8

La Irina em feia adéu de la finestra estant. Vaig entrebancar-me amb una galleda d’escombraries. Eren dos quarts d’una. Hi havia lluna plena. Vaig agafar el cotxe a contracor. Hauria preferit de voltar per l’Illa de Sant Lluís. Sol. Però per què? ¿Per continuar amb les mateixes cabòries?

Vaig anar-me’n a «La Rose Rouge». Era ple. Una invasió d’americans. La Danielle em cridà i em féu lloc al seu costat.

—T’has perdut, comences a perdre’t, et vols perdre?

—Et trobo.

Li havia respost amb el seu estil. Sense adonar-me’n. Ja hi tornàvem a ser.

—Se’n va anar abans-d’ahir.

—Qui?

—En Trening.

—Tornarà?

—Ni ell ni jo no ens ho hem preguntat. ¿Per què has tornat tu?

—Per la Gosy.

—T’ha vingut a veure?

—No.

—Vaig sopar amb ella fa tres dies. A la seva cambra.

—On viu?

—A la rue de l’Estrapade. En una cambra de servei.

—Sola?

—’Amb el seu fill. Un fill de vuit mesos.

—Quina edat té la Gosy?

—Vint-i-un.

—Divorciada?

—No. Tenia un amic.

—Ve aquí algun vespre?

—Ara, mai. No pot. Només li guarden la criatura fins a les set.

—On treballa?

—A la recaptació de Contribucions de la rue Valence.

—Què escriu ara?

—Res.

—Segur?

—Després de la novel·la que envià al Jourdain de l’any passat, no ha escrit res més.

—Ni cançons?

—No.

—Com ho saps?

—M’ho hauria dit.

—T’ho explica tot?

—Sí.

—Entès. Entre vosaltres dues no hi ha secrets. ¿On ha anat de vacances aquest any?

—A Lisieux, a casa la seva mare.

—Hi ha tornat ara?

—Com vols que hi hagi tornat, si treballa?

—Per què no t’agrada com escriu?

—Perquè no hi ha drama. Ni missatge. Ni comunicació interior.

—Ho diuen els de «Els Tres Horaris», això?

—Ho dic jo. I tothom. En Jean-Jacques Aubert primer que ningú.

—Qui és en Jean-Jacques Aubert?

—L’amic que tenia.

—El que li va fer el fill?

—Sí.

—Què fa aquest?

—Existeix.

—Com?

—Sense collar ni tanca.

Ja m’estranyava que un diàleg tan normal pogués durar tant!

—Escriu també?

—Pensa. Per ella, per mi, per tu. Per tothom.

—Amb la Gosy es veuen?

—No.

—Però tu el freqüentes.

—Ens compenetrem.

—L’admires, és clar. És ell qui et forma.

—En Jean-Jacques ho és tot. Capsa i guix.

—De la mateixa manera que en Trening és pedra; es comprèn.

—Just.

—Ho sap la Gosy, que el veus?

—No.

—De segur que no t’ho perdonaria.

—No ho entendria. És massa simple.

—Quin és el nom de la Gosy?

—Georgette Ledoux.

Vaig cridar el cambrer.

—Què beus, Danielle?

—Com sempre: un «malparit».

Vaig sortir de «La Rose Rouge» a les tres de la matinada. La conversa s’havia allargat estúpidament. Fora de les quatre respostes sensates, tot el que digué ja no em féu la mateixa gràcia del primer dia. El truc de fer la incoherent em cansava. L’originalitat que havia après d’en Jean-Jacques Aubert, a la llarga es feia insuportable. Vaig pensar que em demanaria el perquè del meu interrogatori. Res. Estava tan segura de la mediocritat de la seva camarada, que ni se li acudí. ¿A qui podia interessar la Gosy? Una sola cosa havia quedat bastant clara: que, malgrat voler-me fer creure el contrari, entre elles dues hi havia secrets. I que, de la mateixa manera que la Danielle veia el famós home capsa i guix d’amagat, l’altra podia haver presentat una novel·la al Jourdain sense dir-li’n una paraula. Un any endarrera potser sí que la Gosy li ho explicava tot. Però era allò que deia a la carta: tenia un any menys.

L’endemà al matí, en arribar al despatx, la Monique m’allargà el telèfon.

—Maître Vilette pregunta per vós.

