Capítol 11

Blasdeliar 4-9836 l’esperava a la porta mateix de la fàbrica, i mai més ben dit que l’esperava perquè es va acostar a ell de seguida que va posar un peu a terra.

—Es vostè l’investigador especial del cas? —va preguntar.

—Em dic Zuk, sí.

—M’han dit que em vindria a veure i que l’ajudés al màxim, que és precisament el que pensava fer.

—Qui li ho ha dit?

—Yasei, el director, i també Desensat i Kuzebal.

Era una màquina estranya, però va recordar l’explicació de Setembre i ho va comprendre. La part superior del cos tenia una forma i un color molt diferent de la inferior. Venia a ser una quarta part d’androide embotada en un cilindre de desplaçament. Aquesta quarta part d’androide només comprenia el cap, un braç i l’ordinador principal de manteniment. Per a un classe 7, Cos Expedicionari Espacial, devia ser molt dur veure’s convertit en un classe 4, Personal Comunitari. En teoria no hi havia diferències entre les classes 4 i 9, i només les tres primeres eren de nivell superior per les seves funcions, mentre que la 10 agrupava les màquines defectuoses o inservibles que eren vives. Però malgrat la falta de diferències, la classe 6, Investigació i Ciència, i la 7, Cos Expedicionari Espacial, presentaven una categoria implícita que les altres no tenien.

Caminaven cap a la fàbrica. Zuk va pensar que no valia la pena tornar-hi a entrar i es va aturar a l’altura de la porta. Blasdeliar el va imitar.

—Què pot dir-me de tot això?

—Què vol que li digui? —va justificar el vigilant—. Jo faig el meu torn quan els altres han marxat, per la importància de la fàbrica i del que hi ha, i l’acabo quan els altres tornen al matí. Sigui el que sigui el que ha passat aquí, jo no hi era.

La seva veu era opaca, cansada. Semblava una màquina molt més vella i gastada del que era en realitat.

—En canvi, pertany a la fàbrica —li va recordar Zuk— i forma part del seu personal.

—Llavors sóc sospitós, oi?

—Jo no diria tant. El que sí és, en canvi, és una peça molt important de l’engranatge.

—Ho diu perquè estic sol aquí, durant moltes hores i, naturalment, sóc el principal candidat en la responsabilitat dels robatoris de components.

—Jo no he dit això.

—Però ho pensa. Qualsevol ho pensaria. De dia hi ha màquines treballant i és perillós fer res que pugui despertar l’estranyesa dels altres. En canvi, de nit…, puc cometre els robatoris jo mateix o deixar entrar algú.

Parlava desapassionadament, amb calma, com si no li importés res, malgrat la gravetat del tema.

—Qui li ha parlat dels robatoris?

—Evidentment no ha estat el director, ni les màquines —va apuntar—. Va ser Nedemin.

—Quan?

—Fa un parell de setmanes, aproximadament. Volia saber si cada nit jo feia les meves rondes habituals i si en alguna ocasió havia observat res poc normal. Li vaig dir que no i vaig comprendre que no em feia aquelles preguntes per casualitat. Li vaig preguntar què passava i em va revelar les seves sospites. Jo vaig tenir una sobretensió.

—Li va dir a Nedemin el mateix que a mi?

—Esclar, i fins i tot li vaig demanar que em sotmetés a una exploració de memòria. Ja sé que és il·legal però li ho vaig demanar! Li vaig dir que d’aquesta manera estaria tranquil.

—El va creure?

—Sí, i no va caldre aquella exploració. Vol fer-me-la vostè?

—Continua essent il·legal —li va recordar Zuk amb un somriure.

Blasdeliar va calmar els seus fluids.

—Aquest és un cas horrible —va dir.

—Per la mort de Nedemin?

—I pels robatoris! Cada component que desapareix representa, potser, una màquina que no es podrà reparar convenientment per desajustament d’energia, desfasament de circuits o errades en els diferents sistemes. Si les classes altes se salten la legalitat, qui en sofreix les conseqüències seran les intermèdies. —Va mirar cap al cel, més enllà de la cúpula. La nit ja estenia el seu mantell i les primeres estrelles pigallaven l’univers amb la seva bellesa i misteri còsmic habitual. Una llum violeta va inundar de melancolia els ulls grossos i cristal·lins de Blasdeliar 4-9836—. Jo vaig ser programat per conquerir l’espai…, però aquell dia no hi havia components per a la meva reparació. I aquí em té. Mai no he deixat de pensar que potser sí que n’hi havia, però eren en una altra banda, servint de complement supletori a qui no els necessitava tant com jo.

—Llavors deu voler que es detingui els culpables, oi?

—Vostè ho ha dit. Des que Nedemin em va parlar de les seves sospites… gairebé he cremat els meus circuits de tant meditar-hi. Les meves cèl·lules micro-processals estan esgotades.

—Llavors, compto amb vostè. Tota l’ajuda és poca.

—I què vol que faci? Si han hagut d’enviar un humà per investigar aquest cas…

—Ha vist per aquí humans alguna vegada, pel motiu que sigui?

—No, fora de Setembre i Ange. Ja hi ha parlat? —Sí.

—Ange és un humà perillós i cruel. Setembre, en canvi, és una bona noia, sense prejudicis.

—Per què em diu que Ange és cruel?

—A mi em diu «desferra» i l’he sentit designar-me per noms encara més cruels com ara «esguerrat». Sé molt bé el que representa això en una persona.

—Penso que Ange és el seu candidat. M’equivoco?

Blasdeliar va callar. Les llums violetes es van amortir fins a convertir-se en un espurneig blavós.

—Jo no puc acusar ningú sense proves i menys encara mogut per una simple lògica deductiva i per eliminació. Potser en el fons és que desitjo que sigui ell i prou.

—Ange ha mirat de vendre-li alguna vegada càpsules d’energia?

El vigilant li va adreçar una mirada groga.

—Càpsules d’energia? —va repetir—. No, per què?

—Oblidi-ho —va dir Zuk— i perdoni el temps que li he fet perdre. Es hora que me’n vagi.

—Agafi’l, sisplau —va ser l’última cosa que va dir abans que ell mateix tanqués la cabina.