ACTE I
Sala amb un parament que figura el Saló del Tron d’NRIC IV tal com podria haver estat a la casa imperial de Gos-lar. Entremig del parament antic, dos grans retrats moderns pintats a Voli, en talla natural, penjats a la paret del fons i col·locats un a cada banda del tron, damunt d’un sòcol de fusta treballada que corre per tot el seguit de la paret; aquest sòcol és ample i sortit de manera que s’hi pugui seure com en un banc llarg. Al mig de la paret, i trencant aquest sòcol, el tron amb el seient imperial i un baldaquí baix. Els dos retrats representen un home i una dona, tots dos joves, vestits amb abillament carnavalesc, l’un d’ENRIC IV i l’altre de MATILDE de TOSCANA. Dues portes a la dreta i una a l’esquerra.
En alçar-se la cortina, dos xicots vestits de guardes s alcen, com sorpresos, del sòcol on estan ajaguts i van a col·locar-se amb l’alabarda a la mà, com si fossin estàtues, un a cada banda del tron. Al cap de poc temps entren per la segona porta ARNALD, LANDOLF, ORDULF i BERTOLD, joves pagats pel MARQUÉS Di NOLLI perquè facin el paper de «consellers secrets», vassalls reials de la baixa aristocràcia de la cort d’ENRIC IV. Van vestits de cavallers germànics del segle XI. El darrer, BERTOLD, que es diu Fino, fa el servei per primer cop i els altres l’informen tot divertint-s’hi. Tota l’escena s’ha de dir amb força vivacitat.
LANDOLF.— (A BERTOLD, com seguint una explicació.)… i aquí és la Sala del Tron.
ARNALD.— A Goslar!
ORDULF.— O també, si vols, al Castell del Hartz.
ARNALD.— O a Worms.
LANDOLF.— I tots plegats anem d’ací d’allà, segons l’escena que representem.
ORDULF.— A Saxònia.
ARNALD.— A la Llombardia.
LANDOLF.— O al Rin.
UN DELS GUARDES.— (Sense bellugar-se i amb prou feines movent els llavis). Pst! Pst!…
ARNALD.— (Tombant-se). Què hi ha?
GUARDA 1R.— (Sempre com una estàtua i en veu baixa, al·ludint a ENRIC IV.). Ve o no ve?
ORDULF.— No, no ve. Ara dorm. Poseu-vos còmodes.
GUARDA 2N.— (Deixa la postura, respira fondo, amb l’altre Guarda se’n va a estirar-se altre cop al sòcol, i diu:) Ho podíeu haver dit, també.
GUARDA 1R.— (Acostant-se a ARNALD). Dispenseu, teniu foc?
LANDOLF.— Ei! Amb pipa no, aquí dintre!
GUARDA 1R.— (Mentre ARNALD li allarga un llumí encès). No, fumo un cigarret. (Encén i se’n va a ajeure s al sòcol).
BERTOLD.— (Que entre meravellat i sorprès ha anat observant totes les coses, va mirant tot al voltant de la sala, i mirant-se, en acabat, el seu vestit i el dels seus companys, diu:) Dispenseu-me, però no ho veig gaire clar, tot això: aquesta sala, aquest vestuari… ¿Amb quin ENRIC IV me les haig d’heure? És el de França o no l’és?
LANDOLF, ARNALD i ORDULF esclafeixen a riure.
LANDOLF.— (Rient i assenyalant BERTOLD als companys, que també riuen). DIu el de França!
ORDULF.— (Igual). Es pensava que era el de França!
ARNALD.— ENRIC IV d’Alemanya, amic meu! Dinastia dels Sali.
ORDULF.— El gran i tràgic emperador!
LANDOLF.— El de Canossa! Aquí sostenim, dia per dia, l’esgarrifosa guerra entre l’Estat i l’Església. Oh!
ORDULF.— L’Imperi contra el Papat! Oh!
ARNALD.— Antipapes contra els papes!
LANDOLF.— Els reis contra els antireis!
ORDULF.— I la guerra contra els saxons.
ARNALD.— I contra tots els prínceps rebels.
LANDOLF.— I contra el mateix fill de l’emperador!
BERTOLD.— (Agafant-se el cap davant de tota aquesta allau). Entesos! Entesos!… Ve-t’ho aquí per què no ho veia clar, veient-me vestit així i en aquesta sala! Ja anava bé, jo: aquest vestuari no és del mil cinc-cents!
ARNALD.— Què ha de ser del mil cinc-cents!
ORDULF.— Aquí som entre el mil i el mil cent!
LANDOLF.— Mira, si vols et puc fer el compte. Si el 25 de gener del 1071 som davant la Canossa…
BERTOLD.— (Més esverat que mai). Oh, Déu meu, així estic ben llest!
ORDULF.— Bé, vaja! Es pensava ser a la cort de França!
BERTOLD.— I tota la meva preparació històrica…
LANDOLF.— Som quatre-cents anys abans, amic meu! Sembles una criatura!
BERTOLD.— (Enrabiant-se). Doncs m’ho podien haver dit, per l’amor de Déu, que es tractava del d’Alemanya i no de l’ENRIC IV de França! En els quinze dies que m’han donat per a la preparació només ho sé jo els llibres que he remenat!
ARNALD.— Però, no ho sabies que aquí el pobre TITO era Adalbert de Brema?
BERTOLD.— Què Adalbert ni què romanços! Un dimoni sabia, jo!
LANDOLF.— Ja t’ho diré com ha anat tot això. Mira: un cop mort TITO, el jove marquès DI NOLLI…
BERTOLD.— (Interrompent). Bon un, el marquès! Ja és ben bé ell mateix, també! Què li costava de dir-m’ho?
ARNALD.— Es devia pensar que ja ho sabies.
LANDOLF.— (Reprenent l’explicació). Doncs, com et deia, en morir TITO, el marquès no volia ningú més per a substituir-lo; amb els tres que quedàvem li semblava que ja n’hi havia prou. Però aleshores «ell» va començar a cridar: «Traieu-me Adalbert!», perquè no sabia, o no li semblava, que TITO fos mort i volia que, en la seva persona, li traguessin de la Cort els bisbes rivals de Colònia i de Magúncia…
BERTOLD.— (Agafant-se el cap amb totes dues mans). No en sé un borrall, jo, de tota aquesta història!
ORDULF.— Doncs ja estàs ben posat!
ARNALD.— I el més bo encara és que ni nosaltres no ho sabem, qui ets tu.
BERTOLD.— Ni vosaltres sabeu a qui haig de representar?
ORDULF.— Sí… BERTOLD!
BERTOLD.— Però, qui és BERTOLD? I per què BERTOLD?
LANDOLF.— Ah, mira: ell cridava: «Ja m’heu tret Adalbert? Doncs ara vull BERTOLD! Vull BERTOLD!».
ARNALD.— Nosaltres, francament, ens miràvem els uns als altres i pensàvem: qui deu ser aquest BERTOLD, ara?
ORDULF.— I ja el tenim aquí!
LANDOLF.— Ja faràs bona fila, no et pensis!
BERTOLD.— (Rebel·lant-se). Ah no, no… Jo no ho faré. Moltes gràcies. Me’n vaig!
ARNALD.— (Aturant-lo junt amb ORDULF i entre rialles). Atura’t, home… Calma’t, calma’t…
ORDULF.— No seràs el BERTOLD del conte, no tinguis por.
LANDOLF.— Altrament, et pot aconhortar que nosaltres tampoc no sabem qui som. Aquest, ARNALD; aquell, ORDULF; jo, LANDOLF. I prou. Ens diu aquests noms i ja hi estem fets. Però, qui som? Ah, doncs, mira, noms. Noms d’aquells temps. Només un, de tots plegats, el pobre TITO, tenia assenyalat un bell paper, tal com ho deia la història: el bisbe de Brema. Semblava un bisbe de debò. Oh, era magnífic, pobre TITO.
ARNALD.— S’ho havia pogut estudiar bé als llibres, ell!
LANDOLF.— I manava i tot a Sa Majestat! S’imposava i el guiava gairebé com un tutor, com un conseller. Nosaltres també en som, de «consellers secrets», per a això, al capdavall. Perquè la història diu que l’alta aristocràcia no podia veure ENRIC IV perquè a la Cort es voltava sempre de joves de l’aristocràcia baixa…
ORDULF.— (Interrompent). Que som nosaltres!
LANDOLF.— Això mateix!… Petits vassalls reials, devots, una mica dissoluts, alegres…
BERTOLD.— I jo també haig de ser alegre?
ARNALD.— Tu diràs. Igual que nosaltres.
ORDULF.— I que no és pas ni mica fàcil, saps?
