VI
La vibració premonitòria de la ruïna del convent va esfereir les rates. Esgüellant de terror, les bestioles s’escamparen per les sales buides en cerca de camins de fugida per forats i clavegueres. Una d’elles va travessar el vestíbul, on ja es veien els cables tibants després de la primera estrebada de les màquines, i provà de grimpar per una paret: les ungles esmolades com navalles es clavaren en una sabata de la dona abans d’enfilar-se-li pel vestit fins al collaret de perles, més amunt de l’escot, on acabava la rojor de foc de la roba i començava la suavitat rosada de la carn nua. Una vibració més vigorosa sacsejà la paret; la rata caigué a terra tot emportant-se amb una esgarrapada algunes perles i un tros de la fantasia de plomes de colors del barret. A pesar d’això, el somriure no desaparegué de la boca de la dona ni se li va marcir l’espurneig maliciós dels ulls. Un altre sacseig, més enèrgic i durador que no pas els primers, va dotar de moviment el pianista, assegut a la vora. Semblà que els dits del músic s’esllissaven sobre el teclat de l’instrument tocant la melodia que ballaven les coristes del segon terme mentre la gernació de minaires, navegants, pagesos i menestrals, situada a la paret de l’altra banda del vestíbul, esclatava en un crit inaudible d’entusiasme. Una altra estrebada, brutal, seguida dels esgüells sinistres de les rates, privà del somriure la dama del barret emplomallat: el despreniment d’una escata de pintura va desfigurar-li els llavis i deixà al descobert la blancor de l’esponjós arrebossat de guix de la paret, sobre el qual l’Aleix de Segarra havia plasmat en uns murals enormes les velles imatges dels dies de L’Edèn amb una nostàlgia irònica.
Era el primer mural que hi pintà quan la marxada de les monges, el 1925, li va permetre recuperar l’edifici del convent, prestat a l’orde de religioses per un rebesavi lúbric com a penitència pels seus pecats. Encara que no n’hi havia constància en els arxius familiars, d’altra banda força descurats per l’Aleix, poc engrescat pels lligalls polsegosos antostats en els prestatges més alts de la biblioteca, la brama cantonera concretava l’esgarriament del senyor Domènec de Segarra en la seducció i desflorament d’una monja quan la congregació, llavors ufanosa i pròspera, ocupava un casalot del carrer de l’Ham. La conquesta, atribuïda per llengües malicioses de l’època a un parany ordit per la superiora i no pas a la força de seducció del Segarra, ja gran i força malmès, va decebre el calavera; la religiosa, despullada del misteri incitant dels hàbits sota els quals el desig del cràpula imaginava encisos embogidors, va revelar-se escanyolida d’anques, tovenca de mamella, sonsa sense remei, i, per reblar el clau, li va infondre pànic a les penes infernals. Manipulades pel capellà a instàncies de la superiora, les temences i el delit de perdó del pecador desembocaren en la cessió —només temporal, gràcies a oportunes intervencions familiars que atallaren el que anava a convertir-se en una donació irrecuperable— de l’edifici a la comunitat pia. Si algú hagués pogut anticipar-li aleshores les revelacions d’una sessió d’espiritisme celebrada el 1930 en el Cafè del Moll, les coses haurien anat d’una altra manera: a més d’assabentar-se que l’àvia de l’Estanislau Corbera, reencarnada en una egua italiana, acabava de guanyar el Palio de Siena, cosa que omplí el cafeter de legítim orgull familiar, i d’altres coses sorprenents sobre diversos vilatans (l’Honorat del Cafè havia estat cantinera de l’exèrcit napoleònic durant l’expedició a Egipte; la vídua Salleres senador romà, i l’estanquer, Garibaldi), l’avantpassat de l’Aleix de Segarra hauria vist que el seu destí no havien de ser les calderes de l’infern sinó la reencarnació com a contramestre d’un vaixell holandès dedicat al tràfec de la copra als mars del Sud. Però allò no passà, el pànic de l’infeliç no va afluixar i l’edifici fou cedit a les monges. La família Segarra no va recuperar-lo fins quaranta anys més tard, quan les religioses abandonaren la vila, el dia de l’arribada del primer destacament estable de guàrdies civils amb el vaixell del Bisbe. La coincidència mai no fou considerada casual i va donar lloc a una sessió brillantíssima a la tertúlia del taller del calafat, on els presents escodrinyaren de manera implacable, fil per randa, el simbolisme d’aquella barata d’hàbits per uniformes, de creus per fusells i de toques per tricornis.
