4     Pautes

SEMPRE li havia semblat que els cementiris havien de fer molta por: en el cine solien sortir a les fosques, envoltats de boires inquietants, amb fum arran de terra i sorolls misteriosos. En canvi, el del poble era tot el contrari, era el lloc més encantador i agradable de tots els que havia vist.

Estava caient a trossos de tan vell que era. El mur que l’envoltava es veia molt castigat pels elements i la verdor aflorava per cada una de les seves esquerdes, així com per entre les tombes, distribuïdes irregularment per la terra. Els tres únics xiprers que assenyalaven l’indret s’hi alçaven al bell mig, talment gegants del presagi final i record per a tothom que els veiés, de prop o de lluny, però no eren fúnebres, sinó forts i esponerosos. Feien ombra al seu voltant, de la mateixa manera que els altres arbres que hi havia escampats pel reduït recinte. Les tombes, per entre les quals corrien i jugaven els nens, no per falta de respecte als morts, sinó per familiaritat i companyia i alhora per manca de por, eren plenes de flors.

A l’Òscar li va semblar un jardí.

Un jardí de pedres i ossos, però un jardí al capdavall.

L’avi va treure un bri d’herba de sobre la petita làpida, on, a més del nom, en lletres daurades, es veia una fotografia de l’àvia Joaquima tota somrient. La tomba es trobava en un angle del cementiri banyat pel sol.

La mà del seu avi li va prémer l’espatlla.

—Ens en anem?

—Sí —va acceptar ell.

Van passar per entre les tombes i, tot i que no les van trepitjar, a l’Òscar li va fer la impressió de transitar per damunt de tots els fantasmes del poble. L’home li va assenyalar una làpida, i una altra, i una que hi havia més enllà.

—Aquí hi ha enterrats els meus pares i els pares de la teva àvia —va dir, solemne—. Les nostres famílies, fins on arriba la memòria.

Es va parar davant d’una tomba bastant vella. A la làpida amb prou feines s’hi podia llegir el nom, de tan gastada i trencada que estava la pedra. Semblava deixada de la mà de Déu; les males herbes se l’havien anat fent seva. L’avi Valentí va esperar uns segons abans de parlar.

—L’altre dia em vas preguntar si els companys de la guerra havien mort tots, te’n recordes?

—Sí.

—Aquí hi ha enterrat en Tomàs, el meu millor amic —va dir amb un to trist—. Va ser l’únic que es va morir aquí, al poble, gairebé al final.

Es pensava que sobreviuria i… va estar a punt d’aconseguir-ho.

—I els altres?

—En una de les fotos, al darrere, hi ha escrit el dia que van morir, o el mes, i fins i tot n’hi ha algun amb un interrogant, perquè no se’n va saber mai més res. Uns van caure a Brunete, uns altres a Madrid, els altres a l’Ebre… En Joan va morir al camp de concentració, l’Enric en un de refugiats, al sud de França, i el bo d’en Tòfol en un d’extermini nazi.

—Així que… van morir tots?

—Sí, Òscar, tots, el bo i millor del poble.

Van reprendre la marxa fins a arribar a la porta del cementiri. L’avi es va senyar en el moment de traspassar-la i, a continuació, es va posar la boina, que havia tingut a la mà des que havien entrat. Mentre baixaven pel camí, a l’Òscar se li va acudir la manera de treure a la conversa una qüestió que li interessava.

—¿Creus que el papà voldrà que l’enterrin aquí, per seguir la tradició?

—Jo diria que no —va respondre l’home, resignat.

—Jo penso donar els meus òrgans a la ciència, perquè puguin fer trasplantaments —va assegurar ell—, i la resta, el que sobri, que ho cremin.

L’avi Valentí no va dir res.

—Si no hagués estat per la mamà, el papà segurament hauria tornat i s’hauria casat amb la Beni, oi? —va continuar l’Òscar.

—Potser sí.

—Llavors estaria aquí, al poble.

—O no.

—No, és clar. Ella se n’hauria anat amb ell a la ciutat i tot hauria estat igual.

El seu avi el va mirar de reüll.

—Escolta, ¿vols dir que no hi estàs donant massa voltes, als amors de ton pare quan era jove?

—Es que m’agradaria saber per què es va casar amb la mamà.

L’home es va aturar, i l’Òscar va fer el mateix.

—Se l’estimava molt, moltíssim.

—També s’estimava la Beni, i la va oblidar.

—Què vols dir?

—Que si s’hagués estimat la mamà com dius, ara no li hauria d’estar passant el que li passa.

—Una cosa no té res a veure amb l’altra.

—Com ho saps?

Els ulls de l’Òscar, de sobte, espurnejaven. El seu avi va comprendre que la tensió estava a punt d’arribar al grau més alt. Els dies passaven, i les trucades de l’un i de l’altra no aclarien res.

—La Beni va ser l’amor de joventut —va dir el seu avi, tot seriós—. Ta mare, l’amor de tota una vida.

—Com ho saps? —va tornar a preguntar l’Òscar.

—Anem cap a casa —va dir l’avi Valentí.

QUAN va sortir de l’habitació, portava una carta a la mà. Les faccions rústiques de la seva cara dibuixaven una ganyota greu, i l’eterna barba, esclarissada i mal afaitada, li sobresortia de cada angle i cada arruga amb la persistència i la profunditat d’un estigma, ara cobert de cendra.

Es va aturar, encara dubtós, davant del seu nét.

Finalment, li va allargar la carta.

—Té —va dir—. Llegeix això.

—Què és? —va preguntar l’Òscar, que no s’atrevia a agafar-la.

—Llegeix-ho —va insistir el seu avi—, i veuràs que el que t’he dit abans és veritat.

El sobre estava esgrogueït, com els papers de les golfes, i el segell que duia era molt antic, dels de Franco. Va aixecar la mà dreta per agafar aquell vestigi del passat.

No acabava d’entendre…

—Ton pare ens la va enviar fa molts anys, més ben dit la va enviar a la iaia. No sé si faig ben fet de deixar-te-la llegir, però potser hi trobaràs algunes respostes i et tranquil·litzaràs respecte a tot el que ara està passant.

Alliberat de la seva càrrega, l’avi es va dirigir cap al vestíbul per sortir a fora, potser en direcció a l’hort, encara que fos diumenge, o potser, simplement, per deixar-lo sol. L’Òscar es va estimar més llegir allò, fos el que fos, a les golfes, al seu petit univers. No va extreure el full del sobre fins que va estar assegut a la finestreta, amb el Tricky al costat, esperant una avellana que aquest cop no va arribar. Va reconèixer la lletra del seu pare, que, tot i així, era molt diferent, més petita i més pulcra. Per la data, la carta era molt antiga, de quan ell encara no havia nascut.

