2

L’endemà el xef m’esperava impacient.

—L’heu llegida? Em porteu l’informe?

—Justament el faig ara. El tindreu d’aquí a mitja hora.

—No cal que l’acabeu. Us escolto.

—Una novel·la força correcta.

—I res més?

—Interessant… Hi ha un cert humor diguem-ne existencial, amarg…

—Ja és alguna cosa.

Ho digué visiblement satisfet.

—Però per a figurar al catàleg de l’Editorial Delabre això potser no és prou. Es veu primera novel·la.

—La primera novel·la d’en Jean-Paul Sartre fou La Nausee. I no està gens malament, amic meu.

—Però, de Sartres, no en surten cada dia. M’ho heu dit més d’una vegada, senyor Delabre. I amb raó.

—No pretenc establir comparacions, com podeu comprendre.

—Evidentment. En Guy Robert no és en Sartre.

—Però és en Guy Robert. Té personalitat.

—D’autors amb personalitat, n’han passat bastants per les meves mans.

Eixugà meticulosament, pausadament, els vidres de les ulleres.

—Us haig de confessar que em sorpreneu. Esperava veure-us més entusiasmat. Precisament és el tipus de llibre que sempre heu defensat. Un llibre de xoc.

—Totalment fora de la línia de la casa.

—Aquest precisament pot ser un dels factors del seu èxit.

—Hi ha èxits i èxits. Un primer llibre sempre és un ganivet de dos talls. La Sagan, per exemple. ¿Es pot llegir alguna altra cosa d’en Guy Robert?

—Possiblement.

—Tornem-ne a parlar més tard, doncs. Em sembla elemental.

El seu somriure no s’alterà.

—Sou terriblement exigent, dilecte assessor!

—Més que exigent, caut, respectable patró. En aquest sentit, deixeble vostre.

Vaig fer gest d’aixecar-me.

—Un moment. No hem acabat. ¿Com es presenta el Jourdain d’aquest any?

—Per a mi, com de costum. Llegint cada dia fins a les dues de la matinada.

—Molta participació?

—Cent vuitanta originals.

—Quants us n’heu d’empassar vós?

—Com els altres: trenta-sis.

—Ja els heu llegits tots?

—Sóc gairebé a la meitat.

—Quin és el nivell?

—Hi ha coses força interessants.

—Mort, quina cara vols? entre elles?

—No sé que hagi estat presentada.

—Jo creia que només era l’editor Delabre qui no feia cas dels joves amb talent… Pel que veig, certs jurats segueixen el meu sistema.

El xef s’hi tornava. Prosseguí.

—No oblidem que un jurat no és una editorial, sinó uns senyors que únicament s’han d’interessar per la qualitat literària de l’obra. Que aquesta sigui un fracàs de venda per a ells no ha de comptar. ¿Creieu que la novel·la d’en Guy Robert serà seleccionada?

—És possible.

—No ho doneu per segur?

—Vós sabeu que en tot concurs literari cada membre del jurat llegeix únicament un cert nombre de llibres. Aquest sistema de lectura és pèssim, arbitrari. Ho reconec. Però és així. Si Mort, quina cara vols? no és al meu lot…

—Sabeu qui el té?

—Ho ignoro.

—Suposo que no permetreu que una novel·la que vós considereu força correcta vagi directament a la pila de la palla…

Què li podia contestar?

—Em direu allò de sempre. Ho sé. Que l’organització és aquesta. Que no us podeu pas llegir cent vuitanta originals de dues-centes planes en dos mesos. Que vós procureu fer la més estricta justícia… No en dubto. Però tot això no us eximeix de la responsabilitat que teniu com a àrbitre.

—És innegable.

Es féu un silenci. Ara es distreia amb el raig de sol que es reflectia a les ulleres, que tenia a la mà i que movia com un pèndol.

—Mort, quina cara vols?, ¿no podria ser el Jourdain d’enguany?

M’ho digué amb una aparent indiferència. Amb la seva flema característica. Tot seguint les ratlles lluminoses que les ulleres dibuixaven a la paret. Vaig quedar mirant-me’l. Em sentia violent. La pregunta per a mi no deixava de ser una mena de coacció. ¿Com era possible que me l’hagués feta? El xef no havia estat mai home de combines. Precisament aquest era un dels aspectes més acusats, més ferms, de la seva personalitat. La gent, per ell, s’havia d’imposar pel seu propi valer. Atacant la vida de front. Noblement. Sense rodeígs ni circumloquis. A pols.

