CAPÍTOL 2

I. PLEC DE CARTES ADREÇADES A OCTAVI CÈSAR, A LA GÀL·LIA, DES DE ROMA (27 AC)

Lívia envia records al seu marit i resa perquè estigui sa i estalvi, i d’acord amb les seves instruccions, li resumeix l’estat de les qüestions que més l’amoïnen.

Les obres que vas iniciar abans d’anar-te’n al nord continuen tal com les vas planejar. La restauració de la via Flamínia va quedar enllestida dues setmanes abans de la data prevista que vas donar a Marc Agripa, el qual et farà arribar un informe complet de les obres en el següent feix de cartes. Tant Mecenes com Agripa, que em consulten cada dia, m’han demanat que et garanteixi que el cens estarà acabat abans que tornis, i Mecenes preveu que l’augment dels ingressos provinents de la revisió de la base imposable seran fins i tot més elevats dels que havia pronosticat.

Mecenes també m’ha demanat que et traslladi la seva satisfacció respecte a la teva decisió de no envair Britània; confia que mitjançant la negociació s’arribi al mateix desenllaç, i encara que la negociació no reeixís, pensa que el cost de la conquesta seria superior a la quantitat recaptada per l’impost. Jo també celebro la decisió, tot i que per una raó més lligada a l’afecte i a la teva seguretat.

No m’esplaiaré gaire en aquestes qüestions perquè sé que rebràs informes més exhaustius elaborats pels que disposen de tots els detalls, i perquè sé que la informació que t’interessa que t’ofereixi està relacionada amb altres assumptes. La teva filla està bé i t’envia molts records. I sí: li llegeixen les teves cartes cada dia i parla sovint de tu.

T’agradarà saber que durant l’última setmana el seu comportament amb el servei de la casa ha progressat molt adequadament; estic convençuda que la teva carta ha estat decisiva. Aquest matí s’ha passat gairebé dues hores a la filadora i no ha rondinat cap vegada ni ha menystingut ningú dels que treballaven amb ella. Em sembla que a la fi comença a acostumar-se a la idea que es pot ser una dona i, alhora, la filla d’un emperador. Té una salut excel·lent i, quan tornis, haurà crescut tant que gairebé no la coneixeràs.

El resum de l’altra part de la seva educació, en la qual vas insistir i a la qual he accedit una mica a contracor, el delego a altres persones els informes de les quals trobaràs adjunts en aquests paquets.

Hi ha una xafarderia que t’agradarà i et divertirà: Mecenes m’ha dit que t’anunciï que ha acabat accedint als teus desitjos i que es casa; m’ha demanat que fos jo qui et donés la notícia perquè (segons ell) és un fet tan dolorós que no el pot afrontar sol. Ja t’ho pots imaginar: està fent un espectacle del seu patiment, però em sembla que en el fons la idea no li desagrada del tot. La seva futura muller es diu Terència i prové d’una família poc important, però Mecenes diu que ell sol té prou noblesa per als dos. És una noia molt bonica i sembla satisfeta amb la idea del matrimoni; em fa l’efecte que és ben conscient de les inclinacions de Mecenes i que està disposada a acceptar-les. Em sembla que t’agradarà.

La teva germana t’envia molts records i et demana que en donis de part seva al seu Marcel, de qui espera que estigui sent un bon company per al seu oncle. Jo t’envio el meu afecte i et demano que també donis records al meu Tiberi. La teva família de Roma espera que tornis aviat.

A l’atenció de Gai Octavi Cèsar, a Narbona (Gàl·lia), del seu servent i lleial amic, Fedre. M’adreço a tu com a Gai perquè abordo una qüestió familiar.

L’educació de la teva filla Júlia està arribant a aquell punt en què jo ja no puc dur a terme la meva funció amb l’eficàcia que voldries. Ho dic a contracor, perquè ja coneixes l’afecte paternal que em desperta. Has acabat tenint raó. Jo dubtava que una noia pogués progressar en els estudis tan de pressa i amb tanta sagacitat com un noi de les seves característiques, amb la mateixa diligència i capacitat comprensiva. Però el fet és que, d’entre els múltiples alumnes de la teva família, tant nois com noies, que has tingut l’amabilitat de posar sota la meva tutela, ella ha estat la que ha progressat més de pressa, fins al punt que, tot i els onze anys que té, ha arribat a un punt en què hauria de canviar de mans. Té molta facilitat per redactar en grec i domina els fonaments de la retòrica que li he ensenyat, tot i que el fet d’instruir-la en una assignatura tan poc femenina ha provocat un petit enrenou entre els seus companys. De tant en tant, el teu amic Horaci l’ajuda a formar-se en la poesia en la seva llengua, matèria de la qual jo tinc un domini adequat però insuficient per a la teva filla. Em fa l’efecte que les parts més femenines del seu programa d’estudis no li agraden tant: els seus dots musicals justegen i, malgrat l’elegància física que posseeix, no té gaire tirada pels aspectes més formals de les classes de dansa; de tota manera, em sembla que aquestes aptituds que ara estan de moda a tu tampoc no et desperten gaire interès. Si fos prou ximple per creure que t’agraden els afalacs, diria que tot plegat no em sorprèn gens i afegiria algun disbarat, com ara que no es podia esperar altra cosa de la filla d’un déu, emperador del món sencer i tota la pesca. Però tots dos sabem que té un caràcter fort i que és tossuda com una banya de marrà.