I, com si una altra vegada s’endinsés en un món prohibit, per capturar els fantasmes del passat, va començar a llegir:

L’Òscar va anar abaixant lentament la mà, mentre apartava els ulls de la carta. La seva mirada, sense adonar-se’n, es va aturar sobre la imatge familiar de la casa de l’Assumpta.

El seu avi ho havia dit: allà, entre els seus dits encara tremolosos, tenia totes les respostes que necessitava.

Gairebé totes.

Ara comprenia que els que havien oblidat alguna cosa, potser les mateixes respostes, o les preguntes, eren els seus pares.

El fet de saber-ho li va fer veure la veritable magnitud del problema.

LA XOCOLATA era molt bona, boníssima, de manera que no va dir que no quan la mare de l’Assumpta li va omplir la tassa per tercer cop. Es va servir dues pastes més i, després de partir la primera pel mig, la va sucar generosament perquè quedés totalment xopa. Ja se la ficava a la boca quan la seva amiga va comentar:

—Oi que és la millor xocolata que has menjat mai?

—F-fi… —va proferir l’Òscar, amb dificultat, mentre mastegava, empassava i assaboria la xocolata—, ef fonífima… Mmm!

—Fuig, dona —va protestar la seva mare—, com vols comparar això amb les xocolates que es deu menjar a casa seva o a les granges de la ciutat?

—Doncs és veritat —va assegurar l’Òscar, empassant molt de pressa—: no havia pres mai una xocolata desfeta com aquesta. I no ho dic per quedar bé.

—Molt bé, d’acord, doncs ja ho saps: aquí la tindràs preparada en deu minuts sempre que vulguis —va dir la Beni, asseient-se davant d’ells i mirant-se’ls amb un entranyable orgull.

L’Òscar havia provat inútilment d’imaginar-se-la com a mare. I encara menys veia l’Assumpta com la seva germana. Ara estava segur que les coses havien anat com havien d’anar. Però, no per això, saber tot el que sabia li feia menys pessigolles al cap.

Com una benedicció, l’Assumpta va introduir el tema en la conversa.

—Oi que el pare de l’Òscar i tu vau ser amics, mama?

—Sí —va confirmar la dona amb un somriure.

L’Òscar gairebé va deixar de mastegar.

—Jugàveu plegats? —va preguntar l’Assumpta.

El somriure de la Beni no era trist, sinó que més aviat denotava un cert orgull. Alguna cosa li va passar per la ment, perquè el va accentuar encara més:

—Jugàvem junts —va assegurar—, i ens ho passàvem molt bé.

—Com era el meu pare de nen?

La Beni va amollar una breu rialla. No li sabia greu parlar-ne, al contrari. Probablement era el primer cop que tocava aquell tema després de molts anys, i per descomptat la primera ocasió en què ho feia en veu alta.

No feia la impressió que volgués exorcitzar cap fantasma.

—Era tan ben plantat com tu —va dir—, i una bona peça. Era molt inquiet, sempre parlava del que volia fer i no estava mai desanimat. Per a ell no existien paraules com derrota o entrebanc. Era la voluntat personificada. Bé… només cal veure com li han anat les coses, oi? Vull dir que ha tingut èxit en la vida i ha sabut com guanyar-se’l.

—Però va haver de marxar —va deixar anar calculadament l’Òscar.

—Es clar, què hauria fet, aquí? El futur era on el va anar a buscar. A més, ell valia, tot s’ha de dir. Això és massa petit. Aquí s’hauria mort.

—N’hi ha que han marxat i no han arribat tan lluny, encara que també valguessin. El meu avi diu que, a part de tot, va tenir sort.

—La sort d’en Víctor va ser trobar la teva mare —va dir la Beni.

A l’Òscar li va anar de poc que el menjar no li entra per l’altre forat. S’esperava qualsevol cosa menys allò de la primera novia del seu pare.

—Ah, sí? —va temptejar.

—Jo l’apreciava molt —va confessar la dona, amb una serenitat singular—. I quan va venir al poble amb ella… Eulàlia, es diu, oi? —va continuar sense esperar confirmació— …em vaig adonar de fins a quin punt s’estimaven i del que cadascun representava per a l’altre, però sobretot del que ella havia de representar en la vida d’ell.

—Així que la va arribar a conèixer?

—Sí, me la va presentar, naturalment. Aleshores ja era una dona molt fina, molt elegant, molt bonica, i no va desentonar gens, aquí; al contrari, s’hi va adaptar ràpidament, però no se n’hauria sortit tan bé si no hagués estimat molt el teu pare, tant com ell a ella.

L’Òscar no va gosar fer la pregunta que li ballava pel cap, però tampoc va caldre que hi renunciés, per respecte, per por d’obrir velles ferides. Va ser la mateixa Beni qui va acabar dient:

—I sé perfectament el que em dic, perquè, després de tot, si en Víctor s’hagués quedat al poble, no hauria estat feliç, i això que potser… qui sap, potser hauríem acabat casant-nos.

—Vosaltres? —va saltar l’Assumpta, sorpresa.

—Per què no? En un poble tot pot ser. Ara me n’alegro, que això no passés.

—Per què?

—Per ell —va dir la Beni—, i també per mi. —Va passar la mà pel cap de la seva filla—. Ara sé molt bé que no hauria pogut ser feliç amb ningú més que amb la teva mare, encara que un no ha de renunciar mai a les il·lusions de la infantesa i l’adolescència.

A l’Òscar li hauria agradat aixecar-se i fer-li un petó, per més que allò no encaixés gaire amb la seva edat. Es sentia bastant gran, i aquelles debilitats… En va tenir prou veient-ho fer a 1’Assumpta, que estava estranyament feliç, radiant, femenina i emotiva.

Tot tornava a quadrar un altre cop.

Les paraules de la Beni refermaven la sensació que flotava dintre seu.

De manera que es va quedar molt quiet, amb la xocolata al davant esperant el seu atac definitiu, assaborint l’alleujament i l’esperança que li havia proporcionat la carta que li havia ensenyat el seu avi aquell matí.

Finalment, sabia més coses de les que mai s’hauria pogut imaginar.

Encara que no hi podia fer res.

Ara lluitava contra la impotència.

