Als pobles de comarques, on tothom es coneix de vista, on les aparences socials i les ganes de fer el maco incideixen sovint en la vida quotidiana, el vell somni de la burgesia catalana es va revifar amb l’arribada dels castellans. Començaven els anys seixanta i un plat reescalfat de sobte fumejava de nou. En viles com la que ens ocupa, més grises que roges, les fabriques i tallers donaven feina a treballadors de tot arreu, d’aquí, d’allà i d’on fos, i els amos els tractaven a tots de la mateixa manera: malament, però bé.

Aleshores la majoria de negocis eren familiars, botigues i empreses petites, heretades en tercera generació, que feien la viu-viu al voltant d’un patriarca espavilat, autoritari, massa gras i amb una joventut franquista que no s’esforçava gaire a dissimular. De vegades, al casino, en les sobretaules alcohòliques d’un divendres, aquests homes se sinceraven davant els companys de fumera i expressaven la por que no els sortís un Ramonet a la família. A les fàbriques, mentrestant, els telers i els torns no callaven mai i ensordien aquestes aprensions anacròniques. Hi havia amos que sentien més afecte pels seus encarregats de la fabrica que no pels fills. No ho haurien admès mai, perquè la família és la família, però feien la comparació entre uns i altres —la submissió entesa com a fidelitat— i veien que l’hereu els havia sortit un tabernacle, massa emboirat en tertúlies de cau hippiós.

Al seu torn, molts treballadors catalans se sentien més propers a l’amo que no als seus companys de feina arribats de fora. Tot i que els sous dibuixaven molt bé qui era qui —no hi havia error possible—, a les eleccions molts catalans preferien votar el mateix partit de l’amo. Catalanista i de dretes.

—Tots els castellans voten els d’en Felipe González —es deia llavors—, cobren de l’atur a Andalusia i viuen aquí com si estiguessin de vacances.

—I els que treballen, fan més hores que un rellotge. Per no haver-se d’estar a casa.

—Molt queixar-se de Catalunya, però tots vénen perquè saben que no els faltarà un plat a taula.

Resultava, a més, que els sindicats estaven en mans dels castellans. Mala cosa.

—És que aquests de Comissions Obreres tot el dia que busquen jarana —deien els amos i repetien els encarregats de sota veu.

Tot d’una, semblava que ser d’esquerres significava fer el joc als castellans, anar a la seva banda. És veritat que, a l’hora de triar, l’espectre polític era més obert i plural, però la trama de preguntes implícites que sorgien del dilema donaria per a un episodi d’esquizofrènia patriòtica. Qui em defensarà millor, el meu amo que és català com jo o el meu company de feina que és castellà (i, per tant, només mira pels seus)? Mentrestant, per si calia falcar algun dubte, corria la veu:

—Els castellans…? Aquests agafen la baixa a la mínima. Tot el dia són a l’ambulatori.

D’una manera inconscient i sense malícia, doncs, arrossegats per la força conjunta del què cal fer, o què cal dir, no eren pas pocs els catalans que s’encomanaven als hàbits de la burgesia més arrelada per distanciar-se dels castellans. Un d’aquests hàbits, per exemple, era l’escola dels fills. L’escola havia de ser privada, perquè a la pública vés a saber què s’hi trobaria, la canalla.

Així, al meu poble, la majoria de nens i nenes castellans anaven a les escoles públiques nacionals, construïdes al seu barri i envoltades pels blocs de pisos de can Garcia i can Mateu. Quan els mestres eren de la contrada, i no pas vinguts d’algun llogarret perdut a Amora o Astúries —com reclama el tòpic—, feien les classes en català. Hi havia una escola mixta, de caràcter laic, que agrupava sobretot els alumnes del barri de Gràcia. Fora d’aquell cercle, la majoria de nenes catalanes anaven a les monges i tenien l’ensenyament en català. La majoria de nens catalans anàvem a estudi als hermanos de la Salle i rebíem les classes en castellà. Vet aquí el salt mortal del catalanisme burgès: en virtut d’una millor educació, els catalans triaven per als seus plançons la llengua que parlaven els castellans.