Malgrat haver-me quedat veient visions, la seva actitud d’ahir podia tenir una explicació. Fins aquí ell era ben lliure d’acceptar o refusar un llibre de qui fos. L’inadmissible, per part seva, era això d’ara. Vulgaritzar-se. Caure en la martingala, el favoritisme, demanar-me…

És clar que fins aquí encara no m’havia demanat res. I jo continuava considerant-lo massa senyor per a fer-ho. Però què passava dintre seu?

Trencà el mutisme.

—Seria una mena de rehabilitació…

A quina rehabilitació es referia?

—Si a causa d’un pèssim sistema de lectura el llibre no arriba a les vostres mans…

—A les meves, ja hi ha arribat. Me’l vau donar vós.

—Això no és un conducte normal.

—En efecte. No gens normal.

Es quedà pensarós, abstret.

—Qui sou el jurat?

—En Berthet, en Menard, en Charles Roblin, en Bisson i jo.

—Creieu que el llegiran?

—Depèn de qui el tingui. Si aquest el selecciona…

—Però si vós reconeixeu que val…

—Els en parlaré.

—¿Amb el mateix engrescament amb què n’heu parlat amb mi?

—Sense fer-los-en cap comentari. Llibertat absoluta.

Callà. Havíem arribat al punt més delicat. M’hi havia dut. Per a mi la situació esdevenia tensa. Ell seguia amb la mateixa expressió vaga. Com si el seu pensament estigués molt lluny de la qüestió. Jo l’observava. En el seu rostre no hi havia hagut el més mínim gest de contrarietat. Potser perquè em coneixia bé, sabia que en aquest cas amb mi no podia córrer el risc de fer un pas en fals, d’una relliscada. Em podia equivocar, però em semblava endevinar el seu drama. Volia i dolia. Desitjava que la novel·la fos el Jourdain d’aquell any. Però sabia quins eren els únics mitjans d’aconseguir-ho, i ell no els utilitzaria mai. Aquest era el seu problema. ¿Quina decisió prendria? Com reaccionaria? ¿Deixant de banda tota mena de sentimentalismes? ¿Respectant, com fins avui havia fet, la meva manera de ser, la meva independència de criteri?

—Fareu bé.

Ho digué tot allargant-me la mà. Com la cosa més natural del món. Vaig alegrar-me’n. Sobretot per ell.

—Continuem?

—No. No cal.

—No era tan urgent?

—Ja no ho és.

—Entès. Com de costum, al xef no li interessa.

Tragué el paper de la màquina.

—Què faig?

—De moment, res… Espereu, Monique…

Vaig tancar la finestra. El soroll d’un helicòpter em crispava els nervis. La Monique es retocava el maquillatge. Com sempre. Ara, després del llapis verd, es passaria el raspallet per les pestanyes. Acabada aquesta operació, faria aquelles ganyotes amb els llavis, tot dibuixant-se’ls. Avui els duia d’un rosa platejat. Després vindria l’exhibició de pinta. Llarga, insistent, estudiada… Quanta estona podia durar aquella sessió de tocador? Hores. M’havia quedat mirant-me-la, sense veure-la. Com tantes vegades. Jo encara em sentia a baix. Al despatx del xef. «Qui sou el jurat?». Ell el coneixia tant o més bé que jo. I mentalment devia preguntar-se quina podia ser l’opinió de cada un respecte a la novel·la. Segur que no s’equivocaria de gaire. A en Menard, el llibre podia agradar-li. Era home obert als nous corrents. Un excel·lent prosista. Jo li tenia una gran simpatia. Algú, molts, l’admiraven més com a home que com a escriptor. Comentant el darrer llibre d’en Menard, no feia pas gaire, en Bisson m’havia dit indulgentment: «No oblidem que és un autodidacte… No es pot ser massa exigent». No estàvem d’acord. Per mi un autodidacte podia ser un bon escriptor. ¿Que potser, amb tota la seva formació humanística, en Bisson era un Apollinaire? ¿Que érem genis nosaltres? En Menard era un home senzill. D’ençà que el vaig conèixer, llavors de l’ocupació alemanya, sempre l’havia vist igual: resistent. L’any 41, contra els nazis. Ara, contra De Gaulle. Els alemanys se l’endugueren a Dachau. Ara, per un article, la policia el cridava sovint. Ell no donaria mai el braç a tòrcer. Era tot d’una peça. Ens vèiem poc. Sempre al fons de la seva llibreria del bulevard Saint-Michel. Cada cop acabava parlant-me del mateix. Del llibre que un dia podria publicar sobre De Gaulle. Me n’havia llegit algun fragment. Picava fort. «Fa tres anys que hi treballo. Dedicar tres anys al general potser us semblarà excessiu. Ni que fos una dona…».