En conseqüència, proposo que d’ara endavant s’ocupi de la seva educació algú més savi i culte que jo, com ara Atenodor, el teu amic que abans va ser el teu mestre. La coneix, s’avenen i, després d’haver-me pres la llibertat de suggerir-l’hi, hi ha accedit. Tinc entès que t’escriurà sobre una altra qüestió i que a la carta t’exposarà el seu parer sobre aquest assumpte.

Espero que el teu viatge per la Gàl·lia no et faci estar lluny de la teva filla més temps del que sigui necessari. L’única cosa que la distreu dels estudis és l’anhel de la teva presència.

Amb aquestes paraules, Gai, s’acomiada el teu fidel servidor i, espero, amic, Fedre de Corint.

Atenodor et saluda, Octavi. Tal com devies preveure, aplaudeixo la teva decisió d’establir una xarxa d’escoles a la Gàl·lia. Tens raó: si aquesta gent formarà part de Roma, ha de conèixer la llengua romana, gràcies a la qual podrà conèixer la història i la cultura en què prosperarà. Tant de bo la gentussa moderna de Roma, entre la qual n’hi ha uns quants a qui consideres amics, s’amoïnés tant per l’educació dels seus fills com tu t’has amoïnat per la dels teus súbdits de territoris llunyans. Encara resultarà que aquests habitants d’altres terres acabaran sent més romans que els que vivim al cor del país.

No et costarà gens trobar mestres per a les escoles; si vols, et puc fer unes quantes recomanacions. D’ençà que vas portar la pau i un cert grau de prosperitat a la nostra nació, l’ensenyament ha començat a florir entre les classes on has de reclutar els teus mestres, tot i que florir potser és un terme massa exagerat. A grans trets, et recomano: 1) que no recorris a l’idealisme fàcil dels joves acomodats, l’entusiasme dels quals sens dubte es dissiparà en l’aïllament de províncies; 2) que, per poc que puguis, seleccionis els teus mestres entre els natius i que no recorris ni a grecs ni a egipcis ni a cap altre poble, perquè per copsar del tot la cultura romana cal que els estudiants sàpiguen quin aspecte té un romà, i 3) que no recorris a esclaus i, si ho pots evitar, ni tan sols a lliberts per dur a terme les tasques pedagògiques que esmentes. M’agradaria que entenguessis els motius pels quals et dono aquests consells. Sé que a Roma és tradició enaltir els esclaus, si són prou cultes, fins i tot per damunt dels patricis. A Roma, si es poden tornar rics, es conformen a seguir sent esclaus, però a la Gàl·lia no es podran aprofitar de la corrupció fiscal que hi ha a Roma i estaran descontents. Tu mateix saps que molts esclaus, sobretot els rics i cultes (a excepció del nostre amic Fedre, per descomptat), menystenen Roma i els seus costums, i fins i tot reneguen de la condició per la qual han optat per no alliberar-se. En resum, a la Gàl·lia no hi haurà el conjunt de forces que aquí operen per sotmetre’ls a un cert ordre. T’asseguro que hi ha prou italians, tant al camp com a la ciutat, que, a canvi d’un sou decent i una mica de prestigi, estarien encantats d’incorporar-se al teu projecte.

Quant a la qüestió de la teva filla: Fedre ja ha parlat amb mi i he acceptat. Dono per fet que tinc el teu consentiment. He educat tants nens de la família Octàvia que em semblaria impropi que busquessis en algun altre lloc. Si et fas anomenar Emperador del món, no n’he de fer res. Però, pel que fa a la qüestió que ens afecta, continuo sent el teu mestre, i no m’agradaria que encarreguessis l’educació de Júlia a ningú altre.

II. DIARI DE JÚLIA, PANDATÀRIA (4 DC)

Durant els últims anys, des de poc després d’haver arribat a aquesta illa de Pandatària, m’he habituat a llevar-me abans de trenc d’alba per veure despuntar el primer raig de sol a l’est. S’ha convertit gairebé en un ritual: m’assec ben quieta al costat d’una finestra que dóna a llevant i observo la claror mentre canvia de grisa a groga i de taronja a vermella, fins que es converteix en una font incolora que il·lumina el món sencer d’una manera inimaginable. Quan la llum ja m’ha inundat la cambra, dedico les hores del matí a llegir llibres de la biblioteca que em van permetre portar des de Roma. La petició de la biblioteca va ser una de les poques que em van concedir; ara bé, de totes les peticions possibles, és la que ha fet l’exili més tolerable, perquè he reprès els estudis que vaig abandonar fa molts anys, cosa que segurament no hauria fet si no m’haguessin condemnat a aquesta solitud. Hi ha moments en què gairebé penso que el món, malgrat les ganes que tenia de castigar-me, m’ha fet un favor del qual ni tan sols és conscient.

Penso que el costum de llevar-me d’hora i estudiar, el vaig adquirir fa molts anys, quan era poca cosa més que una nena.

