ACTE II

BELCREDI.— Potser sí que és com diu vostè, doctor, però la meva impressió és aquesta.

DOCTOR.— No dic pas que no; però reconegui que només és això: una impressió. J75

BELCREDI.— Dispensi, però al capdavall ho ha dit. I ben clar. (Tombant-se cap a la MARQUESA). Oi, marquesa?

MATILDE.— (Tombant-se, distreta). Què ha dit?… Ah, sí! Però no pas pel que vós penseu.

DOCTOR.— Comprenia que anàvem disfressats: el mantell, els hàbits benedictins… I tot això és pueril.

MATILDE.— Pueril? I ara! Què vol dir, doctor?

DOCTOR.— Dispensi, marquesa: deixi’m dir. Per un cantó, sí, és pueril, però per l’altre és molt més complicat del que es pugui pensar.

MATILDE.— Ah, doncs, per a mi és claríssim!

DOCTOR.— (Amb la rialleta compassiva de la persona competent envers els incompetents). Cal entendre-la, aquesta especial psicologia dels bojos. Podem estar segurs que un boig s’adona, o es pot adonar, perfectament que té al davant una disfressa i veure-la i entendre-la com a tal; i, alhora, tanmateix, creure-hi. Exactament igual com fan el nens per als quals el joc és, alhora, joc i realitat. Per això he dit que era pueril. Però de l’altra banda és complicadíssim en el sentit que ell té, o deu tenir, perfecta consciència de ser per a si mateix, davant de si mateix, una imatge, aquella imatge d’allà… (Indica cap a la Sala del Tron, a la seva esquerra).

BELCREDI.— Ho ha dit!

DOCTOR.— Molt bé!… (continuant.) …una imatge a la qual se n’han afegit d’altres: les nostres. M’explico? Ara, ell, en el propi desvari —que és agut i molt lúcid—, ha pogut adonar-se que entre la seva i les nostres hi ha una diferència: que en nosaltres, en les nostres imatges, hi ha una ficció amb una contínua malfiança vigilant. I res més: això és tot. Naturalment, a ell no li deu haver semblat pas que el nostre joc fos gaire pietós. I el seu, a nosaltres ens ha semblat tant més tràgic com més ell, gairebé desafiant —m’explico?— endut per la malfiança, ens l’ha volgut presentar precisament també com un joc venint al davant nostre amb una mica de tintat als polsos i a les galtes i dient-nos que s’ho havia fet per riure.

MATILDE.— No, no és això, doctor! No és això, no és això.

DOCTOR.— Com vol dir que no és això.

MATILDE.— (Ferma). Estic seguríssima que m’ha conegut.

DOCTOR.— No pot ser… no pot ser…

BELCREDI.— (Alhora amb el DOCTOR). I ca!…

MATILDE.— (Encara més ferma). M’ha conegut, us dic! Quan m’ha vingut a parlar de prop i mirant-me als ulls, ben bé dins dels ulls, m’ha conegut.

BELCREDI.— Però si parlava de la vostra filla!

MATILDE.— No és veritat. Parlava de mi. De mi!

BELCREDI.— Sí, potser sí, quan deia…

MATILDE.— (Ràpida i sense miraments.) …que duc els cabells tenyits! ¿I no us heu fixat que hi ha afegit de seguida: «…o el record de la cabellera bruna, si bruna la teníeu»? S’ha recordat perfectament que jo, aleshores, era bruna.

BELCREDI.— Bah, bah, bah!

MATILDE.— (Sense fer-ne cas i dirigint-se al DOCTOR). Jo tinc, efectivament, els cabells bruns, doctor, com els de la meva filla. I per això s’ha posat a parlar d’ella.

BELCREDI.— Però si no la coneix, la vostra filla! Si no l’ha vista mai!

MATILDE.— Precisament, precisament!… No enteneu mai res, vós! Parlant de la meva filla volia dir jo, jo com era aleshores!

BELCREDI.— O, això s’encomana, això s’encomana…

MATILDE.— (Baix i amb menyspreu). S’encomana, s’encomana… Beneit!

BELCREDI.— Perdoneu: heu estat mai la seva muller, vós? En el seu desvari la vostra filla és la seva dona: Berta de Susa.

MATILDE.— És clar! Perquè jo, no pas bruna com ell em recordava, sinó «així», m’he presentat com Adelaida, la mare. La meva filla per a ell no existeix, no l’ha vista mai, vós mateix ho heu dit. Doncs, què sap ell si és rossa o si és bruna?

BELCREDI.— Però és que ha dit «bruna», així, d’una manera general, Déu meu! Com qui vol determinar, sigui ros o sigui negre, el record de la joventut amb el color dels cabells. I vós, de seguida us heu posat a fer fantasies! DOCTOR, diu que jo no havia d’haver vingut… És ella qui no havia de venir!

MATILDE.— (Momentàniament abatuda per l’observació de BELCREDI, es queda absorta però es retorna i diu:) No, no… Parlava de mi… Ha parlat de mi, amb mi, i per a mi…

BELCREDI.— Ara sí que em feu gràcia! No m’ha deixat tranquil ni un moment i dieu que ha parlat sempre de vós? Fora que també us hagi semblat que es referia a vós quan parlava amb Pere Damiani!

MATILDE.— (Desafiadora i gairebé prescindint de tota mena de fre de conveniència). Qui sap? ¿Em podríeu dir per què de seguida, des del primer moment, us ha tingut aversió a vós i només a vós? (Del to de la pregunta s’ha de deduir la resposta: «Perquè ha comprès que sou el meu amant». BELCREDI se n’adona prou bé i, pel que pugui ser, no diu res i esbossa una vaga rialleta).

