A la Reial i Pontifícia Universitat de Cervera

Sempre que Jeroni Oleguer parla de Cervera, ja en els escassos esborranys de les seves memòries, ja en les seves memòries, ja en les cartes a Bonsoms, evocant els inicis de la seva amistat, malgrat que no deixa mai de dir-ne uns meditats penjaments, és d’una evidència aclaparadora, suposo que fins per al propi autor dels insults, que ell estimava la vella, empolsada, tibada, repapiejada Universitat. Vella ja de naixença, perquè una Universitat porta en ella mateixa la senectut.

Aquesta mena de monstre de cent tentacles, altres tantes arbitràries lleis i jerarquies ineludibles que és una Universitat, tan diferent, tan fins i tot oposada a la idea d’Universitas discipulorum et magistrum que s’iniciava al turó de Santa Genoveva, mentre els bens pasturaven, no gaire lluny, l’herba tendra del boulevard Saint-Michel, produeix als qui hem viscut sota el seu poder un idèntic encís, mentre ens sotmetem als periòdics interrogatoris, mentre arribem puntuals a l’aula, mentre copiem, per milionèsima vegada, uns apunts que no ens han de servir per a res, mentre assimilem els períodes ciceronians que ens llancen entre cap i coll, des de l’altre cantó de tarima, uns homes, no pas ben bé homes sinó símbols indiferents, encartonats, cansadíssims, perquè sabem que tots aquests gestos que fem, aquestes paraules que repetim res no tenen a veure amb l’autèntica vida que ens espera allà a fora, i que fruïm meravellosament lliures, d’unes absurdes, beneïdes vacances de l’existència.

No és difícil, doncs, imaginar l’esperit de Jeroni submergit a l’espessa claror de Cervera, reflectida o millor dit absorbida per milers de sotanes negres, obeint unes regles no menys absurdes que les regles dels Pitagòrics, potser per a ell no tan sorprenents, com no ho són per a nosaltres les de les nostres Universitats, no tan dures com de la publicació de les lleis es podria desprendre, car, com sabem, la fatiga llima la voluntat del mal, com la voluntat del bé, i la peresa si no la bondat calma el verinós idealisme dels homes. I Jeroni accepta feliç les lleis per transgredir-les, i es passejava amb la sotana descordada com molts altres currotacos barcelonins, i lluïa els pantalons de seda, la camisa de randes, la faixa de brocat, i era destre a cordar-se ràpidament la sotana si el Síndic tombava la cantonada, si entrava a la Universitat, i endolat i enravenat deambulava pel pati de les Cisternes, i complia, devot, el ritu antiquíssim de contestar, com cal, a l’esfinx interrogadora. Devia descobrir que no hi ha goig més pur, més alt, que aquest de vèncer, amb l’esperit alerta, la malintencionada pregunta, i avançar, saltant els múltiples obstacles, i seguir endavant, sense preguntar-se: a on? Des del malèfic interrogatori de l’animal alat de les portes de Tebes, fins al deixa o pren de la televisió i de la ràdio, un perillós tresor s’ofereix al vencedor de la prova, el perillós tresor del propi orgull.

Jeroni havia arribat a les aules de Cervera ben entrenat per a la batalla, i tot això podia agrair al desaprensiu Mossèn Basili, que en aquests temps devia haver abandonat toga i teula, i seguit el regiment del Vescomte Salinas, soldat perfecte, admirat de tothom per la seva resistència al dolor, car oïa onze Misses seguides agenollat, i quan volia castigar un dels seus soldats el feia agenollar al seu costat, sense estalviar-n’hi ni una; amb una tropa tan ben entrenada al sofriment no és estrany que recollís tants èxits en les campanyes de Portugal, on devia lluir-se, si hem de creure una de les notes de Jeroni, l’ex-escolar de cànons, mentre el seu deixeble es construïa una sòlida reputació gràcies a les seves ensenyances.

La reputació de Jeroni es forjà ràpida i sense escletxes de dubte, i ni tan sols els escolars de Grau s’atreviren a clavar-li la tradicional pallissa, ni obligar-lo a servir de criat, ni exigir-li dolors i vi a canvi d’aquestes feines, car no s’haurien atrevit a plantar cara al Cavaller de Padrós. És clar que no sols a les ben apreses declinacions devia Jeroni tant de respecte, sinó més aviat a l’embetumada calessa que el conduïa a casa Mestre Frigola, a l’equipatge de roba, llibres i sabates que en Catarineu, el criat, un minyó de disset anys, desvergonyit i lladre, procurava mantenir en ordre, i rentava i planxava les brodades camises i els llençols, que Jeroni, tossut, es canviava fins i tot cada setmana, no com era costum a casa del Mestre Frigola: una vegada el mes i gràcies. Fins el propi Mestre Frigola cedia, llagoter, a les exigències d’aquest desenfrenat sibaritisme, i admetia, cosa absolutament prohibida, que aparegués a la taula comuna una cistella de vitualles, enviada amb metòdica insistència per la dida.

