TERCER CRIT
Les paraules

(Tarda)

42

Els cops a la finestra la van alarmar.

Primer va pensar que podia ser la seva mare, insistint, provant d’espiar-la. En acabat fins i tot es va imaginar la professora de llengua fent el mateix. Encara no entenia què hi havia anat a fer, a casa seva. Però quan s’hi va acostar i va enretirar la cortina, qui es va trobar va ser el Miguel Ángel.

L’únic amb qui podia parlar.

Li van caure les primeres llàgrimes mentre obria els finestrals i l’ajudava a enfilar-se. Li va costar, perquè aquella finestra era una mica més alta del que era normal i el seu company no gaudia precisament del do de l’agilitat. Però, finalment, el nouvingut va aconseguir posar els dos peus a l’habitació, amb la cara vermella i un lleu esbufec recalcant-li la respiració.

La Cecilia el va abraçar.

En silenci, sense dir res.

I ell no va saber què fer, si correspondre a l’abraçada o quedar-se quiet.

Es va quedar quiet.

—Gràcies —li va xiuxiuejar la noia a cau d’orella.

—Per què?

—Per ser aquí.

El va estrènyer una mica més i, ara sí, ell va apujar els braços i es va abandonar en el gest.

Van romandre així molta estona, compartint la companyia i el dolor, fins que ell va trencar la calma.

—M’han vingut a veure la Manuela i l’Osvaldo.

—Què volien? —la Cecilia es va apartar d’ell per poder-lo veure.

—No ho sé —va arronsar les espatlles—. Abans havia tocat el dos per la finestra. Era al cobert quan els he vist arribar.

—A mi m’ha vingut a veure ella. Però tampoc no hi he volgut parlar. Per a què? Ara ja no serveix de res.

—No ho diguis, això.

—Ja no el podem ajudar, Miguel Ángel.

—I jo?

Ara a ell se li van negar els ulls.

—Ja no poden fer res —va assegurar la Cecilia.

—Vindran a buscar-me.

—No! —li va posar una mà al braç.

Va ser un contacte electritzant, li va infondre escalf, però no coratge. El Miguel Ángel es va asseure al llit perquè continuava tremolant. La Cecilia es va quedar davant seu, dreta.

Quan va començar a plorar, ella es va sentir desarmada.

—M’ho va dir… —va gemegar el noi.

Va ser com si algú hagués tirat una bola de foc a l’habitació.

—Què et va dir?

—Que estaria més bé…, mort… —El sentiment el va ofegar durant un instant, alterant-li la respiració i la coordinació de les paraules—. Estava aterrit. Ahir…

—Miguel Ángel… —va balbucejar la Cecilia.

—Va dir que ja no podia més, que anar a l’escola era la pitjor de les tortures! —el visitant va descarregar el torrent del seu dolor—. No podia pensar en cap altra cosa, en res que tingués a veure amb demà, o demà passat, o la setmana vinent o el mes que ve, que tan sols comptava l’ara, i que aquest ara era una merda i no valia la pena viure’l! Això va dir! Entesos? Això va dir i jo…!

—Tu no ho podies saber!

—Era el seu millor amic!

—A vegades parlem de la mort, jo mateixa he escrit coses parlant-ne, és natural, però d’això a…!

—S’ha matat, Cecilia! Ho ha fet! —El Miguel Ángel gemegava i plorava alhora—. I nosaltres ho podíem haver evitat! Si t’hagués trucat ahir per telèfon, per tal que hi parlessis o…, què sé jo! Ara resulta que és massa tard!

Es va ensorrar. La nova abraçada de la seva amiga només va servir per arrossegar-la també a ella. Va ser molt forta, intensa. Però no pas per això va deixar de parlar mentre queia.

—T’imagines…, com es deu haver sentit de sol…, aquest matí? T’ho pots imaginar…?

Tots dos el van veure mentalment a l’espadat, mirant al buit, saltant, volant lliure durant uns segons.

Lliure.

Una imatge dolça en un infern.

43

Tot i que el Cipriano Galindo no esperava que l’institut hagués tancat, va comprendre que, ateses les circumstàncies, era l’actitud més lògica. Així i tot, va travessar el reixat de metall i el pati per dirigir-se a l’entrada. L’uniforme el delatava, de manera que va ser vist abans que arribés a la porta principal. Un home amb una bata de color blau se’l va quedar mirant amb el més gran dels respectes.

—Ha marxat tothom? —li va preguntar el guàrdia civil.

—No, tothom no.

—Que hi és el director?

—La directora —el va corregir—. Sí.

No li va fer cap més pregunta. Sobraven. Tampoc l’home no el va convidar a passar a una sala ni el va conduir cap al despatx de la persona que esperava veure. El va deixar al mig de l’ampli distribuïdor de l’entrada i va sortir per un passadís de l’esquerra. El Cipriano Galindo es va entretenir observant els taulers que omplien el lloc, amb cartells i anuncis, llistes de noms i avisos, fotografies d’una excursió i classificacions de campionats d’escacs o de futbol entre classes. Els pòsters llançaven missatges clars per prevenir la sida, els embarassos d’adolescents, la conducció temerària a causa de l’alcohol i les drogues… No havia tornat a trepitjar un centre escolar des que havia acabat els estudis, i des d’aleshores semblava que havia plogut molt.

O potser no.

Encara podia recordar-ho tot tan bé…

Els amics, els enemics, el primer amor, aquella mestra, l’indesitjable senyor José María, el gol de la final, les sensacions d’un temps irrepetible, encara que això ho veiés ara, no pas llavors.

Va sentir unes passes i va recuperar la visió de l’home de la bata blava.

—Vingui, sisplau.

El va seguir fins al despatx de la directora. Quan hi va arribar, ja duia la gorra a la mà esquerra. Es va trobar amb una dona discreta, de rostre agradable i mirada forta, si bé en aquelles circumstàncies se li notava el pes d’allò que a tots els havia caigut al damunt. Es van donar la mà mentre es presentaven.

—Sergent Galindo, perdoni que la molesti.

—María Pina, tranquil. Suposo que ens deu portar alguna notícia…

—Em temo que és aviat per a això, senyora.

La dona va semblar desil·lusionada.

—Vol seure? —li va oferir.

—Només seran uns minuts. —Va ocupar una de les dues cadires frontals a la taula i ella va fer el mateix amb l’altra, per quedar situada davant seu i no tenir obstacles entre tots dos—. Volia fer-li unes preguntes, si no li fa res.

—No caldria sinó.

—En primer lloc m’agradaria que em parlés del Jacinto Quesada.

—Doncs…, era un noi normal, com la majoria —va obrir les mans reforçant la naturalitat de les seves paraules—. Bon estudiant, gens problemàtic, cap embolic durant aquests anys… Els professors l’han valorat sempre molt bé.

—Qui eren els seus amics més amics?

—D’això val més que en parli amb els seus professors. Fa set anys que exerceixo el càrrec i no li he fet mai classe.

—Quins professors?

—Doncs…, la Manuela Giner, naturalment. És la professora de llengua. I també l’Osvaldo Jiménez, el professor de ciències. En l’última reunió, tots dos van comentar coses d’ell.

—Em pot facilitar les seves adreces?

—Sí, és clar.

Es va aixecar, va voltar la taula, va obrir el calaix del mig, va treure’n una llibreta d’aparença personal i va apuntar en un paper les dades sol·licitades. Les hi va passar, però no va arribar a ocupar el seu seient per segona vegada. El Cipriano Galindo mirava una fotografia penjada a la paret en la qual es veien dues dotzenes de persones somrient.

—És l’excursió de Setmana Santa —el va informar la directora de l’institut—. Aquesta és la Manuela Giner, i aquest, l’Osvaldo Jiménez.

El sergent de la guàrdia civil es va aixecar per estudiar més bé les cares dels seus dos nous testimonis.

44

Feia una bona estona que no parlaven.

Ja ni tan sols miraven per la finestra a la caça d’una imatge de l’Anabel.

—El Miguel Ángel… —va dir de sobte el Salva.

—Què li passa, al Fati? —es va despertar d’aquella letargia el Segis.

—Hem de fer alguna cosa…

No va entendre el que el seu amic provava de dir-li.

—Estomacar-lo?

—No siguis burro, tio! —El Salva li va clavar una mirada obsessiva—. Sento com si això pogués sortir de mare, i no m’agrada gens.

—Però, per què estàs tan preocupat?

—Un pressentiment.

—I tot perquè el Roque t’ha dit que la guàrdia civil va fent preguntes?

—No m’agraden els tricornis.

—Ja, ni a mi. Bé, a mi no m’agrada ningú que porti uniforme. Es pensen que són qui sap què.

—El problema és que això és un poble. Aquí la meitat de la gent es coneix.

—Què vols que fem?

—T’ho estic dient: parlar amb ell.

—Amb el Fati?

—Sí, cony, amb el Fati! No veus que ens pot ficar en un embolic?

—A nosaltres?

—Li hem fet la vida impossible, al Jacinto. I quan un la dinya sempre es busca algú a qui carregar el mort. El Miguel Ángel era el seu millor amic.

—I ara està sol.

—Per això mateix. Necessitarà una mica d’ajuda, no trobes?

—Ara serem col·legues del Fati? —el Segis no va dissimular el seu esbalaïment.

—De moment.

—I la Cecilia Torralba?

—Aquesta és una altra, però no sé fins a quin punt el Jacinto li explicava coses. Que un tio li digui a una tia que li foten hòsties és estrany. Primer el Miguel Ángel.

Si més no, es van alegrar de tenir alguna cosa a fer.

—Som-hi? —El Salva va ser el primer d’aixecar-se.

El Segis el va secundar, no de gaire bon grat, però es va posar dret.

