LLIBRE TERCER

CARTA D’OCTAVI CÈSAR A NICOLAU DAMASCÈ (14 DC) 9 D’AGOST

Benvolgut Nicolau, t’envio salutacions afectuoses i el meu agraïment per haver-me fet arribar aquells dàtils que m’agraden tant i que has tingut l’amabilitat d’oferir-me durant tots aquests anys. S’han convertit en una de les importacions palestines més destacades i, tant a Roma com a les províncies italianes, se’ls coneix amb el teu nom, amb el qual jo mateix els vaig batejar. Els nicolai, en dic; una denominació que ha arrelat entre els que se’ls poden permetre. Espero que et diverteixi saber que el teu nom és més conegut al món gràcies a aquest epònim afectuós que als teus nombrosos llibres. Tots dos hem arribat a una edat en què podem observar amb un punt de delectança i d’ironia la trivialitat a què ens ha quedat reduïda la vida.

T’escric des del meu vaixell, el mateix on havíem navegat plàcidament entre les petites illes que puntegen la nostra costa occidental. Estic assegut on sèiem llavors, una mica més enllà de la quaderna mestra, a la plataforma elevada amb dosser des d’on s’observa sense impediments el moviment lent i constant del mar. Hem salpat d’Òstia aquest matí, abans de trenc d’alba, amb massa fred per l’època de l’any, i avancem cap al sud, en direcció a la costa de la Campània. M’he proposat que sigui una travessia d’esbarjo. Deixarem que el vent ens dugui i, si no s’hi avé, esperarem fins que s’hi avingui, suspesos a flor d’aigua en la immensitat del mar.

La nostra destinació és Capri. Fa uns quants mesos, un dels meus veïns grecs de l’illa em va demanar que assistís com a convidat d’honor a les proves gimnàstiques en què cada any participen els joves de la contrada. D’entrada vaig declinar la invitació, adduint obligacions pròpies del càrrec, però, com que fa un parell de dies vaig saber que hauria de viatjar cap al sud per una altra qüestió, vaig decidir obsequiar-me amb el plaer d’aquestes vacances.

La setmana passada, la meva esposa em va abordar amb aquella formalitat severa que no ha perdut mai per demanar-me que l’acompanyés —a ella i al seu fill— en un viatge a Benevent, on Tiberi s’havia d’encarregar d’uns assumptes relatius al seu nou càrrec. Lívia em va explicar el que jo ja sabia: el poble no es creu que jo estimi el meu fill adoptiu i qualsevol demostració d’afecte o d’interès que pogués oferir serviria per consolidar la successió de Tiberi.

A l’hora de tocar la qüestió, Lívia hauria pogut ser molt més directa; malgrat l’empenta que caracteritza el seu caràcter, sempre ha estat una dona diplomàtica. Com si fos un dels diplomàtics asiàtics amb qui he hagut de tractar durant una bona part de la meva vida, em volia insinuar, sense haver-ho d’exposar amb la brutalitat inherent de la situació, que tinc els dies comptats i que he de preparar el món per al caos en què se sumirà irremissiblement després de la meva mort.

No cal dir que, a l’hora d’abordar el tema, Lívia va ser, com sempre, força raonable i correcta. Tinc setanta-sis anys, he viscut més del que hauria volgut i el desinterès que em desperta la vida no contribueix a la longevitat. Gairebé no tinc dents, les mans em tremolen d’una manera que sempre em sorprèn i les cames em pesen de tanta lassitud. De tant en tant, quan camino, m’envaeix l’estranya sensació que el terra es mou sota els meus peus, com si la pedra, les lloses o el tros de terra que trepitjo s’hagués d’obrir d’improvís i hagués de caure a plom fins allà on vas quan se t’ha acabat el temps.

Així doncs, vaig accedir a acompanyar-los, però amb la condició que la meva presència fos merament protocol·lària. Com que Tiberi es mareja quan navega, vaig suggerir que ell i la seva mare fessin el viatge a Benevent per terra, mentre que jo m’hi arribaria per mar, i que si cap dels dos volia difondre que el seu marit o el seu pare viatjava amb ells, jo no els contradiria pas. És una solució satisfactòria per a tots tres i m’imagino que preferim aquest subterfugi a haver d’explicar la veritat.

Sens dubte, la meva esposa és una dona excepcional; suposo que he tingut més sort que la majoria de marits. De jove ja era atractiva i, malgrat l’edat, conserva la bellesa. El nostre amor només va durar uns quants anys després d’haver-nos casat, però ens continuem relacionant d’una manera civilitzada, i m’atreviria a afirmar que ens hem acabat convertint en una mena d’amics. Ens entenem. Sé que, en el fons del seu cor republicà, sempre ha sentit que s’havia casat amb algú inferior a la seva condició, i que havia canviat la dignitat d’un títol antic pel poder brut d’algú que no mereixia el càrrec que ocupava pel fet de tenir un nom més humil. He arribat a pensar que ho va fer pel seu primogènit, Tiberi, pel qual sempre ha sentit un afecte inexplicable i ha demostrat la més tenaç de les ambicions. Aquesta ambició va ser precisament la primera raó del nostre distanciament, el qual es va anar accentuant fins al punt que, en una època de la nostra vida, només parlava amb la meva esposa de qüestions que abans havia escrit amb tots els detalls, a fi d’estalviar-nos el pes addicional dels malentesos, tant reals com imaginaris.

Però a la llarga, tot i els problemes que va ocasionar entre Lívia i jo, aquesta ambició ha repercutit d’una manera positiva en la meva autoritat i, de retruc, en Roma. Lívia sempre ha estat prou intel·ligent per saber que la successió del seu fill depenia de la meva conservació indiscutible del poder, i que, si no heretava un imperi estable, Tiberi acabaria esclafat. I si Lívia es planteja la meva mort amb equanimitat, estic convençut que es plantejarà la seva des d’una perspectiva semblant; perquè, en el fons, la seva preocupació principal és l’ordre que tots dos servim com a mers instruments.

Així doncs, a tall de deferència cap a la preocupació que sent per l’ordre, la qual comparteixo, i com a preparació per a aquest viatge, fa tres dies vaig dipositar al Temple de les Verges Vestals quatre documents que s’hauran d’obrir i de llegir davant del Senat amb motiu de la meva mort.

El primer és el meu testament, segons el qual dono a Tiberi dos terços dels meus béns i riqueses. Malgrat que no li calen, el llegat és un gest necessari per a una successió adequada. El que queda —tret d’algunes donacions poc significatives als ciutadans i a diversos familiars i amics— és per a Lívia, la qual, en virtut d’aquest document, adoptarà el nom de la família Júlia i, en conseqüència, els meus títols. El nom no la complaurà, però els títols sí, perquè sap que faran millorar la condició del seu fill i que, per tant, serà molt més fàcil sadollar-ne l’ambició.

El segon conté un seguit d’instruccions referents al meu funeral. Estic segur que els encarregats d’aquest apartat ultrapassaran les meves ordres, les quals ja són prou extravagants i vulgars, però aquests excessos sempre satisfan el poble i, per tant, són necessaris. Em reconforta saber que no hauré de presenciar aquesta darrera exhibició.

El tercer document és un informe de l’estat de l’Imperi: el nombre de soldats en actiu, els diners que hi ha (o hi hauria d’haver) al tresor públic, les obligacions fiscals del Govern envers els dirigents provincials i els ciutadans, els noms dels administradors que tenen obligacions fiscals o d’una altra mena… en suma, totes les qüestions que s’han de fer públiques per conservar l’ordre i per prevenir la corrupció. A més, he adjuntat a l’informe alguns suggeriments de pes per al meu successor. Aconsello, per no malmetre el cor de l’Imperi, que s’evitin els excessos a l’hora de concedir la ciutadania romana i que no s’atorgui per caprici; que, perquè no es caigui en la corrupció ni en l’abús de poder, tots els alts càrrecs de l’Administració rebin un sou fix, i que només es recorri a les forces militars per defensar les fronteres establertes, sobretot contra els bàrbars germànics, que sembla que no s’atipin mai de les seves aventures temeràries. M’imagino que a la llarga no faran cas d’aquestes recomanacions, però com a mínim s’avindran a complir-les durant els primers anys, amb la qual cosa ja hauré aportat un petit llegat al país.

Finalment, vaig deixar sota la custòdia de les venerables dames del temple una declaració que inclou el relat de tots els actes i serveis que he fet per Roma i pel seu Imperi, amb instruccions perquè es gravi en unes tauletes de bronze que cobriran les columnes que s’alcen amb tanta ostentositat a l’exterior del mausoleu —fins i tot més ostentós— que he manat construir perquè aculli les meves cendres.

Disposo d’una còpia d’aquest document i, de tant en tant, quan el repasso, tinc la sensació que l’ha escrit algú altre. Mentre el redactava, vaig haver de recórrer a obres de diversos autors; vet aquí fins on es remuntaven alguns dels esdeveniments que havia de consignar. Trobo molt curiós que, per culpa de l’edat, arribis al punt de dependre d’obres d’altres per documentar-te sobre la teva pròpia vida.

Entre els llibres que vaig consultar, hi ha la biografia que em vas escriure quan vas arribar a Roma, els fragments de la Història de Roma de l’amic Tit Livi que fan referència a les meves activitats dels primers temps, i les meves Notes per a una autobiografia que, al cap de tots aquests anys, també semblen escrites per algú altre.

Espero que no et sàpiga greu que et digui, amic Nicolau, que en totes aquestes obres m’ha semblat detectar un tret comú: són un grapat de mentides. Et prego que no et prenguis aquest comentari com una referència literal a la teva obra; de fet, estic segur que ja saps a què em refereixo: no hi ha cap fal·làcia pròpiament dita i els errors són escassos, però tot plegat no és sinó un grapat de mentides. M’agradaria saber si, durant els teus darrers anys d’estudi i de contemplació en la tranquil·litat de la teva llunyana Damasc, has arribat a la mateixa conclusió.

La qüestió és que, mentre llegia aquestes obres i escrivia les meves paraules, era com si llegís i escrivís sobre un home que amb prou feines conec. Per més que m’hi escarrassi, em costa molt veure’l, i quan el clisso, s’esfuma enmig de la boira i m’esquiva la mirada amb què provo d’escodrinyar-lo. Si em veiés, em pregunto, reconeixeria el que ha esdevingut? Reconeixeria la caricatura d’ell mateix en què tothom es converteix? Ho dubto molt.

En tot cas, benvolgut Nicolau, és probable que la redacció i el lliurament d’aquests quatre documents al Temple de les Verges Vestals hagin estat els meus últims actes oficials; de fet, ja he renunciat al meu poder i al meu món, mentre navego cap al sud, rumb a Capri, i, més a poc a poc, cap al lloc on tants amics han anat abans que jo, i a la fi gaudiré d’unes vacances en què no m’hauré d’amoïnar per les coses a mig fer. Durant els pròxims dies, si més no, no hi haurà emissaris que m’escometin a notícies sobre una altra crisi o sobre una altra conspiració; no hi haurà senadors que m’abordin perquè doni suport a una llei estúpida i interessada, i no hi haurà advocats que defensin davant meu les causes de clients tan corruptes com ells. Les meves úniques obligacions són envers aquesta carta que escric, envers el mar que transporta sense esforç la nostra fràgil embarcació i envers el cel blau d’Itàlia.

