de sobte. Parlava amb calma, i em mirava tota l’estona als ulls; el seu pensament, a pesar de les poca-soltades contra la seva família, discorria ordenat i clar, sense cap rastre de les intemperàncies i els canvis d’humor que fins no feia gaire el caracteritzaven.

—Necessito estar envoltat de persones de fiar —em va dir, posant-me una mà sobre l’espatlla—. Tu ets l’única persona del món que no em trairà mai.

La mare i el tiet van estar d’acord a cedir-li una de les habitacions de l’apartament. L’endemà, primer cap de setmana del mes d’agost, en Leo va arribar a casa nostra. Un taxi de Palma el va deixar a la plaça; la mare fins i tot va baixar al carrer a rebre’l: el va abraçar i li va agafar de les mans la bossa rodona i allargassada que duia plena de roba i alguns llibres, i el va menar escales amunt, i després d’instal·lar-se el va fer tornar a la cuina, on l’esperava amb un te glaçat i un tall de la coca bamba.

Cap de nosaltres no parlava del tema, tot semblava absolutament normal: teníem un amic a casa. El meu fill, encuriosit i juganer, volia que en Leo li dibuixés un veler, una lluna, a la mà, i volia que cantessin junts «My Bonnie lies over the ocean», cosa que jo em sentia obligat a impedir; la lletra semblava que parlés del que li havia passat a la Gris («Oh blow the winds over the ocean. And bring back my Bonnie to me…»).

La meva padrina se’l mirava en silenci, en Leo, tal vegada pensant qui li recordava aquell jove robust; el tiet li parlava de banalitats, quan tornava a casa de nit, i es fumaven junts l’últim cigarret a la terrassa. En Leo estava tranquil; jo me’l mirava quan semblava distret, intentant esbrinar què pensava, com se sentia, quines podien ser ara les seves intencions. I durant un parell de dies ni tan sols em va parlar de la Gris: al matí m’acompanyava a la platja amb el meu fill, el nen l’adorava perquè jugava amb ell amb humor i rialles sinceres; a la tarda, en Leo agafava un llibre i llegia fins que anàvem a fer un volt o bé es posava la roba de córrer i se n’anava fins a l’altra punta del poble pel passeig enfustat; i durant el capvespre i la nit fins i tot ajudava a la cuina a enllestir el sopar, o anava a fer la compra a la mare, o es posava a regar amb delicadesa les vaumes de la meva padrina al pati del darrere.

—Aquest jove és encantador, fill meu —va dir-me la mare—. No era així, quan era petit, pel que recordo.

—No, no ho era.

—Llàstima de tot això. Sabeu res de nou?

—No.

—Què li pot haver passat, a aquesta al·lota…? —murmurava la mare, mirant com en Leo jugava a pilota amb el meu fill a la plaça.

—Encara penses que el teu pare té alguna cosa a veure amb la desaparició de la Gris? —li vaig preguntar una nit, mentre jugàvem a escacs a la terrassa. Estàvem sols. Tothom era al llit, fins i tot el tiet. Feia una nit embafadora.

—És clar que sí. El meu pare se la va emportar. El vaig veure.

—Leo…

—Mou i calla.

—On és, ara, el teu pare?

—Creus que m’importa, amic meu?

—I el teu germà Isaac? Per què no hi parlem?

—És pitjor que el meu pare.

—És la teva família, Leo.

—No m’ho recordis. Tu tens una família. Jo no.

—I la teva germana?

—No és de fiar. Mou!

La Blanca havia hagut de marxar de Mallorca. La seva assistència a les inauguracions de botigues al Japó havia estat inevitable —hi havia «molts diners en joc»—; tot i que ens escrivíem cada dia, no m’havia atrevit a dir-li fins a quin punt arribaven les acusacions d’en Leo.

Em sentia confós; per un costat volia estar amb la Blanca, tenir-la ben a prop, que tornés, decidir amb calma què havíem de fer a partir d’ara amb les nostres vides. Però per l’altra hi havia en Leo, amb qui m’unien massa coses i de qui no podia deixar de pensar que potser hi havia un punt de raó més enllà de tot l’odi desenfrenat cap a la seva família. Li ocultava que la seva germana i jo ens enteníem des d’aquella nit calamitosa, cosa que em feia sentir culpable.

La Griselda no apareixia, no, i jo no sabia què pensar: només tenia ganes que tot allò acabés, que d’una manera o altra es resolgués la tensió que ens mantenia en una expectativa malaltissa. Sabia que la policia continuava buscant-la, però cada dia que passava es feia més evident que el món seguia el seu curs sense ella: l’incessant i vast univers s’apartava de la Gris.

—Demà m’acompanyaràs a l’hotel —em va dir en Leo aixecant-se de la taula; va deixar la partida a mitges—. Vull que vinguis amb mi i ho vegis amb els teus propis ulls.

—Sí —vaig dir, adonant-me que, a més, tenia la partida perduda.

Durant aquells dies vam anar tres cops a l’hotel. En Leo va provar de convèncer el director perquè ens donés les claus de la suite del far, però ell s’hi va negar, adduint que estava precintada per la policia. Vam recórrer de nou cada un dels escenaris de les noces: des del saló on havíem sopat fins als jardins, els camps de golf i el bar de la platja, davant de la qual s’aixecava l’illot, que no podia deixar de semblar-me sinistre. Només de passejar-te per allà t’adonaves que allò no tenia cap mena de sentit; més aviat semblàvem dos vidus recordant els temps d’una felicitat irrecobrable que se’ns havia acabat massa d’hora. Ens vam treure la roba i van arribar nedant fins a l’illot, a la platgeta del qual vam trobar alguna parella de turistes adolescents, excitats i demanant-se —els ho llegíem als ulls: rituals d’aparellament— si enmig del bosquet de més enllà de la caseta del far hi podrien follar abans de tornar amb quatre braçades fins a la costa.

En Leo em va ensenyar els encontorns de la caseta closa amb cinta de plàstic blau de la policia, i em va dir que sí, tot acompanyant-me a l’altre extrem de l’illot pels caminois arenosos, que certament allà hi havia un penya-segat que s’abocava sobre les onades més altes, que col·lidien contra el rocam i s’embravien, però que ell no ho havia sabut fins l’endemà quan havia començat a donar voltes com un boig, esperant trobar la Griselda adormida en algun racó del bosquet de pinassa, cards i matolls de tota casta.

Quan ens cansàvem de fer voltes per les platges, ens assèiem en un bar i anàvem bevent cerveses, cadascun immers en els seus propis pensaments.

—Veus aquell home d’allà, amic meu? —em va dir, mentre tornàvem cap al cotxe, tot estirant-me rere la parada d’un autobús. Era un homenàs amb el cap fort i calb, vestit de blanc de dalt a baix. Portava unes ulleres de sol quadrades, i penjada del cos, una esquifida bossa de mà. Semblava alemany.

—Què li passa?

—Fa tres dies que ens segueix.

—Què dius, ara?

—Sí, deu ser de la policia. O potser treballa per al pare. No sé si s’assembla a un dels seus homes; no n’estic segur que sigui ell… Potser sí. L’he vist per s’Enroc, d’això n’estic segur, prop de casa teva. Em segueix amb el cotxe quan surto a córrer… Ens empaita.

—Vols dir que no t’estàs tornant boig, Leo?

Però em vaig adonar que tenia raó. Un matí en Leo va partir ben d’hora amb el tiet, que li havia ofert la possibilitat de passar el dia amb ell al magatzem; allà carregaria bidons de cervesa a les furgonetes, o fins i tot aniria al costat dels seus homes a repartir pels bars i les discoteques i els restaurants de tota aquella part de l’illa. En Leo necessitava esbravar-se, i jo sabia —també havia anat a ajudar al magatzem de Muro algun dia, els estius passats— que després d’una jornada al costat del tio Toni hom tornava a casa fet un nyap, brut, exhaust i feliç, i amb una bona propina a la butxaca. Era una feina insuportable, sobretot en ple agost, però et reconciliava amb tu mateix.

D’alguna manera vaig intuir que el tio, que ja no carregava bidons, estava molt content d’oferir-li aquella feineta: en Leo era el fill petit del seu antic cap, l’home a qui culpava d’haver-li fet perdre la seva fortuna personal amb la fàbrica de talons que havia fet fallida. Que ara donés feina a en Leo, aquell jove corpulent, alt i desmanegat, que havia vist desaparèixer la dona durant la nit de noces, que no es parlava amb el seu pare i que desprenia amb cada gest un rastre de soledat i angoixa que devien fer-li pensar en ell mateix —com si en Leo fos el seu propi fill i no el fill de l’home a qui més havia odiat—, era la cosa més insòlita que pogués imaginar-se, i per aquest motiu s’hi devia sentir més atret. El tio i en Leo s’entenien d’una manera improbable però franca, com si el tiet sentís que en Leo necessitava protecció i companyia, i en Leo sabés que el millor que podia fer durant aquells dies era estar a prop d’aquell home dur i sorrut, amb qui compartia, sense explicitar-ho, la mateixa sorda antipatia cap a la resta dels Verdera.

Va ser el primer matí que en Leo se’n va anar ben d’hora amb el tiet que vaig tornar a veure aquell homenàs, en aquesta ocasió assegut en un banc de la plaça de davant de casa nostra. Llegia la premsa esportiva a l’ombra d’un tamarell; al sol s’hi podien fregir ous. Aixecava els ulls del diari i mirava cap a casa. Duia les mateixes ulleres de sol enormes, i per moments adquiria una immobilitat còmica. Gairebé semblava un ninot. Vaig decidir pujar al pis del tiet i espiar-lo des del balcó superior.

Vaig obrir el finestral i vaig córrer la cortina, i sí, el vaig estar mirant una bona estona —el paio s’assemblava, de lluny, a en Black Francis, el cantant dels Pixies—; vaig veure que s’acostava a la terrassa d’un bar i s’hi asseia a prendre un cafè. A la saleta del pis del tiet no hi havia cap sofà ni butaca, només un parell de cadires velles i una taula baixa —cadàvers de mobles—, tot desaparellat i sense encís, cap quadre a les parets, ni tan sols un llum penjat al sostre. I a terra, un petit televisor, encara de tub catòdic.

Quan volia sortir d’allà dins, però, em vaig adonar que a terra hi havia un munt de llibres. Alguns eren meus, els havia deixat a en Leo, però d’altres eren del meu amic: què podia estar llegint?

N’hi havia uns quants que encara no devia haver començat, semblaven nous de trinca: El treball de l’actor sobre si mateix en el procés creador de la vivència, de Stanislavski; La maledicció dels morts de gana, una obra teatral de Sam Shepard; How to stop acting, un manual d’interpretació de Harold Guskin; un divertit llibre de psicologia familiar: They fuck you up: How to survive family life, d’Oliver James. Em va sorprendre que en Leo volgués llegir això, a Barcelona l’havia vist sobretot amb còmics d’Alan Moore i Robert Kirkman.

Entre els llibres hi havia un quadern de tapa dura, un d’aquells quaderns de viatger, com els que usava Hemingway, amb un elàstic ja una mica donat, com si fes molt temps que era propietat del meu amic. El vaig sospesar; vaig veure que d’entre les pàgines en guaitaven molts retalls i punts de llibre, paperets de coloraines dels que s’aferren. Vaig deixar-lo tot d’una on l’havia trobat, però la veritat és que em va encuriosir: què podien ser tots aquells retalls? A veure.

Crítiques teatrals que parlaven d’ell, encara que només fos de passada; una entrevista breu que li havien fet i que havia sortit publicada a Time Out —amb foto—; la impressió en paper del que deien alguns blogs i webs sobre la seva interpretació en una comèdia de Neil Simon, o sobre un monòleg còmic que havia interpretat al Club Capitol.

La majoria de referències eren elogioses; en Leo havia subratllat amb color vermell les frases que parlaven d’ell, fins i tot les havia transcrit, com quan algú havia dit que era «un talent versàtil, apassionat i imprevisible», o «un dels millors entre els joves de l’escena catalana del moment». Hi havia també cites cèlebres, frases copiades de novel·les o contes —i diàlegs de cine i teatre—: «Tocar-li els peus a la dona o llepar-li el seu forat sagrat. No és el mateix joc, ho entens? No és la mateixa lliga, no és ni tan sols el mateix esport» (Pulp Fiction); «Fer-ho nou» (Ezra Pound); «Com les teves imaginacions més freqüents: així serà la teva ment; l’ànima s’impregna de les seves imaginacions» (Sèneca); «El cangur té un doble penis… un per als dies de cada dia i un per a les festes» (Henry Miller); «La rebel·lió contra els progenitors, a pesar del típic no-vull-res-de-vosaltres, constitueix en el fons quelcom extremadament burgès, perquè proporciona al rebel la suprema comoditat (en aquest cas mental): la de sentir-se còmode amb les pròpies conviccions» (Joseph Brodsky); «Tu ets els deures, cap alumne per enlloc» (Kafka); «En el fons, el secret de la vida és fer com si allò que més dolorosament ens manca ho tinguéssim» (Pavese).

Hi havia també moltes llistes: coses que volia fer abans de morir —«una orgia satànica»—, països on volia viatjar —«Xina, Xipre, Xile»—, llibres que volia llegir —Els set pilars de la saviesa—, fins i tot el nom i el llinatge de moltes dones, no sé, potser més de cinquanta, vora les quals hi havia un plegat de símbols esotèrics: el nom de totes les ties amb qui havia anat al llit? Ho ignorava; és cert que la Griselda hi constava l’última, sota el nom sencer de la Cristina.

Això —«Il catalogo è questo»— em va fastiguejar una mica…; vaig estar a punt de tancar el quadern i tornar a guaitar per la finestra, però vaig veure que hi havia moltes fotos de sa mare, aferrades als fulls del quadern amb cola, envoltades de notes i frases, gairebé com si fossin episodis d’una fotonovel·la.

La mala puta. I jo.

Això deia el peu de foto de la primera d’elles: en Leo i la Dora, ella abraçant-lo quan només era un nadó calb i de cames primes. Eren a Son Gros; al fons s’hi veia la balustrada blanca que jo coneixia tan bé. Per què deia en Leo que sa mare era una «mala puta»? La foto era preciosa: els colors esfumats, el nadó vestit tan sols amb uns pantalonets curts; la Bonnín guapa, jove, els cabells plens de migdia, pàl·lids com la palla, sostenia el seu fill en braços, el mirava de costat com si no se’n pogués avenir. Era una foto tan bona que fins i tot podria sortir a les memòries. La mala puta. I ell.

Hi havia pàgines senceres ratllades, plenes de paraules incomprensibles, gargots de polles i tetes. Una frase començava dient: «Una nit va tornar a casa amb un home i van beure davant meu, i la mare llavors li va fer un petó a la boca i…», i es perdia el fil, no entenia què deia més enllà d’expressions com «puta merda», «et mataré o em mataràs», i «cremaré tots els records que quedin de tu, mare, perquè». Hi havia alguns poemes dedicats a ella, i uns versos de Leopoldo María Panero, transcrits: «A mi madre»: «Y dicen que llueve por nosotros y que la nieve es nuestra / y ahora que el poema expira / te digo como un niño, ven / he construido una diadema / (sal al jardín y verás cómo la noche nos envuelve)».

I més insults —«mala pesta», «psicòpata»—, alguna provatura de dibuix d’aquella dona, m’imagino, encara que en Leo en això no hi tenia gens de traça i aquella cara podia ser la de qualsevol de les seves amants. Però el més curiós era que també hi havia dibuixos de sabates. I aquests sí que eren bons: dissenys de models de calçat com els que havia fet el seu pare amb tant d’èxit, sabates i botes de punta rodona i de forma asimètrica, el peu dret d’una forma i l’esquerre d’una altra. La veritat és que, si allò eren idees d’en Leo, eren bones: potser les volia mostrar al vell Verdera o es volia provar a si mateix que sabia fer aquella feina; concebia dissenys, però se’ls guardava per a ell.

Fins i tot hi havia eslògans, com si hagués tingut bones pensades per fer publicitat de la marca i les ocultés en una estranya forma de venjança. Em va cridar l’atenció aquesta divisa: «Belper: vine com ets», o tan sols: «Belper: com ets». Sonava molt bé. Vine com ets, com siguis, Leo: no era el nom de l’obra de teatre que havíem escrit junts?

Vaig fullejar una mica més el quadern, però de seguida el vaig col·locar entre els llibres i vaig tornar a mirar pel balcó. L’home ja no hi era. Em vaig quedar allà assegut en una de les cadires de bova, mirant la plaça des de rere la cortina. El que acabava de llegir em va deixar atònit.

