CAPÍTOL 4

El jardí de Foscor

L’amor no és la solitud del laberint. L’amor és el laberint on la solitud desapareix.

Jasíone cavalcava com es diu en les llegendes que cavalquen les Fúries. Els seus germans, Càrritx i Bordiol, es mantenien un poc per darrere d’ella, i procuraven que la seva conversa no arribés a les seves oïdes, i molt menys els seus riures! El seu cosí Adonis Adiant, que era qui els havia avisat, se’ls havia unit a la ciutat d’Inca, doncs havia volgut sortir-los a l’encontre per explicar-los millor la situació.

Jasíone no li va ocultar la seva còlera, i quan el seu noble cosí la va saludar, ella li va fotre un formidable cop de puny a la mandíbula que el va llançar un parell de passes cap a enrere. Càrritx i Bordiol havien acudit a aixecar-lo, el primer preguntant-se en veu alta si li quedaria al seu noble cosí alguna dent en el seu lloc.

—No pateixis per ell —va dir Jasíone—. He estat casada amb aquest dimoni i el conec millor que tu. I aquest no és, per descomptat, el primer cop meu que encaixa. I si segueix sent tan ganàpia, tampoc serà l’últim.

—No sé per què et poses així per una simple broma —va dir Adonis, acariciant-se la mandíbula.

—Si Felbel ha intercedit pel rei Bellver i la Reina Guiomar, si Aratar ha posat de la seva part perquè no els hagi passat res, et juro que regalaràs aquesta maleïda mansió al Conclave dels Ancians perquè la netegin. Encara me’n recordo bé del que va passar entre nosaltres quan m’hi dugueres a mi, pocavergonya!

—Eres la meva muller! —va protestar Adonis—. I en deu anys de matrimoni mai havíem…

—I saps ben bé per què! —va interrompre’l Jasíone, furiosa.

I aquelles van ser les últimes paraules que va pronunciar durant la resta del trajecte, encara que el judiciós Càrritx li deia de tant en tant:

—No els haurà passat res. Calma’t, germana meva. És de Bellver i Guiomar de qui parles.

—Que Aratar t’escolti! —deia Bordiol, que per ser el més jove potser era el més impressionable—. Però t’asseguro que tremolo cada vegada que recordo les històries que conten sobre El Laberint. Ets un idiota, Adonis.

Sempre jactanciós i segur de si mateix, va assegurar el senyor d’Alaior:

—Bellver i Guiomar estaven necessitats d’aventures i emocions. No tinc cap dubte que quan regressin a Balearia, cada vegada que recordin els dies que han passat en El Laberint beneiran el meu nom.

Jasíone va girar el cap, i li va llançar una mirada tal, que Adonis es va ennuegar amb la seva última paraula pronunciada. Així, durant un llarg espai de temps van cavalcar en silenci, sumits en les seves meditacions. Feia calor, i el sol inundava els camps amb alegria.

—Ja arribem! —va exclamar Bordiol, assenyalant al capdavant.

Des d’un puig van albirar el frondós bosc que envoltava la finca, però els arbres que limitaven amb ella estaven coberts de neu.

Jasíone va agullonar al seu cavall, i els altres la van seguir. En arribar ja Càrritx havia llançat un sortilegi, perquè a la paret de neu s’obrís un pas cap a la barrera del Laberint, que romania tancada.

Adonis va buscar la clau entre les seves robes, però la senyora Jasíone no era una dama pacient i va fer saltar el forrellat amb un precís cop de la seva espasa.

A la casa del jardiner no havia ningú, i en comptes de perdre temps tractant de penetrar allí, van avançar cap al palauet. El jardí abandonat tenia la salvatge frondositat d’una selva verge; els camins s’havien esborrat en créixer l’herba i les plantes silvestres; arbres i arbustos s’enllaçaven, formant misterioses murades de verdor; a les fonts, els líquens i els baladres cobrien el misteri dels quimèrics miralls, i pertot arreu surava una sensació de desídia, sobre la qual s’alçava el cant dels ocells amb eixordadora algaravia.

Els dimonis caminaven treballosament, apartant les ravenisses que obstruïen el pas i els estripaven les vestidures.

De sobte, Jasíone es va detenir, ofegant una exclamació, i es va tornar furiosa cap al seu cosí, que lo que tractava d’ofegar eren els riures.

Per una avinguda de geranis en flor avançava lentament Guiomar, coberta tan sols per la meravella daurada dels seus llargs cabells, coronat el seu front de lliris i roses, i els seus dits desfullaven una margarida. Darrere d’un massís de boix, Bellver, que també estava completament nu, aguaitava l’avanç de Guiomar, i quan aquesta va estar a la seva altura es va llançar sobre ella. Entre riures de desig i carícies luxurioses, allí mateix, sense adonar-se’n de la presència dels dimonis, ambdós es van lliurar al plaer de manera desenfrenada.

—Deixem-los acabar —va dir Adonis Adiant en veu baixa—. Fetillats o no, a ningú li agrada que li interrompin quan es troba en aquests menesters.

El secret del Laberint va quedar desentranyat, però no trencat l’encís que infonia una desenfrenada luxúria en els que habitaven en ell durant un temps.

Bellver i Guiomar van acceptar amb naturalitat la presència dels seus amics en el jardí, quan van acudir a «rescatar-los» de les seves libidinoses ànsies.

Fins i tot després d’haver transcorregut diversos dies reposant a S’Estanyol, el castell de Càrritx a Formentera, Bellver es confessava posseït encara.

—El meu cor estima a Guiomar, però feia temps que el meu cos no sentia tanta necessitat d’ella. No em molesta haver perdut contra tu en aquesta ocasió —li va dir Bellver al senyor Adonis Adiant—. I no crec que la maledicció d’aquesta mansió hagi de ser exorcitzada. De tant en tant no ve malament deixar-se dur per la lascívia.

—Sobretot —va afegir Guiomar, amb el rostre colorit i els ulls brillants—, si qui la inspira és l’amor de la teva vida.

I quan ja s’acomiadaven dels seus banyuts amics per regressar a Balearia a l’altre costat del Mur, Guiomar li va fer l’ullet a Jasíone i va dir:

—Pot ser que enviï aquí als meus cunyats, el rei Ariant i la reina Silenci. Uns dies en El Laberint no els vindrien gens malament!

I Adonis Adiant, quan la va escoltar, va esclatar en escandaloses riallades, i no va callar ni tan sols quan Jasíone li va llançar un aglà al cap.

Al final, mentre la boira del Mur donava pas a Bellver i Guiomar cap a l’altre costat, tots els dimonis reien desaforadament. Fins i tot Jasíone.

Fi