UNA CRUELTAT
Puja els vint-i-tres graons del pas elevat metàl·lic a les 9:25 del matí, ni un instant abans. L’estació de Boyle, un matí gris i ventós d’estiu. Mentre puja compta cada graó, les grans bigues del pas, velles i rovellades, estan assegurades amb cargols enormes, i el ritme de les passes aixeca una remor ràpida de vambes arrossegades a mesura que avança —decidit, balancejant els braços— i en acabat torna a comptar els vint-i-tres graons que tornen a baixar fins a l’andana de l’altra banda. La dringadissa metàl·lica de l’últim graó es transforma en un trepig més silenciós un cop arriba a la pedra suau i envellida de l’andana, i el tren Dublín-Sligo apareix en la llunyania, després més a la vora, i ara el seu grunyit ja passa arran del gran edifici de la vora de la via —la satisfacció d’haver ensopegat la sincronia exacta—, i la brisa calenta del tren li esbulla els cabells. Els vagons s’alenteixen fins a aturar-se, les portes fan tres pips abans d’obrir-se amb un xiulet: una boca que es bada, expectant. Ocupa el lloc de costum al vagó A. No és que necessiti bitllet, però el revisor treu igualment el cap al vagó per saludar-lo.
—Sembla que farà prou bo, avui —diu en Donie.
L’acudit és que ho diu sempre, faci el temps que faci. Ho va dir durant la gran fredorada dels volts de Nadal i Cap d’Any, ho va dir durant les inundacions de novembre del 2009. Ara se sent un brogit que ve del nord, també, i el tren Dublín-Sligo s’atura i el so es desinfla mentre els passatgers s’ho miren amb cara d’avorrits; sempre és a l’estació de Boyle que els trens es fan companyia, tot just uns quants minuts, i per en Donie això és un motiu d’orgull. Boyle és un poble afortunat, troba, un lloc on sempre tendiran a passar-hi coses interessants.
Hi ha pips i xiulets, els vagons es tanquen i el tren de Dublín se’n va cap a l’estació de Connolly, però el tren d’en Donie encara no es mou. L’horari diu que el tren sortirà cap a Sligo a les 9:33 del matí, i ara en Donie es neguiteja mentre veu avançar els segons al seu rellotge Casio.
9:33:35
9:33:36
9:33:37
I quan els segons arriben a cinquanta la respiració li comença a sortir entre punxades doloroses i amarades de pànic, i llavors alça la veu.
—Seria qüestió d’anar fent un pensament, nanos —diu.
Ja passen vint-i-vuit dolorosos segons de les 9:34 quan el tren invoca la gran potència que té a dins, les portes es tornen a tancar i arranca finalment.
Si el tren ha tingut vuit minuts ben bons per esperar-se a l’andana, es pregunta en Donie, per què no havia de poder sortir a l’hora exacta que figura a l’horari?
—No calia, això —diu.
I no és que el seu rellotge no vagi a l’hora, per això no cal patir, perquè cada matí ho comprova per via telefònica. El rellotge telefònic és un servei gestionat per l’estat, és impossible que s’equivoqui. Tot el sistema fallaria, si s’equivoqués.
El tren s’enfila als turons de la rodalia de Boyle. Puja fins a la serra de Curlew i xiula en passar davant del cementiri. Els estremiments i les batzegades del motor són tan excitants com sempre, i en Donie prova d’oblidar el neguit de l’estació de Boyle, però els nervis desapareixen amb la lentitud d’una marea. Veu les parets de pedra a mig caure dels camps ascendents. Ara les vaques tristoies, encara molles de rosada i de plugim nocturn. Ara el zenc verdós del sostre del cobert abandonat. Els esquitxos del plugim a la finestra, la presència amenaçadora de la serra de Bricklieves a mitja distància, una mica al nord-oest, un altiplà perfectament llis de roca calcària.
Li van deixar fer el viatge per primer cop el matí que feia setze anys. Ara ja en fa vint que agafa el tren Boyle-Sligo, cada dia feiner de cada setmana de l’any. Està convençut que si ell no hi és a les 9:33, el tren de les 9:33 no sortirà, i qui podria negar-ho?
I ara veu de lluny la iridescència dels llacs, una lluïssor vaporosa que s’eleva sobre els turons, i el pare s’ha mort dels genolls. El pare era un gran caminador, cada dia feia vuit quilòmetres en cercle al parc forestal de Lough Key, entre les falgueres i els roures antics, passava un pont de conte de fades i després tornava. I llavors els genolls li van fallar —tots dos a la vegada— i ja no va poder caminar més.
—És tot un tràngol, això —deia des de la butaca, mirant enfora, cap a Boyle; les tardes eren lentes.
Va guanyar pes ràpidament. Assegut a la butaca, es va transformar en una barra de mantega. Abans de final d’any va tenir un atac de cor.
—El meu pare —explica en Donie— es va morir d’un tràngol als genolls.