LA MONEDA va fer unes quantes voltes per l’aire i a continuació va caure per acabar rebotant contra la terra fins a quedar-se quieta, mig enterrada entre la pols. L’Estanis la va collir i va continuar:

—Creu. Comences tu.

El Xapa es va mirar el grup de nois que esperaven per jugar. Va donar una mica d’emoció a la primera tria, però finalment va assenyalar l’Òscar.

—Tu —va dir.

Hi va haver un lleuger murmuri de sorpresa mentre l’Òscar es posava darrere el Xapa. Però els que més van rondinar van callar de seguida quan l’Estanis va continuar l’elecció de jugadors.

Al cap de tres minuts tots dos equips es situaven al camp. El Xapa faria de davanter centre. L’Òscar es va col·locar a la seva esquerra. Quan tothom va haver ocupat la seva posició, va començar el partit. Les benes que encara protegien els genolls de l’Òscar no li van impedir de moure’s amb agilitat, disputar amb nervi la primera pilota, tallar, avançar, passar, xutar. Als cinc minuts ja havia provocat el penal que, picat pel Xapa, representava el primer gol del seu equip.

Al final de la primera part anaven dos a dos.

Quan faltava poc perquè s’acabés el partit, el resultat era d’empat a quatre. L’Òscar havia estat l’autor d’un bon gol del seu equip.

L’Estanis, en Pep i en Carles avançaven per l’equip rival, triangulant a la perfecció. L’Òscar va córrer més de vint metres per cobrir l’ala dreta, molt dèbil perquè el noi que havia de marcar-la, en Sergi, no tenia la tarda i era un colador.

El Xapa el va ajudar.

—Marca en Pep! —va cridar.

Va fer el que li deia. L’Estanis va driblar perfectament el Xapa i, després de passar la pilota a en Carles, va sortir disparat com una bala en direcció a la meta contrària. En Carles li va tornar una pilota d’or. L’Òscar va veure el perill i es va desentendre d’en Pep. Va córrer per cobrir la porta, mentre el porter sortia a la desesperada. L’Estanis va fer una finta i, des del mateix límit de l’àrea, va connectar un xut molt ben dirigit.

Hauria estat el gol decisiu.

Però l’Òscar, oblidant-se dels seus genolls, es va tirar en planxa i amb el clatell va desviar la pilota sobre la mateixa línia de gol.

Els crits de ràbia dels uns es van barrejar amb els visques dels altres. L’Òscar no es va aixecar. Li tornava a rajar sang dels genolls: amb la caiguda se li havien tornat a obrir les ferides.

El Xapa va arribar corrent.

—Pots continuar? —va voler saber.

Només faltaven tres o quatre minuts.

—Es clar que sí.

Es va posar dret amb dificultat i, tot i que ranquejava, va tornar a la seva posició avançada. El porter havia enviat la pilota al centre del camp i el Quico, que havia aconseguit controlar-la, buscava la posició del Xapa. Però dos defenses de l’altre equip el marcaven estretament. L’Òscar va començar a córrer pel seu costat.

El Quico el va veure i li va passar l’esfèrica.

La sang li havia traspassat les benes i, per la cama esquerra, n’hi queien algunes gotes. Però allò no tenia cap importància. Novament el dolor era mínim comparat amb l’emoció del joc. L’Òscar va iniciar una frenètica correguda i va deixar enrere dos contraris. Es va passejar un altre jugador i va buscar l’ocasió de centrar. El Xapa continuava marcat pels seus dos gossos de presa. Va decidir prosseguir la jugada individual. Va entrar a l’àrea i va reeixir a esmunyir-se per entre l’Albert i en Manel. El defensa lliure se li va acostar corrent. Li va fer un túnel perfecte.

—Atenció! —va cridar l’Estanis.

El porter no es va moure. Un dels defenses que cobria el Xapa el va abandonar. L’Òscar el va driblar amb facilitat. Aquesta vegada el porter va sortir de la meta a la desesperada. Quan l’Òscar el va deixar assegut a terra, impotent, la porteria va quedar lliure davant seu.

I en aquell moment va veure el Xapa totalment desmarcat a la seva dreta, mentre el segon defensa provava de resoldre el que ja no tenia remei.

No s’ho va pensar dos cops.

Va fer veure que xutava, va provocar el salt final de l’últim defensa i va fer al Xapa una autèntica passada mortal.

El seu company es va limitar a empènyer la pilota al fons de la porteria.

—Gol!

Van córrer l’un en direcció a l’altre. Era el gol decisiu, el del cinc a quatre. Tant se valia que fos un partit normal i corrent, un de tants. No per això deixava de ser el gol de la victòria, i quan gairebé s’havia acabat el partit. Millor, impossible.

Just en el moment d’abraçar-se i felicitar-se mútuament, envoltats dels altres companys, l’Òscar va comprendre per què no havia marcat aquell gol.

Ho va entendre en sentir la immensa alegria del Xapa, que l’estrenyia amb totes les seves forces.

ES VAN ASSEURE al costat del càntir, cansats i amarats de suor. L’Òscar va ser el primer d’agafar-lo.

—Només un parell de glops, eh? —li va advertir el seu avi—, que estàs massa suat.

Va fer el que li deia, amb habilitat, sense vessar ni una gota i l’hi va passar quan va acabar.

—Encara faria de tu un bon pagès si et quedessis prou temps —va dir l’home, somrient, mentre agafava el càntir, de ceràmica rogenca i lluent.

—Un dia o dos està bé —va comentar l’Òscar—. Es divertit, però…

—Estàs fet un camàndules!

L’Òscar es va posar a riure.

—Què m’has dit?

—Camàndules.

—I què vol dir, això?

—No ho sé ben bé. És una cosa que abans es deia molt per aquí. Jo ho vaig aprendre del meu avi. Es una cosa així com ara bergant, i això sí que deus saber què és, oi?: un murri, un pillet simpàtic.

L’Òscar va tornar a riure, aquesta vegada amb més ganes. L’avi Valentí el va secundar. Les rialles de l’un incitaven l’altre a riure encara més, fins que a l’últim es van haver d’aguantar el ventre amb les mans i les barres els feien mal de tant riure. Quan l’esclat d’alegria va tocar sostre, va decréixer progressivament fins al silenci absolut. Però encara van deixar anar un parell d’esbufecs sorollosos abans d’asserenar-se del tot.

Llavors l’avi el va agafar i se’l va acostar.

