EL REBUT

Aquell capvespre càlid d’agost hi havia molta gent a l’illa Strelecky i, a la Minka i en Pepek, no els restava cap més alternativa que la de seure a la taula on hi havia assegut un senyor amb un mostatxo gros i trist.

—Ens permet? —va preguntar en Pepek, i el senyor només va fer un gest d’afirmació.

Quina manera de tocar el nas, va pensar la Minka, ha d’estar assegut precisament a la nostra taula! Abans que tot, la Minka, amb un posat de duquessa, es va asseure a la cadira que en Pepek li havia netejat amb el mocador; tot seguit es va treure la polvorera i es va començar a empolvorar el nas perquè —Déu nos en guard!— no li brillés, amb aquella calor que feia, i quan treia la polvorera, li va caure del portamonedes un tros petit de paper tot arrugat. Llavors el senyor del mostatxo es va ajupir per recollir el paperet.

—Tingui això, senyoreta —va dir.

La Minka es va tornar vermella, primer perquè un senyor desconegut se li havia adreçat, i en segon lloc perquè li va saber greu tornar-se vermella.

—Gràcies —va dir, i es va tombar ràpidament cap en Pepek—. Saps, això és el rebut de la botiga on em vaig comprar unes mitges.

—Per això mateix —va dir el senyor amb tristesa—. No se sap mai, senyoreta, per què pot necessitar-ho.

En Pepek va considerar que tenia l’obligació cavalleresca d’intervenir-hi.

—Per què has de guardar un paperet qualsevol —va dir, sense mirar el senyor—. Aniríem amb les butxaques plenes de galindaines.

—És igual —va contestar l’home del mostatxo—. A vegades això té més valor que res.

La cara de la Minka va adquirir una expressió reservada. (Aquest pallissa ens interromprà la conversa. Déu meu, per què no ens hem assegut en un altre lloc!) En Pepek va decidir acabar-ho.

—Quin valor? —va dir fredament i va arrufar les celles. (Que bé que li queda, pensava la Minka, cofoia).

—Per exemple el d’una pista —va rondinar el pallissa, i, en lloc d’una presentació formal, va afegir—: és que jo sóc en Soucek, de la policia, saben? Ara acabem de tenir un cas d’aquests —va dir fent un gest d’expert amb la mà—. No se sap mai què hi ha a les butxaques.

—Quin cas? —no es va poder aguantar de preguntar en Pepek. (La Minka va començar a mirar-se el noi de la taula del costat. Espera, Pepek, ara veuràs quina lliçó et donaré, per ficar-te allà on no et demanen!)

—Home, el de la dona que vàrem trobar a Roztyly —va dir l’home del mostatxo, i va intentar callar.

La Minka va interessar-s’hi de cop i volta, probablement perquè també es tractava d’una dona.

—Quina dona? —va preguntar amb ansietat.

—La que varen trobar l’altre dia —va rondinar el senyor Soucek evasivament, i una mica confós es va treure una cigarreta de la butxaca. I en aquell moment va passar una cosa totalment imprevista: en Pepek es va posar de seguida la mà a la butxaca, en va treure l’encenedor i va oferir foc a aquell home.

—Gràcies —va dir el senyor Soucek palpablement commòs—. Els pagesos varen trobar el cadàver d’una dona al mig del blat, entre Roztyly i Krc, saben? —explicà expressant d’aquesta manera la seva gratitud.

—Jo no en sé ben res —va dir la Minka obrint uns ulls com taronges—. Pepek, te’n recordes de quan vàrem anar a Krc? I què li va passar, a la dona?

—Estrangulada —va dir el senyor Soucek secament—. Encara tenia la corda al coll. Davant de la senyoreta no puc pas explicar el deplorable aspecte que tenia. Ja se sap, pel juliol… i quasi feia dos mesos que hi era.

El senyor Soucek va treure el fum fent fàstics.

—No es poden pas imaginar quin efecte tan estrany que fa una persona en aquest cas. Ca! ni la seva pròpia mare la reconeixeria. I quantes mosques! —El senyor Soucek va fer un gest de desolació amb el cap—. Senyoreta, si es treu la pell, la bellesa desapareix. Però després el problema ve quan s’ha d’identificar la persona, m’entén? Quan té el nas i els ulls, encara es pot identificar, però quan fa més d’un mes que és exposada al sol…

—Però el cadàver devia portar les inicials en algun lloc —féu en Pepek com si fos especialista.

—Quines inicials —rondinà el senyor Soucek—. Senyor, les noies solteres normalment no en porten cap, perquè pensen que potser es casaran aviat. La dona no tenia cap inicial, ca!