LANDOLF.— És una llàstima!… Perquè, com pots veure, parament i vestuari anirien de primera per muntar una magnífica comparsa en una representació històrica d’aquestes que avui agraden tant als teatres. I que la història d’ENRIC IV donaria, de debò, material per a treure’n no una, sinó moltes tragèdies! Però tots aquests quatre plegats d’aquí i aquells dos desgraciats d’allà (assenyalant els qui fan de guardes), quan es posen erts i enravenats als peus del tron, som… som així, sense que ningú ens digui res ni ens faci representar cap escena determinada. Som… ¿com t’ho diré, ara, jo?… Som la forma, saps? La forma, però ens manca el contingut! Som pitjor que els consellers secrets de debò d’ENRIC IV, perquè és clar que a aquests tampoc no els havia donat ningú cap paper per a representar res, però ells, al capdavall, no sabien que l’haguessin de fer: el feien perquè el feien; no era un paper, era la seva pròpia vida: cuitaven a conrear els interessos propis en perjudici dels altres, es venien les investidures, i què sé jo què més… Però nosaltres som aquí i anem vestits així, en aquesta magnífica Cort, per fer-hi què? Doncs mira, per no fer-hi res, com sis ninots penjats a la paret que esperen que algú els agafi i els faci bellugar així o aixà, i els faci dir alguna paraula.
ARNALD.— Oh, no, no! Dispensa. Cal que responguem sempre a to, cal saber respondre sempre amb solta! Pobre de tu si et diu alguna cosa i no li respons de seguida, tal com vol ell!
LANDOLF.— Sí, això, sí; això és veritat.
BERTOLD.— I heu dit que no cal fer res? ¿Com ho faig jo per respondre-li amb solta? Jo que m’he preparat per a l’ENRIC IV de França i ara em surten amb un ENRIC IV d’Alemanya?
LANDOLF i ORDULF tornen a riure.
ARNALD.— Doncs ja cal que hi trobis un remei de seguida!
ORDULF.— Apa, apa, tira… Nosaltres t’hi ajudarem, no t’hi amoïnis, home!
ARNALD.— Allà dins hi ha molts llibres. Amb una repassadeta en tindràs prou.
ORDULF.— Però, poc ençà, poc enllà, bé en deus saber alguna cosa, tu.
ARNALD.— Mira: (El fa tombar i li ensenya el retrat de la MARQUESA MATILDE penjat a la paret del fons). Per exemple: qui és aquella?
BERTOLD.— Aquella?… Primer de tot, aquests dos quadres moderns entremig de tota aquesta respectable antigor, em sembla que desentonen molt…
ARNALD.— Tens raó. I de primer no hi eren. Darrera els quadres que ara veus hi ha dues fornícules on s’havien de posar unes estàtues fetes amb l’estil de l’època, però no les hi van posar i en comptes de les estàtues van tapar les fornícules amb aquestes teles…
LANDOLF.— (Interrompent.) …que realment desentonarien si fossin quadres de debò.
BERTOLD.— Ah, no són quadres? Doncs, què són?
LANDOLF.— Sí, si els vas a tocar, són quadres. Però per a ell (assenyala misteriosament cap a la dreta al·ludint a ENRIC IV), que no els toca…
BERTOLD.— No ho són? Doncs, què són per a ell?
LANDOLF.— Oh, veuràs, jo interpreto, saps? Però en el fons em penso que ho encerto: són imatges. Imatges… com… com les podria reflectir un mirall. M’explico? Aquella (assenyala el retrat d’ENRIC IV) el representa a ell, tal com és viu, en aquesta Sala del Tron que també està parada com cal segons l’estil de l’època. (Moviment d’estranyesa de BERTOLD). De què t’estranyes, ara? Si et posen al davant d’un mirall, ¿no t’hi veuràs, potser, tal com vas avui, vestit així, amb aquestes deixalles de l’antigor? Doncs allà és com si hi hagués dos miralls que donen imatges vives entremig d’un món que… I no t’hi amoïnis més, creu-me; ja veuràs com vivint amb nosaltres tot plegat se’t tornarà viu. Això i tot.
BERTOLD.— Bé, bé, no m’emboliqueu. Jo no m’hi vull tornar boig, aquí dins!
ARNALD.— I què t’hi has de tornar boig, home! Si t’hi divertiràs!
BERTOLD.— I, escolteu-me: com és que vosaltres sabeu tantes coses?
LANDOLF.— Amic meu, no es torna vuit-cents anys enrere en la història sense agafar-hi una mica d’experiència.
ARNALD.— Apa, anem. Ja veuràs com en poc temps seràs com nosaltres.
ORDULF.— I també et tornaràs savi en aquesta escola.
BERTOLD.— Oh sí, sí, per l’amor de Déu, ajudeu-me… ajudeu-me de seguida! Si més no, digueu-me, de moment, les coses principals…
ARNALD.— Deixa’ns fer. Una mica l’un, una mica l’altre…
LANDOLF.— …et lligarem tots els caps i et posarem en condicions, com el més complet i com cal dels ninots. Apa, anem. (L’agafa de bracet per endur-se’l).
BERTOLD.— (Aturant-se i mirant cap als retrats). Espereu-vos. Encara no m’heu dit qui és aquella. ¿La muller de l’emperador?
ARNALD.— No. La muller de l’emperador és Berta de Susa, germana d’Amadeu II de Savoia.
ORDULF.— I l’emperador, que vol ser jove com nosaltres, no la pot sofrir i la vol repudiar.
LANDOLF.— Aquesta és la seva enemiga més aferrissada: MATILDE, la marquesa de Toscana.
BERTOLD.— Ah, aquella que va hostatjar el papa…
LANDOLF.— …a Canossa. Efectivament.
ORDULF.— El papa Gregori VII.
ARNALD.— Que és el nostre «papu»!… Apa, anem, anem…
Van per anar-se’n tots quatre pel mateix lloc que han vingut, però apareix per la porta esquerra el vell criat JOAN vestit amb frac.
JOAN.— (De pressa i amb ànsia). Pst! Pst! Franco! Lolo!
ARNALD.— (Aturant-se i tombant-se). Què vols?
BERTOLD.— (Parat de veure I entrar amb frac a la Sala del Tron). I ara! Aquest aquí dins?
LANDOLF.— Un home del mil nou-cents? Fora!
Corre a trobar-lo, amenaçador, de broma, junt amb altres dos per treure’l.
ORDULF.— Servidor de Gregori VII, via fora!
ARNALD.— Via fora! Via fora!
JOAN.— (Defensant-se i una mica enfadat). Apa, vinga, acabeu!
ORDULF.— No, tu no hi pots posar els peus, aquí dins!
ARNALD.— Fora, fora!
LANDOLF.— (A BERTOLD). Art de bruixeria, saps? El domini invocat pel bruixot de Roma. Treu-te l’espasa, cuita. (Fa com per treure-se-la ell).
JOAN.— (Cridant). Vaja, prou d’una vegada! No feu el beneit amb mi! Ha arribat el senyor marquès amb tota una colla de gent.
LANDOLF.— (Fregant-se les mans). Ah, bé, molt bé. ¿Hi ha senyores?
ORDULF.— (Igual). Velles o joves?
JOAN.— Vénen dos senyors…
ARNALD.— Bé, bé, però hi ha senyores? Qui són?
JOAN.— La senyora marquesa i la seva filla.
LANDOLF.— (Quedant-se parat). Oh! Com ha anat això?
ORDULF.— (Igual). La marquesa, has dit?
JOAN.— Sí, la marquesa, la marquesa!
ARNALD.— I els senyors?
JOAN.— No ho sé.
ARNALD.— (A BERTOLD). Ja ho veig: ara vénen a portar-nos «el contingut», comprens?
ORDULF.— Tots plegats, servidors de Gregori VII! Ja ens divertirem!
JOAN.— Bé, em deixeu dir o què?
ARNALD.— Digues.
JOAN.— Sembla que un d’aquests senyors és metge.
LANDOLF.— Ah, ja! El metge que surt sempre.
ARNALD.— Magnífic! Portes sort, tu, BERTOLD!
LANDOLF.— A veure com manegarem aquest senyor metge!
BERTOLD.— Em penso que ben aviat em trobaré dins d’un bon embolic, ves!
JOAN.— Escolteu-me, si us plau! Volen entrar aquí, a la sala.
LANDOLF.— (Alhora meravellat i consternat). Ells? La marquesa, aquí?
ARNALD.— Així, doncs, hi haurà alguna cosa més que «contingut»!
LANDOLF.— En sorgirà una tragèdia de debò.
BERTOLD.— (Encuriosit). Per què? Per què?