45

El Patricio estava furiós, fora de si, però en arribar a casa els Mateos la sensació va empitjorar, es va convertir en ràbia i desolació. Una onada d’odi visceral, profund, li va envair totes les terminacions nervioses, impedint-li gairebé pensar. La marea roja va pujar-li fins als ulls i es va convertir en una bena capaç d’encegar-lo.

No va trucar a la porta, la va colpejar.

—Obriu! Cagoentot, obriu!

Va continuar colpejant-la amb els dos punys fins que va sentir el so a l’altra banda de la fusta i es va aturar durant una fracció de segon. En desaparèixer l’obstacle, es va trobar davant del Roque. Darrere seu hi va entreveure algú més, a la penombra del passadís.

Ja no es va aturar.

Va carregar contra qui havia estat el seu company d’escola, apartant-lo del pas, i va entrar a la casa com un tanc a la recerca del seu objectiu.

—Però què…! —va intentar aturar-lo el Roque, agafat de sorpresa davant la seva irrupció.

El Patricio el va empènyer contra la paret, aixafant-lo amb el seu pes.

—On és el Salva?

—El Salva? —el seu germà gran encara no entenia res.

—No l’amaguis, Roque!

—Per què hauria d’amagar-lo, jo, el Salva? Collons, tio, què et passa?

Va intentar treure-se’l del damunt i el Patricio va carregar encara més contra ell, aprofitant-se del seu avantatge. Va apujar el braç esquerre fins a repenjar-l’hi al coll i deixar-lo sense alè. La mà dreta, amb el puny tancat, va esperar a mitja distància. Les ombres del passadís es van fer reals al seu costat. Una era la de la mare. L’altra la del pare.

—Fill! —va cridar ella espantada.

—Què passa aquí, eh? —va retronar la veu de l’home.

El Patricio va repetir la pregunta:

—On és el Salva?

—No és aquí, se n’ha anat! Em vols deixar anar, imbècil?

—No l’amaguis, Roque! —va insistir en la seva observació.

—Et repeteixo que per què l’hauria d’amagar? Que t’has tornat boig?

No va tenir altre remei que alliberar-lo per intentar continuar avançant. Això el va perdre. En el moment que va deixar el Roque, es va trobar amb el pare del Roque barrant-li el pas. I no va poder fer res contra ell. No solament perquè era robust i estava en guàrdia, sinó perquè el Roque va reaccionar de pressa per darrere.

—Salva! —va cridar el Patricio amb totes les seves forces.

El cop de puny del Roque li va encertar el ronyó dret. Va ser sec i dur. La sacsejada el va llançar contra la paret del passadís. Una onada d’escalfor abrusadora li va inundar el cos. Mentre provava de girar-se per evitar un segon impacte, es va trobar amb els braços del senyor Mateos agafant-lo. El Roque se li va tirar al damunt i tots dos van caure llavors a terra, enmig dels crits d’alarma de la dona. La iniciativa va canviar de mans.

—Et vols calmar? —li va escopir a la cara el Roque—. Què et passa, collons?

—El Salva martiritzava el Jacinto! —va provar de treure-se’l del damunt, però li va ser impossible—. El teu germà el tenia amargat!

—De què cony parles?

—El meu germà s’ha matat! —va ser un udol més que no pas un crit—. S’ha suïcidat perquè el teu li feia la vida impossible! Jo he vist el seu cos! Estava masegat! Deixa’m anar, malparit!

—Què hi té a veure el Salva, amb això? —va mantenir la pressió el Roque.

—Ho ha deixat escrit, en una nota! El Salva, el Segis, el Cafre del Bar Lolo…!

La mare es va posar a plorar.

—Vés-te’n a casa, Patricio —es va fer sentir la veu del pare.

—No!

—Et vols tranquil·litzar? —El Roque tenia les dents serrades i un desig foll de tornar a colpejar-lo—. Però, què és tot això que el meu germà…? Per l’amor de Déu, tio, tu i jo també ens vam ficar amb més d’un, quines bones peces estàvem fets! Són coses de criatures! Suïcidat? Per què s’havia de suïcidar un noi de catorze anys? T’has tornat boig?

No volia cedir, però les forces se li van apagar per la tensió i el dolor que encara li envaïa el cos després del cop de puny. Va voler lluitar, oposar resistència, i va ser inútil. El Roque portava la iniciativa. Va fer un darrer esforç i es va emportar un segon cop de puny, a la cara. Després d’això ja no va ser solament el seu antic company, sinó també el seu pare.

—S’ha acabat, fora d’aquí.

El van alçar entre tots dos. Al Patricio li va venir una arcada. Això va ser encara més definitiu. No volia vomitar. Volia matar-los.

Mentre l’empenyien cap a la porta del carrer, va sentir els gemecs de la mare del Salva. Va ser l’última cosa que es va endur de la casa abans que el tiressin al mig de la vorera.

La porta es va tancar violentament.

46

Es van aturar a unes quantes passes de la porta de casa d’ella, i abans que ell tingués temps d’acomiadar-se, la Manuela es va girar per dir-li:

—No em vull quedar sola, sisplau.

—És clar —va assentir l’Osvaldo.

—És molt tard, podria preparar alguna cosa per menjar…

—No tinc gana.

—Jo tampoc, però…

—Tranquil·la. La veritat és que tampoc no em ve de gust tornar a casa. Hi ha moments que el silenci és com un terrabastall.

—Gràcies —es va sentir més alleujada.

Va prendre la iniciativa, va arribar fins a la porta i la va obrir. Per la vorera corria una dona, en la seva direcció, potser per plorar-li, potser per preguntar-li si se’n sabia res més. Es va ficar de pressa a casa i gairebé va estirar el professor de ciències.

—No vull parlar amb ningú —es va excusar ja amb la porta tancada i tots dos fora de perill.

Eren solters, vivien sols, i es notava. Però a diferència de casa seva, l’Osvaldo va percebre els detalls i el bon gust en la de la Manuela Giner. El lloc destil·lava pau, confort sense excessos, la minuciositat de les petites coses. No hi havia cap objecte fora de lloc, ni un bri de pols. Tot era a punt per a la vida, encara que la vida hi passés de llarg sense fer servir res, cosa que també es notava.

—Segur que no vols…?

—No, de debò, no t’hi amoïnis.

—No és cap molèstia, ja ho saps. Trauré alguna cosa per picar i ja està, et sembla bé?

No va voler dir-li que era incapaç d’empassar-se res, tot i que sí que tenia set. Ja havien passat moltes hores des de l’esmorzar.

—D’acord —es va resignar.

S’hi estava tan bé, allà…

Va mirar els llibres de la sala. La biblioteca era gran, i hi havia de tot. La Manuela hi devia passar moltes hores llegint, a més de corregir exàmens o preparar l’assignatura amb la minuciositat amb què ho feia. Va fer un cop d’ull al llom de les novel·les. En una banda hi va descobrir els grans de la literatura francesa i russa del segle XIX; en una altra, els clàssics americans del segle XX, i una mica més enllà, una variada gamma de narrativa hispana procedent dels dos costats de l’Atlàntic. Les novel·les més recents eren en un altre moble, aparentment nou, encastat gairebé entre dues portes.

—M’ajudes? —va sentir la veu de la Manuela.

—Sí, perdona.

Va arribar a la cuina. Les dues plates ja estaven preparades. Una amb formatges i una altra amb embotits. En una panera hi havia pa.

—Aigua, vi, cervesa…?

—Aigua —es va resignar ell.

—Porta això a la taula. Ara vinc.

Va agafar les dues plates i es va dirigir al menjador. La Manuela el va seguir amb el pa i la gerra de l’aigua. Mentre ella posava els tovallons, l’Osvaldo va anar a buscar els gots. Un cop el menjar va ser a taula es va produir el miracle. Els formatges i els embotits feien tan bona pinta que el nus de la gola es va fondre pel sol fet d’aspirar-ne l’aroma. Gairebé es va sentir malament per reconèixer que sí que, malgrat tot, tenia gana.

El fet de descobrir que la vida continuava li va sacsejar la consciència.

Van trigar gairebé un minut a tornar a parlar. El temps just per fer el primer mos i beure uns quants glops d’aigua. Va ser ella qui va continuar mantenint la iniciativa.

—La Cecilia Torralba no ha volgut parlar amb mi, i el Miguel Ángel Gara s’ha escapat per la finestra —va sospirar—. No et sembla curiós?

—Jo ho entenc —va voler justificar-ho ell—. Estan afectats, probablement en estat de xoc. La mort d’un company sempre els descol·loca. En casos així, és necessària la presència de psicòlegs i experts.

—Crec que ho resumeixes massa.

—Quina és la teva versió?

—Que el Jacinto Quesada patia bullying. —Va deixar el tros de pa amb formatge fresc al seu plat—. Et sona, no?

—És clar.

—Crec que ve de l’anglès bully, que vol dir una cosa així com perdonavides —la Manuela jugava maquinalment amb el tros de pa—, però aquí només se’n parla quan es produeix una tragèdia, saps? La gent encara creu que les escoles són llocs als quals es va a aprendre i res més. Quan una cosa surt de mare, es recorre al clàssic «són coses de nois». Aquí ningú no pensa que pugui passar una cosa com allò d’aquella escola dels Estats Units, Columbine, la de la matança. T’imagines dos nois armats fins a les dents massacrant els companys?

—Aquell va ser un cas extrem.

—La primera vegada que vaig veure en una pel·lícula americana arcs per detectar armes a les entrades de les escoles vaig pensar: «Quant trigarem a veure-ho aquí?». Les coses dolentes sempre arriben, tard o d’hora.

—Però això no hi té res a veure.

—Tot hi té a veure.

—Sempre hi ha hagut perdonavides a les escoles, i nois i noies que s’han endut les bufetades. Forma part del mateix aprenentatge.

