QUART CRIT
Les conseqüències
(Capvespre)
62
El Salva no volia parlar amb ningú, de manera que els intents dels veïns que es va trobar, ja als voltants de casa seva, va haver d’avortar-los a còpia d’accelerar el pas o manifestar «que no es podia aturar» o «no tenia paraules».
De lluny en va sentir una: suïcidi.
De prop una altra a la qual no va parar atenció: carta.
Segur que a casa l’ambient seria de funeral. Pel Jacinto, pel «Merda». Massa. No en tenien ni idea. Al capdavall, aquell tros d’imbècil encara acabaria sent un heroi.
El Salva es va treure la clau dels pantalons i la va ficar al pany.
Havia d’anar amb compte. Si els deia que el Jacinto era un idiota el mirarien malament, dirien que no tenia sensibilitat, que sempre seria un animal. Però tampoc no es posaria a cantar-ne les excel·lències.
El seu germà Roque i el germà gran del Jacinto havien estat col·legues.
Va intentar no fer soroll, però ni estava engegat el televisor ni va poder evitar el clac de la porta en tancar-la. Al cap de dues passes van aparèixer ells.
El seu pare, la seva mare, el Roque…
No li van agradar aquelles mirades.
Ni allò que transmetien les seves cares.
Especialment la del pare, ja que la mare plorava.
—Hola —va dir ple d’inseguretats mentre s’aturava en sec.
—Fill…
L’intent d’ella va ser avortat sobtadament pel seu marit.
—Calla!
El crit va sonar com una descàrrega d’alta tensió. A la dona li van fer figa els genolls i el Roque va haver de sostenir-la. L’home va fer l’última passa que el separava del fill petit.
El Salva va començar a tenir por.
Coneixia aquella expressió.
—Papa, què…?
—És veritat? —el va interrompre ell.
—Això del Jacinto? —va intentar que la seva veu sonés tan convincent com fos possible—. Bé, sí, l’han trobat…
Li va marcar els cinc dits a la cara.
El Salva es va quedar mut.
—És veritat? —va repetir la pregunta el seu pare.
No hi va haver resposta.
Excepte en la seva mirada.
—Digues! —va retronar la veu del pare.
Amb prou feines va aconseguir aguantar-se dret, com la mare. No tenia ni idea de què havia passat, com ho sabien, però sí que es podia imaginar el que passaria a continuació.
La seva mare ja plorava a llàgrima viva.
I la nova bufetada del pare, no perquè l’esperés, el va agafar menys desprotegit.
El Salva va rebotar contra la paret abans de sentir que la terra se li enfonsava sota els peus.
63
La reunió familiar no era al menjador, sinó a la cuina. En el moment que el Segis hi va entrar, el quadre li va semblar patètic. No recordava res d’igual des de la mort de l’àvia, dos anys enrere. També llavors ells eren a la cuina, afectats, l’una plorant desconsoladament i l’altre amb la mirada perduda, els braços plegats i aquella barreja de sorpresa i desconcert aletejant-li com un ocell de mal averany a la cara. Només hi faltava la seva germana.
El Jacinto semblava haver estès les ales després d’anar-se’n del món, com un fantasma.
A vegades li deien això mateix, fantasma.
—Seu, Segis —va ordenar el seu pare.
Es va adonar que ell no l’havia mirat mai d’aquella manera.
Perquè no era una mirada, era un crit d’auxili.
—Us passa res?
—Seu.
El va obeir. Va ocupar una de les cadires, davant de la mare. També els ulls d’ella eren diferents, tan tristos, tan adolorits. Se li va empetitir l’ànim davant la descàrrega del seu plany, que ell percebia amb tota claredat, com un esgarip.
—És per allò d’aquell de l’institut?
«Aquell de l’institut».
—Es deia Jacinto Quesada —va dir el seu pare.
—Sí —va assentir encara que no era una pregunta.
Una altra pausa, molt lleu. Les mirades pesaven ja com ploms suspesos en l’aire.
—Hi ha rumors per tot el poble, saps, fill?
—Quina mena de rumors?
—Diuen que el Jacinto Quesada s’ha suïcidat.
—Ah.
Una vacil·lació.
—No ens has de dir res?
—Jo?
—Hi ha una carta, Segis.
No va entendre el sentit d’aquella revelació.
—Aquest noi la va escriure abans de posar fi als seus dies —va continuar el seu pare.
—Segis, fill… —va xiuxiuejar ella.
—Ara no, Carlota —li va retreure el marit.
El sentit del que podia significar aquella carta es va obrir pas en la ment del noi.
Una fulla d’afaitar esquinçant-li el cervell.
—El Jacinto Quesada parla dels motius del seu acte, i dóna alguns noms, Segis —va acabar de dir el seu pare lentament.
64
Des que el seu marit i el seu fill havien marxat, la Fernanda intentava mantenir-se en equilibri.
I no era pas fàcil.
Una força enorme l’estirava cap avall. Una altra persistia, inundant-li el pensament. La tercera formava vertígens, vents huracanats que la sacsejaven i mortificaven com si es tractés d’un titella animat. La idea de no tornar a veure ni a escoltar mai més el seu fill mort xocava frontalment amb la negació de l’evidència. Mentre havia estat allà, prop del cadàver del Jacinto, la seva resistència es fonamentava en els altres tres puntals de la seva existència: el Gabriel, el Patricio i el Cosme.