L’endemà de la recuperació del convent, l’Aleix cremà sofre a les estances, féu raure amb lleixiu paviments, portes i finestres, i escampà pertot arreu trosses de timó i romer. Així que les essències van penetrar-hi a fons, començà a pintar a les parets, iniciant amb la plasmació dels seus records dels dies esvanits de L’Edèn, un procés que duraria anys, fins al moment que l’artista va ser arrossegat per la ventada negra que escombrà la vila.
La rata ressaguera acabava de trobar el camí de la fugida. La cua pelada s’esmunyia per un esvoranc de la canonada de la cuina quan una nova vibració va somoure l’escalinata que unia el vestíbul amb el primer pis i va estremir el carnaval pintat als murs que la flanquejaven: va parèixer que les màscares esdentegades, els dimonis banyuts, les bruixes impúdiques amb flors de drap al cul o els nassuts estrambòtics de cabellera enfarinada volien desenganxar-se de les parets i començar a botar pels graons al compàs de la murga d’esquelles i cassoles. No era el carnaval ensucrat i fals —arlequins ambigus i marqueses de fira amb antifaços— del Casino de la Roda o del Saló de les Verges Màrtirs. Era el vell carnaval vilatà, la força ancestral que empenyia l’Honorat del Cafè a eixir en secret disfressat de cabró i a envestir la gent amb la testa banyuda; la que neguitejava la peixatera dels Porxos fins que es posava l’uniforme de l’avi, el de la guerra de Cuba, i es tapava la cara per anar a trobar-se amb el cardenal —disfressa ignorada de l’Estanislau Corbera— i fer l’amor amb ell a la cambra d’un llaüt sense trencar l’anonimat mutu; la mateixa força que mantenia una esgarrifosa figura negra immòbil durant hores i hores davant la casa dels Romaguera.
Aquella figura tràgica en qui tothom creia endevinar l’antiga companya de l’Arnau Terrer, estava pintada a la banda esquerra de l’escalinata, vora dues carotes que ocultaven l’artista i Malena, la seva tia política, vídua feia poc més d’un any. Havien passat les obligacions enutjoses del primer aniversari del traspàs i la repetició macabra de la missa de difunts —túmul al peu de l’altar, absoltes lúgubres i pudor de cerilles—, i també les inevitables visites de compliments amb les tirallongues hipòcrites de condols, i la Malena s’havia deixat convèncer fàcilment per les incitacions del nebot, només un parell d’anys més jove que ella, a començar a esventar, sota el secret de la carota, la grisor del temps de casada. Havia de quedar-se sempre així —insinuava l’Aleix—, consumir-se en memòria de l’oncle Ignasi, d’un marit amb qui l’havia casat la família? Havia de tancar-se a casa per sempre més sense haver gaudit de la vida? Per què no es llançava al carrer, es deixava endur per la bogeria anònima del carnaval que la vila aprofitava per desfogar repressions i espargir fantasmes?