DOCTOR.— Dispensin, dispensin… La raó també es pot trobar en el fet que només li ha estat anunciada la visita de la duquessa Adelaida i de l’abat de Cluny, i en veure una tercera persona que no li havien anunciat, de seguida ha sortit la malfiança.

BELCREDI.— Això, això! Molt bé! La malfiança que li ha fet veure en mi un enemic: Pere Damiani. Però la senyora s’ha entestat que l’havia coneguda!

MATILDE.— Sobre això no hi ha cap dubte. M’ho han dit els seus ulls, doctor! Quan es mira d’aquella manera… no és possible cap dubte. Potser ha estat només un moment, què voleu que us hi digui, però…

DOCTOR.— És clar… no es pot excloure pas del tot: un moment de lucidesa…

MATILDE.— Potser sí, potser sí… I el que aleshores ha dit m’ha semblat tot d’enyorament per la meva, i la seva, joventut després d’aquella cosa horrible que el va deixar clavat en aquell instant, amb la disfressa, i del qual no ha pogut sortir mai més… I en vol sortir, en vol sortir!

BELCREDI.— Ja! Per poder-se posar a estimar la vostra filla. O estimar-vos, a vós, com us penseu, entendrit per la pietat que li teniu.

MATILDE.— Que n’hi tinc molta, creieu-me!

BELCREDI.— Ja es veu, marquesa, ja es veu!… Tanta n’hi teniu que un taumaturg consideraria segur un miracle.

DOCTOR.— Em permeten que parli jo, ara? Jo no faig miracles perquè sóc metge i no pas un taumaturg, però he estat molt atent a tot el que ha dit i puc assegurar que és evident que en ell aquella certa elasticitat analògica, pròpia de tots els deliris sistematitzats, ja està molt… molt… —com ho diria?— molt relaxada. Els elements del des-vari no es mantenen ferms en la conseqüència i em fa l’efecte que, amb penes i treballs, se li va reequilibrant, ara, la personalitat afegida, per raó d’alguna cosa que sobtadament el reclama i el treu —i això és molt reconfortador— no pas d’un estat d’apatia incipient, sinó més aviat d’un aturament morbós dins d’un estat de malenconia reflexiva que demostra una… sí, una considerable activitat cerebral. Molt reconfortador tot plegat, ho torno a dir. I si ara, amb aquest truc violent que hem decidit…

MATILDE.— (Tombant-se cap a la finestra, amb el to duna malalta que es queixa). Però ¿com és que encara no torna aquest automòbil?

DOCTOR.— (Parat). Què diu?

MATILDE.— Aquest automòbil, doctor! Fa més de tres hores i mitja!

BELCREDI.— (Mirant-se el rellotge). I més de quatre i tot!

MATILDE.— Ja podrien ser aquí de fa mitja hora, pel cap baix. Però es veu que…

BELCREDI.— Potser no troben el vestit.

MATILDE.— Però si els he dit ben precís on era! (Impacientíssima). Potser FRIDA… On és FRIDA?

BELCREDI.— Deu ser al jardí amb CARLES. (Treu el cap per la finestra).

DOCTOR.— La deu convèncer de perdre la por…

BELCREDI.— Oh, no és pas por, doctor; és que la molesta.

MATILDE.— Feu-me el favor de deixar-la estar. Ja sé com és.

DOCTOR.— Esperem-nos, tinguem paciència. Al capdavall estarà tot fet en un moment, i hem d’esperar que es faci fosc. (Reprenent la digressió). Si reeixim, deia, a sacsejar-lo bé i a trencar d’un cop, amb aquesta sotragada violenta, els fils, ja fluixos, que encara el lliguen amb la seva ficció, i li retornem allò que ell mateix demana —recordeu que ha dit: «No es poden tenir sempre vint anys, missenyora»— alliberant-lo d’aquesta condemna, del que li sembla a ell una condemna… En resum, si obtenim que recuperi d’un cop la sensació de la distància del temps…

BELCREDI.— (Ràpid). Estarà curat! (Sil·labejant irònicament). Doncs l’alliberarem!

DOCTOR.— …podem esperançar de refer-lo, com si fos un rellotge que s’hagués parat a una hora determinada. Sí, sí… això mateix! Gairebé amb el rellotge a la mà, podem esperar que li retorni aquella hora —la de la sotragada— i que altra vegada marqui el temps després d’una parada tan llarga.

MATILDE.— Ah, CARLES!… I FRIDA? On és FRIDA?

DI NOLLI.— És aquí. De seguida ve.

DOCTOR.— Ha arribat l’automòbil?

DI NOLLI.— Sí.

MATILDE I han portat el vestit?

DI NOLLI.— Sí, fa una mica que l’han dut.

DOCTOR.— Ah, molt bé, doncs, molt bé…

MATILDE.— (Tremolosa). On és? On és?

DI NOLLI.— (Somrient trist com qui es presta de mala gana a un joc fora de lloc). Ara ho veureu… (Assenyalant la porta del fons). Heus-lo aquí!

FRIDA.— (Passant pel davant de BERTOLD, que s inclina, li diu:) De la Toscana, de la Toscana… Canossa és un castell que tinc.

BELCREDI.— (Admirat). Oh, mireu! Sembla una altra!

MATILDE.— Sembla jo! Oh, Déu meu, ho veieu ara? Atura’t, FRIDA. Ho veieu? Realment, el meu viu retrat!

DOCTOR.— Sí, sí… perfecte, perfecte… Ben bé el retrat!

BELCREDI.— Oh, sí, sí, és el quadre! I fixeu-vos, quina esveltesa!

FRIDA.— No em feu riure que es rebentarà el vestit! Quina cintura tenies, mamà! M’he hagut d’arronsar tota per entrar-hi!

