LA MOLINERA

Quan el primer carro va arribar al molí, la farina rajava freda. Tot just en Magí havia enjegat l’aigua tranquila de la bassa. Les moles roncaven i l’aigua espargia una remor alegroia que es confonia amb la fressa que feien dins el ventijol matinal les fulles dels arbres de la vora del riu.

—On sou? —va cridar el noi de Batet, mirant dins del molí.

El gat es llepava la pota mig ensunyat, damunt d’una saca plena. El gos aclucava somiosament els ulls davant el sol ixent, i l’euga dins de la cort, de tant en tant, potejava en la foscor. En la llar pròxima cremava una mica de llenya que adés i ara espetegava, fent una munió d’espurnes que s’escampaven pels aires i morien pel camí del cel. Una llàntia encesa davant una estampa de Sant Ramon, pregava en aquella quietud, fixa i fervorosa.

—Magí… Ei!… On sou? —ningú responia. La farina que anava sortint de la canal s’apilava flairosa i el noi de can Batet va asseure’s damunt un rest de sacs de blat, després d’haver posat els descansos del carro i una pedra sota les rodes, i va adormir-se sentint el murmuri de l’aigua i la remor de la mola que anava voltant damunt la mola terrera.

Quan el noi de can Batet roncava com les moles, baixà en Magí adalerat. Va llambregar la llàntia encesa davant Sant Ramon; prengué la pala i va espargir per la farinera la farina que hi havia davant el rajador, flairosa i tèbia, i després de mirar la tremuja, tot sacsejant el muscle del noi de can Batet, va dir-li:

—Que fas un cluc?… Lléva’t, que són les cinc!

—D’on sortiu? Fa bella estona que crido…

—Vols dir que ronco? Noi!

—Porto sis sacs a moldre.

—Mira, és ple… I tots davant dels teus.

—A fe que mus vé a repel d’esperar-nos… Creieu, Magí, que fa més d’una setmana que tenim de comprar-nos el pa; que Déu n’hi do!

—Dôs noi, no sé pas com podré moldre el teu blat… El temps eixut, l’aigua escassa… Això és el molí de Cacaracac, quan té aigua no té blat!

—Magí! —va cridar una veu de dona; i van sentir-se passes, i del sostre va caure una polsina blanca. El moliner va pujar l’escala de fusta com un llamp. Després va passar un altre estona llarga. El gos s’estirava, el gat canviava de positura i el molí seguia mormolant. El vent entrava per la porta i feia moure les teranyines que penjaven de les bigues, i alçava una pols blanca que jeia damunt les lloses fredes.

—Que fas aquí, bacaines?

—Ola, Ton! Mira, esperant en Magí, que no sé què li passa; va atrafegat… Sé pas que li passa, no està per res!

—On és?

—Dalt.

—Fa molt?

—Bella estona. Que portes blat també, tu?

—Si noi, però és ple de juí i mus fa mal. Llàstima que ara no passen gitanos, que els el vendria…

—Per què? Compren el juí?

—Pas poc! Si tenen un animal guit li donen juí per menjar i veuràs aquella bèstia més persona que mai… gonta tota la fira com si tingués seny… Ah! Després, quan li passa aquell ensopiment que dona el juí… Tremola, perquè les guitzes van a ratxades!

—Bon remei per la meva sogra que és guita de les quatre potes!

—Un noi… Un noi… Minyons… Ja tenim un hereu! —va exclamar en Magí tot baixant l’escala i cridant com un orat; i va abraçar-se als que l’esperaven i va petonejar el gos, movent el cap i tremolós de barba.

Els dos minyons no van entendre’l de primer anduvi, fins que sentiren un plor d’infant.

—Teniu la dona lloca?

—Poc ho savia que la Teresa estigués prenys.

—Quin xicotàs! És una mena de brau empeltat d’àngel; té un pit com un perdigot, uns ulls com el puny. Sentiu quina veu? Sentiu? Jo estic que no soc jo; pensar que després de cinc noies ve un home cepat, que farà anar les moles com si fossin de paper! Quin moliner, nois! Això s’ha de refrescar.

