CAPÍTOL 2

L’alcova prohibida

He canviat l’ordre del temps. He posat el món a l’inrevés i tot ho he fet per tu. Estic esgotat de viure segons lo que tu esperaves de mi. La meva voluntat és tan forta com la teva i el meu regne igual de gran. Tan sols tem-me, estima’m, i jo seré el teu esclau per a sempre.

Recolzada en la polleguera de la porta, Guiomar va mirar com s’allunyava l’anciana. La seva silueta d’aquelarre destacava sobre el fons hostil dels camps coberts per la gelada. El cos sarmentós, cobert d’espantosos pelleringos de la captaire; els seus ulls d’òliba i el seu nas ganxut, no harmonitzaven amb el bosc grandiós que envoltava la mansió i els seus jardins, ni amb la magnificència que tenia tot en aquell costat del Mur.

Aquella era l’única bruixota que havia vist en els dos mesos transcorreguts des de la seva instal·lació en El Laberint, i els únics fantasmes els que ella evocava amb les estranyes històries que Guiomar no acabava de comprendre, però que li apassionaven amb un interès malsà.

Aquelles faules sempre giraven entorn dels mateixos fets, la història de l’abandonat palauet i de l’agonia misteriosa de les seves dues ames, la comtessa Donarda i la seva jove filla Eswèrtia. Es barrejaven brins de veritat amb fullaca de fantasia popular, excitada per arcaiques pràctiques de fetilleria.

La comtessa Donarda havia viscut en els temps del Rei Lladern VII de Parellada. La seva bellesa pelegrina va triomfar a la cort galant, va traspassar fronteres, arribant a Balearia a l’altre costat del Mur, on va escandalitzar un poc en els temps previs al regnat de Berenguer, el pare d’Ariant i Bellver, i, després d’alguns pecaminosos amors passatgers, un dia, sense saber-se’n la raó, tal vegada perquè la seva femenil vanitat es resistia a doblegar el cap de l’edat perillosa, va anar a sepultar-se en aquella oblidada mansió.

Es va fantasiar molt sobre aquell estrany i sobtat retir; li van atribuir no sé quin misteriosos tractes amb Foscor, la Deessa Fosca, o amb el Diable (que res té a veure amb la raça dels dimonis, excepte que els humans envejosos del poder d’aquests li atribueixen banyes a Aquell), i van crear sobre ella una llegenda fosca, poblada de ritus nefands. Alguns ninots de cera, uns quants llibres de ciència secreta i de pràctica llibertina, trobats després de la seva mort, van acréixer les sospites. La violació de la seva sepultura i la desaparició del cadàver va acabar de confirmar la llegenda.

Eswèrtia va ser la filla única de la comtessa. Nobles i plebeus van caure sempre presoners en les xarxes del rar encant dels seus ulls verds i del somriure dels seus llavis vermells. Tenia una blancor de nard i una gràcia efímera, voluptuosa i apassionada. També ella va caminar errant pel món, pels màgics paradisos que van crear els dimonis, i també en una hora de fastig va venir a refugiar-se en El Laberint.

Quin misteriós drama va tenir lloc entre els murs del palau? Només la comtessa i alguns vells servidors van ser-ne testimonis, i ells van callar hermètics.

Eswèrtia va començar a aprimar-se, a marcir-se en plena joventut i a entristir-se. Una malenconia invencible es va apoderar del seu ànim, els seus ulls es van enterbolir i va acabar per desaparèixer. Només molt de tard en tard se la veia passejar lànguidament pel jardí, coberta de joies refulgents, de sedes i de brodats.

Per tota Balearia Prodigiosa va començar a córrer la remor que la filla de la comtessa estava posseïda pel diable o, encara pitjor, per la deessa del Mal, Foscor.

Quines lúbriques escenes de bogeria es van desenvolupar entre la damisel·la, el banyut amant de les peülles de cabra i la malvada Deessa Corruptora? Ningú va poder esbrinar-ho mai, però les remors van arribar a ser tan insistents que fins i tot van començar a arribar des de l’altre costat del Mur alguns Ancians del Conclave, i devotes sacerdotesses de Felbel, que van exorcitzar a la posseïda i van conjurar a la maligna deessa Foscor entre benediccions i ruixats d’aigua beneïda, perquè abandonés la seva víctima; més tard es van escoltar els gemecs de la infeliç, i els físics aiers van succeir als religiosos; la casa pudia a èter, a antiictèrica, a flor de taronger.

