El plaer del remordiment

«Si no fos pel plaer del remordiment», diria Jeroni en un dels pocs fragments que ens queden de les seves memòries, més ben dit, en un inconnex esborrany, que sens dubte destinava a les seves Memòries, «si no fos per aquest pesant, agre, dolorós plaer, per què hauria continuat vivint, quant tot ja estava tan ben resolt, tan ben preparat per a la meva mort?». I tot i que, una vegada més, un mal vent teatral infla aquest període, no ens podem estar d’assentir, si no al plaer del remordiment, a la idea, tot just apuntada, que mai no hauria hagut de viure aquests dos anys sobrers i ignominiosos.

No m’agrada coincidir amb Carolina, a qui no estimo gens, a qui, de fet, faig responsable de tota la vilesa d’aquests dos anys, però, quin remei sinó pensar, d’acord amb ella:

com deia en una carta datada el setembre de 1820.

Aquests dos anys postissos, vergonyosos, donen la impressió d’un epíleg afegit per un novel·lista poc destre, per un novel·lista tossut que ha volgut donar a la seva obra una extensió que de cap manera havia de tenir. Potser referma la idea d’afegit poca-solta, haver sentit, tantes vegades, explicar a classe, ad usum delfini, la vida del poeta, amb el final perfecte de la seva tornada, de la mort entre els seus, reconciliat i digne. No cal fer gran esforç per deixar la història ben construïda, només substituir unes dates, i oblidar dos anys. I si bé es mira, quina importància tenen dos anys en la llarga i monòtona història dels segles?, en la Història on batega el ritme pendular: victòria, derrota; victòria, derrota; victòria, derrota; amb les petites variants de dates i de llocs? Quina importància tenen aquests dos anys si tota l’obra que ell va fer durant totes les seves hores va ser cremada en honor a la utilitat i al bé públic?

Però estimo tant la veritat, que no és ni útil ni arrodonida, que parlaré d’aquests dos anys, tot i que preferiria que no haguessin existit, d’aquests dos anys que, si ens deixéssim endur per un fàcil maniqueisme, creuríem obra del diable. I no ens deixarem temptar perquè en aquests dos anys plens de baixesa, vergonya, maldat, hi hem de trobar també tant sofriment que sens dubte l’havien de conduir a la salvació, com li conduïen els Sants Olis que mossèn Paulí li administrava.

Jo intentaré, ho dic ja des d’ara, justificar-lo. Potser només perquè ni Carolina, ni el vell Campdepadrós, ni Cinta, ni tan sols Erasme Bonsoms ho van intentar. Cada u des de la pròpia ceguesa, obtusa irreflexió per part del clan Campdepadrós, puritanisme jacobí per part d’Erasme, van tractar de salvar-lo d’ell mateix, acorralant-lo, sense pensar que ell no desitjava salvar-se a tan poc preu, i que els seus mancaments eren l’únic camí que ell tenia per a sobrepassar el límit d’una buida existència.

Ell no ho diu així, naturalment. Jugarà amb el menyspreu i la indignació que els seus actes provoquen i, fins i tot, quan, amb la bona fe per part d’Erasme, amb deliberada mentida per part de la dolça muller, s’esgrimirà com una acusació el seu parentiu amb Cèlia, la noieta seduïda, ell no intentarà desfer l’equívoc. Es burlarà amb cinisme de les acusacions llançades, cinisme que podia ser transparent per a Erasme, i potser ho va ser i tot, però aquest tenia massa feina per entretenir-se a pensar-hi. Erasme traginava, en aquest temps, sobre les seves amples i sòlides espatlles, el pes de la conspiració política, passava del màxim risc a l’embriagadora victòria, com podem retreure-li que no parés massa esment en els pecats del desvagat poeta?

