CAPÍTOL 2

I. CARTA D’ÀCIA I MARCI FILIP A OCTAVI (44 AC, ABRIL)

Fill meu, quan rebis aquesta carta, ja hauràs arribat a Bríndisi i t’hauràs assabentat de la notícia. Ha passat el que intuïa: s’ha fet públic el testament i has estat nomenat fill i hereu de Cèsar. Sé que el teu primer impuls serà acceptar tant el nom com la fortuna, però la teva mare t’implora que t’esperis, que meditis i que pensis en el món on et durà el testament del teu oncle. No és el planer món rural de Velletri on vas passar la infantesa, ni l’entorn familiar de tutors i mainaderes de quan eres petit, ni tampoc el món de llibres i filosofia en què vas passar la teva joventut, ni tan sols el senzill món del camp de batalla en què Cèsar (contra la meva voluntat) et va iniciar; és el món de Roma, on cap home no sap qui és amic o enemic, on la llicència és més admirada que la virtut i on els principis estan sotmesos als interessos propis.

La mare et suplica que renunciïs als termes del testament; ho pots fer sense trair el nom del teu oncle i ningú no t’ho retraurà. Perquè, si acceptes el nom i la fortuna, també acceptes l’enemistat tant dels que van assassinar Cèsar com dels que ara reten homenatge a la seva memòria. Només disposaràs de l’afecte de la plebs, com Cèsar, però amb això ell no en va tenir prou per esquivar el destí.

Reso perquè rebis aquesta carta abans no prenguis decisions precipitades. Nosaltres ens hem allunyat del perill de Roma i ens quedarem aquí, a Puteoli, a casa del teu padrastre, fins que remeti el caos i es restableixi una mica l’ordre. Si optes per no acceptar el testament, podries viatjar pel país sense cap perill i reunir-te amb nosaltres. Encara es pot menar una vida digna en la intimitat del propi cor i de la pròpia ment. El teu padrastre vol afegir unes quantes paraules.

La teva mare et parla des de l’amor que té al cor; jo no tan sols et parlo des de l’afecte, sinó també des del meu coneixement pràctic del món i dels esdeveniments dels últims dies.

Ja estàs al corrent de les meves idees polítiques i també saps que en el passat he discrepat del camí que havia pres el teu difunt oncle. De fet, de tant en tant, com el nostre amic Ciceró, he arribat a considerar necessari expressar el meu desacord a la cambra del Senat. Et comento això només perquè tinguis clar que no són raons polítiques les que em mouen a demanar-te que emprenguis el camí que t’aconsella la teva mare, sinó raons pràctiques.

No estic d’acord amb aquest assassinat, i si m’haguessin consultat, m’hi hauria oposat amb una rotunditat que hauria pogut posar la meva vida en perill. Però has d’entendre que entre els tiranicides (tal com s’anomenen a ells mateixos) hi ha alguns dels ciutadans més responsables i respectats de Roma. Tenen el suport de la majoria del Senat i l’única amenaça que plana damunt seu és la plebs; n’hi ha que són amics meus i, malgrat els errors que hagin pogut cometre, són homes honrats i bons patriotes. Ni tan sols Marc Antoni, que ha aconseguit enfurismar la plebs, no gosa enfrontar-s’hi, ni ho farà, perquè també és un home pràctic.

Amb independència de les seves virtuts, el teu oncle havia deixat Roma en un estat del qual li costarà rescabalar-se. Tot és un mar de dubtes: els seus enemics són poderosos, però els trontolla la determinació, i els seus amics són corruptes i gens fiables. Si acceptes el nom i el llegat, les persones importants t’abandonaran; tindràs un nom sense honor i una fortuna que no et cal, i estaràs sol.

Vine a Puteoli amb nosaltres. No t’emboliquis en qüestions la resolució de les quals no afavorirà els teus interessos. Queda-te’n al marge. Trobaràs seguretat en el nostre afecte.

II. MEMÒRIES DE MARC AGRIPA: FRAGMENTS (13 AC)

[…] i aquella notícia i l’aflicció que sentíem ens va empènyer a actuar. Vam salpar de seguida i, en una travessia tempestuosa, vam navegar fins a Òtranto, on vam desembarcar en plena nit i sense revelar la nostra identitat. Vam dormir en una fonda corrent, havent ordenat als criats que no ens acompanyessin per no aixecar sospites, i abans de trenc d’alba vam emprendre la marxa cap a Bríndisi, com si fóssim camperols. A Lecce ens van aturar dos soldats que vigilaven els accessos a Bríndisi i, tot i que no els vam donar els nostres noms, ens van reconèixer perquè un dels dos havia participat en la campanya d’Hispània. Gràcies a ell vam saber que la guarnició de Bríndisi ens rebria amb els braços oberts i que, per tant, ens hi podíem arribar sense córrer cap perill. Un dels soldats ens va acompanyar i l’altre es va avançar per anunciar la nostra arribada; així doncs, un sentinella ens va honrar amb la seva escorta fins a Bríndisi i, en entrar a la ciutat, les tropes van flanquejar el camí per donar-nos la benvinguda.

Allà ens van ensenyar una còpia del testament de Cèsar, segons el qual nomenava Octavi com a fill i legatari, donava els jardins al poble per al seu esbarjo i tres-centes peces de plata de la seva fortuna a cada ciutadà de Roma.

Ens van posar al corrent de les notícies que havien arribat de Roma, que estava sumida en el desordre; ens vam assabentar del nom dels assassins de Cèsar, així com de la barbàrie del Senat, que havia condemnat l’assassinat i havia deixat els assassins en llibertat, i també ens van parlar de la consternació i de la ira del poble, sotmès a un govern anàrquic.