Quan tenia dotze anys, el pare va decidir que havia arribat el moment de prescindir dels estudis infantils i de posar-me sota la tutela del que va ser el seu mestre, Atenodor. Abans d’allò, a més de l’educació que Lívia imposava a les membres del meu sexe, m’havia exercitat sobretot en la lectura i en la redacció en grec i llatí, activitats que em semblaven molt fàcils, i en aritmètica, matèria que trobava fàcil però avorrida. Era un aprenentatge més aviat lúdic, i com que el tutor estava a la meva disposició a qualsevol hora del dia, no m’havia d’adaptar a un horari gaire estricte.

Però Atenodor, que em va oferir la primera imatge d’un món aliè a mi, a la meva família i fins i tot a Roma, era un mestre sever i implacable. Tenia pocs alumnes: els fills d’Octàvia, tant els propis com els adoptats; els de Lívia, Drus i Tiberi, i els de diversos parents del meu pare. Jo era l’única noia i l’estudiant més jove. El pare ens va deixar molt clar que Atenodor era el mestre i que, malgrat el nom i el poder que poguessin tenir els pares dels alumnes, Atenodor tenia l’última paraula en totes les qüestions i les seves decisions eren definitives.

Ens feien llevar abans de trenc d’alba i, a primera hora, ens aplegàvem a casa d’Atenodor, on recitàvem els versos d’Homer, d’Hesíode o d’Èsquil que ens havia manat el dia abans, i després intentàvem compondre versos imitant l’estil d’aquells poetes, i al migdia menjàvem un dinar lleuger. A la tarda, els nois feien exercicis de retòrica i de declamació i estudiaven dret, i com que aquelles matèries es consideraven inadequades per a mi, se’m permetia que dediqués el temps, entre altres coses, a estudiar filosofia, a analitzar els poemes que escollís en llatí o grec i a escriure sobre qualsevol tema que em vingués de gust. Ben entrada la tarda, em deixaven tornar a casa perquè pogués fer les feines domèstiques que Lívia m’assignava. Aquella distracció em molestava cada dia més.

Perquè, a mesura que dins el meu cos es començaven a imposar els canvis que em durien a la pubertat, dins el meu cap també es començava a imposar una manera diferent de veure el món que fins llavors ni tan sols se m’havia acudit. Més endavant, quan ens vam fer amics, Atenodor i jo enraonàvem sovint sobre l’aversió que provocava en els romans qualsevol mena d’aprenentatge que no conduís a una finalitat pràctica, i em va explicar que una vegada, més de cent anys abans que jo nasqués, havien expulsat de Roma, per llei, tots els professors de literatura i de filosofia, tot i que el decret en qüestió no va acabar entrant en vigor.

Em sembla que llavors era feliç, potser més que mai, però al cap de tres anys aquella vida s’havia acabat i em vaig veure obligada a convertir-me en una dona. Va ser com un exili d’un món que tot just començava a descobrir.

III. CARTA DE QUINT HORACI FLAC A ALBI TIBUL (25 AC)

Benvolgut Tibul, et tinc per un bon poeta i pel meu amic, però ets un carallot.

Miraré de ser clar com l’aigua: ni se t’acudeixi escriure un poema per commemorar el matrimoni del jove Marcel amb la filla de l’Emperador. Em demanes un consell i te’l dono amb la mateixa rotunditat amb què et donaria una ordre, i pels motius que ara t’enumeraré.

Primer: Octavi ha deixat clar, fins i tot a Virgili i a mi, que figurem entre els seus amics més propers, que no li agradaria gens que aprofitéssim cap dels nostres poemes per fer cap referència, directa o indirecta, a la vida privada de qualsevol dels membres de la seva família. És un principi que defensa amb molta fermesa, i ho entenc. Encara que tu insinuïs el contrari, està molt unit tant a la seva filla com a la seva esposa, i no vol haver de condemnar cap mal poema que les lloï ni lloar-ne cap que les ofengui. A més, la vida familiar és gairebé l’únic refugi que li permet aïllar-se de la galdosa i difícil tasca que representa intentar governar aquest món caòtic que ha heretat. I no vol que el seu refugi corri cap perill.

Segon: el teu talent natural no va en la direcció que descrius, de manera que és poc probable que escrivissis un bon poema sobre aquest tema. Admiro els poemes que has escrit sobre les teves amigues, però no pas els que has dedicat a Messala, el teu amic i comandant en cap. Escriure un poema mediocre sobre un tema espinós és una poca-soltada.

I tercer: encara que sabessis reconduir l’orientació natural del teu talent, les escasses opinions que deixes entreveure a la carta em convencen que val més que no facis el que proposes, perquè ningú no escriurà un bon poema si dubta del valor del tema i no hi ha poeta que sàpiga dissipar els seus dubtes. Consti, amic meu, que la meva intenció no és recriminar-te que en tinguis, només dic les coses tal com són. Si jo pretengués escriure un poema com el que planteges, potser descobriria que tinc els mateixos dubtes que tu.

Tanmateix em sembla que jo no ho faria. Insinues que perceps fredor en els sentiments de l’Emperador cap a la seva filla, i que casant-la la «utilitza» per interessos d’Estat. La segona afirmació potser és certa; la primera, no.

Conec Octavi Cèsar des de fa més de deu anys; és amic meu i ens tractem com a iguals. Tal com faria qualsevol amic, l’he elogiat quan he pensat que els elogis eren merescuts, l’he qüestionat quan ho he considerat just i l’he criticat quan m’ha semblat que es mereixia les crítiques; sempre ho he fet en públic i amb la màxima llibertat, i la nostra amistat no se n’ha ressentit.

