Apologia del terrorisme

L’Estat espanyol ha entrat per la via occidental de l’anti-terrorisme. Manuel Sacristàn, un dels grans intel·lectuals del PSUC, absurdament silenciat, deia, en un acte universitari contra aquesta plaga antiterrorista que patim actualment, que l’origen de l’anomenat terrorisme modern no es troba en les accions armades dels radicals, sinó en injustes i odioses accions legals i armades de l’Estat contra els polítics radicals d’esquerra en la República Federal Alemanya, un dels llocs on la repressió i la cacera de bruixes funcionen amb més duresa. Peter Camejo, secretari general del partit dels treballadors dels Estats Units i candidat a la presidència del seu país, m’explicava, ara fa tres anys, la mateixa cosa d’aquelles terres.

Primerament els estats anomenats democràtics es tornen intolerants enfront dels ideòlegs i polítics radicals d’esquerres. Se’ls neguen arbitràriament el dret de pensament, de reunió, d’expressió, de manifestació i d’associació. A continuació es produeix l’escalada d’aplicar el terror a aquestes formacions polítiques. Se’ls priva de llibertat. Se’ls processa. Se’ls tortura. Se’ls mata enmig del carrer.

Aquesta operació agressiva provoca sovint respostes agressives. El marginat polític radical acaba per submergir-se en la clandestinitat organitzada i armada. El sistema de terror que plana damunt d’ell l’empeny a respostes, actuacions i organitzacions desesperades. I una persona o grup desesperats esdevenen altament perillosos, perquè d’home a home va zero i al desesperat se li aguditza la intel·ligència, i perquè la nostra societat té innombrables punts febles altament vulnerables, la defensa dels quals es fa gairebé impossible i demana despeses astronòmiques en forces d’ordre i de vigilància.

Finalment l’estat infiltra agents seus en les files dels grups armats radicals per controlar-les, utilitzar-les i manipular-les. La situació es podreix i esdevé una gran confusió. Oficialment només es considera terrorisme l’acció desesperada i violenta de resposta dels marginats polítics radicals. L’acció inicial o subseqüent de l’estat repressor no és terrorisme, és la sagrada defensa de l’ordre social i del bé comú.

La hipocresia de les campanyes antiterroristes no té límit i hi cauen, no solament les forces de dreta i de govern directament amenaçades, sinó també les forces autonomistes i d’esquerra que tenen un pensament polític moderat i una acció política de petits remeis per als grans mals.

Amb proves insuficients, sovint només amb confessions arrencades amb tortures en les dependències de les forces d’ordre, i, de vegades, amb la destrucció de les proves contràries de la defensa, amb unes lleis que permeten grans arbitrarietats del poder en els procediments de detenció i d’enjudiciament, són detinguts contínuament dones i homes polítics d’esquerra i alguns, a més a més, nacionalistes; són ferits o morts pel carrer, són detinguts, són torturats, són incomunicats, són privats il·legalment de la presència de l’advocat, són vexats, són empresonats, són condemnats, són vilipendiats davant l’opinió pública abans de la decisió judicial, sense miraments, davant el silenci còmplice dels grans polítics democràtics. Fins els morts més insignes són manipulats en aquest sentit.

¿Sabeu que això passa no només a l’Euskadi indòmita, sinó que també està passant cada dia a casa nostra? Els quatre detinguts de l’afer Bultó a l’estiu del 77, amnistiats, tornats a buscar i exiliats. Els cinc de l’atemptat de l’Scala, detinguts el gener de 1978. Quatre, dels Grups Autònoms Llibertaris detinguts al febrer. Sis, de l’ERAT de la SEAT, detinguts a l’abril. Un del PCE(i) detingut l’onze de setembre. Un altre a l’octubre. Sis diversos al novembre. Setze al febrer de 1979. La nova detenció d’Albert Boadella. I les detencions darreres dels nacionalistes catalans implicats per la policia en l’afer Bultó. Són dades de l’Associació de Familiars i Amics dels presos polítics (Rda. St. Pere 32, 1, E, Barcelona), dels Comitès de Solidaritat amb els patriotes catalans i dels Comitès de Solidaritat i Grups Antirepressius de Terrassa, Sta. Coloma de Gramenet, Granollers, Badalona, barri de Gràcia de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat.

