11

El 1963 l’àvia va anar amb el marit i el papa a visitar la germana i el cunyat emigrats a Milà.

Havien venut la casa del poble i tot per ajudar-los i els avis havien renunciat a la seva part, però igualment no havien pogut sortir-se’n essent tres famílies a dividir-se una propietat de ni tan sols vint hectàrees de terra. La reforma agrària havia estat tímida i el Piano di Rinascita del tot equivocat, perquè estava fundat sobre les indústries químiques i siderúrgiques que aquí no hi feien res de res, tal com deia l’avi, implantades per continentals amb fons públics, perquè, contràriament, el futur de Sardenya estava en les indústries manufactureres que tinguessin en compte els recursos ja existents. A les altres dues germanes, que vivien de la terra, ja els havia anat bé, en el fons, que almenys una se n’anés. L’àvia havia patit molt i ni tan sols havia anat a San Gavino per veure com agafaven el tren cap a Porto Torres, la seva germana petita, el cunyat i els fills. I també havia patit per la casa. Els nous amos havien substituït el portal, culminat amb un arc, per una reixa metàl·lica. A sa lolla li havien abatut la paret baixa que la separava del pati i els pilars de fusta, i l’havien coberta amb una vidriera d’alumini. El pis de dalt, molt baix, que donava al teulat de la lolla, on abans hi havia el graner, s’havia convertit eh una mansarda d’aquelles que es veuen a les postals dels Alps. Els coberts dels bous, el llenyer, transformats en garatges per als cotxes. Els parterres reduïts a un estret perímetre adossat al mur. El pou tapiat amb ciment. El teulat damunt del graner, ara mansarda, substituït per una terrassa amb un ampit fet de maons foradats. Les rajoles de ceràmica de diferents colors, que damunt del paviment feien dibuixos similars als d’un calidoscopi, cobertes amb gres. I de mobles n’hi havia massa per a l’espai d’una habitació que les germanes havien anat a ocupar a les cases de les famílies dels marits i ningú no els volia, tan vells i voluminosos, pertanyents a un temps que calia oblidar. Sols l’àvia s’havia emportat la seva habitació d’acabada de casar, per tenir-la igual al carrer Giuseppe Manno.

Quan van fer el viatge a Milà sabia que ja s’havien fet rics, perquè la germana li escrivia que Milàn l’è il gran Milàn i hi havia feina per a tothom i el dissabte feien la compra al supermercat i omplien carros de coses per menjar perfectament embolicades i aquella idea, que sempre havien tingut al cap, d’estalviar i de no tallar més llesques de pa del compte, de girar els abrics, les jaquetes, els vestits, de desfer els jerseis per recuperar-ne la llana, de fer ressolar mil vegades les mateixes sabates, tot s’havia acabat. A Milà anaven als grans magatzems i es vestien de nou en nou. El que no li agradava era el clima, l’aire contaminat que ennegria les vores de les mànigues i dels colls de les camises i de les bates d’anar a escola dels nens. Ho havia de rentar tot contínuament, però a Milà hi havia tanta aigua que no la donaven dia sí dia no com a Sardenya i es podia deixar rajar i rajar sense la preocupació de netejar-te primer, després rentar la roba amb la mateixa aigua i després llençar l’aigua bruta pel vàter. A Milà rentar i rentar-se era una diversió. I la germana no tenia gaire feina, després de les feines de casa, que s’acabaven d’hora perquè les cases eren petites, com que allà hi havien de cabre milions d’habitants, no com a Sardenya, que tenien aquelles cases enormes que no servien per a res, perquè no hi havia comoditats, en fi les feines de casa les acabava d’hora i després se n’anava a voltar per la metròpoli a veure botigues i a comprar, comprar.

Els avis no sabien què portar-los als parents rics de Milà. En el fons no necessitaven res. Llavors l’àvia proposà un paquet poètic, de la nostàlgia, perquè és veritat que menjaven i es vestien bé, però la botifarra sarda i una bona peça de formatge d’ovella i l’oli i el vi de la Marmilla i una cuixa de pernil i els cards en conserva i els jerseis per als nens fets a mà per l’àvia, en fi haurien respirat una mica de perfum de casa.