—Fet! Refresquem, prou se coneix que en teniu poca de mainada…

—Vinga d’aquell vinet de la bota petita. Atureu el molí! I tots a beure, i feu-se aixamplar la roba que tot vos anirà aganyit ara!

—Fins la dona que és aigadera, que tingui la mixa!

I en Magí, sentint-se embolcallat d’un mantell invisible d’alegria, pujava, baixava, reia i cridava. Va agafar el noi, un cop vestit, i va mostrar-lo a totes les noies, als homes, al gos quissoi, al gat i fins a la poltra i la somera.

—Tu, Nana… Aquí tens l’altre moliner… Cal que el creguis —i la somera va mirar per la finestreta de la cort fosca, amb ses nines plenes de claror.

Les tres nenes que’ls restaven van saltar per l’era entre les garbellies, totes humides de la mulladina de la matinada.

—I tots a estimar-lo força! ¡Com a germans! —va dir en Magí a ses filles.

—Així sí que s’estimaran poc!… —va respondre maliciosament el de can Buc.

—Bé Magí… Ja teniu el que tant desitjàveu; un noi… Ara penseu que la vostra dona no podrà criar-lo. Recordeu-vos que és flaca de nirvis i que si la debilesa li puja al cap tornarem a les manies… Creieu, doneu el noi a dida.

En Magí va quedar-se glaçat, dret al portal; i mentres el metge del poble s’allunyava cavalcant aquell mul de bona estampa que tots coneixien, va dir, fent una grimaça de menyspreu:

—El meu fill a dida? L’amo fora de casa!… Ruc!… Com tots els metges.

La Teresa també va sentir-se corferida —no criar el seu fill! Tot justament el noi, havia de dur-lo fora de casa!—. I els dos esposos van eixir a la finestra i van mirar el metge com s’allunyava per un corriol, vora la peça de can Buc.

—Mira’l!… Qui sap si cridéssim al noi, que’l fés llaurar una estona. ¿Manies fa venir el criar? ¿Manies?…

L’arada passava esgarrinxant els camps. S’alçava una sentor de terra remoguda que omplia tot l’aire i la ferida que deixà la rella lluenta romania oberta al cel. Rítmicament, el sembrador, a cada passa llençava un grapat de llevors en l’aire; s’oïa una fressa com un respir, i un nuvolet de polsina es fonia, tot just nat a la mà. Després passava el rascle aplanant els solcs, i la llevor restava dormilega en la fredor de la terra, esperant la força misteriosa que li duria el primer alè de frescor de la terra i el primer neguit de fulla que cerca la claror del cel.

—Què feu, Sureda?

—Trepadella.

—Que plourà, que veig que sembreu?

—Ca! Però com la trepadella vol ser soma i ja hi ha una mica de saó, me penso que no s’allonarà.

—Mireu, vós que sou emparentat amb en Magí feu-li entendre que la Teresa no crii… Tinc por dels nirvis, i si veieu quelcom digueu-m’ho. Ells, tinc por que no me’n diguin res, per amor de la dèria que tenen de fer-ho tot bé! Ja per l’altra criança, va patir força, se li acudia de menjar guix!…

—Descansi, senyor metge, ja hi donaré un cop de tràmec.

I van acomiadar-se; l’un seguí sembrant; l’altre, allunyant-se, esguardat pels esposos que l’omplien d’improperis.

—Es deu pensar que aquí passarà gana com ell! Mira Teresa, cop de llet, cop de costelles i ous, i cop de vi ranci: beu, beu que’l vi fa sang!

—El vi fa borratxons… I vòs dir que begui jo?

—I ben net! Això reforça, dona!

En Magí cada dia n’estava més encisat d’aquell bordegàs tant rodó i blanc i ple de vida. Es sorprenia davant els seus badalls, el seu respir i el seu plor, com si mai no hagués tingut cap fill. Les seves filles bocabadades trobaven en son germà totes les gràcies, i llur mare, tota cofoia, no feia altra cosa que contemplar aquell infantó que anava fent-se cada dia més gran, per la regor del seu pit… D’aquella font de vida que Déu l’hi havia posat tant aprop del cor que quan el nen mamava, li semblava que ella li donés la mateixa sang plena d’amor.