MATILDE.— (Convulsa, arranjant-li el vestit). Espera’t, atura’t… Aquest tros… De debò t’és tan estret?

FRIDA.— M’ofego!… Fem via, per favor…

DOCTOR.— Oh, hem d’esperar que es faci fosc.

FRIDA.— No ho aguantaré, no ho resistiré fins al vespre!

MATILDE.— Però, per què te l’has posat tan aviat?

FRIDA.— Me l’he posat tan bon punt l’he vist! La temptació era irresistible, mamà.

MATILDE.— Almenys em podies haver cridat. O fer-te ajudar… Està tot fet a trossos, Déu meu!…

DOCTOR.— No hi fa res, marquesa. La il·lusió és perfecta. (S’acosta a la MARQUESA i la fa avançar una mica al davant de la filla però sense que la tapi). Em permet?… Posi’s aquí, així, a una certa distància… Una mica més endavant…

BELCREDI.— És per la sensació de la distància del temps!

MATILDE.— (A BELCREDI, amb pena). Vint anys de diferència! Un desastre, oi?

BELCREDI.— No exagerem, no exagerem…

DOCTOR.— (Escorregudíssim i per arranjar-ho). No, no… És perquè… És pel vestit… per veure…

BELCREDI.— (Rient). Pel vestit, doctor, són més de vint anys. En són vuit-cents. Un abisme! ¿I, de debò, li vol fer traspassar amb un salt? (Indicant primer FRIDA i després la MARQUESA). D’allà a aquí? L’haurà d’arreplegar fet a bocins amb un cabasset!… Senyors, pensem-hi. Parlo seriosament: per a nosaltres són vint anys, dos vestits i una mascarada. Però a ell, doctor, com diu vostè mateix, se li ha aturat el temps i si viu allà (assenyalant FRIDA) amb ella, vuit-cents anys enrere, li rodarà talment el cap amb el salt que caurà entremig nostre… (El DOCTOR fa que no amb el dit). Ah, no?

DOCTOR.— No. Perquè la vida, estimat baró, es reprèn, es refà. I aquesta nostra d’ara, d’aquí, es tornarà de sobte real per a ell i tot, i li traurà de cop la visió falsa descobrint-li que amb prou feines si en són vint els vuit-cents anys que vostè diu. Serà com passa amb certs trucs, per exemple, el salt en el buit del ritus maçònic, que sembla que sigui qui sap què i al capdavall baixen un esglaó.

BELCREDI.— (Mirant-se les dues dones). Oh, quin descobriment! Sí, sí, fixi’s en FRIDA i la marquesa, doctor: ¿qui és més endavant? Nosaltres, els vells. Els joves es pensen anar més avançats, però no és veritat; anem més avançats nosaltres perquè el temps és més nostre que no pas d’ells.

DOCTOR.— Oh, si el passat no s’allunyés!…

BELCREDI.— I no! Si ells (assenyala FRIDA i DI NOLLI) encara han de fer tot el que nosaltres ja hem fet: envellir-se tot fent, si fa no fa, les mateixes ximpleries!… Heus aquí la il·lusió de la gent: s’obre una porta i ens n’anem de la vida. I no és veritat. Si tot just naixem ja ens comencem a morir! El que ha començat primer és més endavant que tothom. I el més jove de tots és el pare Adam. Mireu (assenyala FRIDA): aquí teniu, vuit-cents anys més jove que tots nosaltres, la marquesa de la Toscana. (S’inclina profundament).

DI NOLLI.— Apa, apa, TITO, per favor, no juguem…

BELCREDI.— Ah, si et sembla que jugo!…

DI NOLLI.— I és clar! D’ençà que has arribat…

BELCREDI.— Com s’entén? M’he posat el vestit de benedictí…

DI NOLLI.— …per a alguna cosa seriosa…

BELCREDI.— Doncs, si ha estat seriós per als altres, per a FRIDA, ara, per exemple… (S’atura i diu al DOCTOR:) Li juro, doctor, que encara no entenc què vol fer.

DOCTOR.— (Molest). Ja ho veurà, deixi’m fer, caram! Si veu que la marquesa encara va vestida així…

BELCREDI.— Ah, és perquè ella també…

DOCTOR.— És clar, és clar!… Amb un altre vestit que hi ha allà dintre, perquè quan ell sigui al davant de la marquesa MATILDE de Canossa…

FRIDA.— (Que parlava baixet amb DI NOLLI, diu per corregir el DOCTOR:) De la Toscana, de la Toscana!

DOCTOR.— (Molest). Tant se val!

BELCREDI.— Ja ho entenc: en veurà dues!

DOCTOR.— Sí, senyor, dues, exactament dues. I aleshores…

FRIDA.— (Crida el DOCTOR a part). Vingui, doctor, escolti…

DOCTOR.— De seguida. (S’acosta als joves i fa com qui dóna l’explicació).

BELCREDI.— (Baix, a MATILDE). Però, per l’amor de Déu!… És que…?

MATILDE.— Què?

BELCREDI.— Tant, us interessa? ¿Tant, que arribeu a prestar-vos a això? Això és molt gros per a una dona!

MATILDE.— Per a una dona qualsevol potser sí.

BELCREDI.— No, no, ho és per a totes en aquest extrem! És una abnegació…

MATILDE.— Una abnegació que li dec.

BELCREDI.— No digueu mentides! Vós en sabeu prou, de no envilir-vos.

MATILDE.— I doncs, quina abnegació dieu?

BELCREDI.— La que cal per a no envilir-vos vós als ulls dels altres però que és prou per a ofendre’m a mi.

MATILDE.— I qui es recorda de vós, en aquests moments?

