14

Ales set tornàvem a ser a l’estudi.

—Prepara’m els guarniments, Irina.

—Quina corbata vols?

—La negra, que fa dol.

Vaig vestir-me de cerimonial.

—Quant temps fa que no t’has posat aquest vestit?

—D’ençà de l’últim Jourdain. És el del premi i dels enterraments.

—Et ve una mica gran. Que t’has aprimat?

—Si això dura gaire, no ho podré explicar.

—Ànim! Pensa que aquest és l’últim acte.

—Però generalment és a l’últim acte que l’autor s’ho juga tot.

—Fa estrany que no t’hagi telefonat ningú més.

—Prova que en Bisson encara no s’ha decidit. Té. No el trobaves a faltar?

El telèfon trucava. La Irina anà per agafar-lo.

—No despengis.

—Per què?

—De segur que és Maître Vilette o la viuda Jourdain que em diuen que ja està tot resolt.

—I si és en Makàrius?

Vaig posar-m’hi.

—Digueu.

No respongué ningú. Penjaren.

—Trucada misteriosa, Irina.

—És estrany. Qui pot ser?

—Algú que em volia parlar i s’ha repensat. Si molt convé, en Menard.

—No. N’estic segura.

—O el xef.

—El xef?

—Sí. En Pierre Delabre a hores d’ara deu estar tan nerviós com la viuda Jourdain. De segur que ell també ha estat temptat d’invitar-me a dinar per demanar-me que voti en Guy Robert. Si no ho ha fet, és perquè ell mai no ha perdut el control.

—Això de mai…

Se sentí la sirena dels bombers.

—Ja van cap al «Lutècia», Irina.

—Mira què vaig comprar.

Tragué un paquet del portamonedes. El desembolicà. Era un petard.

—L’últim crit de la pirotècnia. Em van dir que feia una cascada de colors i un tro fenomenal. El tirarem aquesta nit. Quan tornaràs. Per celebrar-ho.

—I si falla, què?

—Està garantit.

—A prova de Bissons?

—A tot risc.

M’explicà que de petita, cada any, pel sant del seu pare, tirava coets i encenia bengales. D’això, que normalment m’hauria dit amb tres paraules, avui en feia un conte de fades.

—El cel de Leningrad era d’un blau cobalt profundíssim. I els focs d’artifici tan aviat eren una palmera d’or com raïms d’estrelles o serpentines fosforescents com algues marines…

Em parlava dolçament. M’adonava que ho feia per fer temps, per apaivagar-me. I ho aconseguia. L’escoltava absort. I començava a sentir-me molt lluny de tot. Molt reposat.

Vaig sortir de casa fresc i bé. Quasi optimista.

—Tingues el tro a punt, Irina.

Al vestíbul hi havia aquell tot París de les notes de societat. Un devessall de pells, joies, perruques i escots impressionant. Maître Vilette feia reverències i besava mans. En veure’m, vingué com un esperitat.

—Correu. Aneu de seguida a dalt. Us esperen. És al mateix saló de l’any passat. La situació és crítica. Encara no se sap res.

—Hi són tots?

—Menys en Bisson. Exasperant! Permeteu que us deixi. Ara entra el ministre.

S’hi precipità.

En Berthet, en Menard i en Charles Roblin em reberen sense gaires paraules. Vaig asseure’m.

—Tot està igual?

Mogueren el cap afirmativament. Com autòmats. Com si ho haguessin assajat. Després ens quedàrem contemplant els miralls, les parets, les motllures del sostre… El silenci era el mateix de les visites de condol. De condol al voltant d’una taula de menjador. Aquí, en el sentiment, ens hi acompanyàvem tots. L’únic que ens faltava saber era si el difunt es diria Sion o Mort, quina cara vols? O tots dos noms alhora.

En Menard es mirà el rellotge i anà per feina.

—¿I si decidíem quina es vota si no s’arriba a cap acord?

