CAPÍTOL 1

Verger

Això era i no era…, un Laberint construït per un déu malvat per confondre i perdre als valents, i per ocultar al món un monstre que mai no hauria d’haver nascut…

Era la tardor quan van arribar, i queia la tarda en un crepuscle esplèndid. Totes les vesprades eren magnífiques a la Balearia Prodigiosa, on tot ocorria com en els somnis, de forma exagerada, lenta o frenètica, i tot lo viscut a aquell costat del Mur deixava en els cors una tristesa estranya, o una felicitat inexplicable. Era com una mena de boira capaç de confondre l’agonia i el goig.

A l’ambient encara càlid, perfumat d’aromes silvestres, hi havia una gran quietud. Embolicat en la claredat violeta del capvespre, el salvatge jardí dormia callat i misteriós, amb els seus massissos de murtes, els seus carrers de rosers, el seu laberint de boixos poblat de trencades estàtues de marbre, la seva fontana, la seva cascada i els seus punxeguts xiprers que destacaven les negres siluetes sobre la pal·lidesa daurada del cel, com soldats fetillats.

L’abeurador d’ocells estava buit, cosa estranya a aquelles hores en les quals hauria de ser un formiguer d’aus bevent. L’estany estava empedrat de nenúfars, i les poncelles tardanes florien en el carrer dels rosers blancs.

Al fons, a través dels arbres, s’albirava un palau de presumptuosa arquitectura, amb tots els ornaments als quals tan aficionats eren els dimonis de Formentera: complicats relleus amb lleons banyuts, hipogrifs, alicorns reials, entrellaçats amb motius florals i heura tallada en ònix.

Però els dimonis eren molt aprimorats amb la conservació dels seus jardins i dels seus palaus. I àdhuc en la distància es veien els esvorancs de les parets, enormes taques d’humitat i de goteres que havien traçat solcs negres sobre el rosa brut de la façana. Les persianes tancades estaven trencades, despintades, mancaven de llistons, i la porta, adornada de claus, romania hermètica, amb frontisses i forrellats oxidats per les injúries del temps, de la pluja i del sol, de complicitat amb la incúria. Allò semblava qualsevol cosa, menys una mansió dels dimonis de Formentera.

Bellver no havia imaginat precisament aquell escenari per la que havia de ser la primera vegada que la seva estimada Guiomar trepitgés Balearia Prodigiosa a l’altre costat del Mur.

Els senyors de Formentera Prodigiosa, després de parlar amb ells enfront de mapes impossibles dels assumptes més seriosos en la zona dels prodigis, tals com els plans de guerra davant l’imminent ressorgiment de l’enemic etern de Parellada, els havien complimentat amb un meravellós banquet, i música, i ball, i Guiomar s’havia enamorat d’aquells éssers que estimaven tant els luxes i les excentricitats com la sang i el perill de la batalla.

Adonis Adiant, senyor d’Alaior a Menorca Prodigiosa, els havia ofert per al seu gaudi un palau de la seva propietat, proper a la vila de Xílvar, conegut com El Laberint. I havia posat a la seva disposició una vintena de criats per ajudar-los a condicionar la casa i els jardins.

Bellver va comprendre que havia fet malament de rebutjar els criats. No era manera per a un dels Reis de Balearia a l’altre costat del Mur de començar els seus ben guanyats dies de repòs a la Balearia Prodigiosa. Dies que, allí, gràcies a la màgia d’aquell costat del Mur, podien convertir-se en mesos.

Mentre Bellver forcejava per obrir el reixat, Guiomar, asseguda sobre la pila de mobles i estris regalats pels tres senyors de Formentera per fer del Laberint una llar confortable, contemplava, per sobre dels barrots, entre sorpresa i satisfeta, la formosor del jardí, a pesar del seu malguany. El senyor Càrritx, la senyora Jasíone i el senyor Bordiol eren els tres germans que governaven Balearia Prodigiosa des de Formentera.

Guiomar, d’origen aièric, esposa de Bellver i Reina de Balearia, no era precisament l’ideal d’esposa i mare que era habitual a Balearia, encara que potser sí que encaixava bé en el de Balearia Prodigiosa. Alta, bella, forta, feroç guerrera en la batalla, elegant dama en la cort. Una mare que ensenyava al seu fill, Turixant, a barallar a mans nues i a manejar l’espasa.