DI NOLLI.— (Avançant). Això mateix, això mateix! Ho farem així. (A BERTOLD). Vés a cridar un d’aquells tres.

BERTOLD.— De seguida. (Surt per la porta del fons).

MATILDE.— De primer hem de fer veure que ens n’anem.

DI NOLLI.— Precisament vaig a fer-lo predisposar per al vostre comiat. (A BELCREDI). Tu no cal que hi vagis: queda’t aquí.

BELCREDI.— (Fent anar irònicament el cap). És clar, jo no cal… jo no cal…

DI NOLLI.— Perquè no es torni a malfiar, comprens?

BELCREDI.— Ja, ja! «Quantité négligeable»!

DOCTOR.— Cal donar-li absolutament, però absolutament, la certesa que ens n’hem anat.

LANDOLF.— Permeten?

DI NOLLI.— Endavant, endavant! Et dius Lolo, tu?

LANDOLF.— Lolo o Landolf, com vulgui el senyor marquès.

DI NOLLI.— Està bé. Mira, ara el doctor i la marquesa s’acomiadaran…

LANDOLF.— Perfectament. N’hi haurà prou amb dir que han obtingut del papa la gràcia de rebre’l. Ara és allà dins, a les seves habitacions, gemegant penedit de tot el que ha dit i desesperat perquè no obtindrà la gràcia. Si volen fer el favor… hauran de tenir la paciència de tornar-se a posar els vestits…

DOCTOR.— Ah, sí, sí; anem-hi.

LANDOLF.— Esperin-se un moment! Em permeto suggerir-los una cosa: afegir-hi que la marquesa de la Toscana també ha implorat del papa, amb vostès, la gràcia de ser rebut.

MATILDE.— Ho veieu com m’ha conegut?

LANDOLF.— No. Perdoni. És que li fa tanta por l’aversió de la marquesa que va estatjar el papa al seu castell!… És estrany: la història, que jo sàpiga —i els senyors segurament que ho sabran més bé que jo—, no diu pas que Enric IV s estimés secretament la marquesa de la Toscana, oi?

MATILDE.— (Ràpida). No, efectivament. Més aviat tot al contrari.

LANDOLF.— Això em semblava a mi. Però ell diu que sí que se l’ha estimada. Sempre ho diu. I ara té por que el desdeny d’ella no pesi en l’ànim del papa.

BELCREDI.— Caldrà fer-li entendre que aquesta aversió ja no existeix.

LANDOLF.— Això mateix. Molt bé.

MATILDE.— Sí, molt bé. (A BELCREDI). Perquè precisament la història diu que el papa es va rendir als precs de la marquesa MATILDE i de l’abat de Cluny. I jo us puc dir, amic BELCREDI, que aleshores, quan vam fer la cavalcada, jo volia fer servir això per a demostrar-li que no li era tan enemiga com ell es pensava.

BELCREDI.— Oh, marquesa, quina meravella! Continueu, continueu la història…

LANDOLF.— Bé, sense fer res més, doncs, la senyora es podria estalviar una doble disfressa i presentar-se amb monsenyor. (Indicant el DOCTOR). Vestida de marquesa de la Toscana.

DOCTOR.— (Ràpid). No, no! Això no, de cap manera! Ens ho faria malbé tot! La impressió de la confrontació ha de ser de cop, sobtada. No, no, marquesa; anem, anem; vostè es presentarà com la duquessa Adelaida, mare de l’emperadriu. I ens n’anirem. Sobretot, és imprescindible que sàpiga que ens n’hem anat. Som-hi, som-hi, no perdem més temps que encara hi ha moltes coses a fer.

FRIDA.— Jo ja començo a tenir por altra vegada…

DI NOLLI.— Però, per què, FRIDA?

FRIDA.— Aniria més bé que el veiés primer…

DI NOLLI.— Però si no hi ha cap motiu!

FRIDA.— No és furiós?

DI NOLLI.— No, dona; és tranquil.

BELCREDI.— (Amb irònica afectació sentimental). Malenconiós, és! No has sentit que t’estima?

FRIDA.— Moltes gràcies! Justament per això.

BELCREDI.— Doncs justament per això no et voldrà fer cap mal.

DI NOLLI.— I altrament, serà tot cosa d’un instant…

FRIDA.— Sí, ja, ja! Però allà, a les fosques, amb ell…

DI NOLLI.— Només per un moment. I jo seré al teu costat i tots els altres estaran a l’aguait darrera de les portes, a punt d’entrar si convé. Així que es veurà davant de la teva mare, la teva feina estarà llesta, comprens?

BELCREDI.— A mi el que em fa por més aviat és una altra cosa: que tot plegat no sigui aigua calenta.

DI NOLLI.— No comencem! A mi el remei en sembla molt eficaç.

FRIDA.— I a mi també, a mi també! Ja ho noto en mi mateixa. Tremolo tota.

BELCREDI.— Els bojos, amics meus, tenen la felicitat, que els que estem bons, desgraciadament, no tenim, i de la qual no ens adonem…

DI NOLLI.— (Interrompent, molest). D’on surts ara amb la felicitat! Fes el favor!…

BELCREDI.— (Continuant.) …no raonen!

DI NOLLI.— I a què treu cap el raonament en tot això?

BELCREDI.— Com s’entén? ¿No et sembla tot un raonament el que, segons nosaltres, ha de fer ell veient aquesta (indica FRIDA) i veient la seva mare? Ah, però nosaltres ho hem endegat tot per peces menudes!

DI NOLLI.— No, res d’això! Quin raonament ha de fer? Li presentem una doble imatge de la seva pròpia ficció, com ha dit el doctor.

BELCREDI.— Mira, ja t’ho diré: no he entès mai per què es llicencien en Medicina.