—Estàs fent d’advocat del diable?

—Potser sí. —L’Osvaldo va quedar tocat pel comentari de la companya—. Creus que a mi no em van estomacar de petit?

—I per què ho feien?

—M’agradava llegir, m’agradaven les bestioles, m’agradava estudiar… I era molt escarransit, un secall. Ho vaig passar força malament. I no era l’únic. Hi havia un noi tartamut, i un altre amb una minusvalidesa en una mà del qual feien alguna cosa més que burlar-se’n. Recordo tota aquella crueltat…

—I ara no ho reconeixes aquí, en aquest noi, el Jacinto Quesada, per exemple?

La mirada del professor de ciències es va omplir de cendres, igual que la cara.

—Potser encara em fan por els perdonavides —va reconèixer emmascarant-se amb un tímid somriure de descoratjament.

—Osvaldo —la professora de llengua es va inclinar damunt la taula—, em fa la impressió que això es posarà de cap per avall, i que ens marejaran per totes bandes. Ha mort una criatura de catorze anys. Demà tindrem aquí la ràdio, la tele, la premsa… I si és el que em penso, hi haurà una sacsejada molt forta, arreu del país. Es parlarà de bullying fins a la sopa. Aquest poble ja no serà el mateix, passi el que passi, però nosaltres continuarem, amb la càrrega que ens correspongui com a part del que ha passat. Si no ens hi enfrontem de seguida, serà pitjor.

—I si algú l’ha mort o, al capdavall, només ha estat un accident?

La Manuela no va respondre. Tan sols va continuar mirant-lo de fit a fit.

En adonar-se que tenia la gola seca, l’Osvaldo es va beure gairebé tot el got d’aigua.

47

L’Alan continuava en terra de ningú.

No parava de pensar.

En el Salva, el Segis, el Cafre, el Jacinto i, sobretot, en la Cecilia.

Sentia que ell mateix la hi havia arrabassat del futur, que havia començat a arrencar-la-hi el dia que el Jacinto Quesada es va convertir en el seu objectiu, víctima d’una animadversió creixent, imparable.

Sense nom.

Tots deien que era cerebral, que parlava poc perquè interioritzava i racionalitzava molt, que era un bon observador, distant i fred, amb intuïció, dosis d’ironia i reflexiu. Un noi brillant. El tenien per un líder.

I, en canvi, ell seguia el Salva.

Per què?

La fascinació d’allò que era vulgar? Una manera de convertir-se en algú normal, per no estar sol, per no ser un altre Jacinto Quesada?

El Cafre era ximple, el Segis l’ombra del Salva, sense cervell, incapaç de pensar pel seu compte, i el mateix Salva…

No, ell no era un líder. El Salva, sí. Ell no era gaire més merda que el Jacinto.

I a sobre es tornava boig per una nena.

Quina situació més absurda.

Va mirar la silueta del poble, perfilat en la breu distància com un skyline rural i discret, amb el campanar de l’església i poca cosa més. Havia nascut allà. Sabia que un dia marxaria i no hi tornaria més. Però havia nascut allà. Un mes abans, en una de les classes de la Manuela, havien parlat dels orígens, que pel que es veia era un tema recurrent en molts escriptors. La professora de llengua va dir que ningú no podia perdre l’origen, que era com la closca dels caragols: la duien sempre al damunt, ja que sense ella es morien. Així, doncs, si això era cert, allà hi havia la seva closca, eterna, per sempre.

La Manuela havia dit una cosa més.

—Allò que ens marca a la vida prové sempre del passat, de la infantesa i l’adolescència. És una empremta indeleble. Som com cebes: se’ns van formant capes. Però les que es troben més endins, més a prop del nostre origen i del nostre cor, són les definitives, les més importants. La resta no fa sinó anar cobrint les primeres a manera de segona pell.

El perseguiria el fantasma del Jacinto durant la resta de la seva vida?

Hi hauria un abans i un després d’aquell dia?

Va continuar mirant el poble des del seu observatori, sota l’arbre solitari del camí del turó. La ràbia que feia setmanes, mesos, que sentia, de sobte s’havia convertit en sorpresa. Com despertar-se d’un somni, bo o dolent, tant li feia. Sorpresa perquè ara era a l’altra banda.

I no es reconeixia a si mateix.

Havia de telefonar a casa, dir que ja havia dinat, al bar del Cafre, que no es preocupessin, que era amb els de l’institut, vetllant el cos del Jacinto o una cosa semblant. Havia de mentir per no tornar i ofegar-se a l’habitació. Necessitava respirar.

La mort li recordava la sensació de viure.

Per què no deixava de pensar en la Cecilia?

Per què, si ella el devia odiar amb totes les seves forces?

48

El Miguel Ángel caminava de tornada a casa amb el cap caigut sobre el pit i els ulls clavats a terra. Havia fet aquell mateix camí centenars, potser milers de vegades, de manera que no prestava atenció a cap cosa externa. Era com un cec que hagués memoritzat tots els factors i es mogués amb el pilot automàtic. Temps, distància, cadència… Les mirades li relliscaven per damunt de la pell. Un noi solitari en un carrer no era gaire diferent d’un fanal o un banc.

Fins i tot en un dia com aquell.

La sorpresa li va arribar per darrere, primer en forma de mà aturant-lo, i a continuació, en forma de veu torturant-li els sentits.

—Eh, Miguel Ángel!

Que no li hagués dit «Fati» no significava gran cosa. Si va pensar a fugir, les cames no el van obeir. Tampoc no hauria servit de res. El Salva el tenia agafat per l’espatlla, i el Segis li va tallar qualsevol possible retirada repenjant-se a la paret, a l’altra banda.

Mort el Jacinto, el següent era ell.

No va saber què dir. Els ulls se li van omplir de llàgrimes, al mateix temps que la ràbia li pujava pel cos fins a saturar-li la ment. Per què no reaccionava? Per què estava paralitzat de terror? Mal per mal, per què no pegava primer?

Ni el Jacinto ni ell no ho havien sabut mai.

—Has tingut sort —va sentir novament com en un malson la veu del Salva.

Somreia, amistós. La seva cara era diferent.

—T’ascendirem —va dir el Segis.

No tenia ni idea de què li parlaven. Va buscar els altres dos, però no hi havia ni rastre de l’Alan ni del Cafre.

—Deixeu-me anar, sisplau —va suplicar—. Avui no.

—Tranquil, home —el Salva va obrir les mans amb aire innocent—. Ens has demostrat que ets un paio legal, de manera que ara ets un dels nostres. Oi que és collonut?

L’única cosa que sabia el Miguel Ángel era que, de moment, no li pegaven, si bé esperava el primer cop amb el cos tens. El seu cervell continuava sense assimilar les paraules.

—Està tremolant —va fer notar el Segis.

—Vinga, Miguel Ángel —va dir el Salva amb cara de preocupat—, ara som els teus amics. —Va deixar que això últim fes efecte—. No vols que siguem els teus amics?

—Oi que sí? —li va fer l’ullet el Segis.

—La teva vida serà excitant —va continuar el Salva—. Saps que ens divertim, no? I si ets un dels nostres, ningú més no tornarà a ficar-se mai amb tu. S’acabaran els mals rotllos.

No li pegarien. Era tot el que sabia. Era tot el que li importava. Tenia la ment en blanc, o capgirada. El Salva li oferia la mà, un pacte, el que fos a canvi de…

—Per què? —va aconseguir dir.

—Hem reflexionat. —El capitost del duo va corbar els llavis cap avall i el seu semblant va reflectir una falsa preocupació—. La mort del Jacinto ens ha impressionat, oi, Segis?

—Sí, molt.

—Però el Jacinto l’ha cagat, cal reconèixer-ho. I tu ets més espavilat.

—Molt més espavilat.

—Avui comença una nova vida per a tu, millor, més lliure. El Jacinto era amic teu, però se n’ha anat. Ara ens tens a nosaltres, els teus nous camarades. Com una pinya. De manera que no hi ha mal que per bé no vingui. —El Salva li va posar la mà novament a l’espatlla. La hi va prémer amb afecte. La mateixa mà que divendres havia destrossat el Jacinto—. Què hi dius, Miguel Ángel?

De sobte no hi havia ningú al carrer.

Estaven sols.

Si deia que no eren capaços de…

—Vinga, Miguel Ángel —la mà el va pressionar amb més força—, què hi dius?

49

—Sempre van a trobar els diferents, perquè en el fons els fan por —va dir la Manuela, pensativa—. En aquesta edat, la majoria busca el grup, integrar-se en alguna cosa, fins i tot desaparèixer-hi, esfumar-s’hi a dins. Necessiten ser acceptats. Els qui tenen una personalitat, idees pròpies, vesteixen de manera diferent, saben el que volen o no encaixen, pel fet de ser estranys, extravagants o inclassificables, es converteixen en una amenaça. Això de la minusvalidesa que deies abans és una altra cosa, crueltat pura i dura, el menyspreu cap al més feble per part del fort. Jo crec que aquesta és la clau de la violència que es genera entre els uns i els altres: l’odi o recel vers el diferent. Allò que no s’entén sempre ha fet por, no?

—Hi ha una diferència —va admetre l’Osvaldo—. Aquests que dius que tenen una personalitat definida, ho superen. S’aferren més a les seves creences. A vegades, fins i tot, en surten reforçats.

—Només són uns quants. La majoria no és així, ja ho sé —va manifestar ella—. La majoria pateix, l’autoestima els cau per terra, anar a l’escola o a l’institut es converteix en un calvari terrorífic. Com et senties tu?

La pregunta el va agafar de sorpresa.

—Eren altres temps.

—Com et senties? —va insistir la professora.

—Com una merda —va reconèixer ell després d’un parell de segons de pausa.

