5 Ultimes anotacions
EL SEU PARE, la seva mare, l’avi. Un remolí de sentiments i paraules. No oblidaria mai cap d’aquells moments màgics i decisius.
—Tot va bé, fill, tot va bé. Tornarem a casa tots tres.
No podia parlar. S’havia quedat sense alè. Anava de l’un a l’altra, percebent la realitat de la seva presència. Buscava una escletxa…
I no en va trobar cap. Tot era veritat.
Autèntic.
I l’avi Valentí, emocionat però seriós, va dir:
—Me n’alegro per vosaltres, me n’alegro molt. Lali, filla…
Els seus pares s’agafaven la mà, com quan eren nòvios. O almenys així s’ho imaginava ell. La seva mare era la més feliç.
La Beni tenia raó: era molt guapa.
—No cal que en parlem més. Aquestes coses passen. Estàvem… bojos. Va ser només un malson.
No havia estat un malson, i les empremtes gairebé es podien percebre en els seus ulls, vius però castigats pel passat immediat. La gravetat era, però, el que feia més bonica la pau, i encara més forta l’esperança d’un futur.
—Mamà, mamà!
L’abraçava fort com si tingués por que s’escapés o com si es volgués assegurar que era real.
El seu pare era a la cuina amb l’avi:
—Si no ho superàvem després de tot… és que ens mereixíem l’infern. No podíem ser tan idiotes. En realitat…
—Ja ho sé, fill, ja ho sé.
Però havien estat a punt, a punt. No oblidar-ho semblava que era la clau de la reconciliació. Altres, masses, fracassaven.
I quedava la incertesa.
Es feia fosc, i l’Òscar encara era incapaç de parlar. Una dolça harmonia va envoltar la casa. El silenci exterior hi va penetrar, i l’enrenou interior, l’esvalotament dels seus sentits, es va expandir més enllà del seu àmbit per unir-se amb la naturalesa.
—Vinga, Òscar, explica’ns què has fet aquests últims dies!
—Oh, mamà, això és…! Demà et presentaré l’Assumpta, i el Xapa…! Dissabte…!
De sobte va recordar alguna cosa, i va ser com un xoc. Els ulls se li van dilatar de l’espant.
—Quan ens en anem?
—Demà, o demà passat.
—Però, papà, no… no pot ser!
No hi podia haver més horror en la seva expressió.
—Per què?
—Per què? —va repetir ell—. M’han seleccionat per jugar el partit de l’any! D’aquí a dos dies comença la festa major! Que potser ja no te’n recordes?
L’home va estar a punt de posar-se a riure. No ho va fer. Va tornar a agafar la mà de la seva dona.
—He oblidat tantes coses —va dir—. I va afegir: —La festa major, Déu meu!, encara?
—Hi ha coses que no canvien, Víctor —va dir l’avi Valentí.
—De debò jugaràs aquest partit?
—Es clar.
—Pel que sembla t’has integrat del tot al poble, eh? Em deixes ben parat.
—Papà, sisplau… No me’n puc anar, ara!
—Et vols quedar uns quants dies més?
Va mirar la seva mare. Havia passat tot un estiu. Necessitaven estar junts, però…
—Per què no us quedeu vosaltres?
L’avi va picar de mans.
—Quina bona idea! —va exclamar.
—No puc, dilluns hauria de… —va començar a dir el pare de l’Òscar.
Va ser amb prou feines perceptible, però tan evident com un tro en plena nit. La mà d’ella va estrènyer la del seu marit. No va dir res, els seus ulls ho van dir tot.
—Papà… —va demanar l’Òscar.
—Víctor… —va dir l’avi.
L’home va serrar els llavis. No van fer falta més precs.
—Què caram! —va saltar, feliç i convençut—. Quant fa que no m’agafo unes vacances? No hi ha més gent a l’empresa? Que ho faci un altre…! La festa major del poble, Jesús! —També ell va picar de mans—. ^Saps que jo era molt bo quan jugava amb l’equip del poble, fill? Recordo una vegada…
L’Òscar i l’avi es van mirar i es van picar l’ullet.