DI NOLLI.— Qui?

BELCREDI.— Els alienistes.

DI NOLLI.— Vaja! Doncs en què vols que es llicenciïn?

FRIDA.— Es fan alienistes.

BELCREDI.— Exacte. Se’n fan legalment, amiga meva. Vinga xerrameca i aquell qui sap més de xerrar és el més valent. «Elasticitat analògica», «la sensació de la distància del temps»… I mentrestant, la primera cosa que et diuen és que ells no fan miracles. Però ja saben prou bé que com més diuen que no són taumaturgs, més creu la gent en la seva seriositat. I sempre l’encerten, ve-t’ho aquí!

BERTOLD.— (Que espiava pel forat del pany de la porta dreta). Ja vénen, ja vénen!

DI NOLLI.— Ja?

BERTOLD.— Sembla que ell els vol acompanyar… Sí, sí, també ve!

DI NOLLI.— Apa, anem-nos-en, de seguida. (A BERTOLD, abans de sortir). Queda’t, tu.

BERTOLD.— Jo?

ENRIC IV.— (Continuant un parlament que se suposa començat a la Sala del Tron.) …i jo us pregunto com podria ser astut si suposeu que tinc tanta tossuderia…

DOCTOR.— Oh, no! Tossuderia? De cap manera.

ENRIC IV.— (Somrient complagut). Així, doncs, ¿per vós sóc, de debò, astut?

DOCTOR.— No, no. Ni tossut ni astut.

ENRIC IV.— (S’atura i diu en el to de qui vol fet notar, benèvolament però irònicament, que això no pot ser). Monsenyor, si la tossuderia no és un vici que pugui anar acompanyat de l’astúcia espero que, en negar-me la tossuderia, almenys una mica d’astúcia me la concedireu. Us asseguro que la necessito molt. Ara, si és que la voleu tota per a vós…

DOCTOR.— Jo? Us semblo astut, jo?

ENRIC IV.— Oh, no, monsenyor! I ara, què dieu! No ho sembleu pas. (Interrompent la conversa). Perdó: només una paraula confidencial a missenyora la duquessa, aquí mateix, al peu de la porta. (S’enduu la MARQUESA una mica de banda i li pregunta amb molt de secret i amb ànsia:) Realment, us estimeu la vostra filla?

MATILDE.— (Torbada). Sí, és clar!…

ENRIC IV.— 11 voleu que la recompensi amb tot el meu amor, amb tota la meva devoció, pels greus torts que li he fet, sense, però, que us hàgiu de creure res de la brama de dissolut de què m’acusen els meus enemics?

MATILDE.— No, no; jo no me’n crec res, de tot això. No m’ho he cregut mai.

ENRIC IV.— Així, doncs, voleu…?

MATILDE.— Què?

ENRIC IV.— …que retorni a l’amor de la vostra filla? (Se la mira i, en to misteriós d’admonició i sobresalt alhora, li diu:) No sigueu amiga de la marquesa de la Toscana! No en sigueu amiga!

MATILDE.— Tanmateix, us haig de tornar a dir que ella no ha pregat ni maldat pas més poc que nosaltres per obtenir la gràcia per a vós…

ENRIC IV.— (Baix, ràpid i tremolós). No m’ho digueu, no m’ho digueu! Per l’amor de Déu, missenyora, ¿que no ho veieu quin efecte em fa?

MATILDE.— (Se’l mira i molt baixet, com en confidència, li diu:) Encara us l’estimeu?

ENRIC IV.— Encara? Heu dit encara? Potser sabeu, vós…? No ho sap ningú! No ho ha de saber ningú!

MATILDE.— Però potser ella sí que ho sap si ha implorat tant per vós.

ENRIC IV.— (Se la mira una mica i diu:) I us estimeu la vostra filla? (Pausa breu. Es gira al DOCTOR en un to de rialla). Ah, senyor, com és de veritat que aquesta muller meva només l’he sabuda merèixer tard, molt tard! I ara i tot, sí, l’haig de merèixer i no hi ha pas dubte que la mereixeré i la tindré, però us puc jurar que no hi penso gairebé mai. És una llàstima, però no sento res, no me la sento al cor… Ara, el que és de debò meravellós, és que tampoc no se la senti al cor ni tan sols la seva mare. Confesseu, missenyora, que ben poca cosa se us en dóna, d’ella! (Exasperat, al DOCTOR). Em parla de l’altra. (Excitant-se). I amb una insistència, amb una insistència, que no me la puc explicar.

LANDOLF.— (Humilment). Potser és, Majestat, per a treure-us l’opinió contrària que podríeu tenir de la marquesa de la Toscana. (I, espantat d’haver-se permès aquesta observació, afegeix de seguida). Ben entès, vull dir en aquest moment…

ENRIC IV.— I per què tu també sostens que m’és amiga?

LANDOLF.— En aquest moment, sí, Majestat!