Tot això acabava de saltar pels aires amb la irrupció de la veritat.
El Jacinto suïcidat.
El Jacinto maltractat.
El fet de ser i comportar-se com un autòmat li impedia pensar al cent per cent, però l’absència del Gabriel i del Patricio actuava com un tascó. Penetrava lentament en la seva consciència.
—Mama —va sacsejar-la la veu del fill petit.
—Sí, Cosme?
—On han anat el papa i el Patricio?
Li ho havien dit? No n’estava segura. A la caserna de la guàrdia civil? Potser sí.
El Jacinto suïcidat.
El Jacinto maltractat.
El seu fill no havia fet mai mal a ningú, d’això n’estava convençuda. Estimava els animals. Era capaç d’obrir la finestra per tal que una mosca trobés la llibertat abans que pensar a matar-la. El seu fill era una bona persona, diferent del Patricio i fins i tot del Cosme. El Patricio i el seu temperament. El Cosme i la seva agressivitat.
El Jacinto, no.
—Mama?
—Perdona, Cosme. Ho sento. Què deies?
—Per què havia de fer això el Jacinto si ens tenia a nosaltres i no estava sol? —va preguntar el nen.
La mare va extraviar la mirada.
Li havia de dir, al Cosme, que les persones poden estar soles enmig d’una multitud?
Ho entendria a la seva edat?
La resposta no va arribar a produir-se. La va aturar una presència humana, una fúria amb forma de dona que ella va reconèixer a l’instant malgrat la cara trasmudada, els ulls enfollits i la figura trencada per la tensió.
Esbufegava.
—Fernanda, Déu meu… Fernanda, el teu marit i el teu fill…!
La mare del Jacinto es va posar dreta.
—Què els passa? —va disparar les seves últimes forces.
Les paraules de la seva veïna Isabel la van fuetejar una per una.
—Han anat a casa teva, han agafat l’escopeta! Jo els he vist sortir! Déu meu, Fernanda, estan buscant els Mateos! Diuen que el Salva va fer coses al teu fill…, i que hi ha una carta…! Tot el poble és al carrer!
65
A la caserna de la guàrdia civil, el Cipriano Galindo va veure com la Manuela Giner i l’Osvaldo Jiménez signaven les seves respectives declaracions. Un tràmit acomplert. El que li quedava era, sens dubte, molt pitjor.
Ho hauria deixat per a l’endemà si el poble no hagués estat tan revolucionat en aquella última hora. Per a l’endemà i per quan tornés el tinent.
—Gràcies —va dir als dos professors de l’institut.
—Què farà ara? —va preguntar ella.
Hi havia noms. Quatre noms. Quatre adolescents més. Era un tema per a la fiscalia de menors. Però abans, per la seva pròpia seguretat, valia més tenir-los ben custodiats i estalviar-se problemes. Prendre’ls declaració, veure els pares…
Les notícies podien volar molt de pressa.
Tant o més que la imaginació de les persones.
—Demà estiguin localitzables. —No va respondre la pregunta—. A casa seva o a l’institut, d’acord?
—Sí, sergent. —L’Osvaldo Jiménez li va allargar la mà.
—Què farà ara? —va insistir la professora de llengua.
El Cipriano Galindo li va aguantar la mirada.
—Els anirà a buscar, oi? —la Manuela no es va rendir.
—Apa, marxem. —El seu company la va estirar.
—Sergent, això és massa petit perquè una cosa tan grossa es mantingui sota secret de sumari o com en diguin —es va resistir la professora—. Són uns indesitjables, però ara els qui estan amb el dogal al coll són ells.
—Estigui tranquil·la i vagi-se’n a casa. —Ell mateix els va obrir la porta del despatx—. I gràcies per la seva ajuda amb aquella noia, la Cecilia. Reconec que jo sol no me n’hauria sortit.
La Manuela va vacil·lar per darrera vegada. L’Osvaldo continuava estirant-la. Finalment va cedir, rendida a l’evidència i perquè allà tot era ja dat i beneït. Va deixar anar una glopada d’aire i es va acomiadar del guàrdia civil de la mateixa manera que el seu company, estrenyent la mà dreta de l’agent de la llei.
La porta es va tancar darrere seu.
El Cipriano Galindo també va deixar anar una glopada d’aire.
—Morales! —va cridar.
Va pensar que el número de la guàrdia civil era darrere la porta, perquè aquesta es va obrir coincidint amb el seu crit. Després va comprendre que havia estat una casualitat, que el seu home havia entrat per comunicar-li alguna cosa.
I urgent.
—Cal enviar tots els agents de què disposem a casa de quatre nois, i com més aviat millor. —Va fer servir la seva autoritat per imposar-se a les presses de l’home.
—Ara mateix només som l’Ureña, vostè i jo, sergent —li va anunciar el seu home, sense moure’s del llindar de la porta. Després va afegir—: Quatre nois de l’institut?
—El Salvador Mateos, el Segismundo Garrido, l’Alan Gao i el Carlos Freser, sí. Tinc les adreces aquí. Caldrà portar-los acompanyats dels pares.