Les terres altes del comtat del sud. El camí cap Ballymote. Bateja els camps amb el nom del saüc, del lliri groc —espadella, en diuen, també—, el roser de muntanya. Passen el turó de Keash —una fita— i són les 9:45 pelades, els segons perduts s’han recuperat; torna a respirar amb comoditat. La torre del castell Ballymote apareix molt per damunt de les capçades dels arbres, avui destorbada pel vol de les graules, unes graules que la brisa fresca d’estiu escampa per tot arreu; les graules estan ben enjogassades. A l’andana de Ballymote s’hi esperen dues senyores grans, i en Donie sap que van a l’hospital de Sligo; els veu la malaltia al cos; una expansió lenta que les ha deixat totes xuclades i demacrades.
Llavors ve el descens cap a Collooney. La seva voluntat empeny el tren per les vies. Collooney és l’última parada abans de Sligo i sempre li fa nosa; torna a estar neguitós, vol que la parada hagi passat, el tren ha d’arribar a Sligo a l’hora en punt. Si va tard, ell se n’adonarà i ho viurà com un greuge. Collooney aporta tres passatgers nous, i en Donie no pot evitar remugar-los alguna cosa quan avancen pel passadís.
—Arribaríeu abans amb l’autobús, nanos —diu.
Hi ha un puntet de mar en l’aire, i un brogit que ve de l’autopista del costat, i ara són les gavines el que la brisa empeny d’una banda a l’altra, i els jardins de darrere de les cases escalonades són una taca vista de gairell —les tanques sense pintar, el verd entortolligat de les mànegues, els blocs de formigó— i els ulls se li humitegen de la intensitat amb què escruten els segons del seu Casio…
10:08:53
10:08:54
10:08:55
… i ara sap que tot ha sigut a fi de bé, ara que el tren afluixa per entrar a l’estació, ara que el brogit minva i desapareix.
10:09:15, l’arribada s’ha produït en el minut anunciat en l’horari, i ara en Donie camina per l’estació amb pas lleuger, gambades airoses i balancejant novament els braços.
És hora d’anar al riu Garavogue a veure els ànecs.
El corrent és ràpid i malintencionat on el pont s’alça sobre el riu. A l’estiu, també aquí, l’aigua sovint separa un pollet d’ànec collverd de la resta de la niuada, i més d’una vegada en Donie ha baixat els graons de pedra —una vamba cautelosa i després l’altra, sempre calculant la possibilitat de relliscar en cada pas— i, enmig d’una gran inquietud, ha fet cap a les roques on l’aigua se separa i ha refet més d’una família amb un ocellet moll agombolat entre les mans. Un matí de fa dos anys, unes col·legiales el van aplaudir. La vibració delicada de la vida se li debatia als palmells de les mans.
Sembla que aquest matí tot va prou bé, però almenys durant aquella mitja hora no perd els ànecs de vista.
I ara la cartera.
En Donie ha après a ignorar la cartera que li penja de l’espatlla fins que són exactament tres quarts d’onze. Si no, els entrepans i les galetes no arribarien ni al final del trajecte en tren. Ara seu en un banc a la vora de la riba, una mica més endavant que de costum, però això no l’amoïna. Sovint, especialment els matins d’estiu, algú ocupa el seu banc, i ja s’hi ha resignat. L’únic que vol dir és que no serà un dia perfecte, un dia en què tot va com ha d’anar. És trist, però suportable.
El primer que treu de la bossa és el paquet més gros, i amb gestos lents n’obre el paper de plata, que deixa anar una olor càlida de pa. Dos entrepans tallats per la meitat, fets amb pa blanc, pernil, margarina i res més. En qüestió d’entrepans, en Donie no està per brocs. No vol floritures.
Què en faries, ara, de l’amanida de col, pensa, i alegrement s’endú la primera mossegada a la boca.
Una ampolla de taronjada fa baixar els entrepans. Després venen quatre galetes, també embolicades en paper de plata. Hi va haver una època que les galetes podien variar —encara que fos només per variar una mica, raonava la mare—, però les alteracions el treien de polleguera. El neguitejava no saber si serien de figa o de civada. La forma de la galeta li permetia fer prediccions prou acurades, però sempre hi havia algun matí que les galetes eren rodones, i qui hauria sabut distingir una Goldgrain de xocolata d’una Polo de coco? Era una batalla perduda, i a hores d’ara està perfectament establert que el que desembolicarà en Donie seran Goldgrains de xocolata.
S’acaba de cruspir l’última galeta quan algú se li asseu al costat. No li cal aixecar el cap per saber que té uns ulls clavats al damunt; l’escalfor de la mirada li inflama cada centímetre de carn com si fos una picada d’ortiga.
—Com estem? —diu l’home.
En Donie alça els ulls i es troba un home que du una mitja barba fina, un home d’ulls clars i carn grogosa.
—Com et diuen, a tu? —diu l’home.