Sabem, no obstant, que va escriure a Jeroni per la contesta rebuda, sabem que la carta, plena d’una sincera estima, dolguda fins i tot, escandalitzada potser, l’acusava, no sols d’haver seduït una noia de catorze anys, sinó una neboda seva, i sobretot, aixoplugada a casa seva, gairebé una afillada, gairebé una filla. No sabem com arribà fins a Erasme la carta de Jeroni, car en aquesta època Erasme corria sense fer estada enlloc —recordem que ens trobem en el període ple d’inquietud entre la frustrada conspiració de Lacy i Milans del Bosch i el triomf pel març de 1820— segurament la devia rebre molt temps més tard i el to frívol de desafiament i burla li havia de semblar més gratuït encara.

La carta de Jeroni, una carta curtíssima, és datada el dia 28 de gener de 1820. En el post scriptum li dóna l’adreça del carrer de l’Argenteria, on s’havia instal·lat de feia poc. La carta diu:

Naturalment, no era gens difícil d’aclarir quina mena de parentiu l’unia amb Cèlia. Tots sabem, excepte potser Erasme Bonsoms, que Cèlia Brull Campdepadrós tenia un grau de parentiu amb Jeroni que no hauria provocat impediment de cap mena si s’hagués pogut parlar de boda.

Cèlia era la filla d’Honofre Brull i d’Elisa Campdepadrós, filla de Josep Campdepadrós, fill d’aquell Domènec Campdepadrós i Esteller que acompanyava Pere Grau a la inauguració de les Torres. Aquesta branca dels Campdepadrós poc afortunada havia mantingut relacions variades i imprecises entre criats, recollits i col·laboradors segons el tarannà de cada cap de casa, amb la família rica, es veu que ja de molt abans que els Campdepadrós entressin a la nostra història.

Cèlia havia quedat òrfena a l’edat d’onze anys i havia estat incorporada a la casa en qualitat de criada amb privilegis, no ben bé una criada, car no menjava a la cuina i tenia cambra pròpia, però dedicada a fer qualsevol cosa que decidissin manar-li. Era destra, silenciosa, i posseïa uns grans ulls agraïts, molt poca gana i molt poca son. Com a criada, doncs, no tenia preu. Cinta l’elogiava sense parar, l’amanyagava, l’escridassava, la duia, es pot dir, cosida a les faldilles, i tant li servia per pentinar-la, per vestir-la, per acompanyar-la a Trissagi, com per dirigir la gran bugada de cada mes. Va ser en un acte de generós despreniment que Cinta la cedí a la senyora jove, quan Carolina es traslladava a les Torres de Padrós, amb Jeroni convalescent, cap a finals de juny del 1819.

La decisió d’anar-se’n a les Torres, aquesta vegada no partí de Jeroni. Va ser el pare qui tingué la plena evidència que les amistats de l’exiliat, la seva tan falsa com es vulgui aurèola de revolucionari, la seva estampa d’apòstol perseguit, hauria de provocar una tertúlia massa comprometedora per als temps que corrien.

No és difícil comprendre que Jeroni devia intuir en les mirades de tots aquella mena de molèsties, de sorpresa, d’incomoditat que significava la seva tornada a la vida. Aquell rebrot inesperat de la seva salut, salut precària car l’aspecte de Jeroni no podia ser més fràgil, era per a ells un rebrot de malaltia, de la malaltia d’ells, vergonyosa, inconfessable, que s’instal·lava de nou, tornant a trencar la vida ordenada que ells desitjaven i tenien dret a esperar. L’absurd, la provisionalitat, la incertesa es feia lloc altre cop en aquell univers endreçat i pròsper.

Carolina, amb la mateixa expressió resolta i furiosa amb què cada matí esclaria, estirava, untava de pomada els negríssims cabells de les seves filles, amb el mateix plec trist i sever en els llavis, abans tan bonics, que expressava tot el seu sofriment, tota la seva abnegació, tota la seva rectitud, emprengué la tasca de salvar Jeroni. Salvar-lo ja no per a ella, car ni una paraula de retret o d’amor podia sortir de la seva boca premuda, ni tan sols salvar-lo de la seva malaltia que tots sabien inguarible, sinó del seu passat, dels amics que el rondaven, d’un foll desig de fugir que encara brillava en els seus ulls molt enfonsats i fosquíssims. Per això no es va fer repetir dues vegades l’ordre del seu sogre i organitzà de nou el trasllat a les Torres, casa que ella no estimava, però era el lloc on li seria permès de viure una vida honorable als ulls de tothom.

