CRIM A L’OFICINA DE CORREUS

—Ai senyor, la justícia! —va dir el sergent Brejcha de la gendarmeria—. M’agradaria saber per què la representen com una dona amb una bena als ulls i amb una balança com si vengués espècies. Jo diria que la justícia té aspecte de gendarme. Vostè no se’n podria pas fer càrrec de la quantitat de coses que nosaltres, els gendarmes, sabem judicar sense jutges, ni balances ni ximpleries d’aquestes. En els casos menors repartim bufetades i en els més importants enfloquem pallisses; en el noranta per cent dels casos això sol ser tota la justícia.

Una vegada vaig provar la culpabilitat d’un assassinat que havien comès dues persones, i les vaig condemnar a un càstig just i vaig dur a terme el càstig jo tot sol, sense dir ni un mot a ningú. Bé doncs, a vostè sí que li ho explicaré.

Vostè, senyor, es deu recordar de la senyoreta que hi havia aquí a l’oficina de correus del poble ara fa dos anys.

Es deia Helenka, exactament. Una bona noia, agradable i preciosa. Naturalment, qui no se’n recordaria. Doncs aquesta Helenka, senyor, l’estiu passat es va ofegar; es va tirar al llac i es va enfonsar uns cinquanta metres fins a arribar al fons. El seu cos no es va descobrir fins al cap de dos dies. I sap per què ho va fer? El dia que es va negar, un inspector de Praga havia arribat a l’oficina de correus inesperadament i va trobar a faltar dues-centes corones a la caixa on treballava l’Helenka. Maleïdes corones, senyor! Aleshores el neci de l’inspector va dir que n’informaria els alts càrrecs i que ho investigaria com si fos una estafa. Senyor, aquell vespre l’Helenka es va negar perquè estava avergonyida.

Quan la varen treure de l’aigua, em vaig haver de quedar amb ella fins que arribés el comitè. Ja no era gens bonica, pobreta, però jo encara la veia rient des de l’oficina de correus. Bé, tots n’estàvem enamorats, sap? Tothom l’estimava.

Caram, vaig pensar, no les podia pas robar la noia, les dues-centes corones; en primer lloc perquè no m’ho podia arribar a creure i després perquè ella no en tenia necessitat; el seu pare era moliner i ella es va posar a treballar a correus només per ganes de guanyar-se la vida ella mateixa. Jo coneixia força el seu pare; era un home que havia llegit molt i a més a més era evangelista, i li puc ben dir que en aquest país els evangelistes i altres espiritistes no roben mai res. Si a correus faltaven dues-centes corones, les devia haver robat una altra persona. Així que, senyor, allí mateix vaig prometre a la noia, de cos present, que no ho deixaria pas córrer.

Bé, doncs, mentrestant varen enviar aquí a correus un jove de Praga que es deia Filípek; un xicot molt trempat i amb les dents enfora. Jo anava sovint a correus a veure aquest Filípek per tal d’assabentar-me d’alguna cosa. Ja sap, aquella oficina és com totes les oficines de correus petites: una taula al costat de la finestreta, i al calaix de la taula hi ha els segells i els diners. A darrera l’oficinista hi ha una lleixa amb diferents llistes de preus i d’altres papers, una balança per pesar els paquets i d’altres estris per l’estil.

—Senyor Filípek —li vaig dir— miri’m, si’s plau, en la seva llista de preus, quant costaria un telegrama a Buenos Aires, posem per cas!

—Tres corones per paraula —va dir Filípek d’esma.

—I quant valdria un telegrama urgent a Hong-Kong? —li vaig preguntar.

—Ho hauré de mirar —va dir en Filípek.

Es va aixecar i es va tombar de cara a la lleixa. I mentre cercava la llista de preus, tombat d’esquena a la taula, vaig entaforar el cap per la finestreta, vaig agafar amb una mà el calaix dels diners i el vaig obrir; s’obria fàcilment i sense fer soroll.

—Bé, gràcies, ja està —li vaig dir.

Podia haver passat una cosa semblant: suposem que l’Helenka cerqués quelcom a la lleixa; llavors algú hauria pogut birlar les dues-centes del calaix.