Viatjo gairebé sol. No portem gaires remers i els he ordenat que només treballin si ens sorprèn una tempesta; a popa, uns quants criats gandulegen i riuen amb aire indolent; i a prop de proa, vigilant-me sempre amb atenció, viatja un tal Filip d’Atenes, un metge jove que vaig contractar no fa gaire.

He sobreviscut a tots els meus metges, però em reconforta saber que no sobreviuré a Filip. A més, aquest noi m’inspira confiança. Sembla que sap molt poques coses i encara no ha exercit durant prou temps per haver après la hipocresia fàcil amb què ensarronen els pacients alhora que s’emplenen les butxaques. No m’ofereix cap remei per al mal de l’edat ni em sotmet a les tortures a canvi de les quals n’hi ha tants que paguen amb avidesa. El veig una mica nerviós, conscient com és que està al costat d’algú a qui, amb una solemnitat excessiva, considera l’Emperador del món; malgrat tot, no és gens servil i, per comptes de concentrar-se en el que altres considerarien la meva salut, ell procura per la meva comoditat.

Em canso, amic Nicolau. És l’edat. Gairebé no m’hi veig de l’ull esquerre i, tot i així, si el tanco, albiro a llevant la suau elevació de terreny de la costa italiana que tant he estimat, i fins i tot, al lluny, distingeixo la forma d’algunes cases i el moviment de persones i animals. Medito sobre les vides misterioses d’aquells ciutadans senzills. Totes les vides són misterioses, suposo, fins i tot la meva.

Filip s’enneguita i em mira amb cara d’amoïnat; és evident que vol que deixi estar el que considera que és feina en comptes d’esbarjo. M’avançaré al seu auxili, desistiré durant una estona i faré veure que descanso.

A dinou anys, per iniciativa personal i a expenses pròpies, vaig reunir un exèrcit gràcies al qual vaig restituir la llibertat a la República, oprimida per la tirania d’una facció. Com a agraïment a aquest servei, el Senat, juntament amb altres resolucions addicionals, em va incorporar com a membre l’any del consolat de Gai Pansa i Aule Hirti, i alhora em va atorgar preferència consular en el vot i l’autoritat per dirigir soldats. En qualitat de propretor, se’m va ordenar, juntament amb els cònsols, «vetllar per la bona salut de la República». A més, el mateix any, com que els dos cònsols havien mort a la guerra, el poble em va elegir cònsol i triumvir perquè acabés la constitució.

Vaig enviar a l’exili els assassins del meu pare, castigant-los d’acord amb el procediment legal adequat, i després, quan van declarar la guerra a la República, els vaig derrotar dues vegades per la força de les armes…

Vet aquí com comença el relat dels meus actes i dels serveis que vaig fer per Roma i sobre els quals t’he escrit aquest matí. Durant l’hora aproximada que m’he passat ajagut al sofà, fent veure que dormia i, de passada, deixant que Filip oblidés una estona el seu neguit, he tornat a pensar en aquest relat i en les circumstàncies en les quals el vaig escriure. Quedarà gravat en unes tauletes de bronze que cobriran les columnes que delimitaran l’entrada del meu mausoleu. Les columnes tindran prou espai perquè hi càpiguen sis tauletes, i cada tauleta contindrà cinquanta línies d’una seixantena de caràcters. Per tant, la declaració dels meus actes s’ha de limitar als divuit mil caràcters.

L’obligació d’escriure sobre mi mateix en aquestes condicions, per arbitràries que siguin, em sembla del tot adequada; de fet, tal com ha passat amb la meva vida, aquestes paraules s’han d’acomodar a la necessitat pública i, també com la meva vida, han d’ocultar com a mínim tanta veritat com la que ensenyen; la veritat quedarà sota les paraules gravades, dins la densitat pètria que envoltaran, cosa que també és adequada, perquè una bona part de la meva vida ha estat viscuda en secret, i mai no vaig trobar assenyat que els altres sabessin el que tenia al cor.

És una sort que durant els anys de joventut no siguem conscients de la nostra ignorància, perquè, si ho fóssim, no trobaríem el coratge que ens permet adquirir el costum de la resistència. Potser el que ens priva d’aquest coneixement és un impuls de la sang i de la carn, la qual cosa facilita que el noi esdevingui l’home que ha de viure per presenciar la follia de la seva existència.

El fet és que, durant la primavera en què vaig fer els divuit anys, quan estudiava a Apol·lònia i vaig rebre la notícia de la mort de Cèsar, jo era un ignorant. S’ha parlat molt sobre la meva lleialtat a Juli Cèsar, però et juro, Nicolau, que no sé si estimava o no estimava aquell home. L’any abans que l’assassinessin, hi havia conviscut durant la campanya d’Hispània; era el meu oncle i l’home més important que havia conegut; la confiança que dipositava en mi m’afalagava, i sabia que tenia la intenció d’adoptar-me i de convertir-me en el seu hereu.

Tot i que han passat gairebé seixanta anys, encara recordo aquella tarda, al camp d’entrenament, quan em van donar la notícia de la mort del meu oncle, Juli Cèsar. Mecenes, Agripa i Salvidiè eren amb mi. Un dels criats de la meva mare va portar el missatge i recordo que, després d’haver-lo llegit, vaig plorar com si em sabés molt greu.

Però la veritat, Nicolau, és que en aquell moment no sentia res; era com si aquells plors compungits brollessin d’una altra gola. Llavors una sensació de fredor es va apoderar de mi, i em vaig allunyar dels meus amics perquè no s’adonessin del que sentia i del que no sentia, i mentre caminava sol per aquell camp, fent un esforç per provocar-me el grau adequat de dol per aquella pèrdua, de sobte vaig experimentar una eufòria semblant a la que sents quan galopes al llom d’un cavall i el notes tens i desbocat, conscient que posseeixes l’habilitat de dominar aquella bèstia fogosa que, amb un excés d’energia, vol posar el genet a prova. Quan vaig tornar amb els meus amics, vaig saber que havia canviat, que era una persona diferent; sabia quin era el meu destí, però no en podia parlar amb ells, i, malgrat tot, eren els meus amics.

Tot i que és molt probable que, si ho hagués volgut expressar, no me n’hauria sortit, sabia que el meu destí era, ras i curt, canviar el món. Juli Cèsar havia pujat al poder en un món que era més corrupte del que et podries imaginar. El dirigien mitja dotzena de famílies a tot estirar; les ciutats, les regions i les províncies regides per les autoritats romanes servien de moneda de canvi per subornar i recompensar, i, en nom de la República i disfressats de tradició, l’assassinat, la guerra civil i la repressió més despietada eren els mitjans per atènyer els objectius acceptats del poder, la riquesa i la glòria. Qualsevol home que tingués prou diners podia formar un exèrcit, fet que li permetia enriquir-se encara més, la qual cosa, al seu torn, li proporcionava més poder i, per tant, més glòria. Així doncs, els romans s’occien els uns als altres i l’única autoritat era la que sorgia de la força de les armes i de la riquesa. I, atrapat entre les lluites i les faccions, el ciutadà corrent es recargolava indefens com una llebre al parany del caçador.

No em malinterpretis. El poble no m’ha despertat mai aquell amor sentimental i retòric que s’estilava durant els meus anys de joventut (i fins i tot ara). En conjunt, la raça humana em sembla ordinària, ignorant i grollera, qualitats que s’amaguen tant sota la túnica aspra del pagès com sota la toga blanca i purpúria del senador. Tanmateix fins i tot en el més feble dels homes he entrevist, en moments en què estaven sols i eren ells mateixos, venes de força com fils d’or en una roca que es desintegra, i en el més cruel dels homes, llampades de tendresa i de compassió, i en el més vanitós, espurnes de senzillesa i d’elegància. Recordo Marc Emili Lèpid a Messina: un home gran desposseït dels seus títols a qui vaig fer demanar perdó en públic pels seus delictes i suplicar per la seva vida; un cop fet, davant les tropes que ell mateix havia dirigit, em va clavar durant una bona estona una mirada que no contenia vergonya, ni penediment, ni por, i va somriure, i en acabat va girar cua i, tot enravenat, va emprendre el camí cap al seu ocàs. I recordo Marc Antoni a Àccium, quan, des de la proa del vaixell, va observar la fugida de Cleòpatra i de la seva flota que el condemnava a una derrota segura, i vaig veure que en aquell moment s’adonava que ella no l’havia estimat mai, però, malgrat tot, el seu rostre oferia una expressió gairebé femenina, impregnada de l’afecte que dóna la saviesa, i de perdó. I recordo Ciceró, quan es va assabentar que les seves conxorxes temeràries havien fracassat, i quan li vaig comunicar en secret que la seva vida estava en perill; va somriure com si no hi hagués cap conflicte entre nosaltres i va dir: «No t’amoïnis. Sóc un home vell. Per molts errors que hagi comès, he estimat el meu país». Pel que tinc entès, va oferir el coll al botxí amb la mateixa elegància.

En resum, la meva decisió de canviar el món no va ser per idealisme fàcil ni perquè em considerés moralment superior —raons que, tot sigui dit, estan irremissiblement condemnades al fracàs—. Tampoc no ho vaig fer per ser més ric ni més poderós, perquè la riquesa que ultrapassa la comoditat pròpia sempre m’ha semblat la més avorrida de les possessions, i el poder que ultrapassa la utilitat, la més menyspreable. El que em va venir a buscar a Apol·lònia aquella tarda de fa gairebé seixanta anys va ser el destí, i senzillament vaig optar per no esquivar-ne l’abraçada.

Tot i així, va ser més aviat arran d’una mena d’intuïció que no pas d’una constatació que vaig entendre que, si el teu destí és canviar el món, abans ets tu qui ha de canviar. Per poder obeir el teu destí, has de trobar o inventar-te dins teu una part sòlida i secreta que sigui indiferent a tu mateix, als altres i fins i tot al món que estàs destinar a refer, bandejant la teva voluntat i adaptant-te a un caràcter que descobriràs a mesura que el reconstrueixes.

Però, malgrat tot, aquells eren els meus amics i les persones que més estimava en el moment en què, dins el meu cor, me’n vaig separar. Quina criatura més contradictòria, l’ésser humà, que rebutja o abandona el que més estima! El soldat que escull la guerra com a professió enyora en ple combat la pau, mentre que en la seguretat de la pau es deleix pels xocs de les espases i pel caos del camp de batalla ensangonat; l’esclau que es rebel·la contra la servitud que no ha escollit i que, a força de treballar, acaba comprant la seva llibertat, després se sotmet a un altre amo més cruel i exigent, i l’home que abandona l’amant es passa la vida somiant en la seva perfecció imaginària.