Una criada indiscreta va creure percebre un dia, a través de la porta d’un saló on la mare i certa eminència aièrica celebraven consulta, la veu de la dama, que estripada, amarguíssima, però ferma, enèrgica, amb resolució infrangible, afirmava entre sanglots:

—Mai! Abans morta! Abans estesa en una caixa entre quatre espelmes!

A la fi, les visites facultatives van cessar, i sobre la casa impregnada de forta olor a remeis aièrics va caure un silenci de plom, només interromput pels udols de la malalta a qui el Diable o la mateixa Foscor visitaven a les altes hores de la nit. Era quelcom horrible, tràgic i misteriós, aquella fictícia calma, que els esgarips angoixants, desesperats, s’alçaven com una imploració suprema en la pau nocturna.

I mentre la comtessa, horroritzada, resava, Eswèrtia es rebolcava en el jaç en atroces crisis de desesperació.

A la fi va morir.

La bruixota, en aparença sense conèixer la veritable identitat de la seva bella oïdora, contava aquestes històries a la reina Guiomar, entremesclant-les de pintorescs episodis, d’elixirs i pocions, de fórmules cabalístiques i conjurs màgics, esmentant a Xènius Montroi, el de la saviesa, i als senyors dimonis de Formentera; parlant de Lladern VII i del Príncep dels Encisos, el Taumaturg de Mortitx, del venerat rei Berenguer i d’altres coses de romanç.

I en el fons de tot allò, hi vivia una força desconeguda, violenta, devastadora, capaç d’agostar les vides en flor.

Guiomar havia tornat a la porta del pavelló, i per un instant havia envejat a Bellver, qui havia sortit de caça amb el senyor Càrritx i el senyor Bordiol. Guiomar havia refusat participar, pensant que potser al llarg del dia, com moltes altres vegades, acudirien a visitar-la la senyora Jasíone o la senyora germana d’Adonis Adiant, la bella Magnòlia. Cap havia vingut, tan sols l’anciana pidolaire, que en canvi d’un bon tros de formatge, un poc de pernil, pa fresc i algunes peces de bona fruita, li havia regalat les seves històries.

I així va romandre perduda Guiomar en penosa divagació, presa d’aquelles mandres entabanadores que l’escometien des que habitava allí.

El matí tenia un malenconiós encant en el gran jardí. Sobre el cel de turquesa brillava un sol pàl·lid. Els arbres, la majoria d’ells nus de les seves gal·les, es retorçaven esquelètics; només els xiprers dibuixaven els seus pinacles sobre el fons clar, impertorbables guardians, com soldats entrenats que no visquessin per a altra cosa sinó per fer la guàrdia de la mansió i els seus misteriosos jardins.

Guiomar estava trista. Acostumada al tragí de L’Almudaina, el palau real de Palma a l’altre costat del Mur, on es trobava envoltada de gent a tota hora del dia i de la nit, on seguia de prop el procés que convertia al seu bell fill Turixant en home, on sempre hi havia alguna cosa que fer en companyia de la seva amiga, gairebé germana, l’alegre reina fada Silenci, aquella solitud i aquell silenci august la inquietaven.

Imatges torbadores, desconegudes fins a llavors, poblaven els seus somnis; les històries evocades per la mendicant despertaven en ella una curiositat malsana, un desig de saber, i la casa, amb el seu prestigi de misteri, la temptava. Què hi hauria darrere d’aquells porticons sempre tancats? Per què la prohibició disfressada de jocositat del senyor Adonis Adiant? Quines petjades quedaven de la comtessa Donarda i sobretot d’Eswèrtia?

Sentia quelcom que encoratjava prop d’ella. Foscor la rondava; algunes vegades, enmig de la calma de la nit, es despertava sobresaltada creient sentir en la pell el frec d’unes mans fredes, i veia fosforar a les tenebres dos ulls de brasa que la miraven anhelants.