—Senyor Filípek, a veure si em pot ensenyar qui ha enviat algun telegrama o paquet aquests darrers dies!

El senyor Filípek es va gratar el clatell i em va dir:

—Senyor sergent, em sembla que no li ho podré pas dir. Aquesta mena de coses són secret postal… l’única solució seria que m’ho demanés en nom de la llei; però en aquest cas hauria d’informar els meus superiors que s’està fent una investigació.

—Esperi —li vaig dir—, de moment no tinc ganes de fer-ho. Però intenti si vostè, així… com si fos per avorriment o alguna cosa semblant… pogués fullejar els papers per veure qui hauria pogut enviar quelcom aquests darrers dies que hagués pogut obligar l’Helenka a tombar-se d’esquena.

—Senyor sergent —em va contestar en Filípek— els resguards dels telegrames, sí que els tinc; però quan es tracta de paquets i cartes urgents només s’anota a qui s’envien però no pas el remissor. Bé, doncs, li faré una llista amb tots els noms que trobi; ho faré per vostè, encara que no es pugui fer. Però em fa l’efecte que amb això no en traurà pas l’aigua clara.

En Filípek tenia raó, senyor. Em va facilitar uns trenta noms, en una oficina de correus de poble no s’envien gaires coses; és natural, potser de tant en tant, un paquet per al fill que fa la mili, però no en vaig treure res en net. Pensi, senyor, que a tot arreu on anava em perseguia aquest problema. Em sabia greu no poder complir la promesa que havia fet a la noia morta.

I un bon dia, més o menys al cap d’una setmana, vaig tornar a passar per correus. En Filípek em va somriure mostrant-me tota la seva dentadura i em va dir:

—Senyor sergent, em sembla que ja no podrem jugar més a bitlles, me’n vaig. Demà arriba una senyoreta nova, la que hi ha a correus de Pardubice.

—Ah! —vaig exclamar— deu ser per alguna falta de disciplina, oi, que traslladin una senyoreta d’una ciutat a una miserable oficina de correus de poble?

—No ho cregui —va dir en Filípek, mirant-me d’una manera un xic estranya—. L’envien perquè ho ha sol·licitat ella mateixa, senyor sergent!

—Que és estrany! —vaig contestar—; normalment les dones pretenen tot el contrari.

—Sí que és estrany —va dir en Filípek, sense parar de mirar-me—, i encara és més enigmàtic que la denúncia anònima que es va cursar perquè es fes una inspecció-llampec en aquesta oficina de correus, també vingués de Pardubice!

Vaig fer un xiulet de sorpresa i em sembla que em vaig mirar en Filípek de la mateixa manera que ell a mi. I de sobte, el carter Uher, que estava ordenant les cartes, va dir:

—Ahà, de Pardubice! El capatàs de la finca hi té correspondència amb una senyoreta de correus gairebé cada dia. Suposo que deu ser el seu amor.

—Escolti —li va dir en Filípek— sap com se diu la senyoreta?

—Julie Touf, Taufar o una cosa així.

—Tauferová —va dir en Filípek—. És la mateixa que ha de venir aquí.

—El senyor Houdek, és a dir el capatàs —explicà el carter— també rep quasi cada dia una carta de Pardubice. «Senyor capatàs, li dic, ja té una altra carta de la promesa». I ell, el senyor Houdek, sempre em ve a rebre pel camí. Avui li ha arribat un paquet, però ve de Praga. Miri, és una tramesa retornada. «Destinatari desconegut». El senyor capatàs es deu haver equivocat d’adreça. Ja l’hi tornaré.

—A veure —va dir en Filípek—. El destinatari és un tal Novák, carrer Spálená, Praga. Dos quilos de mantega. El segell és del catorze de juliol.

—Aleshores encara hi havia la senyoreta Helenka —va dir el carter.

—A veure —em vaig tombar cap el carter i vaig olorar el paquet—. Senyor Filípek, és molt estrany, aquesta mantega ha anat deu dies amunt i avall i no fa pudor. Deixi el paquet aquí i vagi-se’n a repartir les cartes.