Sabia que en Leo odiava el seu pare, però la relació malaltissa amb la mare m’havia passat totalment desapercebuda. Realment es banyaven junts, durant els estius antics, quan jo m’estava a Son Gros? No me’n recordava de res. Era una mescla d’amor, repulsió, odi, dependència i necessitat d’estar a prop i lluny d’ella, de cridar la seva atenció i alhora treure-se-la de sobre. Un cas de psiquiatre. Pel que jo sabia de la Dora —gràcies a la mena de persona que s’entreveia a les memòries—, s’hi endevinava algú especialment egòlatra, la vanitat com a requisit moral, però res d’anòmal en comparació amb d’altra gent relacionada amb les arts. Aquella egoesfera.

La Dora Bonnín era tal com deia en Leo, però? O potser era una mania més del meu amic?

No sabia què pensar-ne. Des que sa mare havia mort ell no trobava qui li donés un paper; per aquest motiu s’havia apropat encara més a les drogues. Jo trobava que en Leo era un actor fantàstic, encara que potser en baixa forma… I els dibuixos: les sabates, els conys, les tetes, i els poemes, i més frases («Soc tan sols el portaveu de la meva polla», «Fes la guerra al llit i l’amor on vulguis», «El sexe amb amor i els antidepressius amb vodka»), les lletres de cançons, les idees per escriure esquetxos còmics o monòlegs delirants o les descripcions de les seves proeses sexuals.

Hi havia moltes més pàgines, més anotacions gnòmiques i cartes histèricament dirigides a sa mare; amb el que acabava de llegir en tenia prou. Havia comès un error, mirant-me aquell quadern. I vaig pensar que si en el seu moment jo també hagués començat a deixar constància escrita del que pensava del meu pare o de la meva ex —o de la meva mare—, o hagués posat per escrit les meves dèries sexuals més obscenes, també hauria pogut engendrar el dietari d’un boig.

16

—Què creus que va passar, Blanca?

—Crec que ella va prendre drogues i va caure al mar.

—I per què no n’han pogut trobar el cos, encara?

—Crec que no el trobaran mai. El mar se l’ha empassat.

—I per què en Leo en dona la culpa al teu pare?

—Perquè sí. Perquè està boig. Perquè ens odia. No te’l creus, oi?

—I per què us odia?

—Pregunta-l’hi tu. No ets el seu millor amic?

—No vol parlar de vosaltres. Tot el que fa és insultar-vos.

—No li hem fet res.

—Potser és per això. Pel que no heu fet, doncs.

—Deixem-lo estar.

—No el puc deixar estar. Em necessita, Blanca.

—On és?

—És amb el meu tiet, carregant camions de cervesa.

—Veus com està boig? Per què s’ha posat a treballar d’això, ara?

—Així es distreu i s’esbrava.

—Podria treballar amb mi.

—És un bon noi. Sempre ha estat espantat. I ara més que mai.

—No el jutjaran per possessió de drogues. Els advocats del pare ho han aconseguit.

—Ho celebro. Però ell no està bé. La mort de la seva mare. I ara això…

—I què hi podem fer? Digues. Ell no vol que l’ajudin. Creus que no he intentat parlar amb ell?

—Hem de fer alguna cosa.

—On és el teu fill?

—L’he portat amb la seva mare, ja.

—Quan penses tornar a Barcelona?

—Ben aviat. Per què?

—I què fa, en Leo, a casa teva?

—Doncs s’ha fet molt amic del tiet. A hores d’ara parla més amb ell que no amb mi.

—M’hauries de fer un favor.

—Què vols, Blanca?

—Vigila en Leo. Vull que estiguis sempre amb ell.

—Se’n va de bon matí al magatzem de cervesa.

—Doncs ves amb ell. Vull que estigui amb tu, sempre.

—Heu estat vosaltres, doncs?

—Nosaltres… què?

—Qui heu contractat aquell home.

—Quin home?

—Hi ha un tipus que ens vigila. Que ens persegueix.

—Ah. Sí, és cosa del pare, això.

—Per què?

—Que no t’adones del que ha passat?

—I per això heu d’espiar en Leo, Blanca? Sospiteu d’ell?

—Són coses del pare, però jo hi vaig estar d’acord.

—Què temeu?

—Que es fiqui en més embolics. Que es faci mal.

—El que necessita no és algú que el persegueixi. Necessita que li feu costat. Suport. I on és ara, el teu pare?

—Ja li donem suport. Però ens rebutja! Que no ho veus?

—Estimava molt la seva mare. I l’odiava, al mateix temps.

—T’ho ha dit ell, això?

—Ho sé.

—Has seguit treballant en les memòries de sa mare?

—Fa un mes que no hi faig gens de feina. Em recorda massa les estones que he passat amb la Griselda.

—Parla del meu pare, la Dora?

—No encara. No en els quaderns que hem treballat fins ara. Per què?

—M’agradaria saber què diu, del meu pare.

—Quan hi arribi t’ho diré. Veig que t’interessa.

—M’encurioseix. Molt.

—Estimes molt el teu pare, oi?

—Sí, l’admiro. És el meu cap. I és un bon pare. Té les idees molt clares. Sempre ha sabut el que vol… No entenc en Leo, la veritat.

—Cada fill demana una cosa diferent del seu pare.

—I tu com et portes amb el teu? Mai no me’n parles.

—Perquè pràcticament no parlem, el meu pare i jo.

—Per què?

—No ho sé, Blanca.

—Em vas dir que no viu amb ta mare.

—No. Es va jubilar de la consulta de dentista i se’n va anar a viure al camp. A la muntanya.

—Per què?

—Està cansat del soroll mundà.

—De veres?

—Això em va dir.

—I què hi fa, a la muntanya?

—Oli d’oliva. Cultiva oliveres. Té un gos pastor. Passeja i escolta música. Reflexiona. No té telèfon ni internet.

—De veritat?

—Sí. Sona més trist del que és… Durant tot l’estiu només l’he vist un cop. Va venir un diumenge a dinar amb el seu net… Odia s’Enroc. Odia els turistes. Odia el que s’ha fet de Mallorca. Sé que amb la meva mare no se suporten, ja, i la meva padrina l’exaspera. Tanmateix ell i jo ens assemblem.

—Te l’estimes?

—Suposo que sí. Molt sovint em demano si no acabaré com ell.

—Què vols dir?

—Vivint sol i odiant el món.

—Ara em tens a mi.

—Què vols dir, Blanca?

—Que ens tenim l’un a l’altre.

—I què significa, això?

—Què creus tu que significa?

—Què farà, en Leo, quan sàpiga que tu i jo…?

—De què tens por?

—Por? No és ben bé por.

—Anem al llit. No has de tenir por. Treu-te la roba.

—No vull ferir el teu germà. No vull que senti que l’he traït.

—Per què hauria de sentir-se traït? Per això nostre? No siguis beneit!

—Sé que no li agradarà, quan se n’assabenti.

—Quan parles així d’ell em penso que l’estimes més a ell que a mi.

—Què dius, Blanca?

—Has d’aprendre a triar. Has de saber què vols. Que no tens les coses clares, encara?

—Com puc tenir les coses clares, amb tot el que ha passat?

—No siguis nen.

—T’ho prens molt fredament.

—Soc així.

—Ho veig.

—No t’agrado, oi?

—Blanca…

—Soc massa vella per a tu, és això?

—Què dius? No, no…

—Per què no anem a viure junts?

—Com? A on, aquí?

—No. A Madrid.

—Em parles seriosament?

—Sí, escriptor, et parlo seriosament. Jo tinc la feina a Madrid, sobretot.

—I jo a Barcelona… I el meu fill?

—Pots anar a veure’l cada cap de setmana. Hi ha trens. Avions.

—I la meva feina de periodista?

—Em vas dir que guanyaves molt poc, oi?

—Sí, però…

—Què t’hi lliga, allà?

—El meu fill. La feina. La cultura catalana.

—Sigues valent.

—La meva ex em deia que em mancava ambició.

—No em facis riure, ara.

—He lluitat molt per aconseguir el que hi tinc, allà.

—I què hi tens?

—Els diaris que m’encarreguen coses. Les editorials.

—Em vas dir que això no era res més que misèria. Em vas dir que era com «una gran poma enverinada».

—Sí. Però…

—Però què?

—M’ho passo molt bé, fent de periodista.

—Vols seguir escrivint?

—Sí. I tant.

—Doncs escriu per a mi.

—Escriure per a tu? Què vols dir?

—Creus que a Belper no necessitem escriptors?

—Com?

—Escriu per a mi. Et pagaré el que em demanis.

—Escriure què?

—Eslògans. Guions per a anuncis. Anuncis per a la premsa. Cartells. El que s’escriu a la web de Belper sobre cada un dels nostres models. Les frases que posem a les bosses i a les capses de sabates.

—Vols que sigui el teu redactor publicitari?

—Treballem amb una agència, ja ens ho fa, tot això. Però escolten les nostres idees. Tu podries ser l’encarregat de donar forma a les nostres pensades. Segur que series capaç de crear un eslògan d’èxit. Escriu per a mi i no et faltarà de res.

—Jo no vull ser redactor publicitari, Blanca.

—Quants anys tens?

—Trenta-cinc.

—Jo en faré quaranta-un.

—I què vols dir, amb això?

—Ja no pots estar buscant-te la vida, tu.

—Però…

—T’estic oferint una cosa molt sòlida.

—No he tingut mai un contracte de feina, jo.

—I què? Doncs treballaràs sense contracte. Si així et sents més lliure.

—No es tracta només de llibertat.

—De què es tracta, doncs?

—No ho sé.

—Tindràs temps de sobres per als teus llibres. I diners.

—M’ho he de pensar.

—No hi ha innocència més dolça que el nostre pecat. Anem a viure junts.

—Necessito pensar-m’ho, Blanca.

—Anem a viure junts.

—Blanca…

—Treu-te la roba.

—Tot això ha anat molt de pressa.

—Vull que m’ho facis molt a poc a poc, doncs.

—M’encanta aquest apartament.

—Folla’m i després sortim a sopar.

—No sé com l’hi diré a en Leo, tot això.

—Vols que l’hi expliqui jo?

—No, Blanca. Ho vull fer jo.

—Treu-te la roba.

—M’hauria de netejar una mica.

—Porta-la cap aquí. Tan brut, et vull aquí.

—Fes la guerra al llit. I l’amor on vulguis.

—Calla, beneit.

17

Durant els dies d’agost vaig donar moltes voltes al que havia passat, al que havia de fer a partir de llavors. La Griselda continuava desapareguda. La Blanca i jo ens vèiem d’amagat al seu apartament de Palma, sense que en Leo ho sabés; jo era incapaç de dir-li que estava embolicat amb ella i que manteníem una relació que ens semblava cada cop més seriosa. En Leo anava a treballar per al tiet cada matí i no tornava fins al vespre. Se’l veia capficat, ferotgement taciturn, cada dia més impenetrable. Una nit vaig sorprendre el meu tiet i en Leo fumant porros, allà al pis de dalt, mentre miraven un partit de futbol per la televisió i bevien cervesa en silenci, cadascun en una cadira, rígidament concentrats. En Leo devia haver aconseguit haixix, i el tiet s’havia animat a provar-lo qui sap si per primera vegada. Vaig estar una estona amb ells, sense saber què els havia de dir —feia molta calor, i l’habitació feia una olor selvàtica inaguantable—, i els vaig deixar sols.

Com que no tenia esma per fer res, em passava el dia estudiant les fotos que la Griselda i jo havíem escanejat de l’arxiu de la Dora. Em semblava impossible que aquella dona fos com deia en Leo. Havíem digitalitzat potser més de dues-centes fotos: la Dora entre altres actors o cantants, posant per a les portades dels discs, sobre els escenaris, sola o entre d’altra gent cèlebre.

Però tant a mi com a la Griselda ens havia cridat l’atenció que la Dora tingués desades a part —en un bonic sobre vermell— tres fotografies amb un tal Bruc que la Gris i jo també havíem escanejat, a l’espera de trobar a les memòries més informació sobre qui era aquell home.

Era un jove de barba rossa i ulls clars. En una de les fotos portava ulleres fosques, però en general tenia un aspecte bregat, d’home d’acció. Era alt en comparació amb la Dora; tenia la mandíbula més punxuda que quadrada, el mentó afuat i la boca riallera, no gaire gran, una boca memorable. Un tipus que semblava cordial; me’l mirava, abraçat a la Dora a les fotos dels anys setanta, i quaranta anys després encara era capaç d’encomanar-me valor i alegria. Vaig pensar que m’agradaria conèixer-lo, parlar-hi, un tipus simpàtic i franc i totalment desconegut. Al contrari que en tantes altres fotos que hi havia a l’arxiu, aquell home no era «ningú»: no era cap cantant, actor, escriptor o polític, ningú que s’hagués donat a conèixer. Em semblava que tenia una cara de la qual sens dubte se n’hauria parlat només que hagués destacat una mica. Qui era? Tot el que constava a l’arxiu era un nom estrany: Bruc, i algunes dates i llocs, escrits amb ploma rere les fotos: París, Girona, Les Baux.

La Griselda i jo havíem apuntat la informació que acompanyava cada imatge, i havíem jugat a fantasiejar qui podia ser aquell Adonis —un espia rus, un gondoler venecià, un tennista de segona fila—; un amant de la Dora, això sens dubte, d’abans de casar-se amb n’Higini Verdera. En alguna imatge se’ls veia abraçats i molt còmplices; ell la mirava com un xai a la foto de París, sobre el Pont Neuf.

M’agradava molt tafanejar en l’arxiu que amb la Gris havíem pujat al disc dur virtual —a Barcelona havien quedat centenars de fotos sense digitalitzar encara, a més de desenes de quaderns japonesos pendents de transcriure—, però les meves imatges preferides eren les fotos amb aquell jove carismàtic, a qui vaig buscar a Google sense cap èxit.

—Et sona aquesta cara? —vaig demanar a en Leo, una nit.

—A veure… no. Qui és?

—No ho sé. És una foto de l’arxiu de la teva mare.

—Doncs no em sona gens. La mare tenia molts amics.

—Ja ho sé. Però aquest devia ser especial. Es deia Bruc.

—Què hi fas, amb les fotos de la meva mare a l’ordinador?

—Vam escanejar-ne moltes, amb la Griselda…

—Ah.

—No et sona, doncs? Saps qui és?

—Doncs no.

—A qui podria demanar-ho, Leo?

—A qualsevol dels amics més íntims de la mare. Ja et posaré en contacte amb qui et pugui ajudar… Per què no me n’envies una còpia per correu electrònic?

—Com trobis… Però on vas, ara?

En Leo s’havia mudat. Era una nit de dissabte; havia ajudat el tiet fins a l’hora de dinar, i després d’una llarga migdiada havia sortit a córrer, havia regat les plantes de la padrina i havia portat el cotxe de la meva mare a netejar a la benzinera.

—Tinc ganes de sortir. Vull ballar una mica.

—Què, què dius, Leo?

—Per què no? Vens?

No sortia de nit des de feia molts anys; sempre m’he avorrit a les discoteques i als pubs —ballo com un minotaure, i no lligo, i no s’hi pot parlar—, però aquella nit hi havia alguna cosa que m’empenyia a seguir el meu col·lega.

A això també hi podríem posar un títol:

L’ÚLTIMA NIT D’EN LEO A CASA

A s’Enroc hi ha tan sols una discoteca, El Cau, un antre sota terra que té al damunt una piràmide de vidre plena de llums de coloraines, un lloc on feia anys que no hi posava un peu. Durant els estius, cada nit s’omplia de turistes fins al matí, quan deixava de sonar una música eixordadora i insuportable. Em vaig posar una camisa i uns texans i vaig anar amb en Leo fins a El Cau.

En Leo va demanar un cubata i se’n va anar cap a la pista de ball, que estava plena a més no poder de noies sinuoses d’ulls lluminosos, més aviat adolescents, que tot un eixam de mascles indissimuladament àvids vigilaven de ben a prop. En Leo va esmunyir-se cap al centre de la pista i va començar a moure’s… i com ballava, déu meu: ho feia amb una desimboltura de professional, amb una facilitat d’actor que domina el cos i l’espai. Es movia divertit i absent i compassat —amb rigidesa d’autòmat, amb flexibilitat de borratxo, amb saltirons vincladissos—, al ritme de totes les melodies obria les cames i els braços i estirava el coll i remenava el cap i treia la pelvis i reia i es feia el centre d’atenció —era el més alt, els cabells li voleiaven sobre la cara humida— de tots els joves.

Me’l mirava amb un got a la mà. Anava bevent i pensava com era possible que en Leo fos allà —que ambdós fóssim allà—, sense la Gris, en aparença com si res no hagués passat aquell estiu, però jo me’n podia oblidar i divertir-me. Pensava que tot plegat era molt estrany, que volia tenir la Blanca a prop i provar fins i tot de ballar-hi, que m’hauria agradat ser capaç de deixar-me anar com en Leo cap a una altra dimensió d’oblit i alegria.