Es començaren a dir noms. L’elecció de la novel·la suplent tampoc no es preveia fàcil. En Berthet no transigiria. Fora d’en Guy Robert, per ell, d’autor, només en quedava un: en Jacques Lacombe. L’exhaust Charles Roblin mormolava insistentment el nom d’en Pierre Jestin. En Menard defensava vivament en Charles Truffault. Vaig estar-hi d’acord. No podia pas fer altrament. Sense perdre els estreps ni acalorar-s’hi, cada u es mantenia ferm en la seva posició. ¿Ni un llibre de consolació no en sortiria, d’aquest memorable Jourdain? Aquesta era la impressió. Es tirava a matar. Res de treva ni cessació d’hostilitats. La cosa havia d’acabar gloriosament. Amb vençut i vencedor.

Amb tot això, s’acostava l’hora. Tothom ja devia estar entaulat. D’un moment a l’altre entraria Maître Vilette a sang i a foc. I en Bisson? ¿Què volia dir aquell retard? No s’havia decidit encara? ¿Fins quan pensava dormir-hi?

Per fi arribà. Ens el miràrem expectants.

—Bé. Quan vulgueu.

Amb allò no ens deia res. Estàvem com abans. En Roblin volgué sortir de dubtes. I li demanà què havia resolt. En Bisson es pronuncià. Ja hi havia un guanyador. Respiràrem.

Passàrem al reservat, acompanyats de Maître Vilette. Una comitiva solemne. Aquesta entrada a la llotja del jurat sempre m’havia fet pensar en les execucions a les presons americanes. A la cel·la del condemnat, jutge, advocats i testimonis hi entraven amb la mateixa cerimònia. Convençuts de la gravetat de l’acte que realitzaven. Nosaltres anàvem a electrocutar cent setanta-nou novel·les.

Com de costum, la viuda Jourdain no s’havia oblidat del regal tradicional als membres del jurat. A cada una de les cinc cadires hi havia un paquet. Maître Vilette féu l’oferiment amb el seu estil ampul·lós.

—És aquesta la primera vegada que tinc l’honor de fer-vos a mans una petita mostra del reconeixement i l’alta estima en què us té la dama que amb tant de zel i dedicació ha fet del Jourdain un gran esdeveniment en el món de les lletres franceses.

Obrirem els paquets. Eren uns petits televisors japonesos. Hi hagué els regraciaments de consuetud, i en quedar sols ens posàrem a taula. La comèdia començava. En Berthet ja tenia el micròfon a la mà. I hi donà tres copets per assegurar-se del seu bon funcionament.

Dues dotzenes d’ostres de Marennes per cap, acompanyades de Remy blanc d’Alsàcia, eren el primer plat del menú.

La conversa es generalitzà. De moment, el tema era el televisor i el fabulós avanç de la indústria japonesa. De l’angúnia que ens havia fet passar en Bisson, ja ningú no semblava recordar-se’n. L’ambient era cordial, efusiu, amistós. Fins i tot en Charles Roblin tenia més bon color. Tot havia passat. A qui ens hagués vist la nit passada a casa de Maître Vilette i ens veiés ara, li costaria de creure que fóssim els mateixos. De la discussió més agra i aferrissada, en vint-i-quatre hores s’havia passat a l’acudit i a les paraules amables. Quin món! Quin carnaval era tot plegat!

A baix, la sala era pleníssima. Els cronistes de societat l’endemà dirien que oferia un aspecte enlluernador. El xef presidia una taula al costat de la de Maître Vilette. Més que a les ostres, ell ja devia voler estar al cafè. Les votacions trigaven massa tanmateix…

Em costà de reconèixer la Tamara Pryce. Duia una monumental perruca negra, amb llaçada vermella. L’acompanyaven el professor Kilic i l’Eustaqui. El servei era espectacular. Els cambrers entraven al menjador en filera. En perfecta formació. I es dispersaven com obeint una ordre militar. L’atmosfera s’anava carregant. La remor de la xerrameca pujava de to.

