MARIA AURÈLIA CAPMANY i FARNÉS (Barcelona, 3 d’agost de 1918 - 2 d’octubre de 1991) fou una novel·lista, dramaturga i assagista barcelonina. Destacà també com a activista cultural, feminista i antifranquista.
Filla d’Aureli Capmany, folklorista i col·laborador en revistes infantils, i de Maria Farnés, passà la joventut al pis de la família a tocar de la Rambla de Barcelona. Estudià a l’Institut Escola de la Generalitat de Catalunya i es llicencià en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona. Practicà la docència durant els anys 40 i 50 a l’Institut Albéniz de Badalona i l’Escola Isabel de Villena a Barcelona. També treballà gravant vidre, ofici que havia après en l’època d’universitària.
Amb la seva primera novel·la, Necessitem morir, quedà finalista del Premi Joanot Martorell de 1947, premi que guanyà l’any següent amb El cel no és transparent (publicada amb el títol de La pluja als vidres). El seu prestigi com a narradora arribà amb novel·les com Betúlia (1956), El gust de la pols (1962) i, sobretot, Un lloc entre els morts, Premi Sant Jordi de 1968. L’any 1981 rebé el Premi Ramon Fuster, atorgat pel Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, i el 1983 guanyà el Premi Crítica Serra d’Or de Literatura Infantil i Juvenil amb El malefici de la reina d’Hongria.
Fou una de les escriptores catalanes més polifacètiques, ja que, a més de la narrativa, es dedicà a la traducció, i cultivà el teatre, l’assaig i altres gèneres literaris. En el camp de la dramatúrgia, el 1959 fundà, amb Ricard Salvat, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Hi exercí de professora, d’actriu i de directora. A més, hi estrenà obres pròpies, com Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya (1976). Com a assagista, sobresortí per les seves obres sobre la situació de la dona, sobretot amb La dona a Catalunya: consciència i situació (1966). El mateix any, participà en la Caputxinada, una assemblea antifranquista. També dedicà nombrosos articles a diversos aspectes de la cultura i de la societat catalana. També destaquen els llibres de memòries Pedra de toc (dos volums, 1970-1974), Mala memòria (1987), i Això era i no era (1989).
En el camp de la política, participà i intervingué en el «Míting de la Llibertat» (22 de juny de 1976) i en el procés constituent del Partit Socialista de Catalunya-Congrés (novembre de 1976). Fou regidora i responsable de les àrees de Cultura i d’Edicions a l’Ajuntament de Barcelona durant les primeres legislatures del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i membre de la Diputació de Barcelona, des del 1983 fins a la seva mort. Fou també membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i presidenta del PEN català entre 1979 i 1983. Rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1982.