No em vaig precipitar. L’advocat de la viuda Jourdain mai no m’havia estat simpàtic. El vaig conèixer al primer sopar del «Lutècia». Era un subjecte petulant, cregut, afectat. I ara no em calia sinó que fos el substitut d’en Víctor Jourdain.

—Digueu, Maître Vilette.

—Us telefono per comunicar-vos la reunió prèvia del jurat. Tindrà lloc al meu domicili aquest vespre. A les nou.

—D’acord.

—Una altra qüestió: la televisió ha demanat per interviuar-nos aquesta tarda. A les cinc.

—Interviuar qui?

—El jurat, a mi… Cal reconèixer que pot donar interès al premi.

—La viuda Jourdain hi està d’acord?

—Evidentment.

—M’estranya.

—Per què? Es tracta d’una emissió de caràcter cultural.

—No crec en aquesta mena de divulgació de la cultura.

—Llavors, havíem de refusar? Sapigueu i enteneu que en tal dia com avui l’any passat s’havien venut seixanta tiquets més que aquest. Tots sabem que el sopar és un detall totalment estrany a l’esperit del premi. Però no deixa de ser un aspecte a considerar. ¿Hi ha cap premi important que no vagi acompanyat d’un sopar?

—En aquest cas, la televisió potser faria millor interviuant el cuiner del «Lutècia».

—Permeteu que us digui que en aquests moments el vostre humor no és del tot oportú.

—Parlo seriosament, Maître Vilette. La majoria dels qui encara no s’han decidit a comprar el tiquet s’interessen molt més pel menú que no pas per les opinions del jurat.

—Les dues coses es poden complementar, de forma televisiva.

—No veig com.

—Vosaltres parleu del vostre afer. De la qualitat de l’obra presentada, del que en penseu en relació amb els Jourdain anteriors, de les dificultats que preveieu per a les votacions de demà… I jo faig un breu comentari de caràcter social, anecdòtic. Personalitats que tenen ja taula reservada, la camèlia blanca que per primera vegada s’oferirà a cada dama, en una paraula, els atractius de la vetllada.

—Què hi diuen els altres del jurat?

—Acabo de parlar amb en Charles Roblin. Per ell, magnífic.

—I els altres?

—Suposo que també hi estaran d’acord.

—Teniu a mà les butlletes dels originals presentats?

—Sí.

—¿Voldríeu mirar si n’hi ha cap a nom de Georgette Ledoux o Gosy Ledoux?

—Un moment.

La Monique esmorzava tot escrivint a màquina. Com cada dia a un quart de deu en punt. Un croissant i tres xocolatins. Això representava obrir i tancar el calaix de la seva taula ben bé trenta vegades, a cada pessic de croissant. Avui duia el jersei lila. El que li modelava més el bust. S’adonà que la mirava i es perfilà l’onda del costat de cada orella. Al gerret, hi tenia tres fulles vermelloses. Si hagués volgut comprar una camèlia blanca, potser no n’hauria trobada cap en tot París. Totes havien de ser per al Jourdain. Com en els enterraments de categoria.

Això dels atractius de la vetllada em recordava el teatre de Ceret i la funció d’aficionats que hi vaig veure un estiu. A cada final d’acte els organitzadors subhastaven tires de números, es demanava una mà innocent i pura i es rifaven ampolles de xampany, paraigües, capses de galetes i d’escuradents. ¿Com és que no hi havia pensat encara, Maître Vilette, en una rifa? És ciar que als salons del «Lutècia» els premis haurien de ser més selectes, més adients amb les circumstàncies. Lotets de llibres, flascons de perfum, joies o viatges i estada de vuit dies a Florència… La Gosy tenia raó. Tot era una oficina.

—M’heu dit Georgette o Gosy Ledoux? No n’hi ha cap. Hi ha un Georges Lauthier que viu a Caen, 20 plaça de la República, i que ha presentat una obra titulada El següent.

—Gràcies.

—Llavors aquesta tarda a les cinc us faré venir a buscar on em digueu…

—No, Maître Vilette. Sento dir-vos-ho. Però no vindré.

—Us ho heu pensat bé?

—D’intervius, ja n’hi haurà prou després del premi.

—Però és el d’avui el que ens interessa. Aquesta vegada, més que mai.

—Per què?

