UN VI PER ESMORZAR

Sempre es diu que en una població rural n’hi ha prou amb tres alcohòlics perquè el bar pugui aguantar, i si bé és cert que jo i en Thomas, el meu cosí, fèiem el que podíem, el cas és que ens faltava un company, o sigui que el senyor Kelliher, propietari del North Star de Pearse Street, les passava una mica magres.

—Qualsevol dia em trobaré un cobrador de la llum ple d’exigències a la porta —va dir—. Amb això n’hi hauria prou per enfonsar-me. I espereu-vos a veure el fill de puta de l’assegurança. Fet una fera.

Va posar l’estoreta sobre el taulell i va traçar-hi cercles ben densos, va anar seguint el gir dels nusos i el gra del material, el senyor Kelliher era un home de gestos teatrals, i els seus gestos teatrals eren un desafiament al món. Fins i tot en els moments de desesperació cal mantenir l’ordre, com se sol dir. La boca d’en Kelliher, igual que diverses generacions anteriors de boques Kelliher, era amarga, seca i tibant, i en els seus ullets grisos s’hi veia el trasbals de la injustícia.

—No tinc marge —va dir—. Estic amb el cul enlaire fins a un punt inhabitual. A les mans del destí. Soc jo i els quatre vents. Un dia, nanos, em veureu al voral de la carretera, sol, amb una maleta i la cara ben llarga. L’asil per a pobres! Vet aquí el que hauran de tornar a inaugurar per a la gent com jo.

El rellotge va sospesar les dotze i les va superar amb un estremiment, com si s’hagués salvat per poc. Feia la sensació que devia fer bon dia, rere els porticons. Ocellets als arbres, flors als parcs, i la primera mica de calor de l’any. El tragí letàrgic de l’última hora del matí i el sol tan aspre com vital, com si hagués sortit només per deixar el lloc al descobert.

—Claveu-me i crucifiqueu-me —va dir el senyor Kelliher—, almenys així farem via.

El North Star era un lloc íntim, un cau ple de fusta fosca i vidres polits, amb la ràdio eternament sintonitzada a l’emissora de música clàssica per donar una mica de pau —sonava fluixa, molt fluixa—, i uns porticons que deixaven passar els raigs torts de llum i permetien entreveure els turons macabres de la llunyania, si forçaves una mica la vista. Jo i en Thomas sèiem als tamborets alts. Érem uns bons exemplars de bilis, por i son irregular. Bevíem en glops lents i àvids, i jo em vaig acabar el got que tenia davant.

—Que em serviria una pinta, senyor Kelliher?

—Evidentment, Brendan.

—Cosinet?

—Una altra per a mi —va dir en Thomas.

El senyor Kelliher no bevia —ho havia deixat— però en canvi engolia litres i litres de te amb llet, sempre tenia una tetera sibilant al raconet privat del costat de la barra. Feia un xiulet de gavina solitària, de pulmó, i formava part de la música de la casa. El senyor Kelliher va servir la cervesa negra. Quan n’omplia un got nou sempre s’aturava a dues setenes parts de la vora, amb el got delicadament inclinat cap al pit perquè una caiguda massa directa no espatllés la cervesa, i després redreçava el got i venia el doll i la barreja de notes marrons i cremoses, la negror que pujava, un espectacle màgic que no cansava mai.

—La petita indústria d’aquest país està desapareixent —va dir el senyor Kelliher.

—A mi m’ho explica? —vaig respondre.

—Els que penquem i ens escarrassem som gent com vosaltres i com jo, Brendan. Som els que fem anar la pala i sentim el soroll que fa. Ignorància! Vet aquí l’únic que hi trobes, per aquí.

—Fa feredat —vaig concedir.

Ens va treure els gots buits de davant —desviant els ulls amb un gest decorós— i els va posar al rentaplats, on no trigarien a tenir companyia. Va acabar d’omplir la nova ronda i ens la va posar davant fent un moviment sec amb el cap, i llavors un bitllet va lliscar cap a l’altra banda de la barra i el meu cosí i jo vam sil·labejar silenciosament per donar-li les gràcies.

