PRIMER CRIT
La notícia
(Primera hora)
1
A la llunyania, sobre la línia de l’horitzó, el cel i el mar es confonien.
El cel era gris, dens, ple de núvols foscos que, a primera hora del matí, conferien al nou dia un aire de melangiosa letargia. El mar era plomís, compacte, la seva monòtona intensitat trencada únicament per les crestes blanques d’algunes onades entestades a destacar, com si el vent les batés.
Però no feia vent.
Aquella calma…
El vell Tobías va contemplar la distància des de la seva pròpia distància. Els anys formaven una escala des de la qual aquella visió tenia uns altres colors, unes altres sensacions. El seu cel, el seu mar, la terra, el penya-segat, les mateixes passes perdudes de tots els matins de la seva vida més recent.
Es va omplir els pulmons d’aire.
I mentre els ulls se li inundaven de llum, va assaborir interiorment l’aroma de la vida.
Se l’estimava, aquell silenci.
El temps no comptava. El passeig de cada matí depenia de si feia sol o plovia i poca cosa més. I si la pluja era feble, tot just espurnes de la humitat que provenia del mar, n’hi havia prou amb un impermeable o un paraigua per protegir-se’n. La terra, barreja de verd i negror, desprenia alenades d’energia que ell absorbia com les plantes absorbeixen l’aigua i els nutrients de què s’alimenten.
Una perfecta cadena natural.
Una passa, dues, tres, fins a arribar gairebé al caire del penya-segat.
La paret, vertical, s’alçava uns trenta metres per damunt de l’escassa platja clavetejada de roques. La platja de tota la vida. La platja on, generació rere generació, els joves del poble s’havien banyat al llarg de la història.
Com ell mateix, molts anys enrere.
El vell Tobías va mirar a baix, a la recerca del record. Allà, impregnant les roques, hi flotaven els ressons de veus, cants i rialles, els primers petons d’aquells estius perduts però mai oblidats, la memòria del passat. La platja i el penya-segat sempre havien estat un dels segells distintius del poble.
Casa seva de tota la vida.
En coneixia cada pam, cada forat. Gairebé cada gra de sorra. Era la imatge constant i eterna de tots els seus matins, de totes les seves passejades davant del mar. Una pintura mòbil.
Per això va detectar l’anomalia.
Allò que era estrany.
La taca vermellosa destacava d’una manera antinatural a la platja, al costat de les tres roques bessones i al peu del penya-segat.
El vell Tobías es va aclarir la vista. La tenia bona, si més no de lluny. Una altra cosa era llegir el diari o un llibre. Per a això sí que necessitava ulleres. Però tot i que la distància no era excessiva, se li feia difícil distingir la forma vermellosa.
Semblava un cos, i allò era absurd.
Va mirar cap enrere. Estava sol. La silueta del poble es dibuixava a la llunyania, encastada en el perfil de les muntanyes que l’empresonaven prop del mar. Ningú pel camí.
Va tornar a centrar l’atenció en la taca vermellosa.
Una jaqueta, una peça d’abric…
El mar retornava sempre les coses que s’hi llençaven, però no pas en un dia com aquell. Tot havia estat en calma la nit abans, i també els dies anteriors. Així, doncs, allò…
La figura humana se li va fer més i més concreta.
—No —va sospirar instintivament.
Es va posar a caminar cap a la seva esquerra. El camí que baixava a la platja era segur, ample. Vint anys enrere fins i tot hi havien posat una barana en els dos trams més drets i van reforçar els esglaons naturals amb ciment i pedres, per no relliscar-hi i agafar-s’hi bé els dies de mal temps. Les seves passes, tanmateix, van ser inquietes, cada cop més inquietes a mesura que el cor li va començar a bategar d’aquella manera tan accentuada i antinatural, mentre que la certesa s’obria pas en el seu ànim.
—Una altra vegada, no —va sospirar de nou.
El camí acabava a la platja després d’un llarg revolt, que el suavitzava encara més en el tram final. El vell Tobías va trepitjar la sorra amb la sensació del retrobament. Allà sí que se sentia el mar, el bes de les onades, el dolç lliscament de l’aigua per la vora en el seu etern anar i venir. Com que se li enfonsaven els peus, es va moure feixugament i va haver de confiar en el bastó per no caure. Les tres roques bessones traspuaven humitat. Semblaven les restes d’un monòlit ancestral.
Potser en un altre temps ho havien estat.
El cadàver va esdevenir visible al cap de poques passes.
La forma vermellosa era la d’una caçadora.
No era la primera vegada que veia una cosa com aquella, de manera que quan va mirar cap al cim del penya-segat no es va fer més preguntes. El cos estava destrossat i havia adoptat una forma absurda damunt la sorra i les roques. La sang encara brillava, però s’enfonsava a terra com una arrel a la recerca d’una vida que ja no tornaria mai més. Quan va superar el xoc, la brutalitat de la veritat, va avançar cap a la dreta, a la recerca d’aquella cara encara invisible.
El vell Tobías va ofegar un gemec.
Va tancar els ulls, ja que els del mort continuaven oberts, en una ganyota d’estupor no superada amb l’agonia final, i en acabat va vèncer l’engarrotament muscular, tot i que el cor no li parava de bategar, com si una arítmia ferotge se n’hagués apoderat, fins que va aconseguir reaccionar.
Va arrencar a córrer, en la mesura de les seves possibilitats, per pujar novament pel camí i arribar al poble com més aviat millor.
2
En arribar als voltants de l’institut, el Miguel Ángel es va aturar.
A vegades, uns quants metres representaven la més gran de les distàncies.
Va mirar amunt i avall del carrer. Res. Els últims nois i noies entraven pel reixat encara obert del mur. Faltaven tot just un parell de minuts perquè es tanqués, i deixés fora i amb un problema al damunt els qui arribaven tard.
—On t’has ficat? —va xiuxiuejar, revestit d’angoixa.
No podia ser a dins. N’estava segur. Es donaven una mica de forces l’un a l’altre. Així, doncs, tot depenia d’ell. Si no entrava, se la guanyaria. Si ho feia i ells l’estaven esperant…
El Miguel Ángel es va mossegar el llavi inferior fins a fer-se mal.
Un minut.
Va veure dos companys de la classe accelerant el pas. Va pensar que els podia atrapar. Gairebé a l’instant es va dir que no valia la pena. Era un esforç inútil. No havien trencat mai una llança a favor seu o del Jacinto. Sempre eren espectadors muts, plens de temor. A vegades fins i tot somreien.
Ells també van travessar el reixat.
—Vinga, Jacinto… —va gemegar espantat.
Es va acostar al mur, lentament, però era impossible veure res des de l’exterior. Només travessant la porta podria saber si ells hi eren. Les pintades exteriors parlaven de pau i amor, amb escenes i motius molt variats. Grafits plens de color envoltant el perímetre de l’institut. L’edifici, de tres plantes, conservava el gust ranci, el to de les construccions velles, com l’església, l’ajuntament o algunes cases de la plaça Major.
