ACTE III
La Sala del Tron, fosca. Amb la foscor amb prou feines si es veu la paret del fons. Els quadres dels retrats no hi són i al seu lloc, dins les fornícules, hi ha FRIDA vestida de marquesa de la Toscana, com anava al segon acte, i DI NOLLI vestit d’ENRIC IV, tots dos en la mateixa actitud dels retrats.
En alçar-se el teló l’escena resta un moment buida. S’obre la porta esquerra i entra, duent el llum d’oli, ENRIC IV, que, tombat de cara a la porta, es dirigeix als altres, que hom suposa que són a l’altra sala, d’on ve ell, com a l’acabament del segon acte.
ENRIC IV.— No, no vingueu vosaltres; me n’hi aniré jo tot sol. Bona nit!
Tanca la porta i camina, molt trist, traspassant la sala en direcció a la segona porta dreta, que dóna a les seves habitacions. Així que ha ultrapassat, just, el tron, FRIDA dalt la fornícula murmura baixet, plena de por:
FRIDA.— Enric…
ENRIC IV.— (Aturant-se com si li haguéssin donat, a traïció, una ganivetada a l’esquena, tomba el cap esfereït cap a la paret del fons provant d’alçar, gairebé instintivament, els braços). Qui em crida? (No és una pregunta, és una exclamació feta amb una esgarrifança de terror, sense esperar cap resposta de la foscor i del silenci terrible de la sala que, de cop, l’omple totalment de la sospita de ser realment boig).
FRIDA.— (Igualment poruga i esfereïda del que s’ha prestat a fer, torna a dir, una mica més fort i allargant el coll vers l’altra fornícula:) Enric…
ENRIC fa un crit, deixa caure el llum per agafar-se el cap amb les mans, i va per fugir.
FRIDA.— (Saltant de la fornícula al sòcol i cridant com embogida). Enric, Enric… Tinc por… tinc por…
I mentre DI NOLLI baixa de la fornícula i corre cap a FRIDA que continua cridant, entren de pressa per la porta esquerra tots els altres: MATILDE, vestida també de marquesa de la Toscana, el DOCTOR, BELCREDI, LANDOLF, ARNALD, ORDULF, BERTOLD i JOAN. Un d’aquests darrers encén sobtadament els llums elèctrics, que fan una claror estranya, com de bombetes amagades al sostre. ENRIC IV es mira, tot parat, la irrupció inesperada de tanta gent, encara, però, subjecte al moment de terror que ha tingut, i els altres, sense preocupar-se d’ell, corren tots a socórrer FRIDA, que encara tremola en els braços del seu promès. Tothom parla en confusió.
DI NOLLI.— No, FRIDA, no… Sóc aquí, sóc aquí amb tu…
DOCTOR.— Prou, prou, no cal fer res més…
MATILDE.— S’ha curat, FRIDA! S’ha curat! Mira-te’l!
DI NOLLI.— (Parat). S’ha curat?
BELCREDI.— Tot era de per riure. Estigues tranquil·la.
FRIDA.— (Com abans). No, no!… Tinc por! Tinc por!…
MATILDE.— Però, de què tens por? Mira-te’l! Si no era veritat! Si no era veritat!
DI NOLLI.— (Com abans). No és veritat? S’ha curat? Però, què vol dir tot això?
DOCTOR.— Sí, sembla que s’ha curat, i pel que em toca a mi…
BELCREDI.— Sí, home! Ens ho han dit aquells! (Indicant els quatre joves).
MATILDE.— Sí. I ja fa temps. Ell mateix els ho ha dit.
DI NOLLI.— (Ara més indignat que no pas parat). Però… si fins ara fa poc…
BELCREDI.— Res! Feia comèdia per fer-se un tip de riure a la teva esquena i a la nostra que, de bona fe…
DI NOLLI.— Però… ¿és possible que s’hagi rigut de la seva germana i tot fins a l’hora de la mort?
ENRIC IV.— (Que, sota l’acusació que li fan d’haver fet una burla cruel, ha romàs espiant l’un i l’altre, demostra amb el llampegar dels ulls que rumia una venjança que encara no veu prou clara, però de cop té la idea de tornar a fer el boig i crida a DINOLLI:) Endavant, endavant! Digues, apa! Endavant!