Un missatger de la casa d’Octavi ens esperava per fer-li a mans unes cartes enviades per la seva mare i el seu padrastre, i en les quals l’instaven, des de l’afecte i la consideració que li tenien, a renunciar al llegat, cosa que per a ell era impossible. La incertesa que imperava al món i la dificultat de la tasca que havia d’afrontar li van reforçar la determinació, i nosaltres el vam començar a anomenar Cèsar i li vam jurar lleialtat.

La legió de Bríndisi i els veterans de la contrada, moguts per la veneració cap al pare assassinat i per l’afecte cap al fill, es van apinyar al seu voltant i li van demanar que els liderés en la venjança contra els assassins, però ell els va dissuadir amb paraules d’agraïment i vam reprendre en silenci el nostre viatge de dol, des de Bríndisi, per la via Àpia i cap a Puteoli, des d’on havíem previst entrar a Roma quan arribés el moment adequat.

III. QUINT SALVIDIÈ RUF: NOTES PER A UN DIARI, BRÍNDISI (44 AC)

Ens hem assabentat de moltes coses, però ens costa entendre-les. Diuen que hi havia més de seixanta conspiradors. Al capdavant hi havia Marc Juni Brut, Gai Cassi Longí, Dècim Brut Albí, Gai Treboni, tots suposats amics de Juli Cèsar, alguns noms dels quals coneixem d’ençà que érem petits. Però encara no els sabem tots. Marc Antoni parla contra els assassins, però després els convida a sopar a casa; Dolabel·la, partidari de l’assassinat, és nomenat cònsol per a l’any pel mateix Antoni que ha censurat els enemics de Juli Cèsar.

A què juga Antoni? Cap on anem?

IV. CARTA DE MARC TUL·LI CICERÓ A MARCI FILIP (44 AC)

Acabo de saber que el teu fillastre, amb tres dels seus joves amics, està venint des de Bríndisi, on va desembarcar fa uns quants dies; m’afanyo a enviar-te aquesta carta perquè la rebis abans que ell arribi.

Circula el rumor que, malgrat les recomanacions de la teva carta (una còpia de la qual vas tenir l’amabilitat de fer-me a mans i de la qual acuso recepció amb agraïment), la seva intenció és acceptar els termes del testament de Cèsar. Espero que no sigui veritat, però em fa por la imprudència pròpia de la joventut. Et suplico que facis servir tota la influència que puguis per dissuadir-lo o, en cas que la decisió ja estigui presa, per convèncer-lo que hi renunciï. Amb aquesta finalitat, estic disposat a oferir-te tot l’ajut que et calgui; organitzaré la sortida de casa meva, a Astura, durant els pròxims dies, per poder ser amb tu a Puteoli quan ell arribi. He estat amable amb ell en el passat i em sembla que m’admira.

Sé que sents afecte pel noi, però has d’entendre que, per remot que sembli, és un Cèsar, i que els enemics de la nostra causa se’n podrien aprofitar si li permetem que se surti amb la seva. En temps com aquests, la lleialtat al nostre partit s’ha d’anteposar a les nostres inclinacions naturals, i cap de nosaltres no vol que facin mal al noi. Has d’abordar la qüestió amb la teva esposa (recordo que ella exerceix una gran influència sobre el seu fill) i recórrer a tots els teus dots de persuasió.

M’han arribat notícies de Roma. La situació no és bona, però tampoc no és desesperada. Els nostres amics encara no gosen deixar-se veure, i fins i tot el meu estimat Brut, atesa la impossibilitat de quedar-se a Roma a restaurar la República, s’ha hagut de buscar la vida al camp. Jo confiava que amb l’assassinat recuperaríem la llibertat a l’instant, que tornaríem a la glòria del passat i que ens deslliuraríem dels arribistes que ara gosen pertorbar l’ordre que tots dos estimem. Però la República no s’ha restaurat; els que haurien d’actuar amb fermesa semblen incapaços de decidir-se, i Antoni va d’un botí a l’altre com una bèstia, saquejant els cabals de l’Estat i aprofitant qualsevol oportunitat per acumular poder. Si haguéssim de sofrir Antoni, podria arribar a lamentar la mort de Cèsar. Però no el sofrirem gaire temps, n’estic convençut. Obra amb tanta imprudència que s’acabarà destruint a ell mateix.

Sóc massa idealista, ho sé; ni els meus millors amics no ho negarien. Amb tot, estic gairebé convençut que el futur justificarà la nostra causa. La ferida cicatritzarà, s’acabaran les escaramusses i el Senat recuperarà el propòsit i la dignitat que Cèsar va estar a punt de destruir; i tu i jo, benvolgut Marci, viurem per presenciar com l’antiga virtut de la qual hem parlat tantes vegades se cenyeix com una corona al front de Roma.

Noto la pressió dels esdeveniments de les últimes setmanes. Aquestes qüestions m’han robat tant temps que la meva feina se’n ressent. Ahir em va venir a veure un dels administradors de les meves propietats, Crísip, i em va renyar de valent; dos establiments meus s’han ensorrat i n’hi ha que estan tan malmesos que no tan sols els arrendataris, sinó fins i tot els ratolins, amenacen d’emigrar! Tinc molta sort d’haver seguit Sòcrates: el que per a qualsevol altre seria una calamitat, per a mi ni tan sols és una nosa. Són tan insignificants, aquestes coses! De tota manera, de resultes d’una llarga xerrada amb Crísip, he ideat un pla gràcies al qual vendré alguns edificis i en repararé uns altres, de manera que convertiré les pèrdues en beneficis.

V. CARTA DE MARC TUL·LI CICERÓ A MARC JUNI BRUT (44 AC)

He vist Octavi. És a Puteoli, a la vil·la del seu padrastre, ben bé al costat de la meva, i com que Marci Filip i jo som amics, el puc veure quan vulgui. I t’he de confirmar de seguida que ha acceptat l’herència, així com el nom del nostre difunt enemic.