Per altra part es veia tant ben afalagada pel seu marit, que per por de donar-li una pena, callava allò que es sentia, amb una mica d’angoixa… Una mena de rosec a l’esquena, un deixament, una tristesa…

Cada vegada que’n Magí anava a vila, tornava carregat de lleminadures, borregos, melindros, pa de pessic, llangonissa, pernil. I fent una manyaga a la seva dona, li deia ple de goig:

—Té noia!… Mira quin bé de Déu de coses que’t porto!

I la Teresa se sentia inundada de felicitat en veure’s tant ben peixada per aquell homenàs il·lusionat com una criatura que espera els Reis.

—Teresa; el nen badalla… Deu tenir gana… Au! Dona-li el pit. Té, primer beu-te aquest ou, que encara és calent!… Passa-te’l pels ulls que això aclareix la vista!…

I en Magí, amb una rialleta sospesa en els llavis, passava l’ou pels parpres de la seva dona, i el trencava contra la paret i li feia pendre.

—Com te trobes ara? Veus dona! Ara una mica de vi… I ara que’l golafre mami… I el saviàs del senyor Ramonet que vingui i aprengui —i tot donant-li el nen, li feia una muixangueta; i la Teresa feia el cor fort i el seu fill mamava com aquells vedells que tot mamant fan ressonar, a cops de cap, el ventre de les vaques.

Un dia que en Magí era fora, la Teresa va sentir-se un defalliment que li anava xuclant la vida; una suor freda va escampar-se-li pel damunt, com una rosada mortal i els pensaments se li allunyaven com enduts per una ventada, i una remor en ses orelles va fer-la caure damunt d’un pilot de blat rentat que estava eixugant-se. Allí va romandre erta i blanca, amb una blancor sinistra. El nen a la seva falda, va adormir-se mamant, vermell i xamós. Semblava que aquell nadó s’havia engolit l’ànima que la seva mare li donava de tot cor, i que ella bo i morta volia servar-lo fins a la fossa…

Les noies van revifar-la fent-li olorar vinagre… La Teresa obrí sos ulls, esbrinà amb una mirada somiosa on era i va dir astorada:

—On és el vostre pare?

—A vila.

—Preneu vi, mare…

—Porteu-me un xic de moscatell.

Un cop va beure, sentí com una escalfor que li revifava el cor, que ses venes s’omplien de vida i sos ulls de claretats, que per sa pell s’escampava una tebior dolça, i feu un sospir pregon i va esclatar en un plor somicós, com d’una nena avergonyida de plorar davant de ses companyes de costura.

—No ho dieu al vostre pare tot això… No em passarà més… Ara ja tinc el remei!… Té raó en Magí!… Tinc de beure!

En Magí cantava. Era un dia de gran tràfec. La plassa del molí estava plena de carros. Les tramuges sempre curulles de grana. La farina rajava tèbia i seguida com una font per la canal que feia trontollar la filosa. Per tot se sentia una flaire que reviscolava. I l’aigua quieta, adormida de la bassa, anava baixant lentament, amb la imatge dels arbres que s’hi emmirallaven. En Magí cantava rublert de goig en veure aquell molí que havia estat un niu de misèria i ara és tot brogit i treball i alegria, conquerits amb la feina, neta i honrada com la de ningú… Ell amb la seva dona eren mirats com a models de belles persones i com els més treballadors d’aquells voltants. En Magí era un home complidor que sentia tot l’encís de la veritat i gaudia obligant els fets a anar sempre sota el jou de la seva paraula. —Ho ha dit en Magí!— deien els pagesos i aixís apaivagaven totes les discussions. La llengua del moliner no havia mentit mai. Ella, la Teresa, era una dona dominada pel cor, que xarbotava de sentiment per tots i per tot, i sense una guspira de reflexió, se desfeia donant-se a les necessitats dels altres.

