També dèiem: «Un bar de castellans». Els pares ens feien prometre que no hi entraríem i, per espantar-nos, ens explicaven que només hi havia borratxos, perdularis i gent amb ganes de barallar-se amb qui fos. A vegades escoltem històries d’aquell o aquell altre que se les havien tingut amb un castell per una mirada esquerpa o un comentari en veu alta. Sempre era culpa dels altres.

—Són uns xulos acabats —es deia.

—Per no res treuen el ganivet —es deia.

—És que tenen mal beure —es deia.

La majoria de bars de castellans es trobaven al barri on vivien ells, o al nou polígon industrial on la majoria anaven a treballar, i no era fàcil que nosaltres tinguéssim la temptació d’entrar-hi. Hi passàvem pel davant quan anàvem amb bicicleta, pedalant a poc a poc, i miràvem a dins amb molt de respecte, com si en aquell precís instant poguéssim ser testimonis d’alguna cosa prohibida. Teníem una imaginació intoxicada.

També hi havia bars que quedaven més a prop de casa nostra o que no eren exactament de castellans i prou. Hi anava tothom, diguem, però els castellans s’hi estaven més estona Un diumenge al migdia el meu pare i jo vam entrar en un bar de castellans per comprar un paquet de tabac. Va ser així, a la impensada. Havíem anat a comprar el diari i el tortell, caminàvem pel carrer i de cop ell va obrir la porta del bar. Es deia l’Hostal de la Corda, o alguna cosa per l’estil, i es trobava en una cruïlla molt concorreguda, a la carretera nacional, davant per davant del garatge on guardaven els cotxes de línia de can Pous. Devia ser un dels cafès més antics de la vila —fa dècades que el van tancar— i, pel nom, m’imagino que havia servit de fonda per a viatgers. Diria que, quan ja començava a decandir-se, el van traspassar a una família de castellans i el van fer revifar durant una temporada. L’Hostal de la Corda, aquell migdia de diumenge, em va fer una impressió mig fascinant i mig anguniosa: s’hi respirava un aire carregat de fum i esperit de vi, les parets groguejaven d’un marfil de nicotina, un tel greixós enllorava els vidres de les finestres. Atrapats, ara, en l’ambre equívoc de la memòria, hi entreveig uns homes jugant a cartes. Cada cop que entrava algú es giraven per saludar-lo tots alhora amb un gest del cap. En un racó, quatre nois martellejaven un futbolí i cridaven. Mitja dotzena de taules estaven ocupades per una gent que feia el vermut i xerrava. Dues o tres criatures corrien per la sala. Una tele encesa en un racó oferia la missa en blanc i negre. Tres caps de toro dissecats, amb les banyes esmussades i el pèl empolsegat, feien guàrdia des d’un pany de paret. En aquesta imatge s’hi barreja alguna reminiscència literària que em fa pensar en una taverna de bandolers del segle XIX, fosca i tèrbola i tanmateix acollidora per al nouvingut que va sol pel món. Vaig devorar amb els ulls cada detall, amb tanta atenció que anys després hi vaig somiar alguna nit. El meu pare va pagar el paquet de Bisonte i vam sortir. Van ser cinc minuts com a molt, però no he oblidat aquella visita fugaç i del tot inesperada perquè d’alguna manera contradeia el zel que predicaven els catalans.

Era com ficar-se al cau del llop sense haver-ne previst les conseqüències. Vaig sortir de l’Hostal de la Corda ungit d’una aura d’aventurer.

A la tarda vaig explicar la visita als amics tot inflant-ne els detalls —la pudor, la cridòria, una ampolla de vi plena del que semblava sang, segurament sang de toro— i durant un parell d’hores vaig ser una mena de líder espiritual del grup, l’estrateg que m’agradava aparençar. Aquelles ínfules van durar fins que vam tornar al descampat per enfrontar-nos als nens castellans amb qualsevol excusa, tirar-los pedres i rebre’n, i com gairebé sempre al cap d’una estona jo em vaig acovardir i em vaig retirar a la segona línia, fent veure que planejava tàctiques d’atac revolucionàries i massa rebuscades.

