BERLÍN, ARKONAPLATZ: EL MEU ESTIU LESBIÀ

1

La Silvija es va girar cap a mi des del sofà de l’estudi i va dir:

—Patrick, t’ensenyaré tot el que et cal saber sobre els genitals femenins.

En aquella època jo tenia vint-i-un anys i estava acceptant la realitat dura i incontestable del meu geni.

—Però és que ara em tremolen moltíssim les mans —vaig dir—. No estic segur que sigui el moment ideal per estar per genitals.

—Patrick —em va dir—. És que no les faràs servir, les mans.

Es va asseure al sofà, en roba interior, amb un Macbook ratlladíssim a les cuixes, que eren fortes i esveltes com un trencanous. Fumava com només les eslaves saben fumar; devorava les cigarretes. Tenia un serrell bellugadís i uns pòmuls de superestrella. Tècnicament era lesbiana, però semblava que hi havia certa mobilitat, en aquest sentit.

—Patrick —em va dir—. Tu treu-te la roba i fica’t al llit.

Això va ser a principis d’estiu, però l’estudi era fred com una estepa, i jo sempre em posava roba extra per dormir. La Silvija havia nascut sota el vent d’una estepa de debò, i no notava el fred. Va deixar el portàtil a un costat, es va aixecar i mentre me li acostava em va fer una mirada de suficiència. Es fregava els mugrons amb el polze i l’índex. Tenia les tetes petites, però uns mugrons enormes.

—Si ho fas bé, et faré un petó —em va dir—. Però només una vegada.

Va fer honor a la seva paraula, i el petó no va ser l’últim regal que va fer-me.

2

Segons el seu propi criteri, en aquella època la Silvija era la fotògrafa de moda més brillant de tot Berlín. Però això no volia dir que cobrés per la feina que feia. Les revistes on treballava tendien a plegar després d’un o dos números. I del Vogue trigarien a trucar-la, això segur. Si se li demanava que fotografiés una bota vampiresca de taló d’agulla, la Silvija es concentrava a captar només el cuir de la sola, i encara de manera borrosa, i feia que la model —esveltesa drogoaddicta, calces de cuir i somriure despectiu— dirigís un cop de peu volador a la càmera en algun carreró pèrfid ple de vidres trencats —els diamants de Berlín— repartits per aquí i per allà perquè ho omplissin tot d’espurnes.

—Però és que la bota de fet no es veu, Silvija.

—Hòstia puta, Patrick, jo no fotografio una merda de bota. Jo fotografio la vida, collons!

Sempre anàvem curts de pasta, i complementàvem la feina de la revista amb furts a botigues, invasions de domicili i feinetes per a joves dissenyadors que s’estaven creant el book. En general, els dissenyadors eren gent problemàtica; recordo el croat esquizofrènic que havia creat una tècnica pionera per tallar roba, el francès poliamorós lleuger com una ploma que estava reinventant la levita i el tasmanià epilèptic a qui es deia que buscaven a Austràlia per haver calat foc a una model durant la setmana de la moda de Melbourne.

Vam baixar l’escala esglaiadora de l’estudi. Vam endinsar-nos en el matí d’Arkonaplatz. Encara notava als llavis la cremor nicotínica del petó de la Silvija. El sol ja lluïa amb força; les taules dels cafès eren plenes. Ens vam aturar a prendre un didalet de cafè fumejant al Niko’s, i jo sentia l’arribada imminent d’alguna mena de prosa. La Silvija feia que no amb el cap, divertida, de veure’m tan perdut i encaterinat.

—No hi haurà lluna de mel, Patrick —va dir—. Ho has fet bé. I tindrem més brega, tu i jo. Seràs instruït. Però vols saber el que significa, per mi, tot això?

Va fer espetegar els dits per expressar la futilitat absoluta del que havia passat aquell matí i jo vaig assentir amb un aire de comprensió deprimida.

—Captes?

—Sí.