Un cop instal·lada a les Torres, que havia quedat abandonada als masovers des de la marxa de Jeroni, treballà incansable perquè no quedés ni una sola escletxa per on pogués penetrar la imprevisió a la seva nova casa. Ni una mica de soroll de vida destorbà la quietud del convalescent. Quan Jeroni sortia a passejar a hora baixa podia veure, si ho desitjava, les seves dues filles que se’l contemplaven espantades, a punt de plorar si, com a màxima expressió del seu amor paternal, els donava un suau copet a la galta. Les dues noies eren primes, malaltisses i quietes i ell gairebé ni els coneixia la veu.

Què el privà, però, de quedar-se sol, ell que tant estimava la solitud? Per què no centrà la seva vida en l’àmplia biblioteca, de cara al ponent de Sant Pere Màrtir, a l’escalf del gran braser, on cremaria, entrat l’hivern, sobre la pinyola una corfa de llimona o poncem? Per què no se sentí salvat i segur a la seva cambra bigarrada, amb el gran balcó obert al paisatge que persistia sempre com un fons únic de tot allò que mirava?

Si almenys ens fos possible creure que va ser per amor que va abandonar aquell ordre propici; amor per la silenciosa Cèlia allò que li feia rebutjar el repòs que per altra banda tant necessitava, però no és així. És massa evident que una sola cosa el féu cedir als escassos encants de Cèlia, i l’obligà a abandonar la casa que estimava, i l’empenyé a tanta maldat gratuïta, i aquesta sola cosa eren els ulls de Carolina, més ben dit el triomf que hi havia en els ulls dreturers de Carolina, en la seva boca tossudament closa, en l’eficàcia de l’ordre que ella imposava, potser simplement en el gest amb què tancava la porta per deixar-lo sol, aparentment lliure, aparentment amo de totes les hores del dia, però de fet caçat definitivament, recuperat per a sempre a l’ordre, a la decència, a la correcció sancionada per molts segles de vida modesta i poruga.

I m’inclino a creure que la raó del seu últim gest de fugida és aquesta, perquè, si bé no és gens difícil comprendre que fàcilment cediria a la devoció gairebé canina dels ulls de Cèlia, és en canvi incomprensible que se n’anés a viure a l’incòmode pis del carrer de l’Argenteria només per seguir-la. Però allí hi ha Carolina, plena de virtuts, foragitant la innoble criatura, amb una digna expressió de fàstic en la seva cara envellida i closa, triomfant una vegada més, tancant una vegada més la porta de la seva casa a la maldat i al vici.

Cèlia, la pobra, gairebé muda Cèlia, sembla l’instrument usat per ferir Carolina. I Carolina se sap desafiada, quan descobreix, ja entrada la tardor, quan descobreix, amb ira irreprimible, que Cèlia s’ha esquitllat, nit rere nit, a la cambra de Jeroni.

Realment no pot reprimir la seva ira de tant temps acumulada. Ella ha lluitat a la seva manera per alguna cosa, com és ara la respectabilitat als ulls de tots sinó als seus propis ulls. I fins a aquest moment, pot fingir que no sap res de la vida de llibertí ociós que el seu marit porta, pot fingir, fins a ella mateixa, que continua respectant-lo. Però l’espectacle d’aquella miserable persona en el llit de Jeroni, tapant-se ridículament amb la gira del llençol com una criatura que no vol ser despertada, ja no li permetrà aquesta honesta innocència.

Bufeteja Cèlia amb tota l’ànima, amb tota la força de la seva desesperació, l’obliga a fer el farcell de la roba i l’obliga a marxar, negra nit, en la petita calessa menada per un dels mossos.

