Pròleg a l’edició italiana del 1893
La publicació del Manifest del Partit Comunista coincidí gairebé amb la diada del 18 de març de 1848, amb les revolucions de Milà i Berlín, en què es rebel·laren, l’una al centre del continent europeu i l’altra a la mar Mediterrània, dues nacions que fins llavors havien estat sota el domini estranger. Mentre Itàlia era sotmesa a l’emperador d’Àustria, Alemanya havia de suportar, encara que no fos d’una manera tan directa, el jou no menys dur del tsar de totes les Rússies. Les conseqüències del 18 de març, de 1848 permeteren alliberar Alemanya i Itàlia d’aquesta ignomínia; si aquestes dues grans nacions en l’espai del 1848 al 1871 han estat reconstituïdes i, en certa manera, retornades a elles mateixes, això va succeir, tal com ha dit Karl Marx, perquè els mateixos que havien reprimit la revolució del 1848, n’esdevingueren, contra la seva pròpia voluntat, els marmessors.
A tot arreu la revolució havia estat obra de la classe obrera; la classe obrera fou qui hi aixecà les barricades i qui hi arriscà la vida. Només els obrers de París, quan van enderrocar el govern, tenien la intenció ben determinada d’enderrocar el règim burgès. Tanmateix per molt que fossin conscients de l’inevitable antagonisme que hi havia entre la seva pròpia classe i la burgesia, ni el progrés econòmic del país ni el desenvolupament intel·lectual de les masses obreres franceses no havien aconseguit aquell nivell que hauria fet possible una transformació de la societat. Heus ací perquè els fruits de la revolució, al cap i a la fi, foren recollits per la classe capitalista. Als altres països, a Itàlia, Alemanya, Àustria, Hongria, els obrers no van fer altra cosa, des d’un bon començament, que conduir la burgesia al poder. Però a cap país no és possible el domini de la burgesia sense la independència nacional. Amb això, la revolució del 1848 havia de realitzar la unitat i la independència d’aquelles nacions que encara: no ho havien aconseguit: Itàlia, Alemanya, Hongria. Polònia les seguirà al seu torn.
Així, doncs, encara que la revolució del 1848 no fou una revolució socialista, sí que li aplana el camí i li prepara el terreny. Amb el desenvolupament de la gran indústria a tots els països, el règim burgès ha fet néixer arreu, durant els darrers quaranta-cinc anys, un proletariat nombrós, unit i fort, ha creat, per utilitzar una expressió del Manifest, el seu propi enterramorts. Sense la reconstitució de la independència i la unitat de cada una de les nacions europees no s’hauria pogut dur a cap la unió internacional del proletariat ni la col·laboració pacífica í intel·ligent d’aquestes nacions per a la consecució d’objectius comuns, Imaginem-nos, per un moment, l’actuació internacional mancomunada dels obrers italians, hongaresos, alemanys, polonesos i russos en les condicions polítiques que hi havia abans del 1848!
Els combats del 1848, doncs, no foren en va, i tampoc no han passat en va els quaranta-cinc anys que ens separen d’aquell període revolucionari. Els fruits comencen a madurar, i jo desitjo només que la publicació d’aquesta traducció italiana del Manifest sigui el bon presagi de la victòria del proletariat italià, tal com la publicació de l’original ho fou per a la revolució internacional.
El Manifest, fa justícia, com cal, al paper revolucionari que ha jugat el capitalisme en el passat. La primera nació capitalista va ser Itàlia. La fi de l’edat mitjana feudal i el naixement de l’era capitalista moderna són caracteritzats per una gran figura, per l’italià Dante, que fou al mateix temps el darrer poeta de l’edat mitjana i el primer dels temps moderns. Avui s’enceta una nova era històrica, com el 1300. ¿Ens oferirà Itàlia el nou Dante que anuncia l’hora del naixement de l’era proletària?
Londres, 1 de febrer de 1893.
FRIEDERICH ENGELS