VI

Mentre el cerç que acabava d’emblanquinar la Carlota i les minyones regolfava a la plaça de l’Església, s’aviava a l’Ebre pel carreró del Molí i queia damunt els llaüts immòbils, els records provocats per les endolades entre els parroquians del Cafè del Moll s’acoblaren com les peces d’un trencaclosques per compondre sobre les runes la memòria inesborrable del sepeli del senyor Jaume de Torres.

La gernació concentrada entre el casal de la plaça d’Armes i la porta de l’església constituïa un magma onejant i negrós el qual es repetia a les naus del temple, abarrotades feia estona de personal decidit a no perdre’s ni un borrall de la cerimònia. Fins després de la missa, quan van treure el taüt entre boira d’encens i ferum bascosa de suor i cera calenta, no va existir veritablement un seguici. Segons l’Honorat del Rom, autor d’una dissecció minuciosa del succés, l’enterrament, com tots els celebrats a la vila, tret dels civils del temps de la República i dels protagonitzats per difunts que l’Església considerava indignes de terra sagrada, anava encapçalat per tres escolans revestits de roquets blancs i de sotanes negres. El del mig duia una creu processional, els altres sostenien sengles candelers de bronze amb ciris que el vent apagava a les cruïlles dels carrerons. La visió de la creu provocava sempre la irritació de l’Orestes de Campells. L’enfuriment del navegant es remuntava al dia que el primer rector titular de la vila al final de la guerra civil prengué la determinació de guarnir l’església, encara despullada des que havia servit de garatge de l’exèrcit de la República. Al cap d’un enfilall de sil·logismes amb rancior escolàstica vessat sobre un consistori submís que emulava fervorosament a nivell municipal l’amor apassionat entre l’Església i el règim franquista, el rector va concloure enmig dels aplaudiments dels pròcers que les imatges i ornaments havien de pagar-los els rojos ateus responsables d’haver-los cremat o llançat al riu a l’inici de la guerra. En conseqüència, amb l’aprovació unànime del carcam consistorial llançat a tot estrop i sense aturador per la via aclamatòria, el rector proposà descomptar de les quinzenades dels obrers les quantitats necessàries per adquirir guarniments nous o restaurar el que s’havia salvat, com l’harmònium del cor, descobert en un magatzem de material de construcció (tanmateix, l’instrument no va refer-se mai d’haver interpretat la Internacional a mans d’un comunista, el 1936: la música sacra, sobretot els glòries, hi agafava sempre un aire d’himne revolucionari que neguitejava els feligresos, incapaços d’escatir la causa del desassossec). La proposta clerical va provocar la queixa respectuosa però inútil dels quatre minaires que la rebel·lió havia agafat fent el servei militar a la zona feixista i que havien hagut de combatre al costat dels rebels, i també la d’alguns immigrats que acabaven d’enganxar a les mines, els quals, òbviament, no havien participat en els fets. D’ençà d’aleshores, enmig de cerimònies a l’esplendor de les quals la guàrdia civil contribuïa amb zel irreprotxable traient la clientela recalcitrant dels cafès i obligant-la a sumar-se a les processons, arribà a la vila una llarga corrua d’imatges. A sobre d’indignacions vilatanes, la desfilada provocava comentaris corrosius de l’Honorat del Rom els quals van culminar amb la rebuda triomfal de Santa Bàrbara, patrona dels minaires. En la sala del billar del Cafè del Moll, l’apotecari va repartir per sorteig la part dels nous hostes i ornaments de l’església que correspondria a cadascun dels presents, d’acord amb els diners que els havien descomptat del sou, el dia que es girés la truita. Entre altres beneficiats (l’Estanislau Corbera, per exemple, tindria dret a un reclinatori folrat de vellut roig, que baratà la mateixa nit al pastisser per una porta de confessionari), l’atzar assignà a l’Orestes de Campells un dels braços de la creu processional. Arran d’allò, sempre que el peó la veia en una cerimònia pública com el dia de l’enterrament del senyor Jaume de Torres, calculava si, arribat el cas d’una revolució, algun ferrer li donaria pel bocí de bronze de la seva part els diners que li havien descomptat del sou per comprar-la.