DI NOLLI.— (Que es queda parat dels crits). Endavant, què?
ENRIC IV.— No es deu haver mort la «teva» germana, només!
DI NOLLI.— (Com abans). La meva germana? La teva, la teva, dic, a qui vas obligar fins al darrer moment a presentar-se com si fos Agnès, la teva mare!
ENRIC IV.— I que no era la «teva» mare?
DI NOLLI.— La meva mare?
ENRIC IV.— Per a mi fa molt de temps que és morta la teva mare. I tu has sortit ara mateix, ben fresc, d’allà. (Indicant la fornícula). ¿I què saps tu si no l’he planyuda temps i temps, secretament, vestit així i tot?
MATILDE.— (Consternada, mirant-se els altres). Què diu, ara?
DOCTOR.— (Impressionadíssim, observant-lo). A poc a poc, a poc a poc, per favor…!
ENRIC IV.— Que què dic? Vull preguntar a tothom si Agnès no era la mare d’ENRIC IV. (Dirigint-se a FRIDA com si fos realment la MARQUESA de la TOSCANA). Vós, marquesa, ho deveu saber, em penso!
FRIDA.— (Encara esgarrifada, acostant-se més a DI NOLLI). No, no; jo no… jo no…
DOCTOR.— Toma el desvari… A poc a poc, senyors, a poc a poc… Toma a recitar la comèdia!
ENRIC IV.— (Ràpid). Jo? Heu deixat buides aquelles dues fornícules d’allà. I el tinc davant com a Enric IV!…
BELCREDI.— Apa, prou de broma!
ENRIC IV.— Qui en parla, de broma?
DOCTOR.— (A BELCREDI). No l’empenyi, per l’amor de Déu!…
BELCREDI.— (Sense fer-ne cas i encara més fort). M’ho han dit aquells! (Indicant els quatre joves). Aquells, aquells!
ENRIC IV.— (Tombant-se a mirar-se’ls). Vosaltres? ¿Vosaltres heu parlat d’una broma?
LANDOLF.— (Tímidament, incòmode). No… en realitat hem dit que us havíeu curat.
BELCREDI.— Bé, vaja, ja n’hi ha prou! (A MATILDE). ¿No us sembla que ja és d’una puerilitat intolerable que vós, marquesa, encara aneu vestida així i aquest també? (Per DI NOLLI).
MATILDE.— Calleu! Qui hi pensa ara, en el vestit, si s’ha curat de debò?
ENRIC IV.— Sí, m’he curat. Estic curat. (A BELCREDI). Però no et pensis que tot plegat s’acabi tan de pressa com tu voldries. ¿No saps que des de fa vint anys mai ningú no ha gosat presentar-se’m al davant vestit com tu vas i com va aquell senyor? (Pel DOCTOR).
BELCREDI.— Prou que ho sé. I aquest matí mateix jo he vingut a veure’t vestit…
ENRIC IV.— De monjo. Ja t’he vist.
BELCREDI.— I m’has pres per Pere Damiani. I jo no me n’he rigut perquè em pensava…
ENRIC IV.— Que era boig! I ara que estic curat t’agafen ganes de riure de veure-la vestida a ella així, oi? Ja et pots pensar que per als meus ulls el seu aspecte d’ara… (Fa una ganyota de desdeny). Bah!… (Ràpid, al DOCTOR). Vostè és metge?
DOCTOR.— Sí.
ENRIC IV.— I li ha fet vestir vostè de marquesa de la Toscana a ella, també?… ¿Sap, doctor, que ha anat de ben poc que no se’m tornés a fer fosc el cervell? Per l’amor de Déu, fer enraonar els retrats, fer-los bellugar, vius, allà dalt!… (Es mira FRIDA i DI NOLLI, després la MARQUESA i finalment es mira el propi vestit). Bona, bona combinació… Dues còpies… Magnífic, doctor, magnífic, per a un boig… (Assenyalant amb prou feines BELCREDI). I ara a aquest li sembla una carnavalada fora de temps, oi? (Se’l mira). Apa, doncs, fora també la meva disfressa! Per venir amb tu, ja ho veus!
