Capítol 14

El vol fins a la fàbrica va ser dominat pels mals presagis. Si no fos poc haver de descobrir un assassí, sense la més mínima experiència en aquest ram, ara la urgència es veia agreujada per la presència de Setembre en tot aquell embolic. Volia protegir-la i l’única manera de fer-ho era trobar el culpable. També comprenia que, deixant-se suggestionar per ella, l’eliminava de la llista de sospitosos sense cap raó, malgrat la seva coartada pel que fa a la mort de Nedemin. Bé, algú havia intentat matar-la, oi?

Qualsevol màquina amb un mínim de lògica diria que això no l’excloïa de continuar essent sospitosa.

Què havia dit Genian? «Guia’t pel teu instint, és el que vull de tu».

I això era el que feia.

Els seus processos li van despertar mal de cap i mal humor. Les cèl·lules microprocessals treballaven al màxim de tensió. Va intentar tranquil·litzar-se sense gaire èxit en arribar a la fàbrica. Com el dia abans, va deixar el transport davant de la porta, sense obstaculitzar el pas de ningú i, per tant, a una banda de l’accés, invisible des de l’interior. Els sensors van registrar la seva entrada.

No va arribar a l’edifici d’administració. Yasei 3-937 va sorgir inesperadament del petit refugi adossat a la porta des del qual el vigilant nocturn complia les seves funcions protectores. El director vibrava sacsejat per un torrent de llums vermells. Els brunzits del seu cos se sentien des d’uns quants metres a la rodona. Veure’l no va contribuir a calmar-lo.

—Vostè una altra vegada? —va cridar—. És que no ens deixaran en pau?

Zuk va deixar d’avançar. Això li havia agradat menys. Els brunzits es van accentuar.

—S’ha comès un crim, recorda? Mentre no s’aclareixi, la investigació es mantindrà.

—Un crim! Un crim! —va protestar la màquina—. De tot en fan un escàndol, vostès! Ahir el butlletí comunitari ni tan sols va parlar del tema. Què vol ara?

—Per què està tan alterat?

—Pregunta que per què estic alterat? —va dir Yasei—. Com vol que no ho estigui? Acaben d’avisar-me de l’arribada imminent de les restes d’un accident al centre, i aquest matí esperàvem un carregament de ferro! I què creu que passa? Jo li ho diré: la meva assistent i el meu transportista no apareixen, no han vingut! Per què no els està investigant? És evident que allà hi ha la resposta, oi?

—Vol dir?

—Estan junts! Què més es pot pensar? I si estan junts és perquè són els culpables. Ara em deixarà en pau? Tinc feina!

El va apartar amb poca amabilitat i va passar pel seu costat fent rodar les cadenes de desplaçament. Zuk no es va rendir fàcilment. Va arribar al seu costat però no va aconseguir aturar-lo. Yasei 3-937 anava cap a la secció d’entrades i classificació.

—Havia faltat a treballar alguna vegada sense motiu Ange Uhli Gossab?

—No!

—I Setembre?

—Tampoc! No és normal, no ho entén? I a sobre això de l’accident! La majoria dels components han de ser recuperats immediatament. Com és possible que caigui una cinta de transport urbà? Hi ha un centenar de ferits i una dotzena de morts!

Va entrar grinyolant a la secció d’entrades i classificació. Urkei hi era, però no estava sola. Kuzebal l’acompanyava. Les dues màquines van deixar de parlar davant de l’apocalipsi en forma de crits, llums i brunzits que els va caure al damunt. La cap de la secció es va omplir del mateix to vermellós que el director. El cap del magatzem, en canvi, ho va fer de temeroses llums terroses.

—Què feu? —va proferir Yasei—. En tres o quatre punt 000 hores això serà un refugi de classes 10! Ho hem de tenir tot a punt i liquidar el que és urgent abans no arribin aquests materials!

—No hi ha res pendent que sigui d’importància extrema —va informar Kuzebal—. Precisament parlava amb Urkei del que farem. Seria preferible que Rem i jo donéssim un cop de mà aquí per organitzar tant com sigui possible el caos dels primers moments i estudiar quins complements han de ser tractats primer. D’aquesta manera, Desensat, a processament, podria començar a treballar amb calma i quan ell hagi reciclat els primers jo ja hauré tornat al magatzem i Rem a distribució.