MATILDE.— Sí, sí, en aquest moment…

ENRIC IV.— Entesos! Aleshores, vol dir que no us creieu que me l’estimi. Entesos, entesos. Ningú no s’ho ha cregut mai. Val més així. Prou, prou. (S’interromp i diu al DOCTOR amb un esperit i una cara totalment diferents:) Heu vist, monsenyor? Les condicions de les quals el papa ha fet dependre l’anul·lament de l’excomunicació no tenen res a veure, absolutament res a veure, amb la raó per la qual em va excomunicar! Digueu al papa Gregori que ens tornarem a veure a Bressanone. I vós, missenyora, si teniu la sort de trobar la vostra filla al pati del castell de la vostra amiga la marquesa, ¿què voleu que us digui?… feu-la’n sortir: veurem si em reeixirà el tenir-la al meu costat, ben a prop, com a muller i com a emperadriu. Fins ara se me n’han presentat moltes assegurant-me que eren ella, aquella que, sabent que la tindria, he cercat alguna vegada —no és cap vergonya, és la meva muller. Però també totes, tot dient-me que eren Berta i que eren de Susa, no sé per què, se m’han posat a riure sempre. (Com en confidència). Enteneu?… al llit, jo sense vestit… ella també, Deu meu, sense vestit… Un home i una dona… és natural… No s’hi pensa gaire, en el que som. El vestit, penjat, sembla un fantasma! (En un altre to i també confidencialment, al DOCTOR). I jo em penso, monsenyor, que els fantasmes, en el fons, no són res més que menuts desgavells de l’esperit, imatges que no es pot reeixir a tancar dins el regne del son: les descobreixes, també, de dia. I fan por. Em fan tanta por, quan, de nit, me les veig al davant, tantes imatges desmanegades, que riuen, des-mutades del cavall! Però potser també em fa por la meva pròpia sang que em sento bategar dins les artèries, com si en la quietud de la nit sentís un soroll ofegat de passes en una cambra llunyana… I prou. Ja us he entretingut prou aquí, a peu dret. Us saludo, missenyora. Us reverencio, monsenyor.

LANDOLF, ARNALD I ORDULF.— (Mirant-se entre ells esbalaïts). Què diu?… És que…? Així, doncs…

ENRIC IV.— (Tombant-se en sentir-los com s’exclamen i cridant imperiós). Prou! Acabem-ho! Ja n’estic cansat! (Com si, en pensar-hi, no s’ho pogués creure). Gosar presentar-se aquí, al meu davant, i amb l’amant al costat! I fent el posat de venir per compassió, per no fer enfellonir un pobre desgraciat de fora del món, de fora del temps, de fora de la vida! I encara aquell altre! Ja l’hauria aguantat ell una vergonya així! Ara, que, ells, això sí, cada dia i a cada moment, pretenen que els altres siguin com ells volen; i això no és cap vergonya, no és cap humiliació! Ha, ha! És la seva manera de pensar, de veure, de sentir. Cadascú té la seva manera. I vosaltres també, oi? És clar que sí! Però quina pot ser la vostra? La dels ramats!… miserable, làbil, incerta… I aquells se n’aprofiten i us fan aguantar i acceptar totes les seves bajanades perquè hi sentiu i hi vegeu com ells. O, si més no, se’n fan la il·lusió. Perquè, al capdavall, què reïxen a imposar? Paraules! Paraules que cadascú entén i repeteix a la seva manera. Heus aquí com es formen això que en diuen les opinions corrents. I ai de qui un bell dia es trobi assenyalat amb una d’aquestes paraules que tothom repeteix! Per exemple: boig. O imbècil. Què sóc jo? ¿Pot ningú esperar tranquil·lament que hi hagi qui s’afanyi a convèncer els altres que un hom és com el veu ell, a fixar-lo en l’apreciació dels altres segons el judici que n’ha fet ell mateix?… Boig! Boig!… No vull pas dir que el faci per jugar-hi. Abans, abans de caure del cavall i donar-me el cop al cap… (S’atura un moment en veure els altres esbalaïts). Què feu? Us mireu? (Estrafent-los l’actitud). Ah! Eh!… Quina revelació, oi? ¿En sóc o no en sóc? Sí, en sóc. Sóc boig. (Terrible). I ara, agenolleu-vos! Agenolleu-vos! Us mano que us agenolleu, tots, al meu davant. (Els força a agenollar-se d’un a un). Així! I toqueu a terra amb el front tres cops seguits! Va! Davant dels bojos tothom s’ha d’estar així! (En veure Is agenollats se li esbrava la ferotgia). Apa, alceu-vos, de pressa, bens! M’heu obeït, eh? I em podíeu posar la camisa de força!… Aclaparar la gent amb el pes d’una paraula! Què són? Res! Mosques! I tota la vida queda esclafada només pel pes de les paraules. El pes dels morts. Mireu-me: i podeu creure de debò que Enric IV encara sigui viu? I, tanmateix, sóc aquí, parlo, i mano als vius. Així us vull! ¿També us sembla una broma, això? ¿Que siguin els morts els qui encara facin la vida? Sí, aquí és una broma, però aneu a fora, al món viu de fora. Apunta el dia. Teniu el temps al davant vostre. Una alba. I dieu: aquest dia que tenim ara al davant el farem nosaltres. Sí? Vosaltres? Respecteu-ne totes les tradicions, respecteu-ne tots els costums, i poseu-vos a enraonar: repetireu totes les paraules que s’han dit sempre. I us penseu que viviu? No feu res més que mastegar la vida dels morts! (S’atura davant de BERTOLD, que està més esverat que mai). No entens res, tu, oi?… Com et dius?

BERTOLD.— Jo., em dic BERTOLD…

ENRIC IV.— BERTOLD, talòs?… A la vista de tothom, com et dius?

BERTOLD.— Em dic… em dic… Fino…

ENRIC IV.— (Davant d’un moviment dels altres tres, amb prou feines esbossat, com de reny, es tomba sobtadament per fer-los callar i continua). Fino?

BERTOLD.— Sí, senyor. Fino Pagliuca.

ENRIC IV.— (Als altres tres). Ja us ho he sentit a dir moltes vegades entre vosaltres. (A LANDOLF). Tu et dius Lolo, oi?

LANDOLF.— Sí, senyor. (En un transport d’alegria). Però així, doncs…

ENRIC IV.— Què?

