25

Necessitava un catre on estirar-me a llegir. Estava cansat de jugar a escacs i perdre i vaig netejar un llitet de bastidor de ferro a l’habitació petita. Vaig fer-m’hi portar un matalàs i llençols nets i dos coixins dels grossos, i vaig buidar de trastos aquell racó fresc, sota la finestra que permetia que entrés una llum esbiaixada.

Abans de posar-me a fer feina llegiria unes quantes hores, o potser després d’haver escrit mitja pàgina m’estiraria a descansar, com en aquells temps que no eren, ni de bon tros, millors que els d’ara.

Va ser quan vaig moure el llit per separar-lo del mur i quan vaig apartar-ne una tauleta de nit esfondrada, amb els calaixos plens de randes i boixets i agulles oxidades, que vaig veure la inscripció a la paret.

—Bruc —vaig balbucejar.

—Bruc? —va demanar la Coloma.

—Sí —va respondre ell, mig rient, girant-se cap a la porta amb el ganivet a la mà.

—Així és com et diuen, idò? —va preguntar la dona, acostant-se al llit i asseient-s’hi als peus.

—És el meu nom de batalla.

—I tu com saps que el diàleg va anar així? —em pregunta la Dora en algun punt enmig de la foscor.

—És un bon nom —respon la Coloma; va estirar la mà, resseguia amb les puntes dels dits el perfil de les lletres acabades de gravar en el cantó aspre.

—M’ho he d’inventar; és com si veiés l’escena —li dic.

—Continua, doncs, escriptor…

—I el teu nom de veres, me’l diràs? —va preguntar la Coloma.

—Què en saps, de mi? —va preguntar ell.

—Només m’han dit que seràs aquí unes quantes setmanes. Que m’encarregui del menjar i de canviar-te els llençols. I que et repeteixi que no t’has de moure gaire de per aquí.

—I què va dir ell? —em pregunta la Dora.

—No ho sé… M’imagino que…

Es va posar a riure. Va doblegar la navalla, va plegar la fulla dins el mànec d’os i la va allargar a la Coloma.

—Tinc gana —va dir rascant-se la barba rossa.

—Pa i sobrassada? Vols pa i sobrassada amb sucre?

—Era el que ens donava sempre de berenar a mi i al teu fill, Dora, anys després.

Ell es va aixecar del llit i va anar fins a l’armari. El va obrir i en va treure una camisa de fil, blanca i arrugada:

—És tota la roba que tens aquí? —va preguntar, girant-se cap a la dona.

Ella se’l mirava embadalida. Era més gran, onze anys més vella que ell. A la Coloma li agradaven els seus braços, fins i tot l’amplària dels peus i els nusos que tenia a les cames, com si sota la pell dels malucs hi tingués serps afamades que es movien. Hauria volgut acariciar-li la barba, fregar-li l’esquena amb oli d’oliva perquè encara li brillés més la pell colrada, i li encantava veure com menjava i com dormia, com sortia de l’aigua quan anava a nedar, en tornar de l’hort. Ell sabia que ella el mirava amb aquells ulls de beata enfervorida; coneixia prou bé les dones per saber què s’hi coïa, dins aquell cap rodó i sense gràcia. Se la mirava avorrit, i li somreia com a una germana petita. La Coloma va dir:

—Català sí, però d’on? De Barcelona?

—Per què ho vols saber? —va preguntar ell; va posar-se més llet tèbia al tassó.

—Cada matí te faig la mateixa pregunta.

—I sempre et dic el mateix, oi?

—Tens raó, escriptor, li agradava fer-se el misteriós.

En Bruc va fer un gest indefinit. Estava content de rebre l’atenció d’aquella dona. I s’hi estava bé, allà, protegit, lluny de qualsevol perill després de tot el que havia passat; el mar, el bosc, la calma i el pa tou, que ella mateixa coïa. Havia estat una bona idea. Estaven sols, ell i aquella donota dolça i tòtila. Ell tenia ordres de no acostar-se a la casa grossa; allà el podrien veure i llavors tot se’n podria anar a la merda. Però ara ell volia saber qui l’havia ajudat. Qui era el seu protector.

—Qui hi viu, al casalot?

—L’amo —va dir ella—. Però no hi és mai.

—Qui és l’amo? —va preguntar ell.

—M’han dit que no t’ho digui.

—Qui t’ho ha dit?

—Tampoc t’ho puc dir… Qualcú.

—Sempre fas el que et diuen, dona? —va somriure ell, amb aquells ulls de pirata.

—I tu no fas mai el que et diuen, idò? —va dir ella; li va tallar una altra llesca de pa. La crosta saltava com espurnes.

Feia cinc dies que havia arribat. L’amo l’hi havia dit ben clar, a ella: «Estarà allà baix amb tu, i vigila’l bé. Digue-li que no surti de Son Gros i que no s’acosti a la casa gran. Si s’avorreix, que pesqui a la platja o que vagi a netejar les pallisses». Ell anava a l’hort, a ajudar en la collita de mongetes, a sanar porcells o a sembrar les síndries i els melons. Parlava amb els amitgers —«Pel juny, la falç al puny!»—, es va fer amic de tots ells perquè eren «mà d’obra» i deien «me cagon ets homos». Treballava com un mul, i sense cansar-se ni cobrar res, només per no estar-se tot el dia allargat a la platja, al sol, com empastat amb mel, esperant que tot es calmés fins que arribessin noves ordres de Barcelona.

—I com hi havia arribat? —demano.

—Amb vaixell. Ells el van anar a buscar —va dir la Dora—. L’hi vaig demanar a n’Higini. I va enviar un veler a la desembocadura de l’Ebre. A l’illa de Buda.

—I què hi feia, allà?

—Amaga’t! —va dir en Cèsar.

—No ens veu ningú, calma —va dir en Bruc, enfonsant-se, però, en el seient del 127 i col·locant-se la gorra sobre el front.

L’Objectiu havia de sortir d’hora. El Poeta feia setmanes que el vigilava. Via Augusta-Santaló; encara hi havia temps, aquell matí. Feia fred, els edificis de color de cendra, els cotxes curosament lents i quatre ombres que sortien dels portals, conserges amb guardapols, criades ensonyades que portaven bosses d’arpillera. En Cèsar va abaixar un dit el vidre de la finestreta i va llençar el cigarret a la vorera. Tots tenien noms falsos: Bruc, Cèsar, el Poeta, la Rata Sàvia, el Gat Negre.

En Bruc va dir:

—Què t’ha dit, l’Einstein?

—Qui era l’Einstein? —em demana la Dora.

—El boig que feia les bombes —li dic, i segueixo pensant.

—És fàcil —va dir en Cèsar—. Basta que connecti aquí i doni corda al despertador.

—No fallarà? —va demanar el Gat al volant, col·locant-se bé els collons sota els calçons de pana.

En Cèsar va amanyagar la capsa; era de metall, de galetes. L’acariciava distret, li tremolaven les mans, però no gaire. A dins hi havia els cartutxos de color de regalèssia, el rellotge només amb una agulla, els cables vermells i tot aquell embolic de claus i ferros.

—Quina hora és? —va demanar en Bruc.

—I com s’havien conegut, el teu germà i en Bruc? —vaig demanar.

—A la universitat —va respondre la Dora.

—Encara falta —va dir el Gat—. Un quart d’hora per a les set.

—Et portaré tomàquets —va dir en Bruc a la Coloma, des de la porta—. Avui ja seran madurs.

—A les set arriba el cotxe —els havia dit el Poeta—. El xofer se’n va a fer un cafè al bar. Quan veu l’amo al portal surt esperitat, creua el carrer i li obre la porta del cotxe amb la gorra a la mà. Això passa cada dia a dos quarts de vuit.

I jo que no llegia ni escrivia, només passava els dits amunt i avall d’aquelles lletres matusseres a la paret de marès, allargat al llit de ferro. Bruc. Bruc 77, els dos sets a sota, perfectes com ganxos de collir figues.

—Vols que et porti figues? —va demanar ell.

—Si són madures… —va respondre la Coloma, veient com agafava el càntir i l’omplia d’aigua sense vessar-ne ni gota.

Quan maduren les figues? A l’estiu.

Nota mental per a l’edició final: demanar-li a la padrina què se sembra i què es recull durant els primers dies d’estiu a la marjal mallorquina abans que perdi el cap i no se’n recordi de res. («Albercocs, prunes i cireres, i floreixen els gladiols i les vaumes pensamenteres, bàmbol. Raves»).

—M’enfilaré a la figuera i et portaré figues de coll de dama —va dir ell, cordant-se les espardenyes.

—Faré com si em cordés les sabates… —va dir en Cèsar mirant al buit—. M’aproparé al cotxe i m’ajupiré vora la porta, posaré el regal i només que ens vegis venir arrenca el motor. Els esperarem a l’altra banda del carrer, els seguirem de lluny una estona fins que pam.

—Ja m’ho has dit mil vegades —el va tallar el Gat, amb veu fosca.

—Però què volien? Per què? —li demano a la Dora.

—Ho volien tot… —em diu—. Tot. Eren anys de tot o res. Eren nois de tot o res… Ho deia Doris Lessing quan parlava de la seva fase comunista més primitiva, quan es pensava que l’única cosa que calia fer era «pelar els fills de puta».

—A qui li volien posar una bomba?

Ella veia en Bruc partint entre els pins i els tamarells i les palmeres salvatges que espolsaven el cel. Només de perdre’l de vista sortia de la caseta i marxava corrent a la casa gran; des de la torre el podia seguir observant, treballava a l’hort, encara que només fos una figureta més entre els altres homes i dones que batien o amuntegaven feixos de mongetes. La Coloma se n’havia enamorat. Se n’enamoraven totes, d’en Bruc; més enllà d’aquella cara sardònica i d’aquells ulls peculiars, tenia allò que les dones saben veure: una mescla de bondat i d’intransigència, d’humor i de seguretat que demà serà millor i tu no et preocupis per res que jo me n’encarrego, acosta’t, nena. Però la Coloma tot el dia anava amunt i avall de la casa gran, i era com viure en un altre món, no s’havia sentit mai així. Havia de posar ordre, administrar la casa; hi havia la senyora Victòria i els bessons, que eren dues criatures de por de tan sols dos anyets però tot el dia amunt i avall cridant i fent xivarri i s’havien de vigilar, encara sort que portaven d’Inca la seva teta. Ella amb prou feines podia tenir cura de la neteja, els llits, la cuina i el menjar, i havia de donar ordres al jardiner i a les criades perquè quan els homes vinguessin de viatge tot havia d’estar a punt. I ella amb el cap a la lluna; en Bruc estava per allà i tornarien a passar la nit sota el mateix sostre. Suor i feromones.

—Què et passa, Coloma? —li va demanar la senyora Victòria—. Et veig capficada.

—És aquell, el xofer? —va demanar en Bruc—. L’homenet petit?

—Res, senyora, el canvi de temps, la calor…

—Que estàs marejada? Vols que avisi el metge?

—Sí, és aquell porc —va dir el Gat.

—No, no, senyora, no em passa res. No he dormit gaire bé.

—Fas cara de cansada. Deixa estar això, dona. Reposa un poc.

Però li era impossible descansar. Si s’asseia sentia com el ventre li cremava, les mans li buscaven la pell del coll, dels braços, i pensava en les mans d’ell, que eren grans i ossudes i cada dia es feien més dures de treballar al camp, i els cabells, que li rossejaven com el llautó de les baules que ella s’entretenia a netejar per calmar els nervis. Ella ajudava a preparar el dinar per als senyors i n’hi portava part, el millor tall, a ell, a la caseta; li agradava veure com s’ho cruspia tot amb aquella fam, i com després de dinar s’adormia un instant al balancí amb la boca torta i els ulls frunzits sota les celles rosses, que devien ser tan suaus com el vellut. I ella pregava perquè el temps s’aturés, que cada dia fos així i no hagués de tornar a la casa gran a fer-se càrrec del berenar dels nens o de la roba de la senyora, que era una beneita, no sé encara com l’amo es va casar amb una dona tan curta i enfaristolada, ell és més viu que una centella. I que cada dia fos com aquells dies, amb en Bruc que anava i venia de l’hort i ella esperant-lo amb el plat a taula i el cor cantant com una cadernera. Ell reia davant seu i li explicava què li havien dit els amitgers i els altres llogats dels senyors de la finca; ben aviat va saber que eren els amos d’un parell de fàbriques de sabates al centre de l’illa.

—Així que aquests Verdera són els propietaris de tot això, eh? —va demanar en Bruc, un capvespre mentre es netejava els braços sota l’emparrat—. M’han dit que tenen «senallades de duros».

Ella no va saber què dir. Ja la seva mare havia treballat per als Verdera, i des de feia més de vint anys ella s’encarregava del casalot d’estiu.

—Música… —va dir-li ell, aixecant-se de la taula—. Trobo a faltar la música… Per què no portes una ràdio d’allà dalt? Roba-li una ràdio a l’amo, dona!

—Sí, és aquell, el xofer, espera que surti del cotxe… —va dir el Gat movent el dit petit dins l’orella.

I ella que es va emportar un tocadiscs portàtil del despatx de l’amo i ell que li diu:

—Però què fem amb això si no em dus cap disc, dona?

—Surto ja? Ara? —va demanar en Cèsar.

—I tu no t’has casat mai? —va demanar-li en Bruc.

I ella que sí, que havia estat a punt de casar-se amb un bon al·lot gras de Búger que conduïa un camió de formigó, però ell s’havia matat en un accident baixant de Lluc i ella havia hagut de fer de vídua. Quan se’n va voler témer ja li havien fugit les ganes de buscar-ne un altre i festejar-lo; amb la feina de la casa no tenia temps per a aquestes quimeres. N’havia fet trenta-nou.

—Surt, sí, ràpid! —va dir-li en Bruc a en Cèsar, baixant també del cotxe.

—Aquests són els discs que l’amo té al despatx? —va demanar-li en Bruc, posant-se a riure.

—Sí, uns quants —va dir ella—. Abans que arribi de viatge hauria de tornar l’aparell a la casa.

Eren els dos primers discs de la Dora Bonnín. En Bruc de seguida va entendre moltes coses. També hi havia un disc dels Beatles, un dels Stooges, un de Leonard Cohen i un altre de Vivaldi. En Bruc va fer-los sonar tots. Cantava, anava amunt i avall del porxo, ella se’l mirava admirada perquè ell sabia anglès, o almenys el xampurrejava. Anava descalç i es movia sense camisa, ella podia comptar cada nus de les seves espatlles i cada os de les costelles.

—Què mires, tu, ara? —va dir-li en Bruc—. Aixeca’t i ballem, dona!

El xofer va tancar el cotxe i va anar cap al pas de zebra. En Bruc va quedar a la cantonada; va veure com en Cèsar es creuava amb el xofer i s’apropava al cotxe lentament, la gorra sobre els ulls, una mica encorbat, la capsa de galetes sota el braç com qui porta una bíblia.

—Jo? Què et penses, que sé ballar? Jo, jo?

—Cago en l’hòstia —va dir en Bruc, veient que trigava massa.

—Sí, va ser aquell dia —em diu la Dora.

Se suposava que en Cèsar només s’havia d’ajupir, i fer com si es lligués un cordó de la sabata; deixaria la capsa sota el cotxe, que amb els imants de seguida havia de quedar-hi enganxada. Un instant i partir tot d’una, collons.

—Va, acosta’t, acosta’t! —va allargar-li la mà i la va agafar pel canell, i sense que ella se’n sabés adonar estava aferrada a aquell home; ell l’agafava de la cintura i li posava la barbeta sobre el front.

I ho veig. Els dos ballen. Ell sent els grans pits de la dona, l’olor que fa, de sabó fluix i oli d’oliva, de pasta cuita i saïm, i ella que sent que la pell d’ell desprèn una tebior de terra; de les aixelles li arriba una fetor aguda i feraç que la mareja, fa esforços per no caure però ell la sosté i la porta, i la música que sona i fa forat en la foscor, entre els pins i la remor de les onades i el brunzit dels grills. I ell canta, també, com si anés borratxo.

En Cèsar trigava massa, s’havia atorrollat, allà ajupit, vora el cotxe, què feia. Què putes fas, ràpid, Juli. Juli Cèsar.

—Merda, merda, merda —va dir en Bruc; s’acostava un conserge per la vorera.

El conserge va començar a cridar, increpava en Cèsar. Però el noi continuava aclofat, devia tenir algun problema. Potser ell s’hi hauria d’acostar i tancar-li la boca d’un cop de puny, a aquell imbècil. Però va ser en Cèsar qui s’hi va apropar i li va dir alguna cosa: l’homenetxo va girar cua i es va posar a córrer cap a la seva porteria. En Bruc s’imaginava que en Cèsar aniria cap a ell, però va tornar cap al cotxe i va ajupir-se, aquesta vegada amb tot el cos al terra. I en Bruc repetia merda, merda, merda.

—Sí, aquell matí… —diu la Dora—. Però no en sé els detalls.

Però jo només necessito els detalls. La Coloma sent el cos de l’home envoltant-la, i ella es fa petita, li sembla que la pot alçar i portar-la volant per sobre de les capçades dels pins, cap a la platja o al cel o a l’infern perquè ella no existia, s’havia esmicolat com un terròs d’arena entre els dits d’aquell home que li acariciava els cabells i li deia fluixet balla, balles bé, tu deixa’t portar, sí, dona, ara cap aquí ara cap allà; ella va trobar-se amb llàgrimes als ulls.

—Merda, merda, merda… —va escopir a terra; en Cèsar estava tan quiet que s’hauria dit que sí, que s’havia adormit amb mig cos sota el cotxe.

—Plores? Per què plores? —va demanar aixecant-li el cap, i amb els polzes li va eixugar les llàgrimes, li va fregar les galtes, que encara lluïen més del que era habitual en una cara que sempre tenia un llustre greixós—. Dona, no, no ploris.

I va tornar a riure, ara més fort que mai.

—Sempre reia, sí, sempre reia… —em diu la Dora.

Va veure com en Cèsar s’aixecava, per fi, però encara no s’havia acabat de posar dret quan mig cotxe va esclatar i en Bruc ho va veure; li va quedar gravat al fons del cervell l’instant en què el cos del germà de la Dora quedava tallat. De sota el cotxe va pujar una foguerada que va engolir en Juli, el va fer saltar pels aires després de dallar-lo com si estigués fet de serradures. Va veure com la roba li cremava en un instant, el cos se li va esmicolar com una figureta de cristall, la gorra li va sortir disparada del cap, que va desaparèixer. I de seguida el foc, el fum, ves quina gràcia; en Bruc va començar a caminar de cul enrere amb la boca oberta i es va girar i va córrer, merda, no, no, no, merda. Va estirar la porta del cotxe i va dir al Gat:

—No ploris, dona, per què plores? —Però ho sabia bé, per què plorava; no era la primera dona que plorava per ell.

—Arrenca, arrenca, anem!

—Què ha passat, Bruc?

—Què són, aquelles llagrimetes?

Van accelerar per la Via Augusta i van partir cap al punt de trobada, un soterrani de Cerdanyola on la Rata Sàvia i el Poeta els havien de donar un altre cotxe.

—Ha esclatat abans d’hora, eh? —va demanar el Gat, com si sempre hagués sabut que passaria—. Einstein. Fill de puta.

—A les memòries deies que el teu germà havia mort en un accident —li recordo.

—O no va ser un accident, escriptor? —em diu la Dora.

—Sí, ploro, ploro, i què? —va dir ella, separant-se d’en Bruc.

—A qui volien matar, però?

—A un empresari. Un feixista, és clar.

—On vas, ara?

La Coloma va separar-se d’ell amb fredor i va començar a caminar a poc a poc cap al mar mentre s’eixugava els ulls i la música sonava cada vegada més esmorteïda. Ell va veure com la foscor se l’empassava entre els pins; es va asseure al terra del porxo i va continuar xiulant al ritme dels Beatles.

Jo passava els dits per la inscripció. Bruc 77 a la paret de cantons, vora el capçal del llit. Sentia les veus com m’envoltaven. Mirava les fotos.

26

Vaig pensar que el meu germà em podia ajudar a trobar aquella dona. La meva família no sabia que havia tornat a Mallorca; estava disposat a contar a la mare la meva relació amb la Blanca Verdera —aviat es compliria un any de la nostra primera nit junts—, però de moment preferia no donar-n’hi gaires explicacions, sobretot ara que treballava de redactor publicitari i havia deixat de banda la meva carrera com a escriptor «seriós». Això equivalia a una confessió de derrota que intuïa amargament que la satisfaria.

Alguna cosa m’impedia contar-li que tornava a estar en parella, com si hi hagués quelcom d’erroni, en tot allò. Que la Blanca fos més gran, que hi hagués tanta diferència entre la meva situació i la seva —ella era una Verdera de Belper—, que hagués començat a treballar per a ella i hagués deixat aparcats temporalment els meus somnis literaris, i que passés tant de temps a Madrid, lluny del meu fill; res de tot això no li acabaria de fer el pes.

El meu germà havia obert el seu despatx al centre d’Inca, als baixos d’un bonic edifici vora la plaça de l’ajuntament. Era la primera vegada que el visitava, a pesar de tots els oferiments de feina que m’havia fet en els últims anys. Vaig sortir de Son Gros un dimecres al matí, sense dir a ningú del servei a on anava, atret per la idea de localitzar la Coloma, però sense acabar de saber per què la volia veure i què em podria dir d’en Bruc i de l’any 1977. L’únic que conservava de l’arxiu de la Dora Bonnín —ara que algú havia saquejat el disc dur virtual— eren les tres fotografies que havia enviat a en Leo el passat mes d’agost; me les havia desat a la memòria del telèfon mòbil per mirar-les sempre que em vingués de gust.

—Haurà d’esperar… —em va dir la seva recepcionista, somrient-me amb una falsedat enravenada. A més de la mare, doncs, el meu germà tenia aquella altra secretària: una joveneta repel·lent, pèl-roja, que no va voler saber res quan li vaig fer veure que jo era el germà del seu cap.

—Està amb un client important —em va dir, sense mirar-me a la cara—. Passi a la sala d’espera, i faci’s un cafè amb la màquina, si vol.

No em va quedar més remei que entrar allà dins i asseure’m en una incomodíssima cadira de fusta, davant d’un sofà on hi havia asseguts dos clients més, una dona molt mudada que devia tenir més de cent anys i un homenàs gras i hieràtic que no em va tornar la salutació. Sobre la tauleta del centre de la sala hi havia revistes del cor i un butlletí del Col·legi d’Advocats. A les parets, unes fotografies insignificants, en blanc i negre, de diversos motius judicials: unes balances, un martell de jutge, un munt de codis.

Vaig treure el telèfon mòbil i vaig tornar a mirar-me les fotos de la Dora i en Bruc —París, Girona, Les Baux—. Sentia que el telèfon de la secretària no deixava de sonar, anava donant cita als clients mentre teclejava amb tanta força a l’ordinador que semblava voler-lo perforar amb les puntes dels dits.

—Ara ha hagut de sortir deu minuts —em va dir, quan em pensava que m’havia arribat el torn—. Però torna de seguida.

—Però li has dit que soc el seu germà?

Sense respondre, va enfonsar els ulls a la pantalla. El meu germà va trigar més de mitja hora a aparèixer. Vaig decidir esperar-lo a la porta, tot i les mirades molestes que m’adreçava la noia, com si li fes nosa.

—Què hi fas, aquí, tu? —em va dir ell, només de creuar l’entrada. Duia un vestit molt elegant, negre amb armilla grisa i corbata estreta, unes sabates italianes acabades en punta. S’havia retallat una mica la barba.

—Entrem al despatx —li vaig dir, després d’encaixar—. Germanet, necessito que em facis un favor.

—Però d’on surts? Et veig, no sé, canviat… —em va dir, asseient-se rere la taula. El despatx era modern: una taula blanca davant d’una cadira de cuir negre de respatller alt; a la seva esquerra hi havia un bon ordinador de sobretaula vora un munt de carpetes de paper blau, ben ordenades en cubetes metàl·liques. A la paret del davant, un gran moble massís i estilitzat, amb codis processals, volums de jurisprudència i manuals de dret de la carrera. Sobre la taula hi tenia una foto dels nostres pares.

—Ja has passat per casa? —va voler saber, abans de res.

—No encara.

—I quant fa que ets per Mallorca?

—Uns dies.

—I on t’estàs? Amb es papà? L’has anat a veure, ja?

—Necessito que localitzis una persona —li vaig dir, canviant de tema.

—A qui? —va arrufar el nas i va recolzar-se a la taula, mig divertit.

—Es diu Coloma Daviu Fullana —vaig dir-li; n’havia trobat els cognoms remenant papers a les cases petites.

—I qui és, la Coloma Daviu Fullana?

—La podràs trobar o no?

—Has mirat a la guia telefònica?

—Et penses que soc beneit?

(Tot i que no hi havia mirat).

—No soc detectiu privat, jo. —Els laterals de la seva cara van compondre un somriure sorneguer—. Però ja ho saps, això, oi? —Va apuntar el nom a la part superior d’un full en blanc, amb bona lletra—. Qui és, aquesta Coloma? Un amor perdut?

—Més o menys.

—No me’n pots dir res més?

—Treballava per als Verdera. A Son Gros. Fa vint anys. És la mare d’en Quint Daviu.

—El gerent de la fàbrica de sabates?

—Sí, el gerent de Belusse. El coneixes?