No era una reina consort o una esposa obedient que tot just té una confusa noció de les coses: era intel·ligent i autoritària, capaç de partir l’espinàs a qualsevol que amenacés a la seva família o al seu regne. I, no obstant això, dolça com la mel i vulnerable com una papallona quan l’amor s’apoderava d’ella. Era una dona enamorada. Tan enamorada que l’embogia de felicitat la perspectiva d’estar tota sola amb Bellver per un temps, allunyada del tumult de la cort, i amb la tranquil·litat d’haver deixat el regne en les competents mans del germà bessó de Bellver, el rei Ariant, i la seva esposa Silenci, la fada d’alfàbia. D’alguna cosa havia de servir que en Balearia regnessin dos reis i dues reines. Sens dubte, va pensar, un estrany paral·lelisme amb la Balearia Prodigiosa a l’altre costat del Mur, on governaven tres germans: el senyor Càrritx, la senyora Jasíone i el senyor Bordiol, i el seu honorable cosí, el senyor Adonis Adiant.

El senyor Adonis Adiant, coneixent bé la fama que Bellver s’havia guanyat com «el Rei Sense Por», l’havia desafiat, com a part d’un dels molts jocs als quals l’aristocràtic dimoni era tan aficionat. La veu popular marcava amb un estigma de bruixeria el palau la possessió del qual li havia ofert.

—El Laberint serà vostre per a sempre, rei i senyor meu —havia assegurat el senyor Adonis Adiant—, si assoliu vèncer la maledicció que pesa sobre ell. Sapigueu que es diu que les nits allà són paoroses, i que bruixotes i follets celebren ritus, danses i conciliàbuls, i si heu de fer cas de les rondalles i els romanços, el diable en persona vindrà, amb la seva cua i les seves banyes, a infestar la casa d’olor a sofre.

Guiomar va somriure al recordar l’alegre llampegueig blau en els ulls de Bellver. Bellver era com el plomissol de card, sempre disposat a volar cap als cels turmentosos. Quina millor manera de passar un període de suposat descans, que desentranyar un misteri i viure una aventura?

Bellver es va acostar a ella. Àdhuc després de tants anys, seguia provocant-li un salt del cor en el seu pit el contemplar la figura del seu espòs, els seus andamis elàstics, la seva gallardia felina, l’alegria perversa en els seus ulls blaus, el somriure maliciós de la seva boca sensual. Bellver li va prendre la cara entre les mans i la va besar, i va dir:

—Veus què n’és, de bell?

Guiomar va somriure:

—Si que és bell!

—No tenia jo raó? —va interrogar ell, ara amb sobrietat—. No et penediràs? No em maleiràs si resulten ser certes les llegendes sobre aquest lloc?

Ella va tornar a mostrar les seves perfectes dents amb el seu somriure franc d’humil alegria. No és que Guiomar s’hagués ficat a discutir amb el seu marit la conveniència del viatge, encara que el seu caràcter guerrer l’animava freqüentment cap a la polèmica amb Bellver. Si alguna cosa li agradava més a Guiomar que fer l’amor amb Bellver, era disputar amb ell. Però ell era molt sensible a les batalles que es lliuraven silenciosament en el cor de la aier. L’estimava fins a tal punt que llegia en ella fins a una simple vaguetat d’un gest, un esbós d’indecisió de les seves escasses paraules i, sobretot, el silenci torbat en el qual havia romàs Guiomar des que ell acceptés el repte d’Adonis.

Durant la nit, el senyor Adonis havia fet gala de la seva ben merescuda fama d’orador, i els havia contat la història de la noble dama que havia estat la propietària del Laberint, allà per l’època que van començar a circular les llegendes sobre la seva maledicció.

—Jo era només un al·lot quan la meva tia, la comtessa Donarda, em va manar cridar per parlar de la propietat —va relatar Adonis Adiant—. Seria la primera que jo tingués a Mallorca Prodigiosa, en un lloc estratègic a més, així que no mentiré: la propietat va despertar el meu interès.

»No les tenia totes amb mi quan vaig anar a veure a la tia Donarda. Era una aristòcrata severa, perpètuament endolada, no sortia mai del seu palau com no fos per fer una breu visita al Laberint, la finca tràgica on que la seva filla Eswèrtia es va agostar en plena joventut.

»La veritat és que vaig acudir-hi fingint un aplom que estava lluny de sentir. Oh, tingueu en compte que jo era encara molt jove. La senyorial magnificència del palau, les seves enormes galeries, les seves sales adornades de tapissos, quadres sagrats i retrats de família, van acabar d’acovardir-me. Però la meva torbació va arribar al seu límit quan em vaig veure en presència de la tieta Donarda. Havia sentit a parlar d’ella, però mai l’havia vista en persona. Aquella dama pàl·lida i trista imposava respecte amb la seva sola presència. Més que vella, se la veia envellida per una secreta pena que havia esfondrat d’una destralada el robust tronc de la seva vida. Quan la vaig veure per primera vegada estava enfonsada en la seva butaca, el cap caigut sobre el pit, i les mans, llargues i blanques, d’una il·lustre elegància insuperable, abandonades sobre la falda com dues prodigioses joguines d’ivori. Tenia la paraula afectuosa, impregnada d’un matís de desencantament i amargor, el gest reposat i la mirada dolça, però amb una bondat indiferent, imposada, com si el seu esperit estigués molt lluny i no li importés res de res.