Després de les ostres vingué el panaché de llagosta. En Berthet demanà silenci. Anava a donar el resultat de la primera votació.

La lectura fou llarga. Divuit novel·les feren vots. En quedaven cinc de destacades, entre elles Sion i Mort, quina cara vols?

El resultat del segon escrutini fou al cap de mitja hora. En Berthet s’acreditava com un mestre de la intriga. Després de fer veure que s’havia deliberat mitja hora, ningú no podia deixar de creure que la cosa no anés molt de debò. Ell era qui feia i desfeia. Com un perfecte buròcrata, entre lectura i lectura s’organitzava els papers, dosificant els vots al seu gust. Ara les destacades eren quatre: El Just de Pierre Jestin, Demà i l’altre, Sion i Mort, quina cara vols?

En Roblin es féu càrrec del murmuri general.

—Això comença a escalfar-se.

Vaig pensar en el professor Kilic.

—¿Què en diríeu, Roblin, si a la darrera votació ens escalfàvem nosaltres i tot?

—Bromegeu?

—¿Heu imaginat què passaria si, a l’hora de donar el guanyador, inexplicablement en Berthet en donés un altre en lloc del que hem decidit?

—Aquesta sí que fóra bona!

—¿No hi ha hagut mai cap força estranya que us hagi fet canviar de criteri, a vós?

—Que recordi, no.

—Jo no n’estic tan segur.

—No sabia que us interesséssiu per les ciències esotèriques.

—Actualment ens han d’interessar per força. Sobretot a nosaltres, els qui escrivim. Allò de lliurar un article i que el director se us el carregui suposo que us ha passat més d’una vegada. A mi, sovint. Manera d’evitar-ho: dominant-lo per suggestió. Segons en Levy, l’ideal seria portar-lo a una cambra fosca, fer-lo estirar, cloure-li suaument els ulls i parlar-li molt baix, reposadament, monòtonament. Per exemple, anar-li repetint: l’article és bo, boníssim, genial, l’article és bo, boníssim, genial…

Esclafí el riure i s’ennuegà. Vaig prosseguir doctoralment:

—Això segurament ens seria difícil de realitzar, Roblin. No crec que ni el vostre director ni el meu es deixin portar mai a una cambra fosca per a caure en un estat hipnoide i captar les nostres suggestions. Malauradament és així. Llavors no ens resta altra solució que entrar al seu subconscient a plena llum i cara a cara. Fermament convençuts que ell ens dirà allò que nosaltres pensem: «L’article és boníssim, genial…». Si llegiu La forcé en nous, de Baudouin, veureu que el sistema és infal·lible.

—¿Però no parla dels escriptors que s’han quedat sense feina practicant-lo?

—Imagineu que sou un autor desconegut i us presenteu al Jourdain…

—Si la novel·la és fluixa, per més que em proposi de suggestionar el jurat…

—Parlem d’una bona novel·la.

—Llavors ja no cal cap suggestió.

—Discrepo. Tots sabem que en principi el vostre autor d’aquest Jourdain era en Pierre Jestin. Després us vau decantar per en Guy Robert. Si en Pierre Jestin hagués exercit un fort domini sobre la vostra voluntat, aquest canvi potser no us hauria estat tan fàcil.

—Suposo que no creureu que en Guy Robert m’ha portat a la cambra fosca.

—En absolut, Roblin… Voleu callar?

En Berthet s’encarà novament al micròfon. I acabà la lectura anunciant que quedava eliminada El Just.

El sopar era pantagruèlic. Ara entràvem de Chevreuil a la Rabelaisienne, regat amb Gran Duc Borgonya. En Bisson i en Berthet, els dos únics gourmets de la taula, en feren l’anàlisi.

—Potser un punt massa de tòfona.

—Jo més aviat diria que és poc faisandé.

—Li sobren tres minuts de foc.

—O li falta el cop de flama de Brillat-Savarin.