Darrere els escolans amb la creu i els candelers, vuit hòmens endolats, presidits pel Ramon Graells i els fills, orgullosos del privilegi, duien la caixa magnífica pujada de Tortosa, que despertava més admiració que la del difunt Praxedes Maials. Ramon Graells, que s’havia ocupat escrupolosament dels detalls més ínfims de l’ocasió solemne, no podia preveure el desastre que planava sobre la seva obra i semblava tranquil. L’havien vist un pèl destarotat a la primeria, més a causa del trasbals que la defunció podia suposar per a la seva situació personal i la dels fills que no pel disgust de la desgràcia. La inquietud minvà en rebre de la senyora carta blanca per ocupar-se de tot en aquells moments tràgics i va esvanir-se quan l’ama va demanar-li (deferència màxima) que la dona i les nores s’encarreguessin d’amortallar el difunt. Enmig del cor de planys, on destacaven per l’estridència els de la Sofia, la Carmela i la Teresa —successores de la Camil·la, l’Adelaida i la Verònica— i que espantaven els familiars de Madrid i Barcelona, avisats a corre-cuita del traspàs, Ramon Graells, dret davant la senyora mentre ella li impartia instruccions, recollí el fruit de la dedicació a la família. A partir d’aleshores, deixant de banda les poques molèsties que podia produir-li el senyoret Hipòlit, destinat a sobreviure amb prou feines un parell d’anys el sogre, podria fer i desfer a pleret en els negocis de la casa. Tanmateix, mentre durava el sepeli i fins que el difunt no fos al nínxol, el Ramon Graells procurava amortir la satisfacció perquè els seus pensaments no traspassessin la gruixuda fusta vernissada del taüt que el separava de les despulles del senyor Jaume de Torres.

Al senyor, causa involuntària de tant d’esplendor funerari, no li arribaven les reflexions de l’home de confiança. Ara bé, si hagués pogut copsar-les, les cabòries del Graells no li haurien vingut de nou. A diferència de la resta de la família mai no havia cregut en la fidelitat desinteressada de l’administrador de qui coneixia fil per randa els embolics secrets, les lladreries petites però seguides en la producció de lignit, les tracamanyes per treure comissions dels proveïdors, les martingales amb els cupons del racionament de gasolina per als dos camions comprats per quatre rals després de la guerra, i sobretot les maniobres per allunyar els competidors que podien fer-li ombra en la consideració de la família. El senyor Jaume feia els ulls grossos davant les irregularitats, en bona part perquè l’administrador sabia massa d’ell i del negoci, i el temia. En canvi de la tolerància de l’amo i de l’oportunitat de satisfer la pròpia vanitat presumint de la confiança dels senyors, feblesa bàsica del Graells de la qual el senyor Jaume era conscient i de la qual sempre havia mogut els fils, era un servent segur i força útil com a alcavot d’ençà de la mort de la sogra i de la dona: no tenia escrúpols a preparar-li el llit d’alguna bellesa vilatana o a ofegar per qualsevol mitjà més d’una amenaça d’escàndol que estigué a punt de repetir la vella història de les escopetades del 1914. L’única que el Graells no gosà abordar malgrat la insistència de l’amo, que la creia presa fàcil per la seva situació precària arran de l’afusellament del marit, era la Júlia Quintana. Més que la negativa segura de la vídua temia la reacció del Nelson. Si arribava a assabentar-se’n, era capaç de matar-los, a ell i al senyor Jaume.

Però allò acabava d’esvanir-se. Al senyor, ni tan sols li persistia als palmells la sensació de duresa dels pits de la Sofia, grapejats de passada en la foscúria del corredor quan se n’anava al Casino de la Roda, moments abans de fulminar-lo la malaltia. El seu cervell era tenebra deslligada dels membres encarcarats pel rigor de la mort, embotits en el taüt en el qual penetraven, esmorteïdes, les salmòdies del capellà.

—Dominus vobiscum!