Però tot el que podia fer era seguir mirant-lo fer la ballaruga; vaig deixar passar una bona estona assegut a la barra, embadalit per com s’anava abraçant amb totes les ties que se li apropaven cada cop més desenfrenades; en va agafar una i se la va posar a sobre, fent que les cames d’ella li envoltessin la cintura alhora que ell seguia ballant amb tot el seu repertori de moviments inacabable.

—Ens coneixem, no? —vaig sentir una veu que em xisclava a l’orella.

Em vaig girar i vaig veure una dona grassa, morena, alta i vestida de negre; portava una bossa de mà sota el braç i sostenia un got amb una canyeta. Me la vaig mirar, obrint molt els ulls i una mica més borratxo del que em convenia.

—No. No sé qui ets! —vaig cridar, finalment.

Se’m va acostar, empentada per algú que volia fer-se lloc a la barra. Em vaig adonar que anava molt escotada; tenia uns pits grossos, tous i rosats.

—No? No te’n recordes de mi? —Somreia i xuclava la canyeta. Em va picar un ull amb murrieria, la punta de la llengua entre les dents.

Estava convençut que no l’havia vist mai fins aquella nit. Vaig fer que no amb el cap, i quan anava a dir alguna cosa em va tallar cridant-me:

—Soc la Llibertat. La Llibertat Truyols! Que no te’n recordes? Tu ets l’escriptor, eh?

—No és possible! Oh!

La Llibertat Truyols, la nena més maca de la nostra escola de Sant Tomàs, vint anys després, convertida en un embalum de carn blanca, vestida de negre, amb aquella cara de pa —però no era lletja—, els ulls bovins sota el serrell tallat tan dret. Tenia unes galtes grans i ufanoses que per culpa de l’alcohol sentia la necessitat de pessigar.

—Oh! Anem a fora! —vaig dir-li, agafant-li la mà, de sobte agosarat.

Vam sortir d’El Cau i vam anar a seure a la terrassa d’un pub, des d’on es veia tota la gentada que entrava i sortia a patolls de la discoteca. Ens vam mirar una bona estona abans de dir res, immersos en un núvol de difús entusiasme. Em vaig posar a riure.

—De què rius, tu, ara? —em va demanar, divertida, encreuant els braços sobre els pits.

—Feia vint anys que no ens vèiem. I ara et tinc aquí al davant i ni et reconeixia.

—Tu també has canviat força, bandarra.

—Doncs tu no. —I no li mentia; ara ho veia—. Tens la mateixa carona adorable.

—Em sobren cinquanta quilos, però em sento afalagada. Què hi fas, per aquí?

Ens vam passar unes quantes hores explicant-nos la vida. Li vaig dir que estava separat, que tenia un fill, que passava els estius a s’Enroc. Ella em va dir que havia estat a punt de casar-se dos cops, però que al final res no havia anat com se suposava. Vivia en un pis al port de Pollença amb dos gats i dos gossos, i treballava en una empresa de reserva d’allotjaments i de proveïments de serveis turístics: acomodació, trasllats, excursions. Intentava escoltar-la quan em parlava de la seva feina, com si hi estigués interessat sincerament, però no podia deixar de pensar que aquella donassa era la mateixa nena que ens tenia enamorats a mi i a en Leo quan teníem dotze anys, quan era preciosa i simpàtica i molt espavilada —i va ser la primera de la colla que va tenir pits—. I ara s’havia transformat en allò: un farcell de carn tova i xerraire, una fadrina insegura de trenta-quatre anys que no devia tenir qui s’atrevís a demanar-li per sortir; segons em va confessar, havia vingut sola fins a la discoteca a la recerca d’alguna aventureta que la distragués. Em va fer molta llàstima. Ni tan sols venia amb una amiga. Jo anava buidant més cerveses i l’escoltava a mitges, admirat de la manera en què quequejava i parlava tan sols d’ella mateixa sense gairebé interessar-se pel que li pogués explicar jo. Era narcisista, estava emocionalment confosa i se l’endevinava inestable. Una joia. Jo no li podia treure els ulls de la pitrera.

—Acompanya’m a la platja i et faig una bona mamada —em va dir després de buidar un últim combinat.

—Com? Què?

—Ha, ha, ha! T’has quedat de pedra, eh? —va tremolar de goig—. Hauries de veure la cara de ximplet que fas ara. Va, vinga, que es fa tard.

—T’acompanyo al cotxe.

I en aquell moment en Leo va sortir de la discoteca. Anava amb una noia sota el braç, agafada per les espatlles: era molt jove, bruna, duia un vestit blanc, tan ajustat que semblava nua. Li vaig xiular; amb la noia de la mà, va acostar-se a la taula.

—Hòstia! Ets en Verdera, tu? —va demanar la Llibertat, obrint molt la boca—. En Leo Verdera?

En Leo se la va mirar i es va posar a riure.

—Llibertat! —va dir, reconeixent-la de seguida—. Maria Llibertat Truyols Fontanet!

—Leo Verdera, el sabater! Mira, mira quines sabates que porto —va dir, alçant les cames i mostrant-li les Belper de taló alt que li estrenyien els peus grassos com cadellets de buldog.

El meu amic va estirar una cadira i va asseure’s després de fer-li dos petons; es va oblidar de la noia amb qui havia sortit d’El Cau. Va començar a parlar amb la Llibertat, i a riure de tota mena de foteses; se la mirava tan astorat com jo, fascinat per allò en què s’havia convertit aquella nena bufona. En Leo xerrotejava i somreia com un ximple; no semblava begut, feia broma i li explicava que ara feia d’actor, que havia passat l’estiu a casa meva, i que el que havia de fer ella era llençar les sabates abans que li destrossessin els peus. La noia amb qui havia sortit de la discoteca —era molt atractiva, es feia mirar— s’estava dreta vora la taula, i ben aviat es va cansar d’esperar que en Leo es decidís a deixar-nos:

—Andiamo? —li va demanar, irritada, clavant la mirada en el meu amic.

—Vai, vai, vai… —la va engegar en Leo, sense ni aixecar la vista de la fonda regatera de la Llibertat.

La nostra amiga enorme degué sentir-se adulada; va convidar en Leo a beure, i va començar a repetir-li les mateixes històries. En Leo semblava molt engrescat amb tot allò, li feia preguntes, li reia totes les gràcies; ben aviat van recordar altres companys de classe, què se n’havia fet d’aquell i d’aquell altre, de don Jeroni, el director mort, d’aquella professora odiosa i d’aquell professor tan simpàtic, i de com n’era d’horrible el menjar que ens servien al migdia en aquella escola infernal de la qual ella conservava, però, records preciosos. Només em faltava que es posessin a cantar l’himne.

Abans que s’atrevissin a fer-ho vaig decidir tornar a casa. Estava esgotat. Estava ebri, se’m tancaven els ulls. Eren gairebé les sis del matí. El sol no trigaria a treure el cap de sota l’aigua. Vaig dir a en Leo que partia cap a casa; ni ell ni la Llibertat semblaven disposats a deixar de desbarrar. Així que els vaig dir adeu —la Llibertat em va donar el seu número de mòbil—, i caminant fent esses pel passeig vora el mar, vaig arribar fins a casa.

Em vaig tirar sobre el llit amb la intenció de descansar un instant abans de treure’m la roba. Però em vaig quedar adormit. Va ser la meva mare qui em va despertar.

—Fill meu! —va cridar, des de la porta—. Desperta’t!

Em vaig alarmar; vaig saltar del llit com si s’estigués cremant tota la casa.

—Què passa…? Què? —vaig balbucejar, amb la boca pastosa i una mica de nàusees.

—Què fa, el teu amic, allà dalt? Per favor!

Vaig seguir la meva mare aguantant-me el front, fins al peu de l’escala de l’apartament.

—Què està passant, allà dalt, m’ho vols dir? —va dir-me ella, vestida amb un pijama blau.

Abans que jo pogués recuperar el senderi per entendre de què m’estava parlant, vaig haver d’aguantar-me a l’arrambador de l’escala.

—Què dius?

—Sembla que tota la casa s’esfondra! —va xisclar la meva mare, assenyalant al sostre—. Des del meu dormitori els sento! Això no pot ser!

Vaig pujar l’escala fins al replà d’enmig, i des d’allà ho vaig sentir; el mateix soroll ferotge i ronc, arravatat, múltiple: estrèpit humà de fornicació. En Leo bramulava i la noia xisclava, se li endevinava tot a pesar de la porta tancada: anava repetint «í, í, ííí!», mentre el meu amic perdia l’alè i el recuperava amb escarafalls. Vaig entrar fins al rebedor del pis i vaig estar escoltant una estona, més excitat que molest, més sorprès que dolgut per l’abús de confiança. Per sort, el tiet havia anat a treballar a pesar de ser diumenge —qui sap com s’ho hauria pres, tot això—; vaig tornar al peu de l’escala, on m’esperava la mare amb cara de qui acaba de veure que s’ha comès un crim esfereïdor.

—Bé —vaig dir-li, fregant-me els ulls desconcertats—. És el que sembla, sí. Està amb una dona. Al llit.

—Això no està bé! —va dir la mare obrint les mans davant de la cara, sufocant un crit—. Això mai! No sota el meu sostre! No t’ho he permès ni a tu, això, fill meu! Sort que la padrina és sorda, que si no… Avui mateix li dius al teu amic que se n’ha d’anar d’aquesta casa, entesos?

—No siguis exagerada! —vaig dir-li jo, aguantant-me la riallada—. No siguis antiga. Ja no estem en el temps de la padrina.

—No em facis la contrària. Què t’has cregut? M’has entès? Et dic que això no es pot consentir! Estem a ca meva. Quin jovent!

—Però què dius, ara, mumare? Però…?

I vam començar a discutir. Ella exposava les seves raons moralitzadores; jo provava de fer-li entendre que el meu amic no estava bé, i que allò que passava en aquell instant no feia més que demostrar-nos que per culpa del dolor de la pèrdua de la seva dona, i de la seva mare, en Leo ni sabia què es feia. Però la meva mare parlava cada cop més fort, em deia que tot allò no era el seu problema, que sota el seu sostre ella no havia de suportar «aquestes brutors», i que si tot això no acabava de seguida se sentia amb el dret d’irrompre dins l’habitació i «tirar-los baix del llit». Jo responia que tampoc calia exagerar, li recordava que quan jo estava amb la meva dona compartíem llit en aquella casa sense que ella hi mostrés tants escrúpols. Quan la mare em va voler respondre em vaig adonar que els ulls li havien quedat clavats a dalt de l’escala.

I la vaig veure: era la noia italiana del vestit blanc. Baixava amb les sabates a la mà, agafant-se a l’arrambador com si hagués de caure. Era molt jove, més del que m’havia semblat; ara, a plena llum, la podia veure millor: tenia els cabells mullats de suor a les temples i duia un vestit tan curt i tan ajustat que des d’on m’estava havia de fer esforços per no mirar entre les seves cames. Va baixar tan de pressa com va poder, crec que mentre visqui recordaré l’olor que desprenia —cony, narcisos i algues— quan va passar entre la mare i jo. Vam quedar embadalits, confosos com si haguéssim vist una actriu de cinema. La noia va murmurar «Scusi» i va dirigir-se a la porta amb la mateixa naturalitat amb què hauria sortit d’una botiga.

—Ja està —li vaig dir a la mare, encara torbat—. Ja està… Ara en Leo dormirà fins al capvespre. Deixa que me’n torni al llit.

Però encara no havia acabat de dir-ho que allà dalt hi va aparèixer una altra dona.

—I això… això què és? —va dir la meva mare, esglaiada.

Era la Llibertat, també disposada a sortir de casa. Portava el vestit negre, arregussat per no trepitjar-se la vora, les sabates ben posades als peus rodons, la bossa sota el braç enorme; havia tingut temps de pentinar-se, els cabells li queien a banda i banda de la cara amb una distinció còmicament inadequada: fins i tot semblava que s’havia retocat els llavis. Va descendir l’escala amb quatre saltirons alegres i indissimuladament feixucs. Quan va ser al costat meu i de la meva mare, va somriure amb els ulls una mica nebulosos i va dir amb tota la naturalitat del món:

—Bon dia. Teniu una casa molt ben arreglada, aquí baix. M’encanta. Seria demanar massa un cafè amb llet?

La meva mare va esbufegar amb ràbia; mossegant-se la llengua va anar a amagar-se a la seva habitació. Jo em vaig mirar la Llibertat sense saber ben bé què li havia de dir. Em sentia el cap molt pesat, a punt de rebentar-me. Va dir ella:

—T’he tirat els trastos tota la nit, guapo. Ara no em muntis una escena de gelosia.

Aquella tarda vaig parlar amb en Leo i li vaig dir quatre coses ben clares: l’orgia que havia muntat, a casa meva la consideraven inacceptable; se n’havia d’anar. Érem a la seva habitació. Ell s’estava estirat al llit en calçotets, el coixí doblegat sota la nuca, la finestra oberta; l’aire tebi i net entrava a dojo. Sobre la tauleta de nit hi tenia el seu quadern de notes i un bolígraf blau de propaganda de cervesa; em vaig demanar si ja hi havia apuntat el nom de les dues mosses. Em mirava amb son, amb una mescla d’estupor i ironia que em va fer enrabiar.

—No sabia que la teva mare fos tan primmirada —em va dir.

—I jo tampoc sabia que fossis tan pocavergonya, amic meu. Encara no fa un mes que et vas casar! Per què fas tantes ximpleries, Leo? Per què ets així?

Es va posar a riure, nerviosament, amb una rialla iracunda. Va estirar el coll i la barbeta li va apuntar fugaçment al sostre. Amb una mà s’anava acariciant els pectorals i el ventre musculat, ara també morè després dels matins a la platja. Es va asseure al llit i va mirar a terra; va callar un instant abans de dir amb veu ronca:

—Tu i jo sabem que no tornaré a veure la Gris.

No vaig saber què li havia de dir.

—Per què dius això, Leo? Per què?

I per primer cop el vaig veure plorar. Els cabells sobre la cara, el cap enfonsat entre les espatlles tan dretes: el sentia somicar, xuclar pel nas aparatosament, es fregava els ulls com si volgués estroncar el doll de llàgrimes i només fos capaç de fer-lo més humiliant; es notava que sobretot se sentia avergonyit, sol, desorientat i estúpid. Tot el que havia passat el superava. Em vaig asseure vora d’ell, a l’espona del llit.

—Tot anirà bé —li vaig dir, empès per la força del tòpic més idiota de tots—. La Griselda tornarà.

En Leo es va aixecar del llit i em va donar l’esquena, tot recolzant les mans amb força sobre el marc de la finestra. El vaig sentir plorar una bona estona. Em vaig adonar que volia estar sol. Aquella nit ja no la va passar a casa.

18

En Leo, un matí, havia convençut el tiet que el portés a veure el seu pare. I el tiet hi havia accedit; el va esperar dins el cotxe mentre el meu amic parlava amb n’Higini, allà a la seva finca dels afores d’Inca. Del que havia passat a la trobada el tiet no en sabia res, només que en Leo n’havia sortit enrabiat i molt trist i «amb ganes d’apallissar algú». El tiet havia tornat a veure n’Higini Verdera.

—Vaig abraçar el seu fill davant seu —em va dir el tiet—, allà enfront de la casa gran, mentre ell s’ho mirava fingint indiferència des del portal. En Leo no volia quedar-se allà. Preferia venir amb mi, amb nosaltres.

—No et va explicar de què van parlar?

—No, no m’ho va voler dir.

—Per què no hi vas insistir?

—Què volies que fes, nebot? Quan vam arribar al magatzem, en Leo va començar a clavar puntades de peu a un pneumàtic. Després em va demanar permís per anar-se’n a repartir bidons. No el vaig tornar a veure fins al vespre.

Aquells dies sense en Leo, a finals d’agost, també vaig poder parlar amb el meu germà petit, més enllà de les visites rutinàries que ens havia dedicat els caps de setmana. Fins i tot durant l’estiu estava molt ocupat, tal com no deixava de repetir-me; els jutjats estaven tancats, però a ell això no l’afectava perquè intervenia en d’altres assumptes: contractes de tota mena, mediacions difícils, taxacions polèmiques i negociacions, requeriments o fins i tot cartes a morosos, la redacció de la paperassa per a la qual sovint m’havia ofert un lloc al seu despatx, com si sabés que necessitava els diners que podria pagar-me. Per res del món m’hauria posat a fer feina per al meu germà, i molt menys a redactar les seves demandes, o a emplenar els models dels contractes que li demanaven els clients. Entorn seu es creava un camp elèctric de promptitud, energia i diligència que llavors em posava més nerviós que mai. El mes d’agost havia estat per a mi totalment improductiu —tret d’un parell d’articles breus i insulsos per a la premsa de Barcelona—, totes les preocupacions que m’engavanyaven no em deixaven escriure res de res. Hauria pogut seguir corregint i transcrivint els quaderns de la Dora, algunes pàgines dels quals tenia escanejades a la memòria de l’ordinador, però no havia fet res més que perdre el temps davant de la pantalla del portàtil. Mirava una vegada i una altra les fotografies que jo i la Gris havíem desat al disc dur virtual, sense decidir-me a escriure ni una línia.