M’ho digué amb els ulls baixos. A mitja veu. Amb aquella barreja de vivor i somería tan seva. Jo sempre el veia com en aquella caricatura que tenia al costat de la seva taula. Ull caigut, nas ample, galta rodona. Una expressió de buldog apallissat, intel·ligent, bondadós.

—Puc obrir la finestra?

La Monique no s’acostumaria mai al fum de la meva pipa. ¿Per què no fumava aquell tabac holandès tan perfumat que em regalà per Nadal i que jo trobava infecte?

S’aixecà i l’obrí. Duia un vestit blau turquesa, cenyit. Devia estrenar-lo. No l’hi havia vist mai. Es fixà en el meu cendrer. L’agafà i el buidà en una quartilla, que llençà a la paperera. Ella, sempre tan femenina. Ara esperava que li parlés del seu vestit. Segur. Aquella buidada de cendrer, només l’efectuava quan feia massa estona que callàvem o quan volia que em fixés en ella. Realment, feia goig. Per al meu gust, potser una mica massa starlette. Massa de cinema. Però estava bé. Molt bé.

Tornant al xef: ¿en tenia la certesa, que la novel·la aconseguiria el vot d’en Menard? No. Admetent que el llibre li interessés, en Menard no imposaria mai el seu criteri si estava en desacord amb la majoria. I, el criteri de la majoria, el xef l’intuïa. En Bisson no podia premiar mai una obra d’aquest tipus. Trobaria que no era constructiva. Una exposició de fets no era res si aquests no es justificaven doctrinàriament. ¿Què pretenia en Guy Robert fustigant certs aspectes d’una societat capitalista, si no creia en una altra? La ideologia comunista d’en Bisson no podia acceptar de cap manera un llibre que es limités únicament a exposar uns fets. Per bé que estigués, una novel·la reportatge no era pas el tipus de literatura que el partit dictava. Jo no tenia en Bisson massa tractat. Fora de la nit del Jourdain, poques vegades ens vèiem. El xicot indiscutiblement valia. Les seves traduccions d’en Maiacovski eren excel·lents. Malgrat la seva joventut, tenia una cultura vastíssima. Alguns trobaven que les seves idees potser no lligaven prou amb la seva folgada posició econòmica. Dubtaven de la seva autenticitat. Jo el veia excessivament rígid, categòric. De tota manera, no era l’enfant terrible que aparentava. Havia tingut ocasió de comprovar-ho al Jourdain de l’any passat.

I en Berthet, com se’l prendria, Mort, quina cara vols? Misericordiosament. Comprendria la posició de l’autor, possiblement trobaria que l’intent era força estimable, n’admiraria l’agudesa, la tècnica… Però ens faria saber que en Guy Robert havia anat massa enllà. Per al catòlic d’avançada Berthet, la forma i el fons de Mort, quina cara vols? ultrapassaven els límits del pudor més elemental. Ens repetiria, perquè ningú no en dubtés, perquè quedés ben clar, que les seves reserves no tenien res a veure amb cap religió ni creença. No. A ell, no l’espantava res. Havia proclamat ben alt que en Claudel era un carca. I en Daniel-Rops, una rata de sagristia. Però tanmateix «existència» equivalia a «frontera». No es tractava de bons i dolents, d’àngels i dimonis. La ratlla divisòria entre el que és acceptable i el que és inacceptable, de la qual en Berthet no es desviava per res ni per ningú, era de traç molt més elevat. Més intel·ligent. Parlava amb fermesa. Amb una serietat i un punt d’intransigència que jo sempre havia trobat graciosíssims. Era home de polèmica. De combat. De veritat, per ell, només n’hi havia una. Amb molts vessants, molts matisos, molts punts de mira, però una i prou. Crític severíssim, l’antologia poètica que acabava de publicar havia fet soroll. Encara que en Berthet no hi combregués, a mi em semblava que en Víctor Hugo potser sí que hi havia de figurar. Però a ell no. Com a bon professor de literatura que era, havia de predicar amb l’exemple. Peti qui peti i caigui qui caigui. Tot això, amb aquella cara tan infantívola, tan rosada, tan de capellà.