—Sí, i tant que el conec… I per què no parles amb el fill? Ja t’ho dirà ell, on pots trobar sa mare. Però per què la busques?

Vaig capcinejar amb desgana. Buscava la Coloma, i no sabia ni per què. Vaig dir, sense convicció:

—En Leo Verdera i jo passàvem molta estona amb aquella dona, a Son Gros, quan érem menuts.

—Ets un nostàlgic… Que t’has trencat el nas?

—Em podràs fer aquest favor o no?

—Faré algunes trucades. Però… i aquest rellotge que portes? D’on l’has tret?

Vaig abaixar-me el puny de la camisa i vaig dir:

—Quan podràs dir-me alguna cosa?

—I tu quan aniràs a veure la mare, senyor Misteris?

—La secretària que tens aquí fora —li vaig dir, abans d’obrir la porta i sortir— no serveix per a res.

—Idò, estic enamorat d’ella —em va respondre, ajustant-se la corbata sota un somriure assajat.

No em venia gens de gust anar a veure la mare. Amb ella ens seguíem trucant de tard en tard; sabia que la situació de la padrina s’havia fet més delicada, cosa que havia obligat la mare a deixar temporalment de banda la feina al despatx del meu germà. Jo intuïa que encara no hauria sortit de l’edifici que el menut ja li hauria telefonat per dir-li que havia tornat a Mallorca. Vaig dirigir-me a casa nostra, doncs, romancejant pels carrers del centre d’Inca, tots els carrers que coneixia tan bé de la infantesa i l’adolescència, i que ara retrobava, estranyament canviats i alhora familiars i més estrets i curts del que recordava, com si els edificis fossin també més baixos, o com si tot aquell poti-poti de cases malavingudes s’hagués enfonsat mig metre.

Mirava la gent als bars i a les botigues, els homes i les dones que sortien de l’ajuntament, de la farmàcia o de l’administració de loteria, només per veure si reconeixia algú o si algú em reconeixia. Havia passat molt temps; feia gairebé vint anys que no vivia en aquella petita ciutat apinyada i havia perdut la pista de tothom. Sovint me n’havia penedit, d’haver deixat de banda els amics i els coneguts amb qui havia estudiat, els mestres i els veïns i els companys del club d’escacs; no conservava el contacte de ningú, com si en certa manera m’hagués mort per a tots ells en partir a Barcelona. Potser tot era culpa de la meva curtesa de mires, del meu egoisme, del cruel desinterès envers les coses mundanes —anguniosament humanes, anodines en aparença, mediocres en el fons— que sol caracteritzar alguns escriptors. Semblava que ja era massa tard per reprendre qualsevol succedani d’amistat amb ningú, tot i que per Facebook em podia seguir assabentant de qui s’havia casat i de qui tenia fills, o de qui s’havia matat fent el boig amb la moto.

—Què hi fas, tu, aquí? —em va dir la mare només d’obrir-me la porta. Em va mirar atònita, com si veiés un ressuscitat: o bé el meu germà no li havia trucat, o bé dissimulava—. Quant fa que has arribat? Per què no m’has avisat que venies? I que no portes maleta, fill?

Vaig obrir-me pas cap al menjador i vam accedir a la cuina. La padrina estava asseguda en una butaca, mig adormida vora una ràdio encesa en una emissora de notícies que no podia sentir per culpa d’aquella sordesa obstinada. Ni es va adonar que havia arribat.

—Com esteu? —vaig preguntar a la mare, asseient-me a la taula i servint-me un got d’aigua.

Ella va anar fins a la finestra i en va descórrer la cortina; la llum que entrava del jardí entre el llimoner i el ficus va fer-ho tot més visible: l’ordre i la neteja pertot, margarides fresques sobre la taula, una olla de sopa a foc lent. La mare em va mirar resignada, i va començar a enumerar-me els seus quefers penosos ara que la padrina no podia estar-se sola: la vellura s’havia accentuat en els últims mesos, i es passava gairebé tot el dia en un estat de rara i muda catatonia, fins que o bé de sobte esclatava en plors d’enyor o ràbia contra tot —sobretot contra la seva filla—, o bé s’aixecava de la cadira sorprenentment vigorosa, disposada a cuinar o a netejar a cops de xapó les herbotes del jardí.

La mare parlava amb una tristor emprenyada; contenia les llàgrimes. Al final, es va cansar de lamentar-se i se’m va apropar per asseure’s davant meu amb una tassa de cafè. En silenci, em va posar una mà sobre la galta, i després de fer-me girar la cara a esquerra i dreta em va passar els dits pels cabells amb aire enjogassat, amb una calidesa sincerament maternal que em va deixar estupefacte.

—Tornes a portar ulleres, eh? —va dir—. Però què t’ha passat al nas? Sembla que el tens tort, fill meu. I t’has comprat roba nova?

Havia arribat el moment de dir-l’hi.

Després de dinar, vaig pujar a la meva habitació. Potser feia més de cinc o sis anys que no hi entrava; quan tornava a Mallorca, sobretot ara amb el meu fill menut, mirava d’anar directament a la casa de la platja. Em va trasbalsar tornar a entrar allà dins, allargar-me al llit i mirar el prestatge ple de llibres i de trofeus d’escacs, amb la taula que feia d’escriptori, en la qual havia estudiat tots aquells anys, encara amb la màquina d’escriure a sobre, una Olivetti Lettera 32, enfundada sota un cobertor de llana que en el seu moment hi havia cosit la padrina.

Quantes hores no hi havia passat, allà dins, posant música i llegint aquells llibres que ara em semblaven inútils o trivials, enllestint treballs a màquina o jugant a escacs tot sol, preparant les partides dels dissabtes per als tornejos escolars amb les revistes que ens deixava el mestre Abrines. Havia passat molt temps, i moltes coses, però fet i fet no havia passat res —no hi havia ni pols als prestatges, mare—; cada cosa era al seu lloc, i jo també, allargat allà, mig a les fosques, escoltava el silenci. Em semblava que en qualsevol moment podria entrar per la porta el pare tornant de la consulta, o el meu germà per empipar-me, o la mare per comprovar que hagués fet els deures abans de posar-me a jugar o a llegir. Vaig estar mirant el sostre una bona estona, pensant en en Leo, en la Gris, però sobretot en la Blanca, trobant-la a faltar atroçment, fins que em vaig quedar condormit. Em vaig despertar al cap de mitja hora, sobresaltat per una trucada al mòbil.

—Apunta una adreça —em va dir el meu germà; estrafeia la veu amb aires d’espia—. És d’una residència geriàtrica de Muro.

Cap a les cinc de la tarda pujava al cotxe i buscava la sortida de la ciutat per passar per Muro abans de tornar a Son Gros. Anava a més de cent quilòmetres per hora per l’autopista, i escoltava un cedé d’Extremoduro —¿Dónde están mis amigos?— que havia agafat de casa. I vaig estar pensant si ho havia de fer o no, si em convenia de veritat anar a buscar aquella dona sense saber quina importància podia tenir res del que feia dos dies m’inquietava absurdament. Quan vaig arribar a l’altura de la primera sortida de l’autopista per enfilar cap al poble, vaig deixar-la passar, decidit a no ficar el nas en cap possibilitat de topar-me amb maldecaps innecessaris. Però a la segona embocadura ho vaig fer, em vaig adreçar a poca velocitat cap a Muro; vaig ascendir per carreteres secundàries entre camps de cebes i blat de moro.

Just quan volia sortir del cotxe, ja aparcat a l’altra banda del carrer on hi havia el geriàtric —un edifici baix i blanc amb grans finestrals coberts de cortines clares—, vaig veure que de dins en sortia un home, que d’entrada no vaig reconèixer; sabia amb una certesa total que no era la primera vegada que el topava. Alguna cosa em va fer quedar-me al cotxe, observant-lo, fins que va girar a la cantonada.

Era el tipus que l’estiu passat vigilava casa nostra, a s’Enroc, mentre en Leo s’estava al pis del tiet dies després de la desaparició de la Gris. Un homenàs gras i forçut, calb; duia sobre el nas les mateixes grosses ulleres de sol quadrades, d’esquiador, i caminava una mica encorbat, com si li costés carregar el pes de les pròpies espatlles. Què hi feia, allà? Potser visitava un familiar? Sense saber què pensar, vaig sortir del cotxe i em vaig adreçar a la residència.

—Busco la senyora Coloma Daviu —vaig dir a una noia vestida tòpicament de blanc, que mirava un telèfon mòbil rere el taulell de recepció.

—Sí… —em va dir, però va seguir mirant el telèfon fins que una altra auxiliar, més gran, va aparèixer d’una sala posterior i em va tornar a demanar què volia. Després de repetir-ho, la dona em va guiar impassiblement per un passadís molt ample, flanquejat per desenes de portes grogues, algunes d’elles mig obertes, rere les quals es podia veure que hi havia llits i butaques ortopèdiques, caminadors i carretons amb medicaments, aigua i tovalloles netes.

—És a fora —em va dir; va assenyalar al pati i va tombar cap a l’esquerra, deixant-me sol vora la sortida.

Potser la Coloma era allà a fora, però, qui era? Com la reconeixeria? Vaig sortir i em vaig trobar al costat d’un petit rododendre, que obria el pas enmig d’un pati amb parterres de gespa mig morta, entre cossiols amb rosers nans, parets cobertes d’heura i figuretes de guix ratat escampades entre altres plantes de jardí mal cuidades que no aconseguien d’alegrar la desolació de tota una tropa de vells que oscil·lava per allà. Es movien lentament amb crosses o caminadors, al sol de la tarda de juny, cap a la gran sala de l’altra banda —m’arribava el so d’un televisor emetent curses de bicicletes—, o seien a l’ombra d’un envelat, dedicant-se o bé a jugar a dòmino —els homes— o a cosir en grossos tamborets de brodar —les dones—, sota la custòdia d’una guapa i jove monitora de pell gairebé negra, que em va mirar intrigada després d’adonar-se que no trobava a qui semblava que estava buscant.

—La Coloma Daviu —li vaig dir.

Va deixar les cosidores i em va acompanyar fins al fons del pati, vora una porxada coberta on hi havia només dues dones assegudes. Una d’elles portava la cara tapada amb una mascareta d’oxigen —semblava adormida, però amb els ulls mig clucs—, i l’altra s’estava mirant al buit, els cabells blavosos, amb les mans encreuades sobre la falda.

—Aquí… —em va dir la noia, i veient que jo no sabia interpretar a quina de les dues dones es referia, em va mirar divertida i va dir—: I qui és, vostè?

—Un vell amic. Fa molts anys que no la veig —vaig confessar, penedit d’haver anat fins allà.

—No rep gaires visites… Se n’alegrarà. Segur.

—I el seu fill?

—Té un fill?

—Sí —vaig dir.

—No el conec. Avui l’ha vingut a veure n’Andreu. Coneix n’Andreu, vostè?

—Un home calb i gras?

—Sí —va somriure—. Idò, n’Andreu la visita cada setmana. No falla mai. Li porta flors i roba, bombons i alguna revista.

Vaig lamentar haver-hi anat amb les mans buides. La noia es va mirar la dona dels cabells blaus; era la que buscava. M’hi vaig acostar, la noia va tornar amb els altres ancians. Vora la Coloma hi havia una cadira baixa, que vaig arrambar per asseure’m a la seva esquerra.

Quan es va adonar que m’hi havia apropat em va mirar: tenia —ara me n’adonava— els mateixos ulls grossos, però amb nubècules, i estava més prima del que podia recordar. La Coloma era una dona, si bé no grassa, sí que carnal, massissa i d’ampla ossada, la cara rodona era la mateixa, però el nas se li havia fet punxut i corbat cap als llavis inexistents; els ulls també eren més clars i alhora més enfonsats en un rostre aixafinat, que semblava borrós, com si el veiés amb les ulleres brutes. Duia els cabells blaus estarrufats, tan fins fins que semblaven de sucre filat, com si no fes gaire que li haguessin fet la permanent. Sota el pèl se li veia la closca, blanca i rodona com un ou. Portava un vestit blau estampat i una jaqueta de punt a pesar de la calor, i als peus uns espardenyes negres de lona, lleugerament deformades per culpa dels galindons.

El pas del temps. Quin tema.

—Hola? —vaig murmurar empegueït—. Que no em coneixeu…? Hola?

Em mirava impassible, ben quieta, amb el coll una mica tort; movia les celles, que alçava en espasmes, com si no sabés interpretar els sons que li arribaven.

—Coloma? Se’n recorda de mi o no?

Vaig sentir com m’apropava les mans i com buscava les meves; me les va estrènyer amb delicadesa, la pell trencadissa, apergaminada i freda sobre els dits sarmentosos. Va riure.

—I en Lleonard? —va demanar amb veu escanyada—. I en Verdereta? On l’has deixat?

Se m’havia glaçat la sang. Vaig aconseguir dir:

—És a Barcelona.

—Ets el fill del dentista, eh…? —M’havia reconegut!—. Com està, ton pare?

—Bé. —La boca se m’havia assecat—. M’imagino.

—I com et deies, tu? No me’n record.

Li vaig dir el meu nom. Ella va tornar a riure amb una mà a la barbeta.

—I on és en Lleonard, ara? —va repetir.

Vaig recordar-li que era a Barcelona; ella va assentir, i va quedar de nou embadalida. Mirava innegablement senil les cornises del pati.

—Fas de dentista, tu, també? —em va demanar després d’uns segons.

—No —vaig dir-li—. Faig feina per als Verdera.

—I en Lleonard? —Alçava el cap i mirava al jardí, com si esperés veure arribar en Leo—. No ha vingut, es nin? Sempre li anaves a darrere.

—No. És a…

—Encara fa de dentista, ton pare?

—No.

—Llàstima, hi hauria d’anar a mostrar-li un queixal que em balla…

—Coloma?

—Com has dit que et deien, a tu?

L’hi vaig tornar a dir, molt lentament.

—A ta mare li diuen Catalina, eh que sí? —Abans que pogués respondre, astorat, va tornar a riure, com si es recordés de cop d’alguna cosa.

—I com esteu, aquí, Coloma?

—Moridora. Moridora però bé.

Vaig treure’m el telèfon de la butxaca, on hi tenia desades les fotos d’en Bruc. Vaig posar-ne una en pantalla, i la vaig ampliar amb els dits, de tal manera que el seu rostre quedés ben visible, gairebé com en una foto de carnet.

—El coneixeu, aquest…? —li vaig dir, posant-li el telèfon sobre la falda.

—És en Quint, el meu fill —va dir, sense dubtar-ho; estirava els llavis en un somriure contrafet.

Penedit d’haver-li mostrat la imatge, vaig agafar el telèfon.

—Diumenge vindrà, en Quint… —va dir ella—. Cada diumenge ve i me du flors.

—Quants anys va treballar per als Verdera? —vaig preguntar.

—Molts. Més de quaranta. Una vegada per Nadal em va venir a veure l’amo. Aquí.

—N’Higini?

—Va venir amb la primera dona, la inquera… —desvariejava, doncs—. Perquè després es va casar amb una altra. Una catalana guapa. La mare d’en Lleonard. Un putot.

—La mare d’en Lleonard era un putot?

—La primera dona era una santa. La que va tenir els bessons. Una santa. Però un avió… A Amèrica. Va ser.

—Sí —vaig posar a la pantalla una altra foto; ara la Dora i en Bruc, els dos ben visibles i ampliats—. El veu?

—En Bruc… —Ara sí. Ara l’havia reconegut.

—Qui és? —vaig preguntar.

—En Bruc.

—I qui és en Bruc?

—Ton pare.

—El meu pare? —vaig riure.

—Com has dit que et deien, a tu?

—De què coneixeu en Bruc?

—I què hi fa amb la senyora, a la foto?

—No ho sé.

—Estic moridora.

—Va estar a ca vostra, en Bruc?

—Sí, clar. Mig estiu.

—Mig estiu? L’any 77?

—I en Verdereta?

—Ara vindrà —li vaig mentir.

—On és?

—Ara vindrà… Qui era en Bruc?

—Tu no el pots haver conegut.

—Per què? Qui era?

—El van dur a ca nostra.

—Qui, qui el va dur?

—Els Verdera.

—I per què?

—Perquè el buscaven.

—I per què el buscaven? Qui?

—I qui ets, tu?

—Per què el buscaven, Coloma?

—I jo no ho sé.

—S’hi va estar tot l’estiu?

—Fins que se’l va endur cap a França.

—Qui se’l va endur?

—El senyor Higini.

—Com se’l va endur? Què vols dir?

—I jo em pensava que tornaria… Perquè ell sabia que jo…

—Què va passar?

—Se’l van endur. Amb el vaixell de vela. I ja no va tornar… I en Lleonard, on és, eh? Dona records a ton pare.

27

S’havia canviat de casa, però no hi va haver problema, perquè amb un parell de setmanes el Poeta el va tenir localitzat. Ara en Tintó —Francisco Tintó Vilasis: l’Objectiu— s’havia mudat a aquell palauet de façana vermella, a la part alta de la ciutat. Tenia un guardaespatlles amb pistolera llustrada, a més del xofer conegut. Vivia sol, ben envoltat de totes aquelles barreres i tanques en forma de llança que cenyien un jardí d’acàcies i violers grocs, com si això —les flors, la gespa, la cara agra del pistoler— l’hagués de protegir de la ràbia que li tenien. El Capità havia estat qui ho havia pensat tot quan li van dir de la mort d’en Cèsar, després de gairebé escanyar l’Einstein amb les seves pròpies mans. Feia sis mesos que li anaven al darrere, al maleït Tintó; aquest cop no hi hauria cap ficada de pota. Em sento animat a seguir.

—Com ho farem, doncs? —va preguntar en Bruc.

Les reunions tenien lloc a qualsevol banda, i patien, sabien que els empaitaven —la Brigada, la Social, la Secreta—; molt sovint el Capità havia de desaparèixer durant mesos a Andorra, a França, aneu a saber on s’amagava, però un dia arribava la veu del Comitè Central i s’havien de reunir a Sant Just Desvern, de nit, en una cotxera plena de sacs, o anaven a fer pràctiques de tir als afores de Rubí.

Havia passat por, ell; sabia que a més de detenir-lo el torturarien —interrogatoris ferotges, sessions de barra i de cigonya, prohibició de dormir, xantatges amb la seva mare malalta—, qui sap quants anys de presó li podrien caure, qui sap si no era possible una condemna a mort si els enxampaven, tot i que podien aconseguir els diners, i llavors… Ara la motivació principal no era matar en Tintó sinó treure-li tota la pasta a aquell maleït fatxa espanyol de merda.

Els Tintó posseïen fàbriques de tèxtil i de motors de camió, i empreses químiques; al seu temps, dinaven uns quants cops a l’any amb Franco a Madrid i potser eren els més rics de Catalunya. En Tintó era un símbol; plomant-lo o escabetxant-lo s’aconseguiria enviar un missatge, una acció que no podria ser ignorada, que contribuiria a l’alliberament del país, sens dubte. Sens dubte. I sortirien als diaris, els noticiaris de la ràdio en parlarien, fins i tot la televisió del règim en diria alguna cosa. Els Tintó eren púrria i a sobre havien de venjar en Cèsar; si no feien res, res no tindria sentit, oi, escopeta? Que se sàpiga.

Recordava el casinyot de Rubí, o potser era de Vacarisses, gris i deteriorat pel temps i no tant sense pintar com refractari a la pintura, i un mur mig ensulsiat vora la carretera, camins de ramat i una estesa d’excavacions; haver-se esmunyit cap allà mentre desitjava clavar-li ben endins la Rata Sàvia. Potser era la por, però la desitjava tot i ser una doneta tan menuda i tan prima i severa, els ulls com de reina del tarot, aquell culet i quines tetes, buf. I tots dos allà després d’una hora i mitja de cotxe i de fer totes aquelles voltes per assegurar-se que cap brigada els perseguís —ell, però, sabia distingir-los a cent metres: qualsevol nen de sis anys els hauria detectat—; ella empenyia una porta gran, ell pujava rere aquella faldilla baldera una rampa que portava a un pati de ciment desgastat, ple d’herbota que sorgia agressiva entre les clivelles de les lloses.

I haver anat rere seu, amb la polla ben dura, fins a passar per una pallissa mig derruïda, encara amb les argolles de subjectar els cavalls rovellant-se en la fredor de la paret, i una menjadora plena d’ampolles de cervesa i taulons de fusta ennegrida i galledes buides que abans devien haver contingut melassa o pintura i cossis d’aigua i una llauna de vint litres de querosè on hi havien cultivat flors i encara en penjaven circells secs i trencadissos, branques com ossos d’ocells prehistòrics amuntegades en un altre pati ple d’embrolls. Una gàbia amb conills, un colomar amb dos esquelets de gallina, dos gats que s’empaitaven sobre un barracot fet amb filferros i fustes lligades amb cordes a la vora d’un roserar.

Passadissos empudeïts.

—Sant i senya —va exigir algú rere una porta.

—Imbècil! —va dir la Rata, i la porta es va obrir.

—Cinc-cents milions? —va dir el Gat allà al fons.

—Cinc-cents milions —va dir el Capità, assegut a la cadira, rere la taula amb els croquis, les tres Walther del calibre 7,65 i una metralleta desmuntada—. Cinc-cents milions o nyec. I l’hi diràs ben clar. Una quarta part en bitllets usats de mil pessetes.

—Nyec? —va preguntar el Poeta.

—Idiota —va dir el Gat.

—Calleu —va exigir el Capità.

—Serà més aviat un plof, un bon petet, ha! —va riure l’Einstein posant-se dret; es va servir una copeta de conyac.

—I que no falli! —va dir el Capità; es fregava les mans amb ràbia—. Per quin motiu nosaltres, que reparem la ignomínia del país, ens hauríem de comportar com bons xicots?

—No. No fallarà —va capcinejar l’Einstein; es va apropar de nou a la taula i es va posar bé el mocador al coll—. L’altre cop va ser un error d’en Cèsar. He portat a sobre les capsetes durant vint-i-cinc dies.

En Bruc se’l va mirar sense veure’l; l’odiava, al setciències, com odiava el Gat. El mateix odi que experimentava contra gairebé qualsevol home —excepte en Juli, qui sap per què, noi—, qualsevol paio, fos o no del grupuscle. Ell feia tot allò per les dones —per les dones de Catalunya: alliberar els conys catalans de la fèrula franquista després de Franco, que havia mort al llit, contra l’Estat espanyol amb les seves faixes i faldilles llargues—. Ell lluitava contra les faixes, més que contra el feixisme, realment: totes les dones són perfectes, pensava.

Ja era massa tard per deixar-ho córrer, tot allò, després de la mort d’en Juli, el germà de l’única dona a qui vertaderament estimava. Ara no hi havia cap possibilitat de fer un pas enrere; un cop tinguessin els diners n’agafaria una part, digués el que digués el Capità, i marxaria a Mèxic, com havia fet aquell tiet avi l’any 1939. Allà hi tenia família, i li seria fàcil establir-s’hi: hi havia moltes ties i no calia treballar gaire per tenir un llit, un sostre, un tros de pa i a la merda la pàtria i qui sap si amb la Dora… Viuria com un paixà.

—Qui vol cafè? —va preguntar la Rata Sàvia.

Van repetir el pla vint vegades en dos dies; el Capità els mostrava els croquis, els plànols del carrer, i el Gat feia de Tintó i en Bruc i el Poeta el subjectaven pels braços i les espatlles, i era la Rata qui li col·locava l’arnès per davant.

—Jo l’estrenyo des de darrere —deia el Poeta, estirant les corretges.

—Llavors alces aquesta pestanya amb l’anelleta i el detonador li queda contra el pit, i ai, ai, ai, si la joguina se separa de la carn del feixista —reiterava l’Einstein abans d’asseure’s a contemplar la seva obra, com un pintor, amb els ulls abaltits i una immobilitat tensa d’ocellot—. Tinc un cervell màgic…

El pla era complicat. Depenia de moltes coses, això era el que el feia excitant, i potser era el motiu pel qual sempre anava empalmat, en Bruc, hores i hores; cada dia amb la polla ben dura. Sentia aquell ganivet, el cuc que li demanava follar i córrer i ser lliure. Per ell —acceptem-ho—, tot era el mateix: l’anarquia, Catalunya lliure, una mamada, alliberar els treballadors, dues mamades, però sense optimisme ni puresa ni fe en cap dogma; en cap moment va deixar de sentir que feia comèdia: no s’ho acabava de creure, res de tot allò, no era com el Poeta o el Capità o el Gat, que n’estaven molt segurs —congènitament convençuts de la Causa—, ell no, per ell era com un joc, una cosa divertida com sortir de nit, una oportunitat d’escapar de la poquesa idiota de les coses com calen, feines i deutes, estudis i nòvies fredes, rutines lentes i el metro amb olor de sofre, dinars familiars interminables amb el sogre llegint La Vanguardia. Què es podia fer en aquest país? Res, guapa, ni tan sols deixar-se enganyar.

Però allà tots ells parlaven de revolució, sindicats, socialisme, victòria, li dono pel cul, aquesta nit no se m’escapa, Països Catalans sense penes, té costures a les mitges sense remordiments, campaments de tir a Santa Creu d’Olorda, Europa també és un forat immund, deia algú, miserables reformistes.

I ella amb les cames eixancarrades, bombes, pistoles, Tamara Bunke, la classe obrera, els proletes i un B-52, conys, cafè exprés a 1,25 pessetes i amor lliure, Budapest, l’Havana i Pequín. Era com follar: el mateix corrent embravit que amansa tots els dubtes.