Aquell dia del 1971, en la seva cambra silenciosa de malalta, la vella Malena tornava a sentir la veu de l’Aleix com la tarda del 1926: sonava tranquil·la, incitadora. Les minyones havien anat a afegir-se a la festa, disfressades amb vestits que ella els havia deixat escollir entre els guardats dins els baguls de les golfes, on compartien pols i teranyines amb els invents mecànics de l’avi Hermes i les escultures inacabades i els autòmats de la tia Severiana. Malena i el nebot eren sols a la casa, sentint la murga de les colles al carrer, i ella va intuir que el parany invisible que sentia créixer al seu voltant feia un any anava a embolicar-la definitivament quan el nebot —la paraula, aplicada a l’Aleix, sempre havia fet riure secretament la Malena— comencés a parlar. Mai no li havia fet la cort a la destapada; era tan discret que ella arribà a dubtar de la pròpia intuïció, la qual, poc després de la seva instal·lació al casal dels Segarra arran de la boda amb l’Ignasi, una mica abans de la guerra del 1914, li féu endevinar, a través de detalls ínfims, quasi imperceptibles, els sentiments del nebot polític. S’adonà amb esverament que li corresponia en sentir la mossegada de la gelosia durant els dies d’esplendor de L’Edèn, quan les parleries sobre Madamfransuà i les bacanals en el cafè-concert eren el tema predilecte als berenars amb xocolata de les senyores vilatanes. Allò va continuar malgrat la marxada de la francesa sempre que l’Aleix embarcava en el llaüt d’Arquimedes Quintana i desapareixia dies i dies en unes absències que l’Ignasi, sense adonar-se de les reaccions de la dona, atribuïa a l’existència d’una amant tortosina; n’havia sentit comentaris engrescadors del senyor Jaume de Torres, ben informat pels seus navegants del que passava de la vila fins al delta. Quan el nebot reapareixia, la rebuda era d’una fredor destarotadora, de la qual l’Aleix era incapaç d’esbrinar les causes. La mort sobtada de l’Ignasi —un atac de cor, segons un dels pocs diagnòstics encertats del doctor Beltran— accentuà les mostres de tendresa de l’Aleix. S’havia sentit desprotegida en mancar-li la presència del difunt, més paternal que altra cosa; trobar-se sola amb l’Aleix l’emporuguia i l’excitava alhora: la severitat dels dols no aconseguia esmorteir els sentiments trasbalsadors. Va pensar a desaparèixer una temporada, escoltar els consells de parents que insistien en un canvi d’aires fins que s’assolés el «dolorosíssim dolor» —deia la tia Assumpta des de Barcelona en una carta consoladora— que l’absència de «l’estimadíssim estimat» li causava. Tanmateix, acabà renunciant a la fugida, a la «tranquil·líssima tranquil·litat» de Vichy que la tia proposava com a lenitiu. No es mogué de la vila, incapaç d’allunyar-se del nebot. Però l’Aleix, llavors, gairebé no parava mai a casa; el veia solament, i no sempre, a les hores de les menjades. De nit, mentre ell era al Cafè del Moll després d’haver treballat tot el dia en els murals del convent, romania desperta. El sentia arribar, travessar el corredor, camí de les cambres del segon pis, i es tibava, ansiosa i temorenca. Quan les passes, de seguida del que ella imaginava una vacil·lació enfront de la seva porta, es perdien escales amunt, es distenia, però el batec accelerat del cor, com el palpitar profund d’una riada, trigava a calmar-se. El primer refús de la proposta de l’Aleix d’emmascarar-se i participar en el carnaval, més que una negativa fou un intent dèbil de conjurar el terror, de justificar-se davant del record del difunt que les cerimònies tenebroses de l’aniversari havien ressuscitat a la casa. Però la veu incitant de l’Aleix, que, a poc a poc i sense gosar creure-s’ho, havia acabat per endevinar els sentiments d’ella i ja no s’enganyava sobre la seva actitud, va vèncer fàcilment la resistència mantinguda sense convicció.
Quaranta anys més tard, la veu de l’Aleix era viva a la memòria de la Malena de Segarra. Es conservava tan intensa com la sensació embogidora d’excitació i d’alliberament amb què es llançaren de sobte a preparar unes disfresses que els asseguressin l’anonimat enmig de la bullícia dels carrers. A les pintures de l’escalinata, darrere dues carotes venecianes, hi havia la clau d’aquells moments, l’inici d’una història que quedaria plasmada als murs del primer pis del convent. La porta era segellada des d’aleshores, la vella Malena volia que el secret s’enfonsés amb l’edifici. Havia enviat l’Anna, la minyona discreta i fidel, a vigilar la demolició: que ningú no pugés a les cel·les ni entrés a la capella. La serventa féu complir estrictament les ordres. Els mateixos operaris que ja s’havien espantat davant el cap del Polifem entre les ruïnes de L’Edèn, impressionats per les altes parets pintades del vestíbul, no gosaren pujar ni un sol graó de l’escala. Van lligar els cables d’acer a la base dels pilans, a la planta baixa, i engegaren les màquines poderoses, la primera estrebada de les quals havia fet vibrar les parets de l’edifici provocant el terror de les rates.