Jo tampoc no estic exempt d’aquestes contradiccions. Quan era jove, hauria afirmat que la solitud i la circumspecció m’havien estat imposades. M’hauria equivocat. Com gairebé tots els homes, vaig triar la vida que volia; vaig escollir recloure’m en aquell somni a mig fer, el somni d’un destí que no podria compartir, i, de retruc, vaig renunciar a la possibilitat d’aquelles amistats humanes tan habituals que ni tan sols s’esmenten i que, per tant, rarament es valoren.

No t’enganyes respecte a les conseqüències dels teus actes, sinó respecte a la facilitat amb què hi pots conviure. Jo coneixia les conseqüències derivades d’una vida de reclusió, però no hauria pogut predir mai la magnitud de la pèrdua. El cas és que la meva necessitat d’amistat augmentava a mesura que la rebutjava, i penso que els meus amics —Mecenes, Agripa i Salvidiè— mai no van acabar d’entendre aquesta necessitat.

Salvidiè Ruf, tot s’ha de dir, va morir abans que l’hagués pogut entendre; com jo, ell actuava mogut per les energies pròpies de la joventut, tan privades de remordiments que les conseqüències quedaven diluïdes en el no-res, i l’únic objectiu de les quals era la pròpia consumició.

L’home jove, com que encara no sap el futur que l’espera, veu la vida com una mena d’aventura èpica, una odissea a través de mars estranys i illes ignotes on ha de posar a prova i demostrar els seus poders, alhora que descobreix la pròpia immortalitat. L’home de mitjana edat que ha viscut el futur que va somiar veu la vida com una tragèdia, perquè ha après que la seva força, per gran que sigui, no prevaldrà sobre l’atzar i la natura, als quals ell dóna noms de divinitats, i ha après que és mortal. Però l’home gran, si interpreta com cal el paper que li han assignat, només pot veure la vida com una comèdia; els seus triomfs i els seus fracassos es barregen, de manera que no n’hi ha cap que representi un motiu d’orgull o de vergonya superior a l’altre, i ell no és ni l’heroi que s’enfronta a aquestes forces ni el protagonista que és destruït per les forces en qüestió. Quan només queda una trista ombra de l’actor que va ser, s’adona que ha interpretat tants papers que ja no és ell.

Jo he interpretat aquests papers al llarg de la vida, i tot i que em sembla que, ara que arribo a l’últim, he aconseguit deslliurar-me de la incòmoda comèdia que m’ha definit, podria ser que només fos la darrera il·lusió, un instrument irònic amb el qual acaba l’obra.

Quan era jove, vaig interpretar el paper d’erudit —és a dir, d’algú que examina qüestions sobre les quals no té cap coneixement—; amb Plató i els pitagòrics, vaig flotar a través de les boires on figura que els esperits vaguen a la recerca d’un cos nou, i durant un temps, convençut que els homes i els animals eren germans, vaig renunciar a menjar carn i entre el meu cavall i jo es va crear un lligam que mai no m’hauria imaginat. Al mateix temps, i sense que aquest fet m’incomodés, vaig adoptar les doctrines contràries de Parmènides i Zenó, i em sentia molt a gust en un món extraordinàriament ferm i tòrpid, sense cap significat que en transcendís i, en conseqüència, infinitament manipulable, si més no per a la ment contemplativa.

Quan el curs dels esdeveniments que m’envoltaven va variar, tampoc no vaig trobar inadequat encarnar un soldat i interpretar el paper assignat. Vaig lliurar guerres, civils i estrangeres, a tot el món, tant per terra com per mar… Vaig ser rebut dues vegades amb una ovació, vaig celebrar tres triomfs curuls i em van saludar vint-i-una vegades com a Emperador. Malgrat tot, tal com altres han suggerit, potser amb més tacte del que mereixia, vaig ser un soldat mediocre. Tots els èxits que m’atribuïa eren d’experts més hàbils que jo en l’art de la guerra; en primer lloc, Marc Agripa, i després, tots els que van heretar les aptituds que li eren pròpies. Malgrat els libels i els rumors escampats durant els primers dies de la meva vida militar, no vaig ser més covard que els altres ni em faltava voluntat per suportar les penúries de les campanyes. Em sembla que la meva vida fins i tot em suscitava més indiferència que ara, i la superació dels rigors bèl·lics em proporcionava un plaer curiós que no he trobat enlloc més, ni abans ni després. Però sempre em va fer l’efecte que la guerra, per més necessària que pogués arribar a ser, tenia un aire sorprenentment pueril.

Diuen que, en els primers dies de la nostra Història, s’oferien als déus sacrificis humans en comptes de sacrificis animals, i avui dia pensem amb orgull que aquelles pràctiques són tan antiquades que només s’esmenten dins el marc incert dels mites i les llegendes. Fem que no astorats en vista d’aquells temps tan remots (diem) de la il·luminació espiritual i de la humanitat de l’ànima romana, i ens meravella la brutalitat sobre la qual es fonamenta la nostra civilització. Jo també he sentit aquesta compassió llunyana i abstracta per aquells esclaus i pagesos que van patir el ganivet sacrificial a l’altar d’un déu salvatge, i, malgrat tot, en experimentar-la, sempre m’he sentit una mica estúpid.

A vegades somio que desfilen davant meu les desenes de milers de cossos que ja no tornaran a caminar sobre la terra, homes no menys innocents que aquelles víctimes ancestrals amb la mort de les quals obteníem el favor d’un déu primitiu, i em fa l’efecte, en la foscor o en la claredat del somni, que sóc el sacerdot que ha emergit del passat obscur de la nostra raça per oficiar la cerimònia que es tradueix en els talls del ganivet. Ens volem convèncer que ens hem convertit en una raça civilitzada i, amb una paüra pietosa, esmentem aquells temps en què el déu de les collites reclamava el cos d’un ésser humà per a la seva funció fatídica. Però, no és el déu que tants romans han servit —tant en la nostra memòria com fins i tot en els nostres temps— tan sinistre i temible com aquell déu antic? Encara que fos per destruir-lo, he estat el seu sacerdot; i encara que fos per desgastar el seu poder, l’he obeït. I, malgrat tot, no l’he destruït ni he desgastat el seu poder. Dorm inquiet dins el cor dels homes, esperant el moment de despertar-se o de ser despertat. La tria entre la brutalitat que sacrificava una vida innocent per una por sense nom i la il·luminació espiritual que sacrifica milers de vides per una por batejada per nosaltres mateixos és impossible.

En tot cas, de seguida vaig decidir que retre homenatge a aquells déus que provenen dels instints més obscurs era perjudicial per a l’ordre dels humans. Així doncs, vaig animar el Senat a proclamar la divinitat de Juli Cèsar i vaig fer erigir un temple en honor seu a Roma perquè tothom pogués sentir la presència del seu esperit. I estic convençut que, després de la meva mort, el Senat també considerarà oportú deïficar-me. Ja saps que en moltes poblacions i províncies d’Itàlia se’m considera diví, tot i que jo sempre he prohibit la pràctica d’aquest culte a Roma. És una bestiesa, però sens dubte necessària. De fet, d’entre tots els papers que he hagut d’interpretar en el decurs de la meva vida, el de déu mortal ha estat el més incòmode. Sóc un home i, per tant, tan estúpid i feble com gairebé tots els altres, però, si per alguna cosa he destacat d’entre els meus iguals, ha estat perquè n’he estat conscient, fet que m’ha permès conèixer els seus punts febles; a més, mai no he presumit de ser més fort ni més savi que cap altre home. Aquest coneixement ha esdevingut una de les meves fonts de poder.

És migdia i el sol comença el lent descens cap a ponent. El mar està encalmat i les veles porpres pengen desinflades, amb el cel pàl·lid de teló de fons; el vaixell es bressola amb suavitat sobre les onades, però fa la impressió que no avança. Els remers, que s’han passat el dia reposant, em miren ansiosos i avorrits, esperant que els interrompi el descans i que els obligui a treballar per combatre la calma que ens ha paralitzat. Però no és la meva intenció. D’aquí a mitja hora, o d’aquí a una hora o dues, s’alçarà una brisa; llavors ens acostarem a la costa, on buscarem un port segur i tirarem l’àncora. De moment, em conformo a deixar-me endur pel mar.

De totes les xacres de la vellesa, l’insomni, que cada vegada m’afecta amb més intensitat, em resulta la més empipadora. Ja saps que sempre he estat propens a l’insomni, però quan era jove sabia treure partit d’aquella inquietud nocturna que m’afectava la ment, i gairebé m’atreviria a afirmar que gaudia d’aquells moments en què em semblava que tothom dormia i que jo era l’únic que em podia delectar en l’observació del seu repòs. Sense les presses dels que volien adaptar les meves polítiques a la seva visió del món —és a dir, la visió que tenien d’ells mateixos—, m’abandonava a la llibertat de la contemplació i del silenci, i, de fet, d’entre les meves polítiques més destacades, n’hi va haver moltes que es van decidir mentre jeia despert al llit poques hores abans de trenc d’alba. Però l’insomni que m’afecta últimament és diferent; ja no és la inquietud d’una ment tan absorta en la seva activitat que es malfia del somni que li robaria la consciència de si mateixa; ara és més aviat un insomni d’espera, un llarg lapse de temps en què l’ànima es prepara per a un recés que ni la ment ni el cos no han tingut fins llavors.

Aquesta nit no he dormit. Gairebé a entrada de fosc, ens hem refugiat a uns cent metres de la platja, en una petita gruta on s’arreceren les escasses barques pesqueres d’un poble sense nom, les cases del qual, amb la teulada de palla, s’arraïmen al vessant d’un petit turó que s’alça terra endins, a un quilòmetre encara no. A mesura que queia la nit, he vist que els llums i les fogueres de les cases brillaven enmig de la foscor; els he esguardat fins que s’han anat apagant. Ara el món torna a dormir. Una bona part de la tripulació, aprofitant la brisa nocturna, s’ha estimat més dormir a coberta, i Filip és a baix, al costat de la cabina on es pensa que descanso. Amb una subtilitat invisible, les onades llepen el costat de la nau i la brisa nocturna xiuxiueja en fregar la vela plegada; la claror del llum que tinc a la taula és tan irregular que, de tant en tant, he d’entretancar els ulls per veure el que escric.

Durant la llarga nit, he pensat que aquesta carta s’allunya de la finalitat per a la qual va ser ideada. Quan et vaig començar a escriure, la meva única intenció era donar-te les gràcies pels nicolai, assegurar-te la meva amistat i qui sap si proporcionar-nos una mica de consol en les nostres vellúries. Però en el decurs d’aquesta cortesia amistosa, m’he adonat que s’ha convertit en una altra cosa. S’ha convertit en un altre viatge, un viatge que no havia previst. Me’n vaig a Capri de vacances, però ara, enmig del silenci d’aquesta nit, sota la misteriosa geometria de les estrelles, on només hi ha aquesta mà que afaiçona les curioses lletres que entendràs gràcies a un altre procés misteriós, em fa l’efecte que m’acosto a un altre lloc, al més misteriós que hagi vist mai. Demà et tornaré a escriure. Potser descobrirem el lloc on viatjo.