ORDULF.— (Indicant el retrat). És aquella. No ho entens?
LANDOLF.— Sí. La seva filla és la promesa del marquès.
ARNALD.— Però, què hi vénen a fer aquí, si es pot saber?
ORDULF.— Si ell la veu, rai!
LANDOLF.— Potser ja no la coneixerà.
JOAN.— Cal que si es desperta l’entretingueu allà dins.
ORDULF.— Ah, sí! Fem brometa, oi? ¿Com vols que l’entretinguem?
ARNALD.— Bé prou que saps com és.
JOAN.— Encara que sigui per força. M’ho han manat. Apa, aneu-hi.
ARNALD.— Sí, anem, anem, perquè a hores d’ara potser ja estarà despert.
ORDULF.— Som-hi.
LANDOLF.— (A JOAN, tot anant-se’n amb els altres). Però després t’explicaràs, eh?
JOAN.— (Cridant, darrera d’ells). Tanqueu la porta i amagueu la clau. (Se’n va per la segona porta dreta). (Als GUARDES). Aneu-vos-en vosaltres, també. (Els indica la primera porta dreta). Allà. Tanqueu la porta i traieu la clau.
Els GUARDES surten. JOAN obre la porta esquerra i entra el MARQUÈS DI NOLLI.
DI NOLLI.— Has donat bé les ordres?
JOAN.— Sí, senyor marquès. Estigui tranquil.
DI NOLLI torna a sortir un moment per fer entrar els altres. Entren, de primer el BARÓ TITO BELCREDI i el DOCTOR DIONÍS GENONI, després la MARQUESA MATILDE SPINA i la seva filla FRIDA. JOAN s’inclina i surt. La MARQUESA MATILDE SPINA té uns quaranta-cinc anys i encara fa goig perquè, encara que amb massa evidència, dissimula els inevitables estralls de l’edat amb un violent, però intel·ligent, maquillatge que li fa una arrogant cara de walkiria. El maquillatge agafa un relleu que contrasta profundament amb la boca, que és bellíssima i dolorosa. Vídua de molts anys ençà, té per amic el BARÓ TITO BELCREDI, a qui ni ella ni els altres no s’han pres mai seriosament, si més no en aparença. Allò que, en el fons, TITO BELCREDI és per a ella només ho sap bé ell mateix, que per això pot riure quan a la seva amiga li convé no saber-ho i, encara, riure sempre per respondre a les rialles que la MARQUESA suscita en els altres fent-ne befa. Prim, precoçment gris, una mica més jove que ella; té un curiós cap d’ocell, que fóra d’una gran vivacitat si la pròpia dúctil agilitat (que en fa un temudíssim espadatxí) no la dugués com embeinada en una somnolent indolència d’àrab que se li revela en la veu una mica nasal i cansada. FRIDA, la filla de la MARQUESA, té dinou anys. Entristida dins de l’ombra que la mare, imperiosa i massa vistosa, li fa, també s’hi troba una mica ofesa per la fàcil maledicència que aquella provoca no pas tant en perjudici de la filla com d’ella mateixa. Sortosament, ja està promesa amb el MARQUÈS CARLES DI NOLLI, jove rígid, molt indulgent amb els altres, però tancat i ferm en tot el poc que creu poder ésser o valer en el món, potser perquè en el fons no ho sap prou bé ni ell mateix. En certa manera se sent consternat per tantes responsabilitats com es pensa que li graviten al damunt. Mentre els altres, feliços d’ells, poden parlar i divertir-se, ell no, no pas perquè no vulgui sinó perquè no pot. Va vestit de dol rigorós per la mort recent de la seva mare. El DOCTOR DIONÍS GENONI té una bella cara desvergonyida i rubicunda de sàtir, els ulls fosforescents, i duu una petita barbeta punxeguda, blanca i resplendent com si fos de plata; bones maneres i gairebé calb. Tots entren consternats, gairebé porucs, mirant pertot arreu de la sala amb curiositat, fora de DI NOLLI, i de primer parlen en veu baixa.
BELCREDI.— Ah, magnífic, magnífic!
DOCTOR.— Interessantíssim! Tot ben posat, tot al punt just del deliri. Magnífic, sí, sí, magnífic!
MATILDE.— (Que ha cercat amb els ulls pertot el voltant el seu retrat, el descobreix i s’hi acosta). Ah, mira-te’l! (Se’l mira a la distància justa mentre dintre seu es desperten sentiments diversos). Sí, sí… Oh, mira!… Déu meu!… (Crida a la filla). FRIDA, FRIDA, mira…
FRIDA.— Ah, el teu retrat?
MATILDE.— Oh, no! Mira! No sóc pas jo: ets tu mateixa!
DI NOLLI.— Sí, oi? Ja li ho deia jo.
MATILDE.— Mai no m’ho hauria pensat, que ho fos tant! (Com si se sentís córrer una esgarrifança per l’esquena). Déu meu! (Mirant-se la filla). Però, FRIDA! (Se la posa al costat agafant-la per la cintura). Vine! ¿No t’hi veus tu en mi, allà?
FRIDA.— Jo…
MATILDE.— No t’ho sembla? De debò, no t’ho sembla? (Tombant-se a BELCREDI). Mireu-vos-ho, TITO! Digueu-li-ho vós!
BELCREDI.— (Sense mirar). Ah, no! Jo no miro. Jo, a priori, no!
MATILDE.— Estúpid! Es pensa que em fa un compliment! (Tombant-se cap al DOCTOR). Digui-ho, digui-ho vostè, doctor!
El DOCTOR s’acosta.
BELCREDI.— (Tombat d’esquena i cridant-lo com d’amagat). Pst! No, doctor! Per caritat, no s’hi presti!
DOCTOR.— (Torbat però somrient). I per què no m’hi haig de prestar?
MATILDE.— Oh, deixi’l estar! Vingui, vingui. És insofrible!
FRIDA.— Fa de professional de la ximpleria, no ho sabia?
BELCREDI.— (Al DOCTOR veient que se n’hi va). Tingui compte amb els peus, doctor!… Els peus!…
DOCTOR.— Els peus? Per què?
BELCREDI.— Porta sabates de ferro.
DOCTOR.— Jo?
BELCREDI.— Sí, senyor. I es trobarà amb quatre peuets de vidre.
DOCTOR.— (Rient fort). No, home, no! Al capdavall em penso que no n’hi ha per quedar-se gaire parat perquè una filla s’assembli a la seva mare…
BELCREDI.— (Ràpid). Patam! Ja està!
MATILDE.— (Exageradament irada). Per què, «patam»? Què passa? Què ha dit?
DOCTOR.— (Càndidament). Que potser no és així?
BELCREDI.— (Responent a la MARQUESA). Ha dit que no cal quedar-se parat per això. I vos us hi heu quedat un bon tros. ¿Per què us hi heu quedat, doncs, si la cosa és tan natural?
MATILDE.— (Encara més enfadada). Beneit! Més que beneit! Precisament perquè és tan natural! I perquè aquella no és la meva filla. (Indicant el retrat). Allò és el meu retrat. I veure-hi la meva filla en comptes de veure-m’hi jo m’ha sorprès. Us demano que vulgueu creure que la sorpresa ha estat sincera i us prohibeixo de dubtar-ne!
Després d’aquest desfogament violent, incomoditat i silenci general.
FRIDA.— (Molestada, i en veu més aviat baixa). Déu meu, sempre així!… Per un no res, una discussió!
BELCREDI.— (Amb la mateixa veu i com amb la cua entre cames, en to d’excusa). No he dubtat de res, jo. Només he fet notar que ja de bon començament tu no has compartit la sorpresa de la teva mare; o que si d’alguna cosa t’has quedat parada ha estat que li semblés tan grossa la semblança entre tu i el retrat.
MATILDE.— Ja! Perquè ella no es pot veure en mi tal com era jo a la seva edat, mentre que jo em puc ben veure en ella tal com és ara.
DOCTOR.— Exacte. En un retrat hi queda, fixat per sempre, un moment. Un moment llunyà i sense records per a la senyoreta, mentre que a la senyora li pot recordar moltes coses: moviments, gestos, mirades, rialles i tantes altres coses que aquí no hi són…
MATILDE.— (Interrompent). Sí, senyor! Això mateix!
DOCTOR.— (Continuant de cara a ella.) …i que pot veure ara redivives en la seva filla.
MATILDE.— Però ella sempre m’ha de destarotar el més mínim abandó a qualsevol sentiment per espontani que sigui, només pel goig de fer-me pertenir.