La Silvija ho feia sovint, això de fer espetegar els dits d’aquesta manera. Res no li pesava, a ella. La vida sencera, deixava entendre, no tenia cap significat ni importància duradora, i crec que en aquest sentit m’estava ensenyant com havia de funcionar —i com havia de pensar— si realment volia ser un artista. Vam deixar les restes fangoses dels cafès, vam apagar els Marlboro Light i vam tirar cap a un bloc de pisos del districte de Wedding per fotografiar una turca neuròtica extraordinàriament flexible joguinejant amb un cordill de boles anals a petició del maníac cremamodels tasmanià.

I un rottweiler.

3

Fins aleshores, la majoria de dissenyadors de Berlín havien viscut i treballat a Prenzlauer Berg. Al 2005, en canvi, la burgesia bohèmia dels cinc continents venia al barri, atreta pels lofts a bon preu i uns parvularis i escoles fantàstiques, i la gentrificació s’estenia a gran velocitat per les antigues places i pisos de lloguer.

—Cony de reproductors —deia la Silvija dels nouvinguts.

La gent de la moda tendia a prendre’s els intrusos amb una consternació sorneguera, i ja havien començat a aventurar-se al nord de P’berg, als barris més perillosos de Wedding. Va ser justament allà on hi va haver la majoria de sessions serioses, aquell estiu. Pel camí ens vam aturar en una botiga de la cantonada per comprar unes quantes cerveses d’ampolla. Vaig obrir la meva amb l’obridor del taulell, lligat amb una cadena, i la Silvija va obrir la seva amb les dents. Bevíem cervesa gairebé constantment i només menjàvem molt de tant en tant. Vam travessar Bremenstrasse, esquivant els ciclistes de barba irònica amb bicicletes altes de passeig, i ens vam marinar en les vistes petrolieres. Jo carregava tot el material, la Silvija avançava a grans gambades. Decidits a arribar artísticament tard, vam jaure una estona al turonet aspre de Mauerpark. Ens vam posar un auricular cadascú i vam escoltar religiosament la versió de Lilac Wine de la Nina Simone. Vam mirar la ciutat.

—Li dono sis mesos —va dir la Silvija, i va escopir amb aire dramàtic.

Només feia uns mesos que jo havia baixat d’un avió provinent de Cork, però la Silvija ja carregava deu anys de Berlín a l’esquena, i em deixava compartir amb ella l’altivesa veterana que li atorgaven els anys. Havia après a calcar la consternació lànguida dels veterans. Una constant de les ciutats de moda és que una gran part de la conversa orbita entorn de la idea que la ciutat ja no és el que era. Aquell matí, a Mauerpark, va ser el primer cop que la Silvija va parlar seriosament de deixar Berlín, cosa que em va provocar un accés de nàusea fortíssim.

—No et preocupis —va dir—. Encara falta.

Vam llençar les ampolles buides i vam fer cap a la sessió de fotos. Ella va fer un dels seus gargalls verds esgarrifosament espessos i jo vaig mirar de no veure’l. Era tan esvelta, tenia una boca ferotge i unes pestanyes pornogràfiques. L’havia trobada per un anunci classificat; una oferta per compartir estudi. Jo encara tenia molt viva la memòria sensorial dels esdeveniments del matí. Primer la boca, fins que al cap de molta estona les mans m’havien deixat de tremolar prou per entrar en joc. Ella em va donar indicacions en tot moment. Era una operació delicada. Em notava les mans feixugues, però tot d’un plegat ella hi va posar les seves a sobre per guiar-me i em va treure el pes de sobre, i tot va ser més lleuger.