Per tant, has de saber que parlo d’aquesta qüestió amb la mateixa llibertat amb la qual sempre he parlat i amb què continuaré parlant.

Octavi Cèsar estima la seva filla més del que et puguis imaginar; de fet, si té cap defecte, és precisament un sentiment massa profund cap a ella. Ha supervisat la seva educació a consciència, dedicant-hi molta més atenció de la que qualsevol pare amb una vida molt menys atrafegada dedicaria a l’educació d’un fill mascle, i no s’ha conformat que aprengués a teixir, a cosir, a cantar, a tocar el llaüt i a adquirir coneixements elementals de literatura, com és habitual entre les dones que van a escola. El grec de Júlia ja és més fluid que el del seu pare, els seus coneixements literaris són impressionants, i ha estudiat retòrica i filosofia amb Atenodor, un home la saviesa i l’erudició del qual superarien fins i tot les nostres, benvolgut Tibul.

Durant aquests anys en què Octavi Cèsar ha hagut d’estar molt sovint fora de Roma, no hi ha hagut cap setmana en què la filla no hagi rebut un plec de cartes del pare; jo n’he vist unes quantes, i la preocupació i l’afecte que desprenen són colpidors.

I en els anhelats moments en què les obligacions li permetien gaudir amb llibertat de la família i de la llar, ha passat amb la seva filla una quantitat de temps que podria arribar a semblar desproporcionada, i sempre demostrant un tarannà alegre i senzill. Jo he vist com feia rodolar un cèrcol amb ella com si també fos un nen, he vist com la portava a collibè i feia veure que era un cavall, i l’he vist jugant a la gallineta cega; els he vist pescant a la riba del Tíber, rient de satisfacció quan algun peixet els mossegava l’ham, i els he vist passejant com dos amics inseparables pels camps de darrere de casa seva, mentre collien flors silvestres per posar-les a taula quan sopessin.

Si els teus dubtes són a la part de l’ànima que correspon al poeta, sé que no els podré esvair, però sí que podria eliminar els de la part de la teva ment que correspon a l’home. Saps perfectament que si un altre pare escollís per a la seva filla un marit tan ric i prometedor com Marcel, n’aplaudiries la previsió i la inquietud, i també saps que, en unes circumstàncies diferents, la «joventut» de Júlia hauria estat objecte d’una altra mena d’inquietud. Quants anys tenia la dona que ocultes darrere el nom de Dèlia quan vas iniciar la teva campanya contra la seva virtut? Setze? Disset? Menys?

No, benvolgut Tibul, t’aconsello que no escriguis aquest poema. Hi ha molts altres temes i molts altres indrets per trobar-los. Si vols conservar l’admiració del teu Emperador, limita’t a escriure sobre les teves Dèlies, que ho fas molt bé. Et puc assegurar que Octavi llegeix i admira els teus poemes; encara que et costi de creure, quan llegeix un poema, anteposa la bona escriptura als afalacs.

IV. DIARI DE JÚLIA, PANDATÀRIA (4 DC)

He tingut tres marits i no n’he estimat cap.

Ahir al matí, sense saber què volia dir, vaig escriure aquestes paraules. He estat reflexionant sobre el que signifiquen. No ho sé. Només sé que és una idea que se’m va acudir tard en aquesta vida, en un moment en què ja no era important.

Els poetes diuen que la joventut és el temps de la sang enfebrada, l’hora de l’amor, el moment de la passió, i que amb els anys arriben els banys freds de la saviesa i la febre remet. Els poetes s’equivoquen: jo no vaig conèixer l’amor fins tard, quan ja no el podia agafar. La joventut és ignorant i la seva passió, abstracta.

A catorze anys, em van prometre per primera vegada amb el meu cosí Marcel, el fill d’Octàvia, la germana del meu pare. El fet que llavors aquell matrimoni em semblés perfectament normal és una demostració de la meva ignorància i de la de totes les dones. Fins on se’m remunta la memòria, Marcel sempre havia estat un membre més de la família, juntament amb els altres fills d’Octàvia i Lívia, però, encara que jo hagués crescut al seu costat, no el coneixia gens. Ara, al cap de gairebé trenta anys, amb prou feines recordo quin temperament tenia ni la cara que feia. Era alt, em sembla, i ros, com era habitual entre els Octavis.

Sí que recordo, en canvi, la carta que el pare em va enviar per informar-me del compromís. En recordo el to; era com si l’adrecés a un desconegut: un to pompós i encarcarat, impropi del pare. M’escrivia des d’Hispània, on feia gairebé un any que intentava sufocar les insurreccions frontereres, missió en què Marcel, tot i que només tenia disset anys, l’havia acompanyat. Convençut (deia la carta) de la fortalesa i la lleialtat de Marcel, i decidit a deixar la seva filla a les mans d’algú amb uns valors indiscutibles, havia arribat a la conclusió que aquell matrimoni era el més convenient per a mi i per als interessos de la família. Em desitjava que fos feliç i lamentava no poder ser a Roma per representar el seu paper durant la cerimònia, i deia que demanaria al seu amic Marc Agripa que ocupés el seu lloc; llavors afegia que Lívia em posaria al corrent del que s’esperava de mi.

