IV

Recordava el so del trombó amb nitidesa, aïllat dels altres instruments de la banda, com a rerefons d’aquella nit. Unes vegades l’evocava llunyà, a penes audible, per la part alta de la població, allà on els carrerons recuperaven la identitat primigènia de barrancs pels quals la serra del Castell aviava a l’Ebre les aigües de les pluges. Més tard, el sentia resseguir, alternant esmorteïments amb revifalles, les giragonses del laberint medieval i un cop, en l’itinerari imprevisible de la cercavila, li va parèixer que s’eixamplava a l’esgambi de la plaça de l’Església. Malgrat la justesa amb què la senyora Carlota de Torres creia situar-lo en l’espai i en el temps, era sens dubte un record traspaperat, potser procedent dels concerts anuals amb què la banda, llogada pel pare, festejava aniversaris i onomàstiques de la família Torres al peu de la balconada del saló perquè, la nit evocada per la senyora, no tocava cap trombó a la banda. La gran crisi minera del final de la guerra del 14 havia delmat també els músics de L’Harmonia Fluvial. El primer d’afegir-se a la llarga corrua de vilatans que emigraren a Barcelona a buscar feina, deixant carrers sencers deshabitats, fou l’helicó, paleta d’ofici; van seguir-lo un saxo tenor, el bombo i dos clarinets. El trombó fou el darrer, junt amb el fagot. Aquest va retornar a la vila embogit per la saragata insuportable de la capital però no va quedar-li altre déu que vendre’s l’instrument per cobrir necessitats més peremptòries que no pas les musicals. De resultes d’això, la banda va quedar molt ratada i els assaigs a les drassanes de l’Arenal resultaven patètics. Quan el director, arravatat per la inspiració, exigia en un moment de força de la peça l’entrada eixordadora del bombo o reclamava més vigoria del saxo tenor, calia fer-lo baixar de la figuera, recordar-li que el primer treballava des de feia dos anys al port de Barcelona i que el segon havia enganxat en una fàbrica de cervesa de la mateixa capital. Ni la normalitat esmorteïda d’abans del 1914, recuperada després del moment més greu de la gran crisi, ni la curta revifalla de feina deguda a la construcció del pont de l’Ebre, del grup escolar i del mur que vorejava els molls —obres aconseguides gràcies a una senyora vilatana resident a Madrid i amb influència entre els ministres de la dictadura de Primo de Rivera—, van repercutir de manera important en la banda. Sorgiren dues vocacions, una de violinista, l’altra de tambor, i l’enginyer responsable de les obres del pont hi va aportar temporalment la dolçor d’una flauta travessera. Però el trombó no fou reemplaçat, no n’hi havia cap entre els músics aplegats a corre-cuita la nit del 14 d’abril del 1931 per festejar l’adveniment de la República.

La part del trombó era, doncs, un record intrús en la riada de memòria que la presència del Francesc Romaguera a la vila, l’estiu del 1971, havia desfermat en la senyora Carlota de Torres i l’havia dut, en llargues hores d’insomni, de la trobada a l’estació de ferrocarril de Faió, els dies de la gran vaga del 1925, a la nit d’entusiasme popular en què havia de reaparèixer pels carrers de la vila un vell espectre ensangonat.