—No farà falta que els anem a buscar tots, sergent. —En Morales va recordar el motiu de la seva urgència—. Un d’ells és aquí: el Segismundo Garrido, i amb els seus pares. És el que venia a dir-li quan m’ha cridat. Els he ficat al despatx del tinent, per si de cas.
Va ser tan inesperat que va trigar a reaccionar.
En aquell moment, per darrere, va sorgir el cap del seu altre home disponible, l’Ureña. I també ell tenia pressa.
—Sergent, han trucat dient que el pare i el germà del noi mort van pel carrer armats i es dirigeixen a casa d’una família anomenada Mateos! Què fem?
El Cipriano Galindo es va oblidar de la resta.
—Vostè, Morales, ocupi’s dels Garrido! Anem, Ureña, cagant llets!
66
El Gabriel Quesada es va aturar al mig del carrer, amb el seu fill Patricio al costat.
L’escopeta, de dos canons, la duia el pare del Jacinto i apuntava cap endavant, sense vacil·lar.
Quan ells es van quedar immòbils, la dotzena de persones que els seguia a distància també van parar de caminar. No hi havia trànsit. Amb prou feines n’havien trobat pel camí. Un poble fantasma habitat per cares espectrals que eren com fanals il·luminant el començament de la nova foscor. Ningú no s’atrevia a fer el pas decisiu cap a ells. Els dos canons de l’arma els havien escombrat al començament, com a advertiment.
Aquests i els ulls del portador de l’arma, capaços de tot.
No havia calgut res més.
—Salva!
Es va percebre un moviment a l’altra banda d’una finestra. La cortina va tremolar imperceptiblement.
El Gabriel Quesada va repetir el crit:
—Salvador Mateos, surt aquí!
Noves cares es van afegir a les primeres, homes i dones temorosos i espantats, veïns, coneguts, amics. L’arma continuava representant el centre de les seves inquietuds.
La porta de la casa es va obrir.
I hi van aparèixer dos homes.
Acompanyats per un punyent gemec de dona.
El pare i el germà del Salva es van quedar sota el marc de la porta, sense fer cap passa més. A l’interior, a més del noi, la mare no devia estar sola. Es va sentir un forcejament. Una altra mena de tensió.
—Vés-te’n, Gabriel! —va demanar l’amo de la casa.
—No tinc res en contra teu, Mauricio, però fes que surti el teu fill!
—Ets boig?
—Digue-li que surti o serà pitjor per…!
—Tens dos cartutxos! No ens pots matar a tots!
—Saps què li feia, al meu fill?
La pregunta va quedar sense resposta. Per damunt del breu silenci, el Patricio i el Roque es van buscar i es van trobar. Les seves mirades van vacil·lar un instant.
—No deixaré que facis mal al meu fill —va parlar novament el Mauricio Mateos amb més calma.
—Mal? I el Jacinto, què? —Ara les paraules se li van ennuegar—: L’ha mort ell!
—No!
—Com si ho hagués fet! Tu no saps res!
—Sí que ho sé —va assentir l’home travessat per un rictus de cansament i dolor—. Però ara estem tots ofuscats i… —Es va posar una mà als ulls i va semblar que estava a punt de plorar.
—Patricio —es va sentir llavors la veu del Roque—, són coses de criatures i ho saps. Tu i jo fèiem el mateix, o ja no te’n recordes?
—Calla, Roque!
—No fem d’això un bany de sang…
—He dit que callis!
Ningú no esperava que el Patricio intentés agafar l’escopeta de les mans del seu pare.
67
L’empenyia l’odi, la por, tot menys la reflexió o la pietat. Però mentre corria, ja sense alè, agitada fins a superar l’esgotament, la Fernanda tan sols repetia tres paraules:
—No, Déu meu…, no! Déu meu…! No, no, no!
Li feia l’efecte que no es bellugava, que les cases eren les mateixes, que les seves passes no la feien avançar, com en els malsons més cruels, clavada a la terra que se l’empassava. Li semblava que el temps corria a la velocitat de la llum i es burlava d’ella davant dels seus nassos. Creia que la sang inundaria tot el poble, i si bé la desitjava, també li feia por.
Perquè no solament seria sang dels Mateos.
Odi i por. Odi i por. Odi i por.
En arribar a la seva destinació, tot aquest odi va desaparèixer.
La por va augmentar.
A la porta de la casa hi va veure el Mauricio Mateos i el seu fill Roque. Al mig del carrer, el seu marit i el seu fill Patricio.
Forcejaven per l’arma que el primer sostenia entre les mans, tot i que ja quedava poc per fer perquè ni tan sols el Patricio, amb els seus dinou anys, no havia pogut fer res contra el seu pare.
El Gabriel Quesada es va desfer del seu fill.
I va apuntar de nou els dos homes que protegien l’entrada de la casa.
—Ja n’hi ha prou, Mauricio —va anunciar.
—No deixaré que li facis mal. M’hauràs de matar a mi.
—Només vull endur-me’l perquè vegi el meu fill, i després el portaré a la guàrdia civil.
—No, Gabriel —el pare del Salva va moure el cap d’un costat a l’altre—. Tu no vols això i ho saps. Deixa que…
—Deixar? A qui? Per què ho hauria de fer? L’ha mort ell, com si li hagués disparat al cor! Ho ha fet i ha de pagar per això!