Potser l’única manera que tindríem de no fer mal, un mal irreparable a les persones que ens volten seria tractar d’esdevenir, encara que només fos per un moment, allò que elles són, mirar a través dels seus propis ulls la nostra realitat. Però Carolina no podia sentir la més mínima curiositat, la més mínima necessitat de transformar-se en allò que ella no era, qualsevol cosa que estimés, l’estimava des de la closa realitat que ella era. Estimava Jeroni, naturalment, aquí hi ha tots els actes de la seva vida disposats a demostrar-ho, va ser fidel, honesta, sacrificada, infatigable puntal de la llar. Només per aquesta tètrica falta d’imaginació ignorà Jeroni, ignorà els seus versos, les seves paraules, la seva tristesa, el seu enyorament. Per això podia treure de casa seva l’apallissada parenta pobra i es podia creure definitivament mestressa del destí d’aquell home.

Ni un sol moment pogué pensar que Cèlia era alguna cosa més que una estúpida i desvergonyida criatura als ulls de Jeroni, no podia veure a través d’aquells ulls plens de febre i tristesa de mort una noia ignorant o innocent, tant se val, immensament rica de joventut, de passió, de vida.

Durant les càlides nits d’estiu, durant els llargs vespres de vellut d’agost Cèlia havia permès que el moribund pogués creure que la vida continuava i que era bona, i que aquell desig que despertava en ell, que l’unia a ella era una garantia de vida; tant més viuria com més pogués sentir el joveníssim cos d’ella com el seu propi cos.

A través de la ignorància profunda dels ulls de Cèlia pujava a la memòria de Jeroni la seva infància, els primers records de noi convalescent indecís sobre les llargues cames, els amors il·lícits de mossèn Basili, els seus remordiments, la seva casuística Ligoriana, els Parenostres de Josefa Valls, les històries de damnats d’en Tai, la tristesa del primer petó, amb olor de fusta cremada, i les rosades contradanses de Cinta, de quan Cinta era als seus ulls la perfecció i la bellesa. Seduïa Cèlia, o era seduït per Cèlia amb remordiment i plaer. Amb més plaer com més greu era el mancament que cometia. Perquè així li ho havien ensenyat de petit, perquè així ho havia cregut, que tot plaer ha de portar sempre, com una ombra, el remordiment. I així el remordiment esdevenia signe de plaer.

Per això havia de descobrir, gràcies al silenciós, gairebé vegetal amor de Cèlia, que tota la seva vida contenia una significació, que no eren sols desllorigats fets inconnexos, o bé no ho eren del tot, sinó que tendien devers un fi, devers una altra mena de vida, només endevinada, on plaer i remordiment perdessin el seu sentit per esdevenir una contemplació, una saviesa calmada i definitiva.

Per això se li devia acudir escriure les seves memòries, per descobrir si aquella intuïció, qui sap si només la intensa compressió que l’acte amorós li atorgava i li produïa aquella agudesa intuïtiva, li permetria d’establir un lligam entre tots els instants de la seva vida, per trobar-li un significat més enllà d’ella mateixa, un pes que no li permetés esfumar-se per sempre.

Però Cèlia no era res més, als ulls de la venjativa Carolina, que una miserable noia desvergonyida i estúpida, un insecte danyós que calia rebutjar amb irreprimible fàstic. Jeroni no va fer ni un gest per aturar el braç venjatiu de Carolina, ni va contestar a la repetida pregunta que ella no podia estar-se de fer, que nosaltres no ens podem estar de fer per més que ens intimidi el silenci: «Per què has fet això? Per què?».

La pregunta es quedava, naturalment, sense resposta. No tinc cap simpatia a Carolina, em sembla que això és evident, però també se’m fa difícil no compadir-la mentre la veig estavellar la seva fúria contra el silenci glaçat de Jeroni que espera, bo i assegut, que ella surti de la seva cambra, que ella surti, no pas definitivament, de la seva vida.

Va continuar encara un temps a les Torres sense creuar ni un mot amb la dolça muller. Va fer empaquetar, sense presses, llibres i roba i se n’anà sense acomiadar-se.

No sabem com es posà en relació amb Cèlia, ni tan sols si el seu propòsit era reunir-s’hi, ni si va ser ella qui el buscà infatigable fins a descobrir-lo i ell l’acceptà com s’accepta un gos perdut i sense amo. Però si allò que es proposava Jeroni era fer mal, tot el mal possible, al vell Campdepadrós ja una mica cansat, a la inconsistent Cinta que intentava endebades conservar el seu antic aspecte de dameta fràgil, a l’esposa noble i abnegada, fins a les dues noietes tan semblants i tan pàl·lides, podia estar satisfet.