Emprengueren el viatge sense avisar-los. Seria una sorpresa. L’avi es va fer enviar un mapa de Milà i va estudiar-se els carrers i els itineraris per veure les coses més boniques de la ciutat. Es van vestir tots tres de nou en nou per no desentonar. L’àvia es va comprar les cremes Elisabeth Arden, perquè ja havia tombat la cinquantena i volia que el Supervivent, el cor li deia que s’haurien trobat, encara la trobés bonica. Però tampoc és que estigués gaire preocupada per això. Tothom estava convençut que un home de cinquanta anys no es miraria mai una coetània, però aquests raonaments eren vàlids per a les coses del món. L’amor no. L’amor no es preocupa ni per l’edat ni per res més que no sigui l’amor. I el Supervivent l’havia estimat ben bé amb aquell amor. Qui sap si la reconeixeria de seguida. Quina cara faria?

No s’abraçarien en presència de l’avi, del papa, o de la muller, o de la filla del Supervivent. Es donarien la mà i es mirarien, es mirarien, es mirarien. Per morir-se. En canvi, si ella hagués provat de sortir tota sola i l’hagués trobat tot sol, llavors sí.

I s’haurien besat i abraçat per recuperar tots aquells anys. I si ell li ho hagués demanat, ella no hauria tornat mai més a casa. Perquè l’amor és molt més important que totes les altres coses.

L’àvia no havia estat mai al continent, a part del poblet de les termes, i no obstant allò que li havia escrit la germana es pensava que a Milà et trobes la gent fàcilment com a Càller i estava molt emocionada perquè es pensava que de seguida veuria el seu Supervivent pel carrer. Però Milà era una ciutat grandíssima, altíssima amb els edificis massissos, decorats sumptuosament, bellíssima, grisa, boirosa, molt trànsit, el cel fet a trossets per les branques despullades dels arbres, molts llums de botigues, fars d’auto, semàfors, el grinyolar del tram, la gent aglomerada amb les cares dins el coll de l’abric enmig d’un aire de pluja. Quan acabava de baixar del tren, a l’estació Centrale, va parar atenció en tots els homes per veure si hi havia el seu, alt, prim, el rostre dolç, mal afaitat amb l’impermeable que li regalimava al damunt i les crosses i n’hi havia molts, homes, que pujaven i baixaven als trens que anaven a tot arreu, París, Viena, Roma, Nàpols, Venècia, i era impressionant com n’era de gran i ric el món, però ell no hi era.

Al final van trobar el carrer i l’edifici de la germana, que ells s’esperaven que seria modern, una espècie de gratacel, però en canvi era antic. L’àvia el va trobar bellíssim tot i que la façana estigués deteriorada i als estucats del voltant de les finestres els faltaven els caps dels angelets i les branques de flors, a les persianes els llistons i molts trossos dels balustres, als balcons, havien estat substituïts per taulers de fusta, molts vidres de les finestres per trossos de cartró. El portal era ple de pintades i els paperets amb els cognoms no estaven en una placa sinó que tots estaven enganxats al voltant d’un únic timbre. Però estaven segurs que havien arribat, perquè feia un any que les cartes anaven i venien d’aquella adreça de Milà. Van trucar i una senyora va treure el cap des del pis principal. Digué que els sardignoli^[17] a aquella hora no hi eren, però podien entrar i pujar a demanar-ho als altres terún^[18]. I ells què eren? No buscaven pas una serventa? Les sardignole eren les més segures.

Llavors van entrar tots tres. Era fosc i feia olor de tancat, de lavabo i de col. L’escala devia haver estat bellíssima, perquè l’ull de l’escala era enorme, però segurament els bombardeigs de l’última guerra l’havien danyada, ja que a molts graons semblava que els faltés poc per caure. L’avi va voler pujar primer, mantenint-se enganxat al mur i després va fer pujar el papa agafant-li la mà ben fort i digué a l’àvia que fiqués els peus exactament on els havia ficat ell. Van pujar fins al capdamunt, fins a les golfes. Però d’apartaments no n’hi havia. Hi havia una porta oberta que donava a un corredor llarguíssim i fosc, al voltant de tota l’escala, i allí moltes altres portes de trasters. Però en aquestes portes dels trasters hi havia cartellets enganxats amb els cognoms i al fons el del seu cunyat. Van trucar i ningú els va obrir, però al corredor van començar a treure el cap altres persones i quan els van dir a qui buscaven i qui eren els van fer un munt de festes i els van convidar a passar a la seva mansarda i esperar-se allà. El cunyat havia sortit amb el carro dels draps, la germana a servir, els nens es passaven tot el dia amb les monges. Els van fer seure al llit de matrimoni, a sota de l’única finestreta des d’on es veia un tros de cel gris i el papa volia anar al lavabo però l’avi se’l va mirar amb enuig perquè era clar que de lavabo no n’hi havia.

