20

«Senyora», diu la carta del Supervivent, «em sento afalagat i potser també lleugerament desconcertat per tot el que ha imaginat i escrit sobre mi. Vostè em demana que valori la seva narració des del punt de vista literari i s’excusa per les escenes amoroses que ha inventat, però sobretot per allò que ha escrit sobre la meva vida real. Diu que li sembla d’haver-me robat alguna cosa. No, estimada amiga, escriure sobre algú com ho ha fet vostè és un regal. Per mi no s’ha de preocupar de res, l’amor que ha inventat entre nosaltres m’ha commogut i llegint, disculpi’m la insolència, gairebé he lamentat que aquell amor no hagi tingut lloc. Però vam parlar molt. Ens vam fer companyia, vam riure i tot, a pesar de la nostra tristesa, allà a les termes, oi? Vostè amb aquells nens que no volien néixer, jo i la meva guerra, les crosses, les sospites. Moltes pedres a dintre. Em diu que es va quedar embarassada de nou quan tot just va tornar de les cures termals, que té novament esperança. Li ho desitjo amb tot el cor i m’agrada pensar que jo l’hagi pogut ajudar a treure les pedres i que la nostra amistat hagi contribuït d’alguna manera a fer-li retrobar la salut i la possibilitat de tenir fills. Vostè també ha estat una gran ajuda per a mi, les relacions amb la meva dona i amb la nena han millorat, estic aconseguint oblidar. Però això no és tot. I m’imagino que riurà llegint el que estic a punt de dir-li: ja no sóc tan deixat com fa uns mesos a les termes. Ja n’hi ha prou d’anar amb sandàlies i mitjons de llana, i prou samarretes i pantalons arrugats. Vostè m’ha inventat amb aquella preciosa camisa blanca emmidonada i aquelles sabates sempre lluents i m’he agradat. En una època havia estat realment així. A la Marina si no vas perfecte ja et pots preparar».

«Però, tornem a la seva narració. No deixi mai d’imaginar. No està boja. No es cregui mai més el qui li digui aquesta cosa injusta i salvatge. Escrigui».