DOCTOR.— (Enlluernat de la claror que ha aportat a l’afer, replica en to professional de cara a BELCREDI). La semblança, estimat baró, sovint neix de coses imponderables, i això explica que…
BELCREDI.— (Per interrompre la lliçó.) …que algú pugui trobar també una semblança entre nosaltres dos, estimat professor.
DI NOLLI.— Apa, deixem-ho córrer, deixem-ho córrer, per favor… (Assenyala les dues portes de la dreta per advertir que hi ha algú que pot sentir-los). Ja hi hem perdut prou temps amb aquest…
FRIDA.— Però, si és ell! (Assenyalant BELCREDI).
MATILDE.— (Ràpida). Per això jo ja no volia que vingués!
BELCREDI.— Després que heu rigut tant a la meva esquena? Quina ingratitud!
DI NOLLI.— Prou, TITO, t’ho demano. Tenim el doctor aquí i hem vingut per una cosa molt seriosa que prou saps com m’apressa.
DOCTOR.— Sí, sí, mirem de precisar ben bé alguns punts, abans. Dispensi, senyora marquesa. Com és que hi ha el seu retrat aquí? L’hi va regalar vostè aleshores?
MATILDE.— No, no. Amb quin motiu l’hi havia de regalar? Jo aleshores era com FRIDA i encara ni tan sols estava promesa. L’hi vaig donar al cap de tres o quatre anys de la desgràcia i ho vaig fer per la viva insistència de la mare del senyor. (Assenyalant DI NOLLI).
DOCTOR.— Que era germana d’ell? (Assenyalant cap a les portes de la dreta i al·ludint a ENRIC IV.).
DI NOLLI.— Sí, doctor. I hem vingut per pagar un deute que tinc amb la meva mare, que fa un mes que és morta. En comptes de ser aquí, ara FRIDA i jo hauríem de ser de viatge…
DOCTOR.— I enfeinats en coses ben diferents, és clar!
DI NOLLI.— La pobra va morir amb l’esperança ferma que aviat aquest germà seu, tan estimat, es curaria.
DOCTOR.— I… perdoni: £no em podria dir de quins senyals es refiava la seva senyora mare?
DI NOLLI.— Sembla que d’una mena de discurs estrany que ell li va fer poc abans de morir ella.
DOCTOR.— Un discurs? Home, home, em faria molt de servei saber què va dir.
DI NOLLI.— Jo no ho sé. Només sé que la meva mare va tornar de la darrera visita molt anguniada, perquè sembla que ell li va tenir una tendresa insòlita, gairebé com un presagi de la pròxima mort d’ella. I ja en el llit de mort em va fer prometre que no l’abandonaria mai, que el faria visitar per metges, que el vigilaria…
DOCTOR.— Bé, bé, va bé. A veure, primer de tot… Tantes vegades les causes mínimes!… Aquest retrat, doncs…
MATILDE.— Oh, no crec pas que calgui donar-li gaire importància, doctor. A mi m’ha fet impressió perquè feia molts anys que no l’havia vist.
DOCTOR.— Bé, bé… Tingui paciència…
DI NOLLI.— Doncs miri, és aquí de fa una quinzena d’anys…
MATILDE.— Més, més… passa dels divuit, ara.
DOCTOR.— Dispensin, dispensin, encara no saben què vull preguntar. Compto molt amb aquests dos retrats fets, em penso, abans de la famosa i desgraciadíssima cavalcada, oi?
MATILDE.— Sí, efectivament.
DOCTOR.— O sigui, quan ell encara estava bo. I el que volia dir és això: li va proposar ell de fer-se aquest retrat?
MATILDE.— Oh, no, doctor! Ens el vam fer molts dels qui vam prendre part a la cavalcada. Per tenir-ne un record, només.
BELCREDI.— Me’l vaig fer jo i tot, de «Carles d’Anjou».
MATILDE.— Ens el van fer tan bon punt vam tenir llestos els vestits.
BELCREDI.— Perquè, comprèn?, hi havia la intenció d’aplegar-los tots, com un record, en una mena de galeria dins del saló de la casa on es va fer la festa. Ara que, en acabat, tothom es va voler endur el seu.
MATILDE.— I el meu, com ja li he dit, el vaig donar, sense saber-me gens de greu perquè la mare del senyor…
DOCTOR.— No sap si el va demanar ell?
MATILDE.— Ah, no ho sé… Potser sí… O potser va ser la germana, que per seguir-li amorosament la veta…
DOCTOR.— Bé. Una altra cosa: la idea de la cavalcada, va ser d’ell?
BELCREDI.— (Ràpid). No; va ser meva, va ser meva.
DOCTOR.— Li agrairé que…
MATILDE.— No en faci cas. La idea la va tenir el pobre Belassi…
BELCREDI.— (Interrompent). No és veritat!
MATILDE.— (Al DOCTOR.) …el comte Belassi que, el pobre, es va morir al cap de dos o tres mesos.
BELCREDI.— Però si Belassi no hi era quan…
DI NOLLI.— (Molest per l’amenaça d’una altra discussió). Dispensi, doctor, però ¿és que cal establir ben bé de qui va ser la idea?
DOCTOR.— Home, sí, em faria servei.
BELCREDI.— Va ser meva! Aquesta sí que és bona!… I que, certament, no caldria pas que en reclamés la glòria davant del resultat que va tenir. Miri, doctor, me’n recordo bé: va ser un vespre de començaments de novembre, al Casino. Jo fullejava una revista il·lustrada alemanya o, més ben dit, me’n mirava els gravats perquè l’alemany no l’entenc. En una làmina hi havia l’emperador, en no sé quina ciutat universitària en la qual havia estat estudiant…
DOCTOR.— Bonn, Bonn.
BELCREDI.— Bé, doncs, Bonn. Anava a cavall, vestit amb un d’aquells estranys abillaments tradicionals de les antigues societats alemanyes, acompanyat d’un seguici d’altres estudiants nobles, també a cavall i amb els corresponents vestits. I aleshores se’m va acudir la idea. Cal que li digui que al Casino pensaven fer alguna mascarada pel Carnaval vinent, i vaig proposar de fer aquella cavalcada històrica. Bé, això d’històrica és un dir perquè més aviat n’hauríem de dir bèl·lica. Cadascú s’havia de triar un personatge per representar, d’un segle o d’un altre, rei, emperador, príncep, o el que fos, amb la dama al costat, reina, emperadriu o princesa, i tots dos a cavall, amb el cavall guarnit, s’entén, segons el costum de l’època. I em van acceptar la proposta.
MATILDE.— Jo la invitació la vaig rebre de Belassi.
BELCREDI.— Doncs era una apropiació indeguda si va dir que la idea era seva. Ja us he dit, i ho torno a dir, que aquell vespre, quan jo vaig fer la proposta, no era al Casino, ell. Com tampoc no hi havia aquest altre. (Al·ludint a ENRIC IV.).
DOCTOR.— I aleshores, ell va triar el personatge d’Enric IV.
MATILDE.— Perquè jo, sense saber per quina cosa, i sense pensar-m’hi gaire, vaig dir que volia fer de marquesa de Tos-cana.
DOCTOR.— No… hi veig ben bé la relació…
MATILDE.— Ni jo tampoc la hi vaig veure de primer antuvi, quan vaig sentir que em responia que així estaria als meus peus com Enric IV a Canossa. Sí, sabia alguna cosa de Canossa però, la veritat, no em recordava gaire de la història; i en repassar-la per fer com calia el meu paper, em va fer una curiosa impressió el trobar-me com a fidelíssima i incondicional amiga del papa Gregori VII, en lluita ferotge i aferrissada contra l’imperi d’Alemanya. Aleshores va ser quan vaig entendre bé que si jo havia triat el personatge de la seva implacable enemiga, ell em volgués fer costat com a Enric IV a la cavalcada…
DOCTOR.— Ah! Potser perquè…
BELCREDI.— Mare de Déu, doctor! Perquè li feia la cort furiosament, i ella (assenyala MATILDE) naturalment…
MATILDE.— (Remarcant fogosament la paraula). Naturalment, és clar! Naturalment! I aleshores més que mai naturalment.
BELCREDI.— …no el podia sofrir.
MATILDE.— No és veritat. No m’era gens antipàtic, tot al contrari. Però per a mi n’hi ha prou que un home vulgui que se’l prenguin seriosament…
BELCREDI.— (Continuant-la.) …per a donar-li la prova més enlluernadora que és un talòs.
MATILDE.— No, amic. En aquest cas, no. Perquè ell no n’era ni una mica, de talòs, com sou vós.
BELCREDI.— Jo no m’he volgut prendre mai seriosament!