—Sort de la Teresa que va córrer! —se sentia sempre que la dissort flagellava algún veï. Ara que tenien un noi que’ls seguiria anys enllà, amb llur mateix esclat de virtuts, es sentien més confortats i vigorosos, davant del bé que’ls enlairava plens de renom. Per això aquell dia en Magí no podia deixar la cançó triomfal que entonava com un bell esplai; però la seva alegria va estroncar-se sobtadament en aturar les moles per a canviar la grana de les tramuges. Un ronc estrany se sentí de part de la llar. En Magí va llucar per la espiera i va quedar-se espalmat. La Teresa estava ajeguda a terra. En Magí va saltar per damunt de les cofes i les saques apilonades, agafà la seva dona i va dur-la cap a dalt. Va deixar-la damunt el llit alterós i obrí la finestra per a fer-se claror.

—Teresa!… Teresa!

La dona no responia, el nen estava morat respirant a batzegades, movent els ulls d’un cantó a l’altre i torcent la boca tremolosa. En Magí va agafar-lo per a posar-lo al breçol i començà de cridar:

—Noies! Correu, aneu a cercar el metge, que tots se moren! —i sense poder estar quiet, ni gosant fer res, va moure el cap abatut bo i pensant—: Érem massa feliços, això és un mal donat per la maleïda enveja!

En Magí sentia tota la tortura de l’esglai i de la solitud… Estava neguitós, veient que passava el temps i no se li acudia cap remei per a estroncar aquella tragèdia desoladora… —Pot ser sí que tenia raó el senyor Ramonet… Allò era un atac d’aquells que va parlar— los; i per la pensa confosa del moliner creuà la primera idea de la vergonya que sentiria davant del metge que no havien escoltat, entre platxeries sornagueres. Quan va entrar el metge a l’estada on hi havia els dos malalts, en Magí encara no havia pogut dir un sol mot a la Teresa. El nen de tant en tant feia una estremitut. En Magí esfereït aclucava els ulls.

El metge va mirar el nen. Li feu pessigolles a la planta dels peus, va picar-li el ventre, li acostà una cerilla encesa als ulls, i tot d’una, com si veiés la resplandor de la veritat, va deixar el nen i anà a veure la Teresa. I mig confós, com si no gosés descobrir el que veia, va dir en veu baixa al moliner:

—Magí… Això és una mona com una casa!

—Senyor Ramonet! —va exclamar en Magí tot alçant el gresol que tenia a la mà per fer claror.

—Magí, no us alarmeu, tot això passarà! Res, una flaquesa tots podem tenir-la. Amagueu el vi, i tot curat. Deu-li aquesta medicina, i si no estan bé, demà aviseu de bon matí, que tornaria…

En Magí no va poder respondre. Mirà el metge fixament, sota la punyida de la vergonya, i després eixí de la cambra, tapant-se els ulls amb les mans, horroritzat. —Mare i fill borratxons! Borratxons!— i va anar a tancar totes les portes i finestres, perquè no traspués la taca que havia caigut en aquell molí mirat per tothom com un temple.

Passaren dies que en Magí no tenia esma de fer res: eixut i malmirós, feia posat de malalt i no esguardava ningú. Devegades feia un sospir, de vegades sentia el fibló de l’enemic, perquè es posava vermell. I barbotejava mots plens d’ira.

La Teresa aclofagada per aquell posat, no podia capir el canvi tant sobtat d’en Magí, fins que un dia, mentres ell regava amb l’aigua sobrera, prop del canyer de l’hort, va agafar-lo pel coll i va dir-li:

—Magí!

—No’m toquis!

—Què tens? Què et passa?

—Vés-te’n… Que no t’escupo perquè fora malaguanyada l’escupinada.

—Magí, què dius? Que ets boig?

—M’has deshonrat el molí, el meu nom i el dels fills.

—Mentida! Això és fals!

—Ho he vist! Jo, jo mateix! I algú més!