Potser havien d’anar-se’n ràpidament. Només podien portar a aquells pobres desgraciats una infinita vergonya. Però ja era tard. Aquells veïns afectuosos i gentils, que també eren terroni, ja els havien fet un munt de preguntes i anar-se’n hauria estat afegir menyspreu a l’ofensa.

Així doncs es van esperar i l’únic realment trist era l’avi. El papa estava entusiasmat perquè a Milà podia trobar partitures que a Càller s’havien d’encomanar i esperar durant mesos i a l’àvia no li importava res a part de trobar el Supervivent i aquest moment l’esperava des d’aquella tardor del 1950. Va demanar-li a la seva germana on eren les cases de balconada correguda, li va dir que l’encuriosien perquè n’havia sentit a parlar i així li va indicar la zona on n’hi havia més i va deixar que l’avi anés amb el papa a veure la Scala, el Duomo, la Galleria Vittorio Emanuele, el Castelló Sforzesco i a comprar les partitures que a Càller no es trobaven. Es veia que a l’avi li havia sabut greu, però no li havia dit res, com sempre, i no la va obstaculitzar de cap manera. Al contrari, al dematí li ensenyava els carrers per on havia d’anar per veure les zones que l’encuriosien i li deia quin tram havia d’agafar i sempre li donava fitxes per al telèfon i números útils i diners per si es perdia. Només calia que no s’alterés, que truqués un taxi des d’una cabina i tornaria a casa tranquil·lament. L’àvia no era insensible, ni estúpida o malvada i s’adonava perfectament que li estava donant un disgust a l’avi. Això no ho volia per res del món. Per res del món però pel seu amor sí. Així doncs, amb l’ai al cor se’n va anar a buscar la casa del Supervivent. Estava segura de trobar-la, un edifici alt i massís amb els balcons de pedra treballada, a fora un gran portal i un túnel que formava una entrada monumental que conduïa a un gran pati, a l’interior, on donaven pisos i més pisos de balconades corregudes estretes. El Supervivent vivia a l’entresòl, la porta d’una escaleta de tres o quatre graons on la seva nena l’esperava asseguda fes el temps que fes, les finestres enreixades, dues grans habitacions pintades de blanc on no hi havia res del passat. L’àvia, amb el cor alterat com si fos un delinqüent, va entrar en un bar i va demanar la guia telefònica i va buscar el cognom del Supervivent, que, tot i ser genovès, d’aquell cognom n’hi havia pàgines i pàgines i l’única esperança era tenir un cop de sort i que la zona fos aquella i la casa fos aquella. De cases de balconada correguda n’hi havia carrers i carrers llarguíssims i l’àvia també mirava dins de les botigues, que eren riques i les de queviures s’assemblaven a Vaghi del carrer Bayle de Càller, però n’hi havia moltes i eren plenes de gent i potser el Supervivent tornant de la feina hauria fet la compra i potser se l’hauria trobat al davant, guapíssim amb l’impermeable que li gotejava al damunt, somrient i dient-li que ell tampoc l’havia oblidat i que en el fons del cor l’esperava.

En canvi el papa, els cosinets i l’avi se n’havien anat al centre tots agafant-se les mans enmig d’una boira cada cop més densa i l’avi havia convidat el fill i els nebots a xocolata a Motta asseguts a la tauleta i després els havia portat a les millors botigues de joguines, on havia comprat les construccions del Lego, uns aeroplans que s’aixecaven de terra i fins i tot un futbolí als nebodets i després havien anat al Duomo i a menjar-se un con amb nata a la Galleria i el meu pare d’aquell viatge en parla com una cosa maquíssima si no fos perquè trobava a faltar enormement el piano. Si l’àvia hagués trobat el Supervivent s’hauria escapat amb ell, tal com era, emportant-se tan sols el que duia al damunt, l’abric nou, els cabells recollits a la gorra de llana, la bossa i les sabates comprades expressament per ser elegant si l’hagués trobat.