Va alçar l’escopeta.
El Roque Mateos va fer un gest, per protegir-se. El seu pare, no.
Llavors la Fernanda va parlar.
—Gabriel!
El seu marit va mirar cap a ella. Caminava a poc a poc, al seu encontre, a uns cinc metres.
No va deixar d’apuntar el Mauricio Mateos i el seu fill gran.
—Vés-te’n! —va ordenar a la seva dona.
Tres metres, dos, un.
La Fernanda es va situar davant dels dos canons.
—Ja he perdut un fill —li va dir amb una estranya fermesa—. No en vull perdre un altre —va assenyalar el Patricio—, ni tampoc a tu.
—Aparta’t!
La Fernanda no es va moure.
El seu marit en va tenir prou de veure-li la cara.
—Per l’amor de Déu! —va esclatar ensorrant-se—. No has llegit la carta?
La dona va posar una mà als canons de l’escopeta. L’escena tornava a estar paralitzada. L’únic moviment es va detectar en ells, en els seus ulls, la crispació del dit del Gabriel Quesada al gallet de l’arma.
La Fernanda era una màscara.
—El Jacinto no ho voldria, això —va ser l’última cosa que va dir al seu marit.
En el moment que ella va agafar l’escopeta de les mans del seu marit, el cotxe de la guàrdia civil udolava carrer amunt.
68
L’Alan va sentir l’udol de la sirena.
Com en les pel·lícules, però allà, al poble.
Per entremig dels arbres va veure la línia del mar, i a prop, sota els cingles escabrosos i plens de vegetació que lliscaven abruptament cap a les aigües, va sentir el so de les onades batent contra les roques. Era un dia plàcid, tranquil, sense temporal ni vent. Així i tot, la remor sorda d’aquella eterna anada i vinguda va dominar l’ambient, es va imposar al silenci i a la sirena llunyana, que va callar de sobte.
Només va quedar el mar.
Va arribar fins al cim i va escrutar la profunditat de l’abisme.
Va veure l’escuma blanca als seus peus.
Canviant, com un quadre sense forma, abstracte, ple de poder i de màgia.
On havia llegit que aquest abisme exerceix una atracció hipnòtica sobre les persones, que per aquesta raó hi havia qui s’abocava a un balcó o a la via del tren i pensava a llançar-se daltabaix abans de recular, espantat?
En algun llibre de la classe de la professora Manuela, segur.
L’Alan es va quedar mirant aquella immensitat.
L’horitzó recte, la terra trencada.
El penya-segat, a la seva esquerra, a menys de tres-cents metres.
No el podia veure, però era allà, a l’altra banda dels arbres. Probablement algú ja hi hauria posat flors i espelmes, en memòria del Jacinto. Probablement hi hauria persones resant. Sempre hi havia algú que resava. Probablement algú proposaria fer-lo esclatar, com l’última vegada, anys enrere.
El dia declinava tan de pressa…
I al capvespre, sota la penombra que començava a igualar els colors i les formes, tenyint els primers de gris i les segones de fantasies, l’Alan es va sentir com el dia.
Com la nit.
En el moment de la fusió total.
Va pensar en la Cecilia, en el noi mort, el Jacinto, en ell mateix, i va saber què havia de fer.
Tan senzill.
Al capdavall, i si era el veritable sentit de tot el que havia passat?
L’Alan va apuntar un somriure.
De sobte, ho veia tot tan clar…
69
La sirena havia estat a punt de fer-los retrocedir.
No ho havien fet i ara se n’alegraven.
Lluny del poble, encara que la seva presència fos constant a la seva esquena, tot semblava molt més assimilable, com si la natura tingués les seves pròpies normes i protegís a qui hi buscava una mica d’emparança i uns minuts de pau.
Malauradament, els seus pensaments sí que continuaven allà darrere, enganxats a les petjades del camí.
—Què els passarà? —va preguntar la Manuela.
—Seran expulsats de l’institut, se’ls posarà un tutor que els atendrà un parell d’hores cada dia a cadascun i per separat, estudiaran pel seu compte, a casa… No ho sé, depèn de moltes coses, i també del que faci la fiscalia de menors o la comissió de menors del Consell General del Poder Judicial. Perquè no deixen de ser això, menors d’edat, i la llei diu que continuen tenint dret a una educació.
—Però si no són conscients del que han fet, de què serveix això altre, qualsevol acció que s’emprengui?
—És feina dels psicòlegs —va reflexionar l’Osvaldo—. La violència escolar té molts paral·lelismes amb la violència de gènere. La manca de cultura crea monstres. I saps que no em refereixo a la manca de cultura pel fet de no estudiar, que no es tracta solament d’això. Aquests nois que no tenen referents, que es pensen que ho saben tot i han perdut fins i tot la curiositat… No tenen res. Què els queda després? Una vegada em vaig trobar un dels qui em pegaven de petit. La seva vida havia estat una merda, amb tots els respectes. Ningú no li volia donar feina, la dona l’havia plantat… Qui pega de petit, pegarà quan sigui gran a la dona i als fills. I la roda continua. Aquest país necessita una dosi de cultura en tots els sentits.
