Tot aquest vagareig pels records és molt temptador. La memòria sempre es deixa magrejar, tendeix a l’exhibicionisme, i per sort hi ha el contrapès del present que li esmola la xerrameca, la retòrica. Res com la nostàlgia per fer-te perdre el món de vista i convertir-te en un ploramiques. Cal celebrar que de tant en tant un interrogant prengui forma: què se n’ha fet, de tota aquella gent? Els Carcelén, per exemple, els germans bessons. Cap a on han tirat les seves vides? Tenen fills? Parlen en català amb ells? Encara viuen al barri? Vaig poc sovint al meu poble, però a vegades, quan hi sóc, posant gasolina a la benzinera, voltant amb un carro per un supermercat o passejant al cementiri per Tots Sants, em sembla reconèixer una mirada, un caient, una fesomia d’aquells anys. Llavors repesco la imatge entre boires, amb penes i treballs la maquillo amb els trets de la joventut, vaig enrere en el temps, va, més enrere, i amb cada traç de memòria n’elaboro el retrat robot. Sóc dels que reconeix fàcilment una cara, però em costa posar-li un nom.

L’hivern de l’any 2010, tot buscant estímuls que m’ajudessin a recuperar la petja dels castellans, vaig anar a parar a l’arxiu fotogràfic de Rafael Rueda. Als anys setanta, al meu poble, hi havia tres fotògrafs amb botiga i estudi: en Xavier Valls, en Ramon Sitjà i en Rafael Rueda. Per la situació del seu local, a tocar dels pisos de can Mateu, i pel caràcter popular, es pot dir que en Rueda va ser el fotògraf dels castellans. Durant més de vint anys, fins que es va traspassar la botiga i el material, aquest home baixet, xerraire i de mirada desperta va retratar les diferents generacions d’immigrants castellans i la seva descendència.

La seva trajectòria va començar des de la vocació més pura. En Rueda va arribar d’Alcaudete, a Jaén, l’any 1952, seguint un germà que abans ja havia fet el mateix trajecte. Durant els primers mesos va fer el recorregut habitual dels andalusos: primer va parar en una fonda —el seu germà treballava a la cuina—, després va entrar en una casa d’hostes i més tard va llogar un pis. A la primeria va treballar com a manobre, però al cap d’un temps el van contractar a la fàbrica de material elèctric, la més gran de la vila. Els caps de setmana agafava la seva Leica i sortia a fer fotos. Els diumenges que feia bo, per exemple, baixava fins al riu i, si hi havia banyistes, els retratava. Després revelava les fotos i els hi venia per dues pessetes. De mica en mica es va fer un nom. La gent el trucava per tota mena d’encàrrecs. Ell anava amunt i avall amb la càmera, es ficava a les cases. Demanava un llençol blanc i improvisava una pantalla de fons.

L’arxiu de fotografies que vaig repassar recull les il·lusions i esperances quotidianes dels castellans durant més de vint anys. Hi ha les fotos de carnet per als documents oficials, esclar, una galeria de rostres neutres, imatges del mateix posat repetides dos cops, per si de cas. Hi ha les fotos de pares i fills, tota la prole empolainada i atenta, que seran per al carnet de família nombrosa. En una d’aquestes imatges hi vaig retrobar en Moreno i els seus germans: cinc nens i dues nenes, tots clavats, tots amb els mateixos ulls de la mare. El Moreno que jo havia conegut era al bell mig, el més malandando de tots, i en la contenció dels cossos es nota que, uns segons abans, el pare els ha posat firmes amb quatre crits.