Existien càstigs en el Codi Penal espanyol contra els mals tractes, però es torturava. Es féu una llei contra la tortura al 1978, i se seguí torturant. L’article 15 de la nova Constitució espanyola prohibí la tortura i els tractes inhumans o degradants i se seguí torturant. Actualment la tortura es practica contínuament amb el més gran desvergonyiment davant del silenci de partits, entitats, col·lectius i organismes interiors i internacionals. Abans tothom denunciava aquests fets, tothom ajudava els presos polítics. Ara, ni s’ajuda econòmicament, ni se’n pot parlar, ni somniar de demanar una nova amnistia. Ja tenim democràcia, què més volem! Al 1977, poc abans de concedir-se la darrera llei d’amnistia, els parlamentaris d’UCD amenaçaven pels corredors de les Corts: «Ara donarem l’amnistia, però qui hi torni serà castigat inexorablement». Immediatament presentaren al Congrés un projecte de llei antiterrorista. Les forces progressistes s’hi negaren en rodó. «Fóra el retorn als estats d’excepció franquista amb la suspensió permanent de drets fonamentals del ciutadà». Aleshores, aquestes forces encara no s’havien venut al sistema.

Al cap d’un any, la digestió de les forces antifranquistes per part del sistema era un fet consumat. CDC, PSC-PSOE i PSUC-PCE, etc. deien que sí a totes les propostes d’UCD. Vingué, doncs, l’antic projecte de llei antiterrorista, precedit d’un decret-llei, i tots votaren que sí. Només al Senat dues ovelles negres votaren que no: Josep M. Bandrés (basc) i jo. Dues vegades consecutives ens destacàrem en la negativa en solitari sense cap recolzament ni polític ni popular. Ara els Comitès de Solidaritat amb els patriotes catalans acusen a tots els parlamentaris catalans sense excepció. Jo vaig dir que «no» amb l’amargor de la soledat. I acuso, no només als altres parlamentaris catalans, sinó a tants ciutadans, inclosos els darrerament afectats, que em deixaren totalment abandonat i en posició desairada a les Corts, en els moments més importants. Cal atacar les causes de les injustícies en el moment oportú i no gemegar i picar de peus com els nens quan vénen les conseqüències de la nostra covardia.

Tant Bandrés com jo assenyalàrem, davant de l’opinió pública, com aquella llei (56/78 de 4.12.78, BOE 8.12.78) limitava l’habeas corpus, el dret a la intimitat, el dret a la inviolabilitat del domicili, de la correspondència i de les comunicacions telefòniques, etc. S’escamoteja la vigilància judicial. Es permet tota mena d’arbitrarietats als responsables de la força pública de cara a la privació de llibertats, de cara a impedir el control de la defensa, de cara a la difamació pública. Quedem submergits en un estat d’excepció permanent, on tots podem ésser sospitosos i, per tant, subjectes a aquesta llei. A la sala del Senat vaig tractar a R. Martín Villa de ser un nou Fouché, «el geni tenebrós», ministre de la policia del període del terror de la Revolució francesa. Després vingué el paràgraf 2 de l’article 55 de la nova constitució, únicament intentat suprimir en una esmena meva que fou derrotada totalment. Només Bandrés li donà suport. A continuació vingueren les campanyes i manifestacions antiterroristes, propiciades pels grans partits progressistes i que foren un fracàs rotund. Ja era massa tard. Finalment arriba la propaganda indirecta però constant contra el terrorisme i el silenci davant el terrorisme d’Estat. El govern prohibeix la presència dels advocats, per llei (4.12.78) i per Constitució (9.17.3 i 55.2) i els grans partits callen.

Conclusions: 1. —Sóc no violent i la lluita popular no violenta de l’Assemblea de Catalunya ha estat esclafada i segueix essent combatuda pels grans partits. 2.— Ha estat combatut antidemocràticament pels partits majoritaris el pluralisme polític quan era nacionalista i d’esquerra revolucionària. 3.-Aquesta franja política marginada ha estat reprimida militarment.— 4. —La resposta ha estat l’acció militar de defensa. 5.— Malgrat que el meu camí sigui un altre, em veig en l’obligació de defensar i fer l’apologia de la lluita armada d’alliberament nacional i de classe, que malintencionadament s’inclou dintre de l’epígraf de terrorisme. 6. —I demano als grans polítics que reflexionin i canviïn d’actitud tot donant resposta política als plantejaments polítics dels radicals independentistes i d’esquerra. Que pensin que en les eleccions generals de l’u de març i en les municipals del tres d’abril ha quedat demostrat en Euskadi que l’ús defensiu de les armes per part del poble és molt rendible políticament. Un polvorí!

(11.3.1979, article refusat per la premsa)