Hem dit que Jeroni adquiria, ben aviat, fama d’estudiant perfecte, i cal aclarir, perquè no sembli aquesta afirmació una inútil i inflada apologia, que la Docta casa no fruïa a principis de segle d’un dels seus millors períodes. Com és de suposar, la Universitat de Cervera sofrí com tots els nuclis intel·lectuals del país un visible descens, causat per l’expulsió de jesuïtes, no sols perquè els membres de la Companyia de Jesús eren, respecte els seus col·legues en Arts i Ciències, d’un esperit il·lustrat i modern, sinó, i sobretot, perquè aquell esperit marcial de l’ensenyament jesuïta, que converteix l’estudi en una mena d’entrenament guerrer, de pas lleuger de maniobra, d’acumulació de coneixements com qui carrega armes mortíferes, havia desaparegut amb ells. En el majestuós i noble edifici s’havia estès una calma indiferent i amable, i tot i que al costat de les càtedres Tomista i Escotista campava encara la càtedra Suarista, l’esperit dominicà tornava pels furs de les seves Quaestiones quodlibetales, i l’escolar fruïa de la benevolència d’aquells majestuosos Doctors, repetidors d’antiquíssimes, del tot difuntes fórmules; i així Jeroni passava, ràpid i lleuger, obstacles dels llatins mínims, menors, mitjans i majors, per acabar repentisant, amb gran èxit, una de les Tristia d’Ovidi, en el Certamen públic de finals d’abril.

Per aquest temps Erasme i Jeroni ja eren amics. El Cavaller de Padrós, com tots l’anomenaven, sense que se’ls acudís posar en dubte, naturalment, un títol que ell usava sense cap dret, havia obtingut, a finals de curs, tot allò que s’havia proposat: el títol de Batxiller en Arts, amb tres faves blanques, i l’amistat d’Erasme Bonsoms.

«… i saps perfectament», li deia, molts anys més tard, «que em va costar més obtenir la teva amistat que el títol de Batxiller, i encara la vaig obtenir sense faves, perquè inútilment vaig insistir que vinguessis a les Torres aquell estiu, i quan per fi vaig aconseguir-ho et vas quedar molt desil·lusionat de no trobar-m’hi moribund. Tu amb totes les teves idees d’igualtat et senties ple de prejudicis respecte de mi, i encara més del pobre Catarineu, a qui no has perdonat encara la seva bretoleria».

En les cartes que Erasme Bonsoms guardà amb religiós respecte es repeteix moltes vegades el record d’aquesta deliberada amistat, d’aquesta prèvia decisió, amb què Jeroni trià i conquerí l’amistat de Bonsoms. És fàcil de comprendre que l’home adelerat a la conquista de tants valors aparents, que tantes vegades es trobà amb el buit més absolut allà on creia descobrir una més alta vida, se sentís legítimament orgullós d’haver sabut endevinar sota l’aparença adusta, pagesa, espessa, d’Erasme Bonsoms aquelles qualitats que fan de les persones en les quals bondat i intel·ligència conflueixen, un nucli d’inusitada atracció. Jeroni es podia sentir satisfet de no haver-se equivocat, d’haver sentit de seguida un legítim respecte, ell que tan mal educat era en l’exercici del respecte i que tan poques coses respectava, per aquell home que va ser el teu amic. I de tal manera es va sentir subjugat per la noble qualitat d’aquell home, aparentment tan vulgar i matusser que suportà d’ell defectes que l’haurien allunyat de qualsevol altra persona, defectes que fins i tot acabà admirant, no sols tolerant, perquè eren l’expressió d’aquella sòlida, dura, inalterable, autèntica naturalesa de l’amic.

Només que allò que Jeroni no diu en les seves cartes, però que és evident a través d’elles, és que la instintiva repulsió amb què aquell empordanès saturat de jurisprudència i codi napoleònic el va veure arribar i instal·lar-se a la bruta casa de pupil·latge de Mestre Frigola, i exhibir les seves camises d’autèntiques puntes de Venècia, i el seu fals títol de Cavaller i les seves facultats de recitar amb veu nasal prosa castellana i llatina, va ser precisament la causa remota d’aquella amistat.

Perquè Jeroni Oleguer no hauria sentit el més mínim interès per aquell home d’espatlles amples, d’esquena corbada, de sotana lluent i enrogida, esfilagarsada dels punys i de les vores, de mans amples, d’ungles massa llargues i sovint endolades, gens amic de l’aigua, insensible a la brutícia, a les pudors, a les incomoditats, al color, al gust del menjar que engolia. Insensible de fet a cap mena de refinament, incapaç d’inclinar-se a cap mena de debilitat, si no era el mastegar tabac, vici que no deixà mai i que ennegrí cada vegada més unes grosses i sòlides dents, que ell a penes ensenyava, i si somreia, la seva boca gran de llavis prims s’estenia accentuant l’expressió burleta, xinesca, apallassada del seu rostre. No hauria sentit cap interès, dic, si no hagués endevinat que l’escolar de Lleis, dos anys més gran, sense altre patrimoni que la seva pròpia força, era insensible a totes i a cada una de les seves gràcies. Erasme Bonsoms, sense proposar-s’ho, desencadenava l’engranatge que mai no deixaria de funcionar, una avidesa inesgotable de tot bé que li fos refusat, un esperit de conquesta que naixia de la seva conscient insuficiència, de la necessitat mai no satisfeta de ser admirat, estimat, elogiat. Erasme no podia saber-ho perquè no sentí mai aquesta estranya força centrífuga que menà Jeroni sempre fora de si mateix, perquè Erasme havia descobert molt aviat de la seva vida quina mena de feina volia dur a terme i res no l’en va desdir, ni l’en va distreure, ni el seu amic, a qui estimà i admirà, no tant com ell hauria volgut, però molt més del que es pensava, ni la seva dona, a qui va ser fidel, ni els seus fills, ni els seus múltiples i reiterats fracassos.

Perquè digui el que digui en les seves cartes Jeroni, profeta d’un futur ja acabat i present a la seva consciència, la categoria humana de Bonsoms no era encara perceptible a la llum dels primers dies de primavera de l’any 1806, quan Jeroni esgotava l’esquer amb què esperava atreure’l, usant inútilment tota mena d’hams: la seva prodigalitat, la seva fàcil paraula, la seva audàcia, fins que descobrí la filiació jacobina del silenciós empordanès i comprengué que tenia a les mans la màxima temptació: els llibres. Llibres que ell havia obtingut a casa el llibreter Sterling, i que havia portat a casa de Mestre Frigola no perquè els hagués d’usar, sinó simplement per desafiar tot risc.