A catorze anys jo ja em considerava una dona; era el que m’havien ensenyat a creure. Havia estudiat amb Atenodor, era la filla d’un emperador i casar-me era la meva obligació. Em sembla que vaig adoptar una actitud prou cordial i lànguida, fins al punt que aquella cordialitat i aquella languidesa gairebé es van tornar reals; el món on em començava a endinsar no m’anguniejava gens.

I Marcel continuava sent un desconegut. Va tornar d’Hispània i vam parlar amb fredor, com sempre. Els preparatius del casament van tenir lloc com si cap dels dos no tingués cap incidència en el nostre destí. Ara sé que era veritat.

Va ser una cerimònia a l’antiga. En presència dels testimonis, Marcel em va obsequiar amb una capseta d’ivori amb perles incrustades procedent d’Hispània, i jo la vaig rebre amb les paraules de rigor. La nit anterior a l’enllaç, davant de Lívia, Octàvia i Marc Agripa, em vaig acomiadar de les joguines de la meva infantesa i vaig oferir les que es podien cremar als déus de la llar, i més tard, aquella mateixa nit, Lívia, com si fos la meva mare, em va fer les sis trenes que simbolitzaven el meu pas a l’edat adulta i me les va lligar amb les tradicionals bandes de llana blanca.

Em va fer la impressió que la cerimònia transcorria com si fos un somni. Els convidats i els familiars es van congregar al jardí; els sacerdots van dir el que diuen els sacerdots; es van signar, confirmar i intercanviar els documents, i jo vaig pronunciar les paraules que em van unir al meu marit. I a la nit, després del banquet, Lívia i Octàvia, tal com mana la tradició, em van vestir amb la túnica nupcial i em van acompanyar a la cambra de Marcel. Jo no sabia què esperar.

Marcel estava assegut en una espona del llit, badallant, i a terra hi havia una escampadissa de flors nupcials.

—És tard —va dir, i amb la mateixa veu amb què se m’adreçava quan era petita, va afegir—: Fica’t al llit.

Em vaig estirar al seu costat; suposo que tremolava. Ell va fer un altre badall, es va girar d’esquena a mi i al cap de pocs minuts ja dormia.

Vet aquí com va començar la meva vida conjugal, la qual no va variar gaire durant els dos anys que va durar el meu matrimoni amb Marcel. Com he escrit abans, amb prou feines el recordo; de fet, tinc pocs motius per recordar-lo.

V. CARTA DE LÍVIA A OCTAVI CÈSAR, A HISPÀNIA (25 AC)

Salutacions afectuoses de Lívia al seu marit. He seguit les instruccions que em vas donar: la teva filla s’ha casat i està bé. No hi aprofundeixo perquè sobretot t’escric per parlar de la qüestió que em fa patir més: la teva salut. M’han dit (no em preguntis la font) que és més delicada del que m’has explicat; ara començo a entendre la fal·lera que tenies per veure la teva filla ben casada i, en conseqüència, em penedeixo d’haver-me oposat al matrimoni i lamento la infelicitat que aquesta oposició t’hagi pogut causar. T’asseguro que el meu ressentiment s’ha esvaït i que l’orgull que sento pel nostre matrimoni i per la responsabilitat conjunta s’ha acabat imposant a les aspiracions de mare que havia dipositat en el meu fill. Tens raó: Marcel du el nom de les gens Clàudia, Júlia i Octàvia, mentre que el meu fill Tiberi només és un Claudi. La teva decisió és, com sempre, la més intel·ligent. A vegades oblido que la nostra autoritat té menys força de la que aparenta.

T’imploro que tornis d’Hispània. És evident que el temps que hi fa és nociu per a les febres que t’afecten i que en un lloc tan salvatge no pots rebre les atencions necessàries. El teu metge coincideix amb mi pel que fa a aquesta qüestió i afegeix el seu consell professional a la meva súplica afectuosa.

Marcel tornarà amb tu aquesta setmana. Octàvia t’envia records i et demana que vetllis per la seguretat del seu fill. La teva esposa també t’envia el seu afecte i resa per la teva recuperació i pel benestar del seu fill Tiberi. Si us plau, torna a Roma.

VI. CARTA DE QUINT HORACI FLAC A PUBLI VIRGILI MARÓ, A NÀPOLS (23 AC)

Benvolgut Virgili, et demano que vinguis a Roma com més aviat millor. D’ençà que va tornar d’Hispània, la salut del nostre amic ha empitjorat i a hores d’ara està molt greu. No li baixa la febre, no es pot aixecar del llit i té el cos tan demacrat que la pell sembla un drap sobre un escampall de branquillons trencadissos. Per més bona cara que hi posem, patim per la seva vida. Ell no es deixa enredar: també és conscient que la vida se li acaba, perquè ha lliurat al seu cocònsol les llistes dels exèrcits i de les rendes públiques, i ha donat el segell a Marc Agripa perquè el pugui succeir. Només el visiten el metge, els amics més íntims i els familiars més propers. Sembla envaït per una gran serenitat, com si volgués assaborir per última vegada tot el que més ha estimat.