MATILDE.— Bé prou que ho sé! Però ell no era per a jugar-hi. (Amb un altre to, al DOCTOR). Comprengui, doctor. Entre tantes desgràcies com tenim les dones, veure’t encara al davant uns ulls que et miren amb una continguda però ferma prometença de sentiments perdurables!… (Esclafeix a riure fort). No hi ha pas res més còmic! Si els homes es veiessin amb aquella prometença als ulls!… Sempre me n’he rigut. I aleshores més que mai. Però haig de fer una confessió; ja la puc fer ara, un cop passats més de vint anys: quan me’n reia, d’ell, també me’n reia una mica per por. Perquè potser en una prometença d’aquells ulls s’hi podia creure… I hauria estat perillosíssim!
DOCTOR.— (Amb molt d’interès i concentrant-se). Bé, bé, tot això és molt interessant de saber-ho. I diu perillosíssim?
MATILDE.— (Lleugera). Sí, perquè ell no era pas com els altres. I com que jo…, doncs… sóc una mica així —o més d’una mica si haig de dir la veritat— … (cerca una paraula suau) una mica… impacient… això mateix, impacient, per a totes les coses que van un pas darrera l’altre i es fan pesades… i, a més a més, aleshores era massa jove, i dona, comprèn? Doncs… havia d’estrènyer el fre, ve-t’ho aquí. M’hauria calgut tenir un coratge que no tenia. I em vaig riure d’ell i tot! Sabent-me greu, però; i en acabat fins i tot amb indignació de debò contra mi mateixa perquè vaig veure que les meves rialles es confonien amb les de tots aquells altres beneits que també se’n reien.
BELCREDI.— Si fa o no fa, com de mi.
MATILDE.— Vós feu riure per aquest tarannà que teniu d’ajupir-vos sempre, però ell no, ell al contrari. Hi ha una bona diferència. I altrament, de vós se us en riuen a la cara.
BELCREDI.— Val més a la cara que no pas a l’esquena!
DOCTOR.— Bé, bé, anem per feina, anem per feina. Així, doncs, ell ja era una mica exaltat, pel que sembla que he entès.
MATILDE.— Sí, però d’una manera curiosa, doctor.
DOCTOR.— Ah, sí? Com ho era, com ho era?
BELCREDI.— Diguem-ne… en fred.
MATILDE.— Què vol dir en fred! Era una mica estrany, doctor, això sí, però era perquè era ric de vida interior, de fantasia…
BELCREDI.— Jo no dic que ho fes veure, que estigués exaltat. Més aviat a l’inrevés: sovint s’exaltava de debò. Però podria jurar, doctor, que de seguida, en el moment de l’exaltació, es veia ell mateix. I això em penso que li venia d’una manera espontània. I encara més: estic cert que el feia patir. De vegades li agafaven uns veritables atacs de ràbia contra ell mateix que feien riure molt.
MATILDE.— Això és veritat.
BELCREDI.— (A MATILDE). I per què? (Al DOCTOR). Al meu parer, perquè aquesta lucidesa sobtada el treia bruscament de tota intimitat amb els sentiments propis, dels quals ja se li representaven no pas com fingits (perquè eren sincers), sinó com una cosa a la qual hagués de donar el valor, si fa o no fa… què sé jo?… d’un acte d’intel·ligència, d’un acte volitiu, que substituïa l’escalfor de sinceritat cordial que sentia que li faltava… I aleshores improvisava, es deixava endur per atabalar-se ell mateix i no veure’s. Es tornava inconstant, infatuat i… —cal dir-ho!— ridícul i tot alguna vegada.
DOCTOR.— I, era… insociable?
BELCREDI.— Oh, no, no! Es feia amb tothom! Era un famós organitzador de quadres plàstics, de danses, de funcions de beneficència… Sempre per riure, ben entès! I recitava molt bé, sap?
DI NOLLI.— Amb la bogeria s’ha tornat un actor magnífic i terrible!
BELCREDI.— Això no és pas d’ara. Pensi que quan va passar la desgràcia, en acabat de caure del cavall…
DOCTOR.— (Interrompent). Es va colpejar la nuca, quan va caure, oi?
MATILDE.— (Interrompent també i embalant-se). Oh, quin horror! Era al meu costat i el vaig veure entremig de les potes del cavall encabritat…
BELCREDI.— Però ningú no es va pensar, de primer, que s’hagués fet gaire mal. Hi va haver, això sí, una mica de confusió a la cavalcada. Ens vam aturar: tothom volia saber què havia passat. Però ja l’havien recollit i se l’havien endut a la casa.
MATILDE.— No se li veia res, ni la més mínima ferida, ni una gota de sang.
BELCREDI.— Ens vam pensar que només s’havia esvaït…
MATILDE.— …i quan al cap d’un parell d’hores…
BELCREDI.— …va comparèixer altre cop al saló…
MATILDE.— Oh, quina cara feia!… Jo me’n vaig adonar de seguida.
BELCREDI.— No, no; no se’n va adonar ningú, doctor.
MATILDE.— Perquè tots semblàveu bojos aleshores!
BELCREDI.— Tothom recitava de broma el seu paper. Era una veritable Babel!
MATILDE.— Pensi, doctor, quin espant vam tenir tots plegats quan vam veure que ell, en comptes de recitar de broma, recitava seriosament.
DOCTOR.— Ah! Així, ell, doncs, aleshores…
BELCREDI.— Sí, sí, va venir amb nosaltres! Ens vam pensar que s’havia retornat bé i que recitava com tothom… més bé, encara, que tothom, perquè, com ja li he dit, en sabia molt. Ras i curt: ens pensàvem que seguia el joc.
MATILDE.— I el van començar a burxar, a fer-li brometes…
BELCREDI.— Aleshores, armat com anava amb l’abillament de rei, es va treure l’espasa i es va tirar al damunt de dos o tres de nosaltres. Va ser un moment de terror per a tothom!
MATILDE.— Em recordaré sempre d’aquella escena! Tothom esgarrifat, amb la màscara a la cara, davant d’aquella terrible màscara d’ell, que ja no era una màscara sinó la Bogeria en carn i ossos!
BELCREDI.— Enric IV, ve-t’ho aquí! El mateix Enric IV en persona, en un moment de furor.
MATILDE.— Jo dic que hi devia influir l’obsessió d’aquella mascarada, doctor. L’obsessió que hi tenia d’ençà de feia més d’un mes, i que traspuava en tot el que feia.
BELCREDI.— I va estudiar de valent per preparar-se! Fins els detalls més menuts, fins les més especials minúcies…
DOCTOR.— Sí, sí, és ben possible… I fàcil. Allò que era una obsessió momentània es va fixar amb la caiguda i el cop a la nuca, que van determinar el desgavell cerebral. Es va fixar i s’hi va perpetuar, ve-t’ho aquí! Un hom s’hi pot tornar idiota o s’hi pot tornar boig.
BELCREDI.— (A FRIDA i a DI NOLLI). ¿Us feu càrrec de quin joc, amics meus? (A DI NOLLI). Tu devies tenir quatre o cinc anys; (a FRIDA) i tu, que ara a la teva mare li sembla que l’has substituïda en aquell retrat, aleshores encara no somniava, ni de molt, que et duria al món!… Jo ja tinc els cabells grisos. I ell, mira-te’l (assenyalant el retrat d’ENRIC IV), plaf!, una patacada a la nuca i ja no s’ha mogut mai més d’aquí: ENRIC IV.
DOCTOR.— (Que ha romàs absort meditant, obre les mans reclamant l’atenció dels altres i es disposa a donar la seva explicació científica). Bé, bé, senyors meus: tot plegat és que…
Sobtadament sobre la primera porta dreta i entra BERTOLD amb la cara tota trasbalsada.
BERTOLD.— (Entrant com qui ja no pot més). Permeten? Dispensin…
S’atura en sec en veure el trasbals que la seva presència provoca als altres.
FRIDA.— (Amb un crit). Déu meu, ja és aquí!
MATILDE.— (Reculant espantada i alçant el braç per tapar-se la cara). És ell? És ell?
DI NOLLI.— (Ràpid). No, no. Estigui tranquil·la.
DOCTOR.— (Parat). Qui és aquest?
BELCREDI.— Un que es va escapar de la mascarada.
DI NOLLI.— Un dels quatre xicots que tenim aquí per seguir-li la veta.
BERTOLD.— Us demano perdó, senyor marquès…
DI NOLLI.— Què perdó, ni què romanços! He donat ordre de tancar les portes amb clau i que no entrés ningú aquí!
BERTOLD.— Sí, senyor, sí, ja ho sé. Però jo no puc aguantar més! I li demano permís per a anar-me’n.
DI NOLLI.— Ah, tu ets el que havies de començar aquest matí, oi?