—I quina edat tenia? —s’interessà la Minka, volent participar-hi.

—Uns vint-i-cinc —va dir el metge—; ho coneixen per les dents i coses per l’estil. I per la roba podia ser una obrera o una minyona, però més aviat havia de ser una minyona, perquè portava una camisa d’aspecte pagès. A més a més, si hagués estat una obrera, ja l’haurien buscada, perquè normalment una obrera es sol quedar en algun lloc o en algun pis. Però una minyona quan canvia d’amo ningú no sap res d’ella ni ningú se’n preocupa. És ben estrany això de les minyones, oi? Així que vàrem arribar a la conclusió que, si durant dos mesos ningú no l’havia buscada, probablement devia ser una minyona. Però el que va ser més important fou el rebut.

—Quin rebut? —va preguntar en Pepek enèrgicament, perquè segurament somniava en l’heroica possibilitat de ser detectiu, tramper canadenc, capità d’un vaixell o alguna cosa semblant; i la seva cara va adquirir un posat concentrat i enèrgic com sol passar en aquests casos.

—Així és —va dir el senyor Soucek, mirant a terra pensativament—. No li vàrem trobar res; qui li va fer allò, li va prendre tot el que devia tenir valor. Només tenia la nansa del portamonedes agafada a la mà esquerra i el portamonedes sense nansa es va trobar pel blat, un tros més enllà. Probablement també li devia voler prendre el portamonedes, però quan es va trencar la nansa, degué perdre tot el valor i el devia llançar al blat. Però abans li havia pres tot, saben? Però, al portamonedes, hi va quedar, amagat a dins del folre, el bitllet del tramvia número 7 i un rebut d’una botiga de porcellana, de cinquanta-cinc corones. No hi vàrem trobar res més.

—Però i la corda al coll —va dir en Pepek—. És per aquí per on havien de començar a investigar!

El senyor Soucek va fer un gest de negació amb el cap.

—Només era un tros de corda d’estendre roba, res més. Nosaltres només disposàvem del bitllet de tramvia i del rebut. No teníem absolutament res. Naturalment, vàrem posar un anunci als diaris comunicant que s’havia trobat el cadàver d’una dona d’uns vint-i-cinc anys d’edat, amb faldilla grisa i brusa ratllada, i que si faltava cap minyona, que ho informessin a la policia. Vàrem rebre més de cent informacions; resulta que pel maig les minyones solen canviar de casa, però després es va descobrir que tot havien estat dades inútils. Una investigació així, suposa tota una feinada —va dir el senyor Soucek afligit—. Per trobar una xicota que havia servit al barri de Dejvice i se n’havia anat al barri de Vrsovice o Kosíre, això, senyor, va representar tot un dia d’anar de bòlit. I finalment tot resultà inútil. La molt múrria encara és ben viva i a més a més se’n burla.

—Ara toquen una bona peça —va notar amb plaer, bellugant el cap al ritme del tema de La Valquíria de Wagner, que escampava per l’illa tota la seva força—. Una mica trist, oi? A mi m’agrada la música trista. Per això vaig a tots els grans funerals, per agafar-hi els pispes.

—Però l’assassí devia haver deixat alguna pista —opinà en Pepek.

—Veuen aquell galifardeu? —va dir el senyor Soucek amb interès—. Poleix les caixetes de les esglésies. M’agradaria saber què hi fa aquí?… No, l’assassí no va deixar cap pista. Escoltin, quan es troba una xicota assassinada, el més segur és que ho hagi fet el seu amant; normalment sol passar això, —va dir pensativament—. No s’hi encaparri senyoreta. Nosaltres ja hauríem sabut qui l’havia matada, però abans d’això havíem de saber qui era ella. Aquest és el problema més greu, és clar.

—Però per aclarir aquestes coses —va dir en Pepek amb inseguretat— la policia té els seus mètodes.