Aquests llibres van operar el miracle, i Erasme Bonsoms, que havia refusat amb malhumor la invitació a la timba que s’organitzava a la cambra de Jeroni, després del toc de silenci —joc silenciós que tenia a més l’atractiu del joc el del càstig segur si els atrapaven, vuit dies de presó, humida i freda, sota una de les esveltes torres de la Universitat—, i els daus saltaven ofegats sobre els dos matalassos del llit de Jeroni, a penes il·luminats per un gresol d’un sol ble mentre s’inclinaven tots aparentment sense avidesa, car no podien cridar victòria i en silenci buidaven una garrafa de vi, fins que havien engolit tot el vi, tota la tèrbola llum del gresol, tota la por compartida, i se sentien farts del gust etern del fruit prohibit, que havia refusat seguir-los a l’altre cantó de muralla on trobaven cavalls ensellats, vora el camí ral que menava a Tàrrega, i cavalcaven a través de la nit, per haver un botí de tabac, de carn d’espècies, i, en els hostals de posta, de plaer, un plaer no menys gris, no menys faltat d’alegria que el joc de daus sota la llum del gresol, que no sols refusava la companyia sorollosa que de dia voltava el dandi Cavaller de Padrós, companyia on no faltava l’indecís estudiant de cànons, envellit i inútil, el brètol fill segon de casa rància i miserable, sinó que ni una set d’aigua no hauria acceptat, es deixava temptar i acceptava, amb devot respecte, aquells llibres que no hauria pogut trobar ni a pes d’or en cap dels llibreters de Cervera, i tampoc no n’hauria tret res de troba-los perquè no els hauria pogut comprar.

Erasme cedia a mitjans de març, quan ja havia tingut temps de crear-se una certa popularitat negativa, per contrast amb el seu futur amic, popularitat que ningú no s’hauria entretingut a concedir-li, a no ser per culpa de Jeroni, malgrat els dos anys que havia cursat ja a Cervera, dedicats a complir amb el seu deure, a treure el fruit dels rals que plantava a can Frigola, a les arques de la docta casa, pagant Testimonis, i Lectures, i Pràctiques; anys usats per a preparar-se per a la gran feina que l’esperava, que ell pensava fer, modestament, a la vila de Figueres, però que circumstàncies que ell de cap manera podia preveure, el conduïen primer a Barcelona, després a Girona, que va ser de fet la capital de la Catalunya napoleònica, on arribà a ser el braç dret del General Decaen. Però ja llavors en la senzilla feina d’aprovar cursos, com més tard en la d’actiu constructor d’una nova burocràcia, el sostingué la base inamovible del seu obstinat, incansable compliment del deure.

«M’ha costat molt d’entendre», li escrivia Jeroni des de Barcelona, en els anys negres de la seva profunda caiguda, de la seva més infecta davallada, «però em sembla que, per fi, ho he comprès, que vosaltres, els autèntics revolucionaris sou gent respectuosa, homes estranys que sentiu un incommovible respecte per les lleis. Me n’hauria d’haver adonat, llavors, quan escoltava embadalit la teva veu empordanesa i pastosa proclamar els drets de l’home, i et veia cenyint l’espasa de Doctor, disposat a complir al peu de la lletra el jurament que se t’exigia:

L’any 1806 Erasme Bonsoms no era encara Dux Sapientiae però estalviava fins a l’últim diner per poder subvenir a les despeses de la Graduació que no baixarien de noranta-cinc lliures catalanes.

La quieta lluita entre el currotaco barceloní i el fadristern empordanès va tenir, com era d’esperar, la seva crisi, que hauria pogut resoldre’s amb un ràpid esclat d’odi, però es resolgué amb una duradora amistat.

Potser la idea de la broma pesada no va sortir precisament de la imaginació de Jeroni, potser no hauria pogut saber-se de qui en realitat, sorgida d’una conversa en veu baixa, després del toc de silenci, provocada per aquella indignació que tots sentien contra la conducta d’una insultant decència de Bonsoms. Devien estar convençuts, o almenys devien fingir estar-ne, que la decència va unida a una sòlida por a l’infern i a la idea de temptar-lo i de destruir de passada una reputació ben legítima els devia semblar d’una extraordinària agudesa. I va ser un èxit si bé es mira, tot i que de divertit no ho va ser, car la murrieria de Bonsoms els estalvià un escàndol que els hauria valgut, sens dubte, l’expulsió definitiva de Cervera.

En els vells temps la ciutat de Cervera era periòdicament netejada de dones de mal viure; algunes vegades la neteja tenia la solemnitat d’una lliçó moral. Segons consta en els annals de la Universitat, l’any 1802 dues mosses anomenades Pelona i Mercedes van ser públicament assotades i expulsades en processó de la ciutat. El càstig era proporcionat al desvergonyiment de què havien fet gala, car amb l’excusa d’anar a buscar aigua a les Cisternes de la docta casa, feien reclam de la seva poc honesta mercaderia en el mateix pati, sota les altes i majestuoses torres. Més endavant, cap a l’època en què Jeroni arribava a Cervera, quan els Carcelaris preferien dormir i no preocupar-se de les obligatòries rondes nocturnes, Monsenyor predicava endebades i furiós i amenaçava tancar les esglésies que es convertien en fer-se fosc en centre dels més innobles contractes i de les més deshonestes escenes, paraules de Monsenyor. Els va ser fàcil, doncs, llogar els serveis d’una Pelona i convèncer-la, malgrat el risc que corria, amb bons rals contants i sonants. La disfressaren amb sotana i teula i, a mitja tarda, la introduïren a can Frigola i la instal·laren al llit d’Erasme. Li recomanaren que s’estigués ben quieta, car la màrfega de moresc feia soroll al més petit moviment.