Però, abans que t’exasperis, permet-me que t’asseguri que l’acceptació és menys significativa del que ens hauríem pogut imaginar. El noi no val res, no cal tenir-li por.

L’acompanyen tres dels seus joves amics: un tal Marc Agripa, un pagerol enorme que estaria més a gust llaurant la terra —tant darrere com davant de l’arada— que entrant en un saló; un tal Gai Cilni Mecenes, un jove amb els trets definits —tot i que sorprenentment efeminats— que, en comptes de caminar, sembla que llisqui i que parpelleja d’una manera repugnant, i un tal Salvidiè Ruf, un noi despert i escardalenc que, si bé riu una mica massa, sembla el més tolerable de la colla. Pel que he esbrinat fins ara, no són ningú, no vénen de famílies importants ni acumulen cap mena de fortuna (tot i que, ben mirat, el llinatge d’Octavi tampoc no es podria qualificar d’immaculat: el seu avi patern només era un vulgar prestador de poble i, a part d’això, només els déus saben d’on va sortir).

La qüestió, però, és que tots quatre deambulen per la casa com si no tinguessin res a fer, parlant amb les visites i donant la tabarra. Fa l’efecte que no saben res, perquè costa molt obtenir una resposta intel·ligent de cap d’ells; fan preguntes sense solta ni volta i sembla que no entenguin les respostes, perquè fan que sí amb el cap com uns tòtils i miren cap a una altra banda.

Malgrat tot, jo no deixo traspuar ni el meu menyspreu ni la meva eufòria. Davant del noi procuro estar ben seriós. Tan bon punt va arribar, em vaig mostrar comprensiu amb ell i vam intercanviar tòpics sobre la pèrdua de familiars propers. Per la seva reacció, vaig intuir que el seu dol era més personal que polític. Llavors, intentant no comprometre’m, vaig insinuar que, per més desafortunat que hagués estat l’assassinat (disculpa’m la hipocresia, estimat Brut), eren molts els que opinaven que va ser originat per motius altruistes i patriòtics. No vaig detectar cap indici que denotés que els meus arguments l’importunaven. Em sembla que li desperto un respecte reverencial, de manera que, si sé dominar la qüestió amb prou delicadesa, potser fins i tot el convencerem que s’uneixi a nosaltres.

És jovenet i una mica totxo, de fet; no entén gens de política i és probable que no hi entengui mai. No el mouen ni l’honor ni l’ambició, sinó un afecte més aviat moderat envers la memòria de la persona que li hauria agradat tenir com a pare. I els seus amics només busquen treure’n partit. Per això penso que no representa cap perill per a nosaltres.

D’altra banda, també ens podríem aprofitar d’aquesta circumstància. Al capdavall, és l’hereu legítim del nom de Cèsar i (si arriba a rebre’l) del seu llegat. N’hi ha que el seguiran només pel nom que ha adoptat; altres, els veterans i els criats, el seguiran per honrar l’home que li va concedir aquest nom, i fins i tot n’hi haurà que el seguiran per caprici o empesos pel desconcert. Però el que convé recordar és que no n’haurem perdut cap dels nostres, perquè els que el segueixin seran els que en unes altres circumstàncies haurien seguit Antoni! Si l’aconseguim atreure cap a la nostra causa, obtindrem una victòria doble, perquè en el pitjor dels casos haurem debilitat el partit d’Antoni, fet que ja seria un triomf prou satisfactori. Ens aprofitarem del noi i després el bandejarem i posarem fi a l’estirp del tirà.

Suposo que et fas el càrrec que amb Marci Filip no puc parlar lliurement d’aquestes qüestions; per molt amic nostre que sigui, es troba en una posició delicada. Al capdavall, està casat amb la mare del noi, i no hi ha cap home que es pugui sostreure del tot a la debilitat que generen les obligacions maritals. A més, tampoc no és prou important per confiar-l’hi tot.

T’autoritzo a conservar aquesta carta amb vista a temps menys compromesos, però et demano que no n’enviïs cap còpia al nostre amic Àtic. Per l’admiració que li desperto i per l’orgull que li suscita la nostra amistat, es dedica a ensenyar les meves cartes a tothom, fins i tot les que no publica. I aquesta informació no ha de transcendir fins que el futur ratifiqui la veracitat de les meves observacions

Postdata: Cleòpatra, la bagassa egípcia de Juli Cèsar, ha fugit de Roma, no sé si per por de perdre la vida o per desesperació en adonar-se de les conseqüències de la seva ambició; el cas és que ens n’hem desempallegat per sempre. Octavi va cap a Roma amb l’objectiu de reclamar la seva herència, i avança perfectament protegit. Amb prou feines vaig poder dissimular el meu disgust i el meu desencís quan ell mateix m’ho va anunciar: aquest bordegàs i els sabatots dels seus amics poden anar a Roma sense córrer cap risc, mentre que tu, el meu heroi dels idus de març, i el nostre Cassi, us heu d’amagar com si fóssiu animals perseguits, fora dels límits de la ciutat que heu alliberat.

VI. CARTA DE MARC TUL·LI CICERÓ A MARC JUNI BRUT (44 AC)

Un apunt molt breu. Ja el tenim, n’estic segur. Ha anat a Roma i ha parlat davant del poble, però només per reclamar la seva herència. M’han dit que no parla malament de tu, ni de Cassi ni de cap dels altres. Lloa Cèsar amb molta discreció i deixa clar que accepta l’herència per obligació i el nom en senyal de respecte, i que la seva intenció és retirar-se a la vida privada un cop enllestits aquests assumptes. El podem creure? L’hem de creure! Miraré d’enllepolir-lo quan torni a Roma: qui sap si el seu nom ens podria ser útil.