BERTOLD.— Sí, senyor. I li torno a dir que ja no puc aguantar més…
MATILDE.— (A DI NOLLI, tota consternada). Així, doncs, no és tan tranquil com dèieu!
BERTOLD.— (Ràpid). No, senyora, no és ell. Són els meus tres companys. Vostè diu que li segueixen la veta, senyor marquès, però ells no segueixen cap veta. Els bojos de debò són ells! Jo sóc aquí per primer cop i ells en comptes d’ajudar-m’hi, senyor marquès…
Entren per la mateixa porta dreta LANDOLF i ARNALD de pressa i anguniosos, però s’aturen abans d’entrar del tot.
LANDOLF.— Permeten?
ARNALD.— Permet, senyor marquès?
DI NOLLI.— Entreu. Però, què passa? Què feu?
FRIDA.— Oh, Déu meu, jo me’n vaig, jo me’n vaig. Tinc por! (Va per anar-se’n per la porta esquerra).
DI NOLLI.— (Ràpid, aturant-la). No, FRIDA!
LANDOLF.— Senyor marquès, aquest poca-solta… (Indicant BERTOLD).
BERTOLD.— Ah, no, no! Moltes gràcies, amics, però jo aquí no m’hi estic.
LANDOLF.— Què vol dir que no t’hi estàs?
ARNALD.— Ho ha embolicat tot, senyor marquès, fugint cap aquí!
LANDOLF.— L’ha fet posar fet una fúria! I ara no el podem aguantar allà dins! Ha donat ordre d’arrestar-lo i el vol «jutjar» de seguida aquí, a la Sala del Tron. Què hem de fer?
DI NOLLI.— Tanqueu, tanqueu! Aneu a tancar aquella porta! LANDOLF va a tancar-la.
ARNALD.— ORDULF tot sol no el podrà aguantar pas…
LANDOLF.— Perdoni, senyor marquès, però si podíem de seguida anunciar-li, si més no, la visita de vostès per calmar-lo… Si els senyors ja tenen pensat quin vestit es volen posar…
DI NOLLI.— Sí, sí, s’ha pensat en tot. (Al DOCTOR). Si li sembla que li pot fer la visita de seguida…
FRIDA.— Jo no, jo no, CARLES. Jo em retiro. I tu també, mamà, per favor, vine amb mi.
DOCTOR.— No va pas armat?
DI NOLLI.— No, no, doctor, no hi va. (A FRIDA). Dispensa, FRIDA, però aquesta por que tens és pueril. Has volgut venir i…
FRIDA.— Jo no; ha estat la mamà.
MATILDE.— (Resolta). I estic a punt del tot! Què haig de fer?
BELCREDI.— Cal ben bé que ens disfressem?
LANDOLF.— És indispensable, senyor, indispensable. Com pot veure… (Ensenya el vestit propi). Déu nos en guard, que veiés els senyors així, vestits amb roba d’ara!
ARNALD.— Es pensaria que és una disfressa diabòlica.
DI NOLLI.— De la mateixa manera que ens sembla a nosaltres que aquests van disfressats, li ho semblaríem nosaltres, a ell, si ens presentàvem amb aquesta indumentària.
LANDOLF.— I potser no passaria res, senyor marquès, si no li hagués de semblar que és obra del seu enemic mortal.
BELCREDI.— El papa Gregori VII?
LANDOLF.— Exacte. Diu que era un «pagà».
BELCREDI.— El papa? No està malament!
LANDOLF.— Sí, senyor. I que invocava els morts. L’acusa de tota mena d’arts diabòliques i li fa una por terrible.
DOCTOR.— Deliri de persecució.
DI NOLLI.— (A BELCREDI). Tu no cal que hi siguis. I nosaltres ens n’anirem: n’hi ha prou que el vegi el doctor.
DOCTOR.— Jo sol?
DI NOLLI.— Hi haurà aquests. (Indica els tres joves).
DOCTOR.— No, no… Vull dir que si la senyora marquesa…
MATILDE.— Sí, sí, jo també hi vull ser, jo també hi vull ser. El vull tornar a veure.
FRIDA.— Però, per què, mamà? Per favor… vine amb nosaltres.
MATILDE.— (Imperiosa). Deixeu-me fer! He vingut per això. (A LANDOLF). Jo seré Adelaida, la mare.
LANDOLF.— Molt bé: la mare de l’emperadriu Berta. Molt bé. Només caldrà que la senyora marquesa es posi la corona ducal i un mantell que la tapi tota. (A ARNALD). Vés, ARNALD.
ARNALD.— Espera’t. I el senyor? (Pel DOCTOR).
DOCTOR.— Ah, sí! Em sembla que havíem dit el bisbe… el bisbe Huc de Cluny.
ARNALD.— El senyor deu voler dir l’abat. Molt bé: Huc de Cluny.
LANDOLF.— Ja ha vingut d’altres vegades…
DOCTOR.— Ja ha vingut?
LANDOLF.— No tingui por. Vull dir que essent una disfressa de les més corrents…
ARNALD.— …ja s’ha fet servir d’altres vegades.
DOCTOR.— Però…
LANDOLF.— No hi ha perill que se’n recordi. Mira més el vestit que no pas la persona.
MATILDE.— Això també és bo per a mi.
DI NOLLI.— Anem, nosaltres, Frida. I tu, vine amb nosaltres, Tito.
BELCREDI.— Ah, no! Si hi és ella (indica la MARQUESA) també hi vull ser jo.
MATILDE.— No us necessito per a res, a vós!
BELCREDI.— No dic pas que em necessiteu. També tinc ganes de tornar-lo a veure, jo. No és permès?
LANDOLF.— Sí, potser aniria més bé i tot que fossin tres.
ARNALD.— Doncs, i el senyor?
BELCREDI.— Mira si també em trobes una disfressa de les corrents.
LANDOLF.— (A ARNALD). Sí, això mateix: el cluniacenc.
BELCREDI.— Cluniacenc? Com és?
LANDOLF.— Un hàbit de benedictí de l’Abadia de Cluny. Figurarà el seguici de monsenyor. (A ARNALD). Apa, vés. (A BERTOLD). I tu, fes via a anar-te’n i que no et vegem més en tot el dia! (Però així que va per anar-se’n). No, espera’t! Porta’ns els vestits que et doni aquest. (A ARNALD). I tu, de seguida, a anunciar la visita de la duquessa Adelaida i de monsenyor Huc de Cluny. Entesos?
ARNALD i BERTOLD surten per la primera porta a la dreta.
DI NOLLI.— I ara, nosaltres ens retirem. (Ell i FRIDA surten per la porta esquerra).
DOCTOR.— Quedaré bé vestit d’Huc de Cluny, oi?
LANDOLF.— Oh, molt bé. Estigui tranquil. Monsenyor sempre ha estat rebut amb molt de respecte aquí. I vostè, també estigui tranquil·la, senyora marquesa. Sempre es recorda que deu a la intervenció de vostès dos que després d’esperar-se dos dies al mig de la neu, ja gairebé glaçat, va ser admès al castell de Canossa a la presència de Gregori VII, que no el volia rebre.
BELCREDI.— I jo?
LANDOLF.— Vostè estigui’s, respectuosament, una mica apartat.
MATILDE.— (Nerviosa, irritada). Faríeu més bé d’anar-vos-en.
BELCREDI.— (A poc a poc, irònic i enfadós). Esteu molt commoguda…
MATILDE.— (Furiosa). Estic com estic! Deixeu-me tranquil·la!
Entra BERTOLD amb els vestits.
LANDOLF.— (Que el veu entrar). Ah, ja són aquí els vestits! Aquest mantell per a la senyora marquesa.
MATILDE.— Un moment! Em trec el barret. (Se’l treu i l’allarga a BERTOLD).
LANDOLF.— Emporta-te’l allà dins. (A la MARQUESA indicant que li va a posar la corona ducal). Permet?
MATILDE.— Oh, Déu meu, no teniu cap mirall per aquí?
LANDOLF.— Són allà. (Indicant la porta esquerra). Si la senyora marquesa s’ho vol posar ella mateixa…
MATILDE.— Sí, sí, anirà més bé. Doneu-m’ho; de seguida estaré.
MATILDE torna a agafar el seu barret i surt amb BERTOLD, que duu el mantell i la corona. Mentrestant, el DOCTOR i BELCREDI es posen, tan bé com poden, els hàbits benedictins.
BELCREDI.— Això d’haver de fer de benedictí no m’ho hauria pensat mai de la vida, la veritat! I que aquesta bogeria deu costar un grapat de diners!