—En Jean-Paul va anar a veure n’Andreas a Stammheim —va dir el Capità.

—En Jean-Paul? —va preguntar ell.

—Sartre —va respondre la Rata.

—N’Andreas? —va preguntar ell.

—Baader —va respondre la Rata.

—Al vàter —va dir ell.

I per què no?, va pensar quan li van dir de passar a l’acció. Ja no era només parlar i parlar, o repartir pamflets i llançar-los enmig de les avingudes i desitjar xuclar-li els pits a la Rata perquè la Dora l’havia deixat, o a les altres ties que anaven a les conferències i portaven sabates esbotzades i bevien aiguardent en trobades clandestines al fons d’una llibreria o d’un magatzem a Poblenou, sinó de fer alguna cosa «més important» —i deixar de ser un «roig de cafeteria», «un semental revolucionari», li havia xiuxiuejat ella—, «acció, pipioli», li havia dit el Poeta, i ell ho havia contat a en Juli, i aquell dissabte els tres havien agafat el cotxe fins a Manresa i havien conegut el Capità.

I tres anys després, amb els trossos d’en Juli —metralla humana, organic shrapnel malbaratat: Cèsar, adeu per sempre, amic, germà— encara penjats dels balcons de la Via Augusta, ells eren el nucli dur del grup: aprenents de bàrbars.

Serà nostre, i que el bombin. Mai més ben dit, escopeta.

—Pagarà els cinc-cents milions —va dir la Rata, estirada vora seu, la nit anterior—. Pagarà i li explicarem com treure’s la bomba de sobre. El Poeta està escrivint el manual d’instruccions que li deixarem de regal, perquè sàpiga bé què ha de fer. Quan tingui els diners posarà una esquela a La Vanguardia. Així sabrem què.

—I si no paga? —va demanar ell acariciant-li el maluc.

—Doncs la bomba esclatarà al cap de vint-i-cinc dies. Un poble antic ens llança cap al combat més vell —recità.

—Bona nit, futur. —I la va estirar per la cintura, la va fer-se posar de quatre grapes i, agenollant-se al terra, li va clavar la llengua al forat del cul.

«Encular les mosques», havia dit Mao.

—I què passa si no ve ningú, avui, si no té previst sortir de casa? —va dir en Bruc, l’endemà, de matinada, amb el Poeta, el Gat i la Rata asseguts dins una furgoneta de mudances que feia soroll de llaunes plenes de pedres quan es movia pels carrers deserts, i que aquella mateixa nit el Capità havia robat d’un aparcament d’Esplugues. Sentia que els intestins se li regiraven; hauria sortit del vehicle i s’hauria posat a cagar sobre la vorera.

—Tanoca. Algú té foc? —va preguntar el Gat; mostrava un cigarret com si fos una cosa nova que no hagués vist mai ningú. En Bruc va pensar que les pigues de la cara de la Rata semblava que brillaven, sota la llum ocre; s’apagaven i s’encenien com petites brases mentre ella es canviava les sabates i s’apujava la faldilla i ensenyava les cuixes enfundades en aquelles mitges que no tenien costures i es col·locava bé els pits sota la mirada de tots.

El Poeta somreia, menjava cacauets i n’escopia les closques a terra, i en Bruc s’entretenia a trepitjar-les i fer-les cruixir; esperaven que es fes l’hora d’actuar. Contenia els esternuts; aquell matí no podia deixar de sonar-se, les butxaques plenes de mocadors de paper. Rere els vidres veia els fanals, la ciutat municipalment il·luminada, el barri asserenat pel fred; entorn dels fanals dos papallons negres tallaven la llum, eren com senyals que donaven a tot aquell tros de carrer una tonalitat d’absència i d’error. Hauria volgut sortir del cotxe i posar-se a córrer fins a l’hospital i estar-se al costat del llit de sa mare fins que ella es morís, i llavors tornaria a les classes, a seduir mecanògrafes o a buscar-se una nòvia formal i una feina, qui sap si de periodista. Sabia que no tenia talent, i això era el que l’havia allunyat de la Dora tot i desitjar-la fins a sentir forats al crani de tant pensar en ella.

No gaire lluny de la furgoneta van veure com un captaire regirava els contenidors de fems; un home no gaire vell, potser de la seva edat, duia una gavardina de bubota sense una màniga, col·locada negligentment sobre aquell cos ossut i nerviós que anava rascant el fons de la merda amb un pal que tenia un fil de ferro a la punta; duia les sabates descordades i una boina sobre la closca mig pelada però encara amb uns cabells llefardosos d’escombra que li tapaven la nuca. I van veure com esbutzava una bossa i en treia mitja taronja miraculosa, i com xuclava amb un plaer salvatge el cap d’un peix, i com menjussava amb ganes un os que tenia encara enganxada una pell grogosa, que devia ser de pollastre, va pensar.

Només quedava el menyspreu, les ganes que arribés l’hora. Ara veia el sentit de tot plegat; l’home era un recordatori de per què calia fer el que havien vingut a fer en aquell carrer que acabava en una illeta de cases precioses, amb la placeta amb arbrets de branques primes, pelades i immòbils com en una muda imploració. Van veure arribar el cotxe del guardaespatlles. La Rata va saltar de la furgoneta i va col·locar-se el bolso. Van sentir ressonar els talons al carrer buit.

Ho van veure: ella s’acostava al cotxe d’aquell cabró i hi parlava i ell se la mirava. Li va posar una mà sobre l’espatlla i ella li va tocar el pit; ell va riure; ella va tirar-se els cabells enrere i va mostrar-li la cara, tan bufona. En Bruc no havia sentit mai tanta gelosia com quan ella va ficar-se al seient posterior del cotxe i l’homenàs es va treure l’americana i la pistolera de sota l’aixella i s’hi va esmunyir també. I el Poeta va dir:

—Ara, nenes? Anem?

—Sí —va respondre ell, però sense pensar en el pla, sinó només a sortir d’allà dins després de tres hores de seure.

Tots dos van córrer fins al cotxe. Hi van veure el cul pelut de l’home, que s’havia abaixat els pantalons sobre la Rata, que ja mirava de treure-se’l de sobre quan ells van obrir la porta del cotxe i el van fer sortir a empentes enmig del carrer. El Poeta li havia pres la pistola i, sense ni adonar-se’n, el goril·la ja la tenia dins la boca torta i la Rata havia sortit per l’altre costat.

En Bruc va veure que a la vorera el captaire els mirava tot mastegant i xuclant-se els dits com qui sopa davant de la televisió veient-ne una de cowboys.

—Tu! —va cridar el Poeta, traient en Bruc de l’embadaliment.

Ell va agafar les cordes i la mordassa i amb l’ajut de la Rata van tenir el goril·la lligat i mut en un instant. Van obrir la porta del maleter del Peugeot 504 i l’hi van ficar a dins després que el Poeta l’estabornís amb un cop de culata. Va tancar el maleter amb clau amb dues voltes, i amb una coça va trencar la clau dins el pany: el clauer, una medalla de la mare de Déu de Lourdes, va anar a parar al costat de l’embornal.

—Ara anem a buscar el xofer, nens —va dir la Rata, i tots tres van girar a la cantonada i van apropar-se a la barrera d’una casa vermella.

Els dos homes es van situar rere les columnates de l’entrada; era ell qui portava la bossa de lona verda amb la bomba i el Poeta qui mostrava la pistola sota el melic, clavada a la cintura, i era com si per un instant fos de joguina i tots tres s’haguessin de posar a riure i a cantar mireu bé allà dalt el que en el sostre hi ha és un gros animal i podrien continuar empaitant-se carrer amunt o anar a jugar a fet i amagar a la placeta amb els altres nens orfes.

—Què passa? Qui és vostè? —van sentir la veu del xofer que guaitava des de la casa—. Què vol?

—Busco la Remei —va dir la Rata—. Viu aquí, la Remei?

—La senyora Remei? Oh… —va dir el xofer amb una certa tendresa, acostant-se cada cop més.

—Sí. Porto una carta per a ella —va dir la noia, i li va ensenyar un sobre.

L’home va obrir la barrera, i encara no havia allargat la mà per recollir la carta per a la dona morta d’en Tintó que el Poeta li va agafar el braç i va estirar, i l’home va xisclar i ell li va ensenyar la pistola i l’hi va fregar per una galta. Després de posar-l’hi sobre un ull va dir:

—Ara callaràs i no t’hauré de matar.

En Bruc li va agafar les claus d’entre els dits que tremolaven i de seguida van ser sobre el caminet de grava que portava a la casa entre rosers. Ara l’homenet tenia una cara inhumana i xiuxiuejava no em mateu no em mateu no em mateu mentre el Poeta el guiava cap a la casa amb el canó de la pistola clavat a la nuca, i l’home ensopegava amb els propis passos fins que van entrar per la porta del darrere i van fer tot el que el Capità havia ordenat: menar el xofer al soterrani i lligar-lo a l’arrambador del fons de l’escala no em mateu després de dir-li si et sento baixo a clavar-te una bala al front entesos. Van pujar al pis de dalt a buscar l’Objectiu.

—No se sent res —va dir la Rata, al peu de l’escala. Semblava molt tranquil·la, com si estigués a casa seva a pesar de totes aquelles parets folrades de fusta fosca, les catifes gruixudes que s’empassaven els passos, els quadres i els llums de cristall de roca.

—Pugem… —va dir el Poeta; es va parar al primer replà, va separar la cortina i va mirar al carrer per veure si el Gat havia acostat la furgoneta a la casa vermella—. Encara deu dormir, el porc. Mirarem de no despertar-lo de moment.

En Bruc sentia fred. La casa era enorme, alta, gelada com una cova envoltada de neu. El fred li havia entrat dins el pit. Ni el culet de la Rata va aconseguir buidar-li el cor i la gola d’aquell fred, un fred àrtic que li pressionava el fons dels ulls i li penjava del pit com una cadena de ferro. Ascendia per l’escala, els genolls li tremolaven, però no era por sinó fred. Es va estremir: de l’espinada va sentir com li queien caramells de neu. Es trobaren al pis de dalt, un gran replà, marbre blanc i moltes portes.

El Poeta va començar a guaitar amb la pistola a la mà, i deia fluixet no és aquí no és aquí. Ell i la Rata li anaven a darrere i ella semblava que, més que anar a clavar-li una bomba al pit a un feixista, havia vingut a comprar la casa perquè n’avaluava els quadres, passava un dit per les cadires senyorials de domàs vermell. En Bruc va veure com obria la bossa i hi ficava una figureta de ceràmica, un aneguet que hi havia damunt d’una calaixera amb marqueteria de nacre, entre dos canelobres de plata i una capseta de vori esgrogueït.

—Soc aquí, passin, senyors, passin… Els espero. —Van sentir la veu al fons d’un passadís ple de llum.

Van anar fins a aquella porta, corrent rere el Poeta, que obria pas amb la pistola nerviosa apuntant cap endavant, com si el canó de l’arma els estirés magnèticament als tres fins que es trobaren dins un despatx ampli i acollidor, que temps després en Bruc encara recordaria amb una vivacitat estranya: butaques de cuir i mobles pesants, cortines de vellut; va haver d’acostumar-se al canvi de llum. No veia res fins que la veu va dir:

—Els serveixo alguna cosa, senyors? —Cap dels tres no va saber des d’on parlava fins que es van adonar que en Tintó era rere la porta, somreia afable com qui acull uns amics a fer una partida de bridge.

Era un home alt, gros i gras, la cara rodona i la mirada viciosa rere unes ulleretes d’apotecari. A en Bruc de seguida li va caure bé; no s’assemblava gens al tipus que el Capità li havia ensenyat en aquelles fotos retallades dels diaris. No sé per què, però he de dir que s’assemblava al meu pare. No havia tingut temps d’afaitar-se, però s’havia mudat; portava un bon vestit de quadres escocesos de solapes grans i muscleres rectes, i una corbata ampla de color verd bosc i la camisa blanca amb les puntes una mica aixecades, i mentre s’acostava molt tranquil a la taula per asseure-s’hi es descordava la jaqueta de dos botons amb una mà, i a la cara girada hi tenia una ganyota de qui ha de recordar alguna cosa, de qui ha perdut quelcom crucial i ho vol recuperar des d’una tristesa esgarrifosa que contrastava amb aquell vestit que en Bruc, tot i les mides considerables de l’home, va trobar excessivament ample, els pantalons pinçats i als peus uns mocassins de color bordeus endevineu-ne la marca, que feien que es mogués com un ballarí cansat. Tot d’una va aixecar les mans suaument sobre la taula abans d’asseure-s’hi, i va dir:

—Què volen, estimats amics?

—Cinc-cents milions —va dir el Poeta.

—Cinc-cents milions —va repetit la Rata, com si fos ella la que oferís aquells diners a canvi de comprar-li la casa.

En Tintó se’ls va mirar de cap a peus:

—Cinc-cents milions? I no negociem una mica? —Va riure alçant el cap, i quan va abaixar els ulls per mirar-los de nou se li va dibuixar una altra barbeta—. D’on volen que tregui, jo, cinc-cents milions?

—No es faci el ximple. No hem vingut a negociar —va dir la Rata, que va posar les mans sobre l’escriptori.

—Ja poden marxar, doncs —va dir en Tintó, plegant els braços i recolzant tot el cos a la taula—. No els penso donar ni un duro. Com a molt, els podria oferir un cafè.

—No em vulguis fer riure, porc —va dir el Poeta, donant la volta a l’escriptori i alçant la pistola cap a la cara de l’home.

En Tintó estava disposat a morir, d’això se’n va adonar en Bruc a l’instant; va sentir una vaga estima per aquell home monumental, però a l’estranyesa per la seva determinació s’hi va sumar el fàstic, i el temor; era el responsable de la mort d’en Juli. Sabien que estava podrit de milions, que per culpa seva i de la gent com ell la merda franquista feia quaranta anys que empudegava i escanyava el país tot i que Franco ja era mort.

Carronya.

—Siguem raonables, senyors —va dir en Tintó.

Molt lentament va obrir el calaix de l’escriptori i en va treure un munt de bitllets. Amb una delicadesa entendridora en va fer tres munts i els va dir:

—Agafin això i oblidin que han posat un peu en aquesta casa. No passa res. Entenc la seva frustració. Però no hi ha cap necessitat que prenguem mal, oi?

—Matem-lo i anem —va sentenciar la Rata.

El Poeta va rascar-se el lòbul de l’orella i va demanar-li que es posés dret; llavors va encendre un cigarret i el va sostenir amb la mateixa mà que apuntava l’empresari amb la pistola: el cigarret clavat a la juntura entre els dits i alhora el dit al gallet. En Bruc va pensar està molt nerviós i jo tinc ganes de cagar i d’esternudar i de marxar ràpid quin fred abans que vingui la policia sí, qui ens assegura que no ha trucat ja a la policia i està fent comèdia a veure si ens enxampen aquí.

—Ho farem a la nostra manera —va dir el Poeta; xuclava el cigarret amb la pistola vora el nas—. Li deixarem un regalet. Un regalet que l’hi dirà ben clar: o els cinc-cents milions o pum, i el bocí més gran que en quedarà serà l’orella. Companys, posem-li el vestit de nuvi.

I en Bruc va treure la bomba de la bossa de lona. Tal com havien assajat cent vegades, mentre la Rata li col·locava l’invent, ells dos l’aguantaven per darrere. Li van haver de treure l’americana; l’home era més voluminós del que havien previst, i les corretges gairebé no podien ni cenyir-lo. En Bruc va ser qui va estirar el detonador, que li va quedar contra el pit.

El Poeta li havia posat la pistola dins l’orella i en Tintó els insultava fills de la grandíssima puta desgraciats fanàtics i morireu a la presó us mataran a hòsties al garrot vil us enviaré visca Franco visca visca visca miserables, i el Poeta que li deia, com si recités, amb paraules rodones:

—Li trucarem d’aquí a un parell d’hores i li direm més detalls. Tot en efectiu. Si prova de treure’s això de sobre, esclatarà. Només nosaltres sabem com desactivar-la. Cinc-cents milions. Vint-i-cinc dies. Llegeixi les instruccions. —Llavors el va empènyer amb força i l’homenàs va quedar un altre cop assegut rere l’escriptori amb la camisa mig descordada i l’americana entre els peus. Cap dels tres va tocar ni un bitllet dels que hi havia sobre de la taula.

En Bruc se’l va mirar des de la porta abans de sortir i sense saber per què va pensar en l’home de les ulleretes fosques, aquell escriptor que segur que també havia estat amant de la Dora; l’havia vist un cop en un bar de l’Eixample bevent ginebra amb altres noies. S’havia suïcidat feia uns anys, i quan la Dora l’hi va explicar, tenia llàgrimes als ulls; li havia llegit un poema que deia «Tot perdut, que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot».

28

Potser va ser la tarda del tercer o quart dia, mentre m’estava amb els ulls clucs sobre el catre de l’habitació de la caseta de la platja i escoltava música amb els auriculars al fons de les orelles, i pensava en tot el que m’havia dit la Coloma, quan vaig trobar-me’l dret davant meu, l’espatlla contra el marc de la porta.

Em vaig sobresaltar i vaig posar-me dempeus de seguida; el primer que vaig fer va ser mirar si la inscripció de la paret era visible, i no: un dels grossos coixins la tapava.

N’Higini no mirava per descomptat cap allà sinó cap a mi, somreia amb unes ulleretes de sol daurades i de vidres blaus sobre el front, els braços encreuats i la camisa blanca desbotonada. Al canell, un rellotge bo, molt semblant al que m’havia regalat la seva filla. Els seus ulls reflectien la voluntat d’un centre de poder superior.

—Què hi fas, aquí? —em va dir, divertit i afable, mig girant-se cap a la sala on hi havia l’escriptori i l’autòmat.

—Necessitava un lloc tranquil on escriure una mica… —vaig dir mentre m’hi acostava cohibit, com si m’hagués sorprès robant o al llit en companyia d’una dona que no fos la Blanca.

Des del dia de les noces d’en Leo —feia gairebé un any— que no l’havia vist; fins i tot havia evitat les ocasions de topar-me’l en els viatges que podria haver fet amb la Blanca. Per mi n’Higini Verdera era un enigma incòmode: en ell hi havia alguna cosa que m’atreia però alhora em molestava, que em produïa una lleugera antipatia: potser era per tot el que m’havia explicat en Leo, o pel que havia fet al tiet vint-i-cinc anys enrere amb la fàbrica de talons, o potser era perquè no podia deixar de pensar en ell com un milionari i això sempre intimida.

Des de feia uns mesos que jo també treballava per a Belper; feia de redactor publicitari per a la marca que ell havia portat al renom planetari. La Blanca li devia haver explicat coses de mi, però ignorava fins a qui punt ella li feia confidències. Quan de nen passava tants dies a Son Gros amb en Leo, n’Higini era una figura remota, un pare gairebé sempre absent per culpa de la internacionalització llavors imminent de les fàbriques d’Inca. Tenia ben presents els seus rampells de calidesa amb en Leo i recordo alguns relats dels seus viatges, i com l’abraçava juganer en tornar a casa —sempre li portava regals—, aplaudia els seus triomfs en els escacs i reia obertament de les pensades o acudits que el meu amic deixava anar de sobte. En Leo captivava n’Higini com em captivava a mi, i, tot i que es notava que aquell home era com el meu pare —incapaç de parlar del que sentia, de mostrar-se càlid i vulnerable—, feia un esforç per estar pels seus fills, per donar-los el millor i, d’alguna manera, ser-ne un referent. I no, no semblava un mal pare, encara que en Leo digués el contrari: almenys jo no tenia cap motiu per sospitar que no estimés de la mateixa manera cadascun dels seus tres fills.

—On has trobat això? —em va demanar assenyalant l’autòmat.

No sabia si hi havia un mínim to de retret en les seves paraules; vaig dubtar uns segons abans de saber què dir. Però tot el que hi havia era curiositat, em seguia mirant amb els ulls riallers, ben blaus, enfonsats sota les celles d’aquella blancor inversemblant que també lluïa a la dentadura, tan perfecta que esfereïa una mica; el seu cap estret, el front ample, la mandíbula quadrada i sòlida, amb un solc profund, horitzontal al mentó, que se li marcava quan parlava, una ranura com de guardiola que sempre m’havia fet molta gràcia. Una cara ossuda, de faraó.

Feia vint anys usava ulleres grans, rodones i d’or, tenia els cabells negres i espessos com un tapís i els ulls més a flor de cara, però conservava el vigor, era més alt que jo, tant com en Leo, tot i que potser s’havia encongit una mica. Semblava estar en forma, no feia gens de panxa, el pit lleugerament còncau, els braços fibrosos.

M’havia d’explicar:

—Vaig posar-me a ordenar el munt de llibres i vaig trobar l’autòmat dins una vella caixa…

—Molt bé! —va dir, i va agafar una peça: un alfil negre—. No sabia què se n’havia fet, d’aquesta joguina… Encara funciona?

—Perfectament… —vaig somriure i em vaig acostar a l’endoll. El vaig clavar a la paret i l’autòmat va començar a parlar i a fer pampallugues.

—I el guanyes? —Va posar una cuixa sobre la taula; es mirava de biaix tant el tauler com tot l’espai que jo havia provat d’endreçar: l’havia netejat i hi havia col·locat dues cadires noves i un llum de peu, segurament molt cara, que m’havia emportat de la casa gran; ara dubtava si n’Higini la reconeixeria.

—L’he guanyat uns quants cops —vaig mentir—. Però juga molt bé…

—Recordo quan l’hi vaig regalar al meu fill… Sí… —va somriure evocador, les mans encreuades sobre el genoll.

—Jo també me’n recordo.

—Vaig tornar de matinada a casa, a Inca, després de més de dotze hores d’avió. En Leo sabia que arribava a aquella hora i em va esperar llevat. Devia intuir que li portaria la joguina. El primer que va fer va ser demanar-me si li havia dut dels Estats Units «el tauler elèctric». No li vaig saber dir que no. La meva idea era donar-l’hi pel seu aniversari, amagar l’estri unes quantes setmanes i llavors sorprendre’l. Però no me’n vaig poder estar, no… I l’endemà en Leo es va passar tot el dia jugant-hi i explicant-me estratègies, atacs, defenses i d’altres embolics dels seus. No l’havia vist mai tan feliç. Els dos vam estar tot un dia sense dormir. Ell remenava llibres d’escacs i parlava en veu alta i es lamentava quan perdia, jo me’l mirava molt divertit, intentava ajudar-lo. Quina vivor que tenia! Quines ganes de guanyar davant del seu pare… Quanta passió que hi posava, en el joc! I quina ràbia que li feia, quan perdia.

No sabia què dir. A mi en Leo m’havia fet creure una altra cosa: que no havia tret l’autòmat de l’embolcall fins que jo vaig arribar a casa seva, el dia que complia onze anys, perquè el poguéssim estrenar junts.

—Però jo vaig veure com el treia de la caixa… —vaig xiuxiuejar—. Tots dos alhora vam trencar el paper de regal.

—Sí, ja ho sé! —va riure n’Higini, un altre cop dret i passant-se els dits pels cabells—. Jo mateix el vaig haver d’ajudar a ficar-lo a la caixa de nou i a embolicar-lo. Em deia que a tu et faria il·lusió així… T’estimava molt. Quins dos xavalets que estàveu fets!

Leo. M’havia mentit, doncs. M’estimava molt, sí, però un dels records més entendridors de la meva infantesa era una mentida.

—Com està, en Leo? Fa temps que no sé res d’ell… —va dir, apropant-se a la porta. Va agafar una cadira de plàstic i la va arrossegar fins al caire del porxo; s’hi va asseure i va estirar les cames.

—Suposo que bé… —vaig dir-li; em vaig asseure a la seva esquerra. Feia un dia càlid, però amb un ventet de mar que ho agitava tot: els pins, els matolls eixarreïts i els cards, les branques flaques dels tamarells. Una bufada de vent aixecava un remolí d’arena en el caminoi que menava al mar, que sentíem rere les dunes, un bramular tou i amansit.

—Vam anar a veure el seu espectacle.

—Sí… —va riure ell—. He vist algun dels seus xous a internet. Són molt bons. És molt atrevit. M’ha fet riure a bastament.

No esperava que li agradés el que feia el seu fill.

—Ha parlat amb ell, últimament?

—Però no em diguis de vostè! —va buscar-me la mirada—. No soc tan vell… No, fa temps que no parlem, ens hem distanciat una mica. Però amb en Leo ja se sap. És com és. Ja tornarà al redol, ja! —I va tornar a riure, acariciant-se els cabells blancs sobre la templa—. En Leo és un artista, com sa mare. És molt emocional…, així era ella, sí. Té talent, això ho he sabut sempre. I el talent ho és tot. Pots cagar-la totes les vegades que vulguis, en aquesta vida, que si tens talent te’n sortiràs. El talent et diu qui ets, i t’hi lliga per sobre de les altres coses, que no són res, suposo que ja ho saps. Potser per això tot s’ho agafa pel cantó que crema. Al final s’adonarà que jo no soc el seu enemic. Però deixem-lo estar. Confiem en ell. Tornarà. Que faci el que vulgui. M’agradaria que vingués aquest estiu a estar-se amb nosaltres, almenys uns dies. El trobo a faltar.

—Jo també —vaig admetre.