—Simplement, perquè vull que sigui un èxit. M’ho he proposat. És el primer cop que hi intervinc i voldria que se’n parlés.

—Se’n parlarà. Per part meva faig tots els possibles perquè així sigui.

—Motiu de més per a venir a la televisió.

—No és la publicitat de la televisió la que jo busco, la que ha de buscar un jurat.

—Ho sé. Però potser també és convenient que us deixeu veure. Responent les quatre preguntes que us puguin fer, em penso que no traireu cap secret. Suposo que no us preguntaran pas qui serà el guanyador. I, si de cas, sempre podeu contestar amb una evasiva.

—La diplomàcia no ha estat mai el meu fort, Maître Vilette. Per a l’èxit que busqueu, la venda de tiquets, l’ideal seria que en lloc del jurat parlessin alguns dels participants al premi. Una dona, per exemple. Jo en conec una que us els faria vendre tots.

—Sé a qui us referiu.

—Potser no.

—Val més que no en parlem, d’aquest assumpte. En definitiva, podem comptar amb vós? O no?

—No. De tota manera, gràcies per la invitació. Penjà.

La Monique em mirà, sorpresa.

—No voleu aparèixer a la televisió? Tan bé que estiguéreu l’any passat. Per què heu dit que no?

—Els bons estrategs no acostumen a deixar-se interviuar mai abans de les grans operacions.

—No em direu que el Jourdain és el desembarcament de Normandia.

—El de demà potser sí.

—Voleu dir que hi haurà canonades?

—Depèn de l’enemic.

—Qui és l’enemic?

—Dinou autors.

—Sé qui guanyarà.

—Qui?

—Una dona.

—Feu espionatge?

—En Jean-Claude, el meu amic, és periodista. I ho sap tot.

—Era aquest el vostre secret?

—No.

El dictàfon sonà.

—El xef us demana.

—Bon dia, caríssim. Teniu.

M’allargà el diari. Tota una plana dedicada al Jourdain. Grans titulars.

«Misteri i expectació envolten un dels premis literaris més importants…».

—Ho havíeu llegit?

—No.

—Seieu, doncs, i aneu fent.

»Un mutisme insòlit, fortament intrigant, és la característica més acusada del jurat del premi Jourdain d’enguany, que serà adjudicat demà a la nit en el transcurs del sopar als salons de l’hotel Lutècia. És sabuda la participació de noms tan coneguts com Nicolás Aguerreber, Jacques Lacombe, Martin Lacaze, Pierre Jestin… Fins avui, però, cap d’ells no es dóna com a possible guanyador. Cap d’ells ni cap dels altres. El premi, doncs, està entre les cent vuitanta novel·les presentades, a menys que d’avui a demà sorgeixin els dos o tres noms que arribaran a les últimes votacions. Una incògnita comparable a l’elecció d’un nou Sant Pare fa preveure un Jourdain amb molts escrutinis i moltes fumeres negres. Hi ha hagut, com de costum, les enraonies i petites indiscrecions que precedeixen tot torneig literari. La participació femenina sembla ser més abundosa que altres anys. Entre les escriptores conegudes, Suzanne Nedey, Germaine Alauzet, Michelinne Forest… Es diu que un pseudònim de perfecte camuflatge encobreix la personalitat d’una de les nostres més joves assagistes, disposada aquest cop a evidenciar el seu talent novel·lístic. Per raons particularíssimes es rumoreja que la seva incursió al premi ha creat al si de l’organització del Jourdain algun petit conflicte. Maître Vilette, el prestigiós advocat parisenc tan vinculat a la fundació Jourdain, ha respost gentilment a les nostres preguntes.

»—Des d’un punt de vista estrictament literari, creieu, Maître Vilette, en l’eficàcia del premi?

»—Considerant la qüestió amb la seva relativa complexitat, situant i admetent les normes establertes i definides en una duplicitat de camps, el social i l’intel·lectual, sense cap mena de dubte el premi representa un concurs valuosíssim al panorama literari dels nostres dies. Desglossem la pregunta, però, en els múltiples aspectes que poden contestar-la: a) la inducció a participar al Jourdain, aparentment originada per l’incentiu de la dotació del premi, crea en la realitat un desdoblament de circumstàncies…».

Vaig donar una ràpida llambregada a la plana. Totes les respostes del famós jurisconsult eren allò mateix. Un joc de considerants, d’apartats, de resultants anexos a, b, c, d… Tot plegat, res. Palla, fatuïtat, bestiesa.