A la cel·la on sor Andrea solia flagel·lar-se per tal de foragitar els pensaments impurs que l’assaltaven amb insistència, sobretot a l’estiu, quan veia, a través de la gelosia de la finestra, els cossos gairebé nus dels llaüters atrafegats al moll de la Barca o els adolescents que nedaven a l’Ebre, la primera estirada de les màquines animà les nueses mitològiques amb què l’Aleix n’havia decorat les parets, en un desgreuge inconscient al cos de la dona que havia sofert allí humiliacions tan dures.
Era el primer que l’Aleix va mostrar-li poc després del carnaval, quan la dugué al primer pis del convent. Fins aleshores havia vist únicament els murals del vestíbul, amb la imatge de Madamfransuà que va revifar-li antigues gelosies. Agitada per una barreja de pudor, excitació i complaença, va reconèixer a la cel·la el seu propi cos en el de la deessa nua voltada de nimfes, banyant-se en un riu que el paisatge de la vora permetia identificar sense dubte amb l’Ebre; el cos que, d’ençà de la nit del carnaval, recuperava en braços de l’Aleix un esclat i una vivor que la sorprengueren. L’embadaliment de l’artista davant la seva nuesa quedà plasmada en les innombrables representacions que en féu al llarg dels anys als murs del convent. On antany ressonaven himnes religiosos i murmuris d’oracions, la festa pagana feia sentir cançons bàquiques; les parets, abans entenebrides per olis amb martiris de sants o glaçades per l’esquematisme horripilant dels crucificats, recuperaren la llum en una mitologia jovial, fortament arrelada a la terra. Les arquitectures no eren palaus fabulosos sinó les masies de les antiquíssimes hortes àrabs de la vora de l’Ebre; el xiprer clàssic quedava desbancat per l’àlber, el pollancre o la figuera; el vi que enrogia les copes era el suc aspre i sec del raïm de la Terra Alta. No calia esforçar-se gaire per descobrir que els sàtirs del passadís eren tertulians del Cafè del Moll —l’Atanasi Resurrecció tocant la siringa, l’Honorat del Cafè coronat de pàmpols, el Nelson amb una copa a la mà— i que les nimfes rialleres acaçades en un paisatge de timó i romer contra un fons d’oliveres, eren la Júlia Quintana i altres belleses de la vila; l’Estanislau Corbera, majestuós i solemne sota la forma d’un centaure bai, presidia en l’avantsala del refectori una bacanal clamorosa a la riba del Segre, enfront d’una paret on un altre nu de Malena, amb un barret frigi sobre la cabellera negra, encapçalava l’alegria popular per la proclamació de la República.