Erasme es retiraria com solia fer-ho immediatament després de sopar, perquè res no el lligava a la sorollosa cort del Cavaller de Padrós. Ells no haurien de fer altra cosa que esperar, perquè tant si Erasme cedia a la temptació, com si s’entossudia a vèncer-la, la Pelona cridaria amb tota la seva ànima, Mestre Frigola entraria en escena i dirigiria, llavors, l’espectacle.

Però no es va sentir cap crit, un silenci potser més espès, o almenys més evident que el d’altres vespres, va seguir al toc de la campana, i Mestre Frigola va poder dormir còmodament fins a les sis del matí, al repic de desperta. A la sortida de missa, Erasme Bonsoms s’acostà al grup. Els digué molt poca cosa, simplement: que la broma no li havia agradat i que no intentessin repetir-la, que treure’s la dona del davant li havia costat un llençol i que s’apressessin a pagar-l’hi.

L’havien escoltat amb aire distret, però en silenci, i no li tornaren contesta, però el deixaren marxar sense ni una rialla, tot i que la seva figura era, si es vol, ben grotesca, amb la sotana vella que li venia massa curta, rogenca, esfilagarsada, les espatlles molt amples, plegades endavant, gest que li corbava l’esquena i produïa la impressió de força bovina, els cabells llargs, nuats al clatell, com ja només duien els homes de pagès; i el veien allunyar-se amb aquell caminar ràpid però no apressat que conservà sempre.

Aquella tarda Jeroni trucà a la cambra d’Erasme. Li portava un dels seus llençols de bon lli, que la dida havia guardat dins un calaix ple de codonys i pomes. De passada li oferí les seves excuses.

Erasme Bonsoms seia sobre la màrfega, amb les cames encreuades, perquè a les cambres de segona de cal Mestre Frigola no hi havia taula, només dos llits de posts i bancs i una arca.

Als peus del llit hi havia ben plegada, i amb una excessiva cura, l’esfilagarsada sotana. Sense la toga llarga, Erasme tenia un aire ben diferent, com si es fes evident la quantitat de sol rebuda per la seva pell, pels seus ulls d’una claror agrisada. Era, Jeroni ho descobria bon xic sorprès, un home com els que havia vist al seu voltant quan era noi, i anava vestit de la mateixa manera que ells: calça curta, camisa de lli cordada amb vetes, i una faixa negra, arrugada a la cintura. I es quedà mirant-lo una estona, sense fer cas d’allò que Erasme li deia, que deixés el llençol i que ja podia tornar-se’n, reblat allà mateix per una immensa curiositat.

—Em moro de ganes —va dir— per saber com t’ho vas fer per treure-te-la del davant, sense que cridés. Ens havia promès que cridaria quan t’hi acostessis.

I Erasme se’l mirà i va riure també, amb la seva poc hàbil rialla, amb la boca tancada, deixant que la rialla sortís pel nas, com un esternut.

—Dormia —va dir— com una marmota. Li vaig tapar la boca amb el seu mocador i vaig fer un farcell amb el llençol, la vaig baixar amb aquesta corda.

La corda l’havia poguda recuperar, però el llençol no. Reien tots dos i de sobte Erasme va deixar de riure.

—Sou uns imbècils —va dir—, uns porcs imbècils! L’agutzil la deu haver trobada. Li deuen haver donat una mà de garrotades i l’hauran aviada. Era una dona vella. Almenys tenia quaranta anys. Vet aquí el que sou: uns porcs imbècils.

—La teva manera d’argumentar —li diria més endavant Jeroni— és com si reblessis un clau. T’empares d’una frase i som-hi: piques, piques, piques, fin que enfonses el clau del teu convenciment al cap estabornit del que t’escolta.

—Però és un sistema útil, oi? —li va dir llavors.

—Molt útil! Però jo ja en tinc prou!

—Arri, doncs! Vés-te’n.

Però Jeroni no se n’anava gaire lluny, com no se n’anà aquell vespre, decidit a demostrar-li que no era un porc ni un imbècil. Per demostrar-li tesi tan evident esgrimí tota mena d’arguments, i no havia passat l’espai d’una hora, que tots dos s’havien llançat entre cap i coll, amb furiosa agressivitat, tota l’erudició acabada d’adquirir. Cada nom il·lustre era usat com un bon cop de fona, o dipositat com un atot, amb murrieria. I l’as de trumfo era, aquella nit, a les mans de Jeroni, ho endevinà així que pronuncià el nom, perquè la cara d’Erasme gairebé es suavitzà i la veu es va fer respectuosa en dir:

—Has llegit l’obra de Condillac? Tinc el Traité des sensations. Si vols te’l puc deixar.

En el temps que Jeroni deixava al seu nou amic el Traité des sensations de Condillac, ell no n’havia llegit sinó les primeres paraules:

Altres lectures l’havien atret amb més força i, val a dir-ho, va ser la impressió que el llibre causà al seu amic allò que l’obligà fer-ne una acurada lectura i el conduí a un comentari, que, com veurem més endavant, no és exempt d’interès. Es guardà naturalment confessar que no l’havia llegit i usà el record de la frase inicial amb una agilitat per a la perífrasi que Erasme havia d’admirar i envejar alhora, i li calia rendir-se, fins a contracor, a l’encant d’aquell personatge, entrevist amb deliberada prevenció, repel·lent als seus ulls precisament per les seves gràcies.