Per al Miguel Ángel era la presó.
Es va arriscar a entrar-hi. No li quedava cap altra opció. Va arrencar a córrer des d’uns deu metres del reixat i enganxat al mur. Cada passa li va marcar una acceleració del cor. Cada blau del cos li va recordar el dolor tant o més que la por que el dominava. Va travessar la porta com una exhalació.
Però no prou de pressa per eludir-los.
Se’ls va trobar gairebé de cara, com si sabessin perfectament en quin moment apareixeria, com si el mur hagués estat transparent per a ells. La sorpresa li va robar una simple fracció de segon.
Suficient.
No va aconseguir esquivar-los. No pas tots quatre. Un li va fer la traveta. N’hi va haver prou. Es va entrebancar i va caure a terra, de morros, amb la motxilla com un gep a l’esquena. Va gatejar desesperadament per incorporar-se un altre cop, però dues cames li van barrar el pas i es va aturar. Llavors va alçar el cap, esperant el cop.
Aquesta vegada no va arribar.
—Bon dia, Fati —va sentir la veu del Salva.
Sempre el Salva.
No s’hi va enfrontar, tan sols els va mirar. El Segis i el Cafre eren un a cada costat. L’Alan li tancava la impossible retirada. El Salva somreia d’aquella manera tan especial. Deien que tenia un aire satànic. Deien.
—Està a punt de sonar el timbre —va dir l’Alan.
Era un advertiment inútil.
—On és el Merda? —li va preguntar el Salva inclinant-s’hi al damunt.
Si no responia, sempre era pitjor.
—No ho sé.
—No ho saps?
—No.
—Jo és que tinc la mà ximple, i si no l’apallisso a ell…, et tocarà a tu. —El Salva va estendre la mà dreta davant seu i la va estudiar pels dos costats abans de llançar-la amb un gest ràpid en direcció al Miguel Ángel.
El noi es va arronsar instintivament.
—Vinga, Fati, on és aquell mitjanena? —va insistir el Salva.
—No ho sé, us ho juro —estava a punt de posar-se a plorar.
—Ostres, doncs quina llàstima —el Salva va mirar els seus companys—, oi, tios?
El Segis i el Cafre van fer que sí amb el cap. L’Alan, no el veia.
El Miguel Ángel va esperar el primer cop.
Llavors va sonar el timbre de l’institut i, juntament amb aquest, van sentir una veu adulta, vigorosa.
—Eh! Què passa aquí?
El Salva va reaccionar ràpidament. En va tenir prou de veure les cares dels seus camarades. Va estendre la mà cap al Miguel Ángel i, agafant-lo per la motxilla, el va estirar.
—Aquest, que ha caigut —va dir amb la més gran de les desimboltures.
El Miguel Ángel va quedar situat enmig d’ells. La mà del Salva, després d’ajudar-lo a incorporar-se, li va passar per damunt les espatlles. Va sentir el gèlid alè del diable als ossos. A un parell de metres, el professor Osvaldo mantenia les celles arrufades. El timbre va parar.
—Estàs bé, Gara?
—Sí —es va afanyar a respondre el Miguel Ángel.
L’home els va escombrar amb una mirada críptica. Es va aturar en els dos personatges centrals. Va anar del somriure de superioritat de l’un a l’expressiu pànic de l’altre. Va vacil·lar un segon.
No pas més.
—Voleu entrar a classe d’una vegada? —va remugar empipat el professor.
El Miguel Ángel no s’ho va fer dir dues vegades. Es va alliberar de la mà del Salva i va arrencar a córrer. Va travessar el pati en un temps rècord i es va submergir de cap a l’institut. Tant que gairebé es va emportar un dels petits, un nen d’uns dotze anys que es deia Isaías Bermejo.
Estava plorant o, si més no, tenia els ulls negats i vermells.
Duia les ulleres trencades a la mà.
Es va produir un ràpid intercanvi de mirades. La del Miguel Ángel, encara espaordida, com si estiguessin a punt d’aparèixer darrere seu els quatre genets de l’Apocalipsi. La del nen, plena de rancúnia.
Molta rancúnia.
El Miguel Ángel va passar d’ell i va continuar corrent en direcció a l’aula.
3
En sentir les veus del carrer, el Cipriano Galindo va saber que no seria un dia tranquil.
Havia dormit malament, amb punxades al ventre, amb certa ansietat recollida en cada entreson, somiant estupideses pròpies de la seva agitació. I, a més, es tractava dels seus malsons més recurrents: el de l’ascensor que no s’aturava en arribar a l’últim pis; el de l’escala que es feia fonedissa, fins a fer-se tan estret el pas, que es veia obligat a arrossegar-se per terra amb el pànic afegit de quedar-se encallat; el del camp de futbol, amb el seient que donava a una paret que li impedia veure el partit… Tota una col·lecció d’inquietuds, adobada amb la impossibilitat de córrer, amb la qual cosa ho havia de fer de quatre grapes, agafant els plecs del terreny amb els dits per arrapar-se i aconseguir una mínima progressió.
Ara, els crits.
En un poble petit, crits al matí només podien voler dir una cosa: problemes.
—Sergent… —va sentir la veu del Morales quan ja es disposava a sortir, amb la gorra a la mà.
Tampoc no era gens estrany que els problemes sorgissin aquell dia. La llei de Murphy ho deia ben clar. Justament un dia que estava sol, al comandament, amb el tinent a la capital…
El Tobías Maldonado era un dels habituals del bar de la plaça, bon jugador de dòmino, un home robust, de mirada fixa i mandíbula ferma. Tot i que no donava problemes, tenia les seves idees i no eren precisament amables. Un radical emparat en l’edat. La seva filla, la coneixia menys, de vista. Era una dona fornida, cridanera.
Just el que feia en aquell moment: cridar.
—És mort! Mort! Vinguin corrents! A baix, a la platja, al peu del penya-segat!
Un mort era més del que podia imaginar.
—Tranquil·litzi’s, sisplau…
—Que em tranquil·litzi? Pregunti-l’hi! —va assenyalar al seu pare, vermell per la més que possible caminada a pas viu—. L’acaba de trobar, Déu meu!
El Cipriano Galindo va mantenir la calma davant la tempesta i els curiosos. El Sebastián Morales se’l mirava amb recel. El número no feia ni dos mesos que era al poble. De moment, tot havia anat com una bassa d’oli. Al sergent, li va donar per pensar en la Laura.
S’hi casaria al cap de tres setmanes.
S’hi casaria i se n’aniria. A Madrid.
—Passin —va dir al vell Tobías i a la seva filla, en veure que la gent començava a arremolinar-se al seu voltant.
—Per què hem d’entrar? —va objectar ella—. El mort continua allà. No cal avisar una ambulància?