—Abans, al cotxe, has dit al sergent Galindo que només un terç de les famílies tenen capacitat per socialitzar els fills. Estàs molt al corrent d’aquestes coses.
—Ho intento. Suposo que són seqüeles del que em va passar quan era un nen —va reconèixer l’Osvaldo.
—Això no obstant, tu, jo, ningú no ha volgut veure el que li estava passant al Jacinto Quesada.
—No pots ser tan crítica.
—Ho sóc. Ho teníem davant dels ulls, però…
El professor de ciències es va mirar les puntes de les sabates. El capvespre era tan bonic com clar. S’apropaven a la costa. Se sentia el mar batent contra les roques.
—És possible que quan has estat un nen agredit, no estiguis mai preparat per enfrontar-te amb això, ni quan ets adult. Alguna cosa se’t col·lapsa molt endins. De fet…, continues tenint por. Qui espera que una cosa així passi a la seva escola, a la seva classe?
—Creus que la família, o nosaltres, en som els únics culpables?
—Hi ha més factors. Fa cinquanta, quaranta anys, l’Església tenia un poder moral que avui ha perdut majoritàriament —va reflexionar l’Osvaldo—. No diré que fos una influència millor o pitjor, però existia. Les famílies han canviat i han perdut autoritat. En el fons, els fills demanen una certa disciplina, fins i tot per reafirmar la seva rebel·lia. Pel que fa a nosaltres… Formar persones que tinguin un cap capaç de discernir allò que és primordial d’allò que és accessori ha deixat de ser important. L’escola ha dimitit totalment en aquest sentit. Necessitem més filosofia i menys tecnologia.
—És curiós —va xiuxiuejar la Manuela—. Tant de temps junts i no t’havia sentit parlar mai així.
—Bé, és en el moment abans d’estimbar-te barranc avall a la sortida d’un revolt quan la teva vida passa davant teu, o això diuen, no?
Ella es va aturar i ell ho va fer al seu costat. La resplendor del poble continuava quedant enrere. Al davant, el mar, els roquissars abruptes, el penya-segat.
Era com si tornessin, sense adonar-se’n, a l’ull de l’huracà.
—Demà això serà una bogeria. —La Manuela no va amagar el punt de dolor—. Ens envairan els mitjans informatius, sortirem en tots els telenotícies, els diaris parlaran del Jacinto i de la seva història… I nosaltres haurem de continuar endavant, amb la nostra culpa.
—Continues sent dura.
—La nostra culpa —ho va repetir—. El grau no té importància. A vegades les coses ens pesen tant que renunciem, sense adonar-nos-en. I d’altres baixem la guàrdia per la mateixa raó. I n’hi ha prou amb un lleu abandó perquè ja res no sigui igual. No fabriquem claus, Osvaldo: eduquem ments.
—Ho intentem, i no és fàcil.
—Va ser el nostre compromís quan vam acceptar ser professors, no?
L’Osvaldo va reprendre el pas, en direcció al penya-segat.
La Manuela va trigar un parell de segons a fer el mateix i a atrapar-lo.
Dos gossos solitaris, buscant l’olor perduda després de la tempesta. La sensació el va fer estremir. Va observar el seu company de reüll. En un dia l’havia conegut més que en tots aquells anys.
I si no el coneixia a ell, com podia intentar-ho amb trenta nois i noies en una classe, cadascun amb el seu món, la seva intimitat, la seva vida a l’esquena?
70
En arribar als voltants de la caserna, el Cipriano Galindo va recordar que el Segismundo Garrido i els seus pares eren allà. El que menys desitjava era que el Salvador Mateos i els seus coincidissin i es veiessin. I encara faltaven els altres dos.
Caldria començar a fer màgia.
—No els faci baixar del cotxe fins que jo sigui a dins, d’acord?
—Sí, sergent —va assentir el seu home.
Va aturar el vehicle oficial a l’entrada i va baixar sense dir res més. En Morales va sortir a trobar-lo. No hi va haver salutacions, tan sols un intercanvi ràpid de paraules.
—Han vingut a declarar, insisteixen que voluntàriament, però volen fer-ho amb qui estigui al comandament.
—Que no entri ningú en aquest despatx, entesos? Ajudi l’Ureña amb els Mateos.
No es va aturar. Va arribar al despatx del tinent i, sense trucar a la porta, la va obrir. A l’altra banda es va trobar un silenci carregat de tensions. El pare i la mare estaven asseguts a les dues cadires, davant de la taula. El noi romania dret, inexpressiu, repenjat a la paret. Un noi normal i corrent, un de tants.
Costava imaginar-se’l colpejant algú.
—Bona nit —es va presentar—. Sóc el sergent Galindo.
—Ricardo Garrido. —L’home es va aixecar de seguida—. La meva esposa Carlota i el meu fill Segis.
Els va estrènyer la mà a ells, els pares. El Segis no es va moure d’on era. La presència de l’uniforme li havia disparat la pal·lidesa al rostre. La cara de l’home era seriosa. La de la dona, torturada.
—Abans de res —va tornar a parlar el Ricardo Garrido—, vull que consti que hem vingut voluntàriament —va dir les mateixes paraules que li acabava de referir el Morales en arribar—. Suposo que això es tindrà en compte.
—Ningú no ha acusat el seu fill de res —va esmentar el guàrdia civil.