4

Wedding era una gran estesa de blocs de pisos, botigues de tatuatges i kebabs. Dropos absoluts amb xandalls malves decoraven cada cantonada. Els passàvem pel costat amb el respecte degut. Se suposava que havia de ser així, Berlín. Durant una estona vam fer drecera per un carreró per esquivar l’avinguda, perquè a la Silvija se li regirava la panxa cada cop que veia els gyros de kebab, cosa que sempre era problemàtica. La part posterior dels blocs de pisos s’alçava amenaçadorament a banda i banda del camí de terra, els aments ens grataven els peus entre les sandàlies i les síl·labes de la paraula «proletariat» em van lliscar glamurosament per la llengua. Com una gata, la Silvija tenia el caminar mandrós però progressava amb astúcia i seguretat. Duia uns pantalons militars tallats a l’altura dels genolls i una armilla negra un parell de talles massa petita perquè se li enfilés sensualment cintura amunt. Quan ja ens acostàvem a l’edifici on havíem de fer la sessió de fotos, la Silvija va rebre una trucada en què la van informar que el tasmanià havia «mort tècnicament» aquell matí, però que l’espectacle continuaria.

Sempre n’hi havia, de complicacions com aquesta. Quan vam arribar al vell pis on s’havia de fer la sessió de fotos, l’ajudant del tasmanià, un vietnamita serè, ho dirigia tot. Li vam preguntar educadament pel dissenyador.

—Sis del matí? —ens va respondre el vietnamita amb un somriure—. Mort clínic! Ara? Molt millorar!

La sala estava plena de lacais hipsters, i la model turca ja era a lloc. Lluïa la marca d’un parell de ganivetades recents en un costat, semblava treta d’un cartell en defensa dels drets humans i contra la tortura. La Silvija va començar a preparar-ho tot; no volia fer el pas al digital, i sempre treballava amb Leicas de l’època comunista. Jo vaig mirar de calmar la model, que jurava venjança mortal contra una nòvia que li feia el salt. Les boles anals i el rottweiler es van col·locar al lloc indicat. La Silvija va declarar que el gos no traspuava prou agressivitat, i va esmicolar un objectiu tirant-lo contra la paret. Ho va fer per insuflar una mica d’agressivitat al gos, però no va obtenir cap resposta i, com acostumava a passar, la sessió de fotos va entrar en una fase de tibantor i anàlisi. Vam enviar algú a buscar una mica de cervesa per assuaujar el debat. Però la cosa no va anar bé ni així, perquè la Silvija estava posant en dubte el talent del tasmanià absent.

—I el molt cabró es fa passar per dissenyador —va dir—. I què s’empesca com a accessori de la temporada de tardor? Unes boles anals, càgom la puta! Una altra puta vegada les boles anals!

Jo, innocent com era, no estava segur de l’ús exacte que es donava a les boles anals, i ho vaig confessar a la model turca.

—Una joguina sexual —va dir—. Moltes boles de goma en un cordill. Cada cop més grosses. El que fas amb les boles…

Em vaig posar la mà a la panxa buida i vaig suplicar.

La Silvija va obrir el portàtil ratllat i va enviar un correu al tasmanià —que aparentment continuava connectat tot i ser a la unitat de cures intensives— i va escarnir cruament els seus accessoris de tardor. El vietnamita va cloquejar de satisfacció, se’n va anar a la cuina i va saltejar una mica de ceba tendra amb lletons de pollastre. Els lacais feien el ronso en un estat de felicitat enrotllada, fins que tot d’una es posaven a córrer sorollosament d’una banda a l’altra per buscar unes calces o uns lligacames, i en acabat tornaven a reposar. La model turca em va acariciar la part de dins del braç i em va dir que no era exclusivament homosexual i que els pèl-rojos sempre li havien agradat. Tenia una bona ratxa amb les senyores a qui els agradaven les senyores. Al final es van fer unes quantes fotografies. El rottweiler va cagar al mig de la sala. La Silvija va dir:

—Perfecte! Farem servir la tifa!

Era l’escena de la moda de Berlín, l’estiu de 2005, al districte de Wedding. Molta heroïna i moltes tifes de gos. Tothom era prim i guapíssim.

I, Déu meu, com fumàvem.