Tot seguit l’Òscar es va llançar al coll del seu pare.
LA FESTA MAJOR, una setmana més.
El partit.
L’Assumpta.
I ells allà, amb ell. No s’hauria imaginat mai una felicitat tan gran.
Jugaria com no ho havia fet mai. Treballaria per a l’equip, naturalment, però marcaria almenys un gol, el millor de la seva vida. Era el primer cop que el seu pare el veuria jugar a futbol seriosament. I l’avi.
El Tricky estava inquiet i no parava de moure’s per dins la gàbia.
—Tranquil, que ja arribem.
Es va aturar per beure un glop d’aigua de la cantimplora que portava penjada a la cintura. D’allà dalt estant el poble feia l’efecte d’un pessebre. Estava més amunt de l’ermita; la silueta grisa de l’antiga ruïna es retallava de biaix sobre la verdor de l’herba.
Va mirar cap al cim de la muntanya, on els arbres eren més alts i frondosos.
—No crec que arribi cap gos, fins aquí, Tricky —va dir—. I si algun ho intenta, el veuràs venir.
Va continuar ascendint, tot sol, esbufegant i amarat de suor. No havia volgut que ningú l’acompanyés, ni l’Assumpta. No volia que el veiessin.
Era el seu moment.
La festa major, una setmana més.
El partit.
Els seus pares.
L’avi.
L’Assumpta.
Després… vindria el Nadal, i una altra vegada l’estiu. No havia dit algú que anar-se’n no era morir sinó viure per tornar?
No va tardar ni cinc minuts a arribar al cim. D’allà arrencava una plana assolellada coberta de vegetació, rodejada d’arbres que sorgien d’entre les roques i es retallaven altius contra el cel.
L’Òscar es va aturar.
Va deixar la gàbia a terra i s’hi agenollà al costat.
—Bé, Tricky —va sospirar.
L’esquirol es va acostar als barrots. Aquest cop no hi va haver avellana. Va córrer d’una banda a l’altra, ensumant la vida al seu voltant, aixecant el cap per veure el vol dels ocells, que trenaven camins invisibles al cel. Les mil olors que l’envoltaven, el van excitar encara més.
L’Òscar va obrir la porta de la gàbia.
—Adéu, Tricky.
L’esquirol no va fer cap moviment.
El noi es va alçar i va recular. Només unes quantes passes. Va esperar. L’animal va resseguir de nou els límits de la seva presó. Després va treure el cap per la portella. I, a continuació, el cos.
—Apa, vinga, Tricky —el va animar.
Va fer els seus primers passos en llibertat. Ja no portava les benes. Les hi havia tret a casa. Es va deturar, es va arreglar els bigotis, es va pentinar la cua i, finalment, va estirar els membres. Tot seguit va fer uns quants passos més, nerviós.
El va mirar.
—Vés-te’n, vés-te’n…
El Tricky va arrencar a córrer.
—Vés-te’n, vés-te’n…
La veu de l’Òscar era un murmuri inoïble.
El Tricky es va parar un altre cop. Els arbres formaven la barrera del món que ell coneixia, tot i que ara li tornava a ser desconegut. Va girar cua i va tornar a la gàbia. Va dubtar, errant, talment un bumerang desorientat.
—Ets lliure! —li va cridar l’Òscar—. Maleït siga! No ho entens? No et quedis aquí! Vés, corre…!
Va semblar que l’entenia, o potser va ser un reflex?
El Tricky es va posar a córrer com una bala, en direcció als arbres més pròxims. No va deixar de fer-ho mentre la veu de l’Òscar l’acompanya-va en la seva correguda.
—Lliure! Corre! Ets lliure, Tricky!
L’esquirol va desaparèixer enmig del bosc.
No va tornar a sortir.
L’Òscar va tancar els ulls.
Sí, valia més haver-ho fet tot sol.
Plorava, però no havia estat mai tan feliç com en aquell moment.