VII. CARTA DE MARC ANTONI A GAI SENTI TAU, COMANDANT MILITAR DE MACEDÒNIA

Senti, company, Antoni t’envia records i un informe sobre les últimes nimietats: un exemple del que he de suportar tots els dies, sobretot ara que el pes de l’Administració recau damunt meu. No sé com ho suportava, Cèsar, dia sí, dia també; era un home estrany.

El malparit carablanc —és a dir, Octavi— em va venir a veure ahir al matí. Fa cosa d’una setmana que és a Roma, fent el paper de vídua consternada, anomenant-se Cèsar i fent tota mena de collonades semblants. Sembla que els enzes dels meus germans, Gneu i Luci, li van donar permís, sense haver-m’ho consultat, perquè s’adrecés a la multitud del Fòrum, a condició, això sí, que els assegurés que no faria cap discurs polític. Has sentit mai a parlar de cap discurs que no fos polític? Com a mínim no va intentar enardir-los; no és ximple del tot. Estic segur que va trobar la solidaritat dels assistents, però poca cosa més.

De fet, potser no és ximple del tot, però una mica sí, perquè gasta uns aires que, en un noi, estan massa carregats d’arrogància, sobretot si resulta que el teu avi era un lladre i que només tens un nom important que, per acabar-ho d’arrodonir, has manllevat. Va venir a casa meva a les acaballes del matí, sense cita prèvia, quan hi havia mitja dotzena de persones esperant, i va arribar acompanyat d’un seguici de tres, com si fos un coi de magistrat i ells els seus lictors. M’imagino que devia pensar que ho deixaria tot per anar a rebre’l a l’instant, cosa que, evidentment, no vaig fer. Vaig dir al meu secretari que l’informés que hauria d’esperar el seu torn; de fet, mig confiava i mig desitjava que se n’anés. Però, com que no se’n va anar, el vaig deixar esperant gairebé durant el que quedava de matí, fins que el vaig fer passar.

He de confessar que, malgrat aquella mala jugada que li havia fet, també sentia una mica de curiositat. Fins llavors només l’havia vist un parell de vegades: la primera, fa sis o set anys, quan ell en devia tenir dotze i Cèsar va deixar que pronunciés el panegíric durant el funeral de la seva àvia Júlia, i la segona, fa un parell d’anys, amb motiu de la marxa triomfal de Cèsar en tornar de l’Àfrica, en la qual jo anava al carro de Cèsar i el noi darrere nostre. Cèsar me n’havia parlat molt i jo pensava que potser l’havia subestimat.

Però no. No entendré mai que el gran Cèsar designés aquest noi hereu del seu nom, del seu poder i de la seva fortuna. Juro pels déus que, si el testament encara no s’hagués dipositat i enregistrat al Temple de les Verges Vestals, jo mateix m’hauria arriscat a alterar-lo.

Em sembla que no m’hauria irritat tant si hagués deixat aquells aires al rebedor i hagués entrat al despatx com qualsevol altra persona. Però no ho va fer. Va entrar flanquejat pels seus tres amics i me’ls va presentar com si m’haguessin d’importar. Se’m va adreçar amb el civisme de rigor i després va esperar que digués alguna cosa. El vaig mirar durant una bona estona sense badar boca. A favor seu puc afirmar que és un individu tranquil. No va defallir ni va dir res; ni tan sols semblava molest perquè l’havia fet esperar. De manera que a la fi li vaig dir:

—I doncs? Què vols?

Ni tan sols llavors va parpellejar.

—T’he vingut a presentar els meus respectes —va dir— en qualitat d’amic del meu pare i a informar-me dels passos que he de seguir per executar el seu testament.

—El teu oncle —vaig replicar— ha deixat els seus assumptes fets un nyap. De fet, jo et recomanaria que no et quedessis a Roma fins que s’hagin resolt.

Tampoc no va dir res. Et prometo, Senti, que aquest noi té alguna cosa que fa pudor de socarrim. Em costa molt no perdre els nervis en la seva presència.

—També et recomano —vaig afegir— que no facis servir el seu nom tan a la lleugera, com si fos teu. Saps perfectament que no ho és, i no ho serà fins que el Senat confirmi l’adopció.

Va fer que sí amb el cap.

—T’agraeixo els consells —va dir—. Faig servir el nom en senyal de reverència, no pas per ambició. Però, deixant de banda la qüestió del meu nom, i fins i tot la meva part de l’herència, queda el llegat que Cèsar va fer als ciutadans. Trobo que si estan tan exaltats…

Me’n vaig riure.

—Noi —li vaig dir—, aquest serà l’últim consell que et donaré aquest matí: per què no tornes a Apol·lònia i et dediques a llegir els teus llibres? Allà estaràs molt més segur. Jo ja m’encarregaré dels assumptes del teu oncle a la meva manera i en el moment que consideri més oportú.

No hi havia manera d’ofendre’l. Em va dedicar un somriure lleu i fred, i va dir:

—Celebro saber que els assumptes del meu oncle estan en tan bones mans.

Em vaig aixecar de la taula i li vaig donar un copet a l’espatlla.

—Ara t’escolto, noi —vaig dir—. Va, val més que comenceu a passar; aquesta tarda tinc una feinada de por.

Va acabar aquí. Em sembla que és molt conscient del terreny que trepitja, i per això penso que no farà plans d’alta volada. És un noi tibat i mediocre que no destacaria gens si no fos pel dret que té a fer servir aquest nom. De fet, això tampoc no el durà gaire lluny, tot i que, la veritat sigui dita, fastigueja força.