—Al parlament hi ha paios que serien la vergonya de qualsevol bordell —va dir.

No teníem dones. Era una mancança terrible en les nostres vides. Mares, germanes, dones, no en teníem ni una entre els tres, perquè les dones eren un tresor, allà al camp, i nosaltres no estàvem en condicions de guanyar cap trofeu. Era aquesta absència de dones el que ens havia convertit en unes àvies. Últimament ens esplaiàvem explicant-nos els nostres mals i malalties, parlàvem dels canvis de temps i dels desconeguts que arribaven al poble. Cap detall era massa ínfim per ser objecte de les nostres xafarderies. Si algú pintava una paret, al North Star ens n’adonàvem. El senyor Kelliher va fer una ganyota i va alçar una mà plena de taques marrons per investigar-se la part alta de l’esquena, llavors els ulls se li van desviar cap al sostre i va dir:

—Heu tingut mai una mena de dolor fred en un pulmó?

—No deu voler dir una mena d’incandescència, senyor Kelliher?

—Exacte, Brendan!

—Una cosa roent —va dir en Thomas.

—Com si fos un atiador! —va dir el senyor Kelliher.

—Ves —vaig dir, i tots tres vam fer que sí, tristos i resignats.

El North Star ocupava un racó discret. Baixaves el pendent de Russell Hill, passaves Bord Gáis i Hair Affair, abaixaves el cap quan t’acostaves als vigilants, i després t’allunyaves del comerç i el trànsit de la ciutat, feies un gir brusc a l’esquerra per un carrer estret, modest i indefinit, i vet aquí Pearse Street, la grisor del qual donava idea de la poca consideració que es tenia a aquest màrtir en aquests rodals. El North Star era l’únic punt d’activitat d’aquell congost, i el sol hi penetrava només una hora, just quan el senyor Kelliher sortia de darrere la barra per tancar del tot els porticons. L’amo del bar era un homenet de trets nítids, amb unes faccions perfectament definides, com un gravat asteca en un penya-segat, d’una edat indeterminada, tant n’hauria pogut tenir quaranta-tres com setanta-quatre, amb un caminar que recordava una mica el de Charlie Chaplin, aquells passets una mica accelerats, però d’això valia més no parlar-ne.

—Doncs al final ha fet bon dia, senyor Kelliher.

—Sí, força agradable, Brendan.

—Amb la nit que hem passat.

—Sí, ha sigut una nit horrorosa.

No els havia fet servir ningú, però en Kelliher igualment va agafar els sotagots que hi havia perfectament distribuïts a cadascuna de les cinc taules de zenc del North Star i els va substituir per uns altres amb un gest que semblava sortit de las Vegas. Es va tornar a posar darrere de la barra, es va aclarir la gola, hmm-hmmm, traspuant la satisfacció dels petits rituals, encara que fos amb una lluïssor tènue.

—Com estan, per allà dalt?

—Bé, senyor Kelliher.

—Almenys això és bona notícia. Els heu explicat que en Hourigan s’ha enfonsat?

—Sí.

—I se n’han rigut?

—Sí, senyor Kelliher.

—Una situació molt desagradable.

—Em pensava que havia remuntat una mica.

—Doncs no.

—Però no costa res tenir una mica d’empatia, no?

—Aquell no et pixaria a sobre ni que et cremessis, Brendan.

—La barba no l’ajuda gaire —va dir en Thomas.

La música clàssica va sucumbir a l’empenta del butlletí de notícies, i durant una estona van sentir a parlar de morts violentes, atrocitats a l’Àfrica, escassedat de benzina, d’una vídua de Castleisland que havia guanyat la loteria, i tots tres ho vam escoltar tot amb prou avidesa, i és que el North Star potser estava fora del món, sí, però no pas incomunicat.

—Una vida trista i peculiar, no, senyors?

—Per dir-ho d’una manera elegant, senyor Kelliher.