L’Òscar va quedar unit a aquell cos vigorós, robust, dur com la terra que els envoltava, i que de cop semblava que es desfés com la pasta fullada. Era la primera mostra d’autèntica tendresa des de les abraçades del dia que va arribar i el petó de la nit de tempesta, d’allò feia una eternitat. I, malgrat tot, sabia que no els calia una fórmula millor per expressar el que sentien, per demostrar… amor.

Un home, ple de paisatge.

Un noi de vegades perdut, ple de les incerteses pròpies de la seva edat.

L’Òscar no es va moure.

Cap dels dos va parlar fins al cap d’una bona estona.

—Aviat arribarà el temps del gebre —va dir l’avi Valentí.

La seva veu era profunda, densa.

L’Òscar va aixecar el cap.

—El gebre?

—El final de l’estiu, el primer fred, el temps en què la rosada apareix, a l’alba, blanca i glaçada, i els camps sembla que es despertin coberts amb un mantell.

El noi es va redreçar.

—Jo ja no hi seré, oi?

—Suposo que no.

Es van mirar durant uns segons, aguantant dues mirades carregades de presagis. L’Òscar va beure un altre cop del càntir per treure’s aquella nova pressió que sentia al cor.

Passés el que passés, havia de ser aviat, perquè l’estiu arribava a la recta final i ell hauria de tornar.

A casa.

O a…

Quan el temps del gebre arribés, tot s’hauria acabat.

—Però tant de bo fossis aquí —va mormolar l’avi Valentí, dirigint una mirada melangiosa cap a les muntanyes—, perquè aquell primer matí gelat, encara que després continuï fent calor, és la cosa més bonica que mai hagis vist. Tot sembla nou, fins i tot la promesa que un dia torni la primavera, i un altre estiu, per més llunyà que se’ns presenti.

L’Òscar no va dir res. El va acompanyar en el seu sobtat silenci.

Va pensar que en aquell moment era difícil imaginar que un dia aquells camps, on el sol batia de ple, poguessin estar completament coberts de gebre.

I ell lluny d’allà.

L’ASSUMPTA va treure el cap per la finestra.

—Des d’aquí es veu casa meva i la meva finestra —va cridar de sobte, emocionada.

—Sí, ja ho sé —va dir l’Òscar després de pensar per uns segons en la possibilitat de dissimular—. T’he vist algunes vegades.

La noia es va posar una mica vermella.

—M’has vist? I per què no m’ho havies dit?

—No ho sé… em pensava que ja ho sabies.

—No m’hauria imaginat mai que aquesta finestreta fos d’aquesta casa, ja veus.

—Compte, no surtis fora. L’ampit no és gaire segur.

En realitat no volia que veiés el cor amb les inicials «V» i «B», per si de cas. S’estimava més deixar les coses tal com estaven.

—Ara entenc per què et passaves tantes hores aquí dalt —va dir ella—. Això és el paradís! S’hi està fresquet, i hi ha tantes coses per veure… Has trobat alguna cosa interessant?

—Roba antiga, coses dels meus avis, llibres vells… ja saps.

—M’encantaria tenir un lloc com aquest, un refugi, un racó que fos només meu, però a casa no hi ha habitació dels mals endreços, ni cap lloc on puguem guardar les coses que ja no ens serveixen. Ho cremem tot, o ho regalem o ho venem.

El Tricky es va acostar a l’Assumpta, mirant-la i bellugant els bigotis. Va treure un tros de musell per entre dues barretes de la gàbia.

—Vol que li donis una avellana —va dir ell.

En va agafar una de la mateixa gàbia, ja que el terra n’era ple, i la va allargar a la seva amiga. L’Assumpta la va oferir al Tricky, que va fer el cerimonial de costum.

—Ja no li fa mal —va assegurar l’Òscar—. Ja quasi està bé.

Es van recolzar a la finestreta, cadascun a un costat, cara a cara, amb la gàbia del Tricky al mig, i el van contemplar durant una bona estona. Quan l’esquirol es va cansar de rosegar l’avellana, es va instal·lar al seu lloc habitual, de cara a l’exterior, i es va quedar immòbil mirant al lluny.

L’Assumpta va fer el mateix.

—Encara seràs aquí per la festa major?

—Quin dia cau?

—A finals d’agost i començaments de setembre. Dura una setmana sencera i és fantàstica.

L’Òscar no va saber què dir. Cada dia que passava era una alternativa. Podia ser l’últim, o el penúltim. Com ho podia saber?

Ni tan sols ho havia de decidir ell.

—No ho sé, potser sí —va esbufegar.

—No saps quan et vindran a buscar els teus pares?

—No.

Es va posar neguitós. Si ella li preguntava per què, no sabria què respondre-li. No li volia dir cap mentida, però tampoc li feia gràcia explicar-li la veritat. Era una cosa massa privada, i massa complexa. I, a més, l’Assumpta era la filla de la Beni. No podia parlar amb ella del fracàs dels seus pares, tot i que ningú més que ell sabia fins a quin punt havia necessitat aquells dies una persona amiga en qui poder confiar.

Per sort, l’Assumpta va canviar lleugerament de tema.

—¿Ja t’agrada més, això?

—Sí, m’agrada molt, per què ho dius?

—Al començament sé que no t’agradava, que t’hi trobaves molt incòmode, per això vaig voler ser la teva amiga. Et veia… tan fora de lloc. Però no sabia si era pel poble, perquè estaves sol o pel que havia passat amb el Xapa i els altres.

—Tant se’m notava?

—Sí.

—Bé… era per tot una mica. Feia temps que no veia l’avi, em sentia desplaçat i… a ningú li agrada que no l’estimin.

—Ara ja t’accepten. Tot va bé, oi?

—Sí.

—Me n’alegro per tu, de debò. —L’Assumpta el va mirar de cua d’ull. I, a continuació, va tornar a centrar la mirada en l’horitzó muntanyós—. Tornaràs Pany que ve?

Aquesta pregunta també era difícil de respondre. On seria l’estiu següent? A casa seva amb la seva mare? Amb el seu pare qui sap on…? Junts tots tres? I quant al poble, el fet que no hi hagués tele, ni distraccions, ni… i tanmateix…

—Sí —va dir sincerament—, l’any que ve tornaré, t’ho prometo, encara que només sigui per uns dies. I potser vindré fins i tot abans, per Nadal, per veure tot això cobert de neu. I això no és tot.

No va continuar, fins que l’Assumpta, intrigada pel seu silenci, li va preguntar:

—Què hi ha més?

—L’avi —va dir l’Òscar amb un cert orgull—. Ara que l’he conegut, no el vull tornar a perdre. Es extraordinari.