Mecenes i jo ens hem allotjat aquí, a la casa del Palatí, per ser al seu costat quan necessiti ajuda o consol. Lívia en té cura amb aquella meticulositat i diligència que ell admira tant; Júlia riu i fa broma amb ell, i ell frueix de la seva presència i plora llastimosament quan no és amb ell. Mecenes i ell recorden amb afecte els dies de joventut, i Agripa, fort com és, ha de fer un gran esforç per no defallir quan hi parla.

Tot i que no reclama res i, per tant, no ho ha comentat, sé que en el fons li agradaria que fossis aquí. A vegades, quan està massa cansat per conversar amb la seva família, em demana que li llegeixi alguns dels nostres poemes que li agraden més, i ahir va rememorar aquella tardor feliç i triomfant de no fa gaires anys, quan va tornar de Samos després d’haver derrotat els exèrcits egipcis i, estant tots junts, li vas llegir la versió definitiva de Les Geòrgiques. Molt tranquil i sense autocompadir-se gens ni mica, em va dir:

—Si em moro, una de les coses que em sabran més greu és no haver pogut veure acabat el poema que el nostre amic ha dedicat a la fundació de la nostra ciutat. Creus que li agradaria saber-ho?

Gairebé sense poder articular les paraules, li vaig respondre:

—N’estic convençut, amic meu.

—Doncs digue-l’hi quan el vegis —va dir.

—L’hi diré quan t’hagis refet —li vaig assegurar.

Va somriure. Jo no em podia reprimir més: li vaig demanar que em dispensés i vaig sortir de la cambra.

Ja ho veus: potser no li queda gaire temps. No pateix i conserva les facultats, però la seva voluntat es mor amb el seu cos.

Si d’aquí a una setmana la seva condició no ha millorat, el seu metge (un tal Antoni Musa, de les aptituds del qual, malgrat la fama que té, no em refio gaire) el sotmetrà a un tractament dràstic i definitiu. Per això et demano que el vinguis a veure abans que li practiquin aquesta temeritat.

VII. INSTRUCCIONS DEL METGE ANTONI MUSA ALS SEUS AJUDANTS (23 AC)

Preparació dels banys. Traslladeu cent trenta quilos de gel a la residència de l’emperador Octavi Cèsar a l’hora convinguda. Se’n pot trobar a la parada d’Asini Pol·lió, a via Campània. El gel s’haurà de trencar en fragments de les dimensions d’un puny tancat i només se n’aprofitaran els trossos que no tinguin sediments. Dipositeu-ne vint-i-cinc a la banyera, la qual caldrà haver emplenat amb un pam d’aigua, i espereu que el gel s’hagi desfet.

Preparació de l’ungüent. Barregeu cinquanta centímetres cúbics de les meves pólvores amb dues cullerades de llavors de mostassa mòltes; afegiu la mescla en dos litres d’oli d’oliva de primera qualitat, escalfeu-ho just per sota del punt d’ebullició i, tot seguit, deixeu-ho refredar fins que arribi a la temperatura corporal.

Tractament del pacient. Submergiu el pacient a l’aigua freda, deixant que l’aigua li cobreixi totes les parts del cos a excepció del cap; s’hi haurà de quedar fins que s’hagi comptat a cent a poc a poc. Després traieu-lo de la banyera i abrigueu-lo amb mantes de llana sense tenyir, prèviament escalfades damunt de pedres calentes. Deixeu-lo embolicat amb les mantes fins que transpiri, moment en què caldrà untar-li el cos sencer amb el preparat d’oli. En acabat, torneu-lo a submergir a l’aigua freda, on caldrà haver afegit la quantitat adequada de gel per recuperar la temperatura inicial.

El tractament s’ha de repetir quatre vegades; després el pacient haurà de descansar durant dues hores. Si la febre no remet, s’haurà de reprendre la teràpia.

VIII. DIARI DE JÚLIA, PANDATÀRIA (4 DC)

Quan el pare va tornar a casa des d’Hispània, de seguida vaig entendre el perquè del meu casament. Com que a Hispània la seva malaltia s’havia agreujat molt, ell ja tenia coll avall que potser no arribaria viu a Roma. Per assegurar el meu futur, em va donar en matrimoni a Marcel, i per assegurar el futur del que ell anomenava «la seva altra filla», va confiar Roma a Marc Agripa. El meu matrimoni amb Marcel no va ser altra cosa que un assumpte protocol·lari; en teoria vaig perdre la virginitat, però en aquella unió amb prou feines em van tocar, de manera que vaig continuar sent una nena, o gairebé. Va ser durant la malaltia del pare que em vaig convertir en una dona, precisament quan vaig entendre la irremissibilitat de la mort, quan en vaig sentir l’olor i en vaig notar la presència.

Recordo que, en assabentar-me que el pare —a qui només havia conegut quan era una nena— es moriria, vaig plorar, i vaig aprendre que la pèrdua era la malaltia de la vida. Però és un coneixement que no pots transmetre a ningú.

Malgrat tot, jo vaig provar de transmetre’l a Marcel, perquè era el meu marit i perquè era el que m’havien ensenyat. Em va mirar astorat i, tot seguit, em va dir que, encara que fos una llàstima, Roma se sobreposaria a la pèrdua, perquè el nostre Emperador havia estat prou previsor per deixar els seus assumptes ben endreçats. En veure la fredor del meu marit i en adonar-me que es considerava l’hereu del poder del meu pare i que esperava el dia en què ell també fos Emperador, em vaig indignar. Ara sé que era fred i ambiciós perquè no coneixia res més; era la vida per a la qual l’havien preparat.

