LA MARQUESA DE LA PLATJA NEGRA

Braola la mar sota la nit tenebrosa. Udola la ventada damunt les ones blanques que s’alcen i s’ajupen en la foscor. Les barraques dels miserables pescadors de l’art, cruixen adolorides embolcallant el petar de dents dels que tremolen de fret. Tot són remors que esgarrifen; la platja llarga, que’s perd en l’infinit, apar que tremoli davant la mar com la verge cristiana davant la urpa folla del lleó famolenc. Els homes que al matí havien fet com cada dia, la processó lenta, constant i resignada que estira la corda tivant i regalimosa, han sentit el calfred de la paor: les ones, un sust, i totseguit un impuls d’invocació sobrenatural, davant la mort que veien ajupida traidorament dins les tenebres; els nois ploren de veure plorar i els infantons dormen confiats com si els àngels del cel els vetllessin nit i dia.

En la barraca més distant de les onades hi havia una claror feble i misteriosa que eixia entre les fustes, acompanyada d’un gemec que enternia. Era la Marquesa que estava malalta. Aixís la anomenaven a la dona més vella de la platja negra, perquè en sa llunyana jovenesa tingué un fill, el Pollet, amb un veritable marquès. Després, la malaltia la feu repugnant i la misèria la arreconà en aquell pilot de desvalguts. El Pollet, el seu fill, havia volgut ésser torero per a assolir, sota el llor més popular, l’enlluernament de l’or que sempre li feia somiar la seva mare. Fracassà sorollosament; i com volia ésser com el Gallo i no va arribar-hi, li deien el Pollet.

Aquests dos desgraciats eren els més benvolguts d’aquella platja negra, apartada de la gran ciutat, on les ones de la mar deixaven tota la brutícia i les ones de la urb hi ajeien les despulles de la humanitat, els vençuts de la misèria, els rebutjats pel garbell de les virtuts. La sorra era fosca i polsosa, les barraques brunes, la barca i les xarxes negres; els homes corbats, malaltissos i vestits grotescament amb robes velles, com si fossin disfresses improvisades.

Feia molt de temps que no s’havia vist un temperi com aquell. Tota la rastellera de barraques fetes de canyes, troços d’estora i llaunes de petroli rovellades, estava a punt d’ésser engolida per les ones, cada vegada, en la foscor, més alteroses i fornides… Una onada coberta d’escuma va mullar tota la platja, el llumet de la barraca va apagar-se i el gemec seguí… Una esgarrifança crudel va somoure tots els cossos; i a la remor de la mar i a la ventada furient es juntaren els crits d’angoixa de les dones i criatures.

—Fugim! Fugim! Som morts! Fugim!…

Sense cap paraula, les mans dels homes es junyiren dins les tenebres; totes agafaren la barca i la pujaren arena amunt, fins al mur on finia la platja, sense pals, ni palanquí, entre una cridòria que eixordava; després van anar a les palpentes i cada un va aturar-se davant la seva barraca, i allí, drets, romangueren immòbils, rebent la ventada freda i els ruixims de la mar; silenciosos, cercant-se els ulls en la fosca per a interrogar-se. Tots sentien recels al cor, tots sofrien la mateixa tortura. Si la mar pujava, la fugida era penosa i la mort fatal!

El Pollet sentí l’engúnia, el neguit de fugir. La seva mare era vella i malalta i no podia caminar. Deixar-la morir negada era una crueltat que l’esborronava. El pobre noi s’atansava a les clarors de les pipes.

—Qui sou?

—El Borni.

—Què me’n dieu del temps?

—Que haurem de fer molts de quiebros per a no tenir cogida, Pollet!

D’altres no li responien o mormolaven una restallera de renecs, per a esbravar-se de l’ira congriada en llurs ànimes davant el temperi imposant.

—Pòrta-la a l’hospital, gamarús! ¿que et creus que és com els barnois ta mare?