LANDOLF.— (Afluixant). No… no res…

ENRIC IV.— Que no sóc boig? És clar que no en sóc! ¿Que no em veieu? Fem un joc a l’esquena dels qui s’ho creuen. (A ARNALD). Sé que tu et dius Franco… (A ORDULF). I tu… espera’t…

ORDULF.— Momo.

ENRIC IV.— Això, sí, Momo!… Bonic, tot plegat, oi?

LANDOLF.— (Com abans). Però, per Déu, així, doncs…

ENRIC IV.— Doncs què? Res, home, res! Fem-hi tots plegats una rialla ben llarga… (Riu). Ha, ha, ha…

LANDOLF, ARNALD I ORDULF.— (Mirant-se entre ells, dubtant esfereïts i entre 1 alegria i la por). Està curat?… S’ha curat de debò?… Però, com…?

ENRIC IV.— (Indicant que callin). Xut! Xut! (A BERTOLD). I tu, no rius? Encara estàs ofès? No ho deia pas per tu, home! A tothom li convé, comprens?, a tothom li convé de fer passar per boig algú i tenir excusa per a tenir-lo tancat. I saps per què? Perquè ningú no pot resistir de sentir-lo enraonar. Què en dic, jo, d’aquella gent que se n’ha anat ara? Que ella és una bagassa, l’altre un porc llibertí, l’altre un impostor… Ah, però no és pas veritat! Ningú no s’ho pot creure! Ara, això sí, tothom m’escolta esfereït. ¿Per què escolten, doncs, si no és veritat? No se’n pot creure ni una mica, del que diuen els bojos. Però escolten amb els ulls oberts de bat a bat, esporuguits. Per què? Digues, digues, tu, per què?… Ja veus que estic tranquil. No tinguis por…

BERTOLD.— Perquè… potser es pensen…

ENRIC IV.— No, amic, no. Mira’m bé als ulls. No ho dic, jo, que sigui veritat, estigues tranquil. Res no és veritat. Però mira’m als ulls.

BERTOLD.— Sí, sí…

ENRIC IV.— Ho veus? Ho veus? Tu mateix, ara, tens l’esfereïment a la cara. Perquè et semblo boig. Vet aquí la prova! Vet aquí la prova! (Riu).

LANDOLF.— (En nom de tots els altres i fent un esforç). Quina prova?

ENRIC IV.— Aquest esfereïment vostre, perquè ara ja us torno a semblar boig. I us ho penseu ben bé. Us ho heu pensat fins ara, que era boig. Sí o no? (Sels mira i, en efecte, estan esparverats). Ho veieu? ¿No sentiu com aquest esfereïment d’ara es pot tornar terror, com si se us enfonsés la terra, com si us privessin l’aire de respirar? És per força, per força, amics meus! Perquè, sabeu què vol dir trobar-se un boig al davant? Vol dir ser davant d’algú que us ho ensorra tot pels mateixos fonaments: tot allò que heu construït dintre vostre, i al voltant vostre, la lògica de totes les vostres construccions. Què hi voleu fer? Els bojos, feliços d’ells, construeixen sense lògica. O amb una lògica pròpia que vola com una ploma. Volubles, volubles… Avui així i demà qui sap com… Vosaltres us manteniu ferms i ells no s’hi mantenen mai. Volubles, volubles… Vosaltres dieu: «Això no pot ser», i per a ells tot pot ser. Ah, però vosaltres dieu que no, que no és veritat. Per què? ¿Per què no et sembla veritat a tu, ni a tu, ni a tu (indicant-ne tres) ni a cent mil d’altres? Ah, amics meus, caldria veure quines coses els semblen veritat a aquests altres cent mil que no són bojos, i quins espectacles donen amb els seus acords, flors de lògica! Jo sé que a mi, quan era petit, em semblava una veritat la lluna dins del pou. Quantes coses me’n semblaven, de veritat! I em creia tot el que els altres em deien, i era feliç! Perquè, ai si no us aguanteu ben ferms en tot allò que avui us sembli veritat i en allò que us ho semblarà demà encara que sigui a l’inrevés del que us ho semblava ahir. Ai si us enfonsàveu, com jo, a considerar, a pensar, aquesta cosa horrible que fa, de debò, embogir: que quan sou al costat d’un altre i us el mireu als ulls —com un dia jo em mirava els ulls d’algú— us podeu afigurar com un mendicant davant d’una porta on no podrà entrar mai, perquè el qui hi entra no sou mai vosaltres mateixos, amb el vostre món a dins tal com el veieu i el toqueu, sinó un de fora vostre i tal com ell us veu i us toca en el seu món impenetrable… (Pausa llarga. S’ha fet fosc. La foscor augmenta 1 esporuguiment i la profunda consternació de les quatre «petites» disfresses que es mantenen allunyades de la «gran» disfressa. ENRIC IV resta absort en la contemplació de tanta misèria espantosa, que no és pas d’ell tot sol sinó de tothom. Després es retorna, fa com qui cerca els altres quatre que no veu, i diu:) S’ha fet fosc aquí!

ORDULF.— (Avançant). Voleu que porti el llum?

ENRIC IV.— (Irònic). El llum?… ¿Us penseu que no sé que amb prou feines tombo l’esquena amb el llum d’oli a la mà per anar-me’n a dormir, enceneu l’electricitat per a vosaltres, tant d’aquí com de la Sala del Tron? Faig com qui no ho veu…

ORDULF.— Ah!… Voleu, doncs…?

ENRIC IV.— No!… M’enlluernaria. Porteu-me el llum.

ORDULF.— Ja deu ser a punt darrera la porta.