El desconcert s’accentuava perquè tots els hermanos voltaven la seixantena. Vol dir que, a ulls d’un nen en edat escolar ja eren vells. La impressió és que, quan es feien grans, la seu central de la Salle els traslladava al poble de comarques, idíl·lic i submís, fent-los creure que els regalava una jubilació daurada. Quan recordo tota aquella gent, se’m barreja la mirada del nen, desperta, poruga i alhora múrria, amb un ressentiment gairebé casernari. Excepte dos o tres mestres memorables —més joves que la mitjana—, la majoria eren homes fets a l’antiga, de conviccions pètries i pàtries, sempre a la defensiva, i amb una vocació d’ensenyar que s’arrossegava feta un parrac. Aquest garbuix es traduïa en una idea de l’educació força particular.

—¡Sois más tontos que Abundio, que hizo una carrera solo y quedó segundo! —ens cridava a classe en Miguélez, aparentment per esperonar-nos. En Miguélez era un home alt i sorrut, de pell morena i una calba porpra congestionada, com si estigués a punt d’esclatar per la pressió de l’amargor. Duia sempre una bata grisa, ben planxada, de botiguer, amb unes butxaques insondables d’on sortien tota mena d’objectes. Anys després, quan ja estudiava a Barcelona, un vespre el vaig veure al metro. Per la pinta que feia, vaig intuir que havia abandonat la congregació. Vaig veure’l que baixava a Fabra i Puig i no li vaig dir res.

—Puntí, para mañana me escribirá quinientas veces la frase: «En boca cerrada no entran copias». ¡Y con buena caligrafía, eh!

—Pero hermano…

—¡Mil veces! ¿Algún otro comentario? ¿Alguien más quiere acompañar a Puntí?

Silenci sepulcral. Després, esclar, no ens mamàvem el dit i feta la llei, feta la trampa. Lligàvem tres bolígrafs amb cel·lo i cada cop que escrivíem «En boca cerrada no entran copias», l’escrivíem tres vegades. Però l’estonassa de marejar-nos repetint la maleïda frase no ens la treia ningú. Aquesta mena de càstigs ens queien tan sovint que la majoria d’alumnes teníem una llibreta només per emmagatzemar les còpies. N’hi havia que, per avançar feina, a hores mortes escrivien la frase un centenar de vegades, així ja estava fet.

—¿Puntí, esto que veo debajo de su pupitre es un papel?

Repassàvem exercicis de llengua espanyola, anàlisis sintàctiques, i mentrestant l’hermano es passejava entre les taules i buscava distraccions. Era millor no respondre res.

—Si está debajo de su pupitre, el papelito será suyo. Ya saben ustedes que no quiero papeles en el suelo. Para que aprenda, ahora mismo se baja al patio y me recoge doscientos papeles del suelo. Una escuela tiene que estar siempre limpia.

Feta la llei, feta la trampa. Baixava al pati i començava a recollir papers de terra. Això durant el primer minut, perquè sabia que l’hermano m’observaria des de la finestra. Després m’acostava a una paperera, agafava un paper més gros i el tallava en set o vuit de més petits. Mentre els comptava me’ls anava ficant a la butxaca de la bata. De seguida tenia els dos-cents papers. Quan pujava les escales de nou, amb el paperam brut a les mans, em creuava amb algun altre alumne.

—Què? Dos-cents papers?

—Tres-cents. Perquè ha vist que duia una vamba descordada.

—És un desgraciat.

—Avui n’hi portaré dos-cents noranta-nou, a veure si els compta.

No els comptava, esclar que no. Entràvem a classe, li ensenyàvem el feix de papers i ens els manava llençar directament a la paperera de l’aula.

—Así me gusta. ¿Lo ven? Puntí ya tiene aprobado el primer curso para trabajar de barrendero.

Parlo dels anys setanta, eh? Tot això no són batalletes de postguerra, de florido pensil i fotografia amb un mapamundi al darrere. Parlo de l’EGB en un col·legi privat, només per a nens, i si ara ens ajuntéssim uns quants companys d’estudi —arrenglerats tal com ens feien formar al pati, en fila índia, abans d’entrar a classe—, cadascú podria reviure un episodi particular, una memòria de les picaresques d’alumne, dels mastegots ocasionals i les revenges primàries, de les conductes marcials i les obsessions religioses… Però tant li fa. Han passat tres dècades. Cendres.