—Què pensaves?

—Odiava llevar-me, anar a l’escola, haver de passar cada dia pel mateix tràngol, celebrar com una festa el dia que no passava res…

—Com va començar?

—Mirades de menyspreu, rialles, marginació i, de mica en mica…, allò va en augment. Alguna clatellada escadussera, m’amagaven els llibres o l’abric, m’amenaçaven directament, les burles eren cada cop més feridores… Fins que al final van arribar les agressions. Llavors la impotència em va dominar fins al punt de col·lapsar-me i em vaig bloquejar. El món en contra meu, ho entens? No veia el futur, només el dia a dia, amb l’angoixa de la desesperació. Tenia ganes que es morissin, que patissin molt. Vaig deixar de creure en Déu perquè veia que a ells no els passava mai res, mentre que a mi… —L’Osvaldo va fer espetegar la llengua i va moure el cap d’un costat a l’altre un parell de vegades—. Va ser la pitjor etapa de la meva vida.

—Et va marcar?

—Sí, és clar.

—Llavors, si tinc raó, saps molt bé quin infortuni pot haver patit el Jacinto Quesada, oi que sí?

—És possible.

—Vinga, Osvaldo. Ho vas explicar mai, això, als teus pares?

—Mai —va somriure amb desgana—. De fet, és la primera vegada que ho explico a algú.

—Ho sabien els teus professors?

—Com a mínim un, sí. La resta ho ignoro. Un dia va presenciar una pallissa i em va fer anar al seu despatx. Jo estava mort de por, ja que si xerrava seria pitjor. Em va dir que havia de tornar els cops o, si no, ningú no em respectaria. Jo li vaig fer veure que era un nyicris, i que ells eren més, més grans i més forts. Llavors em va dir que si igualment m’havien d’atonyinar, que almenys jo també repartís alguna cosa, per poc que fos.

—No va fer res més?

—No.

—Quin mestre. I els perdonavides?

—Uns van repetir curs, d’altres van ser expulsats… La història de sempre.

—Això devia ser abans que haguessin de continuar a l’escola fins als setze anys, és clar.

—Sóc més gran que tu —li va recordar amb un nou somriure—. Però suposo que sí, que aquest és l’etern debat d’aquests anys. Abans, qui no servia per estudiar, es posava a treballar o aprenia un ofici als catorze anys. Ara cal aguantar-los fins als setze, veure com entorpeixen la feina dels que sí que valen o tenen una oportunitat. Hem omplert les aules de nois i noies que, a sobre, se senten atrapats pel sistema i hi aboquen tot el seu ressentiment.

—No sé si hi estic del tot d’acord —va dubtar la Manuela—. Crec que tothom es mereix una oportunitat…

—A tu no et van assetjar mai, oi?

—No.

—Vas veure fer-ho a algú?

—Sí —va reconèixer ella—. I et diré una cosa: a vegades les noies són més sofisticades i cruels que els nois. No arriben a l’agressió física, però poden fer més mal. Intriguen, maquinen… Són subtils, indirectes. Per a elles, el grup encara és més important, vestir igual, idolatrar el cantant o el grup de torn. Quan formen un clan i n’exclouen una altra, és com si la marquessin per a tota la vida.

—M’espantes —va voler fer broma de nou amb desgana l’Osvaldo.

—Vas veure l’informe que es va publicar no fa gaire sobre l’assetjament i la violència a l’ESO?

—Per sobre —va admetre ell.

La seva companya es va aixecar, va sortir de la sala i va tornar al cap de pocs segons. Duia una carpeta bastant voluminosa, per on sortien papers, retalls de diari i informes diversos. Allò que buscava va aparèixer gairebé de seguida. Li va llegir algunes frases, a tall de resum.

—Un terç dels alumnes han rebut insults alguna vegada, d’un altre terç en parlen malament, a un altre més els han posat sobrenoms. La llista continua: a un de cada cinc li han amagat coses, a un de cada sis l’ignoren. Marginació, amenaces per fer agafar por, robatori d’objectes, trencament de la roba o d’altres elements, i per fi, al cim de la piràmide, la violència extrema —la Manuela es va estremir en dir-ho—: més d’un quatre per cent. —Va fer una pausa per mirar-lo fixament—. Saps què significa això? Que quatre de cada cent alumnes d’ESO reben pallisses més o menys regularment. I parlem d’una enquesta, és a dir, nois que ho van admetre en ser preguntats. És probable que, en realitat, la xifra sigui més alta i arribi al deu per cent o més. Per a mi, una simple bufetada donada per un perdonavides a un company ja és determinant.

—Sempre guardes aquestes coses? —va indicar ell.

La Manuela va arronsar les espatlles. Va deixar els primers fulls de banda i en va passar uns quants més, aparentment sense buscar res en concret. Es va aturar de nou i va fer lliscar els ulls per damunt d’una quartilla impresa.

—Aquesta és una enquesta d’IDEA. Parla d’un 49% d’alumnes que afirmaven haver estat insultats o criticats, i un 12% que havien patit violència física. En vols més?

—La punta d’un gran iceberg, ja ho sé. —El professor va abaixar els ulls.

—I t’estranya això del Jacinto Quesada?

La pregunta va quedar flotant en l’aire.

—El darrer cop que em vaig enfrontar amb un alumne, no solament vaig haver de discutir amb ell, sinó també amb els seus pares. —L’Osvaldo semblava deixar fluir els sentiments—. Saps què em va dir el Rodrigo, el de física? Doncs que el millor era mirar cap a una altra banda, ja que si un noi és un energumen això vol dir que els pares encara ho són més.

—En això hi estic d’acord.

—En això de mirar cap a una altra banda?

—No, home. En això dels pares. El seu nen, que no el toqui ningú. La culpa sempre és dels altres. Fa anys, quan es castigava un alumne, si se’n queixava al seu pare aquest li deia: «Alguna cosa deus haver fet. Jo t’hauria castigat el doble». —La Manuela va apuntar un somriure buit—. El que fa falta són més departaments d’orientació, ja que això de l’educació per a la convivència s’ha relaxat molt i amb una hora a la setmana de tutoria no n’hi ha per a res.

—El vell debat.

—A mi em sembla eternament nou. Coneixes la frase: «Ja està tot dit, però com que ningú no escolta, cal tornar-ho a dir»?

—Tu sempre has estat combativa —va assentir el professor de ciències—. Molt més que jo, l’etern contemporitzador.

—No, sempre m’he rosegat els punys. La diferència és que ara tenim un noi mort, Osvaldo. I això ho canvia tot, no trobes?

50

La mare de la Cecilia va trucar a la porta amb els nusos dels dits.

El silenci li va fer estrènyer els punys.

—Filla, obre, ja n’hi ha prou!

—Mama, sisplau…

—Ni mama ni romanços! Si no obres, tiraré la porta a terra! No et pots quedar tancada a l’habitació; així no soluciones res i ho saps! Si vols plorar, plora, i si vols cridar, crida, però surt i dóna la cara! En aquesta casa ja sabem de quin color és la mort i tampoc aquesta vegada no podrà fer res en contra nostre!

A l’habitació no es va sentir cap so.

Va alçar la mà.

Llavors sí que va sentir el moviment, lleu, gairebé imperceptible, tot i que no prou per no alertar la seva sensibilitat de mare. Es va aguantar la respiració i va saber que la Cecilia era a l’altra banda, potser esperant, potser amb el cap repenjat a la fusta.

—Ajuda’m a entendre-ho, sisplau —li va suplicar.

La petició va produir l’efecte esperat. La seva psicologia materna va donar resultat. La inversió de termes va posar fi a la resistència de la filla.

La Cecilia va aparèixer al marc de la porta amb l’expressió perduda i l’empremta de totes les seves llàgrimes travessant-li els camins de la cara. Mare i filla es van mirar, només això.

—Jo també me l’estimava, el Jacinto —va dir la dona contenint l’emoció al límit de la seva resistència.

—Ja ho sé.

—Per què no has volgut parlar amb la professora?

—De què serviria, mama?

No va saber interpretar-la.

—És la teva professora. Si ha vingut aquí és perquè s’interessa…

—Ara? Quan ja és massa tard?

—Què vols dir?

—És igual. —Va passar pel seu costat i es va dirigir a la cambra de bany.

—No, espera —la va aturar la mare.

Va ser el contacte, lleu però electritzant. Totes dues van sentir la sacsejada.

La Cecilia va començar a ensorrar-se.

Es va girar i la va mirar des d’una enorme distància.

—Jo ho sabia… —va gemegar—. I el Miguel Ángel i…

—Filla…

—No! —va defugir l’abraçada—. Ho sabíem…, entesos? Ho sabíem tots! Tot l’institut sabia el que feien al Jacinto! No te n’adones? L’hem matat tots, els qui li pegaven i els qui fingien no veure-ho o no saber-ho, els qui ho sabíem i no vam fer res per evitar-ho. L’hem matat, mama! El Jacinto és mort perquè a ningú no li importava una merda!

51

El Patricio va sentir com la carta del Jacinto li cremava a la butxaca.

L’havia llegit una dotzena de vegades, l’havia patit i plorat, l’havia fet estremir i amargar-se. Però després de la seva visita a casa dels Mateos, ja no sabia què més fer.

Els pares l’esperaven.

Hi havia d’haver tornat feia molta estona.

I no podia.

No amb la carta del seu germà a la butxaca. No amb la veritat que faria esclatar les coses i els empenyeria a cavall d’una espiral interminable. Si hagués tingut una arma, l’hauria fet servir. Amb el Salva, amb el Roque, amb el seu pare…

Una arma.

Tot just quatre o cinc anys abans això hauria estat impensable. El Roque Mateos era més un germà que el seu propi germà. Eren companys, inseparables, cul i merda.