Cada apreciació era llargament pensada. Tant l’un com l’altre paladejaven a consciència. Sabent el que es feien. Em vingué a la memòria aquell any que havia passat les vacances a Espanya. En un poblet de la Costa Brava organitzaren un concurs de pintura ràpida. A les nou del matí, concentració de pintors. I a cada un li donaven una bossa amb menjar. D’aquella manera, mentre el jurat s’entaulava com ara nosaltres, els artistes podrien dinar sense deixar la feina. Pa i pinzellada. Hi hagué qui trobà que la pensada era altament generosa. Els qui no guanyaven cap premi almenys tenien el dinar pagat. A Maître Vilette, se li podria proposar que l’any vinent, a més de la camèlia a les dames, es donessin bosses amb tiberi als novel·listes participants. L’espectacle dels escriptors que no tinguessin els vuit mil francs per al tiquet sopant al carrer, a la porta del «Lutècia», per molts potser també fóra divertit, pintoresc. Un al·licient més del Jourdain.

En Berthet ens demanà si ja podia donar el quart escrutini. Eren dos quarts de dotze. Tots consideràvem que de temps anàvem bé. A les dotze, el veredicte; i a la una, tothom a dormir. Com cada any. El simulacre de votacions sempre havia quedat força rodó. Ni massa breu ni massa llarg.

La veu d’en Berthet anava fent-se més greu a cada lectura. Ara informava que Demà i l’altre quedava fora de joc amb un èmfasi realment teatral. En arribar als darrers escrutinis, micròfon en mà, en Berthet era ben bé el capellà d’escola oratòria, electritzant.

Vaig mirar a baix. El xef donava la llista dels resultats a la seva dona. Per fi se li acabava el patir. Mitja hora més i assumpte liquidat. Per als seus nervis, però, aquesta mitja hora seria terriblement llarga. ¿Què passaria? No en tenia prou de la mesada que portava? S’aixecà i donà una ullada a la sala. ¿Continuava buscant en Guy Robert? Decididament, per molts aquest havia estat el Jourdain de la til·la, dels tranquil·litzants.

A Marne-la-Coquette, la viuda Jourdain també devia passar un mal moment. Havia estavellat la ràdio, ja? L’espera del veredicte li fóra irresistible. La Colette Chardin, el seu fatídic Guy Robert, ¿era a un pas del premi? S’havia fet tot, els possibles i els impossibles, per evitar-ho. Però ara potser ja s’ho veia definitivament perdut. És clar que encara es podia produir el miracle. Sion tenia les mateixes possibilitats que Mort, quina cara vols! Però, coneixent la seva neboda, sabia que aquesta possibilitat i res eren una mateixa cosa. En aquests moments, qui devia acompanyar-la? Segurament ningú. Com un autèntic personatge de tragèdia grega, potser volia escoltar sola la sentència. Impassible. Si era la que ella preveia, la crisi nerviosa era inevitable. Ves per on, aquest podia ser l’últim Jourdain.

Maître Vilette no era a la seva taula. ¿Li estava telefonant? La primera intervenció al premi, pel famós advocat, hauria estat accidentada, calamitosa. Era de preveure que no li quedarien massa ganes de tornar-s’hi a embolicar. I s’adonaria, una vegada per totes, que el seu fort eren els safaris i el bridge.

L’única que devia haver anat seguint tranquil·lament la transmissió del festival era la Irina. A l’arribada d’en Bisson, quan la cosa ja estigué decidida, vaig estar temptat de telefonar-li. Però per què fer-ho? Al cap i a la fi, sabia què em contestaria: «No calia que m’ho diguessis. Ja ho hauria sentit. Per què ets tan impulsiu?…». Això, si no hi hagués afegit allò de sempre: «Ets un infant». Sí. Evidentment. Jo, al costat d’ella, actuant sempre a tall d’aprenent, d’aficionat. Que me’n faltaven, d’hores de vol! Per a la Irina, segur que ni ara no succeïa res. Devia escoltar la ràdio i Vivaldi alhora, tot prenent te i llegint. Però això potser encara era massa normal. Si molt convé, trobava que la ràdio ja no tenia cap interès. I l’havia tancada. Si ja coneixia el final, ¿no era estúpid esperar el desenllaç? En arribar jo, si tan bé li venia, em diria que era una pena que ja s’hagués acabat tot. Tan bé que s’ho passava! Jo també quasi començava a sentir-ho. M’havia acostumat tant a les angúnies i als sobresalts, que em costaria de tornar a la normalitat. En acabar la guerra m’havia succeït el mateix.