La recuperació del pare d’aquella malaltia que l’hauria d’haver dut fins a la mort es va considerar a tot arreu un miracle que emanava de la seva divinitat i, per tant, una cosa ben normal. Quan el seu metge, Antoni Musa, el va sotmetre a aquell tractament desesperat —que al cap dels anys es va batejar amb el seu nom—, ja havien començat els preparatius per a les exèquies del pare. Però va sobreviure al tractament i es va anar refent a poc a poc, i a final d’estiu ja havia guanyat una mica de pes i fins i tot caminava durant uns quants minuts al dia pel jardí de darrere de casa. Marc Agripa li va tornar el segell de l’Esfinx que li havia confiat i el Senat va decretar una setmana d’acció de gràcies i d’oració a Roma, i els habitants de les zones rurals de tot Itàlia van erigir imatges seves a les cruïlles per celebrar-ne la recuperació i per protegir els viatgers durant els seus trajectes.

Quan ja era evident que el pare es refaria del tot, les mateixes febrades van afectar el meu marit, Marcel. Durant dues setmanes, la febre no va fer sinó augmentar, fins que el metge, Antoni Musa, va aconsellar el mateix tractament amb què havia salvat el meu pare. Al cap d’una setmana, enmig de la gaubança per la recuperació de l’Emperador, Marcel ja era mort, i jo vaig quedar vídua als disset anys.

IX. CARTA DE PUBLI VIRGILI MARÓ A QUINT HORACI FLAC (22 AC)

La germana del nostre amic Octavi encara plora la mort del seu fill; el temps no li ofereix la progressiva disminució del dolor que esdevé l’única virtut del temps, i tinc por que els meus intents matussers per alleujar-li el cor hagin tingut un efecte que jo no pretenia.

La setmana passada, Octavi, conscient de l’impuls que m’havia fet compondre un poema sobre la mort del seu nebot, em va demanar que tornés de seguida a Roma perquè volia escoltar el que havia escrit. Quan li vaig anunciar que la meva intenció era incorporar el poema a l’extensa obra que estava escrivint sobre Enees —de la qual ell ha admirat (d’una manera una mica exagerada, trobo) les parts acabades—, va suggerir que potser a la seva germana la reconfortaria saber que el seu fill era tan admirat pel poble romà que sempre viuria en el seu record. Així doncs, després d’haver-la informat de les característiques de l’acte, la va convidar a assistir a la lectura.

No érem gaires a casa d’Octavi: Octavi, per descomptat, i Lívia; la seva filla, Júlia (fa de molt mal entendre que una noia tan jove i bonica ja sigui vídua); Mecenes i Terència, i Octàvia, que va entrar a la sala com si fos un cadàver ambulant, tan esblaimada que feia basarda, i amb unes bosses enormes sota els ulls. Malgrat tot, aparentava la serenitat de sempre i va ser cordial i considerada amb els que se li acostaven per consolar-la.

Vam dedicar uns instants a recordar Marcel en veu baixa; hi va haver un parell de moments en què Octàvia va estar a punt de dibuixar un somriure, talment encisada per algun record plaent del seu fill. Després Octavi em va demanar que els llegís el que havia escrit.

Com que tu ja coneixes el poema i saps el lloc que ocupa en la meva obra, no cal que te’l repeteixi. Malgrat els defectes que encara pugui tenir, va ser un moment commovedor; per un instant, vam tornar a veure Marcel caminant entre els vius, ressuscitat en els records d’amics i compatriotes.

Quan vaig acabar, el silenci es va apoderar de la sala, però de seguida es va sentir un murmuri suau. Vaig mirar el rostre d’Octàvia amb l’esperança que, malgrat la consternació, sentís una engruna de consol en la comprensió i l’orgull que tots li demostràvem. Però no hi vaig veure consol per enlloc. Em costa descriure el que hi vaig veure: els ulls li desprenien una lluïssor misteriosa, com si li cremessin dins el crani; els llavis li traçaven una ganyota esgarrifosa i ensenyava les dents; em va semblar una mirada que gairebé denotava odi pur. Llavors va fer un xisclet agut i monòton, es va decantar cap a un costat i va caure rodona sobre el sofà.

Vam córrer a ajudar-la i Octavi li va fer fregues a les mans; es va anar revifant i les dones se la van endur.

—Em sap greu —vaig dir—. Si ho hagués sabut… Només la volia consolar.

—No t’has de recriminar res, amic meu —va replicar Octavi en veu baixa—. Qui sap si, al capdavall, li has ofert un consol que cap de nosaltres no pot veure. No podem saber els efectes dels nostres actes, ni per a bé ni per a mal.

He tornat a Nàpols i demà reprendré la feina. Però el que vaig fer em trasbalsa i no em puc estar de patir per la felicitat futura d’aquesta dona esplèndida que ha donat tantes coses a la seva pàtria.