—Senyor Tobías?
No va fer falta que li ho preguntés.
—És mort, sí —va aconseguir dir l’home, amb els ulls buits.
—Li ha pres el pols?
—Cony, sergent, no calia. Està rebentat.
—A la platja?
—Al peu del penya-segat.
No calia dir gairebé res més.
Sempre el penya-segat.
—Sap de qui es tracta? —va preguntar el Cipriano Galindo.
La resposta no va venir del senyor Tobías, sinó de la seva filla. Era com si l’hagués esperat, per esclatar, per convertir-se de nou en el centre de l’atenció popular. La seva veu els va dominar a tots, mig histèrica mig trencada per l’emoció que, de sobte, l’ennuegava de dalt a baix, com una esponja que li estigués absorbint els fluids vitals abans de catapultar-los cap a l’exterior.
—És el noi de la Fernanda, oi, pare? El Jacinto! És el Jacintito, pobret!
4
La Cecilia no podia apartar els ulls de la cadira buida.
Era incapaç d’escoltar la Manuela. Les paraules de la professora li passaven pel damunt i es perdien més enllà de si mateixa. El pes d’aquella absència la dominava, li encongia el cor, l’estómac, la ment. Sentia una bola de plom a la gola i una mà molt freda engarrotant-la.
Va haver de girar el cap per mirar el Miguel Ángel, assegut tres files més enrere just darrere seu. Va aconseguir que el noi li tornés la mirada al segon intent.
Llavors, van parlar en silenci, al llarg d’un moment.
Els seus ulls s’ho van dir tot.
És a dir, res.
La Cecilia va recuperar la vertical.
La professora Manuela parlava en el seu to cadenciós, lent, deliberadament pausat. No sabien mai si era per tal que poguessin seguir les seves explicacions o si més aviat es tractava de la seva peculiar manera de fer les classes. La seva minuciositat esdevenia encara més patent quan escrivia a la pissarra, amb aquella lletra tan clara i elegant, plena de corbes i harmonies.
La lletra d’algú que estimava les paraules.
—… per la qual cosa en cada text tenim allò que ens diu l’autor, allò que no ens diu i allò que nosaltres mateixos entenem. De manera que el més important és…
La bola de paper va impactar al clatell de la Cecilia. No li va fer mal, va ser un cop tou, però sí que es va espantar. Mentre la piloteta queia a terra i rodolava en direcció a la tarima, ella va girar el cap una altra vegada.
Sabia a qui havia de mirar.
El Salva i el Segis feien l’orni. L’Alan escrivia alguna cosa i semblava aliè a la maniobra, ja que no s’aguantava el riure com ells. El Cafre, en canvi, la mirava de fit a fit.
Hi va haver un murmuri.
Trencat per la tensió de la professora.
—I ara què?
No era una principiant. En va tenir prou de veure l’escena i llegir-los els rostres i els gestos. La Cecilia Torralba, com un tomàquet; el Salvador Mateos i el Segismundo Garrido, dissimulant molt malament; el Carlos Freser, sempre un segon per darrere d’ells…
La bola de paper es va quedar quieta gairebé als seus peus.
—Prou! —va estrènyer els punys al límit—. Prou!, d’acord?
La seva ira va dominar el silenci.
La Cecilia va abaixar el cap. Va contenir les ganes de plorar, més producte de la por que no pas a causa de l’empipament de la professora.
Perquè la cadira buida se li engrandia més i més en l’ànim.
—Freser, cull això —va ordenar la Manuela Giner.
—Jo? Per què?
—Perquè t’ho dic jo!
—Sí home —va continuar al seient—, no és just.
—Vols que t’ho digui jo, el que és just i el que no ho és?
El noi, el més alt i massís de tota la classe, va clavar una mirada enverinada als seus dos companys. El Salva i el Segis la hi van tornar, i també l’Alan, a l’altre extrem de l’aula. Finalment, es va aixecar i va conduir el seu cossàs fins a la tarima. Va collir la bola de paper i se la va quedar sense saber què fer-ne.
Hi va haver unes quantes rialles més.
—He dit que prou! —va cridar amb més força la Manuela Giner.
—Què en faig, d’això? —va preguntar el noi.
—Què et sembla si ho tires a la paperera?
—Ah.
Va tirar-la des del lloc on era. Se la va jugar deliberadament, però va tenir sort. Va ser un llançament net a gairebé tres metres de distància. Algú va dir «Gasol!» en veu molt baixa però suficientment audible.
—Torna al teu lloc, Freser —va ordenar la professora.
Hi havia noms repetits, de manera que es feien servir els cognoms, si més no a classe.
El Cafre la va obeir, envalentit per la seva darrera acció.
—Podem continuar? —va preguntar la Manuela Giner.
La Cecilia va intercanviar una última mirada amb el Miguel Ángel.
Per què una absència era més notòria i gegantina que tota una classe junta?
5
La Manuela Giner va observar els moviments del Carlos Freser tornant a poc a poc al seu lloc. Sabia de sobres que ells l’anomenaven pel seu sobrenom, Cafre, resultant d’unir les dues síl·labes inicials del seu nom i cognom, però també del tarannà i la personalitat d’aquest alumne.
Els instigadors sempre eren ells.
El Salvador Mateos, la seva ombra, el Segismundo Garrido, i l’intel·ligent però autosuficient Alan Gao.
«Ells».
Encara que fos massa fàcil resumir-ho en una sola paraula, sempre impersonal i buida.
Com altres vegades, massa ja, es va sentir esgotada. Tant com furiosa. La impotència era un càncer capaç de minar una resistència setmana rere setmana, dia rere dia, hora rere hora i minut rere minut. Com l’exèrcit que assetja una plaça, n’hi havia prou de deixar passar el temps perquè els resistents s’anessin afeblint per la manca d’aliments i d’aigua. No calia lluitar. Tan sols esperar.
I el càncer avançava.
Tan de pressa.
Tan aviat.
Se sentia massa jove per cedir.
I vella ja per lluitar.
Vella als trenta anys.
Primer solia pensar que els dilluns eren dolents. El segon pitjor dia de la setmana. Els divendres s’enduien la palma, amb la immediatesa del cap de setmana disparant-los l’adrenalina. Ara ja no es tractava d’un dia concret. La degradació augmentava, guanyava terreny a tot allò que se li posés al davant. S’havien trencat les mesures, els límits.
El llibre que tenia a les mans va començar a pesar-li. No ho hauria dit mai. Per a ella un llibre era la màxima felicitat, la clau de totes les meravelles. Mons fascinants, personatges que prenien forma dins el seu cap i el seu cor, històries que l’emocionaven i la feien riure, plorar, pensar… Això no obstant, per a molts d’ells allò no significava res. Llibre equivalia a «cultura», «estudi». Es negaven l’aire de l’ànima, l’aliment de l’esperit. I no eren els nous temps.