10 D’AGOST

Ahir, quan ens vam embarcar a Òstia, bufava un vent fred i humit, i vaig cometre la ximpleria de quedar-me a coberta per observar la costa italiana mentre es dissipava entre la boirina i per començar aquesta carta, l’única finalitat de la qual era donar-te les gràcies pels nicolai i garantir-te la meva amistat eterna malgrat el temps que fa que vivim separats l’un de l’altre. Tot i així, com ja deus haver deduït, aquesta carta ha esdevingut alguna cosa més, i espero que, com a vell amic meu que ets, tinguis prou paciència per escoltar el que t’he de dir. El cas és que el fred es va traduir en un refredat, el qual m’ha provocat una febrada, de manera que m’he hagut de tornar a acostumar a la indisposició. No he comentat a Filip que estic malalt; ans al contrari, li he assegurat que estic perfectament; sento una mena de rampell que em mou a acabar aquesta carta i no vull que la preocupació de Filip m’interrompi.

La meva salut sempre ha interessat més als altres que a mi. Des que era jove que la tinc delicada, i he passat per un ventall tan ampli de malalties que més metges dels que m’agradaria imaginar s’han enriquit gràcies a mi. Penso que, en gairebé tots els casos, la seva riquesa és immerescuda, però no em reca haver-los-la proporcionat. El meu cos ha estat tantes vegades a tocar de la mort que, durant el meu sisè consolat, quan tenia trenta-cinc anys, el Senat va decretar que cada quatre anys els cònsols i els sacerdots dels ordes professessin vots i oferissin sacrificis a favor de la meva salut. Per acomplir aquests vots, es disputaven jocs a fi de recordar al poble que resés i s’engrescava tothom perquè, tant a títol individual com per comunitats, oferís sacrificis constants a favor de la meva salut als temples dels déus. Era una bajanada, no cal dir-ho, però estic segur que va contribuir tant a la meva salut com els múltiples medicaments i tractaments als quals em sotmetien els metges; a més, allò feia que el poble es considerés partícip del destí de l’Imperi.

Durant la meva vida, hi ha hagut sis moments en què la tomba que m’embolcalla l’ànima m’ha dut al caire de la foscor eterna on s’acaben sumint tots els homes, i les sis vegades ha reculat en acostar-s’hi, talment impel·lida per un destí que no aconseguia dominar. He sobreviscut de molts anys als meus amics, a la vida dels quals jo existia amb més plenitud que en la meva. Tots els meus amics d’abans són morts. Juli Cèsar va morir a cinquanta-vuit anys, amb gairebé vint anys menys dels que jo tinc ara, i sempre he pensat que la seva mort va arribar tant per l’avorriment presagiat pel descuit com per les dagues dels assassins. Salvidiè Ruf va morir a vint-i-tres anys, víctima del seu orgull i de la seva pròpia mà, en considerar que havia traït la nostra amistat. Pobre Salvidiè. De tots els amics d’aquella època, era el que se m’assemblava més. M’agradaria saber si mai es va adonar que el traïdor era jo i que ell no va ser sinó la víctima innocent d’una infecció que jo li havia encomanat. Quan Virgili va exhalar el darrer sospir, a cinquanta-un anys, jo era al seu costat; enmig del seu deliri, pensant que moria com un fracassat, em va fer prometre que destruiria el seu gran poema sobre la fundació de Roma. I després Marc Agripa, que no havia estat mai malalt, va morir de sobte a cinquanta anys, en el moment de màxima esplendor, abans que jo pogués arribar a veure’l per acomiadar-me’n. Al cap d’uns quants anys —els anys se’m confonen en la memòria com les notes del tambor, el llaüt i la trompeta, que conflueixen en el mateix so— van morir, amb només un mes de diferència, Mecenes i Horaci. Llevat de tu, estimat Nicolau, eren els únics amics que em quedaven.

Ara, quan la que s’esgota és la meva vida, em fa l’efecte que a les seves hi va haver una mena de simetria que la meva no ha tingut. Els meus amics van morir en un punt àlgid, havent enllestit la feina encomanada i quan encara podien esperar alguns triomfs, i no van tenir l’infortuni d’arribar a pensar que la seva vida no havia valgut la pena. Jo fa gairebé vint anys que tinc la sensació que la meva vida no ha tingut cap sentit. Alexandre va ser afortunat de morir tan jove; altrament, hauria arribat a la conclusió que la conquesta del món no té cap importància, i que governar-lo fins i tot en té menys.

Saps perfectament que tant els meus partidaris com els meus detractors m’han comparat sovint amb el jove i ambiciós macedoni; és veritat que l’Imperi romà actual està constituït per molts dels territoris que Alexandre va conquerir, i també ho és que, com ell, vaig accedir al poder de molt jove, i que he viatjat per moltes de les terres que ell va sotmetre a aquella voluntat més aviat bàrbara que tenia. Però jo mai no he anhelat conquerir el món i, ben mirat, m’han governat més del que he governat.

Si vaig annexionar territoris a l’Imperi, va ser per reforçar la seguretat de les nostres fonteres; de fet, si Itàlia hagués estat protegida sense les annexions, m’hauria conformat amb les fronteres que teníem. Però el cas és que m’he passat més temps del que m’hauria agradat en terres estrangeres. He viatjat des d’on les aigües del Bòsfor vessaven al mar Negre fins a les llunyanes costes d’Hispània; des dels deserts freds de Pannònia, on viuen els bàrbars germànics, fins als tòrrids de l’Àfrica. No obstant això, gairebé mai no hi anava com a conqueridor, sinó com a emissari, a la recerca d’una negociació pacífica amb mandataris que, per norma general, semblaven més aviat caps de tribus que no pas caps d’Estat, i que molt sovint no parlaven ni grec ni llatí. A diferència del meu oncle Juli Cèsar, que tornava reviscolat d’aquells viatges, jo mai no em vaig sentir a gust en aquelles terres remotes i sempre vaig enyorar els camps italians i fins i tot Roma.

Malgrat tot, vaig arribar a sentir respecte —i fins i tot afecte— per aquells pobles desconeguts —tan diferents del romà— amb els quals em vaig haver d’entendre. Els homes de les tribus del nord, amb el cos mig nu enfundat en pells d’animals que ells mateixos havien caçat, i que em clavaven els ulls a través del fum de la foguera d’un campament, no eren gaire diferents dels africans de pell morena que em rebien en unes vil·les l’opulència de les quals eclipsaria la de moltes mansions romanes, i el cap persa, amb el seu turbant, una barba de rínxols pulcres, uns pantalons estrafolaris i una capa bordada amb fil d’or i de plata, que m’observava amb els ulls atents d’una serp, tampoc no diferia gaire del salvatge cap númida que es plantava davant meu amb una javelina i un escut de pell d’elefant, i amb el cos de banús envoltat amb una pell baldera de lleopard. En alguns moments vaig concedir poder a aquells homes; els vaig fer reis de les seves terres i els vaig oferir la protecció de Roma; fins i tot els vaig fer ciutadans romans perquè l’estabilitat del seu regne disposés del suport del nom de Roma. Eren bàrbars i no me’n podia refiar, però, tot i així, gairebé sempre em donaven tants motius d’admiració com de menyspreu. I el fet de fer-hi coneixença em va ajudar a entendre més bé els meus compatriotes, els quals sovint m’han semblat tan estranys com qualsevol dels pobles que habiten el món.

Sota el perfum i el pentinat del romà elegant que passeja pel seu jardí ben cuidat vestit amb una toga de seda d’un valor incalculable, s’hi amaga el camperol groller que camina darrere l’arada, cobert per la pols que aixeca amb el seu esforç; darrere la façana de marbre de la mansió romana més majestuosa, hi ha la cabana amb la teulada de palla del pagès, i dins el sacerdot que oficia el ritual solemne del sacrifici del vedell blanc, hi ha el pare treballador que proveeix la família de carn i li dóna roba per combatre el fred de l’hivern.

Hi va haver un temps, quan em convenia obtenir el favor i la gratitud del poble, en què em vagava d’organitzar lluites de gladiadors. En aquella època, gairebé tots els contendents eren malfactors els delictes dels quals haurien estat castigats amb la mort o amb la deportació. Jo els brindava l’oportunitat de triar entre l’arena i les conseqüències legals dels seus actes, estipulant a més que el que en sortís derrotat podia demanar clemència, i que el que sobrevisqués durant tres anys, amb independència del delicte comès, seria alliberat. No em sorprenia gens que delinqüents que havien estat condemnats a mort o relegats a les mines es decantessin per l’arena; en canvi, sempre em sorprenia que un delinqüent condemnat a l’exili, gairebé sense reflexionar-hi, preferís l’arena als riscos relativament moderats d’un país estranger. Les lluites no em van agradar mai, però hi havia d’assistir perquè el poble pensés que era partícip del seu plaer, tot i que el plaer digne de ser admirat era precisament el que el poble experimentava en aquelles carnisseries. Era com si, en veure algú que renunciava a la seva vida, ells se sentissin reviscolats. Més d’una vegada he hagut d’aigualir el deler de les masses perdonant la vida a un pobre desgraciat que havia lluitat amb braó, i quan l’hi perdonava, les cares del públic es fonien en una i hi entreveia l’expressió eixuta i decebuda del desig no consumat. Una vegada vaig suspendre aquells jocs l’objectiu dels quals era la mort d’algun dels participants, i els vaig reemplaçar amb combats de boxa en què s’enfrontaven un italià i un bàrbar, però com que no van agradar a la multitud, hi va haver altres persones amb ganes d’obtenir l’admiració del poble que van organitzar espectacles tan salvatges i viscerals que em vaig haver d’oblidar dels canvis i deixar-me guiar una altra vegada pels desitjos dels meus compatriotes per tal de poder-los controlar.

He vist gladiadors que tornaven a les seves estances de l’arena, plens de pols i amarats de suor i de sang, i que esclataven a plorar com una dona per qualsevol fotesa, com ara la mort del seu falcó predilecte, una nota cruel d’una amant o la pèrdua d’una de les seves capes preferides. I he vist la més respectable de les matrones amb la cara desencaixada mentre clamava per la sang d’un malaurat lluitador i, després, l’he vist en la tranquil·litat de casa seva, cuidant els fills i els criats amb un afecte i una delicadesa extraordinaris.

Així doncs, si per les venes dels romans més refinats corre la sang rústica del seu avantpassat camperol, també hi corre la sang salvatge del més indòmit bàrbar del nord, i totes dues miren d’amagar-se darrere la façana que ell ha alçat, no tant per ocultar-se dels altres com per evitar que ell mateix es reconegui.