—Ah, sobretot t’he de donar les gràcies per la feina que has fet amb els models de la nova temporada. La Blanca diu que has fet una feina boníssima, i pel que sé ha estat així. A més, l’eslògan…, sí, un encert complet, encara és una mica d’hora per avaluar-ne l’èxit, però de moment les coses pinten molt bé. La Blanca ha fet amb tu un bon fitxatge, i jo que me n’alegro. «Vine com ets».

—Gràcies… —vaig dir en veu baixa.

—I tu i ella, què? Us enteneu?

—Sí. Soc feliç, amb ella. Molt… —Em vaig avergonyir—. Mai no havia estat tan bé amb una dona…

—Tens un fill, però, eh?

—Sí. Sí, en Bruno. —L’enyor em va omplir el cor.

—Bé. Espero que us vagi molt bé, nois —va dir, posant accent de Barcelona, qui sap per què—. I quants anys tens? L’edat d’en Leo?

—Sí.

—I el teu pare? Com està?

—Coneixes el pare?

—Jo a la vostra edat ja tenia tres fills… —va dir ell, oblidant la meva pregunta—. Però eren altres temps. Tots teníem més pressa. Em vaig quedar vidu, suposo que ja ho sabies. Va morir el meu pare, també… —Vaig assentir. S’havia posat més seriós, es mirava les ungles. De la punta del peu li penjava la blanca sabatilla d’espart—. Després em vaig tornar a casar i va néixer en Leo. Van ser anys molt bons. La felicitat em desbordava, llavors. Però em vaig divorciar, amb la mare d’en Leo tot era massa difícil. Tot s’acaba, ai. Aquella dona tenia molta personalitat… L’estimava, no et pensis. Hauria aguantat, jo. La vaig estimar sempre. L’any passat, quan em va dir que es moriria, que li quedava poc temps, per mi també va ser molt dur, terrible. Era una donassa, hauries d’haver vist amb quina integritat va afrontar els últims mesos. Quina enteresa. Tenia molt caràcter, i molt talent, i adorava en Leo. Això ja ho saps, eh…? —Va callar un instant, pensarós—. I les memòries? Quan les tindràs enllestides?

Vaig voler esbrinar si hi havia alguna mena de segona intenció rere la pregunta. Em mirava sincerament interessat en el que pogués explicar-li. S’havia posat les ulleres de sol a la butxaca de la camisa.

—Em sembla que el projecte està parat —vaig dir—. No tinc els manuscrits de la Dora.

—Per què, què ha passat?

—A casa seva no hi eren.

—Com que no hi eren? —Preguntava tot allò de bona fe.

—En Leo diu que algú va entrar a casa de la seva mare i s’ho va endur tot. Hi havia els quaderns manuscrits. I les fotos. I algunes gravacions d’àudio.

A n’Higini se li va escapar un esbufec descoratjat. Em va mirar astorat, frunzia les celles, encreuava les mans sobre el cor.

—Però… com és possible? —es va posar dret lentament, com si rememorés alguna cosa.

—Sí. En Leo diu que mentre no era a casa algú hi va entrar i s’ho va emportar tot.

—I tu… t’ho creus? —em va preguntar, fent un gest amb el cap, indicant-me que volia caminar.

—No ho sé… —vaig dubtar, anant-li a darrere—. És ben possible que ell els hagi amagat. O destruït. Potser no li ve de gust que surti el llibre sobre sa mare.

—I per què?

—Coses d’en Leo. Em sembla que la seva mare era molt important, per a ell. Potser el llibre no li permetrà passar pàgina de la seva mort.

—Hauré de parlar amb ell… Quin home! Que burro que és, quan vol —va dir en un to inescrutable.

Anàvem pels caminois de terra fina, que es mesclava amb l’arena blanca de les dunes a mesura que ens apropàvem al mar. N’Higini va accelerar el pas i ens vam trobar sobre d’un promontori de roques; des d’allà vam poder contemplar el capvespre, l’aire mandrós, les onades breus i els blaus del cel que es fonien en malves, amb les línies filoses de les muntanyes a l’altra banda de la badia, i el poble de s’Enroc a l’esquerra, groc a l’escassa llum, amb l’illot lluny, on la Griselda havia desaparegut aquella nit que no sabia com havia de treure en la conversa.

—Allà… —vaig assenyalar l’horitzó.

—Com?

—Allà hi ha l’illot on en Leo i la Gris van passar la nit.

—Carai, noi, quina vista! De veritat veus l’illot d’Alcanada des d’aquí? —va preguntar; empetitia els ulls, feia visera amb la mà dreta—. No hi ha com ser jove!

Això era el que el preocupava?

—Heu pogut saber res de nou, del que va passar aquella nit? —vaig atrevir-me a preguntar.

—Corres, tu? Fas exercici? —Ara somreia encuriosit.

—Una mica… —Vaig esverar-me davant del canvi de conversa—. Des de fa uns mesos que nedo i faig màquines. —Però tot el que realment havia fet era pujar a la piscina del pis de Madrid a relaxar-me algunes tardes i creuar-la un parell de vegades cansadament; havia fet dues sessions de peses només per joguinejar amb la idea de posar-me fort.

—Fem una cursa? —va tornar a riure, i es va acalar per arromangar-se els pantalons—. D’aquí al mar i de la vorera a davant de l’arenal?

—De veritat? Vols provar-te contra mi?

—Ha! Sí. Quines ganes de córrer, ara! Por de perdre, eh? —Tenia coses pròpies d’en Leo: els mateixos rampells frenètics i poca-soltes. Que boig. Va posar-me una mà sobre l’espatlla i va picar-me un ull—. Qui perdi paga el sopar, eh? No te n’escapes.

—Entesos… —vaig dir, amb un punt de ràbia competitiva que em pujava de l’estómac i no sabia dominar. Volia deixar-lo enrere: ell tenia seixanta-set anys.

—Quan caigui la pedra, d’acord? —I del terra va agafar un roc blanc i va començar a sospesar-lo amb calma. Em vaig ajustar les sabatilles de lona i em vaig estrènyer el cordill de les bermudes. Ell va fer petar els dits. Txac-txac—. Un… Dos… I…

La pedra va volar una desena de metres davant dels dos, i quan va tocar el terra, entre boles d’algues seques, n’Higini va partir a córrer, esperitat, cap al mar, deixant-me a mi enrere amb una arrencada portentosa. La camisa li onejava, i el sentia fins i tot brufolar, com si d’alguna manera fes befa de qui li anava a la saga. Vaig accelerar; em vaig sentir grollerament feliç, bestialment ansiós de sobrepassar-lo per l’esquerra —no sabia per què, però era com si en Leo ens contemplés, com si m’animés a córrer ràpid des d’alguna banda, accelera, amic meu!—. Tot anant-li encara a darrere a poc menys de dos metres, amb el vent a les orelles i les cames lleugeres, el cor fet un timbal que em pujava a les amígdales, la boca oberta com un gos, sabia que no trigaria a atrapar-lo. El mar, davant nostre, marcava la primera meta, i abans d’arribar a la vorera i girar cap al nord i començar a córrer per la riba, vaig notar que n’Higini ja semblava defallir; no em va costar gaire avançar-lo, embalat, i deixar-lo de seguida rere meu amb una certa elegància.

En aquell instant vaig riure; el vaig sentir encara panteixar, queixós, corrent d’aquella manera tan compassada, vestit de blanc, alçant els genolls. Vaig accelerar amb la intenció de deixar-lo prou ressagat; ara el terra era més dur sota els peus, l’arena humida. Encara faltaven més de dos-cents metres, potser, per arribar a l’arenal, així que vaig seguir corrent però amb més sensatesa, fins que de sobte —va ser de sobte— em vaig sentir cansat i feixuc, i vaig girar el cap i vaig veure que n’Higini estava allà, impassible, lleuger, de cop era fins i tot més alt, i escurçava la distància. Quan me’n vaig adonar, a l’altura de l’estuari, el tenia gairebé a sobre. I quan faltaven menys de setanta metres va començar a córrer al meu costat, per la banda del mar. Trepitjava l’aigua i m’esquitxava. Tenia prou alè per parlar:

—Pel novembre tinc la intenció de córrer la marató de Nova York. Voldràs acompanyar-me?

Sense esma per dir res, fent esforços no només per impedir que em superés sinó per no caure de lloros, vaig fer un últim sacrifici per guanyar l’aposta, però no va servir de res: es va posar davant, i quan vaig veure que ja no hi havia res a fer vaig frenar i vaig trontollar, els genolls a l’arena, sentia que el cor em sortia per la boca i que les cames se m’havien omplert de rampes i dolors.

N’Higini va arribar i va parar, a trenta metres davant meu, a l’altura del vell desembarcador. Va agafar aire amb les mans sobre les cuixes i, abans d’asseure’s a terra, encara va aprofitar per estirar els músculs dels braços i les cames, ja sense la camisa. Jo em vaig tombar i vaig mirar al cel, que s’enfosquia entre boirines blanques, amb les constel·lacions penjades de cap per avall. M’adonava que no només acabava de fer el ridícul sinó que a sobre hauria de compartir amb ell un sopar i pagar-lo.

—T’espero d’aquí una hora —vaig sentir que deia, molt a prop, però no vaig obrir els ulls—. Et portaré a una bona marisqueria. Ha! Quina cursa, nano!

Aquella nit, tot sopant amb n’Higini, vaig començar a descobrir com era de veritat aquell home. Vam partir de Son Gros i em va portar amb un Audi TT negre a cala Mesquida, a un preciós restaurant on tothom el coneixia pel nom. Mentre conduïa anava parlant de la fàbrica d’Inca, d’algunes idees per a nous models de sabates d’estiu per a l’any vinent, i d’un dissenyador alemany que havia conegut a París —«un geni»—, la feina del qual em volia ensenyar per saber què en pensava.

Al restaurant ens van donar una taula vora la platja rocosa, al costat d’un finestral rere el qual es veia el mar quiet, solcat per petites llanxes que feien pampallugues. Jo no tenia gana; la cursa m’havia deixat desfet: les cames em feien figa i el tòrax em tremolava com si les costelles se’m volguessin obrir per deixar caure el cor entre tot aquell menjar que n’Higini no deixava d’alabar:

—Sopar així, de tant en tant, no és dolent, rei. Quan soc fora és el que més enyor, el nostro menjar. —Estrafeia l’accent mallorquí, fent les os més fondes—. Aquestes coses, jove! I vi de Sancerre! Oh! —I es posava a la boca una cloïssa i la xuclava amb els mateixos escarafalls que havia fet en Leo aquella nit quan davant meu s’havia clavat una ratlla de coca. Havia demanat una ampolla de vi blanc, i se’l servia ell mateix; foragitava els cambrers alhora que no deixava de parlotejar.

De mi no volia saber més que el que pensava de la marca i de la nova temporada, les idees que pogués haver concebut de cara a futures campanyes publicitàries. A mesura que buidava copes i mastegava potes de cranc, s’embolicava amb tot de raons i teories: va parlar de Rússia i de l’Índia, de la tercera guerra mundial, de futures crisis econòmiques a la Xina; el que el preocupava sobretot era com podia afectar això les fàbriques que tenia escampades arreu del món, i la seva —la «nostra», ho deia així, incloent-m’hi, indefectiblement amable— entrada als mercats emergents de països com el Brasil, Panamà, Letònia o Corea del Sud.

Sovint deia coses que jo no era capaç de seguir per molta atenció que hi posava; no m’atrevia a interrompre’l per demanar-li que fos més entenedor.

—Sistemes de producció —deia, buscant-me l’esguard, aparentment seriós, amb aquells ulls que hauria de recordar—. Sovint en sé massa coses per fer bé tot el que caldria. Sobre manipulació de materials? Sobre logística inversa? Sobre cicles de producció? Parlem-ne. Odio el golf. Stapelrecht. O dret d’empori. Estic millorant el meu alemany. Ansonsten kann ich nur mit dem übereinstimmen, was Sie gesagt haben. El panorama client barra empresa s’adequa a noves dinàmiques en les quals l’automatització no és sempre la resposta més intel·ligent, ni l’única possible, com et pots imaginar. Incentiva les vendes ràpides. Automatització selectiva. Et passaré un article molt bo sobre el tema. La competència està convençuda que el negoci electrònic és la resposta a tot. Fal·làcia. No trobes?

—Sí…

—I me n’alegro. Sovint basta un component que serveixi alhora per a l’optimització de costos. «El que sents acabarà per agafar forma», saps qui ho va dir?

—No.

—Jack Kerouac… Fal·làcia. És una bella paraula. Potser per a una línia de sandàlies informals. Sabates per a dona. Sexis. Amb això salvarem l’home occidental. Models basats en tarifes, doncs, i que la gent no protesti mai. Com una seda, de puta mare. Planificar sistemes. Ho saps? Amb l’èxit del capitalisme tu mateix crees els teus competidors. Ells venen a fer-te sentir la culpa d’haver guanyat. L’única cosa que inhibeix de veres l’odi entre els homes és l’avantatge econòmic mutu. El teu pare és la clau… Sovint la tragèdia és l’única forma de triomfar, rei. I l’egoisme és una necessitat del geni. Puc contar-te coses terrorífiques. Ja ho saps. Treballo amb persones meravelloses.

No sabia si em prenia el pèl, si em volia sorprendre, o fer-se el simpàtic, o si només s’havia deixat anar, emportat per l’alcohol i per l’eufòria de sentir-se un home d’èxit en —ho va repetir vint vegades, almenys— «tan bona companyia».

Costava apamar-lo, al pare de la Blanca. Em venien ganes de riure, però de la por que em feia. Per sort, al final no em va deixar pagar, però estava tan begut que vaig haver de conduir el cotxe —molt lentament— cap a casa.

Qui coi era, jo, al costat d’aquell home?

29

L’endemà em vaig llevar ben d’hora, disposat a tancar-me a la caseta de la platja i no posar un peu a la casa gran en tot el dia. Havia dormit malament —i menjat massa marisc—. Dins el cervell sentia en tot moment la veu de n’Higini dient-me aquelles coses aparentment absurdes sobre les guerres futures, el comerç, el talent i els processos de producció, i alhora pensava en la Coloma i en la visita que li havia fet i en el que m’havia dit del jove anomenat Bruc. («Se’l van endur cap a França». «I ja no va tornar». «El senyor Higini». «Amb vaixell de vela». «Mig estiu»). Sol al llit, enyorava la Blanca, tenia ganes d’abraçar-la i d’explicar-li tot allò sense saber què significava ni per què m’atreia aquell misteri —potser era simplement que tenia molt temps lliure i m’avorria una mica—. Cavil·lava que tal vegada podria demanar a n’Higini, directament, qui era en Bruc, i mostrar-n’hi les fotos —París, Girona, Les Baux—; el nom gravat a la paret del dormitori.

Vaig baixar a la cuina quan a penes es veia la llum del sol entre els arbres i em vaig preparar dos entrepans i un termos ple de cafè amb llet. Quan vaig sortir de la cuina per la porta del servei, vaig adonar-me que n’Higini era a la pista de tennis; jugava sol contra el seu propi autòmat, una màquina verda i amb aspecte d’aspiradora gegantina que li llançava pilotes tant a l’esquerra com a la dreta amb un canó que semblava de llançamíssils.

Havia de passar pel seu costat si no canviava de ruta. Abans de tornar a entrar a la casa i provar de sortir per una altra porta, vaig mirar-me’l una estona: estava d’esquena, mig ajupit, a l’aguait de les boles, immers en la primera llum tènue. Vestit amb pantalonets blaus i samarreta blanca, clavava cops de raqueta precisos i distingits; el sentia esbufegar després de colpejar —i el divertit plop-plop de la màquina, quan escopia les boles a gran velocitat—, lamentar-se quan no era prou precís i la pilota es perdia més enllà de la línia.

Vaig pensar que segurament també a allò em guanyaria —com feia sempre la Blanca—; havia de fer tot el possible per evitar, aquell matí o quan fos, que em demanés de jugar un partit. Vaig entrar altre cop a la cuina i vaig creuar la casa fins a sortir per la porta del davant, vaig rodejar el casalot per la dreta i em vaig endinsar pels boscos fins a arribar a l’altura de la pedrera del Moro. I vaig baixar a la platja. Després de resseguir en sentit contrari els passos de la cursa de la tarda anterior, vaig adreçar-me altra vegada a la caseta. M’hi vaig tancar a dins i vaig començar a feinejar.

Com que no era capaç d’escriure res de ficció (la realitat em mantenia massa atabalat, aquells dies), em vaig posar a escriure un llarg mail a la Blanca, que tanmateix no podria enviar-li fins que tornés a la casa gran.

Li vaig explicar que havia passat moltes hores amb el seu pare; li vaig dir que m’havia caigut bé, que era un home «alegre i pertorbadorament lúcid», que m’havia portat a sopar a una marisqueria «fantàstica» i que m’havia guanyat «de pallissa» en una cursa de tres-cents metres per la platja. Com que a ella això li agradava molt, vaig començar a relatar-li alguna escena sexual que ens incloïa als dos: les fantasies eròtiques que em passaven pel cap i que a ella tant l’excitaven estant lluny de casa; era la nostra manera elaborada i literària de fer sexting, sense vídeos, sense fotos, tan sols amb les velles i festives paraules.

La Blanca era llavors la meva única lectora, i a mi em bastava que em digués que allò que escrivia l’havia divertit, apassionat o fet riure; ella era la lectora ideal, perfecta: intel·ligent, sensible, una dona que llegia i comprenia, que assentia per dins i seguia després amb els seus assumptes, i quan tornava a casa em demostrava fins a quin punt ho havia entès tot. Li agradava que li relatés —per exemple— com fèiem l’amor enmig del bosc, de matinada, com l’empaitava després de sortir del mar, o com acabàvem follant dins un avió de camí a Milà, o a la llotja de l’òpera de Viena (Così fan tutte) o a la sauna del gimnàs de casa, entre boires i olor d’eucaliptus. Volia detalls, ella; que li explicités què li feia i com, que li digués com m’excitava una paraula seva, o aquell vestit, o un tros de cama o de coll, o la manera en què podia arribar a mirar-me o tocar-me. Li agradava que la insultés: gossa, gossa rica. M’ho passava d’allò més bé, escrivint aquells mails. I em posaven a cent les seves respostes, que esperava amb candeletes: «He notat la teva cosa dura he sabut el que volies i he desitjat el mateix sentir la tebior tensa del teu membre entre les natges et tasto la polla amb la llengua i el meu cony et vol engolir vine no la verga reclama cul em grapejo em fico el dit i…». Aquesta mena de coses.

A migdia vaig agafar l’entrepà i vaig sortir a fora, amb ganes de menjar-me’l sota un pi. Vaig deixar la caseta oberta, i quan vaig acabar de dinar vaig estirar-me sobre un llit de fullaraca; tot i el cansament, no vaig ser capaç de dormir. Quan vaig tornar a la caseta, amb ganes d’allargar-me al catre, vaig trobar l’Ariel, que hi havia entrat i tafanejava vora tauler d’escacs.

Havia agafat el meu quadern de notes, on jo apuntava les partides i les idees vagament literàries que se m’acudien, i el fullejava, aparentment interessada en el que hi havia escrit. Molest per la intromissió, vaig quedar-me a la porta, em vaig mirar les seves cames morenes i nues —primes i llargues: un centímetre de natja a la vista sota dels pantalonets tan estrets—; vaig pensar si l’havia de fer fora.

Aquella nit de feia uns dies, quan havia cregut veure la Griselda a la platja vestida de núvia, vaig posar-me a córrer fins a atrapar-la; vaig saber llavors que la Miranda, la filla de la Blanca, havia tornat a Son Gros.

La seva mare l’havia enviat a fer-me companyia, però com que després de les endemeses de Madrid no ens suportàvem gaire, ella s’havia buscat una amiga amb qui passar uns dies a la finca. Aquella nit, regirant armaris de la casa, la Miranda havia trobat el vestit de núvia de la Gris, i se l’havia posat. Amb la seva amiga Ariel havien fet una llarga sessió de fotos —les vaig poder veure després a Instagram i a Facebook—; abans de treure-se’l, la Miranda havia pensat que sortir a fer una volta tota sola per la platja, amb la tempesta imminent i amb el vestit de núvia, era una «idea genial», com si fos un personatge de Walter Scott. I era allà on jo l’havia sorprès, confonent-la en la distància i en la foscor amb la Gris, cosa que em va causar un bon ensurt. Quan la vaig atrapar la vaig escridassar, li vaig muntar un sagramental mentre gairebé la despullava allà mateix, ja sota la pluja, amb ganes de treure-li de sobre el vestit i de colpejar-la amb tota la ràbia que havia anat covant contra ella des que a Madrid havia hagut de fer front a les seves engalipades.

Quan aquella nit vaig entrar a la casa gran també vaig trobar-hi l’Ariel, a qui tampoc no havia vist des de les noces d’en Leo. La Miranda va pujar a la seva habitació a treure’s el vestit mullat —ben brut d’alga i arena—; sentia com m’insultava escales amunt. Jo em vaig quedar a la sala gran, disposat a beure’m una copa abans de pujar, ficar-me al llit i provar d’oblidar tot aquell malson.

L’Ariel era al sofà, estirada, en pijama; mirava una pel·lícula en una tauleta electrònica —hi havia en Ryan Gosling a la pantalla, conduint un cotxe—; estava amb les orelles tapades amb uns auriculars petits, a terra hi tenia un cendrer amb una cua de cigarret d’haixix, com si no li importés gaire que un adult la pogués sorprendre encantadorament emporrada.

—Que te’n vols fer un? —em va demanar aquella nit sense abans ni saludar-me. No li vaig dir res; em vaig asseure davant seu amb un got amb dos dits de whisky.

—…

—Què et passa? Què vols? —em va interrogar, molesta, veient que no deixava de mirar-la; estava sincerament encuriosit per la seva barra.

—Bona nit —li vaig dir abans de pujar a la meva habitació.

I ara la tenia un altre cop al davant, regirant pàgines del meu quadern de notes.

—Hòstia puta! —va dir, veient-me de sobte—. M’has espantat.

—Per què llegeixes el que no és teu? —M’hi vaig acostar i vaig tancar el quadern.

—Què hi fas, aquí, en aquesta barraca? —em va demanar, començant a girar per la saleta—. Per què no t’estàs allà dalt?

—Necessito estar sol. Treballar…

—Jugues a escacs? —va assenyalar el tauler.

—Sí. I la Miranda, on és?

—Amb el seu padrí. Al barco.

—Ah… I tu no hi has anat?

—No. M’avorreixo. I em marejo si no fa molt bona mar.

—A mi em passa el mateix. Em marejo sempre. Faci o no faci bon temps… Tinc feina —vaig dir assenyalant l’ordinador. En el fons no volia que em deixés sol.

L’Ariel tenia una d’aquelles cares rodones i acriaturades, cara de nadó gairebé, un nadó de pell fosca, els llavis amples, com si els dos fossin llavi inferior, la boca gran i els ulls molt grossos, el front espaiós sota una bona tofa de cabells arrissats i molt voluminosos, tallats a l’altura de la nuca, gairebé vermells amb aquella llum. Portava una anella al nas —del tipus bou, foradat el septe— i una samarreta nuada sobre el melic, entorn del qual hi portava un tatuatge, un sol negre de rajos sinuosos. Cada cop que movia un braç sentia el cascavelleig de les seves polseres. Em va demanar:

—Estàs enfadat amb la Miranda?

—No ho sé. Per què?

—Perquè ella està enfadada amb tu. La vas espantar.

—Ella em va espantar a mi.

—Ja saps com és.

—Massa… ho sé.

—Però n’està molt, de tu. M’ho ha dit moltes vegades.

—De veres?

—Sí.

Es va asseure davant del tauler i va començar a joguinejar amb les peces, com una nena petita. Em vaig asseure a l’altra banda de l’habitació, i des d’allà podia veure les seves cames creuades sota la taula, els seus peus nus, bruts a les plantes, amb una canellera que semblava de plata al turmell dret; es mirava el tauler com si de veritat estigués atreta pel joc.

—Quan fa que coneixes la Miranda? —li vaig demanar.

—Vam anar a escola juntes, a Palma —responia sense deixar de fixar-se en el tauler—. Jo soc un any més gran. Des que viu a Madrid només ens veiem als estius, o durant alguna de les vacances de Pasqua. Però xategem gairebé cada dia. M’ho explica tot. Per a ella ha estat un any difícil. L’has de perdonar.

—Parlaré amb ella —vaig dir amb ganes de matar el tema. Què li podria haver explicat la Miranda del que havia passat a Madrid?—. I per què dius que per a ella ha estat un any difícil?

—Pel que va passar amb la Griselda.

Em va mirar inescrutablement. Vaig recordar el poc que sabia d’aquella noia: era la filla d’una dominicana i un empresari mallorquí que tenia hotels dins i fora de l’illa i que invertia en línies aèries, hospitals privats i fons fiduciaris. Sabia que l’Ariel volia anar a Madrid a estudiar alguna cosa relacionada amb el comerç internacional, el màrqueting i els instruments financers. Era una joveneta espigada, i molt atractiva —incontrolablement atractiva—; potser com totes les noies de la seva edat, semblava estar una mica boja, però era bona nena, això sí que es veia, s’ho mirava tot amb curiositat, i amb un mig somriure falsament ensopit estava a l’aguait dels sots i tombants que la vida li oferiria. Amb un físic així, i amb una cara com aquella, havia d’anar amb molt de compte. Que la bellesa no vagi acompanyada d’intel·ligència és un perill per a tothom.