Eren «ells».
El Salvador Mateos, el Segismundo Garrido, el Carlos Freser i l’Alan Gao.
A vegades no sabia si valia més suspendre’ls, perquè aprenguessin una mínima lliçó, o aprovar-los, per perdre’ls de vista i treure-se’ls del damunt. I a fer punyetes l’ètica professional. A fer punyetes tot, començant pels quatre. De tota manera, els era igual aprovar o suspendre, repetir curs o no. S’ho tiraven a l’esquena. L’Alan Gao, potser no. Tenia esperances. Era massa llest. L’únic amb perspectiva. Però els altres tres… Cap d’ells no continuaria estudiant. Cap d’ells no veia un futur més enllà del poble i de la feina que els esperava al cap d’un parell d’anys. Tot i que no oblidava la llei, es preguntava què hi feien allà.
Contaminant la resta.
I aquell matí…
Fos el que fos, flotava en l’ambient.
En la mirada perduda de la Cecilia Torralba, en la por del Miguel Ángel Gara, en el desafiament del Salvador Mateos…
No va voler apartar-ne els ulls.
Aquell somriure burleta, aquella superioritat.
Tots els seus somnis de professora esmicolats per una guerra perduda.
—Puc continuar? —els va preguntar.
Ningú no va prendre la paraula.
Un altre dilluns. Una altra classe. Una altra impotència.
—Com us deia —va reprendre el fil de les seves paraules—, en qualsevol història hi trobem…
6
El Cipriano Galindo no es va atrevir a tocar el cadàver.
Tan sols va comprovar-ne la temperatura corporal.
Encara càlida.
Va mirar la cara del noi, girada cap a ell, amb el coll trencat, o desencaixat, de manera que la postura resultava grotesca. La part del cap que havia impactat contra la roca es veia deforme, com si hagués esclatat. La caiguda des de dalt del penya-segat havia estat de cara. Semblava com si les roques l’haguessin absorbit. El tronc s’expandia cap als costats. Les cames devien estar masegades. El peu esquerre penjava en una posició impossible.
—No li pensa tancar els ulls? —va preguntar la filla del Tobías.
—No.
—Per què?
Va utilitzar els seus galons. Va fer una ràpida mirada al Morales i aquest va reaccionar com s’esperava d’un bon número de la guàrdia civil.
—Aquí ja no hi ha res més per veure —va anunciar—. Sisplau, els demano que es retirin i tornin a casa seva. Sisplau…
No es va moure ningú.
Els va haver d’empènyer.
Alguns continuaven plorant. Tots sabien que eren testimonis de la història. Vivien en un poble. Sempre hi havia un abans i un després per a segons quines coses.
I aquella n’era una.
—Pobre noi.
—Com deu haver pogut caure?
—I precisament aquí, al penya-segat.
—Caldria fer-lo esclatar d’una vegada.
—O posar-hi una barana.
El Cipriano Galindo es va acostar una mica més al cadàver.
El mar no hi arribava. I el grau d’humitat ambiental era insuficient per explicar la inflor del cos. De tota manera, les empremtes dels viaranys que fluïen dels ulls del noi no semblaven ser altra cosa que llàgrimes.
Camins oberts en una pell violentament vermella.
Brillant en el comiat.
Va alçar el cap i va mirar la paret vertical que s’enfilava cap al cel, encara massa plomís i compacte perquè els rajos de sol penetressin a través dels núvols. L’última vegada que algú s’havia tirat pel penya-segat ell acabava d’arribar al poble.
Ara es disposava a anar-se’n.
Casualitat?
Com si algú escoltés els seus pensaments, va recuperar el ressò d’una de les veus.
—Us en recordeu, de l’Enriqueta?
I a continuació, d’altres.
—Va caure allà, una mica més lluny.
—Però ella estava malalta.
—No estava malalta. Estava embarassada. Bé prou que ho sabia el Juan de la tia Francisca.
—Morales, emporti-se’ls —va ordenar ell.
Va esperar que els apartés una mica. Després es va resignar. Protegit amb un guant de làtex, va introduir dos dits de la mà dreta a la butxaca esquerra de la caçadora del mort. No hi va trobar res. Per fer el mateix a l’altra butxaca hauria hagut de bellugar el cos, de manera que ho va deixar córrer.
Va tornar a mirar el penya-segat.
Un noi de catorze anys no era tan estúpid per entrebancar-se i caure.
—I si li han clavat una empenta? —va cridar encara algú més.
El Cipriano Galindo no era el millor guàrdia civil del món, ni tan sols un policia bregat.
Però si estava segur d’alguna cosa, per anys de feina, per instint, per petits grans detalls com aquelles llàgrimes, la postura i el lloc de la caiguda, era que al Jacinto Quesada ningú no li havia clavat una empenta.
7
La primera cosa que va notar en entrar a l’habitació del fill mitjà va ser l’ordre.
I això li va fer obrir els ulls.
La va sorprendre.
Ho havia d’haver fet abans d’anar a l’institut, per força. O abans de ficar-se al llit. La tarda anterior, l’habitació era el desgavell de sempre, amb roba per terra, la taula feta un caos, atapeïda de llibres, llibretes, compactes i un llarg etcètera de coses, el llit per fer, ja que els dies de festa això era cosa seva, la pudor de peus suats i de lloc tancat…
Ara en canvi…
El Jacinto no feia mai les coses per iniciativa pròpia. Calia escridassar-lo, se li havien de manar.
La seva mare va contemplar aquell nou horitzó.
Es va quedar quieta al mig de l’habitació, perdudes les ales, l’ímpetu amb què havia entrat disposada a barallar-se amb l’adversitat. El lloc era una illa.
Destil·lava pau.
Dels tres fills, sens dubte el Jacinto, el mitjà, era el més trasto, capaç de trencar-ho tot, perdre-ho tot, posar al límit la paciència, la d’ella i la del pare. Li deien que era intel·ligent, molt sensible, amb una gran capacitat, i que si estudiava una carrera se’n sortiria; però els qui li deien això no el coneixien com ella ni vivien a la mateixa casa. Durant l’últim any, el Jacinto s’havia tornat més i més estrany, gairebé un desconegut. Amb prou feines parlava, es tancava a l’habitació, i a ella més que a ningú li costava entendre el seu comportament, les seves reaccions.
Els seus silencis.
Per què tantes diferències entre el Patricio, el Jacinto i el Cosme?
Es va asseure al llit uns segons, disposada a gaudir d’aquella sensació de pau. No havia d’endreçar res. Un miracle. Bé, el llit no estava fet, tan sols els llençols i el cobrellit estirats, però n’hi havia prou. No tocaria res, i així al migdia o a la nit ell comprovaria que ho havia fet bé, i que això era suficient.
Potser era el primer pas d’una nova responsabilitat.
Quan es perdia l’adolescència?