Tot això s’esdevenia a finals d’abril, quan la primavera lenta de terres endins començava a tenyir d’una altra llum les pedres i els arbres, quan l’aura d’exàmens, el remordiment de tantes hores perdudes, introbables ja, emborratxava de son, de fatiga, les cares pàl·lides d’aquells mitjos homes. Sobre la taula, els qui posseïen el luxe d’una taula, sobre la màrfega cruixidora, sobre els propis genolls, els colzes apuntalaven el cap pesat, cansat, sobre textos de secular saviesa. Quanta saviesa, bon Déu!, era engolida i vomitada, deixant, però, els sòlids cervells ben nets de tot rastre. Així Jeroni obtenia les tres faves blanques i celebrava el seu novíssim títol de Batxiller en Arts amb un convit on corria abundantment el vi, un convit que Erasme compartia, cosa que feia suposar que la conquesta del nou amic era victoriosament acabada. Per això Jeroni se n’anava convençut que després de la sega Erasme passaria una temporada a les Torres de Padrós.

Però en lloc de l’amic va arribar una carta d’excusa. L’excusa era vàlida, i Erasme escrivia la carta breu amb un amical to de burla, explicant que l’hereu no veuria amb bons ulls que ell es dediqués a l’oci sagrat, mentre tots suaven donant voltes a l’era. Però Jeroni sabia molt bé que entre la batuda i les veremes hi ha tres setmanes ben bones, i que de fet Erasme es resistia a compartir la família del Cavaller de Padrós, i no s’equivocava.

Erasme Bonsoms intuí molt fàcilment que a la família de Jeroni no li agradaria, i ho sabia, precisament, a través d’aquella instintiva aversió que li havia produït Jeroni, i que per fi s’havia decidit a suportar perquè Jeroni no era sols un compost de qualitats i defectes, rebuts per herència, per contagi, per decisió a través de l’admiració i el menyspreu, com hauria hagut de creure si Condillac l’hagués convençut del tot.

Quan no pogué evitar de conèixer-los, quan hi anà, per fi, l’estiu del 1811, quan, segons ens diu Jeroni en la seva carta, es desil·lusionà de no trobar-lo moribund, en realitat s’indignà de la patètica carta rebuda que tants quilòmetres li havia fet fer, i tants deures l’havia obligat a deixar, es sentí incòmode només de veure’ls. Incòmode a la cambra de Jeroni, ja adornadíssima, incòmode a les sales de can Campdepadrós de la Portaferrissa, on la llum es filtrava com una aigua que es vessés a poc a poc. I malhumorat perquè els ulls del vell Campdepadrós, fitant-lo, li deien fins a quin punt se sentia sorprès que aquell estripaterrossos fos amic del seu fill, perquè les mirades llisquents de Cinta li expressaven tot el menyspreu de la dolça dama; i més furiós encara amb la vella Josefa, amb els mossos de les Torres, amb els lacais i cotxers, car els sabia escandalitzats del tracte que rebia i tornava a l’amo, precisament ell, Erasme, un home del seu mateix pelatge.

Mai no se sentí còmode a casa de Jeroni, ni estimà la mena d’amics que el voltaren sempre, però encara reservà la seva profunda aversió per a una nova persona, que s’introduïa a la vida de Jeroni precisament aquell estiu del 1811, quan una certa calma semblava frenar la cursa de la guerra, i una certa pau es feia lloc enmig de la guerra, i tothom es disposava a organitzar de nou la seva vida, i Jeroni convalescent es disposava a casar-se amb aquesta personeta, amb aquesta Carolina Masramon que Erasme detestava, que detestà així que la va conèixer. Jeroni els presentava, gairebé segur de l’efecte que es produirien, i el divertia, ja des del començament, adonar-se com es prodigaven, sense reserves, una mútua aversió.

Perquè Carolina i Erasme es detestaren en honor a Jeroni. Una i altre, disposats a defensar-lo d’ell mateix trobaren sempre honest i còmode atribuir tots els errors, tots els vicis que no volien admetre d’aquell que estimaven, a la malèfica influència de l’altre. I Jeroni no va fer res per suavitzar, si no evitar, aquesta cultivada aversió. No és gens difícil comprendre per què més aviat el va fer feliç, tot i que es planyé més d’un cop d’aquesta mútua enemistat, car no hauria volgut de cap manera veure’ls units, com no hauria pogut suportar que Erasme es deixés seduir per l’encant de Cinta, ni que es decidís a admirar la inevitable eficàcia i autoritat del pare. Com més fortament es sentí enemic dels seus, de Carolina, de Cinta, del pare, més desitjava posseir, en contra de tots, l’absoluta adhesió de l’esperit d’Erasme. I al mateix temps l’hauria vexat que Cinta o Carolina o el vell Campdepadrós haguessin estat sensibles a la noble naturalesa d’Erasme. A tot risc va fer, però, una certa propaganda, condemnada al fracàs, i va procurar que es coneguessin i va obligar-los a acceptar-se. Sembla evident, en pensar en tots ells, que cada u s’investí d’un paper, prèviament concertat, al qual van ser fidels fins a la mort.

Aquell estiu del 1806 va comprendre, però, que seria inútil insistir que Erasme emprengués el viatge a Barcelona. A més, l’estiu passà tan de pressa! Anava i venia de les Torres, on s’havia instal·lat, a la Portaferrissa, molt sovint a cavall, de vegades amb el birlotxo de l’avi, que havia fet adobar i repintar.