—I tu, Ariel, què creus que va passar?

—No ho sé…

—De veritat que no tens cap teoria?

—No ho sé…

Em vaig adonar que tenia alguna cosa al cap. Va col·locar un cavall enmig del tauler amb un moviment impossible.

—Penso que és morta —va dir, en veu molt baixa.

—I com va morir?

—Crec que en Leo la va matar —es va tombar cap a mi i em va mirar directament.

—Per què penses això? —li vaig preguntar.

—És molt amic teu, en Leo?

—Ho era. Sí. O potser encara ho és.

—La Miranda m’ho ha explicat, et va colpejar, oi?

—Sí. I em va trencar el nas. Però això no hi té res a veure.

—En Leo està boig. He vist els seus vídeos.

—I per això et penses que la va matar? Només perquè no t’agrada el seu humor?

—No, no només per això.

—I per què més?

—No ho sé. En Leo no m’agrada.

—En Leo només és un pobre nen espantat. Ell no faria mal a ningú. A més, si l’hagués morta, no haurien trobat el cos?

Va mossegar-se el llavi inferior i va tancar els ulls.

—Potser tens raó. Però en Leo segueix sense agradar-me.

Va començar a fer una calor que escorxava. A fora les cigales brunzien, l’aire calent entrava per la porta; devia arrossegar pols arenosa, un aspre remoreig de branques, una sòlida quietud. L’Ariel es va aixecar de la taula i va anar a obrir el finestral davanter. Va recolzar-se al brancal, allà entre la tarda i la caseta, i d’alguna banda en va treure un cigarret molt fi, mig consumit. El va aflamar i va començar a fer-hi pipades mentre mirava la pantalla del telèfon mòbil. Una curiosa rialleta li corrugava la boca. Tot l’aire va començar a fer aquella olor inconfusible.

—Aquí gairebé no hi ha cobertura —va dir, mosquejada.

—Ja ho sé. Per això mateix hi vinc a treballar.

—Escrius, oi?

—No. Gens. I tu no hauries de fumar.

Ella va assentir dèbilment.

—Ja ho sé… Em sembla que me’n vaig.

—No te’n vagis. —Em vaig sentir exaltat amb la idea de ser allà, amb aquella noia, sense fer res més que callar. M’agradava mirar-la. M’agradava fins i tot l’olor frondosa, escalfeïda, del seu cigarret.

Se la veia tranquil·la i afable amb el cigarret a la mà —i preciosa com el dia—: la vida que tindríem al davant no hauria de ser difícil ni tràgica, encaixaríem els dies sense violència ni crueltat, resoldríem els equívocs, treballaríem i estimaríem amb placidesa fins a trobar una forma o altra de descans.

En aquell moment no era obvi que m’equivocava.

—Per què no em lligues un d’aquests cigarrets, Ariel? —li vaig demanar, pres per un canvi d’humor inexplicable.

Es va girar cap a mi i es va posar a riure. Quan reia obria la boca i ensenyava aquelles dents que podien semblar massa grosses. Va dubtar abans de fer-ho, i em va fitar amb una mirada escrutadora:

—De veres?

Vaig assentir i m’hi vaig acostar. Sense demanar-li permís vaig prendre-li el cigarret de la mà i vaig xuclar-lo; el cremallot va brillar fins a socarrar-me la punta dels dits. Vaig empassar-me el fum, i tot d’una vaig sentir un mareig i una pantanosa i tèrbola hilaritat. Vaig tossir; em vaig haver de contenir per no ficar-li la mà entre els cabells aspres i vermells i remenar-los. Ella va asseure’s de nou a la taula, divertida davant del tauler, i va començar a fer un altre porro, amb traça. Em vaig adonar que a la galta hi tenia un furóncol minúscul, un granet blanc carregat de pus que la feia més guapa i que hauria volgut fer esclatar amb el caire de les ungles.

Em vaig demanar —la ment anava a la deriva, ensonyada— què se’n faria, de la seva vida: quins amors, quins destins i èxits, mentides, diners i certeses i quina mort tindria, d’aquí a molts d’anys, déu meu. Els seus fracassos, les seves necessitats i expectatives, els homes, que no n’hi faltarien, tots els que anirien al llit amb ella, els que li farien un parell de fills i els noms que els posaria, els homes que s’hi casarien i l’adorarien, i els que la menysprearien, i les dones que l’envejarien, i tots els que la desitjarien en secret i ella mai sabria que ho havien fet, potser jo entre ells. La vaig veure vella i amb els braços gruixuts, grassoneta i criant gossos de raça en un xalet aparellat, cantaria velles cançons que encara no s’havien escrit mentre tallava en un jardí ombrívol mitja dotzena de roses. Vaig sentir una necessitat punyent de posar-me a escriure sobre ella.

Vam riure de manera descontrolada tota la tarda: li vaig ensenyar a moure les peces i vam jugar contra la màquina, i ella, que de seguida oblidava el que li acabava de dir, animada pel meu humor i per l’haixix, em va explicar la seva vida. Em va parlar dels seus pares, a qui adorava, i dels nòvios que havia tingut fins llavors, «uns idiotes»; de la Miranda, del que volien fer totes dues aquell estiu i els pròxims anys. Ella sentia curiositat per mi, volia que li parlés més de la meva feina per a Belper com a publicista que dels llibres que havia escrit, cosa que en altres circumstàncies m’hauria molestat.

—Així que el cavall es mou així? —reia ella; feia la beneita, coquetejava una mica.

—No, nena, així es mou la torre.

—Ets un plom. Em sembla que m’enganyes… Tinc gana.

—Aquí hi ha un entrepà. Ens el partim?

—Ecs. Què és això, tonyina?

—I pebrot.

Rèiem. Jo gaudia sobretot de veure la cara de l’Ariel quan li explicava acudits d’en Leo o m’empescava històries, i el plaer de prendre-li el pèl amb jocs de paraules o demostrant-li —això l’enrabiava— que el meu anglès era molt millor que el seu. Menjàvem. Vam sentir veus a fora.

—Fa una hora que et busco! —La veu de la Miranda va irrompre a la caseta; vaig veure que ens mirava amb ràbia, amb un encegament fruit de l’ofuscació i la sorpresa. Portava els cabells recollits en una cua alta i una samarreta que li anava molt grossa, amb la B de la marca sobre el pit. Tenia la cara vermella, untada de crema solar. I no anava sola.

Al seu costat hi havia un home; al principi no el vaig reconèixer, duia masclet i unes grans ulleres de sol, a més d’una gorra, blanca i girada sobre el front. Vestia pantalons curts i sabates nàutiques, camisa vermella.

—Ah… —va dir l’Ariel, mirant el telèfon; va ofegar una altra riallada—. No hi ha cobertura, nena.

—Què hi feu aquí els dos? —La Miranda es va acostar a la taula i va posar-hi les mans a sobre. Instintivament, en adonar-me de la cara que feia en Quint, vaig aixecar-me i vaig allargar-li la mà; era molt conscient que en aquella caseta ell hi havia passat els estius de la seva infantesa.

Va semblar que ell ni s’adonava de la meva mà, o potser va rebutjar d’estrènyer-me-la amb plena consciència; va començar a passejar per allà dins com si tots fóssim invisibles. Va ficar el nas a les dues habitacions i a la cuineta, i fins i tot va aixecar els llençols d’un dels mobles que hi havia desats al fons.

—Ja ho val! Qui hi dorm, aquí? —va preguntar; assenyalava el catre que jo havia muntat.

—No hi dormo… —vaig disculpar-me—. Bé, alguna migdiada.

—Jo vivia aquí… Ho sabies, eh? Amb mumare.

—Només hi vinc a escriure. Sí… —Em vaig tornar a disculpar, una mica marejat, pensant en en Bruc i en la paret i en la Coloma.

—Hi ve a jugar a escacs! —va tornar a riure l’Ariel; va llançar a en Quint un cavall negre, que ell va agafar al vol.

—Ho sap, n’Higini, que tu…? —va preguntar-me en Quint, girant el cap.

—Sí —vaig dir, i em vaig tornar a asseure.

Es va acostar de nou a la taula i va tirar-hi el cavall, deixant-lo rodolar de qualsevol manera; tenia les mans grosses, vermelles, i al canell una bandereta espanyola descolorida. Vaig recordar la seva mare, a qui havia anat a veure a la residència. Va treure’s les ulleres de sol i se les va col·locar a la botonadura de la camisa; es va posar les mans sobre la corretja dels pantalons i es va mirar l’Ariel amb ulls insultants i humits.

—Aneu col·locats… —va dir la Miranda, amb una mica de fàstic.

Les dues noies es miraven; l’Ariel va aixecar-se i va passar un braç per sobre l’espatlla de la seva amiga. Se’m va escapar una rialla estúpida. Elles se’n van anar murmurant cap a la porta.

En Quint va resseguir indecís els passos de l’Ariel, i vaig veure que li mirava el cul sense dissimulació, potser amb la mateixa voracitat amb què jo me l’havia mirat feia unes hores. Les noies ara reien de tornada a la casa gran pel caminoi.

—No ens hauríem de tornar vells —va sentenciar ell, vora la porxada, parlant com si jo no hi fos.

—Sí… —vaig reblar jo, sense saber què em deia.

—Com era que et deies? Espera, no, no m’ho diguis… —va girar-se i es va col·locar la gorra, mirant-me molt fixament. Abans que jo pogués respondre, les noies el van cridar, divertides, i ell va partir-hi a darrere—. Tres forats… I deu tentacles —va riure, i va arrencar a córrer entre els pins.

30

Des que treballava per a Belper i vivia assíduament a Madrid, havia deixat el pis de la Costa Daurada. Quan havia de passar alguna nit a Barcelona per estar vora el meu fill anava a un hotel, o llogava per dies algun apartament turístic (els diners havien deixat de ser un problema). Amb la meva ex havíem quedat que passaria una setmana amb el nen a la ciutat, abans de tornar a Mallorca al costat de la Blanca, amb qui m’havia de veure a la capital catalana; ella per fi tornava de la seva gira pel Brasil i l’Argentina. Havien de ser dies plàcids.

Enyorava molt el meu nen, volia passar aquella setmaneta al seu costat i portar-lo al parc d’atraccions, al zoo, a veure teatre de titelles. Fins i tot s’estaria algunes nits amb mi; la seva mare no estava encara de vacances, i si es posava previsiblement pesat sempre podia portar-lo a dormir amb ella. Jo havia de fer una mica de feina, però; durant els dies a Mallorca havia deixat de banda —una murga— la redacció d’uns quants textos publicitaris per al web de la marca; havia rebut algun mail de l’agència de Madrid demanant-me que els enviés enllestits aquella mateixa setmana.

Va ser el primer dia, quan vaig anar a buscar el nen a casa de la seva mare, quan vaig conèixer el seu nou amant.

D’una manera més o menys inconscient m’havia avançat a aquell dia: quan la meva ex es busqués un altre home amb qui conviure i amb qui potser —fins i tot— tenir un altre fill. I per fi allà el tenia, aquell dissabte d’un mes de juny que encara no era excessivament calorós; quan vaig veure el tipus vaig sentir que la sang se m’escalfava a la cara i que del ventre em pujava una fiblada de ràbia espessa, de gelosia inextricable amb d’altres sentiments: el rancor, el recel, la melangia. El que més intranquil em va posar va ser la cara que tenia.

Potser jo m’estava obsessionant, però s’assemblava a en Bruc. Alt, ros, portava barba d’una setmana; tenia els ulls blaus, i la mateixa mandíbula triangular, fina, gairebé femenina. Somreia —els llavis prims, les dents petites—, i em mirava amb condescendència, com si, més que el pare del nen, jo fos un dels seus amiguets. El més terrible, però, va ser que el meu fill l’adorava; això es veia de seguida. Quan me’l vaig voler endur, en Bruno va començar a somicar, el cridava pel nom amb més vehemència que a la seva pròpia mare, i m’estirava la mà, jo havia aconseguit que s’acomiadés de tots però ell volia tornar a entrar des del rebedor.

—Lluc! Lluc! —A sobre es deia així, Lluc, un nom que només feia que recordar-me l’altre, i això em posava encara més nerviós—. Lluc! —bramava el nen; volia que aquell tipus ens acompanyés al carrer.

Deu minuts després érem al parc, i en Lluc empentava el gronxador on el meu fill anava i venia entre xisclets de plaer. Jo em mirava l’home des de l’esquerra; espiava el seu perfil esmolat, el seu somriure lleuger i falsament innocent, la barbeta li apuntava amunt.

—Així que tu ets l’escriptor, eh? —em va dir sense mirar-me—. L’Olga em parla de tu.

—M’imagino que malament —vaig contestar amb ganes de clavar-li una empenta i posar-me al seu lloc.

—No, no, al contrari. Me’n diu coses molt bones, de tu, sí… —Es va girar i va continuar somrient; aclucava una mica els ulls. Portava la ganyota assajada, sabia fer-se el simpàtic. Volia ser irresistible—. No em miris així, nano. No tenim cap raó per ser enemics, tu i jo.

—Tu i l’Olga… Des de quan?

Va riure i es va acariciar la barba amb el revés de la mà. Portava el coll de la camisa blanca aixecat, com si volgués protegir-se la nuca del sol. Això li donava aspecte de cercabregues.

—Ja fa més d’un any que me la follo… És això, el que vols saber? Ha! —I va esclafir una riallada grollera; va empentar el meu fill amb més força, cosa que el nen va semblar agrair, tot i el perill.

—Què dius?

—Vinga, home. No passa res. Tu i jo hem de ser amics. Anem a beure una cerveseta? Unes braves?

L’hauria escanyat. Però era més alt que jo, i més fort.

—A què et dediques? —li vaig demanar.

—Soc enginyer industrial. Em guanyo bé la vida… —em va respondre; buscava impressionar-me—. Veig que no et caic bé, eh?

—No, tio, no m’agrades.

—Tens un accent de Mallorca que t’hi cagues.

—Escolta’m.

—No, maco, escolta’m tu —em va tallar; se’m va acostar i em va posar un dit a l’estèrnum—. No m’agrada la teva cara. I no m’agrada com em parles. No he vingut a robar-te res. I no hem de parlar si no vols. No soc una mala persona. No sé què t’agradaria pensar de mi, però t’equivoques.

—No vulguis saber el que penso de tu… —vaig mastegar.

—Creus que m’importa?

—Què vols…?

—Només vull que siguem amics, això és tot. —I va tornar a dibuixar un somriure endimoniat. El nen seguia gronxant-se.

—Ni parlar-ne.

—L’Olga té dret a ser feliç.

—De veres et preocupa la seva felicitat?

—Per què ho dubtes?

—Només que m’assabenti que no tractes bé el nen, o l’Olga, t’empaitaré. T’empaitaré com un fum negre. Com un gegant foll…

—Frena, escriptor, frena!

—Ara marxa, torna-te’n a casa. Fuig. Esborra’t! —Era jo qui li havia posat una mà sobre l’espatlla. Es va quedar quiet, mirant-me la mandíbula tensa, el somriure se li havia garratibat. Es va passar el polze per la barbeta.

—Et fa de pudor la boca, xaval… Ves, ves. Passa un bon dissabte. —I sense buscar brega ni afegir res més, es va girar, es va col·locar bé el coll de la camisa i se’n va anar, sense acomiadar-se del nen.

Vaig agafar el meu fill i el vaig fer seure al cotxet, tot i que s’hi resistia. Es va adonar que en Lluc havia marxat i el va cridar; fent-me el boig vaig començar a cantar-li, a mirar de distreure’l, a parlar-li de coses absurdes i suposadament còmiques. No va callar fins que ens vam ficar en una gelateria de la rambla de Catalunya i li vaig comprar dues boles de xocolata. Això el va calmar, encara que durant tot el dia va estar preguntant per en Lluc, i per sa mare, i m’hauria agradat que fos més capaç d’explicar-se; jo volia saber-ho tot: quines noves rutines se seguien amb aquell tipus a casa, què feien els tres junts, què compartien, com estava la seva mare en aquesta nova situació.

Se’m caragolava l’estómac només de pensar en aquell paio; el meu fill s’adonava que feia mala cara i que no estava per ell, i ell estava també més nerviós i irascible. Durant tot aquell dia va plorar uns quants cops. A mitja tarda vam haver de sortir del teatre de Gràcia on l’havia portat a veure un espectacle de pallassos, de sobte va enyorar la seva mare i en Lluc, i els seus xiscles no deixaven que els altres nens gaudissin de la funció. Me’l vaig emportar a l’apartament, però allà tampoc no hi havia manera de tranquil·litzar-lo. Em vaig donar per vençut i vaig trucar a la seva mare. Quan l’hi portava a casa, a última hora de la tarda, per fi es va adormir al cotxet.

—Hi és, ell? —li vaig demanar a la meva ex, després que s’emportés el nen a acotxar-lo a la seva habitació.

—En Lluc? No, no hi és. Per què? Què vols?

—Vull parlar amb tu.

L’Olga s’havia aprimat; potser no l’havia vist mai tan atractiva. Portava els cabells tallats més curts, i a la mirada hi tenia una brillantor estranya, boirosa, com si s’acabés de beure una copa de vi. Somreia, estúpidament enganyada.

—Què vols?

—No m’agrada el teu nòvio.

—I… ara què dius?

—És un impresentable!

—Què? Però què… què t’importa, a tu, beneit…?

Vam començar a discutir. Ho havíem de fer en veu baixa, per por de despertar el nen, però en sordina li vaig dir tot el que pensava d’aquell barrut que s’havia ficat en les nostres vides. No veia que no era de fiar? No era molt obvi que els estava prenent el pèl? Com era que ella no s’adonava de la mena d’home amb qui anava al llit? Ella em va dir que el boig era jo, i que res d’allò no era cosa meva, que en Lluc era un bon home, un «xicot fabulós» que «adorava en Bruno», i que estava més implicat en l’educació del nen del que mai no ho havia estat jo. I va afegir que no tenia cap motiu per pensar el contrari. Què m’havia fet a mi en Lluc, o a ella, o al nen, per donar-me cap raó per dir totes aquelles barbaritats? L’Olga va acabar escridassant-me, empentant-me iradament contra la porta de la cuina, insultant-me amb acritud —confesso que la desitjava, veient-la tan acalorada i tan bonica—; quan vam sentir que el nen s’havia despertat i que xisclava espantat per les veus que deixàvem anar, em va fer fora de casa i em va amenaçar de no deixar-me veure en Bruno si continuava amb totes aquelles «paranoies».

Vaig tornar a l’apartament amb la intenció de posar-me a treballar. Però no em podia treure aquell individu del cap, el seu somriure, el to de veu amb què m’havia parlat. Com que li volia veure la cara, vaig tornar a revisar les fotografies d’en Bruc —París, Girona, Les Baux—, i si bé quan les mirava veia que no s’assemblaven tant, quan apagava el mòbil dins el cap se’m formava un remolí, i les dues cares es fusionaven: en Bruc feia cara de bon home, però en ell també hi havia el que havia vist en en Lluc: una voracitat negra, la insatisfacció ressentida dels fills de puta, les mateixes ganes d’esclafar i d’imposar-se que igualment havia detectat, durant un instant, en els ulls de n’Higini —una lluna blava, allà a les pupil·les—. Em tornava boig, tot allò.

Només de pensar en el meu fill, i com semblava que estava tan lligat a aquell tipus detestable, em marejava i em feia mal el cor, i no hi havia manera de calmar-me, ni posant-me a escriure porcades a la Blanca, que no podria contestar i qui sap si llegir, perquè ja havia pujat a l’avió que l’havia de portar al meu costat, des de Buenos Aires, després de més de trenta hores de vol amb escales al Brasil i Dubai.

Vaig sortir al carrer. S’havia fet completament de nit. Barcelona lluïa el seu galimaties, aquella palpitació i coqueteria idiota al centre de la ciutat, i treia els colors i els perfums, com si no suportés no agradar a les torrentades de turistes que baixaven pel passeig de Gràcia fent fotos a les façanes. Em vaig ficar en una cocteleria, i vaig començar a beure pinyes colades i a pensar. Sense saber ni per què, vaig enyorar en Leo, el fet de parlar-hi, les converses importants i còmplices que fluïen entre nosaltres, de les quals no em cansava mai.

Vaig sortir del bar i vaig anar a casa seva, pels carrers més buits que podia trobar; sentia el trànsit com pujava i baixava en onades aïllades, fins que vaig endinsar-me a la plaça Reial des del carrer dels Tres Llits, i un cop allà, lleuger per culpa de l’alcohol i l’esgotament, em vaig atrevir a fer sonar el timbre de casa seva, com quan hi acudia a veure la Gris i a treballar en les memòries de la Dora.

No em van obrir. Vaig anar fins al centre de la plaça i vaig provar de veure si distingia llum rere alguna de les finestres. No es veia res. Em vaig asseure al pedrís de la font. Hi havia molta gent que bevia i reia, rotllanes de joves asseguts a terra, que fumaven haixix i es passaven xibeques, adolescents perduts, depravats ben vestits i en la quarantena, àrabs que m’oferien llaunes i coca, prostitutes senegaleses que em parlaven de mamades a baix cost («nyami, nyami, guapo, nyami»).

Vaig partir cap al mar; recorria els mateixos carrers que havia trescat quan havia seguit en Leo i la Cristina. A Escudellers hi havia joves efeminats a les cantonades. I brossa per terra, bravada de pixum i de llagosta, estudiants que s’empaitaven i es besaven a la vora d’homes de mans brutes que anaven de tort i provaven de vendre orenga als turistes.

Ara només volia tornar; la borratxera m’havia espassat, i agraïa que en Leo no hagués estat a casa. Vaig baixar fins a la vora del passeig de Colom amb ganes d’agafar un taxi i tornar a l’apartament a descansar i oblidar aquell dia fastigós, però semblava que a aquelles hores — vaig mirar el rellotge: eren gairebé les quatre de la matinada— no en quedava cap en circulació.

—Quina hora és? —va demanar algú rere meu.

—Les quatre.

—On tens el rellotge?

M’interceptaren el pas. L’un tenia els cabells molt curts i duia una jaqueta verda, estreta, que li anava petita. L’altre vestia una camisa de quadres, estava molt prim, i més que somriure feia una ganyota de plaer sàdic.

—Deixeu-me passar —vaig dir; volia esmunyir-me entre els dos.

—No siguis així, home. Tranquil. —El més alt em va posar una mà a l’espatlla—. D’on surts? Vas begut? —Me’ls vaig mirar; les seves cares brillaven tot i l’escassa llum—. Fa fresqueta, avui vespre, eh?

Vaig veure un taxi que s’acostava pel passeig. Li vaig alçar la mà, però era impossible que em veiés; el noi prim va empentar-me una mica cap a la persiana metàl·lica d’un negoci tancat. Em vaig sentir sense forces, no sabia què fer, era com haver-me quedat sense veu. Tot el que se’m va acudir dir va ser:

—Sabeu el conte xinès del pagès que va a la ciutat?

—Ens prens el pèl?

—Us he de dir una cosa. —Mirava de fer temps fins que pogués escapar-me i aturar un taxi.

—Dona’ns el rellotge i deixa’t d’històries.

—Podríem arribar a un acord.

—El rellotge!

—Sabeu qui és en Bruc?

—De què parles?

Entre els dos em van acorralar contra la paret. El més gran em va pressionar el braç, i l’altre feia gestos amb els punys tancats, com si en qualsevol moment pogués colpejar-me. Em vaig treure el rellotge lentament, el Cartier que m’havia regalat la Blanca i que valia una fortuna. No els el podia donar.

El rellotge representava massa coses, encara que no fos nou i potser hagués pertangut a l’ex de la Blanca. Vaig empassar-me saliva i amb el rellotge a la mà vaig sentir com el cor se m’omplia de ràbia; com, sense exagerar, necessitava matar aquells dos caps de fava. Vaig agafar el rellotge amb força i amb un moviment ràpid, furiós, vaig llançar-lo contra la cara del paio més gran, que es va fer enrere, aguantant-se el front, bramulant com si li acabés de buidar un ull. El rellotge va lliscar fins enmig del carrer, i el tipus prim va tirar-se’m a sobre, dient-me de tot, amb la intenció d’atonyinar-me.

M’hi vaig abraonar i, després d’un estira-i-arronsa que em va remoure dolorosament les costelles, em vaig trobar amb el seu cap sota el braç, i amb tanta mala idea que només em vaig haver de deixar caure d’esquena perquè ell piqués amb el crani contra la paret, perdés el sentit entre esgarips i jo pogués córrer, ensopegant, fins on hi havia el rellotge. El tipus gros s’havia assegut a la vorera, s’aguantava el cap amb la mà ensangonada; feia com si busqués el telèfon mòbil mentre em seguia maleint, sense esma, com qui recita una lletania.

—Estàs bé? —li vaig demanar, posant-me un altre cop el rellotge.

—Ves a la merda!

—Vols que truqui a una ambulància?

—Et trenco la cara? —va cridar com si de veritat estigués en condició de fer alguna cosa—. Què li has fet? —I es va girar cap a l’altre, espantat i mig aixecant-se—. Què li has fet al meu germà?

Me’n vaig anar pel passeig de Colom. Només de girar a la cantonada vaig accelerar el pas, fins a posar-me a córrer. De tant en tant em girava, fins que vaig veure un taxi i vaig aconseguir fer-lo parar. Menys de mitja hora després ja era a casa, despullant-me. Em vaig untar el costellam amb bàlsam per a després de l’afaitat.