El convent va ser el seu món secret, exclusiu. L’Aleix treballava aferrissadament. Ella seguia, de vegades amb angoixa, el procés dur dels estudis previs de murals i de quadres, la lenta elaboració de les obres, esborrades i tornades a començar mil vegades amb una tenacitat insospitada dels qui veien solament en el pintor la bohèmia enganyosa de les velles nits de gatzara. Però l’Aleix també eixia. Necessitava el contacte amb la gent, el xivarri dels cafès, els viatges amb llaüt Ebre avall i alguna anada escadussera a Barcelona. La vida d’ella, en canvi, era solament l’Aleix. Les coses de l’exterior eren ressons somorts d’un món del qual s’aïllava gràcies a la barrera negra dels dols. No mancaven, per descomptat, les murmuracions enverinades dels socis del Casino de la Roda o de les senyores del Saló de les Verges Màrtirs. Tant en un lloc com a l’altre, consideraven motiu d’escàndol que tia i nebot visquessin sota la mateixa teulada del casal dels Segarra, sense més companyia que les minyones, exposats contínuament a les temptacions de la carn, segons la terminologia capellanesca de la senyoreta Estefania d’Albera, i a ofendre la sacrosanta memòria del difunt, d’acord amb l’eloqüència ampul·losa, suada, tofenca i panxuda com el seu usuari, del senyor Gelabert de Móra, Lignits de l’Ebre, Societat Limitada. Com a contraverí saludable, també li arribaven les andanades de la vídua de Salleres. Sulfurada pels comentaris, dels quals li’n feia cinc cèntims l’administrador de torn en la penombra de l’alcovat, i amb força experiència familiar pel que feia a reemplaçar difunts, la vídua no s’estava de titllar de marietes i de cornuts els socis en pes del casino ni d’acusar de bandarres hipòcrites les esposes respectives. No vacil·lava a treure els drapets al sol. Així, els vilatans de peu, informats dels comentaris de l’antiga contrabandista a través de les seves minyones, que els escampaven al mercat i a les botigues, s’assabentaven que el senyor Jaume de Torres acaçava criades pels passadissos mentre la dona era al rosari, que el clarinet (i de vegades el bombo) de la desnerida banda de la vila coronava el digníssim secretari de l’Ajuntament o que els famosos èxtasis de la senyora Sebastiana de Vidal, de qui la Feliça Roderes havia sol·licitat tres vegades la beatificació a Roma, no tenien res a veure amb visions místiques sinó amb la devoció secreta a l’ampolla de l’anís…
Els comentaris no amoïnaven en absolut Malena de Segarra. Que la vila digués missa! Ella en tenia prou amb el món del casal i del convent. Al bon temps, passava moltes estones amb l’Aleix a l’alta galeria que donava a l’Ebre. Ocults per les gelosies conventuals, contemplaven els molls, el pas dels llaüts carregats de lignit, l’anar i venir dels vagons a la mina de l’altra vora del riu, a sota mateix del primer arc del pont. Sovint, encesos pel desig, acabaven nuats sobre els coixins de la galeria o a la cel·la de la monja flagel·lant, morta en olor de santedat a conseqüència d’un juli brutal amb les deixuplines. Dels hiverns de llavors, li arribava el record de les gavines sobre l’aigua grisa, l’escalfor de la llar de foc a l’antic refectori, el nyagol del cerç a les finestres de les cel·les buides, el so greu dels cargols de mar amb què els patrons anunciaven la posició de les naus per evitar topades els dies de boira.
Però els deu anys de felicitat, que al matí del 1971, quan les màquines eren a punt d’abatre el convent, van semblar a la vella Malena un cop de cerç, s’acabaren bruscament quan el món enmig del qual vivien com en una illa va esquarterar-se sense remei.
Quan l’estrebada sotragà l’edifici, les rates del refectori van ser les úniques que no fugiren; van romandre immòbils, agarrades a les parets on Malena les va veure la primera vegada pel gener del 1938. Llavors no havia pogut contenir un xiscle en entrar al refectori i prendre per bestioles reals les taques de gris brut amb ullets malignes i cua pelada escampades sobre el mur.
Fou un indici de l’angoixa que havia començat a trasbalsar l’Aleix. La rebel·lió militar iniciada a l’Àfrica contra el govern de la República pel juliol del 1936, havia passat de ser la flamarada efímera que molts esperaven a convertir-se en una llarga guerra civil que consumia el país. Les rates aparegueren en un cantó del gran mural començat poc abans de l’alçament feixista, vora l’esbós d’una nimfa que havia de tenir les formes i la fesomia de la peixatera del carrer de la Lluna. La nimfa es va quedar a mig fer: els ulls negres no arribaren a lluir amb l’esclat de la vida i el cos magnífic, amb pits menuts però ferms i unes natges proclamades per l’Honorat del Cafè les més incitants i gracioses, si no les més perfectes, de la ribera de l’Ebre, no passà d’un esborrany. Igual que la resta de la composició, va desaparèixer sota noves pintures dominades per negres i carmins, evocacions dels dols i de la sang que entenebriren l’ambient de la vila arran del començament de la guerra. La mort del primer vilatà a les trinxeres en defensa de la República encara va quedar ablanida a nivell públic per l’abrandament dels discursos i la faramalla de les cerimònies oficials. Després les baixes sovintejaren massa en la riada de voluntaris que anaven al front i els líders van deixar de banda les paraules, inútils enfront de la buidor infinita de la mort.