—Fals! Que Déu me mati si…

—Calla! No juris!… Que les borratxones no tenen tractes amb Déu!…

La Teresa va sentir-se defallir de sobte, com si un llamp l’hagués ferit. L’acusació d’en Magí queia damunt ella com una sentència sense apel·lació. I llavors dins sa pensa una lleu recordança va fer-se gran, va fer-se visible amb lentitud, com els cimals alterosos que la boira descolga. Se recordava que un dia va beure a cada mamellada. Després va acabar-se tota una ampolla i va sentir una pesantor a la testa i una set de vi, només que de vi, i va beure fins que en caure a la fredor de les moles velles, que feien de sol al molí, elles van refredar-li ses galtes bullents.

—Tu… Que de què no mates el noi! I a mi gairebé m’has mort de vergonya!

La Teresa va redreçar-se ofesa. Una riuada de dolor va ofegar-li el cor, prou trocejat de la vergonya i penediment.

—Magí, jo’t prometo que mai més me’n veuràs de borratxona: primer morta! Pots estalviar-te l’escupinada! —i trencà en un plor tant ufanós de sentiment que’n Magí sentí un calfred que li feu tremolar el rostre marcit i li estrenyé el cor espinat per l’angoixa.

El dia és clar. De les branques dels arbres, nues de fulles, en pengen unes gotes plenes de claror. Passa un vent suau com si fós el plàcid respir de les muntanyes i les gotes tremolen i les flors dels ametllers enlluernadors cauen silencioses com a borrallons, i els blats petits i tendres, que tot just ixen de la terra, tremolen com si tinguessin por. Les vetlles d’aquell hivern van ésser tant llargues… Tant llargues, que’ls moliners semblaven més vells. La llar petita i fumada no havia cremat tanta de llenya com altres hivernades. Marit i muller articulejaven poc, carallargs, tristos i sentint una agror somorta sempre que conversaven una mica. Al moliner, l’idea que ell havia perdut la consideració guanyada amb vuit anys d’una vida exemplar, el retenia a casa com a presoner voluntari. La Teresa es sentia culpable. Sentia que la idea del beure li rebotia contra les parets del crani, com un papau tancat que volgués fugir, però no trobava l’escletxa. Al seu dedins niava el corc del penediment, que li xuclava la frescor encisera de dona colrada i formosa, però també hi havia encesa la guspira de un desig constant i torturador… Volia beure! Sentia haver estat descoberta, per la vergonya que passava i perquè havia perdut per a sempre el gaudi de beure aquell vi que li feia glatir fins a corsecar-la. I mirava al seu marit com un enemic etern i veia impossible de guanyar-se el perdó amb aquella dèria de tornar al pecat. I com si això els esposos ho coneguessin, la mirada mai més no tingué aquella serenitat, aquell dolç bescanvi dels que s’encisen l’un davant l’altre, sentint-se brollar pels ulls la resplandor de l’estimació que neix al cor.

En Magí, home de sa casa, patia d’aquella fredor, aquell silenci, aquella mena de basarda íntima que se li havia entrat al pit com una floridura macabra, i desitjava de pendre mal o tenir una malaltia per a renovar amb l’engúnia d’una tragèdia aquella estimació somorta. —Pot ser espurgant-la sortirà més ufana!— es deia en Magí. M’en aniré un quant temps, i per cartes farem les paus, i qui sap? L’enyorança farà el miracle! Aixís ens hi morirem! L’hem prou pagada l’alegria del marrec, en bona fe!…

—Mira Teresa, engony l’anyada ha set bona. El blat ha murit amb tota saó, més que engonyasses, i les moles són molt gastades i no voldria arribar a la feina sense unes altres! Me n’aniré cap a França a comprar-ne unes de noves, sinó la farina no tindria aquella finor de la nostra feina. Tu quedes mestressa, Teresa, de tu i dels fills i del molí…

—Magí! No parlis més!…

I els moliners van besar-se plens de temença, en Magí de deixar-la sola i la Teresa de veure’s alliberada de la cara macilenta i l’ànima desolada del moliner.

