Molanda, 10 de maig de 1942

Estimada Ella,

Ja no podrem viure tot aquest desig que se’ns escapa, que irreversiblement ens defuig. No saps com m’hauria agradat tenir-nos així, tal com m’expliques.

Després de l’abstinència va arribar la febre. Va ser com un alliberament, vaig deixar que fluís pel cos i vaig poder respirar altra vegada. Però era tan alta que em pensava que m’esclatarien les venes. Vaig emetre una pregària sincopada —«prou, prou, prou…»— per deixar de sofrir perquè el temps esdevé eternitat quan fa mal.

Quan vaig ser capaç de posar-me dreta, vaig aprofitar la primera ocasió per escapar-me de Léopoldville, agafant una embarcació de vapor que remunta el riu, he viatjat cap a l’interior del continent. Aquest tros de carta l’escric travessant la selva verge. El silenci és absolut, només de tant en tant es trenca la quietud pels ocells que arrenquen el vol en enormes bandades, el vaixell es va aturant per agafar troncs dels llenyataires pobres. Naveguem dia i nit. Sumida en la boirina i el crepuscle, m’envolta la jungla i, enmig de la broma, llueixen els focs de les cabanes on s’asseuen els mísers amb els rostres castigats per la gana i la malària.

Reprenc la meva carta. Ara t’escric des de Lisala… on de nou trobo espais oberts… aquí no hi ha hotels ni restaurants… sóc ben rebuda perquè els visitants són sempre benvinguts en aquest poblet perdut al mig de la selva. No puc quedar-m’hi.

Torno a escriure. Ara ja a Mondala. Des d’aquí no he pogut continuar pel riu, i he hagut d’endinsar-me per la jungla. He aconseguit que ningú em dirigeixi la paraula. No veig els colors… ni com canvia la llum…

Una vegada et vaig explicar que a l’hivern, a Kabul, el riu tenyeix de negre els lloms daurats dels peixos, i que la llum del sol, pesada com el plom, cobreix de pena les teulades de les cases. Ja no sé ni de què et parlo… ni per què…

Aquí tot és d’un gris esmorteït pel vapor d’aigües estancades que difuminen els paisatges. Miro el riu d’aigua tèrbola on voldria enfonsar-me, seria tan alliberador… el món seria un lloc millor sense mi.

He viscut al límit massa temps. La vida amb la morfina era un infern, i sense ella, un desert… així, no m’interessa.

Ella, me’n vaig, aquesta vegada de veritat i per sempre.

Gràcies per haver fet que en tot moment hi hagués una passera entre nosaltres, que hi hagués sempre un camí d’anada i tornada, una possibilitat per al retrobament.

Sense tu, els meus darrers dies haurien sigut encara molt més negres i terribles. T’he sentit tan a prop que gairebé podia acariciar-te i no he fet altra cosa que abraçar-te cada nit per no morir esclafada per la foscor i el silenci. Però ni tu pots entendre’m.

Espero que puguis perdonar-me, però mai no he tingut vocació per viure a qualsevol preu i sense sentit.

Amb amor i amistat,

Annemarie