El xef semblava celebrar-ho.

—Bona propaganda, no trobeu?

—Risible.

S’entretenia a agrupar, fent estrelles, l’encenedor, les ulleres, el tallapapers, el bolígraf…

—Ja esteu a punt per a demà?

¿M’havia cridat únicament per ensenyar-me el diari i per preguntar-me això?

—Serem gaires?

—Serem?

—Sí, car amic. Aquest any m’he decidit a acompanyar-vos en el sentiment. Per primera vegada, i segurament per última, assistiré a un sopar literari. De tant en tant bé s’ha de col·laborar…

—Us desconec. L’editor Pierre Delabre, d’un quant temps ençà, pel que veig, trenca les tradicions. S’interessa per un autor desconegut, va al sopar del «Lutècia». El canvi ha estat radical. Ho celebro.

—Potser no és ben bé un canvi ni una ruptura de tradicions…

—Ho sé.

Somrigué tímidament. Com un infant a qui descobreixen una petita malifeta.

—Ho sabeu?

—Sé que els vostres principis inamovibles tornaran a imposar-se. Una aventureta a tothom fa gràcia.

Es quedà parat.

—Perdoneu. Vull dir que, malgrat l’experiència, sempre s’és jove. Us havíeu jurat no ocupar-vos més d’escriptors inèdits. I ara hi recaieu. Prova que per a la vocació no hi ha disciplines. Us comprenc. Si aneu al sopar és per ser el primer a felicitar en Guy Robert. En el cas que guanyi, naturalment.

—A propòsit d’en Guy Robert. Sabeu on viu?

—No. No el conec. ¿Vau demanar l’adreça a en Víctor Jourdain?

—Sí. Però va ser Maître Vilette qui me la donà. Ara bé: en aquesta adreça no hi ha cap Guy Robert. M’hauria agradat veure’l abans del sopar.

—Per tenir-lo a la vostra taula?

—Sí.

—Creieu que vindria?

—Bé deurà venir-hi…

—No n’estic tan segur.

—Per què?

M’ho preguntà vivament interessat.

—L’home que ha escrit Mort, quina cara vols? no pot assistir a un sopar literari. Si és sincer, és clar.

—Sabeu si els altres del jurat el coneixen?

—L’únic que me n’ha parlat és en Charles Roblin. Dissimulà la seva decepció amb la rialleta de sempre. Però es veia contrariat. En Guy Robert l’obsessionava. Ara rellegia la plana del diari.

—És cert que hi ha tanta participació femenina?

—Suposo.

—Quina autora destaca?

—Per mi, la Michelinne Forest.

—És Túnica seleccionada?

—N’hi ha tres més.

—Conegudes?

—Sí. Però no m’interessen.

Es posà les ulleres.

—Perfecte, severíssim jurat. Que els déus us siguin propicis.

—Teniu un instant? Fa deu dies que vaig escriure a la Lucienne Cagnan. M’ha contestat. ¿Voleu que us llegeixi què em diu?

Tenia la carta a la mà. I abans de començar la lectura se la rellegí ràpidament. Potser per estar segura que no hi havia res que la comprometés. O que jo no n’havia de fer res. Després de la conversa amb el xef, la carta de la Lucienne Cagnan era d’agrair. Inqüestionablement, la simplicitat de la Monique per a mi sempre havia estat un desalterant de primer ordre. Sobretot ara, enmig de tant d’aiguabarreig, de tant de Jourdain.

—Us previne que és llarga.

Deixà el braçalet de penjolls damunt la taula i es retocà el pentinat.

«La meva pobra petita Monique! El plaer que em produeix rebre noves teves és indescriptible. Aquesta és una de les poques compensacions que tenen aquelles que, com jo, i a través d’un consultori sentimental, d’una correspondència a cor obert, tracten de comprendre i de resoldre problemes del cos i de l’esperit: rebre de tant en tant —massa de tant en tant, malauradament— cartes com la que tu m’acabes d’enviar. Carta intel·ligent, plena de llum interior, saturada d’un humor tendríssim. Has llegit molt Marc Twain? Tu i jo érem ja bones amigues; no en va, segons el meu arxiu, he contestat quatre vegades les qüestions que tan gentilment, amb tanta sinceritat i gràcia, m’has exposat. Amb aquesta darrera carta, però, la nostra amistat es referma notablement. Veig en tu la dona sensible i oberta, qualitats, ai!, raríssimes en els temps que correm. El teu sentit de percepció franc i despert, la teva originalíssima manera de veure la vida i els éssers que et volten, la descripció que en fas, viva, humana i sentida, et donaran forçosament el triomf que esperes i que ben cordialment et desitjo.