El vell Campdepadrós ja no pogué mantenir-se al marge, pujà l’escaleta humida i gastada del carrer de l’Argenteria i s’encarà amb aquell espectacle incomprensible i revoltant.

Un desordre agressiu voltava Jeroni. Muntanyes de llibres en equilibri inestable s’enfilaven per sobre les cadires, posts improvisades, per terra. Mobles massa grans per a les dimensions del pis privaven el pas de la porta, cortines massa grans arrossegaven els serrells per terra. A la cambra, mal il·luminada per un balcó estretíssim, hi havia un llit, una taula de despatx, una banyera de porcellana, un rentamans, un braser de tres peus, i una caixa que no podia tancar-se de massa plena. I sobre qualsevol cosa, sobre la taula o cadires o les mateixes estibes de llibres, canelobres de molts brocs, on cremaven tota la nit els ciris que Cèlia canviava, car Jeroni a penes dormia i temia la foscor.

És clar que sabem, com ho sabia el vell Campdepadrós, que tota aquella escena era una decoració obtinguda amb un deliberat propòsit, i que ni la més lleugera mica de pols reposava sobre la més petita superfície; la roba era raspallada amb insistència, ni una ombra entelava la blancor de vori de les camises ni de la complicada corbata que voltava el coll de Jeroni, sempre enfredorit, amb múltiples tombs de fingida negligència.

Campdepadrós ignorava per què el seu fill s’havia organitzat aquella paròdia de bohèmia avant la lettre, però nosaltres ho sabem molt bé perquè hem vist sovint els fills de bona casa representar l’agraït paper de vergonya de la família, per ocupar després, a l’hora del seny, el seu lloc a la primera fila de butaques. Encara que, val a dir, Jeroni s’excedia, car l’hora del seny ja havia passat per a ell, i el vell Campdepadrós, home d’un altre món ja desaparegut en aquells tèrbols anys del 1820, home de visiton, rapè, contradansa i romances del diví Paissiello, podia arrufar el nas, consternat, ofès, tant per la baixesa moral del seu fill, tant per la seva ofensiva inutilitat com pel mal gust que denotava.

Poca cosa s’aclarí en aquesta entrevista. Més ben dit, potser tot s’embolicà encara més, car Jeroni devia contestar a les recriminacions del seu pare exagerant els seus propòsits i fins anunciant propòsits que no tenia. Car segons la senyora Codolar de Serra, si més tard Carolina inicià el procés d’incapacitació del seu marit va ser perquè estava segura de la decisió de Jeroni, decisió que no és en cap moment ratificada, d’atorgar testament a favor de Cèlia. Aquesta amenaça de Jeroni consta en la tradició familiar i algun motiu ha de tenir. L’opinió, per molts mantinguda, que el procés iniciat per Carolina, però pràcticament pel seu sogre, tenia com a única finalitat demostrar que els Campdepadrós es desentenien d’aquell vergonyós lusus naturae, que era el poeta, em sembla del tot insostenible. De cap manera podem imaginar el vell i prudent Jeroni Campdepadrós i Vaireda lliurant-se a mans de golillas, com s’anomenava a la gent de toga en la centúria anterior, com ell mateix els devia anomenar despectiu i poruc alhora, si no hagués tingut seriosos temors que l’obliguessin a fer-ho. Si el vell no hagués estat del tot segur que la considerable fortuna de Jeroni perillava i que podia anar a parar a mans de Cèlia o de qualsevol causa revolucionària, mai no hauria iniciat aquell fastigós i inútil plet.