—Què et passa, germà? Et veig desmillorat —va dir-me el menut passant-se els dits per la barba.

Havíem sortit a fer un tomb després de sopar; el meu germà, al contrari del que em passa a mi, és incapaç d’estar-se quiet sense fer res, assegut en una cadira i mirant simplement el mar, sentint passar el vent.

—No, res… —vaig dir sense ganes de deixar-li veure ni una gota de les meves inquietuds.

—Ja m’ha explicat la mare el que va fer en Lleonard Verdera… Quina barra! I quina enveja, al mateix temps!

El meu germà havia tingut algunes nòvies, però cap relació no li havia durat més de mig any; era, amb elles, massa reconcentrat i hermètic a pesar dels seus entusiasmes, que se centraven sempre en assumptes nimis. El meu germà era un d’aquells homes que tot el que voldrien d’una dona és que els fes de comparsa i d’assistenta.

—En Leo… —vaig dir dèbilment; provava de disculpar-lo sense gens de traça—, en Leo ho ha passat fatal, aquest estiu.

—Sí, ja m’ho imagino —va dir, amb sarcasme.

—T’ho ha explicat la mare, doncs?

—Ha, ha! Home, a tot Mallorca no es parla de res més!

—Com?

—Sí. No devies pensar-te que una cosa com aquesta podia mantenir-se en secret, oi?

Em va explicar que corria la brama que la núvia havia deixat en Leo la nit de noces, i que ho havia fet per anar-se’n amb el germà del nuvi. Al meu germà l’hi havia explicat un dels seus clients, que havia assistit a les noces en qualitat d’amic de n’Higini, encara que li havia arribat la mateixa versió de la història per boca del director de l’hotel on s’havien celebrat les noces. La Griselda no havia desaparegut aquella nit empassada per les marees, doncs: simplement havia deixat en Leo per anar-se’n amb n’Isaac.

—És un assumpte clàssic —va dir ell—. La núvia s’escapa després de les noces amb un pretendent anterior… No hi havia un cas d’en Sherlock Holmes en què passava una cosa com aquesta?

—Això no té cap sentit. Bah. Un altre dels teus sopars de duro… —vaig dir jo, empipat, parant-me enmig del passeig.

—Idò, és el que s’explica —va reblar ell amb humor—. Hi ha qui diu que els va veure partir junts, aquella nit… Holmes i l’aventura del nuvi noble. No te’n recordes? Un drama rural. He!

—No diguis collonades.

—Les dones deixen els marits. No et va deixar a tu, la teva dona?

—Calla!

—Mallorca és una novel·la…

Segons les xerrameques, la Griselda s’hauria fugat amb n’Isaac; era la manera més dolorosa que se li havia acudit de plantar en Leo, a qui odiava perquè li era infidel —i continuava sent drogoaddicte tot i les falses promeses de deixar-ho—. De n’Isaac se n’hauria enamorat unes setmanes abans de les noces, i junts haurien decidit que aquesta era la millor manera tant de ridiculitzar i d’emmerdar en Leo —fent-lo fins i tot sospitós d’assassinat; ambdós el detestaven— com d’estar plegats, encara que fos d’amagat una llarga temporada.

N’Isaac i la Gris, simplement, haurien fugit de Mallorca amb el iot dels Verdera.

—Els Verdera tenen un iot? —vaig demanar-li al meu germà.

—No ho sabies? I un veler! I em sembla que fins i tot un avió privat. Com és que no ho saps?

—Jo només parlo amb en Leo… —li vaig mentir, desitjós de saber què opinava la Blanca de tota aquesta història.

—Ja veuràs com al final se sabrà tot —va dir ell, accelerant el pas—. La núvia tornarà quan s’hagi cansat de fer sofrir el teu amic. De segur que ara s’està bronzejant a les illes gregues.

Aquella història em va tenir dos dies sense dormir. La Blanca no era a Mallorca per raons de feina, i jo havia de parlar amb ella personalment sobre tot el galimaties. Van ser uns dies espantosos —la calor no remetia a pesar del setembre—: no només em sentia ridícul per haver-me posat tan tràgic davant del que podia ser tan sols un assumpte de banyes —em costava de creure, però… no havia deixat el marit durant la nit de noces l’escriptora Katherine Mansfield?—, o potser es tractava d’una tortuosa venjança entre amants ressentits.

A més, el clima a casa meva va fer-se irrespirable.

La meva padrina de sobte ja no només perdia el cap i s’enfonsava en altres èpoques de la seva vida, sinó que cada dia plorava més, es posava a bramar invocant els morts, i el que m’entristia més era que cridava la seva mare —«mumareta, mumareta!»—, i eren inútils tots els intents que fèiem la mare i jo per provar de treure-la de l’abatiment. L’única cosa que ens servia per calmar-la eren unes gotes d’Haloperidol, un antipsicòtic que li dissolíem dins un tassó amb suc de taronja. Això la deixava més tranquil·la. Un dia em va dir:

—Te veig cloc-piu… I el jovenot que corria per aquí, on és?

—Se n’ha tornat a ca seva —li vaig dir jo, encuriosit.

—Ah…, en duu més de fetes que un gall negre, aquell al·lot. I m’ha mort les vaumes.

—Però si estan florides i tendres! —li vaig respondre jo tornant del pati després de fer un cop d’ull als cossiols.

—M’ha mort les vaumes, et dic! —va sentenciar, enfadant-se.

I devia tenir raó. L’endemà totes les flors estaven pansides.

19

No vaig trigar gaire més a partir de Mallorca. Per primera vegada no vaig anar a directament a Barcelona sinó a Madrid, on la Blanca m’esperava per passar, en principi, uns dies amb ella. Allò va ser com una treva: em volia treure en Leo i la Griselda del cap, a pesar que la Blanca va voler saber tots els detalls de l’estada d’en Leo a casa nostra. Jo l’hi vaig explicar gairebé tot, malgrat que vaig ometre l’escena que havia motivat que la mare el fes fora. Tampoc no li vaig dir que havia llegit (mig llegit) el seu dietari; hi pensava sovint, en tot allò que el meu amic havia apuntat de sa mare.

El que volia sobretot era veure-la a ella, seguir coneixent-la —fer-li l’amor, fer-li l’amor, fer-li l’amor—, esbrinar el sentit de tot allò que ens havia unit fins llavors, i tal vegada aclarir si la nostra història junts tenia futur. La veritat és que estava convençut que ben aviat, quan em conegués a fons, la Blanca es cansaria de mi, tal com havia fet abans la meva ex. La Blanca era una dona més madura, entenimentada, rica i realista que jo, que semblava que encara havia de decidir quina mena de vida havia de viure.

Allà a Madrid, en aquell pis luxós del barri de la Castellana, al districte de Salamanca, m’hi sentia com perdut. No dominava la ciutat, i pocs dies després em vaig adonar de per què. No hi havia mar, allà; tant a Barcelona com a Mallorca jo m’orientava amb relació al mar. I aquella ciutat era tota incomprensible, un atabalament d’edificis i avingudes i línies de metro posats de qualsevol manera, una ciutat gegantina, atrafegada, aliena i sense cor, una gran solitud que em deixava en un estat mental insular, en el punt més selecte de la qual m’estava jo, gairebé tot el dia sol en un pis que tenia tantes comoditats i al·licients (televisió i música a la carta, una bona biblioteca —amb un petit Sorolla, un Miró, unes litografies de Warhol, gravats marejadors de Vasarely i Frank Stella—, una gelera ben proveïda de menjar macrobiòtic i una piscina coberta a l’àtic i un gimnàs), que no hauria ni hagut de sortir de casa si no m’hi hagués obligat la feina que em vaig inventar: anar a museus, exposicions i conferències per escriure cròniques culturals per als diaris de Barcelona.

La Blanca treballava tot el dia. Dormia poc, a penes sis hores, i només de llevar-se pujava al gimnàs a fer cames i glutis en una bicicleta estàtica i en una màquina que li feia reproduir els moviments d’una patinadora. Després es dutxava, esmorzava cereals i soja i fruites i formatge fresc, i se n’anava a l’oficina —perfectament mudada i sexi—. Vestida d’Adolfo, o d’Armani, Beene, Blass, Cassini, Dior, Versace, Saint Laurent o Ungaro, acudia a reunions amb dissenyadors i publicitaris, comercials i fotògrafs, i molt sovint no la veia fins després de l’hora de sopar, quan tornava tan fresca i decidida com se n’havia anat, amb el temps just de menjar alguna cosa i fer-me l’amor abans de posar-se a dormir.

Li vaig demanar si la història que m’havia explicat el meu germà tenia cap fonament:

—Com? —va contenir una rialla avorrida—. Que la Griselda està amb el meu germà, que s’escaparen junts? Això és el que expliquen? Quina xorrada! Però quina història més absurda!

—De veritat teniu un iot? Diuen que…

—No siguis xerrameca, tu també. Això que expliques no té ni cap ni peus. Val més que tornis al llit!

Per a mi allò era terriblement còmode i alhora enutjós: em sentia tancat dins aquella ciutat, cada dia més dependent d’una dona fabulosa, de qui m’estava enamorant fins al moll de l’os. La necessitava; no m’havia sentit mai tan sol, quan estava sense ella. Era la meva amant —i quina amant!—, però també la meva amiga, la persona a qui confiava els meus projectes, desencisos i preocupacions. En ella hi havia, però, una cosa que no m’agradava (i què hi feia, amb mi?): em continuava insistint que treballés per a ells, que deixés de fer feina de periodista i comencés a escriure anuncis per a Belper.

—Podries acompanyar-me demà a l’oficina… —em deia, moltes nits, com qui deixa caure un comentari qualsevol.

—Demà he d’anar al Museu Reina Sofia i a la tarda hauria d’escriure un article —li deia jo, excusant-me.

—Però m’agradaria que supervisessis uns textos que s’han de posar a la web per acompanyar els nous models.

—Com vulguis…

I l’endemà al matí em trobava, a la taula de l’habitació on escrivia, una carpeta amb fotografies de sabates i un escrit que deia —en castellà—: «Model: Bloom. Marcat caràcter esportiu, Bloom combina sofisticació i funcionalitat. Va més enllà del calçat dinàmic per oferir-te elegància i un caràcter relaxat gràcies a la sola de goma dentada i a una innovadora mescla de materials que…». Em llegia una vegada i una altra aquelles frases espantoses, i si hagués sabut de quina manera podia ajudar la Blanca en allò ho hauria fet, encara que tot el que se m’acudia era banal i gairebé superflu —qui dimonis llegiria allò?—: treia un verb, canviava un adjectiu, suprimia un tòpic. Petits retocs fruit més de les ganes de quedar bé davant d’ella que no pas de cap voluntat d’intervenir-hi amb encert. La Blanca aplaudia cada una de les millores.

—Molt bé! —em deia, entusiasmada—. És perfecte!

—De veres? —li preguntava jo, poc o molt estranyat.

—Sona millor, oi tant! Fantàstic! Oh.

M’explicava com agraïen cada un dels canvis a l’oficina; de seguida eren transcrits i ben aviat sortirien als catàlegs i a les webs. Els caps de setmana hauríem pogut passar més temps junts, però jo havia d’agafar l’AVE i tornar a Barcelona per fer-me càrrec del meu fill, a qui m’emportava al meu apartament de la platja fins al diumenge a última hora de la tarda.

No sabia res d’en Leo des de l’agost; ajornava tant com podia l’obligació de tornar-me a posar a treballar en el llibre de sa mare, feina per a la qual necessitava que ell em donés accés a la resta de quaderns japonesos. I sí, continuàvem sense saber res de la Gris…; confesso que m’oblidava d’ella durant dies sencers perquè allà a Madrid, a més de ser aproximadament feliç, no hi havia cap detall que m’hi remetés. Només vaig parlar de la Gris amb la Miranda.

La filla de la Blanca passava tan sols alguns dies entre setmana a casa de sa mare. La Blanca i el seu exmarit, el propietari d’una horrorosa cadena de pizzeries, havien convingut aquell règim de custòdia després del divorci, i la nena, ara ja una adolescent, semblava que s’hi avenia, a pesar de veure més aviat poc els dos progenitors, ambdós molt ocupats, com vaig endevinar només de passar unes quantes tardes, sol a casa, amb ella.

La Miranda era una noia d’una bellesa freda i enlluernadora, rossa de cabells voluminosos, alta i molt prima, una reproducció —amb les cames més llargues— del que havia estat la seva mare quan jo l’havia vist per primer cop. Semblava tímida i era un pèl llunàtica, potser com totes les adolescents (jo n’havia tractat unes quantes a les meves classes de repàs, un diluvi d’hormones). Tendia habitualment al retraïment i al silenci, mastegava xiclet, mirava el mòbil i xatejava amb amigues com si li anés la vida; es passava llargues estones callada, i tafanejava per la finestra a la plaça del Marqués de Salamanca mentre s’acariciava els cabells, pensant qui sap què amb un posat de damisel·la que em tenia intrigat.

Era molt intel·ligent, com sa mare, però d’una forma gairebé amenaçadora; treia bones notes a penes sense estudiar. No la vaig veure mai amb un llibre de text, només amb novel·les per a adolescents i amb una edició en anglès —que era de la Blanca— d’una novel·la eròtica que llavors feia forrolla. Anava a un institut privat de Chamartín, que l’obligava a portar uniforme —faldilles prisades amb vol i camises blanques sota jaquetes de fil: sabates Belper negres, de punta rodona i sivella—, i a mi m’agradava la seva companyia a pesar que ella mostrava poc o gens interès per mi.

Sovint m’evitava tancant-se a la seva habitació només d’entrar a casa, o pujava de seguida a la piscina; una reticència subtilment antipàtica però sempre educada davant de qui era la inevitable parella de la seva mare. M’era molt difícil animar-la a parlar, tot i que jo ho intentava inventant-me tota mena d’excuses perquè m’expliqués com li anava tot, què volia estudiar en el futur, els seus hàbits, gustos i manies.

Una tarda, cansat del menjar que hi havia en aquella casa o d’alimentar-me d’entrepans de cafeteria, vaig començar a cuinar. Vaig comprar pebrots i carn de porc i col i ous i farina, tot allò que en aquella casa estava prohibit perquè la Blanca seguia un règim que marginava els «cinc verins blancs», que havien estat la base de la meva alimentació —i de la meva família, i segur que també la dels Verdera— des de sempre. Allí no es menjava res que portés llet, arròs, farina, sucre o sal, un absurd fetitxisme pels nutrients suposadaments «sans» que al principi m’havia fet gràcia, però que dues setmanes després ja em començava a avorrir.

Necessitava un bon àpat «a la mallorquina»; vaig començar a torrar pebrots vermells al forn, a pastar farina per fer una bona coca, i a fregir llom de porc per fer farcells de col amb botifarró negre i salsa de tomàquet amb bocins de cansalada viada. Quan la Miranda va arribar de l’institut, tota la casa feia una olor picant i càlida. Pel fil musical hi havia posat un vell disc dels Sonic Youth, que no havia tornat a escoltar des dels anys noranta amb en Leo.

Estava pastant quan la filla de la Blanca va entrar a casa i em va trobar a la cuina, fent pressió amb les mans a una bona massa d’aigua i farina i llevat sobre el marbre negre de l’illa central de la cuina. Em va mirar astorada, gairebé com si m’hagués sorprès masturbant-me.

—Què fas? —em va preguntar, deixant caure la motxilla a terra.

Vaig veure que s’asseia a un dels tamborets alts; després de servir-se un got d’aigua va continuar mirant, els ulls fits en la massa encara enganxifosa. Vaig seguir pastant; se’m va acudir de dir-li:

—Què, vols provar de fer-ho tu?

—Hum… —Es mirava la massa com si l’hagués de mossegar.

—Ja veus que és ben fàcil.

Minuts després va decidir arromangar-se després de recollir-se els cabells en una cua.

—Només has de fer així, amb força, deixant que vagi absorbint la farina que encara hi ha sobre el marbre, fins que ja no t’embruti gens els dits.

Va clavar les mans a la pasta i va començar a fer-la anar i venir, tot giravoltant-la, colpejant-la, arrodonint-la i tornant-la a estirar al mateix temps que jo m’ho mirava i li anava dient, i no li mentia, que ho estava fent de meravella.

—És divertit… —va dir per fi, i em va mirar amb un somriure de nena.

—Segueix una estona més.

—I ara què? —va dir després; mimava la seva obra amb les puntes dels dits.

—Ara la deixarem estovar una estona, perquè el llevat la faci pujar.

Vam col·locar la massa dins un bol i la vam tapar amb un tovalló. Em vaig servir una copa de vi.

—Quan hagi pujat la massa l’escamparem sobre la safata del forn i…

—Per què fas tot això? —em va tallar, agafant-me la copa d’entre els dits.