I també els amos.

—Els putos amos… —va xiuxiuejar en veu baixa.

El Patricio va pensar que li agafaria un infart. El dolor al pit. La sensació de fallida, al límit. Tot aquell vertigen demencial que havia nascut amb els hematomes del Jacinto, el descobriment de la carta, la seva reacció visceral i, finalment, la reflexió després de la baralla a casa dels Mateos.

Va pensar que la vida tenia la seva petita gran part de mala llet, ja que, de sobte, va alçar el cap i va veure la botiga d’informàtica. La botiga del Juan Pastor. Precisament el Juan.

El dolor al pit es va fer agut, tant com el dels polsos.

Als catorze anys, el Roque i ell havien iniciat la caça del Juan. Per què? Ni idea. Simplement li tenien mania. Tan senzill com això. Bé, el Juan era una mica estrany, un solitari. Algú va propagar el rumor que era gai i aquest va ser un dels detonants. Però abans d’això ells ja l’apallissaven. Als catorze, als quinze, als setze…

El Patricio va tancar els ulls, però el va continuar veient.

L’un l’agafava i l’altre se li pixava a la boca, li pegaven, li cremaven els llibres, li feien malbé la roba. El Juan Pastor es va saltar un bon munt de classes per no haver d’anar a l’institut. I a sobre se la va carregar ell, perquè no va dir mai res. No podia. Llavors sí que l’haurien mort, per ser un bocamoll a més d’un feble.

Tenia la seva mateixa edat, i ara resultava que no era tan idiota com semblava.

Davant seu hi havia la prova, la botiga d’informàtica acabada d’obrir tot just tres mesos abans, amb dinou anys, ja que resultava que el Juan no era estrany, sinó un petit geni, un cervellet, amb recursos per muntar-s’ho sol. I s’havia lligat una de les noies més guapes del poble, la Renata. Li deien «la Nicole», perquè s’assemblava molt a la Kidman, amb els seus ulls grossos, verds, la cabellera amb blens, el cos de deessa.

El Juan Pastor se’n sortia i ells treballaven com tots els pringats del poble, a la fàbrica, al penúltim escalafó.

—Fill de puta —va dir a la botiga.

Per què no havia trencat aquell aparador una nit, per tornar a recordar-li la seva por? O ja no en tenia?

Per què el Roque i ell s’havien separat en acabar l’institut?

—Les ties…

I ara volia matar-lo. El seu col·lega de la infantesa.

A ell i el Salva.

Sobretot el Salva, l’assassí del seu germà.

El Patricio va enfonsar la cara entre les mans.

La carta del Jacinto el continuava cremant a través de la roba, i li encenia també l’ànima. No podia suportar aquell pes. No pas sol. Els pares esperaven, i ells tenien dret a saber…

Com se’n reien, del Juan Pastor.

Com més el matxucaven i més plorava ell, més forts se sentien.

Un dia els va dir: «Em mataré, ja n’estic fart!». I ells li van donar una navalla.

Aquell tros de covard no va voler ni tocar-la.

El Jacinto sí que ho havia fet.

52

El Cipriano Galindo va estudiar la reacció de la Manuela Giner. La presència d’un uniforme en visita oficial sempre produïa efectes instantanis. La de la professora va ser estranya: d’una banda, resignació; de l’altra…, alleujament.

—Comprenc que és un moment dur —va voler excusar-se ell—. Però m’agradaria que em concedís uns minuts.

—No hi fa res, de veritat. Passi.

El va acompanyar fins a la sala, on es va trobar amb l’Osvaldo Jiménez. El guàrdia civil el va reconèixer de seguida, ja que estava igual que a la fotografia de l’excursió que havia vist al despatx de la María Pina. Era bo memoritzant cares.

—El professor Jiménez —el va presentar ella.

—Osvaldo —va allargar la mà al visitant.

—També volia parlar amb vostè —el Cipriano Galindo va ser sincer—. La directora de l’institut m’ha dit que coneixien bé el Jacinto Quesada.

Els dos professors van intercanviar una mirada.

—Tan bé com es pot conèixer un alumne a través dels seus estudis o del petit tracte personal que puguem mantenir amb ells —va manifestar la Manuela.

—Per a mi n’hi ha prou, ara com ara. Estic provant de fer-me una idea de la personalitat del noi i de les circumstàncies…

—Llavors, se sap ja alguna cosa concreta de la seva mort? —L’Osvaldo va inclinar el cos cap endavant en veure que el guàrdia civil s’aturava a mitja frase.

—Qui eren els amics més íntims del Jacinto? —va defugir la seva pregunta.

—La Cecilia Torralba i el Miguel Ángel Gara —va respondre la Manuela.

—Sap on viuen?

—Jo he intentat veure’ls a tots dos —va continuar ella—. La Cecilia no ha volgut parlar i el Miguel Ángel se n’ha anat per la finestra abans que poguéssim adonar-nos-en.

—Així, doncs, en saben alguna cosa.

No hi va haver resposta, però sí una altra mirada adreçada al seu company, embolcallada amb un halo de tristesa.

—Com era aquest noi? —va voler saber el Cipriano Galindo.

—Bon estudiant, tímid, insegur, poc comunicatiu…, adolescent —va dir això últim com si el definís al cent per cent.

—I els seus enemics?

La pregunta va caure com una petita bomba a la sala.

Cap dels dos no la va respondre.

Damunt la taula hi havia una carpeta plena de papers que semblaven haver estat inspeccionant i dues plates amb formatge i embotits. També una gerra d’aigua i dos gots. La mestressa de la casa va allargar la mà i en va agafar un. Va beure un glop d’aigua i després va tornar a enfrontar-se amb ell. Els dos homes la miraven com si només ella pogués contestar. El Cipriano Galindo va descobrir de sobte que també tenia set.

No en va dir res a l’amfitriona.

—Per què vol noms, sergent? —va xiuxiuejar la Manuela amb indicis de rendició.

El Cipriano Galindo es va ficar una mà a la butxaca dreta de l’uniforme. En va treure les fotografies del cos nu del Jacinto Quesada, senceres i amb ampliacions de les zones malmeses pels cops, no pas per la caiguda. Quan les va allargar als dos professors, va esperar el pitjor.

I va arribar.

L’Osvaldo Jiménez va tancar els ulls.

La Manuela Giner es va estremir, es va posar una mà a la boca i dels ulls li van caure dues llàgrimes enormes que van anar a esclatar-li a les mans.

—Ara diguin-me el que sàpiguen, el que no sàpiguen, el que creguin, el que pensin, tot. I també aquests noms, sisplau —va dir el guàrdia civil amb una suavitat no exempta de fermesa.

53

El Gabriel, la Fernanda i el Cosme Quesada flotaven en el silenci.

I el silenci els consumia, alhora que els omplia el cap de tempestes.

Ella continuava abraçant el Cosme. El nen tenia la mirada buida, perduda. L’home, en canvi, mostrava les mandíbules ben estretes, bo i formant un angle recte a banda i banda de la cara. En la seva imatge hi quedava poc espai per al dolor. Més i més s’omplia de ràbia.

Sentia cada cop, cada hematoma del seu fill mitjà, com si el portés a la pròpia pell.

Ara totes les preguntes se li acumulaven al cervell, com si hi tingués un embut. No entenia res.

I això li feia mal com una barra de ferro roent travessant-lo de dalt a baix.

—Era un bon noi —va sospirar de sobte la mare del Jacinto.

El seu marit va tancar els ulls.

—Últimament tan matusser, pobret, i sempre perdent coses, maldestre… —Ella va arribar a apuntar un somriure—. El meu fillet…

El Gabriel Quesada va tenir ganes de demanar-li que callés.

No ho va fer.

Va mirar l’hora, va arrugar les faccions, i va acabar exterioritzant una part del seu estat d’ànim en exclamar:

—On deu ser el Patricio? Per què triga tant?

54

El Salva i el Segis van aparèixer davant seu. Fantasmes sorgits d’enlloc. Ni tan sols els havia sentit arribar, de tan abstret que estava en els seus pensaments. Tots dos van formar una barrera humana que el va separar encara més del poble.

La seva mirada va revelar l’agror que sentia.

—Què hi fas, aquí? —va preguntar el Salva.

L’Alan va arronsar les espatlles.

—Res.

El Segis es va asseure a terra, al seu costat. El Salva va quedar-se dret. La tarda era lànguida, serena. D’allà estant, la tempesta del poble quedava amagada. L’arbre estenia les branques per damunt dels seus caps com un mantell protector.

—No has anat a casa —va continuar portant la iniciativa el Salva.

—No.

—Fa molta estona que et busquem.

Aquest cop no hi va haver resposta.

—Hem parlat amb el Cafre.

—De què?

—D’això.

—I?

—Hem posat el Fati a ratlla, per si de cas.

L’Alan va esperar alguna cosa més.

—Què li heu fet? —va voler saber, veient que aquesta altra cosa no arribava.

—Res —el Salva va fingir indiferència—. Dir-li que serem els seus amics, que formarà part del grup, que s’han acabat els insults i els cops… Ara és un dels nostres.

—S’ha sentit alleujat —va intervenir el Segis per primera vegada.

—L’heu amenaçat?

—No —va dir el Salva—. Tot ha estat legal.

—Però ens queda ella —va recordar el Segis.

L’Alan es va posar tens. Va clavar una mirada incisiva i dura al seu company.

—Qui? —va preguntar sabent que no calia.

—La Cecilia —no la va esquivar el Segis.

—Què li diràs, que també és del grup, que és una dels nostres?

—Convé tenir les espatlles cobertes, això és tot —ho va justificar el Salva.

L’Alan es va oblidar del Segis i va centrar l’atenció en qui sempre solia portar la veu cantant.