No vaig dormir gens; només feia que pensar en en Bruc i en en Lluc, em sentia un vertader miserable pel que, per pura xamba, havia fet a aquell parell de nyèbits, a qui ara recordava més amb llàstima que no amb ràbia o satisfacció per haver salvat el rellotge. De fet jo no havia colpejat aquells beneits, sinó en Lluc —i potser també una mica n’Higini—, i això va contribuir a fer-me sentir més tranquil. No podia deixar de pensar que, en el fons, jo no era res més que un homenetxo moralment nul a qui bastava pressionar una mica perquè perdés el tremp i cometés la pitjor de les salvatjades. Intentava ser una bona persona, però mai no ho acabava d’aconseguir. No era un bon pare, ni havia estat un bon espòs, ni seria mai un bon amic, ni tan sols havia estat capaç d’apiadar-me d’aquell parell de pocapenes que potser necessitaven el que podrien treure del rellotge per menjar o drogar-se.

A les nou del matí tornava a ser al carrer. Vaig avisar la meva ex que m’havia sortit un imprevist i que no podria fer-me càrrec del nen fins a la tarda. Me’n vaig anar a la seu del diari que abans em publicava els articles i les cròniques. Vaig demanar veure el cap de cultura i li vaig explicar què volia:

—Fa un any i escaig vaig publicar amb vosaltres una entrevista a un fotògraf retirat. Te’n recordes? Sí? Era un senyor molt amable, que estava a punt de perdre casa seva perquè no podia fer front al lloguer. Tenia un gran arxiu de fotos de la Transició i…

—En Manel Arajol? —El cap de cultura era un tipus de la meva edat, un barbut mig neci que havia publicat uns quants llibres de poesia.

—Exacte. El van fer fora de casa, oi? —Recordava haver seguit la història a través del diari.

—Sí.

—Doncs necessito que el localitzis. On viu, ara?

—No ho sé.

—L’he de tornar a veure.

—Busca’l. A mi què m’expliques, tio? Ja no treballes per a nosaltres.

—I no em pots fer el favor?

Tornava a tenir ganes de treure-li els ulls a algú. Durant un instant em va venir al cap una pensada —una altra idea mesquina—: podria demanar de veure el director del diari i exigir que acomiadés el cap de cultura; ara jo era prou poderós per decidir a quins diaris posàvem publicitat de Belper, amb un bon xec sobre la taula estava segur que el farien fora. Amb el mateix procediment havia vist acomiadar alguns articulistes que havien anat més enllà del que era políticament tolerable amb les seves opinions. (Així havien aconseguit els Verdera que els diaris no parlessin de la desaparició de la Gris? Sí. N’estava segur).

El barbut va treure’s les ulleres; mentre se les netejava amb la punta del faldó de la camisa, em va somriure i va dir:

—És clar, home. Deixa que faci unes trucades i et dic alguna cosa. Però me’n deus una, eh?

Vaig buscar una botiga d’impressions digitals —era diumenge—, i encara no n’havia sortit que ja vaig rebre un missatge amb una adreça de Canet de Mar. Vaig anar a llogar un cotxe.

31

Ja te n’has fet una idea. És tard, el sol post; no, no, millor ja és de nit, una nit quieta i espessa, imaginable i de juliol. Han sopat junts; s’estan acostumant l’un a l’altre, ja és una rutina, una suau complicitat que flueix sense obstacles. La Coloma n’està cansada, d’ell; tanta ànsia esgota, però l’estima, s’hi sent atreta com mai no l’havia estirat cap home. En Bruc se la mira distès i li fa ganyotes d’infant, «carusses», en diu ella, o «jueus»; ell riu, quin antisemitisme en la parla popular que d’una ganyota se’n digui un jueu, putes mallorquins, salvatges, pensa.

Per ell la Coloma és com una tia soltera —boca grossa, llavis massa carnosos, dents desiguals, barbeta de factura massa corrent, nas gruixut—, com una mare que té cura d’ell durant el càstig a què l’ha sotmès un pare potser massa estricte. Podem imaginar de què han parlat: la collita, els amitgers, que ella anomena «els forasters», cosa que a ell, que hi detecta el classisme, li fa més gràcia que ràbia. Parlen d’aquell peix que en Bruc va pescar l’altre dia tan sols amb un fil i una agulla i dues molles de pa dur; ella va fer-lo al forn, amb ceba, pebrot i patates.

Ella li conta que els senyors Verdera són bona gent; don Nofre i els cavalls, n’Higini i els vaixells i els cotxes, la senyora, tan babaua i detallista i tan bona amb els fillets. I ell intenta convèncer-la que l’exploten, que aquella rutina és una forma d’esclavatge i que hi ha vida més enllà del bosc, la casa, la platja, el poble i la puta Mallorca dels collons.

Li diu —n’estic segur— que s’ha d’agafar bàndol, i li parla de feminisme, li repeteix els sermons que a ell li feia la Rata Sàvia, a qui sovint enyora, en les nits de calor. Li diu que no vagi a votar, aquell mes de juny, que tot plegat és una farsa. Pensa —ens endinsem dins la seva ment: anem-hi— en els pits de la seva companya terrorista, i es masturba lentament a mitjanit, sense pressa, no té son i què s’hi pot fer. Sap que trigarà mesos a tornar-la a veure, si és que mai torna a estar entre les seves cames, potser a ella l’han detingut, qui sap, fa setmanes que no té notícies de ningú de la tropa.

La Dora és el contacte: ella el va ajudar a fugir, i és a ella a qui arribaran les notícies, les ordres, els nous plans d’atac ara que tot se n’ha anat en orris. La Dora li farà arribar un missatge quan sigui l’hora.

No té por; per ell el perill sempre ha estat més segur que la seguretat. En alguns moments ha temut que el trobarien, allà, al cul del món, en el paradís efímer on l’han amagat fins que hagi de partir. Potser sí que saben on soc, potser sí que vindran fins aquí i un matí me’ls trobaré als peus del llit mirant-me i dient-me ya te tenemos hijo de puta, perquè en Tintó es va treure la bomba dues hores després que se n’anessin de casa seva, del palauet de façana vermella, color de sang premonitòria.

D’ell no en va quedar res més que carn picada, «capolat», en diu la Coloma, que ho ignorarà sempre tot, i que un dia li va portar una safata de macarrons amb carn de porc i bou mesclada, «capolat» i tomàquet i moraduix fresc, penso en els macarrons que em feia la meva padrina abans de perdre el cap i els sento a la boca com podria sentir el menjar que la Coloma li preparava a en Bruc, l’estiu de l’any 1977. No és impossible imaginar-ho. Faig servir els meus propis records; tinc un llibre sobre el grupuscle violent: L’exèrcit popular català (1969-1979), 248 pàgines, dotze làmines, l’autor què importa. Què importa.

Hem de tornar a aquella nit. Ella li va comprar tabac —Bisonte, Coronas, Sombra—; ell sortia a fumar després de sopar, i escoltava, molt sovint estirat a terra, el tocadiscs que la Coloma s’havia emportat de la casa gran. Aquella vesprada havia posat un estrany disc de Brian Eno que ella havia sostret del munt del despatx del senyor Higini; ella l’escoltava cantussejar des de la porta «Backwater we’re sailing at the edges of times» i provava de cosir-se un botó de la bata i pensava jo què sé què pensava, potser pensava que tenia mala veu, però qui sap mai què pensen les dones, no hi ha qui entengui les dones i segur que pensava que quina sort que encara no hagués de partir a Barcelona.

Ella sabia que un dia o l’altre se n’aniria i segur que ell li prometria que es tornarien a veure; ella veia que no seria així, si en Bruc se n’anava no tornaria, i si tornava a Mallorca no seria per visitar-la. Què li importaria a ell una dona com jo, una dona que s’està fent vella, una criada sense fills i sense altres il·lusions que els fills de la senyora; va ser una llàstima no tenir un fill; què s’hi pot fer, i se’l mirava. En Bruc s’havia retallat la barba perquè tenia calor, i no portava camisa. El disc s’havia acabat i ell seguia fumant, mirava un tros de cel negre i estrellat entre les tofes dels pins.

Hi veig un gat, allà, un gat negre i blanc que camina lentament per la porxada amb la cua vertical i interrogant, potser un gat que és rebesavi del gat que hi trobaré jo mateix; penso en el gat que més m’agrada entre els que hi ha ara, i que sovint s’acosta des del jardí de dalt, entre els baladres, a les cases petites. L’altre dia portava un ratolí mort a la boca.

En Bruc agafa el gat, doncs; l’animal es deixa fer; se’l posa sobre el tòrax i la bestiola s’estarrufa i s’ajup, les potes suaus sobre el pit del terrorista; el bigoti felí a l’aguait fins que, a còpia d’acariciar-li el bescoll, l’animal comença a roncar i ell se sent a gust, la fredor de la rajola de terrissa a l’esquena, la tebior del gat a sobre, les fenedures obliqües d’uns ulls que se’l miren amb indiferència; el ventet puja des de la platja, se li enfila per les cames nues fins a llepar-li els ous.

S’hi està bé, allà; potser amb això bastaria: una casa, una dona, un gat, «un moix», en diu ella, una pau com allò, tot l’any, un tedi eixorc en ple repòs sense passions, sense afers ni ira ni vituperació, sense divertiment, sense aplicació, però què putes, no, el meu abandó, la meva dependència, aquí hi ha oculta una cita de Pascal, senyors crítics. Ara un dels dos ha de dir alguna cosa.

Mostrar-ho tot sense dir res. M’agradaria que se sentís també l’ulular d’un mussol, com el que em va espantar l’altra nit, des del bosc on vaig anar a passejar per trobar-m’hi el fantasma d’en Bruc i que m’expliqués qui va ser, qui dels dos va dir:

—Me’n vaig al llit —va dir ella, aixecant-se de la cadira; un mig somriure tranquil la va fer gairebé guapa.

Ell va estirar el cap enrere, des del terra, i va veure-la a l’inrevés, i va pensar que una dona era una dona i que mai no n’havia coneguda cap que fos tan bona, tan pacient i tan simple. Ella portava un vestit fresc, i anava descalça, i tot i que portava sostenidors no ho semblava, i ell va pensar en els seus pits, i des d’allà, abans que ella es girés i entrés a la casa, els va endevinar tous, de bona mida, blancs, i sobretot va recordar, i va ser com una fiblada, el que més li agradava dels pits de les dones: la mescla de suavitat i raspor, de tendresa i utilitat, la mòrbida, ampla i fina qualitat de la teta amb la dura, abrupta, concisa realitat del mugró, la simple invocació del qual, amb la sonora i rugosa naturalesa de la paraula, ja bastava per provocar-li fogots.

I al mateix temps que acariciava les potes del gat —que eren suaus però tenien l’ungla: el vidre i el vellut—, repassava mentalment «Les aventures de la meva cigala», com en deia ell; dins la ment hi tenia una filmoteca sencera de romanalles eròtiques, un bordell d’imatges que perseveraven, material inflamable; pel·lícules que podien durar hores plenes de cossos nus, de posicions i gemecs, una mescla indestriable entre realitat i fantasia que li servia per anar tirant i per descobrir que potser amb el que havia viscut ja en tenia prou.

Havia assassinat un home, entesos, d’acord, era un fatxa maleït, un porc; sovint encara l’assaltaven els records del que havia passat amb en Juli i la crisi nerviosa que havia sofert la Dora quan ho va saber, i ell no va poder consolar-la com li hauria agradat de fer-ho, i també mostrava la seva pel·lícula favorita: la seva estimada Dora li estirava els pantalons i reia amb la seva polla a la mà i la rialla i l’oval d’aquella cara i aquella cintura i els ulls sobretot els ulls era el millor que li havia passat.

Aniràs al llit i provaràs de dormir, i si no pots et faràs una palla i demà aniràs a treballar a l’hort, on encara que hagi acabat la collita de la mongeta hi ha coses per fer; el que més t’agrada és ficar-te al mar després d’unes quantes hores de feinejar a la terra amb les teves pròpies mans, amb el càvec, el xapó, els galivans, els rampins: eines el nom de les quals havia après durant aquelles setmanes. Podria ser feliç així, com un monjo; aquells rampells, entre la ràbia i el quietisme, entre voler rebentar el món i els seus culpables i la pietat i l’amor per tot el que alenava. Se sentia capaç tant de matar tota la humanitat com de donar la vida per un nen.

En ell, res era exactament el que era; sempre hi mancava o sobrava algun detall. Ara ho veia: hi havia un monstre rere cada cosa, i era un Gran Esperit que matava servint-se del mar o d’una pistola, d’una bomba o de l’odi, la cobdícia, un arpó, l’atzar, la por o el càncer. Cau un llamp i mata un home, o s’alcen el rancor i la set de justícia amb uns braços com els seus que claven una bomba al pit d’un empresari que morirà sota el poder de les mateixes forces cegues que ho remenen tot. Tant era, el que havia fet, no ho havia fet ell sinó el monstre: el més gran criminal que mai no havia trepitjat la Terra. Naturalment, no podia sentir més que allò que tenia entre les cames. No hi havia manera de fer baixar l’erecció; això l’omplia d’una tristor minuciosa, obsessiva, que coneixia massa bé, i que sabia que no podria apaivagar amb la mateixa facilitat que d’altres vegades. Va posar la mà sobre el bescoll del gat i va fer pressió.

L’animal va clavar-li les ungles al pit, i va provar de miolar, però ell va engrapar-li el coll amb l’altra mà i va sentir que sí, que podia fer-ho: seria tan sols un gest amb els dos canells i li trencaria el coll. Gaudia de sentir aquell poder, i del dolor de les urpes que ja li havien encetat la pell, li agradava sentir l’animal agitant-se i provant d’escapar-se cap enrere i ensenyant-li les dents; tenia les pupil·les dilatades per l’excitació, com una dona, i va ser llavors quan d’una empenta es va treure el gat de sobre i el va llançar enmig de la terra arenosa; l’animal va partir corrent sota les bardisses amb un miol esqueixat.

Es va passar els dits pel pit, es va xuclar la sang, va ofegar una riallada i va tancar els ulls amb ganes d’oblidar-ho tot: qui era, ho he estat tot i res no val la pena, què havia fet, els rancors i les traïcions i les insídies; els records de la Dora i la por o les ganes que el trobessin i el portessin a la presó i acabés com el Metge, amb el garrot vil per corbata. Va escopir a terra.

Va entrar a la casa, de dins la gelera en va treure una ampolla d’aigua gelada. No tenien alcohol; li venia de gust engatar-se. Va beure amb ganes i va acariciar-se les esgarrapades, que per sort li coïen, i quan volia entrar a la seva habitació a estirar-se va sentir a la seva esquena que el llit de la Coloma cruixia, i ara suposo que hem de trair un altre cop el punt de vista i hem d’anar dins el caparró de la dona, que també havia sentit com en Bruc entrava a la casa, obria la nevera i alenava fondo al mateix temps que ella, que tampoc no podia dormir i es va aixecar a veure si ell necessitava res.

Duia una camisa de dormir blanca, baldera i fina que li queia a sobre com un sac. Quan el va veure enmig de la sala on jo gairebé quaranta anys després jugaria a escacs amb un autòmat, va pensar que li feia por, que el desitjava i alhora li repugnava, i volia que se n’anés de seguida i oblidar-lo per sempre més perquè era impossible viure amb tant d’amor i no saber què fer-ne de tota aquella ànsia maldestra i de l’empenta de les mans que se li alçaven com si no fossin seves i li exigien acariciar-lo, pentinar-lo, tenc s’amor tan estil·lada com s’aigo d’un safareig. Els llavis que volien besar cada racó de l’home que se la mirava ara amb una fixesa estranya, com si més que una dona fos un moble que de sobte hagués cobrat vida.

Va sentir com ell s’empassava una rialleta o deixava anar un altre esbufec, i va distingir la sang que li queia de les esgarrapades del pit. Va voler dir alguna cosa, però abans d’adonar-se’n ell es va ficar a la seva habitació: el va sentir colpejar el coixí abans d’estirar-se sobre el matalàs de llana endurida. Va fer-se enrere, cap a les ombres de la seva estança; abans de tornar al llit alguna cosa la va menar cap a la sala, la va creuar de puntetes i va guaitar a l’habitació d’en Bruc.

El va veure nu, estirat al fons d’una grisor que el tornava gairebé indistingible. No sabia si tenia els ulls oberts o no: allà hi havia més nit que a la nit. Una nit vionada pels reguerons d’una calor estranya.

Va mirar entre les cames d’ell; entre el pèl negre i arrissat hi va veure aquella arma en repòs que brillava, i li va recordar un peix, una donzella, una saupa acabada de treure, però no es va moure i va ser ell qui va dir:

—Què tens? Què vols?

I llavors ella es va fer enrere, i es va amagar; desitjava no haver tingut prou coratge per arribar fins allà. Va córrer a la seva habitació i va tancar la porta, i ho va fer amb clau; era com si sabés què passaria.

Ell va rebentar la porta pocs minuts després; li va treure la camisa de dormir d’una estirada i la veritat és que mai, mai a la vida va gaudir tant de fer-li l’amor a una dona com aquelles dues setmanes en què va poder estar amb ella cada nit, cada migdia i cada matí. En total la Coloma i en Bruc van practicar cinquanta-tres vegades el coit vaginal i dotze el sexe anal, i finalment ell la va convèncer —i no va costar gaire instruir-la— que li fes unes bones mamades, i d’aquestes n’haurem de posar disset en el compte total, tal qual, abans que una tarda la Coloma, que gaudia des del primer instant encara més que ell amb tot allò, li portés una carta de la casa gran, que ella havia rebut de n’Higini Verdera amb les ordres de fer-l’hi arribar a mans.

Abans d’obrir el sobre hauríem d’anar a un d’aquells dies de juliol. És l’hora de la migdiada; després de follar, ella havia quedat al llit i ell s’havia llevat i fet un cafè i havia sortit a passejar; a migdia ell mai no dormia més que un instant. Havia anat fins al mar, que brillava com cristall màgic, i s’havia mullat els peus i s’havia posat a córrer per la vorera entre els estenalls de meduses. Havia sentit la plenitud i pensava que sí, ara ho tenia tot, no li calia res més; després de follar sentia el cap ben clar i podia mirar-se les coses amb deteniment, escoltar-les amb els ulls.

Era capaç de distingir el perfil dels arbres, els estripalls de safir, de verdet i d’argent contra el cel enlluernador amb una nitidesa que ho feia tot preciós i proper i tan seu que era com tocar els núvols, les muntanyes, les garrigues, les valls i les vores amb el cap dels dits. La terrible enormitat del Propi Ser. L’avanç escruixidor del planeta. Va endinsar-se en l’arbreda i va creuar el bosc incert.

Li agradava, com a mi, guaitar a la pedrera abandonada. Aquell sot grandiós, escairat i abrupte i del color del ferro. Baixava allà a sota amb quatre salts per l’única combinació de graons que ho feia possible, jugant-s’hi una mica el coll; li encantava saltar i experimentar el perill i el poder que allò li donava. Arribava fins al fons i potser deixava anar un crit que ressonava fort, o s’esmunyia en aquella mena de cau on en Leo i jo, anys després, amagàvem les revistes pornogràfiques.

En Bruc va xiular, va estirar-se a terra i des del punt més baix de la fondalada va mirar al cel gairebé clar, la geografia atzurada de núvols i de continents flotants; va experimentar un èxtasi de l’abstracte que ara l’encisava més que la llar, que la dona, que els illots verds en el mar blau i els caminois que entre bèrbols d’ombra travessen les arbredes vora les casetes de pescadors, on sabia que es podria quedar fins a morir.

I talment com jo trenta-vuit anys després, també estirat al fons del fondal, va veure la Blanca. Una nena de dos anys i mig que s’havia despertat de la migdiada i, aprofitant que tothom dormia, s’havia esmunyit de la seva habitació; havia baixat les escales i havia marxat lluny de la casa gran, s’havia endinsat en els boscos, encara mig estabornida per la son i la calor.

Aquella nena preciosa, de qui la Coloma n’estava tant perquè no deixava de dir-li que era com la seva filleta, ara la tenia allà dalt, a punt de caure al fons de la pedrera. La carona galtuda i els ulls astorats, els cabells rossos, i sobre el cos un vestit blanc sense mànigues. En Bruc va incorporar-se i va mirar la nena, i atemorit va pensar que cauria, sens dubte caurà i si cau es farà molt mal és gairebé segur que es matarà si no hi faig alguna cosa. Una caiguda de més de quinze metres, va calcular ell; la nena havia posat els peuets al caire de la clotada i ja era inevitable pensar que es deixaria anar cap endavant, que ensopegaria. Ell no sabia què fer; o bé es posava ben a sota per agafar-la al vol o bé s’enfilava i tornava cap amunt, amb el perill que la nena s’espantés de l’homenot desconegut i es precipités al buit.

—Què fas, aquí? —És el que va dir-me la Blanca quan em va trobar allà sota, estirat; les mateixes paraules que va mastegar en Bruc a la nena mig adormida, quieta i a punt d’entrebancar-se—. No et moguis, no, no et moguis, preciosa… —va mastegar, i amb quatre gambades es va arriscar a pujar i d’un salt àgil es va trobar de genolls al seu costat i sense que la nena se n’adonés la va tenir agafada per la cintura.

La va alçar, i va riure de sentir el cos grassó i pletòric de salut a sobre el braç; segur que li havia salvat la vida. Hauria pogut trontollar i la caiguda hauria estat calamitosa.

—Com et dius? Què noms? —va preguntar ell. La nena se’l va mirar amb el dolç estupor de les criatures i va dir:

—Branca… —I ell va riure; la Coloma li havia dit que encara no sabia parlar bé. En Bruc va repetir: «Blanca, Blanca, Blanca…» mentre la portava a les cases petites fent saltirons (pesava tant com un gat), adreçant camp a través sota el bater del sol, ambdós blancs de xardor. La nena somreia i s’hi aferrava al coll, i ell, suat i feliç i amb la nena a sobre, va despertar la Coloma i li va dir:

—Mira quina fada m’he trobat pels boscos. Mira-la!

Començaven a sentir la cridòria de tots els que la buscaven.

32

Fins que no vam tornar a Son Gros no vam saber que n’Higini ens havia preparat una festa de benvinguda. Només d’arribar ja vam trobar tot un estol de BMW, Mercedes, Maseratis i Porsches a l’esplanada de davant de la casa. Perquè la Blanca havia fet grans negocis, a Amèrica.

L’any vinent s’havien d’obrir més botigues a l’Argentina, però també a Xile i l’Uruguai i Mèxic, on uns models de les últimes col·leccions s’estaven venent de meravella. L’eslògan que jo m’havia tret de la màniga triomfava arreu. Agradava també a l’altra punta del planeta; s’augurava una molt bona facturació, potser fins i tot es creixeria més enllà del set per cent —xifra llegendària—, cosa que no podia més que desfermar l’eufòria en tota la família. Tot i que havia d’estar content —això, a més, significava que rebria una prima econòmica—, no aconseguia participar de l’onada d’alegria. Els negocis, els diners, aquella mena d’èxit… no m’acabaven de dir res. Era com una maçoneria.

Tan sols volia tornar a veure la Blanca, abraçar-la i fer-li l’amor, parlar-hi; que m’expliqués què la seguia fent feliç d’una feina per a la qual ella sí que vivia; jo no deixava de sentir que aquelles preocupacions pel creixement de la marca i les vendes tenien alguna cosa de delirant, fins i tot de megalomania. Escoltava divertit la Blanca quan me’n parlava, de tot allò, però no arribava a fer-me meu el triomf, per molts d’esforços que fessin ella i el seu pare de parlar sempre de «la nostra empresa».

Aquella tarda, a Son Gros, ens hi esperava una multitud. N’Higini havia contractat un servei de càtering i un quartet de jazz. Havia convidat molta gent que treballava per a Belper a Palma, o a Belusse, a Inca: caps de finances, de producció i de vendes i distribució, de màrqueting i recursos humans. Però també altres amics de n’Higini i dels seus fills: hotelers, constructors, polítics, esportistes i altres personatges les mans dels quals havia d’estrènyer amb un somriure als llavis mentre m’esforçava a recordar-ne els noms, juntament amb els de les seves parelles. També hi havia la filla de la Blanca, la Miranda, que feia que no em veia per no haver-me de saludar —continuava enfadada, doncs—, i l’Ariel, ambdues de blanc amb vestits idèntics. I en Quint, en qualitat de gerent de la fàbrica d’Inca.

I n’Isaac, és clar, a qui no havia vist des de les noces d’en Leo.

—Enhorabona! —em va dir, abraçant-me davant de tothom—. Has fet una feina fenomenal, Xècspir. Escrius uns anuncis de colló de mico. La meva germana ha fitxat un crac!

N’Isaac portava una camisa blanca molt cenyida, i els cabells llargs, ben arreglats. Semblava un príncep però caminava com Tarzan. Els seus ulls miraven cínicament. Em portava amunt i avall, em presentava tothom; deia de mi falsedats no del tot emprenyadores, com ara:

—Aquí teniu un dels nostres creatius publicitaris més brillants. Un escriptor magnífic!

I jo que m’anava movent entre la gentada elegant i falaguera, i endrapava canapès de sushi i pernil de gla, i reia, sense saber per què, de les foteses que m’arribaven a les orelles. Se sentia el jazz des del fons de la terrassa esbatanada sobre el pinar gegantí; tota la casa era com un vaixell encallat en la nit incipient, fragant i càlida, amb la brisa que pujava del mar, carregada de sal, el perfum de resina sobre la falda verda i ocre de la terra.