—Però es tindrà en compte?
—És possible —va concedir—. Sigui com sigui, i segons el que hagin de dir, haurien de buscar-se un advocat.
—Ai, Senyor! —va xiuxiuejar ella.
—Per què? —el pare del Segis es va encarcarar—. Conec els rumors que corren pel poble i puc assegurar-li que el meu fill m’ho ha explicat tot i ell no va ser. Els qui pegaven a aquest noi eren el Salva Mateos, el Carlos Freser i l’Alan Gao. El Segis és el millor amic del Salva, sí, però està disposat a jurar que van ser ells, que ell sempre va intentar ser just, provar de… Bé, potser alguna vegada li va clavar una empenta, de broma, com fan tots, però d’això a pegar-li…
—Estàs disposat a declarar això? —El Cipriano Galindo va buscar els ulls que el Segis s’entestava a amagar.
El noi els mantenia clavats a terra.
Allà, sol, se’l veia tan desprotegit.
—Contesta! —li va cridar el seu pare provocant-li un ensurt.
I ho va fer.
—Sí, és clar.
El sergent de la guàrdia civil va continuar mirant-lo fixament.
Però el Segismundo Garrido no va alçar els ulls per enfrontar-se amb ell.
71
El Cafre es movia per la seva habitació com un gos engabiat.
No volia estudiar. Per a què? Segurament, l’endemà tampoc no hi hauria escola. I, de tota manera, el futur era el bar. Per tant… Tant li feia estudiar! El pitjor era que tampoc no volia jugar amb la consola, ni veure la tele, ni fer res.
Només bellugar-se, no quedar-se quiet.
Necessitava els altres, el Salva i el Segis. Fins i tot l’Alan.
Amb ells se sentia bé, era algú, formava part d’alguna cosa.
Amb ells res no importava, la vida era un joc, el temps s’aturava, podien menjar-se el món, reien, vivien al límit. El Salva era genial. El Salva era el millor dels col·legues. I també el Segis.
Es va posar una mà al cap. Li feia mal. No tant com altres vegades, però se’n sentia. Per què el pare sempre havia de pegar-li al cap i de la pitjor de les maneres? Aquell zum-zum…
En el fons odiava el bar.
L’odiava perquè hi estava atrapat, unit a ell.
—Merda… —es va repenjar a la finestra.
Va restar en silenci uns segons, potser deu. I va ser aquest silenci el que li va fer sentir les passes a l’altra banda de la porta de l’habitació. Unes passes que sonaven diferents de les de la mare o el pare en solitari. Unes passes estranyes, fredes…
No va trucar ningú.
Quan es va girar, mig temorenc mig encuriosit, la primera cosa que va veure amb la porta oberta va ser el seu pare, molt seriós, però immediatament darrere seu van destacar els uniformes dels dos guàrdies civils.
Llavors va reaccionar.
Va tornar a la realitat.
I va dir:
—Què passa? Només estàvem jugant.
72
El Miguel Ángel va deixar de mirar-se al mirall del lavabo quan ja no va poder més i va tenir por dels seus propis ulls i de la seva cara.
Aquell desconegut…
Recordava el Salva i el Segis, la seva proposta. Recordava la visita de la Cecilia, les seves paraules. Recordava el Jacinto.
I, davant del mirall, l’única cosa que hi veia era un noi espantat i gras, gras, gras.
Fins quan?
Va sortir del bany i va tornar a l’habitació. La casa estava tan silenciosa, tant, que va pensar que els seus pares se n’havien anat. Es parlava d’una manifestació.
Però els seus pares eren allà.
El silenci també parlava.
No va arribar a entrar a l’únic lloc del món en el qual se sentia segur i fora de perill, les quatre parets de la seva habitació. Es va aturar davant de la porta i va pensar en el noi del mirall, el seu altre jo.
I allà, en terra de ningú, ho va veure clar.
La resposta.
A totes les preguntes.
El Salva i el Segis. La Cecilia. El Jacinto.
Els dos primers ja no podien fer-li mal. No després de la mort del Jacinto. I si no podien fer-li més mal era perquè el Jacinto li havia donat la llibertat, un do, una cosa que havia d’aprofitar. Ells perdien. El Salva i el Segis fracassaven.
El fet d’haver-ho entès, de sobte, li va accelerar el pols.
I hi havia la Cecilia.
El seu coratge.
Una altra porta oberta.
El Miguel Ángel va girar el cap en direcció al silenci, en direcció a la sala on els seus pares consumien el seu propi dolor. Va descobrir que també els tenia a ells, que els estimava i l’estimaven. Tot en un segon molt ràpid.
—D’acord, Jacinto —va xiuxiuejar feblement.
En treure el cap per la porta de la sala, va semblar com si ells l’estiguessin esperant, o haguessin sentit la remor de les seves passes. El pare li va oferir una cara afable, amical. La mare, l’empremta d’un dolor situat en una altra dimensió. L’última cosa que va veure el Miguel Ángel dins la seva ment va ser el somriure del Jacinto, però el que més va sentir va ser el rastre de la mà de la Cecilia al seu braç demanant-li coratge.
Per primer cop.
—Papa, mama, us vull explicar una cosa —va dir el noi entrant a la sala i en la seva vida per sempre.