La cervesa negra anava fent la seva feina. Era la tercera del dia, i ara el ritme s’alentiria: la por del matí havia desaparegut, l’hora dels remordiments havia passat, i tots tres vam enfilar el camí d’una tarda amable. Fins i tot en Thomas semblava força més alegre. I llavors es va sentir un retruny estrany, com si tot de gossos s’ataquessin mútuament en la llunyania, però era intern, tristament, i no estava segur de si havia sigut la meva panxa o la del meu cosí. Beure de debò, la beguda com a passió vital, és físicament molt dur.

—I malgrat tot hi persevera, senyor Kelliher?

—No pots defallir ni una mica, Brendan. Si defalleixes una mica ja estàs perdut.

Era sabut que els mots enreixats de l’Irish Times apareixerien i que ens els ventilaríem en un moment, per regla general. Us quedaríeu parats amb en Thomas; tot el matí allà assegut com una pedra, i tot d’una amollava paraules com ara «damnós» o «sobergueria». Però els mots enreixats van quedar per fer, perquè aquell dia al North Star va haver-hi una distracció. La porta es va obrir, i el glamur en persona va entrar al pub.

El glamur era una dona de posat elegant i desimbolt. Duia els dits i el coll enjoiats. Anava vestida amb roba de llana de primera, botes altes de cuir i una capa de vellut verd, textures excitants sobre un bronzejat artificial. El glamur va seure en un tamboret alt al nostre costat i delicadament es va posar bé la roba.

—Com anem, nois? —va dir—. De vi negre què té?

El North Star no estava ni molt menys vacunat contra els encants del glamur, especialment si parlava amb aquella veu ronca i sibilant, o sigui que en el moment de passar a l’acció el senyor Kelliher s’havia convertit en un marrec enrojolat.

—Senyora —va dir—. Em temo que només li puc oferir una selecció força magra. Però aviam, aviam.

Va treure tot el vi negre que guardava, les ampolletes de 33 cl, una copa i poca cosa més, a què en Thomas i jo de tant en tant recorríem a última hora, si el volum de cervesa negra ingerida amenaçava d’esclafar-ho tot. I tampoc val la pena dir res de les nits que atacàvem la reserva de licors.

—De debò —va dir el senyor Kelliher— que l’hauria de deixar en mans d’aquests senyors. Són uns veritables experts.

Vaig assentir tímidament amb el cap i vaig provar si em funcionava la veu; em va sortir un pèl tremolosa i inestable, però almenys va sortir.

—El merlot no està malament, de fet —vaig dir—. Xilè.

—Ah sí? —va dir ella, i va agafar l’ampolla per examinar-la. Em va regalar un somriure familiar i va creuar aquelles cames tan llargues sota els plecs de la llana. Vam sentir el crepitar elèctric del niló, que allà dins va ser com si caigués un llamp, i llavors em va començar a suar una mica el front.

—L’opció per defecte és el pinot noir, si he de ser sincer. És una mica… pla, de fet. Dels tres, potser em decantaria pel cabernet. No és que s’hagi d’aixecar a fer-te un discurs, és una mica la història de sempre, però no té res de dolent, això. És una mica…

—Ple i madur? —va dir ella amb la boca una mica decantada.

—Seria una manera de dir-ho.

—Un vi perfecte per esmorzar —va dir en Thomas, i és que no sabies mai quan tindria una sortida de les seves. La dona li va fer un somriure més murri.

—Et prenc la paraula —va dir, i llavors va agafar l’ampolla i va desenroscar-ne el tap, i els moviments dels seus dits tan llargs eren ràpids i marejadors.

I bé, la gelosia no era un fenomen desconegut, al poble. Era la meva borrasca quotidiana, una boirina freda que m’envoltava. És la cançó de l’enfadós, la sents a tots els pubs de la vila, als bars tirats de Nicholas Street i en el silenci i l’olor de pell girada del bar de l’hotel, la sents a les tavernes de Castle Walk. La ràdio va anunciar que s’acostava una depressió des de l’Atlàntic. Que fes el que volgués.

—És un dia d’aquells —va dir la dona— que no saps si posar-te jaqueta o no. Es nota el canvi d’estació.

—I què han de fer, si no, les estacions? —va dir el senyor Kelliher—. D’on és, vostè?