Llàstima pel papa i per l’avi, se’ls estimava moltíssim i els hauria trobat molt a faltar, però què hi farem. Es consolava amb la idea que ells dos eren una sola cosa i parlaven sempre contínuament juntets un tros davant d’ella quan sortien i a taula s’entretenien mentre ella rentava els plats i de petit el papa volia el «bona nit» sobretot del seu pare i la història d’anar a dormir i totes les certeses que volen tenir els nens abans d’anar al llit. Llàstima per Càller, pels carrerons estrets i foscos de Castelló que de sobte s’obrien a un mar de llum, llàstima per les flors que havia plantat i que inundarien de colors la terrassa del carrer Manno, llàstima per la roba estesa al vent de mestral. Llàstima per la platja del Poetto, llarg desert de dunes blanques per sobre de l’aigua límpida que caminaves i caminaves i no es feia mai fonda, i els bancs de peixos et nedaven entremig de les cames. Llàstima pels estius a la caseta de platja de ratlles blanques i blau cel, pels plats de malloreddus amb sofregit de tomàquet i botifarra després del bany, llàstima pel seu poble, amb l’olor de les xemeneies, dels porquets i dels xais i d’encens a dins de l’església quan anaven a visitar les germanes durant les festes. Però la boira es feia cada cop més densa i els pisos més alts dels edificis semblava que estiguessin envoltats pels núvols i amb les persones hi havies de xocar per veure per què eren només ombres.

Els dies següents, pels carrers de Milà, que encara estava envoltat per la boira, l’avi l’agafava de bracet i per l’altre cantó agafava el papa per les espatlles, que al seu torn donava la mà als seus cosins més petits, perquè així, estrets l’un amb l’altre, no es perdrien i haurien pogut gaudir de les coses que eren a prop, i les que la boira havia convertit en invisibles, què hi farem. A l’avi en aquells últims dies, des que l’àvia havia deixat de buscar les cases de balconada correguda, li havia agafat una estranya alegria i tota l’estona tenia sortides divertides i a taula tots reien i aquelles golfes ja no semblaven tan rònegues i entaforades i quan voltaven tan agafadets, si l’àvia no hagués tingut aquella nostàlgia turmentadora pel Supervivent, que gairebé li impedia de respirar, també ella s’hauria divertit amb els acudits de l’avi.

En un d’aquells dies a ell se li va posar al cap que li havia de comprar un vestit que fos bonic de debò i digne d’un viatge a Milà i també va dir una cosa que no havia dit mai abans: «Vull que et compris una cosa maca. Maquíssima».

Així doncs es paraven a mirar tots els aparadors més elegants i el papa i els cosinets rondinaven tota l’estona perquè era un avorriment esperar-se mentre l’àvia s’emprovava això i allò altre davant del mirall amb aquella expressió apàtica.

Ara, les possibilitats de trobar el Supervivent, en aquell Milà immers en la boira, es reduïen cada cop més i a l’àvia el vestit tant se li’n donava, però el van comprar igualment, amb dibuixos amb caixmir de colors pastel i l’avi va voler que a la botiga mateix es desfés la crocchia per veure quina impressió feia tot aquell munt d’estrelles i llunes blau cel i rosa de caixmir amb el seu núvol de cabells negres i va quedar tan content de la compra que cada dia volia que l’àvia sota de l’abric es posés el vestit nou i abans de sortir li feia fer un giravolt i deia: «Preciós», però semblava que volgués dir: «Preciosa».

I això l’àvia tampoc no s’ho va perdonar mai. No haver sabut copsar aquelles paraules a l’aire i ser feliç.

En el moment del comiat ella sanglotava amb la galta recolzada a la maleta i no era pas per la germana, el cunyat, els nebodets, sinó perquè si el destí no havia volgut que trobés el Supervivent, aleshores volia dir que el Supervivent era mort. Es recordà que aquella tardor del 1950 s’havia pensat que era al més enllà i a més ell era tan magre, aquell coll tan prim, la cama tallada, la pell i les mans de nen i aquella terrible retirada cap a l’Est i el camp de concentració i els naufragis i potser un nazi pare de la seva nena, ara el cor li deia que era mort. Si no fos així ell l’hauria buscada, sabia on vivia i Càller no era com Milà. Realment podia ser que el Supervivent no existís i per això ara plorava. L’avi la va aixecar a plom i l’assegué sobre l’únic llit al costat de la finestreta de les golfes. La consolaven. Van fer-li agafar un gotet per fer un brindis de comiat i la germana i el cunyat van dir que per trobar-se en temps millors, però l’avi no va voler brindar pels temps millors, sinó per aquell viatge en el qual havien estat tots junts i havien menjat bé i havien fet alguna riallada i tot.