Darrere la caixa, incòmode a causa del pes de la seda morada i dels brodats de plata de la capa pluvial, flanquejat per dos escolans més que duien l’encenser i el salpasser necessaris per a les últimes absoltes al fossar, caminava mossèn Ambròs, rector de la vila, tan dejú com tothom del daltabaix imminent que havia de tenir, entre altres conseqüències, la de refredar de manera considerable i força dolorosa les relacions òptimes entre la sagristia parroquial i el Saló de les Verges Màrtirs, fonamentades en una tradició secular de xocolata amb secalls, benediccions de naus, oferiments de misses i donacions d’almoines en canvi de la glòria a l’altre món i de la impunitat en aquest. D’aquella fredor, n’abundaren les proves. L’Honorat del Rom coneixia a través de la Sofia les causes de la indignació de la senyora Carlota de Torres, resumides en un parell de preguntes capitals: Com havia permès, Ell (òbviament, la senyora es referia a Déu perquè fora del Pare Etern ningú no era digne d’intervenir en els assumptes de la família) una vergonya tan gran? On era, doncs, la contrapartida de les deferències dispensades a l’església pels Torres i Camps? Girada sovint en crítica ferotge («aquest capellà és un lladre», exclamà la senyora a propòsit d’una col·lecta per fer obres al campanar; «aquest capellà és un porc», allargà quan la brama atribuïa al sacerdot amors amb una menjaciris), la fredor ostensible de la Carlota de Torres s’inicià amb la retirada del sabre de l’heroi de Tetuan de l’altar familiar on es trobava des de la victòria franquista, i arribà al punt àlgid unes setmanes després de l’enterrament del senyor Jaume, quan la negativa de la filla a contribuir en la construcció del nou altar de la patrona. La senyoralla s’esquinçà les vestidures: el projecte, segons el capellà, era un suggeriment celestial. Una nit, els llums elèctrics de l’altar vell de la santa patrona s’havien encès sols i el rector interpretà el fenomen com un missatge, fent orelles de marxant a l’opinió de l’electricista, que atribuïa el fet a un desgavell de l’interruptor però que es guardà de dir-ho en públic per no veure’s acusat de comunista des de la trona i fer cap a la garjola: la santa màrtir reclamava un altar nou, molesta segurament per la pudor de gasolina republicana del vell. La sornegueria de la senyora davant la comunicació sobrenatural, transmesa mitjançant quinze bombetes de seixanta vats, transformà en un abisme l’esquerda en les relacions amb el clergat oberta durant el sepeli del senyor Jaume. Per als contertulians del Cafè del Moll assenyalava en la història espiritual de la vila l’inici de l’anomenada Edat dels Prodigis i l’acabament de la Dècada de la Flama Redemptora, caracteritzada entre altres coses per l’obligació de renovar per l’església els matrimonis civils del temps de la República, la repressió de la blasfèmia i la imposició de la pudícia vestimentària, amb la col·laboració sempre lleial de la guàrdia civil. La força, dirigida implacablement per mossèn Ambròs (l’Estanislau sostenia que el bonet i el tricorni eren intercanviables), ja s’havia cobert de glòria en batudes audaces, gairebé temeràries pel terme municipal, si no hi havia maquis a la vista, a fi d’enxampar i multar els pecadors que treballaven els diumenges i altres dies declarats de precepte per la Santa Mare Església. Arran del sepeli del senyor Jaume, mossèn Ambròs va lamentar, doncs, més d’una vegada, l’actitud hostil de la senyora. Però la veritat era que el capellà —així almenys ho explicava la Feliça Roderes en un anònim al bisbe de Lleida en descàrrec del rector— no podia tenir nassada del que anava a succeir ni de les conseqüències en el comportament de la senyora, a qui el capellà endevinava a poques passes darrere seu mentre l’enterrament s’embotia amb penes i treballs pel carrer Major.