Yasei 3-937 va amortir la sobretensió.

—És una mesura intel·ligent, sí —va aprovar—. Podeu tirar-la endavant. Jo vaig al meu despatx.

Va fer mitja volta després d’haver donat per acabada la conversa. Zuk va estar a punt d’aturar-lo o seguir-lo, però va optar per deixar-lo marxar. Era millor aprofitar el temps de què disposava abans de l’arribada dels materials, perquè després la fàbrica entraria en una activitat febril. Yasei era l’únic que semblava disposat a no fer res, amagat darrere la seva posició, i llavors podria parlar amb ell.

Tots tres el van veure allunyar-se, encara sota un torrent de llums vermells.

—Si ens ajudés es podria tancar els circuits —va comentar Urkei en veu alta. Kuzebal va tenir un estremiment.

—Calla —va dir—, podria sentir-te. Té els sensors molt fins.

—I què? —el va reptar—. T’asseguro que abans que aquest tros de ferro sense ordinador aconsegueixi el seu pas a classe 2, jo presento un informe a la Comissió de Control. Algú ha de fer-ho! Tot el que passa aquí és culpa seva, fins i tot allò d’ahir.

—Per què? —va preguntar Zuk.

El mòdul cilíndric central d’Urkei va deixar de flotar inercialment i es va posar damunt del suport. Kuzebal la mirava tan intrigat com el mateix Zuk. Els ulls de l’androide tenien un reflex verdós.

—No em faci cas! —va justificar Urkei.

—Em penso que és massa tard —va dir Zuk—. Què ha volgut dir?

—N’estic farta, d’ell. Res més.

—Compte —la va prevenir Kuzebal.

La cap de la secció d’entrades i classificació es va enfadar amb el seu company de treball.

—Què et fa por? Tu en tens prou de treballar i treballar i vius passant de tot. Doncs mira, jo no! Yasei es mereix tant un lloc directiu com un classe 10. Si algú ha estat robant components ha estat perquè ha vist que podia fer-ho i que era fàcil amb ell de director aquí.

—Per això creu que és culpable del que va passar ahir aquí?

—Naturalment! Sense robatoris no s’hauria arribat a l’extrem que algú morís. El Cos Judicial hauria de processar Yasei per negligència!

—Si no es cuida de la fàbrica com cal, què fa? —va preguntar Zuk.

—Política, és el que fa! —va cridar Urkei.

—Aconseguiràs que et facin fora —va lamentar Kuzebal, ple de prudència.

—Prefereixo tenir un ordinador net —va dir la màquina—. Quan els processos no poden fluir lliurement, sempre deixen un solatge d’energia inestable que et va corroent els circuits. Jo apreciava Nedemin!

—Ja no creu que hagi estat un accident, com sostenia ahir?

Urkei li va adreçar una mirada acerada.

—He investigat aquella grua quan vostè va deixar de ficar-se on no el demanaven —va dir la cap de la secció d’entrades i classificació—. Tenia raó: no va ser un accident. La van manipular manualment. Llavors vaig deduir que això dels robatoris també devia ser veritat.

—N’ha informat Yasei 3-937?

—Sí, ahir mateix.

—I?

—No res, què vol que li digui? Em va felicitar per la meva perspicàcia i va dir que ho deixés tot en mans seves. El molt… rovellat! Espero que com a mínim passi uns quants dies sense moure’s d’aquí, ni que només sigui per culpa d’aquest embolic.

—Això significa que Yasei deixa amb freqüència el seu lloc a la fàbrica a mitja jornada laboral?

—Vostè s’expressa molt bé per ser un humà, sap? —va espurnejar amb befa, encara que sense alegria—. Deixar amb freqüència el seu lloc? Passa més hores fora que dins!

—Urkei, sisplau —va tornar a dir Kuzebal.

—On era ahir al matí, quan es va obrir la fàbrica? Va arribar poc abans que morís Nedemin. I fa dos dies? Ni tan sols va venir! Nedemin es cuidava de tots els aspectes laborals i aquesta humana, Setembre, de la part administrativa.

—On anava? —va preguntar Zuk.