Mentre llisquem lentament cap al sud, m’adono que els membres de la tripulació, sense que jo els hagi dit res —atesa la poca pressa que tinc— s’han mantingut d’instint a una distància adequada de la costa perquè no la perdéssim de vista, malgrat que, a mesura que variava la direcció del vent, ens costava més corregir el rumb per resseguir la línia irregular del litoral. En el fons del cor italià, hi ha alguna cosa que detesta el mar: una mena de desplaer que, per a segons qui, de tan intens, gairebé és antinatural. Transcendeix la por i la propensió natural del camperol a treballar la terra i a esquivar aquest element tan diferent. Vet aquí per què la delectança amb què el teu amic Estrabó navega alegrement per mars desconeguts a la recerca de noves troballes destarotaria el romà corrent, que només deixa la terra per fer-se a la mar en casos de necessitat extrema com les guerres. No obstant això, a les ordres de Marc Agripa, l’armada romana es va convertir en la més poderosa de la història del món, i les batalles amb què va salvar Roma dels seus enemics van ser lliurades al mar. Tot i així, el desplaer encara hi és. Forma part del caràcter italià.

És un desplaer del qual els poetes han estat ben conscients. Ja deus conèixer el poema breu que Horaci va dedicar al vaixell que transportava l’amic Virgili a Atenes, oi? Exposava que els déus havien separat la terra per mitjà dels abismes inimaginables de l’oceà perquè els seus habitants es distingissin els uns dels altres, i que els homes, temeraris com són, es llancen amb les seves fràgils embarcacions a un element on no s’haurien d’acostar. Fins i tot el mateix Virgili, en el seu gran poema sobre la fundació de Roma, només esmenta el mar amb les paraules més ominoses: Èol castiga les profunditats amb vents i trons, aixeca onades tan altes que enfosqueixen les estrelles, els pals dels vaixells s’esberlen i els homes no s’hi veuen. Fins i tot ara, al cap de tants anys i després de tantes relectures del poema, he de reprimir les llàgrimes quan penso en Palinur, el timoner traït pel déu de la son, que el fa caure a les profunditats, on mor ofegat, una mort plorada per Enees, que l’imagina nu, estès en una platja ignota, mentre pensa que havia confiat massa en la calma del mar i del cel.

Dels molts favors que Mecenes em va fer, ara penso que el més important és haver-me donat l’oportunitat de conèixer els poetes amb qui compartia la seva amistat. Entre ells hi havia els homes més extraordinaris que he conegut, i, encara que sovint els romans els tractessin amb menyspreu, era un menyspreu que amagava una por potser no gaire diferent de la que els provocava el mar. Fa uns quants anys, em vaig veure obligat a desterrar de Roma el poeta Ovidi perquè havia participat en un complot que amenaçava l’ordre de l’Estat, però com que la seva implicació en els fets no havia estat tant un acte polític malintencionat com una trapelleria en clau social, em vaig assegurar que tingués un exili tan plàcid com fos possible; no trigaré a condonar-lo i permetré que deixi enrere la fredor del nord i que torni al clima més suau i agradable de Roma. Malgrat això, fins i tot al lloc on està desterrat, el poblet mig bàrbar de Tomis, proper a la desembocadura del Danubi, ell continua component poemes. De tant en tant ens escrivim, en termes força amistosos, i em diu que, encara que trobi a faltar els plaers de Roma, la seva situació no el desespera. Ara bé, val a dir que, dels diversos poetes que he conegut, Ovidi és l’únic de qui no m’acabaria de refiar. Tot i així, en tenia una molt bona opinió, i encara la conservo.

Podia confiar en els poetes perquè no els podia donar el que volien. Un emperador pot oferir als homes corrents els mitjans per obtenir una riquesa capaç d’apaivagar la set més extraordinària pel luxe, pot atorgar un poder tan gran que pocs homes gosarien desafiar-lo, i pot concedir a un llibert un honor i una glòria tan formidables que fins i tot el cònsol es veuria obligat a tractar-lo amb deferència. Una vegada vaig oferir a Horaci que fos el meu secretari particular, fet que l’hauria convertit en un dels homes més influents de Roma, i, si hagués estat corrupte amb discreció, en un dels més rics. Va respondre que, per desgràcia, la seva salut li impedia acceptar un càrrec de tanta responsabilitat. Tots dos sabíem que era un lloc més simbòlic que dificultós i que, a més, tenia una salut excel·lent. Però no em vaig poder sentir ofès; ell tenia la grangeta que Mecenes li havia regalat, uns quants criats, uns quants ceps i prou ingressos per importar un vi deliciós.

Suposo que he admirat els poetes perquè els considerava els homes més lliures i, en conseqüència, els més afectuosos, i que me n’he sentit tan a prop perquè en les feines que s’imposen he trobat algunes semblances amb les que fa temps em vaig imposar a mi.

El poeta contempla el caos de l’experiència, la confusió de l’atzar i els reialmes incomprensibles de la possibilitat; és a dir, el món on tots vivim amb tanta familiaritat i que pocs ens molestem a examinar. El fruit d’aquesta contemplació és el descobriment, o la invenció, d’un petit principi d’harmonia i d’ordre que es pot aïllar del desordre que l’enfosqueix, i el sotmetiment d’aquest descobriment a les lleis poètiques que a la fi el fan possible. No hi ha cap general que faci exercitar les tropes en tota mena de formacions enrevessades amb més cura que la que el poeta fa servir quan disposa les paraules segons les rigoroses exigències de la mètrica; no hi ha cap cònsol que alineï un bàndol contra un altre per atènyer el seu objectiu amb més astúcia que el poeta quan equilibra un vers amb un altre per oferir la seva veritat, i no hi ha cap emperador que organitzi les diverses parts del món que governa perquè constitueixin un conjunt amb tanta meticulositat com el poeta quan disposa els detalls d’un poema per tal que un altre món —qui sap si més real que aquest on vivim amb tanta precarietat— aparegui a la ment dels humans.

Abans he dit que el meu destí era canviar el món. Potser hauria d’haver dit que el món era el meu poema i que m’havia proposat l’objectiu d’ordenar-ne les parts dins un conjunt, subordinant una facció a una altra i guarnint-ho tot amb els adorns adequats al seu mèrit. I, malgrat tot, si el que he elaborat ha estat un poema, no perdurarà gaire més enllà del seu temps. Virgili, poc abans de morir, em va suplicar amb insistència que destruís el seu gran poema; estava inacabat, va dir, i li faltava polir-lo. Com el general que veu destrossada una de les seves legions i que no sap que les altres dues han triomfat, es considerava un fracassat, i, no obstant això, el seu poema sobre la fundació de Roma sens dubte sobreviurà a la mateixa Roma i, de ben segur, a aquesta pobra obra que he bastit. No vaig destruir el poema ni penso que Virgili pensés que el destruiria. El temps, però, destruirà Roma.

No em baixa la febre. Fa una hora, de sobte, he notat un rodament de cap i un dolor agut al costat esquerre, seguit d’una mena d’entumiment. M’he adonat que amb prou feines puc moure la cama esquerra, tot i que sempre m’ha flaquejat una mica. Encara em sosté el pes del cos, però l’arrossego com un membre inservible i, quan m’hi clavo la ploma, gairebé no me’n sento.

Encara no he informat Filip del meu estat; no puc fer res per alleujar el dolor i m’estimo més no humiliar-lo obligant-lo a amoïnar-se en va per un cos el deteriorament del qual està fora de l’abast de les seves atencions. Després de tots aquests anys, no em puc queixar perquè el cos em faci figa; tot i el seu debilitament, m’ha fet un bon servei, i suposo que és just que en presenciï la decadència com presenciaria la mort d’un vell amic, recordant, mentre l’esperit s’escapoleix per emprendre el camí de la possible immortalitat, l’ànima mortal que durant la vida no es va poder separar de l’animal que va ser el seu hoste. Ara, des de fa uns quants mesos, gairebé puc deslliurar-me del cos que em conté i observar aquesta aparença de mi mateix. No és una habilitat del tot nova, però em fa l’efecte que és més natural que abans.

I d’aquesta manera, separat d’un cos decadent, gairebé aliè al dolor que s’ha convertit en el seu element, floto damunt del mar inimaginable, cap al sud, rumb a Capri. El sol alterós es reflecteix en l’aigua fesa per la nostra proa, i l’escuma blanca xiuxiueja quan se separa i s’escampa per sobre les onades. Faré una pausa i potser em tornaran una mica les forces. Aquesta nit tirem àncores a Puteoli. I demà desembarcarem a Capri, on segurament compliré les meves últimes obligacions dins l’àmbit de la funció pública.

Som a port. Comença la tarda i la boira encara no ha esborrat del tot la costa, que continua visible per al viatger. Estic assegut davant l’escriptori, dedicant-me a aquesta carta. Em sembla que Filip, que em continua vigilant des del seu lloc, a la proa del vaixell, comença a intuir que la meva salut ha empitjorat força. Una expressió dubitativa s’ha apoderat del seu rostre jove i llis, i de tant en tant m’observa amb aquells ulls de color avellana que li subratllen les celles, rectes i delicades com les d’una dona. No sé quant temps més li podré ocultar la meva condició.

Hem tirat àncores en una petita gruta situada al nord de Puteoli, i més cap al nord hi ha Nàpols, on fa uns quants anys Marc Agripa va fer construir un pas elevat que comuniqués el mar amb el llac Lucrinus, perquè la flota romana pogués practicar maniobres resguardada de les inclemències del temps i de la flota del pirata Sext Pompeu. Unes dues-centes naus de guerra van arribar a fer pràctiques simultàniament en aquell port interior, fet que va contribuir decisivament a la victòria contra Sext Pompeu i a la salvació de Roma. Però, durant aquests anys de pau, el llot s’ha anat acumulant i ha obstruït l’accés al camp d’entrenament, el qual, pel que tinc entès, ara es fa servir com a viver d’ostres, una vianda que els romans adinerats han incorporat als plaers de la seva nova vida. Des d’on estem ancorats, no veig el port, però em sembla que m’ho estimo més.

Durant els últims anys, gairebé he arribat a la conclusió que l’estat òptim de l’home —és a dir, el moment en què és més susceptible de ser admirat— no és el de la prosperitat, la pau i l’harmonia que m’he escarrassat per oferir a Roma. Durant els primers anys del meu mandat, trobava en els compatriotes romans molts trets encomiables: en plena època d’escassetat, no es queixaven, i, en alguns casos, fins i tot conservaven el sentit de l’humor; en temps de guerra, procuraven més per la vida d’un company que per la pròpia, i enmig del desordre, demostraven resolució i lleialtat a l’autoritat de Roma, amb independència del significat que aquesta autoritat tingués per a ells. Fa més de quaranta anys que vivim en la pau romana. Els romans no s’han enfrontat, els bàrbars no han trepitjat territori italià amb intencions hostils i cap soldat no s’ha vist obligat a prendre les armes a contracor. Hem viscut en la prosperitat romana. No hi ha hagut cap persona a Roma, per pobra que fos, que no tingués la seva ració diària de gra; els ciutadans de les províncies ja no estan afectats per la fam ni pels desastres naturals, i saben que, en casos d’emergència, rebran l’ajuda adequada, i qualsevol ciutadà, independentment de la seva naixença, té la possibilitat d’enriquir-se tant com li permetin l’esforç i les circumstàncies de la vida. I hem viscut en l’harmonia romana. He organitzat els tribunals de Roma perquè tothom pugui comparèixer davant dels jutges amb el convenciment que se li impartirà un mínim de justícia; he regulat les lleis de l’Imperi perquè fins i tot els habitants de províncies gaudeixin d’un grau de seguretat davant la tirania del poder o la corrupció de la cobdícia, i he reforçat l’Estat per contrarestar la brutalitat de l’ambició, instituint i fent complir les lleis contra la traïció que Juli Cèsar havia promulgat abans de la seva mort.