DOCTOR.— Com tantes altres bogeries…
BELCREDI.— Quan per seguir-li la veta hi ha tot un patrimoni disponible…
LANDOLF.— Sí, senyor. Allà dins tenim tot un vestuari sencer; tot de vestits de l’època, fets a la perfecció, segons models antics. És la meva feina particular i em proveeixo en sastreries teatrals ben competents. Realment, costa molts diners.
Torna a entrar MATILDE amb el mantell i la corona posats.
BELCREDI.— Oh, magnífica!… Autènticament reial! (Fa una reverència).
MATILDE.— (Esclafint a riure). Oh, per Déu!… Vós, tanmateix, feu una fila!… Sembleu un estruç vestit de monjo.
BELCREDI.— Doncs, mireu el doctor.
DOCTOR.— Paciència, paciència…
MATILDE.— Oh, el doctor encara!… Vós sí que feu riure!
DOCTOR.— (A LANDOLF). I, hi rebeu molta gent aquí?
LANDOLF.— Segons. De vegades ordena que se li presenti aquest o aquell personatge i aleshores, és clar, cal trobar algú que s’hi presti. Dones i tot…
MATILDE.— (Ferida, i volent-ho dissimular). Ah, dones i tot?
LANDOLF.— Oh, de primer sí, moltes.
BELCREDI.— (Rient). I totes vestides… així? (Indicant la MARQUESA).
LANDOLF.— Dones d’aquelles, sap?
BELCREDI.— D’aquelles… que s’hi presten, vaja! Entès, entès. (Pèrfidament, a la MARQUESA). Ull viu que per a vós és perillós!
S’obre la segona porta a la dreta i apareix ARNALD que, de primer, fa, d’amagat, un senyal per a aturar les paraules dels qui són a la sala i, en acabat, anuncia solemnement:
ARNALD.— Sa Majestat l’Emperador!
Entren, al davant de tot, els dos guardes, que es posen, drets i enravenats, als peus del tron. Darrera, entren ORDULF i ARNALD, que es mantenen, respectuosament, una mica enrere, i entre ells dos ENRIC IV. Té prop de cinquanta anys, està pal·lidíssim i té cabells grisos a la part de darrera del cap; en canvi, a les temples i al front, és ros per obra d’un tintat gairebé pueril, evidentíssim; i als pòmuls, al mig de la tràgica pal·lidesa, hi duu un toc de pintura com la de les nines, també evidentíssima. Al damunt de l’abillament reial porta un hàbit de penitent, com duia ENRIC IV a Canossa. Té una mirada rígidament fixa que fa por, en contrast amb l’actitud, que vol ser d’humil penediment i que fa més ostensible per tal de fer veure com és d’immerescut aquell enviliment. ORDULF porta amb totes dues mans la corona imperial i ARNALD el ceptre amb l’àliga, i la bola del món amb la creu.
ENRIC IV.— (Inclinant-se primer davant de MATILDE i després davant del DOCTOR). Missenyora… monsenyor… (Es mira BELCREDI i va per inclinar-se també davant d’ell, però s’hi repensa, tomba el cap cap a LANDOLF, que se li ha acostat, i pregunta, en veu baixa i malfiat). És Pere Damiani?
LANDOLF.— No, Majestat; és un monjo de Cluny que acompanya l’abat.
ENRIC IV.— (Torna a espiar BELCREDI amb malfiança creixent i en notar que aquest es gira sorprès i anguniat cap a MATILDE i el DOCTOR com si cerqués un consell dels seus ulls, es redreça i crida:) És Pere Damiani!… És inútil, pare, que us mireu la duquessa! (Es tomba ràpidament cap a MATILDE com si volgués conjurar un perill i diu:) Us juro, missenyora, que tinc l’ànim canviat envers la vostra filla. Confesso que si aquest (assenyala BELCREDI) no m’hagués vingut a privar en nom del papa Alexandre, l’hauria repudiada! Sí, hi havia qui s’hi prestava, al repudi: el bisbe de Magúncia, per cent vint terres. (Una mica escorregut, es mira LANDOLF i diu ràpidament:) Però en aquest moment no haig de dir mal dels bisbes. (Altra vegada a BELCREDI, però humilment). I ara us l’agraeixo, creieu-me, us l’agraeixo, aquell impediment, Pere Damiani. Tota la meva vida és feta d’humiliacions: la meva mare, Adalbert, Tribur, Goslar… I ara aquest hàbit que duc al damunt. (Sobtadament, canvia de to i diu, com aquell qui en un parèntesi d’astúcia es repassa el paper). Tant se val! Idees clares, perspicàcia, actitud ferma i paciència davant de la sort adversa! (Dirigint-se a tothom, diu amb gravetat compungida:) Sé corregir els errors que he fet. I m’humilio davant de vós i tot, Pere Damiani! (S’inclina profundament i roman així davant seu com obligat per una sospita que se li acut i que li fa afegir, gairebé malgrat ell mateix, amenaçador:) Si és que no ha sortit de vós l’obscena xerrameca que deia que la meva santa mare, Agnès, tenia relacions il·lícites amb el bisbe Enric d’Augusta!
BELCREDI.— (Mentre ENRIC IV, encara ajupit, assenyala amb el dit, es posa la mà al pit i diu:) No… de mi, no…
ENRIC IV.— (Redreçant-se). No, oi? Quina infàmia! (Se’l mira una mica i després diu:) No us en crec capaç. (S’acosta al DOCTOR i, estirant-li la màniga, li diu tot fent-li l’ullet:) Són «ells»! Sempre aquells mateixos, monsenyor!
ARNALD.— (Com en un sospir, baix i per suggerir-ho al DOCTOR). Els bisbes rapissers!
DOCTOR.— (Fent el cor fort, de cara a ARNALD). Sí, és clar, són aquells…
ENRIC IV.— Res no els ha estat prou!… Un pobre noiet, monsenyor, es passa el temps jugant encara que, sense saber-ho, sigui rei. Tenia sis anys i em van arrabassar de la meva mare. I, en contra seva, es van servir de mi, ignorant del tot, robant i robant, l’un més golafre que l’altre: Anno més que Stèfano, Stèfano més que Anno!
LANDOLF.— (Baix i persuasiu, per cridar-li l’atenció). Majestat!…
ENRIC IV.— (Tombant-se, ràpid). Sí, ja! En aquest moment no haig de dir mal dels bisbes. Però aquesta infàmia sobre la meva mare, monsenyor, passa de mida! (Es mira la MARQUESA i s’entendreix). I no la puc ni plànyer, missenyora! M’encomano a vós, que deveu tenir entranyes maternals. Fa prop d’un mes que, sortint del convent, em va venir a trobar aquí. M’han dit que és morta. (Pausa sostinguda i plena d’emoció. Després, somrient, però molt afligit). Però no la puc plànyer, perquè si ara vós sou aquí i jo vaig així (ensenyant l’hàbit que duu) vol dir que tinc vint-i-sis anys.
ARNALD.— (Baix i dolçament, per reconfortar-lo). I que és viva, doncs, Majestat…
ORDULF.— (Igual). I que encara és al convent…
ENRIC IV.— (Es tomba a mirar-se’l). Sí, és clar. I puc, doncs, deixar el dolor per a un altre dia. (Ensenya a la MARQUESA, gairebé amb coqueteria, la pintura rossa dels cabells). Mireu: encara sóc ros… (Baixet, com en confidència). Per vós! A mi no em calia però sempre fa servei algun senyal a la banda de fora. Limitacions del temps! M’explico, monsenyor? (S’acosta a la MARQUESA i mirant-se-li els cabells, diu:) I, pel que veig, vós també, duquessa… (Fa l’ullet i, amb un gest expressiu de la mà, diu:) Italiana!… (Com si li digués falsa, però sense ombra de menyspreu, més aviat amb maliciosa admiració). Déu me’n guard, de mostrar-me’n disgustat o meravellat!… Vel·leïtats! Ningú no voldria reconèixer aquell poder amagat i fatal que assenyala límits a la voluntat. Però naixem i morim. ¿Heu volgut néixer, vós, monsenyor? Jo, no. I entre la naixença i la mort, independents totes dues de la nostra voluntat, passen moltes coses que no voldríem pas que passessin, i amb les quals ens conformen a contracor.