Hi havia massa donasses escotades, estrepitoses sobre els seus talons alts, i homenots panxuts de veu obscura, parelles felices i flàccides, solteres reticents que miraven el telèfon cada dos minuts, homosexuals de prestigi, tafaneries, ambient de superficialitat, barator moral i begudes gelades.

Muac, muac, muac.

—El concepte federatiu, saps? —em deia un jove publicitari d’ulls llagrimosos—, sí, un concepte que es mantingui fidel a una estratègia textual que doni més embranzida a la promesa del producte, sobretot pel que fa al codi visual, tu ja m’entens. La lletjor no ven.

—Oi tant… L’erotisme de la mercaderia, eh? Com has dit que et deies?

La Blanca em portava copes de cava, m’acariciava la nuca i em donava conversa cada cop que em trobava sol; em coneixia massa bé, i s’adonava que jo de seguida mirava d’arraconar-me. Paralitzat per l’empegueïment, no havia deixat de sentir-me confós. Encara no em podia treure del cap en Lluc; havia deixat el meu fill a les seves mans, l’últim dia a Barcelona. Suposo que la meva ex ho havia volgut així, per fer-me enrabiar. Cada cop que pensava en el meu nen en els braços d’aquell home, allà al portal del que havia estat casa meva, sentia créixer dintre meu una mena d’infecció. Però mirava de distreure’m, sí, sí, sí, d’assaborir la forma de triomf que se m’oferia sense reticències.

Hi havia allà gent que em volia conèixer, ha, ha, ha, homes de més de cinquanta anys, golfistes, empresaris provincials amb dents de gos, orgullosos dels seus clixés, que em demanaven l’opinió sobre negocis, cotitzacions i perspectives comercials. Què en sabia jo de la possible independència de Catalunya, de la sortida dels anglesos de la Unió Europea, de la crisi de les hipoteques o dels desordres de les revolucions àrabs, i com això podia fer que aquell estiu les nostres illes estiguessin més plenes de turistes que mai. Algú parlava de Liz Taylor.

Jo improvisava teories i conjectures. Havia de fer l’interessant, sobretot perquè la Blanca, amb les maneres pròpies d’una reina, m’escoltava mig embadalida. Allò era un lluïment públic. Havia d’estar orgullosa de l’home amb qui, incomprensiblement, havia triat viure, però jo sentia la corrosiva urgència d’esmunyir-me de la festa i deixar-los a tots a l’estacada, amagar-me a la «meva» casa petita i agombolar-me amb un llibre sobre la panxa, potser jugar una partida d’escacs abans de deixar-me emportar per la son. Però no podia. No, no, no.

Aquella gent em feia venir gana. Ens convidaven a casa seva, a navegar amb els seus iots, a sopar als restaurants que posseïen, o a passar «tots els dies que vulgueu» als hotels que administraven, a Mallorca, a Saint-Tropez o a Biarritz. Una senyora potser en la seixantena, operada de pertot, amb els llavis inflats i resplendents, la mirada maliciosa i un vestit verd ampolla molt escotat, m’oferia una inequívoca aventura sexual. Acabava de divorciar-se, repetia sospitosament; per fi podria dedicar-se a la pintura en una casa a Formentera que posava a la meva disposició entre picades d’ullet i carícies al braç massa duradores.

—Ens ho passarem molt bé… anima’t, guapo —em deia la gàrgola, un genoll temerari entre les meves cames. La seva cara semblava una màscara d’actriu de kabuki.

La Blanca es va adonar del festeig i va venir a rescatar-me. I em deia, mentre m’anava introduint, més a fons, enmig de tota la gent:

—El senyor i la senyora Bonastre. La senyora Cardona. El senyor Comes. El senyor Súbac. La senyora Tanner. Els germans Vives… El senyor Snopes. Els tres fills del senyor Salom.

I jo estrenyia mans i provava de recordar cada nom i cada cara, però hi havia una silenciosa barrumbada d’imatges que refluïen, que m’havia assaltat, i que no em podia treure de davant dels ulls.

La festa s’assemblava a les altres festes a les quals també havia assistit, feia vint anys, allà mateix, quan passava setmanes a Son Gros convidat per en Leo. Ara m’ho mirava tot amb els ulls de quan era nen: llavors la roba era diferent; els homes i les dones eren més joves i més alts, gairebé tímids, ben plantats i menys cínics; el més granat, tot un perdut Germantes illenc. La terrassa tenia una llum espaiosa, i la vella balustrada versallesca amb bustos romans i buguenvíl·lees morades, i no el mur baix de metacrilat blau que li havien posat. Tot més gran i magnificent, i no hi havia uns músics de lloguer que tocaven un jazz inútil sinó la mare d’en Leo, la Dora, que agafava la guitarra i cantava per a tots davant de l’estupefacció —a peu dret i encara enamorat— de n’Higini.

Per un instant ho vaig veure: com si de dins de la casa en pogués sortir en Leo, esprimatxat, vermell de sol i fresc després del bany, lluint una de les camises estrambòtiques que li comprava sa mare, els cabells de punta com la flama d’un misto, la cara de bon nen; em buscava amb la mirada per animar-me a marxar d’allà per fer alguna bretolada contra en Quint.

—Que no et diverteixes? En què penses, amor? —va preguntar-me la Blanca.

—En el teu germà… En saps res, d’ell?

—Mira qui hi ha, allà!

No era el seu germà sinó el meu. Reia fent escarafalls davant d’un homenàs canut i de bon color de cara a qui jo vagament relacionava amb la política. Vaig deixar la Blanca enrere i m’hi vaig acostar.

—Què hi fots, aquí? —li vaig preguntar, traient-lo d’enmig de la conversa.

—Germanet meu! —em va dir, amb aquella simpatia de comediant—. Com va? Tot això és en honor teu!

—Què dius? Qui t’ha convidat?

—El senyor de Son Gros. L’amo. El rei de la sabata!

—De veres? Us coneixeu?

—Ei, ei, ei, i enhorabona! —em va posar la boca a l’orella, i va dir en un xiuxiueig luxuriós—: Ja m’ho ha explicat la mare… Quin braguetasso, no? Et faràs la polla d’or, canari. És de veres, tot això amb la… com es diu? Blanca, eh? Encara ningú no me l’ha presentat!

—De què coneixes n’Higini?

—Ja t’ho contarà ell, si vol.

—De què coneixes n’Higini?

—Quint! Acosta’t.

En Quint portava una camisa de Custo espitregada sota un blazer blau de botons daurats grollerament arromangat fins als colzes, i uns pantalons que tot i la calorada eren de cuir. Somreia com si anés una mica begut, fumava i es mossegava les ungles. Semblava que s’havia enllustrat la cara i el coll de lluitador:

—Enhorabona, nin! —va dir.

Me’l mirava amb recel. No va fer cap referència a les trobades que havíem mantingut en els últims temps; jo pensava en aquella nit, quan l’havia tornat a veure potser després de vint anys, quan ell casualment havia demanat foc a la meva editora, a Barcelona, després del funeral de la Bonnín. I a les noces d’en Leo, l’estiu passat, o tan sols feia dues setmanes, allà a la casa petita de sa mare, mentre jo jugava amb l’Ariel contra l’autòmat.

No havia estat gens agradable ni parlador; ara el tenia a davant, reia i m’explicava foteses del meu germà —«Quin germanet que tens! A veure si sortim a sopar els tres, que riurem per les butxaques!»—; no podia treure’m del cap que era un fals, un hipòcrita. Em venia de gust preguntar-li per sa mare —Coloma, «moridora, però bé»—, fer-lo sentir culpable per tenir-la internada en una residència.

Ell volia parlar-me de Belusse:

—Crec que necessitem un rentat de cara. —Em va agafar per un colze i em va fer seure al saló; em va posar un gintònic entre els dits i es va situar, molt eixancarrat, a la meva esquerra—. Podries ajudar-me? Tu saps el que fem. Al final, tot es redueix a publicitat. Per bo que sigui el producte, ha d’arribar, eh? Fan falta ganxos. Les sabates són bones, les coneixen arreu del món, són les sabates de senyor més elegants i dures que es poden fabricar. Però no tenim un bon lema.

—I què diu n’Higini? —vaig preguntar. Vaig fer el cap enrere; l’alè li pudia a tabac.

—Ell diu que les grans marques no fan propaganda.

—Però…

Va seguir parlant de tot allò durant una bona estona; a mi no m’interessava res més que la seva cara: vermella, dura, la barba de dos dies, els ulls molt negres, els cabells foscos i espessos i brillants, encara que amb algun de blanc sobre les orelles. El nas en punta, rufianesc, en conjunt un perfil poc de fiar. I m’adonava que, per ell, jo era una mena de bruixot: algú que podia «fer màgia» amb les paraules simplement perquè havia «concebut» l’eslògan de la campanya que ara semblava que agradava a mig món. Mai abans, com a escriptor, havia experimentat amb tanta força el poder de les paraules. Ni com a periodista ni com a novel·lista, mai ningú no havia fet gaire cas del que havia escrit. Tan sols havia posat sobre la taula aquell epigrama i tothom volia que els escrivís una frase meravellosa, l’«Obre’t, sèsam» que els catapultés encara més amunt en l’èxit comercial.

—«Fortes com una rabassa. Més fines que un paper». No t’agrada?

—Hum —va dir ell, rascant-se un pòmul—. Em prens el pèl, eh?

El meu germà va entrar acompanyat de l’home amb qui l’havia sorprès enraonant feia una estona. Els dos es van asseure davant nostre; el tema de conversa va canviar de sobte, es va fer més confidencial i avorridot. M’era ben igual el que es portaven entre mans —jo volia que acabés tot, que tothom marxés cap a casa—, però després de mitja hora d’estar-me allà assegut, bevent i fent-me el distret, finalment me’n vaig assabentar.

Aquell homenàs canut, abjectament obès i amb pinta de sicari, era el regidor d’urbanisme de l’ajuntament d’Inca, amb qui el meu germà i en Quint pretenien ordir una jugada immobiliària. El meu germà petit n’era un mitjancer o negociant o intercessor: una de les fàbriques mallorquines de n’Higini ben aviat tancaria, i el sòl sobre el qual s’aixecava, més de quatre mil metres quadrats, podria requalificar-se com a urbà.

El meu germà semblava saber tots els passos legals, el que es podria edificar sobre el terreny, la quantitat de pisos i xalets aparellats, zones d’oci i piscines que una immobiliària que en Quint pensava crear s’encarregaria de vendre abans que res de tot allò comencés a construir-se. L’operació era una martingala fabulosa. El polític cobraria per canviar el pla urbanístic, és clar. En Quint es faria d’or; capcinejava i reia i es xuclava el llavi inferior. I també el meu germà se n’emportaria una bona tallada: seria el comissionista que gestionaria totes les operacions des del seu despatx.

Perquè el pla pogués executar-se, però, necessitaven obrir-hi un carrer el traçat del qual passava per una altra parcel·la —d’ametllers i lletsons—, que en aquest cas no pertanyia als Verdera. Pel que en vaig entendre, el meu germà en negociava la compravenda —a la baixa, amagant el pla futur— amb el propietari, cosa que no em sorprenia. Em vaig indignar quan vaig saber que el terreny pertanyia ni més ni menys que al nostre tio Toni.

—Però el convenceré, no passeu pena, al·lots! —deia el meu germà, buscant la mirada dels seus dos socis, aclofant-se al fons del sofà—. És una mica caparrut, el tio, però acabarà torçant el coll.

—Pensa que, sense ell, no fem res… —va dir en Quint.

—Llavors hauríem d’anar per expropiació forçosa, és així? —va remugar el polític; va omplir-se la boca de cacauets—. Això no només ho alentiria tot, sinó que podria fer aixecar suspicàcies. Tingueu en compte que…

No vaig poder aguantar més tota aquella maquinació, i per no llançar-me sobre el meu germà davant de tothom i començar a atonyinar-lo, vaig aixecar-me i vaig provar de sortir a fora —el quartet de jazz havia deixat de sonar—. Volia buscar la Blanca, miraria de fugir ara que potser la festa ja s’esllanguia i les tertúlies clarejaven. Em vaig adonar que rere la cortina plegada dels finestrals hi havia algú mig amagat. Vaig guaitar; era una veu esquerdada que no m’era desconeguda.

—Romans? Romans? Me sentiu? —Era la mateixa dona espantosa que feia unes hores se m’havia insinuat. Es notava que havia begut massa: els ulls li brillaven com calius, suava i fins i tot semblava que s’havia fet menuda i que els cabells se li havien arrissat. Duia les sabates de taló alt dins la bossa, i anava dient coses absurdes al fons d’una àmfora romana que sempre m’havia semblat autèntica —i igual que la que la Dora tenia al rebedor de casa—, i dins la qual potser havia vomitat.

—No us trobeu bé?

—No me xerris en català, tu, ara.

—No vos trobau bé, idò?

—Vendràs a Formentera, guapo? Romans…? Oiga? Hallo? Vendràs? S’aigo puríssima de sa llengo materna.

—Ja ho veurem.

—Vine, pampana…

—Potser el mes d’agost —vaig improvisar agafant-la del braç.

—N’Higini hauria de venir… Digue’m: per què no em fa cas, n’Higini? És un homo sense eima. Som massa vella? Déu meu. Tenc cinc anys menys que ell! Que no faig planta? Te mostr ses mames?

—Anem a fora a prendre la fresca. Vos convé el ventet.

—Només vull qualque homo que m’estimi. I si té doblers, millor. Millor. Idò, tu… Tu ets el que va parlar a les noces del fill petit de la casa, eh? El pallasso orellut. Es tests assemblen a ses olles.

—Sí…

—Vas xerrar molt bé. Me’n record! —va eructar.

—Gràcies.

—I què se n’ha fet, d’ella? Quina núvia!

Vaig sentir una estrebada al cor. Feia mesos que no pensava en la Gris.

—No ho sé… —vaig balbotejar. Tot d’una era com si jo també hagués begut massa—. Potser es va ofegar.

—Ho creus, tu?

—Per què m’ho demanau?

—Perquè jo no ho crec.

—I què creieu?

—No me diguis de vós. —Gairebé cau sobre l’àmfora—. A ningú begut se li ha de dir de vós.

—I què creus, idò?

—La coneixies bé, tu, eh?

—Sí.

—Aquella nina no estava bé.

—Com que no estava bé? Vas parlar amb ella…? Quan?

—Dies abans de les noces.

—No estava bé? I per què?

—No ho sé. No estava bé, no. No, no. Vaig passar unes quantes nits a aquell hotel, abans de la festa, amb el meu ex. I un vespre vam xerrar una estona, amb la núvia, a la piscina. La vaig trobar plorant. A les tres del matí. Soc divorciada!

—La Griselda plorava?

—Sí.

—Per què?

—Això no ho sé… —Va estar a punt d’ensopegar un altre cop. La vaig agafar per les espatlles i la vaig fer sortir del racó. El meu germà, en Quint i el polític havien marxat; vaig agafar una cadira i vaig fer asseure aquella doneta beguda—. Per què m’ignora, n’Higini? —em va preguntar—. Per què? Un divorci no és un càncer… És com una guerra, tan sols, amor, amor? Soc vella, i és dura, dura, dura la sentència… —va continuar dient; es mirava les ungles pintades com si hi hagués de trobar una resposta.

—Deies…

—Porta’m una copa de vi blanc. No trobes que tot és molt raro?

—No et va dir res més, la Griselda?

—Sí, sí.

—Què?

—Porta’m una copa de vi.

—Què et va dir?

—Em va dir que la nit de les noces parlaria davant de tothom. I que tot se sabria.

—Se sabria el què.

—No ho sé, guapo. Que tot se sabria. El vi!

Vaig sortir a fora a buscar-li la copa. A la terrassa encara hi quedaven alguns grupets que reien cada vegada més fort. Els músics ja havien desmuntat els altaveus, i quan em vaig apropar a la barana em vaig adonar que a la piscina hi havia gent nedant. La Miranda i l’Ariel estaven assegudes a la vorera, amb biquini, els peus en remull i una copa de còctel al costat. En Quint anava i venia d’un extrem a l’altre de la piscina, com si fes exercici, pletòric i borbollejant; sortia de l’aigua vora les noies, a qui esquitxava abans de tornar a capbussar-se.

A la taula de begudes no hi havia cap cambrer; la vaig rodejar, i després de buidar el cul de tres ampolles de diferent varietat de blanc, vaig aconseguir mitja copa de vi tebi. Quan vaig tornar a dins de la casa, però, la dona havia desaparegut. Vaig buidar la copa amb una glopada indeliberada, i em vaig asseure a la mateixa cadira on l’havia deixat. Vaig tancar els ulls, ben bascós; provava de trobar un sentit al que m’acabava de dir la bruixa i a la meva presència en aquella casa. Tenia més ganes d’escapar que de saber.

—Què hi fas, aquí? —em va deixondir la Blanca acariciant-me el front—. Que t’has adormit? —S’havia posat un biquini sota una bata fina, blanca i de lli—. Puja i posa’t el vestit de bany. L’aigua està perfecta! Anem a la piscina, i a la platja! Va!

El que em va passar pel cap va ser el desig de despullar-la, de fer-li l’amor allà mateix, de quatre grapes sobre el sofà, encara que hi hagués gent a fora. Vaig veure el seu culet encantador sota la tela transparent, la carn ben premuda pel triangle de niló negre amb llaçades grosses sobre els malucs. Però de seguida se’n va anar; jo no tenia ganes d’aixecar-me.

Anava pensant, què passa què és tot això qui són aquesta gent i què hi fa el meu germà miserable trampós i beneit aquí Leo on ets on ets Gris que estrany que és tot i jo aquí mig begut i amb unes ganes de follar que em sembla que em rebentarà el cap el biquini vaig a dir-li a la Blanca que l’espero al llit el biquini sí allargar-me al llit i deixar de pensar en res la ment en blanc si pogués almenys escriure alguna cosa tan sols unes línies a la casa petita el biquini potser gravar el meu nom a la paret sota d’aquell nom Bruc 77, però a les orelles em va arribar un soroll estrany, un bramul tenebrós. Vaig sortir a la terrassa, d’on provenia; s’havia format un cercle d’homes i dones, d’esquena a mi, tots miraven cap al mateix racó.

Vaig obrir-me pas entre la gent que reia i vaig fer guaitar el cap per sobre d’algunes espatlles i escots, i vaig veure que n’Higini estava assegut davant d’un home; li agafava la mà amb tota la força en un torcebraç agònic.

Ningú volia donar-se per vençut; les cares dels dos homes estaven vermelles, n’Higini premia les dents i aixecava les celles, els narius dilatats, però era ell qui mantenia el pols mentre l’altre home, més jove i amb un bon braó nerviüt i colrat, provava de vinclar-lo, s’agafava amb l’altra mà a l’extrem de la taula. La gent fruïa, els homes al·lucinaven i les dones deixaven anar rialletes escanyades. Al rival de n’Higini se li inflaven les venes del coll i del cap, estrenyia les barres i tancava els ulls; vaig endevinar el que passaria. N’Higini va esperar fins a notar que les forces de l’altre ja no li servien de res, i amb un simple joc de canell precís va fer-li anar el braç avall. Tothom va començar a aplaudir.

Els dos homes s’aixecaren i s’abraçaren acalorats davant del públic. Llavors em vaig adonar que el seu contrincant era n’Andreu, l’homenàs abrupte que ens vigilava a mi i a en Leo l’estiu passat; l’havia vist a la sortida de la residència d’avis.

Vaig allunyar-me i vaig guaitar a la piscina des de dalt. La Blanca parlava amb el seu germà, ambdós en remull; les dues noies, l’Ariel i la Miranda, reien i bevien al costat d’en Quint. La Blanca em va veure i em va alçar la mà, tot convidant-me amb gestos a baixar de seguida.

Eren les deu, molt tocades.

—T’ho estàs passant bé? —N’Higini va aparèixer al meu costat, la camisa mig desbotonada, els cabells mullats de suor. Somreia per la victòria.

—Sí, molt bé, molt bé… —vaig mentir altre cop—. Però me’n vaig al llit. Potser he begut massa.

—Demà…

—Sí, demà.

—No, no, que demà t’espero a primera hora, rei.

—Per què?

—Ja ho veuràs! —em va picar les espatlles amb les dues mans i gairebé em tira a terra—. T’he de mostrar moltes coses, fill meu!

33

Encara era al llit, l’endemà, jo esperava que n’Higini s’oblidés de mi. Vaig sentir que algú trucava suaument a la porta. Vaig regirar-me entre els llençols i em vaig cobrir el cap amb el coixí; hauria preferit convertir-me en un insecte monstruós, però poc després la Blanca em va despertar descorrent les cortines: el sol va entrar a l’estança com lava calenta, fins a cremar-me els ulls. Ella s’havia dutxat després de jugar una hora a tennis amb el seu pare.

—Ei, aixeca’t! —es va asseure sobre meu i va començar a sacsejar-me—. No el facis esperar, que s’enfada! No siguis mandrós. T’ha estat tocant a la porta una bona estona.

—Digue-li que no puc anar-hi.

—Per què? Què et passa?

Vaig estar a punt d’inventar-me una malaltia. Però ho vaig trobar ridícul; la Blanca faria venir un metge.

—Voldria escriure unes quantes hores, aquest matí. —Vaig asseure’m a l’espona del llit i em vaig posar uns calçotets.

—Vas quedar amb el meu pare que l’acompanyaries. Ara no li pots dir que estàs enfeinat. —No vaig saber respondre. La Blanca estava dreta davant meu, els cabells mullats, només amb les calcetes posades i somrient amb aquell aire ferm, professional i estricte que mostrava quan es tractava de coses de la feina.

—On em vol portar? —vaig preguntar-li.

—I jo què sé —va riure; ho sabia, doncs—. Ves-hi i ja m’ho explicaràs!

Vaig baixar mitja hora després, dropejant tot el que vaig poder; m’havia dutxat i afaitat i vestit calmosament, llavors vaig entrar a la cuina i m’hi vaig trobar n’Higini. Feia com si no m’estigués esperant; fullejava el diari en una de les taules. La filipina li servia un suc de taronja amb pastanaga, del qual també me’n va servir mig tassó. Ell s’entretenia fent el sudoku del diari amb molta rapidesa i encert; les ulleretes petites sobre la punta del nas, la camisa blava li contrastava amb la pell del pit, tan vermella.

—Anem? —em va dir després d’acabar-se el suc, sense ni deixar-me beure un cafè. Semblava una mica mosquejat.

—A on?

—A Inca.

—A Inca?

A fora ens hi esperava n’Andreu. Anava amb pantalons curts i sandàlies; duia ulleres de sol panoràmiques, que li tapaven la cara lluent, sorruda i coronada d’una gorra amb visera graciosament decantada. Va obrir la porta del cotxe amb deferència; n’Higini i jo ens vam asseure al darrere. N’Andreu es va posar al volant i, després de fer sonar música clàssica, va dirigir el cotxe amb lentitud majestuosa cap a l’embocadura del camí; mirava de no aixecar polseguera. Era un cotxe nou, un Mercedes negre amb seients de cuir i aire condicionat al màxim. N’Higini va riure irresistiblement.

—Què et passa, rei? Tens son?

Em sembla que a això també hi hauríem de posar un títol.

MOR UN ALTRE DIA

Durant tot el viatge va estar parlant sol, d’una manera que semblava que m’excloïa. A través dels vidres fumats es veien els camps secs sota la llum crua, i els pobles sinistrament decoratius, el mar en alguns trams, al fons dels carrers, a l’altura d’Alcúdia. Ell garlava cofoi, des del seu optimisme desmesurat i estrafolari. No feia més que explicar-me, assenyalant les coses a través dels vidres, a qui coneixia d’allà, qui eren els propietaris de les cases o finques i els canvis que havia vist experimentar a tot el paisatge, ara a banda i banda de l’autopista. No sabia endevinar si en el que deia hi havia nostàlgia per una Mallorca perduda o tan sols la plàcida i inevitable acceptació d’un triomf.

—S’han de sacrificar certes coses per guanyar-ne d’altres, eh? Això és com en els escacs… No és vera?

—Sí… —vaig dir jo sense saber a què es referia.

—A vegades t’has de deixar matar una peça per guanyar la partida. Una peça important.

—Mallorca no és una partida d’escacs —vaig mastegar.

—Tens raó. Mallorca som nosaltres. Noltros. Lo nostro. —Va estrafer la veu, com un pagesot; inflava les os amb golafreria—. I per salvar tot això, fill… —Va fer un gest rodó amb els dits, que ens incloïa—. Quins sacrificis no estaríem disposats a fer, eh?

—Oi tant! —vaig dir; ignorava a què em comprometia aquella estúpida aquiescència.

Vam arribar a Inca en poc més de mitja hora; llavors vam baixar davant de la fàbrica de sabates de Belusse. En Quint ja ens hi esperava a la porta. La fàbrica era un llarg edifici d’una planta, pintat de blanc, d’aspecte casernari. Tenia finestres enreixades, de vidres opacs, i ja des de la vorera se sentia l’olor de cola, de dissolvent i potser de querosè —una olor reconcentrada, empedreïda—, el sotragueig d’algunes màquines i el so enganxifós d’una ràdio.