—El què? La coca? Perquè m’agrada cuinar i…

—No, no parlo de la coca. —I va beure un bon glop de vi. No sabia fins a quin punt em corresponia a mi vigilar si s’emborratxava—. Parlo de tu i de la mare. Per què?

—No t’has enamorat mai, tu?

—No —va dir amb seguretat—. A més, tu ets molt més jove que la mare… Quants anys tens?

—Al desembre en faré trenta-sis.

—La mare en farà quaranta-un ben aviat.

—I què?

—És com si jo sortís amb un nen de dotze!

—No és el mateix.

—Per què?

—Quan tinguis la nostra edat ho entendràs.

—Què vols que entengui?

Vam estar parlant una bona estona. La pasta es va inflar i la vam poder ajustar a la llauna; ho vam cobrir tot de pebrot torrat, que havia deixat remullar amb abundant oli d’oliva, all i julivert picats. La Miranda m’ajudava de gust, i a poc a poc s’anava obrint, va explicar què en pensava, de les relacions entre homes i dones.

—Però estimes la meva mare, tu? —em va demanar, servint-se més vi.

Les seves idees sobre això eren puerils; pensava que les històries d’amor havien de ser tempestuoses i exaltades, plenes d’ultimàtums, de petons interminables i gestos excessius. L’amor, per a ella, era una cosa temible, que causava sofriment. En el fons —ho vaig entendre de seguida—, m’estava dient que allò que hi havia entre la seva mare i jo no era amor vertader, perquè de fet no vivíem junts, passàvem molts dies separats i cap dels dos semblava disposat a deixar la vida que portava per conviure a la mateixa ciutat amb l’altre.

—Es nota massa que no t’estima —va dir, amb posat d’experta—. No sé com no ho veus!

La Blanca semblava dedicar-me més temps a mi que a la seva pròpia filla, cosa que vaig endevinar que per a la Miranda era un motiu de recança. La noia m’explicava que la seva mare viatjava molt, massa, sempre per culpa de la feina, i que ella havia de passar setmanes senceres tan sols en companyia del seu pare, la parella del qual —una noia més jove, cordovesa i aspirant a model— odiava profundament.

—És insuportable —em va dir, mirant com es coïa la coca dins el forn—, i té els pits operats. Quina porca!

Era divertit sentir-la parlar així. Jo volia fer-li entendre que en la vida adulta tot és més ambivalent del que sembla, més relaxat i irònic, tot és ple de provisionalitats i de mentides basades més en la covardia o l’avorriment que en la mala fe o en la malícia, i tot enmig d’un teixit execrable de compromisos.

A més, sabia del cert que la seva mare se l’estimava molt, i que ben aviat començaria a dedicar menys temps a l’empresa, com m’havia dit a mi que faria, quan rematés amb èxit una més de les seves maniobres d’expansió.

—Abans et deixarà a tu que l’empresa! —va riure.

—Doncs ho hauré d’acceptar —vaig dir jo, traient la safata del forn—. Jo no penso demanar-li que deixi de fer el que li agrada.

I així vam seguir parlant, fins que va sorgir la Griselda.

—Ella sí que estimava en Leo! —va dir-me—. Allò sí que era amor!

I probablement tenia raó. La Griselda estimava en Leo amb alguna cosa semblant a una devoció candorosa, al contrari que el meu amic, que l’havia enganyat.

—En Leo no se la mereix —va dir, mossegant un tros de coca—. Per això ella va marxar… Se’n va adonar per fi que ell no l’estimava com cal.

—Això és el que et penses, doncs? Que la Griselda va deixar en Leo aquella nit perquè es va adonar que no l’estimava de veres?

—Sí. N’estic segura.

La Miranda n’estava molt, de la Griselda; les dues noies s’havien fet molt amigues durant les setmanes prèvies a les noces, havien passat molt de temps juntes preparant la cerimònia —la Miranda portava a l’agenda dues fotos d’ella i la núvia—: havien embolicat a quatre mans els regals per als convidats, assajat el maquillatge i els vestits durant dies, i parlat hores i hores de la feina de la Gris, cosa que havia motivat la Miranda a buscar informació sobre què fan els figurinistes.

—Em va obrir els ulls sobre el que vull estudiar, saps? —va dir-me—. Aquí a la Universitat Politècnica hi ha un grau universitari en disseny de moda. Només em queda aquest any i el següent en aquest institut espantós. Després ja seré major d’edat i podré decidir per mi mateixa què vull fer amb la meva vida.

Sota l’aparent innocència hi havia una doneta decidida, amb les idees mitjanament clares: era tan obstinada com la seva mare —totes dues, amb això, eren indestructiblement mallorquines—, i tenia el mateix punt d’orgull a la defensiva, que la portava a sentir-se ofesa si algú s’atrevia a qüestionar les seves decisions. Jo me la mirava amb curiositat, però en mi hi degué detectar massa ironia o distància —perquè de sobte jo pensava en la Gris.

Va interpretar que no m’havia acabat de convèncer.

—Creus que és una mala idea, eh?

—No, no… —vaig corregir-la, omplint la copa de nou—. Penso que has d’estudiar el que t’agradi més! Jo vaig estudiar filosofia, sense que m’agradés, i dret, que m’agradava menys encara. Vull dir que si has descobert el que vols ser, t’hi has de consagrar.

—Per què et dediques a escriure, tu?

—Suposo que ja no sé fer res més…

—Saps cuinar…

—Però això no em fa feliç. Escriure és una manera de saber coses… És allò que, em sembla, la vida em demana. L’escriptura em crida; bé, em cridava… Però sé que em tornarà a trucar, com un amic…, com un vell enemic. A més, tot el que he provat de fer que no fos escriure no m’ha donat pau. No m’ha fet sentir ni útil ni satisfet. Només la literatura, que fet i fet és una cosa estrambòtica, em fa entendre què vol el món de mi. És una condemna, una mania o una addicció, una part del meu metabolisme.

—Hauries pogut estudiar alguna cosa que t’ajudés a ser escriptor.

—No existeix, això. Seria una mena d’antropologia de l’invisible…

—Ets una mica pedant.

—Feia temps que no m’ho deien amb tanta gràcia. T’agrada la coca?

—Quina coca…? —va demanar, jugant amb el doble sentit.

—Aquesta coca —vaig riure jo.

—No està malament… —va dir amollant-se els cabells. I tot tallant-se’n un altre bocí va anar a asseure’s davant del televisor, on va començar a veure episodi rere episodi de 2 Broke Girls en anglès, òbviament sense subtítols. Jo vaig continuar cuinant fins que va arribar sa mare.

Va tornar la Blanca i es va riure de mi. Va menjussar tan sols una mica de tot aquell festí de calories —va sopar una crema d’api— i se’n va anar de seguida a la piscina.

A partir de llavors, la meva relació amb la Miranda va canviar. Parlàvem més cada dia que ella venia a casa, i fins i tot una vegada la vaig portar amb mi a un museu, a la llibreria del qual li vaig comprar un exemplar d’El banquet de Plató. Se’l va llegir molt de gust, i veient que li interessaven els clàssics del pensament amorós i les novel·les i la poesia d’aquesta temàtica, vaig començar a regalar-li llibres: Romeu i Julieta, La noia dels ulls d’or, Seny i sentiment, Madame Bovary, El gran Gatsby, L’amant de Lady Chatterley… Obres que la noia devorava sovint en pocs dies, i de les quals després em parlava amb un apassionament i una seguretat —bufava per un costat de la boca, s’enretirava els cabells de la cara amb vivor— que m’impressionaven, per bé que gairebé sempre estava en desacord amb les seves conclusions. De tot en feia lectures desesperades, interpretava els personatges i les seves decisions a la seva manera —adolescent, exaltada i fosca—, tergiversant-los per fer-los coincidir amb les seves idees prèvies.

Allò em divertia tant com em preocupava; no era diferent de les interpretacions (feministes, marxistes, lacanianes, estructuralistes, omnihistòriques…) que m’havien fet empassar a la universitat. Tothom feia dir a les novel·les allò que els interessava, sempre amb un afany final de menyspreu. També ho havien fet els crítics literaris amb els meus llibres quan s’hi havien apropat, amb perfecta estupidesa. La narrativa porta a pensar tota mena de coses estranyes. Què hi farem. Procurava no dur-li gaire la contrària.

Però amb això no en tenia prou, ella.

Una tarda, mentre jo mirava un episodi de The Sopranos, va entrar per la porta. Es va aturar vora el sofà, em va somriure i de seguida se’n va anar cap a la seva habitació. En va sortir al cap de mitja hora. S’havia dutxat i s’havia posat el pijama; duia els cabells mullats, anava descalça. Es va allargar al sofà, a la meva esquerra, jo m’estava assegut, mirant la pantalla amb esgotament, sentint-me ridícul per moments davant de la fascinació que em produïa la sèrie. Vaig sentir com recolzava la planta d’un peu a la meva cuixa. Em vaig mirar el peu amb deteniment.

Era un peu llarg, ossut, jove i d’ungles ben cuidades. El vaig colpejar suaument amb la mà, sobre l’empenya, i vaig deixar la mà allà sense donar-hi importància. Ara la Miranda també tenia l’esguard fix a la pantalla, i ni semblava notar el meu contacte. Així van transcórrer uns quants minuts. Quan me’n vaig voler adonar, la noia s’havia estirat totalment sobre el sofà, amb el cap sobre el seient, i ja amb els dos peus sobre la meva cama. Va acabar l’episodi i en vaig posar un altre.

Encara no havien passat deu minuts quan, amb les puntes dels dits dels peus, va provar d’acariciar-me entre les cames, ben a sobre de la bragueta.

—Què… què fas? —vaig balbucejar.

No va dir res. Em va mirar com si anés drogada: els ulls boirosos, incomprensibles, un floc de cabells humits dins la boca, les barres serrades. Vaig agafar-li els peus i els hi vaig empentar cap a terra. Poc després, ella els tornava a col·locar sobre el sofà, i ben aviat me’ls posava a sobre de nou. Me la vaig mirar de mal humor. Em vaig aixecar del sofà i me’n vaig anar a llegir.

Uns dies després ho va tornar a fer. Va començar a desfilar per davant de la meva habitació, mentre jo escrivia, embolicada tan sols amb una tovallola. Van ser tres cops, i al quart se la va obrir, si bé no davant meu; va passar de perfil, aguantava la tovallola desplegada, mig lligada encara a l’esquena, sostinguda per les aixelles. Vaig aixecar-me tot d’una a tancar la porta.

El següent que va fer va ser encara més escabrós. Una tarda vaig tornar del carrer; la casa semblava buida. Em vaig canviar de roba i vaig començar a llegir una revista d’art. Potser mitja hora després vaig sentir necessitat d’anar al lavabo, i vaig entrar al nostre dormitori; sempre feia servir aquell vàter dels tres que hi havia a la casa, era exclusiu de la Blanca i meu. El lavabo estava a les fosques, i hi vaig entrar distret, amb la revista sota el braç, després de prémer l’interruptor. I allà va aparèixer ella: nua, asseguda sobre el marbre de la pica de mans. Va ser com una fulguració, un encegament de blanc i d’or i rosa, no sé ben bé què vaig veure; em vaig fer enrere de seguida i vaig apagar altre cop el llum.

—Però es pot saber què fas? —vaig cridar, des del dormitori.

—Jo? Per què entres aquí quan m’estic despullant? —va preguntar amb sorna—. Vols que ho expliqui a la mare?

Volia temptar-me: potser tenia ganes d’experimentar amb algú com jo —i de deixar de ser verge?—, o volia ferir o superar venjativament la seva mare tot prenent-li l’amant; o complir alguna fantasia literària. Però —ho sé, ho sé— el que més devia motivar-la era el desig de fer-me ensopegar, de provocar-me perquè la toqués o li deixés mamar-me-la, o l’hi encastés entre les cames tendres; segur que ho hauria anat a explicar de seguida a la seva mare després de sentir-se poderosa i adulta.

La Miranda no m’atreia —amb la seva mare em bastava de sobres; en la Blanca hi havia més passió sexual que en mi: follàvem més del que a mi em calia per mantenir l’ordre—, i en la meva manca de predisposició a tocar aquella nena no hi havia res de moral ni de virtuós —soc com qualsevol altre—; ben de gust hauria clavat dues bufetades a aquella cara tan dolça. Vaig decidir anar-me’n aquella mateixa nit a Barcelona. Amb l’últim tren.

20

Feia unes setmanes que donava allargues a l’editora. La Bàrbara volia seguir llegint les memòries de la Dora Bonnín; el primer terç del llibre l’havia «entusiasmat», però a mi no em venia gens de gust fer la feina sense la Griselda. Necessitava els diners, almenys si no volia tornar-me definitivament dependent de la Blanca, de qui no havia volgut ni un euro; ella volia pagar-me per les correccions dels textos que acompanyarien els nous models de sabates.

Tot el que vaig acceptar va ser un rellotge; em va regalar un preciós rellotge suís, automàtic, un cronògraf Cartier d’acer amb corretja de cautxú, el preu del qual no em vaig atrevir a buscar per no sentir-me en deute per a tota la vida. No sabia anar pel carrer amb aquell enorme estri al canell —i si me’l robaven al metro?, i si el perdia?—, així que gairebé només me’l posava per estar per casa (i sempre, per indicacions seves, per fer-li l’amor). Recordava un conte de Cortázar: em semblava que jo era el regal que li havien fet a aquell rellotge fabulós.

Havia de tornar a veure en Leo, doncs, almenys perquè em donés accés a l’arxiu de sa mare. Vaig estar tres dies trucant-li, esperava que em tornés les cridades; finalment ho va fer.

Em va rebre a mitja tarda. I se’l veia tranquil, molt més serè del que s’havia mostrat a casa meva durant el passat mes d’agost. S’havia deixat bigoti, portava uns pantalons de color verd pistatxo i anava descalç.

Em va dir que havia trobat una feina:

—Monòlegs… —Era com si parlés de treballar en una sucursal bancària, com si cités el nom d’una empresa—. Escriuré els meus propis monòlegs còmics. Si no em volen a les companyies de teatre, i no passo els càstings per fer televisió, doncs hauré de treballar sol. Tinc coses a dir. No em cal ningú.

Davant del sofà, sobre la tauleta, hi tenia un ordinador portàtil, a la pantalla del qual hi havia una pàgina escrita que per pudor no vaig voler tafanejar. Vora l’ordinador hi tenia el seu quadern de deliris i una llauna de Budweiser.

—Bé —vaig dir, ometent qualsevol referència a la Gris—, he vingut a buscar els quaderns de la teva mare per seguir amb el llibre. Quin remei.

—Serveix-te tu mateix —va dir, tornant a clavar els ulls en la pantalla—. Això és casa teva.

Vaig pujar l’escala de cargol fins a l’estudi, i abans de començar a remenar vaig quedar-me enmig de l’estança, aquell espai tan còmode i lluminós; la terrassa plena de claror esbiaixada, i les plantes de fora —els geranis, les hortènsies, el bambú— ara pansides. Feia tres mesos que ningú no els donava ni una gota d’aigua.

Vaig sortir gairebé fent tentines, i em vaig asseure uns minuts a la taula; des d’allà mirava a l’interior, sentia encara més vivament l’absència de la Gris anant i venint entre l’escriptori i el piano. Ella no hi era, i en Leo era allà baix, pensant acudits… Quina tristor. Vaig recordar les tardes de feia tan sols mig any, ella i els seus vestits amples, el dia que m’havia mostrat els dissenys, quan s’havia burlat del meu caríssim abric de Sherlock. De la plaça Reial m’arribava el rebombori dels turistes —rialles i crits—: era l’única cosa que no havia canviat gens ni mica.

Una llarga estona després vaig tornar a dins i vaig agafar la motxilla, disposat a carregar-la fins on pogués dels quaderns de la Dora. Vaig obrir un dels calaixos de l’arxivador. Però era buit.

En vaig obrir un altre, i després un altre, fins a l’últim: tot el material havia desaparegut. No hi havia cap quadern, cap foto de l’arxiu de la Bonnín, ni tan sols cap dels discs compactes en els quals hi havia enregistrada la seva veu. Què se n’havia fet, de tot allò?

—Leo? Leo? —vaig començar a cridar, tot baixant les escales.

—Què passa? —Em va sortir a trobar, al rebedor.

—Què se n’ha fet dels quaderns de ta mare? Els has canviat de lloc?

—Com? —Va començar a pujar a l’estudi.

—Sí —li vaig dir jo, un altre cop a dalt, assenyalava els calaixos oberts.

—Què ha passat?

—Que no ho veus? Què has fet? On has amagat els quaderns?

—Què dius…? De què m’acuses, amic meu…? —va dir, acostant-se a l’arxivador; va començar a obrir i tancar calaixos.

—On són?

—Et penses que els tinc jo, doncs? —Passava la mà pel fons d’un caixó, n’acariciava la pols.