Quan va haver sortit el carter, en Filípek em va dir:

—Senyor sergent, no ho hauria de fer, però tingui aquesta palanca.

I va sortir per fer veure que no havia vist res. Vaig obrir la capsa que hi havia a dins del paquet; hi havia dos quilos de terra. Vaig tornar a parlar amb en Filípek i li vaig dir:

—No digui res a ningú, entesos? Ja m’espavilaré.

Evidentment, me’n vaig anar tot seguit a veure al capatàs Houdek a la finca. El vaig trobar assegut damunt d’un tronc d’arbre amb el cap cot.

—Senyor capatàs —li vaig dir— a correus hi ha una confusió; se’n recorda de l’adreça on va enviar una capsa fa uns deu o dotze dies?

En Houdek va empal·lidir i va contestar:

—No té importància; ja no me’n recordo, per a qui era.

—Senyor capatàs —li vaig preguntar— quina mena de mantega era?

En Houdek es va tornar blanc com la paret.

—Què vol dir això? —cridà— per què em molesta ara?

—Senyor capatàs —li vaig dir— la cosa va així: vostè va matar l’Helenka de correus. Li va portar la capsa amb una adreça falsa, perquè ella l’hagués de pesar a la balança. Mentre ho feia, vostè es va inclinar per la finestreta i va robar dues-centes corones del calaix. L’Helenka es va negar per culpa d’aquestes dues-centes corones. És així?

En Houdek tremolava com una fulla.

—És mentida, senyor —cridà— per quina raó havia d’haver robat dues-centes corones jo?

—Perquè volia que traslladessin la senyoreta Tauferová, la seva promesa. Aquesta senyoreta, amb una carta anònima, va denunciar que, a l’Helenka, li mancaven diners a la caixa. Vostès varen provocar que l’Helenka s’ofegués al llac. Vostès dos la varen matar. Ha de tenir la consciència bruta per aquest crim, senyor Houdek!

En Houdek va caure damunt del tronc i es va tapar la cara; mai a la vida no he vist un home plorar tant.

—Jesús —es lamentà— com em podia imaginar que es negaria! Em pensava que només la despatxarien… que ella se’n podria tornar a casa seva! Senyor sergent, jo només volia casar-me amb la Julie; però si ens uníem, l’un de nosaltres havia de deixar la feina, i només amb un salari no n’hauríem tingut prou… per això desitjava tant que la Julie vingués a correus d’aquí! Fa cinc anys que ho estem esperant… senyor sergent el nostre amor és tan gran!

Senyor, no cal que li continuï explicant res més: s’havia fet fosc, el tipus estava agenollat al meu davant, i jo, senyor, plorava com una criatura per tot plegat, per l’Helenka i pels altres.

—Apa, ja n’hi ha prou —vaig dir finalment—. Ja en tinc el bot ple. Doni’m les dues-centes corones. Això mateix. I ara escolti: si se li acut anar a veure la senyoreta Tauferová, abans que jo pugui arreglar tor aquest embolic, el denunciaré per lladre, m’explico? I si es tira un tret o una cosa semblant, informaré de la raó per la qual ho ha fet. Llestos?

Vaig passar tota aquella nit assegut de cara als estels, intentant jutjar aquella parella; demanava a Déu com els havia de castigar, i vaig comprendre les penes i les alegries de la justícia. Si els hagués denunciat, en Houdek hauria anat un parell de setmanes a la presó, condicionalment; fins i tot això s’hauria provat amb dificultat. En Houdek va provocar la mort de la noia, però no era un lladre vulgar. Cada càstig em resultava massa gros i massa petit alhora. Per això vaig decidir jutjar-los i castigar-los pel meu compte.

L’endemà al matí me’n vaig anar a correus. Una senyoreta alta i pàl·lida amb una mirada penetrant estava asseguda darrera de la finestreta.

—Senyoreta Tauferová —li vaig dir— he de certificar una carta!

Li vaig donar una carta amb l’adreça següent: «Direcció de Correus i Telègrafs. Praga». Em va mirar i va posar un segell a la carta.