El dol familiar, grumoll negre i enorme on destacaven, damunt els colls blancs de les camises, les faccions dels hòmens, esgroguissades per les dues nits de vetlla del cadàver, i les cares estupefactes dels nens portadors de corones fúnebres, avançava lentament, gairebé a frec de la capa del sacerdot. N’ostentava la presidència el germà gran de la Carlota de Torres, el qual compartia una idea amb el petit: tornar-se’n a la ciutat un cop esbrinades les disposicions testamentàries. Deslligats de la vila feia molts anys, des que s’havien establert a Madrid com a funcionaris de l’Estat, els rituals de la mort els cansaven i esgarrifaven. No tant, però, com a les seves dones, postergades per la presència anorreadora de la cunyada de qui sentien sempre la mirada de menyspreu. Imposant de natural, la Carlota encara ho resultava més a l’enterrament: el vel que li tapava la cara, com a la resta de les dones del grup familiar, afegia alguna cosa enquimeradora a la figura que ultrapassava gairebé d’un pam els altres components del dol, incloent-hi els hòmens. Abans del sepeli, quan el difunt encara no havia estat separat definitivament de la llum amb la tapa de la caixa, Carlota de Torres havia abandonat la capella ardent instal·lada al saló per pujar a les altes finestres de les golfes. Havia vist d’amagatons la gernació concentrada a la plaça. Satisfeta de la presència massiva dels vilatans, tornà a la vora del pare i allí, mentre el Ramon Graells i els seus fills tancaven el taüt, va abandonar-se a les llàgrimes seguida de la Carmela i de les altres dones. Fou, si no l’única, una de les rares ocasions de contemplar una Carlota accessible, despresa dels seus cognoms, de les seves mines, dels seus llaüts, bramant aterrida, sola sense remei, davant el luxós taüt on la puntada de peu del guerriller anarquista, amortida per l’embalatge, no havia deixat cap senyal. La dona vulnerable, a qui sense dubte hauria ferit menys el que va passar, va ser solament una imatge fugissera. Els esdeveniments del sepeli ja no afectaren una persona estovada per la pena sinó la Carlota de Torres i Camps, la senyora, que, un instant abans de la catàstrofe, envià un familiar a advertir mossèn Ambròs que trobava el pas del seguici massa ràpid donada la solemnitat de l’acte.

Malgrat que la Carmela, la Sofia i la Teresa amollaven sense aturador plors i sospirs darrere la colla de senyors i funcionaris situada a continuació dels familiars en la composició del llarguíssim enterrament, les seves manifestacions de dolor eren ofegades per l’estrèpit de la música.