Potser va ser Cinta qui li donà la idea de decorar la seva cambra, almenys és absolutament cert que acceptà els seus consells per entapissar-la i moblar-la. Llavors inicià també la construcció del que seria més tard la biblioteca. La compra de llibres el conduí a la tertúlia del llibreter Sterling, ja famosa a la ciutat, amb una fama merescuda de jacobina. Descobrí sorprès, embriagat per l’èxit, que els seus discursos aconseguien un respectuós silenci tant si explicava la salvació de l’Univers gràcies a la taumatúrgia de Napoleó, com la necessitat de la conquesta de Portugal, com si barrejava novíssimes paraules sobre els drets de l’home amb fòssils idees sobre la intangibilitat dels furs.

Cinta estava ben orgullosa del seu fillastre i l’exhibia en els seus visitons i saraus.

Marit i muller a les hores dels àpats reien les històries que el noi els contava de la llunyana, estranya, gairebé enemiga Cervera.

—Mireu si són estranys els homes de Cervera —deia—, que caminen de recules.

Cinta reia fins a caure-li les llàgrimes, i el pare somreia divertit i contestava:

—No pot ser.

—Cert —explicava Jeroni.

L’acudit era vell, repetit per generacions d’estudiants, car realment a Cervera, ciutat de corders, els homes trenaven les cordes tot reculant a mesura que les feien.

Jeroni Campdepadrós i Vaireda somreia, però es contemplava el seu fill amb sorpresa, per què no se sentia orgullós? Jeroni era un xicot per fer feliç el pare més exigent, fins podia percebre un timbre d’enveja en les veus amigues quan li deien: «Hem vist el teu hereu!». Per què, doncs, sentia aquell inexplicable malestar quan Cinta callava i llavors descobria la mirada del seu fill; quan Cinta no era entre ells dos per comunicar-los, millor dit per fer innecessària tota comunicació, amb la seva xerrameca? Era potser, i no calia amoïnar-s’hi, l’inevitable abisme que es produiria sempre entre pare i fill. Però, és que Pere Grau havia estat mai conscient d’aquest abisme? Ell sabia que no. I no sols sabia això. Estava segur que el seu pare, el seu avi, el seu besavi no havien dubtat ni un sol moment de quina mena d’home seria el seu fill, sabien que deixaven rere d’ells una continuació, més o menys adobada, d’ells mateixos.

Un dia, amb aquella veu rasposa que tan sovint es trencava, Campdepadrós preguntà al seu fill, aprofitant que Cinta s’aixecava de taula per inspeccionar els preparatius d’una festa:

—Demà esperem una goleta d’ultramar. Vols venir a veure com desembarquem?

I Jeroni contestà, només:

—Per què?

Temps a venir, quan l’oposició de pare i fill seria evidentíssima, potser el vell Campdepadrós, que en aquests temps no ho era, de vell, s’hauria pogut acusar a si mateix amb la mateixa rancúnia amb què ho feia contra el seu fill, car si bé és cert que ell no hauria contestat al seu pare amb aquella frase que Jeroni havia llançat distret mentre s’aixecava de taula, decidit, però, a no continuar el diàleg, a no obtenir cap resposta, no és menys cert que Pere Grau mai no li hauria preguntat: «Vols venir?», sinó que li hauria dit: «Anem».

Campdepadrós hauria pogut veure, i naturalment per més que ho veiés no podia endevinar-ho, que tot era ja perdut, que els seria sempre impossible comunicar-se, que no sabrien, que no intentarien evitar-ho, que no usarien mai el mateix llenguatge, donant a les paraules un idèntic sentit, que aquell xicot de qui tenia tants motius per enorgullir-se, portaria el seu nom però no seria el seu hereu. Campdepadrós veuria la mort del seu fill, cosa ja en si monstruosa i absurda, però a ningú no podria culpar d’aquesta mort, en canvi podria culpar-lo d’haver destruït, deliberadament, en si mateix, la respectabilitat, l’honorabilitat del seu nom, la continuïtat de la casa, deixant només rere d’ell les dues noies, dues pobres noies que no podrien fer altra cosa sinó casar-se decorosament, que devien portar en elles alguna cosa d’aquella vida de segles que en ell s’acabava, algunes qualitats de la seva sang, visible encara en el color d’uns ulls, en un dibuix de les celles, en la posició dels peus, en un gest de les mans, inútil del tot, perquè la casa s’acabava, en acabar-se el seu nom que més valia oblidar.

Jeroni Oleguer en aquesta lluita va jugar amb avantatge, tenia a les mans un atot que gairebé mal no falla; el diner. El Cavaller de Padrós heretava en entrar als divuit anys la fortuna de la seva mare. Era lliure, vertiginosament i perillosa. I l’herència d’aquella dona, de Maria Escolàstica Jansana, aquella dona que a penes havia existit, que ni un retrat no havia deixat, a no ser que Cinta l’hagués fet fonedís, cosa no gens inversemblant, aquella dona tan oblidada que calia fer un esforç per recordar com era, per recordar quina mena de sentiments havia provocat, que havia deixat només el seu nom en els capítols matrimonials i aquells diners al seu fill, l’herència que s’interposaria entre els Campdepadrós, com una refinada venjança, investiria el fill rebel d’una inevitable respectabilitat.

I potser no sols els diners havia deixat, no sols una excessiva abundància de diner que provoca una corruptora indiferència pel diner, una corruptora manca de respecte, sinó, aneu a saber, un alè diferent, estrany, enemic, que es traduïa en una frase sense solta, que era l’inici d’una continuada desharmonia, una frase interrogativa que no calia contestar: «Per què?».