I en Makàrius, on devia haver anat a espetegar? El bo hauria estat que, el micròfon, l’hagués tingut ell en comptes d’en Berthet. I hagués explicat la seva novel·la. La que vivia. I la Gosy? Pendent de la ràdio també? De segur. I a punt de començar la carta que em va prometre. ¿Li aniria bé el veredicte per als darrers capítols que li faltaven?

Quants n’hi devia haver hagut aquesta nit esperant el Pare Noél amb l’orella enganxada a la ràdio!

El cambrer tingué feina a entrar per servir-nos el cafè. Els periodistes bloquejaven la porta. Encenguérem el cigar. En Berthet ens mirà.

—Va?

Estossegà abans d’encarar-se al micro. Hi donà els tres copets de costum i pregà silenci. L’expectació era unànime. S’hauria sentit el vol d’una mosca.

—Resultat de la darrera votació. Sion —féu una pausa— dos vots. Mort, quina cara vols?: tres vots.

Una gran exclamació i forts aplaudiments ofegaren les seves darreres paraules.

—Queda, doncs, proclamada Premi Jourdain 1965 la novel·la Mort, quina cara vols?, de Guy Robert.

L’entusiasme fou el de cada any. La nostra decisió era l’apoteosi de la vetllada. El digestiu.

Ens aixecàrem. Els jlashes de la premsa eren enlluernadors. Les preguntes ens metrallaren. Tots els periodistes parlaven alhora. Voltant-nos. El guirigall era eixordador. Impossible de contestar res.

—Guy Robert és pseudònim?

—És parisenc?

—Ha assistit al sopar?

—El coneixeu?

—Què fa? On viu?

—Quin tipus de novel·la és?

—El veredicte, ha estat difícil?

—És cert que la Colette Chardin…

Vaig escapolir-me. Maître Vilette pujava l’escala esbufegant. En veure’m, es posà les mans al cap.

—En quin batibull ens heu ficat!

—Em sap greu.

—Us n’aneu?

—Si ja he signat l’acta…

Tenia set. Vaig entrar al bar. També era ple. ¿Ni un vas d’aigua mineral no em podia prendre en pau? Em tocaren l’espatlla. Vaig girar-me. Era el xef. M’allargà la mà. Es veia satisfet.

—Gaire defraudat, benvolgut assessor literari?

—’Us felicito. Per primera vegada, l’editor Pierre Delabre ha trobat el diamant en brut que buscava.

—Celebro constatar que encara em queda esperit de descoberta, caríssim.

—Després d’aquest èxit, ¿us dedicareu altre cop a la recerca d’autors inèdits?

—Depèn d’ells. Del seu art.

—A quin art us referiu, car patró?

No em semblà que celebrés el meu humor. Però reprengué el seu somriure habitual.

—La meva esposa estarà encantada de saludar-vos. Veniu?

Sortirem. Al vestíbul, no es podia fer un pas. Ara baixava l’allau de periodistes voltant el jurat. En un tancar i obrir d’ulls vaig trobar-me novament entre ells i al costat de la Tamara Pryce, que em besava sorollosament a cada galta.

—Ha estat una vetllada memorable, elevada, espiritual… Sento una veritable impaciència per llegir la novel·la. És tan bo en Guy Robert! Precisament el vaig veure fa poc…

Allò fou l’impacte. Els periodistes la rodejaren. Per fi hi havia algú que els donaria una pista del guanyador. L’interrogatori de dalt es repetia. Estrident, caòtic. Allà, no s’hi entenia ningú. La dama havia quedat materialment colgada. En Menard se’m dirigí, condolgut.