No m’estenc més. Vine a Roma, Senti, i et prometo que no pronunciaré ni una paraula de política. Assistirem a una obra a casa d’Emília —on, amb el vistiplau especial d’un cònsol el nom del qual no penso esmentar ara, es permet que les actrius actuïn sense aquella indumentària que fa tanta nosa—, beurem tot el vi que puguem i competirem davant les dones per comprovar qui és més home dels dos.

Això sí, m’agradaria molt que aquest malparit toqués el dos de Roma i s’endugués els seus amics.

VIII. QUINT SALVIDIÈ RUF: NOTES PER A UN DIARI (44 AC)

Hem vist Antoni. Neguitós: envergadura de la nostra tasca. El tenim en contra, és evident; farà servir tots els mitjans que tingui a l’abast per aturar-nos. Intel·ligent. Ens ha fet prendre consciència de la nostra joventut.

Però un home impressionant. Cregut però valent. Toga molt blanca (els braços, musculosos i colrats, destacaven per contrast) amb fistó porpra delicadament orlat amb or; corpulent com Agripa, però amb moviments més felins que no pas taurins; ossos grossos, cara atractiva, petites cicatrius blanques de talls aquí i allà; nas del sud trencat en algun moment del passat; llavis molsuts amb les comissures cap amunt; ulls grossos, marró clar, poden arribar a espurnejar de fúria, i una veu que retruny i que, tant si és per afecte com per potència, t’aclapara.

Mecenes i Agripa, cada un a la seva manera, enfurismats. Mecenes, callat, gèlid (quan es posa seriós, prescindeix de l’amanerament i fins i tot sembla que el cos se li endureixi); no veu cap possibilitat de conciliació ni la vol. Agripa, impertèrrit per norma general, tremola de ràbia, amb la cara encesa i aquells punys enormes ben closos. Però Octavi (ara l’hem d’anomenar Cèsar en públic) sembla sorprenentment animat, gens empipat. Somriu, parla satisfet, fins i tot riu (és la primera vegada que riu d’ençà de la mort de Cèsar). En el seu moment més delicat, sembla que res no l’amoïna. Es comportava així, el seu oncle, en els moments més perillosos? Hem sentit que sí.

Octavi no vol parlar d’aquest matí. Tenim el costum de banyar-nos a les termes públiques, però avui anem a casa d’Octavi, al turó. Diu que no en vol parlar amb desconeguts fins que no ho hagi comentat amb nosaltres. Juguem una estona a passar-nos la pilota (nota: Agripa i Mecenes estan tan empipats que juguen malament; els cau la pilota, la llancen de qualsevol manera… Octavi, en canvi, juga com aquell qui res, rient, amb molta destresa i agilitat; m’encomana el seu humor; ballem al voltant dels altres dos, fins que ja no saben si estan enfadats amb Antoni o amb nosaltres). Mecenes s’espolsa la pilota de sobre i crida a Octavi:

—Carallot! No t’adones del que ens espera?

Octavi para de ballar, intenta semblar penedit, torna a riure, s’acosta a ell i a Agripa i els posa els braços a les espatlles.

—Em sap greu —diu—, però no em puc estar de pensar tota l’estona en el joc d’aquest matí amb Antoni.

—No era cap joc —replica Agripa—. Ell parlava molt seriosament.

—Oh, i tant que parlava seriosament —diu Octavi, encara somrient—. Però, no te n’adones? Ens tenia por. Té més por ell de nosaltres que nosaltres d’ell, i no ho sap. Ni tan sols n’és conscient. Vet aquí la gràcia.

Començo a fer que no amb el cap, però Agripa i Mecenes observen Octavi amb cara de sorpresa. Hi ha un llarg silenci. Mecenes assenteix, se li amoroseix la cara; s’arronsa d’espatlles amb la seva afectació habitual i, fent veure que està molest, diu amb indiferència:

—Ai, caram. Encara resultarà que ets un sacerdot que interpreta el cor dels homes. —I es torna a arronsar d’espatlles.

Ens anem a banyar. Soparem i parlarem més tard.

Coincidim: no cal precipitar-se. Parlem sobre Antoni, conscients que representa un obstacle per a nosaltres. Agripa el veu com la font del poder. Però, com s’hi pot arribar, al poder? No tenim prou força per arrabassar-l’hi, encara que ens hi atrevíssim. Hem de fer que ens reconegui; serà el nostre primer petit avantatge. Crear un exèrcit ara és massa perillós, ni que fos per venjar l’assassinat; la posició d’Antoni respecte a aquest episodi és massa ambigua. Vol venjar l’assassinat tant com nosaltres? O només li interessa el poder? És possible que fins i tot fos un dels conspiradors. Dóna suport a una llei del Senat que condona els assassins i ha concedit una província a Brut.

Mecenes el considera una figura amb molta força i un home d’acció, tot i que és incapaç de concebre la finalitat de les accions que du a terme.

—No planifica —diu Mecenes—: maquina.

Només actua si té l’enemic ben apamat. Però nosaltres l’hem d’incitar a actuar; si no, ens trobarem en un punt mort. El problema: com aconseguir que actuï sense que descobreixi la por que ens té.

Parlo amb indecisió. Em tindran per massa tímid? Dic que veig Antoni tan compromès com nosaltres amb els mateixos objectius. És poderós, les legions li fan costat, etc. I amic de Cèsar. La grolleria amb què ens ha tractat és imperdonable, però comprensible. Hem d’esperar. L’hem de convèncer de la nostra lleialtat. Oferir-li els nostres serveis. Col·laboració, persuadir-lo que faci servir el seu poder per als objectius que hem comentat.