El misteri s’havia instal·lat en la seva existència i sentia darrere de la porta tancada quelcom terrible que l’atreia amb forces sobrehumanes. Fins i tot el seu amor per Bellver semblava estar canviant; ja no era aquell lliurament apassionat, aquell furor ardent que l’atordia; era una tendresa temorosa i vulnerable que la feia estrènyer-se contra el seu pit i buscar els seus llavis en un anhel infinit d’empara. Ella, la reina guerrera, buscant protecció masculina.

Ell també va semblar transformar-se. Al principi d’arribar al Laberint mostrava un inesgotable cabdal de salut i d’alegria, un goig sorollós i pueril, amb el qual en tot just dos dies va transformar per complet la caseta del jardiner en un lloc alegre i colorit.

Malgrat el consell d’Adonis Adiant, Bellver havia començat a explorar el jardí i a arreglar-lo, fins i tot realitzava incursions de llargues hores en el palau prohibit.

Fins que un dia, de sobte, va regressar com minvat, reconcentrat i taciturn. I des de llavors semblava envaït per una malenconia somiadora, que el feia passejar pels jardins en interminables dies de inacció.

Romania llargs espais de temps sense fer res, amb els ulls perduts en un horitzó misteriós, o bé llegia treballosament en uns llibrots vells trobats en una golfa.

Havia perdut l’apetit magnífic d’home primitiu i el seu somni no era ja el descans reparador del guerrer actiu, sinó un dormir lleuger, poblat de somnis i tallats per un despertar sobresaltat. Per això Guiomar suplicava al senyor Càrritx que els visités tan sovint com pogués, no només per portar-los bones viandes, sinó per entretenir al seu espòs en caceres, tornejos, algun passeig per la bellíssima Mallorca Prodigiosa, o qualsevol altra empresa que impliqués algun tipus d’activitat.

El que més temia Guiomar era que l’amor que Bellver havia sentit sempre cap a ella semblava haver canviat també, i en comptes de l’impuls fort i apassionadament masculí, era una cosa nova, morbosa, plena de temors, de vagues sospites i dubtes.

Guiomar va veure que Bellver i els seus nobles acompanyants havien arribat. Ella va sortir a acomiadar-los, mentre Bellver s’ocupava del cavall, i després, ja a la casa, el va veure venir cap a ella, l’arc penjat del muscle i la bella cabellera negra onejant al vent.

Guiomar es va adonar per primera vegada que s’havia aprimat i empal·lidit. La seva cara de pell d’al·lota s’havia demacrat, no ostensiblement per a qualsevol, però sí per a ella que tant l’estimava. Guiomar veia com els ossos començaven a marcar-se sobre aquella pell eternament juvenil i fresca, pell lluminosa d’aier feliç. Els prodigiosos ulls blaus en els quals sempre queia una pluja d’estrelles s’havien enfonsat lleugerament sota les ràfegues fosques de les seves celles, i els seus llavis sensuals es contreien en una estranya tibantor. Semblava agitat, inquiet, i com Guiomar, propens ara a alterar-se davant qualsevol inquietud, qualsevol soroll.

Bellver li va dir a Guiomar que després de deixar el cavall a l’estable havia vingut fent un volt pel jardí, i havia trobat caiguda en el sòl una de les persianes de la casa.

—No sé si haurà estat l’aire —va dir Bellver amb veu tèrbola—. No seria estrany que l’aire arrenqués les corcades fustes. Ho crec més probable a que sigui obra del disbarat de saltamarges nocturns del poble; no sé què significa.

—Què va a significar? —va dir Guiomar, intentant somriure—. Per què ha de significar res? —va afegir.

—No ho sé. És l’avís d’un cop de la destinació? O és només un desperfecte fàcilment reparable?

Guiomar l’observava amb preocupació. Estava inquiet, perplex… Ell la va mirar als ulls, com sol·licitant consell, més per una d’aquestes fórmules que ens dicta la perplexitat, encara que sempre cabia esperar ajuda de la brava Guiomar. I Guiomar no el va decebre: la seva valentia no podia ser vençuda per aquell sobrenatural acoquinament que els abatia als dos. Aquell i no un altre era sens dubte el malefici que pesava sobre El Laberint.

