16

M’he preguntat sempre, naturalment, sense gosar dir-ho a ningú, si el veritable pare del meu pare era el Supervivent i quan feia l’últim any a l’institut i estudiàvem la Segona Guerra Mundial i el profe demanava si algun dels nostres avis l’havia fet i com, jo, instintivament hauria dit que sí. El meu avi era tinent de la Marina a bord del creuer pesant Trieste, III Divisió Naval de la Marina Reial, participà en l’infern de Matapan al març del 1941, fou nàufrag quan el Trieste va ser enfonsat pel III Esquadró de B17 del noranta-vuitè Group, a la rada de Mezzo Schifo, a Palau, i aquella fou l’única vegada que l’avi vingué a Sardenya i el nostre mar el va veure principalment amb les ones tenyides de sang. Després de l’armistici, els alemanys el feren presoner a bord del creuer lleuger Jean de Vienne, conquistat per la Marina Reial el 1942, i fou deportat al camp de concentració d’Inzert, on romangué internat fins que els alemanys es replegaren cap a l’est, l’hivern del 44, amb un gran gruix de neu i un fred intens, i si no marxaves et disparaven o t’enfonsaven el crani amb la culata del fusell i per sort els aliats els havien atrapat i un metge americà li havia amputat la cama. Però el meu avi continuava essent un home bellíssim, com deia l’àvia, per mirar-se’l d’amagat, els primers dies a les Termes, mentre llegia, amb aquell coll de noi inclinat damunt d’un llibre i aquells ulls líquids i aquell somriure i aquells braços forts amb les mànigues de la camisa arremangades i aquelles mans tan grans i infantils per ser d’un pianista i aquell tot plegat per sentir-ne nostàlgia durant la resta de la vida. I la nostàlgia és una cosa trista, però també una mica feliç.