X. CARTA D’OCTÀVIA A OCTAVI CÈSAR, DES DE VELLETRI (22 AC)

Estimat germà, ahir a la tarda vaig arribar a Velletri, sana i estàlvia però molt cansada, i des de llavors que reposo. Sota la finestra hi ha el jardí on jugàvem quan érem petits. Està una mica deixat o, si més no, a mi m’ho sembla; gairebé tots els matolls han sucumbit a l’hivern, s’han de podar els faigs i s’ha mort un dels vells castanyers. Tot i així, m’agrada contemplar aquest lloc i evocar aquells temps, fa un grapat d’anys, en què vivíem lluny de les preocupacions i de les desgràcies del món.

T’escric per dues raons: en primer lloc, per disculpar-me, segurament massa tard, per la meva conducta durant aquella vetllada infausta en què el nostre amic Virgili ens va llegir el poema dedicat al meu fill mort, i en segon lloc, per demanar-te un favor.

M’agradaria que, quan escriguis a Virgili o hi parlis, li demanis perdó de part meva. La meva intenció no era comportar-me d’aquella manera i em sabria molt greu haver-lo ofès. És un home bo i amable, i no vull que pensi que en tinc una opinió diferent.

Però el que m’amoïna de debò és el favor que t’he de demanar.

Necessito el teu consentiment per retirar-me de la vida pública que he menat des que tinc memòria, i per passar els anys que em queden en el silenci i la solitud del camp.

Durant tota la vida he complert les obligacions que tant la família com el país m’han reclamat, i m’hi he consagrat fins i tot quan no concordaven amb les meves inclinacions.

Durant la infantesa i els primers anys de joventut, sota la tutela de la nostra mare, vaig complir les obligacions familiars de bon grat, i després de la seva mort, vaig fer el mateix per tu. Quan la nostra causa requeria conciliar els enemics de Juli Cèsar, em vaig casar amb Gai Claudi Marcel, i quan es va morir, em vaig convertir en la dona de Marc Antoni. Em vaig esforçar de valent per ser una bona esposa per a Marc i, alhora, una bona germana per a tu, així com per continuar duent a terme les meves funcions dins la família. Quan Marc Antoni es va divorciar de mi per començar una nova vida a Orient, vaig pujar els fills dels seus altres matrimonis com si fossin meus, fins i tot Juli Antoni, de qui ara tens tan bona opinió, i després de la seva mort, vaig acollir els fills que havia tingut amb Cleòpatra i que havien sobreviscut a la guerra.

He tractat les teves dues esposes com si fossin les meves germanes, tot i que la primera era massa geniüda per rebre la meva amabilitat i la segona, massa ambiciosa per confiar en la meva consagració a la causa comuna. I el meu cos ha donat cinc fills al món i al futur de Roma.

El meu primogènit, Marcel, l’únic nen que vaig tenir, ha mort a les teves ordres, i la felicitat de la seva germana Marcel·la, la meva estimada segona filla, està amenaçada per conveniències polítiques. Fa quinze anys —o potser fins i tot deu— m’hauria sentit orgullosa si haguessis escollit un dels meus fills per contribuir a la successió del teu destí. Però ara penso que aquest orgull és buit, i no estic convençuda que la possessió de la fama i del poder mereixin el preu que en paguem a canvi. La meva filla és feliç en el seu matrimoni amb Marc Agripa; em sembla que ella l’estima i que el sentiment és mutu. El divorci que proposes no li sabrà gaire greu perquè perdrà el poder i el prestigi que ha adquirit gràcies al seu matrimoni, sinó perquè perdrà un home que ella estima i respecta.

Estimat germà, m’agradaria que m’entenguessis; no qüestiono la teva decisió; tens raó. És escaient i alhora necessari que el teu successor o bé estigui casat amb la teva filla o engendrat per ella, i Marc Agripa és l’home més competent d’entre els teus amics i aliats. A més del meu gendre, és el meu amic i, independentment del que passi, espero que ho continuï sent.

Així doncs, sense rancúnia, permet-me que et demani que el consentiment que he de donar a aquest divorci sigui l’últim acte públic en el qual m’hagi de comprometre. Tens el meu vistiplau. Ara només em vull allunyar de la nostra casa de Roma i estar-me a Velletri amb els meus llibres durant el temps que em quedi. No renuncio al teu afecte; no renuncio als meus fills; no renuncio als meus amics.

Però la sensació que em va assaltar durant aquella vetllada fatídica en què Virgili ens va llegir el poema sobre Marcel encara m’acompanya i m’acompanyarà durant el que em quedi de vida; va ser com si, de sobte i per primera vegada, hagués vist clarament el món on estàs obligat a viure i el món on jo havia viscut durant tant temps a cegues. Hi ha altres maneres de viure i altres mons, més modestos i més recòndits, potser, però, quina transcendència té això als ulls d’uns déus indiferents?

Encara em falta una mica, però d’aquí a no gaires anys tindré una edat en què no seria adequat que em tornés a casar. Concedeix-me aquests anys; no em vull casar i, per tant, no me’n podré penedir, ni tan sols quan sigui vella. El que anomenem vida marital és, com tu ja saps, una vida d’esclavitud forçada, i a vegades penso que l’esclau més ínfim ha gaudit de més llibertat de la que hem tingut les dones. M’agradaria passar el que em queda de vida aquí; si els fills i els néts em volen venir a veure, seran benvinguts. Qui sap si en algun racó del meu ésser, o en els meus llibres, hi ha una mena de saviesa, i qui sap si la trobaré durant aquests anys plàcids que m’esperen.