I malgrat tot, detecto en el rostre dels romans una expressió que, en la meva opinió, no augura res de bo amb vista al futur. Insatisfets amb la comoditat de l’honradesa, s’esforcen per tornar a la corrupció d’abans, la qual va estar a punt d’eliminar l’Estat pròpiament dit. Tot i haver alliberat el poble de la tirania del poder i de les famílies, i d’haver-li concedit prou llibertat per parlar sense la por del càstig, el poble i el Senat em van oferir la dictadura de Roma; la primera vegada, quan jo era a Orient, després de la derrota de Marc Antoni a Àccium, i la segona, durant el consolat de Marc Marcel i Luci Arrunti, després d’haver salvat Itàlia, a expenses meves, de la fam que va destruir l’abastiment de gra al país. Vaig declinar els dos oferiments, decisió que va provocar malestar entre els ciutadans. I avui dia, els fills dels senadors, de qui es podria pensar que se sentirien honorats de servir els seus compatriotes o fins i tot a ells mateixos, clamen per arriscar la vida a l’arena lluitant amb simples gladiadors només per assaborir el perill. Vet aquí com el braó romà ha decaigut fins a aixecar la pols més ordinària.

El port de Marc Agripa ara subministra ostres als sibarites de Roma, els cadàvers dels valerosos soldats romans en fertilitzen els ufanosos jardins de boixos i xiprers ben retallats, i les llàgrimes de les vídues n’abasteixen els rierols artificials que circulen alegres sota el sol italià. I mentrestant, al nord, els bàrbars esperen.

Els bàrbars esperen. Fa cinc anys, en aquella part de la frontera germànica que delimita l’Alt Rin, Roma va patir un daltabaix del qual encara no s’ha recuperat; potser és un presagi del seu destí.

Des de la costa septentrional del mar Negre fins a la costa inferior de l’oceà Germànic, des de Mèsia fins a Bèlgica, sense cap barrera natural que la protegeixi al llarg de més de mil cinc-cents quilòmetres, Itàlia està exposada al perill de les tribus germàniques. Derrotar-les és impossible, així com dissuadir-les del costum del pillatge i dels assassinats. El meu oncle no se’n va sortir, i jo, durant els anys del meu mandat, tampoc. Així doncs, es va considerar convenient fortificar aquesta frontera, per protegir les províncies romanes del nord i, a la llarga, la mateixa ciutat de Roma. La part més complicada de la frontera en qüestió, atès que incloïa terres especialment riques i fèrtils, era la zona del nord-oest, sota el Rin. Va ser per això que, de les vint-i-cinc legions d’uns cent cinquanta mil soldats que protegien l’Imperi romà, vaig destinar a aquella petita regió cinc legions amb els veterans més experimentats. Estaven a les ordres de Publi Quintili Varus, el qual ja havia fet un bon servei com a procònsol de l’Àfrica i governador de Síria.

Suposo que m’he d’atribuir la responsabilitat d’aquell desastre, perquè em vaig deixar convèncer que donés les regnes de Germània a Varus. Era un parent llunyà de la meva esposa i temps enrere havia estat útil a Tiberi. Va ser un dels errors més greus que he comès i, si la memòria no em falla, l’única vegada que vaig nomenar per a un càrrec tan elevat un home que amb prou feines coneixia.

El cas és que, en aquella inhòspita i primitiva frontera del nord, Varus es va imaginar que podia continuar vivint envoltat pel luxe i la comoditat de Síria; la seva relació amb els soldats era distant, i va començar a confiar en alguns germànics que eren aduladors consumats i que li podien oferir alguna cosa semblant a la vida llicenciosa a la qual s’havia acostumat a Síria. Entre aquells llagoters hi havia un tal Armini, de la tribu dels queruscs, que temps enrere havia servit a l’exèrcit romà, fet que li havien compensat amb la ciutadania. Armini, que dominava el llatí malgrat el seu origen bàrbar, es va guanyar la confiança de Varus amb l’objectiu d’apuntalar les seves pròpies ambicions, les quals, a grans trets, es traduïen en el control de les tribus germàniques disseminades. Quan va estar prou convençut de la credulitat i la vanitat de Varus, el va enredar assegurant-li que les llunyanes tribus dels caucs i els brúcters s’havien rebel·lat i avançaven cap al sud per amenaçar la seguretat de la frontera de la província. Empès per l’arrogància i la imprudència, Varus no va fer cas dels consells i, després d’haver retirat tres legions del campament d’estiu del Weser, va enfilar cap al nord. Armini havia traçat un bon pla: mentre Varus dirigia les seves legions amb penes i treballs a través de boscos i fangars en direcció a Lemgo, les tribus bàrbares, que havien estat avisades i preparades pel mateix Armini, es van abraonar sobre les legions. Desconcertades per aquell atac imprevisible, incapaces d’oposar una resistència ordenada i atordides per la frondositat del bosc, la pluja i el terreny pantanós, van ser anihilades. Durant tres dies, quinze mil soldats van ser assassinats o capturats; hi va haver presoners que van ser enterrats vius pels bàrbars, n’hi va haver que van acabar crucificats i fins i tot uns quants que van ser sacrificats en honor dels déus del nord per sacerdots bàrbars, que els van decapitar i els van lligar el cap als arbres dels boscos sagrats. Només van fugir de l’emboscada un centenar de soldats encara no, els quals van ser els encarregats d’informar de la desfeta. Ningú no va poder afirmar amb rotunditat si Varus va morir assassinat o si es va llevar la vida; el que és irrefutable és que li van tallar el cap: el cap d’una de les tribus, un tal Maroboduus, me’l va enviar a Roma, no sé si com un senyal de pietat anguniosa o com una burla exultant. Vaig fer enterrar les malaurades restes de Varus, no tant en honor de la seva ànima, sinó més aviat per retre un homenatge als soldats que havia guiat fins a aquell daltabaix. I mentrestant, al nord, els bàrbars esperen.

Armini no va ser prou intel·ligent per aprofitar la victòria del Rin. Malgrat que tenia tot el nord a l’abast —des de la desembocadura del Rin fins a gairebé la confluència amb l’Elba—, es va conformar saquejant els veïns. L’any següent vaig assignar el comandament de les tropes germàniques a Tiberi, sobretot perquè havia estat ell qui m’havia convençut del nomenament de Varus. Havia admès la seva part de culpa en la desfeta i sabia que el seu futur depenia del sotmetiment dels germànics i de la restauració de l’odre en aquelles convulses províncies del nord. Els seus esforços van reeixir, però no tant perquè Tiberi demostrés gaire iniciativa, sinó més aviat perquè va saber confiar en l’experiència dels veterans centurions i tribuns de les legions. Per tant, el que ara impera al nord és una pau incerta, tot i que Armini continua campant per aquella selva, a l’altra banda de la frontera que va tragirar.

Molt cap a l’est, fins i tot més enllà de l’Índia, en una part d’aquell món ignot que cap romà no ha trepitjat, diuen que hi ha una terra els déus de la qual, en el transcurs d’incomptables regnes successius, han erigit una muralla fortificada que recorre centenars de quilòmetres a la frontera del nord, amb la qual protegeixen el regne de les incursions dels veïns bàrbars. Potser és el relat fantàstic d’un aventurer, o potser aquestes terres ni tan sols existeixen; sigui com vulgui, he de confessar que, quan he pensat en els nostres veïns del nord, als quals ni hem conquerit ni hem contingut, he valorat la possibilitat d’un projecte semblant. Però sé que no servirà de res: els vents i les pluges del temps acabaran ensorrant la roca més sòlida i no hi ha cap muralla prou consistent per protegir el cor humà de la seva pròpia debilitat.

Dic això perquè els culpables de la mort dels quinze mil soldats romans no van ser Armini ni les seves hordes, sinó Varus i la seva debilitat, de la mateixa manera que el sibarita romà i la seva vida d’ombres són els que provoquen la matança de milers de persones més. Els bàrbars esperen i, en la seguretat de la placidesa i del plaer, nosaltres ens anem afeblint.

Ha tornat la nit, la segona d’aquest viatge que —cada vegada ho tinc més clar— podria ser l’últim. No penso que la ment se m’estigui deteriorant amb el cos, però he de confessar que la foscor m’ha assaltat d’improvís i que, de sobte, m’he trobat mirant a ponent sense veure-m’hi gens. Ha estat llavors quan Filip, que ja no podia continuar reprimint l’angoixa, se m’ha acostat amb aquell aire maldestre que li és tan propi i que revela tan clarament la timidesa i la inseguretat que el caracteritzen. Li he deixat que em toqués el front perquè comprovés la febre que tenia i he respost algunes de les seves preguntes, tot i que he d’admetre que he mentit. Però quan ha insistit que em retirés a la meva cabina per protegir-me de l’aire nocturn, he interpretat el paper del vell tossut i rondinaire, i he fet veure que m’empipava. M’hi he esforçat tant que Filip ha quedat convençut de les meves forces i s’ha conformat a demanar que em pugessin unes quantes mantes, amb les quals li he promès que m’abrigaria. Ha decidit que es quedaria a coberta per vigilar-me, però no ha trigat gaire a cabotejar, i ara, repenjant el cap sobre els braços encreuats, dorm amb aquella fe i aquella plenitud tan commovedores dels joves, segurs com estan que l’endemà al matí es tornaran a despertar.

Ara no la veig, però fa unes hores, abans que la boirina d’última hora de la tarda entelés l’horitzó de ponent, m’ha semblat que en distingia el contorn com un esborrall fosc que flotava en l’immens cercle del mar. M’ha semblat que hi veia l’illa de Pandatària, on durant tants anys la meva filla ha patit els efectes de l’exili. Ara ja no hi és, a Pandatària. Fa deu anys vaig considerar viable que tornés segura a la Itàlia continental, i ara viu al poble calabrès de Reggio, ben bé a la punta de la bota italiana. Fa més de quinze anys que no la veig, que no pronuncio el seu nom i que vaig prohibir que l’esmentessin en la meva presència. Va ser massa dolorós per a mi. I aquest silenci ha estat un dels trets que defineixen el gran nombre de papers que he representat a la meva vida.

Els meus enemics han experimentat un plaer comprensible en comprovar l’ús irònic que vaig haver d’acabar donant a aquelles lleis del matrimoni que vaig promulgar i vaig fer aprovar al Senat fa una trentena d’anys, i fins i tot els meus amics han aprofitat l’avinentesa per manifestar-s’hi en contra. Una vegada, Horaci em va dir que les lleis sucumbeixen impotents a les passions del cor humà, i que només el que no exerceix cap poder sobre el cor, com el poeta o el filòsof, pot fer decantar l’esperit humà cap a la virtut. Potser en aquest cas tant els meus amics com els meus enemics tenien raó: aquelles lleis no fomentaven la virtut, i el rèdit polític que vaig obtenir complaent els segments més antics i rancis de l’aristocràcia va ser efímer.