5

Estava descobrint que la vida es podia viure amb aquella despreocupació. La gent que la Silvija em presentava eren tot addiccions i bogeria elegant. Cada dues hores hi havia una crisi nerviosa, una detenció, un avortament o algú saltava per una finestra o es follava una hereva austríaca, i cada gir enfollit dels esdeveniments era celebrat i acompanyat en aquell remolí imparable. Tothom viva en sincronia amb aquell desenfrenament, i en canvi jo estava sempre nerviós, vigilant, enganxat al passat. Tenia la impressió que tota aquella gent s’havia criat en un món pagà, sense repressions infames. No havien crescut en barriades de color beix, asseguts en conjunts de sofà i dues butaques a joc, tot decorat amb motius florals. No s’havien fet grans en habitacions amb moquetes de rombes desagradables comprades als nòmades dels mercats de les viles anodines d’Irlanda. Com us ho podria explicar? Potser n’hi hauria prou de dir que, durant la meva infància, l’oli d’oliva es guardava al lavabo? El compràvem a la farmàcia i l’esquitxàvem tristament sobre el problema capil·lar del meu pare. La meva família no ha tingut mai bones cabelleres, potser per culpa del vent inclement que s’abat sobre els vessants de les muntanyes de l’oest de Limerick. No seria exagerat dir que la part masculina del meu clan —el meu pare i els seus germans— duien a la pell les cicatrius del vent. Tenien la mirada de sobresalt etern de qui ha treballat a l’aire lliure entre les ràfegues, i jo en certa manera l’havia heretada, encara que no m’hagués hagut de barallar mai amb una vaca atrapada al fang d’un pou mort sota una tempesta de força sis, encara que em passés el dia escrivint contes escabrosos i assajos cada cop més subtils i perceptius sobre l’emergència del neorealisme italià als anys quaranta i el difícil llegat de la nouvelle vague.

Evidentment, la Silvija era fanàticament culta. Ho llegia tot, i en sis idiomes. Em va informar amb veu fluixa que jo era un geni. Em va dir que era la culminació de la literatura irlandesa. (Ho pronunciava «litra-tura»). Tot duia cap a mi.

Quina fe.

6

La sessió de fotos va derivar en el caos habitual. Hi va haver provocacions i ultimàtums. La Silvija i jo ens en vam anar. Vam decidir que aniríem a robar a algun americà. Al nostre edifici n’hi havia. Eren just al pis de sota de l’estudi. Sentíem el brunzit d’insecte de les seves converses.

—Que comenci a haver-hi americans —va dir la Silvija— vol dir que Berlín està oficialment acabat. Descansi en pau. Amén.

I és que cada dia arribaven hordes de pocatraces amb Converse, expulsats pels preus prohibitius de San Francisco o Brooklyn, amb la seva positivitat, les seves dentadures perfectes i els seus postgraus en humanitats. Als clubs els veies d’una hora lluny; roba equivocada, cabells horrorosos i balls lamentables.

Vam picar el timbre de l’apartament. Vam parar l’orella. Era buit. Devien ser a fora, fotografiant la torre de televisió o fent una volta en el clàssic Trabant que llogaven els turistes. Vam pujar a l’estudi i ens vam deixar caure del nostre balcó al seu. Vam fer una repassada ràpida al pis. Hi vam trobar vuit-cents dòlars al calaix d’un tocador i dos passaports —Becky Cobb i Corey Mutz, tots dos amb ullerots enormes d’estil retro— que també ens vam endur. En podíem treure una picossada, dels passaports americans, gràcies als ucraïnesos que anaven a beure al Dieter. Vam sortir tal com havíem entrat; la Silvija va grimpar com una felina; jo vaig veure les estrelles. Però ens en vam sortir, i després ens vam regalar un dia de luxe per la ciutat.