—Donie.
—Ah, sí. És el diminutiu de Domhnaill?
—Sí.
—És la grafia irlandesa?
—Exacte. De, o, ema, hac…
—Bé…
—Ena, a, i, ela, ela.
—Molt bé. Una galeteta per al nen.
—Ja m’he menjat l’última galeta.
—És una expressió, estaquirot.
En Donie sap que s’ha d’aixecar i marxar, però l’home allarga el braç i li posa una mà freda com l’acer sobre la seva. El clava en aquell banc.
—Deixa’m —diu en Donie.
L’home fa una rialleta.
—Ui, sembla que la part bona d’en Donie es va escórrer cama avall de son pare, oi?
Els ossos prims i durs de les mans, el groc de la pell… L’home li recorda alguna cosa, però en Donie no n’acaba de treure l’aigua clara. La sensació que té és d’un animal.
—Ara me n’he d’anar —diu en Donie.
—Si t’aixeques et rebentaré els turmells d’una puntada.
—No ho facis!
A en Donie li tremola la veu, les paraules li surten escarransides i gairebé es perden en el brogit del riu.
—I ara plora!
En Donie es mira la mà de l’home, aferrada a la seva, els puntets grocs del dors, i tot d’un plegat se’n recorda, el color li porta la paraula: hiena.
—Ets com una hiena —diu.
L’home expulsa una rialla sibilant pel nas. Després n’arriba una altra en ràpida successió. Tot ell s’estremeix en una hilaritat sense gruix. Continua amb la mà d’en Donie ben tenallada al banc, però ara li passa sensualment el polze amunt i avall del dors.
—No ho facis.
—Per què?
—Em fas pessigolles.
—I què et faria una hiena, Donie?
—Em deixes marxar?
—Què et faria? Una hiena?
—He de tornar a casa amb la mare. He d’agafar el tren de les dotze.
—Creus que devoraria el teu cadàver?
—Agafo el de les dotze cap a l’estació de Boyle. Arriba a les 12:33.
—Hi faria mossegadetes, potser?
L’home carrisqueja de dents i fa una mossegada en l’aire; serra les barres i li llança un somriure esmolat.
—I doncs, anem a fer un tomb? —diu.
En Donie retorça la mà amb tota la força que és capaç de reunir, l’enretira d’una estrebada i s’aixeca del banc, disposat a marxar. L’home s’aixeca tan de pressa com ell, li camina al costat, li posa suaument una mà als ronyons i ara li xiuxiueja les paraules lletges a tota velocitat.
—Saps què et faré quan et torni a veure per aquí…? —comença, i la resta es perd en el xiscle agut que deixa anar en Donie. El xiscle és un escut contra les paraules. Però l’home li fa un «xxt» delicat.
—Calma, reiet meu —diu.
Tot d’una s’atura, i en Donie nota que li treu la mà de l’esquena i la pausa l’espanta, i tot d’una una mà oberta li fa de pistó contra la ronyonada i l’home allarga la cama per fer-li la traveta, i en Donie obre els braços i surt disparat endavant i queda estès al bell mig del camí, al costat del riu, i hi ha gent pertot però ningú ve a ajudar-lo. En Donie sap que tothom es pensa que són dos sonats que es barallen.
Ara és a terra, i per un moment té l’home al damunt que li tapa el cel i s’ajup cap a ell.
—Hiena —diu, i se’n va.
I ara tot s’ha espatllat per a en Donie, que recorre els carrers estrets de Sligo. Avui no s’atura a mirar l’equipament de la botiga d’alpinisme, que acostuma a ser un quart d’hora de somni, un somni de grampons i barbes glaçades i grans pics nevats. Avui no saluda el tallador de fusta. No compta les rajoles del terra de la drecera que passa per les galeries comercials.
Una hora sencera se’n va en tremolors a l’andana. I ara seu al tren de les dotze, però se’n perd la sortida, els ulls de la hiena encara li cremen la pell. Es perd Collooney i la pujada a Ballymote. No fa broma amb el revisor. Les terres altes del comtat del sud: la hiena. El cobert abandonat: avui no s’imagina la família feliç que hi devia viure fa temps. L’estació de Boyle: la hiena.
—Què et passa, Donie?
Un home amable capta la seva angoixa i li adreça aquestes paraules a Elphin Road, al poble de Boyle, però en Donie no s’atura a parlar-hi. No va al Supervalu a comprar-hi la capsa de sis dònuts. Se’n va directe a les cases escalonades.
Ha sortit el sol. Un sol que és un xiscle blanc. Ara s’afanya a recórrer la filera de cases, tan familiars com les dents a la boca, i ha d’estrènyer els ulls contra el sol, contra la llum, però la sensació no s’atura ni minva —hiena— fins que la porta de casa se li obre davant i ella surt a fora, perfectament sincronitzada amb la seva arribada, i la seva silueta es perfila, materna, contra la lluïssor del sol.