No vaig ser mai prou obtús per creure que les meves lleis del matrimoni i l’adulteri es complirien; de fet, no les vam complir ni jo ni els meus amics. Quan Virgili invocava la musa perquè l’ajudés a compondre l’Eneida, la veritat és que no creia en la invocada; només era un mètode que havia après per començar el poema, una manera d’anunciar les seves intencions. Per tant, en presentar aquelles lleis, la meva intenció no era tant que s’obeïssin com que es fessin paleses; no creia que la virtut fos possible sense una idea de virtut, ni que pogués ser efectiva si no es traduïa en una llei.

És evident que em vaig equivocar; el món no és cap poema i les lleis no van servir per complir l’objectiu per al qual s’havien ideat. En canvi, van acabar sent útils per a mi, tot i que jo mai no hauria pogut preveure que em farien aquell servei. D’aleshores ençà, no m’he penedit d’haver-les aprovat, perquè van salvar la vida de la meva filla.

A mesura que et fas gran i que el món va perdent interès, et planteges cada vegada més quines han estat les forces que t’han impulsat en el transcurs del temps. Ben mirat, els déus senten indiferència per la pobra criatura que avança amb dificultat cap al seu destí, i s’hi adrecen d’una manera tan esbiaixada que, al cap i a la fi, és ell mateix qui ha de decidir el significat dels seus presagis. Així doncs, assumint el meu paper de sacerdot, vaig examinar les entranyes i els fetges d’un centenar de bèsties, i, amb l’ajuda dels àugurs, vaig descobrir —o em vaig inventar— els presagis que em va semblar que encaixaven més bé amb les meves intencions, i vaig arribar a la conclusió que els déus, si existeixen, no tenen importància. I si vaig esperonar el poble a seguir els antics déus romans, ho vaig fer per necessitat, més que no pas per la convicció religiosa segons la qual aquestes forces resideixen segures en les seves suposades persones… Potser en el fons tenies raó, amic Nicolau; potser només hi ha un déu. Ara bé, si això és veritat, no en vas encertar el nom. Es diu Atzar, el seu sacerdot és l’home i l’única víctima d’aquest sacerdot és ell mateix, el seu pobre ésser dividit.

Els poetes, versats com són en tantes coses, també han conegut aquest tema més a fons que la majoria de nosaltres, si bé n’han expressat els coneixements en uns termes que alguns podrien arribar a considerar trivials. En el passat hem coincidit en el fet que parlaven massa de l’amor i que donaven massa valor a una cosa que, a tot estirar, no era sinó un agradable passatemps; ara, però, ja no estic tan segur que la meva opinió fos encertada. «Odio i estimo», va dir Catul, fent referència a aquella Clòdia Pulcra la família de la qual va causar tants maldecaps a Roma, tant en la nostra època com quan ja feia molt temps que s’havia mort. No n’hi ha prou, però, de quina altra manera, si no, podríem començar a conèixer més a fons aquell ésser que no està mai satisfet ni insatisfet del tot amb el que el món ofereix?

M’has de perdonar, Nicolau; sé que discreparàs i que no tens manera de verbalitzar el teu desacord; el cas és que sovint, durant els últims anys, he pensat que es podria crear un sistema teològic, o fins i tot una religió, entorn de la idea de l’amor, sempre que la idea en qüestió anés més enllà de la seva aplicació habitual, o abordant-la des d’una perspectiva determinada. Ara que ja no sóc capaç de sentir-ne, he estat estudiant aquesta força misteriosa que, en les seves múltiples varietats, ha estat dins meu durant tants anys. Potser el nom que assignem a aquesta força sigui inadequat, però, si ho és, també ho són els noms amb què designem tots els déus més elementals, tant els que pronunciem com els que no.

He arribat a pensar que, tard o d’hora, en la vida de tothom arriba un moment en què ets conscient —més que de cap altra cosa i amb independència de si ho pots expressar amb paraules— del fet esgarrifós que estàs sol i dividit, i que no pots ser sinó allò que ets. Em miro els panxells prims de les cames, la pell pansida de les mans, la carn flàccida i maculada per l’edat, i em costa entendre que temps enrere aquest cos es volgués alliberar de si mateix dins un altre cos, de la mateixa manera que l’altre cos es volia alliberar en el meu. N’hi ha que dediquen la vida sencera a aquest instant de plaer i que se senten buits i amargats quan el cos, inevitablement, els falla. Se senten buits i amargats perquè només han experimentat el plaer sense saber què significava. Perquè, a diferència del que creiem, l’amor eròtic és el menys egoista d’entre totes les varietats d’amor; aspira a fondre’s amb un altre i a fugir de si mateix. Aquesta mena d’amor és, per descomptat, el primer que es mor; es deteriora simultàniament amb el cos que el porta, i és precisament per aquest motiu que són molts els que l’han considerat la varietat més atroç. Però el fet que hagi de morir, i que ho sapiguem, el fa fins i tot més valuós, i un cop l’hem descobert, ja no ens sentim irremeiablement atrapats ni exiliats dins el nostre ésser.

Tot i això, no n’hi ha prou. Jo he estimat molts homes, però mai com he estimat les dones; l’amor que els homes senten pels nois és una moda de Roma que he observat amb un punt d’esbalaïment i fins i tot, em sembla, de repulsió, i a tu t’ha sorprès la tolerància amb què he reaccionat a aquestes pràctiques, sobretot potser pel fet que, tot i la meva tolerància, jo no hi he participat. El fet és que sempre he opinat que era millor separar aquesta mena d’amor que és l’amistat dels plaers de la carn, perquè acariciar un cos del mateix sexe és acariciar-se a un mateix i, en conseqüència, no fugim de nosaltres mateixos, sinó que continuem empresonats. Si estimes un amic, no et converteixes en ell; continues sent tu mateix, alhora que contemples el misteri d’aquell que mai no seràs i d’aquells que mai no has estat. És probable que el nen sigui la demostració més pura d’aquest misteri, perquè el nen conté un potencial que amb prou feines es pot imaginar, i l’observador n’està tan allunyat com se’n pot estar. L’amor que he sentit pels meus fills adoptius i pels meus néts ha estat objecte de befa entre els que m’han conegut, els quals el consideraven un defecte en un home altrament enraonat, la sensibleria d’un pare altrament responsable. Però jo no ho he vist d’aquesta manera.

Un matí de fa uns quants anys, mentre caminava per la via Sacra cap al Senat, on havia de pronunciar el discurs que condemnaria la meva filla a una vida a l’exili, vaig trobar una persona que havia conegut quan jo era petit. Era Hírtia, la filla de la meva dida. Hírtia em va cuidar com si fos el seu fill i va rebre la llibertat a canvi del seu servei lleial. Feia cinquanta anys que no la veia i no l’hauria conegut si no se li hagués escapat el nom amb què se m’adreçaven quan era petit. Vam parlar dels dies de la nostra infantesa i, per un moment, vaig sentir que els anys se m’esmunyien entre els dits, i, compungit com estava, de poc no li explico el que, encara que fos per obligació, estava a punt de fer; però, quan vaig sentir que parlava dels seus fills i de la seva vida, i en comprovar la serenitat amb què havia tornat al lloc que l’havia vist néixer per esperar-hi la mort envoltada pels agradables records de la seva joventut perduda, em vaig quedar sense paraules. Per Roma i pel càrrec que ocupava, em veia empès a condemnar la meva filla, i vaig pensar que si Hírtia hagués pogut escollir, Roma hauria caigut i la filla hauria sobreviscut. No em vaig veure amb cor de dir-li res, perquè sabia que Hírtia no hauria pogut entendre el meu destret i que hauria viscut atribolada el poc temps que li quedava. Durant un moment, vaig tornar a la infantesa, mut davant aquella saviesa que no podia copsar.

Arran d’aquella trobada amb Hírtia, vaig pensar que hi ha una varietat d’amor més poderosa i duradora que la unió amb una altra persona que ens atrau amb els seus plaers sensuals, i més poderosa i duradora que la varietat platònica en què, mentre contemplem el misteri de l’altre, ens convertim en nosaltres mateixos. Les amants es fan velles o ens n’atipem, la carn es torna flàccida, els amics es moren i els nens fan realitat —i, per tant, traeixen— el potencial que els havíem atribuït. És un amor al qual tu mateix, amic Nicolau, has dedicat una bona part de la vida, i amb el qual els nostres poetes van ser molt feliços; és l’amor que el text desperta en l’erudit, el que la idea desperta en el filòsof, el que les paraules desperten en el poeta. Així doncs, Octavi no està sol al nord, en el seu exili de Tomis; ni tu a la llunyana Damasc, la ciutat que has escollit per consagrar els anys que et queden als teus llibres. Aquest amor tan pur no demana cap objecte viu i, tanmateix, tothom coincideix a considerar-lo l’exemple més elevat d’amor, atès que el seu objectiu s’acosta al que és absolut.

Tot i així, també podria ser la manifestació més abjecta de l’amor, perquè si el despullem de la retòrica enfarfegosa que sovint embolcalla aquesta idea, el que en queda no és sinó l’amor pel poder. (Perdona’m, estimat Nicolau; fem veure que ens embranquem en un altre d’aquells debats amb què ens entreteníem tant.) És el poder que el filòsof exerceix sobre la ment incorpòria del lector, el poder que el poeta exerceix sobre la ment i el cor vius del seu públic. I el fet que aquest poder elevi la ment, el cor i l’esperit dels que sucumbeixen al seu encís és una casualitat que no és essencial per a l’amor i ni tan sols n’és el propòsit.

M’he començat a adonar que és precisament aquesta mena d’amor el que m’ha empès durant tots aquests anys, per molt que m’hagi calgut amagar-ho, tant als altres com a mi mateix. Fa quaranta anys, quan en tenia trenta-sis, el Senat i el poble de Roma em van concedir el títol d’August; vint-i-cinc anys després, quan en tenia seixanta-un, el mateix any en què vaig desterrar la meva filla de Roma, el Senat i el poble em van atorgar el títol de Pare de la Nació. Tot ben senzill i necessari: vaig canviar una filla per una altra i l’adoptiva va agrair el canvi.

A ponent, enmig de la foscor, s’alça l’illa de Pandatària. La caseta on Júlia va viure durant cinc anys està deshabitada i abandonada per ordre expressa meva. Exposada a la intempèrie i a la lenta erosió del temps, d’aquí a uns anys es començarà a fer malbé, i el temps se l’endurà, com s’ho endú tot. Espero que Júlia m’hagi perdonat per haver-li salvat la vida, tal com jo l’he perdonat a ella per haver-se proposat llevar-me la meva.

Ho expresso d’aquesta manera perquè no hi ha dubte que els rumors que deus haver sentit són certs. La meva filla formava part de la conspiració que hauria desembocat en l’assassinat del seu marit i en el meu. Vaig invocar aquelles lleis sobre el matrimoni que feia anys que no es feien servir i la vaig condemnar a una vida a l’exili perquè no la condemnessin a mort de resultes de les maniobres secretes del seu marit, Tiberi, la intenció del qual era que la jutgessin per alta traïció.