Després hi ha les fotografies per encàrrec. El típic nadó despullat i rialler, un nen que fa els primers passos en un menjador massa decorat, una nena vestida de primera comunió i amb les mans fent que resa. Una mare i dues filles, a principis dels anys seixanta, dretes davant els pisos de can Garcia, encara per inaugurar. No han ni traçat els carrers. Segur que és diumenge al migdia, després de missa de dotze. Al fons s’entreveuen una ermita i un mas (perquè sé que hi són). A terra, les roderes de l’excavadora. A la dreta, enllà, els rostolls i males herbes que durant anys van delimitar el nostre camp de batalla. És fàcil d’imaginar que aquestes fotos van viatjar en un sobre fins a algun punt d’Andalusia, destinades a repartir bones notícies del nou món entre la família que s’havia quedat al vell. No saps les ganes que tenim d’anar al nou pis, el nostre és el setè d’altura començant per la dreta, etcètera.

Uns anys més tard, les fotos són d’edificis en construcció: cases individuals, amb el balcó i el jardinet al darrere, o simplement un terreny marcat per unes fites, una plaça de garatge, possessions que el fotògraf ha d’immortalitzar per desig del propietari. En Rueda era llest i s’oferia pel que calgués. Així, amb la vanitat del jovent va fer la primera pela. Un dia em va explicar que, quan veia una colla d’amics, els deia que havien de tenir una foto de grup, com els nois de West Side Story. Llavors quedava amb ells un diumenge al matí. Els joves castellans es mudaven, es posaven corbata i ulleres fosques, i s’ajuntaven en algun lloc que semblés ben modern per sortir a la foto. Dues pessetes cadascú. Si sabia d’algú que s’havia comprat una moto, un model nou, en Rueda li demanava que la deixés al davant dels pisos un parell d’hores. Llavors tothom que volgués s’hi podia enfilar i assajar una postura d’Àngel Nieto al circuit. En Fabregó, per exemple, va pagar les dues pessetes —el vaig retrobar a l’arxiu.

En una de les fotos d’en Rueda hi surten uns pescadors a la riba del riu Ter. Això em va fer recordar que entre els dotze i els tretze anys, durant les vacances d’estiu, ens va agafar la dèria d’anar a pescar a mitja tarda, quan el sol ja no cremava tan fort. El riu era per als grans i per als que s’ho prenien seriosament. Nosaltres preferíem els límits concrets d’una bassa, semblava que els peixos es deixaven pescar millor.

Pels volts de la vila hi havia unes quantes cases de pagès que mantenien una bassa amb peixos, sobretot barbs, carpes i gats. Les coneixíem pel nom de tota la vida: Maians, el Mas, el Fugurull, Niubò, Llefrenca… D’una manera tàcita, sense que calgués parlar-ne, ens les repartíem amb els castellans. Si arribaves a una bassa i ells ja hi eren, en buscaves una altra i ja està. Coneixíem tots els topants, tots els ramals, senders, dreceres i camins de carro que unien les diferents masies, i amb la bicicleta no trigàvem gens a arribar-hi.

Un cop a la bassa, triàvem la part més fonda i paràvem les canyes. Posàvem un cuc a l’ham i pescàvem amb suro. Sèiem quiets a la vora de l’aigua, els ulls fixos en l’esquer vermellós, silenciosos, amb tanta concentració que ara només sóc capaç de reviure’ns com si ja fóssim adults (i no ho érem, esclar). Quan el suro s’enfonsava de sobte, el cor se’ns accelerava. Un cop, dos cops, espera’t, més fondo, que s’empassi l’ham una mica més, espera’t, ara, estira! La primera vegada semblava un miracle que poguessin picar. Un cop fora de l’aigua, entre dos alliberàvem la carpa de l’ham, llepissosa i pudent a les nostres mans, i la guardàvem en un salabret dins la bassa, per comptar qui n’havia agafat més al final. Hi havia carpes, n’estàvem convençuts, que s’havien deixat pescar més d’un cop i ens sabia una mica de greu. Abans de marxar tornàvem els peixos a l’aigua i, com a compensació, els llançàvem els cucs que ens havien sobrat.

—Ara sí que us els mengeu, punyeteros.