—No me’n refio —diu Octavi a poc a poc— perquè hi ha una part d’ell que ni tan sols es refia d’ell mateix. Si hi recorrem, dependrem massa del camí que hagi pres, i ni Antoni ni nosaltres no acabem de saber on condueix aquest camí. Per tenir la llibertat de fer el que ens convé, ha de ser ell qui vingui cap a nosaltres.

Continuem parlant; elaborem un pla. Octavi s’adreçarà al poble, aquí i allà, a grups reduïts, res oficial.

—Antoni està convençut que som uns ingenus —diu Octavi—, i a nosaltres ens convé que es continuï enganyant.

Així doncs, no farem proclames incendiàries, però sí que ens preguntarem en veu alta per què no s’ha castigat els assassins, per què no s’ha donat al poble el llegat promès per Cèsar, per què Roma ha trigat tan poc a oblidar.

I després Octavi pronunciarà un discurs oficial davant la plebs i anunciarà que Antoni no pot (o no vol?) donar-los els diners que els deuen, i que el mateix Octavi posarà de la seva butxaca el que Cèsar els va prometre.

Continua el debat. Agripa opina que Octavi haurà dilapidat la seva fortuna si llavors Antoni no els dóna els diners, i que si convingués recórrer a l’exèrcit, estaríem perduts. Octavi respon que sense el suport del poble un exèrcit no serveix de res; que assolirem el poder aparentant que no el volem i que, d’una manera o d’una altra, Antoni es veurà obligat a moure peça.

Fet. Mecenes redactarà l’esborrany del discurs i Octavi el polirà; començarem demà.

—I no oblidis, amic meu —diu Octavi, adreçant-se a Mecenes—, que no ha de ser cap poema, sinó un discurs normal i corrent. Tant se val, segur que hauré d’acabar desembullant la teva inimitable prosa laberíntica.

S’equivoquen: Marc Antoni no té por de cap de nosaltres.

IX. CARTA DE GAI CILNI MECENES A TIT LIVI (13 AC)

Fa uns quants anys, el meu amic Horaci em va descriure la manera de compondre un poema. Havíem estat bevent vi i parlàvem seriosament, i per això penso que la descripció que em va oferir era més acurada que la que figura en la recent Epístola als Pisons, un poema sobre l’art de la poesia que, ho he de confessar, no em fa gaire el pes. Em va dir: «Decideixo fer un poema quan m’hi empeny un sentiment intens, però espero fins que el sentiment es consolida i es converteix en determinació; després penso en l’objectiu, com més senzill millor, cap on hauria d’enfocar el sentiment, tot i que sovint no sé com hi arribarà. I després componc el poema, recorrent a tots els mitjans que tinc a l’abast. Si cal, aprofito idees d’altres, no passa res. I si m’he d’inventar alguna cosa, doncs me la invento. Faig servir el llenguatge que conec i em moc dins els seus límits. Però la qüestió és que l’objectiu que descobreixo al final no és el que havia concebut d’entrada. Cada solució desemboca en noves eleccions, i cada elecció genera problemes nous per als quals cal trobar una solució, i així successivament. En el fons del cor, el camí que ha agafat el poema sempre sorprèn el poeta».

He recordat aquesta conversa aquest matí, quan m’he assegut amb la intenció d’escriure’t, altre cop, sobre aquells dies; i he pensat que la descripció d’Horaci sobre la composició d’un poema té uns paral·lelismes sorprenents amb la constitució dels nostres destins en el món real (tot i que si Horaci sentís això i recordés el que va dir, segurament arrufaria les celles i diria que és una bajanada, que fer un poema consisteix a trobar un tema, a disposar-lo com cal, jugant amb les figures, confrontant la mètrica amb el sentit del llenguatge, i així successivament).

Perquè el nostre sentiment —o, més ben dit, el sentiment d’Octavi, en el qual ens vam veure atrapats com el lector queda atrapat en un poema— es va originar arran de l’increïble assassinat de Juli Cèsar, un esdeveniment que cada vegada més semblava que havia destruït el món, i l’objectiu que ens havíem proposat era venjar-nos dels assassins, pel nostre honor i pel de l’Estat. Era tan senzill com això, o si més no ho semblava. Però els déus del món i els déus de la poesia són savis, perquè, quantes vegades ens salven dels objectius que pensem que ens esforcem a complir?

Benvolgut Livi, la meva intenció no és comportar-me com el teu pare, però tu ni tan sols havies arribat a Roma quan el nostre Emperador ja havia atès el seu destí i era l’amo del món. Permet-me, doncs, que et parli una mica d’aquells dies perquè puguis reconstruir, tants anys després, el caos que vam trobar a Roma.

Cèsar havia mort —per «voluntat del poble», deien els assassins, els quals es van haver d’atrinxerar al Capitoli per resguardar-se del mateix poble que havia «ordenat» el crim—. Al cap de dos dies, el Senat va donar les gràcies als assassins i, poc després, va aprovar i va elevar a categoria de llei les propostes que Cèsar havia presentat i de resultes de les quals havia mort assassinat. Tot i l’atrocitat de l’acte, els conspiradors havien actuat amb força i valentia; això sí, després d’haver fet el primer pas, es van escampar fugint com dones espaordides. Antoni, com a amic de Cèsar, va enardir el poble contra els assassins, encara que la nit abans dels idus de març els hagués convidat a sopar a casa, que l’haguessin vist embrancat en una conversa privada amb un d’ells (Treboni) en el moment de l’assassinat i que tornés a sopar amb aquells mateixos homes al cap de dos dies! Va tornar a instigar la plebs a incendiar i saquejar en senyal de protesta contra l’assassinat, però llavors va autoritzar la detenció i l’execució dels autors dels aldarulls. També va ordenar la lectura pública del testament de Cèsar, però després va fer tot el que tenia a l’abast perquè no s’executés.