Va anomenar un poble de l’oest, un lloc tan allunyat que no ens podíem fer cap imatge mental de com era la vida per allà, tot i que sospitàvem que devia ser dura.

—I què l’ha dut aquí? —va dir el senyor Kelliher.

—Una carretera secundària —va repondre la dona, i li va picar l’ullet, i en Kelliher es va il·luminar com un llum de Nadal.

La dona va preguntar pels lloguers del poble, i jo vaig sentir l’excitació provinent del tamboret del meu costat. Li vam explicar quines possibilitats hi havia.

—Estem parlant d’un dia, una setmana o quant?

—No sabria dir-ho —va respondre ella—. Estic d’una manera que no sé quina idea em pot venir. Heu estat mai així, vosaltres? Us heu despertat mai i heu pensat, i si giro cua? I si canvio de camí, tot d’una?

A primer cop d’ull semblava que s’havia maquillat amb cura, però un examen més detallat durant aquella tarda de companyonia al North Star va revelar alguns defectes i omissions. El rímel li havia corregut una mica pels ulls, i els llavis se’ls havia pintat a corre-cuita, un detall que li donava un aire de fragilitat. Insinuava un drama molt benvingut, perquè al North Star els dies passaven lents i les nits tot just trotaven.

—Que em serviria una pinta, senyor Kelliher?

—Oi tant, Brendan.

—Cosinet?

—Una altra, esclar.

—I vostè, senyoreta?

—Molt amable —va dir.

El senyor Kelliher va fer aquell somriure de suficiència tan seu.

—Quina poca capacitat d’observació, Brendan.

—Per?

—No és pas una senyoreta, que tenim davant —i va brandar els dits en l’aire, i la vaig veure, massa tard, al dit cor de la mà, la pedra. La dona també se la va mirar i ens el va ensenyar amb orgull fingit perquè l’observéssim.

—De fet —va dir—, estic separada.

Un petit vertigen perceptible al tamboret del meu costat.

—Em sap greu sentir-ho —va xiuxiuejar el senyor Kelliher, recuperant el decòrum després de la insolència anterior.

—Ah —va dir—. Les coses van així, a vegades.

Vam fer que sí amb el cap, els tres homes, seriosos com una mala cosa. Vam somriure com volent dir que la coneixíem prou i de sobres, la cruel variabilitat de l’amor. Vam assentir com si tots tres sabéssim el que era tenir el cor trencat i el dolor d’un amor perdut, com si tots tres haguéssim passejat per Castle Walk, a les quatre de la matinada, sota la pluja freda, amb el coll aixecat per combatre el vent solitari. Ah, què no hauríem donat per tenir el cor trencat.

—Un matrimoni és com un disc vell —va dir la dona—. Durant anys i anys gira la mar de bé, però arriba el moment que està tan ratllat que és impossible escoltar-lo.

Territori desconegut, aquest, que va provocar incomoditat a la barra del North Star. Fins i tot abans que la cervesa negra estigués tirada i a punt de servir, ella ja buidava a bon ritme la segona ampolleta de cabernet.

—Sou pagesos, vosaltres? —va preguntar la dona.

—No pas gaire, ja —vaig dir—, a aquestes altures.

—Pagesos locals! —va dir el senyor Kelliher.

—No li faci cas —vaig dir.

—Agafeu el que es presenta —va dir la dona.

—Seríem babaus, si no —vaig dir.

I és que realment havien sigut uns anys bons per a nosaltres. Les terres de la rodalia no eren gran cosa, ni de bon tros, però oferien bones vistes sobre les muntanyes depriments, i els rius anaven plens de truites parasitades, amb això n’hi havia prou per fer venir gent. Els veníem tant de terreny com volguessin, en teníem per donar i regalar.

Un camió va passar pel costat i va fer repicar les piles tan ben fetes de gots, i el senyor Kelliher va tancar un moment els ulls com si patís, i tots vam veure que ofegava un renec.