LA VEU de l’avi Valentí el va arrencar de la lectura.

—Òscar, baixa, aquí hi ha algú que demana per tu!

Acabava de dinar i de rentar els plats. Era l’hora en què el sol picava de valent i valia més quedar-se a casa una estona. Qui el volia veure en aquell precís moment? L’Assumpta no podia ser, perquè havien quedat per més tard.

Va saltar del llit, es va posar les sabatilles i va sortir de l’habitació. A mitja escala ja va veure qui era.

El Xapa.

—Com va tot, Ernest? —li preguntava el seu avi en aquell moment.

—Bé, senyor Valentí, molt bé. Molta feina.

—No et queixis mai de la feina, fill —li va advertir l’home—. Et ve de gust un got d’aigua fresca?

—No, gràcies, acabo de dinar.

L’Òscar va arribar davant del Xapa.

—Què hi ha? —va preguntar encuriosit.

L’avi Valentí es va allunyar en direcció a la part del darrere. Sempre estava fent una cosa o altra. Era incansable; encara que, això sí, sempre respectava la seva dormideta d’havent dinat, i a vegades fins i tot s’endormiscava després de sopar, mentre prenia la fresca just a la porta de la casa.

—Tens un parell de minuts? —va preguntar el visitant.

—Sí, és clar —va dir l’Òscar.

—Escolta, se m’acut una cosa millor, per què no m’acompanyes? Tinc feina i així pel camí t’ho explico. Ja sé que no ve gaire de gust sortir amb aquesta calda, però…

—No em fa res. Anem?

Van sortir a fora. El Xapa es va encasquetar una gorra amb visera que portava a la butxaca del darrere dels pantalons. Va començar a parlar així que van iniciar la baixada pel pendent.

—No sé si saps que d’aquí a dues setmanes és la festa major del poble.

—Sí.

—I que una de les coses més importants i tradicionals que es fan és el partit de futbol amb els de l’altre poble.

—Ah, això no ho sabia.

—Doncs sí. —El Xapa caminava a bon pas, però l’Òscar no es perdia res del que deia—. Quan ells estan de festa major, nosaltres hi anem a jugar, i quan ens toca a nosaltres, aleshores són ells els que vénen a jugar aquí. Són els partits de l’any, com quan juguen el Barça i el Madrid, saps?

—Sí, ho entenc —va dir l’Òscar, que encara no sabia exactament on volia anar a parar el seu amic.

—Tu encara seràs aquí per la festa major, oi?

—Per què ho dius?

—Perquè vull que juguis amb l’equip, des del començament, a la davantera, amb mi. Si no els en fiquem deu, és que som idiotes.

L’Òscar es va aturar en sec.

El Xapa va somriure.

—Ei! Què et passa? —va dir donant-li un cop de mà al braç que gairebé el fa caure a terra—. Que t’has quedat encantat?

A l’Òscar li costava reaccionar, encara que per dins saltava d’alegria.

—Vols que jugui amb vosaltres? De debò?

—És clar! —va cridar el seu company—. Estàs lliure de fitxa, oi?

—Però… jo no sóc del poble, jo…

—Au, vinga! —El Xapa va fer un gest ostensible amb la mà i es va posar a caminar un altre cop. L’Òscar es va tornar a situar al seu costat—. Ets fill d’un d’aquí, i nét del senyor Valentí. Com als clubs importants: ets oriünd. Bé, què hi dius?

—Què vols que digui! —L’Òscar començava a reaccionar—. Em sembla fantàstic!

El Xapa es va aturar.

—Escolta —va dir sobtadament seriós—, que quedi clar que per mi encara ets un pijo i que tot això només ho faig perquè jugues bé.

—Ja ho sé —va acceptar l’Òscar—. Què hi diuen els altres?

—Hi estan d’acord, i encara que no els agradés la idea… jo sóc el capità. Ah, i una altra cosa.

—Què?

—Cada tarda entrenarem dues o tres hores, després de les hores de sol i fins que es faci fosc. El que falti només un dia sense causa justificada, es quedarà fora de l’equip, entesos?

—Entesos.

Sense adonar-se’n, havien arribat a la seva destinació. La feina estava esperant el Xapa, a l’igual que el seu pare. L’Òscar estava vermell com un tomàquet de l’agitació i el ritme de la caminada.

—Doncs no en parlem més —va dir el Xapa—. Ja ens veurem després al camp de futbol.

Li va tornar a etzibar un cop al braç i es va allunyar.

—Xapa! —va cridar l’Òscar.

El noi es va deturar.

—Sí?

—Gràcies.

En les faccions del Xapa es va dibuixar el sarcasme.

—Mira que ets pijo, eh?, pijo!

I tots dos es van posar a riure.

A TRAVÉS del fil telefònic, la veu del seu pare semblava més llunyana que mai.

—On ets?

—No sóc a casa, Òscar. Truco des de Madrid. He hagut de venir per solucionar unes coses, encara que això està més buit… A l’avió érem només quatre indígenes del país i la resta tot eren turistes. Com va tot?

—Bé.

—M’ha dit l’avi que et passes el dia fora i que a les tardes jugues a futbol, que ja ets de l’equip del poble. Me n’alegro. Encara no m’has parlat dels amics que has fet des que vas arribar!

Va pensar que li podia parlar del partit, de la festa major, però va preferir no fer-ho. Li semblaven temes trivials, i hi havia altres coses…

—Sóc amic del Xapa, bé… es diu Ernest…, i de tots els altres, i també de l’Assumpta, la filla de la Beni.

Sabia que al seu pare la menció d’aquell nom l’afectaria. Era el que volia.

—Coneixes la Beni?

—Sí. Fa una xocolata desfeta boníssima. Ah, i m’ha explicat coses de quan éreu joves.

—Vam ser… molt bons amics.

La veu del seu pare era àtona.

—Ja ho sé —va dir ell—, m’ho va explicar. L’Assumpta és la meva millor amiga aquí.

—Com estan la Beni i el seu marit?

—Molt bé. Ella us posa pels núvols, a tu i la mamà.

Potser havia esmentat la seva mare massa precipitadament. La veritat és que li costava controlar la situació. Els nervis el dominaven. Volia tenir tacte per portar el seu pare al terreny que li interessava, però encara no en sabia prou per fer-ho bé.

—Escolta, Òscar —va dir l’home—, una de les raons per què et trucava, a més de voler saber com estaves, era per dir-te que ta mare i jo anirem a fora a passar uns dies junts. Potser no et trucarem. No ho sé, ja ho veurem.