—A ella, ni la toqueu, d’acord?

El seu to va ser sec, comminatori. Amb prou feines deixava cap escletxa al dubte.

—Per què? —va prescindir-ne el Salva.

—És una noia.

—I què? Xerra igual, o més. Hi ha ties que tenen aquell punt impredictible.

—Salva, deixa-la en pau —va advertir l’Alan.

—Escolta, tu, això es pot convertir en un merder massa gros, de manera que no em vinguis amb bestieses.

—Li aniràs al darrere, ara que el Jacinto no hi és? —se’n va burlar el Segis.

L’Alan es va posar dret.

El Segis també.

—T’agrada aquesta tia, oi? —va mantenir el seu somriure irònic.

Cap dels dos no s’esperava la reacció de l’Alan. No va ser un cop, tan sols una empenta carregada d’ira, posseïda per un desig visceral de fer mal. Tant la cara com el gest el van delatar. El Segis va trontollar cap enrere i va caure de cul. Es va fer mal, ja que va caure damunt les arrels de l’arbre, que sobresortien arran de terra.

—Eh, eh! —El Salva va impedir que l’Alan avancés sobre el caigut—. Què et passa, a tu?

—Jo et diré què li passa, collons! —es va posar a cridar el Segis, incorporant-se tan de pressa com va poder mentre es fregava la part ferida—. No has vist com la mira? S’ha tornat boig! S’ha tornat boig com un torracollons, i per aquesta idiota de nena!

L’Alan no va intentar barallar-se amb el Salva.

I encara menys amb els dos.

Va aguantar les seves mirades, res més, encès de fúria.

—De què parles? —va preguntar el capitost del grup.

—És una noia, només això —li va advertir l’Alan—. Ara li farem la vida impossible a ella?

El Segis va deixar anar un esbufec.

—Som un grup, nosaltres, tots quatre —va dir el Salva estudiant amb gravetat la cara del seu amic—. Aquí, les ties no hi tenen res a veure.

—Llavors passa d’ella.

—Escolta, passarem de qui ens doni la gana, d’acord? Si cal quadrar-la, la quadrarem.

—El Jacinto és mort —li va recordar.

—I què?

—Escolta! Tu a qui fas costat? —li va cridar el Segis.

L’Alan ni el va mirar. Ara la batalla visual era entre el Salva i ell.

No hi va haver ni vencedor ni vençut.

El noi va passar pel seu costat i va iniciar el camí de tornada al poble, turó avall.

—Alan! —va cridar el Salva.

No es va girar.

—Aneu-vos-en a casa —va dir sense interrompre el pas—. Ja són prou complicades les coses.

—Alan!

Va continuar caminant.

—El deixaràs marxar així, sense més ni més? —va sentir protestar al Segis.

No hi va haver resposta.

55

Dins del cotxe oficial del sergent Galindo, la Manuela i l’Osvaldo se sentien, tot d’un plegat, part important d’una cosa que ja transcendia més enllà d’ells mateixos. Ella havia parat de plorar, però les imatges de les fotografies actuaven com un tascó viu en el seu ànim. De l’única cosa que s’alegrava era de poder fer alguna cosa, de poder moure’s, d’ajudar en el que fos.

Asseguda a la part del darrere, escoltava plena d’absències la conversa entre l’Osvaldo i el guàrdia civil.

—L’escola és un microcosmos on conviu gent de tota mena —deia en aquell moment el seu company—. Ja fa uns quants anys que l’hostilitat ens afecta a nosaltres mateixos, els alumnes ens planten cara. Són el resultat de la seva inseguretat. Gairebé tots volen ser famosos, tenir diners i viure bé, però s’han confós les coses, ja que no sembla que ningú els parli de l’esforç que això representa. Tenen pressa. Van a buscar les coses fàcils. No saben que l’única cosa que s’aconsegueix de pressa és l’estupidesa, que les altres coses requereixen quelcom més de part seva. L’adolescent d’avui viu un conflicte entre allò que desitja, allò que el món li està dient que ha de desitjar i allò que en realitat pot aconseguir. Aquest és el germen de la seva insatisfacció i de la seva violència. Vostè té fills, sergent?

—No.

—Llavors és difícil que comprengui la magnitud del que li acabo de dir.

—Vostè és pessimista.

—No necessàriament. Hi ha un statu quo, un equilibri. Però els problemes són greus, i s’acumulen any rere any. La violència, sobretot, es dóna fora de l’aula, a les entrades i a les sortides, als passadissos, al menjador… Aquesta generació d’adolescents està creant unes normes pròpies amb un únic referent: ells mateixos. Sap que la majoria de les consultes psiquiàtriques en adolescents són per problemes derivats de la pèrdua de l’autoritat paterna, i que, en els darrers anys, s’han multiplicat per tres? Els trastorns de conducta, les crisis d’ansietat i els intents de suïcidi en són les principals conseqüències. La intolerància a la frustració és greu, i és el resultat directe que aquesta generació estigui menys habituada a l’esforç que les precedents. Diuen que la generació dels anys setanta va ser la de l’angoixa, i la dels noranta la del Prozac. I jo crec que aquesta és la generació de la frustració. Miri, només un terç de les famílies actuals tenen capacitat per socialitzar els seus fills. Sap què vol dir això? Doncs que la major part de les famílies espanyoles són purament nominals, entitats en les quals es dóna la coexistència i poca cosa més. I no són paraules d’un setciències, sinó certeses basades en estudis.

—Quina assignatura els fa vostè?

—Ciències.

—Sembla més aviat de filosofia.

—No es pensi que és tan diferent —l’Osvaldo va treure importància a l’asseveració del sergent.

—Ells no els demanen ajuda?

—A nosaltres? No, mai. Som «els grans». Encara més, som els professors, que per a alguns és una cosa així com l’enemic, a manera de factor afegit. Però no és solament això. També hi ha la llei del silenci davant els adults i el temor a les represàlies dels violents. No es pot viure amb por al demà o al futur, sabent que tard o d’hora rebràs. Per això callen els adolescents, sergent. Els professors som els menys informats. I encara que hi poguéssim fer alguna cosa… No és cap excusa, de debò. Miri, les denúncies per assetjament escolar són mínimes. Nosaltres amb prou feines podem actuar, tenim un marge molt escàs. Els pares tampoc no ens ajuden, ens han pres força moral.

—Però no són cecs.

—No, això no.

—I en el cas del Jacinto Quesada…

—Hi havia indicis, sí —va reconèixer l’Osvaldo.

No va voler girar el cap i mirar la Manuela. No va poder.

—Aquest grup de nois del qual m’han parlat… Són els únics?

—Si més no, són els més visibles. A més, encaixen en tots els apartats en què els experts divideixen la violència escolar: l’agressió física, la verbal, la psicològica, la relacional directa i la indirecta.

—Aclareixi’m els dos últims conceptes.

—La que anomenen relacional directa consisteix, senzillament, a excloure la víctima, per exemple en els jocs col·lectius. Se la margina, no se la té en compte, sobra sempre. La indirecta és més sofisticada, ja que consisteix a llançar rumors i provocar que la resta també exclogui la persona que els pateix. Si es propaga que un noi és gai, per exemple, els altres el rebutgen, no deixen que se’ls acosti ni que els toqui. Amb tot, la violència psicològica és la més dura, perquè les amenaces acaben sent un càncer contra el qual és molt difícil lluitar.

—Més que l’agressió física?

—No sabria què dir-li —va sospirar l’Osvaldo—. Cada noi reacciona d’una manera diferent. Per a uns, el factor psicològic pesa més, perquè interioritzen molt i estan sols. Se senten perduts. Per a d’altres, el mal extern, les pallisses, són més visibles i humiliants. Puc fer-li una pregunta, sergent?

—És clar.

—Aquests cops, els hi pot haver fet algun familiar?

—El cas tot just ha començat a ser investigat. —El guàrdia civil no va voler precisar més.

—Però vostè ja deu haver parlat amb els pares del Jacinto.

—La mare del Jacinto Quesada és una dona meravellosa —va intervenir la Manuela després del seu llarg silenci—. La conec. Ella no hauria consentit mai que el marit o qui fos descarregués la mà sobre el seu fill. A més, el sergent no ha fet res més que lligar caps, com faria qualsevol, oi que sí?

—Quins caps? —va voler saber el Cipriano Galindo.

—És el penya-segat, per l’amor de Déu. —La Manuela es va sentir sobrepassada—. En aquest poble, fa desenes d’anys que els suïcides salten des d’allà. Els atreu com un imant. És la llegenda eterna. El Jacinto no ha caigut ni ha estat assassinat, i aquests cops no els hi han fet a casa seva. Per tant…

El Cipriano Galindo va enfilar l’últim carrer i no es va prendre la molèstia de buscar aparcament. Va aturar el cotxe en doble fila davant de la casa i va apagar el motor. La frase de la Manuela va quedar flotant en l’aire, sense que cap d’ells no la rebatés.

—És aquí?

—Sí —li ho va confirmar ella mateixa.

El guàrdia civil va ser el primer a baixar del vehicle. Els dos professors ho van fer a continuació.

Quan la mare de la Cecilia va obrir la porta i es va trobar amb l’uniforme, es va espantar de debò.

56

La Cecilia no era gaire conscient de com ni per què havia començat a escriure aquella carta, però ja havia redactat deu línies i començava a sentir-se còmoda, més relaxada.

Una carta oberta al Jacinto.

Volia deixar-la-hi a la tomba. Necessitava explicar-li…

Els trucs a la porta la van fer tornar a la realitat.

—Cecilia, obre —va sentir la veu de la mare—. Hi ha la guàrdia civil.