—Cal entrar a la casa —va dir ella—. Però aquesta vegada jo t’acompanyaré.

—Potser Adonis no bromejava quan ens va advertir que no ho féssim… —va començar a argüir ell.

Però amb estranya vidència Guiomar va endevinar els perills. Com si el vel que cobria el seu pensament s’hagués esquinçat d’improvís, va trobar arguments i paraules amb què expressar-los.

Ni Bellver era capaç d’explicar què el neguitejava tant a la casa, però evidentment necessitava vèncer en aquella aposta contra el senyor d’Alaior. La prohibició eren paraules del propi Adonis Adiant que exageraven la situació, precisament per delectar-se per haver vençut en aquell absurd joc a un dels Reis de Balearia. Al més temerari, per cert.

Guiomar seguia parlant; les seves paraules trobaven eco en un secret desig que germinava en l’esperit de Bellver. Per fi es va deixar vèncer, murmurant:

—Som-hi!

En penetrar en el petit peristil que servia d’entrada a la casa, els dos estaven torbats i sentien bategar precipitadament el seu cor. Com els nens dels vells contes que, desobeint als seus pares, obren la porta de l’habitació prohibida i es disposen a explorar el misteri, ells, faltant a la consigna del senyor Adonis Adiant, anaven a violar el secret d’aquells murs, darrere dels quals dormien les dolorides ombres de la comtessa Donarda i d’Eswèrtia.

L’avantsala constituïa la minúscula rotonda, envoltada de columnes de marbre amb capitells daurats. El sòl estava cobert de rajoletes blanques i vermelles, i en el centre, un bell dimoni adolescent de marbre es mirava en el bol d’una font sense aigua.

Hi havia allí una violenta olor a cova, que donava una penosa sensació de negligència. Van obrir una altra porta, dissimulada amb miralls, i van trobar un gran saló flanquejat per dos gabinets entapissats de damàs, un rosa, blau l’altre, frívols i galants, dels que només els separaven uns arcs sostinguts per pilars de pedra amb vetes de citrins. Era una sala gran i baixa de sostre. Les parets, folrades de mosaic de nacre i adornades amb àuries conquilles i garlandes florals, obeïen a la moda parelladenca. Retrats d’empolvorades dames i galants dimonis i amanerats paisatges penjaven de vermells cordons de seda; una Anfítrite sorgia de les aigües en un medalló que ocupava el centre del sostre; barrocs canteranos sostenien exquisides escultures i canelobres de bronze; els mobles, de daurada talla, eren grossos i massissos, i una arpa descansava les seves cordes, mig coberta per una vànova brodada de seda.

Però el temps inexorable, ajudat per la deixadesa, havia posat la seva pàtina a les coses; les tessel·les de nacre de les parets groguejaven; els daurats estaven escrostissats i malmenats, i havien perdut la seva esplendor; el sòl, d’incrustades fustes nobles, lluïa opac, somort; els retrats i els paisatges estaven coberts per una boirosa capa de pols; Anfítrite, arrugat el llenç, apareixia deforme, monstruosa; uns estranys aparells que Bellver va reconèixer com rellotges, als quals els dimonis eren molt aficionats, apareixien tots ells aturats en hores enigmàtiques, inquietaven com mudes interrogacions, i a les barroques jardineres les plantes resseques tenien un aspecte de desolació opressora.

Guiomar, extasiada davant aquell luxe amable i arrossinat, plena de curiositat havia oblidat les seves inquietuds. Bellver examinava les finestres, buscant aquella de la qual s’hagués desprès la persiana llançada al jardí. Totes estaven intactes. Va tornar al costat de la seva estimada:

—Aquí no ha estat… I ara què fem?

Ella va tornar a prendre les regnes de la situació, fent apilament d’aquella resolució que sempre havia estat natural en ella, com una força cega de la naturalesa:

—Continuem.

—Però… —va objectar ell, vacil·lant.

Evidentment, l’antiga guerrera havia tornat:

—Una vegada dintre, més val seguir endavant. No vull sortir d’aquí sense resoldre aquest pretès misteri, vull poder riure’m d’Adonis Adiant. Tu no?

