Capítol 6

Tenia dos camins: la cinta que sortia del magatzem i s’endinsava a la secció de distribució, plena del que enviaven els robots de Kuzebal, o la cinta que arribava de la secció de processament. Va optar per seguir la primera, senzillament perquè és la que tenia més a la vora, i d’aquesta manera va arribar a una nau més petita que les altres, probablement perquè la distribució no deixava de ser una mera antesala final abans que el transport de la fàbrica s’endugués els components llestos per ser repartits i lliurats. Si la secció d’entrades i classificació era la més pròxima a la porta d’accés al conjunt, la de distribució n’era la més allunyada. En realitat, la cadena fabril formava una mitja lluna al voltant de l’edifici d’administració situat al mig i adossat a la paret principal de la fàbrica, de ferro negre i lluent. A l’altre extrem, la secció de distribució acabava en el moll de càrrega.

Rem 5-17571 comprovava les trameses procedents del magatzem i, després de redistribuir-les en una mena de prestatges de colors, d’acord amb el senyalitzador de cada un, comprovava a l’ordinador de treball l’ordre de subministrament o la importància de les comandes per tal d’establir el full de ruta per al transport als centres assistencials. Com Kuzebal, era un androide, però de classe simple, o sigui de moviments més simples i secs. Setembre l’havia definit com una pensadora. Estava vist que allà hi havia de tot: Urkei era una saturada, plena d’inconformisme i acritud; Yasei, un arribista que desitjava un nivell més alt; Kuzebal, una formiga laboral per a qui no hi havia res més important que la feina ben feta; i Rem, la característica màquina amb processos sensibles dedicada tant a raonar les coses i donar-los voltes i més voltes com a complir la seva missió pel bé de la Comunitat.

Setembre també li va dir que la cap de la secció de distribució estava molt afectada per la mort de Nedemin.

Lògic en una processadora.

—Rem 5-17571?

La va sobresaltar. L’ordinador de treball, que sostenia amb el braç esquerre i teclejava amb el dret, va estar a punt de caure-li a terra. Malgrat això, la mirada no se li va tenyir de vermell, sinó de tons ocres delicats.

—Ah, és vostè! —va dir amb èmfasi, però sense sorpresa—. L’esperava.

—Sí?

—Està fent una investigació sobre el que li ha passat al pobre Nedemin, oi? Si és veritat, sabia que voldria parlar amb mi, com amb tots els altres.

No havia interromput la feina. Parlava sense parar de moure’s, situada al peu de la cinta, davant d’una zona on les peces que arribaven del magatzem es movien sense avançar, girant sobre uns coixinets silenciosos. Amb l’ordinador, i d’acord amb els senyalitza-dors de colors, Rem les feia anar a succintes que desembocaven als diferents nivells. Els components, de totes les mides i totes les funcions imaginables, s’alineaven com un petit exèrcit a l’espera del viatge cap al seu destí. Rem va comprovar l’hora.

Faltaven zero punt 040 per les cinquanta punt 000 hores, és a dir pel migdia.

—Puc esperar que acabi el que feia —va dir Zuk.

—Em penso que haurà de preguntar el que vulgui mentre treballo —va indicar la màquina—. Per desgràcia jo no sóc com els altres. Ells sempre tenen una mica de temps lliure, però jo… Ja ho pot veure: Kuzebal té els seus robots. Urkei pot parar quan no li arriba cap càrrega per classificar, i fins i tot Desensat, malgrat que la seva feina és la més delicada, supervisant el processament dels materials, disposa d’ajuda. En canvi, jo estic sola, rebo els components acabats i he de mantenir el ritme perquè el transport aprofiti al màxim el seu recorregut. D’aquí a no res he d’atendre la seva arribada, justament.

Zuk es va resignar.

—On era vostè aquest matí, quan ha passat la tragèdia?

—M’alegro que faci servir aquesta paraula: tragèdia. En general els humans no la solen fer servir quan mor una màquina. Creuen que, pel fet de no sentir com ells, la nostra mort és diferent. I jo estic segura que no ho és. Tants milions de dades perdudes en una fracció de temps, tanta energia apagada de cop, la lògica enfrontada a l’absurd de la desconnexió final —els ulls se li van negar de llums, víctima del terrible quadre de sensacions que estava experimentant.

Zuk anava a dir-li que ell no era humà. Es va estimar més callar.

—Què m’havia preguntat? —va fer ella de sobte, tornant a la realitat.

—On era vostè al…?

—Oh, sí, perdoni! Naturalment era aquí mateix, fent el que faig ara, el que faig cada dia sense parar des de l’hora que comencen les activitats laborals fins a l’hora que comença el lleure. Un lleure que en el meu cas no se n’hauria de dir d’aquesta manera perquè…

Aquesta vegada no el va deixar continuar. Si per cada resposta concreta li proporcionava un reguitzell d’ambigüitats, per altra banda cosa característica dels pensadors, seria la història de mai no acabar.

—Què va fer quan va sentir el terrabastall?