—Indubtablement —hi assentí el senyor Soucek—. Per exemple, el mètode de buscar una agulla en un paller. S’ha de tenir una paciència així, senyor. Sap, a mi m’agrada molt llegir novel·les policíaques on surten lupes i coses així. Però encara que mirés amb una lupa, què hi trobaria en aquella pobra nena? Tal vegada la felicitat familiar d’un cuc gros que passeja els seus cuquets. Perdoni, senyoreta, però a mi sempre em desagrada sentir opinions sobre els mètodes. La meva feina no és pas com llegir una novel·la i endevinar abans què passarà, sap? Més que res és com si em posessin una novel·la a les mans i em diguessin: Bé, senyor Soucek, ha de llegir paraula per paraula i on trobi la paraula «malgrat», anoti’n la pàgina. És una feina així, m’entén? No es pot pas ajudar ni de cap mètode ni del seny; pot llegir i llegir i al final adonar-se que al llibre no hi ha ni un «malgrat». O bé haurà de córrer d’una banda a l’altra de Praga per investigar les cambres d’un centenar d’Annes o de Maries, per descobrir, potser amb mitjans detectivescos, que no n’havien matat cap d’elles. S’hauria d’escriure sobre això —opinà, descontent— i no pas del robatori del collaret de perles de la reina de Saba. Perquè almenys seria un treball positiu.

—Bé, i com ho varen trobar vostès, doncs? —preguntà en Pepek, pensant d’avançada que s’ho prendria d’una altra manera.

—Que com ho vàrem trobar —va repetir el senyor Soucek pensativament—. Primer havíem de començar amb alguna cosa, oi? Bé, doncs, teníem el bitllet del tramvia número 7. Aleshores podíem considerar que la xicota, és a dir, si de debò es tractava d’una minyona, treballava prop d’aquella línia; això no és necessàriament correcte; podria ser també que hagués agafat aquell tramvia només per casualitat; però per començar ens hem de conformar amb alguna cosa, no? I precisament el número set circula per tot Praga, des de Brevnov passant pels barris de Mala Strana i Nové Mesto fins a Zizkov. Bé, per aquí no podíem pas esbrinar res, no hi havia res a fer. També teníem el rebut; del rebut es podia deduir almenys que la xicota ja feia temps que s’havia comprat alguna cosa que valia cinquanta-cinc corones en una botiga de porcellana. Així que vàrem anar a la botiga…

—I allà es varen recordar d’ella —va dir la Minka impulsivament.

—No, no senyoreta —rondinà el senyor Soucek—. Com vol que la tinguessin present? Però el nostre doctor Mejzlík, és a dir el nostre comissari, hi va anar a preguntar quines coses es podien comprar per cinquanta-cinc corones. Depèn, li varen contestar, de la quantitat de coses que siguin. Però directament per cinquanta-cinc corones només hi ha una tetera individual. Doni-me’n una, va dir el nostre home, però faci’m descompte.

—I després, em va cridar el comissari dient: Miri, Soucek, això és per a vostè. Suposo que la noia era minyona. Una minyona sovint trenca alguna cosa i quan ho hagi fet per tercera vegada, la mestressa, li deu dir: Beneita, ara aniràs a comprar-me’n una amb els teus estalvis. I una nena així només compra una peça, exactament la que ha trencat. I per cinquanta-cinc corones només hi ha aquesta tetera. És força cara, li vaig dir jo. I ell em va contestar: per això mateix, home! Això ens explica en primer lloc per què la minyona devia guardar el rebut; per ella eren molts diners i potser pensava que algun dia la mestressa els hi tornaria. I en segon lloc, miri: la tetera és individual. Així que, o la noia servia una persona solitària o la seva mestressa tenia llogada una habitació a una persona sola que es devia fer portar l’esmorzar en aquella tetera. La persona solitària segurament que devia ser una dona soltera, perquè un home sol difícilment es compraria una tetera tan cara i tan bonica, no li sembla? Els senyors, normalment, no es fixen pas amb què beuen. Segurament deu ser una renoca, perquè, a una dona en una habitació de lloguer, li sol encantar tenir quelcom que sigui seu i que sigui bonic, i per això es compra una cosa tan inútil i cara.

—És veritat —va exclamar la Minka—. Saps, Pepek, jo també tinc un gerret de flors molt bonic!

—Ja ho veu —va dir el senyor Soucek— però ja no té el rebut. Doncs, després el comissari em va dir: ara Soucek, hem de continuar investigant; és terriblement incert, però s’ha de començar per alguna cosa. Miri, una persona que malgasta cinquanta-cinc corones per una tetera no pot pas viure al barri baix de Zizkov. (Aquí el doctor Mejzlík tenia en compte el bitllet del tramvia número 7.) Al centre de Praga hi ha molts rellogats, i a Mala Strana hi viuen els qui només prenen cafè. Jo diria que ha de ser als barris rics, entre el Castell i Dejvice, si pensem en el tramvia número 7. Gairebé diria, explicà, que la senyoreta que beu te en una tetera com aquesta només pot viure en una petita torre amb jardí; aquesta és la tradició anglesa moderna, sap, Soucek? A veure si em comprenen, el nostre doctor Mejzlík a vegades té idees eixelebrades. Doncs sap què, Soucek?, em va dir, agafi la tetera i vagi preguntant pel barri, a tot arreu on aquestes senyoretes aposentades tinguin llogada una habitació, i si alguna d’elles tingués una tetera igual que aquesta, pregunti si, a la seva mestressa, no li havia pas marxat una minyona més o menys pel maig. És una pista minúscula, però es pot intentar. Bé, ja se’n pot anar. El cas ja és seu!

Doncs bé, a mi no m’agraden aquesta mena d’endevinalles; un bon detectiu no és pas ni un planetari ni un clarivident. Un detectiu no s’ha d’inventar tantes coses; també és veritat que de vegades la pot encertar, però la casualitat no és pas un treball honest. El bitllet de tramvia i la tetera almenys són coses palpables, però les altres coses són només… resultat de la imaginació —va dir el senyor Soucek, una mica avergonyit d’haver emprat una expressió tan educada—. Vaig anar a la meva, doncs; vaig buscar casa per casa d’aquell barri, preguntant si tenien una tetera com aquella. I, imagineu-vos, a la quaranta-setena casa que tocava, per ordre, la minyona va dir: Ai, ai, ai, la senyoreta que viu a casa de la meva senyora té una tetera igual que aquesta! Així que vaig demanar que em presentessin la senyora. Era vídua d’un general i llogava dues habitacions a dones solteres. Una d’aquestes dones, una tal senyoreta Jakoubková, professora d’anglès, tenia una tetera igual. Senyora, li vaig dir, que li va marxar una minyona pel mes de maig? Sí que se’n va anar, va contestar la senyora, li dèiem Marka, però no sé el seu cognom ni res més. I abans no havia pas trencat la tetera d’aquella senyoreta? Sí, va dir la senyora, i hagué de reemplaçar-la amb els seus estalvis; però com ho sap tot això, vostè? Ja ho veu, senyora, nosaltres ho descobrim tot.

Després ja va ser ben fàcil; primerament vaig investigar qui era la minyona amiga de la Marka —heu de pensar que cada minyona té sempre una amiga només, però li ho explica tot— i per ella vaig saber que la xicota es deia Marie Parízková i era de Drevíc; però sobretot jo volia saber amb quin jove sortia la Marka. Em va dir que sortia amb un tal Franta; a què es dedicava en Franta, això ja no ho sabia l’amiga; però es va recordar que una vegada quan els havia acompanyat tots dos a Eden, un altre pillet havia dit cridant a en Franta: Què hi ha, Ferda? Vaig presentar tot això al senyor Fryba de la nostra comissaria, que és especialista en aquests tipus; i en Fryba va dir de seguida: Franta àlies Ferda, aquest deu ser en Kroutil de Kosíre, però de fet ell es diu Pastyrík. Senyor comissari: me’n vaig cap allà, però caldria que fóssim dos. Me’n vaig anar amb ell, doncs, encara que no entrés en el meu camp. El vàrem agafar a casa de la seva amant. El pocavergonya volia disparar. Després va passar a mans del comissari Maticka. Senyor, ningú no sap com s’ho fa, però amb setze hores ho va fer confessar tot a en Franta, o, més ben dit, a en Pastyrík; havia estrangulat la Marie Parízková al camp i li havia robat els pocs centenars de corones que tenia, precisament quan havia deixat la feina. Resulta que ell li havia promès que es casaria amb ella —tots ho fan així, va afegir ombrívol.

La Minka, tremolosa va dir sospirant:

—Pepek, quin horror!

—Ara ja està —va dir el senyor Soucek, de la policia, seriosament—. Però no saben pas que esgarrifós va ser veure-la allà al camp sense trobar cap més altra cosa que un bitllet de tramvia i un rebut. Dos paperets de no res, sense importància, i malgrat això hem pogut venjar la pobra Marka. Crec que no s’ha de llançar res, res, res; fins i tot la cosa més inútil pot arribar a ser una pista o un testimoni. Senyor, no se sap mai la importància que pot tenir el que es porta a la butxaca.

La Minka mirava fixament amb els ulls plens de llàgrimes; i després es va tombar cap el seu Pepek amb una devoció ardent, i de la seva mà humida va deixar rossolar el rebut tot arrugat que havia xafat nerviosament durant tota aquella estona. En Pepek no ho va veure perquè guaitava les estrelles; però el senyor Soucek de la policia se’n va adonar i va somriure amb tristesa i compassió.