La Monique es llimava les ungles. Seia damunt la seva taula amb les cames encreuades. Posa cinematogràfica. Una veritable coberta de Magazine americà. De revista frívola. Els seus aires de dona fatal m’havien divertit sempre. S’adonà que la mirava. Deixà la llima, es posà les mans al clatell i mirà al sostre, afectadament distant. Una actitud de les seves. Una més. El bust, així, agafava tot el seu relleu. Pensar en en Berthet tenint una dona com la Monique al davant era quasi un pecat.

Al costat de la màquina d’escriure, avui, hi tenia una rosa. Al diari d’ahir, en Charles Roblin parlava de les roses de les Tulleries. Pobre Charles Roblin! Me l’imaginava llegint les quartilles d’en Guy Robert. Ell de segur que no passaria de la quarta plana. ¿Se li’n podia fer cap retret? Potser no. El seu refinament, la seva alada sensibilitat, eren l’antítesi de l’esperit d’aquella novel·la. Jo quasi preferia que el llibre no arribés a les seves mans. Segur que només el títol ja l’impressionaria. L’havia vist feia poc. Vaig trobar-lo més demacrat, més pàl·lid. El seu aspecte era inquietant. I fer-li llegir Mort, quina cara vols?…

Amb un jurat com aquest, era evident que l’obra no tenia cap probabilitat de ser presa en consideració. Malgrat el seu interès, el xef també ho devia veure així. No ens havíem pas d’enganyar.

—Una carrera!

La Monique s’aixecà la faldilla més amunt del genoll. Bastant més amunt. Punyeta de mossa!

Caminàvem sense cap pressa. D’ençà que ens coneixíem, molts diumenges havíem fet aquest mateix recorregut. De l’Illa de Sant Lluís al Louvre resseguint els molls. Feia un dia esplèndid. Un matí de diumenge claríssim. Les agulles de Notre-Dame es perfilaven damunt un blau cel d’aquarel·la. Un bigarrament de turistes feia cua a l’entrada de la catedral. El moll de les flors era un calidoscopi de colors vivíssims. Els bouquinistes començaven a obrir les caixes. Un matí de típica postal parisenca.

—Una cosa no et vaig dir. Ahir, quan el xef em cridà, abans d’entrar en matèria, vaig donar-li records de madame Pryce. Em digué que no la recordava. ¿No és estrany? La Tamara Pryce és de les dones que no s’obliden.

—Ho creus?

—No em negaràs que és tot un personatge. Una fesomia d’aquelles que queden, que se somien. És clar que de vegades potser no són ben bé les dones-personatge les que més es recorden…

—Si ho dius per mi, gràcies.

—Tens cap lliçó particular avui, Irina?

—Sí. A les set.

—Quin alumne et toca?

—El més bon nen.

—No te’n fiïs massa, dels bons nens de quaranta anys.

—Ahir li vaig telefonar. No et pots pas imaginar amb quina il·lusió m’espera.

—Vejam si et suspèn, doncs.

—Si em suspèn? Qui és l’alumne, ell o jo?

—Però, d’alumnes prodigis que saben més que el professor, la història n’és plena.

—Et saben greu els meus èxits? Es comprèn. Si no t’haguessis rigut tant de mi…

—No és això, Irina. Vull dir que de vegades resols la papereta més difícil i, en canvi, fracasses amb la que creus més fàcil.

—Fa quatre dies que no opinaves pas així.

—Al meu lloc tothom t’hauria dit el mateix.

—Evidentment. Preparar algú per a un examen en mitja hora era una bogeria. I més si aquest algú no s’havia mirat un llibre. Pensar que un element així em podia fer quedar bé feia riure molt, naturalment. I ja ho has vist: matrícula d’honor.

—No cantis victòria mentre no els tinguis tots aprovats.

—Però si ja saps que demà examino l’últim…

—I com es presenta?