Als murals del convent, damunt els esbossos on començaven a bategar els rosats tendres de les carnacions de nimfes o deesses i els ocres del paisatge del fons, aparegué, voltat de ploraneres, el cos del Lluís, un dels nebots de l’Aleix, mort al Carrascal; al costat, jeien els dos fills grans del difunt Arquimedes Quintana, afusellats a Saragossa, on els havia agafat la rebel·lió dels militars. Una escena pintada a la dreta de la balconada de l’Ebre mostrava els cadàvers dels tripulants del Cristòfor Colom, metrallat per l’aviació enemiga, entre els quals el matxo Carbó, amb els flancs foradats per les bales, agonitzant a proa del llaüt encallat a la riba, obria desesperadament la boca ensangonada. A la paret de l’esquerra, en una composició amb què l’Aleix havia tapat una esplèndida escena de verema, la llum lívida de l’alba pintada no aconseguia esbandir la foscúria nocturna: l’ombra encara tintava la figura del Sadurní Romaguera, clivellada a trets de pistola i estesa entre les mates de romer del barranc a on el dugueren a matar amb un cotxe requisat, el mateix amb què la Carlota de Torres havia acudit a l’església el dia de la seva boda i en el qual va fer l’amor amb el Francesc per primera vegada.
En el recorregut mental per l’interior del convent, la vella Malena no pogué defugir les pintures del refectori. Volia recordar solament les dels dies alegres, sense creuar el llindar del malson, però li va ser impossible; la memòria no es deturava, la duia al davant de la crònica estremidora. En el cas de la mort de Romaguera, el record afegia a les imatges els crits desesperats de la dona i les filles la nit que se l’endugueren. Era el preu de l’assassinat de l’Arnau Terrer. Junt amb la del capellà —a qui donaren l’oportunitat d’abandonar la vila, proporcionant-li fins i tot roba seglar, però que va tornar, creant amb la seva presència i els seus comentaris imprudents una situació insostenible davant els escamots forasters que acudien a exigir l’execució dels burgesos—, foren les úniques morts enmig dels fets que ensangonaren les poblacions de la rodalia. Quan un grup anà a la finca dels alemanys, l’endemà mateix de la rebel·lió, von Müller, el seu monocle i la seva gent s’havien fet fonedissos sense deixar rastre. Des del primer moment, les forces d’esquerra, absolutament majoritàries, van controlar la situació i evitaren la matança de senyors i dels escadussers elements de dreta de la vila demanada per un grapat d’extremistes, però allò va aïllar la població. Fins que Casp no caigué definitivament en mans de la República, la vila era amenaçada de l’altra banda de l’Ebre per una possible incursió dels sublevats, i, per la carretera de Lleida que vorejava el Segre, pels llibertaris del Cinca. Dies llargs, confusos, en la memòria de la vella Malena, amb la costa de Casp, enllà del pont, i el camí de Fraga farcits de dinamita, col·locada pels minaires a fi de protegir la vila. Els homes armats amb escopetes eren sempre alerta. Després, la guerra: els joves cap al front, la mort, l’animació efímera de la presència de tropes descansant a la vila —el Batalló Roig de Xoc, li digué l’Aleix una vegada mostrant-li una corrua de camions militars al mur de l’Ebre— i ell cada dia més capficat i ombrívol. Arran de la col·lectivització de la conca li havien donat feina en una de les mines de la vídua Salleres controlada per la UGT, però la guerra no finalitzava, ho consumia tot. De sobte, a finals de març del 1938, va arribar el desastre. Primer fou una riada de soldats: una ofensiva feixista acabava de trencar el front d’Aragó, les tropes republicanes es retiraven. El pont de l’Ebre era una desfilada contínua d’homes i de vehicles, la vila bullia. El dia 26, començaren a sentir una mena de tro somort i llunyà que augmentava progressivament de volum.
—Dinamiten el pont —va mussitar l’Aleix, observant el riu des de la galeria del convent—. Els feixistes deuen ser a prop.