Ja no podia recordar-ho. Li semblava que feia un milió d’anys que ella havia deixat de ser jove.
Quan es disposava a sortir de l’habitació, donant per acabada aquella pausa gratificant, va veure el sobre a la tauleta de nit, repenjat al llum.
A la part frontal hi destacava una sola paraula: «Mama».
Es va posar dreta, va fer les dues passes que la separaven del sobre i va allargar la mà per agafar-lo, amb les celles arrufades. En el moment de treure la carta, l’única cosa que hi va poder llegir van ser dues paraules: «Ho sento…».
Els crits procedents del carrer, sobtats, dramàtics, i per damunt de tot, l’eco del seu nom flotant enmig dels crits, com una urpada de mal averany, van fer que el sobre i el full de paper li rellisquessin de les mans.
—Fernanda! Fernanda!
—Corre, vine, el teu fill…!
—Oh, Fernanda, pobret…!
Sobre i carta van arribar a terra gairebé en l’instant que ella sortia a corre-cuita per la porta de l’habitació del Jacinto.
8
El Salva no parava de fer-se la pregunta.
Mirava la cadira buida, el buit obert al mig de la classe, i vivia aquella absència amb ràbia, amb més fúria que la que sentia cada vegada que el tenia davant.
Una cosa que ni els cops ni les pallisses aconseguien minvar.
Pobre idiota…
—On ets, Merda? —va xiuxiuejar a sota veu.
Ni tan sols sabia d’on sortia aquell odi. I li importava ben poc saber-ho. La vida era instint. I l’instint és primari. De la mateixa manera que un podia perdre el cap per una noia en uns segons també podia voler esclafar-lo a un imbècil. A tots els imbècils que pul·lulaven per aquests mons de Déu.
Es va imaginar el Jacinto a casa, fent veure que estava malalt, retardant allò que era inevitable, escudant-se a les faldilles de la mare. I se’l va imaginar tremolant, plorant.
Tot i que quan l’atonyinaven no plorava mai.
S’ho empassava, aquell tros de cabró.
De què li serviria un ajornament? Si no donava la cara, pitjor per a ell. Els dilluns la ració era doble, per compensar el descans del cap de setmana. Els dilluns…
Va intentar concentrar-se en la classe. La Manuela no parava de clavar-li mirades. Al començament, un any abans, li agradava. Era de formes suaus, delicada, una veritable princesa amb cara d’àngel. Gairebé va estar temptat d’estudiar l’assignatura i llegir els llibres que ella li demanava. Després va reaccionar i va mantenir el seu orgull. Li va caure la bena dels ulls. Al cap i a la fi no deixava de ser una professora, una pobra, desgraciada i infeliç professora de poble, tan insignificant com qualsevol altra. No valia la pena.
No es mereixia que ell perdés el temps.
Cervantes? La mare que el va parir. Què li importava Cervantes i la seva maleïda novel·la escrita quatre-cents anys enrere? A prendre pel sac, Cervantes! Aquell tros de cabró perdia un braç i es posava a escriure en comptes de viure de renda. Si això no era estar boig…
El partit sí que era important.
En primer lloc, calia etzibar-li una puntada de peu a la boca, a l’Esteban, per marcar territori. A tot estirar, el caguetes del Nacho li ensenyaria una targeta groga. Però l’Esteban ja no tindria ganes d’acostar-se a l’àrea durant la resta del partit, això era segur. Després ja s’encarregarien ells de…
Els ulls de la Manuela, de nou clavats en ell.
«Què mires, tia?», li va cridar mentalment.
El buit del lloc que ocupava el Jacinto formava una mena d’illa entre tots dos.
La professora va continuar parlant.
Cervantes, El Quixot, bla bla bla.
El Salva va mirar a l’esquerra i el Segis li va tornar el somriure.
9
Havien intentat separar-los, obligar-los a seure un a cada punta de l’aula, però ells no eren com els altres. El Cafre no havia tingut altre remei que obeir, ja que tot el que tenia de gros ho tenia d’estúpid, i l’Alan, a vegades, es limitava a veure-les venir i esquivar-les, sense més ni més, sempre amb aquella mena de sang freda per bandera. Però ells dos, no. Ells eren el Salva i el Segis, o el Segis i el Salva.
Sempre ells.
Carn i ungla.
El Segis va mantenir el somriure adreçat al company, fins que aquest va fingir interessar-se novament per la classe i les explicacions de la professora.
Què es podia esperar d’una tia que feia classes de llengua i literatura i estimava els llibres?
El Segis va sospirar i es va deixar anar cap enrere, repenjant l’esquena al respatller de la cadira. Va estirar les cames tant com va poder i, aprofitant que ella mirava cap a l’altra banda, es va estirar. Va estar a punt de gemegar de plaer, però va evitar la provocació. Els dilluns sempre eren estranys. Potser la professora havia tingut un mal cap de setmana i la prenia amb ell. I no és que això l’amoïnés. Però emprenyar per emprenyar… Valia més fer-ho a consciència i en els moments adequats.
A la classe de matemàtiques, per exemple.
El professor Venancio sí que era el titella perfecte.
El Segis va desconnectar. A fer punyetes l’institut. A fer punyetes el malson. Què hi feia, allà? Per què el temps transcorria tan lentament? Semblava ancorat al mateix lloc des de feia una eternitat. L’única cosa que li venia de gust era posar fi a aquell mal rotllo, passar dels llibres i posar-se a treballar, per guanyar calés, per viure, per…
Com si el fet de saber alguna cosa del torracollons de Cervantes l’ajudés a fer que els tomàquets creixessin abans o sortissin més bons.
Cervantes i tots els qui s’entossudien a donar la tabarra escrivint.
La veu de la professora Manuela flotava per damunt dels seus caps.
—Nosaltres estem fets de lletres, de paraules, d’històries. Som el que hem llegit, venim d’allò que altres han estat i han viscut i, en acabat, ens han deixat escrit. Per això El Quixot és tan important, perquè ens ajuda…
El Segis va passejar la mirada per la classe. La cadira buida del Jacinto era un crit silenciós. Es va fixar en el seu corpulent col·lega, el Cafre, que en aquell moment es furgava el nas amb gran afany. Va aconseguir el seu objectiu, va fer una piloteta i la va impulsar cap amunt amb el polze i el dit del mig de la mà dreta. La burilla va anar a caure sobre el cap del Lucas, que ni se’n va adonar. Una mica més enllà hi havia l’Alan.
El Segis va seguir la seva mirada.
Fixa en el perfil de la Cecilia, l’amiga del Jacinto.
10
Quant de temps feia que…?
Ni tan sols ho sabia. Era una cosa que havia sorgit de manera natural, imprevista. Potser al llarg de l’estiu. Probablement en tornar a l’institut. La gent canviava.
La Cecilia havia canviat.