—I qui, si no?

—Doncs…

—És una broma? —vaig preguntar-li asseient-me al sofà—. Per què no me’ls dones i acabem aquesta farsa, Leo?

—De veritat et penses que els tinc jo?

—Home…

—Dubtes de mi?

Vaig callar. En Leo s’estava dret davant meu, amb els braços oberts, la mirada indefensa. Es va asseure, va posar una cama sobre l’altra i va rascar-se la nuca.

—Necessito els quaderns per continuar el llibre, Leo —vaig dir, implorador—. L’editora m’està trucant. He de seguir transcrivint. I els diners…

—Et dic que jo no els tinc —Va capcinejar—. Diria que des que vaig tornar de Mallorca ni tan sols havia pujat aquí dalt, col·lega.

—I doncs, què ha passat?

—Vols dir que no t’ho imagines? —va mig riure, foscament.

—No… —Però ja m’ho temia.

—Aquell dat pel cul…

—Necessito les peles, amic meu. L’editora vol més pàgines del llibre aquesta mateixa setmana. Abans de Nadal hauria de tenir-ne més de la meitat, de fet, i…

—Necessites diners, doncs?

—Sí! A més, si l’editora s’emprenya per això del llibre de ta mare em deixarà de fer comandes… Estic a punt d’acabar-me els estalvis. I els diaris tampoc no m’encarreguen gaire cosa.

—Pots agafar un d’aquests quadres —va dir, assenyalant la paret— i portar-lo a vendre.

—Però de què em parles, Leo?

—Et dic que jo no tinc els quaderns de ma mare.

—I les fotos, tampoc hi ha les fotos. Què n’has fet?

—Ha estat el meu pare! —es va enfadar—. Que no te n’adones?

Sí, ho veia a venir. En culpava el seu pare. Tal com li donava la culpa de la desaparició de la Gris.

—Quan érem a Mallorca segur que va enviar algú aquí a emportar-se tot això… És evident.

—Però què dius, Leo? Què dius? Què dius? Deixa’t d’històries! No t’adones que tot això que expliques són paranoies? Per què hauria de voler el teu pare els manuscrits de ta mare?

—No ho sé. Potser perquè parlen d’ell.

—No parlen d’ell.

—Te’ls havies llegit tots, tu, fantasma?

—No encara.

—Doncs, què saps?

—Va, va, va! —vaig pregar-li—. Sisplau.

—Que jo no els tinc! Han entrat aquí i se’ls han emportat. Tan difícil és d’entendre?

—Leo…

—Necessites diners, eh? Doncs, per què no et vens el rellotge que portes?

Em vaig estirar el puny de la camisa per ocultar el Cartier.

—Per què l’amagues? Deixa-me’l veure.

—Què vols fer-ne?

—Res. Només el vull veure. Deixa’m el rellotge, no siguis així.

Me’l vaig treure i l’hi vaig posar sobre la mà.

—És un molt bon rellotge —va dir, sospesant-lo.

—Sí.

—D’on l’has tret?

—El meu pare… —vaig mentir.

—L’exmarit de la Blanca en tenia un de ben igual. L’hi havia regalat ella.

—De veres? —Se’m va glaçar la cara.

—Sí… me’n recordo. Un rellotge com aquest val una petita fortuna. Cuida’l. No el perdis.

—Torna-me’l —vaig dir-li, agafant-lo i posant-me’l de nou.

—Bé, amic meu, ja ho veus… —va somriure amb amargor.

—Per què no ens deixem d’històries i em dius on són els papers de ta mare, Leo?

Vam estar discutint una bona estona. Ell continuava dient que el seu pare els havia robat, i jo li feia la contrària. Em volia fer creure que ara n’Higini no volia que sortissin les memòries, i jo li deia que la primavera passada havia rebut una bona quantitat per continuar fent-hi feina, tants diners que no podien haver vingut més que de la seva família.

—Ho veus, babau? —em va dir—. Te n’adones? El meu pare pagava la teva editora per tenir controlat el material.

—Però què dius, boig? Controlat de què? De què?

—Què et penses —va demanar, excitat—, que la teva editora no li passava les pàgines que portàveu fetes?

—No m’ho crec.

—Però no ho saps, oi?

—No, no ho sé.

—En tot moment el meu pare ha estat supervisant el projecte… com si ho sabés.

—I fins ara no s’ha emportat tot això? Per què ara?

—No ho sé, amic meu.

—Estàs sonat, Leo.

—I tu ets un beneit.

—I tu un cap de porc.

—I tu un escriptor de merda.

—I tu un actor de merda.

I així, com nens que estan a punt d’arribar a les mans, vam seguir insultant-nos, fins que, per no engaltar-li un mastegot, vaig dirigir-me cap a la porta, amb els seus crits a l’esquena.

N’estava segur, ho havia llegit al seu dietari. No és veritat que en algun punt deia que destruiria tots els papers, perquè eren d’ella, de la seva mare «estimada»? Sí, sí que ho deia: me’n recordava. Me’n recordava o només m’ho imaginava? I si potser ja els havia destruït i no en quedaven ni les cendres? Ara no em podia fer creure que el seu pare hi tenia res a veure, amb tot allò.

Però… i si tenia raó?

21

Durant la tardor i l’hivern —abans que per fi tornés amb la Blanca, ja a principis d’estiu, a Son Gros—, van passar uns fets que convindria mencionar ara. En primer lloc, no vaig poder continuar el projecte del llibre de la Dora; no hi va haver manera de recuperar els papers.

En Leo gairebé ni em parlava, em costava desenes de correus electrònics i missatges aconseguir que per fi em respongués alguna cosa, i sempre que em donava resposta era per dir-me el mateix: m’enviava un llarg correu ple d’insults contra el seu pare i sovint també contra mi per no creure-me’l; continuava fent n’Higini responsable de la desaparició de la Gris. Allò a mi em disgustava; a més de perdre una amiga i un amic, se m’escapolia un projecte que m’interessava en un moment en què de veritat em calia treballar. Començava a demorar-me en els pagaments que cada mes havia de fer a la meva ex per a les despeses, esgarrifosament creixents, del nostre fill. L’editora tampoc m’encarregava cap nota o informe; ella el que volia era enllestir el llibre de la Dora, les esperances comercials del qual eren elevades, almenys si no trigàvem cinc o sis anys a treure’l al mercat.

—Però, Bàrbara, no hi puc seguir fent feina —li vaig dir un dia, tot dinant—, el seu fill m’ha amagat els documents. De què vols que escrigui? Vols que m’ho inventi?

—Però tu no eres tan amic del seu fill?

—Sí que ho soc! Però què hi puc fer, si no me’ls dona?

—Espavila’t. Te’n recordes, d’Els papers d’Aspern?

—A la novel·la de James —li vaig recordar— era l’editor qui els anava a buscar, els papers amagats. I et recordo que acaben al foc!

—Ets deliciosament literal, tu.

—Et puc demanar una cosa? Sí? Vas fer arribar a n’Higini Verdera les pàgines que et vaig enviar abans de l’estiu?

La Bàrbara va dibuixar un mig somriure escarnidor.

—I què n’has de fer, tu, d’això? Per què ho vols saber?

—Les hi vas enviar o no?

—A tu no t’importa el que en faig, jo, dels meus originals.

—Necessito saber-ho, Bàrbara.

—Per què, Boswell?

—I els diners? N’Higini Verdera subvenciona el projecte d’edició d’aquestes memòries, oi?

—Sí, i què?

—I quant et va donar?

—Això sí que no t’ho diré.

—Però, per què?

—Són afers comercials que a tu no t’interessen, escriptorel·lo.

—Però, per què…?

—I tu, per què no et limites a fer la teva feina i deixes els altres que facin la seva part? Tu encarrega’t de la paperassa.

—Només ho vull saber. Res més que això.

Es va posar a riure, ensenyant-me les dents grises. Va dir, fent girar la cullereta al cafè:

—Aconsegueix que el fill de la Dora et torni els manuscrits.

—Almenys seràs capaç de dir-me una cosa?

—Quina?

Jo ja venia amb la pregunta ben pensada:

—T’ha insistit, n’Higini Verdera, per veure més parts del llibre? Vull dir des de l’estiu… T’ha demanat de veure’n pàgines noves?

Va quedar pensarosa. Va fer un glop de cafè.

—Parlo amb la seva secretària, jo —va dir—. Però no.

—No t’ha demanat de veure’n més pàgines, doncs?

—No! Però ho farà aviat! —va dir, volent rematar la discussió—. Així que ja et pots espavilar i mirar d’aconseguir que el teu amic et deixi treballar. T’hi va la vida, t’ho asseguro.

La Blanca tampoc no em va poder ajudar, amb això dels manuscrits. Però no eren els manuscrits i les fotos de la Dora, només, els que havien quedat fora del meu abast; també les fotos que la Griselda i jo havíem escanejat i desat a la xarxa: ja no hi eren. Algú havia rebentat el nostre arxiu virtual i l’havia buidat.

Tot el que conservava, al correu electrònic, eren les tres fotos que havia enviat a en Leo a l’agost: les fotos del misteriós Bruc, el ros aventurer i simpàtic que devia haver estat amant de la seva mare. Qui podia haver fet neteja de tot l’arxiu virtual més que en Leo, doncs? Ningú més que en Leo —i la Griselda— sabia de l’existència d’aquell disc dur ple d’imatges digitalitzades. Però, per què les havia de fer desaparèixer?

Encara no li havia dit a en Leo que la seva germana i jo estàvem junts, així que ella no li podia trucar per insistir-li en res.

—Però l’hi penses explicar o no, això nostre? —em demanava la Blanca, un pèl impacient—. No tinc cap problema a contar-l’hi jo mateixa… Per què ens hem d’amagar d’ell?

Sentia que era jo qui l’hi havia de dir. En aquell moment la meva relació amb en Leo no era gens bona, no ens vèiem i ens escrivíem només per insultar-nos i fer-nos retrets. Què podia fer, doncs? Dir-l’hi per correu electrònic?

Les meves rutines, aquell any, van canviar completament.

Tot sovint havia d’anar a Madrid amb autobús o amb lents trens nocturns i borreguers, era l’única manera de poder-me pagar el passatge —ni l’AVE ni l’avió m’eren ja assequibles—. La meva situació era patètica, gairebé desesperada; vivia amb una milionària i no tenia diners; viatjava més de set hores arrossinat en un seient que feia olor d’engonals en un autobús que parava a Saragossa i Guadalajara, i tot per arribar trampolejant i amb un bon mal d’esquena al preciós barri de la Castellana, on m’estava mitja setmana entre coixins de plomes i luxes emol·lients. Passava de dinar un entrepà de xoriço de benzinera a sopar als millors restaurants de Chamartín; la Blanca pagava més per aquells plats del que jo ingressaria en un mes de feina. Em sentia un Rastignac encara més desgraciat que l’original —ell almenys tenia bones camises—; el que m’impedia de gaudir d’una vida feliç eren l’orgull i els malentesos idiotes en els quals jo mateix m’havia embolicat.

Dels diaris cada dia rebia menys encàrrecs, i tot i fer-los desenes d’oferiments de cròniques i articles, ben poques vegades acceptaven les meves idees. La Blanca passava molts dies a fora, viatjava a fires de moda a Milà, París, Dubai i Londres, i, encara que tot sovint m’hi convidava, jo no em veia amb cor d’anar-hi. Què hi hauria fet, allà, mentre ella treballava? Acompanyar-la a trobades i reunions i passarel·les? No em venia de gust.

—A Londres hi haurà el meu pare —em va dir, dies abans de partir—. Estaria bé que us retrobéssiu, no?

—Vam parlar una mica el dia de les noces d’en Leo.

—Us coneixeríeu més a fons, vull dir, ja saps que és un home fantàstic. Et caurà molt bé.

—Li has parlat de mi, ja? Se’n recorda?

—Sí…

—Sap qui soc?

—Li he dit algunes coses.

22

—I la cosa comença així (bona nit): hi ha un metge. Un metge genial. Un gran metge que salva moltíssimes vides. El millor metge que us podeu imaginar. No se li ha mort ningú, al quiròfan. El metge opera el cor. Quan hi ha algú a qui donen per mort perquè té el cor destrossat, quan s’ha de fer un trasplantament de cor impossible, li truquen a ell gairebé sempre. El metge és un geni, ja ho he dit. Tots els altres metges del món l’admiren i l’envegen, fins i tot hi ha hagut conspiracions per donar-li un premi Nobel o per assassinar-lo. És tan bo que deixa els altres en ridícul. Tots els altres metges del món semblen idiotes, al seu costat. El metge ho fa tot perfecte. És un metge fenomenal.

»Però una nit el metge sent un home que, a la porta de la clínica, toca la guitarra. El músic ho fa bé, amb brio, i el metge queda embadalit i pensa: quina música, m’encanta. Oh. I de sobte li diu al músic (que és tan sols un captaire amb un instrument barat), li diu que li compra la guitarra, i allà mateix li omple les mans de bitllets i s’emporta l’instrument a casa. A casa es passa tota la nit tocant. I ho fa malament, molt malament, és incapaç de fer un acord, dues notes seguides amb la més mínima gràcia. No té sentit de la música, és un músic mediocre i sempre ho serà, i ho sap, i agafa la guitarra, la sospesa i l’acaricia, i segueix tocant, però no hi ha manera que aconsegueixi encadenar dos compassos amb una mica de tonada… És un músic de merda. Però és feliç, això us vinc a dir, sí, que és feliç. El metge és feliç amb la guitarra. Amb la guitarra del captaire.

»I deixa la medicina. Deixa de fer operacions a cor obert. S’acomiada de l’hospital i els diu: “Me’n vaig a tocar la guitarra, i la tocaré tot el que em queda de vida, i m’és igual si ho faig bé o malament”. I des de l’hospital li preguen que no. Que no. No, no, li diuen. No. Des de les millors clíniques del món li arriben cartes desesperades de pacients moribunds i de metges joves que volen aprendre al seu costat, de rivals que fingeixen que no volen que ho deixi… Cartes de presidents, de reis. No. I ho deixa, sí, és més feliç tocant la guitarra; així els ho diu, “No té sentit per a mi seguir operant, he decidit emprendre aquest camí: vull tocar la guitarra”. I quan la toca, a més, sent plaer, i sent plaer —atenció— perquè sap que la gent mor, perquè els altres metges no poden salvar aquelles vides, i ell ho sap, i mentre toca la guitarra —toca la guitarra— tan malament, pensa que sí, que a la merda tota aquella gent que no viurà perquè ell ara ha decidit tocar la guitarra. Aquest goig, aquest plaer meravellós, sí, és d’això que us volia parlar. És la idea. Rascar les cordes de la guitarra. Bona nit. El plaer de fer el que t’agrada i saber que podries estar en un altre lloc, fent una cosa excel·lent però t’és igual. I cada cop que rebia una trucada demanant-li que tornés a l’hospital ell agafava la guitarra i la feia sonar, molt malament, i la gent moria i moria. I així va seguir tocant, molt feliç, oi tant, mentre la gent moria. Oi tant. A cada acord de guitarra moria algú que ell hauria pogut salvar. I va anar a tocar la guitarra a la porta de l’hospital. Com aquell home. Aquell.

»I ell era feliç, sí, i la gent moria, dins de l’hospital… I veia sortir els cadàvers de la gent que havia mort perquè ell no els havia volgut operar. I s’ha d’imaginar com sonava, aquella guitarra mentre la gent es moria, sense cor, i desfilaven els cadàvers. Davant seu i la seva guitarra. A dins de l’hospital, els morts, mentre ell a fora tocava la guitarra, molt malament, fins i tot quan plovia. Per exemple. Oi tant. Ell era feliç de saber tot això. Sobrenaturalment feliç. I els morts que passaven davant seu. I la guitarra, i la pluja. I els morts i la felicitat. Això us he vingut a explicar. Hola. Bona nit, fills de puta. Us agrada jugar al bingo? Anem a la idea següent.

Sortia a l’escenari, en Leo, gairebé sempre vestit de negre, tan sols amb una samarreta i uns texans gastats i unes sabatilles barates. Duia barba, aquell hivern. Es posava ben al centre del feix de llum i deixava anar els monòlegs, que es basaven simplement en l’exposició d’idees empescades, imatges i històries estranyes. Va començar a tenir molt d’èxit.

La gent —només els joves ho podien entendre, tot allò— reia, perquè era vertaderament graciós. Jo m’esbutzava de rialles, mentre ell gesticulava, es movia amunt i avall, feia ganyotes monstruoses, escarafalls de dimoni, aixecava la veu o xiuxiuejava al ritme de tota aquella bogeria.

Era un espectacle complet: no necessitava ningú, explicava històries, paradoxes i acudits que eren com fragments minúsculs d’una realitat que només ell semblava percebre, però quan t’ho contava t’adonaves que sí, que ja ho sabies, que el món són aquelles petites contorsions i malentesos, elements cruels i esmunyedissos en desordre permanent, els malabarismes amb la vergonya pròpia i l’aliena. Bastava d’unir dues idees aparentment irreconciliables per generar una forma més o menys visionària d’humor o de sentit.