Gairebé lligades amb aquelles paraules, començaren a sentir per damunt del rebombori dels carrers veus dels membres del comitè municipal aconsellant l’evacuació de la vila. A partir d’aleshores, la memòria de Malena era un revoltim: l’entaforament febrós, amb l’ajuda de l’Anna, de roba, joies i diners en una maleta; els embussos de gent carrejant estris, complicats per la presència dels vehicles militars en retirada. Tornava a veure el camió de la mina Segre en què dirigents dels partits carregaven arxivadors amb documentació davant la seu del comitè, la llarga corrua de gent que baixava a la vora de l’Ebre. El personal s’atapeïa als molls per embarcar en els pocs llaüts disponibles, els patrons provaven de posar ordre en el caos. No hi havia lloc per a tothom; les naus eren insuficients, només podien embarcar-hi vells, malalts, dones i canalla. D’un a un, els vaixells s’aviaven Ebre avall —l’aigua quasi arran de la soleta— amb una sobrecàrrega de gent emporuguida; els qui no hi cabien havien d’emprendre la fugida per la carretera de Lleida o creuar el Segre amb el pontó de l’altra banda de la vila.
L’Aleix obria pas cap al moll de la Plaça entre grups de milicians. Nelson va fer lloc per a ella i per a l’Anna en el seu vaixell, el darrer d’abandonar la vila quan la nit volia tancar-se sobre la vall, on ja esclataven obusos i sonava el xiulet de les bales. Al pont encara es perfilaven a contrallum siluetes de soldats ressaguers. Desesperada, contemplà la figura de l’Aleix que la mirava del moll estant mentre el llaüt salpava.
—Vés a Barcelona, a casa de la tia Assumpta —va cridar ell—. Aniré a buscar-t’hi.
Algú va arrencar en plors al seu costat però un estrèpit enorme, com un redoblament de tambors, ofegà el planys: les cavallades de les mines de la vídua de Salleres, a les quals el vell quadrer acabava d’obrir les portes dels estables abans d’anar-se’n, galopaven pel mur de l’Ebre embogides per l’aldarull i pel tro de les explosions cada vegada més properes.
El llaüt lliscava per les aigües negroses, la figura de l’Aleix s’esvania en la foscúria. Quan doblaven la confluència de l’Ebre amb el Segre, una flamarada esbandí la nit i ensangonà la vall com una alba esgarriada i efímera. Volaven el pont. Al cap d’un moment, l’ona provocada per l’explosió estigué a punt de fer sotsobrar el llaüt. Però Malena no va sentir els crits d’esglai dels fugitius amuntegats a la nau ni la blasfèmia del Nelson. Enmig del desori va colpir-la un pressentiment terrible: no tornaria a veure l’Aleix.
La vibració es va fer més potent i sostinguda, els cables arribaren a la tensió màxima i els pilans cediren: una escletxa esgallà de dalt a baix les parets del vestíbul, l’escalinata es trencà amb un espetec ensordidor, les màscares del carnaval saltaren a trossos. A les cel·les i al refectori, deesses, sàtirs, nimfes, ploraneres i difunts es feren miques. Alhora es despenjà l’antiga capella on un Aleix amb el cor ja ple de presagis lúgubres havia començat a plasmar, pocs dies abans de l’evacuació de la vila, la premonició de l’entrada dels rebels: esquelets amb uniformes de gala, en les faixes i entorxats dels quals el pintor gastà els darrers grocs que li quedaven a la capsa de colors, rebien l’homenatge dels senyors de la vila entre els qui ressaltava la Carlota de Torres, força deslluïda però empolainada amb el millor vestit del rober i adornada amb les joies rescatades dels amagatalls. Quan la polseguera de la demolició s’esbandí, els operaris s’adonaren que una llenca de la paret de l’altar major havia quedat dreta. A la part superior podien distingir una calavera coberta amb una gorra militar. La pala dentada d’una màquina colpejà la base del mur: la calavera va caure sobre un fragment d’envà de l’antiga cel·la de la monja santa on l’artista havia modelat amb tonalitats roses la fresca turgència dels pits d’una Afrodita.