—Jo… —el va mirar molesta per la interrupció. Cada micropunt ocular va semblar que es revestia d’un color i això feia que oferís un variat arc iris d’alternatives—, en un principi res, perquè els sorolls són normals. Aquestes grues sempre estan deixant caure coses allà on no ho han de fer, sense atendre les normes auditives més elementals. Ha estat després, quan Setembre ha cridat, que he comprès que passava alguna cosa greu. He aturat la cinta allà, on els components esperen per entrar en els nivells respectius d’acord amb el seu color de senyalització, i he anat cap a l’entrada.

—Ha vist o sentit alguna cosa poc normal, abans, durant o després de l’incident?

—No.

Tot un èxit. La seva primera resposta concreta.

—Vostè apreciava Nedemin.

—Esclar, i molt. Ha estat l’encarregat més coherent de tots els que he conegut en la meva llarga vida laboral. Com ho sap?

—Sé que ha sentit profundament la seva mort.

Rem es va revestir d’alguna cosa semblant a l’afectació humana. Va ser com si tingués un lleu curtcircuit interior. Els ulls li van passar del blau al blanc i del blanc al gris.

—Sí, naturalment que l’apreciava —va confessar—. Jo estimo la vida, la de qualsevol, però si a més treballava amb ell i el veia cada dia…, bé, vostè és humà i té altres processos afectius. En el nostre cas es pot dir que els nostres sensors ja s’havien familiaritzat. Era una gran màquina. Encara no puc creure que tot el que posseïa s’hagi perdut. Fa uns quants dies vam mantenir un diàleg interessant sobre el que hi pot haver en el més enllà. Ell sostenia la creença que deu ser un infinit de llum i energia. Però… una llum total i una energia capaç de contenir tota la informació de l’univers, entén?

Dos pensadors junts. El més insuportable de les màquines.

—Nedemin li va parlar de les seves sospites?

—Sospites?

—Havia descobert que algú robava components de la fàbrica.

—Com?

—No li ho va dir?

La seva valoració del difunt Nedemin va semblar que decreixia.

—No —va confessar atordida.

I n’estava, perquè va deixar de manipular l’ordinador i els components es van començar a amuntegar a la zona d’espera, al final de la cinta principal de transport.

—És molt possible que Nedemin hagi mort pel que sabia, o pel que feia per saber-ne encara més.

L’astorament de la cap de la secció de distribució es va convertir en un col·lapse general. Les seves síntesis processals van quedar embussades en algun lloc del seu organisme, cosa que gairebé li va produir una paràlisi degenerativa.

—Es troba bé? —es va interessar Zuk, alarmat.

—Sí… sí… —va reaccionar—, estic bé.

—Sento tot això, però el tema és greu, m’entén?

—Per què… ho havia de fer?

—Nedemin? Fer què?

—No em referia a ell sinó a… ella.

—Qui?

—Setembre, esclar.

—Setembre? Ella no el va matar, està demostrat.

—Però vostè ha parlat, si no directament sí implícitament, d’un assassinat. Ha dit que Nedemin ha mort pel que sabia o el que estava investigant sobre aquesta… suposada desaparició de components. I a la fàbrica l’únic humà és Setembre!

—I les màquines?

—Però què diu? —la llum vermella, furiosa, intensa, va reaparèixer en els micropunts oculars de Rem—. Cap màquina no pot fer una cosa com aquesta! Què és vostè? Un integrista?

—Només exposo evidències —va raonar Zuk.

—Ja sé que per a vostès és difícil, però, per què no fa servir ni que sigui una vegada la lògica? Si diu que algú robava components i que ha arribat a matar per preservar la seva identitat…, quina mena de problema té? Només pot fer-ho un humà!

Els components s’amuntegaven a la cinta. Rem se’n va adonar quan, de sobte, per l’entrada del moll de càrrega, es va sentir el brunzit del transport, que en aquell moment feia la seva aparició, puntual. El rigor laboral de la cap de la secció de distribució va tornar a ser caràcter dominant de la situació. El nou ordre de prioritats es va imposar obertament.

—Oh, no! —va protestar—. Miri quin col·lapse, quin contratemps!

Es va posar a teclejar l’ordinador de treball. Un home va baixar del transport i se’ls va acostar. Era alt i fort, de rostre quadrat, barbeta partida, cabells escassos i boca grossa, com el cos i les mans. Devia ser un expert perquè, en veure la situació, va xiular.

—Quin embolic! —li va dir—. Després em carregueu a mi les culpes dels retards.

—Sisplau, Ange, no em destarotis més! —gairebé va cridar Rem 5-17571—. Desapareix 0 punt 333 hores i tot estarà llest. Oh…, tinc els circuits sobrecarregats!

—Zero punt 333 hores —va repetir el transportista. I, adreçant-se a Zuk, va afegir—. M’agradava més com fa deu mil anys, quan mesurar el temps no era tan complicat. Llavors en deien cinc minuts, ho sabia?

Li va donar un cop a l’esquena i es va allunyar. Zuk va reequilibrar els seus processos sotraguejats per la mostra de solidaritat d’Ange Uhli Gossab. Rem també es va adreçar a ell.

—Ara no em puc entretenir parlant, ho sento. Torni per aquí després, o demà, quan vulgui… Se’n fa càrrec, oi?

—Me’n faig càrrec —va acceptar—, i gràcies per la seva ajuda.

En realitat havia acabat amb ella i desitjava parlar amb el transportista de la fàbrica.