Cada bassa tenia les seves particularitats. La que estava ben ombrejada. La que tenia peixos llestos i escàpols. La que estava tan neta que podies ficar els peus a l’aigua.

A vegades el pagès feinejava per allà a prop i, quan ens veia, venia a donar-nos un toc, mig cofoi i mig desconfiat perquè pescàvem a casa seva.

—Deixeu-ne algun, eh?

Si passava l’estona i no picaven, perdíem la concentració i ens distrèiem jugant a pa i peix, fent botar una pedra plana sobre l’aigua, o remenant el fons amb un bastó fins que uns grumolls de llot i verdet pujaven a la superfície. Aquelles formes desconegudes, sorgides lentament del no-res, del submón aquàtic, em feien venir esgarrifances.

Més d’un cop, la mestressa del mas ens portava un càntir d’aigua fresca.

—Mira que pescar amb aquesta xafogor! Pateixo per vosaltres, canalla…

Llavors, mentre bevíem, ens explicava que en aquelles aigües hi vivia una anguila centenària que no es deixava agafar. O que feia mig segle s’hi havia afogat un nen. O que no havien buidat mai la bassa i sabien que al fons, sota el fang i el tarquim, en un podrimener de cinc pams de gruix, s’hi ocultaven tresors de la guerra dels carlins.

A vegades, de cop, un esquitx a la superfície calmada de l’aigua ens trencava les oracions. Una carpa que ha saltat, ens dèiem, avui ens ho passarem bé. De seguida, però, se’n produïa un altre i aleshores entenien la situació: els castellans s’havien cansat de pescar a la seva bassa i ara venien a buscar brega. Des de lluny, a l’altre cantó d’un camí, sense baixar de les bicis, es dedicaven a llançar rocs a l’aigua per espantar-nos els peixos. Nosaltres, esclar, ens oblidàvem immediatament de les canyes, agafàvem provisió de pedres i replicàvem l’atac —sempre guardant les distàncies—, però al cap de cinc minuts ells s’avorrien i fugien camí enllà.

Una tarda d’especial record, en lloc d’esperar que se n’anessin, vam deixar les canyes parades a la bassa de Llefrenca i vam seguir-los amb les nostres bicicletes. Al cap de mig minut, els castellans —eren tres, els dos germans Carabàs i un que li deien en Toto— van afluixar el ritme perquè es pensaven que ja no els perseguíem. Nosaltres vam aturar-nos en un revolt molt tancat i els vam deixar una mica de distància, però vam continuar sense perdre’ls de petja. Així és com vam descobrir el seu refugi secret. En un altre turonet d’allà prop, als afores de la vila, entre una granja de porcs i la carretera comarcal que porta a Sant Martí, el terreny feia un recolze capritxós. Temps enrere algú hi havia abandonat un Renault 8 blanc, amb les rodes punxades i les llantes rovellades, amb els vidres trencats i adhesius de la discoteca Danatela a la part del darrere. Els castellans se l’havien fet seu, una pàtria.

L’endemà, a la mateixa hora, en lloc d’anar a pescar, vam amagar-nos rere una tanca al davant de la granja de porcs. Aquest cop eren quatre, l’imbècil d’en Toto, els germans Carabàs i el traïdor Fabregó. La pudor de merda i els crits dels garrins eren insuportables, però alhora ens feien invisibles. Ara un, ara l’altre, anàvem traient el cap per sobre de la tanca i espiàvem els seus moviments. Obrien d’una estrebada el portaequipatges, en treien unes bosses del supermercat i després s’asseien dins el cotxe, dos al davant i dos al darrere.

No havia passat ni una hora que vam veure’ls marxar. Després, amb molta cautela, mentre un de nosaltres s’esperava a l’extrem del camí per si tornaven, vam conquistar l’R-8. Abans que res vam obrir el portaequipatges En un racó, sota un sac de ràfia, vam trobar-hi un paquet de Ducados i un encenedor (amb l’escut del Real Madrid) dues xibeques buides i una de gairebé plena. Vam obrir-la, vam ensumar que fos cervesa i ens la vam acabar de beure.