DOCTOR.— (Per dir alguna cosa mentre l’observa atentament). Sí, sí, desgraciadament…
ENRIC IV.— I ve-t’ho aquí: quan no ens hi conformem surten a fora les vel·leïtats: una dona vol ésser home… un vell vol ésser jove… Ningú no diu mentides ni fa cap fingiment. Tothom s’ha fet, de bona fe, un bell concepte d’ell mateix. I vós mateix, monsenyor, mentre us aguanteu ferm, arrapat amb totes dues mans a aquest hàbit sant, de les mànigues, us llisca enfora, com una serp, alguna cosa de la qual no us adoneu: la vida, monseyor! I us quedeu tot parat quan, de sobte, us la veieu al davant sortida ben bé de vós. Aleshores us agafa menyspreu i ira contra vós mateix. O remordiment. Sí, també remordiment. Ah, si ho sabíeu! Me n’he vist tants, de remordiments, al davant! Amb una cara que era la meva pròpia, però tan horrible que no l’he poguda recordar més… (Es torna a acostar a la MARQUESA). No us ha passat a vós, això, missenyora? Recordeu d’haver estat sempre la mateixa, vós?… Però un dia, oh Déu meu!… Com és que vau poder fer aquella acció?… (Se la mira tan fixament que gairebé la fa esvair). Sí, aquella, precisament! Entesos! (Oh, estigueu tranquil·la, no en diré res a ningú!). I que vós, Pere Damiani, poguéssiu ésser amic d’aquell… tal!
LANDOLF.— (Com abans). Majestat!…
ENRIC IV.— (Ràpid). No, no l’anomeno! Sé que li fa molta angúnia. (Tombant-se a BELCREDI, com de passada). Quina opinió en teníeu, eh? Quina opinió?… Tanmateix, tots plegats continuem arrapats al nostre concepte, de la mateixa manera que qui es fa vell es pinta els cabells. ¿Què hi fa, al capdavall, que aquesta tintura que duc no pugui ser per a vós el color de debò dels meus cabells? Vós, missenyora, no us els pinteu, certament, per enganyar els altres, ni a vós mateixa, sinó només una mica —una mica, mica— la vostra pròpia imatge davant del mirall. Jo ho faig per riure. Vós ho feu seriosament. Però us asseguro que, per molt seriosament que ho feu, també aneu disfressada. I no ho dic pas per la venerable corona que porteu al front i davant de la qual m’ajupo, ni tampoc pel vostre mantell ducal; ho dic, només, per aquest record que artificialment voleu fixar en vós, de la cabellera rossa amb la qual un temps us complaíeu o de la cabellera bruna, si bruna la teníeu: aquella imatge, ja desapareguda, de la pròpia jovenesa. En canvi, a vós, Pere Damiani, el record del que heu estat, del que heu fet, us sembla, ara, com el coneixement de les realitats passades que us resten a dins —oi?— com en un somni. I en mi també —com en un somni— hi ha tantes coses per a repensar, inexplicables!… Ah, però res, tot plegat cap meravella! La nostra vida d’avui serà així, demà, Pere Damiani. (Enfuriant-se tot d’una i arrapant-se a l’hàbit que porta). Ah, aquest hàbit! (Va per estripar-se l amb joia ferotge. ARNALD i ORDULF hi corren esverats per deturar-lo). Per Déu (Es tira enrere i, traient-se l d’una revolada, crida:) Demà, a Bressanone, vint-i-set bisbes alemanys i llombards signaran amb mi la destitució del papa Gregori VII, que no és un Pontífex, sinó un monjo fals!
ORDULF.— (Conjurant-lo, amb els altres dos, perquè calli). Majestat, Majestat, en nom de Déu!…
ARNALD.— (Invitant-lo amb un gest a tornar-se a posar l’hàbit). Tingueu compte amb el que dieu!
LANDOLF.— Monsenyor i la duquessa són tots dos aquí per a intercedir a favor vostre! (Fa senyal al DOCTOR d’amagat perquè li digui de seguida alguna cosa).
DOCTOR.— (Esverat). Oh… sí… sí… Som aquí per a intercedir…
ENRIC IV.— (Ràpidament penedit, gairebé espantat, deixant-se posar l’hàbit pels altres tres i estrenyent-lo convulsivament amb les mans). Oh, perdó… Sí, perdó… perdó, monsenyor… perdó missenyora… Sento tant damunt meu, us ho juro, el pes de l’anatema!… (S’ajup agafant-se el cap amb les mans com si esperés rebre un cop i s’està una mica així. Però, després, amb una altra veu, diu, sense descompondre’s i com confidencialment i baixet, a LANDOLF, ORDULF i ARNALD:) No sé pas per què avui no puc reeixir a ser humil davant d’aquell. (Indica, com d’amagat, BELCREDI).
LANDOLF.— (Baixet). Perquè us entossudiu que és Pere Damiani i no l’és, Majestat.
ENRIC IV.— (Mirant-se’l temorosament de reüll). ¿No és Pere Damiani?
ARNALD.— No, Majestat; és un pobre monjo, només.
ENRIC IV.— (Afligit). Ningú no pot avaluar el que fa, quan ho fa per instint… Potser vós, missenyora, em podreu entendre més bé que els altres perquè sou dona. [Aquest és un moment solemne i decisiu. Ara mateix, fixeu-vos-hi, mentre parlo amb vós, podria acceptar l’ajut dels bisbes llombards i apoderar-me del Pontífex, tancar-lo al castell, córrer cap a Roma a elegir un antipapa, allargar la mà a l’aliança amb Robert Guiscardo… Gregori VII estaria perdut! Però resisteixo a la temptació, i creieu-me que sóc ben prudent. Sento l’oreig del temps i sento la majestat de qui sap ésser com cal que sigui: un papa! ¿Us riureu de mi, veient-me així, ara, tal com vaig? Fóra una ximpleria perquè no veuríeu quina sapient política m’aconsella de portar aquest hàbit de penitència. I us haig de dir que demà els papers podrien ser canviats. Què faríeu, aleshores? Potser us rieu del papa vestit de presoner? No. Fórem iguals: jo, avui, disfressat de penitent; ell, demà, disfressat de presoner. Ai de qui no sap portar la seva disfressa, sigui de rei sigui de papa! Ara, això sí, potser ell, ara, és una mica massa cruel]. Penseu, missenyora, que la vostra filla Berta, per la qual, us ho torno a dir, el meu ànim ha canviat… (Es tomba cap a BELCREDI i li crida a la cara, com si ell hagués dit que no:) Canviat, sí, canviat per l’afecte i la devoció de què m’ha sabut donar proves en aquest terrible moment! (S’atura convuls i fa esforços per contenir-se la ira, amb un gemec de desesperació a la gola. Després es torna a tombar humilment cap a la MARQUESA). Sí, missenyora, ha vingut aquí amb mi; és a baix, al pati; m’ha volgut seguir com una mendicant i està glaçada, glaçada de dues nits a la serena entremig de la neu. Vós sou la seva mare. Se us haurien de remoure les entranyes de misericòrdia i implorar, amb monsenyor (indica el DOCTOR), el perdó del Pontífex: que em rebi!
MATILDE.— (Tremolosa i amb un fil de veu). Oh, sí, sí, de seguida…
DOCTOR.— Ho farem, ho farem.
ENRIC IV.— I una altra cosa. Una altra cosa encara. (Els fa acostar i diu baixet amb molt de secret). No n’hi ha prou que em rebi… Ja sabeu que ell no pot «tot»… Invoca els morts! (Picant-se el pit). Sóc aquí, jo, ara; em veieu, oi? Ah, però no hi ha cap art de màgia que no la sàpiga, ell! I la meva condemna de debò és aquesta, o, més ben dit, aquella (assenyala el seu retrat de la paret del fons gairebé espaordit), mireu: no poder sortir d’aquesta obra de màgia! Ara sóc un penitent i així restaré; us juro que hi restaré fins que ell m’hagi rebut. Però vosaltres dos, un cop revocada l’excomunicació, heu d’implorar del papa, perquè ell pot fer-ho això: que pugui sortir d’allà (torna a assenyalar el retrat) i fer-me-la viure tota, aquesta vida meva, aquesta pobra vida meva de la qual em trobo exclòs. No es poden tenir sempre vint-i-sis anys, missenyora!… I us ho demano també per la vostra filla; que la pugui estimar com ella es mereix, ben disposat com estic ara, entendrit com estic per la seva pietat… Sóc a les vostres mans. (S’inclina). Missenyora, monsenyor…
Va per anar-se’n, tot inclinant-se, per on ha entrat, però en veure BELCREDI, que s’havia acostat per escoltar, que tomba la cara cap al fons, pensant que li vol robar la corona imperial que hi ha posada damunt del tron, davant de l’esbalaïment de tothom, corre per agafar-la i amagar-se-la sota l’hàbit, amb un somriure d’astúcia. I inclinant-se repetidament, se’n va. La MARQUESA està tan commoguda que, adolorida, es deixa anaren una cadira gairebé esvaïda.
TELÓ