»Em va parlar amb benevolència afectuosa. Ella necessitava un hereu per a la seva finca El Laberint, i havia pensat en mi. Va pensar que la meva recent fama, acabada d’adquirir en la batalla contra els goauls, m’avalava: va creure que jo assoliria recuperar el bon nom i els dies gloriosos del palau, en canvi d’ostentar la seva propietat.

»Et passo el testimoni, el meu bon amic Bellver. Però si vas a prescindir dels servents que t’ofereixo, t’aconsello que no habitis la casa principal, sinó que et limitis a gaudir de la casa del jardiner. És bonica i còmoda, fins i tot alegre. La vaig manar reformar fa poc, i amb els estris que et proveeixen els meus cosins serà una bona llar per passar uns mesos de descans, o uns dies en els comptes de Balearia a l’altre costat del Mur. El meu sa consell és que no toquis ni una flor, ni un arbre, ni una pedra, i que no t’acostis si més no a la casa principal. Allò és terreny vetat per a qualsevol amb un mínim de sensatesa; mai sota cap pretext hauries de posar els peus allí. No obstant això, per si la teva gosadia és més gran que la teva sensatesa, aquí tens les claus.

I Bellver va somriure en recordar el gest jactanciós del senyor Adonis Adiant en posar a les seves mans aquelles claus, amb les quals llançava el seu repte. Seguidament, Adonis havia dit:

—La tieta Donarda em va confessar que per a ella aquella finca era cruel, doncs la mort de la seva pobra filla, la bella Eswèrtia, havia estat la desgràcia més gran de la seva vida, i allí va tenir lloc. Jo em vaig apressar a acceptar la propietat. No l’havia de voler? Ja ho crec jo que la volia! Tot allò de follets i embruixaments era com els fantasmes del llençol que passejaven de nit pels carrers del poble; rondalles per espantar a nens i velles. Fantasmes! Ha, ha! L’home o el dimoni que té bons punys i la consciència tranquil·la no ha de témer a ningú. Però bé us dic que alguna cosa ocorre en aquest lloc. Quelcom que procedeix de més enllà d’aquest món. Passeu uns mesos deliciosos de descans a la caseta del jardiner, o tempteu a la sort. És la vostra decisió.

Ara, després de ficar el carruatge dintre del jardí, tractava Bellver d’obrir la porta del pavelló que el senyor Adonis havia manat reformar. Per fi, després de no pocs esforços, van aconseguir franquejar el pas i van penetrar els dos.

La primera impressió va ser de tristesa: una atmosfera d’humitat, de floridura, de casa llargament abandonada, els va sortir a l’encontre.

La primera estància del pavelló era una rotonda minúscula, imitació d’aquests vestíbuls de marbre que es veuen en alguns pavellons de caça i llocs de descans dels parcs reials. Columnes de marbre envoltaven la cambra, trencades, arrossinades; grans fornícules a les quals faltaven les estàtues fendien les parets esquerdades, tacades de molsa; uns llenços despintats penjaven en esquinçalls del sostre, mentre que les aranyes teixien entre ells els seus penjants ponts de seda.

Van passar a la següent dependència, una habitació petita, baixa de sostre, amb murs emblanquinats i una gran finestra que tancava malament. També la humitat i l’abandó havien fet estralls en ella; però tot i així, era més habitable.

Al costat d’aquesta saleta hi havia una alcova molt petita, i després la cuina. I res més.

Oprimida de sobte per una sensació angoixant de tristesa, per un pressentiment supersticiós de desgràcia, Guiomar va sentir l’ànsia de respirar aire pur, i va sortir al jardí.

L’ambient tenia una dolçor adormidora; de la terra pujava un baf d’humitat ple de fragàncies, i en un triomf d’aromes morien les últimes roses en els rosers. Sobre el cel blau fosc, empolvorat d’estrelles, es destacaven les negres siluetes dels xiprers. I per darrere dels xiprers, enorme, rodona, tenyida de sang, una lluna de presagi nefast s’alçava lentament.

Adonis Adiant tenia raó: quelcom més enllà d’aquest món habitava el lloc. Quelcom capaç de provocar aquell neguit en l’ànim de la reina més valenta que el món hagi conegut. Per això, quan Bellver va anar al seu encontre, el va abraçar com mai abans ho havia fet, i ell es va estranyar que ella hagués perdut per un moment el seu valor noble i ferm, i es refugiés en els seus braços com un ocellet tremolós: i allò més que tota la resta va ser com un alè gelat que bufés sobre ell i el fes estremir-se un moment.