7.— EL SACRIFICI DELS PARES

L’educació dels infants té el cor a casa; si el cor de l’educació no és a casa, els infants creixen amb el cor desarrelat o sense cor.

L’educació dels infants necessita d’uns pares disposats a perdre el temps per als seus fills, a perdre vida per als seus fills, a deixar de banda oportunitats i ambicions pròpies per a servir millor als seus fills. Cal parlar amb els fills de qualsevol cosa i de tot. Cal tractar-los com a adults, si volem que arribin a ser-ho; amb tot el respecte que mereixen els adults; donant importància a les seves opinions i als seus dubtes igual com donem importància a les opinions i als dubtes dels adults. El mateix bon tracte que mereixen els adults el necessiten els infants.

L’educació dels infants comença per l’amor que els tenen els seus pares, un amor que no ha d’estalviar dificultats als infants, perquè puguin créixer aprenent a superar les pedres del camí; un amor que diu que no moltes vegades; un amor que no crida i que no es deixa convèncer pels crits; un amor que actua sense posar condicions.

L’educació dels infants, l’educació que construeix infants sans i forts, és aquella que comencen a exercir els pares, conscients que, en el moment de tenir un fill, la vida del fill passa a ser el primer de la pròpia vida; i la pròpia vida, el segon. Perquè els fills visquin, cal posar la pròpia vida (en qualitat i continguts) a la segona posició de les prioritats existencials. Qualsevol altra raó que ens pugui arrossegar vers l’estratègia de posar les nostres necessitats sentimentals, psicològiques, físiques… per damunt de les necessitats de seguretat, d’amor i de temps que tenen els nostres fills, serà un error que afectarà negativament el futur i el destí dels nostres descendents, i en última instància de la humanitat.