A penes el baló de l’enginyer Ponç acabava de sobrevolar els molls i es perdia enllà del pont entre les esplendors d’un crepuscle de foc, L’Harmonia Fluvial, al compàs de la Marsellesa, començà a recórrer la vila, ja assabentada de la notícia abans del pas dels aeronautes que la proclamaven des del cel. Ara bé, al cap d’una hora, els instruments van emmudir de sobte i quan van sonar de nou, força estona després, les notes de l’himne revolucionari havien estat substituïdes per les d’una marxa fúnebre executada al moll de les Vídues. Una de les minyones, la Verònica —que va guardar-se com de caure al riu de confessar que havia aprofitat l’avinentesa d’un encàrrec per afegir-se a la gresca republicana—, explicà el cas amb pèls i senyals a la família Torres i Camps, reunida al saló i amoïnada pels esdeveniments. La Júlia Quintana havia rebut un telegrama des de Faió en què el Nelson li comunicava la mort del pare i li anunciava l’arribada del Neptú amb les despulles. Davant l’emoció del senyor Jaume, consternat per la mort de l’antic navegant de la casa, la indiferència de la Carlota i l’esglai dels altres, la Verònica, encara força impressionada, continuà explicant l’aparició a encesa de llums del llaüt al qual esperava al moll la gernació que celebrava la marxada del rei i la proclamació de la República. La Verònica va informar de la presència dels fills del difunt, un de la primera dona, dos de la segona, i no va oblidar cap membre de la tracalada de cunyats, cunyades, nebots i nebodes, néts i nétes generats per la vocació matrimonial del navegant. La família Torres fou assabentada així mateix del renill del matxo, que devia pressentir ja la proximitat de l’estable des del Neptú mentre la nau s’acostava al moll, i de la serenitat de la filla d’Arquimedes Quintana, que ni xisclava ni feia cap altra demostració de dolor mentre desembarcaven el difunt embolicat amb una manta (aquí, la veu de la minyona adoptà un to reticent per donar a entendre la desaprovació que li inspirava tant silenci). Com a punt final, la Verònica va parlar de la formació espontània del seguici, de la marxa fúnebre que havia substituït la Marsellesa per acompanyar el difunt a casa, i de la continuació de la festa un cop esbandida l’ombra de la mort. Havent acabat l’informe, la minyona va anar-se’n a la cuina on ella i l’Adelaida es van perdre en un embull de cabòries, incapaces d’entendre per què se n’havia anat el Bigotis, com deien al rei a la vila, ni per quins set sous posaven en el seu lloc una reina amb aquell nom tan estrafolari de República.

L’obsedia el record fals del trombó. La música havia amarat les hores nocturnes, de fronteres borroses, les quals semblaven cavalcar-se en un garbuix indestriable, rosegades pel neguit de les primeres notícies sobre la caiguda de la monarquia. El pare, angoixat, es quedà molta estona al despatx. Fins a mitjanit passada, no va sentir-lo anar a gitar-se. El toc discret de la Carmela a la porta la va sorprendre mentre guaitava la cercavila pel finestral del balcó. La multitud omplia la plaça d’Armes, llançava visques a la República i a una tirallonga de personatges de qui ella no havia sentit a parlar mai de la vida. Les aclamacions ofegaven les músiques dels components de L’Harmonia Fluvial, estragats fins al punt que el bombardí jurà no tornar a ficar-se en política si l’entusiasme republicà havia de comportar-li sempre feina tan cansadora.

La Carlota de Torres temia males notícies: segurament la minyona havia esperat en va a la porteta posterior de la cotxera. Va equivocar-se: a la llum de la llanterna, darrere les fesomies d’una Carmela emporuguida pel terrabastall del carrer, va aparèixer la figura del Francesc Romaguera.