—Com vols que es presenti? Bé. M’ho contestarà tot. Voldràs que fem una festa de final de curs?

—Reunint tots els nens?

—Això.

—No et farà pena de deixar-los, Irina?

Sospirà.

—És llei de vida!

I afegí dramàticament:

—Aquest és el costat tristíssim del nostre elevat ministeri. Constatar que tot d’una, sense gairebé adonar-te’n, d’un infant n’has fet un home. Un honre que, en la professora, hi veu tant o més la dona que l’àngel mentor…

—Permet que et besi, àngel mentor. I jura’m que si mai cap d’aquests insensats que et veu conr una dona…

—Però si continuen comportant-se com uns infantons!

—Això, també m’ho dius a mi.

—Amb tu no estic en pla de professora.

—De professora, no. De catedràtic.

—Jo més aviat diria que el catedràtic ets tu. I que t’agradaria força de no aprovar-me. Els examinadors, en casos com el meu, s’hi solen rabejar. Però no et complauré. Ho sento.

Arribàrem al Louvre.

—Quina sala farem avui? Tornem a la dels italians?

El primer matí que hi anàrem, un copista de Luini li demanà per fer-li un retrat. Era un vellet espanyol. Trobà que la Irina era una segona emperadriu Eugènia de Montijo. No em sorprengué.

Ens paràrem davant la Victòria de Samotràcia.

—Ja ho veus, Irina, com en va sortir, de malparada dels seus infantons, la senyora Victòria… Sense cap ni braços i en un replà d’escala.

Arrufà el nas.

—S’ha de riure? No hi veig la gràcia.

Per fi ens poguérem acostar a la Gioconda. Se n’havia anat el grup d’americans. Ara només hi quedava una dama amb aspecte de sufragista, acompanyada d’un guia bigotut i de nas vermell. Aquest acabava el seu recitat.

—Peça mestra de l’escola renaixentista, expressió màxima de la tècnica i de l’ofici. Avui encara ningú no s’explica el secret de les mitges tintes ni dels seus clarobscurs. La transparència del fons, harmonitzant amb el contorn suau i indefinit de la figura, és un prodigi de bellesa no superat per cap artista. Vet aquí el compendi, la història d’una de les obres capitals de la pintura de tots els temps. El famós retrat de Mona Lisa, esposa del florentí Zenobi del Giocondo. Es diu que el gran Leonardo hi treballà quatre anys. I que, malgrat aquest llarg període d’inspiració, deixà l’obra inacabada.

La dama l’escoltava en èxtasi.

—Extraordinari! I per quins motius no l’acabà?

—Pel somriure.

—És curiós com a anècdota…

—Genial!

—I aquests ulls! Que en diuen, de coses, aquests ulls!

Sospirà embadalida. El guia pontificà.

—Qui els pinta, avui, uns ulls així?

—¿Què impressiona més la gent, la mirada o el somriure?

La resposta fou tàcita.

—La Gioconda!

Ella s’apropà més al quadre.

—Té àngel.

—Just. En aquesta mateixa sala, mireu si n’hi ha, de pintures de dones. Veritables belleses. I en canvi…

La dama ho reconegué.

—Cosa que ens prova que la bellesa sense una llum interior…

—A mi em deixa tan fred.

—És ben cert. Les noies d’avui dia, per exemple, quin interès espiritual tenen?

—Cap. Jo, per una Brigitte Bardot, no aniria ni d’aquí allà.

—És clar. Perquè és superficial…

—Mentre que una dona així et fa fer el que vol.

El guia estava inspirat. I prosseguí.

—Entre nosaltres. ¿Creieu que, si Leonardo tingué la model davant quatre anys seguits, fou únicament pel somriure?

I li féu l’ullet maliciosament. Afegí:

—Posem-nos al seu lloc. Jo aquí he vist senyors que deuen tenir la seva feina, els seus negocis, encantats hores i hores davant aquest quadre. I això vol dir molt, crec jo…

—I tant. Perquè una obra més púdica que aquesta…

El guia es mirà el rellotge.

—El preu que us he donat correspon a una hora de visita. Només ens queden deu minuts i encara ens falten vint sales… Si no ens afanyem, no podreu veure res, madame…

Ella s’allunyà del quadre sense deixar d’admirar-lo. Tot d’una es fixà en la Irina. I es quedà mirant-se-la. Com si la conegués.