BELCREDI.— Amb mi i amb tots nosaltres.
ENRIC IV.— I on? Al Casino? Vestit amb frac i corbata blanca? O bé tots plegats a ca la marquesa?
BELCREDI.— Allà on vulguis. No voldràs pas continuar aquí, tot sol, perpetuant allò que va ser el joc desgraciat d’un dia de Carnestoltes!… És realment increïble com ho has pogut fer tant de temps, això, alliberat ja de la malaltia!
ENRIC IV.— Sí, mira… És que quan vaig caure del cavall i em vaig donar el cop de cap a terra em vaig tornar boig de debò, però ben bé de debò, per un grapat de temps…
DOCTOR.— (Interessat). Sí, sí, digui, digui… I va durar molt?
ENRIC IV.— (Rapidíssim, al DOCTOR). Sí, doctor, molt! Prop de dotze anys! (Sobtadament, tornant a BELCREDI). Sense poder veure res del que va venir després d’aquell dia de Carnaval, de tot el que va venir per a vosaltres i no per a mi; com les coses canviaven, com els amics em traïen… com un altre et pren el lloc —què sé jo!—; però suposa’t que en el cor de la dona que estimaves; perquè era un mort, perquè era un desaparegut… I tot això, saps?, no ho ha estat mai ni una mica, de broma, per a mi com a tu et sembla que és ara!
BELCREDI.— No, jo no vull dir això; vull dir en acabat.
ENRIC IV.— Ah, en acabat!… Ja!… Sí… Doncs mira, un dia… (Al DOCTOR). Un cas interessantíssim, doctor! Estudiïm, estudiïm bé. (Parlant, vibra tot ell). Un dia, sense saber com ni per què, per ell mateix, el desgavell d’aquí dalt (Assenyalant-se el front.)… què sé jo!… es va curar. De mica en mica vaig tornar a obrir els ulls i de primer no sabia si estava despert o bé si somniava. Però, sí, estava despert: tocava una cosa, en tocava una altra, i hi vaig tornar a veure clar. Ah, aleshores —com diu aquest— (assenyalant BELCREDI) fora, fora de pressa aquesta disfressa, fora aquest malson! Obrim les finestres! Respirem la vida! De pressa, de pressa, a fora. (Aturant-se en la fuga.)… Però, on, a fora? A fer què? ¿A fer-me assenyalar d’amagat, amb el dit, com l’ENRIC IV? ¿I no precisament així, sinó de bracet amb tu, entremig dels amics, dels estimats amics, de tota la vida?
BELCREDI.— No, home, no… Què dius ara? Per què tot això?
MATILDE.— Però, qui podria…? Ni pensar-hi! Si va ser una desgràcia!
ENRIC IV.— Sí, va ser una desgràcia, però abans ja tothom em deia boig. (A BELCREDI). Prou que ho saps tu, tu, que més que tothom, t’acarnissaves contra qui em defensava!
BELCREDI.— Tot plegat era un joc i res més.
ENRIC IV.— Mira’m els cabells d’aquí. (Li ensenya els cabells de la nuca).
BELCREDI.— També els hi tinc jo, de grisos!
ENRIC IV.— Sí, també; però amb una diferència: a mi se m’han tornat grisos aquí, fent d’ENRIC IV, m’entens? I no me n’havia adonat. Me’n vaig adonar aquell dia, de cop, quan vaig obrir els ulls. I va ser terrible, perquè vaig entendre de seguida que no eren pas els cabells sols, sinó que m’hi devia haver tornat tot jo, de gris, i que tot ja estava llest, jo que m’hauria assegut a taula afamat com un llop… I la taula ja estava desparada!
BELCREDI.— Sí, és clar, però és que els altres…
ENRIC IV.— (Ràpid). Ja ho sé, ja ho sé; no es podien pas estar parats esperant que jo em curés! Ni aquells tampoc, aquells qui de trascantó van punxar el meu cavall fins a fer-li sang!
DI NOLLI.— (Impressionat). Com? Què?
ENRIC IV.— Sí, a traïció, per fer-lo esverar i fer-me caure.
MATILDE.— (Esgarrifada). Oh, Déu meu, no en sabia res jo, d’això!