El Pollet s’encaminà a la barraca fosca, agafà sa mare, la qual febrosa i delirant rebé la mullena de l’onada, recollí els cèntims que tenia en un pot de conserves amagat a la sorra i fugí. La fredor de la ventada reviscolà la velleta.

—On me portes, noi?

—Anem a casa la tia.

—Boig, ens treurà com sempre! Anem a l’hospital, que em moro de fret i defalliment!

—Agafeu-vos bé al coll. Aviat hi serem! —La velleta junyí ses mans ossudes i fredes per davant del coll del seu fill, mentres ell posà les seves sota els genolls de sa mare, s’ajupí una mica i començà d’allunyar-se amb pas segur i ferm, sentint a cau d’orella el respir febrós i rítmic de la seva mare.

Sobtadament va llampegar: la claror parpallejava en el firmament, il·luminant la platja negra que’s veia com un munt de despulles llançades pel mar. Els pescadors, en llampegar, miraven la barca, miraven la mar, les barraques, les cares dels que’ls voltaven i el cel atapeït de nuvolades sens fi. I veieren passar el Pollet, peu descalç, duent calces de pescador, i un jaqué negre escurçat i brut, enduent-se’n la Marquesa abrigada amb un mocador fet de pedaços multicolors. Tots van acomiadarse’n amorosament, mentres ella responia amb veu rogallosa i feble, que tothom sentí amb estranya pregonesa entre tantes de remors paoroses:

—Adéu! Adéu! Veniu a veure’m!… Abans que mori!

—Aviat hi serem, mare… No ploreu, no tremoleu! —i les onades avançaven i li voltaven les cames d’escuma; emportant-se’n sorra sota els peus el feien aturar per a no caure a l’aigua. Semblava que’l mar tenia el desfici d’esborrar les petjades dels peus nus d’aquell pescador.

Aixís arribà a ciutat. Els carrabiners van aturar-lo:

—Qué es esto, Pollet? Contrabando?

—… La mare! La porto a l’hospital!

La claror d’un fanal que van atansar, descolgà la velleta de la fosca. Tenia els ulls fixos al cel, immòbils, la boca oberta i seca, les mans enrampades; el cor aturat!… Aturat per sempre! Un d’aquells homes mig esglaiat va dir-li:

—Apa, doncs! Afanya’t!

El Pollet amerat de ruixims i suor, en trobar sota’ls peus terra ferma i veure els fanals dels carrers encesos i oïr la remor dels tranvies, feu un suspir de reviscolament, i emprengué son camí fent aquell passet menut, menut, com quan duia coves de peix al mercat.

—Aviat hi serem! Ara sí que som a port! Aviat hi serem!

Quin gran recer que era, la ciutat! De tant en tant, s’oïa el xiular del vent i es veien els resplandors dels llamps silenciosos damunt les cases altes i els arbres arrenglerats, plens d’ocells. La gent es passejava arrecerada i els brolladors seguien sa cantúria.

Un estol de joventut que seia al volt d’una taula rodona de cafè, en veure en plena nit aquella visió l’esbroncaren entre rialles escandaloses i crits burletes.

El Pollet no’ls respongué. Assaboria, ple de goig, l’estar a cada respir més aprop de l’hospital, on la seva mare trobaria un bon repòs.

—No en feu cas d’aquests ximples, mare! Aviat hi serem!

I per carrers i places i rambles enllà, entre les remors dels tranvies i cotxes, seguit de les mirades encuriosides de tothom, desfilà el cadàver fred de la Marquesa que en sa joventut hi havia passat opulenta, vanitosa, admirada i temuda… I la duia aquell nin elegant i ros ara convertit en un pescador de l’art vençut i miserable, un pescador de la platja negra, que ple de bon amor de fill deia tot corrent, regalimant suor de lassitud i neguit:

—Aviat hi serem! Aviat hi serem!