L’Alan va fer lliscar la mirada com un vel, cobrint-la, omplint-se d’ella, cap, cos, mans… Però en acabat va ser com si els seus ulls la perfilessin, recorrent-ne els detalls, el contorn, aturant-se en cada petita inflexió física. Va veure el front obert, el nas petit, acabat en punta; els llavis formant un biaix rosat, enlairat el superior, carnós l’inferior, ben dibuixats i formant una estructura harmònica damunt la barbeta, i els pòmuls tan marcats com rodons. Va continuar pels cabells, llargs, lliures i sedosos. Va prosseguir amb les mans, tan cuidades com suaus. I va tornar als ulls.
Tristos.
Aquella mirada perduda que no s’havia fixat mai en ell.
Què dirien els altres, el Salva, el Segis i el Cafre, si sabien que li agradava la Cecilia Torralba? Què en pensarien? Per a ells no era més que una nena. Ell la veia com una dona. El cos ja li havia canviat, tenia tots els atributs i dons capaços de despertar els seus instints. L’edat no importava. Ja no. Ni tampoc que fos bona estudiant, espavilada, una setciències.
I amiga del Merda.
L’Alan estava inquiet.
Per què algú com la Cecilia es fixava en un infeliç com el Jacinto Quesada?
Quin sentit tenia una cosa així?
Abans, per a ell, malgrat la mania que li professaven els altres tres, no era més que això: un infeliç, un de tants. Però després de l’estiu, en el nou curs…
La Cecilia no era la mateixa.
I ell tampoc.
El Salva se’n riuria. El Segis li diria que «les ties només serveixen per complicar la vida abans i després de muntar-t’ho amb elles». I el Cafre… Bé, el Cafre no pensava, tan sols actuava. Era la cavalleria i la infanteria, tot alhora.
La cosa sempre estava entre ells dos, el Salva i el Segis, i ell.
Deien que era fred, cerebral.
No en tenien ni idea.
Els seus amics.
Va continuar mirant la Cecilia, la manera com respirava, com apujava i abaixava el pit ara viu i torbadorament femení, la forma de les cames, presoneres dels texans, i de nou les mans.
Tanta tendresa.
La mateixa tendresa que mostrava pel fet que el Jacinto fos feble? Era això? Darrere de qualsevol noia hi bategava una mare?
La remor d’unes rialles el va fer reaccionar i centrar-se en el que passava al seu voltant. La Manuela havia deixat de parlar. Tots miraven el Cafre.
—Freser… —va sospirar la professora—, vols parar de fer això?
—El què? —va remugar ell amb aquella cara d’esbalaïment tan eterna com la lluna.
—Ja ho saps.
—No, no ho sé.
—Ja n’hi ha prou, d’acord?
No va respondre. Els seus ulls i els de la professora van entaular un combat sense vencedor ni vençut. En els d’ella hi bategava la tristesa, barrejada amb la ràbia i la frustració. En els d’ell, només la resignació.
—D’acord? —va repetir la professora.
11
—D’acord —es va veure obligat a dir.
Encara tenia entre els dits l’última burilla que s’havia tret de les fosses nasals. La va deixar caure a terra sense més ni més, per si de cas. Però quan la Manuela va reprendre el que estava dient, li va fer llengotes, com una criatura.
En acabat va buscar la complicitat del Salva i el Segis.
El primer li va fer l’ullet. El segon va apujar la comissura esquerra dels llavis.
El Cafre va sospirar amb força.
La veu de la professora va continuar sent un murmuri ofegat per la seva pròpia indiferència. Ella parlava i parlava, i ell, per més que escoltés, en el fons es quedava igual, en blanc. No entenia res. Per tant, per què havia d’escoltar? El resultat era el mateix. I tampoc no és que li fos fàcil concentrar-se. Els grans es preocupaven molt i molt seriosament d’amargar-los l’existència. I ho feien just en el pitjor moment, en la part que més necessitaven per divertir-se.
La vida era injusta.
A qui li importava el que havien escrit d’altres?
Cervantes no era allà, al poble, a les tomaqueres. Cervantes només havia escrit un llibre i havia quedat descansat, el fill de puta. Qui decidia que allò era bo? Per què havien de continuar estudiant fins a certa edat? Quina mena de llibertat era aquella?
Tornava a regnar el silenci. Tots estaven obrint els llibres.
I la professora demostrant que continuava tenint-li mania.
—Freser, has llegit el capítol que et vaig dir?
Va pensar que mentir-li era una ximpleria. I, a més, una concessió.
—No.
—Per què?
—Perquè és ple de paraules rares que no entenc.
—Si llegissis més, les entendries. —La frase no era nova, la coneixien de sobres.
—Si llegís més, em tornaria ximple.
—Freser, no siguis beneit, per l’amor de Déu —va sospirar ella més i més cansada.
—El meu pare diu que als qui llegeixen, de tant estar asseguts sense bellugar-se, se’ls atrofia la titola.
La riallada va ser gairebé general. El Cafre va inflar el pit. La professora era una, però ells eren tots. Les rialles el van fer fort.
—Voleu callar? —va haver de cridar la professora per imposar ordre—. Com podeu riure quan algú diu una bestiesa d’aquesta envergadura?
El Cafre va buscar la complicitat que més li importava, la dels seus amics.
El Salva va alçar el polze de la mà dreta. El Segis va assentir amb el cap. Els dos gestos van ser gairebé imperceptibles. A l’altra banda, l’Alan semblava abstret.
Ara, les conseqüències.
—Freser, posa’t dret —li va ordenar la professora.
12
El Patricio Quesada va donar un cop de mà al seu pare per carregar la caixa.
—T’ajudo.
—Gràcies, fill.
El noi la va sostenir amb les mans, sense esforç. Els músculs se li van inflar, poderosos, dibuixant els rius de les venes que li baixaven pels braços fins gairebé als dits, grossos i vigorosos. Era l’únic dels treballadors que tan sols duia posada una samarreta, molt cenyida, enganxada al pit, a l’esquena i a la cintura. A la part posterior del coll se li veia el tatuatge, una àguila desplegant les ales fins a les espatlles. En acabat, en cada avantbraç, dues corones d’espines circumdant-los. Amb els cabells curts, gairebé rapats al zero, l’arracada de l’orella dreta destacava amb llum pròpia.
—Et trobes bé? —va preguntar al seu pare.
—Sí, és clar.
—Sembles cansat.
—Bé, no he dormit tot el que havia de dormir.
—És que quan perd l’equip, et poses…
—Au, va, calla! —L’home li va donar una empenta.
El Patricio va carregar la caixa al camió. La resta dels obrers mantenien el ritme. Ningú no parlava, perquè no hi havia temps per perdre. Els rumors sobre una vaga dels maleïts francesos a la frontera feien que la direcció de l’empresa se sentís més pressionada. L’última vegada havia estat la càrrega. Ara podien cremar fins i tot el camió.
I això no era bo per a ningú, i encara menys per a ells.