Dies decisius.

Junts.

Una esperança?

—De vacances?

—No exactament, però… volem estar lluny de tot, i sols.

Un torrent d’inquietuds el va arrossegar.

—Les coses s’arreglaran, oi, papà?

—No et vull enganyar, Òscar. —Ara el to s’havia tornat greu, brusc—. La veritat és que tot continua igual. Per això hem decidit el que t’acabo d’explicar. Després…

—Papà…

Va dubtar.

—Què, fill?

No sabia com dir-ho, ni si valia la pena, ni si podia tenir alguna importància, però sentia la necessitat de recordar-li-ho, per alguna raó estranya.

—L’avi em va deixar llegir una carta.

—Una carta?

—Els la vas enviar a tots dos, però especialment a la iaia, abans de portar-los la mamà perquè la coneguessin.

Silenci.

—Te’n recordes, papà?

—Em sembla que… Sí, me’n recordo. No sabia que… Fa tants anys d’això.

—Segur que ja t’has oblidat del que hi vas escriure.

—No, ara que recordo la carta, em vénen a la memòria les coses que hi deia, bé, les coses que en aquell moment… —De sobte féu una pausa—. Així que la van conservar?

—La Beni em va dir que conèixer la mamà va ser la cosa més important que et va passar a la vida, i que sense ella no… no hauries fet…

Va dominar el nus de la gola, però no va poder continuar parlant.

—Òscar, la gent… bé, tots canviem.

—L’avi diu que els sentiments…

—Òscar, sisplau.

—Sí, papà.

Hi hagué un altre silenci.

—Per què et va donar aquesta carta, l’avi? —va preguntar de sobte el seu pare.

—Perquè al cementiri, davant de la tomba de la iaia, li vaig preguntar coses i… l’avi volia que les entengués.

—I les vas entendre?

—Sí, quan vaig llegir la carta i vaig saber com us estimàveu la mamà i tu, i com us heu estimat.

Va ser una suau brisa interior, o el mar que els unia, com illes a la deriva.

O potser va ser la rosada dels seus sentiments, glaçada com el gebre de les albades fredes.

—Aquesta carta va ser…

Aquesta vegada ja no va continuar. L’Òscar va sentir la seva respiració i, potser, només potser, la seva forta inquietud, o…

El silenci va durar fins que el seu pare li va enviar un petó i va tallar la comunicació.

L’HAVIA GUARDAT i no sabia ben bé per què. Ara s’adonava que no calia. Era del seu avi. Era molt important per a ell. Era una part dels seus records i molt possiblement l’únic testimoni del que un dia va allotjar, sincerament, el cor d’un fill que vivia lluny i ja formava part d’un altre món. Per aquella carta el devien haver conegut més que per tota una vida al seu costat. N’estava segur.

També ell era un compartiment estanc amb els seus pares.

I no sabia mai si era per preservar la seva llibertat, la seva intimitat, si era per timidesa o… perquè li feia vergonya que ells sabessin com era realment.

No estava segur de res.

Potser era per això.

—Té, avi.

L’home va agafar la carta. No la va mirar. El va mirar a ell.

—I doncs?

—Es molt bonica.

—Només això?

—Han passat molts anys —va dir l’Òscar, no gaire convençut de per on anava la conversa—, però li vaig comentar al papà que l’havia llegit, i se’n recordava.

—Li ho vas dir ahir a la nit?

—Sí.

—¿Recordava la carta, el que hi va escriure?

—Sí.

L’avi Valentí va semblar que valorava aquella informació, encara que els músculs de la seva cara van restar invariables. Només els ulls van desprendre una llum tènue.

—Per què ho preguntes? —va voler saber l’Òscar.

—Per res, però és important. Si és capaç de recordar això, també podrà recordar altres coses.

—Ah, sí?

—El cor de l’home és bastant imprevisible —va dir el seu avi, insinuant un somriure—. A vegades la gent s’oblida dels detalls i només recorda les coses generals, mentre que altres descobreix que ha perdut la noció dels fets però en canvi és capaç de recordar un simple detall. ¿A tu no et vénen mai a la memòria escenes, gestos, accions, cares, mil coses inconnexes, de les quals no recordes quan ni com van passar i encara menys el moment?

—Sí, sí que em passa.

L’home va obrir les mans fent un gest d’evidència.

—Doncs ve-t’ho aquí.

—No t’acabo d’entendre.

—A vegades vint anys ens semblen molts anys, però recordem millor el que va passar durant aquest temps que no pas el que va succeir fa un any. La memòria és com un immens celler. Els bons caves necessiten temps per madurar, de la mateixa manera que els records… i el que és més important, els sentiments que els van marcar.

—¿Vols dir que si el papà és capaç de recordar el que sentia en aquell moment, pot reaccionar, veure que… no sé…?

—Es possible, Òscar, no ho sé. Potser és només l’esperança d’un vell ximple.

—Tu no ets cap ximple, ni tampoc un vell, bé… almenys no ho ets tant.

—Però he viscut sempre aquí, i suposo que m’he allunyat de les altres realitats.

—I si la mamà…?

L’avi Valentí el va interrompre.

—Òscar —va dir—. Deixa que les coses segueixin el seu curs. No perdis la teva pròpia vida per això. Dóna’t una oportunitat, i dóna-la als teus pares, d’acord?

Havia après a conèixer aquella mirada greu, aquell gest determinant. A contracor, va fer que sí amb el cap.

El seu avi es va posar dret.

—Hi ha una cosa que et volia preguntar. Què en faràs, del Tricky?

Aquesta vegada la pregunta sí que el va sorprendre.

—Per què?

—Ha d’aprendre a viure i ho ha de fer abans que no arribi el fred —va dir l’home.

—Jo… —l’Òscar va dubtar un segon—, pensava endur-me’l a casa. Tenim un bon jardí, i li compraré una gàbia molt gran.

L’avi Valentí el va mirar escrutadorament, amb atenció. L’Òscar no va saber com interpretar aquella mirada i, encara menys, la seva lacònica resposta.

—Ah!

No hi va haver res més. El seu avi es va dirigir cap a l’exterior per començar una nova jornada de treball.

ESTAVA BALDAT, per això quan es va deixar caure en un dels bancs del cine, va agrair les dues hores que hi havia anat a passar. Més que preparar-se per a un partit de futbol, semblava que s’entrenessin per a unes maniobres militars. El Xapa ja podia ser el capità, però el capellà del poble era el preparador, i quin preparador!, com s’entregava a la feina! L’Òscar es va dir que, si salvava ànimes amb la mateixa energia amb què els feia suar la samarreta… el cel en devia anar ple, d’enviats seus.