—Es pensa que venia fins aquí i m’ho deia? —va deixar anar Urkei—. Devia ser en algun despatx buscant un bon corrent d’influència, o al seu processador mèdic, per poder presentar una fitxa llustrosa i tenir uns circuits brillants. Això sí que m’ho va comentar Nedemin no fa gaire. Yasei es preocupa molt de la seva salut física. Vagi a fer-li preguntes al processador mèdic!

Va tornar a separar-se del seu mòdul estable. Li tornava l’agitació. Zuk ja no va saber com aturar aquella allau d’energia.

—El director…

—Vinga, deixi’m en pau! —el va interrompre la màquina—. Ja n’hi ha prou de preguntes! Com si no tinguéssim prou problemes. Que l’haurem d’aguantar gaire temps, a vostè? Què espera trobar? Aquí no hi ha cap assassí! Aquí tots som màquines! Busqui entre els de la seva espècie, tros de carn amb cervell!

—Urkei, calma’t —va protestar amb més decisió Kuzebal, posant-se davant del cilindre mòbil—. El que dius no té cap ni peus.

Zuk no va voler complicar més la situació.

—Més valdrà que me’n vagi —va dir sense ocultar la fúria.

—Faci-ho, sisplau —va suplicar Kuzebal—. I sàpiga que, en el fons, tots entenem com és de difícil la seva missió.

—Parla per tu! —va cridar Urkei.

Es va allunyar mentre discutien. Kuzebal conciliador, Urkei superrevolucionada. Un vent invisible de discòrdies semblava que trasbalsava la fàbrica aquell matí. La seva intenció era veure Rem, la cap de distribució, però va canviar d’idea en veure prop seu Desensat, el cap de la secció de processament.

Estava preparant els equips per a l’allau imminent de feina que l’esperava. Es dedicava a la col·locació de peces, subministraments i materials. Va esperar que ell mateix detectés la seva presència i, quan la màquina el va veure, va actuar de la mateixa manera que el dia abans: els cinc braços van continuar treballant mentre el segon cos se li plantava al davant.

—Hola! —el va saludar feliç—. Com anem?

—He de fer-li un parell de preguntes, encara —va dir Zuk.

—Endavant —el va convidar—. Millor ara que d’aquí a una estona. Esperem molta activitat.

—Vostè recorda un home que es deia Quad?

—Quad Viz Bedsebed? Sí, esclar. Va treballar aquí, amb mi, durant uns mesos.

—Què me’n pot dir?

—Em sembla que no gaire res, fora que va morir ofegat.

—Però treballaven junts en aquesta secció, oi?

—Treballar junts no vol dir relacionar-se.

—No es feien?

—Tampoc he dit això —va aclarir Desensat 5-19323—. Quan va arribar aquí era una persona enfonsada físicament i moralment, afectada pel seu passat. Odiava les màquines, això era evident, i no li vaig voler fer la situació més insuportable del compte. Vaig confiar que, després d’un període d’adaptació, canviaria i em va alegrar molt que anés tal com pensava.

—Va canviar? En quin sentit?

—Va deixar de ser amarg, almenys. No és que tornés a ser el que potser havia estat, però el seu interès per la feina va ser el símptoma que es recuperava. Va treballar molt i ho va voler aprendre tot sobre la fàbrica per ser útil. Potser mirava de reparar el seu error davant de la societat. Encara recordo la il·lusió que li feien aquelles vacances, les primeres en molts anys, i la confiança que tenia en el futur, sobretot en el seu.

—Per què no el van substituir?

—Es va abolir el treball en determinades seccions fabrils, i una va ser aquesta. Consideracions d’altura, suposo. Per part meva, puc assegurar que era molt útil.

—Li va parlar d’ell o de la seva vida privada?

—No, mai.

—Tenia enemics?

—Tampoc.

—Recorda si va passar alguna cosa anòmala a la fàbrica durant els mesos que ell va treballar aquí?

—No, en absolut.

Una altra via morta, ho sabia, però era millor provar-ho tot. Estirant tots els fils potser en trobaria un que el portés a aclarir el misteri. Només li quedava Rem-17571.

I una incògnita per aïllar.

Es va acomiadar de Desensat i va caminar a bon pas cap a la secció de distribució. Va témer que Rem ja estigués amb Urkei i Kuzebal a la d’entrades i classificació, a l’espera del material que havia d’arribar en qualsevol moment. Es va tranquil·litzar quan la va veure al seu lloc, organitzant els nivells d’emmagatzematge previs al repartiment.