—Un moment —li vaig dir—. En aquesta carta hi ha la denúncia de la persona que va robar dues-centes corones a la seva antecessora. Què valdrà el segell?

Senyor, prou es veia que aquella dona feia un gran esforç; es va tornar blanca com la cera i dura com una pedra.

—Tres corones cinquanta —va sospirar.

Vaig comptar tres corones cinquanta i li vaig dir:

—Tingui, senyoreta. Però si aquelles dues-centes corones —li vaig dir, posant al damunt de la taula els bitllets robats— si les dues-centes corones s’han trobat per casualitat perdudes en algun indret, m’entén?… perquè quedi clar que l’Helenka no les va robar. Aleshores, senyoreta, m’emportaria la carta. Què me’n diu?

No va dir ni una paraula; només mirava fixament amb la mirada perduda.

—D’aquí a cinc minuts vindrà el carter, senyoreta —li vaig dir—. Vol que m’emporti la carta?

Va fer un gest ràpid d’afirmació amb el cap. Aleshores vaig agafar la carta i em vaig passejar pel davant de l’edifici de correus. Senyor, mai a la vida no he caminat tan tens. Al cap de vint minuts el vell Uher va sortir corrents, cridant:

—Senyor sergent, senyor sergent, ja han aparegut les dues-centes corones que varen trobar a faltar a la senyoreta Helenka! La senyoreta nova les ha trobades en una llista de preus! Quina casualitat!

—Corri i digui a tothom, que ja s’han trobat les dues-centes corones —li vaig dir—. Cal que tothom sàpiga que l’Helenka no robava. Gràcies a Déu!

Això fou la primera cosa que vaig fer.

La segona fou que vaig anar a veure l’amo de la finca. Vostè probablement no el deu conèixer; és un comte una mica boig, però molt bona persona.

—Senyor comte —li vaig dir— no em pregunti res, però es tracta d’un assumpte en què cal que tots fem pinya. Avisi el seu capatàs Houdek i digui-li que ha de marxar avui mateix a la seva finca de Moràvia; i si no ho vol fer, que el despatxarà.

El vell comte va arrufar les celles i se’m va quedar mirant una estona; pensi, senyor, que no vaig haver de fer cap mena d’esforç per tenir l’aspecte més seriós que mai ningú es pugui imaginar.

—D’acord —va contestar el comte— no li preguntaré res, doncs. I va enviar a buscar en Houdek.

En Houdek va venir i, quan em va veure amb el comte, es va tornar groc com la cera, però restà dret com un ciri.

—Houdek —li va dir el comte— agafi el carruatge i vagi-se’n a l’estació; aquest mateix vespre començarà a treballar a la meva finca de Hulín. Enviaré un telegrama perquè l’esperin. Entesos?

—Si —va contestar en Houdek, amb veu baixa i em va mirar fixament, amb uns ulls com si estigués condemnat a l’infern, sap?

—Hi té cap inconvenient? —li va preguntar el comte.

—No —va contestar amb veu ronca en Houdek sense parar de mirar-me.

Senyor, els seus ulls em varen fer por.

—Ja se’n pot anar —va ordenar el comte. I ja es va haver acabat. Al cap d’una estona vaig veure com s’enduien en Houdek al carruatge; anava assegut com un estaquirot.

I ja està. Quan vagi a correus, fixi’s en aquella senyoreta lànguida. És esquerpa, esquerpa amb tothom i li estan sortint unes arrugues marcades, de persona vella. No sé si alguna vegada troba el seu capatàs; potser de tant en tant el va a veure, però després encara es torna més esquerpa i més eixuta. Jo la miro i em dic: s’ha de fer justícia.

Només sóc un sergent, senyor, però li diré una cosa per experiència pròpia: no sé si hi ha cap Déu, omniscient i omnipotent; que n’hi hagi o no té ben poca importància per a nosaltres; però segur que n’hi ha d’haver un. Algú que tingui una suprema justícia. Això sí, senyor. Nosaltres només podem castigar; però hi ha d’haver algú que perdoni. Ja li dic jo que la veritable i suprema justícia és tan estranya com l’amor.