Les dues darreres paraules van ser com un detonant. Va sentir la sacsejada, la fiblada que la sorpresa li va desfermar al cos. Una onada d’escalfor la va fer envermellir sense saber-ne la raó. En acabat va tapar la llibreta i es va aixecar de la cadira.

Quan va obrir la porta van comparèixer els quatre: la mare, el guàrdia civil i els dos professors, la de llengua i el de ciències.

—Què passa? —es va espantar encara més.

—Res, no tinguis por —se’ls va avançar la Manuela Giner—. Però cal que parlem amb tu i ha de ser ara.

—Per què?

—Ja ho saps, oi, maca?

La dolçor de la professora va ser més efectiva que la presència d’aquell uniforme.

La Cecilia va sentir vertigen.

—Som-hi.

Va ser novament la Manuela. Li va passar un braç per damunt de les espatlles i ella mateixa la va conduir fins a la sala precedint la resta. Totes dues van ocupar el sofà i el guàrdia civil una butaca. La mestressa de la casa i l’Osvaldo Jiménez es van quedar drets. L’escena va restar quieta, amb prou feines un parell de segons, com una fotografia. Ja no quedaven gaires coses més per alliberar.

Tan sols la veritat.

—És el sergent Galindo —la professora va mantenir el seu ofici d’intermediària—. S’ocupa del que li ha passat al Jacinto.

—Ara?

L’amargor de la seva veu els va dominar a tots.

—Explica’ls el que m’has dit a mi, filla —li va demanar la mare.

La Cecilia va abaixar els ulls a terra.

—Sabem allò d’aquells nois, el Salvador Mateos i els altres —va intervenir el Cipriano Galindo—. I sospitem que el Jacinto es va treure la vida perquè ja no podia…

—Sospiten? —Ara va ser la duresa de la seva sobtada mirada la que els va travessar.

—Sisplau, Cecilia…

—Manuela —va semblar que guanyava fermesa, com si el fet de ser el centre de la reunió li donés noves forces i la projectés més enllà de si mateixa—, de debò que només sospiten —va recalcar aquesta paraula— que es va tirar pel penya-segat?

—Ajuda’ns —va expressar amb lacònica moderació el Cipriano Galindo—. Estem segurs que tu pots tancar el cercle i que no tens por.

—No tinc por —va assegurar decidida.

—Bé —va dir la Manuela—. Llavors parla, pel Jacinto, per tu mateixa, perquè no torni a passar mai més una cosa així.

—I què faran, tancar tots els Salves de tots els instituts?

—Van ser ells, oi?

L’última resistència. La Manuela va notar la rendició, la manera com les espatlles li queien de manera imperceptible, el lleu sospir final. La Cecilia no va saber a qui adreçar-se.

—Van ser el Salvador Mateos, el Segismundo Garrido, el Carlos Freser i l’Alan Gao, oi que sí? —va ampliar la pregunta la professora per ajudar-la.

—Sí —va xiuxiuejar gairebé sense veu.

—Per què?

La noia va arronsar les espatlles.

—No hi va haver cap raó?

—No —va revelar.

—Quan va començar?

—Fa molt —el temps se li va distorsionar al pensament, donant més èmfasi a la magnitud de la tragèdia—, una eternitat.

—Què feien? —va continuar encarregant-se de l’interrogatori la professora.

—Què li feien? —La Cecilia li va clavar una mirada carregada de dolor i desesperació—. De quantes hores disposem, professora?

—Li pegaven?

—A vegades això no tenia importància. Ja hi estava acostumat. Em va dir que tancava la ment i deixava de sentir el dolor. Per al Jacinto, el pitjor era allò altre.

—Allò altre?

—Li feien malbé la roba, li cremaven els llibres o els hi prenien, l’humiliaven, el ridiculitzaven, van convertir la seva vida en un infern, dia a dia, de manera sistemàtica. No ha sentit parlar de com s’havia tornat de maldestre i matusser, el Jacinto? —va continuar sense esperar una resposta—. Doncs no era veritat. Ni maldestre ni matusser. El que passava és que ell no ho volia dir a casa seva, s’hi negava, per orgull. L’última cosa que li quedava era això, l’orgull. S’estimava més passar per ximple que el consideressin un covard a casa. No volia que els pares ho sabessin. Per això, quan li llençaven els llibres ell deia que els havia perdut i es guanyava l’esbroncada per ser un despistat, no pas un covard. I si li estripaven un jersei, deia que havia caigut. A nosaltres també ens va prohibir que expliquéssim res a ningú, tot i que jo no ho vaig saber realment fins fa uns quants mesos.

—Quan dius «nosaltres», et refereixes al Miguel Ángel Gara?

—Sí —va sospirar la Cecilia—. Al Miguel Ángel, també l’insulten i l’apallissen de tant en tant, però bastant menys. A ell li diuen «Fati», i al Jacinto, «Merda». Eren «el Fati i el Merda». Molts dels altres ja els anomenaven també així.

—De manera que…

—Tothom sabia què passava, sí —va estrènyer els punys la noia—. És fàcil apuntar-se a això. La majoria es deixa portar, per inèrcia. Val més riure amb els perdonavides de la classe que solidaritzar-se amb els febles, no fos cas que els toqués el rebre a ells —els ulls li van cruixir d’ira—. Les últimes setmanes van ser les pitjors, un infern. El Jacinto ja no podia més. Divendres passat la pallissa va ser tan brutal… —Van caure les primeres llàgrimes, dominades fins llavors per la tensió alliberadora de les paraules—. Va dir al Miguel Ángel que ja no podia més, que era millor estar mort…

Quan va començar a plorar, la mare es va mobilitzar per provar de seure al seu costat i abraçar-la. La Manuela ho va evitar amb un primer gest.

—Deixa-ho anar, Cecilia —va xiuxiuejar fent un darrer esforç la professora.

—El Miguel Ángel i jo…, no vam pensar…, no…

Es va rendir. Es va trencar com una branca glaçada. La mare ja no va fer cas de res ni de ningú. Va arribar fins al sofà, es va agenollar i va abraçar la seva filla. La Manuela va dirigir una mirada adolorida al sergent de la guàrdia civil i al seu company de l’institut.

Estava tot dit.

—Gràcies —va pronunciar el Cipriano Galindo sense que cap d’ells no sabés a qui s’adreçava exactament.

57

Quan el Patricio va entrar a la sala d’espera, semblava com si l’escena s’hagués congelat. Els seus pares continuaven estant sols. Un tríptic humà sobre el fons blanc de la paret del centre mèdic. Formaven un grup escultòric immòbil tant com una pintura animada. El psicòleg no havia arribat. Ningú de l’exterior no podia atrapar-los. Eren ells i el seu dolor. Ells i el Jacinto, l’absent per sempre.

En veure el fill gran, la Fernanda va sospirar profundament.

El Gabriel Quesada no es va bellugar.

—Per què has trigat tant? —va preguntar.

De sobte, el Patricio no va saber què dir.

Ni com.

—I la roba? —el seu pare es va mostrar estranyat.

El fill gran es va enfonsar.

Va arribar fins al lloc on eren ells, els va cobrir amb la seva última mirada d’incertesa i es va posar la mà dreta a la butxaca. El full de paper va aparèixer com una bandera blanca.

Però no era una rendició, al contrari.

—He trobat això a…, l’habitació del… —va vacil·lar.

Vagament, la mare va reconèixer aquell paper.

Un milió d’anys abans, al sobre a l’exterior del qual el Jacinto havia escrit: «Mama».

L’havia deixat caure a terra, espantada, sense tenir temps de llegir-lo, quan els crits del carrer van assaltar casa seva.

—Què és? —va preguntar l’home.

—Llegeix-ho —el Patricio la hi va posar a la mà.

—Però…

—És del Jacinto.

En ensopegar els seus ulls amb la primera línia del text, la Fernanda va gemegar. El seu gest va fer que el Cosme se n’apartés. El Gabriel Quesada ja no va perdre el temps. La lletra del Jacinto era tremendament clara, pausada, com si hagués escrit allò a l’antesala mateix del paradís.

El Patricio ja gairebé se la sabia de memòria.

Mentre el pare llegia, ell la va recitar mentalment, dintre seu.

58

El Segis no deixava de pensar en l’Alan mentre caminava en direcció a casa seva.

Un altre imbècil caigut. Un paio legal, sa, de ment brillant, que s’oblidava del més important, els amics, i començava a entendrir-se per culpa d’una noia.

Increïble.

Si l’Alan era capaç d’ensopegar, tots estaven en perill.

Li feia mal el cul, per la caiguda. Se li havia encastat una pedra a l’os del final de la columna vertebral. Com en deien? Bah, tant li feia! Pitjor era el dany moral. L’Alan s’ensorrava. Adéu, Alan.

Continuarien ells tres.

De fet, no li havia agradat mai l’Alan. Al contrari que al Salva. Deia que tenia una cosa especial, que el diferenciava i que harmonitzava amb ells. Una cosa així com carisma.

Quina bestiesa.

El carisma no servia de res; tenir-los ben posats, sí.

La Cecilia Torralba era com un gelat de vainilla, fragant, cristal·lina i pura. Es podia fondre al sol. Una nena amb cara d’àngel, com tots els dimonis. Una serp perfecta.

Aquella dolçor…

El Segis es va estremir.

Se sentia més i més ferit per la traïció del company.

No l’entenia. No podia suportar-la. Ni tan sols sabia d’on li arribava aquella ràbia ni on el conduïa. L’inconvenient era que ja no tindrien el Jacinto per alliberar una mica d’energia i descarregar adrenalina.

No havia tornat a pensar en ell des de feia estona.

Que n’havia estat, d’estúpid.

No s’havia rebotat mai contra ells, ni un sol cop. Gens. Com els jueus d’aquella pel·lícula que anaven a l’escorxador a borbolls. Centenars, milers, amb tot just tres o quatre alemanys controlant-los, caminant cap a la mort amb absoluta resignació. Haurien pogut anorrear els guàrdies, però no ho feien, acceptaven els fets, la mort. Al·lucinant.