Aquesta primera incursió en un bar de castellans em fa pensar en una altra d’un parell d’anys més tard, quan les desconfiances ja eren més concretes. Va ser un mes de desembre, per les vacances de Nadal, quan vam entrar per primera vegada al bar Vila. Devíem voltar els dotze anys. El bar Vila era al costat d’un forn de pa, al darrere dels blocs de pisos, cap a la sortida del poble. Unes lletres gravades a la façana recordaven que anys enrere s’havia dit Bar Imperial Pubill. Tot i el nom català d’ara, el bar Vila s’havia anat convertint en una mena de «bar de castellans», perquè els quedava a prop de casa seva i n’hi anaven molts. Aquestes atribucions eren automàtiques, esclar, i molt poc demostrables. Corria la veu que al bar Vila tenien un millón boníssim: cinc boles, bola extra al cap de pocs punts i bonus points al final que t’ajudaven a fer partida fàcilment (aquell clac sec de quan queia la partida gratis era música celestial per a les nostres orelles). Vam aparcar les bicis al davant de la gran vidriera i vam lligar-les amb els cadenats. Tots quatre vam entrar al bar tímidament, en grup, mentre amb la mirada buscàvem el millón.

—Què voleu, nanos? —va fer en Vila, l’amo del bar.

—Oi que l’aigua de l’aixeta és gratis? —va preguntar el més atrevit. Tots dúiem algun cèntim, però el guardàvem per a la màquina.

Sense despacientar-se gens, en Vila va posar quatre gots d’aigua sobre la barra. Ens els vam beure amb una set postissa, retardant la situació. Aleshores vam sentir uns crits que venien del fons del bar. Dos castellans més grans que nosaltres, d’uns setze o disset anys, jugaven al millón i picaven els costats de la màquina. Duien anells i semblava que haguessin de trencar el vidre. Es va sentir la sirena delatora del tilt i després més cops. S’havien enrabiat.

—¡Oye, si no sabéis jugar os vais fuera, eh! Que la máquina no tiene ninguna culpa —va cridar en Vila des de la barra i després, dirigint-se a un client, va reblar-ho amoïnat—: Són el que no hi ha.

Nosaltres vam aprofitar l’ocasió per acostar-nos al millón. Al fons del bar hi havia menys llum. Els dos castellans havien deixat de jugar, però no es movien. Per dissimular vam aturar-nos a mirar els cassets d’un expositor que rodava. Hi havia cintes barates de flamenc i cantants melòdics. Un de nosaltres va anar al vàter i al cap d’un moment va tornar a sortir per cridar-nos.

—Veniu, veniu! Us vull ensenyar una cosa —va fer en veu baixa. Vam entrar-hi tots quatre. Rere la porta del vàter dels homes hi havien penjat el pòster d’una dona despullada, dels que sortien a la revista Interviú. Era rossa, estava ajaguda en un paller i només ensenyava els pits, però per a nosaltres allò ja era molt. Vam contemplar-la embadocats una estona, sense saber què dir fins que de sobte es va obrir la porta. Era un dels dos nois castellans. El coneixíem de vista perquè era el germà gran d’un altre que, quan ens tiràvem pedres, tenia molta força als braços (anys després vaig retrobar-lo com a encarregat d’una botiga de mobles).

—¡Mira los nenes! —va fer quan ens va veure a tots quatre embadocats allà al lavabo—. Nada de meneársela, ¿eh?

No acabàvem d’entendre què volia dir, però vam odiar-lo a l’instant perquè era evident que es reia de nosaltres. Vam sortir del vàter amb l’esperança que el millón estigués lliure. L’altre castellà mirava fixament la màquina, com si custodiés un tresor perquè ningú se l’emportés.

—Goita’ls! —vam sentir tot d’una. Un oncle nostre (d’un de nosaltres, vaja, però tampoc no cal precisar de qui) s’estava repenjat a la barra, bevent una cervesa, i ens havia descobert. Ens hi vam acostar buscant un aliat—. Què hi feu aquí?

—Volem jugar una partida a la màquina —li va dir el nebot.

—Ja ho sap la teva mare que jugues a les màquines? —va riure.

—No, és que no hi juguem mai. Avui és el primer cop —va respondre-li esporuguit. Els altres vam mirar l’oncle implorant clemència. Ara ho explicaria als pares del nostre amic i després ho escamparien als altres pares.

Li devíem fer llàstima perquè ens va convidar a beure. Va demanar dues coca-coles, que en Vila va repartir en quatre gots, i després va acostar-se a la màquina.