Llavors l’àvia, amb aquell gotet a la mà, va pensar que potser estava viu, al capdavall havia sobreviscut a totes aquelles atrocitats, per què no hauria pogut sortir-se’n a la vida normal? I també va pensar que encara tenia una hora de temps, tot el trajecte en tram fins a l’estació, i la boira s’estava aclarint. Però un cop arribats a l’estació Centrale ja faltava poc perquè partís el tren cap a Gènova, on agafarien la nau i després un altre tren i ja hauria començat aquella vida en què al matí regues les flors de la terrassa i després prepares l’esmorzar i després el dinar i el sopar i el teu marit i el teu fill si els demanes com ha anat et contesten: «Normal. Tot normal. Tranquil·la», i mai t’expliquen les coses com ho feia el Supervivent i que el teu marit et digui que per a ell ets única, la que havia esperat sempre i que aquell maig del 1943 li havia canviat la vida, mai no obstant les prestacions al llit cada cop més perfeccionades i totes les nits de dormir plegats. Llavors ara, si Déu no volia que trobés el Supervivent, que la matés. L’estació era bruta, plena de papers per terra i de gargalls. Mentre estava asseguda esperant que el marit i el fill compressin els bitllets, per quina raó el papa hauria d’escollir de quedar-se una mica amb ella i per tant havia preferit fer cua amb l’avi, va notar un xiclet enganxat al seient i va sentir pudor de lavabo i li va venir un fàstic infinit per Milà, que li va semblar lleig, com tot el món.

Va seguir l’avi i el papa, que discutien entre ells, a les escales mecàniques que porten als trens, pensà que si hagués tornat enrere ni tan sols no se n’haurien adonat. Ara ja no hi havia boira. Hauria continuat buscant el Supervivent per tots els carrers fastigosos del món, amb el fred hivernal que estava arribant, hauria demanat almoina i hauria dormit al damunt dels bancs i si s’hagués mort de pulmonia o de gana encara millor.

Llavors va deixar anar les maletes i els paquets i es va precipitar cap a baix topant amb tota la gent que pujava, dient: «Perdoneu! Perdoneu!», però quan estava ben bé al final l’escala mecànica la va fer ensopegar menjant-li una sabata i un tros de l’abric i li va estripar el preciós vestit nou i les mitges i la gorra de llana que li havia caigut i la pell de les mans i de les cames i tenia talls pertot arreu. Dos braços l’ajudaren a aixecar-se. L’avi s’havia precipitat darrere d’ella i ara la sostenia i l’acariciava com hauria fet amb una nena: «No ha passat res», li deia, «no ha passat res».

Quan va haver tornat a casa es va posar a fer la bugada de tota la roba bruta del viatge: camises, vestits, samarretes, mitjons, roba interior, s’ho havien comprat tot nou per anar a Milà. Ara estaven bé i l’àvia tenia la rentadora Candy amb dos programes, l’un per als teixits delicats i l’altre per als resistents. Va dividir totes les coses: les que s’havien de rentar a temperatura alta i les que s’havien de rentar amb aigua tèbia. Però devia pensar en altres coses, vés a saber, i ho va destruir tot. El papa em va explicar que els abraçava, a ell i a l’avi, entre llàgrimes i sanglots i anava a buscar ganivets de cuina i els hi posava a les mans perquè la matessin i s’esgarrapava la cara i donava cops de cap a la paret i es tirava a terra.