Ens vam atipar de plats plens de patates i salsitxes enormes en un afartapobres d’estil alemany clàssic. Vam beure un borgonya exquisit i whisky bavarès. I cervesa. Ens vam tocar sota les estovalles. El que la Silvija podia arribar a fer amb els dits dels peus era extraordinari. Em va ensenyar, fonèticament, les tornades d’unes quantes cançons encisadores que de petita havia après al bosc.

—Però de què van, aquestes cançons? —vaig preguntar.

—La majoria, de bous i de la mort —va dir.

Vam sortir del restaurant i vam anar al Dieter. Era un bar enclotat a Schönhauser Allee, i vam beure-hi més cervesa i ens vam reunir amb els Encaputxats de Kíev, gent misteriosa i plena de cicatrius. Últimament aquells personatges sortien força als meus contes, però sempre em quedaven una mica desdibuixats. La ploma d’un marrec no tenia manera d’expressar la potència de la intriga que s’acumulava en la calor negra dels ulls d’en Victor, ni la desídia sexual amb què l’Xcess —com es feia dir— buidava les copes, ni… No acabava de treure’ls mai bé. Els passaports ens van donar dos-cents euros més. Vam sortir del bar i vam passejar una mica; la idea era comprar-nos sabates noves i poc pràctiques. Sentíem l’enrenou del tren elevat damunt nostre. Em vaig queixar de la falta de llustre veritable de les meves històries. La Silvija va sospirar, es va aturar en sec i em va agafar el colze. I llavors em va amollar una de les seves al·locucions o manifestos, un dels seus grans discursos sobre la naturalesa de l’art.

—És quan et preocupes, que treballes. És quan no fas re, que l’obra es desenvolupa. No es genera en la part de davant del cervell, Patrick. Passa tot al darrere. On hi ha el nivell subconscient. Les històries surtin d’allà. Tu només les has de deixar sortir. Allibera’t! Ja sortirà, ja sortirà. Només has d’estar disponible, obert. I si algun dia surt bé, doncs molt bé. Xampany! Però no pots controlar-lo. Té veure amb sort. Quan sembla que no passa res és quan passa tot. I recorda que quan estàs preocupat és que treballes.

Encara ara busco una explicació més sintètica de com funciona tot plegat, però estic segur que no la trobaré.

7

Va ser a través de miques i bocins que vaig descobrir la història de la Silvija. Gairebé sempre de matinada, molt beguda i col·locada de fumar haixix en pipa, just a la línia entre el son i la vigília, amb els ulls mig tancats, embolicada amb mantes per protegir-se del fred de la nit, era llavors que em parlava dels horrors vikings que havia presenciat i viscut: violacions, pillatges, saquejos malèvols. Camps de batalla que jo no em podia ni imaginar. I la Silvija com una nena espantada enmig de tot: això era el que més em costava d’imaginar, la Silvija espantada. A la meva manera egoista, era la mena d’història que havia anhelat: potser l’hi podia robar, canviar-ne els personatges, i així la meva obra adquiriria el pes que li faltava; els escriptors són com paràsits, especialment els joves, però quan la Silvija em desgranava aquestes imatges nocturnes ni tan sols era capaç de processar-ne els detalls. M’he obligat a oblidar-ho gairebé tot. Sé que de petita va fer mamades per quatre duros. Una vegada la van lligar en un local i la van violar amb un pal d’escombra. Va poder escapar-se, però es va veure abocada a llargs anys d’arrossegar-se com una boja per les cases ocupades de Barcelona —un cop, un sudanès l’havia segrestat al Born i l’havia obligat a alimentar-se amb menjar de gat—, i després havia vingut una temporada d’indigència a Gènova —es va trastocar i es va obsessionar a llegir els noms dels carrers al revés: via Garibaldi-Idlabirag— i quan es va recuperar ja era a Berlín, va ser a Berlín que va descobrir el seu talent i va aprendre a equilibrar els seus humors i a fer-se una cuirassa.