—Què tal? —li va dir l’Assumpta a cau d’orella.

—Fet pols. Quina pel·lícula m’has dit que toca, avui?

—Rebelde sin causa. Va d’un noi amb problemes…

—No l’he vist, però la conec. A l’escola ens van fer llegir un article sobre la vida del protagonista, el James Dean. Va morir molt jove. Per cert… els altres dos protagonistes també són morts, ho sabies?

—No.

—Es curiós que encara els puguem veure, oi? Vull dir que per a nosaltres seran vius, es bellugaran i, com que van morir abans d’arribar a vells, sempre els recordarem amb la mateixa cara.

L’Assumpta va abaixar els ulls.

—No hi havia pensat —va dir.

L’Òscar va notar que s’havia posat trista.

—Ho sento. No t’havia d’haver dit que eren morts.

—No hi fa res.

—Em sap greu, de debò.

—La mare m’ha dit que és una pel·lícula d’amor molt bonica, que per damunt del que els passa a aquests nois, els protagonistes, és una història d’amor i d’amistat. Em pregunto…

No va continuar.

—Què? —la va animar l’Òscar.

—No, res.

Just quan el Xapa i la seva xicota entraven al cine, es van apagar els llums i, durant uns segons, l’infinit estrellat els va cobrir, mentre tots els nens i nenes picaven de mans i cridaven fins a no poder més. Seguidament va aparèixer un rectangle blanc a la paret i, a l’instant, les primeres imatges de la pel·lícula, amb els noms dels actors i les actrius: James Dean, Natalie Wood, Sal Mineo…

Vius.

Es van oblidar de tot per submergir-se, com de costum, en la narració fílmica. Segon a segon, minut a minut, escena a escena, es van anar integrant a la pantalla, fins que van deixar de ser ells per sentir exactament el que sentien els agitats herois juvenils de la pel·lícula.

Van fer molt pocs comentaris, de tan absorts que estaven.

—Ell és molt guapo.

—Es com és per tot el que li passa.

—Per què no els deixen ser feliços?

Van comprar unes begudes quan es va acabar el primer rotllo. Mentrestant l’operador instal·lava el segon. La mare de l’Assumpta els va dir que era una de les seves pel·lícules preferides, que l’havia vist feia molts anys. No va dir quan ni amb qui. Els va regalar una bossa de tramussos, que van compartir i devorar quan es va reprendre la projecció. L’Òscar va veure el Xapa a l’última fila. Li va indicar amb un gest que la pel·lícula era molt bona. Es va imaginar que el seu amic es devia sentir més identificat que ningú amb el personatge del noi.

A tot arreu hi havia rebels, amb causa o sense.

I qui no era rebel en els anys en què hi havia més motius per ser-ho?

Van arribar a les escenes culminants, amb l’ombra d’un final tràgic planant per sobre de les seves consciències. En el moment de la baralla decisiva, l’Assumpta va ofegar un crit de crispació. Estaven molt a prop l’un de l’altre, tant per la multitudinària assistència, que obligava a compartir estretament els bancs, com pel clímax del que estaven veient, que els tenia completament captivats. En el moment de la mort de l’amic del noi, l’Assumpta se li va agafar.

L’Òscar va buscar la seva mà.

Al cine hi havia un silenci absolut. Tothom estava pendent de les imatges. La mà de l’Assumpta estava molt freda. Els seus dits es van entrellaçar.

Va ser el contacte més bonic.

El primer.

Ja no van separar les mans, i les van tenir juntes fins al final de la pel·lícula.

Tampoc van tornar a parlar.

No calia.

FALTAVEN dos dies per a l’inici de la festa major i el poble començava el ritual més significatiu, el de guarnir-se per a la celebració dels diferents actes. Tothom esperava l’arribada del moment crucial, el del pregó. Aquest any l’havia de llegir el conseller més jove de l’ajuntament, que era poeta i presumia d’escriptor. Després… una setmana sencera en què es tiraria la casa per la finestra. Hi hauria ball, tres pel·lícules en comptes d’una, dia sí dia no, la processó, els jocs infantils —curses de sacs, de patins, d’obstacles, proves esportives…—, un torneig d’escacs, un partit de bàsquet, el gran partit de futbol amb els rivals de l’altre poble, i a l’esplanada, entre el pont i el poble, ben atapeïdes, les habituals casetes de tir al blanc, la tómbola i alguns cavallets que sempre apareixien a última hora. A la plaça major ja estaven enllestint la tarima destinada al conjunt que havia d’amenitzar el ball principal, i a l’orquestrina que ho havia de fer els altres dos dies grans. Aquell mateix escenari serviria per a la representació teatral, oferta pels nois i noies de l’escola que no participaven en les activitats esportives. L’Assumpta era un d’ells. Cada tarda, mentre l’Òscar entrenava, la seva amiga assajava l’obra.

Ningú descansava. No hi havia temps per fer-ho.

A l’avi Valentí li feia gràcia veure’l tan excitat.

—Ets igual que ton pare a la teva edat. Durant la festa major amb prou feines dormia. Ho volia fer tot, estar a tot arreu, participar en totes les coses que es feien. I l’últim dia gairebé no s’aguantava dret.

—En què era bo el papà?

—En Víctor? —Va amollar una rialla—. En res! Encara que ell es pensava que sí… Com a màxim, jugava bé a futbol. Quan et vegi a tu, ja et diré qui dels dos és millor. Espero que guanyeu.

—En dubtes?

—He sentit dir que ets un fenomen, encara que els altres no es queden pas curts.

—Marcaré un gol per a tu, avi, t’ho juro.

—No juris, amb que ho intentis ja en tinc prou.

L’equip estava molt ben conjuntat, i la davantera, amb el Xapa i ell, deien que era la més perillosa dels últims deu anys. En cada partit d’entrenament, entre tots dos feien com a mínim mitja dotzena de gols. Es clar que en el partit decisiu no tot seria igual. Ara l’equip considerat titular jugava contra els reserves, i d’aquesta manera era molt més fàcil marcar gols. Però, tot i així, regnava l’optimisme i hi havia plena confiança en la victòria, fins al punt que les apostes es feien en un sol sentit: saber quants gols de diferència hi hauria al final en el marcador.

El pare Ramon els va reagrupar. Tots estaven suats, encara que el sol ja no queia de ple sobre el camp.