El jorn és nat. L’aire, frescal, i el cant dels ocells ple de joia. La nit ha estat amorosa per als camps rublerts de sembradura, per als boscos solitaris i les prades llises i ufanes que ofereixen una bona dallada al braç dels pagesos sorruts. Una pluja silenciosa ha caigut damunt de l’encontrada, ha caigut suau, amaradora. Tot és rioler, i les gotes que’s veuen damunt de les fulles semblen llàgrimes d’una dolor ja oblidada. La Teresa en llevar-se sentí com si el respir fos més ample, i anava pel molí amb els ulls plens de serenor copsant un goig enyorat. Estava sola! En obrir la porta va semblar-li que tot tenia més vida: l’aire nou, la llum reviscoladora, la frescor que l’atiava a feinejar com una dona escarramassera, com aquella Teresa d’abans, que les ubagors havien embolcallada mesos i mesos, sense que una sola nit la celístia amorosís les seves nines, contorbades eternament. La Teresa sentí tot seguit la fluctuació del dubte. El record dels sofriments passats i la llibertat que la voltava, s’oferien a la seva pensa… El desig constant, cargolat com una fera arraulida, va redreçar-se com una serpent davant de les buvors del sol i va fiblar-li la conciència malaltissa.

—Vull beure per desvesar-me’n, la saciada podrà gorir-me de la dèria, i serem feliços. Pobre Magí, és com un vell per culpa meva! I jo vull que sigui el Magí d’abans. Sols un dia de beure; un dia sol! Per avorrir el vi per sempre mes!…

I va posar-se els esclops sadollats de palla i va donar una establada a la somera; escampà uns quants grapats de blat a les gallines i va arreglar el menjar dels garrins. Després va mirar les nenes que encara dormien, i deixant ben engaldrufat el bordegàs va anar a comprar vi.

Quan feia la devallada en la penumbra del bosc d’alzines, va semblar-li que anava baixant cap a l’infern, i va aturar-se i es girà llambregant el molí desventurat, amb aquella tauleta feta de moles velles i aquell pou també fet de moles gastades i aquell arbre gegantí que dava ombra al riu. —És per desvesar-me; pendré el vi amb sal— i tement que altre cop els escrúpols la aturessin en sa via malastruga, va anar depressa, cantant per ofegar els dubtes que’s congriaven en son magí, migrat per la debilesa.

En ésser de retorn al molí, va flairar l’ampolla plena de moscatell, obrint els badius amb una voluptuositat passional i aclucant els ulls amb la devoció dels embriagadissos, omplí l’ampolla que hi havia en la posella del faldó de la xemeneia i va veure un glop plena de desig i va fer un sospir i esclafi una rialla llarga que va escampar-se en el silenci de la matinada com la veu del mateix dimoni que rigués del bon nom del molí i de la beatitud de la natura que’s deixondia pura i com a santificada.

La mica de voluntat que quedava en l’ànima de la Teresa va apagar-se amb el primer glop de vi. El vici corsecador, nit i dia l’anava empenyent i ella davallava.

—Fins que vingui en Magí el beuré sense sal… Després sal i fel i mai més!…

Cada dia, en arribar el vespre, després d’enllitejar tota la mainada i de besar-los amorosament, anava cap a la cort on hi havia les ampolles amagades entre la palla, encenia un gresol penjat alt, que feia un llum petit, petit, i s’ajaçava a terra, en la tovor del jas eixut i anava bevent, bevent, a glops, flairant el vi amb grans inspiracions sota la claror feble, tètrica, maligna! Bevia sentint tota la delícia malaltissa del degenerat que es dona als sentits i volent gaudir tots els matisos de la sensibilitat. Bevia un got depressa, un altre a glops, poc a poc, retenint el vi una bella estona en sa boca ardenta de maldat. Després el vi se acabava i ella se quedava dormida amb la pensa tèrbola. El llumet petit, petit, moria; les tenebres colgaven el crim i la fredor de la matinada hi arribava com una mort.

Una nit tranquila, mentres les boires baixes anaven passant davant de la lluna, com una voliana de pensaments perduts, en Magí tornà al molí. Tot era en calma. Les finestres obertes a la fosca, la porta barrada, el riu baixant com sempre cap a la mar i l’aigua de la bassa tant quieta que semblava glaçada… En Magí en veure son molí tant silenciós, feu un sospir de goig. En entrar-hi abraçaria la Teresa com si no hagués passat res, després els fills se deixondirien mig esverats, per a veure les joguines que’ls portava… I el noi fet un homenet tocaria aquella trompeta que duia tot el camí a la butxaca, per poder-li oferir tot seguit.