Cinta, amb més bona intenció que encert, es creuria capacitada per ajudar el seu marit, convençuda que l’encís, que ningú no li regatejà mai, era encara operant en aquell home, com ho havia estat en un noiet de dotze anys. No podia sospitar que Jeroni havia conservat intacta tota la rancúnia acumulada, durant el temps que endebades esperà a les Torres, durant els anys en què descobrí Cinta, inconsistent, vulgar, amb un egoisme que de fet servia per a base sòlida de no res. Com podia saber-ho Cinta, si durant aquests anys en què Jeroni l’aprenia tal com ella era, imatge negativa d’una realitat inventada, l’hipòcrita adolescent simulava l’embadalida admiració d’un patge? Era de fet un patge divertit i precoç que contemplava, sense gens de tendresa, els moviments gràcils d’aquella contradansa que era la vida de Cinta, per això, perquè era divertit, i sobretot, perquè l’alliberava de la presència del pare.

Quan se’n tornà a Cervera, Jeroni duia en el seu equipatge unes mitges de seda blau cel, on hi havia brodada amb fil rosa i amb punt de creu, aquesta llegenda:

que Jeroni exhibí orgullós de l’efecte que causava tan delicada dedicatòria i que provocà un comentari d’Erasme —«Què és aquesta carallada?»—, no gens a to, evidentment, amb el valor, només li calia tenir en compte el preu, que les mitges tenien.

Jeroni va acceptar el comentari rient i sense enfadar-se. Allò que Erasme Bonsoms pogués opinar en matèria d’indumentària no era pas digne de la més mínima atenció. Temps a venir, en l’època de la seva actuació a Girona, des de 1810 a 1813, Erasme acabà capitulant i vestint a la francesa, quasi obligat pels seus principis; durant els anys de Cervera, en canvi, seguí traginant sota la sotana esfilagarsada la calça curta, les mitges blaves, la camisa de lli que no es canviava ni tan sols cada mes.

En les seves memòries, Jeroni recorda amb fidelitat l’aspecte del seu amic. Quan ordenava i corregia les seves memòries durant aquell espantós hivern de 1820-1821, copià el fragment en què feia la presentació d’Erasme Bonsoms i l’hi envià.

Per això aquest fragment de memòries ens pot donar idea del que devia ser el seu estil en prosa, és a dir, l’estil de tot el llibre que va ser destruït per Carolina, car no es tracta d’un esborrany, sinó de la còpia curosa d’una redacció definitiva. La idea que es tracta d’una còpia d’un text definitiu es dedueix de la lletra amb què està escrit, ben feta i pausada, diferent de la lletra de les cartes que encara que bonica, car Jeroni va ser un bon cal·lígraf, denota la precipitació de la frase pensada; i també a causa de l’estil diferent de les cartes, car en la redacció de les seves memòries Jeroni es devia deixar endur per una influència volteriana. És curiós el fet, que no em puc estar de remarcar, que la unitat d’estil, de visió d’una mateixa realitat, d’identitat d’emoció es fa evident en les cartes i els versos, i és, en canvi, absolutament aliena de la prosa de les memòries. I és sens dubte en aquestes memòries que Jeroni fonamentava tot el seu orgull literari. Aquesta prosa que polí curosament per obtenir, sense proposar-s’ho, una asèpsia de laboratori.

Aquí s’acaba el fragment que Jeroni envià al seu amic. Probablement continuava parlant d’ell encara, d’aquell home que era, en l’època en què ell escrivia això, un personatge famós, i que ell devia veure per força a una certa distància, car malgrat que no haguessin interromput la relació epistolar, feia més de cinc anys que no s’havien vist, i ja no tornarien a veure’s mai més.

En la carta que li enviava aquest fragment de Memòries li deia que volia saber la seva opinió i que si trobava en aquesta imatge d’ell mateix alguna cosa que pogués ferir-lo, que li ho digués, que ell estava disposat a corregir-ho i a prescindir-ne del tot si calia.

No coneixem la resposta de Bonsoms. Si és certa la imatge que Jeroni ens en dóna, és més que probable que no se sentís gens molest per aquest comentari. Em sembla que hi és evident l’admiració i el respecte. I a més, havia de saber que Jeroni, que tan fàcilment s’havia desempallegat de tota autoritat, acceptaria, com ho havia fet sempre, l’opinió de l’amic, quan s’adonava que no acceptar-la era ofendre’l.

Com havia cedit en aquell viatge d’Igualada a Cervera, mentre rebotien dins l’embetumada calessa, malgrat que ell ja havia elaborat un pla immillorable per a la futura estada a Cervera. I cedia sense insistir massa perquè s’adonava que Erasme Bonsoms, en la mesura que volia ser el seu amic, no estava disposat a figurar com un client més dins el radi de la prodigalitat de Jeroni. I així va ser com Jeroni va abandonar la cambra de primera, que Mestre Frigola ja li tenia preparada, on no havia pogut fer instal·lar el seu amic, i pagar-li la diferència, cosa que li hauria semblat tan senzilla, i es traslladà amb tots els seus bagatges a una cambra de segona, sense taula, amb dos llits de posts i bancs, amb màrfega de moresc, amb una caixa del tot insuficient. La màrfega cruixia de tal manera que no li permetria dormir, segons deia Jeroni. Poc o molt devia dormir, car compartí amb Erasme aquella cambra durant tot el curs i el següent. Una cambra si fa no fa com la que ocupava el seu criat Catarineu, que seguia rentant i planxant i robant, i això posava fet una fúria Bonsoms, i no sols contra el desvergonyit criat, sinó i sobretot contra la benèvola indiferència de Jeroni. I quan Jeroni defensava, si més no per enfurir-lo, el dret a robar que el seu criat tenia, i es reia del seu amic, tot dient-li que predicava un estrany amor als homes, que no estava disposat a perdonar-los res, Erasme li contestava:

—És clar que sí! Tu et creus amb el dret de castigar i perdonar, segons el teu humor. I jo sé que tots som d’una mateixa fusta. Jo vull que tots els homes siguin igualment lliures i responsables, i és en la mesura que els respecto que reclamo justícia i no misericòrdia.