73
L’Alan va mirar la platja des del cim del penya-segat.
Les flors, les espelmes, les roques i el mar.
Sí, la irresistible temptació de l’abisme era forta.
N’hi havia prou amb un salt, com el que el Jacinto havia fet des d’allà mateix aquell matí. Un salt i adéu. Un salt i l’eternitat per bandera.
Era massa intel·ligent i ho sabia. Per això s’havia fet amic del Salva, del Segis, del Cafre. La intel·ligència es compensava amb l’estupidesa. El fet de ser diferent era un privilegi. Però la diferència es veia per contrast. No volia anar a una escola de llestos. Valia més viure amb els beneits.
Els beneits, se’ls veia venir, se’ls coneixia, no hi havia sorpreses, se’ls manipulava.
El preu consistia a passar per un d’ells.
Actuar com un d’ells.
La intel·ligència també era fortalesa, superar les febleses i els febles.
Odiava la solitud i la Cecilia no li faria mai cas. Ja no.
Per tant…
Un salt, tres segons de caiguda lliure, un patiment ràpid i fulminant.
El fet de descobrir que s’havia equivocat li feia més mal del que mai hauria cregut poder sentir. Un mal visceral, anímic, tan profund que el consumia. El dolor de l’impacte contra les roques no podia ser pitjor que aquell.
Va fer una altra passa.
Les puntes de les seves sabates van sortir de l’espadat.
L’Alan va mirar cap avall, tot seguit va tancar els ulls i es va deixar dur.
Una oscil·lació…
—Alan!
Era una veu? Ja havia caigut i sentia la seva consciència?
—Alan, quiet!
Continuava a l’espadat.
I la veu el feia tornar del seu propi més enllà.
Va alçar les mans, com si es disposés a aixecar el vol.
I la professora Manuela el va cridar per tercera vegada:
—No ho facis, confia en mi!
74
El Cosme continuava esperant el retorn dels seus pares i del seu germà gran.
Sol.
La mare li havia dit: «Queda’t aquí!». I no s’havia mogut d’allà, d’aquell lloc blanc, asèptic, silenciós, en el qual, des de feia molta estona, no entrava ningú. Semblava com si el lloc estigués buit.
Com si només hi fossin ell i, a l’altra banda d’aquella porta, el cos del Jacinto.
Què devia passar?
Tot era un malson. Tot. El seu pare armat, el Patricio fora de si, la mare sortint a corre-cuita per evitar un infern, i ell amb la seva por, la sensació que la vida se li desbaratava per moments i el món estava esclatant.
El Cosme va clavar els ulls a la porta de sortida.
Després a l’altra.
El Jacinto també estava sol.
Era l’únic que no l’havia vist. L’únic a qui no havien deixat entrar a veure’l. L’únic postergat, pel fet de ser un nen, el maleït nen de dotze anys a qui ningú no tenia en compte.
Va estrènyer els punys.
Creia que s’aixecava per sortir, per respirar una mica d’aire fresc del carrer, però les seves passes el van encaminar de dret a l’altra porta, la del lloc des d’on el Jacinto semblava cridar-lo.
La va obrir i va contemplar-ne el cos, el llençol que el cobria.
En entrar allà, es va sentir com un fantasma.
75
Confiar en ella?
En la professora de llengua i literatura?
Per què?
I per què no?
L’Alan es va adonar que no es volia tirar, però també que havia estat a punt de fer-ho.
La irresistible temptació de l’abisme.
Va girar el cap i els va veure a tots dos, la Manuela i l’Osvaldo. Eren a quatre o cinc metres, i s’acostaven molt a poc a poc. A la cara se’ls dibuixava l’alarma. La professora tenia la mà estesa.
—Anem, Alan.
Els va desarmar amb un somriure.
Sempre somreia per desarmar-los en situacions extremes.
—No ho facis —va dir la Manuela Giner—. No val la pena morir, per res.
—T’ajudarem —va intervenir l’Osvaldo Jiménez.
—Com? —va preguntar ell.
—Tu no ets com ells —va manifestar la professora—. Tens una oportunitat.
Ells. El Salva, el Segis, el Cafre.
Ho sabien tot.
De manera que, al cap i a la fi, el Jacinto guanyava. Després de mort, com el Cid.
L’Alan va mirar per darrera vegada en direcció a la platja.
El mar besava les roques, bo i rentant-ne la sang.
—Dóna’m la mà —va dir ella.
Tenia una mà suau i bonica, com la Cecilia. I també era així, suau i bonica. Una professora de la qual valia la pena enamorar-se, com feien alguns romàntics.
Va esperar un segon més.
Després va allargar-ne una de les seves.
El viatge va ser molt llarg. La Manuela no va voler precipitar-se, ni ell bellugar-se. El professor Osvaldo va dir una cosa així com «vés amb compte». Les mans es van acostar, lentament, amb els dits estesos. L’abisme el va cridar per última vegada.
I ell es va burlar del seu reclam.
Havia perdut, però podia tornar a guanyar.
En això es diferenciava del Salva, del Segis i del Cafre.
Coneixia aquesta diferència.
—Bon xaval —va xiuxiuejar la professora.
Les seves mans es van enllaçar.
En acabat ella el va estirar, suaument, i l’Alan es va deixar portar.