El meu pare més tard va sentir que l’avi telefonava a les ties i que els deia que ella, a Milà, no havia aguantat veient la seva germana més petita i més consentida en aquelles condicions, perquè aquí a Sardenya els petits terratinents, si bé modestos, eren dignes i tothom els respectava, però la deficient reforma agrària els havia arruïnat i havien hagut d’emigrar, les dones a fer de serventes, que per a un marit és la humiliació més gran, els homes a respirar els verins de les fabriques, sense protecció i sobretot sense cap respecte, i els fills s’avergonyien, a l’escola, dels seus cognoms sards amb aquell munt d’us. Ell tot allò no s’ho esperava, escrivien que estaven bé i ells havien volgut fer-los una sorpresa anant a visitar-los i en canvi només els havien fet avergonyir. La canalla havia saltat al damunt de les salsitxes i del pernil com si no haguessin menjat des de qui sap quan, el seu cunyat, en tallar el formatge i obrir l’ampolla de mirto, s’havia commogut i havia dit que ell no s’oblidaria mai que en la divisió dels béns l’avi la part de l’àvia no l’hagués volgut, encara que malauradament no havia servit de res i d’aquelles terres a ells els semblava que no se’n podia viure i en canvi tingueren raó els qui s’havien quedat. Tot això l’àvia, feta a la seva com les germanes sabien prou bé, no ho havia aguantat i a més s’havia assabentat que avui havia estat assassinat a Dallas el president Kennedy i havia destruït un sou de bugada. A ell no li importava, que els diners van i vénen, però no hi havia manera de calmar-la i el fill estava molt xocat. Que vinguessin a Càller, per favor, ràpidament, amb el primer autobús.

Més endavant, en canvi, als meus besoncles i als meus cosins les coses els van anar cada cop millor. De les golfes els transferiren a Cinisello Balsamo i el meu pare, que sempre els visitava durant les seves gires de músic, explicava que vivien en un edifici altíssim ple d’emigrants en un rusc d’edificis per a altres emigrants, però ara tenien bany i cuina i ascensor i d’emigrants, a partir d’un moment determinat, ja no se’n podia parlar perquè ells es consideraven milanesos i ningú ja no els anomenava terún, perquè ara l’enfrontament era entre els rojos i els negres de San Babila, on els cosins apallissaven i eren apallissats mentre el papa anava al Giuseppe Verdi amb bosses plenes de partitures i la política no li interessava. El papa m’explica que es desencadenaven grans litigis entre ell i els cosins. Per la política i per Sardenya. Perquè ells feien preguntes estúpides del tipus: «I aquest jersei és de llana rústica?» per un jersei aspre i maquíssim que li havia fet l’àvia. O: «I amb quins mitjans de transport viatgeu allà baix?». O: «En teniu, de bidet? Les gallines les teniu al balcó?».

Llavors el papa al començament reia però al final s’emprenyava i els engegava a prendre pel cul tot i ser un pianista educat i tranquil. És que ells no li perdonaven el seu desinterès per la política, el fet que no odiés suficientment els burgesos, que no hagués picat mai un feixista i que mai no l’haguessin picat. Ells que essent encara unes criatures anaven als mítings de Capanna, que havien participat a les manifestacions de Milà durant el maig del 1969, que havien ocupat la Università Statale el 1971, però s’estimaven i sempre feien les paus. Havien fraternitzat en aquell famós novembre del 1963, a les golfes, quan voltaven pels teulats sortint per una finestra, d’amagat dels pares, amb l’oncle de Milà venent draps i l’oncle de Càller ajudant-lo, amb la tia de Milà servint a casa dels senyors i la tia de Càller, boja del tot, estudiant l’arquitectura de les cases de balconada correguda, amb aquella inoblidable gorra de llana aguantada amb els monyos de trenes a la sarda.

L’àvia m’explicava que més endavant la germana li trucava des de Milà i li deia que estava preocupada pel papa, un noi aïllat del món, tot música. Res de xicotes, mentre que els seus fills, més petits, ja sortien amb noies. El punt era que el papa no anava a la moda, duia els cabells curts quan tots portaven cabellera, excepte els feixistes i ell, pobret, no era pas feixista, és que no volia que els cabells se li fiquessin als ulls mentre tocava. Li feia pena, sense una xicota, sempre tot sol amb les seves partitures. Llavors l’àvia, quan penjava, es posava a plorar per por d’haver transmès al seu fill aquella mena de bogeria que fa escapar l’amor. Sempre havia estat un nen solitari que ningú invitava enlloc, un nen salvatge a vegades maldestrament afectuós del qual ningú cercava la companyia. A l’escola secundària havia anat millor, però tampoc cap cosa. Ella provava de dir al papa que hi havia altres coses al món i l’avi també, però li ho deia rient, i no oblidarien mai la nit del 21 de juliol de 1969, quan mentre Armstrong trepitjava la Lluna el seu fill no havia parat d’assajar Paganini Variationen Opus 35 Heft I de Brahms per al concert de final de curs.