Quan, en la seva anàlisi, l’Honorat del Rom titllava d’embogidora l’actuació de l’orquestra, calia donar-li la raó, tot i tenint en compte les minses aptituds musicals de l’apotecari el qual —en paraules del calafat Forques— amb prou feines distingia un vals de Strauss de l’estridor de la serradora de les drassanes. L’antiga banda, l’entranyable Harmonia Fluvial dels dies de L’Edèn, força malmesa quan la davallada de la conca del 1918, quedà quasi anihilada per la guerra civil: ni les lamentables baixes (un trompeta a Terol, el bombardí al Carrascal, un clarinet a la batalla de l’Ebre) ni l’exili de l’helicó a Mèxic van ser coberts. El vell conjunt, sempre present antany en avaraments de naus, festes cíviques, sepelis i aniversaris rumbosos, desaparegué. Amb el padrinatge del senyor Praxedes Maials, tres dels supervivents constituïren una orquestrina, reforçada més tard amb un parell d’aprenents, per animar les primeres sessions de ball de la postguerra. En ocasions especials, festes majors, partits de futbol de gala, enterraments de categoria o carnavals, quan, a pesar de la prohibició dictada pel franquisme, la vila esclatava sense aturador, el conjunt comptava amb la col·laboració esporàdica d’un ferrer de la mina Salleres, virtuós dels platerets, i la d’un capatàs de La Carbonífera, autodidacte del trombó de vares. Aquella tarda, però, el Graells no va considerar adients els platerets amb la gravetat i la pompa del sepeli, i no calia ni pensar en el trombó de La Carbonífera, de la història del qual la vila encara n’anava plena. Feia tres setmanes, el sereno havia observat durant la ronda nocturna que el transbordador de l’Ebre no es trobava amarrat al moll; inquiet, va acostar-se a l’embarcador i va escrutar ansiosament el riu. El fanal de la cantonada amb prou feines donava per veure quatre passes més enllà de la vora. Després de parar l’orella captà solament la somortor de l’aigua contra els llaüts amarrats en bateria. No podia ser que el transbordador s’hagués aviat Ebre avall a la deriva; no hi havia riada i hauria calgut un sotrac impensable per trencar el cable d’acer estès de vora a vora pel qual s’esllissava l’embarcació durant el trajecte. Algú, pareixia evident, acabava de passar l’Ebre sense permís i havia deixat el transbordador a la vora dreta. El sereno anà a despertar el barquer i tots dos baixaren un altre cop al moll. Mentre el barquer, emboirat per la son, escodrinyava debades la foscúria, parlava d’avarar un bot i d’anar a recuperar el transbordador a l’altra banda, arribaren de la negror del riu els primers compassos de la Internacional interpretats per un trombó. Sereno i barquer van quedar-se de pedra picada. Finestres i balcons de les cases properes al moll de la Barca van entreobrir-se; vilatans incrèduls van treure cautelosament el cap. No, no era un somni: tocaven l’himne prohibit pel règim franquista. La guàrdia civil arribà a corre-cuita, armada fins les dents i va parapetar-se al moll. L’instrument va emmudir, però després d’una pausa llarga va reprendre l’himne subversiu. Allò es repetí diverses vegades al llarg de les hores. L’expectació dels vilatans a l’aguait del desenllaç era immensa. De matinada, mentre el riu s’encenia amb les primeres rojors d’un sol mandrós, tothom pogué veure el transbordador immòbil al mig de l’Ebre i la figura del capatàs de La Carbonífera amb el trombó a les mans assegut a la barana. No semblava sentir els crits del brigada intimant-lo a rendir-se. Ara i adés, igual que durant la nit, embocava el trombó, interpretava un fragment de la Internacional i ho deixava córrer. Descartats diversos projectes com el suggeriment del comandant de post de demanar reforços i artilleria a la ciutat perquè podia ben bé tractar-se d’una ratera diabòlica parada pel maquis, l’alcalde, que d’una banda no veia clar quin podia ser l’objectiu del suposat parany, i de l’altra acabava de rebre misteriosament la confirmació que en el transbordador no hi havia ni l’ombra de cap guerriller (els dos que es trobaven a la vila dormien aleshores plàcidament en el celler del Cafè de la Granota), va decidir anar en companyia del sereno i del barquer a parlar amb el músic. Al final d’una llarga conversa de la qual els vilatans, aglomerats ara sense manies al mur de l’Ebre i en els llaüts amarrats als molls, no en paparen olbes a causa de la distància, l’alcalde i el barquer van regressar, deixant el sereno amb el capatàs. La vila s’assabentà amb admiració que el músic es trobava justament davant del Kremlin, a Moscou, a on acabava d’arribar després de viatjar tota la nit amb el transbordador, i que feia temps esperant l’audiència emparaulada amb l’Stalin… El capatàs tardà anys a tornar del sanatori mental i l’absència del seu trombó de vares va afectar greument la sonoritat de l’orquestra en el sepeli solemne del senyor Jaume de Torres.

La multitud, hòmens i dones en grups separats, quasi estalonava els músics. En la massa masculina figuraven els diversos estaments de la vila amb l’excepció dels senyors, afegits al dol familiar. El Cafè del Moll, la Taverna del Rem i el Cafè de la Granota hi havien abocat principalment minaires, navegants i menestrals; la majoria dels pagesos procedien del Cafè dels Llauradors mentre que els industrials, els administratius i la gent del comerç eren clients del Bar del Castell, anomenat així mateix el Catau dels Fenicis. Els joves, fos quin fos el seu estament, provenien del Cafè dels Esports i la majoria dels jubilats esperaven el pas de l’enterrament a la porta del bar de Benjamí. Els últims del grup dels hòmens eren dos ferrers de la mina Pla un pèl carregats de rom darrere els quals acabava d’iniciar la marxa la gernació de les dones quan ja el cap del llarguíssim seguici entrava a la plaça de la Vila, on els funcionaris de l’Ajuntament encapçalats pel secretari l’esperaven per incorporar-s’hi.