—Vinga, prepareu-vos —va cridar—, que farem un partidet!

No va ser necessari fer alineacions; malgrat tot, el Xapa va fer un parell de canvis. El porter titular jugaria amb els suplents. El capellà es va disposar a arbitrar.

Dos dies. Havien decidit no entrenar-se el dia anterior a l’esdeveniment per no carregar-se massa, de manera que aquell era l’últim test vàlid per a l’equip. Els que de moment eren reserves encara es podien guanyar un lloc, d’aquí que des del xiulet inicial s’entreguessin al joc en cos i ànima.

L’Òscar va ser el primer de rodolar per terra.

—Gregori! —La veu del pare Ramon va sonar com una fuetada—. Vols que t’ensenyi la vermella?

L’Òscar es va incorporar sense dificultat. Van seguir jugant uns deu minuts, durant els quals el seu equip es va avançar tres gols en el marcador, dos del Xapa i un de l’Estanis. En Gregori li estava molt a sobre, de manera que l’Òscar va optar per crear joc per als companys de la davantera.

Una passada seva, en profunditat, va servir perquè el Xapa fes el quart gol, molt hàbilment.

—Si és que el Xapa sempre està sol! —es va queixar un dels defenses—. Què passa? Que és que ningú el vol marcar?

En Gregori va deixar de cobrir l’Òscar i es va situar al costat del Xapa.

I tot va passar en la jugada següent.

Va ser l’Òscar qui la va començar. Va driblar dos contraris i, veient la bona posició del Xapa, li va enviar una centrada ajustada al cap. En comptes de controlar la pilota en Paire, el seu company es va tirar enrere per xutar-la tal com li venia. En Gregori es va adonar massa tard de la intenció del Xapa, i quan va voler reaccionar només va poder allargar la cama per provar d’interceptar la rematada. I li va fer falta.

El peu del defensa va topar de forma seca i brutal contra el cap del Xapa, que va caure a terra fulminat i es va quedar completament immòbil.

—Xapa!

Va ser un crit unànime. La majoria de jugadors encara s’acostaven corrent quan l’Òscar ja era al seu costat, atordit i aterrit. Un parell de veus van esbroncar en Gregori. El pare Ramon es va agenollar al costat del caigut.

—Xapa! Xapa…! —va mormolar l’Òscar—. Maleït siga, contesta!

El pare Ramon li va posar el cap sobre la seva falda. El senyal del cop era ben visible al pols esquerre.

—L’hem de portar a cal metge —va dir el capellà.

El Xapa va obrir els ulls de cop i volta.

—A cal metge? —va protestar—. Qui ha tingut aquesta genial idea?

Es va sentir un sospir general d’alleujament.

—Serà…!

—Li han estat a punt de trencar el cap i encara té ganes de broma!

—Sort que el té dur!

El Xapa va mirar l’Òscar.

—Què passa, pijo, et pensaves que hauria deixat que juguessis tu sol i t’ho fessis tot tu?

Mentre el pare Ramon remugava alguna cosa i la resta de jugadors tornaven a les seves posicions, el contusionat es va posar dret. Va girar el cap a dreta i esquerra per desfer-se dels últims efectes de la trompada. L’Òscar no s’havia mogut del seu costat.

—No m’aniria malament una mica de judo i de taekwondo per parar les patacades dels defenses —va dir el Xapa.

—Ja et vaig dir una vegada que te’n podia ensenyar.

—¿Aprendre’n, jo, d’això? No, que no és d’homes!

Se’n va anar del seu costat. Aquesta vegada va ser l’Òscar qui el va aturar.

—Saps una cosa? —va dir amb un somriure.

—Què?

—Jo dec ser un pijo, però tu ets més bast que una ballarina amb xiruques.

Tots dos es van posar a riure sorollosament, però no van poder seguir assaborint aquells moments d’alegria. El joc tampoc va continuar. Algú, des del camí, assenyalant un petit núvol de pols, va començar a cridar:

—El cotxe del pijo, el cotxe del pijo!

I l’Òscar va saber que l’última resposta, la més esperada i desitjada, acabava d’arribar.

NO VA PERDRE ni un segon.

No va recollir les seves coses, ni la roba, ni es va voler canviar.

Es va posar a córrer.

Va córrer com no ho havia fet mai, entregant-se al màxim en cada gambada, en cada cop de cintura.

Va creuar el camp de futbol, batent la terra amb les botes, i va enfilar el camí esquivant els curiosos que assistien al partit. Algun marrec va intentar seguir-lo, però el va deixar enrere, imposant el seu ritme demencial. Al lluny va veure l’Assumpta, que ja devia haver acabat l’assaig. No es va parar ni es va desviar.

Cada segon era important.

Semblava impossible, però va sentir que es deia a ell mateix:

—Sisplau… Sisplau…

La polseguera que aixecava el cotxe era lluny, al seu davant. No podia veure res, ni tan sols el perfil de l’automòbil. Molt aviat la pols el va començar a envoltar.

Això tampoc el va afectar, ni el va fer desviar i encara menys deturar.

El cotxe.

I a dins…

—Per favor… Que siguin ells…, que siguin ells!

Tots dos.

El cor li copejava el cos més fort que no pas ell el terra, com una locomotora imparable. Ni un terratrèmol l’hauria aturat. El cotxe va arribar al final del pendent i es va parar davant de la casa de l’avi. El núvol de pols es va estabilitzar al seu voltant.

L’Òscar va forçar la vista.

No aconseguia veure res.

Va arribar al repetjó. Gairebé ja no li quedava aire als pulmons. S’havia oblidat, fins i tot, de respirar pel nas i equilibrar l’esforç. Però no va afluixar el ritme. Ara que faltava tan poc…

Uns segons, i el teló cauria definitivament.

El final del malson.

O potser el començament, l’autèntic començament.

Algú va baixar del cotxe pel costat esquerre. Una silueta difusa, que més aviat intuïa que no pas veia a través de la pols. I per la dreta? Era el seu avi o hi havia algú altre?

—Papà!

Va cridar abans d’assegurar-se que era el1. L’home va aturar el gest i va girar el cap. La pols s’esvania ràpidament.

I, llavors, a l’altre costat del Mercedes, hi va veure la seva mare.

Va córrer els darrers metres com un huracà.

—Mamà!

Ja no li quedava alè, però no en necessitava. En tenia prou de veure’ls a tots dos i de rebre l’escalf dels seus somriures.

Junts.

Tots dos.

Si allò no significava res…!