En el silenci van ressonar terribles com una amenaça divina, els dos cops que donà en Magí a la porta amb el trucador. La Teresa que s’havia acabat la garrafa de vi ajeguda en la cort, va alçar-se corplena d’espant… En la paret va fer-se una ombra gegantina que trontollava, duent la garrafa a l’una mà i el gresol a l’altre…

—Teresa… Soc jo, obre… Teresa! —feu la veu d’en Magí en la solitud de la nit.

—En Magí! Déu del cel! En Magí —va exclamar aterrada, recalcant-se a les parets.

—Teresa! —i tornava a ressonar el picador de la porta en la buidor del molí—. Obre!

La Teresa tremolant va apagar el llum que duia i va mirar pel forat del pany. En Magí se havia assegut al banc de pedra. Estava tot canviat; tenia posat de venturós. A la claror de la lluna va anar treient les joguines, i tocà la trompeta per veure si se li havia espatllat…

La molinera sentí que la vergonya l’aclaparava i en veure al seu marit que tornava com abans, rialler, il·luminat d’aquell amor que ella va fer minvar, va clavar-se les ungles a la cara amb tota la força, folla de penediment! I plena de feresa va mirar que la porta fos ben tancada.

—Teresa! Teresa! Que dormiu fort!

La molinera mirant pel forat del pany, sanglotava i sentint tota una riuada de llàgrimes que es tenyien amb sang de les esgarrapades, deia baix, ben baixet, com si pregués, bo i ullejant el seu marit plena d’amor:

—No puc obrir-te, perquè et faria més desgraciat… Magí del meu cor… No puc obrir-te perquè et mataria… Adéu Magí… Tingues força compte dels fills d’aquesta borratxona… Adéu Magí… —i va anar-se’n amb pas insegur, tirant petons pel forat del pany, i abraçant-se ella mateixa. Quan va ser a dalt, va mirar els seus fills amb ulls plorosos, va besar-los fins que ja es removien en el llit mig desperts; i obrint amb por la porta que donava a la bassa, va desaparèixer.

—Teresa! Teresa! —i el picador ressonava més que mai en aquella nit que seguia trenant belleses sens fi.

Una remor d’ampolles que s’omplen d’aigua, va sentir-se del cantó de la bassa, i l’aigua va remoure’s com si sentís una esgarrifança.

Tot l’endemà el molí va romandre parat. Es sentia una engúnia estranya com si l’aire fos mort. La foscor hi feia basarda, les clarors hi daven un neguit com si hi hagués uns ulls que miressin. El silenci era feridor com el dels cementiris. Els sacs eren com una munió de gent que anava a un enterro, les tramuges obertes cap al cel i buides com unes campanes que clamessin al cel amb el toc dels morts, les piles de sacs buits semblaven les mortalles, els cabassos i garbelles, les corones, la farinera, la fossa…

En Magí sentia ofec i anava d’un cantó a l’altre sense esma, com si tingués encantàries, esbarrellat, retut. Tot ho havia trobat en son lloc, tot endreçat. Els fills nets i ben peixats, els animals grassos, i la Teresa fora… La nena gran, la que va obrir-lo després de molta estona de trucar, va dir que ella havia sentit que la mare la besava, i a les galtes va trobar-se una mica de sang…

En Magí mig embadalit va entrar a la cort… I va caure. Havia trepitjat un tap, va flairar-lo, feia sentor de vi. Va cercar frisós per aquells recons i va trobar una ampolla… Mig plena.

—Maleïda!… Mira com bevia!… —tot l’astorament d’aquell home va tornar-se rencúnia verinosa.

—Si torna, la brularé de viu en viu! —va dir-se, i pujà dalt perquè sentí la veu del nen que ploricava.

El nen seguia els recons del molí somicant, i sota de cada llit, mirava tot cridant, amb veu que enternia:

—Mare!… Mare!… —veient que no hi era, es quedava en un recó, xuclant-se el dit gros de la mà dreta.