Els últims de la cadena.
—Hauries de demanar que et canviessin a selecció de producte —va insistir el Patricio quan va tornar a coincidir amb ell.
—Amb les dones? A veure si te la clavo —es va ofendre el seu progenitor.
—Mula.
—Descastat.
Van riure mecànicament, sense perdre el ritme de treball, però el noi no va perdre de vista el seu pare. Ja no era cosa d’haver dormit malament una nit. Es tractava de les darreres setmanes. El declivi resultava evident, com si una mà invisible li hagués arrabassat part de la seva energia i, al mateix temps, acabés de tirar-li al damunt més anys dels que tenia. Les arrugues de la cara s’havien enfonsat fins a transformar-se en avencs. Els ulls estaven orlats d’aquella tristesa que a vegades es veia en la mirada dels vells. El Gabriel Quesada no era tan gran, però havia treballat tota la vida als camps i a les tomaqueres, d’una manera o d’una altra, passant per totes les feines imaginables.
Des dels setze anys, tres menys dels que ell tenia ara.
El Patricio va carregar una altra caixa.
Mentre la duia a coll va aparèixer el Blas, l’encarregat.
Es va aturar davant del noi, però va cridar el seu pare.
—Gabriel!
No era normal que el Blas interrompés la feina. Alguns dels homes van alentir el pas o van intercanviar mirades encuriosides. Tots es coneixien. Tots eren del poble. El que li passava a un, per extensió, repercutia en els altres.
El Gabriel Quesada va donar la caixa a un altre obrer.
—Què passa? —va voler saber.
—Han trucat des de casa vostra —va fer lacònic, l’encarregat—. Diuen que hi aneu com més aviat millor.
—Per què? —es va encarcarar el Patricio.
—No ho sé —els ulls del Blas el van esquivar i va continuar centrant-se en el seu pare—. Però crec que al teu noi, el Jacinto, li ha passat alguna cosa.
13
El canvi de classes durava cinc minuts. Temps suficient per, si més no, intercanviar unes quantes paraules. Va ser la Cecilia, amb l’ansietat tenyint-li les faccions, qui es va acostar al Miguel Ángel.
—On és el Jacinto?
—No ho sé.
—Com que no…?
—No ho sé! —va repetir el noi—. L’he estat esperant i no s’ha presentat. No en tinc ni idea.
—Però no el vas veure, ahir?
—Sí, ahir sí.
—I?
El Miguel Ángel va abaixar els ulls a terra, tan trist com acovardit. Els va alçar de nou, més per mirar al seu voltant que no pas per centrar-los en la seva companya.
—Estava molt espantat —va reconèixer.
—Creus que deu haver fet veure que estava malalt per no venir a classe?
—Ni idea.
—No et va dir res, de debò?
—No! —Gairebé es va posar a plorar—. Quan he arribat, de poc em peguen a mi. Si no hagués estat per l’Osvaldo…
La Cecilia va plegar els braços sobre el pit. Va ser un gest d’impotència, no pas una protecció. Els va estrènyer, sense aconseguir alliberar tota la tensió que sentia.
—Merda de casament! —va lamentar—. Tot el dia amb aquesta bestiesa… Ni tan sols vaig poder telefonar-li.
—Ja ho sé.
—Miguel Ángel, hem de fer alguna cosa —la veu de la noia va fluir amb amargor—, això no pot continuar així.
—I què vols que fem?
—Acabaran fent-li mal!
—Més?
La Cecilia es va estremir. Els ulls se li van començar a negar.
—Ells són quatre —li va recordar el Miguel Ángel—. Ens mataran. I recorda que el Jacinto no vol que fem res.
—És el que no entenc. Aquest maleït orgull! Quin sentit té?
—Ahir a la tarda…
—Què? —el va encoratjar a continuar en veure que s’aturava.
—Tenia tanta por…
—No és just, no és just. —La noia va estrènyer els punys i ho va repetir per tercera vegada—: No és just!
—La gent passa de nosaltres. —El Miguel Ángel va semblar abraçar tot el centre escolar—. Som part de la massa. No existim.
—No ho diguis, això!
—És el que hi ha —va mostrar més i més la seva derrota.
—Doncs a mi no em fan por —va estrènyer les mandíbules amb fermesa.
—Tu ets una noia. A tu no et faran res.
—Precisament per això.
—I com et penses que se sentirà el Jacinto si el defensa una noia? Serà pitjor, no ho entens?
—El que no entenc és per què…!
Algú corria pel pati exterior. La porta de l’institut estava inusualment oberta. Més enllà del reixat s’hi veia gent. Massa gent. Allà no hi passava mai res, de manera que amb uns quants petits detalls n’hi havia prou per adonar-se que passava alguna cosa.
El silenci de la Cecilia va fer que el Miguel Ángel també seguís la direcció dels seus ulls.
Van sentir els primers crits.
Van veure les primeres cares travessades per l’estupor.
I d’alguna manera, sense saber exactament per què, dels llavis de la Cecilia en va fluir tan sols una paraula.
Un nom.
—Jacinto…
14
La Manuela Giner estava asseguda en una de les butaques de la sala de professors. Com que encara s’hi permetia fumar, les finestres estaven obertes per tal que el fum no saturés l’ambient i contaminés els altres. L’Osvaldo Jiménez, al seu costat, intentava penetrar en el seu desconsol.
—Sempre hi ha anys pitjors, i cursos difícils. Suposo que aquest n’és un.
—Osvaldo, no es tracta d’això —va exhalar ella mentre es passava una mà pel front.
—No et pots ensorrar. Tu no —la va instar ell.
—Per què no puc fer-ho? —el va mirar de fit a fit—. Per algun lloc ha de sortir la tensió. Si pogués fer alguna cosa més…
—Per què no plantegem el tema d’una vegada?
—On, aquí? —va abraçar el lloc on es trobaven.
—Per què no? Ens afecta a tots.
—Això és un poble —el to era feixuc—. No tan petit perquè sigui insignificant, però tampoc tan gran per prendre mesures de força major. Creus que l’Helena o fins i tot el Sixto es posaran a primera línia? Cada vegada hi ha més gent de fora, per la feina, però la majoria, els de sempre, es coneixen massa encara que cadascú s’estigui a casa seva. Som tancats, no te n’has adonat?
La remor, primer llunyana, va esdevenir més i més present.
El professor de ciències va ser el primer a alçar el cap.
—Què dimonis passa, aquí fora?
Uns quants professors i professores es dirigien ja a les finestres. De manera nítida, van sentir alguna cosa més que una veu.
Un crit.
I després corredisses, noves veus, la fúria desfermada d’una tensió que creixia en espiral.
La Manuela també es va aixecar.
No va tenir temps d’encaminar-se cap a les finestres. Ni tan sols de posar paraules als seus pensaments. La porta de la sala de professors es va obrir amb una violència inusitada. S’hauria emportat qualsevol en el cas que algú s’hagués trobat prop de la batuda en aquell moment. Sortosament, no va ser el cas.