Bellver va somriure pàl·lidament: aquella era la seva Guiomar.

Van sortir a un gran passadís, decorat més modestament, però formant un tot harmònic amb el saló i els gabinets. Allí hi havia dues portes més. Van obrir la primera: la cambra de la comtessa.

Fred, trist, conventual, tenia per tot moblatge un llit amb dosser, amb draperies de seda granada, una còmoda i algunes cadires, i per tot adorn una enorme representació de la deessa Felbel, la Creadora, surant en un cel blau fosc i sostenint en una mà l’orbe de La Terra, i en l’altra la Lluna. També allí estaven intactes les finestres.

Van tornar a trobar-se en el corredor. Davant la porta de l’altra habitació es van detenir. La veu de Bellver va tremolar:

—Ja vaig estar aquí abans, i per alguna raó no vaig poder traspassar el llindar. Aquesta és l’alcova d’Eswèrtia.

Sobtadament espantada, Guiomar va balbotejar:

—Serà millor que ho deixem aquí.

—No, no! —va dir ell—. No vaig poder entrar. Per què no vaig poder entrar? Sóc el Rei Sense Por! Queda’t darrere de mi.

El pestell s’havia rovellat i costava franquejar el pas. Per fi, en un esforç de Bellver va cedir, i les portes es van obrir de bat a bat.

Van retrocedir per instint, esperant potser una sobtada aparició infernal. Però si Foscor estava allí, no es va dignar a presentar-se, i només es va oferir als seus ulls el més bell niu d’amor que una dona creativa i apassionada va poder somiar mai.

Era allí on faltava la persiana, i a la llum pàl·lida que es filtrava a través de rosades cortinetes, apareixia el refugi en ideal simfonia de sedes pàl·lides, velluts i gases…

Sobre els murs de damàs rosa molt pàl·lid, antics Cupidos formaven pavellons sostinguts per daurats llaços. Gravats llibertins de belles dames de petites i enroscades banyes sorpreses en la cautela dels boscatges per robusts faunes de potes de cabrit; coquetes dimoniesses que en l’engarlandada elegància de l’alcova es despullaven davant els ulls concupiscents d’un dimoni que romania vestit amb armadura; gentils doncelletes per a qui els jardins eren frondes de Pafos i de Citerea, tots ells penjaven tancats en daurats marcs de talla; un Psiquis de tres llunes s’obria en el centre d’un Mur; mobles plens de caixonets i secrets semblaven guardar no sé quins misteris pecadors, mentre sobre els seus taulers de marqueteria ballaven les figuretes de porcellana importades d’algun exòtic país oriental, i, ocupant el centre de l’alcova, el jaç, un llit molt baix de pal de rosa i bronzes, era en la seva apoteosi de batistes, sedes i puntes, com un altar d’Eros.

Davant la finestra, la taula de tocador sostenia rengles de flascons en els quals s’havien evaporat els perfums, deixant al fons un pòsit fosc, i entre pintes, raspalls, brunyidors i altres instruments de embelliment, es veia caiguda una coroneta de blanques roses de vellut, que degué servir per adornar el front d’Eswèrtia.

I tot aquell magnífic interior es trobava agreujat d’un florit olor a perfums rancis, a flors marcides, a èter, l’angoixant olor a podridura i encens de les càmeres mortuòries.

Guiomar s’havia aproximat al tocador i mirava, reflectit en la lluna orlada de cisellada plata, el seu rostre, i es va avergonyir de l’expressió nècia i amb ulls d’ocell espantat que li va retornar el mirall. Amb certa rebel·lia, els seus exquisits dits, aquells dits elegants que per no-res del món semblaven capaços de brandir una espasa, es van apoderar de la corona i la van posar sobre els seus gloriosos cabells rossos.

Va somriure.

En aquell instant es va veure en el mirall envoltada de roses, i va veure reflectir-se en el cristall un rostre darrere del seu. Dos ulls blaus i ardents van brillar amb una pluja d’estrelles, i va sentir uns llavis de foc que es posaven en el seu coll. La veu de Bellver va sospirar:

—Què n’ets de bella, la meva reina!