Cal reconèixer, i el mateix apotecari hi convenia sense empegueir-se’n, que l’anàlisi realitzada per l’Honorat del Rom perdia força rigor i objectivitat a l’hora d’estudiar el grup femení del sepeli. Tothom era al corrent dels gustos del farmacèutic en matèria de faldilles i resultava evident que es deixava endur per preferències massa personals en circumscriure el nombrosíssim grup de dones reunides amb tan fúnebre motiu a les cames extraordinàries de l’Adelina Terrer, a la bellesa madura i esplèndida de la Rosa de Costa, als malucs poderosos de l’Elena Segarra, als ulls verds de l’Eulàlia Rius, a l’elegància de la Berta Montull o a l’esplendor juvenil de la Irene Vallcorna.

Feta la reserva sobre l’únic punt objectable de l’exposició de l’Honorat del Rom («I la Maria Campells?», protestava l’Estanislau; «I la Fermina Berenguer?», preguntava el calafat, entre altres reclamacions menys justificades), cal dir que l’apotecari rebutjava per fantasiosa la teoria segons la qual la calamitat ocorreguda just quan els escolans portadors de la creu i els candelers es trobaven al mig de la plaça de la Vila, era una maniobra del maquis. L’extrem fou desmentit per un dels guerrillers. L’home, segurament una de les ombres silencioses que havien travessat l’Ebre amb el Verge del Carme, assegurà que en el moment de començar l’enterrament es trobava en un cafè de la vila i que, per no posar-se en evidència quan el local es buidà, s’afegí al seguici amb la resta dels parroquians i suportà com tothom la gran sotragada de la qual no sabia res. En contra de l’opinió de l’Estanislau Corbera, l’apotecari tampoc no estava d’acord a situar el punt crític davant per davant de l’estanc; segons la seva versió fou en recte de la fleca de Manuel de Vidallet on Palmira Sansa exclamà en veure un llebrer famèlic que contemplava la gernació des d’un portal:

—Quin animalet tan flac! Li podries comptar les costelles! De tant sec com està sembla un gos rabiós…

A pesar de les explicacions de la Carmela, partidària com la majoria de la vila de la teoria de l’Honorat del Rom, Carlota de Torres mai no volgué acceptar-la. La minyona insistia, provava de fer-la reflexionar, li jurava pels seus morts o per la salut de la família que allò era la veritat però la senyora rebutjava amb ira el procés provocador de la catàstrofe: les paraules de la Palmira, captades pel rengle de dones que la precedia, va transformar-se en boca de Matilde Roca en una versió més lacònica que donava per segura la presència en un portal d’un gos afectat de ràbia. Tres rengles més endavant, ja carregada amb el terror inspirat per l’horrible malaltia de la qual la vila conservava records esfereïdors, la frase es va convertir en el crit de la Filomena Planes: el xiscle esglaiador va provocar de seguida el pànic de punta a punta del llarguíssim seguici.

La tarda del vint-i-unè aniversari, l’any 1971, el fet era viu en la memòria dels vilatans encara que molts detalls s’havien esvanit i els canvis en l’escenari desconcertaven fins i tot el vent, que, abans de cobrir de pols la Carlota de Torres i les minyones, va extraviar-se per camins fins aleshores desconeguts, oberts per les demolicions en el nucli antic de la vila. L’església, deixant de banda l’aturada definitiva del rellotge del campanar, encara no patia els efectes de les destruccions: a la dona de l’Estanislau Corbera, recolzada damunt del taulell del cafè durant l’evocació dels parroquians, va resultar-li fàcil recordar el terrabastall i la cridòria dins el temple quan una bursada de dones, la cua del sepeli, encara aglomerada al peu de l’escalinata de l’església, tornà a envair-lo mentre els crits generalitzats avisaven de la presència d’un gos rabiós al carrer Major. Les dones, aterrides, van refugiar-se on pogueren. Ella s’enfilà per les estretes escales del púlpit, sentint l’alè febrós de la bèstia als turmells i els seus ullals esgallant-li la carn. Després d’asserenar-se una mica en veure que el gos no la seguia, va assistir des de la trona a la confusió de l’interior de l’església. Mentre la gent que s’havia quedat al carrer trucava desesperadament a les portes tancades arran de la primera bursada, un grup s’atrinxerà a la sagristia, un altre s’enfilà per les escales del cor. La carnissera del carrer de l’Ham i unes amigues s’embotiren per la porteta del campanar. Molt més tard, quan la riada va asserenar-se, un gemec feble va permetre de localitzar la menjaciris de la Isadora Rubió, blanca de por, entaforada en un confessionari de la nau de la dreta.