En Quint va estrènyer la mà a n’Higini, però a mi, a més, em va abraçar sobre la vorera («Benvingut, amic meu!»); vaig seguir els dos homes i vaig entrar a la fàbrica, per un portal ample i com de magatzem. A dins tot estava molt il·luminat; feia una calor blana. Es veien alguns homes fent feina, vestien uns guardapols de color patata, rebregats i tacats de negre; no semblava haver-hi gaires treballadors. Aquella gent va saludar l’amo amb timidesa; tots em van mirar amb curiositat i una punta de recel.

—Aquí és on va començar tot —va dir-me n’Higini, somrient. Va posar-me un braç sobre l’espatlla; em guiava entre els passadissos i les màquines—. Sense aquest taller no seríem res! Verpell!

Va mostrar-me els alts prestatges plens de pells, grans com llençols, pells amuntegades les unes sobre les altres, ja tractades, oloroses com pastissos acabats de treure del forn.

—Toca, toca tot això… —Va prendre una de les pells de les mans d’un jove operari—. És cuir assecat a l’aire, a l’ombra, eh, Quint?

—Cordovà, diu aquí —em vaig atrevir a dir—. Pell de cavall?

—Ha, ha, ha! —va riure en Quint—. Pell de cavall negre! —va dir, i va fer com si mogués un cavall d’escacs.

—Pell de vedell —va dir n’Higini.

—Pell de cabró. —En Quint m’ensenyava les dents com si estigués a punt de passar-s’hi fil dental—. La pell del cabronàs.

—La capa més superficial, la de sota el pèl… —va continuar n’Higini sense fer-li cas—. En aquesta pell s’hi pot llegir tota la vida de la bèstia… Un cop tintada, tractada i batanada, s’ha de revisar. No ha de tenir cap taqueta, el color de la peça ha d’arribar-nos ben uniforme. Perfecte. Si no, malament… —Va agafar un petit tros quadrat de cuir d’un mostrari i el va passejar per sobre de la superfície de la pell més gran; en comparava els colors—. Sembla que està bé, no? —deia; anava amunt i avall amb les ulleres a la punta del nas—. Però tu què diries?

—Crec que sí.

—T’agrada la pell, no? —va preguntar-me.

—Molt.

—Vols un parell de sabates, eh? —va riure, com si em llegís el pensament.

—Me’n regales unes, idò?

—No, home, no! —Va posar-me la mà al clatell—. Te les faràs tu, fill!

—Com…? Com que me les faré jo?

—Vine, anem. Anem! Per això t’he fet venir. En part.

N’Higini va col·locar-me el rotlle de cuir sobre els braços i em va fer posar davant d’una taula.

—Primer hem de saber quin peu calces —va dir.

—Un quaranta-dos —vaig respondre.

—No, deixa que ho miri. Deixa’m veure’t els peus.

Em vaig treure les sabates i els mitjons, una mica atabalat. N’Higini es va agenollar davant meu, em va fer alçar un peu i se’l va posar a les mans. Jo tenia els peus suats, és clar, i ell les mans molt calentes. Em va palpar els peus, me’ls estrenyia des del taló, els envoltava amb les puntes dels dits amb posat de quiromàntic; com si en memoritzés la silueta. Sentia riure en Quint.

—Un quaranta-dos… amb matisos.

—Quins matisos?

Es va posar dret i poc després va tornar amb dos peus de fusta de la meva mida —dos formons— i una capsa plena de motlles. Eren els trossells, les formes de metall que servien per tallar la pell amb els contorns convenients per a la sabata que havia de fer-me. N’hi havia més d’una dotzena. De totes les mides.

—Ara a tallar! —va dir. I em va fer posar dret davant d’una taula. Hi vam estendre curosament el cuir, hi vam posar el trossell a sobre i amb la màquina d’encunyar vam anar fent pressió, fins que la peça va estar tallada—. I ben arran, fill —em va dir—, posa el trossell al caire, no hem de tudar ni un mil·límetre de cuir! Així…

Quan vam tenir les peces tallades —«la talonera, l’enfranc, la canya de l’esquerra i la de la dreta, la llengüeta, les queixeres, el contrafort, la puntera…»— les vaig agafar i vam anar a un altre racó de la fàbrica. Allà hi havia nou dones que feinejaven.

—Ara seu aquí. —Em vaig situar davant d’aquell estri i vaig anar fent tot el que em deia, amb cura de no enganxar-m’hi els dits—. Això és per rebaixar les vores, així, així, sense por! —M’ajudava a introduir els voravius, per afilar-los—. Perfecte, fill. Sembla que hi tens traça i tot! El que toca ara no és tan fàcil. Comencem, pròpiament, l’aparatge.

Vam agafar les peces i vam anar a preparar-les per a la costura; vam marcar per on hi havien de passar els fils. N’Higini em va fer observar unes quantes vegades com feia la tasca una dona esprimatxada i de cabells grisos, «una de les nostres aparadores més veteranes», fins que vaig ser autoritzat per asseure’m davant de la màquina i provar d’unir les peces tal com n’Higini i la dona me les anaven posant a les mans. Intentava fer-ho —la màquina deixava anar puntades fortes, que ho ajuntaven tot— i més o menys me’n sortia; n’Higini no es podia estar de ficar la mà i conduir el procés perquè el resultat fos perfecte.

—Ara hem d’anar a muntar la sabata, fill. Hi posarem el folre i el pis! —Em va fer aixecar de la cadira i agafar les peces cosides—. Això, però, ho hauràs de cosir a mà.

Ell em preparava l’agulla i el fil i jo anava fent les puntades.

—Prou bé. Però amb més força! Munta tot això al formó. —Vaig posar la pell dins el peu de fusta—. Ara, estira la pell i el folre amb la tenalla, i els claves al formó amb aquests claus petits. Agafa el martellet rodó i colpeja les vores, el taló, suaument… Aquí tens el cúter. Talla la pell que et sobra aquí sota. Molt bé. Ara prepararem bé la puntera. Aixeca la pell i encola la punta. Torna a clavetejar això. Perfecte. Tensa, estira, talla. Suau. Alerta amb els dits. Suau. Agafa el martell petit. Colpeja aquí. Amb delicadesa. Bé. Doblega tots els claus. Agafa la llima. Poleix això. Amb la raspa t’he dit! Ara tot aquí, al foc! Sobre el caliu.

Quan la feina va haver-se assecat, vam tornar a agafar la sabata i vam polir-ne la base amb les llimes. Vam clavar la puntera de nou sobre el folre, vaig estirar la pell altre cop. Anàvem emmotllant la sabata sobre la forma, amb el martell rom, el «de soletes», amb subtils tocs de cola per sota. Vam tornar a posar la sabata sobre el caliu —jo suava més que a la sauna— i després vam treure’n tots els claus.

—Ara, a tallar tota la pell sobrant d’aquí, fill. Té el trinxet; poleix, poleix tot aquest tros, amb cura, que quedi arranat. Ens falta encolar les peces de sota. Va, uns altres cops de martell. Ara talla i llima. I encolarem aquí, per posar-hi el marc inferior, sobre el qual anirà la sola.

Encara vam trigar tres hores més (havíem de fer dues sabates). Al final, després d’encolar i clavar la sola i el taló i la base i polir-ho tot amb cera i llimar i pintar també a mà les vores, i gravar l’emblema de la fàbrica a les soles —em sentia les mans entumides, brutes, pudents de cola i resina—, vam treure per fi els formons i em vaig trobar amb un parell de sabates marrons, precioses, a les mans.

—Només et queda posar-hi la plantilla i els cordons.

Eren més de les quatre de la tarda. No havíem dinat, i a la gana i l’esgotament s’hi mesclava una sensació de rara eufòria, la satisfacció per haver fet alguna cosa bé, que no experimentava des de feia temps. Sospesava les sabates, me les mirava: brillaven, sòlides, elegants, les havia fetes jo. Em moria de ganes d’ensenyar-les a la Blanca.

—Posa-te-les, fill. I anem a dinar.

Esperava que ens recollís altre cop n’Andreu i ens portés a un bon restaurant. Però vam sortir de la fàbrica i vam creuar el carrer, i vam entrar en un d’aquells bars bruts, foscos, amb màquina escurabutxaques, barra enrajolada, lent ventilador al sostre i televisor enorme a mitja veu. Hi havia una taula amb pintors de secà que dinaven callats; en una altra, un jubilat llegia la premsa esportiva davant d’un cafè amb gotes. N’Higini va dirigir-se fins a la taula del fons.

—Menú del dia, Paco! —va cridar a l’home gras de rere el taulell—. I vi de la casa!

Jo duia les sabates posades mentre dinàvem, i no podia fer més que mirar-me-les, sorprès de la seva comoditat i finor. La sola encara era dura, però s’estovaria si les portava unes quantes hores més, segons em deia n’Higini; semblava tan content com jo de la feina que havia fet.

Mentre menjàvem arròs a la cubana i escalopa esmaperduda amb amanida i patates fregides, jo no deixava de fer-li preguntes; ara ho volia saber tot. Com es feien les sabates més «barates», les Belper que es fabricaven a Hongria i al Marroc; com funcionava tot allò i quan m’hi portaria a veure-ho. Volia saber per quin preu per hora treballaven a Inca i a fora, el cost de cada peça de pell, de cada sola i taló i plantilla, i quin benefici es podia carregar a un parell de sabates i qui i com se les emportava cap a l’altra punta del món.

N’Higini m’ho explicava a la seva manera un pèl confusa, embolicant-se en xifres i subterfugis mercantils; omplia cada resposta de condicions complicades i especificitats sovint incomprensibles si no sabies de comerç internacional. Era evident que portava tota l’empresa al cap; no hi havia ningú millor que ell per dirigir el negoci. Em vaig adonar que ho havia aconseguit, em tenia a les seves mans, m’havia seduït i fet entrar de ple a la família.

—A veure, les sabates… —va dir, a l’hora dels cafès. Es va agenollar sota la taula i em va agafar els peus—. Si ho penses… —va prémer la puntera—. Oi que gairebé ningú ha vist mai l’interior profund d’una sabata? Un lloc tan íntim, i alhora tan desconegut… Tan proper, i tan secret! Sí, has fet una bona feina, fill. Són perfectes!

(«Sí, papà», vaig estar a punt de dir, patèticament). Per sort, vaig preguntar-li:

—En Leo s’ha fet mai unes sabates així?

—No… No. —Es va tornar a asseure davant meu, seriós. Ara em penedia d’haver recordat el seu fill menut—. En Leo passa de tot això, suposo que ja ho saps… —Va caure dins un abatiment taciturn; va clavar els ulls a la pantalla de la tele i no va tornar a dir res fins al cap d’uns minuts. No m’atrevia a destorbar-lo. Va girar-se cap a mi i va somriure:

—N’Isaac sap tot el que importa, i en Quint també. I tu també ho aprendràs, eh que sí?

Vaig fer un gest amb el cap. Ell em mirava al fons dels ulls.

—Però ara t’he de portar a una altra banda, fill.

Vam sortir al carrer, sota la canícula que ho aplanava tot. A aquella hora no hi havia ningú: la ciutat estava deserta; la calorada imposava un toc de queda. Em pensava que només hauríem de passejar una mica, però ben aviat vaig ser conscient que em tocaria anar a peu sota el sol desbocat una bona estona. Vam creuar la ciutat fins a arribar molt a prop de casa meva, allà on vivien la mare i la padrina, que ja havien sortit d’Inca per passar l’estiu a s’Enroc. De sobte, les sabates van començar a fer-me mal.

Quan m’hi vaig fixar, els talons em sagnaven. Em moria de ganes de treure-me-les, fins i tot vaig estar a punt d’ensopegar. Havia de caminar de puntetes per no sentir les mossegades carnívores d’aquell parell de preciositats. N’Higini caminava de pressa i xiulava, distret. Jo no m’atrevia a aturar-lo. Fins que va parar.

Érem davant d’un gran casalot, no gaire lluny del centre de la ciutat. N’Higini es va treure una clau i va anar a desactivar una alarma electrònica. Tot d’una ens vam trobar dins el rebedor.

—Qui viu aquí? —vaig demanar.

—Ningú —va respondre ell encenent els llums.

La casa era fresca, àmplia, però tot estava una mica brut de pols i feia olor de ratolins. Era una d’aquelles cases senyorials, amb escales de marbre i terres hidràulics marejadors. Estava aparentment buida, només aquí i allà s’entreveien alguns canteranos, unes taules carregades de caixes i d’objectes incomprensibles, un embalum cobert amb un llençol negre.

Al pati hi havia un carruatge esfondrat entre glicines, dues estàtues de dones nues, una font que no rajava vora el caparrot d’un déu grec. I a la paret d’un salonet hi havia penjats dos quadres esfereïdors, un d’ells amb una sabata cremada: em va semblar de Tàpies.

En un plafó, hi havia transcrit un text de Natalia Ginzburg que es deia Les sabates trencades; en vaig llegir un fragment: «Com seran els meus fills quan siguin homes? És a dir: quines sabates tindran quan siguin homes? Quin camí triaran per als seus passos?».

—Vine, no perdis el temps! —va dir ell, des del pis de dalt. Vaig creuar el rebedor i vaig pujar l’escala, aguantant-me els crits de dolor als peus. N’Higini seia davant d’un piano.

S’havia posat un canotier ridícul i va començar a pedalar; sí, perquè no era un piano sinó una pianola antiga, una bella màquina plena d’engranatges i politges mòbils que deixava anar un pasdoble taurí. Ell, rialler, no havia de fer més que moure els peus i anar modulant amb unes palanquetes un teclat que es movia sol i feia vibrar tot l’aire de la casa. S’ho estava passant d’allò més bé: mirava fascinat el rotllo de paper que marcava les notes i de tant en tant em buscava l’esguard, els ulls molt grossos sota el barretet; semblava exigir el meu entusiasme. Per això m’havia fet anar fins allà, doncs? Per fer-me escoltar un pasdoble de pianola?

—Molt bé —vaig dir, quan va acabar, aplaudint.

—T’ha agradat, eh? Vine!

Em va portar fins a una altra part de la casa, a la qual s’accedia per una porta blindada que va obrir amb una ràpida combinació de dígits. Vam entrar a una sala enorme, plena de vitrines ben il·luminades. Encara que feia olor de fèretre, la temperatura era perfecta: tot allò estava refrigerat.

—Què hi fem, aquí, Higini?

Va anar fins a un gran moble i en va treure una capsa de vidre. A dins, hi havia unes sabates velles, esfondrades, negres i de cordons.

—Però, què és això?

—Són les sabates de Dickens —va dir, tranquil·lament.

—Com?

—Sí, fill. Les sabates de Charles Dickens… —Va anar cap a un dels mobles i en va tornar amb una altra capsa transparent; a dins hi havia un altre parell de plantofes mig podrides—. I aquestes van pertànyer a Balzac! Espera i veuràs…

Tenia una gran col·lecció de sabates «cèlebres», més d’un milenar de parells que havia comprat durant les últimes dècades en tota mena de subhastes i col·leccions. Em va mostrar, així, en al·luvió, i les anomeno jovialment en desordre, sabates que havien pertangut —deia— a Schopenhauer, a Beckett, a Beethoven, a l’emperadriu Sissí, a Churchill, a Orson Welles, a Fellini, a James Stewart, a Hemingway, les sandàlies de Gandhi, unes botes militars de Hitler, de ball de l’Elvis, de neu de Gorbatxov, de muntar a cavall de Faulkner, unes sabatilles del torero Manolete, sabates del campió d’escacs Bobby Fischer, les sabatilles de Jesse Owens, de John McEnroe, de Michael Jordan, de Michael Jackson, de Cézanne i de Verlaine, uns talons blancs de Marilyn Monroe, avarques del Dalai-lama, uns sabatots negres de Charles Chaplin, les primeres botes que s’enfilaren a l’Everest —George Herbert Leigh Mallory, m’ho va fer aprendre de memòria—, i les botes de futbol de Pelé i de Maradona i Cruyff i Panenka, i les xinel·les d’Ava Gardner i de Marlene Dietrich, sabates de vestir de Sean Connery fent de 007 a Només es viu dues vegades, i les Belusse de Pierce Brosnan a Mor un altre dia. I més sabates de polítics i poetes i pintors, d’actors i assassins il·lustres com Al Capone, Pablo Escobar o Lee Harvey Oswald.

A més de les sabates del seu pare —Nofre, el falangista— i del seu padrí —Ramon, el pioner—, els creadors de la marca. Els últims dos segles havien caminat amb aquell calçat. Va estar gairebé dues hores ensenyant-me sabates velles.

—I com saps que realment van pertànyer a John Lennon, aquestes botes verdes, Higini?

—Mira! Mira!

Tenia papers, documents oficiosos, fotos, havia pagat fortunes per ampliar aquella col·lecció terrorífica. Hi havia subhastes arreu del món, explicava, i d’altres milionaris extravagants disposats a desembutxacar fortunes per un parell de botes de John Wayne o de sandàlies de Picasso.

—Perquè aquest és el meu somni, fill. Fer de tot això un museu. El museu de la sabata més important del món.

No sabia veure si davant meu hi tenia un boig o un geni, un savi o un cap de trons. A la ment m’hi va tornar la glosa, que m’havia ensenyat el tio Toni:

Dins el casal hi havia de tot, doncs: màquines antigues de fer sabates de la primera fàbrica Verpell —British Shoe Machinery—, sabates i espardenyes d’arreu del món que havia portat dels seus viatges, armadures medievals només per destacar-ne els peus de ferro, plantofes suaus de monjo budista, mocassins de cortesà francès, babutxes de beduí, borseguins de sultà, sabates de vidre, de vori, d’or i plata i titani. I antics models de Belper i Belusse de principis del segle passat.

Vam baixar i en una habitació del primer pis em va mostrar, després de descórrer un llençol, un sabatot enorme, de mudar, gran com un cotxe i idèntic als que m’havia fet jo. «Fa 3,61 metres, fill!, i pesa 150 quilos, fill!», era de la talla 525; figurava al llibre Guinness dels rècords com «la sabata més gran del món»; ell mateix l’havia fet a la fàbrica d’Inca.

—Els homes van començar a fer sabates fa trenta mil o quaranta mil anys —va dir n’Higini—. Però el calçat més antic que s’ha trobat té… Quants anys diries, fill?

—Tres mil anys? —vaig conjecturar.

—No, no! Nou mil anys, rei. Nou mil anys!

Jo n’estava fins al nas, de tot allò, i no em sentia els peus. Però ell seguia explicant-se, incansable i enderiat; em deia on anirien les pantalles gegants que mostrarien el procés de fer una sabata, «de la pell a les botigues», els centenars de cartells publicitaris que guardava en una altra sala, els elements tàctils i olfactius del museu, la cafeteria, el jardí amb escultures de sabates i sabaters i desenes de peus esculpits: els peus d’Hermes i d’Aquil·les. Els peus de Crist, amb els claus, perforant-los.

—Què et sembla, fill?

—Una gran idea, Higini.

—Però no t’he fet venir només per ensenyar-te això.

Érem altre cop a la planta baixa. Em va fer entrar en un despatx. Hi havia llibres pertot: llibres sobre sabates, és clar. I en totes les llengües imaginables. Me’n va posar dos a les mans. Va dir:

—Aquestes dues obres parlen de nosaltres. Veus? I són llibres que no van comptar amb la nostra col·laboració directa. Històries d’empresa, llibres per a emprenedors que busquen idees, motivació o inspiració. Són dos llibres fluixos, plens de mitges veritats o de dades inexactes…

Vaig començar a fullejar-los; un es titulava Belper: de Mallorca al mundo, l’altre, Los pasos de Belper.

—Idò, per això t’he fet venir, fill. M’agradaria que escrivissis la història de l’empresa. Des del meu padrí Ramon fins a… fins a tu mateix! Hi ha algunes dades que surten aquí que pots aprofitar, però jo et diré el que et cal saber. Ho tinc tot documentat! En aquesta casa hi ha tota la informació de l’empresa, els papers que he pogut preservar.

—Vols que escrigui la història de Belper, doncs?

—De Verpell, Belper i Belusse, fill. Sí. Hi ha coses que no s’han de perdre. Ho escriuria jo mateix, però no tinc temps, i em sembla que tu d’escriure en saps més que ningú que coneguem, eh? I la Blanca…

Per què tothom d’aquella família m’acabava dient que escrivís per a ell? Jo tenia una altra pregunta, però:

—Higini… et puc demanar una cosa?

—El que vulguis, fill.

—Qui era en Bruc?

—Com?

N’Higini va empal·lidir, el somriure se li va estripar a la cara. Semblava que cauria a terra. Es va agafar a la taula, va trontollejar fins i tot.

—Però… Com? Com t’atreveixes…? —va barbotejar.

—Què… què passa?

—Com t’hi atreveixes!? Què? —va xisclar, posant-se les mans al cap—. Però com! Com! —Va fer com si tingués la intenció de tirar-se’m a sobre i colpejar-me mentre jo m’arronsava contra la paret. Però finalment va sortir de l’habitació i va adreçar-se al rebedor, mig ensopegant. Vaig provar d’anar-li a darrere, repetint el seu nom en veu baixa i disculpant-me confusament. Quan me’n vaig voler adonar, ja havia marxat. Com que m’havia espantat, no vaig guaitar al carrer fins una estona després. I no el vaig veure.

Vaig tornar dins la casa i el vaig esperar assegut a l’escala. Així van passar un parell d’hores. Hauria sortit d’allà dins i hauria tancat el «museu», però no sabia com. S’havia d’activar l’alarma; no podia deixar tots aquells «tresors» desprotegits; i tampoc podia caminar amb les sabates que portava. Vaig estar temptat de trucar a la Blanca perquè em vingués a buscar. Però no vaig fer-ho. Pensava.

Pensava en en Bruc, en la Gris, en en Lluc, en la Dora, en la Coloma, en el meu fill. Fins i tot en el meu pare i en la Blanca. Què havia de fer? Em vaig treure les sabates i les vaig començar a acariciar.

—Ei! Què, xaval? —Vaig sortir de l’embadaliment. N’Isaac s’estava davant meu—. Què tens? Què et passa?

—On és, n’Higini? —vaig preguntar, aixecant-me, encara descalç.

—A casa seva. M’ha dit que et passi a buscar i et porti a Son Gros.

Feia un posat indesxifrable. Em mirava amb un somriure postís, propi de qui vol quedar bé a les fotos.

—Està… bé? —vaig preguntar.

—És clar que sí. I tu, com estàs?

—M’he fet aquestes sabates —vaig dir, ensenyant-les-hi—. Han quedat guapes, eh?

—Anem!

Vam sortir al carrer; n’Isaac va tancar el casal amb clau després de posar l’alarma. Tenia el cotxe mal aparcat allà a la vora, ocupava dues places de zona blava. Era un descapotable vermell, un Shelby magnífic de llandes platejades.

—Seu a davant —va dir, rient; al darrere gairebé no hi havia seients. Va arrencar i vam sortir de la ciutat de seguida. A banda i banda de la carretera els camps i les finques començaven a tapar-se de foscor; el cel es pintava d’una blavor rara, com si un vidre brut pengés sobre els nostres caps. L’aire feia olor de tub d’escapament, d’aiguarràs, de pols i de fems secs. N’Isaac semblava nerviós, feia cara de tenir pressa però no va agafar l’autopista. El vent tronava entorn del cotxe.

—M’ha agradat molt la fàbrica —vaig dir, per dir alguna cosa—. I la col·lecció de sabates de ton pare. Espectacular.

—Sí! —va cridar; amb la capota abaixada tots dos havíem de parlar així—. Serà una gran cosa, quan la inaugurem.

—Treballes a Palma, tu? —vaig preguntar.

—Sí! Però avui començo les vacances.

—Seràs a Son Gros, doncs, durant l’estiu?

—Ha, ha, ha! Per què ho vols saber, Xècspir?

—Per res… —vaig dubtar. Només provava de ser amable. Vaig callar durant uns minuts; ell semblava molt concentrat al volant—. I quan em portaràs amb el veler? —vaig amollar, sense ni saber per què ho preguntava. Va semblar que el cotxe alentia de velocitat. Es va girar cap a mi, va deixar de mirar la carretera. Va remenar el cap en un espasme confós i va continuar conduint en silenci. No vaig tornar a dir res més; ell tampoc xerrava. Vam seguir avançant per aquelles carreteres, gairebé buides entre tarongerars i horts, fins que vam arribar a Muro.

Llavors va parar a posar benzina. Quan s’estava dret amb la mànega a la mà, omplint el dipòsit, me’l vaig mirar bé. Va bufar el vent, els cabells li tapaven i descobrien la cara; la boca li estrafeia un somriure furiós i hermètic. Vaig tenir por.

Ho vaig sentir com una certesa ferotge, potser estúpida però inqüestionable. Com hi ha món que el tipus em volia fer mal; n’era capaç, era el que volia («El jove Verdera et pot matar…»). M’havia portat per aquelles carreteres per aturar-se en algun camí, endinsar-se en algun hort i… («Et pot matar o donar-te la vida…»). Sense voler m’havia ficat en un mullader que em podia sortir molt car. Però, per què? Em sentia exhaust, trist, desorientat; i potser tan sols m’ho imaginava, tot allò. Mor un altre dia.

I vet aquí el que vaig fer.

Quan n’Isaac va anar fins a l’estació de servei per pagar, vaig baixar del cotxe; vaig aprofitar que no em veia. Vaig arrencar a córrer pel voral de la carretera amb les sabates noves sota el braç, fins a arribar al polígon industrial on el tiet hi tenia el magatzem de cervesa.