Naturalment aquest plet, plantejat amb una sana moral de mercader que no pot permetre de cap manera que se l’estafi, col·loca Jeroni en un camí irreversible. És segur que més d’un cop es penedí de la seva fugida de les Torres, i si no hagués existit el ditxós plet hauria abandonat el carrer de l’Argenteria tan bon punt Barcelona es posà a vibrar d’entusiasme pel cop d’estat del març de 1820. L’èxit liberal de 10 de març permeté a la nostra ciutat organitzar una de les Festes Majors revolucionàries de més durada. El motiu havia d’omplir de satisfacció l’esperit de Jeroni. Era el triomf de la dignitat, la fi d’un vergonyós període d’opressió i vilesa. Significava la tornada d’Erasme, l’èxit, podia creure que definitiu, de tanta lluita i sacrifici. Però al carrer tot això es tradueix en un eixordador entusiasme. No hi ha interrupció de crits, trets, coets, trons i canonades. Les bandes dels regiments es relleven per entonar himnes patriòtics, i com que fa bon temps els carrers vessen una gentada amorfa que crida, gesticula i inventa tota mena de jocs, entre ells el pillatge.

Per donar més solemnitat a la victòria i potser per entretenir l’excessiva eufòria del poble, les autoritats reclamen el cos putrefacte del general Lacy. L’exposen a l’església de la Ciutadella i, durant setmanes, corrues de gent desfilen sense parar, atretes per la curiositat, per l’atractiu de la mort, d’aquella mort que ja és una altra mena de vida que creix i progressa en allò que era el cos del general Lacy. Però no n’hi ha prou encara. S’organitza l’enterrament, processó o triomf pels carrers de la ciutat, que ell va intentar endebades conquerir per a la causa dels Borbons, on ell va ser jutjat i condemnat a mort per rebel als Borbons, on ara la gent l’aclama, arrencat de la grassa terra mallorquina, a ell o als seus ossos i el que resta de la seva carn. L’acompanya l’exèrcit a so de tabals i trompetes tristíssimes i gonfanons de totes les parròquies, amb abundància d’absoltes davant de cada parròquia, soldats, clergues i l’Audiència, prohoms i menestrals, tots lluint les millors gales. Quan ha donat la volta a la vella ciutat el tornen a deixar a l’església de la Ciutadella, car no s’ha decidit encara on cal enterrar-lo.

A poc a poc, durant el lent estiu, l’entusiasme s’apaivaga. Jeroni treballa infatigable, per més que enyori la quietud de les Torres de Padrós, per més que penetri pel balcó obert, estretíssim, tot el brogit del carrer. Escriu apressat, amb una mena de crispació que es revela, per exemple, en la lletra de les cartes que escriu a Erasme. Esgota les seves forces en aquesta pressa i sembla que per primer cop li dolgui la vida que s’esquitlla com una aigua per entre els seus dits.

Erasme li prometé que vindria a veure’l, però no va complir la promesa. Ni tan sols les grans festasses que s’organitzen per a rebre Milans del Bosch a principis d’agost el decideixen. Quan es decidirà a venir, les portes de la ciutat estaran tancades per la pesta. Però mai no deixà de prometre el seu viatge, ni deixà d’insistir perquè Jeroni fes el viatge a Girona. Erasme no devia ni sospitar que parlava amb un home que es mor.

«He d’estalviar-me les forces», li diu només, Jeroni, «o no podré acabar la meva feina».

La feina és la redacció acurada i repetida de les seves memòries. Treballa sense cedir a la fatiga, malgrat la calor, malgrat els crits del carrer, malgrat la incomoditat de la cambra massa plena, incomoditat que, cosa estranya, ni esmenta. Es descuida de seguir moblant el pis que gairebé ignora, car a penes surt de la seva cambra, on es banya, menja poquíssim, escriu i a penes dorm.

La cambra adquireix una temperatura de forn perquè els ciris cremen tota la nit, però ell no sembla adonar-se’n. Cèlia plora i sua mentre se’l contempla.

Cèlia deu saber que està condemnat sense remissió, però no sap fer altra cosa sinó callar i obeir, i adormir-se de boca terrosa al llit fins que ell la crida perquè canviï els ciris.

Les cartes d’aquesta època revelen, però, una nova eufòria, una projecció al futur que no havien tingut mai.