El món era dels forts.

A fer punyetes els Jacintos, i els Alans, també.

El Salva i ell…

El Segis es va aturar en sec.

Primer va ser per l’uniforme. Després pels dos professors, la Manuela i l’Osvaldo Jiménez. El sergent de la guàrdia civil caminava entre ells, pel mateix carrer.

No li va agradar.

No li va agradar gens.

Va tornar a fer mitja volta per allunyar-se dels voltants de casa seva. Sempre podia dir que havia estat a l’església, o en qualsevol altre lloc, a causa del que havia passat. Els pares no li muntarien un ciri per això. Al contrari. Eren de la classe protectora, nucli dur, contemporitzadors, amb poca tirada als riscos, espatlles sempre cobertes, bones relacions amb tothom, conservadors al màxim…

Ja no va pensar més en l’Alan.

Per a què dimonis dos professors de l’institut eren allà amb un guàrdia civil?

59

El poble sencer començava a estar de cap per avall.

Ara de manera visible.

Rotllanes, presses en els gestos, cares greus, llums pertot arreu per combatre la primera foscor de l’immediat capvespre que aviat els cauria al damunt, mirades perdudes…

L’Alan es va repenjar a la cantonada.

Continuava sense tenir ganes d’anar a casa, d’enfrontar-se amb els pares i amb les seves preguntes: «En saps res?», «Però anava a la teva classe, no?», «Com et trobes?», «T’ha afectat la notícia?».

Si es desmarcava del Salva, el Segis i el Cafre, potser al cap d’uns quants mesos la Cecilia…

Va deixar caure el cap sobre el pit.

Massa tard.

El fantasma del Jacinto seria sempre allà.

Sempre.

L’Alan ja no va tancar els ulls. Cada vegada que ho feia veia el Jacinto a terra, sentia els sorolls sords dels cops de puny, els gemecs d’uns a causa de l’esforç i els crits ofegats del caigut. I es veia ell mateix l’últim dia, divendres, llançant la mà en aquell acte de fúria desmesurada, de ràbia incontrolada, només perquè hores abans havia vist la Cecilia i el Jacinto rient plegats.

Els altres li pegaven perquè no els queia bé. Però ell, no.

Ell l’odiava.

I ara era mort.

Amb la Cecilia perduda.

Si anava a casa seria pitjor. Si no hi anava, també. El fet de sentir-se perdut era una sensació desconeguda fins llavors. Tota la seva vida, segura, normal, s’enfonsava en aquells minuts tan estranys. Minuts de reflexió. Hores del desvetllament davant un futur ple de boira. L’aplom se li esvaïa dins l’ànima.

En quin moment havia comès l’error?

Prop del lloc on era van passar un grup de persones. Set. Cinc dones i dos homes. Una de les dones plorava. Les altres parlaven entre elles, totes alhora. Un dels homes va mirar en la seva direcció i, sense saber per què, l’Alan va reaccionar arrambant-se contra la foscor del costat cec de la cantonada.

Ja no es va quedar allà.

Va donar l’esquena al poble i va desaparèixer de nou sense rumb.

Tremolava.

60

Al bar, la clientela es començava a animar, però no tant com altres tardes a la mateixa hora. Els comentaris giraven al voltant d’un únic tema, en veu baixa o a crits.

—Sabeu el que li ha passat a aquell nano?

—Pobre noi, tu!

—Si és que van com si fossin bojos…

—Que s’hi ha tirat, home, que s’ha tirat daltabaix! Creus que ha caigut pel penya-segat?

—I si l’han mort i per això mateix ho han fet, de deixar-lo allà perquè la gent es pensi que ha estat un suïcidi?

El Cafre va servir dues cerveses. Ningú no reia. Ningú no parlava de futbol. Era un dilluns diferent. Un home deia que, els nois, calia lligar-los curt, perquè si no, en aquesta edat, s’extralimitaven. Un altre argumentava que el problema sempre era el mateix, les maleïdes drogues i la beguda. I mentre ho deia es prenia el segon conyac. Un tercer comentava que els temps del cinturó s’havien acabat, perquè ara es rebotaven.

—Per què s’havia de matar un noi de catorze anys?

La pregunta va sonar forta i clara procedent de l’altra banda de la barra.

El Cafre va mirar l’home que l’havia llançat a l’aire.

Aspecte melangiós, mirada perduda, barba esclarissada, pell torturada pel sol, cabells espessos i abundants tot i tenir, com a mínim, més de cinquanta anys, mans grosses habituades a treballar de valent.

I tanta tristesa a la cara.

—Carlos, t’has tornat ximple?

El noi es va despertar de la sobtada letargia. La mare l’observava a menys d’un metre.

—Què?

—Que no m’has sentit? Serveix un tallat allà, vinga.

—Ho sento, haig d’anar al lavabo.

Era mentida, però de sobte volia allunyar-se de la barra, dels comentaris, de la sensació de por generalitzada, de tota l’espiral en què el poble anava caient a mesura que el dia lliscava cap al seu final.

—No triguis, o digues al pare que vingui, que en aquesta hora jo sola no puc fer-ho tot!

Va sortir del bar per arribar a la rebotiga i ho va fer massa de pressa. El seu pare sempre li deia que per allà no es podia córrer, perquè el lloc era estret. Quan se’l va trobar al damunt inesperadament, va ser massa tard per evitar la topada.

La caixa que sostenia l’home se li va esmunyir de les mans i va caure a terra. La destrossa no va ser total, ni tan sols copiosa, però sí que es van trencar un parell o tres d’ampolles.

El Cafre va sentir pànic.

—Papa, em sap greu…

La por dels seus ulls no va ser suficient.

—Collons, Carlos, que n’ets, de burro!

La bufetada va ser plana, però va impactar amb totes les seves forces al cap del noi. L’única cosa que va poder fer va ser encongir-se, espantat, mentre el seu pare li descarregava la segona i la tercera, a l’espatlla, l’esquena.

—Cagon…!

Es va arronsar més i més, sense escoltar ja els crits, sense demanar perdó ni lamentar-se, al mateix temps que es protegia el cap amb les mans per evitar que més tard li fes tant de mal com llavors.

Tot seguit es va ficar en una càpsula de temps, com les altres vegades, i va deixar de ser allà.

Va desaparèixer.

61

En sentir els copets als vidres de la finestra, el Miguel Ángel va tenir un petit ensurt. Arrencat de la seva abstracció, es va tranquil·litzar immediatament en veure la Cecilia a l’altra banda. Quan la va obrir, no hi va haver salutacions. La va ajudar a entrar per allà i en acabat va tornar a tancar la finestra. Després de fer-ho es va trobar amb la seva abraçada.

L’abraçada més càlida i ferma que li havien fet mai, més fins i tot que la de la seva pròpia visitant poca estona abans a casa seva.

Era per l’única cosa que a vegades envejava el Jacinto, pel fet de tenir algú com la Cecilia tan i tan a prop.

—Què passa? —No va saber si alarmar-se més per la seva presència o per l’abraçada.

—Ara ja res —li va xiuxiuejar ella a cau d’orella.

—Com que…?

—Espera —va tornar a xiuxiuejar la noia.

L’abraçada va esdevenir més ferma, més estreta. El Miguel Ángel va acabar posant també les mans a l’esquena de la Cecilia. Durant uns segons va ser com si s’haguessin fos.

Hi havia tant de silenci…

Tanta pau.

Fins que l’abraçada va minvar, un cop vençuda l’emoció, i la seva amiga el va agafar per la mà perquè s’asseguessin al llit.

El Miguel Ángel va esperar.

—M’han vingut a veure la Manuela i l’Osvaldo, amb la guàrdia civil —va anunciar per fi la Cecilia.

—Per què?

—Vinga, Miguel Ángel. Tothom sap que érem amics del Jacinto. Amb qui vols que parlin, si no?

—Però la guàrdia civil…

—Ho saben.

—Què és el que saben? —el noi gairebé no tenia veu.

—Que el Jacinto s’ha matat.

—I… què els has dit?

—Tot.

Al Miguel Ángel se li van desencaixar els ulls. La turbulència exterior va enllaçar amb la interior. El cor li va començar a bategar tan fort que li van xiular les orelles, els polsos, i els ulls se li van omplir de llumetes.

—Cecilia… —va balbucejar.

—Ja no podem continuar callant —la noia li va agafar les dues mans—. El Jacinto ha mort perquè nosaltres també ho vam fer.

—Ell no volia que ningú sabés…!

—Teníem por, Miguel Ángel.

—Déu meu… Saps què ens faran? —va gemegar espantat.

—Ja res.

—Com pots estar-ne tan segura?

—Perquè s’ha acabat, ni ells no ens podran tocar ni els serà fàcil, ja que els detindran.

—Cecilia, m’han vingut a veure el Salva i el Segis! M’han dit que si parlo em mataran!

—M’has sentit? —Li va pressionar les mans per vèncer la seva por—. La guàrdia civil sap que el Salva, el Segis, l’Alan i el bèstia del Cafre han estat torturant el Jacinto. Els ho he explicat tot. L’única cosa que et demano és que si vénen aquí tu també ho facis, encara que avui ja no crec que sigui necessari. Serem lliures! S’ha acabat! El Jacinto no pot haver mort sense més ni més!

—I si…?

—Per ell. —La Cecilia li va transmetre alguna cosa més que força i escalf. Als ulls li bategava una profunda pàtina de tendresa—. L’hi devem, Miguel Ángel, l’hi devem!

Era possible tornar a viure sense por?

—Sisplau… —va suplicar la Cecilia per última vegada.