A l’estudi hi havia nits que anava al lavabo i escopia sang a la pica. Després la netejava, però al matí jo en trobava el rastre a la porcellana.

8

L’estiu va espesseir-se i els nostres dies es van anar tenyint de tristesa i d’altres coses innombrables. Un matí jo seia al llit, fumant. Llençava la cendra en una ampolla buida de cervesa. La Silvija seia a la gatzoneta al sofà i martellejava el portàtil; tenia un cercle ampli de coneixences, i en general estava barallada amb el vuitanta per cent dels seus integrants. La llum del sol, feble però ascendent, banyava l’habitació i li tocava les cuixes nues i bronzejades. Ja feia molt de temps que ens havíem polit els calés dels americans i els passaports, i tornàvem a estar abismats en la pobresa, tot i que érem uns pobres força atractius. A Wedding hi havia poc moviment, per culpa de l’estiu i per la mala sort que s’acostuma a abatre sobre el món de la moda: detencions, plagues aleatòries, experiències properes a la mort. Aquell matí en concret hi havia una mena de timidesa entre nosaltres. Aquella nit la Silvija havia aixecat breument la veda estricta contra la penetració. Tot i l’opulència de la sensació, jo de seguida havia sabut que era un error. Li notava la por a dins. Sabia que no hi tornaríem. I en el fons del cor sabia que el paper de lesbiana no m’esqueia. Era massa matusser, jo, massa nuós.

I no és que no passegéssim junts pels carrers roents els migdies d’estiu, o que no em fes de professora, o que no m’hagués aportat alguna cosa, una cosa petita però nutritiva, la seva aura tan potent.

Em penso que va ser aquell mateix dia, a la cerveseria de Kastanienallee, que va girar la càmera cap a mi sota els castanyers esponerosos, i llavors em va sortir la timidesa i la incomoditat, però ella em va dir el que volia que fes.

—No miris la càmera —va dir—. Mira més enllà.

Encara tinc la fotografia, que per mi és sagrada. Sobre el banc de fusta que ens separava, al boc de cervesa, se la veu reflectida amb la càmera alçada. És allà, borrosa, i és només una ombra, però és l’únic que me’n queda.

9

El final va ser abrupte. Un dia em vaig despertar i me la vaig trobar fent les maletes. Havia vist un munt de coses, la seva bossa d’esport. Vaig mirar de sonar natural, però tenia un terror infantil a la veu.

—Hem acabat, doncs? —vaig raucar.

—Ja sabies que passaria, això —em va dir.

L’estudi havia tingut el seu moment, va dir. Ara se n’anava a viure amb una nòvia que tenia a Kreuzberg. Ja era hora que m’espavilés una mica per mi mateix.

—Has de trobar la teva vida, Patrick —va dir.

—Sí, i a tu t’ha de veure un metge, collons!

Em feia ràbia que m’arraconés d’aquella manera, i sense ella estava perdut a la ciutat. Em vaig deprimir. Vaig estar-me una temporada a Mitte amb una altra gent —artistes, evidentment—, però en comparació amb la Silvija semblaven una colla d’actors, i ja ni recordo com es deien. Sabia que els dies dolços de l’estiu s’havien acabat i que era hora de volar cap a una altra banda. A contracor, la Silvija va venir a l’estació el dia que havia d’agafar l’avió. Em va abraçar a l’andana, però no va ser gens natural, i de seguida va defugir el contacte. Em va dir que m’escriuria i que li podia trucar, però han passat sis anys i no m’ha respost cap correu ni mai m’ha agafat el telèfon, i al cap d’uns quants mesos va deixar d’haver-hi línia.

Cosa que no ha de voler dir res, perquè la Silvija constantment canviava de telèfon. En qualsevol cas, per força he de creure que és allà, en algun racó de les ciutats somiadores d’Europa, potser a Trieste, o a Zagreb, o altre cop a Belgrad. Per força he de creure que encara hi és, bonica, llenguda i inviolada.