—Un altre —va dir—. Ho fan servir de drecera, sabeu? Des que van pacificar el trànsit de Castle Walk. Els fills de puta dels camioners es passen tot el sant dia aquí, si em perdoneu l’expressió. Com està, a casa seva, la pacificació del trànsit?

—S’han pres mesures —va dir la dona—. Però si el que em pregunta és si està servint de res?

Es va arronsar d’espatlles. Era un moviment ample, teatral, per fer saber al públic del galliner que allò era un gest de desconcert burleta. No ens eren del tot desconegudes, les dones així. Als pobles ensopits sempre hi ha dones amb un deler de drama i caliu, encara que només puguin venir de la mà de problemes. Aquesta mena de dones sovint són l’únic batec de vida que hi ha en aquests pobles. Aquella ens havia esvalotat. El senyor Kelliher es va quedar amb la boca penjant de les frontisses mentre onades d’emoció el recorrien, com si la dona fos una filla sagrada que havia tornat viva d’entre els llops. Veient-li el color de les galtes, era evident que en Thomas també estava tenint tota mena d’idees. I jo no veia l’hora d’arribar a casa per poder somiar amb ella.

—Fora els cotxes dels carrers —va dir—. Fora els jeeps i camions. S’han de fer fogueres i calar-hi foc. Mirar com cremen i esperar l’explosió dels dipòsits. Arrasar els consells de cada comtat i estripar-ne els mapes de carreteres. Prou de rotondes i prou àrees de descans. Qualsevol que s’apropi a un vehicle mecànic, sigui quin sigui, ha de ser posat contra la paret i executat abans que es faci fosc. Imagineu-vos-ho, nanos; el món s’alenteix fins a recuperar el ritme humà. Podríem passejar i fer cabrioles. Què us en semblaria?

—Una dona —va dir en Thomas— que em llegeix els pensaments.

—Ara bé —va dir, i va alçar tres dits, els va fer servir per assenyalar els tres gots, i va picar l’ullet al senyor Kelliher—, també és cert que quan he volgut posar quilòmetres entre jo i en Rhino Flyynn, he agraït tenir un cotxe sota el cul.

—Qui?

—El meu marit —va dir.

—I ara esteu… separats?

—Sí —va respondre la dona—. Des d’avui al matí, a dos quarts de cinc.

Va escurar el que li quedava del segon cabernet i va començar la copa següent. Va treure un bitllet d’una cartera de pell de serp i el va deixar sobre la taula.

—Una per a vostè, senyor?

—No, gràcies —va dir el senyor Kelliher—. Fa anys que no bec.

—Ah no?

—No se’m posava bé. El metge em va posar entre l’espasa i la paret i em va dir que no arribaria a quaranta.

—I ara que hi ha arribat —va dir la dona—, valia la pena?

—És discutible.

Ens vam endinsar en la tarda amb pas inestable. L’emissora de música clàssica va entrar en una de les seves fases soporíferes, les dels gori-goris més lents i els moviments més ensonyats. Turó amunt sentíem com la vila anava fent com cada dimarts. Els cops de porta dels cotxes eren la puntuació sonora d’aquell espai. Aviat seria l’hora en què els nens de primària surten d’escola, i sentiríem passos esverats i veus fines que entonaven cançonetes desafiants. Els coneixíem tots. Veuríem com es feien més i més alts i en acabat se n’anirien. Els anys venen i després se’n van. Com més t’atures a mirar-te-la, més et sembla que la vida del poble s’acaba encongint fins a la pràctica desaparició, com una vida tot just albirada, una escletxeta de llum en la foscor. Als llocs lents tot passa més de pressa.

—El sentiríeu abans de veure’l —va dir—. Un tros de carnús. Amb un caparrot ple de merda. Un tros d’home, vist de fora, però en el fons és un marrec.

—Passa sovint, senyora.

—Podeu dir-me Josie —va dir, i el nom era ben bé ella, tenia ressonàncies de carnaval, i llavors es van servir més copes.

—No ho sé, una Heineken, potser? —va dir—. Tinc gola com tothom, però no, continuaré amb això. Raïm o gra, val més no barrejar.

—Tots ho hem après a força de patir, això —vaig dir.