Havia començat en vetllades amb altres còmics, però ben aviat s’havia convertit en l’estrella dels clubs d’humoristes —el Teatreneu, el Regina—; pocs mesos després de començar ja tenia el seu propi xou d’una hora, una nit a la setmana, en un petit teatre de la rambla de Catalunya. L’espectacle es deia El xou de Taxil, o El Taxilxou; havia tornat a dir-se així, Léo Taxil, sense el cognom de la mare ni del pare. I cada divendres omplia. A YouTube tenia el seu propi canal, amb milers de reproduccions de cada acudit, xou complet, entrevista o col·laboració amb els esquetxos d’altres humoristes. Poc després ja el convidaven a fer gires, a actuar en clubs i teatres de fora de Barcelona, a traduir l’espectacle al castellà i a fer el xou al País Basc, a Conca, a Galícia.

M’assabentava de tot per correu electrònic; en Leo em tenia accidentalment integrat en una llista d’amics els quals informava de tots els espectacles. Va ser un èxit demolidor, fulgurant, qüestió de sis mesos. Els crítics —jo el googlejava cada setmana— deien que el seu humor era «d’avantguarda», una mescla de Joan Capri i Slavoj Žižek, de Chiquito de la Calzada i Louis C. K., de Gilbert Gottfried i David Foster Wallace: el «saltimbanqui del soliloqui», havia publicat Time Out.

Els modernets de Barcelona bavejaven per veure’l. El seu nom corria per Twitter com un obscur sortilegi; ell semblava saber que no li convenia sobreexposar-se i reservava les forces i les idees per al xou. Gaudia de l’èxit al mateix temps que jo perdia totes les feines, no trobava cap idea per començar un nou llibre i m’anava apropant a la insolvència més inqüestionable. I la Gris continuava sense aparèixer.

Una vetllada en Leo tenia actuació a Madrid i amb la Blanca vam decidir d’anar-hi per donar-li una bona sorpresa i dir-li per fi que estàvem junts. Vam comprar les entrades a la taquilla, i gairebé ens quedem sense poder-hi entrar, perquè es va vendre tot l’aforament d’aquell petit teatre del Barrio de las Letras.

La Blanca estava encuriosida: només havia vist en Leo sobre l’escenari una vegada, a Barcelona, feia molts anys. La gent que anava entrant al teatre era sobretot jove; fans d’en Leo que l’havien descobert gràcies a internet o a recomanacions marginals. Tothom estava excitat, eren gent amb ganes de riure —més d’un terç portaven algun model de Belper als peus, vaig calcular.

Coneixia el xou d’en Leo perquè a Barcelona havia aconseguit entrar al Teatre Alexandra gràcies a unes entrades gratuïtes que m’havien donat al diari (tot i que de moment no en volien cap crònica o article). La Blanca, aquella nit, es mirava tot allò amb un punt d’incomoditat; potser se sentia massa gran, o massa elegant —se la miraven, la cobejaven—, estava acostumada a anar a l’òpera vora senyores amb permanent i homenots amb dobles bypass coronaris. Ella sobretot observava els peus —botes, sabatilles flonges—, i calculava, visionava les tendències de l’any vinent o de l’altre o els colors que podrien agradar d’acord amb alguna lògica. S’ho començava a passar bé.

Va treure el telèfon i va prendre notes. M’estimava aquella dona, me’n vaig adonar un altre cop allà, amb una devoció que em va obrir la gana, però alhora vaig intuir, durant tan sols unes dècimes de segon, que no teníem cap futur junts. Els llums es van apagar.

En Leo va sortir a l’escenari, va anar fins a la vora d’un faristol on hi tenia un paper amb una mena d’índex amb els acudits que volia explicar, i va començar a parlar amb veu ronca, com de fumador; ben aviat tots vam començar a riure.

Algun dels joves reia tan fort que semblava que s’havia d’ofegar; hi havia rialles de dones —la millor música—, d’homes amb sobrepès a la filera del davant, esclats d’hilaritat estupefacta davant de la capacitat d’en Leo d’agafar qualsevol fotesa i convertir-la en un acudit que et feia ballar el cap. Tothom s’ho passava d’allò més bé. A la Blanca li costava entendre aquell humor; només de tant en tant es deixava anar i emetia un riure agut, tímid, més de reconeixement que d’alegria sincera. Li agradava el xou a pesar que a vegades en Leo era groller i escatològic.

Va beure un glop d’aigua d’una ampolleta de plàstic i abans de finalitzar l’espectacle va afegir una última història.

—Uns nuvis! Sí. Imagineu uns nuvis. La nit de noces. Felicitat de nuvis. El nuvi i la núvia. Els convidats. Tothom ben vestit. La cerimònia ja ha acabat. El sopar també. Borratxera dels convidats. El ball i l’ambient de les bodes. Tothom ho ha viscut, això. Però a les noces d’aquesta història que us vull explicar al nuvi li fan bromes. Sempre se li fan bromes, al nuvi. Li diuen que el matrimoni acabarà amb la seva felicitat, la gràcia típica, o li donen el condol, com si algú hagués mort. Se li acosta el seu propi pare i li dona el condol… «Em sap molt de greu, t’acompanyo en el sentiment, fill…». Doncs això: literalment. La boda es converteix en una carnisseria, perquè el pare del nuvi mata la núvia. Allà mateix. Sí. Allà. Davant de tothom: la mata. Li diu al fill «t’acompanyo en el sentiment», i el fill riu i el pare mata la núvia amb el llarg ganivet de tallar el pastís. La mata. El pare del nuvi mata la núvia. Perquè sí, perquè la broma té un estrany efecte en la seva ment, i ho ha de fer, i ho fa: la mata. La mata perquè el «t’acompanyo en el sentiment» sigui cert, i l’hi acompanyi, allà, pare i fill, acompanyats en l’horror, el sentiment de l’horror. I els convidats ho veuen: i en principi se sorprenen una mica, però al final aplaudeixen, perquè de fet s’adonen que sí, que està bé que la núvia sigui morta, que per alguna raó que no saben identificar la núvia ha de morir, allà mateix, de sobte esdevé no només lògic sinó obligatori. Un fet així, tan bèstia, és indefugible per a tothom, passa a formar part de la normalitat, l’impensable, l’horror, la sang i la mort de la núvia, la núvia més bella que s’hagi vist mai, ha de morir, i el pare del nuvi ho diu i tothom ho accepta. I comença a burxar amb el ganivet no només el ventre de la núvia ja morta sinó també la seva cara, i li treu els ulls, i li talla les orelles, i la resta dels convidats, sí, continuen ballant, i ja és l’hora de demanar una altra copa, diu algú. Aquest fet, doncs, un horror indiferent i sense acritud, entrant de sobte en el centre de la felicitat, en el cor de les coses més harmòniques, i tothom acceptant-ho com si res, perquè toca, com per quedar bé, allà, a les noces, perquè són coses que passen quan dius «t’acompanyo en el sentiment» d’una determinada manera que ja no sembla una broma sinó una cosa que immediatament s’ha de fer certa: crear mort, i horror, vessar sang. S’ha produït no un error, sinó un horror inesperat. I com s’adapta la realitat a l’horror, per quedar bé, per no quedar enrere, la realitat necessita no perdre el tren que l’horror acaba de posar en marxa, i els convidats, i també el nuvi, senten que hi han de pujar, perquè què putes, no ens quedarem fora de la festa, de les coses com són ara, a partir d’ara, a partir del trencament que l’horror ha assentat en el centre de la festa. I tot continua amb l’horror a l’esquena, doncs, i al final tothom marxa a casa dient que ha estat una boda preciosa. I ploren, mig borratxos, quan ho recorden, de camí cap a casa, però no horroritzats per la sort de la núvia, què va, ploren perquè són coses que passen i no hi donen més importància. I dies després ja no se’n recorda ningú. O només una mica. Aquell casament on el pare del nuvi va assassinar la núvia, davant dels convidats? Te’n recordes? Ah, sí, sí, quan va ser?, no me’n recordo gaire, sí. I oblidar-se’n. Oblidar això. El fet d’oblidar això. També el nuvi, és clar. Oblidar que vas anar a unes noces i el pare del nuvi va matar la núvia davant dels convidats. Oblidar-te’n. Que passés això i oblidar-te’n. Però que passés. Eh. Que passés. I s’accepta. Deixeu-me en pau.

Els espectadors van riure com amb els altres acudits, és clar, però la Blanca i jo ens vam quedar molt quiets. Durant un instant la Blanca em va mirar a la cara, i vaig veure que als ulls hi tenia una brillantor de ràbia, fins i tot de vergonya; el seu germà s’havia atrevit a fer riure amb tot allò. L’espectacle va acabar, es van encendre els llums i tothom va sortir, reien encara. A fora del teatre es va formar un petit grup de fans, potser set o vuit homes i dones que esperaven en Leo, fumaven, s’empentaven i parlaven d’hamburgueses. La Blanca i jo vam canviar de vorera; des de davant del teatre vam esperar que en Leo sortís. Va trigar més de mitja hora.

Els fans s’hi van fer fotos, i ell va signar autògrafs, vam sentir com reia i feia riure i ens hi vam acostar. S’estava fent una foto de grup quan ens va veure.

—Bona nit, Leo —li vaig dir jo, alçant-li la mà.

Es va acomiadar de tothom i se’ns va acostar. El somriure li havia marxat de la cara.

—Què hi feu, aquí? —va preguntar, mosquejat.

—T’acabem de veure —va dir la Blanca, després de fer-li dos petons.

—Sí?

—Hem rigut molt, Leo —va dir ella—. Ha estat molt divertit.

La Blanca em va agafar la mà. En Leo es va adonar de seguida d’aquell gest.

—Què voleu? —va preguntar amb fatiga.

—Anem a alguna banda a fer una copa? —va preguntar la Blanca.

—De què va, tot això, filòsof?

—Leo… —va dir ella.

—Què està passant, aquí? —va dir ell, que semblava que ho entenia tot de sobte—. Sortiu junts, ara, vosaltres?

—Sí… —vaig dir jo.

La Blanca se’m va acostar més, em va passar una mà pel coll i em va besar una galta.

—Des de quan? —va voler saber ell.

—Des de l’estiu —vaig dir jo.

—I per què? —va dir ell.

—Com que per què? —va dir la Blanca.

—De veritat, amic meu? De veritat…? Tu també? —va agafar-me la mà i em va separar de la seva germana—. Tu també? Però què t’han fet? T’has deixat enganyar, comanxe? Tu?

—Però què dius, Leo? Què dius? —Em va estirar lluny de la Blanca, que va deixar-nos parlar a soles.

—No t’adones que et xuclarà la sang, a més de la cigala?

—Leo!

—Per què m’has mentit?

—No t’he mentit, només que no sabia com dir-t’ho.

—Deixa-la! Et destruirà, amic meu. Que no ho veus?

—Leo.

—Folla-te-la uns quants cops més, si vols, però deixa-la, i fes-ho ràpid.

—Ei! —em vaig enfadar—. No parlis així de la teva germana.

Es va posar a riure.

—Què, és bona al llit, eh? Gallina vella… Ha!

—Va, home.

—I et dona diners, oi…? Segur que t’ho paga tot, ja. Ara et deus poder dedicar a les teves merdes literàries, amb una mecenes que a sobre et xucla la polla.

Li vaig clavar una empenta que el va fer trontollar. En aquell moment l’odiava; ell reia molt fort. Vaig sentir com la Blanca em cridava que el deixés estar.

—Què, col·lega? —va seguir dient en Leo, acostant-se’m de nou—. S’ho empassa, quan acaba, o no…? No és de les que la mamem amb fàstic, eh? Amic meu! Ells la van matar, no te n’adones? Ells! I ara et mataran a tu!

M’hi vaig tirar a sobre, per tancar-li la boca, però va ser ell qui em va clavar un cop de puny que em va fer caure d’esquena; gairebé topo amb el cap contra la base d’un fanal. Quan vaig obrir els ulls sentia sobre la cara un pes esclafador, la sang em vessava del nas, la boca em coïa com si m’hi estiguessin tirant àcid. La Blanca m’aguantava el cap, xisclava; uns joves se’ns van acostar i van mirar d’ajudar-nos. Era incapaç de posar-me dret. Sagnava com un vedell. D’un bar van portar gel i tovallons de paper. En Leo havia desaparegut.

23

Em va trencar el nas, i des de llavors que m’hi ha quedat una lleugera desviació cap a la dreta que segons la Blanca em fa més atractiu. Vaig estar durant gairebé deu dies amb el nas tapat de benes i esparadraps, amb un dolor —no volia anar al metge— que no em deixava dormir i que se m’introduïa a la cara fins a semblar que em perforava el cervell. Tot i això, vaig poder reflexionar sobre el que més em convenia fer a partir d’aleshores. Un matí vaig dir a la Blanca:

—Tinc l’eslògan perfecte per a la nova temporada de Belper.

—Quin?

—«Belper: vine com ets».

—Vine com ets… —va repetir ella, assaborint les paraules com un conjur.

Es va emportar anotat l’eslògan a l’oficina, i poques hores després em va trucar per dir-me que a la resta de creatius els semblava molt encertat. Aquella mateixa nit em va fer avaluar mostres de tipografies, de colors, maquetes de cartells com els que pensaven posar als aeroports, textos per als webs, per als expositors de les botigues, per a les bosses i els catàlegs, perquè els revisés a la llum del nou reclam. Tenia present que no era del tot meu: recordava que l’havia llegit a les notes privades d’en Leo, però alhora sabia que era jo qui li havia proposat aquella frase com a títol de l’obra de teatre que havíem escrit feia més de deu anys. Vendre l’eslògan a la marca de la seva família era la meva manera de tornar-li el cop. A més, vaig començar a estar en nòmina de Belper i d’un dia per l’altre vaig deixar de tenir problemes econòmics.

Ara gairebé ja no escrivia per als diaris —una o dues foteses al mes, amb sort—, i no rebia comandes de l’editora, però tampoc cap advertència perquè continués el llibre de memòries. Durant uns quants mesos, mentre arribava l’estiu, vaig ser bastant feliç: corregia textos sobre sabates i pensava reclams per a cada model nou, però també suggeria colors per al fons de les fotos, o dissenyava postals de propaganda; meva va ser la idea de crear una línia de fundes de polièster per a tauletes electròniques. I tot sense trepitjar més que rarament l’oficina. Cobrava una picossada tan sucosa que, a més de pagar a la meva ex amb escreix la manutenció del nostre fill —amb els retards i els interessos de demora—, podia comprar al nen tota mena de roba, joguines i capricis, i regalar-li molts models de sabates Belper, que jo rebia a casa de franc. Els diners no donen la felicitat, però pots comprar llibres. I fan alguns maldecaps més suportables. Sovint això basta.

—Has canviat, tu —em va dir la meva ex, un diumenge, després de deixar-li el nen.

—Per què ho dius?

—Et vesteixes d’una altra manera, amb roba bona i a la moda, i el pentinat… fins i tot em sembla que t’ha canviat la cara.

—Em vaig trencar el nas. Potser és això.

—No. Mira’m. No. No és només això. T’has aprimat.

—Menjo millor.

—Fa temps que no llegeixo cap article teu.

—Tinc pressa.

—Abans no tenies mai pressa.

24

Va ser aquell mes de juny quan per fi vaig tornar a Son Gros, amb la Blanca. Feia més de tres mesos que no sabia res d’en Leo; ni em molestava a esbrinar com li anava amb el seu espectacle. Ara treballava per a la seva germana i estava molt ocupat; aquella primavera per fi vaig viatjar amb ella, a Florència i a Roma, dos viatges breus i professionalment profitosos.

Teníem temps d’ocupar-nos dels negocis —reunions amb dissenyadors, inauguració de botigues—, però també d’anar a museus, a restaurants i a l’òpera. De fons sentia una mica de recança, perquè semblava que havia deixat de banda la meva ambició periodística i literària per fer de «simple» redactor publicitari, però m’adonava que al costat de la Blanca tot allò tenia sentit: ella era molt feliç, i jo, la veritat, no enyorava la literatura més que quan, per casualitat, passava per davant d’una llibreria i veia tots aquells preciosos volums amuntegats, brillants i prometedors com perilloses portes d’accés a una glòria que sabia vedada però per això mateix era més atractiva. Déu estima els llibres, em deia. Era com l’alcohòlic que passeja per davant del seu bar favorit i veu una cervesa esperant-lo damunt de la barra.