ENRIC IV.— També devia ser un joc, oi?
MATILDE.— Qui va ser? Qui hi havia darrera la nostra parella?
ENRIC IV.— Tant se val. No cal saber-ho. Tothom qui va continuar assistint als àpats, marquesa, i que m’haurien reservat una miqueta de pietat estovada o m’haurien deixat al plat brut una pelleringa enganxada per remordiment. Oh, gràcies!… (Al DOCTOR). I ara miri, doctor, si el meu cas no és nou de debò en els annals de la bogeria: em vaig estimar més continuar boig i trobar-ho tot a punt aquí, tot a punt i disposat per a una delícia d’una mena nova: viure la meva bogeria! Viure-la amb la més lúcida consciència i venjar-me així de la brutalitat d’aquella pedra que m’havia marcat el cervell. La solitud, aquella solitud que vaig veure tan trista i tan buida quan vaig obrir els ulls, vestir-la, guarnir-la, amb tots els colors i totes les esplendors d’aquell dia tan llunyà de Carnestoltes, quan vós, marquesa (es mira la MARQUESA i li assenyala FRIDA), triomfàveu! I obligar tothom que es presentés al meu davant, a continuar-la, ara, amb mi, aquella mascarada, aquella antiga i famosa mascarada que havia estat per a vós, però no per a mi, la bromada d’un dia. Fer que es tornés, ja per sempre, no pas una broma sinó una realitat, la realitat d’una veritable bogeria: tothom disfressat!… i la Sala del Tron!… i aquests quatre consellers secrets i —naturalment— traïdors. (Als quatre joves, sobtadament). M’agradaria saber què hi heu guanyat descobrint la meva curació! Si estic curat o no n’estic, no és cosa vostra i ara us quedareu al carrer. Confiar en algú, això sí que és, ben cert, de boig! Ah, però ara us acusaré jo. No ho sabeu? Es pensaven que la podrien fer ells i tot, amb mi, ara, la broma a la vostra esquena. (Es posa a riure. Els altres, encara que desconcertats, també riuen, fora de MATILDE).
BELCREDI.— (A DI NOLLI). Sents què diu? No està malament la cosa…
DI NOLLI.— (Als quatre joves). Vosaltres?
ENRIC IV.— Cal perdonar-los. Això (agafant-se el vestit), això que és per a mi la caricatura, evident i voluntària, de l’altra mascarada, de la de cada dia, de cada minut, de la que som els pallassos involuntaris (indica BELCREDI) quan, sense saber-ho, ens disfressem del que volem semblar, el vestit, el seu vestit, perdoneu-los-hi perquè encara no el veuen com la seva mateixa persona. (Dirigint-se a BELCREDI). Per bé que un hom s’hi acostuma fàcilment, saps? I s’hi passeja com si res, vestit de personatge tràgic, en una sala com aquesta!… (Al DOCTOR). Miri, doctor: recordo ara un capellà —irlandès, per cert— que un dia de novembre, en un jardí públic, dormia tot prenent el sol, amb els braços recolzats al respatller del seient, amarat de la daurada delícia d’aquella tebior que a ell gairebé li devia semblar l’estiu. Podem estar ben segurs que en aquell moment l’home ni sabia on era ni es recordava que fos capellà. Somniava. I qui sap què somniava!… I vet aquí que va passar un bordegàs, un bordegàs que havia arrencat una flor amb tota la tija sencera i, tot passant, li va fer pessigolles sota la barba. Li vaig veure obrir uns ulls riallers, i a la boca un somriure feliç del somni que havia tingut. Però, en sec, es va tornar a quedar ert dins de l’hàbit i li va tornar als ulls la mateixa seriositat que heu vist en els meus. Perquè ells, els capellans irlandesos, defensen la seva fe catòlica amb el mateix zel que jo defenso els drets sacrosants de la monarquia hereditària. Sí, senyors, estic curat perquè sé perfectament que faig de boig, aquí, ben quietet. El mal és per a vosaltres que viviu la vostra bogeria neguitosament, sense saber-ho i sense adonar-vos-en.
BELCREDI.— Vet aquí que ara has arribat a la conclusió que els bojos som nosaltres!