Quan la professora el va abraçar, tremolant, va tancar els ulls i durant un moment va pensar que era la Cecilia.
76
La Cecilia va deixar que la mare l’abracés, sense rebutjar-la, ja que necessitava totes i cadascuna d’aquelles carícies. Un petó a la pell, cobrint-la de dalt a baix.
—No l’oblidaràs mai —va dir la dona—. Ell viurà sempre en la teva memòria.
N’hi havia prou?
Sabia que no, i, tanmateix, era tot el que li quedava, l’última esperança.
—Mama.
—Digues, filleta.
—Què els faran?
La pregunta va obligar la mare a rumiar-ho. La ignorància les va unir una mica més.
—No ho sé, maca.
—Però ells…
—Ells no el van matar, tan sols el van empènyer.
—És el mateix —va manifestar el seu disgust la Cecilia.
—No pas per a la llei. I la llei ens protegeix a tots, els innocents però també els culpables. Potser aniran a un correccional, o a un reformatori… No en tinc ni idea. El més important és que canviïn, que tornin a la societat com uns éssers humans, no com unes bèsties.
—No els podré veure lliures pel poble. —La noia va tancar els ulls per deixar que li baixessin més llàgrimes per les galtes—. Me n’aniré d’aquí.
—Potser seran ells els qui ja no podran continuar aquí. Això és massa petit.
—No tornarem a ser mai els mateixos, oi?
—El temps…
No va completar allò que volia dir. No davant d’una filla de catorze anys que acabava de perdre un amic de la pitjor de les maneres possibles. Les raons adultes naufragaven en la distància de les raons adolescents. No eren comparables.
El temps no era més que un eufemisme.
Sobretot en l’adolescència.
La dona va esperar una nova pregunta, més llàgrimes, però aquestes van quedar avortades en sonar el timbre de la porta. Aquest cop van respondre totes dues a la trucada, ressorgida la tensió que no minvava ni tan sols després de la visita de la professora Manuela, el professor Osvaldo i el guàrdia civil. A l’altra banda hi van trobar la Puri i el David, dos companys de classe. Duien unes espelmes encara apagades a les mans.
—Hola, Cecilia —la van saludar a l’uníson.
—Hola —es va alegrar de veure’ls.
—Han detingut el Salva —va anunciar la Puri—, i crec que el Cafre, també. Tot són rumors.
—Ja ho sé —va dir la Cecilia.
—Hi ha una manifestació, a la plaça —va explicar el David—. Hi anem tots, amb els nostres pares, i molta més gent.
La mare li va prémer les espatlles amb les dues mans.
—Ens espereu? —va dir la dona als dos nouvinguts—. Agafem la jaqueta i us hi acompanyem.
La Cecilia va girar el cap per mirar-la.
Es va alegrar de tenir-la tan a prop.
No va caldre dir res més.
77
El Cosme contemplava hipnotitzat la cara del seu germà Jacinto.
La part lliure de ferides. La part masegada contra les roques. L’una i l’altra oferien el contrast més amarg. El son i la mort. Del Jacinto que recordava, i recordaria sempre, al Jacinto que se li apareixeria en els pitjors malsons. Una mena de Doctor Jekyll i Mister Hyde al natural i dividit en les dues meitats d’una cara. Els havien parlat d’aquesta història a l’escola, però fins ara no havia estat capaç d’entendre-la.
La influència, més que hipnòtica, es va tornar magnètica.
No sabia què fer, què dir-li, com actuar. L’única cosa que sentia era aquell desig d’estar allà, veient-lo, compartint amb ell els instants finals de la seva història.
El vèrtex entre l’abans i el després.
—Jacinto —va dir el nom en veu alta.
El seu germà no es va despertar.
El Cosme va passejar la mirada pel llençol. Va ser un impuls, una temptació inexplicable. Però continuava sent un autòmat movent-se sota la influència del xoc. El va enretirar a poc a poc, alliberant la carn nua, les altres ferides produïdes per la caiguda.
I els hematomes de què havia sentit parlar al pare i al seu germà.
Davant d’això, el Cosme va tancar els ulls.
Va sentir el crit de la consciència, i també aquella veu.
Venia del matí, de poc abans d’entrar a l’institut, de quan havia trencat les ulleres a l’Isaías Bermejo.
El noi més babau de la classe.
El noi amb qui sempre es ficava.
El noi a qui martiritzava un dia rere l’altre…
—Per què ho fas? —plorava l’Isaías.
—Perquè ets idiota —va dir ell.
—Jo no t’he fet res. Deixa’m en pau!
—T’has vist mai la cara? És com si anessis demanant que te’n fessin una de nova, tio.
—Sisplau…
L’Isaías Bermejo plorava, i ell se sentia fort, segur.
L’amo.
El Cosme va obrir els ulls de nou i va tornar a enfrontar-se amb el cos torturat del seu germà.
Tenia un tascó de glaç a la ment.
—Jo…, no sabia… —va gemegar de cop i volta.
I es va posar a plorar, a escassos centímetres del Jacinto, sense tocar-lo, sense poder fer res ni sentir cap altra cosa que aquella impotència tan forta, tan amarga i demolidora.
Tenia dotze anys, però no era ximple.
Encara que tots el tractessin com un nen.