—Ho sento per vós. Ja heu vist com ha anat. Un altre any serà…

—No, Menard. Aquest és el meu darrer Jourdain.

—Us comprenc.

En Charles Roblin se’ns acostà. Enmig d’aquelles empentes el pobre Roblin anava de corcoll.

—No deixa de ser sorprenent que l’autor no doni fe de vida.

Assenyalà els periodistes.

—El més explícit potser encara he estat jo. I no els he pogut pas dir gran cosa. En realitat, què en sabem? Que en Guy Robert és una dona, que és la primera vegada que es presenta a un premi, que té talent…

Vaig interrompre’l.

—Esteu segur que és una dona?

—Segons la butlleta d’inscripció… A més, la conec.

—I, coneixent-la, no en sabeu res més?

—No la freqüento. Fou una coneixença accidental. Madame Pryce contestava als periodistes.

—És un home extraordinari. La nit que vingué al yacht… No. No tinc la seva adreça… La hi demanaré… Té un esperit inquiet… viatja constantment… Precisament tinc un poema inspirat en ell…

Vaig mirar-me en Charles Roblin.

—En què quedem?

Obrí uns ulls com unes taronges. No em contestà. Suava.

Havia perdut el xef de vista. La calor era asfixiant. Ja en tenia prou. Vaig anar-me’n. A la porta vaig topar-me amb la Monique. Duia un vestit negre escotadíssim, impressionant. Em presentà el seu acompanyant: un xef de duanes. La noia era feliç.

—No me n’he volgut anar sense veure-us. Però esteu tan sol·licitat!… Ha estat emocionantíssim. He patit fins al final. Em feia tanta il·lusió que guanyés Mort, quina cara vols?… No sé per què. Potser pel fet d’haver-la tinguda a les mans. O perquè al xef no li interessà. Recordeu que ni ens deixà acabar l’informe? Segur que avui ha passat una mala estona. Li està bé. L’heu vist? Coneixíeu la seva dona? Es veu molt senyora, però una mica freda, no trobeu? En tot cas, ell m’ha fet una gran salutació. ¿Vaig equivocar-me de gaire quan vaig dir-vos que guanyaria una dona? Perquè ja ho sap tothom, que en Guy Robert és el pseudònim d’una dona. Diuen que ha de venir d’un moment a l’altre. No l’espereu? Suposo que ja heu endevinat el meu secret. No us ha sorprès trobar-me? No us ho vaig voler dir per veure quina cara hi faríeu.

Parlava de pressa, precipitadament. El Jourdain li havia pujat al cap.

—’Us puc demanar un favor? ¿Us faria res que ens fessin una fotografia plegats?

No esperà la resposta.

—Unes fotos, Alfred.

L’agent de duanes es tragué un petit aparell de la butxaca. La Monique m’agafà del braç i em mirà cinematogràficament.

—Un moment, Alfred. Aquesta camèlia…

Posar-se bé la camèlia fou el pretext per a obrir-se una mica més l’escot. La Monique era única!

No havia acabat d’obrir la porta que la Irina m’abraçà. Estiguérem uns instants així, sense dir-nos res. S’eixugà una llàgrima.

—Pobre jurat meu, que mai no té sort… De totes maneres, tirarem el petard. Sion ha arribat a finalista!

Fou ella qui l’encengué. Un volcà de guspires verdes i vermelles precedí una estrella blanquíssima, refulgent. Ara sortien uns raigs blaus intermitents que es convertien en pluja d’espurnes grogues. La Irina s’ho mirava extasiada.

—És fascinant…

El tro final fou una bomba. Les finestres de les cases del davant s’il·luminaren. La gent sortí a veure què passava. El veí del pis de sota, geniüt i malparlat com sempre, desgranà una escandalosa lletania a base de fills i putes.