Aquell estiu tornaria a escriure; era la meva ambició. La Blanca hauria de continuar viatjant fins al mes de juliol, quan s’instal·laria al meu costat, allà a la finca, però abans que partís cap a São Paulo i Buenos Aires, on s’hauria d’estar quinze dies, vam poder passar un llarg cap de setmana junts a Mallorca. Per fi, doncs, vaig tornar a Son Gros, més de vint anys després de l’última vegada, i ja no com a amic del fill de l’amo, sinó com a amant de la filla. La meva família encara no en sabia res, d’aquella relació —ni sabien que havia tornat a Mallorca—: ignorava com reaccionaria la meva mare quan se n’assabentés; tenia pensat dir-l’hi aquell estiu. Intuïa que la deixaria ben confosa, ja sentia al fons de les orelles la riallada esquerdada que deixaria anar el meu germà.

Son Gros no era com jo el recordava. La casa no s’assemblava a la que havia descrit feia més d’un any a la Griselda. Els Verdera hi havien fet moltes reformes; els havia passat pel cap vendre’s la propietat i es pensaven que l’havien embellida. Potser és veritat que tot plegat era més bonic i més còmode, però ara era d’un luxe tòpic, blanc i esterilitzat, de revista de mobles suecs. Ja no es podien comptar les fosques bigues de nord; hi havia falsos sostres, i les habitacions ja no tenien rajoles hidràuliques de coloraines en mosaic sinó parquet de roure negre. Els banys eren moderns, amb banyeres d’hidromassatge i amb terres de revestiment ceràmic ofensivament nous, i no hi havia els antics mobles autoritaris, ni les banyeres grosses, ni les calaixeres de cirerer amb marqueteria floral, els grans canteranos que grinyolaven només d’acariciar-los, com gossos vells.

Recordava un casalot amb sofàs Lluís No Sé Quants i portes feixugues com làpides, cortines de domàs, miralls amb vida, dos rellotges de carilló —tempus fugit— als replans de les escales, llits d’hòrrid estil mallorquí amb cobricel arnat i capçaleres caragolades vora rentamans de porcellana, quadres foscos d’al·legories a les parets emblanquinades i bufets d’olivera amb acabats mitològics de plata als menjadors amb cadires de cardenal.

I ara el que trobava era tot neutre i inesperadament espaiós, sofàs negres de cuir i cortines de cotó, taules de vidre sota gerros japonesos i lleugeres làmpades de led. Va ser una decepció, encara que potser no del tot desagradable. Fins i tot havien fet canviar la balustrada de pedra de la gran terrassa per posar-ne una de metacrilat translúcid.

Però els voltants de la casa seguien igual. La pista de tennis de terra batuda sota els pins alts i cònics, la piscina romana i el magatzem —unes velles pallisses restaurades— per aparcar-hi els cotxes, amb un gran entresolat on en Leo i jo ens amagàvem d’en Quint, ara reconvertit en habitatge per al servei. Ja no hi havia animals, ni cavalls ni mules ni estruços, ni tan sols gallines: només gats, vuit o nou gats indolents i grassos i de tots els colors i pelatges. Del manteniment i la neteja de la casa —i de cuinar i proveir el rebost— se n’encarregava una parella de filipins menuts d’una quarantena d’anys, la Janine i en Rolando, que entraven i sortien tan servicials com discrets i espantosament amables, d’una cortesia indesxifrable a la qual no em podria acostumar mai.

L’endemà de la tornada, just a la sortida del sol, quan la Blanca encara dormia, vaig partir de la casa per anar a passejar per la propietat. Feia un dia clar, que començava a formar-se en l’aire suau. El sol només era una bola lenta que badallava i emergia de l’aigua, ben decidit a aixecar confuses rebel·lions d’ocells com guspires a les capçades dels arbres.

Vaig retrobar l’illot dels Fadrins, més petit del que el recordava; una pedrota plana a cinquanta braçades de la vorera, coberta d’algues i de verdor de molses. El mar estava encalmat, ni alè de vent, dos núvols es desfeien com figuretes de sucre. I em vaig perdre pels boscos de sa Nineta, més enllà de la pedrera del Moro, fins a arribar al torrent de l’Ullastre, que estava pràcticament sec i formava un estuari una mica pudent, amb la seva fortor de joncs i de llim negre a tocar de la platja.

A l’hort —em vaig asseure sobre la paret seca, a l’ombra de la figuera colltorta— no hi havia més que blat amb l’espiga carregada; algú hauria de venir a fer la collita i deixar el sembrat arranat. Vaig caminar gairebé dues hores pels caminois encaironats i argilosos —hi havia tortugues—, provava de recordar cada racó, cada pedra, clariana, arbust, fita o cruïlla; feia memòria i m’adonava del que havia canviat i del que no en aquell lloc ple de records, de natura i d’esforç humà —mar i marjal, onada i senderó, bosc i casa—: el que jo havia estat i el que seria a partir de llavors.

Tornava a la casa principal per la platja i em vaig recordar de les cases petites. On eren? Es tractava de les casetes de pescadors on vivien els antics estadants, el servei que vint anys enrere s’encarregava de la casa.

Ho veia entre boires: aquella dona, la majordoma de Son Gros, de qui no hauria recordat res si no fos per les notes d’en Leo; al seu quadern hi deia que la seva mare no suportava la Coloma, la mare d’en Quint, que llavors era la majordoma. Mare i fill vivien a les cases petites, en Leo i jo hi anàvem tot sovint a passar l’estona, o a berenar després de banyar-nos.

Què se n’havia fet, d’aquella dona tan bona i riallera? I de les cases petites? Potser les havien derruït? Vaig enfilar-me a una duna; només vaig veure la mola majestuosa de la casa gran, la seva torre esquerra. Vaig seguir buscant, divertit, més cap al nord; trescava per enmig de les clapes de bosc, obria camí allà on no hi havia més que matoll i herbota.

I les vaig trobar. Estaven més a prop del mar del que recordava: dues casetes de pedra basta entre els pins retorçuts que s’empenyien els uns contra els altres, separades per un passadís de ciment. La més gran era la de la Coloma; tenia un emparrat sobre la porta i les finestretes enreixades, amb la porxada davantera enrajolada de terracota rompuda, sobre la qual hi havia dues cadires de resina molt brutes de pols. Semblava que allà ja no hi vivia ningú. Vaig rodejar les dues casetes i vaig adreçar per un altre caminoi fins a arribar a la casa principal. Portava a la llengua l’espessa fragància dels pins.

La Blanca feia estona que m’esperava per esmorzar a la terrassa.

—On eres? —em va preguntar; va aixecar els ulls de la tauleta electrònica.

—Ho havia de tornar a veure tot —li vaig dir, cansat i pletòric.

Em podia acostumar a la vida al paradís terrenal. No havia tingut mai tants diners, ni tanta llibertat, ni havia estat envoltat de tant de luxe i de bellesa. Per primer cop, a més, em sentia alliberat: durant aquells primers dies de juny no m’inquietava més que remotament la necessitat d’escriure; abans sempre em pesava com un lleuger maldecap. I tot i que aquell estiu m’hi volia posar un altre cop, no sentia cap urgència ni culpabilitat si ho havia de deixar per a un altre dia. Em sentia feliç. No tinc altra manera d’explicar-ho.

La Blanca, a pesar que havíem acordat que estàvem de vacances, es passava els matins mirant l’ordinador, remenava catàlegs i atenia trucades o videoconferències —el «meu» eslògan començava a triomfar arreu del món—. Només a les tardes sortíem i jugàvem a tennis —em guanyava sempre—, o arribàvem corrent fins a la platja per banyar-nos a la posta de sol. Després de mudar-nos agafàvem el cotxe i anàvem a sopar a Palma, Manacor o Pollença.

—Ja no hi viu ningú, doncs, a les cases petites? —li vaig preguntar una nit, de tornada cap a Son Gros, dins el cotxe.

—No.

—I la Coloma?

—La mare d’en Quint va començar a perdre el senderi fa alguns anys. Està ingressada. Amb demència. Pobra dona.

—I en Quint?

—Treballa a Inca, a la fàbrica de Belusse. N’és el gerent. El meu pare li té una gran estima.

—El gerent de Belusse?

—No ho sabies? Em semblava que t’ho havia dit.

—Hum, no… Creus que podria anar a escriure a les cases petites?

—Fes el que vulguis… —va riure ella—. Allà només hi ha pols i trastos, mobles de la casa gran que no es van llençar. En Rolando te’n donarà la clau.

Vaig obrir les cases petites el matí que la Blanca se’n va anar de Mallorca. M’esperava una setmana solitària a Son Gros; tenia pensat tornar a Barcelona per veure el meu fill durant un parell de dies, però volia partir amb alguna idea literària treballada. Allà a les cases petites volia muntar-hi una mena d’estudi, tan sols necessitava una taula i una cadira i mantenir-me allunyat d’internet —i de la televisió a la carta—. Per sort, allà vora la platja no hi arribava el wifi de la casa gran i pràcticament al mòbil no hi tenia ni cobertura. No em quedaria més remei que escriure, amb la sentor dels pins i la remor del mar.

En Rolando em va donar un manyoc de claus de totes les mides i vaig haver de fer desenes de provatures fins que finalment la porta va moure’s i em vaig trobar dins el rebedor, que era també la sala d’estar. No recordava res, d’aquell interior: hi havia un sofà isabelí tapat amb un llençol, alguns cabassos i una gran taula plena de llibres. La resta de les dues habitacions de parets esclovellades estaven carregades de mobles de la casa gran, tapats amb sacs de lona. Vaig comptar quatre baguls de caoba i desenes de caixes de cartró.

A la cuineta hi havia una pica antiga de pedra ratada, i una aixeta de rosca de la qual no n’esperava aigua, però en va sortir un bon doll de fresca i salada. El lavabo era rònec, un plat de dutxa i un excusat ronyós, sense ni seient sota una fúnebre cadeneta de ferro. El mirall era petit; el meu reflex era corcat i ulcerós. Vaig obrir el finestral que abocava a la terrassa davantera i una llum enfarinada ho va omplir tot, fent visibles milions de partícules de pols. Vaig començar a ordenar la taula on pensava posar-me a fer feina. Hi havia aranyetes i formigues.

Els llibres que havien desat allà eren, gairebé tots, edicions velles: obres jurídiques i tècniques; un digest romà en sis volums esdernegats; una edició de La Vita Nova del Dant de 1824; els discursos de Primo de Rivera^[1] (Obras completas, amb el nom i la signatura del repadrí Nofre Verdera a la portada de tots els volums); edicions sense valor de clàssics castellans i universals que es trencaven pel llom només d’obrir-los, llàstima; una vella Gramàtica normativa de sa llengo mallorquina, un fàstic; edicions barates de les novel·les de Jules Verne en francès: Les enfants du capitaine Grant; obres religioses, tota una col·lecció de vides de sants; llibres d’horticultura, d’ebenisteria i automoció, fins i tot els quatre volums del Tractat d’anatomia humana de Leo Testut, molt divertits de fullejar (el cor de l’home, Leo, el cor, mon cor). Vaig decidir que el millor que podia fer era portar tots els llibres a l’altra casa petita.

Vaig haver de lluitar amb les claus i el pany, però finalment vaig entrar després de vèncer la rovellada resistència de la porta. I allà era pitjor. Molts més mobles, ara amuntegats en un desordre delirant, sovint sense ni tapar amb cap tela. Gairebé no s’hi podia passar. Vaig moure un munt de cadires de boga, vaig obrir-me pas cap al centre de l’única estança. Vaig obrir les finestres. Sobre d’un gran bufet hi havia roba antiga, polsadors de telègraf més vells que la tos, llumeneres, sedassos, rateres, picarols, un ternal, una gúbia, requincalla i paperassa de Belper i Belusse de l’any de la picor, algunes formes de sabates de fusta, i munts de pells momificades, de cuir deixat malmetre, soles i models antics. I una foto, extraviada entre els papers, que em va caure a terra.

Una imatge mig esborrada: tres homes barbuts, prims i sense camisa damunt d’un veler. La foto l’havia fet algú des de l’embarcador, mentre dos dels homes hissaven les veles i el tercer posava sobre la coberta: era n’Higini? Les cares no es veien bé; el paper de la foto estava encartonat, els colors s’havien diluït o accentuat en alguns racons, cosa que la feia potser més suggestiva que quan la revelaren. No estava datada; sense saber per què, me la vaig guardar a la butxaca.

Després vaig pensar que no podia deixar tots aquells llibres de qualsevol manera (alguns podien ser molt valuosos); vaig obrir un bagul, que imaginava farcit de roba inservible. Era una caixa de fusta d’acàcia reforçada amb barnilles de metall repujat: tenia un tancament metàl·lic sense cap pany; només vaig haver d’agafar la tapa i estirar cap amunt. Sota una primera capa de pols i de draps de llit enravenats hi va aparèixer l’autòmat.

En Xal! Quina alegria! No me’n sabia avenir!

L’havia deixat a Son Gros, doncs, en Leo? El nostre autòmat de jugar a escacs! Déu meu! Gairebé em poso a cridar.

Vaig buidar tota la caixa per poder treure’l sense cap perill. Allò era com una relíquia, com haver trobat una amant enyorada.

Vaig deixar el gran tauler a terra, i per sort no havien extraviat ni el cable ni el transformador; dins el calaix de sota l’escaquer hi havia totes les peces, no en faltava ni una. Quan en Leo i jo érem menuts l’havíem de moure entre els dos, l’autòmat, però ara ho podia fer sol: el vaig netejar amb un drap humit i me’l vaig emportar a l’altra casa, entre esternuts i esbufecs sedegosos. Vaig començar a carregar els llibres cap al bagul, a braçades, gairebé corria, frisós de connectar l’aparell i posar-me a jugar altra vegada.

Finalment tenia la taula neta, amb en Xal —CHESS CHALLENGER PHANTOM MEPHISTO 3000— a sobre; era com si el tauler em mirés amb l’expectativa dels gossos quan volen sortir a passejar. Però anava tot brut de polsegada negrosa i tant de tragí m’havia obert la gana. Vaig tornar a la casa gran a netejar-me i a menjar alguna cosa.

Cap a les quatre de la tarda tornava a ser a la caseta davant del tauler amb les peces col·locades. Vaig estar una estona mirant-lo, pensant en en Leo, en què se n’havia fet d’ell, en com n’era d’estranya la vida. Tot el que havia passat, tot el que érem. Sentia el rugit endormiscat del mar, l’aire carregat de salobre s’escolava entre els pins, entrava a la casa i s’emportava la pols vella. Vaig endollar l’autòmat i de seguida va començar a parlar; feia pampallugues tremoloses rere la pantalleta, em demanava si volia jugar amb les blanques o les negres.

Vaig estar jugant —i perdent— contra ell fins ben entrada la nit. Vaig jugar potser cinc o sis llargues partides encaboriades, i sempre em derrotava, com quan jugava al costat d’en Leo. Ara l’autòmat feia més soroll; a l’hora de moure les peces el seu carrisqueig era més agut. Cada cop que perdia m’enrabiava una mica, però em divertia molt; tornava a col·locar les peces i em concedia una altra oportunitat per derrotar-lo. I anotava les partides, em venia de gust analitzar-les després amb l’ordinador per trobar on l’havia espifiada.

Quan me’n vaig voler adonar ja era molt fosc. Havia hagut d’encendre el llum, i començava a tenir una mica de fred; s’havia mogut un ventàs i el mar cada cop se sentia més a prop: el seu brogit inflat, els pins gesticulant com somnàmbuls amb les branques fosques. Potser fins i tot es posaria a ploure; la primera tempesta d’estiu. Vaig desendollar l’autòmat i vaig tancar la caseta. Encuriosit pel temporal, però, vaig anar a veure el mar encabritat.

Hi havia núvols que s’acostaven com una allau de pedres des de la banda de s’Enroc. Mitja lluna en quart creixent penjava en un cel que semblava de zenc. Caminava amb el vent als cabells, volia fer camí fins a l’altura del corriol entre tamarells que portava a la casa grossa. Va començar a diluviar.

La vaig veure davant meu, quieta, mirava el mar. Estava potser a un centenar de metres. Era una núvia. Era la Griselda. El vent li agitava la cua del vestit i els cabells rossos, tan blancs com l’escuma de les ones. Vaig quedar-me quiet sota l’aigua, que queia com una làmina contínua: allà davant hi havia la Gris, sí, com en un somni, com l’últim cop que l’havia vist, movent-se a poc a poc cap a les onades que trencaven i deixaven anar l’aigua fins al caire de la seva falda. Era com si la boca se m’hagués omplert d’arena. Tremolava i sentia molt fred, i por. Una por estranya. Com era possible?

—Gris… —vaig aconseguir articular, acostant-m’hi cada cop més de pressa; jo ensopegava amb les algues, l’aigua a la cara—. Gris? Griselda? Griselda? Eh! —vaig cridar per fi; corria embogit cap a la núvia.

Per fi em va veure; va deixar de mirar al mar i es va girar cap a mi. Es va adonar que m’hi apropava molt ràpid; ella també es va posar a córrer. Cap als boscos.