ENRIC IV.— (Agafant el llum i assenyalant després la taula de la plataforma). Ja tenim una mica de claror. Seieu allà, al voltant de la taula… Però no així. En belles actituds gracioses… (A ARNALD). Tu així. (L’hi posa). (A BERTOLD). I tu així. Molt bé. Jo aquí. (S’asseu. Tomba el cap a una finestra). S’hauria de poder manar a la lluna que enviés un bell raig decoratiu. Ajuda, la lluna, ajuda! A mi, per la meva banda, em cal la lluna i sovint em perdo mirant-me-la de la finestra estant. ¿Qui es podria pensar, tot mirant-se-la, que sap que han passat vuit-cents anys i que jo, assegut a la finestra, no sóc de debò ENRIC IV que se la mira com un pobre home qualsevol? Ah! fixeu-vos, quin magnífic quadre nocturn: l’emperador voltat dels seus fidels consellers!… No us agrada?

LANDOLF.— (Baixet a ARNALD, com per no desfer l’encís). Veus? Si haguéssim sabut que no era de debò…

ENRIC IV.— Que no era de debò, què?

LANDOLF.— (Dubtant i com per excusar-se). No… res… és que aquest matí jo li deia, a aquest (assenyalant BERTOLD) que ha entrat nou al servei… que era una llàstima que vestits així i amb tanta roba bonica com hi ha allà dins… i amb una sala com aquella… (Assenyalant la del Tron).

ENRIC IV.— Una llàstima, dius?

LANDOLF.— Sí… perquè no sabíem…

ENRIC IV.— Que la representàveu per burla, aquesta comèdia, oi?

LANDOLF.— Ens pensàvem que…

ARNALD.— (Per ajudar-lo.) …que la cosa era de debò!

ENRIC IV.— I us sembla que no ho és, de debò?

LANDOLF.— Si dieu que…

ENRIC IV.— El que dic és que sou uns babaus! N’hauríeu de saber per vosaltres mateixos, d’ensarronar la gent, i no per representar una comèdia davant meu i davant de qui ve de visita de tant en tant. Hauríeu de saber-ne per fer-ho tal com sou, d’una manera natural, cada dia, i sense ser davant de ningú. (Agafant BERTOLD pel braç). Per tu mateix, comprens?, si en aquesta ficció que fas hi pots menjar, hi pots dormir i t’hi pots gratar l’esquena si et pica (als altres), sentint-vos-hi vius, realment vius, en la història del mil cent, aquí, a la Cort del vostre emperador Enric IV!… I pensar d’aquí estant, des d’aquest temps remot, acolorit i sepulcral, que a una distància de vuit segles els homes del mil nou-cents es barallen, es deixen endur sense repòs per l’afany de saber com s’aclariran els seus casos particulars, de veure com s’establiran els fets que els tenen amb tanta angúnia i tant de neguit, mentre que vosaltres, en canvi, ja sou dins de la història… amb mi! Per dolorós que sigui el meu cas, per horribles que siguin els fets, per aspra que fos la lluita i doloroses les conseqüències, ja són història, ja no canvien, ja no poden canviar més, enteneu? I fixats ja per sempre, podeu mirar com els efectes segueixen obedients les causes, amb una lògica perfecta, i com els esdeveniments es descabdellen precisos i coherents en tots els detalls. És el goig, el goig de la història, que és tan gran!

LANDOLF.— Oh, sí, magnífic.

ENRIC IV.— Sí, magnífic, però ara ja prou! Ara que ja el sabeu vosaltres, ja no el podré tenir mai més jo! (Agafa el llum per anar-se’n al llit). Ni vosaltres tampoc, si no n’heu entès la raó. Ja em fa fàstic, ara. (Com per a si mateix, amb continguda ràbia). L’haig de fer penedir d’haver vingut! Se m’ha disfressat de sogra. I ell de frare… I, a més a més, m’han traginat un metge per fer-me estudiar. Aneu a saber si no esperen de fer-me curar… Pallassos!… Em vull donar el gust de bufetejar-ne almenys un: aquell! DIu que és un famós espadatxí. Potser m’enfilarà amb l’espasa… Ja ho veurem. Ja ho veurem… (Truquen a la porta del fons). Qui hi ha?

JOAN.— (A dins). Deo gratias…

ARNALD.— (Contentíssim suposant que encara es podrà fer més broma). Ah, és JOAN, és JOAN! Ve, com cada dia, a fer de fraret.

ORDULF.— (Igualment i fregant-se les mans). Sí, sí, fem-li fer, fem-li fer…

ENRIC IV.— (Sobtadament sever). Ximple! Ho veus com sou? Per què, ara això? ¿Per fer brometa a l’esquena d’un pobre vell que ho fa per amor meu?

LANDOLF.— És que ha de ser com de debò, compreneu?

ENRIC IV.— Exactament! Com de debò! Perquè només així la veritat ja no és burla. (Obre la porta i fa entrar JOAN, que va vestit com un humil fraret i amb un rotlle de pergamí sota Vaixella). Entreu, entreu, pare. (I agafant un to de tràgica gravetat i de ressentiment ofegat, diu:) Tots els documents de la meva vida i del meu regne que m’eren favorables van ser destruïts pels meus enemics: només se n’ha alliberat aquesta vida meva escrita per un fraret humil que em té devoció… I us en voleu riure? (Amorosament fa seure JOAN davant de la taula). Seieu, pare, seieu aquí. I el llum al vostre costat. (Hi posa el llum que encara duia a la mà). Escriviu, escriviu…

JOAN.— (Descabdella el pergamí i es disposa a escriure al dictat). Digueu, Majestat.

ENRIC IV.— (Dictant). El decret de pau donat a Magúncia va ajudar els pobres i els bons, tant com va perjudicar els dolents i els potentats. (Comença a baixar el teló). Va dur l’abundància als primers, i fam i misèria als segons…

TELÓ