El 1971, la fleca de Vidallet ja no existia. Fou un dels primers edificis del carrer Major abatuts al començament del segon any de les destruccions. El record de la gent esglaiada que hi entrà feia vint anys ja no va trobar el forn i encara menys les saques de farina on s’havien enfilat o els taulells d’apanar sota els quals van refugiar-se atorrolladament hòmens i dones que no trigaren a girar en bacanal el que era fins aleshores cerimònia fúnebre. El mateix va passar a la botiga de roba La Moda de París, on l’esverament embotí alhora cinc tripulacions —dues de la vídua Salleres i tres de Carbons de l’Ebre— barrejades amb les veïnes del carreró del Cistell. A la plaça de la Vila, la sobtada dispersió de la multitud afectà gairebé tots els portals sota els porxos i l’entrada de l’Ajuntament però l’escampall va resultar força irregular. El grup més nombrós, del qual el Nelson conservava un record precís perquè en formava part, va abocar-se a la Casa de la Vila, s’enfilà per l’escalinata i va ficar-se a la planta principal. En aquell temps, l’oposició clandestina a la dictadura ja funcionava d’una manera organitzada i eficaç en les galeries de les mines, a càrrec principalment dels comunistes, i es va escaure que la majoria dels líders es trobaven al grup que va aixoplugar-se a l’edifici oficial. Deixant de banda els comentaris marginals inevitables amb què l’Honorat del Rom ironitzava sobre el cas, era rigorosament exacte que el capellà, el dol familiar, una bona part del grup dels senyors, quatre comunistes, un socialista i tres llibertaris es van fortificar a la presó municipal després d’esbotzar-ne la porta davant el terror del vagabund engarjolat a la cel·la per un robatori de conills de gàbia: el pobre caloi, en veure entrar el grup sinistre dels endolats amb el capellà al capdavant, cregué arribada l’última hora, pensà que anaven a buscar-lo per conduir-lo al patíbul. A més d’aquesta juntela imprevisible (considerada la primera assemblea de les forces polítiques vilatanes sota el franquisme, amb l’excepció dels trotskistes, amagats a l’oficina de telègrafs), també es va saber sense que transcendís a l’autoritat qui era l’autor de la pintada de la falç i el martell a sobre del retrat de Franco del saló de sessions, qui s’endugué la ploma estilogràfica de l’alcalde i qui parà al caporal la traveta maligna causant de l’aterratge nassal del guàrdia al primer replà de l’escalinata. En canvi ningú no va escatir mai qui va esdentegar el sergent d’un cop de puny amb l’avinentesa del tumult. Així mateix, no obstant les sucoses especulacions de veus volanderes, va romandre en el misteri el nom de la propietària d’unes calces finíssimes, brodades amb diminuts cors vermells, descobertes per l’agutzil en un magatzem de la Casa de la Vila entre els gegants i els capgrossos de la festa major.

La tarda del 1971, segon any de les demolicions, l’itinerari del sepeli era una llarguíssima nafra en el que havia estat l’artèria vital de la vila durant quasi un mil·lenni. La memòria dels parroquians del Cafè del Moll es perdia sovint entre les runes. Joanet del Pla, cronista minuciós de la desbandada des de la reixa d’una finestra, tenia problemes per situar en el record el lloc exacte on el bombo de l’orquestra, després de rodolar una estona pel paviment, va topar contra el taüt del senyor Jaume de Torres, aquell prodigi d’art funerari abandonat a la plaça buida.