ENRIC IV.— (Amb un impuls que s’esforça a contenir). És que si no ho fóssiu tots dos, tu i ella, m’hauríeu vingut a veure?
BELCREDI.— Jo, francament, he vingut pensant-me que el boig eres tu.
ENRIC IV.— (Ràpid i fort, indicant la MARQUESA). I ella?
BELCREDI.— Ah, ella, no ho sé! Veig que està com embadocada amb tot el que dius, fascinada per aquesta bogeria «conscient» teva. (Es tomba cap a la MARQUESA). Vestida així, ja que hi aneu, us podríeu quedar aquí a «viure-la», marquesa.
MATILDE.— Sou un insolent!
ENRIC IV.— (Calmant-la). No en feu cas, no en feu cas. Ell que vagi empenyent la cosa. I això que el doctor ja l’ha avisat que no ho empeny és. (A BELCREDI). ¿I què voleu que em regiri més d’això que ha passat entre nosaltres, la part que tu vas tenir, amb ella, en la meva desgràcia (indicant la MARQUESA) o bé (tombant-se cap a la MARQUESA i indicant-li BELCREDI) la part que hi pren ara per vós? Aquesta vida és la meva i no pas la vostra. La vostra, en la qual us heu fet vells, jo no l’he viscuda. (A MATILDE.) ¿És que em voleu dir això, em voleu demostrar això, vestida així per consell del doctor? (Al DOCTOR). Oh, ho ha fet molt bé, doctor, ja li he dit: «Com érem aleshores», oi? I «com som ara»! Però jo no sóc un boig dels seus, doctor. Jo sé prou bé que aquell (per DI NOLLI) no pot ser jo, perquè sóc jo qui és ENRIC IV. Jo. Aquí dins. I de fa vint anys. M’entén? Clavat en aquesta eternitat de disfressa. Si els deu haver viscut, ella, si els deu haver gaudit, ella, aquests vint anys, per tornar-se —només cal mirar-se-la— d’una manera que ja no la puc reconèixer! Perquè jo la conec així (Indica FRIDA, a la qual s’acosta). Per a mi, és sempre aquesta!… Em sembleu una colla de criatures, que us pugui fer tanta por! (A FRIDA). I tu, nena, t’has espantat de debò amb aquest joc que t’han fet fer, sense entendre que per a mi no podia ser el joc que ells es pensaven, sinó un prodigi terrible: el somni que es fa viu en tu, ara més que mai! Allà eres una imatge. T’han fet persona viva. Doncs ets meva, meva, de tot dret, meva! (La cenyeix amb els braços rient com un boig. Tothom crida esgarrifat. Corren per a treure-li FRIDA dels braços i ell es torna terrible. Com un esperitat, crida als quatre joves:) Agafeu-los! Agafeu-los! Us mano que els agafeu! (Els quatre joves, atabalats, gairebé fascinats, proven automàticament d’agafar D1N0-lli, el DOCTOR i BELCREDI, però BELCREDI se’n desfà de seguida i avança cap a ENRIC IV.).
BELCREDI.— Deixa-la, deixa-la! Tu no ho ets, de boig!
ENRIC IV.— (Ràpidament, fulminantment, estira l’espasa de LANDOLF, de qui és a prop). Que no sóc boig? Doncs, té! (La hi clava al ventre).
Crits d’horror. Tothom corre cap a BELCREDI tumultuosament.
DI NOLLI.— T’ha tocat?
BERTOLD.— L’ha ferit! L’ha ferit!
DOCTOR.— Si ja ho deia jo…!
FRIDA.— Déu meu!
DI NOLLI.— FRIDA, aquí!
MATILDE.— És boig! És boig!
DI NOLLI.— Aguanteu-lo!
BELCREDI.— (Mentre se l’enduen per la porta esquerra, crida ferotgement). No! No n’ets, de boig!… No és boig, no és boig!
Surten per la porta esquerra cridant i se senten crits a dintre fins que, entremig, se sent un xiscle agut de MATILDE, i silenci.
ENRIC IV.— Ara sí. Ara sí. Per força! (Crida els altres i els fa venir al seu voltant). Tots plegats aquí. I per sempre!
TELÓ