—No us fa fàstic? —va fer el més repatani.

—No xumis i ja està —li vam respondre.

Després vam trencar les ampolles buides contra el capó del cotxe. Vam fumar-nos tots els cigarrets allà drets, amb dues pipades cadascú, un rere l’altre, i n’anàvem llençant les puntes enceses a dins, per fer forats a l’escai dels seients.

En una bossa de plàstic, dins el portaequipatges, hi guardaven unes quantes revistes pornogràfiques. Estaven abonats al mateix col·leccionisme a l’aire lliure que el germà d’en Mercader.

—Se la deuen pelar tots junts aquí dins —vam decidir.

Encara que aquesta conclusió ens fes fàstic, vam entrar dins el cotxe per seure-hi una estona. Una quimera que venia de lluny ens empenyia a prendre’n possessió. Allà dins vam repassar les revistes i enmig de rialles histèriques, mig acoquinats de tanta gosadia, vam començar a estripar-ne algunes pàgines, les que ens agradaven més. Després, amb un bolígraf, vam escriure quatre paraules a les altres fotos, com si fos una fotonovel·la. Se les trobarien inesperadament quan tornessin a mirar les revistes. «Soy la mamá del Toto», vam fer dir a una morena que s’acariciava els pits com si estigués sola, indiferent a la càmera. «A los hermanos Carabás no se les levanta la picha, yo lo sé», anunciava la famosa Àgata Lys, ajaguda de gairell al llit. Ho escrivíem en castellà per ells, suposo, o perquè tot plegat entrava en el terreny de la fantasia: al capdavall, ens havíem passat tota la infantesa jugant amb els màdelmans i sempre els fèiem parlar en castellà. Podria omplir més pàgines amb episodis com aquest, però al final sempre tornen els interrogants: quan va canviar aquest panorama, aquest estira-i-arronsa que s’havia convertit en un divertiment insidiós, acceptat per tots dos bàndols?

Als carrers del no-barri, més enllà del camp de batalla, els adults havien començat a barrejar-se. Ho portava el dia a dia. Ni se n’adonaven. Els diumenges, per exemple, els que eren catòlics sovintejaven la mateixa església. A vegades, durant un acte de reivindicació catalanista, també es feia un concert de flamenc. Eren indicis. A l’agost, per exemple, els castellans anaven de vacances al poble dels seus pares i, per una carambola geogràfica, allà els deien los catalanes. Pel que fa a nosaltres, el nou ordre, podríem dir-ne, va establir-se uns quants mesos després, quan tots vam començar a anar al mateix institut. D’un dia per l’altre, castellans i catalans, noies i nois, vam compartir les aules de primer de BUP. De cop ens vam trobar fent un treball conjunt amb el beneit que mig any enrere ens tirava pedres, o ens volia encendre la foguera de sant Joan, i no passava res. Aquells episodis havien quedat desterrats als calaixos de la infantesa. Uns i altres vam canviar les bicis per motocicletes de segona mà, i aviat van començar a robar-nos-les. Ara, però, els lladres eren una barreja de castellans i catalans alhora, gent que havia deixat d’estudiar, gent que s’havia quedat al marge, gent encallada. Els municipals de la vila, la majoria encara de l’època franquista, els agafaven, els tancaven al cuartelillo (si es queixaven gaire, els clavaven un jec de bufetades) i al cap d’unes hores els aviaven al carrer. Els seus pares ja no en feien cas. Després de les motos van venir els cotxes robats, els tripijocs amb la droga, les xeringues.

Fins que una grua de l’ajuntament se’l devia emportar, anys després, aquell Renault 8 blanc es va convertir en el seu reducte.