Narcís Codolar no devia ser un estúpid, i si bé no pronuncià mai el seu propi nom amb correcció i anomenà sempre la seva sogra donya Carolina, portà el procés amb absolut èxit i a principis d’any Jeroni va rebre la notificació que els seus béns quedaven intervinguts, amb la interdicció de comprar, vendre, llegar o fer testament o donació, fins a la definitiva sentència. Mentrestant, Jeroni Campdepadrós i Vaireda era nomenat tutor de les seves nétes i concediria al seu fill l’assignació que cregués pertinent per a la seva personal manutenció.

No sabem quina va ser la reacció de Jeroni. La font constant per conèixer els seus pensaments i les seves emocions esdevé en aquesta qüestió absolutament inútil. Ni una sola referència a aquest afer en les seves cartes a Erasme. És tan absurd aquest silenci a un amic que, a més de ser-ho, podia ajudar-lo en matèria legal que no es pot tractar d’una simple omissió. És que Jeroni temia el consell d’Erasme? És que estava segur del to de veu de l’amic dient-li: «Torna-te’n a casa! Deixa aquesta estúpida comèdia que a tu et sembla voltairiana. Tant se val que ells triomfin amb la teva capitulació, què t’importa el seu triomf o la seva derrota?». I Erasme, per la seva banda, sabia molt bé que aquest consell, l’únic que ell es veia amb cor de donar, significaria la ruptura definitiva amb aquell home que estimava per sobre de tot judici?

Naturalment que el bloqueig dels seus béns no representava per a Jeroni cap preocupació econòmica. És una imatge agraïda i romàntica representar-lo miserable i famolenc durant aquest desgraciat any 21, però, cal insistir, absolutament falsa. Si la quantitat assignada pel vell Campdepadrós no hagués estat suficient per subvenir les seves necessitats i fins i tot els seus capricis, Jeroni sabia que podia usar del seu crèdit i que el tutor de les seves filles respondria enfront els seus acreedors.

Però no es tracta d’això. La consciència de ser hereu d’una casa, fins de la realitat tangible d’aquesta casa és prou evident en tota la seva obra perquè puguem comprendre que l’actitud del seu pare havia de produir-li alguna cosa més que molèstia o ira, no podem dubtar del rancorós dolor que havia d’acumular, tant més intens com més incomunicat. No ens ha de sorprendre gens que l’intent d’un tal Josep Fàbregues d’actuar d’amigable componedor fos un fracàs i que la insubornable voluntat de tots ells tendís a la definitiva crisi. Narcís Codolar treballava, omplia plecs de prolixes declaracions de testimonis tots ells tendint a demostrar l’absoluta indiferència i mala voluntat de Jeroni devers la seva família, mentre Jeroni es negava a rebre el seu propi advocat, i es tancava dins l’esquifida i emboirada cambra del carrer de l’Argenteria. Vivia una vida quasi de pobresa on gastava, es pot dir, només, la legítima cera de Berberia, provinent sens dubte dels magatzems del seu pare, una cera groga, olorosa que omplia la cambra d’una boira densa, amb gust d’oli, amb un gust dolç que s’encastava al paladar. I tossia i escrivia, tossia i escrivia, tossia i escrivia sense adonar-se del pas del temps, sense fer esment de Cèlia que li canviava la roba, que li preparava el bany, que treia la pols amb un drap humit per no enterbolir més l’aire, que plorava silenciosament i suava, car malgrat que era l’hivern, un hivern llarg i plujós, la cambra mantenia temperatura de forn, amb el braser, els ciris i les cortines tirades. Jeroni no volia saber com passava el temps ni com el seu mal s’agreujava.

I mentre avançava aquell hivern humit, amb lleugeres bufades d’aire que no s’acabaven d’endur el sostre gris de la ciutat, i calia esperar una solució que per força havia de sorgir de la tossuda actitud de tots ells, una nova realitat amb la seva capacitat d’obrar, de crear, de destruir s’introduïa en el conflicte plantejat i anul·lava d’una manera absoluta tota voluntat, tot projecte. Aquesta nova realitat que ningú d’ells no podia preveure, una realitat que de cap manera no seria lícit d’introduir en una trama imaginada, irrompia com una immensa onada sobre de tots ells, i resolia sense sentit, sense il·lació de cap mena la crisi plantejada. Aquest nou personatge és la pesta. La cèlebre pesta de l’any 21.

