Xiri: l’has vessada, encara

Compartir els teus anhels és tot allò que cal per viure en peu de guerra i rebre tota mena de sotragades. Ets imprevisible! T’has creat el teu món dins el món i, fins i tot, et permets el luxe de ser cristià, una romanalla molt difícil de tractar. Tot plegat és tan gros que ser amic teu és ser amic de Déu i del diable, alhora.

Tens la teva manera d’estimar i estimes tant que sovint t’oblides dels qui t’estimen. Humil i tímid fins a l’avorriment per fora, dur i exigent per dins, sempre ens agafes a contra peu. Això deu ser una més de les moltes conductes del profeta que tragines sota l’ombra de la teva excepcional talla humana. També ets arrauxat, una altra manera d’escopir el mal que es queda encallat en el teu gran cor, ara ja ben gastat.

L’11 de setembre hi era i esperava, neguitós. Tremolava i no ho feia pas per allò que poguessis dir a tall de míting: em preocupava la salut del teu cor. Mai no he comprès com pots gastar la força que no tens! No tens remei. Si vas així no et riuràs gaire més de les lleis de la Natura. Els amics, vells amics!, ens demanem quan i on et recollírem com un colom atropellat. Vas a la teva dèria i mai no pares d’anar a furgar sota les rodes dels dèspotes, ara ja rodes del tot democràtiques.

Doncs, jo hi era, feia part del centenar d’arreplegats. Seguia el teu míting com el no creient segueix el rosari de l’aurora. Saltaves de denúncia a denúncia, passant per l’estirabot; estaves lluny de parlar com m’agrada sentir-te parlar. Tenia la impressió que et dirigies a la massa, i tu saps que només crec digne i necessari parlar al Poble.

Evidentment, vas posar els peus en el camp de mines més atapeït que mai hagi existit: t’hi vas posar intencionadament, peus junts. Vas dir que els enterrats al Fossar de les Moreres eren terroristes. Una manera de dir que per lluitar per l’honor de la Terra sempre s’ha de fer segons plau els invasors o ser catalogat de terrorista. Quasi et vas titllar tu mateix de terrorista; això em va agradar. Quan la cosa es posa talment punyent que la dialèctica dels edils del nostre pam quadrat de Terra Catalana han perdut la noció de botifler, no queda més remei que fer-se terrorista.

Per cert, el mateix Gandhi va sembrar el terror a l’índia que vivia pacíficament sota els paraigües i la prosperitat de l’imperialisme britànic. Fins i tot alguns savis, erudits eminents, sentiren una mena de vergonya mal dissimulada del color fosc de la seva pell i sobretot de la seva cultura. Flavien estat tan miserablement renegats i covards que l’agent 009 germanobritànic Max Müller els va clavar el gol de la funesta fal·làcia dels invasors Aris, ara inextirpable de les pàgines de la Història, ara ja glorificada per les gestes exemplars dels nazis, ara operant selectivament en la democràcia d’en Bush sota la denominació WASP (white Anglo-Saxon people).

Amb tot, una de les grans curiositats històriques és que mai cap fill de mare d’aquest món roí s’ha pres la molèstia de codificar l’arrogant insanitat botiflera.

Evidentment el nostre problema és la violència. Ho violentem sistemàticament tot, la violència la portem dins la sang. En rebem la ració diària en totes les notícies que ens arriben. La recordem des de l’escola bressol, fins i tot els que no hi vàrem anar, perquè la guerra es va engolir la possibilitat de ser educats ni que fos pels pacificadors. La història només ens parla dels salvadors violents i de la justícia imperialista. Els nostres mestres han patit l’horrible violència de qui no coneix res més que la guerra i la «pau» armada. Els nostres pares han mort o han estat ofegats per la violència salvatge que xucla la sang i no et permet morir a fi que pixis més i més sang. Els historiadors suquen la ploma en la sang del Poble, i s’ho callen pusil·lànimement. Vivim la violència en la mateixa carn, les nostres converses estan plenes de violència, ens insultem i ens deixem amb la paraula a la boca. Som fastigosos i prepotents, no parem esma a la nostra condició de vassalls. Som violents compulsius, sense parió en cap altra espècie animal. En la nostra Terra i arreu, l’historiador, el filòsof, el teòleg i qualsevol passerell que es fa escoltar, parla i justifica la violència amb la naturalitat que es parla la llengua materna, si les instàncies violentes la deixen parlar. Tots traginem la violència que 1’elit, la religió i l’Estat ens ha clavat dins el moll de l’os. Som fills d’una porca i colossal bogeria.

