6     Punt i a part final

VAM TORNAR a casa a començaments de setembre, passada la festa major, poc abans que refresqués i arribés el temps de gebre.

Llavors el pare i la mare ja havien superat tots els seus problemes… bé, quasi tots. La convivència no és fàcil, però… tot i que no em van dir mai què va passar, i el malson va desaparèixer a poc a poc, alguna cosa va canviar en la nostra vida i també en els nostres cors. El fet d’haver estat tan a prop de la fi va ser el xoc que ens va fer despertar. I dic «ens va fer» perquè jo també m’hi incloc. Només en una ocasió, el meu pare va dir una cosa que em va fer reflexionar. Va dir que a vegades el passat s’oblida massa fàcilment i que ens hi hauríem de mirar per treure’n alguna lliçó. I va afegir:

—… és com les velles cartes, que poden arribar a despertar la nostra consciència.

I vaig recordar la carta del pare a l’àvia. Vaig recordar que n’hi vaig parlar uns dies abans que tornessin junts a buscar-me.

Però llavors ja era massa tard per preguntar si… Em va fer vergonya.

Es una pena que de grans oblidem la innocència i passin aquestes coses.

M’alegro que tot anés com va anar. Ara comprenc que el pare i la mare havien d’estar sols per retrobar plegats el camí… o deixar-ho córrer, però sense coaccions, sense pressions ni «males històries». Millor que sortís bé, encara que… a vegades la felicitat es mesura de moltes maneres, i no sempre allò que creiem que és el millor ho és pensant en el futur.

A ells, a nosaltres, ens va sortir bé.

Ah, hi ha una altra cosa: jo vaig canviar. Ho vaig fer aquell mateix estiu, però no me’n vaig adonar fins al cap de molt temps. No m’hauria imaginat que això fos possible, però ara sé que la millor edat per aprendre, i aquella en la qual ens adaptem més bé, és la infància i l’adolescència. Es clar que això ho entenc ara. Llavors només vaig percebre la màgia d’aquell món que s’obria al meu davant. Una vegada vaig llegir una frase que deia: «Tot canvia perquè res no canviï». Em pregunto si deu ser això, o una cosa molt més senzilla. Una cosa anomenada… esperança, cor, amor, vida…

Ah, abans que me n’oblidi: vam guanyar el partit, i no vaig marcar un gol sinó tres, un d’ells de bandera, després d’una gran jugada del Xapa.

Vaig tornar al poble per Nadal —el pare va regalar una tele a l’avi i això ja va ser massa—, i després l’estiu següent, i després… bé, m’estimo més deixar-ho aquí. Hi ha preguntes i respostes que val més guardar. Sempre ha de quedar una porta oberta.

O per obrir.

Sempre.

Vallirana-Barcelona-Zuric, 1988