Volia trencar el dia quan la serventa tornà a guiar el Francesc pel laberint de passadissos de la part posterior de la casa. El crit esclatà de seguida gairebé a sota del balcó de la cambra. La primera vegada pensà en una confusió seva causada per la bullanga de la turbamulta i va romandre ajaguda al llit mig desfet, encara estremida, gaudint de l’olor de l’home que la impregnava. Enyorava el pes de l’altre cos damunt el seu, el fregament aspre de la cara del Francesc sobre el ventre, la força dels malucs que ella li premia amb les cuixes mentre la penetrava, el seu panteix ansiós, cada vegada més sincopat fins que, en el moment de buidar-se, mentre el sentia tibar-se com un arc, es transformava en un gemec ronc en l’arrel del qual, a la Carlota de Torres, li semblava endevinar la desesperació de l’anihilament. Aleshores es sentia arrossegada per l’orgasme del mascle. En emergir lentament del vertigen, buscava sempre el cos de l’home sense força, desmanegat a tocar d’ella. L’acariciava amb tendresa desmanyotada però l’amant no trigava gaire a fugir del llit, deixant-hi solament l’olor adherida als llençols rebregats. La Carlota preferia no fer-se preguntes sobre els sentiments del Francesc Romaguera arran de la trobada a l’estació de ferrocarril de Faió, feia sis anys, quan la gran vaga. Aleshores, també amb la complicitat incondicional de la Carmela i la col·laboració involuntària de l’Hipòlit, de viatge per qüestions administratives de les mines, es veieren sovint. Van fer l’amor per primera vegada dins el Ford, a la cotxera, on ella va dur el Francesc amb el pretext del revòlver. També per primera vegada, la Carlota de Torres, deslliurada, vulnerable, es va fondre en un orgasme embogidor, desconegut fins aleshores, al qual solament seria capaç de donar-se en braços del Francesc. Quan ell se’n tornà a Madrid, la Carlota guaità la partida del llaüt amagada darrere les cortines del balcó; de seguida es deixà anar a un dels accessos d’ira que feien tremolar les parets, acoquinaven tot déu i obligaven el senyor Jaume a anar-se’n de casa —a la mina, al casino, a l’infern— per no sentir-la. Intuïa que el Francesc no l’estimava i que allò no canviaria mai. Les seves relacions serien aquelles trobades durant les visites escadusseres del fill del terratinent a la vila. Les entrevistes nocturnes, abraçades sempre massa breus per apaivagar l’ànsia, la deixaven adolorida; llavors buscava l’olor del mascle en els llençols amarats de suor, en la pròpia pell, sobre la qual fregava amb força les mans impregnades de la saba del Francesc.

El crit que no havia volgut sentir la primera vegada va ressonar de nou, ara clar, inequívoc, aïllat de la murga de la banda, els components de la qual, començant pel bombardí, s’havien anat esqueixant del cercavila fins que el deixaren sense música quan l’alba indecisa començava a tremolar a les aigües de l’Ebre. No va poder eludir-lo: el fantasma, suposadament esvanit, cobrava vida als carrers, esquerdava la crosta del temps. Va remoure’s, neguitosa. La vila que alenava al voltant del casal, el món que la Carlota de Torres mai no havia intentat de conèixer ni de comprendre, ni tan sols quan la gran vaga, tenia la insolència de viure pel seu compte, de conservar la pròpia memòria i de cridar-la pels carrers com una amenaça. Què feia la guàrdia civil tancada a la caserna? Per què no eixia a dispersar la púrria a trets i a cops de culata com l’any 1925? La República! El Francesc ho deia: n’hi havia prou amb mitja dotzena de canonades per acollonir la xusma i tornar les coses a lloc. Després, una bona neteja, començant per la colla de traïdors que, a més de renegar de la seva classe, feien costat als obrers. També n’hi havia, a la vila. I no solament l’Aleix de Segarra, al capdavall un ingenu incapaç de matar una mosca… Però la guàrdia civil no eixia, tot i que ja no calia demanar-la a la ciutat; d’ençà de la gran vaga, la força tenia un post permanent, ben guarnit, a la població. L’arribada dels tricornis es va escaure el mateix dia que les religioses del carreró de la Barca abandonaven el convent en busca d’un lloc més acollidor que la vila descreguda. La Carlota de Torres ho recordava fil per randa: la corrua blanca i negra de monges acabava d’embarcar en un llaüt carregat amb els seus béns, entre els quals sobresortien un vell harmònium i el santcrist de la capella, quan la nau del Bisbe, atapeïda de números de la Benemèrita, aparegué a la confluència del Segre amb l’Ebre. Les embarcacions es creuaren quasi a fregar davant el moll de les Vídues. Espaordit per l’horrible pecat comès per la vila deixant marxar les religioses —opinió compartida plenament per la Feliça Roderes des del Balcó de l’Apocalipsi, a qui les forces vives, refractàries a obrir la butxaca per solucionar els problemes de l’orde, van fer orelles de marxant—, el Bisbe es va acostar al màxim a l’altra nau per deixar constància davant la superiora del seu dolor. En veure les religioses, el comandant dels guàrdies va formar la tropa damunt els sacs d’arròs que el llaüt pujava del delta i li va fer presentar armes. Rígids com estaquirots, els tricornis van complir l’ordre, menys un de gras que es va encastar a la borda, desequilibrat pel moviment del llaüt davant la mirada irònica de les dones que rentaven a l’Ebre i dels navegants atrafegats als molls. Des d’aleshores, la força va integrar-se en el paisatge vilatà, el brigada fou admès de seguida en el Casino de la Roda, on la seva presència uniformada, mostatxuda i fatxenda, constituïa una garantia d’ordre per als senyors, intranquils davant les reivindicacions cada cop més organitzades i vigoroses dels minaires. Però, on eren aleshores? —es deia la Carlota de Torres, la nit del 14 d’abril del 1931—, per què no eixien i atallaven el desori republicà? Per què no ofegaven el crit que llançaven els últims grups, esfereïdor com un presagi de sang?