La María Pina, l’actual directora, es va quedar al llindar.
Pàl·lida.
Més enllà de les finestres continuava el brogit d’aquella inesperada tempesta.
—Han trobat el cos del Jacinto Quesada sense vida —va aconseguir articular la directora—. Era al peu del penya-segat…
L’Osvaldo Jiménez va sentir una fiblada de fred. La Manuela Giner, el buit mental, mentre es tapava la cara amb les dues mans, horroritzada. La resta va reaccionar de maneres molt diverses, des de l’esbalaïment fins al plor. A tots els va fuetejar un vent gèlid, que naixia allà mateix, bo i contaminant-los com un virus letal.
Per les finestres de la sala de professors es van començar a veure les primeres mares i àvies corrent cap al centre escolar, disposades a rescatar els seus nois i noies, com si, de sobte, hi hagués esclatat l’infern.
15
La conversa telefònica amb el tinent era tranquil·la però greu. Superada la sorpresa, i l’impacte produït per la notícia, havien recuperat ràpidament el pols professional. Per al Cipriano Galindo, tanmateix, despatxar les primeres diligències no li feia més fàcils les coses. El camí continuava sent tan espinós o més.
I ho continuaria sent al llarg de les hores següents.
Quedava molt per fer.
I allà, en un poble que, a poc a poc, s’anava fent ressò del seu dolor.
—Quina és la situació? —va voler saber el tinent de la guàrdia civil.
—Tensa —va buscar la paraula precisa—. És una criatura de catorze anys. Ja sap com són aquestes coses, senyor. He fet fotos, i he cridat el jutge per tal que procedeixi a l’aixecament del cadàver.
—La seva primera valoració?
—És difícil de dir…
—Vinga, Galindo, que vostè no va néixer ahir. Diria que és un crim?
—No n’hi ha cap indici.
—Algú li pot haver donat una empenta.
El Cipriano Galindo va recordar les empremtes d’aquelles llàgrimes.
Així i tot es va resistir a dir en veu alta el que pensava.
—Un accident? —va continuar el tinent davant el seu silenci.
—És la segona possibilitat.
—I la primera?
Va mesurar totes i cadascuna de les paraules.
—És el penya-segat, tinent —ho va expressar com si això, per si sol, ja fos suficient.
—Quan va ser l’últim cop que algú s’hi va tirar daltabaix?
—Poc després d’arribar jo, però aquest lloc té un historial… És com el viaducte que hi ha a Madrid. Cria fama…
No havien expressat la paraula en veu alta.
—Per l’amor de Déu, Galindo. Parlem d’un noi de catorze anys.
Importava gaire l’edat?
Que potser el dolor no se sentia igual als catorze que als trenta, quaranta o…?
—Hi estic treballant, senyor —va fer servir la més gran de les correccions sense arribar a comprometre’s—. Les primeres hores acostumen a ser decisives.
—Jo seré aquí demà al matí. Si necessita més ajuda… No deixi de mantenir-me al corrent, d’acord?
—Sí, tinent.
—Hi ha una altra cosa —la respiració del seu superior va travessar la línia telefònica de manera huracanada—: aquest és el típic cas que serveix de carnassa als mitjans informatius —va remarcar les dues darreres paraules amb sorna—. Quan la notícia es difongui, és possible que això es converteixi en un circ i se’ns tirin al damunt com llops.
—Alguna recomanació?
—Cap declaració, encara que li posin un micròfon a la boca.
—Entesos.
—Tampoc no crec que s’hi donin tanta ànsia, si bé tot és possible. De moment, que el jutge decreti secret de sumari. I vostè posi tothom a treballar.
—A les seves ordres, tinent.
No quedava gairebé res més per dir, llevat, potser, de les conjectures finals, els comentaris oberts, no com a agents de la llei, sinó com a simples persones.
—I per què es devia suïcidar un noi de catorze anys? —va remugar insatisfet el seu superior.
—Per cridar l’atenció, senyor? —es va sentir dir a si mateix.
16
Tan bon punt va entrar i va tancar la porta de l’aula, l’Osvaldo Jiménez els va clavar el crit, sense pronunciar cap més paraula.
—Calleu!
No era usual en ell. Solia parlar de bestioles amb un amor al caire de la fascinació. Li encantaven. Estimava els animals més que les persones. Sempre els recordava que era membre de Greenpeace i que, anys enrere, havia pres part en dues campanyes de les considerades «dures», és a dir, amb risc.
Aquest era el seu orgull.
El seu currículum.
Es va enfrontar amb els seus ulls desconcertats i amb les seves cares de sorpresa. Es van asseure, un per un, mig expectants mig encuriosits. Es coneixien prou per saber que passava alguna cosa. Cada professor era únic.
I el de ciències era massa bona persona per posar-se a cridar de cop i volta.
—Agafeu les vostres coses, amb ordre, sense aldarulls ni crits, i sortiu de l’institut per anar-vos-en a casa vostra, d’acord? —els va anunciar—. I quan dic a casa vostra, vull dir a casa vostra. Si veig algú de vosaltres pel poble tot just sortir d’aquí, se les haurà amb mi. —I per si no ho havien entès, va afegir—: Les classes queden suspeses per avui.
Una veu, al fons, va xiuxiuejar massa ostensiblement:
—Visca!
L’Osvaldo Jiménez va mirar d’on venia. Al capdavall, sempre eren els mateixos.
—Gómez.
El noi es va posar dret.
—Ha passat…, res de dolent? —es va aventurar a preguntar.
—De moment marxeu a casa, és tot el que…
—L’últim cop que es van suspendre les classes va ser perquè es va morir el senyor Indalecio a l’hora d’esbarjo —va dir la Matilde Sancho.
Alguns van començar a fer càbales sobre a qui li havia tocat aquesta vegada.
L’Osvaldo Jiménez es va resignar. Ningú no en quedava al marge. Ningú no en sortiria indemne. La mort queia sempre com una pluja sobre els vius. Fina o gruixuda, sempre els amarava.
I potser era preferible que els ho digués ell.
L’escola ja era un formiguer.
—Potser això serà dur per a vosaltres —es va rendir—. Per això us demanava i us demano que marxeu a casa directament i estigueu amb les vostres mares i pares. Avui no és un bon dia per estar-se al carrer. I se’n parlarà força… —Es va empassar la saliva un cop—. Vull dir que és molt possible que afecti tot el poble… —El segon cop li va costar més. Tenia la gola seca. Li xiulaven les orelles i la pressió sobre els polsos era intensa. Davant seu tenia dues dotzenes de cares expectants. Així, doncs, ja no va esperar més—: Han trobat sense vida el cos del Jacinto Quesada…
De sobte, tots van ser nens.
Una vegada més.