Per damunt de tot, sabíem que no ens podíem refiar d’Antoni i que era un enemic molt perillós, però no tant per la seva astúcia i la seva habilitat, sinó més aviat per la seva inconsciència i per la seva força desbocada. Perquè, malgrat el concepte sentimental que avui dia en tenen alguns joves, la veritat és que no era un individu gaire intel·ligent, els seus objectius reals no anaven gaire més enllà dels rampells de la seva voluntat i tampoc no posseïa un braó excepcional. Ni tan sols es va saber suïcidar, perquè es va llevar la vida quan ja feia molt temps que es trobava en una situació desesperada i quan ja era massa tard per anar-se’n amb dignitat.

Però, com plantes cara a un enemic del tot irracional i imprevisible que, no obstant això, gràcies a una energia brutal i a les circumstàncies de l’atzar, ha acumulat un poder terrible? (Mirant enrere, em sorprèn recordar que d’entrada consideréssim Antoni un contrincant més perillós que el mateix Senat, per molt que els nostres enemics més visibles en fossin membres; devíem suposar que si algú tan maldestre com Antoni els podia dominar, a nosaltres tampoc no ens costaria gaire quan arribés el moment.) No sé explicar-te com t’hi has d’enfrontar; només sé que ho vam fer. Deixa’m que t’ho expliqui.

Havíem anat a veure Antoni i ens va acomiadar d’una manera molt brusca. Ell era el personatge més poderós de tot Roma; nosaltres només teníem un nom. Vam arribar a la conclusió que la nostra prioritat era que ens reconegués. I com que amb els intents d’establir-hi amistat no ens en vam sortir, vam haver d’optar per l’enemistat.

En primer lloc vam parlar, tant amb amics com amb enemics d’Antoni. O, més ben dit, els vam interrogar amb tota la ingenuïtat de què vam ser capaços, com si ens escarrasséssim per entendre el que passava. Quan intuïen que Antoni faria cas del testament de Cèsar? On eren els tiranicides: Brut, Cassi i els altres? Havia passat al bàndol dels republicans, Antoni, o continuava sent fidel al partit del poble de Cèsar? I altres preguntes semblants. A més, ens asseguràvem que Antoni estigués al cas d’aquestes converses.

D’entrada no vam rebre cap resposta seva. Vam persistir. A la fi ens van arribar comentaris sobre la seva indignació; circulaven històries sobre els insults que dedicava a Octavi, i els rumors i les acusacions contra Octavi es van convertir en un boca-orella permanent. I llavors vam fer el pas que l’havia de deixar al descobert.

Octavi, amb una mica d’ajuda de part meva, va redactar un discurs (potser en conservo una còpia entre els meus papers; si el meu secretari el trobés, te’l faria a mans) en el qual anunciava compungit al poble que, malgrat el que estipulava el testament, Antoni es negava a donar-li la fortuna que Cèsar els havia deixat, però que ell (Octavi), havent adoptat el nom de Cèsar, satisfaria els deutes i pagaria el llegat de la seva butxaca. Va pronunciar el discurs. No hi havia res incendiari; el to era més aviat afligit, planyívol i d’un astorament ingenu.

Però Antoni, tal com confiàvem que faria, es va precipitar. De seguida va presentar al Senat una llei que impediria l’adopció legal d’Octavi, es va aliar amb Dolabel·la —amb qui compartia el càrrec de cònsol i que havia estat molt lligat als conspiradors—, va obtenir el suport de Marc Emili Lèpid —que havia fugit de Roma ben bé després de l’assassinat per incorporar-se a la seva legió de la Gàl·lia— i va amenaçar Octavi de mort.

Has d’entendre que la situació de molts soldats i ciutadans era enormement delicada, o si més no a ells els ho semblava. Gairebé tots els rics i els poderosos estaven contra Juli Cèsar i, en conseqüència, contra Octavi; els soldats i la classe mitjana, gairebé sense excepcions, veneraven Juli Cèsar i, de retop, eren partidaris d’Octavi; no obstant això, també eren conscients que Marc Antoni havia estat amic de Cèsar. I ara assistien a una contesa destructiva entre les dues úniques persones que els podien defensar davant els acabalats i l’aristocràcia.

Per això Agripa, que coneixia més bé que qualsevol de nosaltres la vida, el llenguatge i les idees dels soldats, es va adreçar a oficials de rangs inferiors, a centurions i a soldats rasos de qui sabia que eren veterans de les campanyes i amics de Cèsar, i els va suplicar que aprofitessin la seva posició i la seva lleialtat conjunta per silenciar el conflicte que s’havia creat sense cap necessitat entre Marc Antoni i Octavi (a qui anomenava Cèsar davant d’ells). Amb la seguretat de l’afecte d’Octavi i convençuts que Antoni no veuria aquella acció com un acte de rebel·lió o de deslleialtat, van intervenir.

Els van convèncer (n’hi havia uns quants centenars, si no vaig errat) que en primer lloc marxessin fins a la casa que Octavi tenia als turons. Segur que entens la importància que tenia començar allà. Octavi va fer com si estigués sorprès, va escoltar la sol·licitud d’amistat amb Antoni i va pronunciar un discurs breu en el qual perdonava els insults a Antoni i s’avenia a reparar l’esquerda que s’havia obert entre ells dos. Com et deus imaginar, ens vam assegurar que Antoni fos informat de la visita de la delegació; si haguéssim anat a casa seva d’improvís, hauria pogut malinterpretar la intenció d’aquells soldats i pensar que els hi enviaven com a represàlia per les amenaces proferides contra la vida d’Octavi.

Però sabia que arribarien, i sovint m’he intentat afigurar la ràbia que devia sentir mentre els esperava tot sol en aquella mansió immensa on Pompeu havia viscut i de la qual Antoni es va apropiar després de l’assassinat de Cèsar. Perquè Antoni era conscient que l’única alternativa que li quedava era esperar, i és probable que fins i tot intuís el curs que emprendria la seva vida.