No només hi havia hermanos. Els professors contractats també eren castellans. Tots homes, tots aspres i esbravats com un melodrama d’Echegaray. A vegades penso que, tanmateix, vam tenir sort. Ens feien aprendre de memòria les poesies famoses, allò de «volverán las oscuras golondrinas», allò de «con cien cañones por banda»… També ens feien llegir els clàssics espanyols, del Mío Cid i el Lazarillo cap amunt, i encara ara, quan escric en castellà, desenterro paraules i expressions que vaig aprendre aleshores. Quin bé de déu.

Després de la mort de Franco, els de la Salle van haver d’agafar un parell de professors del poble per complir l’expedient. Teníem una mestra de català, jove i apocada, que suava tinta per fer-nos creure en els pronoms febles, i un professor d’història que aprofitava les classes per impartir lliçons de catalanisme. Ens parlava de Guifré el Pilós, ens deia que llegíssim el diari Avui, ens feia fer una redacció explicant on érem el dia d’en Tarradellas-ja-sóc-aquí. D’amagat repartia adhesius a favor de l’Estatut, o contra les nuclears, i, quan s’embalava, rebatia amb geni les ensenyances dels hermanos.

—Ja sé que aquesta colla de monjos us ho prohibeixen —ens explicava cridant als quatre vents, acalorat—, però no els feu cas! Quan us dutxeu renteu-vos bé les parts, ensaboneu-les i fregueu-les sense por! La netedat abans que res, feu-me el favor!

«Les parts». Encara era massa aviat per dir penis a classe sense que saltessin les alarmes —a la paret, damunt la pissarra, el sant crist ens espiava tothora—, però el professor català acompanyava les ensenyances amb gestos que nosaltres, barbamecs a punt de ser adolescents, seguíem entre avergonyits i enjogassats.

El col·legi, que encara avui dia s’alça com una fortalesa al costat del canal industrial i a tocar del riu, també funcionava com a internat. Hi venien a parar nens de casa bona de la Garriga, de Puigcerdà, de la Seu d’Urgell, de Barcelona capital. La seva simple presència redoblava l’aire burgès que anhelaven els nostres pares. El que ells ignoraven és que la fama de conflictius precedia aquests casos perduts i mai no s’integraven. Els devíem semblar pagesos de mans grosses i costums primitius, que només sabíem jugar a cavall fort. A l’hora de gimnàstica duien xandalls de marca, amb els logotips dels collegis exclusius que havien hagut d’abandonar, i entre ells parlaven una altra mena de castellà, més empastifat. Els hermanos els allisaven més sovint que als que érem del poble, com si les plantofades estiguessin incloses en la factura mensual que pagaven els seus papàs.

Quan s’acabaven les classes i marxàvem cap a casa, els interns es quedaven vagarejant pel pati, jugant a pilota, trafiquejant amb objectes —bales, cromos, xiclets— com si fossin reclusos de la Model. Al cap d’una hora, els hermanos els obligarien a fer els deures a la biblioteca. Ells ens ignoraven amb una altivesa heretada, que duien a la sang, però de tant en tant se’ls escapava una mirada de llàstima, com de gos estacat. Nosaltres els planyíem cinc minuts, fins que ens allunyàvem carrer enllà, i ens esgarrifàvem només de pensar com devia ser viure tot el sant dia als hermanos. Dinar i sopar amb ells, per exemple, sota el seu escrutini, i haver-se d’empassar cada dia la gasòfia que els cuinava un hermano manc i borni, com sortit d’una història tètrica de Lovecraft. N’anticipàvem, a més, els ois i les arcades, perquè les cuines quedaven al costat del pati i cada migdia, durant l’estona de lleure, l’aire s’empudegava d’olis refregits i carn socarrimada. Corrien llegendes culinàries sobre el destí d’aquella extremitat perduda i algú fins i tot s’havia empescat un rodolí que deia:

Teníem onze, dotze anys a tot estirar. Si passo llista a la classe, m’adono que també hi sortien uns quants fills de castellans. Qui sap si els apuntaven als hermanos per sentir-se més integrats dins la vida social del poble. Pot set; però també pot ser que els semblés la decisió més natural, perquè el col·legi els quedava a prop de casa o precisament perquè l’estudi era en castellà. Sigui com sigui, a la sonsònia nostrada de cognoms catalans —però pronunciats a la castellana pels hermanos— de tant en tant hi sortia un Barrientos, un Custodio, un López, un Moncayo, un Romero. Hi havia uns germans bessons, els Carcelén (però els dèiem els Càrcel), que es dedicaven a terroritzar els altres a l’hora del pati. Eren alts, grossos i terrandossos. La seva mare devia haver patit molt, per fer-los néixer a tots dos el mateix dia. Eren de vida. Es menjaven uns entrepans immensos per esmorzar, d’embotit barat. Quan ja se n’havien atipat, llençaven les restes enlaire, sense mirar on queien, i es ficaven al mig del partit de futbol amb l’única missió de xutar la pilota a la cara dels altres. Quan ho aconseguien, reien tot ensenyant les dents corcades i després escarnien els sanglots del pobre que havia rebut la pilotada.

Els hermanos tenien poca simpatia pels nens castellans, i això que parlaven la mateixa llengua i en algun cas venien de la mateixa regió. Quan els castellans rebien una clatellada o un calbot, hauríeu dit que l’hermano hi posava més ganes que amb un català. Hi havia nens que vivien perpètuament castigats, mortificats per la tírria del mestre, i no passava dia que no haguessin de fer 500 còpies, 30 flexions o, senzillament, quedar-se agenollats durant tota una hora en un racó de la classe i mirant a la paret. Els hermanos s’hi acarnissaven, diria, i el pitjor és que potser només era per desídia, perquè sabien que els pares no es queixarien, perquè en la seva essència de fills de castellans entre catalans hi havia implícita la humiliació.

A mesura que ens vam fer grans, aquesta mena d’abusos van escassejar. Ja no érem criatures. Quan faltaven poques setmanes perquè s’acabés l’últim curs de l’EGB, un dels bessons Càrcel va tornar-s’hi, fotent un cop de puny a un hermano que li havia alçat la mà. Es tancava així una època. Des de les altres classes vam sentir la cridòria, el cop de porta, vam veure el professor que caminava pel passadís agafant-se el nas amb la mà ensangonada, provant de no perdre la postura autoritària. Algú va portar els dos germans Càrcel davant del director. Algú altre va córrer a tapar les gotes de sang amb serradures. Quan el timbre va anunciar el final de la classe, tots vam sortir al passadís per admirar el rastre de sang. La sensació de revenja acomplerta ens va fer créixer mig pam en un sol dia.

Parlant de col·legis. Ja he explicat abans que a l’altre extrem del poble, lluny dels hermanos, les escoles nacionals delimitaven el nostre camp de batalla. Era un edifici blanc i funcional, que acollia els nens que creixien al nou barri dels castellans. Nosaltres en dèiem «els nacis». Els diumenges a la tarda, després de dinar, ens hi acostàvem i l’espiàvem enfilats damunt la tanca. Si no hi havia xarnegos a la vista, saltàvem a dins i jugàvem a futbol al pati dels nacis. Eren partits interminables, amb sort fins que es feia fosc, i a les ganes de jugar s’hi afegia una sensació de triomf. Com si haguéssim conquerit la seva fortalesa. L’endemà ells, els castellans, tornarien a l’escola, però ara ens bevíem l’aigua de la seva font, buidàvem les seves papereres o ens pixàvem als pals de les seves porteries i ningú no ens cridava l’atenció.

A vegades, en una pausa del partit, ens acostàvem a les finestres de les aules i miràvem a l’interior. Observàvem els pupitres arrenglerats, una multiplicació escrita a la pissarra, els dibuixos clavats a les parets igual que els nostres, una bata oblidada en un penjador… De sobte havíem de refrenar un estrany sentiment de pertinença, com si ens enyoréssim d’una cosa que desconeixíem. Potser, ni que fos només per provar-ho, ens hauria agradat més anar a aquella escola.

—Quina sort, aquí no tenen hermanos… —dèiem, i després continuàvem jugant fins que els nostres crits apassionats alertaven algun nen del barri, que ens veia des del balcó de casa seva. Llavors avisava els altres de la colla i baixaven dels pisos i eren molt més que nosaltres i venien tots junts per fer-nos fora i nosaltres havíem de saltar la tanca a tot drap i algun cop amb les presses ens havíem deixat la pilota allà dins i després se l’havien quedat ells.