—¿Vas a jugar más o qué? —l’oncle va preguntar al noi castellà. Ell va respondre que no amb el cap, un no avorrit, i va fer dues passes enrere, com qui cedeix el pas a una autoritat. L’oncle va ficar una moneda de 25 pessetes a la màquina i va sonar el clac seguit de les cinc partides—. Una cada un, eh?

El primer a jugar va ser el seu nebot. L’oncle va tornar a la barra, es va beure la cervesa i es va oblidar de nosaltres. Després se’n va anar dient-nos adéu de lluny. Quan el vèiem sortir per la porta, els dos castellans van acostar-se’ns de nou amb aires bovins, com si els fes mandra i algú els hi obligués. Van fer-se lloc al costat nostre, un a cada cantó però sense tocar la màquina, i van observar com jugàvem. La seva presència ens intimidava. Quan una bola se’ns colava, o quan aconseguíem un especial i no encertàvem a picar la diana encesa, ells dos subratllaven els nostres errors amb unes rialles i esbufecs burletes. Un cop, quan em tocava jugar a mi, el més fatxenda va fer veure que es desmaiava sobre el vidre i em va tapar el trajecte de la bola. Vaig apartar-lo per instint, d’una manotada, com hauria fet amb algú de la meva edat, però llavors ell se’m va encarar amb una revinclada i em va empènyer enrere. Tots ens vam posar alerta. Érem quatre contra dos, però d’entrada no ens semblava que tinguéssim cap avantatge. Amb la brega, la màquina havia fet tilt i es va sentir una sirena. Vam girar-nos tots quatre cap a en Vila, per reclamar el seu ajut, però en aquells moments estava enfeinat posant la decoració nadalenca. Sobre la barra, unes garlandes verdes i vermelles adornaven les ampolles de licor. Un rètol platejat desitjava als clients «Feliz Navidad».

—Tú a mí no me tocas —va fer el que m’havia empentat. Tot d’una el rostre se li havia tornat més feréstec, més felí, com si hagués ensumat sang.

—Venga, déjalos que acaben —va aturar-lo l’altre amb desesma—. Si son unos críos y no tienen ni idea de jugar…

—¿Què passa aquí? —va cridar aleshores en Vila des de la barra—. Paredes, no quiero líos, ¿eh? Que ya tengo bastante con tu hermano.

—Capullo… —va fer en Paredes en veu baixa, que era el més tranquil de tots dos. Així, amb aquesta mena d’episodis, és com ens vam anar aprenent els seus cognoms. A vegades em pregunto si ells també s’aprenien els nostres, però diria que no. No els interessàvem prou.

Sota la protecció distant d’en Vila, ens van deixar jugar les dues partides que ens quedaven. Tips de nosaltres, ara els dos nois es van dedicar als cassets en venta. Feien rodar l’expositor i l’aturaven de cop, com si fos una ruleta. Després miraven la cinta on s’havien aturat i en taral·lejaven una cançó. Sempre eren rumbes i lolailos. Mentrestant, com que érem inexperts i no sabíem moure la màquina, vam acabar de seguida. Al final de l’ultima bola, vam tenir sort i ens va concedir una partida extra per loteria. Qui hagi jugat algun cop al millón ja coneix l’emoció d’un moment així. Tan bon punt va sonar el clac, ja teníem els dos castellans allà al costat.

—Fem una bola cadascú —va dir algú.

—Ni hablar —va cridar un dels castellans—. Esta partida la jugamos nosotros. Nos toca.

—¿Por qué? —vaig gosar preguntar-los.

—Porque nos da la gana —va fer un.

—!Y porque nos hemos portado muy bien —va afegir l’altre.

La combinació de les dues respostes ens va convèncer per força. Vam fer el ronsa uns segons, però de seguida vam deixar-los la màquina lliure i amb la primera bola a punt de jugar. Quan sortíem, en Vila entabanava un client perquè signés a la llumeneta del bar. Quedaven poques caselles buides i li anava recitant tot el que contenia la panera del premi. Ja al carrer, quan ens enfilàvem a les bicis, vam fixar-nos en una moto recolzada contra la paret perquè no tenia cavallet.

—Aquesta Puch no és la del germà d’en Terradell? La que li van robar dissabte passat?

—No, la d’en Terradell era vermella i blanca, i aquesta és verda i blanca.

—N’estàs segur?