A petició d’Agripa, els veterans van insistir en el fet que Octavi els acompanyés, cosa a la qual ell va accedir, tot i que va declinar l’oferiment de desfilar en una posició d’honor i es va estimar més que l’escortessin darrere la línia de marxa. He de reconèixer que el comportament d’Antoni quan vam entrar al seu jardí va ser força decent. Un dels veterans el va saludar, ell va sortir a saludar-los i, tot seguit, va escoltar el mateix discurs que havien adreçat a Octavi. Tanmateix, a l’hora d’avenir-se a la reconciliació, Antoni va estar més eixut i esquerp. Llavors Octavi es va acostar i va saludar Antoni, que li va tornar la salutació, fet que va provocar l’ovació dels veterans. Tot i que la nostra intenció era passar desapercebuts, la veritat és que jo els tenia força a prop quan es van acostar i sempre he pensat que, quan van fer l’encaixada, el rostre d’Antoni va dibuixar un petit somriure, una mica forçat però amb un punt d’estima.

Vet aquí, doncs, com vam obtenir la primera petita parcel·la de poder, sobre la qual vam començar a edificar.

Em canso, benvolgut Livi. Et tornaré a escriure aviat, quan la salut m’ho permeti. Perquè encara t’he d’explicar més coses.

Postdata: confio en la teva discreció a l’hora de fer servir el que t’explico.

X. CARTA DE MARC TUL·LI CICERÓ A MARC JUNI BRUT (44 AC, SETEMBRE)

Els esdeveniments dels darrers mesos m’han sumit en la desesperació. Octavi es baralla amb Antoni: tinc esperances. Resolen les seves diferències i fins i tot se’ls veu junts: tinc por. Es tornen a barallar, circulen rumors de conspiracions: em quedo esbalaït. Es tornen a reconciliar: torno a perdre l’alegria. Què vol dir tot això? Sap on va, cap dels dos? Mentrestant, les seves disputes i reconciliacions converteixen Roma en un desgavell i mantenen el record de l’assassinat del tirà ben gravat en la memòria de tothom, i mentrestant, la força i la popularitat d’Octavi no fan sinó augmentar d’una manera progressiva. A vegades, gairebé penso que potser l’hem infravalorat, aquest noi, però llavors de seguida em convenço que no és sinó l’atzar el que fa que sembli més competent del que és. No ho sé. Tot continua a les fosques.

He considerat necessari parlar contra Antoni al Senat, tot i el perill que em podria suposar. Octavi m’ofereix el seu suport quan conversem en privat, però en públic no es pronuncia. De tota manera, ara Antoni sap que sóc el seu enemic implacable. Em va dedicar unes amenaces tan fortes que no he gosat facilitar l’adreça de la meva segona residència al Senat, però es farà pública i el món se n’assabentarà.

XI. CARTA DE MARC TUL·LI CICERÓ A MARC JUNI BRUT (44 AC, OCTUBRE)

Quina temeritat, quina temeritat! Antoni ha mobilitzat les legions macedòniques i avança cap a Bríndisi per trobar-s’hi; Octavi recluta els veterans llicenciats de les legions de Cèsar a la Campània. La intenció d’Antoni és marxar a la Gàl·lia contra el nostre amic Dècim, aparentment per venjar l’assassinat, però en realitat per reforçar el seu poder gràcies a la integració de les legions gal·les. Circula la brama que marxarà a través de Roma, presumint de força davant d’Octavi. Tornarem a tenir guerra a Itàlia? Podem confiar la nostra causa a un noi tan jove i amb un nom com el de Cèsar (tal com s’anomena a ell mateix)? Ai, Brut! On ets quan Roma més et necessita?

XII. ORDRE CONSULAR A GAI SENTI TAU, COMANDANT MILITAR DE MACEDÒNIA A APOL·LÒNIA, AMB CARTA ADJUNTA (44 AC, AGOST)

Pel poder de Marc Antoni, cònsol del Senat romà, governador de Macedònia, pontífex del Col·legi dels Lupercs i comandant en cap de les legions macedòniques, s’ordena a Gai Senti Tau que commini els comandaments superiors de les legions macedòniques a mobilitzar les tropes per preparar la travessia a Bríndisi, per dur-la a terme i per mantenir les legions a lloc en espera de l’arribada del comandant suprem.

Senti, això és important. Va passar una bona part de l’any passat a Apol·lònia. És probable que entaulés amistat amb alguns oficials. Investiga-ho amb molta molta cura. Si n’hi ha que te’n semblen partidaris, trasllada’ls de seguida a una altra legió o desfés-te’n de qualsevol altra manera. Però desfés-te’n.

XIII. LIBEL DISTRIBUÏT ENTRE LES LEGIONS MACEDÒNIQUES A BRÍNDISI (44 AC)

XIV. ORDRE D’EXECUCIÓ, BRÍNDISI (44 AC)

Els oficials següents seran traslladats al quarter general del comandant en cap de les legions, el dia dotze de novembre a trenc d’alba:

Aquests homes seran decapitats en el dia i l’hora convinguts. A més, s’escolliran a l’atzar quinze soldats de cada una de les vint cohorts de les legions IV i marciana, els quals seran executats pel mateix mètode juntament amb els seus oficials.

S’ordena a tots els oficials i a tots els homes de les legions macedòniques que assisteixin a l’execució.

XV. FETS DE CÈSAR AUGUST (14 DC)

A dinou anys, per iniciativa i a expenses pròpies, vaig reunir un exèrcit que em va permetre restituir la llibertat a la República, que havia estat oprimida per la tirania d’una facció.