—Recordeu l’Arnau Terrer!

L’any 1971, el paisatge no era el mateix. La majoria dels llocs on el crit ressonava la nit d’abril del 1931 resultaven ara incognoscibles. El tropell del record es perdia entre les runes, sense les fites d’aleshores. De la plaça de la Senalla, el primer lloc on esclatà la veu que revifava la memòria d’Arnau Terrer solament hi havia una casa en peu. A l’itinerari per on el crit avançà cap a la plaça d’Armes, les nafres dels edificis morts desencaminaven la memòria. Els ossos del Llorenç de Veriu, el primer a cridar el nom de l’Arnau Terrer, eren colgats en un erm de Terol feia més de trenta anys i la seva casa havia estat la primera de la vila a caure a l’inici de les destruccions. A Carlota de Torres, li semblava que el crit, que només ressonava en el seu cervell, pujava per la balconada de la cambra i donava vida al silenci. Revivia la mateixa còlera que l’havia colpida el 14 d’abril del 1931 en constatar, mitjançant unes veus que ja no tenien res a veure amb el joiós cercavila d’abans, que la mort del líder dels minaires no havia estat oblidada; continuava viva, sis anys després del dia del 1925 que trobaren el cadàver de l’Arnau a la vora de l’Ebre. Començava a acomplir-se la predicció de la vídua de Salleres, l’única entre els senyors a condemnar sense pal·liatius la mort del foraster i a pressentir-ne les seqüeles.

—Recordeu l’Arnau Terrer!

La nit de la proclamació de la República, la Carmela també va sentir-lo vora la porta posterior de la cotxera, just quan la minyona anava a obrir-la perquè eixís el Romaguera. No va despassar el forrellat. Esperà que el grup s’allunyés i les veus es fonguessin amb les cançons d’una altra colla a la Costera del Forn. El Francesc no badà boca, però la Carmela endevinà com es tibava: allò l’afectava de ple encara que, en produir-se els fets, ell era absent de la vila i no havia viscut l’enrenou provocat per la mort del líder dels minaires.