—I vosaltres esteu casats? —va dir—. Ja m’havia semblat que no. Val més així. Menys complicacions.

—No em faria res tenir-ne, de complicacions —va dir en Thomas.

—Caram! —va dir el senyor Kelliher—. Bona, aquesta, Tom.

En Thomas va baixar del tamboret amb una contorsió, ara que ho havia dit se n’avergonyia, i va tirar cap als lavabos. La dona se’l va mirar per sobre l’espatlla, amb la punta de la llengua sortint-li d’entre els llavis.

—Què li passa, a l’home silenciós? —va preguntar.

—És dels forts i callats, ell —va dir el senyor Kelliher.

—Fa temps que vaig aprendre la lliçó, amb aquesta mena d’homes.

Vaig sentir una vibració per dins, el cor se m’havia accelerat, i el senyor Kelliher va passar el drap seguint els remolins de la fusta i la direcció de la veta, i tots plegats vam estar nerviosos fins que en Thomas va tornar.

—I, doncs, digueu-me —va dir la dona—. Sempre està tan ple, això?

Va creuar i desencreuar les cames, es va intuir un llamp, la tarda em va envoltar com un regiment de soldats amb els mosquets enlaire, i vaig dir:

—Que em serviria una pinta, senyor Kelliher?

—Oi tant, Brendan.

—Cosinet?

—Em fareu el favor de deixar-me viure en pau? —va dir en Thomas.

—Sí que en vol, senyor Kelliher. Josie?

—Vinga, l’última —va dir.

Tot va tornar a la calma, les notes cremoses es van barrejar amb les marrons, i tot i que vaig buscar algun tema de conversa que fes de llast al nostre globus, no va caldre, perquè alguna cosa s’havia deixat anar dins la Josie: es va mostrar més tal com era.

—Tinc una contractura al coll de tant de cotxe —va dir—. Mitja nit conduint per carreteres dolentes. Però he hagut de fugir de l’altre fill de puta. Se li va ficar el verí a dins i no em deixava de petja. I tot d’un plegat em vaig trobar al terra del garatge, lligada amb un cable.

Els nens que sortien d’escola van passar per allà al costat, cridaners i esverats, amb aquella sensació de llibertat, la festa de cada dia a dos quarts de quatre, i a partir d’aleshores els sorolls del poble canviarien i s’accelerarien durant tota la tarda, i una agitació molt peculiar sortiria a la llum, el silenci i el xivarri, la gent que s’afanyava a tornar a casa per veure qui fos que l’esperés, i normalment també era a aquesta hora que acceleràvem el ritme d’ingestió alcohòlica. Sovint era l’hora que fèiem circular el licor.

—Mireu com et deixa, un cable —va dir la dona, i es va alçar els punys de la brusa per ensenyar-nos les marques i els blaus, el groc inflamat i el vermell furiós, i tots tres vam fer sorollets amables i consoladors. Si l’agafaves suaument a les fosques i l’estiraves cap a tu l’hauries pogut llegir com si estigués escrita en braille.

—Que amb qui parlaves, diu. T’he vist parlar amb ell. Per què parlaves amb aquell…? —es va arronsar d’espatlles—. Ho hauria d’haver vist venir.

Es va acabar la copa, ens va mirar amb molt d’afecte i va insinuar que en tindríem més, d’història compartida, que ella també es convertiria en una habitual del lloc.

—Ha sigut fantàstic, nanos —va dir, i va tirar cap a la porta caminant amb cura sobre els talons, sense ni un pas desmanyotat.

—Obro a les onze —va dir discretament el senyor Kelliher.

—M’ho apunto —la dona va picar-li l’ullet una última vegada i se’n va anar.

I va ser així com el North Star es va salvar. Amb les cinc taules de zenc sota la penombra de la tarda, amb les banderoles de Tipperary, daurades i blaves, i els tres tamborets del costat de la barra. Els remolins de la fusta, la direcció de les vetes. La brillantor dels llums, el calendari, la música bressoladora a tota hora. El North Star és immune a tota mena de vent, i als fronts freds. El North Star és un port segur.