Fins i tot la solidaritat és una mena de violència. Ha estat esborrada del codi civil amb la punya dels atemptats indiscriminats, un arranjament tàcit entre l’Estat i els revolucionaris. Els atemptats de Sendero Luminoso a Villa el Salvador (Perú) no són un fet aïllat, ans al contrari. ETA també és un furóncol històric. Semblem violents de fet i la notorietat històrica ens hi convida com l’aigua convida el peix. Som uns esgarrapacristos que exercim la violència més fosca i sòrdida per fotre’ns els uns als altres, mentre els responsables de l’ordre democràtic apareixen com uns dromedaris que travessen el desert del nostre planeta amb la bossa plena d’intrigues de taverna.

Hom diria que el Poble el van enterrar en el Fossar de les Moreres i allí s’ha quedat, colgat. Potser que m’aturi, puix que no hi ha que la violència.

Deia, doncs, que hi era i esperava, i quasi tremolava, i no ho feia per allò que poguessis dir. Quan et vaig sentir dir: «em declaro enemic de l’Estat espanyol i amic d’ETA i de Batasuna» esperava el pitjor, per la teva salut. Quant has hagut de patir per vomitar això? Quin dolor en l’ànima et pot fer dir aquesta mena de coses? Com pot ser que un no violent radical, és a dir, un ver cristià, arribi fins a una tan profunda indefensió que se senti empès a dir que se sent amic dels que ell mateix combat dia i nit, simplement perquè lluiten amb les armes, tal i com ens han ensenyat a l’escola i en la caserna? I, aquest exabrupte, l’has aviat tot i sabent, millor que ningú, que els violents que l’Estat no fitxa són els que millor justifiquen i reforcen la violència de l’Estat. I, tot això, ho has dit a causa, possiblement, del terrible cansament dels teus ossos, perquè ja no saps què més dir per fer que el teu Poble es desvetlli i exerceixi el seu enorme poder per salvar la casta política de l’endèmica corrupció que ha precedit la corrupció feixista.

Quan vas dir: «em declaro enemic de l’Estat espanyol» no vas donar la talla del teu esperit; vas dir una banalitat. Quina persona digna d’aquest nom no se sent humiliada, ferida en l’enteniment i enemiga d’aquesta plaga de gent superba que s’ha fet una lectura particular del món? Fa cosa sentir-los, amb els seus agutzils els jutges, trepitjar els valors epistemològics més elementals, i la gramàtica del coratge, la cultura i l’esperit. Parlen de pau i de justícia com els frívols parlen d’alcavoteria. Trobar-me còmplice d’aquesta vergonya em remou les tripes. Què esdevindria, l’Estat, si el Poble fos tan hipòcrita, lladre i violent com els seus representants? Què seria de la Nació Catalana si el Poble fos tan temeràriament corrupte i mentider com els seus elegits, probablement els únics competents. Deixem-ho aquí. Ai, quin mal!

Amic, l’has vessada. Hauries de negociar un morrió, amb el teu cor. No comprens que el terrible patiment que es desprèn de la teva ànima queda ataconat en qualsevol bossa de les escombraries, la mateixa essència de la sedició sistemàticament violenta de la plaga intel·lectual, dels coadjutors fanàtics de l’estultícia política? No saps que en el maleït espai dels discutidors professionals, les turbulències baten tots els records: hi sura la malenconia, l’enveja visceral, la pudor dogmàtica, el neguit sectari, el catau idealista, la llengua de camaleó?

Lluís M., l’has vessada. En aquest planeta de caragirats i botiflers, cal parar compte a no caure en la humana distracció i lliscar en les valoracions relatives: no hi ha manera que et deixin explicar i et retrobes sota les potes dels exaltats oportunistes. Prou et provoquen i t’aixafen, no fallen pas mai!

El teu cabal d’Amor l’ha vessada, encara.

Recorda que ens queda el Poble. El nostre Poble, el Poble de Catalunya. Algú deu haver sobreviscut al Fossar de les Moreres.

De fet, no sabem com el Poble digereix la farda que li cau damunt, però sí sabem que el teu Poble també pateix, i escolta el teu dolor. No et deixarà pas sol.

Lluís M., no oblidis que hem de moderar la naturalitat de l’estirabot i esquivar les provocacions sornegueres.

Hem d’obeir la veu interior.

Hem de durar i durar, i encara durar.

Hem de refer el món!

El teu Amic,

Jaume Chalamanch, 15.9.2002

(article enviat per publicar al diari Avui i no publicat)