Trobaren el cos vora el camí del Riber, al peu d’un cingle prop de l’Ebre. Era sobre una savina i una branca li travessava el pit. A penes el pescador que descobrí el cadàver arribà a la vila per donar avís del succés, algú va escampar la versió que atribuïa la mort a un accident. Però la pregunta va sorgir immediatament: què havia anat a fer l’Arnau Terrer allí, a tres hores lluny de la vila, per un camí emprat solament pels pocs pagesos que tenien bancals en aquella banda? Els darrers a veure’l viu eren els amics que l’acompanyaren de retir la nit abans fins a la cantonada del carreró de Sant Francesc amb la plaça d’Armes. Ell havia continuat sol per anar a gitar-se a la Taverna de les Anguiles. Però l’Arnau —assegurà el taverner—, encara no era a casa quan ell va esbandir els últims parroquians, gairebé una hora més tard. Tampoc no havia dormit en el seu jaç, com va comprovar en saber la desgràcia, ni havia estat amb la noia amb qui festejava. Què havia passat entre la cantonada del carreró de Sant Francesc i la taverna? Qui es podia engolir, suposant que l’Arnau hagués anat voluntàriament al lloc on trobà la mort, la història absurda de la caiguda accidental des del cingle damunt la savina ni la de la branca que li travessava el cor? La sospita d’un crim es transformà en certesa a mitja tarda, quan míster Oliver Wilson tornava d’una de les excursions geològiques habituals i s’assabentà dels fets. L’anglès, enmig de l’agitació d’un grup concentrat davant la fonda, assegurava haver vist de bon matí, mentre recollia mostres minerals al peu dels roquissars de la vall de l’Ebre, algú que tornava apressadament a la vila pel camí del Riber. D’acord amb els detalls —gorra de plat, coixera lleu a la cama esquerra— donats per l’estranger, el personatge no podia ser altre que l’agutzil de la vila, mà dreta de l’alcalde. De banda de nit, davant la ràbia impotent del personal, el sicari, acompanyat de dos guàrdies civils, es presentà a la Fonda del Vell Senglar i va transmetre a míster Wilson l’ordre d’expulsió immediata de la vila. El geòleg, sempre educat i correcte fins l’extrem que el dia de la boda de Nelson, quan l’Atanasi Resurrecció el tornava a coll a la fonda perquè s’havia amarat de rom al convit i no s’aguantava dempeus, no es va descuidar de treure’s el barret per saludar la gent, aquell cop va perdre els estreps. Cridant mots incomprensibles, s’abraonà contra el funcionari, i la parella de guàrdies va tenir feina a subjectar-lo. Mentre el geòleg i l’Agatòclia feien l’equipatge, la força muntava guàrdia a la porta de la fonda sense deixar-hi entrar una ànima. La calessa del jutge d’instrucció comarcal i el furgó amb el cadàver esperaren fins a alta hora als afores de la vila, abans de travessar-la camí de la ciutat. L’endemà, al cap de poques hores de la marxada de míster Wilson i de l’Agatòclia Molina, acomiadats als molls per una gernació silenciosa, el personal va copsar la raó del trobament del cadàver en aquell punt precís del camí del Riber. Jeia uns metres enllà de la divisòria del terme municipal; l’assumpte pertanyia doncs a la jurisdicció de la ciutat on era jutge titular l’il·lustre senyor Damià de Penyalver, i metge forense el també il·lustre senyor Ricard Canota, cunyat i cosí, respectivament, de Sadurní Romaguera, alcalde de la vila. La conclusió oficial de les diligències fou de mort per accident i les protestes, entre les quals destacaren les de la tertúlia del Cafè del Moll, no van servir de res. Un cop apaivagada la ràbia de la primeria, l’assumpte semblà oblidar-se, però l’altra vila, la ignorada o menyspreada per la Carlota Torres, el tingué ben present al llarg dels anys. Així ho palesaren la nit de la proclamació de la República aquelles veus repetides dies més tard en el cinema de la Societat Recreativa, engalanat amb banderes tricolors, durant el concert de piano amb què un Aleix de Segarra deprimit per la mort d’Arquimedes Quintana, va celebrar a petició de l’Ajuntament republicà la instauració del nou règim polític.

—Recordeu l’Arnau Terrer!

Quasi quaranta anys més tard, durant l’evocació de la senyora Carlota de Torres, el record del crit volgué ressuscitar. Però, perdut en els carrers desfigurats per les destruccions, abans de fer-se audible va desintegrar-se sobre el moll de les Vídues, gairebé a frec dels arbres dels vaixells morts.