Des de les primeries de març fins a les acaballes de novembre de l’any 1821 la febre groga es faria mestressa de la ciutat allunyant-ne tot el que no fos la seva presència, qualsevol cosa que es pensés o es decidís o es fes en funció d’ella es feia.

Durant els primers mesos la ciutat intentà desempallegar-se dels empestats, tancar a fora murs la mort amb una presa de poc preu; el barri del Port va ser acordonat i els fugitius acamparen sota Montjuïc a l’altre cantó de les muralles de les Drassanes. La defensa es fa despietadament, amb pressa. Uns fadrins basters que han topat, a penes, amb un grup d’empestats que s’enduen per la Porta de Sant Carles, són units a la caravana sota els crits i els bastons enlairats dels ciutadans nets encara de tot mal que s’ho contemplen.

Però ni tanta crueltat no els serveix. A mitjans d’agost les autoritats declaren la ciutat empestada i les portes es tanquen deixant a dins la por i la misèria, car els poderosos han tingut temps de fugir. Les esglésies queden obertes a tota hora i es relleven les novenes per a implorar clemència; a les cantonades i places cremen focs; i perquè cal trobar sempre la causa dels nostres mals s’estén la convicció que la ciutat paga amb una purga cruel el seu entusiasme constitucionalista. D’aquesta manera en l’esperit dels ciutadans que frueixen de bona salut es fa una transposició de valors molt còmoda, car el malalt no és sols malalt sinó un reu i víctima, no és sols una mesura preventiva allunyar-lo, és un càstig merescut, és un sacrifici a canvi de la salut dels millors.

Pobre, doncs, del que cau malalt, la pressa per desfer-se d’ell és tan imperiosa que els veïns no es poden entretenir a deliberar sobre la causa de la febre. El més lleuger mareig és un símptoma prou evident i els veïns vigilen, s’inquieten fins que, vençut, el malalt s’ajeu al llit, llavors ja es pot avisar la brigada. La brigada tampoc no té temps per preguntar la causa de l’allitament, si és que algú la sap; embolica el malalt amb el propi llençol i, sense pensar-s’ho dues vegades, el trasllada al Llatzeret de Jesús on no pot esperar altra cosa que la Resurrecció de la Carn.

I llavors l’home prudent, egoista, calculador, que és Jeroni Campdepadrós i Vaireda, que pot contemplar la ciutat emmurallada des de la seguretat de les Torres, fa enganxar la calessa i entra, amb un permís especial que li ha costat quart i ajuda obtenir, a la ciutat empestada per rescatar el seu fill. Per rescatar-lo no de la mort, car sap prou bé que la malaltia que l’hereu porta des de la seva infància vencerà a curt terme, sinó per salvar-lo de la mort anònima, de la fossa plena de calç del Cementiri de Jesús, un cementiri de vagabunds i gent de mal viure. Un cementiri allunyat de la ciutat, a tocar del Poble Nou, gairebé buit fins que la pesta no ha aconseguit omplir-lo, on no s’ha deixat enterrar cap home honrat de Barcelona.

El vell Campdepadrós corre el màxim risc, car el cos facultatiu és cada dia més exigent amb les seves manies d’incomunicar la ciutat i hi ha el perill que Jeroni es resisteixi a acompanyar-lo. Van amb ell, a la calessa, mossèn Paulí i un dels mossos.

Però Jeroni no es resisteix. Només, amb obstinació, obliga mossèn Paulí i el mosso a traginar feixos de paperassa. De Cèlia no se n’ocupa, ni tan sols s’escolta les explicacions de mossèn Paulí que insisteix complagut en la idea que amb les seves recomanacions i el dot que pensen donar-li la noia serà molt ben rebuda per les monges de Montsió.

Va pujar a la seva cambra repenjat al braç de Carolina, li va costar molt pujar les escales per última vegada.