»I ara passem al teu problema: em dius que té trenta-dos anys, que te’l va presentar un teu ex-amor i que a l’acte, en encaixar, tant ell com tu sentíreu aquell misteriós formigueig, aquella sensació inexplicable, secreta, muda, però que tan alt, tan a viva veu, proclama que dos cors acaben de trobar-se. Com et comprenc, petita Monique! Me’l descrius físicament. Poc agraciat, vesteix amb deixadesa, coix, espatlles caigudes… I, per damunt de tot això, l’estimes. I em demanes, estranyada: ¿és normal això que em passa, és de bon ser? I jo et responc: sí, amiga meva, és normal i de bon ser. Si els meus arxius poguessin parlar, no n’explicarien poques, de passions nascudes per aquest amor que tota dona sent i que és el més gran de tots: el maternal. Continua, doncs, dedicant-li tot el teu afecte més pur i fidel, Monique. Molt més si, com em dius, és un home intel·ligent i cultivat. Si és guionista de cinema, ho ha de ser per força, encara que de moment no sigui comprès ni l’èxit li somrigui. Totes sabem que Balzac morí pobre i que Shakespeare havia de cremar les seves quartilles per manca de carbó.

»Endinsem-nos ara al fons de la qüestió. Ell et presenta la seva protectora. Una viuda riquíssima, coneguda del tot-París, que a l’acte s’interessà per tu i les teves aficions. T’ha fet conèixer gent important i et farà famosa. Si s’ho ha proposat, estigues segura que ho seràs. Ja t’he dit que la victòria serà teva. Ara, però, un terrible dubte no et deixa viure. I em preguntes, inquieta: “¿Aquest interès que la viuda demostra, és realment per mi o per ell? ¿La seva actitud és filantròpica i desinteressada o, al contrari, obeeix a l’egoisme, a la por de perdre l’home que jo vull i que ella protegeix?”.

»Estimada Monique, aquí és on tu has de fer prova d’aquest sentit d’observació que traspua de les teves cartes. Mira, ara més que mai, amb els ulls ben oberts. La intuïció, aquest meravellós sisè sentit que és la defensa més gran que tenim les dones, contestarà de manera infal·lible al teu angoixós dilema. Si veus que el seu gest, en el fons, no respon a la grandesa d’esperit que aparenta, parla’n a ell i fes-li-ho veure. Delicadament, però amb fermesa. O la viuda o tu. I, si persisteix a continuar al costat de la seva protectora, deixa’l. Per molt que ho sentis. Per desgraciat que el vegis. En trobaràs d’altres. Tan desgraciats com ell, però amb més valentia per a afrontar la vida. De tota manera, estic convençuda que el triomf és teu. T’ho repeteixo.

»La teva amiga i consellera, Lucienne Cagnan.

»Oblidava de dir-te que per a un esdeveniment d’aquesta categoria et recomano…», etc., etc.

Ficà la carta al sobre.

—No la trobeu sensacional?

Riguérem.

—El que sento és no haver llegit la que li vau enviar.

—Em va sortir bastant bé.

—Però és veritat tot això que li dèieu?

—En part. A vegades em diverteixo inventant històries. Penso en algú que he conegut i ja està.

—Llavors la consulta era pura fantasia…

—El personatge d’ell, sí. En realitat, el meu amic és tot el contrari del que li vaig descriure. Però em va fer gràcia fer-lo ben desastre. Per variar. A la Lucienne Cagnan, li agraden aquests tipus. És clar. Si totes només li parlen d’Apol·los…

—I la viuda, existeix?

—Desgraciadament. M’escriu cada dia. És tot un cas.

Em passà pel cap una bestiesa.

—Com se diu?

Li ho vaig preguntar, resolut, inquisitiu.

Em contestà somrient. Tot ajupint-se a collir la goma d’esborrar. Marcant de formes.

—Es diu el pecat, però no el pecador.