—Prou… Anem-nos-en d’aquí… Que si torna la maleïda, mengi terra lleca… Anem a un altre molí. Ben lluny! Encara us puc refer de la deshonra —i va abraçar els seus fills tan fort, que amb el seu cor sentia bategar els dels seus infants que ploraven astorats.

Passà més d’un any i el molí romania tancat. Les moles eren mudes, l’una damunt de l’altre, com les dents d’una boca que la mort hagués closa. Les aranyes feien ben atapaïdes les teranyines, que no’s movien amb les alenades de vida que entraven abans per portes i finestres sempre obertes. L’aigua passava pel riu sense fer runyigar les rodes. La corretja polsosa es floria i la grua s’anava rovellant. En Magí, un jorn, sentint una angoixa misteriosa, com si anés a entrar en una tomba, va obrir el molí, aclucant els ulls. Anava amb un altre home. Era el moliner nou.

—Magí, ja sabeu que la canal està embussada?

—Oi! ¿no passa bé l’aigua?

I van remoure l’aigua de la bassa amb la barra del tiràs prop de la canal… Del fons en pujava un núvol de llot que enterbolia l’aigua. I tot de una se sentia que passava per la canal un xòrrec tèrbol.

—Magí, s’ha desembussat; és un còdol… El so vist passar.

—Justament un còdol?

—Sí, tot blanc i rodó… Gros ben bé com un meló…

En Magí va mirar pel cantó del riu per veure el còdol. Bon punt allargà el cap va quedar-se esborronat. No era un còdol, era un crani blanc, net, lluent que rodolava en les aigües del riu, entre les pedres i les herbes, a l’ombra dels arbres que es movien com si li fessin acatament. En Magí va seguir-lo acondolit i de lluny. Tenia por de atansar-s’hi i de perdre’l…

Aprop d’una pedra, el crani va aturar-se de cara a en Magí, com si el mirés de fit, des del fons de les aigües, amb ses conques plenes de foscor. En Magí va recular esfereït davant aquella visió macabra que va semblar que li deia:

—No fugis, Magí… No fugis… Soc la Teresa… Ja’m pots mirar, que no n’estic d’embriagada!… Perdona’m que m’hagués mort tirant-me a la bassa… Però vaig tenir por que m’escupissis. Quina vergonya! Jo no l’he abandonat el molí; tot un any que us espero… Amb el cap ficat a la canal… Tu em cercaves a flor d’aigua i jo vaig quedar-me arrapada a fons… Quina vergonya!… Perdona’m! Magí, perdona’m!

L’aigua del riu va endurse’n altre cop el crani. En Magí el seguia, mirant-lo, entre’ls matolls i brossals. —No em deixis, Magí… No em deixis— semblava que li deia, ple de tendresa, mig girant-se.

Més enllà el riu esdevenia rabent i el crani va rodolar, fent una remor paorosa, saltant damunt de les pedres, i caient en una roca llisa que’l feu botar entre’ls xarbots de la cascata.

—Teresa, t’has fet mal? —va gorgolar en Magí estremint-se.

—No pateixis per mi, Magí meu, prou vas patir en vida per mi! —i donant tres voltes a un remolí va enfonzar-se entre el llot.

En Magí esdevingué delirós cercant el crani que s’enfonzava i eixia per aquelles aigües cada cop més sorolloses, i amb la fadiga de córrer prop del riu, queia i s’alçava defallit, esgarritxant-se la pell i esparracant-se la roba. Volia agafar-lo aquell crani, besar-lo, i fins demanar-li perdó, i ell seguia riu avall, fins que arribà a mar i una onada, fent un moviment d’urpa, va arrebassar-lo i ell rodolà pel fons.

—Teresa… Teresa… —feu en Magí amb cara agònica.

El crani rodolà a les fondàries i caigué entre unes roques tenebroses. Per damunt la mar volaven gaiament els ànecs, les corrioles i les gavines, i un llagut a tota vela passava amb els mariners que feien unes rialles!

(Tordera)