Durant aquell curs, Jeroni es va desfer de les amistats de l’any anterior, cosa que se sol fer sempre en un segon curs d’Universitat, per adquirir-ne de noves que compartia amb Erasme, i que possiblement constituïen una d’aquelles múltiples, indeterminables societats secretes o germandats o sectes que creixien com bolets en aquells anys de malestar públic i podrimener polític, en l’humit pati de les Cisternes de la Universitat.

Eren societats naturalment prohibides, perseguides, algun cop castigades, però aconseguien refer-se i s’estenien com taca d’oli i conspiraven a favor de no sabien ben bé què, però en contra de mals ben evidents, contra la política oscil·lant i sense contingut de Godoy, contra l’aliança amb els anglesos, contra l’aliança amb els francesos, contra el príncep Ferran i el rei, la reina i, naturalment, contra el Sant Ofici.

Algunes d’aquestes sectes o germandats combinaven l’elaboració de pamflets amb altres activitats més productives: contraban de tabac, de sucre, de carn, i encara d’altres activitats que per força havien de ser nocturnes: jocs de daus, borratxeres i altres igualment desolats plaers.

De totes maneres, si del que es tractava era de fer allò que era prohibit, jugar a daus era tan prohibit i castigat com jugar a pilota, com llegir Voltaire, com circular pels carrers a la nit sense fanal, com usar careta, com deixar de confessar i combregar cada mes, com editar pamflets, com fer reunions superiors a sis individus, com passejar amb la sotana descordada, com dur camisa de randes i llaços de colors a les sabates, com llegir la Bíblia de Cipriano de Valera, com llegir les Súmules sense previ permís, com expressar públicament admiració per les victòries del Gran Cors.

Probablement, en les memòries que Carolina va cremar, amb meticulosa cura, Jeroni parlava d’aquests temps de conspirador i podem estar segurs que la seva versió havia de ser entusiasmadament falsa, com es desprèn de totes les referències que en fa en les seves cartes, sobretot quan parla de les reunions nocturnes, dels juraments de fidelitat, de la impressió d’aquells fulls que després distribuïen amb més audàcia que fortuna, que havien elaborat, mal il·luminats per un llum d’oli que un dels acòlits sostenia, tot embrutant-se els dits de tinta, una tinta que devia semblar posseïdora d’un màgic poder que els havia de fer més lliures, més bons, més feliços.

Quan escrivia les seves memòries devia tornar sovint enderiat a aquells temps que no havien deixat altre dolor que la consciència d’irremissible pèrdua, i els devia comparar amb altres temps que havia viscut de desoladora, continuada frustració, quan havia intentat usar, sense èxit, el contingut d’unes paraules que Erasme dictava en la nocturna Cervera, en el barracot del molí d’en Blai, i ell componia amb tan poca llum que més d’una lletra sortia cap per avall, i després, quan ho descobrien, reien fins a perdre l’alè. Era un temps guanyat per sempre més, aquest temps, i res no podia dissuadir-lo del pes i de la importància d’allò que feien, encara que els pamflets anessin a parar tots, sense faltar-n’hi un, a mans del Carcelari, i tota aquesta obra inútil havia de ser sempre més vàlida i molt més real que la lluita diària enmig d’un poderós corrent que l’ofegaria, d’on ell intentaria emergir amb aparent èxit, on, de fet, es sentiria engolit per una força que no comprenia ni estimava, quan hauria de plantar cara a la vilesa de Casanova, a la murrieria del senyor de Gònima i del propi pare, als discursos infatuats, alegrement ofensius de l’hàbil Suchet, vençut abans de poder endevinar com s’anava perfilant la derrota, immensament trist d’una victòria que creia segura, perquè de fet li era impossible desitjar ni la victòria ni la derrota. Per això havia de tornar amb reiterat entendriment a aquests temps, als dos anys de la ja anàrquica i decadent Cervera, els dos anys esperançats i meravellosament lúcids, quan argumentava usant les velles formes tan ben apreses, estenent la corba del raonament des del respondeo dicendum fins a l’ergo, amb tot l’esperit inclinat al terme d’aquella somnolent retòrica, piafant embridat a l’aula, esquitllant-se de la vigilància del Síndic, quan, sota la llum tacada i feble, arrenglerava lletra rere lletra, per exigir, meravellós poder d’unes paraules construïdes amb els propis dits bruts de tinta: la supressió dels drets feudals, dels fideïcomisos, de la mà morta, dels oficis hereditaris; i tant poder tenien aquestes paraules que els devia semblar conseqüència del seu poder l’arribada de Duhesme, el motí d’Aranjuez, la fuga de Godoy; la caiguda del bust de Godoy del seu pedestal, lligat i arrossegat pels carrers de Cervera, al so d’un bolero de moda, d’un bolero vociferat pels carrers, absolutament a la mercè de la gent de cota llarga, car la guarnició fa dies que ha abandonat la ciutat i les autoritats i els bons veïns de Cervera prudentment no es mouen de casa; la gran foguera on crepita l’enorme retrat de Godoy, on crema tota la iniquitat, tota la injustícia, tota la humiliació, tota la mentida de la terra, i els sembla que una altra llum brilla, a través d’aquell foc que resplendeix, al bell mig del pati de les Cisternes.

Molts anys més tard, contestant a una carta de Bonsoms, on sens dubte el seu amic l’invitava a reunir-se amb ell a Perpinyà, on es forjava el complot de Lacy i Milans del Bosch, Jeroni contestava: