L’HOME QUE NO AGRADAVA

—Senyor Kolda —va dir el senyor Pacovsky al guàrdia Kolda— tinc una cosa per a vostè.

Es veu que durant l’imperi austríac el senyor Pacovsky treballava de guàrdia, com que no podia acostumar-se al nou règim es va jubilar, va mesurar les seves oportunitats i finalment va llogar l’hostal La Bella Vista; el lloc és molt solitari, però avui dia, a la gent, li comencen a agradar aquesta mena d’excursions, el paisatge, nedar al llac i coses així.

—Senyor Kolda —va dir llavors el senyor Pacovsky— no ho veig gens clar. Fa quinze dies que tinc un hoste, un tal Roedl. De pagar, rai, paga bé; no beu ni juga a cartes, però… sap què? —va exclamar el senyor Pacovsky— vingui a veure’l un dia.

—Què li passa? —va preguntar el senyor Kolda.

—Aquí està —va dir el senyor Pacovsky escandalitzat— no ho sé. No té res d’especial però… com li ho diré? A mi aquell home no m’acaba de fer el pes.

Roedl, Roedl, pensà el guàrdia Kolda.

—El nom no em diu res. Què fa?

—No ho sé —va dir el senyor Pacovsky—. Diu que és oficinista d’un banc; però no puc treure de quin banc. A mi això no m’agrada. Ja sé que és un home ben educat, però… I no rep correu tampoc. A mi em fa l’efecte com si esquivés la gent. I això no m’agrada.

—Què ho fa —va preguntar el guàrdia Kolda— que esquivi la gent?

—No és que l’esquivi —va dir el senyor Pacovsky insegur— però… vejam, quanta gent hi ha fent vacances pel setembre? Ara: quan para un cotxe davant de l’hostal, ell s’aixeca, si per exemple està dinant, i se’n va a la seva habitació. És així. Li repeteixo que aquest Roedl no m’acaba d’agradar.

El senyor Kolda es va quedar pensant una estona.

—Sap què?, senyor Pacovsky —va afirmar sàviament— digui-li, per exemple, que l’hostal tanca a la tardor. Que se’n vagi a Praga o a algun altre indret, què li sembla? Per què ens n’hem de fer càrrec precisament nosaltres? I assumpte resolt!

L’endemà, diumenge, el jove guàrdia Hurych, anomenat també Marieta o Nineta, tornava de fer la ronda; pel camí se li va acudir d’anar a l’hostal a prendre una copa i del bosc estant es va dirigir directament cap al pati de l’hostal La Bella Vista. Quan ja era a tocar la sortida del darrera, es va aturar per netejar la pipa. Al mateix temps va sentir que alguna cosa queia a terra darrera d’ell. El Nineta va córrer a fora al pati i va agafar per l’espatlla un home que, sense més ni més, havia saltat per la finestra.

—Senyor —li va dir renyant-lo— què hi fa aquí?

L’home que tenia agafat per l’espatlla estava pàl·lid i inexpressiu.

—I per què no podia saltar? —va contestar dèbilment—. Jo visc aquí.

El policia Nineta va reflexionar bruscament sobre la situació.

—Potser sí —va dir— però a mi no m’agrada que salti per la finestra.

—No sabia que fos prohibit —s’excusà l’home, inexpressiu—. Pregunti-ho al senyor Pacovsky si visc aquí. Sóc en Roedl.

—Potser sí —va dir el Nineta—. Ensenyi’m els documents, doncs.

—Documents? —va dir en Roedl insegur—. És que no en tinc cap aquí. Puc escriure que me’ls enviïn.

—Ja escriurem nosaltres mateixos —va dir el Nineta amb bona disposició—. Vingui amb mi, senyor Roedl.

—On? —es defensà el senyor Roedl, mentre la cara se li tornava com un paper de fumar—. Amb quin dret… amb quin dret em vol agafar?

—Perquè vostè no m’agrada, senyor Roedl —va dir el Nineta—. No discuteixi massa i vingui.

A la comissaria hi havia el guàrdia Kolda amb sabatilles, fumant amb una pipa llarga i llegint el diari oficial. Quan va veure el Nineta amb el senyor Roedl va començar a escridassar:

—Caram, Marieta, què fas? No em vols deixar tranquil ni el diumenge? Per què em portes gent precisament el diumenge, eh?

—Senyor guàrdia —informà el Nineta— aquesta persona no m’agrada. Quan m’ha vist que entrava a l’hostal ha saltat per la finestra al pati i volia desaparèixer cap al bosc. Tampoc no té documents. Així que l’he agafat. És un tal Roedl.

—Ah! —va dir el senyor Kolda amb interès—. El senyor Roedl. Així que ja el tenim aquí, senyor Roedl!

—Però no em pot detenir —va dir el senyor Roedl preocupat.

—No podem, no —admeté el senyor Kolda—. Però el podem aturar, oi? Marieta, vés a l’hostal, investiga l’habitació del senyor Roedl i fes portar les seves coses aquí… Segui, senyor Roedl.

—Jo… jo em nego a qualsevol classe de declaració —balbucejà el senyor Roedl amb excitació—. Em queixaré… protesto…

—Bufa, senyor Roedl —va sospirar el senyor Kolda— vostè no m’agrada gota. No li faré pas cas. Segui allà i tanqui la boca.

Després va agafar el diari i va continuar llegint.

—Miri, senyor Roedl —va dir al cap d’una estona— llegeixo als seus ulls que, a vostè, li passa alguna cosa. Si jo fos al seu lloc, ho explicaria tot i estaríem en paus. Però, si no ho vol fer, és igual.

El senyor Roedl estava assegut, pàl·lid i amarat de suor; el senyor Kolda se’l mirava fent esbufecs de disgust. Després se’n va anar a col·locar els rovellons que s’estaven assecant damunt de la calefacció.

—Escolti, senyor Roedl —va tornar a dir al cap d’una altra estona— nosaltres investigarem la seva identitat mentre vostè estarà assegut al jutjat i ningú no li parlarà. No sigui emprenyador, home!

El senyor Roedl, continuava callant obstinadament i el senyor Kolda, mentre rondinava empipat, netejava la pipa.

—Doncs bé —va dir— miri: es pot trigar fins i tot un mes per identificar-lo; però aquest mes, senyor Roedl, no li comptarà com a càstig. És una llàstima perdre un mes de càstig d’aquesta manera!

—I si confesso? —va dir el senyor Roedl indecís, llavors…

—Llavors el posarem en investigació preventiva, eh? —explicà el senyor Kolda— i això sí que comptarà. Faci com vulgui. Vostè no m’agrada; estaré ben content quan se l’emportin al jutjat provincial. És així, senyor Roedl!

El senyor Roedl va sospirar, els seus ulls nerviosos reflectien una expressió deplorable i gairebé desencaixada.

—Per què, —li va sortir de l’ànima— per què tothom em diu que no li agrado?

—Perquè té por —va dir el senyor Kolda assenyadament—. Vostè amaga alguna cosa, senyor Roedl, i això no agrada a ningú. Per què no mira mai cara a cara? Vostè no està tranquil. Vet-ho aquí, senyor Roedl.

—Rosner —va rectificar l’home pàl·lid, angoixat.

El senyor Kolda es va posar a reflexionar.

—Rosner, Rosner, esperi, quin Rosner? Em sona molt.

—Rosner Ferdinand, és clar —va exclamar l’home.

—Rosner Ferdinand —va repetir el senyor Kolda— això ja em diu alguna cosa més. Rosner Ferdinand…

—El banc de crèdit a Viena —ajudà l’home pàl·lid.

—Ah! —va exclamar el senyor Kolda amb alegria—. Una estafa. Ja me’n recordo. És clar, Rosner! Home, estimat, si ja fa tres anys que tenim l’ordre de detenció per a vostè! Així que vostè és en Rosner —repetia amb satisfacció—. Però per què no ho ha dit abans? Miri, jo estava a punt de fúmer-lo fora i vostè és en Rosner! Marieta —cridà alegrement al policia Hurych que entrava en aquell moment— és en Rosner, l’estafador!

—És que… —es va estremir en Rosner una mica dolorosament.

—Però Rosner —el calmà el senyor Kolda— ja s’hi acostumarà. Estigui content que ja ha confessat. Digui’m, bonic, simpàtic, on s’ha amagat durant aquests tres anys?

—Sí que m’amagava —va dir en Rosner—. Als vagons de lliteres o als hotels més cars. Allà no et pregunten qui ets ni d’on véns.

—Vaja! —va dir el senyor Kolda amb compassió—. Així que li ha sortit ben car, oi?

—Ja ho crec —es desfogà en Rosner—. Que hi hauria pogut anar a un hostal on passen els polis a fer una purga? Veurà, jo sempre havia de viure per damunt dels meus mitjans! No m’he quedat enlloc més de tres nits, només aquí… i vostès ja m’han agafat!

—No res, home —el consolà el senyor Kolda—. Si igualment ja se li acabaven els diners, oi que sí, Rosner? Igualment s’acabava.

—Sí —assentí en Rosner—. Li ben asseguro que de totes maneres ja no ho hauria aguantat més. Jesús, si durant aquests tres anys no he pogut parlar amb el cor a la mà fins ara! No he pogut ni menjar com Déu mana! Tan bon punt algú em mirava, ja intentava desaparèixer… Tothom em mirava tan inquisitivament —es queixava en Rosner— que em feia l’efecte que tothom era de la policia. Imagini’s, fins el senyor Pacovsky. Ja ho veu —rondinà en Rosner— no es pot ni estar tranquil! Per què em mirava tothom d’aquesta manera? Que tinc aspecte de delinqüent?

El senyor Kolda el va repassar de dalt a baix.

—Li seré franc —va dir— ara ja no; ara té l’aspecte d’una persona normal. Però abans, abans no m’agradava, de debò; no sé què era que no acabava de veure clar en vostè… Bé —va decidir— el Marieta se l’endurà al jutjat. Encara no són les sis, de manera que el dia d’avui li comptarà per la prevenció. Si no fos diumenge, l’acompanyaria jo mateix, perquè vegi que… hm, que ja no tinc res contra vostè. En tenia la culpa aquella sensació estranya, Rosner, però ara ja està tot bé… Marieta, detingui’l.

. . . . .

—Escolta, Marieta —va dir el senyor Kolda aquell vespre— t’he de dir que en Rosner m’ha agradat força. Un home la mar d’amable, oi? No crec que li surti més d’un any.

—Jo he intercedit per ell —va dir el policia Nineta, tornant-se vermell— perquè li donessin dues mantes. No està avesat a dormir al jaç…

—Molt bé —va opinar el senyor Kolda—. I jo diré al guàrdia que parli amb ell de tant en tant. Perquè en Rosner s’adoni que està altre cop entre la gent.