Sovint m’he preguntat si la meva filla va ser mai capaç de reconèixer, ni que fos a ella mateixa, l’abast de la seva culpa. L’última vegada que la vaig veure, immersa en la confusió i el dolor per la mort de Juli Antoni, sé que no ho era. De fet, espero que mai no ho sigui i que visqui sempre convençuda que va ser víctima d’una passió que la va dur a la ignomínia, en comptes de partícip d’una conspiració que sens dubte hauria derivat en la mort del seu pare i, gairebé segur, en la destrucció de Roma. La primera cosa, potser jo l’hauria permès; la segona, no.

He bandejat la rancúnia que m’ha pogut generar la meva filla, perquè he arribat a entendre que, malgrat la seva participació en la trama, hi ha una part de Júlia que encara és la nena que va estimar aquell pare que potser li va consentir massa coses; una part d’ella que sens dubte va recular esgarrifada en veure cap on l’empenyien; una part d’ella que, fins i tot enmig de la solitud de Reggio, recorda la filla que va ser. He entès que pots arribar a voler la mort d’una altra persona sense que disminueixi gaire l’afecte que sents per la víctima. Hi va haver una època en què l’anomenava petita Roma, un sobrenom que sempre s’ha malinterpretat; el que s’hi amagava era el meu desig que Roma es convertís en el potencial que intuïa en Júlia. Finalment, totes dues em van trair, però això no ha fet que les estimés menys.

Al sud del lloc on hem tirat àncores, el llac Lucrinus, dragat temps enrere per les mans d’italians valerosos perquè la flota romana protegís el poble, forneix ostres als banquets dels romans acabalats, i, mentrestant, Júlia es floreix a Reggio, a l’eixorc litoral calabrès, i Tiberi governarà el món.

He viscut massa. Tots els que m’haurien pogut succeir i que haurien pogut lluitar per la supervivència de Roma són morts. Marcel, el primer amb qui vaig casar la meva filla, va morir a dinou anys; Marc Agripa també va morir, així com els meus néts Gai i Luci, fills d’Agripa i Júlia, mentre servien Roma; fins i tot el germà de Tiberi, Drus, que no tan sols era més competent que ell, sinó també més equànime, i que vaig pujar com si fos fill meu, va morir a Germània. Només queda Tiberi.

No tinc cap dubte que Tiberi va ser el principal responsable del destí de la meva filla. No hauria vacil·lat ni un instant a l’hora d’involucrar-la en la conspiració que volia atemptar contra la seva vida i contra la meva, i li hauria encantat veure que el Senat la condemnava a mort mentre adoptava l’aire del dolgut i el consternat. No puc evitar que Tiberi em provoqui altra cosa que no sigui menyspreu. Al bell mig de la seva ànima hi ha una amargura que ningú no ha desxifrat, i posseeix una crueltat inherent que no persegueix cap objectiu. Malgrat tot, no és un home feble ni és un estúpid, i en els emperadors la crueltat és un defecte menys greu que la feblesa o la estupidesa. Així doncs, he deixat Roma a mercè de Tiberi i de les circumstàncies del temps. No tenia alternativa.

11 D’AGOST

No m’he mogut del sofà durant tota la nit. He estat despert, contemplant l’avanç lent de les estrelles en el seu viatge etern per l’enorme volta celeste. Pels volts de l’alba, per primera vegada des de fa molts dies, m’he abaltit i he somiat. Em trobava en aquell estat curiós en què somies i saps que somies, i, malgrat tot, el somni sembla més viu que la realitat. Volia recordar els contorns d’aquell altre món, però, quan m’he desvetllat, el record del somni s’havia esvaït en la lluïssor del matí.

M’han despertat el vaivé de la tripulació i un cant llunyà; per un moment, mig atordit, he pensat en les sirenes que Homer va excel·lir a descriure, i m’he imaginat lligat al pal major del vaixell, impotent davant aquella crida d’una bellesa inimaginable. Però no eren sirenes, sinó un vaixell que transportava gra des d’Alexandria i que se’ns acostava a poc a poc des del sud; a coberta, la tripulació egípcia, guarnida amb unes túniques blanques i amb garlandes al cap, cantava en la seva llengua. La brisa del matí ens duia l’aroma almescada de l’encens que cremaven.

Hem assistit a l’aproximació del vaixell una mica astorats, fins que aquella nau immensa —al costat de la qual la nostra semblava minúscula— era tan a prop que hi distingíem les cares colrades i somrients dels homes. Llavors el capità ha fet una passa endavant i m’ha saludat cridant-me pel nom.

Amb una mica de dificultat, tot i que em sembla que l’he sabut dissimular fins i tot davant de Filip, m’he aixecat del sofà i m’he acostat a la barana de coberta, on m’he recolzat i he tornat la salutació al capità. Resulta que el vaixell havia deixat un carregament de mercaderies al port situat entre Puteoli i Nàpols, on els havien informat de la meva presència, i, abans d’emprendre el camí de tornada cap al seu Egipte natal, la tripulació m’ha volgut saludar i donar-me les gràcies. El vaixell era tan a prop que ni tan sols havia de cridar, i podia veure perfectament la cara morena del capità. Li he preguntat com es deia; Poteli, m’ha respost. I mentre la tripulació continuava cantant en veu baixa, Poteli ha afegit:

—Ens has donat llibertat per navegar i, d’aquesta manera, podrem proveir Roma dels abundants béns egipcis, perquè has eliminat d’aquests mars els pirates i els facinerosos que en el passat ens haurien privat d’aquesta llibertat. Gràcies a això, els egipcis romans poden prosperar i tornar sans i estalvis a casa, sabent que l’única amenaça per a la seva seguretat són els accidents del vent i les onades. Per tot plegat et donem les gràcies i preguem els déus que et protegeixin durant tota la vida.

Per un moment m’he quedat mut. Poteli se m’ha adreçat amb un llatí encarcarat però passable, i se m’ha acudit que fa trenta anys hauria fet servir aquell grec egipci demòtic i m’hauria costat molt capir-lo. Li he expressat el meu agraïment i he adreçat unes paraules a la tripulació; tot seguit, he demanat a Filip que s’encarregués de donar unes quantes monedes d’or a cada tripulant. En acabat, m’he tornat a asseure al sofà, des d’on he observat l’immens vaixell de càrrega que s’allunyava cap al sud, amb les veles inflades pel vent, mentre la tripulació reia i saludava, contenta per la seguretat garantida i pel fet de tornar a casa.

Nosaltres també anem cap al sud i la nostra nau, molt menys voluminosa, dansa damunt les onades. La llum del sol fa refulgir les volves d’escuma que ressegueixen la cresta de les petites onades, les quals, al seu torn, xiuxiuegen en trencar suaument contra els costats del vaixell, mentre la profunditat del mar, d’un blau verdós, sembla immersa en un joc; i ara em puc convèncer que, al capdavall, la meva vida ha tingut un cert grau de simetria, que ha servit per a alguna cosa, i que la meva existència ha estat més beneficiosa que no pas nociva per a aquest món que deixo satisfet.

En aquests moments, l’ordre romà s’imposa a tot aquest món. És possible que els bàrbars germànics esperin al nord, els parts a l’est i altres en fronteres remotes que ni tan sols coneixem, i si Roma no cau contra ells, caurà contra l’altre bàrbar indefugible: el temps. Però el cas és que ara, i des de ja fa uns quants anys, s’imposa l’ordre romà; s’imposa a totes les ciutats italianes importants, a totes les colònies, a totes les províncies, del Rin al Danubi i fins a la frontera d’Etiòpia, i des de les costes atlàntiques d’Hispània i la Gàl·lia fins als deserts aràbics i al mar Negre. He obert escoles a tot el món per difondre el llatí i les tradicions romanes, i jo mateix m’he encarregat que aquestes escoles prosperin; les lleis romanes aplaquen la crueltat caòtica dels costums provincials, de la mateixa manera que els costums provincials serveixen per modificar les lleis romanes, i el món contempla admirat la Roma que vaig trobar construïda amb un fang que es desfeia i que ara està feta de marbre.

Ara penso que la desesperança que he expressat és indigna del que he dut a terme. Roma no serà eterna; tant és. Roma caurà; tant és. Els bàrbars la conqueriran; tant és. Roma ha tingut el seu moment, i aquest moment no morirà mai del tot. El bàrbar es convertirà en la Roma que conquereixi; el nostre idioma amorosirà la seva llengua basta, i el record del que destrueixi li circularà per les venes. I en un temps que no cessa, com aquest mar salabrós sobre el qual estic suspès tan fràgilment, el cost és nul, o fins i tot menys.

Ens acostem a l’illa de Capri. Brilla com una joia sota el sol del matí, com una maragda fosca que emergeix del mar blau. El vent gairebé ja no bufa i flotem, talment suspesos en l’aire, cap a aquest lloc silenciós i assossegat on he passat tants moments feliços. Els illencs, que són els meus veïns i els meus amics, ja es comencen a congregar al port; saluden amb la mà i sento que em criden. Em criden alegres, molt alegres. D’aquí a un moment m’aixecaré per contestar-los.

El somni, Nicolau; he recordat el somni d’aquesta nit. He somiat que tornava a ser a Perusa, durant el temps en què Luci Antoni es va rebel·lar contra l’autoritat de Roma. Havíem tingut la ciutat bloquejada durant tot l’hivern, amb l’esperança que Luci capitulés i que ens estalviéssim el vessament de sang romana. Els meus homes estaven cansats i desanimats per la llarga espera, i amenaçaven amb una revolta. Amb la intenció de donar-los esperances, vaig fer construir un altar extramurs per oferir un sacrifici a Júpiter. I el somni era aquest:

Els ajudants havien portat fins a l’altar un bou blanc que no havia estat mai junyit a l’arada; tenia les banyes daurades i duia una garlanda de llorer al cap. Estava lligat amb una soga ampla i avançava per voluntat pròpia, amb el cap aixecat. Tenia els ulls blaus i m’ha semblat que em miraven, com si sabessin qui seria el seu botxí. L’ajudant li ha escampat un grapat de sal pel cap, però la bèstia no s’ha mogut; després ha tastat el vi i li ha abocat la libació entre les banyes, però el bou continuava immòbil. L’ajudant ha dit: «Enllestim?».

He aixecat la destral; els ulls blaus em miraven de fit a fit, sense vacil·lar. Li he assestat el cop i he dit: «Fet». El bou s’ha estremit i, doblegant els genolls, ha caigut a poc a poc, però encara tenia el cap aixecat i em clavava els ulls. L’ajudant ha tret la daga, l’ha degollat i n’ha recollit la sang amb el calze. I fins i tot mentre la sang li rajava, m’ha semblat que aquells ulls blaus escodrinyaven els meus, fins que a la fi se li han envidriat i s’ha desplomat cap a un costat.

Va passar fa més de cinquanta anys; jo en tenia vint-i-tres. És curiós que ho hagi somiat al cap de tant temps.